Del bar a la cantonada

Va sortir de casa i va entrar al bar. Les dues, tot sol, un gintònic. Per què un altre gintònic? Però li caigué el got i s'esberlà en mil bocins, i en fou foragitat. En una cantonada, plorant sense vessar gota, pixant, es demanava per què. Perquè bevent, el temps passa com si no existís. Perquè està fart de viure i vol que el temps passi. Perquè vol morir ja, perquè ja és mort en vida. El fetge se li podrirà, però tant és. Perquè el dolor el fa agonitzar, i l'alcohol és morfina. No el sent, el dolor, malgrat que de vegades s'ajup en una cantonada i plora sense plorar. El dolor d'una vida insulsa sense sentit l'estaborneix i el mata, i amb alcohol no el colpeix tan fort. Perquè vol viure sense aquest dolor, però l'empaita pertot arreu i només l'espanta amb alcohol, que accelera les busques del rellotge i atansa una mica més l'hora d'anar al clot. Perquè, com tothom, vol morir d'una vegada. Però no ho pot reconèixer, i té por, i s'arrossega dels bars a les cantonades i ja és mort en vida.

But crying is for writers...

Típica reflexió de dues de la matinada, i estic serè.