décembre 2004 Archives

Au, quatre coses.

-Ahir, l'editorial de l'Avui anunciava que el grup Godó ha comprat la capçalera i que ha liquidat el deute que tenia el diari, i tot plegat sense renunciar a allò que més el caracteritza: la sensibilitat nacional. Si és tal com deia en Sanchís ahir, el millor diari de Catalunya continuarà com fins ara i sense el llast econòmic. Doncs a veure si és cert i a veure si, ja de pas, tornen a fotre la contraportada, que ja fa temps que em quedo sense plaers de ma vida.

-L'altre dia vaig anar a veure el partit Catalunya Argentina que vem perdre nosaltres per golejada. Si els fills de puta dels espanyols ens deixessin competir oficialment potser els resultats serien uns altres. Jugar dos partits l'any no dóna per més.

-El mateix dia vaig conèixer la Mar, que volta per aquí la blogosfera, i vaig comprar la samarreta Gumet. Ja em faré una foto un dia. Encantat de conèixe't, i a en Jordi, gràcies per la birra, que ja tocava xD.

Volia dir alguna cosa més, però un imbècil feixista que m'ha afegit al messenger i que no sé com collons ha trobat el bloc me n'ha fet oblidar. Bé, de totes formes, bon cap d'any.

[PD: Ja me n'he enrecordat. Volia haver parlat del Pla Ibarretxe una mica. Només diré que és fruit de la voluntat democràtica del poble basc i que és un projecte polític completament legítim en el marc actual. Les acusacions per part de PSOE i PP de què respon només a la voluntat d'ETA, de què és il·legal perquè li dóna suport un grup terrorista il·legalitzat, no s'aguanten per enlloc. Que us aprofiti pel 2005, feixistes.]

Resulta que hi havien vint persones dins un tramvia enganxant cartells i repartint pamflets. I la policia, per aquest motiu, en portà deu a la comissaria i acusà dos d'ells d'atemptat contra l'autoritat, perquè havien segut a terra quan els mossos els atacaren brandant porres. I demanen uns dos anys de presó.

No, no és una innocentada, és cert. Qui vol criminalitzar l'oposició al Pla Caufec? Qui arrenca cartells i els prohibeix plantar la paradeta (qui vol silenciar, censurar)? Per què s'acusen dues persones innocents d'una cosa que no han fet?

Innocents!

Als senyors de tevetrès: no m'importa el més mínim que a Burgos siguin totes les carreteres tallades, barrades, tancades; és a dir, no m'importa més que l'estat de les comunicacions terrestres, aèries o marítimes al Tibet (si els de Cervera tenen port de mar, els tibetans no seran menys). No puc dir el mateix del tsunami, però el meu interès no és tan gran, profund ni pregon com per esmerçar-hi una vintena de minuts.

Vint + deu = mitja hora de notícies redundants, reiteratives, repetitives (triadjectivacions amb dedicatòria per en TdQ). Per favor, si us plau tindre en compte la meva queixa us n'estaré molt agraït.

Acabem: Visca el terra lliure de tifes de gos.

Estic acostumat a discutir de política amb ma mare: les nostres posicions són irreconciliables (es pensa que perquè portem tres segles d'esclavatge hem d'acceptar l'status quo). Amb mon pare no discuteixo mai d'aquests afers (em discuteixo per futeses enervants), perquè a més a més és, en principi, independentista. I és realment molt divertit veure com ell, que no té ni ideia d'Història, branda arguments de caire històric per defensar les seves postures. Mon pare i jo fent front comú contra ma mare en aquest aspecte: i jo sabent que ell va molt errat, però en aquest cas la seva caparruderia i ignorància em són propícies (Al·leluia!).

De la mateixa manera, ahir tenia el Cant dels Maulets al Winamp i mon pare, que quan era jove havia anat de campaments i fet escalada, em diu que "aquestes cançons jo les cantava quan era jove". I ara ací jo em pregunto, incapaç de concebre la imatge: mon pare, Maulet? Aaaaaaaaaaaah!

Malhaja la procel·la tenebrosa! I avanço pel caminoi tot sol i a dreta i esquerra ningú no n'hi ha. I quan em trobo algú és lleig i esquerp, i quan és bell i amable va disfressat. I allà, enmig de tothom, hi rutila una gemma incorrupta, ignorada per la resta del món. M'hi apropo, mes la seva llum m'enlluerna i haig de desplaçar la vista... A poc a poc se m'adapten els ulls i l'esguardo detingudament: és la més bella joia que mai hagi vist. I rere la llum és com una pedra qualsevol: perquè sóc jo l'únic que percep la seva llum. Tothom l'ignora, tret de jo. Benhaja la gemma rutilant!

Al capdavall, tot s'esbrava. Àdhuc aquell somriure i aquell esguard es devaluen, i tot allò que semblava omplir es manifesta com un fútil passatemps per mirar d'oblidar l'inoblidable.

Bon Nadal.

Breu resum d'aquest post:

Ahir, Ple de l'Ajuntament molt mogut. Els del Pla Caufec, plataforma integrada per gent molt diversa, van presentar una bateria de preguntes punyents al consistori, el qual va ser completament incapaç de respondre. Les preguntes sense resposta foren, a grans pinzellades:

- Per què l'Ajuntament no ha fet res en favor dels dos detinguts injustament;
- Per què l'Ajuntament censura la Plataforma, arrencant cartells i despenjant pancartes;

Les conclusions foren aquestes:

- L'Ajuntament no té cap intenció de permetre la diversitat d'opinions;
- L'Ajuntament no té cap intenció d'informar sobre el Pla Caufec;
- Na Pilar Díaz exhibeix una baixesa moral i política garratibant;
- El batlle té una barra i una baixesa moral i política sorprenents;
- L'única manera d'acabar amb aquesta merda de Pla especulatiu és des de la ciutadania.

Au, la resta del post:

Doncs, ves per on, no m'ha tocat pas la grossa, no he tingut tanta Sort. Tanmateix, el número 42400, del qual tinc una participació astronòmica d'un euro, ha sortit premiat amb 1200 euros al dècim, la qual cosa vol dir que jo què sé, però bé, no està malament. Aquest número era del Guissona.
De la mateixa manera, el número 20560 també ha estat premiat, però amb només 200 euros. És de la loteria d'ERC, per la qual cosa podem sospitar que hi han hagut converses secretes entre en Carod i els nois de Sant Ildelfons per sortir-ne beneficiat.

Per un moment, m'he sentit un ludòpata, al web del Mundo comprovant numerets.

D'altra banda, diré que avui era el meu darrer dia de classe tot i que vaig començar les vacances divendres per la tarda, ja que no he trepitjat la universitat des d'aleshores i per imperatius acadèmics (perquè era assistència obligatòria). A veure si faig alguna cosa de profit aquest nadal.

Ahir vaig tenir un somni. Em pregunto per què només ho puc somniar i no ho puc fer: per què sóc així. Canviar... és pràcticament impossible. Al món oníric puc mantenir converses banals i tot, puc seure amb cervese o sense a xerrar amb qui sigui, i no em suposa cap esforç. Relacions són esforç, dur treball social que m'extenua psicològicament. Per molt que m'hi capfiqui, què en trec? Per molt que em diguin, què puc fer? Canviar? Doncs au, canviem!

Seure i parlar. Dic que no tinc res a dir, però amb tot omplo el blog. Què puc fer? Atzucac.

D'altra banda, he llegit pel damunt l'Horòscop per l'any vinent del Pronto. Em pronostica pel desembre una davallada espectacular de la meva "activitat". Perquè, macos, tinc molt poc temps físic entre unes coses i unes altres. Aguantaré gaire més aquest ritme trepidant? I sobretot, no arribaré a cansar-me aviat? Vull dir: seré capaç de conviure amb la gent, ara que he començat a conviure-hi -ara que intento superar la misantropia-? No posaré l'excusa de mals d'esquena per deixar els castellers? No plegarem per manca d'activitat les Jerc? No deixaré la feina? No deixaré els estudis? No ho deixaré tot plegat?

Tot grinyola! És quan dormo que hi veig clar. Voldria veure-ho tot igual de clar.

Divendres vingué en Bargalló a Esplugues i no parlà de política. Si hi hagués anat per deixar anar les nicieses que publicava ahir l'Avui a l'entrevista jo no hagués mogut el cul de casa. De totes maneres, hi vaig fer tard, perquè sortia de la feina a la mateixa hora que començava l'acte i perquè m'havia de disfressar de barrufet abans.

Vaig entrar a l'horrible edifici quadrat que ocupa el lloc de l'antiga masoveria enderrocada pel nostre cínic (cívic, perdó, en què estava jo pensant?) Ajuntament, al costat de Can Tinturé. A l'edifici quadrat no s'hi fa mai res, però en aquesta avinentesa van atorgar diríem que el privilegi als de l'Espluga Viva de fer la presentació del CD "Muixagangues, Valencians i Castells", que és música de gralla, per si no ho sabeu, ignorants. I a la sala, enfaristolat, el nostre Conseller en Cap cantava les excel·lències de la gralla, la seva importància en el món dels castells i tota la pesca. Quan per fi acabà, fou el torn del concert de gralla. Perdoneu que no us digui qui tocava, quan ho sàpiga ho escriuré. Si més no, diré que eren de Tarragona, que tenien molta traça i que eren els que havien gravat el disc. Van fer un repàs de les cançons del disc, i a córrer. Durà uns trenta o quaranta minuts, va estar molt bé. A darrera, fotografies antigues de falcons, muixigangues i castells.

A fora un fred siberià i un vent embogit ens esperaven. Ens vem enfaixar i pilar de quatre al canto. Dos aspectes de capital importància:

1. Va ser l'estrena de la nova cap de colla, na Sílvia. Felicitats!
2. Vaig estrenar la meva camisa. La que duia abans no era meva. Visca!

Doncs hi havia cava i torrons, però en poca estona vem tocar el dos. L'endemà tocava sopar de Nadal d'agermanament i germanor.

No em pregunteu a quina hora començava, perquè com sempre va començar a l'hora que van voler. En Dídac havia preparat un còctel enorme, la gent jugava al futbolí (feia temps que no hi jugava) o al Ping Pong (si fa no fa, el mateix temps), o feia la birra i petava la xerrada. Unes noies molt simpàtiques anaven repartint uns numerets per després del sopar.

El sopar, per fi, devien ser les deu, va començar. Ara i aquí hauria de parlar sobre mi mateix: estava en una situació de perfecte badoquisme, d'ensopiment pregon, de clàssica sorruderia: ja em sol passar, ja, que de tant en tant em vénen aquesta mena d'atacs emmudidors. Estava jo allà, menjant tranquil·lament un sopar que estava prou bé, totalment envoltat de xerraires compulsius, diria que molt tancat en mi mateix. Doncs que algú m'obri, si pot.

El sopar: sopa de galets i carn d'olla, amanida, pollastre amb escamarlans, postres i cafè. Vi i cava. Va haver-hi pluja d'aliments i taps de suro i tot allò que fos llencívol, però ni punt de comparació amb el que vaig viure a Cal Marraco (Lleida). Abans de tot això, no recordo exactament en quin punt, però enmig del sopar (diria que entre el primer plat i el segon, o potser abans de les postres) van lliurar els diplomes de reconeixement als sortints caps de colla, canalla i pinya, que són en Jaume I el Conqueridor, na Sílvia de Figueres Lozano, actual cap de colla, i en Quique el Calb. Tots tres van llegir el que deia el diploma. I si bé tots es van emocionar, com en Jaume Verge, que s'entrepussava una mica en parlar, no va ser res comparat amb na Sílvia.

No sé què em passa. De vegades llegeixo una notícia al diari, una notícia que no m'importa gaire, com la de n'Èric Bertran o les declaracions de na Manjón a la comissió d'investigació, però per alguna estranya raó una llagrimeta ix del meu ull. No ho comprenc, àdhuc bleixo tímidament, de l'emoció. Què és això? Què m'està passant? Com és possible que finals de pel·lícules dolentíssimes, com la d'ahir del «Padre en Apuros» aconsegueixin el mateix efecte? No en tinc ni ideia.

Dissabte, quan na Sílvia va haver d'aturar-se perquè rompia a plorar, jo també vaig vessar alguna llagrimeta. Allò no és plorar (jo no ploro mai!), però s'hi assembla. El diploma deia una cosa semblant a aquesta: «A tu, Sílvia, per la teva dedicació, les teves ganes, perquè sempre tens una paraula amable, sempre tens una faixa per deixar-nos» i bla bla bla. Tampoc no deia gaire cosa, però aquella escena em va impactar molt. Vaig eixugar-me tost les tres o quatre llagrimetes sense que ningú em veiés en aquell lamentable aspecte.

Un altre afer interessant de comentar és que ja sé qui és n'Oriol. Ja el coneixia de vista de Cal Suís, un cop vem estar parlant una estoneta. És el típic nano que està pertot arreu. N'Oriol, per si no ho sabeu, és un dels dos joves espluguencs que van detenir pels quals demanen dos anys de presó. Més informació a l'enllaç verd de la dreta i aquí mateix. És molt bon tiu, de debò, dels millors que he conegut per Esplugues.

Quan vem sortir del gimnàs-menjador va començar un succedani de gimcama de tres o quatre proves que havia preparat un grup de dones. Aquesta gimcama també era molt diferent de les gimcames universitàries; en primer lloc, no era una gimcama; en segon lloc, no hi havia alcohol; i en tercer, no ens havíem de despullar. Els grups es feien per sorteig, per mitjà d'un bingo que tenien per allà i el numeret que ens havien donat a l'entrada. Em va tocar la prova de "passar boles amb cullera", que consistia en portar d'un recipient d'aigua el màxim número possible de pilotes de Ping Pong a una cistella que hi havia uns metres més enllà. Per tal efecte, cinc persones ens disposàvem en filera amb una cullera a la boca i ens les anàvem passant d'aquesta manera, sense tocar la piloteta amb les mans. Vem guanyar de llarg i ens van donar un òscar als guanyadors. Altres proves hi hagueren, però no foren massa lluïdes. Les eròtico-etíliques les deixem pels degenerats universitaris.

A partir d'aleshores la gent va començar a marxar esglaonadament. Encara vaig fer algun altre futbolín, just quan començava a agafar-li traça i a clavar els gols a l'adversari, que "agafava por de ser a la porteria" (Com vaig gaudir clavant aquells golets...) La sorruderia va començar a marxar, pels mateixos enigmàtics motius que havia aparegut, i una cosa us dic: no va ser per l'alcohol perquè vaig estar molta estona sense beure res (unes dues hores, i al sopar no havia begut gaire). Això no treu que acabés una mica borratxot, pels dos gintònics beguts molt ràpidament, però ja són figues d'un altre paner.

I per acabar, us escriuré un missatge que em va dedicar algú (això dels missatges era una collonada...) el nom del qual no diré:

Josep estas + empanat.
per que no sigis tan
tafaner tescric aixó:
jujuju. Em... No canviis
mai. buenu, de cabei
si vols si. jajaja. :P

Jo era com aquell anarquista de més de trenta anys que vivia plàcidament a casa dels seus pares aliè a la vida real. Però abandonar aquell redòs no és cosa que es pugui fer en dos dies.

Jo sóc com l’ascensor del meu bloc de pisos, que quan estava espatllat no feia sorolls estranys, mes ara que està arreglat grinyola per tot arreu. Suposo que fins que no canviem l’ascensor completament el mecanisme no deixarà de grinyolar.

I aquella persona és potser com l’anunci de Sasi de l’Avui, la presència del qual potser pot passar inadvertida, però que si s’absentés només un dia destarotaria tota la portada.

Marxeu de casa amb un ascensor nou un migdia de ressaca, i amb el diari sota el braç penseu en tot allò que significa aquella clapa blava en la vostra vida.

Bé, encara amb ressaca (i el post etílic d'ahir forma part també de la cefalàlgia, però d'una altra manera), he cregut oportú resumir pel broc gros com va anar la diada Arreplegada que esdevingué ahir (i durà fins ben entrat avui) a la Zona Universitària de Barcelona, entre Biologia i el meu enyorat Campus Nord de la UPC.

En principi, l'aplec de colles estava fixat a la una del migdia. Jo un quart d'hora més tard sortia a cuita-corrents (m'agrada així, amb aquest ordre, aquest mot. Em fa l'efecte de què en poder dictar l'odre a un mot domino amb tirania aquest redute de llenguatge) de l'ensopidíssima classe de Demografia. Ho sento, Julio Pérez, pots ser un crack en la matèria (t'estudiem a classe d'Estructura Social) però ets infinitament (sense exagerar) avorrit. De totes formes, només restava un quart o vint minuts de classe.

Llegia l'Avui, el millor diari de tot Catalunya, al tren, i em demanava per quins set sous (o cinc sous, o els que digui el diccionari) al suplement Cultura no es parlava de la diada. Encara més, no entenia per quina refotuda raó tampoc no se'n parlava a l'Agenda d'esdeveniments del diari, a la vora de l'ínclit pròcer de soberg discurs, en Sostres. No, no hi sortíem. Un punt negatiu.

En tot cas, aprofito aquestes línies amagades i marginals que seran llegides per ningú (i no, ningú no coneix Ningú), per demanar als amics dels transports metropolitans que, ja que ens han cardat la puta merda del Trambaix, que s'espavilin, s'afanyin i tinguin pressa per connectar la línia blava amb el Tram a la parada de la Diagonal - Provença. Si així fos, no dubteu que agafaria aquesta merda de ferrocarril molt més sovint.

I bé, la parada de metro deixa just a davant de Biologia. Després de perdre'm una mica per aquella Facultat gegantina (cagon déu i la mare que els va parir, quanta gent estudia en aquell dèdal?), al voltant de les dues (un quart de tres, diria) vaig arribar a la diguem-ne plaça on es tirarien (tirar castells, no sé, fora de l'argot casteller això deu prestar a confusió) precisament això, els castells. I si bé a les dues començava l'actuació, fins ben bé les tres no es va fer res. I sense birres. I sense kali. Però, per fortuna meva, el que sí hi havia era aquella cosa que hom anomena "Capità Gumet". Ei, nano, un plaer coneixe't, llàstima que marxessis tan aviat, m'hagués agradat veure't borratxo per la nit. Au, fins la propera, i encara em deus una birra.

[Per cert, aquí, enmig del post interminable, només vull fer públic que en Jordi Gumet no sabia que "esglai" vol dir "ensurt, espant", i encara desconeixa més el veritable significat del bell mot "esglaiar". Esglaieu-vos!]

Els castells que s'hi van fer van ser, en la meva humil opinió, excepcionals. Excepcionals per dos motius: perquè eren molt bons i perquè és excepció que se'n facin de bons a les diades universitàries. Els Arreplegats ens van delectar a tots amb un quatre de set molt ben plantat i no gaire bellugadís, un cinc de sis per l'estil i un esplèndid tres de sis aixecat per sota. Pels que no entenen de castells, o pels que encara em llegeixen, diré només una evident i diàfana obvietat tautològica trivial i de "perogrullo", i és que com els castells els fan universitaris no hi ha canalla que pugi, la qual cosa provoca que els poms de dalt pesin un colló de mico. Fer castells de set, o el tres de sis per sota, té moltíssim mèrit i jo els hi reconec. Felicitats, Arreplegats de merda.

Pel que fa a les altres colles... només van fer castells els Xoriguers. Nosaltres, Ganàpies, teníem per fer algun pilar, però això ja comença a ser trist: ni a Marracos, ni a Girona, ni ara aquí, hem fet res. No som prou colla, no estem prou implicats i bé, ens arrosseguem. És trist que per la nostra diada només féssim castells de cinc, i un encara va fer llenya.

Tornant a la diada d'ahir, els Xoriguers van fer un tres de cinc net, un quatre de cinc net i la torre de cinc. Van acabar amb el pilar de quatre, igual que Arreplegats, els quals en van fer dos de simultanis i un "extra" cantant no sé què. S'havia de veure la cara del segon mentre intentava cantar...

Després d'un recés d'entre quatre i cinc hores per imperatius laborals, cap allò de les nou vaig tornar a la Facultat de Biologia. Vaig telefonar a en Carles Joves (desconec el seu cognom, només sé que el molt cabron es va lligar la famosa Gemma de Sant Boi, altrament coneguda com a Gemma Flam per un afer relacionat amb aquest postre, una part del seu cos i la Gimkana xoriguera de la setmana passada), doncs això, que vaig telefonar a en Carles Joves per sapiguer on cony eren, i resulta que es trobaven a la meva UPC de tota la vida, al costat de l'aulari on feia Telecos, a una plaça del Campus Nord on hi ha l'Abacus i tal. Jo només vaig sentir pel telèfon que es trobaven a una plaça del Campus Nord, però un cop passada la Biblioteca els bràmuls dels indecents universitaris retrunyien pertot, i troba'ls era bufar i fer ampolles. Estaven jugant al "conill de la mort", tots asseguts en rotllana. Consisteix en què una persona pica la mà del company de l'esquerra, el qual pica aleshores la del que tingui a la seva respectiva esquerra, i així successivament, fins que s'acaba una cantarella que fa més o menys així: "el conill de la mort ha sortit de bon matí...", i acaba així "... tu faràs un petó al noi o a la noia que t'agradi més". Jo vaig petonejar, a l'última ronda, a una xoriguera o emboirada que a Ganàpies em deia "ricitos Bisbal", i a la qual no li va fer massa gràcia.

Doncs cap dins el menjador, a sopar una botifarra amb un tros de pa amb tomàquet. Mentres el contingut de les ampolles desapareixia màgicament i la gent petava la xerrada, els magnífics arreplegats van donar els seus premis: al novatu, al caca seca, a l'arreplegada i l'arreplegat, i no sé què més. I cap allò de les dotze que ens feien fora, amb ampolles de whisky i vodka i tot, i tocàrem el dos d'aquell recinte. Jo, que podria haver anat amb ells cap a una discoteca del Paral·lel vaig creure que era millor agafar el Tramvia i tornar a casa, perquè avui he hagut de lliurar la pràctica de Dret dels collons.

I no me'n descuido de res? Bé, potser sí, potser algú està pensant a què va treure cap el post etílic d'anit, que què més va passar al menjador o rodalies... Ho sento molt, però si en voleu sapiguer més, us dono el meu número de compte i m'hi ingresseu la mòdica quantitat de 50 euros, i llavors en parlem.

Au, vagi bé.

Ahir es va celebrar l'assemblea dels Castellers d'Esplugues. A dos quarts de vuit era la primera convocatòria, absolutament inútil, perquè fins a les nou, que era la segona, no vem començar a moure'ns cap als seients.

Va començar l'assemblea amb les paraules del Cap de Colla sortint, en Jaume I el Conqueridor, que deixava el càrrec després de tres anys. Primer va valorar les tres darreres temporades de forma positiva, sobretot la primera. Pel que fa a la que ara acaba, va ser una mica més crític, ja que un dels objectius que havia plantejat a l'inici de la temporada era crear més massa social a l'entitat, la qual cosa ens hauria permès d'intentar nous castells i assegurar el nostre futur. Hi ha cares noves (com la meva), però considera que en general no hi ha hagut massa implicació de tota la colla en aquest tema. En termes més generals, també es considera per part de l'equip tècnic que manca més implicació, que és necessari que tothom vagi als assajos i que, en cas de no poder assistir a les diades, ho notifiquin per endavant. Suposo que és el mateix problema que tenen totes les colles, però en una de petita com la nostra és molt més greu que en una de quatre-cents membres.

Després de la reprimenda, però, va acabar dient que aquesta temporada ha estat també molt bé, perquè hem consolidat el que ja fèiem i hi ha cares noves. Bé, portem fent el 4d7 indefectiblement des del segon any, mentres que el 3d7, sense comptar el primer any, només s'ha deixat de fer dos anys. Tot i això, pel que sembla aquest any no hem caigut en cap diada, mentres que les dues anteriors les llenyes van sovintejar més, en especial la primera. Fent la birra després, em vaig assabentar de què a la diada del Xè aniversari, amb Minyons, que va ploure, estava planejat fer el 5d7. Esperem que aquest any l'assolim i recuperem el 4d7a.

Bé, després d'això ens va agrair, molt emocionat, tot el suport que li hem demostrat, i ha demanat que el proper Cap de Colla en tingui ni que sigui la meitat, perquè ja en tindrà prou per tirar endavant. Per acabar, ha donat les gràcies a la seva dona, que va conèixer a la colla, i a la junta tècnica.

Tot seguit era el torn de les votacions. L'única candidatura l'encapçalava na Sílvia Lozano, qui va explicar una mica per sobre el projecte, que consisteix precisament en continuar com fins ara i mirar d'ampliar el ventall de construccions de set. L'assemblea va acceptar la candidatura amb 49 vots a favor, 3 en contra i una abstenció. Na Sílvia va donar les gràcies i va dir quatre coses, com que el proper assaig és el dia 14 de gener i és de canalla, però que hi pot anar qui vulgui. Després, torn de precs i preguntes. Sense ordre cronològic, els precs foren els següents:

En primer lloc, per part de la junta directiva, es va proposar d'allargar un any més el seu mandat per evitar que coincideixi la renovació tècnica amb la directiva. Les eleccions a la junta són a l'assemblea del febrer, però a causa de la unanimitat de la sala és pràcticament segur que seguiran un any més.

En segon lloc, es va parlar de la presentació d'un CD de música de gralla relacionada amb Muixerangues, Moixiguangues i Castells que es presenta aquest divendres a Can Tinturé, per part de Tradicions i Costums i Espluga Viva. Hi anirem vestits de "barrufets" i farem un pilaret. A més, hi serà en Josep Bargalló perquè hi ha col·laborat amb els textos del llibret del CD. Serà l'estrena de na Sílvia.

En tercer lloc, es va parlar del regalet de Nadal. Resulta que ens havien de regalar un llibre i un DVD amb la història de la Colla, però que per temes de subvencions i mandangues no han estat a temps i ja ens ho donaran més endavant. Moltes gràcies.

En quart lloc, es va parlar del manifest de suport als detinguts pel Pla Caufec (signeu, sisplau!). Resulta que un dels dos detinguts i acusats d'atemptat contra l'autoritat és membre de la nostra colla (bé, membre ocasional...). És, si més no, el "company sentimental" (cony, el xicot, com s'ha dit tota la vida) d'una noia de la tècnica, i això encara ens involucra més. Se'ns demanava si estàvem a favor d'adherir-nos com a entitat al manifest, la qual cosa, per unanimitat abrumadora, va ser ratificat.

En cinquè lloc, i relacionat amb això darrer, se'ns va informar que el dissabte 8 o el diumenge 9 de gener, ara no recordo, està previst de fer a Esplugues un acte conjunt de totes les entitats adherides al manifest. Nosaltres faríem també el que poguéssim: segurament, un altre pilaret.

Em penso que es va parlar d'alguna altra cosa, però bé, és igual. Vem sortir tots de la sala, vem prendre una birra, jo vaig vendre tota la loteria d'ERC (I'm fliping still) i na Sílvia em va portar cap a casa molt amablement en cotxe. Duia un CD de nadales (el Porropompom) i tenia la Pedra Filosofal d'en Harry Potter per allà voltant. Molt interessant, oi?

Fi de la crònica.

Deia el comte Arnau:
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

I responia Adalaisa:
-Mes són fang. Quan per sempre s'hauran clos,
vidran els cucs i se'n faran pastura.

És àdhuc escatològic arribar a pensar que els propis llambrots, aquests que ara humiteges passant-hi la llengua, seran, jorn a venir, el cau i el sustent de milers de verms sapròfags. Semblem tan lluny d'aquell moment! Vivim una immortalitat aparent indispensable per sobreviure. Mentrestant, per no pensar-hi, pots omplenar el temps tant com vulguis, perquè com més l'allargassis, més curt se't farà, i menys temps per rumiar tindràs.

De sobte se m´acut, bé que amb desgana,
d´inquirir sobre un punt especial:
-La neteja, en bidet o en palangana?
Pere Quart

Hi ha gent que no toca ni quarts ni hores. Gent que té el cap a tres quarts de quinze, que li diuen a dos quarts de vuit i es pensa que parlen de quarts de nou, per la qual cosa l'estol de cargols que en depèn fa tard. Qui fou el culpable? A qui hem de dirigir el dit acusador? Farem els ulls grossos o, més aviat, farem com el sord de Benissanó, que sentia els quarts però les hores no, i no tindrem en compte la relliscada. Perquè, comptat i debatut, quines foren les conseqüències d'aital errada? Gràcies a allò ens vem escapolir amb impunitat berlusconiana d'un veritable ball de bastons. Una gralla estúpida clamava al vent mentre els cargolins encara s'hi aplegaven vora el teatre. Un cop les bastonades foren acabades, els cargols, xino-xano, tornàrem cap cots, arrossegant-nos cap els nostres caus, mentre Jaume I, el Conqueridor, es quedava amb les ganes d'una cargolada. La seva darrera cargolada, per cert, atès que ara llega el glavi triomfant al successor per esdevenir un humil cargolí més. O un barrufet (un follet del Reig Bord).

Ahir va ser el darrer assaig. El polisportiu de les Moreres, que ha vist el meu primer castell i la meva primera llenya, que m'ha vist aprendre les beceroles d'aquesta bella tradició i que, sobretot, m'ha vist canviar una mica la meva forma de ser. Des que sóc a Castellers he començat a estimar mínimament el gènere humà. Potser allò que, paradoxalment, millor exemplifica aquest canvi d'actitud, és la disminució dramàtica de la meva activitat onanista. En els prop de dos mesos que hi porto només me n'he fet dues i mitja, això és tot un rècord. He tornat a tenir somnis eròtics, que feia molt de temps que no en tenia; m'han agradat per primer cop en ma vida les dones, perquè allò d'abans no era "estima", ans més aviat tànatos (o Thanatos o com ho vulgueu escriure) que eros. He arribat a buscar conversa amb la gent, he anat de farres universitàries, he conegut gent en persona que feia temps que coneixia virtualment (i encara en coneixeré més). Potser, per primer cop en ma vida, m'estic obrint al món.

Vida participativa. La vida participativa al poble forma part dels meus valors més importants (valors post-materialistes). Ja va començar amb la Jerc, però sobretot a Castellers, la vida participativa m'ha fet conèixer molts espluguencs que no coneixia, m'ha fet estimar d'una altra manera el meu poble. Si abans me l'estimava perquè hi vivia, ara me l'estimo perquè a més en formo part activa. Gairebé és igual ser casteller, bastoner o diable, l'important és formar-ne part. I, de totes formes, ser casteller és el millor que hom pot ser.

Divideixo la meva existència en dues etapes: la vida o el món vell, i el nou. Sóc molt original. Ma vida vella es va començar a acabar quan vaig deixar el Natzaret, l'escola on he passat uns tretze anys. Amb allò, totes les coneixences fastigoses, el meu passat tèrbol, sorrut i trist, i també l'etapa de fe religiosa; els pitjors moments de ma vida, tot i que potser també el millor (malgrat que ara per ara puc dir que estic en un dels meus millors moments), tot allò es va ensorrar. Tinc molt poc contacte amb aquell món.

El món nou va començar amb Telecos. Vaig començar a parlar en català amb els que anava coneixent, vaig començar a interessar-me pels diaris, vaig contactar amb l'ERC del poble. Vaig adquirir l'hàbit de la lectura. Després del daltabaix post-Telecos, vaig començar amb CC. Polítiques, vaig aconseguir una certa independència econòmica, vaig entrar a la Jerc...

Aquest món no té res a veure amb l'altre. Quan passejo pels carrers d'Esplugues identifico els coneguts o els indrets com a pertanyents a un dels dos móns, i és difícil que algú del vell passi al nou. De vegades no és fàcil compaginar-los tots dos, però una cosa tinc clara: no vull tornar al vell. Perquè la vida pot ser maca i tot: sortir del darrer assaig amb el neguit d'aquell qui frisa per tornar-hi com més aviat millor, no m'havia passat mai. Avui farem un pilar a una obra de teatre dels bastoners del poble, dimarts assemblea i dissabte vinent és el sopar. També, avui, paradeta Jerc a Santa Llúcia, demà xerrada d'Aturem el Pla Caufec, i a córrer. Au, siau.

Dutxar-se és un plaer genial, potser només superat per banyar-se tot llegint un llibre. El que passa és que llegir a la banyera pot tenir conseqüències nefastes pel llibre, i a més a la meva banyera no hi quebo estirat, per la qual cosa sempre em toca dutxar-me.

Dutxar-se és un petit plaer de la vida, exacte, però requereix un petit esforç de preparació, sobretot a l'hivern, quan fredeja. Despullar-se de les robes que et proporcionen el caliuet és ben bé com sortir de la placenta, és restar exposat a la natura directament, és menystenir els segles d'evolució dels homínids. No, les persones no estem preparades per anar en pilotes en ple hivern, sobretot si no hi ha calefacció central a casa.

Per no morir glaçat, quan el gel comença a gebrar els dits dels peus, abans de tot això, ens hem d'obrir l'aixeta i col·locar-nos sota el raig d'aigua bullent. Només així sobreviurem a una mort segura. Tanmateix, però, no tothom té la sort de gaudir d'un escalfador com déu mana. El meu s'apaga als cinc minuts; aleshores haig d'estroncar el raig i tornar a obrir l'aixeta. Tinc trenta segons per esbandir-me tot el sabó abans de què es torni a apagar. Hoc, és ben bé tercermundista.

Avui, però, no ha succeït tal cosa. Avui el raig d'aigua calenta no s'ha estroncat fins passats més de deu minuts i he pogut ensabonar-me dos cops els cabells i desempudegar les aixelles a consciència. Avui ha estat un gran dia, i per això escric aquest post: perquè tothom ho sàpiga. Ja veieu, poca feina.

Au, salut i força al canut.

Abans encara mirava la tele; ara ja ni tan sols m'hi fixo quan estic dinant. Abans encara mirava en Buenafuente i m'hi emprenyava, o els Simpsons o àdhuc 7 Vidas. Van treure en Frazier de les tardes del C+, i ara no me'n recordo mai de veure'l els caps de setmana. L'única cosa que seguia era el 2 de 9, el programa de castells del 33, que és molt dolent, tot sigui dit, però com ara s'ha acabat la temporada, ni això.

Ara no miro la tele més que per casualitat. De vegades encara veig l'Àgora. Res més. No paga la pena.

Tanmateix, avui he enxampat la segona part del Telenotícies migdia. I he remembrat com odio els noticiaris televisius, alguns més que d'altres. A mi el que m'interessa és sobretot la política catalana i l'actualitat internacional; em rellisquen força tot els afers de "societat", que no solen ser res més que sang i fetge innecesari completament. Depenent de la cadena, et pots trobar amb cinc minuts i mig de política i internacional, deu minuts de societat i "diversos" i els vint minuts restants esports, dels quals dinou minuts corresponen a futbol.

Els Telenotícies de TV3 són molt millors que els d'Antena 3, per posar un exemple a l'atzar. Tanmateix, això de trenta segons per notícia m'enerva, igual com m'emprenya que dediquin més temps a temes objectivament superflus però que "interessen", com que han matat a trets l'exguitarrista de Pantera, en Barrel, a Ohio, enmig d'un concert de Damageplan.

Hoc, això sí m'ha interessat. Au, nano, vagi bé a l'infern.

Compro Kalashnikov, nou o vell m'és indiferent. Pago al comptat qualsevol que sigui el seu preu. Urgeix: tinc molta feina endarrerida. Interessats, trameteu-me un correu a l'adreça de la capçalera. Moltes gràcies.

I buy new or old Kalashnikov. I pay cash any price. It's urgent: I have too much work to do still. If you're interested, please send me an e-mail to the adresse on the banner. Thanks.

Ahir va ser el dia de la Constitució, i com a bon radical vaig anar a manifestar-m'hi en contra. Bé, en realitat m'hi manifesto en contra molt sovint, però bé, ahir vaig anar amb d'altres radicals per manifestar-me pel carrer amb pancartes i estelades. És el que té ser radical.

A quarts de cinc, a l'Hospitalet, una trentena, sent optimistes, de radicals del Baix Llobregat (Llobregat Jussà), vem manifestar-nos des de Just Oliveres fins a l'Ajuntament, cridant radicalitats com «Visca Terra Lliure» o «el Baix Llobregat és un poble armat». Evidentment, estem en contra de la violència, però sempre és divertit recordar temps passats, sobretot essent nacionalistes. Allà, davant les portes tancades de l'Ajuntament, el nostre Miquel Salip va llegir un manifest de suport al rebuig de les dues Constitucions, l'espanyola que ens lliga i l'europea que ens vol negar. I aviat érem al metro camí de Canaletes.

A Canaletes havíem d'esperar una hora i mitja per què comencés la mani convocada per les Jerc, d'abast nacional. Vem tirar Rambles avall i ens vem trobar amb un Che Guevara. El Che viu, i quan li vem donar una estelada, ens va deixar anar mots semblants: «¡Salud camaradas! Yo quiero que sepáis que me considero tan patriota catalán como podría serlo argentino o cubano. Yo lucharía por las libertades de cualquier pueblo, fuesen del pueblo que fuesen, porque todos sois mis hermanos. ¡Viva Catalunya!». Després de tan arrauxades paraules tots anàvem més trempats, per la qual cosa vem anar a un bar. Tanmateix, una castellera de la Jove de l'Hospi, un jerki novell d'Esplugues i jo els vem perdre de vista, i vem anar tirant Canaletes amunt tot comentant les fetes castelleres, una mica de política també i, a més a més, algun afer amb un mínim d'interès; tot plegat fins les sis, que tornaren els del Llobregat Jussà de fer la birra. A poc a poc l'aplec radical començà a fer-se més nombrós, enarboràrem estelades i de camí cap el Passeig del Born. Unes 600 persones segons l'Avui d'avui.

A diferència de l'Hospitalet, aquí sí hi havia policia. Sempre és bo que n'hi hagi, perquè insultar-la sense que hi sigui present no és tan divertit. Cada volta que voltàvem a prop d'una bandera espanyola l'amenaçàvem de dur-la a la foguera. Així, fins cantant els Segadors, corejant eslògans radicals i cançons patriòtiques, arribàrem fins el Fossar de les Moreres, on recitàrem els coneguts versos d'en Serafí Pitarra:

«Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor»

I quan ja fórem arribats al Passeig del Born, al damunt d'una tarima, tot enfaristolats, un radical gallec, un de basc i dos de catalans van llegir els seus respectius escrits, reblerts d'extremisme, sectarisme i amarats d'un odi xenòfob irracional contra tot allò que no fossin els seus mal anomenats «pobles oprimits». Afortunadament, allò es va enllestir aviat. Vem anar a la recerca de l'entrepà, a mi se'm va vessar la birra, i un altre cop al Born per veure La Carrau.

Aquell grupet de folk català va aplegar força gent. Les birres valien un ull de la cara, i fins que no va aparèixer el... el... eeeeeel...botiju dels Ganàpies no vaig poder remullar la gola. Ganàpies? Els castellers de l'Autònoma? Hoc. Ja abans havia vist en Vella de Matadapera i en Sergi Saballut; el primer és alliberat al Vallès i el segon és simpatitzant, i tots dos són Ganàpìes. Tanmateix, a l'hora de La Carrau van començar a aparèixer Ganàpies fins des de la part jussana de les llambordes; àdhuc algun Arreplegat, que em va confirmar el boicot (veieu com són radicals?) a la nostra Diada Ganàpia de dijous passat, ja prou comentada. Doncs amb mitja colla, i enmig del concert, vem plantar un bonic pilar novato, sense faixes ni res. Na Mercè, que ni vol sentir a parlar de castells, es va fotre de lateral només per grapejar les cames de qui feia de segon (just el que jo deia al primer post sobre castellers! I això que no ha fet mai d'agulla en un pilar aixecat per sota!). La castellera de la Jove de l'Hospi i son germà, flipats per «lo bé que s'ho munten els Ganàpies», i gairebé no es creien el que els hi explicava de la nostra patètica diada.

Malauradament, tot el que comença ha d'acabar (bé, esperem que l'ocupació espanyola acabi algun jorn). Com el jerki novell té només setze anys i havia de ser d'hora a casa, na Mercè i jo el vem acompanyar. Serem radicals, voldrem la llibertat nacional, però si la mare diu un hora, allò va a missa. Ni que siguin les deu.

En resum, una tarda molt poc aprofitada.

Ei, que avui ha guanyat Espanya la Copa Davis! Espanya, o Mallorca? I ha sortit en Jimmy Jump, el noi del PI, com na Rahola i n'Àngel Colom! I li ha donat una barretina a en Moyà! En Jimmy Jump el volia fer també català!

JO SÓC CATALÀ
Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
ins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.

Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.

Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la Gran Catalunya.
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.

Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.

Jo sóc de la Pàtria
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.

Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d'oprobi i de sang,
teixí la grandesa
del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l'esclavatge...

Ui, això deu ser el que els valencians en diuen "imperialisme català"! Ei, jo no vos vull fer catalans, jo vull que sigueu essent valencians i mallorquins! Però perquè no construïm un Estat federal conjunt al marge d'Espanya? Ens uneix la història i la llengua, i quatre segles d'oprobi espanyol! Visquen els Països Catalans!

Quan a estiu vénen al poble visiten el Tio Canya
i el pobre vell se'ls escolta parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves expliquen que el Tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà (bis) com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble (bis), la llengua del Tio Canya.

Reviscola Tio Canya, amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar.

Quan els burgesos van inventar-se el seu Estat l'únic dret que defensaven era el de la propietat. No creien ni en la democràcia ni en els drets humans, només en què s'havia de garantir que les seves possessions continuessin sent seves. Avui dia continuem vivint en un Estat burgès, i la Unió Europea va pel mateix camí: en el Tractat que hem de votar es parla gairebé exclusivament del mercat.

La propietat s'ha de garantir mitjançant l'ús de la força degut a les grans desigualtats que existeixen a la societat. Si no hi haguessin tantes desigualtats la violència no seria necessària. A més, el monopolista de la violència és l'Estat. L'Estat burgès. Conclusió: l'únic que ens pot matar legítimament és l'únic que marca les regles del joc.

Evidentment, si a nosaltres ens roben, l'Estat també ens defensarà. Però siguem seriosos: algun cop la policia ha recuperat la cartera que us van robar? A nosaltres i uns quants veïns més del barri, un malparit es va fer fonedís amb tots els diners que havíem pagat com a entrada per una plaça de pàrquing . Però el timador no apareixerà mai. De la mateixa manera, si et roben a la botiga o et violen al carrer, és molt difícil que la justícia en tregui l'aigua clara. Ara bé, no enganxis un adhesiu al Trambaix, perquè els Mossos d'Esquadra carregaran contra tu amb diligència rabiosa.

A nosaltres l'Estat ens defensa, esclar, però no té res a veure amb les energies que esmerça per defensar el Corte Inglés o Sacresa. L'Estat, si ha de triar entre ells o nosaltres, els tria a ells. Si l'Estat ens ha de torturar, ens tortura. Segons l'Avui, Amnistia Internacional ha denunciat que a l'Estat espanyol se'n cometen amb una certa freqüència. És indignant que la gent s'esfereeixi amb les tortures a l'Iraq i no clami al cel per les que es cometen aquí. Ni tan sols amb sentències com la del Tribunal d'Estrasburg, que fa un mes va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortura contra els independentistes catalans detinguts sota l'operació Garzón, abans dels Jocs Olímplics.

Mon germà, a més, treballa per Prosegur, a l'Illa Diagonal. I més d'un cop ha estat al mòdul de Sacresa, l'empresa del Pla Caufec. A mi em faria vergonya treballar per una empresa que ens destrossa Esplugues.

Au, que no sóc anarquista.

Ara que encara estic emboirat per la farra d'ahir, puc fer una crònica ràpida del que va ser la diada Ganàpia. Jo treballava per la tarda, així que no m'hi vaig quedar a dinar, em vaig perdre el concert i no sé què coi més.

L'actuació castellera va ser, en termes generals, fluixota. Només érem Ganàpies, Xoriguers i Emboirats, i aquests darrers no van aixecar castells. Si busqueu una mica en trobareu els que s'hi van fer, però van ser tots de cinc molt senzillets. Només destacaré el pilar de quatre d'entrada, que com era el del desè aniversari va saludar cinc cops a la dreta i cinc cops més a l'esquerra. Vem acabar amb quatre pilars novatos, i a corre-cuita vaig ser a temps d'agafar el tren cap Esplugues.

A dos quarts de deu vaig tornar a l'Autònoma. No havia estat mai de nit per allà, i el silenci, la tranquil·litat, la flaire dels pins, que tot plegat donava la benvinguda, va ser aviat destrossat violentament pels degenerats universitaris. Vaig entrar a la haima que ens havien plantat, on sonava musiqueta típica, i bé, pel que fa a mi, va començar el que havia de ser la festa. Podria explicar com va anar el sopar, la gimkana i les voltes errívoles per les facultats, l'aturada a una aula d'Econòmiques i el viatge en tren amb gralles incloses. Però no em ve de gust fer una descripció detallada dels fets esdevinguts anit.

Ja sé, però, quin és el primer objectiu d'una diada: cardar. O lligar, si més no. La gent que no es queda a la festa deu ser perquè no li interessa aquest tema. La música ajuda a sintonitzar amb l'altre sobretot per la dificultat de poder ser entès a l'hora de parlar. La gent així sincronitzada li fot al beure fins exhaurir totes les garrafes i les ampolles i, d'aquesta forma, poder enrotllar-se «millor» amb l'altre. Els petes ho acaben d'adobar. Patolls cercant amb desesperació algú a qui grapejar els pits, algú amb qui morrejar-se en qualsevol cantó, i sobretot algú a qui portar a les bardisses, d'amagat, i fotre un clau.

Vet ací l'autèntic esperit universitari.

Feia un mes que no plovia. Un putu mes. M'encisa la pluja; m'ullprèn badocament veure caure les gotes monòtones. La pluja és quelcom màgic; sa sonsònia és captivadora, les torrentades exterminen les deixalles amuntegades al carrer, les fulles seques teixeixen una catifa meravellosa, els núvols baixos emboiren el paisatge i fredeja de valent. M'encanta la reravera, però també té pebrots que hagi decidit fer acte de presència just el dia abans de la nostra diada, la diada Ganàpia.

Déu és fatxa. Demà em posaré la samarreta de Deicide. Malaparit.