En primera ronda provaven el 4de7. Ahir era també la I Jornada de Filologia Catalana, que acabava al voltant de dos quarts de tres; jo baixava rabent i em trobava el peu del quatre ja muntat. Va anar enfilant-se força bé, una mica nerviós, però molt sòlid, molt diferent dels primers castells de set que va fer aquesta colla. Em deien que estava més remenat que el de fa una setmana a Vic, però era una meravella en esguard d'aquells que es carregaven in extremis i feien llenya damunt la pinya multicolor, alguns colors de la qual s'enfotien graciosament d'aquells esperpents. El d'ahir va ser la desena aleta d'un quatre de set ganàpia, i jo els he vist tots llevat del de Vic, precisament.

Fotos.

Arribàvem al municipi osonenc amb núvols d'aquests que fan flaire de tempesta, però els que en saben deien que el vent els trencava i que el xàfec, si havia d'arribar, encara es faria esperar. L'anhel era, però, que plogués, perquè no teníem castells, diguem-ne. Una "passa" de comunions de la canalla ens deixava sense nens, que lligat a desercions en pinya i tronc ens obligaven a abaixar expectatives gairebé per primer cop en algunes temporades, en el sentit d'haver de fer castells de sis com fa algun temps. Sumant-hi el nivell dels Sagals, que van molt forts, i Sagrada Família, que estan pujant com l'escuma, la nostra situació era una mica lamentable en comparació. Però ja se sap que de vegades cal fer una passa enrere per agafar més embranzida després, i que un sotrac sempre pot passar, i que a més una mica de descans de vegades és bo per altres qüestions, des de novetats a tronc a recapacitar que som la colla que som i que les coses no són fàcils ni plouen del cel, normalment.

Érem els tercers en l'ordre d'actuació, fet que em feia gruar perquè la tempesta espetegués, però no va ser així. Començàvem amb un quatre de set "universitari", que vol dir molt més feixuc que de costum, amb dosos de més de vint anys i una enxaneta que ja era enxaneta fa cinc o sis anys o no sé quan, quan encara no dúiem casc. Ja gairebé recuperat de la meva lesió al braç, ja puc tornar a fer d'agulla malgrat que la metgessa de la colla em recomani de no fer-ho. Des del pou del castell vaig veure que era més aviat romboïdal, i després d'unes discussions a segons i tal es va decidir que tirava amunt. El castell no era gens maco però a la foto surt com un colós; és clar, era enorme, i fet i fet es va completar amb relativa facilitat.

I ara és quan haig de parlar de castells de sis, però ja fa temps que n'he perdut la pràctica. Vem fer un tres de sis per sota que en una aixecada anava al seu aire però que bé, també va ser molt fàcil, sembla ser. Com sempre, a l'agulla, veia el meu o la meva segon fent passetes a l'aire i em feia patir que no s'hi posés bé, però res. En tercera ronda portàvem l'anfractuós quatre de sis amb agulla, un castell que no m'agrada gens i del qual ja en parlaré un altre dia. No vaig mirar l'alineació però la nota de premsa de la Colla confirma que hi van haver novetats al tronc; puc dir que el Jonàs, que normalment fa de lateral al pilar als quatres amb agulla, cantava la pinya des de segons, cosa que és noticiable. I poca cosa més, la veritat. No sé si l'enxaneta... potser que llegeixi un altre cop la nota de premsa? Au va! Vem acabar, de forma força novedosa, amb un trist pilar de quatre, aixecat per sota, i tal dia farà un any.

De les altres colles, parlarem dels Sagals, que van dur el quatre de vuit a primera ronda. Tanmateix, els tres primers peus no els van veure gens clars i van "passar torn de ronda", una altra novetat que ve d'allò que "aquesta plaça és meva i me la follo quan em rota". En repetició van enfilar el carro gros a la primera i, llevat d'alguns moviments que recordo ara a dos dies vista, diria que va ser només una mica bregat. Després provaven el Set de Set, que escric a l'estil teutó perquè em surt de la fava, que entre aleta i aleta va semblar que passava una eternitat, i amb el qual completaven, enguany, tota la gamma de set, si és certa la seva nota de premsa, que acabo de consultar per redactar aquesta crònica. Segons aquesta objectiva font, "com no podia ser d'altra manera, [la colla] es guardà per la tercera ronda al castell que ja ha esdevingut emblema dels Sagals: el 3de7 aixecat per sota", que segons el meu record va anar com una seda i el van enllestir refilant "un pis més", cosa que serà digna de veure si va de veres. Els osonencs van plegar veles amb dos estupendus pilars de cinc, i fins la propera. Em van fer bona impressió els de la pastanaga.

I els Castellers de la Sagrada Família, exultants per una diada de Festa Major inverossímil gairebé, van "guanyar-nos, vèncer-nos, derrotar-nos", i tot allò que diu l'Albert Pla a la seva cançó de la violació, amb un tres de set d'inici que era una autèntica meravella (dic això perquè no el recordo, deu ser que estava molt bé, tot amb tot). Oh, meravella una altra volta!, també disposo de la nota de premsa de SaFa. Diuen que "tot i les baixes de gent amb un paper important a la pinya, la tècnica va veure factible provar en segona ronda el 4d7, on es va comptar amb una important col·laboració de les altres dues colles i on estrenàvem una nova anxaneta en una construcció de set. El castell es va anar desfigurant una mica, però la solvència del tronc, el treball de la pinya i la tranquil·litat i seguretat de la canalla han estat fonamentals per poder-lo descarregar", cosa que subscric a manca de més memòria. Van portar-hi per acabar un tres de sis per sota que no va ser tan maco com el nostre (haha) i, segons ells, no van fer el pilar de cinc per la pluja, cosa que ja m'està bé perquè dubto que nosaltres el féssim plogués o no (la veritat és que no ho sé).

Això és intranscendent, però entre naps i cols vaig conèixer la @MartaSaFa, que la segueixo per Twitter, a la qual vaig dir quatre ximpleries d'aquelles que no transcendiran als annals de la Història.

La pluja va ploure i nosaltres vem tornar a Esplugues a fer la quarta ronda els que hi vem anar, que érem menys que altres vegades malauradament, perquè és evident que la colla està en una crisi profundíssima que durarà una setmana. Mentrestant, tinc una reunió de castells cada dia i, diumenge a les sis, més rebregat que un parrac vell, en tenia una altra per discutir sobre una tal pinya solidària contra la pobresa que em podria fer una transferència al meu compte corrent. Però no parlem més de mi mateix.

Salut i castells.

Fotos. Aquí sota, el mastodòntic quatre de set.

De moment, però, només s'ha mullat una mica el terra i entra per la finestra un aire fresc molt amable que em recorda el d'ahir, a l'ombra, mentre esperava que comencés l'actuació. Feia força vent, un pèl brúfol, mentre que el d'avui és només rúfol, si és que he acabat d'escatir-ne la diferència. Però potser és hora de deixar de parlar del temps. En tot cas, s'agraeix que ni la Diada d'Hivern dels Arreplegats no fos tan freda com la d'altres anys --el temps era més aviat suau, també-- ni la de primavera, tan calorosa com gairebé ho és sempre ja per aquestes dates. No, enguany els de verd quiròfan han sabut escollir el dia a la perfecció. Si haguessin actuat un divendres, com era costum, avui probablement els hauria plogut. Gran encert!

Enguany a l'esplanada de la UPC hi havia molta menys gent. D'entrada, només eren tres colles, i tot i que els Ganàpies normalment no hagin passejat un excessiu nombre de camises per les places, ahir també, a la Universitat de Vic, descarregaven el 4de7. Cal afegir-hi que, en fer l'actuació en dijous, no hi havia l'enrenou de la festa de la FIB, que se celebra avui, i que sempre hi havia coincidit; per aquest motiu, enguany no puc titular aquesta crònica com havia anat fent tradicionalment. I és que tot era força diferent: els Arreplegats no portaven cap bogeria nova, només bogeries habituals, el nombre de caques seques (arreplegats retirats? encara no domino l'argot) era menor i, al cap i a la fi, aquella esplanada tan grossa, habituats a veure-la força plena, feia una impressió una mica desolada, com quan s'actua a la plaça de Vic o a la de Reus.

Tots aquests preàmbuls i encara no he dit res. En fi, com és costum, l'actuació va començar tard, ben bé tres quarts d'hora. La raó és que els Xoriguers hi feien tard. Finalment vaig sentir remor de pinyes i van alçar, totes tres colles, un pilar de quatre, que no va tenir cap més història. Aleshores, ja vorejant les tres --el ritme era lent del cagar, gairebé m'acabo el llibre que llegia-- els Arreplegats van encetar l'actuació amb allò que anomenen torre de set amb folre i que fa una setmana els Marracos de Lleida van carregar a casa seva.

La torre, que va va pujar al segon peu --el ritme era molt lent-- va bastir-se amb un rengle, el de la descarregada, força més baix, i remenant-se constantment. Com se sol dir, la torre es va entregirar i l'enxaneta semblava dubitativa, però el cap de colla la va esperonar perquè rematés la feina. La baixada va ser estrènua i es va acabar entre l'efusió general de la colla, mentre jo anava al meu racó ombrívol, agafava la cervesa i prosseguia la meva apassionant lectura.

En segona ronda, els nostres amics arreplegats van decidir portar el 4de7a, un castell que fa anys que dominen (bé, no sé quants, ja fa molt de temps que el fan), però que enguany, amb la mà de canvis que tenen als seus troncs --que ja vaig destacar i encomiar en la darrera crònica--, ha patit una mica més de sotragades, que han provocat que hagi quedat només en carregat. En efecte, el quatre s'alçava un pèl rarot, també força remenat, mentre que el pilar, a mesura que s'anava desembeinant, brandava cada cop més. El segon patia com un fill de marfanta --és una forma de parlar-- i el cas és que el terç va acabar plegant-se enrere mentre l'enxaneta lliscava per quarts. Oh dissort!, una mica més i s'hauria pogut descarregar!

El 3de7 de la tercera ronda, segons tinc entès, estava previst igualment amb independència del ventallot, però pot ser que vagi errat. I és que ja ho deien ells en el mail que ens van enviar a la Colla:

Pel què fa als castells que volem portar a plaça, tenim uns objectius que ja hem assolit altres cops, però que al ser una colla universitària cada any ens canvia el tronc, la canalla i la pinya i, per tant, cada any ens els hem de treballar de principi a fi.

I és que no es podria dir millor, malgrat els errors lingüístics de tota mena del text. Així, aquest 3de7, per a mi, que tampoc és que conegui les alineacions d'aquesta colla, exhibia moltes novetats al tronc, i així i tot es va descarregar amb força tranquil·litat malgrat que, haig de ser sincer, no me'l vaig estudiar gaire.

Finalment, d'una manera una mica anòmala --ja tenen aquesta tradició els Arreplegats amb els pilars-- van provar el Pde6f, una altra construcció d'aquestes ben estranyes que al final acabaran fent totes les colles universitàries, si s'hi posen, malauradament, segons sembla indicar el precedent de Marracos. Els Ganàpies, per exemple, van començar a fer sonar gralles un pis més tard als castells de set, igual que els Arreplegats, una cosa de la qual jo no m'havia adonat fins aquest hivern passat --estic convençut que abans no ho fèiem. I és que els Arreplegats, com els Castellers de Vilafranca, són model i antimodel per a tothom, també malauradament. En fi, que sembla que marxava l'enxaneta i van haver de tirar el Pde6f abans que les altres dues colles enllestissin la seva tercera ronda. I el pilar va ser, això sí, força maco.

Sembla mentida que em distregui tant amb aquests castells; tal vegada, nogensmenys, aconseguiré el Pulitzer. En fi, el cas és que la tempesta ha passat de llarg i ja em puc dedicar a parlar dels Xoriguers, que eren una bona tropa i duien en cartera dos castells de set, agenda molt ambiciosa, oh i tant. En primera ronda, tanmateix, havien de desmuntar un 4de7 que havia pujat al segon peu; jo me'l mirava de prop i semblava un castell molt ferm, però sembla que una sotragada va fer que algú demanés que el baixessin amb dosos col·locats i acotxador enfilant-se per quarts. Això feia que el ritme tornés a alentir-se; en repetició, però, l'alçaven amb més decisió que abans i amb mides, podé, millorades, i tot just després del 4de7a carregat dels verds --i ara és quan veig com es va poder fer, de manera tan sibil·lina, el pilar d'Arreplegats abans d'acabar la tercera ronda--. En definitiva, un 4de7 xoriguer puixant i espletant que va ser molt celebrat pels gironins.

En segona ronda no abaixaven pistonada i duien el 3de7. Desconec quina és la seva millor actuació fora de casa, però segur que és una cosa molt semblant al que portaven per aquesta actuació. El 3 es va anar enfilant amb moviment continu, tancant-se progressivament pels pisos superiors. Amb el pas de l'enxaneta, les mides es van estrafer de forma alarmant. Durant un moment, un terç es va quedar uns segons en equilibri amb una sola cama; l'altra, totalment estesa, apuntava a l'horitzó: un darrer rebrec fatal i llenya --em va recordar un moviment semblant d'un casteller de la Vella; en aquella ocasió, però, va poder recuperar la posició i el castell es va descarregar--. En tot cas, un gran mèrit dels Xoriguers.

Per acabar, van portar un 5de6 que, potser després de l'eufòria dels castells de set i de la mala hòstia del 3, es va fer amb un pèl de distracció. Les mides també es van anar perdent de mica en mica, fins al punt que els terços del tres eren tot un espectacle, especialment la rengla, que va acabar tota asseguda, amb un segon de la torre aguantant-la per la cuixa. Tot amb tot, van descarregar el 5 amb ressons èpics i van passar a pilars, en què van dur el de 4 sense complicacions, és clar.

I pel que fa als nostres inestimables amics, els Passerells del TecnoCampus de Mataró, què n'haurem de dir? Eren poques camises i van portar-hi castells de cinc pisos, tot i que la novetat va ser el seu 3de6. Començaven amb un 4de5a que, com que me'l vaig mirar des del meu racó ombrívol, no vaig poder contemplar amb gaire atenció. La foto mostra que estava relativament bé. En segona ronda portaven l'esmentat 3de6, que desconec quantes vegades han fet en la seva curta història: si més no, és segur que el van aconseguir, pel cap baix, un cop, el desembre passat, i per primera vegada. Diria que el 3de6 d'ahir no va ser el millor castell del món, però que va anar bé; segons @arreplegats, va ser «3d6 descarregadíssim de @passerellstcm genials!!!!», que em sembla una bona forma de definir-ho. Per acabar rondes, el 4de5, i un pilar de 4 per finalitzar l'actuació.

Ara ha sortit el sol i es comença a veure el cel blau, novament. Posarem el punt final a una crònica que s'ha fet molt llarga. Per alguna raó, els Arreplegats m'incentiven les ganes d'escriure. També m'incentiven les ganes de beure; vam estar en un bar de la UPC fins les set passades, quan ja tots els castellers havien marxat cap a l'Hospitalet a seguir la festa. Estaria bé, la festa? Aquest tweet pot ser indicatiu: «@kurtyazu Very pocs @xoriguersudg i @passerellstcm a enfants... Menys, fins i tot que arreplegats ;P».

I suposo que acabaré saltant-me classe per anar a la Diada de Ganàpies aquesta setmana vinent.

Aquí sota, el cony de #maquinaarreplegada que m'entuixegava el Twitter tota la setmana:

Fotos.

Fotos.

Castellers de la Sagrada Família: 4de7a, 5de7, 3de7, Vano5
Castellers de Sants: 3de8, 4de8, 5de7, Vano5c
Colla Joves Xiquets de Valls: id4de8, 4de8, 3de8, 5de7, Vano5
Xiquets de Tarragona: 5de7, 4de8, 4de7a, Vano5

Salut.

Deien els que em veien que anava com emprenyat i trist i que rondinava tota l'estona. Bé, rondinava una mica d'esma, per no perdre el costum, però no estava especialment emprenyat ni trist, estava com sempre, que ja deu ser això. El cas és que després de dutxar-me, pentinar-me una mica i tallar-me les ungles, vaig veure que eren tres quarts de sis tocades: la concentració a la plaça de l'Església de Cornellà era a dos quarts de sis i ja anava força tard. Així que vaig calçar-me i en menys de deu minuts vaig haver baixat la Carretera de Cornellà-Esplugues.

I allí vaig haver d'esperar uns vint minuts ben bons que comencés la gresca.

Un cop va haver començat, després dels pilarots de tota la vida --en què, oh sorpresa, s'hi va estrenar una nena molt menuda--, i després de comprovar que queien algunes gotes de pluja malgrat que hi havia moltes clarianes al cel, vaig observar el castell de Cornellà. Com que això té una estructura completament caòtica, una mica seguint la roda (això ho diuen a Rac1 durant els partits de futbol) del grup de grindcore, doncs ara començaré a parlar de Cornellà.

Els cornellanencs (no en sé el gentilici) els havia vist unes setmanes enrere a Gràcia. Els veia millor que l'any passat, havien fet més feina, amb la canalla més rodada i amb alguna nova incorporació al tronc. M'havia dit el meu informador habitual que potser portarien castells de set a la Diada de la República --se celebrava el 14 d'abril, dia mitificat pels segles dels segles, i que guillotinin a tots els fills de puta ja-- (diria que en diuen Diada de Primavera). Tanmateix, segons el mateix informador, no havien acabat d'anar bé els assaigs i, a més, una nena clau estava fora per qüestions diguem-ne familiars. A més, saltava a la vista que eren més aviat justos, tot i que segurament eren prous per fer-ho. Així doncs, després de començar amb dos pilars de quatre (d'això en diuen «analepsi» per la Facultat), van portar un 3de6 que no recordo ja gaire però que diria que va estar molt ferm tota l'estona, amb la canalla una mica lenta. A segona ronda provaven el 4de6a, que de mides per terços era un pèl estrany, també probablement perquè anava força lent: crec recordar que l'enxaneta va haver de suar de valent per pujar els dosos. Van plegar amb un 3de6a en què la rengla es va obrir una mica. En fi, que tampoc no n'hi havia per tant. Dos pilarets de quatre per plegar i bona nit i tapa't.

Natros, que aquí anava, principiàvem la vetllada amb un petri, marmori, granític tres de set: de mides rodonetes i llampants, el tres elèctric em va fascinar des del pou del castell, a l'agulla. Meravella de tres de set! Si llegia a la revista d'una de les colles petites de Tarragona que aposten més pel 3de8 abans que pel 4de8, podé hauríem de prendre'n nota! (això és broma, evidentment). A segona ronda vem portar un 4de7a bell com ell sol: quadrat, per primera vegada a la història, amb l'amplària i les distàncies escaients, només va patir per baix: en efecte, l'Adrià gemegava que esglaiava, cosa que va obligar el segon del pilar a deixar-se anar una mica abans, raó per la qual hi va haver més moviment del previst. Però tot plegat molt bé. Finalment, un 4de7 que també va mostrar unes mides perfectes, estupendes: durant la carregada no es va bellugar gens, i durant la descarregada gairebé tampoc. Només el meu baix, que tenia un segon novatu (precisament l'Adrià, que s'hi estrenava), va patir. I per acabar, un vano de 5 puixant i poderós.

Per la seva banda, els Castellers de Caldes, els Escaldats, van fer castells de sis sense gaires complicacions malgrat que de vegades no eren gaire maques les construccions. La torre de sis que hi van dur va obrir-se una mica i va tremolar força a la sortida, però en general, malgrat alguns detalls antiestètics, van fer un bon paper.

Això ha estat la crònica exprés, perquè tinc pressa i no m'hi puc passar tota la vida. Encara sóc a la maleïda UAB! Però molt millor que la UB i la UPC! On aniríem a parar! Només vull afegir que, acabada l'actuació, els amfitrions ens van oferir un pica-pica de puta mare, un detall molt maco que durant els darrers anys s'ha anat perdent i que cada cop és més infreqüent (començant per la nostra colla, però els pressupostos no estan per alegries). I, per acabar, esmentem el gran estol de grallers que van posar música a les nostres construccions: la colla va creixent en tots els aspectes, i tant de bo tot vagi bé enguany...

Salut i castells.

Fotos

@CastCornella: 2P4, 3d6, 4d6a, 3d6a, 2P4
@Cargolins: P4, 3d7, 4d7a, 4d7, V5
@escaldats: P4s, 3d6, 2d6, 3d6a, P4

Els autocars eren força estrets i incòmodes, però què hi farem: vem arribar igual de bé a Manresa; en arribar, els Tirallongues feien dos pilars de quatre a la Rambla, segurament procedents d'alguna cercavila. L'speaker deia que descarregaven dos pilars de tres: beneïda ignorància! Segurament, tot plegat amb motiu del Diumenge de Rams, dia en què van aclamar Jesús per crucificar-lo pocs dies més tard, segons diuen les escriptures...

Vem haver d'esperar uns tres quarts d'hora que arribés l'ambulància, que no sé si venia de Granollers. Nosaltres érem els tercers en l'ordre d'actuació. Després del pilar de quatre d'inici --que vem aixecar mirant al revés de les altres dues colles-- fèiem el 3de7, un castell que no va suposar cap mena de resistència, tot i que va alçar-se un pèl lent. Com sol passar, a inici d'any se sol rodar canalla nova i tal, i això és el que va alentir encara més el 4de7, que malgrat tot vem descarregar també sense gaires problemes. En tercera ronda portàvem el 3de7a, un castell relativament lleig que no es pot dir que m'agradi gaire, però que a manca de més camises --havíem hagut de descartar el 4de7a per aquesta causa durant el cap de setmana, i el 5de7 ja a l'assaig de divendres: anàvem tan justs que gairebé m'hi foten de crossa-- és el que vem acabar fent. Segons les meves percepcions a dins el castell, va pujar força desmanegat: deia el segon del pilar, per exemple, que va estar empenyent la rengla perquè no caigués endavant. Així i tot, durant la carregada es va mantenir més o menys ferm; tanmateix, a la descarregada, quan els membres del pilar van deixar la rengla, el tres va fotre una sotragada forta i sobretot a terços el castell es va plegar bastant, que es va anar desarmant entre molts bellugueigs. Deia una quarta que es pensava que acabaria saltant... Al seu torn, el pilar també brandava que era un gust, però entre la pinya i els pilaners el vem poder parar. I apa, dosi de tensió superada. Per plegar, un Pde5 sense gaire història en què, en tot cas, vaig veure el segon una mica estil «superman», inclinat endavant. I això va ser la història.

Els Tirallongues van fer exactament la mateixa actuació que nosaltres, fet que va tocar els collons d'algú, que volia VÈNCER GUANYAR DERROTAR HUMILIAR els amfitrions (tot sigui dit des del respecte i tal i tal). Causalment, van tenir gairebé els mateixos problemes que nosaltres: un tres i un quatre de set força tranquils (diria que al quatre la canalla es va fer un petit embolic i els dosos es van estirar massa, però bé), mentre que el 3de7a també va patir molt de moviment, tot i que no tant com el nostre. També van plegar amb un pilar de cinc prou maco.

I els Minyons de Terrassa van fer una actuació molt bona amb un 2de7 molt parat que feia ràbia, un 4de8 força tancat per dalt i un 5de7 que, segons semblava, tenia una canalla molt nova. Un dels dosos havia vingut al Quarta Ronda i és una crack. I van acabar amb un vano de 5. Durant l'execució del 2de7 va aparèixer una legió de romans, i és que era, com ja havíem dit, Diumenge de Rams. Ja veurem si avancem a pas militar o si empasseguem i caiem a la bassa. Qui sap!

More photos.

Cornellà obria rondes, però a causa del canvi d'hora i de la mandra que em feia agafar la bici m'he perdut el seu primer castell, que segons els meus informadors graciencs ha pujat molt ferm de mides, amb la canalla una mica lenta, que ha fet que es desfés una mica a la descarregada. Jo pensava que això ja els hi passava l'any anterior, i que calia veure ben bé com enfilaven els castells per comprovar com han evolucionat. Ho he pogut valorar, una mica, en segona ronda, en què han provat el 4de6a. La meva percepció subjectiva però diria que sincera és que segueixen tenint força problemes de pinya; que els troncs, tot i algun canvi, segueixen sent molt robustos, i que la canalla, que l'any passat encara s'havia de polir molt, enguany està ja més madura. El còctel d'això significa que alguns castells es deformen perquè van una mica lents o perquè la pinya no acaba de fer la feina, i que «la vella guàrdia» de la colla, com diria l'inútil del Beumala, els «camises gastades» segueixen tirant del carro. El 4de6a crec que va pujar una mica obert però en general no va presentar gaires resistències. El 3de6a de tercera ronda va estar molt tancat per terços i amb el pilar del mig diria que descentrat i encarat d'una forma molt estranya. Per acabar m'han sorprès gratament amb el pilar de cinc; l'any passat en van fer relativament pocs (vora uns cinc, si no vaig errat) i encetar l'any d'aquesta manera és una molt bona notícia per a ells. El pilar l'he vist també força ferm, amb els típics dubtes de canalla, i ha aguantat com un espadat de marbre, que diria Jünger. Espero que tinguin molta sort, aviam si és veritat que poden fer castells de set d'aquí dues o tres setmanes, quan ens trobarem Esplugues amb els de Cornellà al seu poble, i també ho dic amb moltes ganes que tornin al nivell d'abans perquè ens esperonin, també, a créixer a nosaltres.

Els graciencs diria que eren els segons en l'ordre d'actuació i portaven un programa de castells de set no molt ambiciós però, pel que tinc entès, no exempt de complicacions. Segons em deien, hi ha alguns canvis per la part de dalt i, segons he vist, tenen una canalla molt nova que cal anar circulant. Han començat amb un 3de7 que no he vist patir gaire, amb unes mides molt bones; han seguit amb el 5de7, que no m'hi he fixat gaire però que no semblava gaire problemàtic; potser hi havia algun desajust a segons del tres, però no ho tinc gaire clar. Per acabar, el 4de7a, en què he vist rostres un pèl contorsionats per terços i quarts i una enxaneta del pilar molt petitona. En el pilar de cinc que han portat per plegar, es veia molt bé com l'enxaneta anava molt a poc a poc, però ja espavilarà. En fi, que Gràcia era força colla i que si tot va bé haurien de seguir l'estela de la feina de l'any passat.

Els de Caldes, pobres, tenien poquissima pinya i feien els castells amb força treballs. Han començat amb el 4de6, no gaire maco, per seguir en segona ronda amb el 2de6, que ha pujat ferm i prou bé; per finalitzar, un 3de6 que diria que no tenia res a destacar; tampoc no m'hi he fixat gaire. I comiat amb un Pde4.

Doncs res, això ha estat el matí. Xerrant amb l'Albert m'he trobat el Pau i la Júlia i hem nat a fer el vermut a la Virreina. Tornant tots tres per la Diagonal amb l'airet de primavera, xerrant tranquil·lament, hem arribat a Esplugues, la pus bella vila de Cathalunya.

Fotos.

Dels temes importants de l'Assemblea, deixant de banda les valoracions de Junta Tècnica i Directiva, el primer que es va votar va ser el RRI, que, segons l'ara secretària --fins aleshores tresorera-- es presentava per tres motius: pel cens, per definir càrrecs i perquè Junta Administrativa i Tècnica es presentin plegats en una sola candidatura. Jo també estava en la reduïda comissió de redacció del RRI i realment els Estatuts que tenim són una gasòfia infumable que regira els budells i fa vomitera. Necessitàvem una cosa que mirés d'evitar un seguit de problemes institucionals i que ens permetés de créixer com cal. I es va aprovar per unanimitat i amb tres esmenes de detall acceptades.

El segon tema era la participació o no en el Concurs de Castells. A la reunió prèvia de Junta havíem estat discutint sobre el tema durant un hora sobre collonades sense arribar a gaires conclusions, i jo em temia una Assemblea eviterna --però tot plegat va fer molta via. El President i el Cap de Colla van presentar el tema, que es resumeix en: no trairem la nostra «filosofia de Colla» tot i l'esportivisme de la competició; l'impacte mediàtic de l'afer ens publicita arreu; afavoreix el creixement de la Colla per tot plegat i per la campanya que se'n pot fer i, a més, coincideix amb la mobilització per Festa Major; dels cinc autocars que hi baixarem --com n'hi baixaven de colles com Sagals...--, almenys un es pot acabar quedant a la Colla. També es diu que els concursos són més tradició castellera que les colles del Baix perquè es porten fent de fa més de cent anys. Després de totes aquestes mentides, es va votar molt majoritàriament anar-hi, tot i que els vots en contra o en blanc sumaven més del 30%.

Jo, particularment, i tot i que no vaig piular, estic bastant en contra del concepte «Concurs». Si les colles no hi van a competir, que en diguin «Trobada de Colles» o «Biennal Castellera de Tarragona» o com vulguin, però que obliterin el mot «concurs». Si, per contra, acceptem que és un concurs --que hem de quedar per davant o per damunt de Moixiganguers, per exemple-- no competir-hi per tal de no trair l'esperit de la Colla o de l'eteri món casteller em sembla incoherent, oi més tenint en compte que sí que hi ha colles i que sí que hi ha una part del món casteller que pressionen perquè els castells siguin cada cop més un esport, amb tot el que implica: tractament mediàtic, esperit competitiu per damunt d'altres valors, classificacions, lèxic, supporters, publicitat, etc. Vull dir que és una qüestió de concepte: anant-hi no fem només un favor a la Colla a curt termini, sinó que contribuïm a estendre una visió dels castells que a mitjà o llarg termini ens pot tornar com un bumerang.

En resum i en punt i a part perquè quedi clar: no només és incoherent no competir en un concurs, sinó que tècnicament sí que ho fem, i així és com s'ho prenen gent com els Beumala i els Miquel Ferret de torn. I qui no ho entengui és que és curt de mires. Ja fa anys que es tendeix cap a aquest model i aquesta mena d'actes només el potencien.

Però això, com es pot dir en una Assemblea en què la meitat dels membres porten un màxim de dos anys a la Colla o no hi pensen mai gaire, mentre que l'altra qualifica de «hippy de merda» l'estil de Minyons de Terrassa? Doncs mira, segurament no tinc raó, i ens podem empassar les conviccions un cop a la vida (total, ens passem tota la vida fent concessions a tort i a dret, i això en cas que en tinguem alguna, de convicció). També hi ha gent que afirma que els Minyons, malinterpretant --aquesta paraula no existeix al DIEC-- el Nani Matas, van a competir a Sang Fèlix, o que a Valls, el bressol casteller, sempre han anat a sang i fetge. Jo sempre he diferenciat la rivalitat, en certs moments exacerbada, de la competició esportiva, que certament no necessita ni rivalitat, només un rànquing i unes puntuacions i, de vegades, un jurat.

L'argument que els concursos són tradició des de fa cent anys em sembla feble per tal com els concursos han variat moltíssim durant aquests cent anys, durant molts anys no s'han celebrat i les seves finalitats han canviat radicalment. Els que feien els magatzems de Can Jorba no tenen res a veure amb els de les darreres dècades... Amb tot, la tradició gairebé mai no pot ser un argument, en el sentit que també em servia a mi per blasmar l'ús del casc casteller, que em sembla una puta merda, però què hi farem, ens hem d'adequar als nous temps... uns nous temps (post)postmoderns que tendeixen a l'espectacle, el simulacre i la cultura de masses, tot un conjunt que a mi m'està bé quan miro el Barça, però no quan faig castells, que per a mi és tota una altra cosa.

Sobre l'argument que fem campanya i dels dos autocars i mig que hagin de venir de gent de fora de la colla, unes trenta o quaranta persones o les que siguin s'hi apuntaran, això em sembla allò que en diuen comptabilitat creativa i depèn molt de cada cas. Segons com ho veig jo, cada colla es prepara la temporada segons els seus interessos i les seves actuacions; és cert que coincideix amb la nostra Festa Major i que ens pot servir, però en tot cas no ho acabo de veure clar. També perquè les colles que treien rèdits d'aquest esdeveniment hi anaven al de diumenge, que és el que ha de concentrar l'expectació mediàtica principal, mentre que nosaltres hi anirem el dissabte, i tal.

En fi, que tampoc n'hi ha per tant i que d'arguments de pes no en tinc cap, segurament, i els altres decanten la balança molt cap a l'altra banda. He vist al Twitter del regidor de cultura que ha retuitejat la Nota de Premsa en què anunciàvem el resultat de la votació: potser està engrescat i tot pel certamen. Doncs au, aviam si hi ha sort i ens surt tot molt bé. Si hi fem el 4de8 ja haurà valgut la pena d'anar-hi, tot i que aviam si el fem per Festa Major, que és on s'han de fer aquestes coses: al poble, en un marc festiu i popular, i no en una plaça de braus...

Després de tot això, que no va durar gaire (no va haver-hi arguments en contra de pes, ni tan sols els meus), es va presentar la nova Junta Directiva, que ens hi estarem només un any perquè el vinent anem plegats amb la Tècnica. El President va explicar els objectius generals i els caps d'àrea els particlars de cada secció. Al meu parer, això va contribuir a donar més importància al projecte general i a fer visible l'abast d'aquesta candidatura, que té molta feina per fer i que compta amb molta gent implicada que de vegades no es fa notar gaire. La candidatura va rebre el vot favorable d'una àmplia majoria de l'Assemblea i amb això es va donar per enllestida la jornada.

I ara només em resta esperar que aquest any tot vagi millor que l'any passat i que almenys les coses que depenen de mi funcionin bé i cada dia millor, malgrat que sóc un cap de pardals i que discrepo sempre de tonteries.

Fotos de l'assemblea i de la calçotada de l'endemà.

Doncs ja hem tornat de Guissona, torneig intercasteller de futbol sala que fa uns deu anys que es celebra en una població diferent en cada edició. Després d'alguns anys que no m'hi havia quedat a dormir (potser només ho havia fet a Mataró i Reus, però bé) enguany sí que m'hi he quedat, cosa que redimensiona molt l'experiència, esclar.

Vaig arribar-hi a la tarda, quan la colla jugava el tercer partit de la fase de grups en què es disputava la primera posició amb els Moixiganguers d'Igualada, una colla amb què tenim força bon rotllo. Vem arribar-hi just a l'hora que marcàvem el segon gol a poc temps del xiulet final: dos a zero i primers, el nostre rival als encreuaments serien els Castellers de Castelldefels, que al final van acabar dels cinc primers, diria. El partit contra els Moixis va estar envoltat de polèmica i villarato: com que vem arribar-hi quan ja era punt d'acabar, ens vem perdre un penal o una cosa així que l'entrenador dels igualadins, en Pau Mestre, considerava un cas flagrant d'ajudes arbitrals. Al vespre, esclar, veient el partit del Barça, amb expulsió de Piqué i tal, devia veure-hi reflectida la mateixa injustícia. El cas és que Moixis moixos, com comentàvem per Twitter a l'Audi del cap de colla de camí de Guissona, i fent una mica de conya per allò d'enfonsar-los en la misèria, haha.

Els dos primers partits, contra Caldes i Nyerros, els vem guanyar amb força solvència, sembla ser. El quart partit, el dels encreuaments contra Kastefa, ja no va ser tan senzill. Els de Kastefa eren bons i nosaltres teníem el punt de mira desviat: vem acabar zero a zero i ens ho jugàvem als penals. Des del sector hooliganesc de la colla, que érem jo i poca més afició, amb una estelada, un domàs de la colla i força cervesa, anàvem mirant de picar els de Kastefa, enfotent-nos-en cada cop que algú es deixava caure, etcètera. Malauradament els penals són una puta loteria i seguíem tenint el punt de mira desviat, de forma que vem perdre i, per tant, vem perdre l'autobús que ens hauria permès de fer un molt bon paper en la classificació.

Encara vem tornar a jugar un altre partit aquell dia, contra els Castellers de Sabadell, sembla ser, que vem perdre, molt desmotivats per haver perdut el partit anterior. A mesura que avançava la nit tot es feia més fosc; abans que es fes gaire tard vem nar al bar a sopar i veure el Barça, un partit molt lleig. Després vem anar a sopar al poliesportiu i a fer un gintònic a un bar i, en acabat, vem tornar als concerts, que per la borratxera que portava acumulada vaig poder veure força bé. Els de Kastefa estaven al costat nostre, els maleïts! I a quarts de cinc vem enfilar cap al lloc de dormir, a tomballons i escoltant la Mar que deia que no em puc emborratxar tan sovint.

L'endemà, ahir, vaig llevar-me amb una trepitjada a la mà esquerra que no sé qui ni com me la van fer --probablement també em van trepitjar les ulleres--, i amb una mica de ressaca que vaig passar-me amb més cervesa. El primer partit del dia era contra Lleida, que vem guanyar per dos a zero, i vem anar cap a la pista del costat per jugar l'últim partit del dia contra Sant Pere i Sant Pau, que també vem guanyar: vem quedar dels últims dels primers, tretzens segons em diuen. La final la van guanyar els Castellers de Vilafranca, tot i que tot el públic anava amb els Capgrossos, i vem tirar a dinar menjar del Guissona i vi del Guissona del que val un euro l'ampolla.

Un gran cap de setmana, però em tremolen les cames tot i no haver jugat a futbol, he dormit més de dotze hores i la ressaca comença a marxar-me ara gràcies a l'ibuprofeno de les onze. Molt bona organització dels Margeners i un ambient casteller esportiu i lasciu molt maco, com sempre. Per molts anys.

J.K.Toole, The Neon Bible

Thomas Jefferson: "If a law is unjust, a man is not only right to disobey it, he is obligated to do so."

Jean Jacques Rousseau: «L'homme est né libre et partout il est dans les fers». Il faut « Trouver une forme d'association qui défende et protège de toute la force commune la personne et les biens de chaque associé, et par laquelle chacun, s'unissant à tous, n'obéisse pourtant qu'à lui-même, et reste aussi libre qu'auparavant. Tel est le problème fondamental dont le Contrat social donne la solution. »

For it is a mad world and it will get madder if we allow the minorities, be they dwarf or giant, orangutan or dolphin, nuclear-head or water-conversationalist, pro-computerologist or Neo-Luddite, simpleton or sage, to interfere with aesthetics. The real world is the playing ground for each and every group, to make or unmake laws. But the tip of the nose of my book or stories or poems is where their rights and my territorial imperatives begin, run and rule. If Mormons do not like my plays, let them write their own. If the Irish hate my Dublin stories, let them rent typewriters. If teachers and grammar school editors find my jawbreaker sentences shatter their mushmild teeth, let them eat stale cake dunked in weak tea of their own ungodly manufacture. If the Chicano intellectuals wish to re-cut my "Wonderful Ice Cream Suit" so it shapes "Zoot," may the belt unravel and the pants fall.

Ray Bradbury, Fahrenheit 451

Qu'est-ce donc qu'une majorité prise collectivement, sinon un individu qui a des opinions et le plus souvent des intérêts contraires à un autre individu qu'on nomme la minorité ? Or, si vous admettez qu'un homme revêtu de la toute-puissance peut en abuser contre ses adversaires, pourquoi n'admettez-vous pas la même chose pour une majorité ? Les hommes en se réunissant, ont-ils changé de caractère ? Sont-ils devenus plus patients dans les obstacles en devenant plus forts ? Pour moi, je ne saurais le croire ; et le pouvoir de tout faire, que je refuse à un seul de mes semblables, je ne l'accorderai jamais à plusieurs.

Tocqueville, De la démocratie en Amérique

We have taken the worth of these “values” as something given, as self-evident, as beyond all dispute. Up until now people have also not had the slightest doubts about or wavered in setting up “the good man” as more valuable than “the evil man,” of higher worth in the sense of the improvement, usefulness, and prosperity with respect to mankind in general (along with the future of humanity). What about this? What if the truth were the other way around? Well? What if in the “good” there even lay a symptom of regression, something like a danger, a seduction, a poison, a narcotic, something which makes the present live at the cost of the future? Perhaps something more comfortable, less dangerous, but also on a smaller scale, something more demeaning? . . . So that this very morality would be guilty if the inherently possible highest power and magnificence of the human type were never attained? So that this very morality might be the danger of all dangers? . . .

F. Nietzsche, On the Genealogy of Morality

]]> tag:garusi.zonalibre.org,2011://1128.129601 2011-12-23T15:41:08Z 2011-12-23T20:59:44Z

Doncs ahir era l'actuació que tradicionalment es coneix com a Festa de Biologia UB, tot i que ara no sé si fan festa o què. Bé, que els AZU hi...

JS http://www.senkreu.tk Doncs ahir era l'actuació que tradicionalment es coneix com a Festa de Biologia UB, tot i que ara no sé si fan festa o què. Bé, que els AZU hi fan coincidir la seva diada d'hivern, que no recordo ben bé com ho feien anar per justificar que sempre fos l'última del calendari, però no tinc ganes d'embardissar-me per camins que l'any passat ja se'm van mostrar esquerps i punxeguts.

El cas és que feia bon temps, solet i una temperatura agradable. L'any passat tornava amb bici per anar a la feina cap allò de les 5 de la tarda i pujant pel Bruc per fer cap a Esplugues anava totalment glaçat. Sempre s'endarrereixen molt aquestes diades, i enguany no ha estat una excepció. Potser ha estat excepcional la lentitud: érem dues colles «i escaig» (els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats i una mostra d'Emboirats de Vic); així i tot, malgrat ser només dues colles fent castells, la vetllada va acabar més tard de les 6, diria que ja ben passades. Si més no, era fosc.

En fi, començàvem entre dos i tres quarts de tres. Com que ja hi comptava, hi vaig arribar a dos quarts en punt: a aquestes coses s'hi ha d'anar dinat. De fet, havia estat tot el matí pencant...

Obrien ronda els AZU amb un 3de7 que pujava tremoladís i estrany, però tampoc no el recordo gaire i tinc les fotos a casa. El cas és que el van fer baixar amb dosos col·locats. El tercer castell de set que els veig desmuntar enguany. Una esperança folla s'apoderava de mi: els podríem guanyar a casa seva? Cada cop s'assemblava més a un derbi vallenc, allò (introduïu rialles de llauna aquí).

Ens tocava a nosaltres i provàvem el 4de7. Els castells, no els vaig veure perquè per primer cop en molt de temps vaig posar-me a totes les pinyes de Ganàpies. No és que hagi anat als assajos, tampoc: hi vaig anar durant unes tres o quatre setmanes abans de Diada de forma bastant irregular. En fi, em cantaven de qualsevol manera a la pinya: al 5de6 de la segona ronda per poc no em posen de vent al tres. Però tornant al 4, jo hi estava de segones mans, la qual cosa retrata les limitacions de pinya que teníem. Doncs això, pel poc que he sentit, el quatre va pujar amb mides nefastes i va aguantar lu just perquè l'enxaneta fes la passa i comencés l'aleta. Es va sentir un crit no sé si de la Tuli o de qui, una tensió típica d'ingravidesa d'abans de la llenya i la patacada. Sembla que es va trencar entre terços i quarts; van caure a plom damunt la pinya i va prendre una mica de mal la Laia: se la van endur tota lligada en una camilla (que en català correcte es diu «llitera», però posats a parlar estrambòtic, podríem anomenar «baiard», que sona millor) com una boja perillosa estil Hannibal Lecter. Duia també collarín (que en català no tinc ni puta idea de com es diu, segons el DIEC «collarí» vol dir això:

1 m. [AR] Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.
2 m. [EI] Rebaix circular fet en un arbre o un eix d'una màquina per guiar un mecanisme, una palanca, etc.

[AR] significa Arquitectura, i [EI] Enginyeria Industrial en general. Per tant, si algú a la sala sap d'aquestes coses, pot dir-m'ho als comentaris aprofitant que m'engega a la merda per tota la resta) i la cama tota embenada i feia una mica de por: però res, va tornar a l'hora de la festa i bevia cervesa (calenta, tot s'ha de dir: els AZU encara en tenen molt per aprendre, però ja hi arribarem) com una ganàpia més. Alabat sia Jaume Barri!

Bé, després diuen que friquejo. També diuen que m'invento coses: l'any passat vaig cometre un desafortunat error sobre el tema de l'ambulància (que més que un error era una mala interpretació dels verds, però deixem-ho estar). En aquesta ocasió la nostra hòstia, que va ser bèstia, ens va tornar a deixar sense ambulància i vem haver d'esperar força estona que tornés. Era el moment d'anar a fer la birra al bar. Un escamot ganàpia s'hi va posar a jugar a la buti i el cambrer els va dir que no es podia jugar a dins, que si volien ho fessin a fora. Indignació! I és que la UB, per la poca experiència que en tinc, és bastant més imbècil que la UAB, i d'aquí que la co [CENSORED].

Quan per fi va reaparèixer l'ambulància, els Verds (ui, els Verds?), en repetició (compte!) van decidir provar el 2de7f, aquest invent estrafolari que no m'agrada gens. La meva teoria no comprovada (ni ganes) és que la provaven, la torre, perquè la cosa començava a allargar-se criminalment i probablement algú hauria de marxar. Però jo què sé. En fi, va pujar al tercer peu amb mides lletjotes, més aviat oberta, i es va haver de defensar força. Si més no, vist pel cantó positiu, ja tenim una cargolina que hagi fet la torre de set, mal que sigui amb un folre i tota la pesca.

L'altre vessant és que ja no podríem guanyar als dolents de la pel·lícula a casa seva. Però de fet ja sabíem que era impossible i només ho dèiem en conya. Al cap i a la fi, això de guanyar o perdre és una subnormalitat com qualsevol altra.

El cas és que acabàvem la primera ronda no sé si a quarts de cinc: dues hores per fer dos castells, un dels quals carregat, més un intent desmuntat i molts peus desmuntats. Un desastre. I per fer una birra havies de travessar tota la Facultat. Dramàtic.

A segona ronda tiràvem el 5de6, que segons m'han contat va anar millor que el de la nostra Diada (que va ser un bunyol gegant). Aquest no estava gaire malament, però no el vaig poder veure, malauradament.

Els AZU tiraven llavors el 3de7, que aquest cop sí que completaven. Em deien que estava com el primer; jo no ho sé, la veritat és que no el vaig veure patir gaire; ara bé, els temps aquells dels castells tècnicament immaculats dels AZU han passat a la història. El tronc s'ha renovat molt; ja era hora, perquè hi havia gent que pujava des que jo anava a l'escola bressol.

Nosaltres plegàvem amb... amb... un quatre de sis amb agulla. El castell no el vaig veure gaire i a més ja començava a caure la NIT! Jo hi anava de segones mans, però si havia pogut fer-ho al 4de7... Pel poc que en vaig veure, era un castell lleig. De fet, el 4de6a, quan el fèiem amb Esplugues, era un dels que menys m'agradaven, vaig arribar a odiar-lo.

Els AZU plegaven amb un 5de6, com nosaltres, haha. Bé, això, sense gaire història. En pilars, ells un vano de 5 en què hi pujava la Cris de terç al Pde4 de la dreta del de 5, mentre que al de l'esquerra hi anava la Cèlia d'enxaneta, després d'haver entrat d'acotxador a tot arreu.

I això va ser tot. Bé, els Emboirats van enlairar (enlairar un castell, cap a la Lluna i altres planetes!) un pilar de 4 entre castell i castell. La Diada de Ganàpies va durar si fa no fa el mateix, però érem sis o set colles. S'ha de dir, d'altra banda, que probablement no hi ha més remei que repartir-se actuacions perquè una diada com la nostra és impossible habitualment. Però érem molt pocs i això va passar factura en l'ambient, que era més aviat de funeral, de vegades. Els AZU són uns sosos, tothom ho sap, els Ganàpies sempre els he vist amb una mica de mala hòstia a Ca n'Arreplegat, mentre que els Emboirats eren massa pocs per liar-la. També cal afegir-hi problemes de logística infranquejables, sembla ser: el lloc d'actuació està prou bé, però per dinar (o sopar) cal desplaçar-se al Campus Nord (on vaig fer veure que estudiava durant un any; si m'hi hagués quedat, potser m'hauria fet Arreplegat i ara viuria enganyat en una falsa fe). El lloc, però, és ideal per fer la gimcana de després. En tot cas, no voldria fer gaire sang, però l'organització va ser un desastre en termes generals.

Vem dinar a les 7 de la tarda-vespre, vem trobar cervesa calenta, vaig tornar a beure kali després de molt de temps, vaig veure el ball de gralles, que vaig trobar força ben parit, vaig saludar el Roma i vaig fer cap a la gimcana, tot i que no volia. En tot cas, ja començava a anar força borratxo. Vaig perdre el polar blau dels Cargolins amb les claus a la butxaca. Per alguna raó irracional, vaig decidir marxar. Vaig tornar caminant, com feia de vegades quan feia veure que estudiava a la UPC... Quins records! Quins bons temps de merda! Em vaig quedar clapat al llit de seguida.

Fotos

]]> tag:garusi.zonalibre.org,2011://1128.129445 2011-12-08T22:17:19Z 2011-12-09T03:11:16Z

Aquest migdia hem anat a veure la Festa Major d'Hivern dels Castellers de Castelldefels, que actuaven amb els Castellers de Santa Coloma. Kastefa i Santako plegats, ens encomanàvem a la...

JS http://www.senkreu.tk
Començaven a la una. A la una entrava la Verge dels Collons a l'església, que té forma de castell, amb merlets i un cloquer metàl·lic amb campanes a la torre de l'homenatge. Mentre entrava la processó ambdues colles enfilaven un pilar de quatre. Un casteller amb cara de mafiós duia la Verge dels Collons.

Amb més de mitja hora de retard hem fet cap a davant de l'Ajuntament, a la mateixa plaça, que estava plena com un ou per la Fira de Nadal. El batlle pepero s'ho guaitava des del balcó --feia cara de batlle pepero aquell encorbatat de l'Ajuntament. A plaça hi era, també, en @Castellistica, en @PepRibes, @loputocap i jo mateix, els únics malalts de castells que ens hi havíem deixat caure. L'Àlex em mostrava la seva llibreta amb les anotacions del #Concur7.

Els resultats han estat aquests, cortesia del mateix Àlex:

Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers

És difícil de recordar com van ser els castells abans de Twitter.

El 4de6a de Kastefa presentava mides estrafetes i per terços s'ha obert molt. En general, el problema més urgent de la colla és la canalla, molt matussera. Sobre les misèries de les colles més petites --perquè la nostra també és petita-- és fàcil de fer sang, i tampoc no en tinc ganes. Amb relació amb el que havia vist a principis de temporada, el tronc ha millorat i la pinya té més consistència, malgrat que el tema de la pinya mereix un altre paràgraf. En fi, no vull fer sang...

A segona ronda portaven el 4de7. El primer l'han desmuntat perquè un baix ha rebentat. El castell pujava amb mides si fa no fa sòlides, entregirat d'aquí i d'allà i tota la pesca. La canalla, molt lenta, fa que uns castells que ja d'entrada no són modèlics arribin a contorsions esperpèntiques.

En repetició l'han tornat a provar. Ha pujat si fa no fa igual, potser una mica pitjor; la canalla no volia acabar de coronar i l'han hagut de desmuntar, passant ronda. Feia tot l'efecte que tenia corda per ser carregat però no per completar-lo.

En tercera ronda provaven el 2de6, que no feien des del 2008. La torre ha pujat bé i robusta, però l'acotxadora s'ha barallat amb els dosos, no ha pogut acabar de fer la passa, se li ha esmunyit la cama dreta pel pou del castell i de poc que no cau...

En repetició l'han descarregat. Segons en @Castellistica --que ha esborrat el tweet--, l'han hagut de defensar al màxim amb paciència de Job. Bé, en conjunt feien una impressió relativament bona, en comparació amb el passat recent; passar dels intents desmuntats amb aconxaneta als intents desmuntats de castells de 7 és un gran pas. Si segueixen treballant de valent és fàcil que puguin fer-ne l'aleta a algun l'any vinent, però primer haurien de ser força més colla per tenir una pinya pròpia que passi dels dos cordons i que no hagi de comptar amb el Rugby de Castelldefels i amics de Rubí i Sants --alguns dels quals amb camisa i tot, si més no curiós.

D'altra banda, amb dos intents desmuntats de 4de7 és palès que tenen el mateix nivell que Arreplegats ara per ara (ja ho he dit).

Per cert, una grallera de Santako duia un polar blau com el nostre i rumiàvem si seria nostra... però no. Tampoc no vull fer sang d'això, perquè els nostres músics van tocar igual aquesta mateixa temporada a Sitges, però en tot cas, vist des de fora, és estrident i inharmònic, per dir-ho d'alguna manera.

I Santako, després d'uns anys amb molts trubles, com deia la Víctor Català, han descarregat el 3de6a. En primera ronda feien un 3de6 amb tots els pisos amb algun problema, tot i que amb una canalla més ràpida. A segona ronda s'han afegit al festival d'intents desmuntats amb un 4de6 que no recordo què li passava: potser es va encallar l'enxaneta a dosos.

En repetició, però, feien el 3de6a, que segons l'estadístic del món casteller era probablement el primer de la seva història. L'han descarregat amb una gran eufòria i corejant càntics hooliganescos. Aquests moments són bonics, colles petites superant-se i tal; aquells qui diuen que donen més valor relatiu a un 3de6a d'una colla que surt del pou que a un 3de9f de Vilafranca, potser haurien d'haver-hi sigut.

A tercera ronda tornaven a intentar el 4de6, que tornaven a desmuntar, i renunciaven a la repetició de la ronda, segons diu l'estadístic. Potser 5 intents desmuntats ja eren prou.

En resum: acabem amb les diades tradicionals i aviam a quantes d'universitàries hi puc nar.

More photos.]]> tag:garusi.zonalibre.org,2011://1128.129234 2011-11-28T03:37:19Z 2011-11-28T03:39:36Z

Ara que són les 3 em poso a escriure la crònica de l'actuació d'ahir a Vigílies de Minyons. Apareixíem a la ciutat vallesana de 212.724 habitants segons la Viquipèdia per...

JS http://www.senkreu.tk
Apareixíem a la ciutat vallesana de 212.724 habitants segons la Viquipèdia per cloure una temporada que difícilment es podria haver fet més llarga. Vem començar-la amb un castell de 7 al gener, a les Decennals de Valls, i l'hem acabat amb el setè 3de7s de l'any, l'únic objectiu plenament acomplert per la tècnica, si hem de fer cas del cap de colla, i encara, que no el vem poder estrenar abans d'estiu... En fi, ja m'estic empatollant.

El cas és que com que s'havia allargassat tant la temporada, les darreres setmanes els assaigs eren com funerals. Molt poca gent, força silenci en general, la tècnica desconhortada, gairebé plorant perquè no podríem fer el 5de7 a Terrassa... Jo anava als assaigs perquè tot i que estava molt cansat de tot plegat, al capdavall sóc d'ERC i sempre hi sóc... Doncs amb aquests arguments m'arrossegava per l'assaig, amb blaus i ferides i ressaques diferents cada dia, contemplant impàvid el declivi del Gloriós Imperi Cargolí. Divendres fèiem les proves de sempre i ens preparàvem per complir l'expedient a Terrassa, una actuació a què ens omple d'orgull poder anar pel prestigi que té i perquè som força amics dels Minyons.

L'any passat hi havia anat amb bici però enguany estic para el arrastre, que diuen en castellà. Hi arribàvem poc abans de les 19h i començàvem poc més tard d'aquella hora. L'actuació va ser ràpida i indolora, com tota bona eutanàsia. Érem relativament pocs, però suficients per fer el 3 per sota. En tot cas, tocatardans endarrerits a pas de cargol (diria que ja ens va passar a les Vigílies dels Castellers de Terrassa) ens van obligar a començar amb el 3de7a. I si m'erro, disculpeu-me, però crec que no vaig errat. Aquell 3de7a, doncs això, pregunteu-li a algú de tècnica, jo no en tinc ni puta idea. Des de la meva posició el vaig veure força bé (lateral del pilar del mig, o agulla de l'agulla, o com se'n digui). Em va semblar que el tres no patia i que el pilar tampoc, però a cada bugada castellera perdo un llençol tècnic i ja mai no en sé res.

En segona ronda ja hi érem tots els que havíem de ser i vem portar el 3de7s, el setè consecutiu des que el vem estrenar al Concurset. Aquest tres per sota va pujar si fa no fa com s'espera d'un tres per sota, però en entrar baixos tot plegat va ser un desgavell de cal déu. Entre la penúltima i l'última aixecada vem esperar molta estona; el baix de la plena estava molt inclinat endavant; la pujada va ser apoteòsica, el baix conflictiu va estar mig enfonsat durant tota la descarregada i la pinya va haver d'aguantar el segon, que és precisament el cap de colla, perquè no acabés saltant enlaire. Jo, que també hi entrava d'agulla, a la buida, m'ho mirava atònit. El nostre rengle, que estava entregirat i retort, en comparació de l'altre era flors i violes. En fi, que el vem descarregar i setè tres per sota al sac.

En tercera ronda, per alguna raó que podria haver preguntat però que no vaig fer, vem dur el 4de7. No en sé cap detall de l'alineació ni res de res, només que va ser molt plàcid i avorrit i que en demanàvem un pis més. Plegàvem amb un pilar de cinc i dos pilars de quatre amb terços molt joves i nous.

Pel que fa a Minyons, van portar 2, 3 i 4 de 8, amb troncs molt lleugers i amb una solvència insultant. Suposàvem que no els provaven de 9 pisos per no arriscar-se a una caiguda com la de la setmana passada.

I això és tot, amics. Ara podria valorar en conjunt la temporada, i en resum diré que n'estic molt content i que, si bé és cert que podríem haver fet molt més del que hem fet (descarregar la torre, fer el 4de8), i que «el potencial de la colla és molt més que això d'aquest 2011», i tot plegat, des d'una altra perspectiva, ha estat el primer cop que hem plantejat en sèrio el 4de8 i que hem estat a un pèl de tirar-lo a plaça, una fita que fins fa poc semblava fer volar coloms, i d'altra banda hem recuperat la torre, després d'un any en blanc. Hem superat, parcialment, la maledicció de la torre, però encara n'estem mig traumatitzats. A la colla li falta aquella grapa que sembla que per les colles del nord no sovinteja tant com per zona tradicional i que permet descarregar torres de set per collons i 4de8 amb més fe que cap altra cosa. Però, en resum, hem avançat moltíssima feina per l'any vinent, els troncs del 4de8 i el 2de7 estan molt treballats i la pinya, en general, també, tot i que no tant, a banda de la consolidació de la resta de gamma de 7 i les provatures estranyes de truites de set. Per tot plegat, doncs, n'estic molt content, i frases com «si no fem el 4de8 per Festa Major o Torredembarra, no el farem mai», que he sentit aquest any de membres eximis de la colla, em fan venir vomitera.

I amb la tonteria ja són quarts de quatre. Fotos.]]>