Una bosseta regalimosa de plàstic transparent conté un cervell. La bossa cau i fa un so somort. Xof. D'un cop de peu algú l'engega a Papiol. Anem a veure què hi ha a la bossa: el cervell ja put, sembla plastilina, tot deformat. Se li ha obert una escletxa i s'hi pot veure com de l'interior en surten cuques i hymenòpteres. Buidem el suquet de la bossa en un plat i fem sopa d'insectes. Productes de la terra, producció nacional catalana.
Tenia el cervell petit. El tenia petit! Ja se'l veia acomplexat per la mida. Mai no intentà lligar amb ningú. A l'últim li han criat insectes dins el cap, de tan poc que obria les finestres – enxubament miasmàtic. Sense llum no creixen les flors i sense ventegades renovelladores es reprodueixen les cuques. Morí per tancar finestres portes tots a les fosques.
Ets un mega poeta, tiu! Santacreu president! jaaa!!!
Talent i més talent. Estàs en una vena creativa. De quin cervell parles?
Bé, potser no és un cervell sinó un estat d'ànim. Com sempre, et diria que parlo de tots i de ningú, que cadascú ho interpreti com vulgui, però bé, és evident que parlava de mi (com a tota la resta del blog).