Recordo una nit de borratxera esguardant el cel estelat. Potser fou amb Ganàpies? O potser amb mon pare? En qualsevol cas, em recordo que jo era assegut, entotsolat com és costum, contemplant els estels i pensant en com n'era de maca la vida. Era feliç de viure i feliç de la companyia. Anava tan pet que no distingia el kali de la cola. En aquell instant com d'intemporalitat, de suspensió existencial, somreia per la gràcia d'aquell moment. Gaudir del camí, de l'experiència, del tresor inesgotable de la gent, dels secrets del món incommensurable «que no te l'acabes». Tot esguardant el cel estelat em sentia feliç malgrat el sense-sentit de la vida. Però a Barcelona no es veuen els estels.
segurament per aquesta raó ( la impossibilitat de veureque els estels), tots els xaves vénen a col·lonitzar l'empordanet. Sí, des de la bisbal encara, a vegades, es veuen els estels. Sí, des de Girona (quan tanquen el focus que il·lumina la catefral) també es veuen els estes. Clar, això si no fa núvol.... i no sé... potser no he entès ben bé el significat ocult del teu post (queda raro dir post), però avui no sé si seria capaç d'entedre res...
petonets estelats.
jeje, he escrit catefral... :P
Jo em sembla que tampoc he entès gaire el teu post... però bé, tots pengem coses a la bitàcola que només nosaltres i quatre privilegiats (ja veus... saber quelcom de les nostres vides) i que el públic senzillament troba boniques.
Però bé... jo feliç de trobar bonic aquest deliri etílic.
lo millor del deliri etílic, que li dieu, és que pots veure estels fins i tot en les llums que peguen voltes als pubs i coses i maregen...
m'ha agradat molt el teu text...