No puc sofrir la gent com jo, que es creu amb la veritat absoluta. Creure's que la resta és una merda. Mirar per damunt l'espatlla amb aire de perdonavides, blasmar altres formes de fer diferents, que es consideren ímprobes o infrahumanes, segons com. És com dir que tothom, llevat de mi i un grupet, és una bèstia de prat o una cuca llefiscosa, segons el cas. Com anar d'okupa per la vida, desbarrant contra tot i contra tothom, o de punki radical, o d'alternatiu dels collons, o d'antiqualsevol cosa (especulació, contaminació, pobresa o sevillanes, tant és). És enfilar-se a un arbre i esventar incensantment que
i insultar a tot aquell que em qualifiqui d'immadur pocasolta amb aires d'enfant terrible i ganes de fer-se notar. Dalt de l'arbre més alt, perquè se'm vegi de tot arreu, m'esgargamellaré perquè tot Esplugues senti que sóc el més xupiguai, ningú no es quedarà sense sapiguer-ho. I com no m'erro mai, qui tan sols gosi mormolar que, efectivament, no hi toco, i que m'haurien de lligar curt, i que faig nosa bramulant sense descans, doncs que se'n vagi a cagar a la via. És un venut ignar.
Leave a comment