Portlligat i Cadaqués

Acabo de llevar-me: he clapat onze hores com un soc. I és que havia dormit la nit anterior només una hora i mitja, deu quarts, agreujats per la dosi de porros i alcohol nihilistes. Cada cop tinc més clar que els porros són nihilistes, i que l'alcohol només ho pot ser. Bé, tant se val, el cas és que vaig perdre igualment el tren de les set i vaig haver d'esperar el de quarts de nou.

A Girona m'esperaven impacients l'Imma, en Pemi, la Rose i la Tramuntana. Un dia blau i joiós i moltes cues a la carretera, d'altres xoriços com jo que fugien de la grisa, bruta, sorollosa Barcelona. La bellesa es pot trobar en qualsevol cantonada polsosa plena de rates i escombraries, on potser el teu amant et pessigollaria el clatell i et faria creure que et trobes al paradís. En qualsevol cas, Port-Lligat és un altre paradís terrenal. Molt poc habitat, una caleta molt maca, llaguts de pesca, una mar preciosa i una tramuntana que m'esperrucava violentament. De poc que no entrem perquè hi arribàrem també cinc minuts tard, però al capdavall visitàrem la casa d'en Dalí, que és una cosa ben curiosa de veure, i que mereix una tesi doctoral, no una merda de post.

En acabada la visita, passejàrem i dinàrem a Cadaqués, un poble molt curiós. Amb una caleta a cada retomb del passeig marítim, amb una urbanització respectuosa i una església que encara conserva els sobrecarregats i foscos retaules barrocs, que a mi em fan més angúnia que cap altra cosa. Tot de guiris, sí, però si t'hi fixaves veies bohemis, gent amb camisa i sabates amb un llibre a la mà a l'hora del bany, i altra gent de l'art. De fet, estiguérem molta estona amb un pintor que la Rose coneix.

No ens banyàrem, tot i que ens remullàrem els peus. Cadaqués i la seva tramuntana em va encantar. Vem veure passar un mort: és el yin yang, el punt fosc en qualsevol matí enlluernador. Per qui cantaven a l'església? Qui ocupava el taüt? Potser ens hagués pogut explicar mil històries sobre els surrealites, els artistes, els hippies dels anys cinquanta i seixanta, que revolucionaren el poble. Ara, però, ja no dirà mai res.

Bé, poca cosa més puc dir, només que cada cop que vaig per la vegueria de Girona quedo encisat, corprès, per aquest país tan bell que tenim. A més, acostumo a retrobar l'Imma, que deu ser l'única persona amb qui parlo de temes íntims havent-nos vist sis o set vegades només.