Crec que no existeix cap cosa per la qual sigui capaç de donar-ho tot.
L'altre dia em deien que no sé què d'aquesta llet que hi havia per allà, i vaig sentir casteller. Tot seguit, no sé quin problema hi havia amb unes anelles de calamar, però jo vaig entendre alguna cosa relacionada amb les manilles, segurament les del tres de deu de Vilafranca, que van fer figa molt aviat.
I quan apilo el pa de motlle, en faig construccions castelleres: i ja he arribat al quatre de vuit. I vaig convidant de tant en tant els clients que vénen a què es passin un dia per l'assaig. És veure canalla menuda i bellugadissa que el caçatalents que duc incorporat se'm dispara automàticament.
Avui he tornat a somiar en castells. El cap de colla em tornava a explicar per què no pujo, com si no ho sapigués. Després feia pinya amb la Joves i em fotia de contrafort del baix, sota el folre. Em penso que això comença a ser patològic.
Aquest istiu parlava de com de fart n'estava de passar-me tot el dia llegint i pensant constantment en les lectures. Els castells, al capdavall, són només el substitutiu d'allò que és millor no pensar. Més agradable és mirar-s'ho des de terra que voler estar sota terra.
Crec que no existeix cap cosa per la qual sigui capaç de donar-ho tot.
Leave a comment