Anit al llit vaig tenir com la sensació instantània d'una regressió als meus nou anys. Donava voltes als llençols mirant d'acluclar l'ull quan vaig pensar en adoptar la posició que antany prenia per dormir. I va ser com si per un moment els meus braços i cames s'escurcessin fins la mida que tenien durant els Jocs Olímpics i la Copa de Wembley... M'hi vaig adonar perquè no cabia com volia posar-m'hi, extremitats massa llargues. Quins temps aquells...
I ara fa un instant he tingut un altre flaix, però a la inversa. He visualitzat amb la perspectiva d'un Josep de seixanta anys la meva vida d'universitari, només per un moment. Ha estat com si després de sis dècades d'experiència acumulada m'atrevís a jutjar el que he fet i estic fent ara. El privilegi ha durat pocs segons, també.
Quina sentència he dictaminat? Que aquests eren anys de desorientació i convulsió, que encara no sabia què volia fer de la meva vida i que, en general, eren uns anys tristos. Putus iaios sexagenaris.
tristos? pensa que amb seixanta anys, rarament et podràs enfilar com ho fas ara :)
Jo crec que no són tristos, simplement incerts...crec que és general que molta gent de la nostra edat es demani què està fent amb la seva vida i aquestes coses, i quan hi pensa veu que no pas res de bo...però és així!! Jeje! Ja ho anirem millorant :D
Quan et poses transcedent fas por. No cal prendre's tan seriosament les coses. Tots passem per les mateixes incerteses i un dia t'en adones que no hi ha per tant.
crec que el problema és que no he posat un punt i seguit, o a part, entre la incertesa i convulsió i la tristesa. Així potser els copets a l'esquena serien d'una altra manera.