business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

octobre 2007 Archives

V Aniversari de la Sagrada Família

| No Comments

Estava llegint un llibre sobre el nacionalisme cathalà, i ara n’anava a fer un resum. El nacionalisme és un invent de la dreta per defensar els seus interessos; el cathalanisme era un moviment més aviat cultural que, per tant, en ser covat pels intel·lectuals, també era més aviat conservador. El modernisme, que naixia en aquella època, als seus inicis, era força trencador i festejava amb l’anarquisme en la seva vessant vitalista/nietzscheana. Pel que sé, en Gaudí era, de jove, un menjacapellans arrauxat, com qualsevol xicot disbauxat que va pel món somniant truites. Diuen que anava a les tertúlies d’un cafè del Paral·lel i esputava fel contra l’Església i tota la patuleia de fills de puta que viuen de vendre a la Terra una parcel·la del Paradís (que viuen de vendre fum, vaja). Un meu professor diu que Joan Maragall (el poeta) només tenia un problema, i és que creia en Déu. Doncs bé, avui hem anat al punt neuràlgic del modernisme christià, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. Gaudí, tan descregut d’un començament, devia pensar que havia d’expiar els pecats amb una enorme... església.

Jo me la mirava, la Sagrada Família, i em semblava un castell de sorra humida fet a la platja. Me l’he estat mirant i m’ha semblat horrorosa. A mida que passava el matí, m’ha anat abellint cada cop més, i suposo que si hi hagués estat una estona més, encara m’hauria acabat agradant. Però per sort n’he marxat abans no s'esdevingués aquesta malvestat.

Aquest dia d’ avui hem anat a fer castells humans (que també són una tradició inventada pels àvols nacionalistes) al monument als castells de sorra, un marc veritablement molt bonic, i amb molt de públic (potser l’actuació de la temporada amb més públic). Fins i tot hi anaven en autocars per veure’ns. I fins i tot hem comptat amb la presència d’en Manel Lucas, que n’ha fet el pregó de forma diguem-ne intel·ligent, irònica i divertida. I així que l’home dels Castellers de la Sagrada Família ha callat (i li ha costat un colló de mico), ha començat l’actuació, que es preveia llarga i feixuga: quatre colles petites que havíem de fer castells de sis. Els autocars, tanmateix, continuaven arribant-hi.

Jo dich que la nostra actuació ha començat amb 3de6, ha continuat amb 4de6a, i ha finit amb 2de6. Als dos primers s’hi ha estrenat en Lluís, i viatjava en un núvol. El 2de6 ha anat molt rebregat, cosa que m’ha sorprès perquè sempre el tramitem amb impassibilitat burocràtica, però avui s’ha resistit el malparit. De baixos estava d’allò més tancat i les crosses m’enfonsaven les costelles; els segons els he vists entregirats i, el meu, frisant per obrir-se, se m’ha allunyat moltíssim i gairebé no el podia subjectar dels genolls. Ha tremolat com una fulla de rave, com si diguéssim, tot i que a la veu de «la cap de colla» s’ha pogut completar amb èxit. Ha estat el nostre punt d’emoció en la diada.

Els amfitrions avui feien cinc anys, i d’aquí tota aquesta parafernàlia d'abans de començar. Sembla ser que han assolit la millor actuació en la seva curta història, amb 3de6, 2de6 i 4de6a. Cal dir que la seva torre ha anat d’un pèl que es quedés sense completar, i filant prim, hi podria haver dubtes sobre la consecució real, per alguns problemes amb l’acotxadora, que ha acabat baixant pel mateix cantó per on havia pujat. En tot cas, felicitats, macos.

Dels Xerrics d’Olot destacar que han acabat amb el Pilar de Cinc, molt maco i meravellós, que els ha servit per erigir-se com a vencedors de la diada. Això, pels amants de la competitivitat i les puntuacions, és una dada a tenir molt en compte, malgrat que la competitivitat, en diades com aquesta, no es veu per enlloc.

Finalment Figueres ha fet tres, quatre i quatre de sis amb l’agulla. Aquest darrer castell es dóna per descarregat seguint el criteri de la immensa majoria de colles; cal dir però que l'enxaneta del pilar ha relliscat quan hi entrava i de poc no s'estimba pel pou del castell (però l'han agafada, i ajudada pels dosos ha pogut coronar el pilar; m'ha recordat moltíssim a un 4de6a nostre on algú del pilar va cridar: «Susanna, puja, collons!», o algu així); quan el tronc del quatre ja era avall, la terça del pilar (o aixecadora, com vulgueu), que era molt joveneta, ha anat perdent la posició i no ha pogut mantenir aferrada l'enxaneta, que aquest cop sí, ha acabat baixant d'una forma molt ràpida (ha caigut, vaja). En tot cas, com dic, segons la pràctica totalitat de colles, la cosa és descarregada, i a més no ve pas d'un pam en un castell com aquest; ara bé, ja dich jo que per mi no ho és. Ja veus, quanta tonteria.

L’any passat vaig dir que la Trobada del Baix deu ser la diada on es veuen més castells de sis. No ho sé pas, no sé si s’ha fet Concur7 enguany, però llevat d’això, jo suposo que la d’avui se’n pot endur el rècord o ser-hi molt a prop. Si no fos per les contorsions emocionants d’alguns castells mig esbalandrats, no sé què en faríem.

Hem menjat paella a l’ombra de la Sagrada Família, convidats pels amfitrions, que estaven lluminosos com tres sols, i joiosos i feliços a desdir. Mentrestant, he resolt els mots encreuats d’en Miquel Sesé. I amb l’arròs i la sangria typical spanish a la panxa pujant i baixant per l’esòfag, l’únic hippy com cal d’aquesta colla ha pujat a la seva bicicleta negra tota bruta de fang i ha enfilat Mallorca avall, Diagonal avall (o amunt), Ahrensburg avall... fins arribar a La Plana, on tot és oli en un llum, on l’arròs ni puja ni baixa, on l’herba creix serena en polígons racional-socialistes. Ara ens diuen que ens transformen la falda de Collserola, salvatge, feréstega, on tant hi passen ramats d’ovelles com senglars o mallerengues, en una avinguda de més gespa poligonal. No al razionalsocialisme.

V Diada de la Sagrada Família
Esplugues: Pde4, 3de6, 4de6a, 2de6, Pde4
Sagrada Família: Pde4, 3de6, 2de6, 4de6a, Pde4
Figueres: Pde4, 3de6, 4de6, 4de6a, Pde4
Xerrics d'Olot: Pde4, 3de6a, 4de6, 3de6, Pde5

Fotos aquí.

XIII Trobada del Baix

| No Comments

L'actuació començava a quarts de set, després d'una conferència d'en Pep Ribes que no he pogut veure, i que va haver de ser molt interessant. Jo estava en aquell moment decidint el futur de la pàtria (ehem), però m'he hagut de quedar a mitges i he sortit esperitat del Palau de Congressos a la Plaça de l'Església (Pare Miquel, en diuen) a ajudar a alçar els nostres castells. La cosa s'ha enraderit molt, com ja em pensava, i fins les set tocades nosaltres no hem començat a tancar pinya.

En general, la diada ha estat freda i grisa com el mateix vespre. Les nuvolades, les fosques tempestes, s'acostaven per darrera de l'església, amenaçant. Semblava que, si s'havia d'aturar l'actuació, tots els mals vindrien de la part de l'església. Però no ha estat així. I si dic que la diada ha estat freda i grisa, és perquè ho comparo amb la meva primera Trobada del Baix, a Molins de Rei (on érem set colles), i la meva segona, a Sant Andreu de la Barca (cap d'aquestes dues colles no ha pogut venir avui per manca d'efectius), i la tercera, a Cornellà, la de l'any passat, i les recordo amb molt més caliu. Sembla que a mida que passa el temps la Trobada va perdent camises a cada bugada, cada cop som menys i veiem menys castells, i el nivell va baixant sense aturall. Per això dic que la diada m'ha semblat freda i grisa. Però és només la meva opinió, i no voldria apagar la il·lusió de ningú que trobés que la d'ahir fou la millor diada de la història.

Nosaltres anàvem els últims en l'ordre d'actuació, però com érem només quatre colles no s'havia d'allargar massa en teoria. Pel camí vaig veure un 3de6 de color rosa, un intent desmuntat de 2de6 de color verd, i un 5de7 lila sense pinya pròpia. Cal dir que aquest 5de7 (si el 5de8 és la catedral, i el 5de9f alguns l'anomenen basílica, el 5de7 podria ser l'esglesiola —i el 5de6 l'ermita destarotada), cal dir que aquest 5de7 ha anat força maco i ha fet goig de veure. Bé, nosaltres hem començat amb el 3de7, el quart de la temporada, que m'ha fet treballar una mica des de l'agulla, i que entre la negror de la nit i la miopia galopant, no sé com ha anat, llevat de molt lent. En tot cas, m'ha semblat força rodonet. Però no ho sé.

La segona ronda ha començat amb un 4de6 de Sant Feliu, un altre intent desmuntat de 2de6 que ha volgut ser redimit amb un intent de Pde5 que s'ha quedat en intent, i un 4de7a de Cornellà. Aquest 4de7a, que segons el meu guió l'havíem d'haver fet nosaltres ahir, m'ha fet molta enveja, una enveja malsana, i més veient que l'han descarregat després de bregar contra l'estructura rebregada d'un quatre molt obert, i un pilar que ha hagut de patir fins el final. Bé, nosaltres hem tirat el 4de7 sense agulla. El primer intent l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt tancat i insegur, o si més no és com l'he vist jo. A la repetició l'hem descarregat, també una mica lent, però pel que m'ha semblat, bastant bé (tot i que ni puta idea, perquè no hi veia gens).

Si fem balanç del que portem de temporada, veiem que ja portem 14 castells de 7. Amb aquest 4de7 ja n'hem fet una desena, un més que l'any passat, el màxim històric de la Colla. Amb el 3de7, el quart, sumem els 14 castells de set, que és també el màxim que hem fet mai, superant els 13 de l'any 96, el nostre rècord fins ahir mateix. Per això, quan dic que estem en el nostre millor moment, ho dic amb l'estadística a la mà, però també ho dic pensant en el dinamisme social de la Colla, tan reviscolat en aquests últims mesos. Per això, veient el moment que travessem, em sap tant de greu que no sapiguem aprofitar aquesta embranzida per fer coses més elevades, que sé que podríem aconseguir, però que requereixen d'una constància i un compromís que, també és cert, són valors que ara per ara no estan gaire de moda en la nostra societat.

Acabada l'actuació vem fer cap a les Moreres per sopar alguna cosa. En acabat, tocà el grup Friky Sound Factory, que va estar bé. Però jo vaig marxar del lloc dels fets abans de les dotze, com la Ventafocs, i a la francesa. I de fet, i malgrat que no va ploure, la nit era molt freda i bufaven vents gebrats de finals d'octubre, vents de tardor que ja comencen a anunciar l'hivern.

Per cert, per si a algú li interessa (que ho dubto), calculo que el dia 19 d'octubre va fer tres anys que vaig entrar a la Colla.

XIII Trobada del Baix
Esplugues: 3de7, id4de7, 4de7, Pde4
Cornellà: 5de7, 4de7a, 2Pde4
Sant Feliu: 3de6, 4de6, Pde4
Jove L'H: id2de6, id2de6, iPde5, Pde4

XII Trobada del Baix
XI Trobada del Baix
X Trobada del Baix

Carretero a Sant Just

| 1 Comment

Dijous passat vingué en Carretero a l'Ateneu de Sant Just. L'Ateneu em semblà un bell lloc per emborratxar-se amb distinció. On és, però, l'Ateneu de Sant Just? Doncs de cap al Carrer de l'Ateneu. Molts senyors amb corbata i senyores ben vestides. Em trobo en Damià, que xerra amb dos altres jerkis, un de Tarraco i un altre de Manresa. Tots quatre estudiem Ciències Polítiques, els meus companys a la UB, jo a la UAB.

Abans de sopar. En Carretero parla. Comença amb la gestació de Reagrupament.cat al si del Departament de Governació, del qual ell n'era titular. Completa coses que no havia explicat la Rut Carandell uns dies abans a la seu local d'ERC-Esplugues. Diu que hi havien coses que el destarotaven del pas d'ERC pel govern, com ara la Llei Electoral, la Carta de BCN, i sobretot el paperot de l'Estatut. La Rut deia que ells mai no tingueren hissada la bandera espanyola a la seu de Governació. En Carretero repeteix que el Federalisme és inviable (perquè els únics federalistes som els catalans), i que ens cal una nova estratègia, però com la petició d'un Congrés Extraordinari només comptà amb 90 signatures, més endavant penjaren el manifest al qual ens hem adherit unes 900 persones (perquè sembla que el nombre és poc de fiar). Llavors repassa algunes de les coses que propugnen: fort assemblearisme, atansar-se la societat civil per aprofitar el fulgor de la mani del Dret a Decidir, recuperar com a essencial l'eix nacional i ser més laxe pel que fa a l'eix esquerra-dreta, i renovar l'estratègia, pels motius que tothom coneix: perquè sense diners ni poder decisori no es poden fer polítiques socials, perquè ERC no pot perdre la seva ideologia satel·litzant-se al voltant del PSC, perquè no és el mateix ser un partit de govern que un partit ancorat al govern, etc.

D'aquí la Ponència Alternativa (l'esmena a la totalitat): ERC, pal de paller de l'independentisme.

I poca cosa més afegí a tot això. Algunes frases llampants, llampegants, llambrejants: com ara que Catalunya depèn exclusivament d'ella mateixa i que cal deixar de mirar a Madrid tant políticament com econòmica, lligant-ho amb la internacionalització del nostre cas. Referent a la multiculturalitat, digué que «Jo no sóc multicultural, jo sóc només català», «Sóc essencialista», «Sóc de la ceba»; parlant dels catalans no independentistes, i dels xarnegos i immigrants en general, deia que cal dir-los: «Tu ets català, però no t'ho han explicat bé.», «Vas venir aquí perquè allí et mories de fam... i si fem com allí, també ens en morirem aquí».

Finalment va acabar així: «A mi no em creguis. No vull que em creguis; mira el que hi ha i decideix». Això és molt aclaridor: no sé qui pot mentir ni qui pot creure's allò que ell mateix s'empatolla; ara bé, si més no, està bé que algú avantposi els fets consumats a les paraules (perquè, hehe, a ell el van cessar per dir el que pensava quan era al govern. El va substituir en Vendrell).

Avui llegia a l'Avui que la cúpula d'ERC diu que els carreteristes tenen un discurs primari i són uns fonamentalistes de la barretina, i a més són uns irresponsables en propugnar la sortida dels governs, perquè ERC remenant les cireres fa molt més per l'independentisme que no pas mil pardalets cremant fotos del rei. Jo sóc partidari de què ERC redreci el rumb, recuperi el discurs equilibrat entre independentisme i socialdemocràcia (i no socialisme), i que sigui més autocrítica amb el seu paper al Tripartit i amb la imatge que dóna als votants, de ser un partit sense criteri i apoltronat, aburgesat, com qualsevol altre partit d'ideologia difusa de l'arc parlametnari. ERC hauria de recuperar, una mica, aquella mena de rol antisistema, perquè nosaltres estem en contra del sistema de l'Estat actual. I no ho sembla. Semblem els porcs de la Granja dels Animals.

About this Archive

This page is an archive of entries from octobre 2007 listed from newest to oldest.

septembre 2007 is the previous archive.

novembre 2007 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en