Recently in Bici Category

Ahir era l'assaig famós «Porta un amic», que hi havia el clàssic dubte de si funcionaria o no però que va ser un èxit. Vam fer proves molt potents i teníem més pinya a l'assaig que no pas avui a plaça amb Sant Cugat sumat. Avui alguns dels nous dels d'ahir hi eren, però tampoc no era la idea que vinguessin, sinó tenir-los fitxats i tal. La prova del quatre de vuit ens va trempar moltíssim, i el tres de set per sota va anar molt bé i en general estàvem tots flipant.

Avui tocava anar a Sant Cugat. Havia dormit molt poc, menys de tres hores, i així i tot no estava massa cansat, la becaina de mitja hora m'ha reconstruït de cap i de nou, així que he pogut perpetrar la meva idea: anar amb bici a l'actuació. Bé, no és gaire cosa, tot i que ho he fet en hora i quart (aplaudiments). L'any passat recordo que vaig trigar gairebé dues hores, vaig perdre'm i no vaig donar-hi tanta canya. I segueixo pensant que convisc amb una colla de mariques que els hi fa por una miqueta de tonificació ciclista.

Quan feia els darrers metres al voltant del Pi d'en Xandri, començava a plovisquejar un xic. Llamps i trons amenaçaven: pel maig cada dia un raig. L'actuació ha començat un quart d'hora tard amb un pilar de quatre per colla, i aleshores ha estat el torn dels autoanomenats Gausacs, denominació si més no curiosa. Els verds han començat amb una torre de set, la quarta o cinquena de l'any, que s'ha mostrat molt sòlida tot i que un pèl lenta i tal. Han seguit amb el cinc de set, que diria que no ha estat tan maco com el nostre, i han plegat amb un quatre de set amb agulla molt rebregat que ha estat al caire de l'abisme. No han fet pilars per la pluja.

Bé, nosaltres fèiem el tercer cinc de set de la temporada, un altre cop fora de casa, un dissabte tarda amb risc de tempesta, no està pas malament. Havent vist el vídeo, en general estava maquíssim i molt sòlid, és un castell que tenim apamadíssim, com també vaig dir a la crònica de Sant Cugat de l'any passat. Aquell va ser reputat com el millor de tots els cincs de set que havíem fet fins aleshores; el d'avui també estava molt bé, fora d'algun desencaix mínim.

A segona ronda tiràvem el quatre de set amb agulla, que la veritat és que no sé com cony ha anat, malgrat haver-ne vist el vídeo. Quan els castells van bé és avorrit comentar-los perquè no hi ha res a criticar.

L'Arita quadrava el quatre de set dels «lleugers» quan la pluja s'ha espesseït. Núvols negres es congriaven. S'ensumava un quatre procel·lós. Llamps i trons, Zeus enfellonit. El Rai, per tant, ha ordenat desmuntar la pinya. Hem esperat cinc minuts però la pluja ha esdevingut xàfec i hem enfilat cap als cotxes... m'han colat la bici en un cotxe i cap a la Closca a veure els vídeos, a fer una Coca-Cola, etc.

I ara què? Estic molt cansat però sembla que ha deixat de ploure. Potser em passo per les Tres Esplugues aviam si fan els concerts, i potser pel Casal de Joves de Sant Just, aviam si fan la Jam Session. O potser no. M'hauria de dutxar.

Fotos.

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.

Coscollera és una estesa de coscolls, arbustos prolífics del nostre Mediterrani casolà que ensopegueu al solell de la vall de Sant Just a cada petit esguard. Bé, un cavall allerat em donava la benvinguda a la pista forestal: em veia, s'espantava, feia unes passes laterals vers mi i renillava, i tot seguit engegava el trot cap a una altra banda. Jo pujava per la pista, a poc a poc, el rost és alzinat i costerut i em va costar una mica. La bici trontollava i el canvi grinyolava, de baixada unes hores més tard el collava i per fi podia anar a pinyó lent sense que espetegués.

Arribat a la Carretera de Molins, suava i xino-xano enfilava cap a Can Pasqual, res que no hagi fet ja moltes de vegades, tot i que em sentia feixuc. Rere Can Pasqual, camí del turó del Llevellol o una cosa així, però deixant el camí de cabres a l'esquerra i tirant més endavant, hi ha una petita esplanada des d'on es veu la desembocadura del Llobregat, la nostra comarca riu amunt entre els polígons industrials, les cimenteres i els abocadors de deixalles, l'Ordal i un tros de Barcelona. Rere la serra, rere l'emissora del Puig d'Ossa i el Tibidabo, el mar lluentejava, que diuen. Feia vent, les capçades de les alzines eren plenes de vent, els matolls remorejaven, era la imatge del silenci. Els esperits bellugaven, no puc no pensar mai en els decadentistes. Pensava, també, en Mirall Trencat, que vaig llegir durant hora i mitja, després de menjar l'entrepà de botifarra d'ou: era divendres gras. Potser, si fos un místic d'aquests, hauria sentit la connexió entre les alçades de les muntanyes i el delta del Llobregat, el mar que es fonia amb els núvols que plovisquejaven sacsejats pel vent, assegut al terra mig humit, fonent-me jo també com l'horitzó, etc., però no tinc gens de mística ni de lírica a les venes.

El cas és que em trobava molt còmode llegint, de vegades el sol feia ullades, de vegades els núvols s'aplegaven i plovien una mica, per això llegia sota l'alzina, recolzat en la bici arrambada a la soca. Vaig llegir un capítol molt estrany, en Ramon i la Maria en idil·li incestuós infantil, la germana que es fa gran i comença a mirar-se altres nois, en Màrius, la gelosia d'en Ramon, la tragèdia sentimental, el terrabastall i la fugida. Estranyament líric i un estil que s'intuïa però que de cop apareix i sorprèn.

La natura em va penetrar massa endins i vaig agafar fred. Vaig començar la retirada, mort de fred, i vaig tombar per Santa Creu, per la banda de la pedrera, vaig entrar a un garbuix de pistes forestals: E11, E06, E07, E05... Hauria volgut anar per la que ve directament de la Penya del Moro passant pel peu de Santa Creu, però amb tant d'embolic vaig acabar baixant per la Salut de Sant Feliu; vist que hauria d'acabar tornant per Laureà Miró fins a Esplugues, vaig decidir que valia més trobar una altra via i vaig triar-ne una que ja havia fet amb gent de la colla fa cosa de dos o tres anys, amb en Jaume, en Quique i algú altre. És un camí que puja des del camí de Sant Feliu a la Penya del Moro passant per un corriol molt verd que, a mi, em fa una mica de por. Quan vaig reconèixer el camí triat, vaig dubtar si fer mitja volta o no; tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig endinsar-me en el caminoi. Va ser aleshores quan vaig collar el canvi, que no em permetia anar amb els pinyons lents. Així, podia dominar molt millor la bici, i vaig veure que no tenia gaire por i que era més fàcil que no recordava.

Em vaig sentir satisfet en arribar a la Penya del Moro. Aleshores hauria d'haver tirat en direcció nord per arribar a la pista de la Coscollera que volia prendre; tanmateix, vaig seguir recte i vaig engaltar un altre garbuix de camins semiforestals que ja flairaven a ciutat; vaig anar decidint intuïtivament fins a arribar a unes obres que ja estaven en obres quan hi havíem passat amb els de la Colla. L'obrer em va recomanar que anés per l'altra banda, i vaig sortir de dret al camp de futbol de Sant Just.

En arribar a casa, que ja eren les quatre tocades, van venir uns pintors per arreglar un forat que ens havien fet al tabic que separa el nostre pis amb el dels veïns. Els sorolls eren estridents i atabaladors i no vaig poder llegir gaire. De fet, no he llegit gaire des d'aleshores, per no dir gens. Ara m'he mig disfressat, m'he fet una mitja cresta i m'he pintat els cabells una mica de vermell. No sé si vaig disfressat o no (vaig mig de punki), però tant se me'n dóna.

La lluna ja comença a retallar-se i ja no surt daurada com els dies pasats, esplèndida, majestuosa, taronja pàl·lida darrere la cortina de contaminació, il·lumina suaument la (ho torno a dir però intentaré no dir-ho més) immensa bruta-blava-grisa ciutat que és la meva ciutat que potser ara sembla adormida però no ho està, potser inconscient, bastant inconscient del seu lent suïcidi, asfixiada pels seus propis excrements... bona nit.

1-12-79

El primer dia de l'últim mes la immensa mar blava grisa està més contaminada que mai, una barrera de fum cobreix els carrers i el firmament es torna negre per moments. La situació anticiclònica que estem passant és la que facilita aquesta enorme bossa de gasos, fum i merda que no hi ha vent que la mogui o pluja que l'esborri, els diaris informen de malalts asmàtics i gent de pulmons cascats afectats per l'alarma meteorològica de la bruta contaminació i el que és pitjor, és que no es fa res des que el López Rodó anés en bicicleta per Copenhague. Penso que si avui dia això és problema i a poc a poc anem acceptant viure dins d'aquesta bossa de merda, l'ambient de la pròxima generació serà irrespirable. Clar que potser serà el més normal anar amb màscara antigàs pel carrer, mutants.

Pepe Sales, Sense re, sense remei. Barcelona, Labreu edicions, 2009

Plou, ha plogut, plourà. Front de núvols atlàntics d'octubre que topen amb un mar calent com d'agost. La maltempsada es congria, els elements se solleven, els millors pentinats perden la clenxa, el serrell. Calçades urbanes torrentades avall. La nit es tanca en ella mateixa i la pluja s'espesseix. Vaig amb bici, pujant de Sant Feliu. El monsó ens ataca, deixo de veure-hi a més de tres metres endavant, m'apareix un banc a la vorera, baix i allargat, freno com puc i caic a terra. Em fa mal la tíbia esquerra.

A Sant Feliu hi havia baixat a veure els correfochs, car mai no hi havia estat. Aglomeració de ramats humans que s'atapeeixen a la plaça de l'Ajuntament. Aconsegueixo, amb algunes empentes, d'arribar-hi. El xou ja ha començat: el dimoni evadeix la gàbia, puja al volcà en erupció, crema l'església, lleva les ales a l'àngel, l'infern pren la plaça: traques i pluja de foc, els diables que hi entren fent cridòria, cridant i fent picar els tabals, més foc. Impactant, retrocedeixo, la crema de la catedral de Sant Feliu, unit a les traques i la cremada d'una de les colles de diables. La llum vermella intensa per les finestres i el cloquer, que duren força estona mentre Satanàs triomfant fa gestos a la plaça des del seu volcà; abans que s'apagui el campanar, les traques amb la seva llum groga blanquinosa deixen anar una gran fumera que acaba per ocultar la catedral. La blancor inicial es va enfosquint fins a un taronja vermellós; la ruixada s'acaba i segueix l'infern.

En aquell moment, jo era feliç. Aquell espectacle m'havia colpit ostensiblement, i ara observava desfilar les diferents colles de diables i drachs al centre de la plaça, a cremar, amb diferents dimonis dibuixats a les samarretes, amb diferents vestits i anagrames estranys. M'agradava un toc de timbals que sonava a dansa macabra. Gran fortor de pólvora.

En acabat, principiaven el correfoch. Voltava pel centre fins a davant l'Estació. Jo vaig voltar en cerca de cervesa, però cap ni un xino ni paki no en trobí, i cervesa de les festes alternatives. Amb la segona birra vaig plantar-me a l'Estació tot esperant l'esclat de foc, vaig posar-me el fulard al cap i vaig desarromangar-me la camisa. Els trabucaires van arribar-hi; va sonar una música als altaveus i totes les colles van cremar alhora, tots els dracs van ballar i la disbauxa flamígera va unir-se amb totes les traques (ja em perdonareu si no es diuen traques, la meva cultura del foc és limitada) que cobrien la plaça, que van encendre's també ensems amb un xàfech de foc encara més intens que el de l'Ajuntament. Vaig poder copsar els canvis de colors i la densitat de la dutxa de guspires. Arribàvem al clímax infernal, encara superior al de l'inici si era possible; quan les traques s'extingien un castell de focs curt però intens --a diferència de la majoria, que són llargs i deixatats-- signava el final de la follia demoníaca. M'havia altat fora mida.

Vaig seguir percaçant pakis o xinos, primer a peu i enaprés amb bici, però les meves recerques foren debades. D'un cop de bici vaig plantar-me a casa, vaig sopar i, després de consultar la previsió metereològica --el radar de precipitacions del meteocat-- vaig gosar tornar-hi. Vaig arribar-hi a quarts de dotze, si fa no fa, algunes gotes s'abismaven del cel a la terra, el grup punki que tocava havia enllestit el recital, vaig trobar alguns de Sant Just, després van unir-s'hi més, vem aguantar fins que un parell d'hores més tard el plugim molt intermitent esdevenia tempesta furibunda.

Estava molt cansat però de molt bon humor. Vaig prendre la bici novament per tornar, però va ser començar a pedalar i esdevenir el ruixat aiguat forassenyat. La remuntada fins a Sant Just se'm feia molt penosa; un petit descans de baixada curta i més pujada fins a Esplugues. El banc amagat rere la cortina d'aigua, me'l vaig menjar per la cama i ara vaig ranquejant. A casa a eixugar-me una mica, un parell de birres, descans del dia llarguíssim, bona nit i tapa't.

Havia començat la tarda amb un himne a les forces satàniques i amb pluges de foc. Acabàvem la nit amb una tempesta endimoniada i una hòstia a la cama. Es tancava el cercle.

Aqui dalt teniu la ruta vil que he fet tot sol per Collserola. Per que la penjo? Doncs mira, perque tinc ganes d'escriure alguna cosa. Aqui hi ha el mapa amb mes de detall.

Veureu que he pujat a Collserola pels camins de la Penya del Moro. En aquest cas ho he fet per Can Melich, que es mes directe; la pujada es constant i pot arribar a esfreixurar, pero amb calma i sense forçar (avui no he forçat gens) es mes amable que altres vies (per exemple, la dels Ponis/Coscollera, tambe molt tipica).

He arribat a la bifurcacio que, d'una banda, va cap a la Coscollera, i de l'altra cap a les pistes que menen a Olorda. He anat per aquesta banda, he deixat a l'esquerra la pista que puja rapid a la Carretera de Molins (i que enllaça amb l'altra pista que ve de la Coscollera) i he baixat cap a la Torre del Bisbe, com podeu veure al mapa. Per alli he pujat, per la Socarrada, la Serra del Ginestar, com tambe s'hi pot veure, i ja no he parat fins a anar a petar a la dessusdita carretera de Molins.

D'alli estant he ascendit uns metres mes fins a la zona de Can Pasqual. Aleshores he baixat, per pistes que fan mal de dir, tot i que han de ser si fa no fa les que he traçades, fins al Baixador de Vallvidrera. He pujat al poble de la manera mes rapida que conec, deixant de banda les pistes de la Budellera, i me n'he penedit una mica, perque llavors, a la cruilla del centre de Vallvidrera, he decidit escalar fins al Tibidabo. Per la Budellera hauria sigut una mica mes dificil pero molt mes agrait.

Les vistes son molt maques i el parc d'atraccions ja es obert i ple de guiris. He baixat a la Carretera de les Aigues per la pista dels Jardins de Can Borni, i ja a la Plaça Mireia d'Esplugues he davallat a Sant Just pel cami de la Font de la Beca, com tambe es veu al mapa.

Puc apuntar quatre coses, en aquest moment, d'aquest itinerari.

La primera es que com que sempre decideixo sortir en bici a l'ultim moment, mai no miro de buscar ningu per sortir amb ell (a mes, ara tothom es de pont). Anar sol te la virtut que puc anar al meu ritme: durant moltes pujades pedalava mes lent del que acostumo, pero no descansava gairebe mai sino per hidratar-me, i a mes feia el recorregut que em sortia de la polla. El problema es que es mes avorrit i que no acostumo a fer vies noves, tot i que de Can Pasqual a Vallvidrera he anat per un cami que no havia anat mai.

Lligat a aixo hi ha el fet que els camins que acostumo a triar son molt amples i tecnicament molt senzills, fora dels pendents, que sovint son força pronunciats, pero que a mi aixo a mi tant me fa, a mi tant me fa, a mi tant me fa...

Aixi, l'altra cosa que volia dir es que el trajecte del Tibidabo fins a la Plaça Mireia l'he fet a l'inreves de com acostumava a fer-lo els darrers temps. En sentit invers tot es veu molt diferent. Per les Aigues corria molt pero sense arribar a l'sprint, perque ja estava una mica cansat.

I per acabar, el trajecte de la Penya del Moro fins a Can Pasqual per la banda de Valldonzella i el Ginestar, feia molt de temps que no el recorria en aquest sentit. Les pujades i els revolts son assassins i es fa molt de desnivell en molt poc temps, a la qual cosa cal afegir el que ja portava de molt poc abans des de Sant Just. Suposo que aixo no es res per als que fan bici sovint pel Pirineu i els Alps i l'Atles i les Muntanyes Rocalloses, pero per a mi es una bona feinada.

I apa, ara, amb els pulmons que em fan tres o quatre pams mes de diametre, em venen unes ganes irresistibles de fer petes i cubates.

[Després que em demanessin que comentés les sortides en bici en aquest bloch, hi torno tot i que em costa una mica fer-ho. Com que el traçat era complicat, ni tan sols he mirat de reproduir-lo amb foto-xop]

Tinc les mans i els turmells plens d'esgarrapades dels matolls de Collserola. Ha plogut molt i la vegetació baixa, on no hi han grans arbres, és esponerosa i ofega els corriols. La nevada va tombar moltíssims arbres i molts d'aquests corriols de pedres anomenats trialeres són bastant impracticables. Cal mànigues llargues i guants per evitar fer sang, i força tècnica sobre les dues rodes per no fotre-s'hi de lloros. Jo anava despullat de l'una cosa i de l'altra i he patit com un condemnat al darrer cercle de l'infern. Avui (ahir) hem experimentat tres d'aquestes anomenades trialeres que m'han xuclat les meves minses energies.

Lleixant a part el meu germà gairebé quatre hores, amb dos dònuts i una cafetera, pujant a la bici negra per enfilar-me a les meves muntanyes, m'he aplegat amb el mateix grupet de sempre amb un canvi significatiu, puix que per qüestions personals en Quique inlassable no ha pogut comparèixer però se'ns ha unit en Pau. L'ascens a les alçades de la serra ha estat motiu de breu debat, car volíem canviar l'itinerari i fer-lo un pèl més senzill per a en Pau, una mica desentrenat. Hem triat una via que ens havia de dur a la plaça Mireia, i ens hi ha dut, però per arribar-hi hem hagut de travessar conreus d'una propietat privada i escalar vessants de muntanya amb la bici a l'espatlla. Un cop en camí homologat, tot era molt estret i de matolls i amb esbalços sempre a la dreta; finalment hem passat de llarg per la font (de la Beca?) i hem assolit la carretera que du al tennis de l'emissora. I hem pujat per allí pel camí que jo en dic «dels tres turons» o «camí del mig» perquè està entre les Aigües i els que davallen més endins de la vall de Sant Just. Al Turó d'en Cors hem pres la segona trialera, en la qual en Jonàs ha esclafit un esgarip en ensopegar amb alguna pedra. El caminet acaba a les Aigües, i quan jo hi he arribat pràcticament es feia de nit (és una forma de dir). En acabat hem seguit les Aigües fins al tram que puja fins als bombers i l'Observatori, per on hem arribat a la carretera de Vallvidrera ja a prop del Tibidabo. Hem fet cap a Vallvidrera i hem pres el camí paral·lel al pantà, que ens ha menat a l'esplanada semicircular a la carretera de Molins.

Allí hem pres la tercera trialera, la més difícil i esfreixurant. Hem hagut de superar algun arbre fet llenya i passar entre l'esplet d'arbustos que proliferen en aquesta primavera tan humida. Després de molt de patiment per part meva, hem arribat a la pista dels ponis, que en diuen, que és la que puja per la Coscollera i que fem gairebé sempre de pujada. L'hem feta de baixada i a casa ràpid a canviar-me per tornar a agafar la bici i camí de l'hospital.

Jo, des d'aquí, em declaro vençut per les trialeres i per la meva basarda a rodolar rostos avall. I com que així em declaro, enganxo Martí i Pol i tal dia farà un any.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
--Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara no fa gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.

Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni

Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.

Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó del Penitent, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.

Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.

I això és pràcticament tot el que en podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.