Estava pensant en el nacionalisme, i al final m'ha quedat un text prou extens on divago una mica sobre què entenc jo en sentir el mot nació, què passa amb la nació catalana, i he reflexionat una mica sobre els nacionalismes en general. Vet aquí el resultat de les meves cavil·lacions-
Arguments en favor de l'existència de la Nació Catalana
La llengua és potser l'estendard del nacionalisme, allò que es fa servir més sovint per demostrar que Catalunya és una nació i de l'existència d'uns Països Catalans... Però això a mi no m'acaba de convèncer. Si fos la llengua allò que determina una nació, aleshores tota l'Amèrica Llatina en formaria una de sola. I si fos tant important, a Irlanda del Nord, que s'ha perdut la llengua, no hi hauria nacionalisme.
Sovint, per defensar l'existència de la Nació Catalana, es postula la Història pròpia, ben diferenciada de les d'altres regions d'Espanya. Però bé, ben mirat absolutament tot té una història singular. Podem dir que els darrers tres segles de pertinença a l'Estat Espanyol han estat imposats, però molts manaires catalans van estar d'acord amb aquella situació i van fomentar la castellanització. Bona part de la pagesia catalana fou partidària de l'absolutisme durant el segle XIX, durant les guerres Carlines. No va ser fins a finals d'aquell segle que va resorgir el nacionalisme català. La Història, tothom la té diferent; i a més en la catalana n'hi ha hagut molts que l'han volguda unida amb l'espanyola.
També es parla d'una manera diferent d'entendre el món, que té una mica de relació amb la particularitat de la llengua. Bé, els andalusos també tenen una forma diferent de ser, i els bascos, els madrilenys i els extremenys. Segons l'indret la gent té una forma de ser una mica diferent, uns usos i costums particulars i un parlar especial, ja sigui en forma de llengua o de dialecte. I això no comporta necessàriament l'existència d'una nació diferenciada.
Un cop vaig sentir, de boca d'en Carod, que a Catalunya no es va haver d'inventar una bandera en quatre dies, com va passar amb Madrid. I és cert, Catalunya té uns símbols i unes institucions molt antics: de la senyera als Segadors, passant per la pròpia Generalitat, tot allò que encara perdura de l'època de la Corona d'Aragó, en què els regnes de la península Ibèrica es confederaven i es desconfederaven, i tots tenien molta autonomia. Tots els regnes tenien unes institucions i unes lleis, un dret propi, uns símbols, uns herois, etcètera., que poden servir tant per a definir la nostra Nació com per Castella, Astúries o Andalusia.
I doncs, què és allò que fa que a Catalunya hi hagi tants nacionalistes? No és la llengua, la història, les institucions ni la forma de pensar, ha de ser alguna cosa que ho englobi tot i ho expliqui de manera convincent. Només es pot explicar per una espècie de consciència col·lectiva general de què Catalunya és en realitat una nació. Això ho reconeixen tots els partits polítics catalans: el PSC, IC-V, ERC i CiU, i només ho qüestiona el PPC, però molt menys que el PP. Entesos que el PPC vol una Espanya jacobina, un estat espanyol unitari, però reconeixen el fet diferencial català (una mica més enllà de folklore popular, només una mica més enllà) i fins i tot anomenen la nostra comunitat autònoma com a país (Dolors Nadal en el debat electoral de divendres passat). Tot i que això últim no és gaire, atès que a Palafrugell en Pla també li'n deia "país". Suposo que aquesta mena de moderació del PPC, comparat amb el PP espanyol, és per una banda influència del tarannà polític català, mentre que per una altra banda depèn del líder, no és igual un Vidal-Quadras que un Piqué.
Aquesta "consciència col·lectiva" de país, de ser una cosa diferent de la resta, sustentat en la llengua, en tot el que he dit abans i en d'altres coses que no hauré esmentat, fa que existeixi una nació catalana. La nació catalana és, des d'aquest punt de vista, una munió de gent que se sent catalana, és un sentiment que no s'aprèn explícitament.
Aquest sentiment pot ser compatible amb el d'espanyol, francès o argentí. Seria, aleshores, com els irlandesos als EUA, que celebren el dia d'Irlanda però se senten igualment nord-americans. El més normal, però, és que a la llarga s'acabi imposant una de les dues nacionalitats, l'espanyola o la catalana. En un país normal, amb estat propi, s'imposaria la catalana; tanmateix, en aquestes condicions és difícil saber quina s'imposa. Segons alguns sondejos, la majoria se sent tan català com espanyol alhora, i els que se senten només catalans o espanyols són molts menys.
En resum, la nació catalana existeix, però no hi ha cap causa única (ni tangible) que la generi. És més aviat una colla de factors molt indeterminats que plegats la conformen. Ara bé, en l'època de la globalització, quin sentit té tot plegat?
En primer lloc, com ja he dit, en ser la nacionalitat una cosa que s'adopta sense voler, no és una cosa que es pugui escollir. O ho sents, o no. Se li pot donar més o menys importància a aquest sentiment, però dubto molt que ningú no el tingui, per més marginal que sigui.
El territori és, per mi, un instint animal. Igual que els gossos pixen a les cantonades per delimitar el seu regne, els humans posen duanes i fronteres i disposen d'un exèrcit per protegir-lo. La necessitat d'un territori per viure és innat, i d'aquí el sentiment patriòtic. Podríem dir que un home més evolucionat s'adonaria de la irracionalitat d'aquesta concepció i la menystindria. Nogensmenys, aquest sentiment es forja quan s'és un infant i, per tant, està molt arrelat. En un país civilitzat, en l'ensenyament el patriotisme hauria d'estar gairebé proscrit, relegat del sistema educatiu.
El nacionalisme o el patriotisme, entès com a amor al teu país o nació, pot ser positiu, si es limita a l'ecologisme, a la recuperació o foment de la pròpia cultura, etc. És, pel contrari, molt dolent si serveix, sobretot, per dividir, per declarar la guerra, per suscitar la por i la xenofòbia, etc. És dolent si serveix per esclafar una cultura minoritària, és dolent si serveix per justificar els morts. És dolent si caus en la temptació de creure que la teva nació és la millor, que pots ser el jutge del món, o del feble que tens al costat. Els nazis, els franquistes, els etarres, Bush... són exemples de nacionalisme mal entès. A mi m'agraden els nacionalismes que no es tanquen en ells mateixos, que saben gaudir de la seva cultura i de la del resta del món alhora, que es sorprenen tant amb en Dalí com amb Van Gogh, tant amb el Quixot com amb Shakespeare... Aquell que no es mira només el melic, que reconeix tant les grans gestes com les greus mancances, però en conjunt li agrada el seu país i n'està orgullós. Un nacionalisme pacífic que vol que totes les nacions del planeta visquin en harmonia, sense cap frontera, amb igualtat de drets i riquesa, que sap que són els homes qui fan les nacions, i no a l'inrevés. I és el nacionalisme que penso que representa ERC, i per això en sóc militant.
m´agradat molt la teua visio, sobretot al final, la frase de "son els homes els que fan les nacions, i no a l´inreves...
Has pensat en fer-te un cromo? (si vols te´l faig jo!) Bon día
Per garusi. 8/03/2004. 16h24
Aviam, per parts:
-Sobre les cinc del divendres, que deies en l'altre post, és probable que continuï contestant-les, només perquè m'entrenté una estoneta. Sobre formar part del webring, ho dubto molt, primer perquè no tinc cap interès en formar-ne part (potser més endavant), segon perquè les "bases" del concurs diuen que l'idioma l'ha d'entendre la majoria, i el català està en minoria i no em surt dels pebrots escriure en castellà, i per últim em va semblar complicat seguir les passes per ser membre.
-Sobre això del cromo, home si tens ganes de fer-ho, doncs moltes gràcies. De tota manera, jo ja tenia pensat fer-lo, però sense data fixada.
-I gràcies pel teu comentari. El que volia era donar a entendre que ser nacionalista no és equivalent a dividir, a l'endogàmia i al sectarisme. No sé si ho hauré aconseguit.
Et dono tota la raó en el que dius; però jo acabaria dient que la nacionalitat és aquell trosset de tots que un estima.
I aquest trosset pot ser unes terres, una llengua, una cultura...
I això no és tan sols per nosaltres, els que hem nascut aquí i conneixem tot això des de petits; conec algun estudiant sudamericà d'erasmus amb el que he estat parlant de tot això, i encara que potser inconscientment, ell és nacionalista en alguns aspectes, pq veu la riquesa de la cultura, i se l'estima i la vol aprendre.
Aquesta gent, que t'agraeix que li parlis en català (queixant-se de que tothom li parla en castellà) és la que em dóna més esperança ;)
Per P. 9/03/2004. 0h11
Un detall únicament. Corregeix "Els nazis, els nord-americans, els franquistes, els etarres...". Veritat que no dius els espanyols, per franquistes; els bascos, per etarres; els alemanys, per nazis? Tampoc hem de dir els nord-americans, pels partidiaris de les polítiques del senyor Bush i els seus falcosns.
Nacionalismes – 8/03/2004
Estava pensant en el nacionalisme, i al final m'ha quedat un text prou extens on divago una mica sobre què entenc jo en sentir el mot nació, què passa amb la nació catalana, i he reflexionat una mica sobre els nacionalismes en general. Vet aquí el resultat de les meves cavil·lacions-
Arguments en favor de l'existència de la Nació Catalana
La llengua és potser l'estendard del nacionalisme, allò que es fa servir més sovint per demostrar que Catalunya és una nació i de l'existència d'uns Països Catalans... Però això a mi no m'acaba de convèncer. Si fos la llengua allò que determina una nació, aleshores tota l'Amèrica Llatina en formaria una de sola. I si fos tant important, a Irlanda del Nord, que s'ha perdut la llengua, no hi hauria nacionalisme.
Sovint, per defensar l'existència de la Nació Catalana, es postula la Història pròpia, ben diferenciada de les d'altres regions d'Espanya. Però bé, ben mirat absolutament tot té una història singular. Podem dir que els darrers tres segles de pertinença a l'Estat Espanyol han estat imposats, però molts manaires catalans van estar d'acord amb aquella situació i van fomentar la castellanització. Bona part de la pagesia catalana fou partidària de l'absolutisme durant el segle XIX, durant les guerres Carlines. No va ser fins a finals d'aquell segle que va resorgir el nacionalisme català. La Història, tothom la té diferent; i a més en la catalana n'hi ha hagut molts que l'han volguda unida amb l'espanyola.
També es parla d'una manera diferent d'entendre el món, que té una mica de relació amb la particularitat de la llengua. Bé, els andalusos també tenen una forma diferent de ser, i els bascos, els madrilenys i els extremenys. Segons l'indret la gent té una forma de ser una mica diferent, uns usos i costums particulars i un parlar especial, ja sigui en forma de llengua o de dialecte. I això no comporta necessàriament l'existència d'una nació diferenciada.
Un cop vaig sentir, de boca d'en Carod, que a Catalunya no es va haver d'inventar una bandera en quatre dies, com va passar amb Madrid. I és cert, Catalunya té uns símbols i unes institucions molt antics: de la senyera als Segadors, passant per la pròpia Generalitat, tot allò que encara perdura de l'època de la Corona d'Aragó, en què els regnes de la península Ibèrica es confederaven i es desconfederaven, i tots tenien molta autonomia. Tots els regnes tenien unes institucions i unes lleis, un dret propi, uns símbols, uns herois, etcètera., que poden servir tant per a definir la nostra Nació com per Castella, Astúries o Andalusia.
I doncs, què és allò que fa que a Catalunya hi hagi tants nacionalistes? No és la llengua, la història, les institucions ni la forma de pensar, ha de ser alguna cosa que ho englobi tot i ho expliqui de manera convincent. Només es pot explicar per una espècie de consciència col·lectiva general de què Catalunya és en realitat una nació. Això ho reconeixen tots els partits polítics catalans: el PSC, IC-V, ERC i CiU, i només ho qüestiona el PPC, però molt menys que el PP. Entesos que el PPC vol una Espanya jacobina, un estat espanyol unitari, però reconeixen el fet diferencial català (una mica més enllà de folklore popular, només una mica més enllà) i fins i tot anomenen la nostra comunitat autònoma com a país (Dolors Nadal en el debat electoral de divendres passat). Tot i que això últim no és gaire, atès que a Palafrugell en Pla també li'n deia "país". Suposo que aquesta mena de moderació del PPC, comparat amb el PP espanyol, és per una banda influència del tarannà polític català, mentre que per una altra banda depèn del líder, no és igual un Vidal-Quadras que un Piqué.
Aquesta "consciència col·lectiva" de país, de ser una cosa diferent de la resta, sustentat en la llengua, en tot el que he dit abans i en d'altres coses que no hauré esmentat, fa que existeixi una nació catalana. La nació catalana és, des d'aquest punt de vista, una munió de gent que se sent catalana, és un sentiment que no s'aprèn explícitament.
Aquest sentiment pot ser compatible amb el d'espanyol, francès o argentí. Seria, aleshores, com els irlandesos als EUA, que celebren el dia d'Irlanda però se senten igualment nord-americans. El més normal, però, és que a la llarga s'acabi imposant una de les dues nacionalitats, l'espanyola o la catalana. En un país normal, amb estat propi, s'imposaria la catalana; tanmateix, en aquestes condicions és difícil saber quina s'imposa. Segons alguns sondejos, la majoria se sent tan català com espanyol alhora, i els que se senten només catalans o espanyols són molts menys.
En resum, la nació catalana existeix, però no hi ha cap causa única (ni tangible) que la generi. És més aviat una colla de factors molt indeterminats que plegats la conformen. Ara bé, en l'època de la globalització, quin sentit té tot plegat?
En primer lloc, com ja he dit, en ser la nacionalitat una cosa que s'adopta sense voler, no és una cosa que es pugui escollir. O ho sents, o no. Se li pot donar més o menys importància a aquest sentiment, però dubto molt que ningú no el tingui, per més marginal que sigui.
El territori és, per mi, un instint animal. Igual que els gossos pixen a les cantonades per delimitar el seu regne, els humans posen duanes i fronteres i disposen d'un exèrcit per protegir-lo. La necessitat d'un territori per viure és innat, i d'aquí el sentiment patriòtic. Podríem dir que un home més evolucionat s'adonaria de la irracionalitat d'aquesta concepció i la menystindria. Nogensmenys, aquest sentiment es forja quan s'és un infant i, per tant, està molt arrelat. En un país civilitzat, en l'ensenyament el patriotisme hauria d'estar gairebé proscrit, relegat del sistema educatiu.
El nacionalisme o el patriotisme, entès com a amor al teu país o nació, pot ser positiu, si es limita a l'ecologisme, a la recuperació o foment de la pròpia cultura, etc. És, pel contrari, molt dolent si serveix, sobretot, per dividir, per declarar la guerra, per suscitar la por i la xenofòbia, etc. És dolent si serveix per esclafar una cultura minoritària, és dolent si serveix per justificar els morts. És dolent si caus en la temptació de creure que la teva nació és la millor, que pots ser el jutge del món, o del feble que tens al costat. Els nazis, els franquistes, els etarres, Bush... són exemples de nacionalisme mal entès. A mi m'agraden els nacionalismes que no es tanquen en ells mateixos, que saben gaudir de la seva cultura i de la del resta del món alhora, que es sorprenen tant amb en Dalí com amb Van Gogh, tant amb el Quixot com amb Shakespeare... Aquell que no es mira només el melic, que reconeix tant les grans gestes com les greus mancances, però en conjunt li agrada el seu país i n'està orgullós. Un nacionalisme pacífic que vol que totes les nacions del planeta visquin en harmonia, sense cap frontera, amb igualtat de drets i riquesa, que sap que són els homes qui fan les nacions, i no a l'inrevés. I és el nacionalisme que penso que representa ERC, i per això en sóc militant.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per j4m3s. 8/03/2004. 15h55
m´agradat molt la teua visio, sobretot al final, la frase de "son els homes els que fan les nacions, i no a l´inreves...
Has pensat en fer-te un cromo? (si vols te´l faig jo!) Bon día
Per garusi. 8/03/2004. 16h24
Aviam, per parts:
-Sobre les cinc del divendres, que deies en l'altre post, és probable que continuï contestant-les, només perquè m'entrenté una estoneta. Sobre formar part del webring, ho dubto molt, primer perquè no tinc cap interès en formar-ne part (potser més endavant), segon perquè les "bases" del concurs diuen que l'idioma l'ha d'entendre la majoria, i el català està en minoria i no em surt dels pebrots escriure en castellà, i per últim em va semblar complicat seguir les passes per ser membre.
-Sobre això del cromo, home si tens ganes de fer-ho, doncs moltes gràcies. De tota manera, jo ja tenia pensat fer-lo, però sense data fixada.
-I gràcies pel teu comentari. El que volia era donar a entendre que ser nacionalista no és equivalent a dividir, a l'endogàmia i al sectarisme. No sé si ho hauré aconseguit.
Apa, bon dia.
Per sgons. 8/03/2004. 21h20
Et dono tota la raó en el que dius; però jo acabaria dient que la nacionalitat és aquell trosset de tots que un estima.
I aquest trosset pot ser unes terres, una llengua, una cultura...
I això no és tan sols per nosaltres, els que hem nascut aquí i conneixem tot això des de petits; conec algun estudiant sudamericà d'erasmus amb el que he estat parlant de tot això, i encara que potser inconscientment, ell és nacionalista en alguns aspectes, pq veu la riquesa de la cultura, i se l'estima i la vol aprendre.
Aquesta gent, que t'agraeix que li parlis en català (queixant-se de que tothom li parla en castellà) és la que em dóna més esperança ;)
Per P. 9/03/2004. 0h11
Un detall únicament. Corregeix "Els nazis, els nord-americans, els franquistes, els etarres...". Veritat que no dius els espanyols, per franquistes; els bascos, per etarres; els alemanys, per nazis? Tampoc hem de dir els nord-americans, pels partidiaris de les polítiques del senyor Bush i els seus falcosns.
Per garusi. 9/03/2004. 16h05
Tens raó, ara ho arreglaré. Gràcies.
Digues la teva