En Josep I dels Gintònics

Explica una rondalla que, essent Jaume I jove encara, i amb molts gentilhomes i cavallers al seu voltant cobejosos de poder que volien treure-se'l d'enmig, va caure un vespre al parany que aquests caragirats havien ordit, que consistia simplement en fer-li beure més vi del que un Rei ha de comportar, de tal manera que va acabar el sopar protagonitzant estirabots i accions vergonyoses. L'endemà, conscient del que havia fet, va aplegar la cúria a la mateixa taula i va beure un got de vi. En acabat, féu principi a un semblant parlar: «Aquest vi que he begut, serà el darrer que em veureu beure». I tots van restar sorpresos d'admiració davant la virtut d'en Jaume I.

Jo, a diferència seva, i tot i que m'he trobat en situacions compromeses a causa de l'alcohol, no he fet mai vot de semblant estil, sinó que vaig determinar que vigilaria de no emborratxar-me massa. Avui, després d'un dia ressacós i fastigós, torno a comprovar com en sóc d'idiota. Quan no recordes si anit havies gitat pel balcó en arribar a casa els gintònics sobrecarregats, és prova de què alguna cosa no rutlla. No, no, no, per molt que m'agradi el gintònic, no puc fer això.

He trobat un article d'en Salvador Sostres que em va agradar especialment, d'ara fa un mes, gairebé, quan era a punt d'acabar els exàmens. El poso aquí sota. Comentaria les frases més eloqüents i evocadores per mi, però no tinc ganes de disseccionar-me de viu en viu, perquè em faria mal i perquè per sang i fetge ja en tenim prou amb el telenotícies.

Les hores tèbies

Són aquestes hores confuses, les que fan de frontissa entre el dia i la nit. A l'estiu són les 5 i les 6 i a l'hivern les 6 i les 7. Quan els gintònics t'han marejat creus que el que et passa és molt graciós però en el fons no té cap gràcia. Se t'acuden primeres frases d'article que et semblen brillants però que quan l'endemà encens l'ordinador i les llegeixes t'adones que eren una merda. Trobes el món molt més dúctil i l'entesa amb tots els altres et sembla que només depèn d'un gest. Ets de telèfon fàcil i no és estrany que et posis en ridícul amb trucades intempestives i absurdes, de vegades a velles nòvies que ja no saben què fer perquè les deixis en pau o fins i tot amb algun director a qui li dius d'anar a fer l'última creien-te molt original i simpàtic i l'acabes de despertar. Això per no parlar de la mena de locals que un dia algú et va ensenyar i on l'ànima humana es negocia a la menuda. Si la ginebra no et fa vomitar et fa sentir un geni, àngel de llum única, capaç de sobrevolar-ho tot. És com si et resistissis a l'alba, com si no rendint-te a la son poguessis empènyer el temps o deturar-lo. Són les hores tèbies i tu llisques riu avall de l'excés i el cansament amb l'eufòria agònica dels soldats que es fan al camp de batalla amb la fe intacta en la victòria encara que davant tinguin un exèrcit sencer i dels seus ja només en quedin 3. Algú t'ofereix una pastilla al lavabo i de sobte sents el calfred del mal que t'estàs fent. No l'acceptes però t'adones que ets en aquella hora i en aquell labavo, i que només ha estat qüestió de sort: funciones ja amb la lucidesa de reserva i la consciència és precària i es va quedant a cada hora més indefensa. Decideixes marxar i damunt de la torre Nouvel la lluna ja té el perfil rosa que n'anuncia la retirada. Crec que sospitem que al fons de la nit hi ha alguna cosa que ens està esperant, i potser beure i aguantar fins tan tard sigui la nostra manera de buscar-la: entre l'ànima assedegada i el fetge que aguantarà el que aguantarà. Que tanqui la porta l'últim a marxar.

SALVADOR SOSTRES