Ahir, amb ressaca inclosa, vaig acabar de llegir per fi el Fill de l'Acordionista, de n'Atxaga. Quan el vaig encetar em pensava que parlaria més de les causes que propiciaren la creació d'ETA, de l'ambient que ho afavoria i tal, però més aviat em vaig trobar amb la descripció bucòlica d'un petit poble basc i de les relacions sentimentals i d'amistat d'un dels camperols, en David. Molt més de la meitat del llibre ens explica la joventut d'en David, fill d'un feixista que diríem que és, en el fons, un bon home, i que per això en David abraça quan mor sa mare. Sí, s'intenta recrear l'ambient, però vaja, moltes de les coses que explica no tenen res a veure amb el tema del terrorisme, sinó que més aviat sembla una novel·la costumista, com la relació amb Teresa (tot i que aquesta li dóna el quadern del Gorila) o amb Virgínia. Es parla també amb prou insistència dels sentimens d'en David vers son pare i els seus amics: dels qui estaven de part dels afussellats i dels qui n'estaven de la dels botxins. Al final, després de l'assassinat d'un dels seus millors amics (en Lubis), després d'una acció terrorista (l'incendi de l'hotel d'un general franquista) es fica en l'organització terrorista.
Dins de l'organització tampoc no explica gaire el seu funcionament. Es centra, un altre cop, en la vessant humana: de les contradiccions que pateix en David i els seus amics Joseba i Agustín. Els dos primers s'adonen de què, ben mirat, matar gent no els omple, que s'ha perdut l'esperit original i que ja res no té sentit. Tots dos planegen trair l'organització, però en Joseba s'adelanta i explica a la policia en quin tren van i amb quin objectiu. N'Agustín, per la seva banda, i tot i deixar també la clandestinitat després de l'amnistia de la Transició, no abandonarà mai l'alienació nacionalista i terrorista.
Jo diria que n'Atxaga comparteix el parer de l'oncle d'en David, en Juan Imaz, quan diu que aprova els objectius (alliberament nacional) però no els mètodes. Tanmateix, jo crec també que estava a favor d'ETA al seu inici, i que igual que van fer Joseba i David, es va desencantar a les acaballes del franquisme. Jo potser també sóc d'aquest parer, o potser d'un una mica més radical. Potser sóc igual d'idiota que Agustín, que duia sempre un bocí de tela del vestit que portava una tia seva quan va morir durant el bombardeig de Gernika, per no oblidar per què lluitava.
En resum, el que més m'ha agradat ha estat l'ambient bucòlic del poble d'Obaba però, sobretot, el petit barri d'Iruain, l'amor enyoradís per l'idioma esmunyedís que es perd i que no para de recordar (pel basc, evidentment, però que jo trasllado al català), la natura gairebé verge, el mode de vida antic, els «pagesos feliços»... A tot això, en David va haver de renunciar per culpa de la clandestinitat, una altra raó per deixar-ho córrer. La descripció del poble i les muntanyes, de les tradicions i costums, del tarannà de la gent, de l'idioma perdut, tot em trasllada cap un país idílic, ideal. Locus amoenus.
