De vegades abraçaria totes les persones del meu voltant, les petonejaria i els hi diria com me'ls estimo, i m'estaria hores i hores preguntant-los-hi sobre ells, sentint-me completament identificat amb els seus sentiments i pensaments de tota mena. En el fons, tots som iguals, però existeix un món a part dins de cadascú, que ens fa ser un tresor ambulant que necessita ser descobert i compartit.
Les persones amb les que convisc algunes hores a la setmana, les que m'ajuden, les saludades, aquelles amb qui m'hi he barallat, les que professen una ideologia contrària a la meva. Som tan rucs que establim mil barreres aranzelàries dins nostre. Allí on hi ha un pròxim, un semblant, nosaltres només contemplem una bandera estrangera i una frontera barrada per un mur d'espines vigilat per un exèrcit hostil.
Hi ha dies en què la vida és bella perquè la gent és bella, i perquè tot sembla més senzill i desapareixen els artificis que ens separen i que ens fan la vida impossible. Són dies de complicitat, harmonia, i pau i amor.
Però tots volem el mateix, sempre hi ha disputes, i el miratge s'esvaeix a l'aire.
Leave a comment