No al casc

Ara ja del casc no se'n parla, però tant se val. Ui, sí, jo ara vaig molt més segur i ningú no posa el crit al cel; al cel, per què? Perquè m'hi obliguen i jo no n'estic d'acord. No puc morir com em roti? No puc caure daltabaix i el casc que us el confiteu? No, no el vull: és horrible, és incòmode. Moriré però de forma estètica, perquè tant és morir d'un traumatisme que d'un càncer cerebral, que el cervell queda com una escudella de totes formes.

Aviam si ho enteneu: no podeu obligar-me, amb la meva mort no faig mal a ningú, i jo i només jo tinc el dret sobre la meva vida. Ara ja no se'n parla perquè la gent està acostumada a què li prohibeixin el fumar i el drogar-se i les pel·lícules porques fins una certa edat, i no els hi fa res que els obliguin a dur el cinturó de seguretat o el maleït casc. La censura també era pel vostre bé. Jo trepitjo la gespa quan vaig caminant i em salto els semàfors amb bici. Jo sóc el meu criteri, i mentre consideri que fent la meva no faig mal als altres, jo la seguiré fent.