És la Maledicció del Guant. En vaig trobar un parell abans que comencés el fred siberià d'aquestes setmanes. Va haver-hi convulsió a l'habitació i, quan els vaig anar a la recerca, ja n'havia perdut un.
Com els mitjons.
Com l'ull de la cara i la universitat.
Després de buscar-lo i remenar andròmines i regirar el meu jaç, vaig decidir comprar-ne uns de nous, dimarts passat. Heu encertat el final d'aquest esgarrifós relat: el mateix dia, poques hores després, vaig trobar el guant díscol, l'ovelleta esgarriada, el fill pròdig. No sé com se l'havia empescada per resistir les meves pesquises i diversos llits fets i llençols nous. Però allà hi era, sorneguer, enfotent-se de mi, saludant-me rioler amb els seus ditets negres entre els plecs de la flassada.
Deu ser la Llei de Murphy del mitjó, o quelcom de semblant: sempre perdràs un mitjó, o un guant en el seu defecte, i el trobaràs quan en compris uns de nous.
Ummm. Només faltava que el guant fugitiu en ser descobert fes aquella típica acció d'ensenyar el dit del mig per collonar.