Hem vingut al món a intentar no patir, i per això la gent de la meva edat va de farres i es treu nòvia i segueix el futbol, per la teoria que sempre explico. I mentrestant, jo, ésser isolat, m'ho miro des de la meva torre d'ivori i em demano per què no puc fer com els altres i per què m'avorreixo tant a les festes i per què no puc fer com tothom, i així acabo a l'Executiva d'ERC als vint anys.
Esplugues són coves, balmes, Esplugues de vegades esdevé una petita cova antiga i ombrívola, amb humitats i insectes, testimoni d'un passat perdut, remot, gairebé oblidat. Com si als deu anys haguéssim marxat del poble i hi tornéssim quaranta anys més tard. Amb el record esbiaixat retrobaríem tot el que el poble fou i ja no és, vestigis, records, enlluernaments a la fosca, gent en rotllana al voltant de la foguera entonant cançons improvisades en germanor i gaubança. Esplugues, Esplugues, això ets tu per mi, aquella cova que serva encara viu l'esperit perdut a la postguerra, aquesta cova que cova els meus sentiments patriotico-atrotinats més atàvics, el que em mou a militar a ERC amb un impuls molt més conservador que no pas progressista. Prat de la Riba, nacionalitat catalana, nacionialisme municipalista, i la cova i la foguera i la tribu cantant despreocupadament, orgullosos, menyspreant els perills que els sotgen.
Així em vaig sentir divendres al vespre, entre el Ple i el gintònic vessat sobre en Jaume. El fill pròdig tornava al poble on va néixer per recordar com era abans tot comparant-ho amb com és ara, i lloant l'ambient de la meva cova, del meu recer contra les maltempsades de nom divers emparades amb l'ègida de la modernitat. El món és gran i és ample, però les arrels només les tinc a un lloc. Per molt que la capçada de l'arbre s'eixampli i aombri fins els terrenys més allunyats, la soca neix de la meva espluga, inamovible, tostemps.
