Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara no fa gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.
Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:
Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni
Aleshores acabem de pujar fins a Can Pasqual i fem de baixada un camí que és esfreixurant si es fa de pujada com vem fer fa cosa d'un any amb precisament en Jaume I, al qual saludo. Hola!
Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.
Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó del Penitent, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.
Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.
I això és pràcticament tot el que en podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.
Leave a comment