février 2004 Archives

Ahir vaig tornar a anar de festa amb els «amics». Cada setmana em pregunto si de debò tinc ganes de sortir, de veure'ls i de drogar-me. Temps ençà vaig arribar a la conclusió que ni m'agrada emborratxar-me ni, molt menys encara, veure aquella gent. Però llavors per què ho faig? Segurament per no quedar massa apartat de la societat, per ser una mica més «normal». Però això m'és impossible, sóc incapaç de madurar una relació personal més enllà del companyerisme (molt per sota d'amic, de confident i de xicot). Sóc un «saludat», algú d'aquells que quan trobes al carrer aixeques la mà, i prou.

Sé que una gran part del refús (i les fòbies) a les relacions socials està en relació amb les moltes pors que tinc, que ja vaig comentar al post Vergés, i que avui parla el Llop Estepari en el seu post A las Tierras Imperecederas [No cerqueu aquest post, el va esborrar]. Fóra molt bonic ser com els altres, en un cert aspecte m'agradaria, però ara per ara no sento aquesta necessitat, i d'aquesta forma vaig tirant a la Universitat, a la feina, i al món en general.

N'estic fart dels meus cabells rebels impossibles de pentinar. Jo voldria tenir-los tan llisos com els tenia en Dickinson al Numer of the Beast, però els tinc com en Puyolete del Barça.

Fa temps, però, que els vaig acceptar, i ara no m'estic mitja hora al lavabo per allisar-me'ls. Visquen els rínxols! Mort a la gomina!

Això és només per veure si funciona el Bitàcoles.

Si alguna cosa tinc jo és modèstia. Sóc el primer en reconèixer que aquest no és ni de bon tros el millor blog del món, reconec la meva limitació intel·lectual i, per si fos poc, tinc el gust en el cul a l'hora de dissenyar el web, a banda de què ben poca cosa en sé d'html.

Ja porto tres setmanes llegint Zonalibre i blogs d'altres servidors, i una de les coses que menys m'agrada és la pedanteria d'alguns bloggers, que es pensen que escriuen literatura. No diré noms, però n'hi ha quatre o cinc que tinc crucificats. Gent que es situa ella mateixa en el punt àlgid de l'elit, però són simplement pretenciosos escriptors molt mediocres que exhibeixen la seva mediocritat com si fos un diamant en brut per descobrir.

Hi ha, però, alguns que sí m'agraden, perquè efectivament escriuen bé. Penso que molta gent, quan seu davant l'ordinador i es planteja d'escriure alguna cosa artística, o de qualitat literària, pensa, d'entrada, en escriure mots infreqüents, abans d'emprar-ne d'altres més sovintejats o escaients. Mots com debades, tostemps o àdhuc puix i car, que està bé que es rescatin de l'oblit, però és que queda igual de bé en va, sempre, ja que o àdhuc atès que.

Altres el que fan és alterar la sintaxi, ja sigui amb hipèrbatons, anàfores, paral·lelismes o interminables enumeracions per demostrar l'ample ventall lèxic que dominen. O fan comparacions o metàfores pretesament poètiques, que amb prou feines supera el «quan obres la boca llueixen les teves perles blanques».

I tot això comptant amb què almenys comuniquin alguna cosa, perquè moltes vegades de tant barroc que escriuen, se n'obliden de transmetre cap ideia substancial. Es centren tant en el com que es descuiden del què. O allò que diuen es pot resumir en frases tan prosaiques com Quan m'aixeco cada matí he d'anar corrents a fer un riu.

De tota manera, no perdo de vista que jo escric segurament pitjor que aquells als que critico, i que del que parlo és segurament menys interessant. Però jo ho reconec i no em presento al món com el nou Ausiàs March de les lletres catalanes.

Crec que canviaré això de Digues la teva per un Posa'm a parir.

Havia vist ja en diversos blogs el títol "Las cinco del viernes", però no savia a què venia perquè no m'havia dignat a llegir aquells posts. Ara, casualment, llegint el sofert m'he enterat que en aquest blog es fan cinc preguntes estúpides setmanals, i la gent va i les contesta. Bé, com jo sóc igual d'estúpid que ells, les contestaré només avui.

Com collons vas passar el Carnestoltes de l'any passat?
Com tots, no vaig fer res especial. Ni tan sols em vaig pintar els cabells de colors perquè no vaig jugar cap partit de bàsquet.

A quin Carnestoltes del món t'agradaria assistir, i per què?
Al de les Seychelles, que fa bon temps i té platges paradisíaques per descansar.

Quin tema tindria el teu carro de Carnestoltes?
Un porro gegantí, amb esveltes dones de carnoses curves ballant seductorament sobre enormes fulles de marihuana.

Si t'escollissin rei del Carnestoltes, quin seria el teu discurs?
Em fumo aquest peta a la vostra salut. Visca la legalització!

Després de la gresca ve la ressaca. Quina ha estat la pitjor que has patit?
N'he tingut tantes... Potser la més propera més forta fou la d'aquest Cap d'Any, que vaig barrejar massa i vaig vomitar diverses vegades.

Bé, amb això s'ha acabat. Suposo que no tornaré a respondre absurdes preguntes d'aquesta mena.

Salut!

Avui he tornat a faltar a la Universitat. Això de l'absentisme, quan anava a Telecos era una cosa molt corrent, i en diverses assignatures només vaig assistir a dues classes i l'examen. És la llibertat de l'estudiant, si vol pot no anar-hi, però ell carrega amb les conseqüències d'aquesta decisió. Perquè a mi no m'agrada demanar apunts. Malgrat la meva lletgíssima lletra, trobo que els meus apunts són els més complets, i els dels altres estan plens d'errors i -ai las- encara són més il·legibles.

Però perquè faig campana de tant en tant? Les causes són diverses. Una de molt freqüent és perquè tinc son. Per comptes d'aixecar-me a les set, em poso dempeus tres o quatre hores més tard. A vegades ho faig expressament i ja ni tan sols em preparo el despertador, però unes altres sona, l'apago i segueixo dormint feliçment. En aquest últim cas, que en mi em passa molt poques vegades (no recordo cap aquest curs, tot i que a punt de quedar-me adormit he estat molts cops), pot ser degut a un cúmul interminable de causes: per la pròpia son, perquè fa fred, perquè no tinc ganes d'anar-hi, perquè no vull buscar roba, perquè tinc mal de coll, perquè plou, perquè les assignatures del dia no són gaire importants (com avui)... en resum, totes aquestes envolten el concepte de mandra que ahir ja vaig apuntar.

Una altra manera de fer campana és saltar-se la darrera classe, que acostuma a ser Història, per anar a fer un treball (atjó) o, simplement, per més mandra, i anar directe a l'estació, amb velocitat, per poder arribar aviat a casa i sentir el Minoria Absoluta a RAC1.

Jo he entès que és necessari anar a classe, sobretot en aquesta carrera, perquè moltes coses de les que diu el professor se't queden al cap, i a l'hora d'estudiar tens molt guanyat. També, si per alguna casualitat no has estudiat gens, almenys tens un lleu substrat per no treure un zero patatero. Anar a classe és fonamental per saber què vol el professor i com ho vol, per saber a què dóna més o menys importància, i per saber-ne més i treure, finalment, millor nota.

Fa un temps vaig llegir un llibre que encara avui em fa reflexionar. És Aigües Encantades, d'en Josep Puig i Ferrater. Per fer una idea general del text, només diré que, en un poble amansit governat per cacics, a principis de segle XX, la filla de l'home més ric del poble és l'únic amb un pensament modern, coincidint amb el modernisme de les ciutats d'aquell temps. Quan ve un noi de ciutat, que a més és el seu xicot que va conèixer a la universitat, tot el poble es revoluciona per una proposta per acabar amb la sequera. Finalment la Cecília (la filla del cacic) i l'estranger de la ciutat fugen del camp.

Vergés és el mestre del poble, de pensament també força revolucionari pel seu temps, però és el paradigma de la por i l'acomodament, de la manca de compromís amb les idees. És, clar i català, un cagat, que no s'atreveix a trencar amb l'estatus quo tot i saber que la societat és injusta, per por de perdre el seu lloc de treball a escola.

Molts cops, jo m'he sentit com en Vergés. Com un vull-i-no-puc: vull ser com Cecília però sóc com Vergés. Vull estar compromès només si no m'enfronto amb la família i amb els amics. Aquestes pors són pals a les rodes, m'instal·len a la comoditat del dia a dia, i tot i contemplar la greu injustícia social, no faig res.

Avui, als Ferrocates, he llegit aquest trosset del Quadern Gris de Pla, corresponent al 10 d'abril:

«Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m'és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria... Voldria què?

Amb aquest temperament, què podré fer en la vida? Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que em deia:

-Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m'estiren per tots cantons? Doncs ara l'hi diré: me'n vaig a dormir...»

Jo tinc moltes pors i molta mandra, i amb això hauré de carregar tota la vida, però crec que estic fent molta feina per malgrat les dificultats implicar-me en la societat.

A la una de la matinada de diumenge passat, vaig veure (pesant figues i a més emporrat i una mica begut) American History X. Comprengueu que el meu estat no era el millor per a jutjar una pel·lícula i que la sentència d'aleshores fos injusta, de tota manera explicaré què em va semblar.

Breu sinopsi
Per si no l'heu vista, faré una breu sinopsi. Un jove xenòfob de vint i escaig anys, líder del moviment nazi del seu barri, mata amb un somriure d'orella a orella un negre d'una colla que havia anat a casa seva per increpar-lo per la seva ideologia. És condemnat a uns anys de presó, en què finalment s'adona de com n'estava d'equivocat, fins al punt de deixar-se crèixer els cabell i tapar-se la creu gammada tatuada al pit amb la mà, i de rebre una pallissa dels seus ex-companys nazis de la garjola. Quan surt intenta que el seu germà petit, que el tenia en un pedestal i que per cert és molt intel·ligent, deixi els obscurs i absurds viaranys del nazisme. Quan ho accepta, de bon grat i tot, ve un negre i mata el noi de tres o quatre trets a causa d'una disputa anterior. I el negre, com el nazi, exhibia un somriure d'orella a orella.

Breu crítica
El que menys m'agrada de la peli és la facilitat amb què ens venen això de canviar de pensament: primer el gran i després el petit, en un tres i no res s'adonen que el nazisme és una merda. En el cas de l'empresonat encara és una mica versemblant: el contacte diari amb un negre a la bugaderia on treballen el va fent canviar de parer. A més, veu com els seus companys es passen per l'arc de triomf el codi de conducta i trafiquen amb hispans i gent de races inferiors i parasitàries. Finalment s'emprenya amb ells i aquests el violen a la dutxa (maricons) o li foten alguna cosa pel cul. Des d'aquell moment es transforma radicalment la forma de pensar, comença a parlar amb el negre xerraire de la bugaderia i sent vergonya dels tatuatges.
En el cas de son germà, la cosa és menys creïble. Només cal que li expliqui la història de la presó que llença pel vàter el pòster de Hitler.

En la meva discreta opinió, el paper de reinserció de la presó és molt petit, i menys en aquests casos de gent alienada. El cas del noi gran seria una excepció, i per tant es converteix en tema pel propi film, però vull destacar que, per mi, és només una excepció. Pel que fa al noi més jove és molt i molt i molt improbable que succeís. Ningú canvia de conviccions profundes en cinc minuts ni que s'aparegui Jesús amb una àurea enlluernadora amb la verge en carrossa d'or i una legió de deu mil arcàngels bategant gràcilment les ales sota un cel vermell. Si a mi em diguessin que, per exemple, mon pare és un violador de velletes indefenses, quan amb mi s'ha portat tan bé durant tota la meva vida, seria molt reticent a creure-m'ho. Almenys necessitaria temps per pensar i desfer la idea del món que tenia. En fi.

Una altra cosa que m'ha sobtat és l'absoluta simplicitat del missatge. Beneficiència, inseguretat i robatori de llocs de treball eren les excuses del racisme, però lligades d'una forma tan feble que a mi em costava de creure que algú tan llest com el germà del nazi s'ho empassés. És que és sentir els diàlegs, sobretot el que va esdevenir-se a taula amb els pares d'aquests dos (bé, el jueu penso que no era pare biològic).

En aquest sentit, em va agradar més el film espanyol "Salvajes", dirigit per Carlos Molinero, i on treballen tots aquests: Alberto Ferreiro, Emilio Buale, Imanol Arias, Jose Luis Alcobendas, Manuel Moron, Maria Isasi, Marisa Paredes, Roger Casamajor. La sinopsi no és meva:

A las playas de Valencia llegan oleadas de inmigrantes africanos. Una noche, uno de ellos es brutalmente apaleado. La investigación corre a cargo de Eduardo, un duro inspector curtido por muchos años de trabajo en las calles. Eduardo conocerá a Berta, una enfermera ya madura que no renuncia a encontrar la felicidad, aunque sea en garitos de mala muerte. Los sobrinos de Berta, sin embargo, son un foco de problemas: Lucía està enamorada de un delincuente de una mafia local de tráfico de inmigrantes y Guillermo y Raúl forman parte de una banda de skin heads.

A aquesta peli, que van emetre dissabte per la dos de TVE, els nazis o Skin Heads eren racistes i punto, i les justificacions estaven en un segon plà. D'acord que també roben feina i fomenten delinqüència, però allò d'haver de matar un negre només per ser negre, per racisme pur, és molt més evident que en la primera. I és el que jo vaig veure quan anava a l'ESO, com vaig dir de passada en un dels meus primers missatges.

Au, salut.

Ahir, abans d'anar a fer l'indi a casa d'un amic, vaig entrar en aquesta web, de manera totalment casual: merda.it. Vaig escriure una traducció del conte que narra la pàgina, tan bé com vaig poder, ja que mai he estudiat italià. Podria haver agafat un diccionari, que per casa en tinc un, però no em venia de gust buscar-lo. La meva gran obra és aquesta:

Fa molt de temps, al bell mig de l'àrea mesopotàmica.

Fes d'aquesta civilització naixent el referent d'aquest món...

Apa, bon cap de setmana.

He llegit concretament aquí una alegoria entre cases i blogs. Aquest post m'ha fet pensar en com estic construint la meva caseta al barri, i també com la deuen veure els altres.

Suposo que la meva casa deu estar situada a un carrer fosc del barri on ningú no s'hi aventura. El seu habitant no només no rep capses de bombons, sinó que té la porta barrada gairebé sempre per a qualsevol visita. És molt difícil contactar amb ell, però també és innecesari, ja que parla un idioma que la majoria del barri desconeix, o li costa molt d'entendre. És esquerp i avorrit, i ni tan sols escriu bé. Sol emborratxar-se una vegada a la setmana i fuma porros molt sovint, per la qual cosa allò que diu pot ser de vegades una mica absurd. És un home que no pot evitar de comentar el diari, sobretot allò que fa referència a la política.

Malgrat tot, li agrada la seva caseta, de color gris molt fosc, petita i poc acollidora i sense gaire art. És però la seva, on ell viu, i per tant té la sensació de residir en la millor de tot el barri.

Apa, salut.

Por torpe y por abusón, votemos contra el P.Peor.

Con su mayoría absoluta, el P.Peor abusa:

Pájaro de presa, rapiña e hipoteca hasta nuestros pisos.
Consume la lenta Sanidad; y los salarios caen a decretazos.
Corrompe legalmente Telefónica, AVE, Eléctricas, etc.
"Privatiza" también para su clan la prosperidad europea.
"Su" TVE-PP está condenada judicialmente por mentir.
Compra o ataca las demás Televisiones, radios y periódicos.
Crea inseguridad: más delitos, menos policía no privada.
Quiere, bajo cuerda, mucha inmigración, para bajar salarios.
Fomenta las desigualdades, la represión, la incultura.
Manchado, por torpe y mentiroso, con el hundido "Prestige".
Contamina y arruina la tierra, más que nadie en Europa.
Manipula y ataca la Justicia, para que no juzgue al PP.
Aplasta, con leyes y burocracia, a los demás partidos.
Crispa las Autonomías que no se rinden a su régimen.
Separador con vascos y catalanes, antes socios del PP.
Lacayo de Bush, monta con mentiras una guerra ilegal.
Rompe los lazos con Europa, A. Latina y países árabes.
Bombero incendiario, achaca todo mal al terrorismo-diablo.
Soberbio, se aísla; falla y nos regaña: in-so-por-ta-ble.

Navegant per e-notícies m'han sorprès dues notícies. La primera, referent a uns pamflets que algú ha distribuït per la dreta de l'Eixample, és la que parlava del text d'aquí dalt. L'altra és la que segueix:

Lois 'redissenya' la bandera independentista

La coneguda firma de roba Lois, del grup tèxtil valencià Sáez Merino, ha encetat una nova col·lecció per a aquesta primavera que porta per logotip l'estelada però substituint l'estel roig pel brau, símbol de la marca. L'e-foto està presa a la botiga oficial que Lois va inaugurar el passat 4 de desembre al carrer Bonaire número 2 de Barcelona, en ple barri del Born.

Això és la ressaca d'ahir. Espero que d'aquí ben poc passi la tibantor política i parli d'altres coses.

Salut! (<-- això és només per provar)

Què és més fastigós, veure la bandera d'un país pacífic a la taula d'uns assassins...

... o veure com un diari manipula descaradament la informació fins al punt de fer muntantges d'aquesta mena?

Carod i ETA, amb el vist-i-plau de ZP, ultimen el pacte que ha dut a aquesta treva. M'agrada com aquesta mena de periodistes eleven una hipòtesi desmentida per les dues parts més implicades (Carod i ETA) a la categoria de veritat absoluta. Com diria, si no m'equivoco de persona, l'entrenador de l'Atletico de Madrid, ¿Y ustedes son periodistas? ¿Tienen el carnet? A ver, muestrenmelo.

Personalment, potser per la novetat, em fa més fàstic la primera imatge, però aquest diari és de tot menys seriós. Avui he somiat que em trencaven les cames. Potser és el mateix que li estant fent al nostre govern.

He començat a sentir el Toni Soler a RAC1, Minoria Absoluta, quan ja duia uns minuts de programa, just després del muntantge de l'Oller. De la xerinol·la habitual s'havia passat a una mena de posat seriós, trist: el gover tripartit trontolla, el terrabestall desatat per l'incompetent Carod havia arribat a les màximes cotes d'insostenibilitat. Tots sabeu la notícia, ETA no atentarà a Catalunya.

Esquerra ha manifestat la seva repulsa al terrorisme a tot l'Estat, i ha recordat que Carod mai va pactar res amb ETA i que mai va voler que deixessin d'actuar només a territori català. I doncs, per què coi ara anuncien la treva? Segons els terroristes, va començar l'1 de gener, però dubto que hi hagi ningú tan ingenu per empassar-s'ho. La teoria que corre és que només volen publicitat, que es parli d'ells, perquè atentar ara per ara ho tenen magre. També estan els incrèduls que asseguren que això no és res més que el fruit del que l'incompetent del Carod va sembrar a Perpinyà o rodalies de. En aquest cas, per tant, només té cabuda la dissolució del govern tripartit que, com va dir Felip Puig, és trist i partit.

En fi, que avui havia de parlar d'una altra cosa, però els etarres de merda m'han fet canviar de tema. D'allò ja en parlaré demà.

Aquest diumenge es va convocar una manifestació en contra de l'ocupació militar a l'Iraq per part dels EUA i els seus aliats. Jo hi vaig anar a totes les que vaig poder, va ser una experiència impressionant. La del 10-F fou espectacular, el Passeig de Gràcia era a vessar de persones; per creuar el carrer Aragó vaig parar boig: més de mitja hora.

Espero que ara, que queda poc per les eleccions (dos dies després del meu aniversari) la gent se'n recordi. Per si de cas, jo recordo alguna coseta: preu de l'habitatge, precarietat laboral, i la guerra d'Iraq; Prestige, vaga general i manipulació informativa; LOU, religió obligatòria i 4 hores de castellà; SOM Ràdio, valencià com a llengua diferent del català i transvassament de l'Ebre. Per dir-ne unes quantes. Sisplau, a l'hora de votar, no voteu els néts del règim franquista.

Aquest cap de setmana ha estat interessant pel que fa als esports. Parlaré dels dos que segueixo amb certa regularitat: el bàsquet i el futbol.

Sens dubte, el més interessant referent al bàsquet ha estat l'Allstar de l'NBA. El concurs d'esmaixades, més avorrit que el de l'any passat, no va valer gaire la pena: va ser més interessant la roda de mats que van protagonitzar els rookies i els sophomors durant el seu partit. En els triples va perdre el favorit, Stojakovic, a la final, després d'anar de més a menys. El partit de les estrelles va ser més interessant. La pega que hi trobo és la mania que tenen de fotre jugadors mediocres però mediàtics -Yao Ming-, que li treuen el lloc a jugadors molt millors, com per exemple, Pau Gasol.

Pel que fa a l'ACB, el Barça va guanyar sense gaires dificultats amb un bon partit de Navarro i Bodiroga, i un arbitratge molt dolent.

Futbol. Un altre golàs de Ronaldinho, després d'un teva-meva a l'eix de l'atac amb Cocu, que el va rematar amb una vaselina de moltíssima bellesa plàstica. I diuen que aquesta és la jugada favorita de Raül: doncs que n'aprengui. 3-1 al Camp Nou amb la segona millor entrada de la temporada (83 mil persones). El Barça és ja quart a la Lliga, i és el millor equip de la segona volta, car només ha empatat un partit i n'ha guanyat tota la resta.

El segon millor equip és el Madrid. És absolutament escandalós això del Madrid. Raül, com a bon merengue, només és especialista per llençar-se a la piscina. L'arbitre xiula penal, i el portugués, que hauria d'haver estat expulsat per una lletgíssima entrada, empata el partit al temps de descompte. Que els donin la lliga ja, i la copa i el que sigui, això no té nom.

Au, adéu.

Ara parlaré d'allò que, si no en vaig parlar, segur que ho tenc en esborrany.

Mallorquí, meravellós dialecte. Més llengua que no pas valencià. A la merda PP, divisionistes de la llengua.

Friends. Una merda de sèrie més americana. Les odio. Maleïts pijos americans, maleïda american way of life. Mentida sobre mentida; cultura de la por, consumisme, valors reaccionaris, puritans. Sens dubte, hipòcrites.

Els amics. Em pregunto què collons és un amic: algú amb qui confraternitzar, intimar, ser confident. Ja ho he dit, només n'he tingut un, i s'esvaí, com tota la resta. Tot és efímer, res no dura.

Amb qui parlar... algú que t'escolti... tinc una vaga idea de què pot ser, perquè un cop ho vaig tastar. Ja ho he dit altres vegades. Però em resulta tan aliè a mi... Sense els altres, la vida no té raó de ser. Si no m'agraden les relacions socials, què he de fer? Per això potser no tinc availables els comments. No m'agrada el tracte social.

Ara mateix vinc d'una mena de sortida. He tingut sort amb el dau i he begut molt més que els altres, altrament amb els petes. Sempre em passa igual, no sé cde què parlar, la veritat és que no sé per què parlar. No m'agrada parlar, tot i que sí que m'agrada escoltar la gent, riure'm amb i d'ells. Però tenir una relació amb ells, no. Potser m'agradaria ser com ells i tenir-ne de normals amb ells, però això no treu que, essent com sóc, no m'agradin. I no m'agraden.

Doncs res, algun dia diré per què crec que no m'agraden.

Ha arribat a les meves mans un pamflet que critica el tramvia que ens han imposat a nosaltres pobres espluguencs, residents a l'extraradi de la moderna, cosmopolita i vanguardista vila de Barcelona. Per comptes d'allargar la maleïda línia 3 del metro, ens han cardat un pràctic tramvia que només ha comportat l'enderroc de tot edifici que ha trobat al seu pas i la tala de les romanalles d'una antiga pineda, arbres centenaris que són morts. Heus ací el contingut, traduït a la llenga de l'Imperi:

SOROLL-TRAM, el sorollós

El SOROLL-TRAM ya és en proves.
Alerta!

Soroll-Tram
Diagonal-Baix Llobregat (els perifèrics)

Per a què serveixen les proves?
Perquè t'acostumis als nous perills, als nous sorolls i les noves emocions.

QUÈ MACO ÉS EL SOROLL-TRAM!
* Què maques les rotondes malgrat siguin incòmodes i perilloses pels vianants.
* Què maques les xarxes grogues que ens han plantat per tot el poble.
* Què macos els semàfors. Ara en tenim més.
* Què maca la gespa, que sembla que només es pot plantar amb tramvia.
* Què macos els carrils-bici, tot i que haguessin capigut millor amb tres metres més de vorera, com abans del "silenciós" tramvia.
* Què macos els cables aeris pel centre de la Carretera de Cornellà, pels que enyorin les línies elèctriques quan siguin soterrades.
* Què maco i emocionant haver de fer servir dos mitjans de transport (tramvia i autobús) per anar al centre de Barcelona, quan abans només es feia amb un (bus).
* Què maco creuar el carrer del Carme a l'alçada del mercat. La cruïlla interminable.
* Què maco el so dels neumàtics quan creuen la carretera per sobre dels raíls.
* Què maco que hagi costat tan pocs diners.
* Què maco disposar d'un mitjar tan silenciós, tal com prometien.
* Què maco, oi?
Ara que resulta que NI TAN SOLS ÉS SILENCIÓS!

Si algun futur govern municipal ens deslliura d'aital gasòfia, el poble ho agrairà. Què maco fóra reconvertir les vies en un bon passeig central, amb bancs, gespa, jocs infantils, fonts, arbres, etc., i ja de pas acabar amb el soroll d'aquest ferrocarril, perquè a més a més, ES SORROLLÓS!, o és que ho veuen?

Que en prenguin nota.

Haig de dir que no estic d'acord amb tot. A pams:

* Les rotondes no em molesten especialment com a vianant. Si agafés el cotxe, em molestarien més, perquè em fa la impressió que ara hi ha més embussos.
* No he vist cap xarxa groga.
* Els semàfors van bé per regular el trànsit. Els cotxes corren menys, els vianants creuen sense problemes. I jo, que sempre vaig a peu, sempre que puc me'ls salto.
* Malauradament, els sociates no fan més que plantar gespa per tot arreu. N'estic ja ben fart, tan maco com seria que plantessin arbres.
* En aquest punt no tinc res a objectar. Tanmateix, la vorera abans era enorme, ara continua sent molt gran, però menys, a causa del tramvia. No crec que sigui cap problema.
* Els cables potser sí fan mal a la vista.
* Si acaben connectant la línia del Baix amb la del Besós, no hi haurà tants transbords. De tota manera, el metro trobo que era millor solució.
* La Rambla del Carme la volen allargar fins la carretera de Cornellà i fins a Isidre Martí. De moment ja estan enderrocant casetes que els hi fan nosa...
* Em molesta més la fressa de les motos, però suposo que l'estridència del Tram deu molestar als veïns.
* És més car el metro.
* El metro potser fa menys soroll però provoca vibracions i pot fer esfondrar barris sencers...

En conclusió, que té coses bones i coses dolentes. El metro és més ràpid, més silenciós, està millor connectat amb la xarxa de transport públic i no necessita d'una reforma viària tan catastròfica. El tramvia, per la seva banda, és més barat i permet de veure el paisatge...

El Trambaix a la altura de Francesc Macià (Barcelona):

Salut!

Les mans mai no són completament simètriques, com tota la resta del cos, tenen petites singularitats que les diferencien. Les meves, però, són més asimètriques del que és normal.

La meva mà Dreta
Mireu-se la mà. Veureu dues línies horitzontals antiparal·leles, entre el dit polze i els altres quatre. Són les línies de la Vida i la del Cor. La gent normalment les té separades, però jo, en aquesta mà, les tinc juntes. No se sap on acaba cada una, perquè es fusionen. Segons el manual de quiromància consultat, això només pot significar que tinc una alta probabilitat de patir un greu accident (mortal, suposo). Per sort, a l'esquerra les tinc separades, altrament el patiria segur.
Al dit polze de la mateixa mà em vaig tallar amb un vidre jugant a una muntanya propera al meu poble. Amb mon germà investigàvem una gran masia, vam pujar per una cornissa i vem veure una finestra tancada amb finestró, però amb el vidre mig trencat. Vaig provar de treure'l, però em vaig tallar. I va sagnar molt. Encara conservo aquella petita cicatriu que em porta molts bons records.
A més, l'estiu passat em van fer una esgarrapada al mateix dit, i vés per on encara hi és.
Per últim, en aquell dit que quan l'alces tot sol insultes la gent, em van sortir dues verrugues fa anys i panys. Les atribueixo a la piscina d'un hotel de Roses, anomenat Juan Carlos, suposo que en honor al rei, al qual vaig anar amb els meus pares fa més de deu anys.

La meva mà Esquerra
La meva mà Esquerra no té verrugues ni línies fatals. Fins fa un parell d'anys no tenia ni cicatrius, però obrint castanyes amb navalla agafada amb la Dreta em vaig fer un tall que va sagnar abundosament. No és broma, la mà Esquerra sempre m'ha agradat més que l'altra, abans fins i tot de saber de números i lletres, de saber de ciències i de política. La Dreta, gelosa, quan va poder li va clavar un tall profund que l'Esquerra exhibeix amb orgull. Arribarà un dia que jo seré esquerrà, i la Dreta s'haurà de resignar a les evidències: està condemnada a la mort, violenta només si ella vol.

M'agafen una mica lluny les repúbliques espanyoles, a mi. I a més, el paper que fa el Rei del Regne d'Espanya l'interpreta molt bé; si a Espanya tinguéssim un president de la Tercera República m'agradaria que ho fes tan bé com ho està fent darrerament Joanca.

Depèn de l'Estat, de si és parlamentari o una mena de presidencialisme francès, o si és una República o una Monarquia, el president o el monarca o com li vulguin dir té un paper de representació i de mitjancer. I això és el que fa el nostre estimat Rei prou bé; segueix el protocol, és una mena de representant d'Espanya (i un remanent de la trista Espanya també) i dialoga amb les parts que li toca, a diferència del Primer Ministre, o President en el nostre cas, que no sap ni què és dialogar quan va a Texas, on només diu que sí i es baixa els pantalons. Amb un bonic accent.

A França, Itàlia o Alemanya, el President de la República és escollit electoralment. A cada país té una importància diferent, però solen tenir menys poder que el Primer Ministre, que és qui remena les cireres. La legitimitat de tots tres vé donada per les eleccions presidencialistes.

La legitimitat de la monarquia és la tradició; sempre s'ha fet així. A molts no els convenç això, porucs que un tirà arribi a monarca i faci de les seves. Un rei d'aqeustes característiques faria ben poca cosa a Espanya degut a les poques atribucions que té, però podria aprofitar la seva capacitat d'influència per a dur per inhòspits viaranys la política del país. El d'ara ho està fent bé, per això molts republicans es declaren "juancarlistes". Per molt bons resultats que obtingui el rei amb la seva manera de fer, a mi encara no m'ha canviat.

A mi mai no m'ha agradat la monarquia. Ara, encara menys. La reialesa gaudeix de privilegis que no acabo d'entendre, sobretot si ara són tan "normals", tan "espontanis", tan "moderns"... Ni moderns ni òsties, que la monarquia per definició és antidemocràtica. Que es casi el príncep amb una divorciada només pot emprenyar els monàrquics de tota la vida i donar un toc d'atenció als republicans.

Els republicans van perdre la guerra. Temerosos de perdre-ho tot, van acceptar els Borbons un altre cop a la democràcia, uns Borbons que no ho han fet massa malament durant la Transició: va treballar per deixar enrera el franquisme i va estar al costat de la democràcia el 23-F. Però mireu, l'aristocràcia va perdre el poder polític durant la revolució Francesa, per què collons els hem d'estar aguantant encara? Gràcies, heu ajudat a instaurar la democràcia, ara acabeu la feina i foteu el camp. Bon vent i barca nova. La modernització de la monarquia és la República. Republicans, treieu-vos la por i els complexos de sobre, vam perdre la guerra però teníem la legitimitat democràtica al nostre favor. Ningú ha votat que hi hagués monarquia, lluitem per la Tercera República.

I tot això perquè al metro he vist aquest cartell:

Cerveza
6 Voltios

Quiero ir a tomar una cerveza con mis amigos.
Y ser feliz, tan solo una vez más.
Quiero ir a tomar una cerveza con mis amigos.
Y sentirme vivo, tan solo una vez más.
tan solo una vez más.

Sí que és estrany l'efecte de la cervesa. Jo, que sóc poc parlador, enraono discursos perfectes. El que més em sorprén és la capacitat per trobar nous matisos a les coses. M'encanta escoltar el Kill'em All de Metallica o el Master of Pupets amb dues o tres cerveses: trobo significats ocults, els solos de guitarra de Hammet em semblen millors que mai, fins i tot trobo que Hetfield canta de conya.

També trobo el sentit de la vida. Trobo mil maneres de ser feliç, i en realitat suposo que en aquests moments, sóc feliç. Però dura molt poc. Tot d'una, tot s'enfosqueix i em deprimeixo. Com més begui, més radical és el trastorn bipolar; més gran és l'eufòria i més profunda és la depressió.

Bé, potser ara per ara no em deprimeixo tant. Només em tiro a una cantonada, d'un sofà o a l'entrada de l'església del poble, i callo. Sento parlar els altres, jo ric, però no parlo. Puc estar pensant en tots els pensaments "elevats" d'abans, però solen ser pessimistes.

Abans dedicava el temps que més abans feia servir per resar per pensar en aquesta mena de coses. Ara aprofito els poders introspectius de l'alcohol i del porro. Sé que aquesta és millor manera per patir cirrosi que no pas per pensar. Per això darrerament no m'emborratxo tant. Suposo que ofegar les penes amb alcohol més que ajudar, empitjora.

De tota manera, us recomano que aprofiteu per escriure el que us passa pel cap en una nit de borratxera. En un paper si és possible. El paper és molt més fidel als pensaments que l'ordinador. Ara bé, entendre la lletra l'endemà no serà bufar i fer ampolles. Ho recomano, perquè m'he adonat que al dia següent és impossible recordar allò que pensaves, i que l'ordinador no ho pot recollir pas tot. El paper em permet recordar les veritats absolutes que em ballaven pel cap i enfotre'm d'elles. És molt divertit recordar la borratxera...

Bona nit!

Bé, ara estic fent obres. Com no tinc ni puta idea d'HTML estic fent el més bàsic: canviar els colors, posar banners, etc. Ara és una mica més fosc, d'acord amb el títol.

D'on ve el títol del blog? Doncs d'un llibre de Josep Pla. Jo no estic ni de lluny a la seva alçada, però després de llegir una mica el seu llibre autobiogràfic em van venir ganes de fer una mena de diari. No sé si el faré com el fa ell, o si simplement escriuré parides, com ahir. Tampoc sé si l'escriuré tot en català o també en castellà: de moment he combinat tots dos idiomes. És molt pesat traduir els posts, com ja vaig fer amb el bus. O és en un idioma, o és amb l'altre. Tots dos tenen coses a favor i en contra: en un et llegeixen més, però en l'altre t'expresses millor. Tampoc no sé si em durarà gaire l'embranzida aquesta dels primers dies: escriure cada dia... Això sí, escric posts no massa llargs. Ja veurem.

De moment aquest blog m'està servint per aprendre HTML, per una banda, i també per aprendre a fer servir el Photoshop. La imatge de dalt és el meu primer "treball" amb aquest programa.

Salut.

Hoy hace un buen día, no hace frío ni está nublado y el periódico no traía demasiadas malas noticias: Unió se divorcia del PPE, los sociatas dicen algo con pies y cabeza aunque no dejan de pelearse, el amigo americano sigue mintiendo descaradamente de tal manera que supongo que pocos le creerán, y además Berlusconi dice que hay muchos comunistas en su patria, escondidos en el sistema judicial, educativo, etc.

Para celebrar tan buen día he decidido hacer una obra benéfica: traduciré un poema de Maragall al castellano. Es la famosa Oda a Espanya:

Oda a España

Escucha, España, - la voz de un hijo
que te habla en lengua - no castellana:
hablo en la lengua - que me ha dado
la tierra áspera:
en esta lengua - pocos te han hablado;
en la otra, demasiado.

Te han hablado demasiado - de los saguntinos
y de los que por la patria mueren:
tus glorias - y tus recuerdos,
recuerdos y glorias - sólo de muertos:
has vivido triste.

Yo quiero hablarte - de forma muy distinta.
Por qué verter la sangre inútilmente?
En las venas - vida és la sangre,
vida para los de ahora - i para los que vendrán:
vertida está muerta.

Demasiado pensabas - en tu honor
y demasiado poco en tu vivir:
trágica llevabas - a la muerte a tus hijos,
te satisfacías - de honras mortales,
y eran tus fiestas - los funerales,
¡oh triste España!

Yo he visto los barcos - partir llenos
de los hijos que llevabas - a que muriesen:
sonrientes marchaban - hacia el azar;
y tú cantabas - cerca del mar
como una loca.

Dónde están los barcos, - Dónde los hijos?
Pregúntaselo al Poniente y a la ola brava:
todo lo perdiste, - no tienes a nadie.
España, España, - vuelve en ti,
arranca el lloro de madre!

Sálvate, oh!, sálvate - de tanto daño;
que el llanto te vuelva fecunda, alegre y viva;
piensa en la vida que tienes en derredor:
levanta la frente,
sonríe a los siete colores que hay en las nubes.

¿Dónde estás, España? - no te veo en ninguna parte.
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No entiendes esta lengua que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a entender a tus hijos?
¡Adiós, España!

VERSIÓ ORIGINAL DEL POEMA DE JOAN MARAGALL

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m?ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

1898

Bé, mentres vagi aprenent a fer servir el HTML aniré escrivint les ximpleries que vulgui. No espereu que digui res d'interessant, ja esteu avisats.

Jo, com de moment no tinc carnet, ni ganes que tinc, acostumo a fer servir el transport públic. En una hora arribo a l'Autònoma, entre el metro, els Ferrocarrils i l'estoneta que tinc caminant. Gairebé sempre vaig assegut al metro, però dempeus al tren. A l'estació de Sant Joan baixa un ramat de nens i joves uniformats, amb corbata i americana i pantalons grisos que alguns d'ells, sobretot els més menuts, porten curts, i em sembla la cosa més ridícula del món. A més, les infantils motxilles de coloraines desentonen enormement.

Però avui no els he vist, perquè ells van a l'escola de l'Opus Dei cap els volts de les vuit, i jo he anat a l'Autònoma a fer l'examen a les dotze. Avui he pogut seure, i on acostumen a haver-hi els nens cridaners hi havia un grupet de quatre nois riallers amb símpdrome de Dawn. Parlaven prou bé i eren molt simpàtics. Davant meu, asseguda també, hi havia una dona molt grassa i molt lletja, guerxa, amb una parpella mig tancada i l'altra oberta de bat a bat, la pell colrada i el cabell castany (més prima i jove i seria Maritornes). Duia una cartera o maletí i una bossa de plàstic, recolzats al seient del costat, per a què ningú més s'hi assegués. Quan els vailets amb símpdrome de Dawn s'hi han apropat per seure's en els seients de darrera seu, la desgraciada ha agafat els seus paquets i se'ls ha amagat sota l'abric. Quan finalment s'han assegut, la vella bruixa, que no ha parat de fer ganyotes i mirades estranyes a tort i a dret, ha tornat a desar les seves maletes en el seu antic puesto. Quin fàstic de tia.

He fet l'examen, tipo test, 28 preguntes i n'he respost 22, suposo que l'aprovaré, no era gaire difícil. Economia.

A la sortida m'han portat en cotxe fins la Diagonal, on he agafat l'autobús, que com sempre estava ple de gom a gom. Una de les raons per les quals m'agrada més el metro. Si al metro no pots seure, al bus amb prou feines pot entrar; si vas molt apretat al metro, el bus passarà de llarg. Avui el bus no és que hi anés excepcionalment ple, però a la darrera sortida de la Diagonal, després del Parc de Cervantes, ha fet un blom, com si hagués envestit un conill o se li hagués desprès alguna cosa. Després d'aquest so ha anat molt més lent, en una pujada semblava que s'aturava, i en les rotondes de l'Avinguda dels Països Catalans semblava que anés a volcar. A més, ha sonat un mòbil (bé, en realitat n'ha sonat un bon munt) amb la musiqueta de Missió Impossible. La gent preocupada, i jo rient-me. Aquestes situacions em fan riure molt.

Bé, és el meu primer post una mica llarguet.

Bé, per estrenar el blog i aprendre'n una mica, he pujat la imatge d'un racó ple de merda de la meva habitació. La meva cambra és plena de llibres i de CD's, i gairebé sempre plena de merda a vessar.

...però començaré amb el típic missatge pilot.