Estava llegint un llibre sobre el nacionalisme cathalà, i ara n’anava a fer un resum. El nacionalisme és un invent de la dreta per defensar els seus interessos; el cathalanisme era un moviment més aviat cultural que, per tant, en ser covat pels intel·lectuals, també era més aviat conservador. El modernisme, que naixia en aquella època, als seus inicis, era força trencador i festejava amb l’anarquisme en la seva vessant vitalista/nietzscheana. Pel que sé, en Gaudí era, de jove, un menjacapellans arrauxat, com qualsevol xicot disbauxat que va pel món somniant truites. Diuen que anava a les tertúlies d’un cafè del Paral·lel i esputava fel contra l’Església i tota la patuleia de fills de puta que viuen de vendre a la Terra una parcel·la del Paradís (que viuen de vendre fum, vaja). Un meu professor diu que Joan Maragall (el poeta) només tenia un problema, i és que creia en Déu. Doncs bé, avui hem anat al punt neuràlgic del modernisme christià, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. Gaudí, tan descregut d’un començament, devia pensar que havia d’expiar els pecats amb una enorme... església.
Jo me la mirava, la Sagrada Família, i em semblava un castell de sorra humida fet a la platja. Me l’he estat mirant i m’ha semblat horrorosa. A mida que passava el matí, m’ha anat abellint cada cop més, i suposo que si hi hagués estat una estona més, encara m’hauria acabat agradant. Però per sort n’he marxat abans no s'esdevingués aquesta malvestat.
Aquest dia d’ avui hem anat a fer castells humans (que també són una tradició inventada pels àvols nacionalistes) al monument als castells de sorra, un marc veritablement molt bonic, i amb molt de públic (potser l’actuació de la temporada amb més públic). Fins i tot hi anaven en autocars per veure’ns. I fins i tot hem comptat amb la presència d’en Manel Lucas, que n’ha fet el pregó de forma diguem-ne intel·ligent, irònica i divertida. I així que l’home dels Castellers de la Sagrada Família ha callat (i li ha costat un colló de mico), ha començat l’actuació, que es preveia llarga i feixuga: quatre colles petites que havíem de fer castells de sis. Els autocars, tanmateix, continuaven arribant-hi.
Jo dich que la nostra actuació ha començat amb 3de6, ha continuat amb 4de6a, i ha finit amb 2de6. Als dos primers s’hi ha estrenat en Lluís, i viatjava en un núvol. El 2de6 ha anat molt rebregat, cosa que m’ha sorprès perquè sempre el tramitem amb impassibilitat burocràtica, però avui s’ha resistit el malparit. De baixos estava d’allò més tancat i les crosses m’enfonsaven les costelles; els segons els he vists entregirats i, el meu, frisant per obrir-se, se m’ha allunyat moltíssim i gairebé no el podia subjectar dels genolls. Ha tremolat com una fulla de rave, com si diguéssim, tot i que a la veu de «la cap de colla» s’ha pogut completar amb èxit. Ha estat el nostre punt d’emoció en la diada.
Els amfitrions avui feien cinc anys, i d’aquí tota aquesta parafernàlia d'abans de començar. Sembla ser que han assolit la millor actuació en la seva curta història, amb 3de6, 2de6 i 4de6a. Cal dir que la seva torre ha anat d’un pèl que es quedés sense completar, i filant prim, hi podria haver dubtes sobre la consecució real, per alguns problemes amb l’acotxadora, que ha acabat baixant pel mateix cantó per on havia pujat. En tot cas, felicitats, macos.
Dels Xerrics d’Olot destacar que han acabat amb el Pilar de Cinc, molt maco i meravellós, que els ha servit per erigir-se com a vencedors de la diada. Això, pels amants de la competitivitat i les puntuacions, és una dada a tenir molt en compte, malgrat que la competitivitat, en diades com aquesta, no es veu per enlloc.
Finalment Figueres ha fet tres, quatre i quatre de sis amb l’agulla. Aquest darrer castell es dóna per descarregat seguint el criteri de la immensa majoria de colles; cal dir però que l'enxaneta del pilar ha relliscat quan hi entrava i de poc no s'estimba pel pou del castell (però l'han agafada, i ajudada pels dosos ha pogut coronar el pilar; m'ha recordat moltíssim a un 4de6a nostre on algú del pilar va cridar: «Susanna, puja, collons!», o algu així); quan el tronc del quatre ja era avall, la terça del pilar (o aixecadora, com vulgueu), que era molt joveneta, ha anat perdent la posició i no ha pogut mantenir aferrada l'enxaneta, que aquest cop sí, ha acabat baixant d'una forma molt ràpida (ha caigut, vaja). En tot cas, com dic, segons la pràctica totalitat de colles, la cosa és descarregada, i a més no ve pas d'un pam en un castell com aquest; ara bé, ja dich jo que per mi no ho és. Ja veus, quanta tonteria.
L’any passat vaig dir que la Trobada del Baix deu ser la diada on es veuen més castells de sis. No ho sé pas, no sé si s’ha fet Concur7 enguany, però llevat d’això, jo suposo que la d’avui se’n pot endur el rècord o ser-hi molt a prop. Si no fos per les contorsions emocionants d’alguns castells mig esbalandrats, no sé què en faríem.
Hem menjat paella a l’ombra de la Sagrada Família, convidats pels amfitrions, que estaven lluminosos com tres sols, i joiosos i feliços a desdir. Mentrestant, he resolt els mots encreuats d’en Miquel Sesé. I amb l’arròs i la sangria typical spanish a la panxa pujant i baixant per l’esòfag, l’únic hippy com cal d’aquesta colla ha pujat a la seva bicicleta negra tota bruta de fang i ha enfilat Mallorca avall, Diagonal avall (o amunt), Ahrensburg avall... fins arribar a La Plana, on tot és oli en un llum, on l’arròs ni puja ni baixa, on l’herba creix serena en polígons racional-socialistes. Ara ens diuen que ens transformen la falda de Collserola, salvatge, feréstega, on tant hi passen ramats d’ovelles com senglars o mallerengues, en una avinguda de més gespa poligonal. No al razionalsocialisme.
V Diada de la Sagrada Família
Esplugues: Pde4, 3de6, 4de6a, 2de6, Pde4
Sagrada Família: Pde4, 3de6, 2de6, 4de6a, Pde4
Figueres: Pde4, 3de6, 4de6, 4de6a, Pde4
Xerrics d'Olot: Pde4, 3de6a, 4de6, 3de6, Pde5
