business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

mars 2013 Archives

Neteja

| No Comments

He fet una mica de net al bloch, he esborrat més de la meitat dels posts dels orígens ençà. Em llegia i em feia vergonya com escrivia abans i les coses que deia, les coses que em podia llegir qualsevol tant aleshores com ara. O sigui que després de bregar amb el sistema de publicació de Movable Type, que és emprenyador, les coses han quedat així, espero que bé i per molts anys més. Gràcies a qui porta això, el Roge, i alabat sia déu.

Això ho escric ara, nou anys després d'inaugurar aquest bloch, que abans es deia quadern gris i era molt diferent. Fa temps que tracta pràcticament només de castells, i amb alts i baixos i algunes crisis de mena diversa, s'ha mantingut fins al dia d'avui.

El futur del bloch és incert i depèn, bàsicament, jo diria, de fins quan segueixi a castells (que no sé per què hauria de deixar castells) i de fins quan segueixi online Zonalibre, un servei de blogs que vaig descobrir com de rebot i que em va barrar altres opcions com ara blogger, que abans diria que es deia diferent.

Més de nou anys amb aquesta immensa buina, palterada.

No al casch

| No Comments

http://xarxanet.org/cultural/noticies/la-canalla-castellera-universitaria-portara-casc-partir-del-setembre

Seguint l'estela del post anterior (al final el Bloch Gris ressuscitarà), parlaré una mica del tema del casc per a canalla universitària.

La meva posició sobre el casc de canalla es pot considerar, també, prehistòrica o troglodita i segueix el corrent d'opinió tradicionalista o atàvic. En general, hi estava en contra perquè em semblava una imposició de la societat mediàtica neuròtica i perquè em fan urticària les obligacions "per al teu bé", com el tema del cinturó de seguretat als cotxes o les prohibicions de fumar a dojo. Hi havia altres arguments contra el casc que, en tot cas, en mi eren subsidiaris i que, al capdavall, no podien competir amb aquesta increbantable raó: la canalla és l'element més fràgil i cal protegir-la al màxim.

I resulta que després d'aquell procés, que com tothom sap es va accelerar i va ser una mica un nyap, i després que la major part de les profecies apocalíptiques que alguns vociferaven s'hagin demostrat totalment insubstancials, arriba l'hora que els castellers universitaris també se l'hagin d'entaforar a les seves closques.

Si busqueu, trobareu el post contra el casch en aquest bloch. El tema de la protecció obligatòria estil "cinturó de seguretat", en versió demagoga (que m'encanta), apuntava que per aquesta línia s'acabarien posant xarxes al voltant dels castells a plaça (semblantment com es posa de vegades a assaig) i que pujaríem amb arnesos, com també s'ha vist en algun castell estrany, com el dels Borinots l'altre dia al monument casteller de Barcelona o l'anunci aquell d'una companyia telefònica de fa uns anys.

Resulta que el senyor Guillermo Soler, gerent de la CCCC, afirma que sempre s'ha parlat del casc per a la posició de canalla, no per a l'edat. Però sigui com sigui, és evident que el casc es va adoptar per protegir els nens. Va ser amb els dosos que es va començar a cobrir també majors d'edat (en la nostra colla, molts cops la Iris i la Mar, com a mínim). No sé pas què n'opinen elles, però a mi sempre m'ha semblat que ens el podríem estalviar en aquests casos. Però bé.

Però bé, arriba el cas que el casc s'estén també a la canalla universitària, amb tot de problemes que expliquen els Ganàpies, que van votar-hi en contra en l'assemblea de la CCCC, com es pot llegir a l'article, sobretot per raons laterals, no de qüestionament del casc en si mateix. Si no, no s'haurien deixat fer l'estudi, suposo.

Deixant de banda la manera com s'ha votat això (el nostre representant a l'assemblea, per exemple, va votar-hi a favor sense consultar-ho a ningú de la Junta actual), el casc universitari és un graó més en l'escalada cap a la sobreregulació en seguretat. Això no sé qui ho ha demanat, però no trobo que ompli cap necessitat real: porto molts anys voltant per colles universitàries i no em sona cap lesió craneal mínimament destacable (però puc estar equivocat).

En resum: de la mateixa manera que un ciclista urbà pot decidir si vol anar amb casc o no, perquè ja és prou gran i sap quins riscos assumeix, igualment un casteller unversitari, que té un mínim de seny i de responsabilitat, que signa una fitxa cada temporada i no és precisament subnormal, sap què està fent quan s'enfila al castell. El casc de canalla en colles convencionals pot ser justificable, i em sembla molt bé; l'universitari no l'entenc de cap de les maneres i no entenc per què collons les colles convencionals s'hi han de ficar.

Reprenent, doncs, el fil del post de fa uns anys (que va aconseguir, per exemple, que un membre de l'equip de canalla de la colla d'aleshores m'engegués a la merda), imposar mesures de seguretat innecessàries tendeix a fer que aquesta activitat sigui cada dia una mica més idiota, més paternalista; tendeix a consolidar l'argument "arnés de seguretat" i "matalassos a terra per si un cas"; tendeix, en fi, a imposar regulació sobre regulació a unes colles que bàsicament només han entrat a la CCCC per pagar una assegurança que, d'una altra manera, és molt més cara -gairebé inassumible.

Doncs res, visca el casch i per molts anys.

La Batalla del Llobregat

| No Comments

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.


Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

About this Archive

This page is an archive of entries from mars 2013 listed from newest to oldest.

février 2013 is the previous archive.

avril 2013 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en