Anarquista

I quan deia "carnet" em referia, especialment, a la Jerc.

[Glop de Ballantines sol, a temperatura ambient]

Sempre m'he manifestat com a filoanarquista. Considero la societat anarquista com una utopia gairebé inabastable, però que a nivell individual és possible d'apropar-se.

[Glop de Ballantines]

Alguns dels darrers posts, si fa no fa, anaven per aquest camí. Vull dir: dubto de si un món sense lleis escrites, sense dominació, sense desigualtats, és viable; el que penso és que és possible viure al marge de tot plegat en un grau força elevat. És impossible no entrar al joc capitalista, cal treballar, cal un sostre on viure, etc. Però, en molt bona mesura, se'n pot restar al marge. És una qüestió purament intel·lectual.

I, prenent l'argument tradicional anarquista de què l'honor és un constructe social, què importa votar o no, mentres tu visquis la teva vida llibertària? Doncs jo voto, però alhora no trepitjo l'Illa Diagonal, per posar un exemple. És que la principal característica d'un anarquista és no votar? És ser contrademocràtic? No. Ser anarquista, al meu parer, és un posat intel·lectual davant la vida, és no conformar-se amb el primer que et venen, és anar més enllà, és dubtar, és inconformisme, és... és... no diré justícia, tampoc no diré egoisme... ser anarquista és, a més de procurar-se una llibertat pròpia, particular, intransferible, única, egoista, és solidaritat amb la resta, és denunciar el seu esclavatge. Però l'anarquisme sóc essencialment jo, no és proselitisme.

[Glop de Ballantines. Got gairebé buit. Encara tenim per un altre paràgraf]

Si l'honor no existeix, què importa votar o no? He dit: no crec gaire en la societat anarquista. I no hi crec perquè, d'una banda, penso que la societat no n'està preparada, i per una altra, perquè tot i que ho estigués, dubto que funcionés. Però l'anarquisme individualista o en grups petits sí. Per això: què importa votar? I, en el súmmum de la contradicció: què importa ser militant?

És incompatible democràcia amb anarquisme? Hoc, segurament. Però des de la meva perspectiva, de gran escepticisme pel que fa a aquest darrer, accepto el primer com a mal menor, perquè jo seguiré sent anàrquic i anarquista de cor i de ment. I, com no m'ho acabo de creure, de què serveix militar? Doncs acabaré marxant, segurament.

Independentista! Nacionalista! On ets? Sóc aquí, sóc aquí. Sempre havia dit que era nacionalista pel que fa a la cultura i la llengua. En una societat anarquista la meva cultura no patiria gaire. No necessitaríem Estat perquè no hi hauria perill. Cremar la bandera, aquí, sí. A la merda! Però en democràcia, l'única forma de sobreviure és sent independent (i bé, aquí, més polèmica).

[Got buit]

No crec, al capdavall, en cap partit. Ho trobo denigrant per la persona, i el cas del comunisme, en aquest aspecte, és absolutament vergonyant, és com la religió. Ho repeteixo, sóc anarquista, anarquista des dels quinze anys, des que vaig crear a en Senkreu. Jo no us demano que no voteu, sinó que penseu per què creieu en un déu, l'Estat, i lluiteu per ell i us en deixeu dominar: no us fa vergonya?