He tingut temps més anarcoides i comunistoides que ara. Un dia vaig apuntar a una llibreta que no a la policia, ni a la propietat privada, i no a no sé què més. Es dóna el cas que la mateixa llibreta vaig pensar que me l'havien presa junt amb la motxilla que la contenia, ja que l'havia deixada sense tancar a la guixeta de l'Abacus de la UAB. Quina ironia: veritablement, em pensava que ja havia deixat de ser de la meva propietat (privada). Vaig trobar la motxilla i la llibreta, però.
Això ho pensava perquè ara imagineu que us prenen la bici. La teníeu lligada amb la piton, però malgrat tot us l'han presa. Al capdavall, no és la pèrdua material del vehicle no motoritzat el que recaria: se'n compra una altra i a córrer. El problema seria que, a partir d'ara, ja no podries deixar més la bici al carrer durant la nit, que hauries de patir per què no te la robessin, etc. Una societat sense la seguretat de la propietat privada és trontolladissa, és viure amb l'ai al cor.
Fins i tot seríeu capaços d'anar a la Policia i denunciar-ho. No perquè ni tan sols somiéssiu que us la trobarien (o que la buscarien), sinó senzillament perquè així ho sapiguessin i sortís a les estadístiques. Potser amb unes quantes denúncies d'aquestes es posarien a buscar els lladres.
Ay que em sembla que et fas gran... :P
Protesta impertinent per a un politòleg efervessent:
Fa ben poc en vam estar parlant amb l'amic Lluís i ara no puc estar-me de comentar aquest problema en el meu imaginari qüotidià.
És que per ventura penses que la eixent preocupació -que rondi un lladre vora casa- o bé, l'hipotètica possibilitat -que et manllevin la bici- apareixen quan un descobreix la propietat o les males intencions? I ara! Penso que no. Malauradament aquest neguit és constant com si bé crec que dius, a causa de la propietat. Justament penso que tal dret exagerat és raó de tant trontolladors mals socials.
La solució? I ca! que ningú tingués res seu del tot! Que s'arribés a la necessitat de deixar/rebre en préstec fins i tot un nap. Creus que no aniria tot molt millor, si existís expressament la nostra imaginació? En aquesta no només el metro aniria tota la nit, també et portaria fins ben bé al llit. Les dones es trobaríen amb més freqüència que els idiotes. I ara si, el mam se serviria arreu ben barat i gran!
Disculpa sempre el meu català brut, fruit d'un berro que ha begut.
Protesta impertinent per a un politòleg efervessent:
Fa ben poc en vam estar parlant amb l'amic Lluís i ara no puc estar-me de comentar aquest problema en el meu imaginari qüotidià.
És que per ventura penses que la eixent preocupació -que rondi un lladre vora casa- o bé, l'hipotètica possibilitat -que et manllevin la bici- apareixen quan un descobreix la propietat o les males intencions? I ara! Penso que no. Malauradament aquest neguit és constant com si bé crec que dius, a causa de la propietat. Justament penso que tal dret exagerat és raó de tant trontolladors mals socials.
La solució? I ca! que ningú tingués res seu del tot! Que s'arribés a la necessitat de deixar/rebre en préstec fins i tot un nap. Creus que no aniria tot molt millor, si existís expressament la nostra imaginació? En aquesta no només el metro aniria tota la nit, també et portaria fins ben bé al llit. Les dones es trobaríen amb més freqüència que els idiotes. I ara si, el mam se serviria arreu ben barat i gran!
Disculpa sempre el meu català brut, fruit d'un berro que ha begut.