Els cinc llibres de Sant Jordi

Aquesta setmana les cinc estúpides preguntes tornen a canviar de format. Aprofitant el Sant Jordi ens han fotut cinc fragments de cinc clàssics per a què endevinem i expliquem de quin llibre són. Avui, doncs, la meva traducció haurà de ser més currada:

Macondo era aleshores una vil·la de vint cases de fang i canyabrava construïdes a lla riba d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres pulides, blanques i enormes com ous prehistòrics.

Aquesta no m'ha costat gens, ja que fa quatre dies com aquell qui diu que vaig llegir Cien años de Soledad. És un llibre que em va agradar molt tot i que a trossos se'm va fer una mica feixuc.

Només els espills color atzabeja dels seus ulls són durs com dos escarabats de cristall negre. El deixo anar, i se'n va al prat, i acaricia tíbiament amb el seu musell, fregant suaument, les floretes roses, celestes i galdes... El crido dolçament "...?", i ve a mi amb un petit trot alegre que sembla que es riu, en no sé quin cascavelleig ideal.

Aquest llibre no l'he llegit, però és Platero y tú. Si no l'he llegit és perquè abans de llegir els clàssics espanyols m'estimo més llegir els catalans. Quan hagi llegit els nostres passaré amb els altres.

Podeu imaginar aleshores la meva sorpresa quan, a trenc d'alba, em va despertar una estranya veueta que deia: - Si us plau... dibuixa'm un anyell. - Què? - Dibuixa'm un anyell. Em vaig aixecar d'un salt com si m'hagués encalçat un llamp. Em vaig refregar els ulls. Vaig mirar detingudament. I vaig veure un nen, realment extraordinari, que m'observava greument.

Bé, segurament no tinc excusa per no haver llegit el Principet, o el Petit Príncep o com l'hagin vulgut dir. El cas és que no l'he llegit i m'he hagut de copiar d'un altre.

Què veig? Una copa apretada a la mà del meu fidel amo? El verí, per tant, ha estat la causa de la seva fi prematura! ... Oh ingrat! Tot ho vas apurar, sense deixar ni una gota amiga que m'ajudi a seguir-te! Besaré els teus llavis! ... Potser quedi en ells una resta de metzina per fer-me morir amb un petó recomfortant. (besant-li) Els teus llavis són calents encara!

Tinguent en compte de què va el tema (una dona suïcidant-se al costat del seu amor, també suïcidat), i tinguent també present que es tracta de grans clàssics, he cregut amb encert que es tracta de Romeu i Julieta, tot i que ho he hagut de mirar perquè no les tenia totes. L'únic que he llegit de Shakespeare és Hamlet, i em vaig quedar amb la impressió que em perdia moltes coses.

Tenia a casa seva una mestressa que passava dels quaranta, i una neboda que no arribava als vint, i un mosso de camp i plaça, que tan aviat ensellava el rossí com prenia la podadora. Frisava l'edat del nostre gentilhome [hidalgo a l'original] amb els cinquanta anys, era de complexió robusta, sec de carns, eixut de rostre, gran matinador i amic de la caça.

Aquest és el fragment que més m'ha costat de traduir. És, evidentment, el Quixot, un llibre que tampoc he llegit i que he de llegir algun dia. Això sí, ho faré després de en Tirant lo Blanch, que el vaig comprar fa poc i que llegiré quan m'hagi mentalitzat.

Doncs au, de moment, això és tot. Perdoneu les dolentíssimes traduccions, però jo, d'escriptor, en tinc ben poc, i la tasca de traduir literatura al català és massa per mi.