Pensava en la meva autoconfiança, resolent que com sempre la tinc sota mínims, però mirava d'animar-me tot dient-me que hoc, que puc fer-ho. Tinc tendència a l'autocrítica voraç i ferotge, però destructiva, la qual cosa és molt interessant perquè acabes amb una depressió crònica molt fructífera, i no em podeu dur la contrària: les millors muses apareixen en moments difícils, crítics. Una lleugera borratxera pot lubricar-ho encara més.
Estava en plena autocrítica, cercant alternatives constructives, analitzant el problema greu, del qual se'n pot fer una analogia amb el món casteller: hi ha gent que puja a setens d'un tres però jo a terços ja tinc cagarrines, i així no es va enlloc. M'haig d'adonar de què jo puc fer-ho i de sobres, i que només quan en sigui conscient deixaré de tremolar com una floreta del camp tocada per la brisa de la matinada.
La crítica ferotge ha de ser bona si és positiva, però no en el sentit del positivisme, ni tampoc com a sinònim d'optimista, sinó quan serveix per identificar les putes limitacions i les seves causes i cercar les possibles solucions, si cal. El més difícil ha de ser posar-les en pràctica. Sóc del club dels descobridors de la sopa d'all.
Leave a comment