Puzle reticular

Escriure aquí és una mena de psicoteràpia, hi he escrit massa coses, algunes de les quals vaig acabar esborrant.

Em sento contínuament desplaçat, com si no fos peça del trencaclosques universal. Hi deu haver, al marge del puzle a mig fer (més aviat, una mena de xarxa), tot de peces esparses i isolades, enmig de la tenebra. De fet, ara que hi penso més, la retícula ha de ser molt densa a posicions centrals, i molt més dispersa a la perifèria. Ha d'haver-hi sistemes secundaris de xarxes, on molt pocs fils (o peces del puzle) han de fer de pont entre aquestes xarxes subsidiàries i la Xarxa principal. Ha d'haver-hi alguns nussos que només es connecten a la resta mitjançant dos o tres lligams, els quals, aquests sí, poden desenvolupar un miler de vincles amb la gran Xarxa que evita que les coses es perdin al buit infinit.

Noteu que és molt més fàcil tallar quatre cordillets que no pas un sistema reticular complex. I bé, quan una buinassa cau del cel a la Xarxa, tots els nodes es reparteixen la merda de forma similar, i fins i tot se n'enriuen i se n'enfoten. Però els nussos dels extrems, se l'han d'empassar solets i fa de més mal pair.

L'aranya va teixint la teranyina i les vespes i borinots i tàvecs hi moren i la xarxa ni ho nota. Però bé, jo molt sovint encara em sento com quan anava a tercer de l'Eso i la meva vida era un putu forat immens, que els fiblons de les abelles s'encarregaven d'engrandir dia rere dia; és quan, un altre cop, m'adono de què els fils que s'han anat bordant eren molt prims i precaris, com de mentida.

En fi, tot és ficte i tot és mentida, i tot és culpa meva. I tothom té el mateix problema, malgrat que potser això va per graus.