Pixar Esplugues

L'altre dia en Salvador Sostres va donar-me l'empenta necessària que cap sociata no ha aconseguit per a convertir-me en un ciutadà cívic. He llegit l'«Ordenança del Civisme» d'Esplugues, he llegit mil articles d'opinió i notícies als diaris, he suportat la propaganda institucional i fins i tot he pagat una multa, i amb tot, res no m'havia fet canviar de parer tant com aquest article enllaçat d'en Sostres. L'argument és prou sòlid: pixar-se o gitar al carrer és com cagar-se a Esplugues, i jo me l'estimo, el meu poble. De fet, molt poques vegades ho faig a l'any, i encara menys a l'estiu, perquè fot una ferum insuportable. Però el fet de pensar que m'estic pixant al damunt d'«Esplugues», gairebé personalitzant-la, és un cop d'efecte que no ha aconseguit tota la resta de misèria que m'inunda cada dia.

L'única cosa que pot justificar un acte incívic és si serveix a una causa cívica de més envergadura. Així, fer pintades a les parets si és per una bona causa (la meva), encara està justificat, i en Sostres no m'ho ha pogut llevar, per bé que darrerament hi ha insistit força. I sobre pixar, ja no ho tornaré a fer més, si puc evitar-ho. Anit vaig fer-ho per darrer cop, simbòlicament, a un cau de rates del carrer.