Sessió televisada al Teatre Nacional

Democràcia
(assaig general)

Els figurants que seuen a la dreta
de l'escenari, que s'intercanviïn
regularment amb els de l'altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d'insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adaptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l'espectacle.
Comptaré fins a tres.
        -I jo?
         -Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

Llibre de les solituds, M. Martí i Pol (1997)

Ara que és mort, he començat a llegir una antologia d'en Martí i Pol. Està bé, és molt... tendre. Té molta temàtica social, esquitxada d'ideologia roja, que no m'interessa gaire. M'agraden sobretot les elegies; la seva vida havia de ser un infern, clos a casa, tuberculós i després escleròtic, i més endavant amb la muller morta. Jo crec que en un estat malaltís o pessimista, solitari, melangiós o, en definitiva, de patiment, és com sorgeixen les millors obres. Però bé, això no ve a tomb.

El cas és que aquest debat sobre l'estat de la Nació, o de Política General, encaixa perfectament en el xou descrit pel poema. Semblava més aviat un seguit de monòlegs, o un partit de tennis: un diàleg de sords. En Maragall pronuncia un discurs de dues hores, en Benach tramet missatges pel mòbil mentre en Boada xerra, en Bargalló ha de fer veure que Esquerra remena alguna cirera, en Puig ens vol demostrar que CiU és més independentista que ERC fent votar impertinències que no vénen al cas, i la imatge d'aparent cohesió tripartita presentant una bella resolució conjunta. Un espectacle lamentable tot plegat. Això no és un debat, és una representació on uns fan veure que governen amb un projecte clar, i els altres intenten fica'ls-hi el dit a l'ull.

L'únic que m'ha agradat ha estat veure votar en contra de la Constitució Europea el PSC. Si el PP hagués presentat una resolució a favor del pacte del Tinell, el Tripartit hagués votat en contra. Una altra escena d'una sessió de teatre al Parlament. Si us plau, el proper cop, al Teatre Nacional.