Recently in Bici Category

Doncs ahir era diumenge i vem començar la temporada 2015.

Com a primer punt de l'ordre del dia, després de molts anys ja no porto els temes de Comunicació, malgrat que encara hi col·laboro. Així vaig molt més tranquil. És meravellós que hi hagin reunions de comissions a la Closca després de la diada i que jo pugui passar pel costat amb la desena birra a la mà i no haver-hi de seure a parlar del sexe dels àngels. Uf, necessitava un descans.

Com a segon punt de l'ordre del dia, el grup de Trunyocletes continua creixent i aquesta vegada hem estat 4 bicis cap a Terrassa, tot un rècord espaterrant. Recordo haver anat a Terrassa un parell de cops tot sol i a altres llocs equidistants, i ara 4 és bell i isnell. La segona qüestió al respecte és que hauríem de canviar el nom de Trunyocletes, perquè ara l'únic velocípede atrotinat és el meu. A més, dissabte havia corregut una marató de cervesa i vaig anar a dormir sense sopar i estava fet caldo. Així que vaig arribar un quart d'hora tard a l'Ajuntament i vem començar a baixar carretera Reial avall: l'opció Llobregat quedava defenestrada i tot fou asfalt, el mateix camí que temps era temps feia per nar a treballar a Martorell cada dia. A l'entrada de Molins de Llobregat el Pepins va encreuar-se davant el Dani Figueras i tots dos es van fotre la trompada de la vida allà al mig de la carretera, i tot foren riures i rialles i gran rigolatge i gaubança extrema. Per llà vem tombar cap al Papiol camí de Rubí vorejant Collserola, i la carretera anava pujant a pleret i jo anava traient el fetge per la boca: la bici estava atrotinada i jo estic destarotat. A la sortida de Sant Quirze l'estómac se'm va regirar una mica més i vaig orxegar l'aigua de l'aixeta i el nimi esmorzar que havia menjat. Era molt lamentable tot plegat quan per fi albiràrem el Don Cándido de Terrassa, i aleshores va començar el periple per polígons i carrers costeruts abans de trobar el barri de Can Palet. Aquest és el track segons el Ramsès, que venia des de Barcelona:

track bici

I aquests, els intrèpids i esforçats ciclistes un cop arribats:

IMG-20150322-WA0002

I sobre aquest barri, què us diré? Doncs que el tros que vaig tenir la malaurança de contemplar em va desplaure fortament amb una punyida dolorosa a l'interior del meu CORT, i la fira que hi havia era afrosa com un 7 de 6 desmanegat de la Colla J[censored], i a la plaça hi posaven una música horrísona com les obres del carrer de casa meva, i a sobre un speaker va agafar el micro per dir subnormalitats molt grosses, i per acabar-ho d'adobar una mena de colla de diables portava la bèstia a so de BATUCADA, i... què més us diré? No hi havia per on agafar-ho tot plegat, tanta dissort ombrívola escampada pertot, i per sort hi havia un paki més o menys a prop que venia HAMORT en llaunes vermelles. Finalment, un venedor de globus també es va presentar a la plaça, per acabar d'arrodonir la tragèdia.

Image00001

Com que volien anar amb prou temps, vem arribar a les 10 a Terrassa: 30 km per carretera si no t'atures es fan en menys d'hora i mitja, i ells anaven amb les seves bicis de carretera i la seva BTT de puta mare cremant els km mentre que jo llepava la carretera amb la llengua i amb la basarda que no em sortissin els pedals volant. Així que a les 10 ja hi érem per esmorzar i fer birres per no haver de sentir els malaurats fills de puta que sonaven pels altaveus, i quan van arribar els autocarts ens vem desplaçar cap al MIG DEL CARRER.

pilars 4 Castellers d'Esplugues

Feia molt de temps que no actuàvem al mig d'un carrer, i ahir va tocar en una cruïlla d'un carrer estret transitat per molts badocs, passavolants, kinkis, xurma, bacallars i altra gentola, just a tocar d'on acabava la Fira Afrosa i molt a la vora del paki de l'HAMORT i d'un frankfurt on s'hi podia pixar molt amablement. La gràcia d'haver abandonat la plaça de l'speaker per la nova ubicació és que vem perdre de vista el venedor de globus, que com tothom sap és tota una aberració castellera. I, en fi, que allà al mig enclastats en el no-res, amb un pany de muntanya que s'entrellucava per una escletxa dels carrers, vem alçar els pilars d'entrada i vem encetar el meló del 2015. En aquests pilars hi va pujar l'Adalid, que feia 18 anys. Oh, per molts anys, olalalà! A la foto feia molta cara de concentració, d'allò que sembla que li hagi de petar una vena. D'altra banda, em va agradar molt la disposició dels ESPADATS!, tal com es veu a la foto de dalt.

DSC_0079

Per no variar, érem tercers en l'ordre d'actuació. Vem triar amb allò que se'n diu senderi començar amb el 4de7. Hi havia allò que també se'n diu renovació de tronc, amb gent poc habitual, una estrena a quarts (la Maria!) i una acotxadora nova. Tot i que el castell es va descarregar amb una certa tranquil·litat, el fet de la canalla nova va alentir molt el castell, que a mi em va semblar que deia que SEREM ETERNS per tostemps. I res, 4de7 al sac.

4de7 Castellers d'Esplugues

El petit problema de tot plegat és que l'Aleix no es va aixecar del llit o potser es va perdre pel camí cap a Terrassa en un forat dimensional o potser alguna cosa, i ens faltava un terç, perquè tot i que érem prouta colla, anàvem justos d'efectius. Així que hi va haver de pujar la Marta, que té un jonoll com desllorigat i que està de baixa. Com va anar aquell castell? Jo, de lateral per dins de la torre, no vaig papar-hi llesca ni en sé una futil·la --no hi vaig veure una merda--, però la sensació és que es va despatxar amb una lleugera comoditat. Què més us diré? Doncs poca cosa més. Era el 5de7 més matiner de la colla, car no obstant en la primera actuació de l'any passat també el férem, aquella volta fou pels volts de Setmana Santa a principis d'abril. I apa, aquí s'acaba aquest paràgraf.

5de7 Castellers d'Esplugues

En tercera ronda, mancats de pilaners i altres mandangues, vem triar el 3de7, que potser va ser el castell més tranquil de tots tres. Va pujar rodonet i tranquil i adéu-siau. Per plegar, mancats de pilaners i altres mandangues, vem triar 2 pilars de 4, que van ser molt tranquils i que me'ls vaig mirar de fora estant.

3 de 7 Castellers d'Esplugues

I de les altres colles, què us diré? Doncs, pel que vaig veure, Minyons va amb pas ferm cap endavant amb una clàssica de vuit molt sòlida i un pilar de 6 resplendent, i Saballuts igualment, amb un 3 i 4 de 8 també d'allò i un 5de7 que no vaig veure. Això va servir perquè aprenguem com es fan els castells que ens plantegem ara per ara: 4de8, 3de8, 2de7, i etz., etz., etz. Aprofito per agrair a la Concepció Ventura de Saballuts que ens hagi fet les fotos dels castells, perquè inexplicablement el nostre fotògraf va retratar la canalla fent aletes i altrament no tindríem fotos de les construccions sencers.

Image00050

Els músics es van aplegar al mig de la cruïlla i van tocar cançons folklòriques, com ara la polca d'Ours. El Ramsès se'n va anar amb els cables de la càmera amb la bici; els altres tres ciclistes vem ficar-la a l'autocart i vem tornar motoritzats. El Ramsès devia entrar en el mateix forat dimensional que l'Aleix, perquè ja no va reaparèixer per poder veure els vídeos, i vem dinar i beure i jugar a jocs diversos fins a l'hora del Barça, que guanyà 2-1 i que em féu guanyar la porra; per un cop que l'encerto n'hi havia tants, d'encertants, que només en vaig treure 12 euros. Malhagen els jocs d'atzar del dimoni de Mafumet de Satanàs!

I què més us diré? Doncs absolutament res més. Hem començat una altra temporada i ara tindré els caps de setmana més plens. La nova Tècnica va fent amb un tarannà que sembla molt millor que l'anterior, però acabem de començar i ja els insultarem quan toqui, i jo què collons sé. Plego que tinc ressaca.

FM de Valldoreix, 2014

| No Comments

Ahir, actuació a Valldoreix, dos anys després d'anar-hi per darrer cop. Actuem en una estació de ferrocarril d'una entitat municipal descentralitzada, és a dir, als afores dels afores, amb els núvols de pluja que passaven desafiadors i el retruny dels trens que semblaven tempestes. I amb l'aire procel·lós de Zaratustra van braolar els nostres castells a Sant Cugat: pum!

El grup de trunyocletes havíem quedat a les deu davant l'Ajuntament, però entre naps i cols es va fer prop d'un quart i mig d'onze. Havia pensat d'anar pel camí més dreturer: camí de l'emissora pels "tres turons" fins al mirador de Vallvidrera a la carretera de Molins, prendre el carrer del Mont d'Orsa (que deu ser el Puig d'Ossa de l'emissora) fins al centre del poble, i allà agafar la carretera que voreja la via del tren fins a l'estació de Valldoreix. No havia pensat que potser per allà hi havia més desnivell que per les Aigües - Vallvidrera. Així, arribar a la plaça Mireia va ser una mica complicat, però continuar pujant cap al camí de l'emissora va ser un petit drama, amb fetges per la boca i bicicletes a punt de rebentar. El camí dels tres turons cap a la carretera de Molins va ser un nou desafiament per als esfetgegats ciclistes, que suaven la cansalada, les cerveses, el tabac i la toxicomania variada, alegre i combativa. Un cop a Vallvidrera gairebé tot era baixada, però el desballestament i esbocinament en marxa era un perill que rodolava sobre algunes de les nostres més estimades trunyocletes. Finalment, però, vem arribar a l'estació àdhuc amb temps per fer una cervesa en un forn forà de l'entitat descentralitzada.


bici


Com podeu comprovar, fèiem una pinta de ciclistes professionals que fa caure de cul a terra:


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


Com era habitual, érem tercers en l'ordre d'actuació. Aquesta vegada no hi havia les famoses pissarres que han començat a voltar per les places aquest setembre, sinó les típiques carpetes amb fulls guixats inextricablement amb aberrants i capricioses línies traçades amb boli bic; entre naps i cols les coses van tornar a ser una mica lentes, però què hi farem. El radar del mòbil avisava que s'acostaven xàfecs: si no ens afanyàvem potser ens mullaríem.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


Vem començar amb un 4de7 sense els teòrics quints del 4de8, suposo. De desquadrat, no sembla que ho estigués del tot, però la pinya va ser un drama, amb baixos esbufegant o gemegant i els segons remugant i el castell remenant-se com en arenes movedisses. Va ser un suplici, per sort es va acabar, i el dubte del 4de8 va tornar a planar com un voltor àvid de cruspir-se la carronya de les nostres esperances ventisses per un carro gros que sembla que vol anar pel pedregar (apa, una metàfora de merda més en aquesta frase i em peta l'ordinador a la cara).


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


D'altra banda, s'hi va estrenar la filla del Mascherano, que el tenia de contrafort darrere el meu baix, i que tot i que jo li anava dient com anava pujant, al final no es va assabentar de gaire res perquè aquell sector de pinya era un bàratre monstruós. A més a més, va començar a plovisquejar durant el castell, un plugim que va remullar lleugerament algun altre castell.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


En segona ronda era el torn del 5de7, que es va alçar petri i marmori i amb mides elegants i esveltes, un bon 5 que segueix la línia dels cincs que hem anat fent en aquest segon tram. Com a nota destacada, s'hi va estrenar la Laia, que totes les veus refilen que és un diamant en brut que tralarà. Brindem amb ratafia, doncs! Com a nota curiosa, vaig tornar a fer de contrafort en un castell a plaça, a la rengla del tres en aquest cas, i no recordo quan va ser el darrer cop.


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


Per acabar els castells, vem portar un 4de7 amb agulla, que va pujar al segon peu (el primer era un rombe bategant), força bé de mides, amb l'agulla que tendia a anar més cap a un cantó per la baixada de la plaça o el carrer o l'aparcament de l'estació. En fi, el meu record és que va anar molt tranquil i a tancar la història amb un pilar de 5.


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


Pel que fa a les altres colles, els Gausacs començaven amb un 4de8 que no recordo gaire, la impressió és que no va patir gaire però que tenia mides una mica heterodoxes i que va tremolar una mica a la descarregada. El 3de8 de tot seguit va anar molt rodonet, parat i lluminós, un castell gairebé perfecte sota la pluja lleugera. Per acabar, un altre cop el 2de7, aquest cop una mica obert, amb una petita seca que va fer brandar el castell quan l'enxaneta estava a punt de travessar, cosa que la va fer aturar-s'hi un moment; finalment va fer les tres passes i clàssica de vuit a la butxaca, els malparits.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


I els Moixiganguers, també fidels a la tradició de plantar-nos el 2de7 als morros, van descarregar el seu 2 amb més seguretat que el de Gausacs. Tot seguit van desmuntar un 4de8 que no semblava que estigués malament: vaig sentir a plaça que el cap de colla no sabia què hi havia passat, i que deien que per dalt les mides eren molt dolentes. En repetició el van descarregar sense més històries i, per acabar, van fer el 7de7, que com a truita era una mica un desori, l'enxaneta va trigar tres dies a passar d'una banda a l'altra, però fora d'això es va completar sense entrebancs.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


En fi, totes dues colles van a tota màquina cap al Concurs, amb la tripleta de vuit descarregada com a objectiu. Nosaltres, ai pobrets, ja veurem què collons fotrem. Tot és molt incert en aquesta setmana de Festa Major.

Per tornar, els Trunyocletes vem agafar el tren, vem baixar a Peu del Funicular i vem pujar al funicular de Vallvidrera fins a la carretera de les Aigües, per on vem tornar cap a la Closca, on els pollastres encara no eren arribats. Fa goig que el grup de ciclistes s'eixampli, després d'alguns anys que érem molt pocs. A la Closca vem estar parlant de castells, de candidatures a cap de colla, de castells, de les incerteses de Festa Major, de castells, i també d'alguna altra cosa relacionada amb els castells. Finalment vem tancar la Closca i vem fer cap a casa, en un estat etílic sorprenentment controlat per part meva.

I ara aviam què putes passa.

La Batalla del Llobregat

| No Comments

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.


Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

FM d'Arenys de Mar, 2012

| No Comments

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

DSC01470

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

DSC01478

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

DSC01497

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

Ahir era l'assaig famós «Porta un amic», que hi havia el clàssic dubte de si funcionaria o no però que va ser un èxit. Vam fer proves molt potents i teníem més pinya a l'assaig que no pas avui a plaça amb Sant Cugat sumat. Avui alguns dels nous dels d'ahir hi eren, però tampoc no era la idea que vinguessin, sinó tenir-los fitxats i tal. La prova del quatre de vuit ens va trempar moltíssim, i el tres de set per sota va anar molt bé i en general estàvem tots flipant.

DSC06892

Avui tocava anar a Sant Cugat. Havia dormit molt poc, menys de tres hores, i així i tot no estava massa cansat, la becaina de mitja hora m'ha reconstruït de cap i de nou, així que he pogut perpetrar la meva idea: anar amb bici a l'actuació. Bé, no és gaire cosa, tot i que ho he fet en hora i quart (aplaudiments). L'any passat recordo que vaig trigar gairebé dues hores, vaig perdre'm i no vaig donar-hi tanta canya. I segueixo pensant que convisc amb una colla de mariques que els hi fa por una miqueta de tonificació ciclista.

Quan feia els darrers metres al voltant del Pi d'en Xandri, començava a plovisquejar un xic. Llamps i trons amenaçaven: pel maig cada dia un raig. L'actuació ha començat un quart d'hora tard amb un pilar de quatre per colla, i aleshores ha estat el torn dels autoanomenats Gausacs, denominació si més no curiosa. Els verds han començat amb una torre de set, la quarta o cinquena de l'any, que s'ha mostrat molt sòlida tot i que un pèl lenta i tal. Han seguit amb el cinc de set, que diria que no ha estat tan maco com el nostre, i han plegat amb un quatre de set amb agulla molt rebregat que ha estat al caire de l'abisme. No han fet pilars per la pluja.

DSC_0319Bé, nosaltres fèiem el tercer cinc de set de la temporada, un altre cop fora de casa, un dissabte tarda amb risc de tempesta, no està pas malament. Havent vist el vídeo, en general estava maquíssim i molt sòlid, és un castell que tenim apamadíssim, com també vaig dir a la crònica de Sant Cugat de l'any passat. Aquell va ser reputat com el millor de tots els cincs de set que havíem fet fins aleshores; el d'avui també estava molt bé, fora d'algun desencaix mínim.

A segona ronda tiràvem el quatre de set amb agulla, que la veritat és que no sé com cony ha anat, malgrat haver-ne vist el vídeo. Quan els castells van bé és avorrit comentar-los perquè no hi ha res a criticar.

L'Arita quadrava el quatre de set dels «lleugers» quan la pluja s'ha espesseït. Núvols negres es congriaven. S'ensumava un quatre procel·lós. Llamps i trons, Zeus enfellonit. El Rai, per tant, ha ordenat desmuntar la pinya. Hem esperat cinc minuts però la pluja ha esdevingut xàfec i hem enfilat cap als cotxes... m'han colat la bici en un cotxe i cap a la Closca a veure els vídeos, a fer una Coca-Cola, etc.

I ara què? Estic molt cansat però sembla que ha deixat de ploure. Potser em passo per les Tres Esplugues aviam si fan els concerts, i potser pel Casal de Joves de Sant Just, aviam si fan la Jam Session. O potser no. M'hauria de dutxar.

Fotos.

Hem vingut per salvar-vos

| No Comments

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.

Lectura a Can Pasqual

| No Comments

Coscollera és una estesa de coscolls, arbustos prolífics del nostre Mediterrani casolà que ensopegueu al solell de la vall de Sant Just a cada petit esguard. Bé, un cavall allerat em donava la benvinguda a la pista forestal: em veia, s'espantava, feia unes passes laterals vers mi i renillava, i tot seguit engegava el trot cap a una altra banda. Jo pujava per la pista, a poc a poc, el rost és alzinat i costerut i em va costar una mica. La bici trontollava i el canvi grinyolava, de baixada unes hores més tard el collava i per fi podia anar a pinyó lent sense que espetegués.

Arribat a la Carretera de Molins, suava i xino-xano enfilava cap a Can Pasqual, res que no hagi fet ja moltes de vegades, tot i que em sentia feixuc. Rere Can Pasqual, camí del turó del Llevellol o una cosa així, però deixant el camí de cabres a l'esquerra i tirant més endavant, hi ha una petita esplanada des d'on es veu la desembocadura del Llobregat, la nostra comarca riu amunt entre els polígons industrials, les cimenteres i els abocadors de deixalles, l'Ordal i un tros de Barcelona. Rere la serra, rere l'emissora del Puig d'Ossa i el Tibidabo, el mar lluentejava, que diuen. Feia vent, les capçades de les alzines eren plenes de vent, els matolls remorejaven, era la imatge del silenci. Els esperits bellugaven, no puc no pensar mai en els decadentistes. Pensava, també, en Mirall Trencat, que vaig llegir durant hora i mitja, després de menjar l'entrepà de botifarra d'ou: era divendres gras. Potser, si fos un místic d'aquests, hauria sentit la connexió entre les alçades de les muntanyes i el delta del Llobregat, el mar que es fonia amb els núvols que plovisquejaven sacsejats pel vent, assegut al terra mig humit, fonent-me jo també com l'horitzó, etc., però no tinc gens de mística ni de lírica a les venes.

El cas és que em trobava molt còmode llegint, de vegades el sol feia ullades, de vegades els núvols s'aplegaven i plovien una mica, per això llegia sota l'alzina, recolzat en la bici arrambada a la soca. Vaig llegir un capítol molt estrany, en Ramon i la Maria en idil·li incestuós infantil, la germana que es fa gran i comença a mirar-se altres nois, en Màrius, la gelosia d'en Ramon, la tragèdia sentimental, el terrabastall i la fugida. Estranyament líric i un estil que s'intuïa però que de cop apareix i sorprèn.

DSC06105

La natura em va penetrar massa endins i vaig agafar fred. Vaig començar la retirada, mort de fred, i vaig tombar per Santa Creu, per la banda de la pedrera, vaig entrar a un garbuix de pistes forestals: E11, E06, E07, E05... Hauria volgut anar per la que ve directament de la Penya del Moro passant pel peu de Santa Creu, però amb tant d'embolic vaig acabar baixant per la Salut de Sant Feliu; vist que hauria d'acabar tornant per Laureà Miró fins a Esplugues, vaig decidir que valia més trobar una altra via i vaig triar-ne una que ja havia fet amb gent de la colla fa cosa de dos o tres anys, amb en Jaume, en Quique i algú altre. És un camí que puja des del camí de Sant Feliu a la Penya del Moro passant per un corriol molt verd que, a mi, em fa una mica de por. Quan vaig reconèixer el camí triat, vaig dubtar si fer mitja volta o no; tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig endinsar-me en el caminoi. Va ser aleshores quan vaig collar el canvi, que no em permetia anar amb els pinyons lents. Així, podia dominar molt millor la bici, i vaig veure que no tenia gaire por i que era més fàcil que no recordava.

Em vaig sentir satisfet en arribar a la Penya del Moro. Aleshores hauria d'haver tirat en direcció nord per arribar a la pista de la Coscollera que volia prendre; tanmateix, vaig seguir recte i vaig engaltar un altre garbuix de camins semiforestals que ja flairaven a ciutat; vaig anar decidint intuïtivament fins a arribar a unes obres que ja estaven en obres quan hi havíem passat amb els de la Colla. L'obrer em va recomanar que anés per l'altra banda, i vaig sortir de dret al camp de futbol de Sant Just.

En arribar a casa, que ja eren les quatre tocades, van venir uns pintors per arreglar un forat que ens havien fet al tabic que separa el nostre pis amb el dels veïns. Els sorolls eren estridents i atabaladors i no vaig poder llegir gaire. De fet, no he llegit gaire des d'aleshores, per no dir gens. Ara m'he mig disfressat, m'he fet una mitja cresta i m'he pintat els cabells una mica de vermell. No sé si vaig disfressat o no (vaig mig de punki), però tant se me'n dóna.

Bruta blava grisa ciutat

| No Comments

Smoggy Barcelona

La lluna ja comença a retallar-se i ja no surt daurada com els dies pasats, esplèndida, majestuosa, taronja pàl·lida darrere la cortina de contaminació, il·lumina suaument la (ho torno a dir però intentaré no dir-ho més) immensa bruta-blava-grisa ciutat que és la meva ciutat que potser ara sembla adormida però no ho està, potser inconscient, bastant inconscient del seu lent suïcidi, asfixiada pels seus propis excrements... bona nit.

1-12-79

El primer dia de l'últim mes la immensa mar blava grisa està més contaminada que mai, una barrera de fum cobreix els carrers i el firmament es torna negre per moments. La situació anticiclònica que estem passant és la que facilita aquesta enorme bossa de gasos, fum i merda que no hi ha vent que la mogui o pluja que l'esborri, els diaris informen de malalts asmàtics i gent de pulmons cascats afectats per l'alarma meteorològica de la bruta contaminació i el que és pitjor, és que no es fa res des que el López Rodó anés en bicicleta per Copenhague. Penso que si avui dia això és problema i a poc a poc anem acceptant viure dins d'aquesta bossa de merda, l'ambient de la pròxima generació serà irrespirable. Clar que potser serà el més normal anar amb màscara antigàs pel carrer, mutants.

Pepe Sales, Sense re, sense remei. Barcelona, Labreu edicions, 2009

Plou, ha plogut, plourà. Front de núvols atlàntics d'octubre que topen amb un mar calent com d'agost. La maltempsada es congria, els elements se solleven, els millors pentinats perden la clenxa, el serrell. Calçades urbanes torrentades avall. La nit es tanca en ella mateixa i la pluja s'espesseix. Vaig amb bici, pujant de Sant Feliu. El monsó ens ataca, deixo de veure-hi a més de tres metres endavant, m'apareix un banc a la vorera, baix i allargat, freno com puc i caic a terra. Em fa mal la tíbia esquerra.

A Sant Feliu hi havia baixat a veure els correfochs, car mai no hi havia estat. Aglomeració de ramats humans que s'atapeeixen a la plaça de l'Ajuntament. Aconsegueixo, amb algunes empentes, d'arribar-hi. El xou ja ha començat: el dimoni evadeix la gàbia, puja al volcà en erupció, crema l'església, lleva les ales a l'àngel, l'infern pren la plaça: traques i pluja de foc, els diables que hi entren fent cridòria, cridant i fent picar els tabals, més foc. Impactant, retrocedeixo, la crema de la catedral de Sant Feliu, unit a les traques i la cremada d'una de les colles de diables. La llum vermella intensa per les finestres i el cloquer, que duren força estona mentre Satanàs triomfant fa gestos a la plaça des del seu volcà; abans que s'apagui el campanar, les traques amb la seva llum groga blanquinosa deixen anar una gran fumera que acaba per ocultar la catedral. La blancor inicial es va enfosquint fins a un taronja vermellós; la ruixada s'acaba i segueix l'infern.

En aquell moment, jo era feliç. Aquell espectacle m'havia colpit ostensiblement, i ara observava desfilar les diferents colles de diables i drachs al centre de la plaça, a cremar, amb diferents dimonis dibuixats a les samarretes, amb diferents vestits i anagrames estranys. M'agradava un toc de timbals que sonava a dansa macabra. Gran fortor de pólvora.

En acabat, principiaven el correfoch. Voltava pel centre fins a davant l'Estació. Jo vaig voltar en cerca de cervesa, però cap ni un xino ni paki no en trobí, i cervesa de les festes alternatives. Amb la segona birra vaig plantar-me a l'Estació tot esperant l'esclat de foc, vaig posar-me el fulard al cap i vaig desarromangar-me la camisa. Els trabucaires van arribar-hi; va sonar una música als altaveus i totes les colles van cremar alhora, tots els dracs van ballar i la disbauxa flamígera va unir-se amb totes les traques (ja em perdonareu si no es diuen traques, la meva cultura del foc és limitada) que cobrien la plaça, que van encendre's també ensems amb un xàfech de foc encara més intens que el de l'Ajuntament. Vaig poder copsar els canvis de colors i la densitat de la dutxa de guspires. Arribàvem al clímax infernal, encara superior al de l'inici si era possible; quan les traques s'extingien un castell de focs curt però intens --a diferència de la majoria, que són llargs i deixatats-- signava el final de la follia demoníaca. M'havia altat fora mida.

Vaig seguir percaçant pakis o xinos, primer a peu i enaprés amb bici, però les meves recerques foren debades. D'un cop de bici vaig plantar-me a casa, vaig sopar i, després de consultar la previsió metereològica --el radar de precipitacions del meteocat-- vaig gosar tornar-hi. Vaig arribar-hi a quarts de dotze, si fa no fa, algunes gotes s'abismaven del cel a la terra, el grup punki que tocava havia enllestit el recital, vaig trobar alguns de Sant Just, després van unir-s'hi més, vem aguantar fins que un parell d'hores més tard el plugim molt intermitent esdevenia tempesta furibunda.

Estava molt cansat però de molt bon humor. Vaig prendre la bici novament per tornar, però va ser començar a pedalar i esdevenir el ruixat aiguat forassenyat. La remuntada fins a Sant Just se'm feia molt penosa; un petit descans de baixada curta i més pujada fins a Esplugues. El banc amagat rere la cortina d'aigua, me'l vaig menjar per la cama i ara vaig ranquejant. A casa a eixugar-me una mica, un parell de birres, descans del dia llarguíssim, bona nit i tapa't.

Havia començat la tarda amb un himne a les forces satàniques i amb pluges de foc. Acabàvem la nit amb una tempesta endimoniada i una hòstia a la cama. Es tancava el cercle.

Bici20100626

Aqui dalt teniu la ruta vil que he fet tot sol per Collserola. Per que la penjo? Doncs mira, perque tinc ganes d'escriure alguna cosa. Aqui hi ha el mapa amb mes de detall.

Veureu que he pujat a Collserola pels camins de la Penya del Moro. En aquest cas ho he fet per Can Melich, que es mes directe; la pujada es constant i pot arribar a esfreixurar, pero amb calma i sense forçar (avui no he forçat gens) es mes amable que altres vies (per exemple, la dels Ponis/Coscollera, tambe molt tipica).

He arribat a la bifurcacio que, d'una banda, va cap a la Coscollera, i de l'altra cap a les pistes que menen a Olorda. He anat per aquesta banda, he deixat a l'esquerra la pista que puja rapid a la Carretera de Molins (i que enllaça amb l'altra pista que ve de la Coscollera) i he baixat cap a la Torre del Bisbe, com podeu veure al mapa. Per alli he pujat, per la Socarrada, la Serra del Ginestar, com tambe s'hi pot veure, i ja no he parat fins a anar a petar a la dessusdita carretera de Molins.

D'alli estant he ascendit uns metres mes fins a la zona de Can Pasqual. Aleshores he baixat, per pistes que fan mal de dir, tot i que han de ser si fa no fa les que he traçades, fins al Baixador de Vallvidrera. He pujat al poble de la manera mes rapida que conec, deixant de banda les pistes de la Budellera, i me n'he penedit una mica, perque llavors, a la cruilla del centre de Vallvidrera, he decidit escalar fins al Tibidabo. Per la Budellera hauria sigut una mica mes dificil pero molt mes agrait.

Les vistes son molt maques i el parc d'atraccions ja es obert i ple de guiris. He baixat a la Carretera de les Aigues per la pista dels Jardins de Can Borni, i ja a la Plaça Mireia d'Esplugues he davallat a Sant Just pel cami de la Font de la Beca, com tambe es veu al mapa.

Puc apuntar quatre coses, en aquest moment, d'aquest itinerari.

La primera es que com que sempre decideixo sortir en bici a l'ultim moment, mai no miro de buscar ningu per sortir amb ell (a mes, ara tothom es de pont). Anar sol te la virtut que puc anar al meu ritme: durant moltes pujades pedalava mes lent del que acostumo, pero no descansava gairebe mai sino per hidratar-me, i a mes feia el recorregut que em sortia de la polla. El problema es que es mes avorrit i que no acostumo a fer vies noves, tot i que de Can Pasqual a Vallvidrera he anat per un cami que no havia anat mai.

Lligat a aixo hi ha el fet que els camins que acostumo a triar son molt amples i tecnicament molt senzills, fora dels pendents, que sovint son força pronunciats, pero que a mi aixo a mi tant me fa, a mi tant me fa, a mi tant me fa...

Aixi, l'altra cosa que volia dir es que el trajecte del Tibidabo fins a la Plaça Mireia l'he fet a l'inreves de com acostumava a fer-lo els darrers temps. En sentit invers tot es veu molt diferent. Per les Aigues corria molt pero sense arribar a l'sprint, perque ja estava una mica cansat.

I per acabar, el trajecte de la Penya del Moro fins a Can Pasqual per la banda de Valldonzella i el Ginestar, feia molt de temps que no el recorria en aquest sentit. Les pujades i els revolts son assassins i es fa molt de desnivell en molt poc temps, a la qual cosa cal afegir el que ja portava de molt poc abans des de Sant Just. Suposo que aixo no es res per als que fan bici sovint pel Pirineu i els Alps i l'Atles i les Muntanyes Rocalloses, pero per a mi es una bona feinada.

I apa, ara, amb els pulmons que em fan tres o quatre pams mes de diametre, em venen unes ganes irresistibles de fer petes i cubates.

Contra les trialeres

| No Comments

[Després que em demanessin que comentés les sortides en bici en aquest bloch, hi torno tot i que em costa una mica fer-ho. Com que el traçat era complicat, ni tan sols he mirat de reproduir-lo amb foto-xop]

Tinc les mans i els turmells plens d'esgarrapades dels matolls de Collserola. Ha plogut molt i la vegetació baixa, on no hi han grans arbres, és esponerosa i ofega els corriols. La nevada va tombar moltíssims arbres i molts d'aquests corriols de pedres anomenats trialeres són bastant impracticables. Cal mànigues llargues i guants per evitar fer sang, i força tècnica sobre les dues rodes per no fotre-s'hi de lloros. Jo anava despullat de l'una cosa i de l'altra i he patit com un condemnat al darrer cercle de l'infern. Avui (ahir) hem experimentat tres d'aquestes anomenades trialeres que m'han xuclat les meves minses energies.

Lleixant a part el meu germà gairebé quatre hores, amb dos dònuts i una cafetera, pujant a la bici negra per enfilar-me a les meves muntanyes, m'he aplegat amb el mateix grupet de sempre amb un canvi significatiu, puix que per qüestions personals en Quique inlassable no ha pogut comparèixer però se'ns ha unit en Pau. L'ascens a les alçades de la serra ha estat motiu de breu debat, car volíem canviar l'itinerari i fer-lo un pèl més senzill per a en Pau, una mica desentrenat. Hem triat una via que ens havia de dur a la plaça Mireia, i ens hi ha dut, però per arribar-hi hem hagut de travessar conreus d'una propietat privada i escalar vessants de muntanya amb la bici a l'espatlla. Un cop en camí homologat, tot era molt estret i de matolls i amb esbalços sempre a la dreta; finalment hem passat de llarg per la font (de la Beca?) i hem assolit la carretera que du al tennis de l'emissora. I hem pujat per allí pel camí que jo en dic «dels tres turons» o «camí del mig» perquè està entre les Aigües i els que davallen més endins de la vall de Sant Just. Al Turó d'en Cors hem pres la segona trialera, en la qual en Jonàs ha esclafit un esgarip en ensopegar amb alguna pedra. El caminet acaba a les Aigües, i quan jo hi he arribat pràcticament es feia de nit (és una forma de dir). En acabat hem seguit les Aigües fins al tram que puja fins als bombers i l'Observatori, per on hem arribat a la carretera de Vallvidrera ja a prop del Tibidabo. Hem fet cap a Vallvidrera i hem pres el camí paral·lel al pantà, que ens ha menat a l'esplanada semicircular a la carretera de Molins.

Allí hem pres la tercera trialera, la més difícil i esfreixurant. Hem hagut de superar algun arbre fet llenya i passar entre l'esplet d'arbustos que proliferen en aquesta primavera tan humida. Després de molt de patiment per part meva, hem arribat a la pista dels ponis, que en diuen, que és la que puja per la Coscollera i que fem gairebé sempre de pujada. L'hem feta de baixada i a casa ràpid a canviar-me per tornar a agafar la bici i camí de l'hospital.

Jo, des d'aquí, em declaro vençut per les trialeres i per la meva basarda a rodolar rostos avall. I com que així em declaro, enganxo Martí i Pol i tal dia farà un any.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
--Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

Sant Just - La Floresta - Tibidabo

| No Comments

biciruta

Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara no fa gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.

Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni


Aleshores acabem de pujar fins a Can Pasqual i fem de baixada un camí que és esfreixurant si es fa de pujada com vem fer fa cosa d'un any amb precisament en Jaume I, al qual saludo. Hola!

Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.

Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó del Penitent, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.

Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.

I això és pràcticament tot el que en podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.

About this Archive

This page is an archive of recent entries in the Bici category.

Brou bullent is the next category.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en