Consum

Fa catorze dies van tancar per sempre més el supermercat on vaig entrar en contacte amb el món laboral per primer cop. Des que van obrir el Mercadona fa uns anys que el Consum ja no rutllava com abans, i quan jo hi vaig anar ja havia minvat molt el seu volum de vendes. Després de marxar jo, al poc temps van treure la xarcuteria i la carnisseria, i quan vaig entrar-hi per darrer cop, l'agost passat, era en plena decadència. El trenta d'abril fou el seu darrer dia. Coincidint amb el Dia del Treball, el dia u de maig va ser el primer dia que no va tornar obrir les portes.

Al Consum hi havia una noia, una senpai com la d'ara, que em feia la vida impossible. Aquesta sí me la tenia jurada, no sé pas per què. Bramava improperis contra mi a les meves esquenes, que els companys m'explicaven amablement. Un dia, fart d'ella, i fart de cubates i birres, vaig enviar-li un missatge al mòbil (el seu número era escrit a un paper, amb els de la majoria dels que hi treballàvem, a l'oficina de l'encarregat) on li vaig etzibar una cosa semblant a «Per què em toques tant els collons? Sóc el Josep del Super». Durant la setmana següent no ens vem parlar, casualment no ens trobàvem gaire, fins que un dia em va dirigir la paraula per comentar-me una collonada. Em vaig assabentar de què li havia explicat l'afer al segon encarregat, però que havia esborrat el missatge del mòbil. Ella se'n va anar de vacances, jo vaig anar fent la meva vida, i prou.

En fi, no crec que aprengués gaire d'aquella estada. Ja sabia que em toparia amb imbècils, sabia que hauria d'aguantar al caps i bé, en general, ja m'ho esperava tot. Només va ser la primera experiència, va servir per passar de la teoria a la pràctica.