Recently in Reig Bord Category

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.

Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:

Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.

De vegades vull dir una cosa però fer-ho massa ràpid em sembla poc civilitzat. Llavors començo parlant, per exemple, que jo seria capaç de treure excel·lent en llatí sense saber-ne gens. L'examen l'he tramitat bé, tot és qüestió de treballar-hi com un funcionari.

Llavors penso que potser és molt civilitzat però, efectivament, és massa burocràtic. Hi dic poca cosa i massa fredament. També cal afegir-hi que he dormit molt poques hores i tinc un altre examen per demà. Que els mots no em segueixen, els he perduts. I que tot plegat em renovella velles crisis que fluctuen entre l'escanyament i la guillotinada.

Agraeixo molt el favor de la gent que ha mostrat un petit apreci per mi, tot i que jo ni ho digui ni obri una mica més els ulls. Sempre hi ha hagut almenys una persona que m'ha ajudat una mica, tot i que rebutjo l'ajuda normalment, i si m'ho preguntéssiu pel carrer negaria haver-la acceptada. Però gràcies.

Com també hi ha aquells que han fet que la vida semblés aclaparadorament bonica, embafadora i embriagadora alguns moments que han durat molts mesos i algun any, i que també agraeixo tot i que hagin pogut semblar una puta merda.

Llavors em rellegeixo i retorna la nàusea. De vegades no sé si sóc un mirall, una font d'aigua transparent o una bassa de quitrà fos. M'agrada haver sigut prou perspicaç per esbrinar qualsevol cosa, i em frapa la meva incapacitat per articular-hi una paraula. Si us dic que «jo passo d'aquest tema» és que no m'interessa, però em reca no poder gaudir-ne.

Les coses podrien ser molt més fàcils si em deixés arrossegar pel corrent i no em quedés arrapat a la roca. Demà tinc examen de francès.

Anit vaig sentir un impuls líric —queda bonic— però allò que no et llevaràs perquè mires de dormir fa que es perdi per l'embornal. Llavors ara pensem quin camí hem fet més maco per la muntanya, pujades i baixades i patint, com sempre, que em trenco una cama. La por de caure fa que caiguis. La por de fer el ridícul fa que siguis ridícul. I, no sé, potser la por de viure em mata.

Pensava alguna d'aquestes coses amb el llençol de núvols que ens cobria, i el lírico-rampell que mai no el podrem caçar. Pensava, oh guaita quina floreta acaba d'entrar per la porta, l'arraconen cap el final i amb prou feines n'intuïm l'olor. Al seu torn, el taladre-baladre ens trepana el cervell amb la seva cantarella infatigable. I tanmateix he pensat que perdono el taladre-baladre perquè té raó i jo no. He perdut, em reto als teus peus, lobotomitza'm. Després de l'última enrabiada, he entès que m'he captingut —mot perdut des de la retirada de Pasqual Maragall— com un, diguem-ne, infant. Haig de dominar l'art de la trepanació per poder traspassar els altres i evitar de ser traspassat, i haig de poder atènyer els cims més elevats de l'estupidesa endogàmica de la secta per poder-me'n obrir via com als corriols plens de pedres i graons per on em foten amb bici. Ensems, nogensmenys —ai quin mal—, no desaprenc de pujar rostos caragirats, victoriosos contra els meus companys, però totalment desfets sota els meus estrenus quàdriceps. Perquè si vull que es postrin els infatuats pastors d'ovelles, primer seré dòcil i manyac com una ovelleta tendra — com la que hem vista avui tot baixant de la Penya del Moro, un xaiet tancat entre fustes que es planyia contínuament: i si en fan costellada a Santa Creu aquest cap de setmana?

Per això hi dediquem tantes hores, amb passió housiana. M'agrada que em preguntin i poder respondre en una aclucada de parpres. Gaudeixo naturalment del rost tan costerut que cal superar per arribar-hi. Em prometen morir-me de gana a canvi de molt de treball molt mal reconegut: una bicoca per la qual em tallaria una mà.

D'altra banda, de l'impuls líric ben poca cosa en queda, potser el record d'un copet al genoll amb la mà, un intempestiu xisclet d'esglai seguit d'una breu rialla, i un tel de misteri com el tel de núvols que ens cobria a la muntanya, que permet de veure la força vital dels raigs del sol que ruixen l'esplet dels arbres i la remor eterna dels rierols, els quals davallen joguinejant amb infatigable cantarella de felicitat de viure. Uns núvols que ens separen, però, del Cel i dels estels i que recorden que poden ser de tempesta.

Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.

Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».

I hem anat fent, rient... fins el final.

Arribar a casa i quelcom —quelcom— em bullia a les venes, i era pólvora, i els ulls guspirejaven. És incendiari. És una bomba a punt d'esclatar. (Ira) Perquè aquí tot roda com sempre ha rodat (la tele i miss espanya, les parides de nen petit, el flux habitual esmàtic asmàtic). De Vergés, d'eunucs, d'esclaus, de revolta contra tot: contra la inèrcia i el corrent, contra el planeta. I havent conegut Palau i Fabre, ser una mica com ell, renunciar a la vida per la vida, o escopir al món pel meu món, i potser estic dient bestieses. Bé, és com estar dins l'escenari, i no cal imposar la voluntat en una funció de teatre. No necessito res, un vitalista per una banda, un sentiment tràgic per una altra, i una finestra que pugui esbatanar per on esgargamellar-me que aaaaaaaaarghhhhhhhhhhh, atzar.

Les pel·lícules són mentideres. No en veig gaires, d'entrada solen ser molt dolentes i em lleven les ganes de veure'n més, però n'hi ha de molt bones. De totes maneres, les pel·lícules són mentideres. Et fan creure que els bons poden guanyar, que n'hi ha fins i tot més que una possibilitat, que podria ser real. Tots sabem com d'inversemblant és aquesta proposició, però a tots ens agradaria que fos veritat i per això, de vegades, caiem en la temptació i mirem pel·lícules. Sabem que surem en una mar i que no sabem nedar, i que en qualsevol moment podem ofegar-nos. Tots esperem que algú ens digui que aprendrà a nedar per nosaltres. Llavors plorem i les llàgrimes omplen l'estança. Que no en fóra, de bonic! Tots esperem que la rossa escultural s'enamori de l'espantall de l'eixut camp de blat. Vaja, sense una mica de voluntat d'un mateix, ningú no n'aprendrà, no a nedar, sinó ni tan sols a parlar. No badarà boca. Dehiscència? Estrenyement. Hoch, hoch, mirem pel·lícules i vessem llàgrimes com lliris d'aigua, purs, innocents. La vida real és un istiu que no s'acaba, és un inclement ruixat de sol, és un august agost agostat.

Quin gran plaer, en ple hivern, contemplar el crepuscle dalt la muntanya. Els darrers raigs de sol, d'aquell color melós, febles, que t'acaronen i escalfen abans de desaparèixer rere els puigs, diluïts en la penombra i el fred. La muntanya silenciosa, els camins pedregosos deserts, i el sol que s'acomiada, vençut, i ens abandona en la immensa solitud.

Quin agradable plaer el silenci mortuori i la solitud sepulcral! Ni un ocell, ni un lleu alè d'aire. Els arbres s'aixequen entre pedres per rebre un darrer ruixim de llum al capdamunt de la capçada. Però finalment s'enfonsa el rei de les coses, i, llavors, després d'un darrer instant de goig, reprenc la marxa amb la bici i marxo de l'obaga, que s'ensenyoreix del món.

Baixo a les valls, on tot és brogit i fums de cotxe d'una ciutat toixegosa. Els preservatius, a la porta del caixer automàtic. Una ampolla de whisky trencada, el cartell d'un acte polític que s'arrossega per les llambordes. Jo, rabent, camí de casa meva, fastiguejat de les ombres de la ciutat, desitjós de tornar a la llibertat de la meva cofurna.

Cada cop que vaig en bici a la muntanya em sento alliberat del món, en comunió mística amb l'entorn, com si diguéssim. Un post no gens original.

Al tren vaig sentir la transcedental conversa entre dues noies que deuen ser de primer curs de qualsevol carrera. Una d’elles, amb els cabells tenyits de vermell i en punxa com una garota, vestida molt faxion i pintada com un Picasso —a més era molt lletja—, parlava dels seus piercings. Resulta que una companya de la seva classe, que pel que sembla no té ni puta idea de moda, s’havia copiat un piercing. La pèlroja se sentia com ofesa però contenta, al capdavall, de ser ella l’«autèntica».

D’una altra banda, a un capítol de la primera temporada de House, ja tirant cap el final, el dilecte nefròleg refusava un aspirant a la vacant perquè tenia un tatuatge al braç. Deia que l’inconformisme no té res a veure amb seguir la moda grunge, o alguna cosa així, i que només era un altre anyell dins el ramat.

Molts cops m’he preguntat si el fet de portar els cabells llargs i vestir de negre és només una evidència estentòria i palmària de manca de personalitat, o d’inseguretat. Necessito donar la nota i dir a tothom quina música escolto? Necessito portar l’escut del Mercedes a la motxilla? Això és inconformisme, auntenticitat? Encara tenim crisis d’identitat, no he crescut gens.

Jo mateix m’encasello com a persona sorruda i solitària. Què és el que impedeix que deixi de ser-ho, el fet de ser-ho, o el d’identificar-me com a tal, creure que jo sóc això i que és quelcom d’immanent que em defineix i no pot ser canviat, ni cal que ho sigui? Ahir mateix em deien que m’acceptés tal com sóc. Vol dir que m’accepti d’aquesta manera?

La gent, en madurar, suposo, deixa d’exterioritzar les seves opinions de tota mena a partir de l’aspecte extern. Vull dir que ara, a la nostra classe, ja no hi ha sector resistent, o ha mutat. Els qui no s’adapten, desapareixen, i els qui s’adapten esdevenen politòlegs. És el currículum ocult de la nostra carrera. El meu professor de Sociologia de primer, en Josep Verdaguer, va dir una vegada que a quart tots faríem cara de politòleg, i que fins i tot sabríem diferenciar-nos dels sociòlegs només d’un cop d’ull. D’una banda, deixem de ser els adolescents que necessiten parlar de piercings i tenyir-se el cabell com un espantall o pintar-se com un Picasso; d’una altra, adquirim sense adonar-nos una nova personalitat, la de politòlegs, i vestim com a tals i fins i tot enraonem igual que ells. Deixem d’exterioritzar una cosa explícitament per mostrar-ne un altra de forma implícita i inconscient.

Com és costum, plantejo preguntes que no puc respondre, aquest cop amb molta més moderació. El problema de fons és el problema de sempre, però, i aquest post només és una altra perspectiva de la mateixa merda.

L'empanada, o estat d'ensopiment profund o embadocament cosmonàutic s'esdevé periòdicament quan em trobo envoltat de gent que amb prou feines conec a una mena de festa de qualsevol cosa. Hi ha un punt crític a partir del qual és impossible tornar a l'òrbita terrestre i navego erràtic per constel·lacions desconegudes sense objectiu concret. És l'empanada.

De vegades, durant el viatge per les regions ignotes de l'univers, apareixen al meu davant estels fugaços, llumins rabents enmig de la fosca del no-res. Són les idees-llumí. Una idea llumí dura un instant però omple de cabòries el cap durant uns minuts o uns segons, fins que apareix inopinada una altra idea-llumí. Són les paranoies característiques de quan vas fumat o borratxo perdut.

És un nom una mica estúpid, aquest d'idea-llumí, però és un nom que vaig rescatar d'una d'aquelles empanades cosmològiques. La majoria de pensades en aquest estat són això, estupideses, que durant el moment d'aparèixer poden semblar enlluernadores, però que passat el seu moment de glòria, d'incerta glòria, es marceixen tan rabents com havien florit. Tot el perfum que embaumava la cabina de la nau espacial esdevé ferum de pixats i nàusees.

Bé, potser no sempre és així. De vegades sota la claror del llumí trobem la clau que portàvem tant de temps buscant, o il·luminem un racó ombrívol del nostre espai interior tan petit que només amb un llumí pot ser il·luminat. De vegades tenim una llibreta o l'ordinador a mà i les podem immortalitzar. La majoria de vegades no són més que foc d'encenalls, molta remor i poques nous, però d'altres en surten coses aprofitables.

Vet aquí que una vegada hi havia un noi que jugava a un equip de bàsquet. Anava als entrenaments però mireu, no s'ho prenia massa seriosament. En el fons, passava del bàsquet. Hi anava només a matar el temps, a matar el seu temps, a matar-se, suïcidar-se, a fer temps fins el cementiri. Bé, aquest no és el tema. El cas és que, com en el fons tant se li'n fotia el bàsquet, mai no s'escarrassava en jugar bé. I així anava.

Un vespre a l'entrenament va decidir deixar-hi alguna cosa més, al parquet, i va resultar que fins i tot les clavava i al partit següent va jugar de titular. Però aquell dia ja tornava a passar de tot i va jugar de puta pena, com sempre.

Aquell noi va tenir una època en què jugava bé. Esclar, va ser l'època en què el bàsquet era alguna cosa més que un pretext per matar el seu temps. Però el temps va passar i el noi ja no era el mateix d'abans. Ara, quan escalfava la banqueta, fins i tot s'amagava de l'esguard de l'entrenador, per evitar haver de sortir-hi a jugar al darrer minut de partit, el minut de la vergonya. Odiava visceralment aquell minut ignominiós, s'estimava més romandre assegut veient com els seus feien el pena o el que fos a la pista.

Un cop dins la dinàmica del tant se me'n fot tot i del res no té sentit, ja has begut oli.

de vegades
de vegades
de vegades res no rutlla. la torrada sempre cau de boca terrosa, i jo no sé si boca terrosa s'escriu boca terrosa o bocaterrosa o boca-terrossa.
de vegades passen dos mesos seguits que no em deixondeixo i les lleganyes no em deixen badar les parpelles. estat de continu abaltiment.
de vegades passa que caic de lloros a terra i em fan mal les costelles que em dificulten l'alenar, i vaig bleixant a tot arreu amb moribunda ranera.
de vegades se'm passen les ganes de fer qualsevol cosa. deixo d'escriure al blog i em tanco més (encara) en mi mateix. malmirrós, sorrut, esquerp. aneu a prendre pel cul (a fotre faves).
porto uns dies molt diguem-ne lassat (llassat) de tot, de classe, de la feina moltíssim, de les eleccions, dels castells. em dedicaria només a llegir sis hores diàries, però la mala consciència de la feina que no faig no em deixa. i llegeixo poesies que només ocupen un quart d'hora.

de vegades la vida és o sembla una puta... palterada. buina de diplodocus.

Si com l'abella qui trobà sobtosa
la flor pus bella, qui la corlligà,
sens profanar-la amb lo fibló gosar,
honorant la casta flor delitosa;
ne pren a mi, qui mon únic defalt
fon trobar-te de forma insospitada
i conviure amb ma pensa cativada
fins que haja mercè altra flor de mon alt.

Llir entre cards, jo no et pusc oblidar,
l'amor encar em torba el pensament,
si com los puigs porran fugir al vent,
ma voluntat d'ell poria escapar.

Bé, heus ací un intent de poema que mira d'estrafer l'estil d'Ausiàs March. Es pot comprovar com sí, objectiu assolit, m'ha quedat un poema estrafet (oh, bonic joc de paraules). Vull dir que per fi començo a entendre els poemes d'Ausiàs March, i és aleshores quan m'adonc de com en són de bonics i cruels, i és quan m'ho passo teta. En tot cas, no passo d'un o dos poemes per dia. També vull puntualitzar que, posat cas que algú entengués el que he escrit, tot és mentida, és una exageració que no respon gaire a la realitat, i no s'ha de prendre al peu de la lletra. Per últim, dir que «corlligà» no rimaria amb «gosar», però jo ja no donc més de si. A més, sigueu benvolents amb les errades que hagi pogut cometre, que segur que en són moltes.

Els dos versos en cursiva els he manllevat del poema número 34 de l'edició d'Edicions 62 a cura de Joan Ferraté. Es tracta del poema que es titula «Tots los desigs escampats en lo món», que es pot llegir aquí amb grafia original medieval.

Una bosseta regalimosa de plàstic transparent conté un cervell. La bossa cau i fa un so somort. Xof. D'un cop de peu algú l'engega a Papiol. Anem a veure què hi ha a la bossa: el cervell ja put, sembla plastilina, tot deformat. Se li ha obert una escletxa i s'hi pot veure com de l'interior en surten cuques i hymenòpteres. Buidem el suquet de la bossa en un plat i fem sopa d'insectes. Productes de la terra, producció nacional catalana.

Tenia el cervell petit. El tenia petit! Ja se'l veia acomplexat per la mida. Mai no intentà lligar amb ningú. A l'últim li han criat insectes dins el cap, de tan poc que obria les finestres – enxubament miasmàtic. Sense llum no creixen les flors i sense ventegades renovelladores es reprodueixen les cuques. Morí per tancar finestres portes tots a les fosques.

Això de suposar que els fets que anem vivint passen i desapareixen és un engany. No hi ha res que passi, res que desaparegui! Tot el farcell de les coses que hem viscut, més i més gros cada dia, l'anem arrossegant amb nosaltres fins a l'hora darrera. Potser i tot més enllà. I tu ja saps quina càrrega tan feixuga arrossego de quan era jove.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, J. Pous i Pagès

Ahir van venir a comprar al Guissona uns companys de classe de quan estudiava al cole. N'eren tres i de cadascun d'ells en conservo almenys un episodi per oblidar, que voldria remetre a oblivió. Però el record no es deixa.

Les ferides encara hi són, i es tornen a obrir fàcilment. No he superat aquella època, sinó que en fujo esperitat sense mirar enrera, no fos cas que m'encalcés. Però no puc evitar trobar-me'ls de cara de tant en tant, i els records s'atarteren i les ferides tornen a rajar. Sóc el mateix de fa sis anys.

No en parlo mai d'aquella època perquè fou un època negra. Però el corc encara rosega. Dec tenir les entranyes podrides.

M'he preguntat moltes vegades per què vaig fer-me militant d'Esquerra. També m'ho he respost moltes vegades de diverses formes. Una de les raons és que era la formació amb representació parlamentària que més s'apropava a la meva forma de pensar.

En fi, jo no he defensat gaire el Tripartit, ni tampoc no he defensat gaire Esquerra quan l'ha cagada durant aquests darrers tres anys. Sóc el primer en criticar aquest curiós gir al centre de l'espectre polític: socialdemocràcia i catalanisme. Potser així ocupen un espai que a hores d'ara pertany al PSC i a CiU, però ho faran a costa d'esdevenir un nou PSC o un nou CiU, o una barreja de tots dos. I això fa fàstic.

Vaig entrar-hi a militar sobretot perquè era l'únic partit parlamentari inequívocament independentista. A més, es definia d'esquerres. Està canviant tant que ara ja al logo només hi diu Esquerra, oblidant a poc a poc allò de República de Catalunya (hola Macià). Militar-hi em fa caure en moltes contradiccions personals, de vegades em sento força incòmode, i si a sobre cada cop s'eixampla més la distància ideològica entre ERC i jo, acabaré potser per donar-me'n de baixa i, a tot estirar, col·laborar-hi com a independent de tant en tant (si volen).

I això és tot el que volia escriure sobre política.

Com sabreu o no alguns, jo no sóc massa de llegir ni escriure poesies. Massa envitricollades, subliminals i abstruses. M'estimo més coses planeres, d'acord amb el meu encefalograma, i més directes. Coses fàcils d'interpretar, el missatge de les quals sigui fàcilment comprensible. Tanmateix, darrerament m'ha donat per llegir-ne una mica, tot i que potser Ausiàs March no és massa recomanable per novençans com jo.

Per una ximpleria amb el jefe (cap) vaig aprendre de cor «La Vaca Cega». Anar pel món mormolant poesies fa l'efecte d'estar resant alguna oració. Potser són pregàries laiques a la vida i a la mort i a l'amor i la natura. Anar pel món parlant tot sol, com si fos foll.

Van dir-me que ja només calia que sapigués cuinar. Alguns m'han aconsellat que ho aprofiti per lligar. Però fer això seria com masturbar-se amb una imatge d'una Verge Maria mig despullada (o introduint-se el crucifix les senyores).

No sóc pas cap abrandat amant de la poesia. Però mentre espero que una ventegada escampi la grisor del cel, que la lluminària de l'atabaladora ciutat de Barcelona s'apagui per deixar-me veure els estels, mentre somio truites o mentre espero eternament pujar al quatre de set, o pels cingles i per les comes, i pel silenci dels prats i en la ribera, vaig recitant aquestes pregàries laiques que fan del món un indret més amable i suportable.

Per cert, l'esborrany d'això l'he escrit enmig d'una avorrida classe grisa i insípida

Avui en Sostres torna a escriure la mateixa idea que ha repetit periòdicament a l'Avui, si més no d'ençà que el llegeixo:

Les societats no funcionen sense temor de Déu, i per fer burla de l'altar o de les pregàries s'ha de ser un imbècil. Són incompletes i coixes les humanitats que no es projecten a l'infinit a través de la fe, les humanitats que no tenen superestructura ni transcendència.

La qual cosa em redueix a memòria moltes coses de les que ja he parlat aquí, com ara: és bo que la gent cregui en alguna mena de déu, o en alguna cosa que el substitueixi, per tal de sobreviure. Sense déu que ens il·lumini el món és fosc i fred i les flors es marceixen.

Una altra cosa que m'ha recordat és que hi ha coses que convé que siguin sagrades, i cagar-se en elles no és llibertat d'expressió sinó una evidència d'imbecil·litat:

Les altres declaracions [...] que han generat controvèrsia, aquesta vegada entre els descreguts i els heretges, són les que fan referència a l'home occidental que no té temor de Déu i que creu que burlar-se d'allò sagrat és la màxima expressió de la seva llibertat.

Manifestar el meu pensament d'una forma massa planera, directa i insultant, sobretot quan es tracta de coses sagrades per tothom, com ara la vida, o sagrades per només alguns, com ara la colla castellera, em desacredita més a mi que no pas a allò criticat. No es que no pugui ser criticat, sinó que cal fer-ho altrament. No creure-hi ja em fa prou desgraciat; blasmar-ho d'aquella manera em situa al nivell dels llimacs.

Jo també vull un Estat propi...

Perquè tothom té dret a la seva pròpia Església, i a que els ministres de Déu parlin la seva llengua.

Perquè tothom té dret a ser condemnat per la Inquisició de la seva Església, amb les seves pròpies lleis i en la seva llengua.

Perquè tothom té dret a ser vigilat per la seva pròpia policia, i que l'estomaquin en la seva llengua.

Perquè tothom té dret a triar la droga que més s'estimi, i no hi ha dret que sigui la del poble veí, que a sobre te la venen en la seva llengua.

Perquè tothom té dret de triar els somnis que vulgui, com ara maldar per bastir la seva pròpia religió escrita en la seva llengua.

En fi, perquè no vull que des de Madrit m'imposin res, sinó que vull que siguin els mateixos catalans els qui m'amarguin l'existència, però en la meva llengua.

En tot cas, visca Catalunya lliure.

PD. Jo no m'adhereixo a aquesta campanya idiota.

De vegades sento que visc a una espluga fosca i tenebrosa que s'obre enmig d'un espadat de tres mil metres i on mai no hi toca el sol. Veig l'ombra com s'estén per la vall, i a la llunyania altres esplugues assolellades on creixen les flors i l'herba és verda. En fi, de vegades des de la meva cofurna solitària em fa fàstic el món i la felicitat dels altres, però el que més em fastigueja sóc jo, incapaç d'atènyer el sol.

Mentre intentava llegir Rayuela (que al cap i a la fi ha estat força interesant), vaig començar a reestudiar Biologia.

Com us podria fer partíceps de tot el que m'evoca? El Batxillerat fou una època tan convulsa que l'actual és mar plana en contrast amb la forta maror d'antanyasses. Biologia era de les poques coses que m'agradaven del Batx Científic, però reconec que m'ha fet bé la base científica pel meu desenvolupament "intel·lectual". També reconec que la major part l'he oblidada, però algun romanent resta del meu pas per Telecos.

La Biologia era la matèria que més m'agradava de les científiques, i fou l'única en què vaig treure notable (la resta, aprovat a profe gràcies). De la Biologia guardo grats records, de la Neus, del que hi vaig aprendre, i de la professora Neus. En fi, no sé què més dir de la Neus.

Ara he tornat a agafar el llibre de Segon de Batxillerat de Biologia per remembrar coses que ja havia gairebé oblidat. Em pervenen levuloses, oligosacàrids, esterificacions i embarbussaments bioquímics. Ja no recordava els aminos, carboxils, àcids, acetils o hidroxils. I amb tot això, indestriable, punyent, immanent, ubícua, és sa embafadora presència, que m'acompanya constantment. La Biologia la invoca i la conjura, i ja no sé què fer per llevar-me-la del cap. Segurament reestudio Biologia perquè m'agrada retrobar-la, malgrat la blasmi com ara ara.

La Biologia, com us podria fer partíceps de tot el que m'evoca?

Avui en Sostres ha escrit això a l'Avui:

Quan som joves tendim sempre al dogma, a creure que som més llestos que els altres i a donar lliçons. Ens prenem seriosament i creiem que estem en un pla moral superior al dels altres. Si Hitler hagués tingut ni que només fos una mica de sentit de l'humor segur que mai no hauria fet Auschwitz. Quan som joves som només aquesta gran ira que puja i molta demagògia. Vés a saber què hauríem estat nosaltres a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini: quan encara no havíem conegut el perill ni les funestes conseqüències de tot aquell embolic.

Parla de Günter Grass, que ha reconegut que va ser de les SS. En tot cas, en aquella època tothom hi era allistat, era com un Cau obligatori, i si no hi anaves eres sospitós d'alguna cosa. Si tothom diu una cosa, si tothom la fa, i si les veritables conseqüències són amagades i manipulades, doncs és molt difícil anar a la contra. (Més que defensa, això és autodefensa...)

Pel que fa a la definició de joventut que fa en Sostres, deu tenir raó. Jo també em crec moltes vegades més llest i vaig donant lliçons a qui té ganes d'escoltar-les (pobrissons). Aquest fastigós blog n'és l'exemple de com un visionari pot tenir fins i tot seguidors que se'l llegeixin. Però en qualsevol cas, jo continuo creient que això de considerar-se el més llest de la classe és propi de totes les edats, tot i que potser els joves fem més gràcia perquè en moltes coses no tenim ni puta ideia, i perquè les canes fan com més respectable.

Ara mateix estic fart de les vacances. Tinc ganes d'estar enderiat amb els mil projectes que tinc durant la resta de l'any. Ara només m'ajec al llit i llegeixo, i volto per internet i em trepano el cap amb bajanades que m'estan embogint. Demà torno a la feina, i ja en tinc ganes, per estrany que sembli. Prendre vacances de mi mateix...

Ara farà tres anys que treballo a l'Àrea de Guissona del poble. He vist passar molta gent, molts dels quals han durat setmanes o dies. En fi, als que veig més espavilats sempre els aconsello d'aquesta manera: Fes el que et dicti el teu criteri. El "jefe" diu moltes coses, sovint contradictòries, per la qual cosa el millor que pots fer és seguir les teves pròpies normes.

Com molts cops he dit, sóc filoanarquista, i el fet de militar a ERC és només una altra de les meves innumerables contradiccions. Cercar el meu camí, el meu propi camí, al marge del que diguin els altres, m'obsedeix contínuament. Sóc orgullós, molt orgullós, no accepto normes de ningú si no em semblen bé, tot ho critico massa, fins al punt de rondinaire pesat. Deu ser rebel·lia jovenívola, grenyes al vent i Judas Priest de banda sonora. I'm a rebel, deia Accept.

Sóc jo qui fa les normes, sóc jo qui decideix la meva pròpia moral, què és ètic i què no ho és. És ètic matar algú? Això depèn de per què. En certs casos, hoc. Cada cop és més evident que els valors són contingents, efímers, fruit del context. Trepitjo l'herba si em rota, assassino si em va bé. I no dubteu, que si mai haig d'assassinar, ho miraré de fer, malgrat la síndrome Raskòlnikov, la qual consisteix en els dubtes previs i els nervis del moment, i espero que no pas en la recança posterior.

Cadascú hauria de ser prou madur com per bastir-se una escala de valors pròpia, i de considerar si les seves accions són justificades o no. L'Estat és fornit sobre preceptes generals, cada cas particular és especial. L'Estat és el nou déu que cal derrocar.

—Avui no acabarem amb aquest tema —em tranquil·litzà Max—. És evident que no has de matar ningú ni violar noies i assassinar-les, no. Però, encara no has arribat al punt de poder distingir allò que realment significa «permès» i «prohibit». No has descobert més que una part de la veritat. La resta vindrà, pots refiar-te’n! Ara, posem per cas, des de fa un any tens un impuls dintre teu que és més fort que tots els altres i que es considera «prohibit». Per contra, els grecs i molts d’altres pobles han fet d’aquest impuls una divinitat i l’han honorat en grans festes. El «prohibit» no és, doncs, etern, i pot canviar. Avui, qualsevol pot dormir amb una dona sempre que hagi passat pel capellà i s’hi hagi casat. En altres pobles és diferent, també avui. És per això que cadascun de nosaltres ha de destriar tot sol allò que és permès i allò que és prohibit…, prohibit per a ell. Hom pot no fer mai res prohibit i ser en canvi un gran canalla. I a l’inrevés… En el fons és una simple qüestió de comoditat! Aquell que és massa còmode per pensar per ell mateix i ser el propi jutge, se somet a les prohibicions tal com se li presenten. Li és fàcil. Altres senten les lleis dins ells mateixos; per a ells hi ha coses prohibides que tots els homes d’honor fan diàriament, i els són permeses altres coses que normalment són mal vistes. Cadascú ha de respondre d’ell mateix.

Demian, H.H.

[Raskòlnikov ve del rus Raskol, que vol dir cisma, divisió]

Ha refrescat, però l'ambient es pot afeixugar en qualsevol moment. El millor contra la calor és la relativització: tot recordant la calor granadina de les cinc de la tarda em sento alleugerit com una ploma. De vegades em queixo perquè l'aigua de la dutxa surt freda als dos minuts d'engegar el raig. Però a quants indrets de món s'han de remullar en fangonosos bassiots estantissos? I bé, la calor no és tan fotuda, tot i que sembli que t'escanya. La calor es pot suportar molt bé, ignorant fins i tot que existeix l'aire condicionat. És d'enzes clamar al cel només per un mes continuat de temperatures superiors als trenta graus. En tot cas, pots enfotre-te'n. Relativitzant-la, enrient-te'n, l'has vençuda. Si el clima és irrespirable, jo m'hi cago a sobre. Merda de muntanya no pudor, però la pròpia encara menys.

Els agorers anuncien que aviat tornarà la canícula puixant. No tornaré a parlar-ne seriosament, amb aires de transcendència, perquè és ridícul. Com sempre dic, la vida ja és prou absurda com per prendre-se-la seriosament.

Això vaig escriure-ho a una altra banda. Es tracta del típic moment d'alegria, potser borratxa, o potser no, que experimento sovint, i que tanmateix contrasta amb la profunda tristesa existencial:

De vegades abraçaria el món, si tingués prou braços per fer-ho. De vegades saltaria fins gratar el cel, bussejaria fins l'abisme més fondo, petonejaria el meu més odiat enemic. De vegades estic eufòric perquè el cel és blau, perquè faig Scrabble o perquè és el meu sant. M'introspecciono i no estic trist, malgrat arrossegui sempre aquest costat fosc allà on vagi. Però són dies en què fins el disc més dolent et sembla una obra mestra, en què la cervesa del Mercadona és com una de negra irlandesa, o el que fan a la tele té prou suc i bruc. Són dies en què pots estar escriguent aquesta gasòfia i encara semblar profund i intel·ligent.

I seguiré endavant, malgrat que totes les novetats es desgasten i esdevenen rutina. Malgrat que algun dia m'atiparé d'enfilar-me sobre els altres, o m'atiparé de protestar per un pla urbanístic que potser ja s'haurà aprovat. Perquè serà difícil mantenir una il·lusió que potser ha estat manufacturada (inflada de forma artificial). És difícil ser optimista i dinàmic quan creus que tot és tan prescindible com una pedra a la sabata. Però malgrat la pedra continues caminant, sabedor que un dia la llençaràs per la finestra, i que potser rera la pedregada anirà qui l'ha llençada.

Llegit he Crim i Càstig de Dostoievski, i sorprès sóc del que m'hi he trobat: exaltació del superhome nietzschià i enardiment del crim nihilista! No m'ho esperava pas. Esclar que Dostoievski, cristià conservador empedreït, ho matisa molt i acaba per blasmar la idea, però la idea ja hi és, i qui sap fins a quin punt no la compartia, el bon home, malgrat amagar-la.

Des de l'ateisme més fulgurant i el menyspreu més abrandat per la vida, jo també tinc la meva teoria del crim. La hi vaig explicar a un company de feina, que al capdavall fou el meu millor amic: l'assassinat no és reprotxable des del punt en què, un cadàver, no es pot plànyer de la seva condició de cadàver. A un mort, tant se li'n fot, de ser mort. Matar algú és indiferent per la víctima. Per tant, el màxim interessat, l'occit, és absolutament neutral, ja no existeix, i per tant, tampoc existeix cap raó per no occir-lo si així ho considerem necessari, en el benentès, esclar, que no se'l faci patir gaire.

No n'hi hauria d'haver cap remordiment, però confesso que jo seria un Raskòlnikov qualsevol i que em turmentaria per la meva viltat. La millor manera de superar un crim, o un amor, és tornar a delinquir, o tornar a estimar. L'única forma d'oblidar l'últim amor és cercant-ne un altre. La millor manera d'oblidar el mort és matant-ne un altre. Tanmateix, sospito que jo seria un Raskòlnikov qualsevol.

Em parlareu del patiment dels familiars, amics i coneguts. Aquest patiment és només egoisme. Partint ja de la base de què les despulles no ploraran per la seva pròpia mort. Partint de què, si ets creient, el cadàver passarà a millor vida. Partint d'aquests dos supòsits, la mort no és mai dolenta pel cadàver, i en el pitjor dels casos només és neutral. I doncs, per què ploreu?

Ploreu perquè el mort encara és viu en vosaltres, però ploreu sobretot perquè vosaltres éreu vius dins el finat. Hoc! Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Jo visc també als altres. La veritable raó dels plors davant un difunt és la mort d'una petita part de nosaltres. És egoisme. A nosaltres el mort tant se'ns en fot. Quan moriran mons pares, jo potser ploraré (fa moltíssims anys que no ploro), però sabré que la tristícia serà únicament egoista.

Per últim, i per no allargar-me massa, només afegiré que tot i que jo pensi així, no tinc cap intenció de matar ningú. Primer, perquè no veig la necessitat. Segon, perquè no sóc un superhome i, d'entrada, m'enxamparien, i, a sobre, seria un Raskòlnikov qualsevol i tindria remordiments. Tercer, perquè en el fons sóc un filantrop i m'estimo la gent.

Recordo una nit de borratxera esguardant el cel estelat. Potser fou amb Ganàpies? O potser amb mon pare? En qualsevol cas, em recordo que jo era assegut, entotsolat com és costum, contemplant els estels i pensant en com n'era de maca la vida. Era feliç de viure i feliç de la companyia. Anava tan pet que no distingia el kali de la cola. En aquell instant com d'intemporalitat, de suspensió existencial, somreia per la gràcia d'aquell moment. Gaudir del camí, de l'experiència, del tresor inesgotable de la gent, dels secrets del món incommensurable «que no te l'acabes». Tot esguardant el cel estelat em sentia feliç malgrat el sense-sentit de la vida. Però a Barcelona no es veuen els estels.

No sóc feminista. Una altra cosa que m'ha recordat en Juli Soleràs: si fa no fa, deia així: «Jo crec en déu i, nogensmenys, me'n foto de la religió; pel que fa a tu, no obstant això, resulta que no hi creus, però no goses enfotre-te'n».

Cinisme? Potser sí. No té mèrit enriure-se'n d'algú si aquest algú no ets tu mateix. O bescantar Catalunya si no ets català. D'igual forma, el respecte hauria de ser quelcom més aviat "místic", o profund, però no hauria d'evitar la befa desacomplexada. Tot pot ser objecte de mofa perquè tot és humà, és imperfecte, profà: no hi ha res que sigui tan sagrat.

Per això, comparteixo que les dones tinguin els mateixos drets de facto (no solsament de iure) que els homes. El que no suporto són les feministes ximples que són incapaces d'enriure's d'elles mateixes. Són més dogmàtiques que Stalin! Encara penjarien qui gosés insinuar que tal dona ha ascendit per mamar polles.

El món ja fa prou pena com per prendre-se'l a la valenta. La vida ja és prou ximple. La condemna... l'absurd és aquesta condemna tan desproporcionada, el no-res i l'oblit total, la no existència. Viure amb aquesta certesa, sense possibilitat de creure cegament en res, sense fe que il·lumini un camí, fa que transformar-se en escarbat llefiscós sembli desitjable. Però tant se val! Perquè morir, matar-se, és tan pocasolta com continuar visquent. El meu únic crim fou néixer; la condemna, la mort rera tortura sense llegir sentència, perquè sí. I la pocasoltada és aquesta fal·lera per la transcendentalitat imbècil. Dios bendiga a los imbéciles.

Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra, qui roja, qui roja i negra, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

—Que com que ningú no la coneix —vas dir— no molestarà a ningú. D'altra banda —vas afegir—, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.

Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: com era la bandera federal? [...] Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats.

Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?

—Més val que en sobrin que no pas que en faltin —vas dir tu—. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta Glòria, Joan Sales

La meva bandera és una estelada roja sobre fons negre. Fa vergonya adonar-se de la pròpia absurditat amb escenes com la relatada aquí dalt. Ens barallem per banderes que identifiquen territoris separats per fronteres no gaire més amples que una petita esquerda, però que ens encarreguem d'eixamplar amb totes les nostres forces fins a la categoria d'avencs insondables.

No posaré punts suspensius perquè segons en Sostres és abominable. En el fons no sé com expressar el fàstic que de vegades em fan totes les putes banderes que han parit els milions fills de puta de tots colors que campen pel món i que ens han anat dant pel cul des que vem sortir sangonosos i ploricons del cony de les nostres mares.

Vivim enganyats. Però no som els únics a la Història: d'exemples extrems en tenim l'Alemanya nazi, la Rússia soviètica i les societats teocràtiques en general. Els ciutadans s'han empassat els dogmes del règim i es pensen que els altres sistemes duen a la misèria de la Humanitat.

Això mateix pensa la immensa majoria indiferent de les societats capitalistes, i en fi, la resta de la majoria. Pot ser ampliable a la resta del món aquest sistema, sense generar tantes inequitats i de forma sostenible?

Crec que el primer dogma que encega els ciutadans és el nacionalisme. Una cosa és el dret a l'autogovern d'una comunitat política, i una altra és preferir Nadal a Federer només perquè és "espanyol". Això em du a un altre pilar del sistema: els esports i, en general, la cultura de l'oci i l'entreteniment. La tele renta el cervell, els videojocs hipnotitzen, els esports ocupen totes les converses, igual que la Belèn Esteban. Creiem que vivim bé, igual que els soviètics creien que vivien millor que els nord-americans, però podríem viure molt millor.

Nosaltres veiem inacceptable la societat feudal. Potser quan estudiïn la nostra època d'aquí a tres-cents anys, els ciutadans futurs consideraran tan inacceptable el nostre sistema com nosaltres el medieval. Jo crec que, amb perspectiva històrica, tots els tabús d'ara no existiran. La mateixa gent que ara em recrimina constantment que sóc un pesat perquè ho critico tot, el 2300 em donaria la raó.

Sospito que la majoria de la gent es creu més intel·ligent que el del costat. Jo dec passar per ruc per la majoria, però per mi la majoria és ruca. El meu company de feina pot ser un imbècil, però segur que jo també ho sóc per ell; i etcètera.

Molts posts dels d'aquest blog deuen palesar aquest menysteniment vers la majoria de la humanitat. La mateixa forma d'escriure, amb mots com ara "mot", "palesar" o "envers", ja denoten que fins i tot divergeixo en la forma d'expressar-me, mal que sigui només en l'escriptura. Potser el que més m'horroritza de la mediocritat dels altres és el reflex de les meves pròpies limitacions. El meu odi envers els idiotes que m'envolten (la bruixa grassa nana veïna del pis de sota, els alienats que s'empassen la Salsa Rosa i el Tomate, els nacionalistes que es follen la seva bandera, etc) és en realitat odi al que jo sóc i, en el fons, no vull reconèixer.

Ha de ser, al capdavall, complex d'inferioritat. Haver de creure que jo sóc més, haver de creure que els altres són menys, i no creure que senzillament cadascú és com és i que tothom és bo a la seva manera. En qualsevol cas, continuo professant la mateixa por atàvica a exhibir un grau d'estolidesa que s'apropi mínimament al de la bruixa grassa del pis de sota.

Hauria d'arrodonir aquest post amb mil reflexions que no em deixaran dormir (o potser sí), però no les tinc gens clares i segurament fa temps que em volten pel cap. Segurament l'imbècil del Salsa Rosa està menys alienat que jo.

Quan no t'hi trobes còmode és millor fer les maletes i marxar. Al cap i a la fi, mai no m'ho he cregut del tot. Creia que m'ho creia, però no m'ho creia. I ara! Jo també sóc sectari, però n'hi ha que ho són moltíssim més encara. El món no és roig i negre, el món és gris pansit Belén Esteban, és gris amarg de gintònic i gris fred de mitjanit d'hivern. No cal anar pintant amb guix per les cantonades que el món és d'un altre color que no sigui el gris, perquè és gris i no roig. Mentre els teus conciutadans no esmercin les dues hores i mitja diàries de tele en llegir llibres, fins que no s'oblidin del futbol i deixin de empassar-se els telenotícies d'Antena 3, fins aleshores el món serà gris pansit. Amarg i fred, això ja són figues d'un altre paner.

El meu petit món sí és roig i negre. No us encaparreu en guixar les cantonades de vermell, perquè la grisor l'engoleix en tres hores: no us entenen. Pobra gent que, a més de treballar deu hores diàries posant totxanes, a més llegissin Sartre i l'entenguessin! Per la meva part, no espereu gaire cosa més de mi. Prou tinc amb mi. C'est fini.

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

Llegia ahir l'article d'en Francesc Orteu al diari Avui, cito el que més em va frapar:

L'AVUI de dimecres va ser especial. No passa sovint que allò que llegeixo em preocupi. Justament per això compro el diari, per evadir-me de la realitat, de la meva. Si la feina del diari és fer creure que passen coses, la feina del lector és resistir-se a creure que passi res.

Fa temps que em vaig adonant que les notícies en general que duen els medis de comunicació són normalment ximpleries que no afecten en res la meva vida, que són triades per les reaccions que puguin desvetllar o per crear un corrent d'opinió que respon sempre als interessos d'algun sector. Per veure això, no cal ser massa eixerit, tothom ho sap al cap i a la fi.

La gent deu mirar les notícies perquè es consideren més informats, gairebé un deure intel·lectual i democràtic. Però és en realitat un altre passatemps, és un altre Salsa Rosa, més deixalles. La tele enlluerna i colpeix i modela al seu grat el que la gent diu i pensa. Potser penseu que en faig un gra massa, però que Ishiguro m'ajudi (ho tinc en anglès, ho sento, comentari avall):

There was this particular thing Susie did whenever Greg set off on one of his speeches about Proust or whoever: she’d smile at the rest of us, roll her eyes, and mouth very emphatically, but only just audibly: “Gawd help us.” Television at Hailsham had been pretty restricted, and at the Cottages too—though there was nothing to stop us watching all day—no one was very keen on it. But there was an old set in the farmhouse and another in the Black Barn, and I’d watch every now and then. That’s how I realised that this “Gawd help us” stuff came from an American series, one of those with an audience laughing along at everything anyone said or did. There was a character—a large woman who lived next door to the main characters—who did exactly what Susie did, so when her husband went off on a big spiel, the audience would be waiting for her to roll her eyes and say “Gawd help us” so they could burst out with this huge laugh. Once I’d spotted this, I began to notice all kinds of other things the veteran couples had taken from TV programmes: the way they gestured to each other, sat together on sofas, even the way they argued and stormed out of rooms. (Never let me go, Kazuo Ishiguro)

Per resumir, diu que on vivien abans gairebé no veien mai la tele, i que un cop anats a viure a aquella altra banda, va adonar-se com els que ja hi duien més temps (els veterans) tenien manies estranyes. Un dia va advertir que aquests gestos els havien copiat de la tele.

El que vull dir és que estem íntimament marcats per la tele i que ja ni ho sabem, i si ens ho diguessin ens emprenyaríem (al llibre, es va emprenyar l'amiga de la protagonista per això). Als telenotícies ens diuen amb què ens hem d'emocionar i sobre què hem d'opinar, i destrien el que hem de saber d'allò que és irrellevant. Aconsegueixen que l'enemic siguin els romanesos que roben a Tarragona, però els empresaris de Pedralbes que evadeixen impostos a paradisos fiscals, aquests no roben. I un llarguíssim etcètera.

Pues va a ser que no, un poquito de por favor, no seas cansino y a la saca. I que em compraré un pis a Ventdelplà i la Cinta és una bruixa, i etcètera. I tots davant la caixa tonta, aliment espiritual, tots per l'adreçador, els directors d'informatius tenen tant de poder com els bisbes a l'edat mitjana. L'opinió pública és un invent. Les notícies no tenen res a veure amb nosaltres, llegir el diari és un exercici d'evasió o d'engany. La Humanitat sencera com un ramat d'ineptes cap a l'esbalç a caure rodolant.

Demà farà un any del que vaig anomenar conflicte nuclear i que no és més que una altra relliscada fatal que va suposar un daltabaix mitjanament important a la meva vida. Quedaria bé que digués que he canviat, però aquest post és un exemple de què sóc exactament el mateix d'abans.

No voldria donar masses pistes perquè en aquest camp sí que m'he tornat molt més caut i no sé qui pot estar llegint això. Però encara miro amb els mateixos ulls i actuo igual, mig amagat. Encara poso la traveta i espio pel forat del pany, assabentant-me de coses per tercers i a petites bequerades per comptes d'anar a parlar directament.

Em fa gràcia com d'uns anys ençà he passat de morir-me de vergonya per preguntar a algú on és la paradeta dels Erasmus, o el carrer Mallorca, posem per cas, a despullar-me com si res enmig del Campus de Montilivi amb altres castellers d'altres colles amb els quals tinc molt poca confiança. En tot cas, allò de tracte obert, o de guerra oberta, si voleu, el cara a cara personal, intimar amb altres, és una cosa que encara no he pogut superar. Em sap greu perquè de la gent se'n pot aprendre molt i sospito que perdo molta riquesa d'aquesta manera, però no sé fer-ho d'una altra. Ni parlo gaire de mi ni m'interesso pels altres.

Sempre he estat un noi rarot i solitari, i ara, per bé que d'una altra manera, segueixo igual. Em sap greu per una banda, per això que he dit, però per una altra també té els seu avantatges que aprofito en la mesura que puc. I en fi, demà a quarts de deu del vespre encendré una espelma pels damnificats d'aquell conflicte nuclear.

Avui ha estat un gran dia perquè he conegut en Peris del Cor de la Ciutat. Era el capítol mil cent i escaig de la telenovel·la, el primer que veig sencer (tot i que m'hi adormia), i em sembla una puta merda que retrata la societat decadent en què vivim i...

Perdoneu, m'han dit que haig de ser constructiu. Sé que criticar és molt senzill i que proposar alternatives és molt més difícil. Si més no, els d'IC-V presenten una societat diferent, un model elaborat i etcètera. Jo sóc jove i vaig aprovant les assignatures a empentes i rodolons, i a més a més estic encara força perdut (efecte prestatgeria al supermercat, o semblant, que em penso que en deien), i no tinc cap proposta per oferir-vos.

No, és tan trist que només sé criticar destructivament. Puc dir: els socialistes del meu poble tot parlant de sostenibilitat aixequen dos gratacels de més de cent metres cadascun a la falda de Collserola, però l'alternativa de conservar la muntanya i reforestar-la és massa somiatruites.

O que l'alternativa al Cor de la Ciutat és el debat al Senat sobre l'Estatut. Però quan sigui mitjanament coherent amb alguna de les coses que faig, i no em faci por de dir-ho en veu alta, potser aleshores hauré madurat. Mentrestant seré un enfant terrible de pa sucat amb oli que només esquitxa sang.

Cínic. Que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals o de no practicar-les (DCVB)

Dec ser un cínic, però com no m'ho acabava de creure he cercat la definició a l'Alcover-Moll. O senzillament dec ser un fill de puta. Però tots sabem com ha degenerat la cosa dels sinònims i els adjectius, i avui dia qualsevol cosa pot definir-se com una puta merda i qualsevol persona com un fill de puta de merda. Així que dec ser simplement un putu cínic de merda.

Això m'ha vingut al cap aquest matí escoltant la professora substituta d'Economia Mundial, que ara no sé com es diu, però que també va a classe amb el carnet d'IC-V a la boca.

Deu ser que he perdut la capacitat d'emocionar-me i d'empatia, que ja no m'afecten els negrets que moren o els mexicans deformes de les maquiles de Tijuana i Matamoros. I deu ser que tant se me'n fot el que passi a més de deu mil quilòmetres de casa meva. No és el meu problema que els mexicans tinguin un govern sàtrapa que els explota a canvi de prebendes.

Sabeu què en penso? Que els que parlen dels problemes a l'Amèrica Llatina i de l'Àfrica i de l'Àsia són gent que fuig d'estudi i que no vol encarar-se als problemes quotidians que es troba cada dia en sortir per la porta del seu gris bloc de pisos (o de la seva casassa a Pedralbes, ves). No sé, quan em parlen dels problemes de Txernòbil em pot fer llàstima i em puc arribar a indignar una mica, però jo no faré res per ells, ni per l'Àfrica ni per ningú altre que no veuré mai en ma vida.

Que em diguin el que haig de fer i quins sentiments haig de tenir per ser una bona persona, em treu de polleguera.

I sou pastats a les monges, i amb la legitimitat del vot aneu imposant bestieses que tant se me'n donen o són contràries al que penso. Aneu a pastar fang.

Som a la primavera. La bellesa de la natura i del món et fa pensar en coses profundes i transcendentals, com ara la llibertat, el sentit de la vida, l'amor i l'amistat. Així motivat, he escrit aquests rims:

La moca revoltada,
freixura esvalotada,
com amb vida sobtada,
aixeca barricades
a congostes contrades
retenint-ne així aturades
corrues inacabables
de fetoroses caques.
I així, amb borda rialla,
encén crudel la flama
que rabent s'encomana
burxant la rodalada,
i amb joia asilvestrada
talment buina de vaca,
d'estrident tronada
com per Zeus orquestrada,
s'estreny la budellada
amb roncs i grunys i exhal·la
empudegant bravada
que tost s'és escampada
per la natura gaia.

Surt feliç un pet pel cul
en plena primavera,
quina alegria, veges tu!,
però, per la propera,
millor sens tanta fressa.

Conec alguna gent que encarna la definició d'optimisme. Són aquells que sempre tenen un somriure, una paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d'una flor i que t'encoratgen per anar-ne a plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar; escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho diuen. T'entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l'altra persona regalima constantment.

Jo, per la meva banda, sóc un pessimista lliberal en el sentit no econòmic. Sóc tan relativista, m'importa tan poc que esclati el món ara mateix, que tot i ser pessimista en tots els sentits, i tot i ser egoista convençut i militant, a desgrat d'això, sóc mig optimista. Perquè arriba un moment en què és relatiu fins i tot allò més essencial, en què caure a pous o ensopegar mil vegades és indiferent, perquè pots tornar-te a aixecar i guaitar els mil colors que hi ha en els núvols, perquè fet i fet, tant se val caure o no caure, l'important és fer camí.

Sempre és positiu que hi hagi algú al teu costat que t'ajudi a badar les parpelles per veure les coloraines —tot i que se les inventi. El món pot ser fastigós, la vida una merda sense sentit, però cada persona que t'ajuda amb una petita empenta cap endavant és un tresor que s'agraeix infinitament, que empeny a viure i a gaudir una mica més, però sobretot és algú amb qui t'agradaria compartir moltes més hores de la teva vida.

Per això aquest és el segon post consecutiu en què acabo donant-vos les gràcies; vosaltres sabreu qui sou.

Tota Monarquia pot tenir un himne, i una bandera. Les lleis es decideixen en Assemblea i, a desgrat de ser Monarquia, no pot tenir Rei, ni Reina. Els ciutadans tenen el deure de conservar llur flora i llur fauna. A la Monarquia, el dret d'autodeterminació i sobirania és legítim i és la base de la convivència mútua. Per codecisió assembleària, ningú no serà immigrant. Totes aquestes decisions, per descomptat, poden canviar en el moment en què la comunitat ho decideixi.

Una monarquia així jo voldria, i no pas una república com la d'Ikea.

Cada dia mirava des de la finestra com la gent hi passava. Quan en coneixa algú —de l'escola, de la feina, de la seva colla...— el saludava. Normalment, li tornaven la salutació. D'altres, però, es feien l'orni, com si no l'haguessin sentit. «Què cony s'han pensat, que no existeixo, o què?», es demanava.

De fet, però, aquella gent que passava, a ell, no l'importava ni gens ni mica. Per això s'ho mirava de la finestra estant. Davallar al món terrenal seria com descendir fins el nivell dels cucs. «El cel el solquen voltors i voliacs, i borinots verds llefiscosos», l'etzibaren en una ocasió.

«Poder un dia podria baixar a parlar amb els llangardaixos, serps i gripaus d'allà baix», es va dir un dia. Va baixar però va sentir-se com si fos a Venus o a Mart. «Renoi, vés a fotre faves!, això sembla l'Estel de l'Alba, un paradís inassolible. Tanta riquesa, com Venus, quins verms, impossibles d'atènyer; bel·ligerants contra meu, com si el cuc fos jo!»

Anava passejant i parlant als coneguts. L'agradava de trobar-se a ell mateix dins dels altres. Va adonar-se de què existia més enllà d'ell, en desenes de mons paral·lels, altres planetes de trajectòries excèntriques. Però aquells mons eren inhòspits, i la perspectiva que tenien d'ell tan esbiaixada com la que tenim nosaltres de Venus d'aquí estant.

Ara hauria de d'acabar aquest relat. Com a desenllaç diré que no sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana de comprendre ningú. (Joan Sales, Incerta Glòria, primera part, primer capítol)

De vegades abraçaria totes les persones del meu voltant, les petonejaria i els hi diria com me'ls estimo, i m'estaria hores i hores preguntant-los-hi sobre ells, sentint-me completament identificat amb els seus sentiments i pensaments de tota mena. En el fons, tots som iguals, però existeix un món a part dins de cadascú, que ens fa ser un tresor ambulant que necessita ser descobert i compartit.

Les persones amb les que convisc algunes hores a la setmana, les que m'ajuden, les saludades, aquelles amb qui m'hi he barallat, les que professen una ideologia contrària a la meva. Som tan rucs que establim mil barreres aranzelàries dins nostre. Allí on hi ha un pròxim, un semblant, nosaltres només contemplem una bandera estrangera i una frontera barrada per un mur d'espines vigilat per un exèrcit hostil.

Hi ha dies en què la vida és bella perquè la gent és bella, i perquè tot sembla més senzill i desapareixen els artificis que ens separen i que ens fan la vida impossible. Són dies de complicitat, harmonia, i pau i amor.

Però tots volem el mateix, sempre hi ha disputes, i el miratge s'esvaeix a l'aire.

Com avui és Sant Josep, he escrit una ximpleria per mon pare, que també és el seu sant i el seu dia (no és avui lo dia del pare?). Ahir, mentre escoltava el Barça, vaig escriure aquesta ximpleria:

Una colla d'arqueòlegs, excavant a una espluga d'una ignota península, altaren-se fora-mida en contemplar aquella insospitada troballa, colgada durant mil·lenis sota quatre pams d'ossos fossilitzats. Amb molta cura els investigadors exumaren les restes d'un vetust cove escantellat, que contenia un manuscrit redactat en bella llengua de llemosí, idioma extint feia més de tres mil anys sota la puixança de lo valencià. Cridaren un intèrpret que aconseguí de traduir l'envitricollat vers, esblaimat pel pas indeturable de les centúries inexorables. El paper servava uns semblants mots a aquests:

Oh magnànima ànima, - basarda de malànimes!,
au, cèsar nostre,
soberg glavi occidor - dels homeiers i malfactors
que nos encontren
i que de vermell roent - repintes el blau espurlent
amb llur sang morta.

Oh magnànima ànima, - q'inclement i sens llàstima
envers la borda
llesques colls i ascles cranis - amb desfici repatani,
com a resposta
als oprobis perpetrats - per temeraris malcarats
fills de marcolfa.

Flama de l'esperança, - la llodriguera socarra
de la pilosa
bístia que ens amenaça - amb la fatal maltempsada
que du a la fossa!
Talment tu ens aixoplugues, - així els déus de les esplugues
t'atorguin vida llonga.

Així que sentiren els rims aquí dalt transcrits, els arqueòlegs restaren pregonament corpresos, aclaparats per la bellesa blasfema del poema. Esmaperduts, astorats, el rellegiren cent vuitanta-set voltes més, fins que a la cent vuitanta-vuitena es fitaren als ulls i es digueren mútuament que aital exemple de dilecció havia de ser de domini còsmic, i fou traduït a totes les llengües de l'univers. Per tal de copsar els versos en tota llur enlluernadora grandesa, popularitzà's l'estudi filològic de llemosí, esdevenint en poc temps llengua franca en tot racó de món i de sistema planetari.

Hi ha gent que pot ser molt simpàtica però que no puc tragar. Alguns són el que en Josep Pla anomena uns primaris; és a dir, gent que es mou pels impulsos més elementals, que interpreta la vida des d'una perspectiva senzilla i trivial. Bé, això no vol dir que aquesta gent sigui tan simple, ni que siguin necessàriament inferiors (inferiors a qui? a mi? Au, va...). Tampoc no vol dir que no m'hi pugui avenir amb ells. Però bé, és gent generalment de temes simples i alienants, d'escassa cultura i reaccions passionals. És gent que pot anar de molt bon rotllo, molt simpàtica i oberta. És gent que, per descomptat, sempre té la raó. I en fi, anar fent.

Dedicar-me a classificar la gent amb trets tan generals és de ben segur un error. Potser el que estic fent és arreplegar alguns casos que conec i abstreure'n unes característiques comunes. Pot ser.

D'altra banda, tenim els materialistes empedreïts, gent que tampoc no puc veure. Alguns dels primaris també són obertament materialistes. Crec que el materialisme és propi de societats culturalment poc desenvolupades, de gent que s'aferra al patrimoni i els diners i projecta la seva vida i la dels seus en funció del benestar venal.

Odio viure pel benefici material, perquè no m'aporta ni tan sols benestar físic. Jugar a les travesses; pensar quant val al restaurant el conill que estàs menjant a casa teva; fer un tossal d'una fotesa com ara cinquanta euros menys; i etcètera, hi ha mil exemples de gent retuda als diners. Suposo que com menys en tens, més t'hi capfiques perquè és més necessari, tot i que la gent mai no es troba sadollada. El cas és que això no és vida.

Tant els primaris com els materialistes són una mena de gent amb la que no m'hi puc fer gaire. De fet, jo no em faig amb gairebé ningú, però amb aquests encara menys. Quan feia l'ESO o el Batxillerat, trobava els meus companys com uns indigents mentals. A la Universitat he anat descobrint gent diferent, que al meu barri escassegen. En endinsar-me en l'entrellat associatiu del poble, he retrobat antics models per tornar-me a adonar que jo en sóc molt diferent. Jo no pertanyo enlloc, ni a un món ni a l'altre, sóc un apàtrida. Tots dos mons m'aporten coses diferents i per això, en qualitat d'observador privilegiat, aprofito per estudiar les formes de relació social. El món és foll.

Per cert, avui faig vint-i-dos anys.

Sempre tens una paraula i un gest amable. Sempre disposada a agrair o a demanar disculpes quan calgui, però el perdó te l'hauria de demanar jo per no abraçar-te i dir-te que ets fins i tot massa bona persona. Vas pel món amb el teu somriure i la teva timidesa, fent-lo més agradós per viure-hi. Hauria d'haver algú com tu a totes les famílies. Tothom que té un micro hauria de ser com tu, i no s'espargiria metzina sinó floretes i una verdor espletant. Si governessis no hi hauria ni països ni res pel que matar o morir, ni religions, ni possessions, cobdícia o fam; tothom viuria tranquil i en pau.

Però ets única i els altres som només el teu reflex translúcid, distorsionat i enfosquit, una silueta teva que s'endevina amb prou feines. Per això no t'abraço ni et faig petons, ni t'he agraït mai que siguis la millor persona que he conegut.

Crec que les emocions són només segregacions internes d'hormones o substàncies que exciten d'una determinada manera el nostre cervell. Els nostres sentiments són només química. Quan et fas molt amb algú i sembla que hi ha bona entesa, es diu que «hi ha química», i és cert.

Estar enamorat és un estat transitori en què es segrega en excés no sé quina substància, anegant el cervell i impedint que rutlli com cal. Aquest estat és passatger, diuen que la passió dura només dos anys (prou temps per dues conillades). Després, la química és diferent.

El problema és quan s'aboquen hormones incontroladament. És com una flamarada al cap, o com si tots els nervis s'ericessin. És impredictible la reacció. Pots saltar, cridar, tustar algú, córrer sense rumb, restar mut... Jo miro de no deixar-me endur per les emocions, miro de no dir ni fer res fora de lloc, miro de controlar-me. Tampoc no m'abelleix discutir, està comprovat que gairebé sempre els bàndols són inamobibles, tothom es creu més llest que el del costat.

La cosa és romandre serè, però és difícil fer-ho sempre perquè les hormones són poderoses. Acabo perpetrant carallotades de les que després me'n penedeixo i amb les quals em torturo contínuament, com un masoca. Algunes són ximpleries sense importància, d'altres no.

Malgrat aquests desavantatges, aquest sistema té la bonesa de contribuir de forma cabdal a la supervivència i reproducció de l'espècie. Som com titelles de la nostra pròpia condició d'animals, estem lligats als nostres impulsos i actuem en conseqüència. Som bèsties, igual de rucs. No som pitjor que la natura perquè som natura, i si els pins poguessin arrabassar territori a les enzines, no dubteu que també organitzarien guerres i exhauririen els recursos i extingirien altres espècies.

Creure en déu és perllongar la causa incausada una baula més enllà; no resol res. Si hi creus perquè «ha d'haver-hi algu», pensa que aquest algu ha d'haver aparegut d'alguna banda. És tan irracional el concepte d'eternitat per explicar la matèria i l'univers com per definir déu.

Hi ha moltes raons per les quals sóc ateu, però aquesta va bé. Efectivament, no puc afirmar que déu no existeix de la mateixa manera que no puc asseverar que els follets són pura invenció. Però puc sostenir que existeix l'edén sota l'escorça lunar i ningú no m'ho pot rebatre. Són els creients els qui han de demostrar que el seu invent existeix, no és pas la meva responsabilitat argumentar el contrari. Cosa que, al capdavall, ja vaig fer i que em va suposar la superació del Batxillerat.

Els creients per mi són com nàufrags al mig de l'oceà agafats a una fusta a la deriva. En el millor dels casos són gent intel·ligent incapaços de creure que el seu complicat món no tingui gens de sentit. Només d'entrellucar de cua d'ull l'abisme s'aferren més fort al ferro del qual pengen, i miren cap amunt i se n'obliden.

Els agnòstics són aquells que s'adonen de què és mentida però que la mentida ja els hi va bé, i malgrat no se l'acabin de creure, viuen amb l'esperança mig amagada de què, de fet, el fons del precipici és un llac i una cataracta i un gemat bosc tropical i hi ha milions de floretes de colors i dones nues disposades a fer oblidar les penes. S'ensumen que aquest oasi és només un miratge, però no volen pensar-hi perquè és molt poc pràctic.

L'autoengany és positiu, desitjable i fins i tot necessari. Així ho crec. També crec que es pot anar caient a poc a poc durant vuitanta anys sapiguent que t'esclafaràs a terra i moriràs ben mort, com les cuques. Però no és recomanable.

Escriure aquí és una mena de psicoteràpia, hi he escrit massa coses, algunes de les quals vaig acabar esborrant.

Em sento contínuament desplaçat, com si no fos peça del trencaclosques universal. Hi deu haver, al marge del puzle a mig fer (més aviat, una mena de xarxa), tot de peces esparses i isolades, enmig de la tenebra. De fet, ara que hi penso més, la retícula ha de ser molt densa a posicions centrals, i molt més dispersa a la perifèria. Ha d'haver-hi sistemes secundaris de xarxes, on molt pocs fils (o peces del puzle) han de fer de pont entre aquestes xarxes subsidiàries i la Xarxa principal. Ha d'haver-hi alguns nussos que només es connecten a la resta mitjançant dos o tres lligams, els quals, aquests sí, poden desenvolupar un miler de vincles amb la gran Xarxa que evita que les coses es perdin al buit infinit.

Noteu que és molt més fàcil tallar quatre cordillets que no pas un sistema reticular complex. I bé, quan una buinassa cau del cel a la Xarxa, tots els nodes es reparteixen la merda de forma similar, i fins i tot se n'enriuen i se n'enfoten. Però els nussos dels extrems, se l'han d'empassar solets i fa de més mal pair.

L'aranya va teixint la teranyina i les vespes i borinots i tàvecs hi moren i la xarxa ni ho nota. Però bé, jo molt sovint encara em sento com quan anava a tercer de l'Eso i la meva vida era un putu forat immens, que els fiblons de les abelles s'encarregaven d'engrandir dia rere dia; és quan, un altre cop, m'adono de què els fils que s'han anat bordant eren molt prims i precaris, com de mentida.

En fi, tot és ficte i tot és mentida, i tot és culpa meva. I tothom té el mateix problema, malgrat que potser això va per graus.

No puc sofrir la gent com jo, que es creu amb la veritat absoluta. Creure's que la resta és una merda. Mirar per damunt l'espatlla amb aire de perdonavides, blasmar altres formes de fer diferents, que es consideren ímprobes o infrahumanes, segons com. És com dir que tothom, llevat de mi i un grupet, és una bèstia de prat o una cuca llefiscosa, segons el cas. Com anar d'okupa per la vida, desbarrant contra tot i contra tothom, o de punki radical, o d'alternatiu dels collons, o d'antiqualsevol cosa (especulació, contaminació, pobresa o sevillanes, tant és). És enfilar-se a un arbre i esventar incensantment que

i insultar a tot aquell que em qualifiqui d'immadur pocasolta amb aires d'enfant terrible i ganes de fer-se notar. Dalt de l'arbre més alt, perquè se'm vegi de tot arreu, m'esgargamellaré perquè tot Esplugues senti que sóc el més xupiguai, ningú no es quedarà sense sapiguer-ho. I com no m'erro mai, qui tan sols gosi mormolar que, efectivament, no hi toco, i que m'haurien de lligar curt, i que faig nosa bramulant sense descans, doncs que se'n vagi a cagar a la via. És un venut ignar.

L'últim cop que vaig plorar devia cursar segon de l'ESO. Si això és cert, tenia al voltant de tretze anys, catorze poser. Recordo que aquell dia havia anat una mica pitjor que els altres, que tot just entrar a escola ja havia anat de mal borràs i a classe havia empitjorat més. En pujar al terrat a l'hora de l'esbarjo, vaig anar, sol com de costum, cap a la barana, i mirant els nens de cursos inferiors jugant a pilota al pati de baix, vaig passar una estoneta plorant i somicant. Una noia de la meva classe (hola Teresa) em va demanar què em passava, però vaig fugir i no recordo gaire cosa més.

D'aleshores ençà, hi ha hagut molts dies en què he volgut plorar, però no he pogut. Vaig dir-me aquell dia que mai més no ho faria. Ma mare explica que, quan era infantó, era molt bon minyonet i plorava molt poc. Això, però, crec que és més aviat perquè jo mai no m'he volgut fer notar massa, mai no em queixo gaire, mai no bado boca.

No recordo haver plorat per cap persona llevat de mi que no hagi estat Ella, quan era molt petit. De fet, gairebé no me'n recordo, però sé que vaig plorar perquè se n'havia anat. Recordo que plorar em refeia per dins, em llevava una mica el neguit.

En fi, avui no és que en tingui ganes, només ho he recordat mirant la foto d'Ella, quan ja li quedava poc per morir. Fa mal de mirar aquella foto, reduint a memòria coses boniques que ja han deixat d'existir. Molts cops m'he preguntat si tornaria a plorar per algú altre. Jo crec que sí. I suposo que tornaré a plorar per mi.

Jo idealitzo algunes coses que poc o gens he conegut. Elevo als nimbus èpoques passades que de segur varen ser pitjors que l'actual, col·loco nimbes a individus mitificats. Llegia per exemple la història d'Esplugues, i m'enyorava de com era el poble abans. I així amb algunes coses.

No puc dir que ahir caigués cap mite, perquè encara és una santa, per a mi. Era molt jovenet quan se'n va anar, però vaig plorar la seva marxa. Sempre l'he situada a la part més sobirana del solemne cadalfalc. Durant la justa inacabable, que ja dura vint-i-un anys, anava envestint els oponents, rebent les seves estocades i adesiara caient del cavall. I la seva àuria figura, del cadafalc estant, m'aixecava de terra perquè jo, brandant l'espasa, migpartís el cap de l'enemic.

El cas és que ahir van ficar a la rentadora amb lleixiu el concepte que tenia d'ella, i n'ha sortit esblaimada i menys lluminosa. Els meus records daten de la més tendra infantesa; eren percepcions distorsionades. El temps els ha distorsionats encara més.

Malhaja la realitat facinerosa, però! Ella continua essent estanyol al desert i illot enmig de la mar, i per molt que ens recordin que els semi-déus també caguen i tenen furóncols purulents a la cara, els semi-déus continuen essent semi-déus.

Per transmetre l'emoció als altres has de ser tu el primer embriagat per l'emoció. A la revista dels castellers, un xicot va dir-me, entre d'altres coses que em van satisfer molt, que la meva editorial aconseguia infondre ganes de començar la nova temporada. Precisament aquest era el meu objectiu, que vaig escriure aquí al blog, i veure que hi he reeixit em fa molt content.

Això treu cap perquè estava escoltant un grup de música a la meva habitació i realment m'ha motivat a imprimir la lletra i cantar-la. Està en alemany, i jo ben poca cosa en sé. De pronunciació, una mica gràcies a Rammstein. Feia temps que no cantava una mateixa cançó cinc o sis cops seguits. El grup fa black metal amb alguns tocs folk, i les seves lletres parlen de paganisme i essències.

Fa també moltíssim temps (en deu fer més de cinc anys) que no escolto els 40 Principals, ni música pop. Una de les coses que m'avorria és que sempre seguissin el mateix esquema estrofa-tornada-estrofa. Una altra, que els cantants, normalment, no composin la seva música, i siguin només una cara bonica pel màrqueting. Aquella música no em motivava, no em transmetia res: potser perquè els propis cantants no s'ho creien, en el fons. I bé, el tema estrella, l'amor, havia arribat a perdre tot el seu sentit, com quan repeteixes incesantment una mateixa paraula fins gastar-la.

Aquest grup m'ha arribat com pocs. El black/folk/pagan metal ja és un estil que m'agrada especialment, com ja havia comentat, i malgrat que alguns s'endinsin en territoris ideològics repugnants. Però la força, el sentiment que hi aboquen, les ganes, es traspuen a cada nota. Hi ha grups que canten collonades o bestieses i que fan riure. N'hi ha d'altres que de principi a final et captiven, que creen una atmosfera i un món a part, una altra dimensió. No cal ni llegir la lletra per sapiguer què diuen, perquè ja només la forma de cantar i la part instrumental és prou explicativa. Després, amb la lletra al costat, t'adones de què, efectivament, diu el mateix que la música.

En concret, em transmet la melangia per un món perdut, idealitzat, anorreat per la mediocritat de l'entorn, i la ràbia constructiva, la crítica furibunda, sense concessions, l'odi i l'ira contra tot plegat. És una cançó trista però esperançadora i plena de ràbia. I això no es pot transmetre si no se sent de debò.

Fa pocs anys, entre tres i quatre estius enrera, recordo que era la meva etapa de més amor per la pluja. Va ser quan, sortint de la UPC, vaig inventar la frase Plou poc prò plou prou, una tarda de lleu plugim. La nit entre el trenta-u d'agost i l'u de setembre d'aquell any, recordo que va ser la més plujosa de tot l'any. S'havia anat la llum al barri. Veient la impetuosa tempesta, que arrossegava el fang del carrer aixecat per les obres, com la sang d'una nafra oberta (retòrica de pa sucat amb oli), vaig acabar sortint-hi. Era més tard de la una de la nit, els carrers eren solitaris. Soliu, corrent, jo travessava el poble. La torrentera m'inundava les vambes; anava tot xop i començava a tenir fred; i per això corria. Corria, i corria carrers amunt, esbufegant, no sé si havia begut, crec que no n'havia tingut temps encara. Sobri, doncs, vaig arribar al Pou d'en Fèlix, un parc d'Esplugues força gran i amb molta gespa. Vaig estirar-me, sobre l'herba, en aquell aiguamoll. Obria la boca... bevia l'aigua dels núvols que permetrien que l'endemà fos blau immaculat —que xuclaven la pol·lució.

Vaig girar el cap. A la dreta, una xiqueta, com jo, estirada a la gespa. Semblava que plorava.

Sempre m'ha agradat la pluja. Això li comentava, per aquells temps, a una companya de la feina. També li vaig comentar que la vida no té sentit. Un vespre que plovia vaig arrencar a córrer amb els braços estesos, vaig perdre'm entre el dens xàfech i ella es va pensar que m'havia suïcidat, pont avall. Estava espantada i em va insultar.

Potser són els dos records de què disposo més punyents amb la pluja de protagonista. La pluja m'agrada molt, faci calor o no, vagi en bici o a peu, de qualsevol manera té el seu encís. La pluja és grisa, és fosca i és torracollons, i fins i tot es podria arribar a dir que no té sentit. Per què plou? No us ho heu preguntat mai? Per què hauria de ploure? Per què la química és d'aquesta manera? Però és així, és un fet objectiu, i la gaudim malgrat tot...

M'encanta la pluja. M'encanta fruir-la mentre tots van sota el paraigua, escagarrinats, esporugits. O córrer cap enlloc, fugint cap endavant: fins que l'aixeta deixi de rajar, fins que mori la pluja. Quan això passa, res del que hagi pogut fer sota seu no haurà tingut sentit.

Anit al llit vaig tenir com la sensació instantània d'una regressió als meus nou anys. Donava voltes als llençols mirant d'acluclar l'ull quan vaig pensar en adoptar la posició que antany prenia per dormir. I va ser com si per un moment els meus braços i cames s'escurcessin fins la mida que tenien durant els Jocs Olímpics i la Copa de Wembley... M'hi vaig adonar perquè no cabia com volia posar-m'hi, extremitats massa llargues. Quins temps aquells...

I ara fa un instant he tingut un altre flaix, però a la inversa. He visualitzat amb la perspectiva d'un Josep de seixanta anys la meva vida d'universitari, només per un moment. Ha estat com si després de sis dècades d'experiència acumulada m'atrevís a jutjar el que he fet i estic fent ara. El privilegi ha durat pocs segons, també.

Quina sentència he dictaminat? Que aquests eren anys de desorientació i convulsió, que encara no sabia què volia fer de la meva vida i que, en general, eren uns anys tristos. Putus iaios sexagenaris.

De tres anys ençà podríem dir que la meva vida ha canviat molt. Mai no havia sortit del niu, havia fet el que els papàs m'havien dit... però tot feia olor de caquetes i resclosit i n'estava tip d'enxubament.

Ara que he aixecat el vol he conegut gent que ve de tornada de l'horitzó. Quina paüreta! Anar tan lluny! Les coses es veuen molt diferents fora del niu, però sortir del bosc ja fa molta basarda.

És tan absurd que estic pensant en creuar el mar, i si se'm fatiguen les ales ja miraré de tornar... i si caic serviré d'aliment als peixos i jo no me'n podré plànyer. Però ni la mar és tan ampla ni el meu vol és gallinaci. Au, crec que ja tinc el primer objectiu pel 2006: creuar el mar.

Porto una setmana sense escriure res, i això és el pitjor que podria escriure. Però no tinc ganes ni temps per actualitzar el bloc. No hi ha res que m'impulsi a escriure, només hi ha motius que m'esperonen a no fer-ho. Perquè, de què parlar? Voleu sapiguer com ha anat la diada dels Minyons? Una merda decebedora. Voleu sapiguer què és de la meva vida? Una buina solitària enmig d'un camp cremat.

Vale, entesos, això sembla pessimisme depressiu. Res més lluny de la realitat: no estic depre. Només estic apàtic. No tinc ganes d'estudiar. No tinc ganes de menjar. Gairebé no tinc ni ganes de fer castells (però això és impossible, sempre en tinc ganes). Estic enllestint un projecte, però la gent no em fa cas: on sou, tifetes de chiuaua? Us ho hauré de fer tot jo? Us hauré d'anar a l'encalç fins que la dalla m'encalci a mi, de pura extenuació? Bellugueu-vos, cabrons! (i que no es senti ningú al·ludit, que no sap ningú de què estic parlant)

Inseriu aquí una tirallonga de queixes i blasfèmies i m'ajudareu a completar el post:

He sentit tantes vegades plànyer's la gent pels negrets morts a Gibraltar, o pels nens de panxes inflades, envoltats de mosques i al caire de la mort.

La culpa no és nostra. Nosaltres només vem conquerir els seus territoris, dividir les seves nacions, violar les seves dones, esclavitzar els seus homes, anihilar la seva cultura i robar els seus recursos. Nosaltres només votem partits condescendents amb aquesta situació. Ni demanem perdó ni en demanarem. Perquè som innocents.

Hem de posar fronteres! No tenen dret a entrar sense contracte laboral al nostre Estat. Nostre? Bé, a Europa. Són delinqüents i s'enduen subvencions i ajuts que els nostres compatriotes més desafavorits ja no poden percebre. Que se'n vagin a cultivar patates, i si tenen una esperança de vida de trenta anys menys al seu país, que es desempalleguin dels dictadors titelles que el primer món manté.

No als immigrants, són bruts i fan pudor.

Ja ho he dit, hauria de fer un cop de cap i triar la vida, buscar una bona feina i tenir una família, fills, cotxe, hipoteca i una tele plana, viure de forma sana sense excessos i votar a cada contesa electoral. Treballar fins la jubilació i viure aquesta vida fins que mori.

Però a mi tampoc no em motiva. Per què m'hauria d'il·lusionar aquesta vida? Si res no té sentit, encara en té menys viure la teva única puta vida d'aquesta forma. I no, jo no vull ser com la gent del metro. Jo no vull ser com mons pares volen que jo sigui. Fet i fet, no sé com vull ser, però sé q'així no.

A aquest món mai no he encaixat, i és quelcom assumit contra el que ja no lluito. En Salvador Sostres a un article deia que va deixar d'abillar-se amb trajos cridaners perquè va adonar-se de què la personalitat no es demostra amb estridències, que de fet només serveixen per refermar-se quan encara es té baixa autostima, o poca personalitat. D'aleshores ençà vesteix Armani clàssic, excel·lent, no destaca a un quilòmetre però és el millor. També va dir que un dia van inventar-se els texans esquinçats i ara el jovent rebel no és més que l'elenc d'un teatre de titelles, sense personalitat ni valors més enllà d'una transgressió programada.

Per això, totes les estridències que jo mostro al món no són més que manifestacions de la meva baixa autostima. Però a banda de la necessitat pueril d'autoreafirmar-me en uns valors dels que dubto constantment, el que sempre he rebutjat és la rebel·lió planificada des d'un despatx. Potser no ho aconsegueixo, però ho intento. Aquest escepticisme té la virtut de fer-me dubtar de les bondats de tot corrent diguem-ne rebel. Des dels okupes als jasp's, dels hippies als heavies, jo si sóc rebel ho sóc a la meva. No sóc anarquista ni demòcrata, no sóc ni liberal ni marxista, ni conservador ni progressista. Jo sóc jo, i de fet tampoc no sé què sóc.

Si tot fos tan fàcil com creure en déu o res, no dubtaria tant entre tot plegat. Però són masses doctrines, ideologies, dogmes i teories, massa merda i la meva mediocritat intel·lectual m'impedeix d'escatir entre bones i dolentes. No sé qui té la raó, malgrat tingui preferències. I, com tot, no tindria importància si sapigués del cert que, en efecte, sóc nihilista. Però no ho sé.

Tinc tantes contradiccions, tants dubtes, tanta confusió, que no sé què pensar. La lectura d'Stirner em va marcar massa, i sent jo déu, i ajuntant-ho amb una lleugera visió solipsista d'arrels nihilistes, em fa esgaripar fins l'esgargamellament que el món me la bufa, que només jo sóc cabdal per a mi mateix, i que vosaltres, oh pobres espectres passavolants, no sou més que instruments per als meus fins. Uns fins que no tinc delimitats perquè, en aquesta merda de sense-sentit, quins podrien ser?

Així vaig fent. Qualsevol dia pot ser el darrer dia però jo no me'n planyeré; se'n planyerà un altre. Però no és el meu problema.

No us ha passat mai que una vegada quan us crèieu tot sols, en plena intimitat, heu fet alguna cosa de la qual us n'heu penedit en comprovar d'improvís que en realitat hi havia algú més a la vora? Aquestes situacions violentes passen de tant en tant, quan sou a l'habitació amb la porta oberta i no us adoneu que ha entrat algú, o en ple carrer, o pels passadissos d'algun lloc... Pot ser un pet o un rot, burilles, pensaments en veu alta, o malifetes o qualsevol cosa compromesa i que per un descuit una altra persona ha vist. A mi em fa vergonya quan em passa.

Pot ser que una situació es repeteixi diverses vegades al dia perquè es consideri força segura, però que de cop i volta te n'adonis de què t'havien estat observant tot aquell temps. Si el voyeur és algú que t'estimaves d'una forma diferent, i si resulta que mentre va durar allò havies confessat sentiments incofessables, la vergonya arriba al clímax.

Un què pot fer quan contempla amb perspectiva la magnitud de la tragèdia? Pot demanar perdó per haver cantat als quatre vents intimitats que ara qualsevol pot llegir? Per haver estat tan ruc d'haver estat indiscret no només amb la pròpia vida sinó també amb la d'un altre? De pensar que ningú no sabria posar noms, però que va donar tantes pistes que fins un cec ho veuria?

Ja poden passar cinc mesos com cinc segles, que la vergonya és permanent. Mires el rellotge i encara veus l'hora fatídica. Cada dimarts a quarts de nou fas un petit recordatori del que va suposar una bomba més devastadora que les de Nagasaki i Hiroshima. Amb genocidis d'aquesta mena no hi ha perdó que valgui.

En Javier Clemente, un entrenador de futbol, va afirmar un dia que, atès que en vint segons es pot marcar un gol, a cada minut hi ha la probabilitat de què te'n colin tres, i a un partit sencer, dos-cents setanta.

De la mateixa manera, avui haurem perdut quatre mil tres-centes vint oportunitats de proclamar la independència, considerant que l'acte de proclamació pot durar uns vint segons. El proper setze de novembre, quan hauran transcorregut ja dos anys des de les eleccions nacionals, de les quals va sorgir majoria nacionalista, haurem malaguanyat tres milions cent cinquanta-tres mil sis-centes oportuninats. La xifra fa feredat, però és el que hi ha.

No deixem que se n'escolin més! Es fiquin l'estatut pel foradet del cul!
Em diuen radical, però no crec ser-ho gaire més que ells. Només demano la sobirania nacional. El que ells ja tenen i el que ens van arrabassar.

Com ens cal quelcom que ens motivi a viure, cadascú esmerça el seu temps en omplir-lo amb allò que el pot fer oblidar com n'és d'absurd el viure. Així jo, per exemple, visc per desenmascarar tots els paranys del Sistema. Com això és molt cansat, sóc casteller les vint-i-quatre hores del dia. La feina i els estudis, i aquest bloc, i la literatura, em lleven la resta del temps que podria aprofitar per pensar en la dissort.

Els Paranys Els paranys del Sistema tenen com a objectiu controlar-nos, manipular les nostes vides per tal de viure la vida que ells volen que visquem. Tota cosa la valoro dins d'aquests paràmetres, és analitzada com un atemptat a la pròpia llibertat. Es tracta d'una paranoia, una mania persecutòria: qualsevol acció institucional és observada amb lupa. Això, no cal dir-ho, desgasta un colló de mico. Alguns es dediquen tothora a establir les bases de la revolució, però jo no puc.

Els Castells Freturem d'alguna cosa que ens faci la vida més fàcil, vivible. Per la majoria el Sistema és bo, però per alguns no. Aquests potser necessiten quelcom que els faci més païble l'existència. Per mi són els castells: el Sistema i els problemes existencials es dissolen mentre penso en castells. No hi ha res que em pertorbi l'existència mentre faig pinya, me n'informo o hi pujo. No res. Abans d'altres temes m'havien xuclat les energies; ara, a més d'això, n'hi ha d'altres, però com aquest, cap ni un.

La Feina Fa cinc dies (el vint-i-quatre) va fer dos anys que vaig entrar al Guissona. Mentre treballes, no penses, la qual cosa evita greus problemes. Treballar és alienant des de totes les perspectives, de la més existencialista fins a la més materialista. Treballar és un arma de doble tall. Treballar és, al cap i a la fi, un mal menor; és dolent, però és necessari, al capdavall. La feina ocupa un temps durant el qual l'activitat intel·lectual es redueix al mínim.

Els Estudis Estudiar dóna un altre sentit a la vida. D'entrada, aconseguir el paper de la llicenciatura (curt termini). A més, les perspectives que se t'obren amb el dessusdit paper. Estudiar també et treu temps per pensar en la dissort. Això no obstant, depenent del que s'estudia pot ser que s'afegeixi llenya al foc: filosofia, sociologia, psicologia, etc., són matèries perilloses.

En fi, que no tinc gaire temps lliure, però això no obsta perquè pensi en la dissort. La dissort és el mot que ara empro per parlar del sentit tràgic de la vida d'Unamuno; la dissort és el sense-sentit, és l'absurd, és el que et pregunta insidiosament per què vius i tu no saps què respondre. La dissort és el dilluns feiner d'un diumenge a la tarda, és la perspectiva que acompanya fins la dissortada mort.

Què deu ser el que ens esperona a rebel·lar-nos? Suposo que deu ser la llibertat, la recerca de la llibertat i de la veritat. Ens venen que dos i dos són cinc a cada mot, les telepantalles d'Orwell són les putes televisions. Ens controlen tothora, no sabem quan ni com: quan paguem amb targeta, quan passem davant d'un caixer automàtic, quan ens renovem el DNI, quan passegem i al costat hi patrulla un policia. És curiós com ara que és possible un radical relativisme ens conformem amb la versió oficial. Ara que podem triar la llibertat de pensament, de crítica, de reunió, etc.; ara aclotem el cap i diem que sí a tot.

Penso que el gran encert del sistema és haver-nos permès de viure amb una certa comoditat, d'haver permès d'aparèixer la classe mitjana. Alhora, tot déu va amunt i avall amb preocupacions d'allò més insípides, com pagar una hipoteca o el Gran Hermano de Telecinco. Mentre la gent no pensa en el sistema i es manté ocupada amb faramalla conjuntural, l'estructura es desenvolupa, es perfecciona i s'inventa cada dia. Nosaltres muts i a la gàbia.

Que sigui l'únic en pensar que tot és mentida no em converteix en boig. Molts es rebel·len, però pocs se subleven. Sublevació, insurrecció, negativa a participar al joc i una certa voluntat de trencar les regles. Tortureu-me i assassineu-me, no m'humiliaré. Dos i dos no són cinc. On són els revolucionaris quan fan quaranta anys? Tots assimilats, tots moralment morts. Jo no.

Quan res no té sentit arriscar no té cap mèrit. Si res no té sentit, no arriscar és encara més vergonyant. Si res no té sentit, encara en té menys quedar-se al sofà mirant la tele. Sortir al carrer, o llegir, donar un rumb a la vida. Potser no cal, fer-ho: el rumb ja està marcat i té només una direcció, del bressol al clot.

Quedar-se embadalit mirant-se el melic porta a l'autodestrucció. Per collons vaig aprendre que tot sol no es va enlloc, només al clot. Pensar és dolent, perquè es pensen massa coses. Llegir encara és pitjor, els pensaments dels altres et poden seduir. Per sort no llegeixo massa...

Arriscar és gairebé una obligació moral quan la vida no té cap valor. Viure-la al màxim, esprémer-la fins la darrera gota, fins l'absurda mort. Fer castells només té sentit pel sol fet de fer-los. La vida només té sentit pel sol fet de viure-la, per això, si més que viure-la, es mor, més hagués valgut no haver nascut. Una oportunitat perduda.

Sóc nacionalista. Sóc nacionalista? No sóc nacionalista, sóc independentista. Ho sóc? Suposo. Enguany, però, no he penjat la senyera —ni l'estelada— per l'Onze de Setembre. Vaig celebrar-la a la meva: fent castells amb la Joves de Valls dissabte i diumenge muntant el web de les festes populars. La meva pàtria no és un drap ni es redueix a la lletra d'un himne versionat.

Per mi no hi ha estrangers, potser només forans. Jo sóc català, però també sóc europeu i ciutadà del món, que en diuen. Abans, els europeus conquerien i colonitzaven el món i ells mai no eren estrangers, només els dominadors i ocupants. No sé si la UE ha demanat mai disculpes al Congo, per dir alguna cosa. No cal, suposo, perquè seria hipòcrita: encara ara fan el mateix. Els qui colonitzaven els EUA eren europeus, els mateixos que van eradicar cultures senceres de tot Amèrica i Àfrica, causants de mil conflictes nacionalistes a Estats fallits traçats amb tiralínies. No es pot estar massa orgullós de la història europea.

Jo sóc nacionalista, o independentista, perquè no em sento espanyol, i prou. No és cap delicte, crec jo. Els espanyols tampoc no poden estar massa orgullosos del que ens han fet passar. Potser ens ho merexem. Però no em sento espanyol, per bé que tingui família andalusa. No assenyalo ningú per sentir-se espanyol, l'assenyalo només si ens nega com a poble, si ens vol destruir en darrera instància.

Jo no dic a ningú estranger perquè per mi tots són catalans. No faig distincions, sigui negre ros o sudamericà jo els hi parlo en català. Per mi no hi ha estrangers, hi ha gent.

Vaig néixer a Catalunya i per això me l'estimo. Seria molt diferent si hagués nascut a la Patagònia. Les banderes són només draps de coloraines, les races són mentida. No crec massa en les fronteres, en darrer terme sóc anarquista, però sí crec en el poble català, i crec que tenim dret a decidir pel nostre compte sense demanar permís al germà gran de Madrit.

El que més por em fan són els que diuen que no tenen pàtria, que són ciutadans del món. Perquè t'enganyen. Però encara em fan més fàstic la gent com el Bunbury, que deixa plantat un concert i a l'altre només fa tres cançons, i a sobre es passa la vida cantant aquesta puta merda de cançó i d'altres del mateix estil. Pseudoprogre gilipolles.

Potser sóc nacionalista, no ho sé, però no em considero massa perillós.

Alguns dels que llegeixen aquest bloc m'han dit coses realment agradables: des que escric molt bé fins a d'altres ditirambes dels quals no me'n sento mereixedor. Jo escric amb el cul, i la meva "excel·lència" s'acaba precisament quan escric ditirambe i me'n quedo tan ample. Gràcies, però no.

També hi ha hagut algú que m'ha enviat de dret a les tenebres pel que havia escrit aquí. Jo què sé si encara el llegeix, el bloc. De tota manera, si ho fa, suposo s'haurà adonat de què de vegades encara parlo d'aquesta persona aquí. No afegiré res que no hagi dit ja.

I res, aquest bloc ha deixat de ser un diari íntim, perquè ara ja el llegeix tot déu. Ara ja no tinc tanta recança de donar-ne l'adreça perquè ara escric d'una altra forma. Ho vaig avançar fa uns mesos, això ja no és el que era; és diferent, potser fins i tot millor.

Pensava en el que em deien, que algun dia hauré de deixar les meves ideies estacionades a l'aparcament del centre comercial perquè seré responsable no només de mi, sinó d'algú altre. I, per bé que això em sembla molt llunyà, potser és cert i és el que fa tallar les grenyes i, diguem-ho així, madurar. Però jo no crec que hipotecar-se sigui madurar, sinó que és gairebé l'única opció disponible quan no ets tu sol. Malgrat tot, si madurar és això, vull seguir sent com fins ara, potser amb les ideies més elaborades, però com fins ara.

Quan era més jove volia ser més gran perquè abominava els adolescents de la meva edat. Encara ara em costa relacionar-me amb els joves de fins les rodalies de la meva edat. No voldria tornar enradera per res del món, però ara potser no vull continuar creixent gaire més. És a dir, que no vull haver d'arribar al moment en què hagi de triar entre la hipotecar-me a l'aparcament del Corte Inglés o viure la meva puta vida com em surti dels pebrots.

Al final resultarà que quan creia que ja per fi podia decidir m'adono de què això és només un miratge i que durarà ben poc. Fet i fet, sóc dels que creu que el ventall d'opcions és molt limitat i condicionat per la societat.

Pensava en la meva autoconfiança, resolent que com sempre la tinc sota mínims, però mirava d'animar-me tot dient-me que hoc, que puc fer-ho. Tinc tendència a l'autocrítica voraç i ferotge, però destructiva, la qual cosa és molt interessant perquè acabes amb una depressió crònica molt fructífera, i no em podeu dur la contrària: les millors muses apareixen en moments difícils, crítics. Una lleugera borratxera pot lubricar-ho encara més.

Estava en plena autocrítica, cercant alternatives constructives, analitzant el problema greu, del qual se'n pot fer una analogia amb el món casteller: hi ha gent que puja a setens d'un tres però jo a terços ja tinc cagarrines, i així no es va enlloc. M'haig d'adonar de què jo puc fer-ho i de sobres, i que només quan en sigui conscient deixaré de tremolar com una floreta del camp tocada per la brisa de la matinada.

La crítica ferotge ha de ser bona si és positiva, però no en el sentit del positivisme, ni tampoc com a sinònim d'optimista, sinó quan serveix per identificar les putes limitacions i les seves causes i cercar les possibles solucions, si cal. El més difícil ha de ser posar-les en pràctica. Sóc del club dels descobridors de la sopa d'all.

Ara ja del casc no se'n parla, però tant se val. Ui, sí, jo ara vaig molt més segur i ningú no posa el crit al cel; al cel, per què? Perquè m'hi obliguen i jo no n'estic d'acord. No puc morir com em roti? No puc caure daltabaix i el casc que us el confiteu? No, no el vull: és horrible, és incòmode. Moriré però de forma estètica, perquè tant és morir d'un traumatisme que d'un càncer cerebral, que el cervell queda com una escudella de totes formes.

Aviam si ho enteneu: no podeu obligar-me, amb la meva mort no faig mal a ningú, i jo i només jo tinc el dret sobre la meva vida. Ara ja no se'n parla perquè la gent està acostumada a què li prohibeixin el fumar i el drogar-se i les pel·lícules porques fins una certa edat, i no els hi fa res que els obliguin a dur el cinturó de seguretat o el maleït casc. La censura també era pel vostre bé. Jo trepitjo la gespa quan vaig caminant i em salto els semàfors amb bici. Jo sóc el meu criteri, i mentre consideri que fent la meva no faig mal als altres, jo la seguiré fent.

Jo dec ser un okupa, o si més no m'hi dec apropar. Enrera queden els dies on per gaudir d'aquest status havies de, almenys, okupar una casa abandonada. Avui dia un okupa pot ser un anarquista, un comunista, un hippy, un kaleborrokero, un heavy pelut o, en definitiva, algú que faci cara d'okupa. És espatarrant la facilitat amb què els medis de comunicació titllen d'«okupes» qualsevol colla de brètols; si un ramat de borratxos amb pinxos es lien a pedrades contra la policia, no dubtéssiu pas a l'hora d'escriure la notícia.

Un okupa és, essencialment algú que viu a una casa okupada, i d'aquests n'hi ha relativament pocs: no hi hauria gairebé cap hipotecat a Barcelona si fossin certes les informacions dels diaris. Els brètols, els incívics, els violents, són etiquetats o bé com a okupes o bé com a anarquistes i es queden tan amples (existeix també la versió amb "estrangers", "gitanos" o "moros"). Els diaris fan pena.

Jo no sóc okupa, i si bé en conec algun, per mi no és un okupa, sinó una persona o un amic. Sembla com si l'etiqueta eclipsés tota la resta de la persona, i com si tot el col·lectiu fos homogeni. La criminalització és delirant, la manipulació és aberrant, ens estant dient: «ei, tu, que et volen pispar el teu pis amb còctels molotov, malfia-te'n». N'hi ha d'altres teories més elaborades, a tall de llegendes urbanes, que narren que tots són fills de casa bona i d'altres collonades. Generalitzacions.

Diuen que Barcelona és un santuari d'okupes... i tant, me'n trobo un a cada pas, segons la descripció de la premsa.

Em van dir quan vaig entrar a la Uni, a cadascuna de les assignatures, que és fonamental per a ser un científic, mal que sigui d'aquests que en diuen «socials», deixar de banda les teves opinions i, encara més, els vehements i apassionats rampells militants, perquè si no, no fas ciència, fas pamflets. T'has de dedicar a observar i 'nar fent objectivament, mai ofuscat per les teves ideies personals.

Bé, ja vaig parlar un dia del llibre d'Economia d'en Mankiw, un ultraliberal desacomplexat que arriba a dir a una pàgina que tant li fa no ser al Govern si pot escriure els llibres d'Economia dels universitaris. D'aquí podeu extreure'n conclusions, de com regalimen els fulls d'anticomunisme, antiecologisme i antiqualsevol cosa que no sigui neoliberalisme aberrant.

Ara mateix estic treballant sobre ecopacifisme, i l'autor del capítol és n'Enric Tello, professor a la UB, les ideies del qual, més que ofuscar-lo, l'obnubilen. Quan llegeixes sentències fulminants com ara que tal cosa caracteritza l'estúpida acusació del «zoologisme», llençada contra l'ecopacifisme per part d'alguns intel·lectuals benpensants (els neoliberals) incapaços de comprendre la caducitat de les seves categories antropomòrfiques a la present crisi de la civilització. La inconsistència del seu «heroic» argument atropocèntric [...] resulta més aviat patètic quan se'ls hi recorden tres coses elementals... i etcètera. Combativa, incendiària, radical: així és la seva ploma, i així és el capítol que escriu al llibre d'en Mellon sobre ideologies i moviments polítics contemporanis (Ed. Tecnos, 2005, en castellà). Aquí trobareu una crítica despietada al liberalisme i les lliçons contràries que es treien del llibre d'en Mankiw.

Com més avanço (a empentes i rodolons, això sí) en aquesta carrera, més segur estic de què l'única manera per arribar a treure'n alguna cosa clara de tot plegat és atendre al que diuen totes les parts, i mirar d'entendre alguna cosa. El que ja he après és que puc engegar a la merda als meus treballs a qui em roti, perquè els científics socials són una espècie extingida i, fet i fet, no vaig néixer jo per ser-ho. I collons amb el pacifista, treieu-li la coma del títol.

Treus el fetge per la boca, sues la cansalada, les passes magres per arribar allà dalt, bleixant, panteixant, sense alè, remuntant pendents com parets verticals, amb mil perills empaitant-te i encalçant-te, jugant-te la vida a cada revolt, i tot plegat perquè, just quan ets a dalt de tot, victoriós, baldat però content, assaborint la gesta assolida, amb l'impossible objectiu ja reeixit; i tot plegat, dic, perquè just en aquell moment fotis la relliscada tonta i se'n vagi tot en orris, desfent el camí caient i rodolant com el pastor de cabretes de n'Albert Pla, ben bé sota de tot, damunt d'una pedra immensa, al fons del barranc, i aleshores els cabrons i bocs i ovelles et miren i se n'enfoten per donar-te el cop de gràcia.

Però collons, quan era al capdamunt, que n'éreu de petits, tots vosaltres. Cap problema, que encara tinc forces per aixecar-me i tornar-hi a pujar.

No diré res de nou, ni tan sols a aquest blog: som uns irrecuperables addictes a l'electricitat. Però cagondéu, cagondéu, mecagondéu i en el progrés. Perquè, meravellats som tots de les màgiques coses que ens permet de fer l'energia elèctrica, com per exemple, tenir connexió a internet, però potser no pensem en com ens arriba aquesta màgia fins a casa nostra. Però jo sí ho sé: a mi m'arriba per torres elèctriques com aquestes.

Era al Pont d'Esplugues de nit i pugí a un bus doble de Barcelona direcció un estadi de futbol gran, com el Camp Nou. Passí enrera, m'asseguí a un dels seients propers al fons. Hi havia gent coneguda del poble. Una noia que conec seia una mica endavant, i a poc espai s'acomiadà de tots els coneguts, el seu xicot inclòs, però llevat de mi, i se n'anà. Al final, arribí a destinació i entrí al camp, on mon germà m'esperava a una butaca d'un dels fons, a dalt de tot.

Era jo vestit amb el xandall del cole i era a una classe, amb la suficiència de qui és a un lloc que ja ha superat. Me n'aní per assistir a un rectangular saló de plens de l'Ajuntament, a l'estil del Parlament Basc o Britànic, semblant al cor de caoba de la mesquita de Còrdova. Seia a un dels extrems amb la resta de convidats (que havien d'intervenir-hi), allunyat de la capçalera on eren el batlle i els regidors. Una xicota d'IC-V ens passà una enquesta que casualment no venia avalada pel seu grup polític, i poc després marxí cap a casa, amb presses, posí'm la camisa de castellers sobre la samarreta del xandall i els pantalons blancs, i enfilí el camí del metro. Anava a fer transbord, però me'n penedí, i esperant pel proper comboi vegí que a un dels cotxes hi anava mitja colla, i també mon pare. Passí a dins i diguí'ls que haguera estat millor haver fet el transbord, perquè anàvem cap a Badalona, però que tant era.

Anava en bici com pel carrer de l'Església, i després per un indret ample semblant a l'esplanada superior de les Tres Esplugues, on hi havia molta gent de la colla. Era fosc i era previst de fer una mena de festa. Me'n torní a l'Església, però la bici se m'esbocinà pel camí i decidí de plegar-la i tornar-me'n capcot cap a casa.

N'Heribert és l'osset de peluix més gros del cotxe. Va néixer un dia a una fàbrica de la costa xinesa, on un nen esclau el va cusir per nosaltres. Avui només vol fer una cosa, n'Heribert: ser president del Parlament, i per això ja ha posat fil a l'agulla i treballa de valent tocant el cul a les diputades, però de moment l'únic ascens que ha assolit és el de la factura de l'hospital. Els seus ídols són n'Heribert Barrera i en Follet Tortuga, i es sent molt orgullós de ser un osset de peluix.

Nosaltres l'estimem molt tal com és, i creiem de debò que algun dia fotrà el camp del cotxe i serà substituït per una nina inflable.

Davant tanta catàstrofe incendiària als boscs de la Península Ibèrica, em vénen a la memòria aquests versos de La Polla Records:

Parlen d'empresaris tipu Sanahuja de Sacresa, però és fàcilment bescanviable per policies i militars. Jo em pregunto: si tots els recursos malbarats en aquests departaments, tots els calés esmerçats en l'exèrcit i la policia, en controlar i reprimir, s'adrecessin a coses constructives, com aniria la societat? No es podria tallar de soca-arrel els «problemes» que aquestes «necessàries» forces de l'ordre miren de controlar?

Potser morts poden servir per abonar el camp, però em penso que reconvertits a bombers, incendis com els d'enguany, i molt pitjors, s'apagarien en cinc minuts.

És molt difícil que la gent es comprometi en res, perquè la gent passa d'emmerdar-se. Viu molt bé la vida amb la seva hipoteca i les lletres del cotxe.

Amb tot, hi ha gent que s'associa i tot en agrupacions de tota mena. Agrupacions d'aquestes necessiten tirar endavant, i aleshores, si la cosa no és de l'Ajuntament, ja em diràs qui s'hi posa al capdavant, qui governa això.

Sóc partidari de les assemblees horitzontals. De fet, és corrent que tothom hi pugui anar, dir-hi la seva, aportar temes, etc. El problema és que, dins dels que s'hi comprometen, només una petita part vol anar més enllà i comprometre's de debò. Molts dels qui hi són no estan gairebé gens compromesos, només atorguen el privilegi de la seva presència quan a ells els hi sembla bé.

És decebedor (<-- a partir d'ara, tots els qui em llegeixen no diran mai més decepcionant) pels qui es comprometen, però potser ho és perquè demanen massa, que tothom ho senti com ells ho senten. Potser per a un integrant de la colla, el seu objectiu màxim com a membre és que els seus resultats millorin dia rera dia, i fer-la cada cop més gran. Per uns altres, només és un lloc per passar l'estona, com si fossin a un bar o al camp de futbol. De tota manera, els segons s'obliden de què com més serem, més riurem.

Res, feu el vint per cent de la població total, i d'aquest vint per cent feu-ne un altre vint per cent, i potser obtindreu el número de gent d'aquesta mena.

Per tal que un sistema polític funcioni és necessari que es vegi legitimat per la majoria de la població, que l'ha d'acceptar i, hoc encara, defensar i participar-hi. De tota manera, amb un suport molt més petit la societat encara pot anar fent, però amb un equilibri molt més feble i fent servir la coerció amb molta més virulència.

Els llibres de text tenen una única lliçó fonamental, que s'aprèn al llarg dels anys fins a interioritzar-la de tal manera que és impossible rebatre-la: Obeeix. Forma part del teu currículum escolar, i a la feina i a la vida en societat ho demanen constantment (by Ivan Illich). Res no hi ha que no vagi adreçat a la consecució de l'obediència cega. Des de les notícies del diari, a les pel·lícules de Hollywood, poca cosa es salva de la crema.

Quan diuen: «El nostre objectiu és la vostra felicitat», o «Treballem per vostè», llegiu, sisplau: «El nostre objectiu és manar-vos» i «Treballem per subjugar-lo». Només volen la vostra obediència i els vostres diners.

Quan anem a votar, segellem la nostra subordinació. Fem el que fem perquè la societat ens ho ha manat, i no podem fer-hi més. Obeïm de bon grat perquè ens pensem que és l'única manera possible de fer, o potser el mal menor. Però no, ni és l'única ni és la millor, i si tots els mecanismes de rentat de cervell s'esmercessin cap a uns altres objectius més nobles, de llarg seria factible.

M'aconsellen que em posi bona colònia, hi posi música tranquil·leta (melindroses) i les hi digui sempre que sí a tot malgrat no tinguin raó en res, i així les tindré als meus peus amb facilitat. Però a mi tant me fot no cardar mai més a la vida, si per això haig de ruixar-me amb aquest líquid infernal, haig de capitular amb els meus gustos musicals i haig d'empassar-me l'orgull que em mana no desdir-me si crec que tinc raó.

Des d'aquesta perspectiva, me la sua. Un impuls de caràcter primari no farà retrocedir un exemplar d'homo sàpiens que controla els seus instints.

Els cabells em creixen lliures, rulls, estarrufats. Jo sóc fet a la meva mida, de gairell amb la societat. No hi quebo a la cel·la que van construir per mi, vaig per lliure, malgrat el que comporti. Em miro els "joves del maig del 68", i m'esgarrifo de pensar que jo també acabaré a la mateixa gàbia. No, jo no em tallaré mai els cabells, jo no m'hipotecaré la meva puta vida. Abans penjat del Pont d'Esplugues que això. Abans mort que normal, perquè la normalitat és subnormal.

Entaforeu-vos el pot de colònia pel recte, que la vostra música us deixi toixos, digueu que sí a tot. Jo dic que no a tot, la meva única colònia és la meva suor, i la música que em fa ballar fa ballar el cap als altres. No m'importa el que penseu, només m'importa el que penso jo. No vull les vostres cadenes, gràcies, em passo la vida treient-me-les del damunt.

Vagi per endavant: La llengua no és essencial per a la "nació catalana" ni per a qualsevol altra nació. De fet, això de les nacions té collons, us podeu confitar el nom. L'únic essencial pel "sentiment de pertanyença a una comunitat política o cultural amb un projecte de vida comú, independent o associat a un altre Estat", és l'existència d'aquest sentiment.

Això fa molt de temps que ho predico (bé, que ho penso). El meu parer és que si algú de debò té aquest "sentiment", aprendrà català i el parlarà. En cas de que no ho faci, pot ser per diversos motius. El que vull dir és que si s'estima la terra, mirarà de conservar la seva cultura, i el català és cosa important.

Quan veig dues persones pel carrer que conversen en castellà, penso o que són immigrants o fills d'immigrants inadaptats, o que són un català i un castellà. Això té també moltes excepcions.

Quan veig dues persones pel carrer que conversen en català, penso d'entrada que són dos catalanoparlants. De tota manera, és possible també que siguin un de castellà i un de català. També pot ser que, aquests dos "catalans", siguin en Boadella i en Vidal-Quadras.

Quan veig dues persones a Andalusia que parlen en català el que penso és que és evident que són turistes (o potser homes de negocis), o potser també, però en molta menor mesura, immigrants catalans.

I això és així pel poder dels prejudicis. Les persones tenim prejudicis i és una ximpleria negar-los. Si no tinguéssim unes ideies preconcebudes ja d'entrada, hauríem de jutjar-ho tot de bell nou cada cop que es dongués el cas, i ens dificultaria molt la vida diària. El problema no són els prejudicis, sinó les discriminacions que se'n poden derivar.

La millor manera d'afrontar-los no és lluitar contra ells, sinó acceptant-los i tenint-los presents. Et poden passar pel cap moltes coses en veure dos musulmans junts, però el delicte no es pensar-ho, sinó actuar en funció d'això (i no em refereixo a ficar la mà a la butxaca per controlar la cartera). El millor camí és el diàleg per comprovar que els prejudicis molts cops són absurds.

Quan veig per Granada dues persones que xerren en català, penso que són catalans, per bé que enlloc diu que no puguin ser de Motril. Això ho penso perquè em fa més fàcil la comprensió del món, igual que moltes altres coses. Per sortir de dubtes, però, el millor és anar i pregunta'ls-hi directament. Generalitzar potser no és bo, però és molt útil.

Diuen (correu en cadena) que en actuar barrim-barram amb els altres, a la faisó d'un baliga-balaga, és com si s'anessin fendint xino-xano claus a una paret. Amb la paret reblerta de claus, un rum-rum al cap no et deixa tranquil, és el neguit que et va rossegant davall-davall i que t'impulsa a mirar d'extreure els claus. Tanmateix, encara que el nyic-nyic del neguit t'ho hagi fet fer, en acabat la paret llueix un pilot de foradets, testimonis d'aquelles accions que han estat de nyigui-nyogui però ni de bon tros de bòbilis-bòbilis, com potser et pensaves. Al final s'acaba pagant, sigui a la bestreta, trinco-trinco o dos mesos més tard. Es pot sentir el gori-gori que xiuxiueja la paret leri-leri de caure, i un poti-poti de pensaments en ziga-zaga que no t'abandonen fins que no pagues. I acabes pagant, esclar, però la factura és com els diamants, cara i per sempre, i te l'enduràs fins al clot.

De vegades he escrit coses només per provocar, i la gent s'ha sentit ofesa. És com etzibar a la cara d'algú «tros de quòniam» i contemplar com els seus trets facials s'enravenen i li puja automàticament la mosca al nas. De vegades, però, no entenen què els hi dius amb «tros de quòniam», però s'enfurismen talment fossin bèsties de prat, perquè com rucs qualssevol blasmen el que no entenen, entrediuen com inquisidors els meus mots irreverents i em condemnen a la ignomínia eterna per di'ls-hi, senzillament, «tros de quòniam» a la cara. O ni tan sols això, perquè com ja he dit, el fet de no treure l'aigua clara del que he volgut dir (potser estava filosofant sobre les cagaradetes dels aneguets), la seva obnubilació, la seva pròpia ignorància, és el que els enrabia. En el fons, projecten sobre meu les seves mancances i frustracions.

Mentre voltava al llit mirant de dormir una mica, vaig pensar en lu típic: per què les dones se'n van sempre amb xicots dos o tres anys més grans que elles.

El primer que vaig pensar va ser: lògic, elles els volen més madurs. Però seria naïf reduir-ho tot a aquesta explicació tan noble per part seva. I, de tota manera, no queda clar si els volen més madurs que un noi de la seva edat, o si els volen més madurs que elles mateixes.

Jo el que crec és que és conseqüència, més que de maduresa mental, de maduresa física. Per tots és sapigut que les dones es desenvolupen sexualment abans que els homes. Així, una dona amb apetit sexual es mira la seva generació d'homes i es destrempa completament. L'amor, aquell estat mental d'alienació extrema, té, als seus inicis si més no, un important component sexual. Aquest és el factor que provoca que les dones se'n vagin amb nois més grans, i que els nois se'n vagin amb noies més joves.

També em direu que les dones maduren mentalment abans que els homes. Doncs què voleu que us digui, per l'experiència que tinc, això és completament mentida. Quan anava a l'institut, allà hi havia poca gent d'aquestes característiques, i es repartien d'igual manera per sexes. Les noies a aquella edat no són madures, només estan carregades de raons –com ara creure's superiors als homes–. I això n'és ple d'excepcions (segur que vosaltres en sou una...)

El món el mouen els diners, però les persones es mouen pels seus instints més primaris: supervivència i reproducció, que són dues cares de la mateixa moneda.

Ahir van dir per la tele que nosaltres també formem part de la cadena alimentària. I jo que ja no ho recordava, de quan vaig estudiar Biologia al Batxillerat.

Sembla estrany que no hi hagi gairebé cap animal que ens compliqui la salut durant la nostra vida, i que siguin només les bestioles més petitones les que ens puguin dur al clot. Els virus, per la majoria de biòlegs, no són ni tan sols éssers vius. Els prions, que són els que produeixen, entre d'altres, el mal de les vaques boges, són encara més simples que els virus; són estructures proteiques amb capacitat de duplicar-se.

És curiós pensar que finalment acabarem als «budells» d'aquesta mena de microorganismes. Els dinosaures s'han extingit (en Fraga ha estat l'últim en desaparèixer), però els més petits dels éssers vius encara hi sobreviuen. El peix menut es cruspeix el gros? És curiós.

El quadre blanc del Word és molt més gros que el de Movable Type. L'he engegat amb moltes coses per escriure, però ara no sé com fer-ho. Em fa vergonya només el fet d'haver de pensar que hauré de llegir un dia allò que vull escriure.

Un cop fa tres anys vaig engegar el Word per un motiu semblant al d'avui. Vaig escriure el que havia d'escriure i ho vaig imprimir. M'ho vaig llegir, un cop, dos, tres, vint, ho vaig ficar a un sobre, i el sobre, un temps més tard, es va fer fonedís. No vaig tenir prous pebrots de treure la carta i donar-la, o de llegir-la al destinatari.

Aquella experiència em pesa, segurament. Podria escriure-la, podria imprimir-la i podria llegir-la, o podria enviar-la per e-mail. Podria fer-ho, però sóc un covard i no goso. No goso escriure mots que em fan mal, no goso imprimir quelcom que no podria llegir, i no goso trametre un correu que em faria una vergonya immensa enviar i que, al capdavall, dubto molt de què servís per res més que per agreujar la situació.

Ho hauria de parlar cara a cara, però com ja he dit, sóc un covard i no em veig amb cor de fer-ho.

Em penso que estic a punt de tancar el Word.

A una borratxera qualsevol, acostuma a haver-hi una estona, siguin cinc minuts, sigui mitja hora, en què m'embadoco guaitant un punt indeterminat i ocupo el temps amb afers existencials, d'allò que en diuen «trascendentals», perquè ultrapassen la vida, i la mort.

Per exemple, pensava en quan vaig adonar-me de què no sóc feliç. La consciència pura i dura de la meva infelicitat va arribar el dia que van preguntar-me, directament, si jo era feliç. I vaig dir que no. Sóc un infeliç.

Entre els petards, la foguera, la calor, la nit tancada, l'alcohol i la gent rient i xerrant, jo em trobava a un altra dimensió escrutant les raons que em fan ser com sóc. Com tot, no té cap sentit, i partint d'aquesta base, tot és raonable.

I tinc d'aquella nit encara el neguit que comentava ara fa quatre dies. No és exactament el mateix neguit, però n'és un de semblant, i el que l'agreuja és la reincidència. Per això volia que m'engolís la terra.

No m'alegra la vida ni tan sols la colla Joves, que un altre cop es va imposar a la Vella a la Plaça del Blat. Per molt que brandin estadístiques esterilitzades, és evident que qui va perdre els papers i va originar la tangana va ser la Vella; qui va patir dues llenyes, va ser la Vella; qui es va veure sorprès i amb la seva prepotència emmudida, va ser la Vella; i qui, en acabat, s'hi escarrassava per fer bona cara, va ser la Vella. La Joves de Valls va superar des de la primera ronda la seva colla rival i els va posar en tanta evidència que només van poder reaccionar a cops de puny i insults.

Però ni això m'alegra la vida.

Diuen que l'idioma català va néixer pels Pirineus gironins i de la Catalunya Nord, i que es va estendre cap el Sud alhora que s'anaven arrabassant territoris als sarraïns. És a dir, va haver-hi una altra substitució llingüística, a banda d'un genocidi flagrant, que expulsà, exterminà, netejà de musulmans els territoris de Catalunya, el Regne de València i les Balears. Dubto que els moros que hi vivien no veiessin els catalans com uns bàrbars assassins infidels, gentussa sense escrúpols, invasors, etc.

Veient el negre present i futur del català a la meva comarca, em desespero. Veig la Policia Nacional i l'exèrcit com a forces d'ocupació, veig la Constitució Espanyola com una imposició (tot i haver estat votat tot això), veig els meus «compatriotes» agenollats davant l'enemic que l'humilia, amb somrís estúpid de submís gos pataner. Parlo català ja només per decència, per orgull.

Els catalans hem perdut diverses guerres: vés què hi farem, n'hi ha hagut moltes, de guerres, al llarg dels segles; han desaparegut moltes llengües i els seus parlants no han restat muts, malgrat hagi estat l'invasor qui hagi posat els mots a la seva boca. Potser jo també hauria de claudicar, però em penso que no ho faré, de la mateixa manera que, suposo, els moros es van resistir a les escomeses dels catalans.

Parlo català en legítima defensa. Jo no m'hi agenollo; jo, em sublevo.

A les pel·lícules i sèries de televisió policíaques, els polis sempre resolen els crims. Són eficaços, responsables, i si no són del tot professionals (es salten les normes) en l'únic que pensen és en ajudar al ciutadà.

A les sèries espanyoles d'aquesta temàtica, la policia nacional, o el cos de policia que sigui, també s'escarrassa en ajudar els altres. Sempre tenen una bona cara pel ciutadà, són inflexibles fent complir la llei, són meravellosos. Tot és rodó. On són els fatxes?

Quan el policia parla davant d'una càmera, en un reportatge televisiu, a un ciutadà incívic durant la seva patrulla nocturna, em sobta contrastar l'experiència amb la que jo en tinc, de milhomes perdonavides. És el mateix cos de policia nacional, o és només mera coincidència?

Les paraules del portaveu de la policia quan parla als telenotícies, amb cara de preocupació, interès, professionalitat, altruisme, determinació, etc., són com cants de sirena que amaguen el veritable monstre que és en realitat.

La televisió exerceix una tasca de legitimació de l'Estat contínua i implacable. La imatge distorsionada que emet de la policia n'és només un altre exemple.

Splugfrr, si fa no fa el que em diu aquest quadrot blanc. Splugfrr.

Hi ha dies que és fàcil desvirgar-lo. D'altres que li faig l'amor diverses vegades, però el trobo frígid. I d'altres que no pararia de follar-me'l fins l'extenuació. Això dels blocs és sexual? Potser sí.

Anit em bullia el cap de trempera dipística. N'hagués escrit deu mil posts seguits. Avui lo Quadern Gris té el mateix sex appeal que la reina de l'imperi espanyol. Avui el meu bloc m'està violant. No sóc jo qui escriu, és ell qui em roba els mots.

Mirant enrera potser, més que cardar-me'l, ha estat ell qui m'ha estat forçant tota l'estona, i jo sense assabentar-me'n, il·lús, pensant que el dominava, quan sóc només el seu titella. M'entren ganes d'esborrar-lo de dalt a baix, sense adonar-me'n m'ha encomanat malalties venèries que tothom tret de jo sap que posseeixo. Ell té la paella pel mànec, i jo faig el préssec.

Com de costum, sense parlar de res, he omplert el quadre. Splugfrr.

Darrerament el pessimisme m'empaita, encara sóc més esquiu, més esquerp. Pensarós aixeco les mans mentre van fent el pilar, sense badar boca vaig fent camí amb qui sigui cap on sigui. Un altre cop ho torno a veure tot gris, i cap cervesa m'ho farà veure més clar. Arrossego els peus allà on vaig, no em motivo gens per res, el neguit em va rossegant per dins i se'm fa més feixuc. El no-res té un pes que no puc suportar, i cada cop m'és més present.

La primavera s'acaba i s'apropa un estiu que és tot canícula, xafogós, sufocant. Les flors aviat seran pansides, tot serà d'un groc bru decadent. L'estiu és una merda. Vull ja que sigui tardor.

Llegia un article sobre globalització, d'un tal José Martínez de Pisón, i em trobo això tan simpàtic:

Globalització i localització
La globalització és un procés farcit de paradoxes. Per una banda, procura l'obertura de fronteres i la integració dels països a espais polítics més amplis. Busca intensificar les dependències recíproques més enllà de les fronteres nacionals. I, alhora, s'assisteix també a un redescobriment dels àmbits regionals i locals, a resituar també les noves tendències a un pla subnacional, per sota dels poders de l'Estat. [...] Es localitza i descobreixen noves cultures, nous símbols, i es reivindica una major descentralització d'allò social i polític.

Martínez de Pisón, Claves de Razón Práctica nº111 Abril 2001

I és més llarg però no m'allargo més. El fet és que, un altre, cop, torna a sortir el que per mi és evident: que davant la globalització, allò particular, petit i únic es reivindica. I que, per descomptat, ser independentista en un context de globalització no és res tan impensable, anacrònic ni imbècil. Aviam si ara no voler desaparèixer del mapa –o aparèixer-hi– ha de ser només competència dels qui maneguen el monopoli de l'Estat –i si és així, encara més raó per un Estat independent.

M'ha sortit la vena indepe. No sé si l'autor estaria d'acord amb la meva interpretació del seu text.

He descobert, ja, per fi, el motiu d'ésser d'aquest bloc.

«Jo canto perquè sóc un cantaire... I us utilitzo a vosaltres perquè necessito d'oïdes»

I vosaltres, si em llegiu, és pel mateix motiu egoista, perquè us agrada el que dic o no teniu res millor a fer per perdre el vostre temps. Per a mi vosaltres només teniu valor com a lectors meus (vosaltres quatre que em llegiu sempre, i els altres que hi vénen rebotats). D'altra manera, ni tan sols existiríeu –de fet, molts existiu només com a estadística.

No us ho prenguéssiu malament: teniu un valor per a mi. Això ja és molt.
Salut.

M'he adonat que acostumo a encetar els posts amb un adverbi de temps o una fórmula semblant: ahir, avui, aquest matí, de vegades... Aquest post l'anava a començar d'igual manera.

Visc una contradicció permanent que no em permet de viure (o de parlar) amb tranquil·litat. Resulta que estic en contra d'una normativització lingüística excessivament centralitzada, que impediria, per posar un exemple, d'acceptar com a correctes formes com ara «sapiguer», «istiu» o «ideia». Haureu comprovat que, tot i sapiguer que aquestes formes són incorrectes en català normatiu, jo les faig servir sovint a les entrades d'aquest bloc meu.

Malgrat tot, reconec que és necessària una norma. Cal per diversos motius, però sobretot perquè una llengua massa segregada és una llengua feble. La nostra llengua, a causa de la imposició, la prohibició i la castellanització, és una llengua molt poc normalitzada, que cadascú parla al seu gust.

Mon pare diu «aiga», «estolviar», «inglès». Entre els dos primers mots i el tercer hi ha una gran diferència; els primers provenen de l'evolució del llenguatge: el primer és típicament barceloní, el segon és més aviat el resultat de no haver llegit i de la tradició familiar, mentre que el tercer és producte de la castellanització. El primer l'acostumo a emprar, només de tant en tant; el segon no el faig servir mai; amb el tercer em xiulen les orelles.

En Maragall, al seu discurs d'investidura, va pronunciar diversos cops el mot «istil», que és d'una evolució anàloga a «istiu». Jo no l'havia sentit mai, però diversos comentaris a la premsa sobre aquest tema em van fer entendre que abans, durant els seixanta, era d'ús corrent a Barcelona (sobretot per Pedralbes i rodalies...). El fet que ara no se'n senti a dir amb tanta profusió només pot voler dir que s'ha normalitzat la versió considerada com a correcta.

Els medis de comunicació en català tenen com a objectiu primordial, a banda d'informar, manipular i tot allò inherent a l'activitat periodística, normalitzar l'idioma, mostrar la via correcta d'escriure'l i parla'l. De fet, els medis de comunicació en general tenen aquest objectiu, siguin en l'idioma que siguin. Aquest centralisme relega a l'ostracisme variants dialectals de l'idioma, no sempre acceptades com a correctes, com ara podrien ser formes de les terres de l'Ebre (com l'article «lo», com a exemple més destacat), o l'«almanco» lleidatà, el «cardar» tan gironí, el «set» (participi de ser) de la Plana de Vich, l'«aiga» barcelonina o, sortint del Principat, les variants valencianes, balears o nord-catalanes. Sembla sovint que el que es cerqui sigui l'assimilació de tota aquesta riquesa dialectal al català més central; que es vulgui eradicar l'«almanco», el «lo», l'article salat, l'«aiga», vaja, que no cardem per lliure, xiquets...

Per això: sóc partidari de la profusió dels dialectalismes, però en el benentès que no em facin xiular les orelles. És a dir, sense castellanismes, sobretot. Qüestions com «estolviar» reconec que neden entre dues aigues. M'agrada l'evolució de la llengua, m'agrada la riquesa dialectal tot i que dificulti l'entesa i afebleixi la llengua. Perquè una llengua tan dividida és més feble... però què és el que la fa feble? La seva riquesa o l'ocupant que la lamina, la substitueix, la ridiculitza i la mata?

Visca el català i la puta mare que el va parir.

Em donc per perdut [un altre cop]. Sóc un cas patològic irreversible, no en sé fer més. Jo, de fet, ja em trobo bé tal com sóc, però aquest món obliga a la relació social si no en vols restar exclòs. Jo no m'avorreixo si em passo tres hores badoc esguardant l'horitzó, sempre tinc coses per rumiar. Però les mateixes tres hores acompanyat d'algú, sobretot si el conec de fa dotze anys, se'm fan feixugues, eternes.

Sóc un cas perdut, ni agafo confiança amb ningú ni sé de què xerrar. Si em trobés amb qualsevol de vosaltres quatre cops per setmana des de fa tres anys, encara no hauríem intimat i us avorriríeu força. Ara ja me'n desentenc, i més que de caure bé, em preocupo només de no caure malament... o massa malament [això és mentida].

No estic fet per aquest món.

Sou a Can Pep, benvinguts. A ca nostra hi trobareu racons foscos i enxubats, i algun pati obert i cobert d'una vegetació esponerosa, on es pot contemplar el cel d'un blau immaculat. Entreu, entreu-hi i perdeu-vos per les cambres solitàries, pels passadissos estrets i envitricollats, per les estances polsegoses on no hi toca mai el sol. Potser, amb una mica de sort, trobareu la cuina llardosa, amb préssecs pansits i formatges amb vida pròpia. Obrireu la nevera i en treureu botifarra i pa, i una cervesa grisa, que us ho farà veure tot més gris.

A un racó, penjada de la paret, una bóta us espera. Un bon glop de priorat i el tast amarg de la cervesa és desplaçat pels milers de matisos dolços del vi penedesenc. Amb la bóta a l'espatlla, esbatanareu la porta que us conduirà al pati clar i verd, on una estàtua us dirà: «Amb pa, botifarra i vi podeu continuar el camí». I au, ja podeu seguir cercant la sortida de la casa, però almenys ara amb la panxa contenta.

Ahir realment vaig gaudir molt a assaig de castells. Tot i ser molt poca gent, i repetir les mateixes proves un cop rera un altre lleugerament canviades una de l'altra, cada cop que hi pujava, o fins i tot quan m'ho mirava des de baix, fruïa intensament, malgrat no ho pugui semblar.

Em vaig preguntar fa uns dies: per què hi vaig? No em puc enganyar, haig de ser franc: no hi ha cap raó lògica, ni és racional la meva assistència ni la participació activa. Partint d'aquesta constatació, em pregunto el perquè de la meva insistència, en per què hi vull pujar, i patir, suar i poder prendre mal. Quan les coses van mal dades, quan no adoptes la postura correcta, quan algú et trepitja malament, etc., el castell es pot convertir en una tortura física i psicològica. I, tanmateix, jo hi pujo, m'hi estic dos minuts i torno a baixar. Per a què? Quin sentit té?

No en té cap. Això em recorda que fa poc més d'un any vaig escriure que sóc incapaç de fer res si no té cap sentit. Evidentment, no té cap sentit racional, fer castells: però és patir, suar i poder prendre mal, és aquest el sentit. El de lluitar per lluitar, per quelcom tan absurd com és gent amuntegada en pisos. Arriscar-se sense motius només per la sensació d'inseguretat, de por, de feblesa, que es pot experimentar allà dalt, i per l'orgull que dóna haver superat un altre cop la prova, d'haver resistit.

Faig els castells per mi, només per mi, exclusivament per mi. És a dir, els faig per no res.

Sóc un perfecte fill de puta. D'això me n'adono molt de tant en tant, i aleshores me'n planyo, quan ja està tot consumat. Vaig afegint mentideta rera mentideta, acte subreptici rera petita traïció sense importància, errada rera errada, fins que la situació es fa insostenible i esclata.

Mai no oblidaré veure ma mare plorar per una cabronada meva. Realment sóc tan desgraciat? Puc haver fotut molta gent per la meva forma de ser, però com aquella vegada no n'hi ha cap que lamenti tant. Putejar gent que m'estimo o aprecio em sap molt de greu, no només per ells, sinó perquè amb ells es mor una part de mi.

Després del big bang, m'envaeix un neguit insuportable, penso un cop rera un altre en la conversa crítica, en la successió d'esdeveniments, en per què s'ha arribat al punt que s'ha arribat. I sempre en sóc jo el culpable. Sóc un malparit.

N'he tingut tantes, de sensacions d'aquestes, que ja una més no m'amoïna. Em sap greu per la gent que m'ha de patir, com a consol els diré que jo m'haig de patir a mi mateix molt més que no pas ells. Penseu que quan em veieu segurament estaré conspirant contra vosaltres. Fugiu de mi, sóc un cabron.

Els records són també dúctils; és extremadament senzill idear-se un passat inexistent. De fet, vivim sobre un passat construït i reinventat contínuament. Allò que ens semblava el moment més important de la nostra vida esdevé un episodi sense pena ni glòria; allò que passà inadvertit molts anys es converteix de sobte en la pedra angular de la nostra existència.

Si la nostra memòria ens depara aquests tripijocs, penseu en totes les mentides que han d'explicar els llibres d'Història. Fa feredat només de pensar-hi.

Vivim envoltats de mentides; les nostres i les dels altres. Algunes són involuntàries, però la majoria són enganys que s'accepten amb tota tranquil·litat. A tothom li agrada sentir que la seva Història és la millor, tot i que no sigui del tot cert. A tothom li agrada explicar unes vivències interessants als altres, tot i que de veritat no en continguin un borrall.

Amb la necessitat d'ordenar cronològicament la meva vida me l'he anada refent contínuament. O cada cop que he repensat com va anar un fet, un afer, i me l'he anat repassant mentalment, alhora l'he anat mitificant, idealitzant, racionalitzant, fins que cada cop ha perdut més part de veritat.

Potser és l'única manera de tirar endavant: mentint-nos. I potser escriure un bloc o un diari personal és una bona manera d'evitar les boires del temps.

La Guerra Freda s'acabà el desembre de 1991. Quan tot indicava que Gorbatxov anava a dimitir després del cop d'estat sofert uns mesos abans per la branca més involucionista del PCUS, el president de la URSS va autoritzar el llençament indiscriminat de míssils nuclears d'abast mitjà cap a les principals ciutats europees i nord-americanes.

Els supervivents d'aquella massacre, deformats, mutats, recorden com va ser d'inútil la política de contenció dels EUA; com l'escalada armamentística de Reagan, que volia escanyar econòmicament el seu enemic, va acabar sent contraproduent. Ambdues superpotències acabaren destruint-se mútuament, i tot desencadenat per una filtració que assegurava que espies nord-americans havien fet fotos just dins la Duma.

Avui, commemorant el catorzè aniversari de l'holocaust nuclear, els representants deformes dels seus respectius països representats estaven d'acord en condemnar aquells fets, i en especial d'haver pres unes fotos finalment intranscendents, així com també de la unilateralitat a l'hora d'enviar aquells míssils. Avui ja és impensable una segona (o tercera, segons qui) Guerra Freda; està vist que sempre acaba escalfant-se.

Pel que sembla, Movistar va dur a terme una campanya de màrqueting d'aquelles que fan època, i va estar fent bullir l'olla amb una lletra "ema" d'allò més lletja. Ningú no sabia a què feia referència aquella lletra. Jo, si us he de ser sincer, ni tan sols en coneixia la seva existència.

El vespre abans que es fes públic que Movistar estava rera aquesta gran pensada, a assaig una noia ens ho va desvel·lar en primícia. I què voleu que us digui, des d'aleshores no faig més que veure "emes" pertot arreu, va canviar la meva percepció en fer-me més receptiu. A més a més, hi va contribuir que tot l'àrea metropolitana de Barcelona estigués envaïda per aquesta publicitat. A l'estació de Provença amb Diagonal era (i és encara) tot un espectacle...

Ahir, pel que sembla també, a la tele només es parlava de què la Letícia està prenys. I què voleu que us digui, que si no arriba a ser perquè avui sortia al diari que llegeixo cada dia, ni me n'hagués assabentat.

Veure tan poc la tele aconsegueix que estigui al marge de moltes coses que, també pel que sembla, porten de cap els meus conciutadans. Jo no sabia d'on venia el «poquito de por favor», no sabia això de Movistar i bé, no sé moltes coses que, com no les conec, no les puc dir aquí. També m'allunya molt de les campanyes publicitàries capitalistes. No veure la tele és un gran exercici de salut mental.

Salut.

Naixem plorant, però en el cas de què no ho féssim ja s'encarreguerien de donar-nos cops al cul. Un món hostil, cegador, amb lleis físiques com la de la gravetat, ens atrapa per sempre més. La natura és immoral, perquè vulguem o no ens sotmet a unes lleis que no hem pactat. I si jo vull surar enlaire? I si no vull cagar, ni menjar? Per què haig de dormir? Per què haig de matar?

Tip de tantes normes imposades, em demano si les puc saltar. Sí, és només qüestió de voluntat, tot és teoria de la relativitat: si m'ho proposo podré deslliurar-me'n d'elles i volar fins l'infinit. Ningú no va preguntar-me si volia néixer sota el poder d'un camp magnètic. Doncs no, sóc lliure, per molt incívic que pugui semblar.

Davant les contínues i devastadores agressions que rep Collserola per part dels nostres ajuntaments, governats en solitari o en coalició per CiU, ERC, IC-V i PSC, i amb el suport incondicional en molts casos del PP, hem decidit que hem de fer alguna cosa.

Ens hem declarat en desobediència. Nosaltres no ens sentim representats per un sistema polític –la democràcia– que en realitat és una plutocràcia. No creiem legitimades les lleis que permeten la destrucció del patrimoni natural, ni les que ens censuren i ens reprimeixen. No creiem en una societat en què els seus joves són adoctrinats en mentides per tal que no aixequin mai la veu, per crear nous consumidors i nova mà d'obra i reproduir fins l'eternitat les desigualtats.

Collserola és només la gota que ha fet vessar el got. Estem farts de veure com els ajuntaments governen dictatorialment, sense escoltar la gent que els ha elegit, ensarronant-los manipulant informació, fent servir recursos públics per legitimar-se i perpetuar-se en el poder. Per què hauríem de vinclar les nostres voluntats cíviques i revolucionàries enfront de la voluntat consistorial? Algú encara es creu que aquesta «voluntat» de l'ajuntament és de debò la voluntat popular? Estem tips de tanta hipòcrita democràcia participativa, volem la democràcia directa, conscient, descentralitzada, popular.

Hem decidit que ja n'hi ha prou i ens hi hem rebel·lat. Hem unit totes les nostres consciències individuals per bastir una consciència col·lectiva i plural. Hem decidit acabar amb aquesta mentida. Ens declarem en insubmissió a l'Estat; cap paper escrit per pingüins amb corbata té més força que la nostra voluntat. Ens proposem deixondir les consciències sedades dels nostres companys. Només serem lliures quan tothom que ens envolta ho sigui també.

Per això, aquest cap de setmana hem decidit en assemblea extraordinària dur a terme un seguit d'accions adreçades a assolir aquests objectius. Si l'Estat es reserva el monopoli de la violència, nosaltres, seguint les nostres consciències, creiem que estem molt més legitimats a fer-la servir.

Que cremin els carrers. No aturarem la lluita fins que acabem amb la dictadura dels diners, que ens esclavitzen i destrossen a cop de talonari els nostres pobles. Que cremin els ajuntaments. Estem disposats a morir per les nostres idees de llibertat i igualtat. No ens fa por la policia, no ens fa por el que dirà la gent: sabem que tenim raó, i al final se'ns acabarà donant.

A qualsevol llamborda es troba la primera línia. Ens declarem en guerra contra tot allò que permet i legitima tanta injustícia sagnant. No calen cotxes bomba ni kalashnikovs per provocar el desori –però poden ser molt útils...–. Que tremoli el poder pudent, perquè està condemnat a desaparèixer. No permetrem que s'allargassi més aquesta dictadura. L'anorrearem amb qualsevol recurs que tinguem al nostre abast. L'anihilarem.

Els drets no són privilegis atorgats, no s'han de pidolar, són nostres, i els prendrem quan voldrem. Ara.

Mmm... això ja no és el que era. Tinc el cap com un timbal i una sensació embafadora i agredolça. És culpa meva: no es pot escampar merda sense rebre les conseqüències. Ara només tinc dues opcions: o puc deixar d'escampar-la, o puc fer-ho d'amagat. El que no sé és si podré seguir com fins ara.

Quan creia en déu, va haver-hi un temps que em sabia greu no ser bon noi perquè sabia que ell tenia constància fins i tot dels meus més profunds pensaments. Viure així és viure sota massa pressió. De déu, o esdevens ateu, o no te'n pots amagar; tanmateix, en d'altres coses, és més fàcil ser subreptici.

Em demano una decisió: és difícil, sé que al cap i a la fi m'hi acabo acostumant, però certa merda ara m'hagués estimat més no escampar-la, i no em veig amb cor d'estrendre'n més en els mateixos termes d'abans. Perquè això ja no és el que era. Perquè ara ja ni tan sols la puc escampar com a mi em surt dels collons.

Gràcies al nou monitor hem pogut reconnectar l'ordinador vell amb el monitor vell. He estat investigant què teníem per allà guardat, i ves per on he trobat el mític discurs anarquista d'en Senkreu. L'he traduït al català i l'he retocat una micona de res, arreglant alguns errors i modificant alguns detalls sense importància.

Rellegit ara, em sembla molt més bèstia del que recordava, val a dir que el vaig haver llegir dempeus davant de tota la classe, allà dret a la pissarra, i amb monja inclosa, quan jo tenia quinze anys.
No és gaire llarg, a continuació us el poso.

El canvi horari és un refinat i pèrfid instrument de tortura que, com tantes d'altres coses, ens imposen des de dalt, pel nostre bé, evidentment. A més a més resulta que, en coincidir amb la Setmana Santa, les seves conseqüències són molt més macabres.

D'entrada, durant Setmana Santa, acostumo a anar a dormir més tard. Si a sobre em treuen un hora, l'horari queda absolutament destarotat. No exagero si dic que fins fa només dos o tres dies encara no m'hi havia adaptat.

En segon lloc, la gent resulta que està fins més tard pels carrers, la qual cosa dificulta les meves tranquil·les passejades vorejant la mitjanit. A més a més, endarrereix considerablement l'onada forta de clients al Guissona; si abans rondava les set del vespre, ara s'ajunta tot cap a les vuit, l'hora en què tanquem. Repeteixo: l'hora en què tanquem. La gent no sap mirar horaris?

I bé, i a mi què m'importa si s'enfosqueix abans o després? A mi m'agraden les ombres de la nit, m'amaguen i permeten la furtivitat. La claror esvaeix la màgia nocturna; els raigs de llum, com si fossin gotes de pluja, fan sortir els cargols de casa, la presència dels quals m'és d'allò més ingrata.

M'agrada la nit i m'agrada la solitud i el silenci. El canvi horari tot això ho perverteix. Es tracta d'una altra conspiració burgesa per acabar amb els espectres malignes vespertins. Em declaro en insubmissió a l'Estat fins que no es pantegin deixar els rellotges tranquils.

Qui és n'Eduard Cairol? És llicenciat en Dret i doctor de Filosofia i ara mateix és professor de teoria i història de l'art a la Pompeu [perfil]. Resulta que és també el coordinador del cicle «La mort en la cultura moderna», per la qual cosa li fan avui una entrevista a l'Avui.

L'entrevista en qüestió m'ha agradat molt, perquè ve a dir allò que solc jo dir, però molt millor explicat, clar... Diu que la mort és un tabú i que no és possible de donar-li cap sentit. Per exemple:

A mesura que avança la modernitat, la mort es converteix en una cosa molt més terrible, perquè està mancada d'explicació i de justificació. L'existència s'identifica amb la vida biològica i a la mort no se li pot donar cap sentit. Som la primera cultura de la història humana que no concep res després de la mort. La mort és un fracàs inexplicable que no té cap sentit i que es converteix en font de totes les pors.

Difícilment en tan poques paraules es pot ser més clar i tan lúcid. Un altre exemple, quan li demanen si la mort és un tabú, i respon:

Sens dubte, la mort és el tabú contemporani per excel·lència, que ha substituït el tabú del sexe. [...] S'intenta no parlar-ne, que no en quedin rastres, i no pensar-hi. Això ens porta a viure pensant com si la mort no ens hagués d'afectar, a nosaltres.

És que collons, és el mateix que jo he dit mil cops en posts absolutament pessimistes i pro-suïcides. Ho he dit, i tinc la Ciència al meu costat, i ni tu ni ningú mai no em podreu fer canviar de parer. Si la mort no té sentit, la vida tampoc, perquè tant se val morir ara com més tard. Tot el que es fa, absolutament tot, es fa només per no pensar en la mort; vivim com si fóssim immortals. Fer castells, estudiar o emborratxar-se, treballar, sortir a fer pintades, xerrar, mirar la tele o escriure un blog.

Però no, jo en sóc ben conscient. Sé que visc per viure, per amor a l'art. Per l'amor, per la mort. Però en un món ple d'odi, sense amor, paga la pena viure? La resposta és tan clara com contundent: no.

Aquí sota, per guardar-la per la posteritat, l'entrevista sencera.

En sortir al carrer un lleu plugim m'entelava la visió dels carrers somorts i les presències gairebé espectrals dels altres vianants. Guaita la dreta, un mur amb pintades esborrades que encara s'endevinen: «Més arbres, menys ciment». I, al costat, un solar on fins fa una setmana s'hi aixecava «Villa Dolores», una caseta d'una planta d'un segle de vida. Aviat no restarà res que ens recordi que Esplugues, abans de ciutat, fou poble...

Abans, fins i tot, hi havia llambordes als carrers. Ara només en resten a la Plaça de Santa Magdalena, la de l'Ajuntament. És una sort, és una sort... Ja se sap, la primera línia comença a una llamborda qualsevol.

Vaig inventar-me el personatge Senkreu per uns deures d'Història a l'ESO. No sé ben bé per què, vaig escriure –i llegir a la resta de la classe– un discurs on aquest líder anarquista donava ànims i repassava el pla per ocupar l'Ajuntament i proclamar l'Anarquia... La monja i els alumnes van flipar mandonguilles mentre citava en Bakunin i parlava d'executar hostatges, batlle inclòs.

És somniar truites, és no tocar-hi gaire, però no seria maca una Catalunya anarquista? On la presència dels vianants no fos espectral? No sé si és bo creure en utopies, però endolcen l'existència.

Cremem l'Ajuntament!

[I bé, això ja és repetitiu. I també, què és això d'anarcoindependentisme? Però com no tinc ganes de discutir, només diré que tant me fot, insulteu-me si voleu.]

I quan deia "carnet" em referia, especialment, a la Jerc.

[Glop de Ballantines sol, a temperatura ambient]

Sempre m'he manifestat com a filoanarquista. Considero la societat anarquista com una utopia gairebé inabastable, però que a nivell individual és possible d'apropar-se.

[Glop de Ballantines]

Alguns dels darrers posts, si fa no fa, anaven per aquest camí. Vull dir: dubto de si un món sense lleis escrites, sense dominació, sense desigualtats, és viable; el que penso és que és possible viure al marge de tot plegat en un grau força elevat. És impossible no entrar al joc capitalista, cal treballar, cal un sostre on viure, etc. Però, en molt bona mesura, se'n pot restar al marge. És una qüestió purament intel·lectual.

I, prenent l'argument tradicional anarquista de què l'honor és un constructe social, què importa votar o no, mentres tu visquis la teva vida llibertària? Doncs jo voto, però alhora no trepitjo l'Illa Diagonal, per posar un exemple. És que la principal característica d'un anarquista és no votar? És ser contrademocràtic? No. Ser anarquista, al meu parer, és un posat intel·lectual davant la vida, és no conformar-se amb el primer que et venen, és anar més enllà, és dubtar, és inconformisme, és... és... no diré justícia, tampoc no diré egoisme... ser anarquista és, a més de procurar-se una llibertat pròpia, particular, intransferible, única, egoista, és solidaritat amb la resta, és denunciar el seu esclavatge. Però l'anarquisme sóc essencialment jo, no és proselitisme.

[Glop de Ballantines. Got gairebé buit. Encara tenim per un altre paràgraf]

Si l'honor no existeix, què importa votar o no? He dit: no crec gaire en la societat anarquista. I no hi crec perquè, d'una banda, penso que la societat no n'està preparada, i per una altra, perquè tot i que ho estigués, dubto que funcionés. Però l'anarquisme individualista o en grups petits sí. Per això: què importa votar? I, en el súmmum de la contradicció: què importa ser militant?

És incompatible democràcia amb anarquisme? Hoc, segurament. Però des de la meva perspectiva, de gran escepticisme pel que fa a aquest darrer, accepto el primer com a mal menor, perquè jo seguiré sent anàrquic i anarquista de cor i de ment. I, com no m'ho acabo de creure, de què serveix militar? Doncs acabaré marxant, segurament.

Independentista! Nacionalista! On ets? Sóc aquí, sóc aquí. Sempre havia dit que era nacionalista pel que fa a la cultura i la llengua. En una societat anarquista la meva cultura no patiria gaire. No necessitaríem Estat perquè no hi hauria perill. Cremar la bandera, aquí, sí. A la merda! Però en democràcia, l'única forma de sobreviure és sent independent (i bé, aquí, més polèmica).

[Got buit]

No crec, al capdavall, en cap partit. Ho trobo denigrant per la persona, i el cas del comunisme, en aquest aspecte, és absolutament vergonyant, és com la religió. Ho repeteixo, sóc anarquista, anarquista des dels quinze anys, des que vaig crear a en Senkreu. Jo no us demano que no voteu, sinó que penseu per què creieu en un déu, l'Estat, i lluiteu per ell i us en deixeu dominar: no us fa vergonya?

Diuen que asclar caps és radical, però jo no ho considero ni de bon tros revolucionari. És a dir, per a mi és radical, radicalment incomprensible i de subnormals profunds, que cada ordinador tingui un teclat diferent, i que cada fabricant el faci a la seva mida, la qual cosa em dificulta l'escriptura ràpida i em fa errar més sovint. Ja no sé quants de cops he hagut de prémer el botó Delete.

Bé, potser sí és radical trencar els caps aliens; «per què no et trenques el teu, malparit?», segur que esteu pensant. La Humanitat s'ha caracteritzat sempre per la sang i els budells vessats; què fa que ara es consideri la vida del proïsme com quelcom d'especial interès i de necessària conservació? Per això hi ha tortures, per això hi ha assassinats encoberts al primer món, i per això fan el que volen quan no hi ha càmeres gravant ni control dels organismes internacionals, quan l'opinió pública en resta al marge i no els hi poden sancionar de cap manera.

Ser un fill de puta assassí no és radical ni revolucionari, és ser humà, perquè senzillament, ser inhumà és tot el contrari. Perquè els homes som bèsties, som animals, anihilem qualsevol forma de vida que trobem al nostre pas. No, no em digueu que asclar caps és radical, el que és radical és no esclafar-los perquè trenca amb la nostra natura.

I bé, reconeixent que el capteniment essencialment humà impossibilita la convivència accepto les convencions socials hipòcrites, entre d'altres coses per pur egoisme, atès que m'estimo sencer el meu cap. Veritablement revolucionari seria una societat en què no calgués reprimir aquests impulsos animals primaris; o si més no aquella societat en què la coerció i la veritat no l'ostentés un ésser superior diví, com l'Estat, sinó la pròpia societat horitzontal.

Jo vull canviar el món com qualsevol altre jove immadur, però abans de lluitar-hi amb totes les meves forces voldria abans sapiguer per a què lluito. Per què lluito, de totes formes, sí ho sé: només ho faig per mi mateix, per millorar el meu futur i el de la meva nissaga, i el del poble que jo m'estimo, perquè me l'estimo i el que m'ofereix ho valoro. Però, més enllà de tot això, sé que lluito, i hi penso, només per no pensar. I no pensar precisament en que res del que faig no serveix, en realitat, per res, però no perquè no s'assoleixin objectius –que seria opinable, però sí se n'assoleixen–, sinó perquè és que res no té sentit, ni tan sols aquestes fites assolides.

D'aquesta manera, ocupant la meva ment amb pensaments elevats m'oblido de mi; però en el fons estic pensant sempre en mi perquè és pura supervivència atès que evito de pensar en el nínxol i el taüt. Cada llibre, cada acció, cada cèntim que hi esmerço, és un bleix més de temps que he guanyat a la mort.

No serà pas per mentides, i me les he empassades totes. Tenia un amic que se les empescava de ben grosses, i jo em deixava enganyar amb candor: m'explicava que havia caigut d'un vuitè pis, que havia trencat un metre de teules amb la mà a classe de karate, que el seu germà siamès havia mort en nèixer ell, etcètera.

Dos o tres anys més tard, un home d'uns quaranta anys llargs també em va engalipar amb promeses de vida eterna i amor infinit: vaig arribar a pensar en fer-me capellà i tot.

Algú molt proper a mi em va assegurar durant anys i panys que el millor per a mi mateix era restar tan allunyat com fos de les entitats d'Esplugues, en especial de les de caràcter polític i del Sant Jordi i l'Avenç, que hi ha moltíssims fills de puta. Doncs tu també menties.

Em fa molta gràcia que algú altre cregui que coneix més bé que jo què és el millor per al meu bé. El que no em fa tanta gràcia és que menteixin «pel meu bé», mirant-me de fit a fit: au, aneu a cagar. I el que més m'enrabia és que, a més a més, aquest «bé meu» sigui exclusivament un «bé seu». Aleshores, macos, mereixeu tot el meu menyspreu. D'exemples d'aquests se'n troben arreu, però sobretot a la política.

Moció de censura per tots els polítics. Govern popular i democràcia activa, participativa, directa, municipal i, sobretot, compromesa. Ocupació del Parlament, que no quedi ni un tres per cent de merda allà dins.

Sóc un ésser anòmic, conseqüència en bona mesura d'un gran escepticisme –potser insospitat–, així com també d'una mena d'inconformisme ideològic –malgrat no ho sembli.

D'una banda jo sóc dels que creuen que la veritat és un simple concepte abstracte i que com a tal no existeix –he descobert la sopa d'all–. La veritat és la interpretació d'uns fets en base a uns prejudicis, coneixements i experiències previs, i que varia d'una persona a una altra. Tu, un geòleg i un pagès no us posaríeu d'acord per designar un simple roc. Donat el caràcter esmunyedís de la veritat només podem apropar-nos als fets per mitjà de probabilitats. Així, coses de les quals en tinc gairebé la màxima certesa, com ara que no existeix déu, esdevenen veritats, però veritats relatives, probables. I així vaig construint el meu pensament.

A poc que s'investiga és fàcil de trobar mil arguments a favor d'una veritat però alhora deu mil que la rebaten, o a la inversa. Només correspon a l'individu ser prou rigorós i exigent per no deixar-se engalipar (sentir el cant de les sierenes...) i ensarronar (convertir-se en un més del ramat). Llegint qualsevol diari se'n poden llegir moltes opinions divergents, però totes tenen en comú allò bàsic: la democràcia, l'Estat i el respecte a les institucions. Un escepticista inconformista s'hi ha de rebel·lar i cercar altres alternatives, mal que sigui per comprovar que els primers tenien raó. De la mateixa manera ha de malfiar-se d'aquells «llibertaris inalienats» uniformats que engabien en un cercle, per què no s'escapi, la A anarquista a l'aparador d'una botiga enmig d'una manifestació...

En aquest context anòmic, sense referents clars que seguir, jo m'hi trobo més o menys permanentment. Sé que com més llegeixi, més perdut em trobaré, perquè tindré més arguments a favor i en contra de tot. I quin sentit té tot plegat? Quina necessitat d'elaborar una cosmovisió interpretativa? Tan fàcil com és seure davant Salsa Rosa i Cròniques Marcianes...

Quines coses de pensar.

Són l'horda visible de la mediocritat cultural, l'escamot subaltern d'esperit acrític, el braç pseudoarmat de la contrarrevolució antigramsciana. Entres al metro i, deixant de banda l'exèrcit de putxinel·lis que llegeixen els diaris gratuïts, és corrent contemplar-te envoltat de la secta dels Dan Brown, Ken Follet i Matthew Pearl. No, no he llegit res d'ells, tot i que tinc tots els llibres voltant per casa meva (a la vista tinc, per exemple, El Club Dant i Harry Potter –bé, de JR Rowling sí he llegit bastant, sé del que parlo per tant). És alarmant la proliferació d'aquesta mena de bíblies del conformisme aburgesat, la tranquil·litat amb la qual la gent avui dia s'aboca pusil·lànime i amb voluntarietat a la literatura de pa sucat amb oli, còmoda, gens exigent intel·lectualment.

I no demano que llegeixin Kafka o El Quixot, ni Nietzche ni Bakunin, però cagondéu, una mica de seriositat: consumir la mena d'obres de les quals parlo no és amor per la lectura. Durant la Inquisició només era permès de llegir els llibres que l'Església volia; avui dia no calen controls d'aquest tipus perquè és la pròpia gent la que entra voluntàriament al joc encobert del dogmatisme ideològic més estalinista però en versió de mercat lliure.

Ens venen la moto contínuament, amb la televisió, la premsa, el cinema, la literatura i la socialtzació des de tots els àmbits, i l'única forma d'escapolir-se dels tentacles de la conxorxa benpensant és tenint un mínim d'integritat intel·lectual i esperit crític. No voldria proclamar-me com una mena d'il·luminat, perquè no ho sóc, només dirigeixo la punta del dit cap a vosaltres, oh membres alienats de la milícia popular!

Deia que no voldria tornar a ser un nen... però només perquè mai no he tingut oportunitat de ser enxaneta.

I jo ja m'entenc. És molt difícil penedir-me de les decisions que no he pogut prendre (determinismes) malgrat que em requin just ara, per la qual cosa l'únic que puc fer és adreçar el meu odi contra vosaltres (ja sabeu qui sou). El darrer responsable sóc jo, per la qual cosa en certa mesura també m'odio. Odio massa coses.

Mai no podré coronar cap castell a Montserrat...

Avui llegia la contra de l'Avui al metro camí del poble. En absència dels excel·lents articles dels Plaers de ma vida, d'en Navarro Arisa (secció per la qual ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona), avui hi havia una entrevista a l'ubicu Gerard Quintana, feta per n'Enric Vila. La veritat és que d'aquest paio gairebé no n'he sentit res, i encara en sé menys de la seva trajectòria: que havia estat per Sopa de Cabra i que ara està en solitari. Llegint l'entrevista m'ha fet l'efecte de ser un neohippy d'aquests d'avui dia, en pla rotllo budista-hindú (¿?) alternatiu. Ells en deien «desplaçat», i vet aquí una cosa que ha bastit un pont unidireccional d'entesa de mi cap a ell. L'entrevistador preguntava si en Gerard recordava quan va prendre aquella consciència de desplaçat, a la qual cosa el músic va contestar amb aitals mots: «De molt petitet, perquè vaig trigar molt a controlar els esfínters. Potser per això em trobava a l'hora del pati mirant a l'infinit i veient passar el tren mentre els altres jugaven a futbol».

Quan jo era petitet era encara més asocial que ara, que he mirat d'obrir-me mínimament als altres. He rumiat molt sobre les causes que determinaren aquest estrany capteniment: factors congènits (físics, psíquics), factors familiars, factors socials. És molt fàcil culpar aquests factors per espolsar-me les culpes, però realment no sé per què vaig començar a ser com sóc, i només se m'acut aquesta resposta. En certa mesura, amb el temps és possible lluitar contra aquestes cadenes, però no és tan fàcil.

Ho he dit molts cops: no m'agradaria tornar a la Primària. No m'agradaria tornar a ser un nen. Un dia, un professor que hauria d'haver sigut capellà (tant de bo et moris lentament i dolorosa, fill de puta) em va dir que jo no era un jove, era un vell (d'esperit). Doncs hoc: ho sóc i ho he estat sempre. Jo no he patit mai la famosa síndrome de Peter Pan, més aviat jo volia deixar de ser un nen per, alhora, deixar enrera tota aquella merda.

No sé de quin color tens els ulls. No és res personal: tampoc no sé com són els del d'ací ni els del de més enllà. En xerrar, enraonar o garlar mai no fixo la mirada en els ulls del meu interlocutor: més aviat en el seu nas, boca o, sovint, en el cel o en el buit, sobretot si avancem caminant.

De vegades em sorprèn descobrir el color d'uns ulls, d'algú que conec de fa temps –de quatre mesos o de quatre anys–, i que de sobte trobo blaus o verds, o marrons com els meus, i m'adono de què no me n'havia adonat abans.

Si algun dia parlem i veus que no et miro als ulls, fot-me un mastegot a la cara: ja sabré a què és degut.

Aprofitarem aquest... catorze de febrer per celebrar el meu amor vers Espanya. Ho sento, us estimo massa, colla de panxuts. Diuen que els extrems es toquen, ho diu tothom, vaja. Potser us estimo tant que, de fet, us odio. Hoc, deu ser això: en realitat no us puc ni veure i us vull com més allunyats d'aquí millor. El plaer que em satura en entrar a la Comissaria de la Policia Nazional és tan intens que m'estimo més no experimentar-lo. Em deleixo tan exageradament per donar la mà a en Zapatero que prefereixo que el meu únic president sigui el de Catalunya. Pateixo tant amb la Gloriosa Selección que, ves per on, m'agradaria només haver de celebrar les gestes de Catalunya. I, esclar, frueixo tant enraonant en espanyol que no puc concentrar-me en el que estic dient, enmig de l'orgasme llingüístic, i per això només parlo en català.

Ho confeso: t'estimo, Espanya. Tant t'estimo que no vull ni veure't.

[En realitat no és així, però escriure bajanades és de franc. No els odio, només vull que em deixin en pau]

S'aixecarà a quarts de sis. Es dutxarà, prendrà el cafè i es vestirà. Sortirà de casa i comprarà el diari. Pujarà al metro, les set seran tocades, premut com el conglomerat del seu escriptori. A dos quarts de vuit entrarà al seu cubicle, omplirà patracols i contestarà trucades infectes. Mirarà de no mirar els companys de la feina perquè no els podrà veure. Per fi, a les tres i escaig, dos quarts ben bé, tornarà a casa. Tindrà tota la tarda lliure, però se l'haurà passada hipnotitzat davant la tele: demà encetarà tal llibre, demà anirà a tal lloc. Aleshores clamarà:

Ni sóc ni seré elit cultural, ni tinc ni tindré cap altre futur que el d'escalfa-cadires. Els meus ideals utòpics són propis de qualsevol somiatruites adotzenat. El dia de la mort serà tan feliç com el mateix vint de novembre, però ningú no el celebrarà (tal com jo el celebro ara), car ningú no se sentirà tan alleujat per la meva merescuda desaparició; ningú no la plorarà.

Amèn.

Si mai he tingut por irracional de res, ha estat sens dubte dels gossos. Quan era petit vivia a tocar d'un barri residencial i, en passar per davant del pati d'un d'aquells casalots, sempre un tros de gos em feia fer un gambirot exagerat cap a la carretera. Amb el temps la llargària del salt es va anar escurçant, més aviat perquè ja me l'esperava. Sempre que he passat al costat d'un gos insospitat que ha començat a bordar desaforadament m'ha envaït aquesta mena de por inútil, perquè de fet, de la tanca és impossible que passi l'animal.

Quan passejo per un parc, o pel carrer, i em trobo de cara un gos sueltu (solt, deixat anar), tinc dues opcions: o fer mitja volta o bé continuar però tan allunyat d'ell com em sigui possible. Si el gos comença a bordar i em desitja la mort amb la mirada, aleshores ho passo molt malament. De vegades alguns han corregut cap a mi, i si no fos per l'amo no sé què hagués pogut fer jo.

He sentit diverses històries sobre persones correguent davant de gossos, que és impossible escapolir-se'n perquè ells són molt més ràpids, de gossos salvatges a Collserola, etcètera. I no, no em fan cap gràcia.

Els darrers anys, davant d'aquesta única fòbia, he mirat de racionalitzar la por, tot fent carícies i relacionant-me amb els gossos que he anat trobant. A hores d'ara, tot i encara restar romanalles d'aquella ignominiosa basarda, tot i que de vegades giro cua davant d'un gos en llibertat (d'un gos gros, s'entén), es pot dir que quan un d'aquests cànids borda eixordadorament rera la tanca d'un pati, més que un gambirot faig una passeta en direcció la calçada, però més per sorpresa lògica que per por infundada.

I si gos ho bescanvieu per persones, fent quatre correccions, tindreu la meva gran segona fòbia.

Basarda d'anar contracorrent? No ho penso pas.
Basarda de fe'ls realitat? Hoc.

Mes... de què basarda? No pas dels somnis, ans de la mateixa gent. És de la gent.

Potser res no desitjo més que anar assolint molts d'aquests somnis, però la gernació em perd, i em penso que ni els ensumaré mai.

Sóc més aviat un isard que un koala.

[Escrit en un estat lamentable diumenge a les cinc del matí]

Al capdavall, el temps és el que marca indefectiblement la ideologia; tot el sistema de valors i creences depenen directament de la concepció que es té del temps: si és infinit, si cal omplir-lo, si té sentit viure'l. Vivim sota la metodologia del temps, perquè no només influeix en allò que es fa, sinó també i per descomptat en la manera de fer-ho. La rauxa i trempera i la indiferència i la desgana són conseqüència directa de la ideologia del temps. En ell s'han basat en bona part les religions perquè tot és qüestió d'arrels i d'esdevenidors i del camí present: la religió és una subrogació del temps. Les seves conseqüències s'estenen fins ocupar el darrer racó de les nostres vides en un imperialisme desfermat.

El temps és una abjecció, és un automatisme que condueix a la bogeria, tothom hi passa pel sedàs en un moment o altre, per bé que alguns no tenen cor d'encarar-s'hi i passen el temps de la forma més còmoda: obviant-lo. En realitat, el que estan fent és resistir-s'hi, perquè tard o d'hora tots passen per l'adreçador, moment en el qual aquesta insolent resistència esdevé absolutament ineficaç.

Hoc, no acostumo a parlar gaire dels blocs: jo amb el meu feu ja en tinc prou i de sobres. Parlant finament, crec que els altres blocs només serveixen per a que em posin algun enllaç que, de fet, jo després menyspreo amablement.
Però darrerament la blogosfera en català em crida l’atenció pel seu alt nivell d’hostilitat. Ja sabeu que m’agraden els budells i la sang. Com més, millor i amb crits de guerra de banda sonora. Però no sé si ho acabo d’entendre tot això de les baralles pel poder. Sembla un “Nissaga de Poder” a la blogosfera. Pla em perdoni per haver anomenat tan horrible telesèrie sota el nom de sa gran obra, El Quadern Gris.
No penso continuar amb els budells i sang de sempre, perquè crec que hi ha quelcom del que no s’ha parlat i que potser és el causant de tot plegat. Aquell del bloc amb la falta d’ortografia, el que vessa cola per totes bandes. Sembla mentida no haver-hi caigut abans: gu (guarreries) me (mediocres) ts (tsús! -salut-), o, dit d’altra manera, el bloc Gumets és només una tapadora de tot un munt de bloc-deixalles que vol emular la tele-deixalla amb els mateixos ingredients i resultats: òsties i crits que donen audiència.
És arriscat suposar que darrere tota la bloc-porqueria trosdequoniamaire i derivats es troba el magnat de la cola? És desproporcionat pensar que la lluita per audiències ha fet que temps ha, l’empresa de la cola abans esmentada hagi desenvolupat tot un programa de desastreïtzació i criaturització dels blocs i del seu contingut?
Bé, una mica hoc. Justament per això me n’enfoto.

Un dia vaig llegir aquesta pintada tornant de Solsona per una autopista. La trobo encisadora, prenedora, màgica; sintètica, lacònica però eloqüent; és el resum de tota una filosofia de vida.

Estic en contra de tot?

Ho diré amb la boca més petita, mes igual d'expressiva:

Les meves originals opinions no són àls que la conseqüència de la negació de les opinions dels altres; és la recerca de la identitat per contraposició a la societat. Podria posar-ne exemples, però no cal.

Sóc estrany des de sempre, al començament de manera genuïna; ara, a més a més, conscientment i volguda. En el fons sóc com els altres, ho reconec, puc ser "normal" en determinades ocasions, també tinc sentiments i a voltes sóc desprès i àdhuc munífic. Però més aviat sóc cantellut i isard en el tracte diari. Sóc, potser, com una mena d'Eixrech: tothom creu que sóc un ogre. De fet, jo diria que ho sóc.

Avui fa bon dia. És el que estava pensant mentre sentia la maqueta d'un grup de Pagan Metal català desconegut que inclou gralles i tot. Àdhuc tenen una versió Black-Death del toc de castells. Ahir buscava el CD entre els tres-cents discs pirates que tinc amuntegats a la cambra. No el vaig poder escoltar.
Aquest grup va néixer a principis dels vuitanta a Barcelona, tot i que ara els components viuen a Esplugues. Van començar fent Heavy Metal classicot però amb el pas dels anys han anat canviant molt, i a millor. En realitat, no en sé gaire de la seva trajectòria perquè fa poc temps que els conec. Només sé que no han publicat cap disc, i que si els voleu sentir vingueu a Esplugues, que de ben segur per les festes del poble tocaran. De fet, diria que toquen molt sovint al poble, però passen inadvertits. El grup ni tan sols té nom. Bé, jo sí el conec, però no us el diré pas.

En sis mesos, en només sis mesos, havien convertit un rierol i els seus pollancres adjacents en un barri més de la ciutat. Només en quedava un, d'arbre: no van tindre prou cor per assassinar el pollancre bicentenari que havia plantat durant la guerra del Francès el més vell del poble, afusellat per això mateix. El rierol ara era una clavaguera soterrada, i la pollancreda era traslladada a dins de les llars, convertida en mobles Ikea. Al bell mig d'una plaça dura i grisa hi creixia el supervivent de l'arbricidi, desitjant que algú li apliqués l'eutanàsia per no perllongar més l'agonia.

A finals d'abril, com cada any, sobrevolà l'indret l'estol d'oriols provinents de l'Àfrica. En veient que els àlbers negres eren desapareguts i que no hi havia aigua, tots passaren de llarg. Tots, tret d'un. L'oriol més vell i més gros davallà cap al darrer i monumental pollancre a causa del seu estat de defalliment. Tots els anys havia niat en aquell arbre, era casa seva, i ja no podia continuar més, era massa vell. Com l'arbre.

Dues setmanes després havien de passar les femelles, però no s'hi aturà cap ni una. Tota la primavera i l'estiu l'hauria de passar en solitud. Deixà de cantar. Només s'alimentava el que era estrictament necessari perquè a més a més ja no hi creixien arbres fruiters aprop i els insectes havien minvat molt, a banda de les mosques i els mosquits, que com una plaga maltractaven els nous habitants d'aquell bosc de ciment i ferro. S'ho mereixien. Per fills de puta.

Els gossos pixaven i cagaven al pobre pollancre. La canalla jugava a subjectar d'altres nens enlaire, i amb les cames de la víctima obertes i esteses li colpejaven els pebrots contra l'arbre. Molts enamorats, sota la lluna primaveral, es juraven amor sempitern fendint i ferint la seva escorça, i després llençaven els condons a les seves arrels. Molts s'hi drogaven i emborratxaven, d'altres cantaven fins el matí amb una guitarra desguitarrada. L'únic que no cantava era l'oriol. D'aquesta manera, el que l'arbre no havia envellit en dos segles d'història ho va envellir en un sol estiu.

Un mal dia d'agost, quan l'ocell ja planejava de tornar-se a l'Àfrica, el pollancre va morir. L'oriol ho va advertir en adonar-se de com les branques mig esfullades perdien del tot el nimbe que les envoltava. Aleshores se'n recordà del batlle del poble: dos mesos abans havia inaugurat un placa on es llegia: En honor al Pollancre de n'Oriol Puig i Os, que plantà aquest llegendari àlber negre durant la guerra del Francès l'any 1812 per simbolitzar la resistència catalana, i que també serví durant la guerra Civil d'amagatall per al batlle Roger Creus. Tanmateix, ambós foren afusellats. Quina ironia, pensà aleshores, els botxins honorant la víctima, com si mai els nazis hagueren homenatjat els jueus exterminats.

L'oriol aixecà el vol, ondulat i fastuós, amb estridents xerrics irats que alarmaren tot el barri. Els veïns, que fins aquell moment no s'havien adonat de l'existència de l'ocell, l'empaitaren encuriosits. Per allà on passava tothom el contemplava rutilant com un estel i el seguia, i així, en poc temps, una gernació enorme s'aplegà darrera seu. «Guaiteu! Va cap a la Casa de la Vila!», exclamà un vailet despert que hi corria per allà. Creuà com una esperitat la portalada de l'Ajuntament i anà, com guiat per la Providència, de dret al despatx del batlle.

L'alcalde, que havia advertit per la finestra l'enrenou causat per l'ocell, tancà ràpidament la porta amb pany i forrellat tement el seu malastre:

–Aquest vol revenja.

L'Oriol, en trobar-la barrada, amb forces inversemblants envestí amb contundents becades la porta, la qual, en ésser feta de despulles de pollancre, l'enrabià encara més. El batlle, de l'altra banda estant, amagà dins un calaix les setències de mort que estava signant per a poder construir més places dures i grises en plena muntanya. S'arraulí a la cadira, rere la taula, quan veié el cap de l'ocell enfurismat travessant la porta.

Se sentí un tret eixordador però tardà tot just després que l'ocell aconseguís entrar al despatx. Les seves irades nines vermelles i els tremolosos ulls marrons de l'alcalde es fitaren un moment. Com atret per ells, l'oriol s'hi dirigí directament amb un vol cert i fatal. Suspès enlaire, a cops de bec, li buidà els ulls enmig dels esgüells de porc de l'ajusticiat, alhora que obrien la porta i d'un tret esdevenia un núvol de plomes daurades.

Però no puc evitar somiar de vegades amb tu...

La veritat és que

demano poc, demano poca cosa.
Només poder-te veure com fins ara*,
respectuós amb l'ordre que estableixen
discretes lleis d'antiga procedència.
Compondre versos m'omple, m'allibera.
També llegir, i algunes altres coses
del tot banals, del tot quotidianes.
Demano poc, i encara menys tal volta
hauré de demanar quan els anys posin
foscos accents damunt la pell cansada.
Llavors, potser, solament amb escriure
ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.
M'ho imagino sense gens d'angoixa.
La solitud per tota companyia.

Estimada Marta
Miquel Martí i Pol

Vet aquí el meu fat: reduir a simples lletres el que en somnis és pura realitat. No demano gran cosa, prou en tindria amb poder parlar.

*Només poder treballar com fins ara

Una taula sense beneir és com un pessebre socialista: aquests que ara fan sense naixement i que en diuen paisatges d'hivern.

Quan ahir vaig llegir aquesta frase vaig riure força, i no sóc gaire de riure, jo. Tot l'article és com un genial acudit: burxant primer els que desitgen «bon profit» abans dels àpats, passant per les taules beneïdes i els maleducats que ja no saben ser cortesos amb les dones per culpa de la pèrdua dels valors religiosos, i enllesteix la diatriba enfotent-se de la Letízia i lloant la Reina d'Anglaterra.

De debò, aquest noi m'està tornant a agradar, després d'una temporada de descrèdit. Sé que es llença pedres a la teulada contínuament, amb en Sardà i d'altres orignals comentaris, però encara de tant en tant ens obsequia joies com aquesta... Impagable. Tot Catalunya hauria de subscriure's a l'Avui només per llegir les seves barrabassades i els seus estirabots. Són excepcionals.

He tornat a sortir a Naked. Me n'he adonat perquè he rebut una allau de visites de l'enllaç que hi han afegit. Jo encara no l'he vist, però ja me l'imagino: és bufar i fer ampolles fer acudits a partir d'opinions abrandades i radicals com la meva d'ahir.

El post d'ahir el vaig escriure en un rampell potser d'impotència, davant la dificultat de fer-me entendre. No el vaig rumiar massa i no va ser gaire reeixit: va quedar desestructurat i de qualsevol manera, i sobretot no van quedar gens clars alguns punts que em semblen cabdals.

En primera instància, jo no avantposo la violència al diàleg. Per mi el diàleg sempre és el camí dret que duu cap al consens i el mutu enteniment, la germanor i la cooperació. Malauradament, perquè hi hagi diàleg, les dues parts han de voler dialogar: quan, a més a més, és qui detenta el poder qui no vol parlar, s'han de cercar vies alternatives per avançar, ni que sigui a cop de destral.

M'ha semblat important remarcar aquest punt, perquè sembla que no queda gens clar. La violència sorgeix només després de què totes les altres vies pacífiques es demostren clarament ineficaces. Us podria posar un exemple molt entenedor esdevingut i esdevenint-se al meu poble sobre tot això, però tant se val. Si l'Administració no respon, farem que respongui com sigui.

Vaig debutar al Naked amb el post del Regicidi i amb un altre d'uns dies després sobre la llibertat d'expressió. Suposo que dec semblar una mena de terrorista curt de gambals que no té res millor a fer que esbombar la seva niciesa per Internet. Dec ser el xitxarel·lo nacionalista de qui enfotre's, un d'aquells alienats que només pensen en la barretina i la bandera, sectari i xenòfob. És fàcil opinar sobre mi quan només se'm coneix per tres posts. De ben segur ja em tenen tan estudiat i psicoanalitzat que em coneixen millor que jo i tot. Segur que no han llegit el post immediatament anterior, el del camell, que m'humanitzaria una mica i tot. No, sóc un dimoni proetarra.

Doncs per mi vosaltres sou uns hipòcrites irredempts, ignorants del vostre autoengany. Fa molt de temps em vaig autoqualificar de racista, i no perquè ho sigui en el terme habitual del mot, sinó perquè considero que és impossible no tenir prejudicis contra la gent diferent. Vosaltres tampoc no us considereu racistes, perquè sou igual d'hipòcrites que amb la violència. Estic convençut que tothom penseu igual que jo, en el fons, però us negueu a admetre-ho.

Au, reconeixeu-ho cadascú per la vostra banda: en determinades circumstàncies vosaltres també agafaríeu un Kalashnikov.

Doncs hoc, estic a favor de la violència per assolir objectius polítics, i qui digui el contrari s'enganya a ell mateix. Evidentment, només en casos excepcionals: per exemple, en cas que el bàndol contrari hagi matat membres de la teva família o amics, o si més no, hagi assassinat o torturat els que pensen semblant a tu (això té més caire de «revenja» i rancúnia). I l'Estat espanyol actual, si més no, ha torturat; ho ha denunciat fa poc Amnistia Internacional i el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol a pagar una multa als independentistes de l'Operació Garzón del 92 per no haver investigat les denúncies precisament de tortura.

La violència no és només pertànyer a una banda armada, sinó emprar mètodes no convencionals de protesta, com fer pintades a les parets, okupar una masia abandonada o, fins i tot, reventar un ple ordinari de l'Ajuntament. Sempre que l'ús de la violència no sigui desmesurat i estigui justificat, em sembla bé.

I què n'opino de la lluita armada? Doncs en una societat democràtica, on totes les propostes poden ser debatudes i preses en consideració, francament, és més aviat una nosa. Podeu comprovar: no estic en contra d'ETA per consideracions ètiques o morals, sinó perquè no és rendible, perquè no cal. Que matin guripes no em suposa cap problema moral, ans polític, car dificulta que per altres vies s'assoleixi el que es demana violentament.

Tenim, però, que tot allò anticonstitucional és improposable. Així, demanar competències en justícia és impossible, déu n'hi do quina injustícia. El meu parer és: primer esgota les vies democràtiques. Quan aquestes es vegin ineficaces, i s'albiri inabastable el gaudi dels drets legítims, aleshores la lluita armada és justificable, perquè és l'única via que deixa qui detenta el poder.

El Pla Ibarretxe, des d'aquesta perspectiva, representa, si bé no la darrera passa, sí la penúltima: en cas de ser rebutjada la voluntat «sobirana» (perquè, de sobirania, a Espanya, només l'espanyola) del Parlament Basc al Congrés dels Diputats, ja m'explicareu com voleu que es plantegin aquests afers. A mastegots? ¿A tortas?

Malhaja la procel·la tenebrosa! I avanço pel caminoi tot sol i a dreta i esquerra ningú no n'hi ha. I quan em trobo algú és lleig i esquerp, i quan és bell i amable va disfressat. I allà, enmig de tothom, hi rutila una gemma incorrupta, ignorada per la resta del món. M'hi apropo, mes la seva llum m'enlluerna i haig de desplaçar la vista... A poc a poc se m'adapten els ulls i l'esguardo detingudament: és la més bella joia que mai hagi vist. I rere la llum és com una pedra qualsevol: perquè sóc jo l'únic que percep la seva llum. Tothom l'ignora, tret de jo. Benhaja la gemma rutilant!

Al capdavall, tot s'esbrava. Àdhuc aquell somriure i aquell esguard es devaluen, i tot allò que semblava omplir es manifesta com un fútil passatemps per mirar d'oblidar l'inoblidable.

Bon Nadal.

Ahir vaig tenir un somni. Em pregunto per què només ho puc somniar i no ho puc fer: per què sóc així. Canviar... és pràcticament impossible. Al món oníric puc mantenir converses banals i tot, puc seure amb cervese o sense a xerrar amb qui sigui, i no em suposa cap esforç. Relacions són esforç, dur treball social que m'extenua psicològicament. Per molt que m'hi capfiqui, què en trec? Per molt que em diguin, què puc fer? Canviar? Doncs au, canviem!

Seure i parlar. Dic que no tinc res a dir, però amb tot omplo el blog. Què puc fer? Atzucac.

D'altra banda, he llegit pel damunt l'Horòscop per l'any vinent del Pronto. Em pronostica pel desembre una davallada espectacular de la meva "activitat". Perquè, macos, tinc molt poc temps físic entre unes coses i unes altres. Aguantaré gaire més aquest ritme trepidant? I sobretot, no arribaré a cansar-me aviat? Vull dir: seré capaç de conviure amb la gent, ara que he començat a conviure-hi -ara que intento superar la misantropia-? No posaré l'excusa de mals d'esquena per deixar els castellers? No plegarem per manca d'activitat les Jerc? No deixaré la feina? No deixaré els estudis? No ho deixaré tot plegat?

Tot grinyola! És quan dormo que hi veig clar. Voldria veure-ho tot igual de clar.

Jo era com aquell anarquista de més de trenta anys que vivia plàcidament a casa dels seus pares aliè a la vida real. Però abandonar aquell redòs no és cosa que es pugui fer en dos dies.

Jo sóc com l’ascensor del meu bloc de pisos, que quan estava espatllat no feia sorolls estranys, mes ara que està arreglat grinyola per tot arreu. Suposo que fins que no canviem l’ascensor completament el mecanisme no deixarà de grinyolar.

I aquella persona és potser com l’anunci de Sasi de l’Avui, la presència del qual potser pot passar inadvertida, però que si s’absentés només un dia destarotaria tota la portada.

Marxeu de casa amb un ascensor nou un migdia de ressaca, i amb el diari sota el braç penseu en tot allò que significa aquella clapa blava en la vostra vida.

Deia el comte Arnau:
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

I responia Adalaisa:
-Mes són fang. Quan per sempre s'hauran clos,
vidran els cucs i se'n faran pastura.

És àdhuc escatològic arribar a pensar que els propis llambrots, aquests que ara humiteges passant-hi la llengua, seran, jorn a venir, el cau i el sustent de milers de verms sapròfags. Semblem tan lluny d'aquell moment! Vivim una immortalitat aparent indispensable per sobreviure. Mentrestant, per no pensar-hi, pots omplenar el temps tant com vulguis, perquè com més l'allargassis, més curt se't farà, i menys temps per rumiar tindràs.

Ahir va ser el darrer assaig. El polisportiu de les Moreres, que ha vist el meu primer castell i la meva primera llenya, que m'ha vist aprendre les beceroles d'aquesta bella tradició i que, sobretot, m'ha vist canviar una mica la meva forma de ser. Des que sóc a Castellers he començat a estimar mínimament el gènere humà. Potser allò que, paradoxalment, millor exemplifica aquest canvi d'actitud, és la disminució dramàtica de la meva activitat onanista. En els prop de dos mesos que hi porto només me n'he fet dues i mitja, això és tot un rècord. He tornat a tenir somnis eròtics, que feia molt de temps que no en tenia; m'han agradat per primer cop en ma vida les dones, perquè allò d'abans no era "estima", ans més aviat tànatos (o Thanatos o com ho vulgueu escriure) que eros. He arribat a buscar conversa amb la gent, he anat de farres universitàries, he conegut gent en persona que feia temps que coneixia virtualment (i encara en coneixeré més). Potser, per primer cop en ma vida, m'estic obrint al món.

Vida participativa. La vida participativa al poble forma part dels meus valors més importants (valors post-materialistes). Ja va començar amb la Jerc, però sobretot a Castellers, la vida participativa m'ha fet conèixer molts espluguencs que no coneixia, m'ha fet estimar d'una altra manera el meu poble. Si abans me l'estimava perquè hi vivia, ara me l'estimo perquè a més en formo part activa. Gairebé és igual ser casteller, bastoner o diable, l'important és formar-ne part. I, de totes formes, ser casteller és el millor que hom pot ser.

Divideixo la meva existència en dues etapes: la vida o el món vell, i el nou. Sóc molt original. Ma vida vella es va començar a acabar quan vaig deixar el Natzaret, l'escola on he passat uns tretze anys. Amb allò, totes les coneixences fastigoses, el meu passat tèrbol, sorrut i trist, i també l'etapa de fe religiosa; els pitjors moments de ma vida, tot i que potser també el millor (malgrat que ara per ara puc dir que estic en un dels meus millors moments), tot allò es va ensorrar. Tinc molt poc contacte amb aquell món.

El món nou va començar amb Telecos. Vaig començar a parlar en català amb els que anava coneixent, vaig començar a interessar-me pels diaris, vaig contactar amb l'ERC del poble. Vaig adquirir l'hàbit de la lectura. Després del daltabaix post-Telecos, vaig començar amb CC. Polítiques, vaig aconseguir una certa independència econòmica, vaig entrar a la Jerc...

Aquest món no té res a veure amb l'altre. Quan passejo pels carrers d'Esplugues identifico els coneguts o els indrets com a pertanyents a un dels dos móns, i és difícil que algú del vell passi al nou. De vegades no és fàcil compaginar-los tots dos, però una cosa tinc clara: no vull tornar al vell. Perquè la vida pot ser maca i tot: sortir del darrer assaig amb el neguit d'aquell qui frisa per tornar-hi com més aviat millor, no m'havia passat mai. Avui farem un pilar a una obra de teatre dels bastoners del poble, dimarts assemblea i dissabte vinent és el sopar. També, avui, paradeta Jerc a Santa Llúcia, demà xerrada d'Aturem el Pla Caufec, i a córrer. Au, siau.

Dutxar-se és un plaer genial, potser només superat per banyar-se tot llegint un llibre. El que passa és que llegir a la banyera pot tenir conseqüències nefastes pel llibre, i a més a la meva banyera no hi quebo estirat, per la qual cosa sempre em toca dutxar-me.

Dutxar-se és un petit plaer de la vida, exacte, però requereix un petit esforç de preparació, sobretot a l'hivern, quan fredeja. Despullar-se de les robes que et proporcionen el caliuet és ben bé com sortir de la placenta, és restar exposat a la natura directament, és menystenir els segles d'evolució dels homínids. No, les persones no estem preparades per anar en pilotes en ple hivern, sobretot si no hi ha calefacció central a casa.

Per no morir glaçat, quan el gel comença a gebrar els dits dels peus, abans de tot això, ens hem d'obrir l'aixeta i col·locar-nos sota el raig d'aigua bullent. Només així sobreviurem a una mort segura. Tanmateix, però, no tothom té la sort de gaudir d'un escalfador com déu mana. El meu s'apaga als cinc minuts; aleshores haig d'estroncar el raig i tornar a obrir l'aixeta. Tinc trenta segons per esbandir-me tot el sabó abans de què es torni a apagar. Hoc, és ben bé tercermundista.

Avui, però, no ha succeït tal cosa. Avui el raig d'aigua calenta no s'ha estroncat fins passats més de deu minuts i he pogut ensabonar-me dos cops els cabells i desempudegar les aixelles a consciència. Avui ha estat un gran dia, i per això escric aquest post: perquè tothom ho sàpiga. Ja veieu, poca feina.

Au, salut i força al canut.

Compro Kalashnikov, nou o vell m'és indiferent. Pago al comptat qualsevol que sigui el seu preu. Urgeix: tinc molta feina endarrerida. Interessats, trameteu-me un correu a l'adreça de la capçalera. Moltes gràcies.

I buy new or old Kalashnikov. I pay cash any price. It's urgent: I have too much work to do still. If you're interested, please send me an e-mail to the adresse on the banner. Thanks.

Doncs no, en efecte, ningú no m'entén. I arriba a ser frustrant. M'explicaré.

Resulta que a casa meva l'únic a qui li agrada el Heavy Metal sóc jo. Això no seria cap problema si no fos per la intolerància de la família que m'envolta. Posem per cas un viatge al cotxe: en comptades ocasions he pogut fotre ni que fos power metal ensucrat. No els hi agrada ni Sonata Arctica, als cinc minuts sempre treuen el CD al·legant mals de cap. Aleshores, però, foten Mocedades o música electrònica tipus Dance o, si hi és mon germà, Hip Hop del dimoni. I llavors ningú no té mal de cap.

Diuen que el metall és tota l'estona igual. I un be negre, més monòton que el Rap no n'he sentit mai res. Si almenys la lletra del Rap s'entengués... però Eminems o Ja Rules o 50 Cents explicant les seves batalletes de gangsta en un anglès inintel·ligible no sé a qui coi pot interessar. Ho reconec, abans m'agradaven els Violadores del Verso i El Club de los Poetas Violentos, però l'onada insuportable de raperillus de pa sucat amb oli, una tirallonga que podria encetar però mai enllestir, els ha sumit en el major dels descrèdits. I mira que m'agrada el rap a la cassola i el pop a la gallega, però és que hi ha coses que regiren els budells fins a límits insospitats.

Potser l'excusa que més em planten és que el metall són només sorolls, que només criden i no saben cantar. Però permeteu-me: el soroll és quelcom de molt subjectiu, i per mi el que sona com un embús de trànsit és el disc Pioneer de Dance, Progressive i House. No dic pas que hagin d'adaptar les seves oïdes a veus guturals i ritmes histèrics de guitarres i bateries, perquè àdhuc vosaltres, oh heavies blasfems, dieu sovint també que el Death i el Black és només un brogit eixordador. Senzillament, només vull que respecteu la meva música, igual que jo no us vaig dient que la vostra puta música dels pebrots em destrossa el pavelló auditiu.

No us heu parat mai a pensar que potser sou vosaltres els qui no esteu a l'alçada de la meva música, en comptes de ser la música la que no està a l'alçada del vostre sibarita gust musical? Potser, si us paréssiu mai a escoltar la música, a entendre l'essència, els sons, àdhuc la lletra, la història, etcètera; potser si féssiu un petit esforç i us espolséssiu els prejudicis que teniu, potser així trobaríeu en el Master of Puppets el millor disc que s'ha fet mai. Potser us deixaríeu crèixer els cabells i us compraríeu una jupa de cuir. Potser us agradaria i tot.

És possible que hagi caigut en una contradicció: demano tolerància, però jo no n'he demostrat pas massa envers la música electrònica, el hip hop i el pop caspòs. Però ja us ho he dit: a mi, abans, m'agradava la música electrònica, m'agradava el hip hop i àdhuc sabia alguna cançó dels seixanta, i l'Alberto Cortez, per exemple, m'agradava bastant. Us proposo un pacte: si vosaltres accepteu que us pot agradar Metallica, Judas Priest o Iron Maiden, jo acceptaré que em pot agradar tota la vostra música. En realitat, ja ho he acceptat, cosa que va molt més enllà del que vosaltres fareu mai amb Behemoth.

He hagut d'aguantar milers de cops frases com "això és una merda", "no canten, bramen", "com et pot agradar aquesta porqueria?", "treu aquesta deixalla", etcètera. Dins el món del metall, però, també hi ha molts intolerants, i arriba un moment en què només em passa pel cap una cosa: "no, ningú no m'entén!".

Tot és qüestió de prioritats. L'excusa de manca de temps és sempre un engany (o autoengany), si de debò hi ha voluntat, hi ha temps. Pots estar tan ocupat com puguis imaginar, si de debò tens interès en fer quelcom el temps no serà cap excusa. Sempre pots dormir menys, dinar més ràpid, sovintejar menys els bars, oblidar-te'n del Barça-Madrid, partir peres amb la xicota, deixar de banda el blog, demanar festa a la feina, saltar-te classes, deixar llibres a mitges. No fer-te palles. O cardar. Ni rentar-te les dents. Ni pixar. Ni cagar. Tot és qüestió de prioritats. El temps es pot allargassar fins a límits insospitats, es pot amotllar a voluntat, és dúctil com la plastilina, elàstic com una goma de pollastre, mal·leable com un àrbitre al Bernabeu.

Per això, si voleu quedar amb algú i aquest algú us diu que no té temps, no us el creieu. Per això, si diu que no té temps per aprendre a tocar la guitarra, no us el creieu. Per això, si diu que no té temps per llegir un llibre o el diari, no us el creieu. I per això, si us diu que no té temps per anar a Castellers, no us el creieu.

No és que no tingui temps, és que no vol.

Ahir una clienta que comprava una dotzena d'ous es va detenir a comprovar que no n'hi hagués cap de trencat a la capsa. Un dels ous exhibia un color diferent de la resta, i la clienta, tota convençuda, el va treure d'on badocament reposava, se'n va anar al prestatge dels ous i el va bescanviar per un altre ou de color homologat. Jo, bocabadat, contemplava l'escena palplantat a la caixa, esperant que tornés amb l'ou triomfal. El millor és l'explicació: «Ej que yo no quiero cohé lehionelosi, sabeh?». Aquests són els estralls que provoquen hores i hores de programes de sang i fetge i tafaneries diverses, com el Gente de TVE1. Una gernació ignorant, un exèrcit de titelles que només llegeix el Pronto o el Qué me Dices i que deixa de comprar pollastres per la crisi de l'aviram de la Xina de l'any passat, i que al damunt va a canviar ous per por d'encomanar-se d'una malaltia que no sap ni com es transmet. Penséssiu pas que aquest és un cas aïllat: d'ignorants profunds n'hi ha a balquena i, ai las!, llur vot val igual que el meu.

Proposo una mena de democràcia il·lustrada, on només aquells electors que superéssim una senzilla prova tinguéssim dret a vot. Qüestions senzilles, com qui és el cap de llista per Barcelona d'Iniciativa per Catalunya o què cal per guanyar les eleccions, arreplegar més vots o assolir més escons. Amb el test, que s'hauria de retornar per correu, hauria d'acompanyar un breu text il·lustratiu que expliqués el sistema electoral i el context polític de les eleccions.

Sé que això és improposable perquè aixecaria moltíssimes crítiques arreu, però per tal que hi hagi Democràcia ha d'haver-hi Demos, i això implica un petit esforç per part de la població a restar informats. No tothom pot gaudir dels mateixos drets quan és evident que no tothom és igual; quan algú no sap ni què defensa el partit que votarà no és possible que ostenti aquest dret. No demano coneixements amplíssims sobre la política nacional i internacional, ni tindre la llicenciatura de Ciències Polítiques, només un petit esforç.

Però hoc, senyora, hoc: vostè triï ou que està en el seu dret.

El francès és l'idioma de l'amor. Qualque cosa sona poètica si és dita en aquest bell llenguatge transpirinenc. Assaboriu la pregonesa impouable d'aquests mots punyents:

- Ta queue est très douce ce soir.
- Ça doit être l'air de la mer.

Immagineu l'escena; vora mar, potser a la llongada de la platja, sota els mil colors del llostre. Els cabells rossos de la francesa són bressolats lasament pel ventijol, i entre llepada i llepada del fruit de l'amor allibera aquestes paraules d'infinita tendresa, contestades amb lírica colpidora pel seu xicot català.

Hoc, el francès és diferent.

Aquell dia no sonà el despertador (perquè el tenia apagat) i per tant s'aixecà mitja hora més tard. Sortí sense massa presses a comprar el diari, i com un dia com qualsevol altre arribà al metro. Però, malauradament, quan ja era a l'andana el comboi engegà i es perdé per la foscor del túnel. Un quart més tard passava el següent, ple com un ou, a vessar, de gom a gom, fins la bandera. La megafonia havia comunicat el problema: a causa d'una avaria la freqüència normal es veia alterada. Com sardines avançaven a poc a poc per les diferents estacions, entrant en cadascuna encara més gent, fins a límits insospitats. Quan hi pujà a Can Boixeres, de tan ple com era es va haver de quedar prop de la porta. I, tanmateix, sis estacions més endavant, es trobava a la porta oposada, tal era la pressió de la nova gent que hi anava accedint. Per fi, quan semblava que s'atansava la salvació, un estrany imprevist esdevingué. S'aturaren a Provença i, després d'uns neguitosos instants, el conductor informà de forma semblant: "debido a un error en la parada no abriremos puertas en esta estación". Cinc minuts més tard arrencava un altre cop, fins a Verdaguer, on s'aturà i obrí portes. Tenia dues opcions: o repetir l'odissea en sentit contrari per tornar a Provença, amb el risc d'haver de sojornar a la mateixa estació o de defunció per ofegament per culpa de la gernació entaforada, o anar a peu. Així que resolgué d'anar a Provença pel carrer de la Provença, sota el cel ben gris. Si més no pogué contemplar ràpidament la Pedrera. Finalment hi arribà i el camí cap a Bellaterra fou molt més còmode i ràpid. Amb tot, amb més d'una hora de retard.

Aquell plujós vespre de dilluns era fosc i, a més a més, plovia. En Pep avançava fredolic sota la nit procel·losa, xop i moll atès que sempre feia com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja. El so de les seves pròpies passes ressonava arreu fins confondre's amb la sonsònia de l'aiguat. Cercant una drecera que el dugués tost al cementiri arribà a un obagós i estret atzucac. S'adonà que al fons del carreró, a l'indret més fosc, hi lluïa un petit objecte i s'hi atansà. Mes, quan es vinclava per agafar-lo, esquinçà el silenci una desaforada riallada desballestada, infantada a la boca de l'atzucac. En Pep s'esblaimà, glatí sense aturall a ritme d'infart i es girà àvidament tot sotjant la foscor ignota. Se sentiren unes passes, cada volta més fortes, a l'hora que una figura s'anava dibuixant sota la pluja. En Pep, immovilitzat, emmudit, féu un cop de cap i, amb mà tremolosa, a les tentines recollí l'objecte que l'havia atret. Decebut, notà que només era un mocador vermell amb un brodat d'or i se'l lligà al cap per protegir-se de la pluja. Això li esbarrià la boira del cap i, quan la figura de més de dos metres, semblant a en Dani Filth, se li llençà al coll, fou prou àgil per encastar-lo a la paret del carreró d'una virtuosa clau de judo. Sense basarda s'encarà a ell i, amb una estaca improvitzada, el féu passar avall. En Pep, orgullós, pronuncià aitals mots estentoris, enmig de la fosca:

-Un jorn com tants d'altres, al setge de València, un ratpenat es posà a la tenda de Jaume I. Al dia següent, les tropes catalanes guanyaren la ciutat als sarraïns. Aquest serà el meu vampir de la sort.

I li arrencà els llongs ullals i es confeccionà un penjoll ben curiós. Dreçà les despulles tot arrepenjant-les a la paret i, amb força titànica, tornà a clavar l'estaca, travessant aquest cop el coll, i allà penjat l'abandonà mentre xiulava en Pep cofoi els Segadors, fins que arribà al cementiri. Algunes clarianes permetien entreveure la lluna plena, mentre la pluja minvava i els núvols es desfeien. En la solitud i el silenci més pregons en Pep trobà el Fossar de la Sang, on era sebollit son germà bessó, mort feia tot just vint anys. S'agenollà i pregà la següent oració:

Oh, Xavier, desperta't,
que tes eixarreïdes venes
que el vil enemic corsecà
recuperin la sang vessada
fa vint anys en aquest fossar.

Oh, Xavier, aixeca't,
escolta com ton cor revifa
i altre cop torna a bategar,
contempla com torna a la vida
ton cos per sortir del fossar.

Oh, Xavier, mira't,
per escometre a tota ultrança
el covard que t'assassinà
ets viu de bell nou per venjar-te,
ix per fi de l'hòrrid fossar.

OH, XAVIER, RESSUSCITA!

Els mots es perderen finalment pels racons inhòspits del cementiri. Del fossar eixorc una mà cantelluda tot d'una brotà, oberta però tensionada, pàlida i bruta de terra. Tot seguit eixí l'altra mà, les quals, tot fent força, aconseguiren exhumar la resta del cos. Son bessò, vint anys més tard, era viu.

-Pep, estalvia't forces i no somiquis, car un ésser imperible se'ns apropa per radera aquella tomba.

L'interpel·lat estroncà el ploriqueig i adreçà l'esguard a un mausoleu, del qual ara en sortia un ésser embalsamat, embolcallat de benes o d'un sudari, alt i escardalenc i groller i feixuc en el seu pas. S'agombolà per cercar una llamborda o un roc lapidari per lapidar aquella mòmia, mes en Xavier el garfí pel braç i digué:

-Pep, estalvia't forces i no l'apedreguis, car un ésser imperible no pot ésser aturat a cops de roc.

En Pep es desconhortà, en veient la mòmia tan aprop i les nul·les opcions de salvar-se. Trencaren a córrer davant l'imperible que els empaitava, fins que una dissortada cruïlla de mausoleus els barrà el pas. Entraren en un per una finestra, mes malauradament l'ésser immortal també hi penetrà. Encalçats, la mòmia prengué pel coll en Pep, escanyant-lo, fent-li sagnar, mentre en Xavier, encara mig defallit, es veia incapaç d'actuar. En Pep, però, d'una magistral clau de judo llençà vehementment el monstre a damunt de la tomba, esfondrant-la. De cop i volta, un pou sense fons s'originà, que amb força engolidora xuclava com un remolí tot allò que hi havia al damunt. La mòmia s'aferrà fortament a en Pep, mes només un tros de sudari es salvà del pou.

-Guifré el Pilós, l'any vuit-cents noranta-set, al seu llit de mort, creà la nostra Senyera amb la seva pròpia sang. Jo, damunt l'esgrogueït drap d'aquesta bèstia, amb la meva pròpia sang dibuixaré la mateixa ensenya, que duré enfaixada fins el dia de la meva mort.

Sortiren, sota la llum de la lluna, del mausoleu i del cementiri i entraren a la catedral gòtica on una pubilla de quinze anys esperava nua estesa a l'altar. En Xavier, conduït per son germà, s'agenollà davant l'altar, d'esquena als bancs atapeïts de gent obscura i de cara al mossèn, que recità mots semblants:

- Oh, Senyor Nostre, escolta'm; t'oferim en sacrifici l'ànima d'aquesta jove pubilla per tal que retornis l'ànima a en Xavier de la Creu de Gràcia. Per això vessem la sang pura de la donzella, amb la qual batejarem en Xavier. Amén.

I d'una coltellada seccionaren les venes del seu tendre coll. La sang fou menada cap un calze, del qual el mossèn en begué un glop abans de dir:

- I ara, beneeix el nostre germà ressuscitat, pels segles dels segles. Amén.

I, damunt l'empal·lidit front d'en Xavier, dibuixà una creu vermella. Un raig de llum il·luminà el batejat, que caigué cap endavant degut a la batzegada espiritual que rebé. Uns segons després s'aixecà imponentment, adreçà als feligresos un esguard profund de crueltat i saviesa i esbossà un somrís de menyspreu i superioritat aclaparadora. Alçà els braços reblerts d'energia i, tot seguit, exclamà:

-Companys, ja sóc ací!

Un dels assistents, nogensmenys, començà a levitar, inconscient. Enlairat, suspès, cap cot, de cop i volta fixà els seus ulls desencaixats en en Xavier i pronuncià mots semblants:

-Tu...! Tu tornaràs a l'infern!

L'espontani es llençà de cap vers ell, tot rient compulsivament. Les tres mil veles que eren enceses s'apagaren i centenars d'espectres eixiren d'una escletxa formada al passadís central de la capella. Els retaules caigueren, les vidrieres s'esbocinaren, les estàtues s'esberlaren i les columnes tremolaren. Els espectres travessaven de pit a esquena els cossos dels assistents, i en pocs segons arreplegaren una bella col·lecció de cadàvers. En Xavier i en Pep es donaren la mà i amb veu robusta exclamaren:

-Oh, espectres del dimoni, tastareu l'ira virtuosa dels germans de la Creu!

En Xavier, es penjà una banya d'unicorn al coll i aparegué en Bakus, el Rei del Foc. S'hi pujà i combaté a ultrança la gernació avernal, trametent els espectres a l'escletxa a tretzenes. Al seu torn, en Pep agafà el Glavi de la Creu que era amagat rere l'altar, la fulla del qual estripa com fullaraca els espectres i els retorna a l'infern. En poc temps la dimoniada era desaparescuda mes el temple s'esbucava. La nau central s'ensorrà i quedaren atrapats a l'absis amb el mossèn, que pregava una oració. En Pep digué:

-Encara tenim l'avinentesa de sortir-ne estalvis. Com veieu porto faixa i mocador, només heu d'enfilar-vos a la finestra de l'absis pujant per mi com si balléssiu una moixeranga. D'aquesta forma assolireu la salvació.

-Però, i vós? -inquirí el Mossèn.

-Jo seré aquell de qui, a les cròniques, en diuen heroi. Au, ràpid, que l'enderroc no us espera.

-Germà, a tu et pujarem com es puja la canalla d'un pilar pel balcó. Farem servir la sotana del Mossèn.

I d'aquesta forma se salvaren de la mort i, vet ací, de retruc s'extengué la tradició dels castells per la Catalunya.

Ahir, més que viure, vaig patir un jorn molt pessimista. «Ja veus, -direu-, quina gran notícia, i a mi què cony m'importa la teva puta vida?». Realment, no us importa una merda, però amb tot m'agrada comentar al bloc que ahir hagués occit indiscriminadament molta gent si hagués hagut l'avinentesa. Vaig àdhuc fumar-me un peta entre classe i classe, que no ho faig nulltemps. Ahir hagués fruït torturant moltes persones, rostint ses despulles a la brasa i cruspint-me-les. Tostemps he tingut delit del canibalisme. O hagués violat dones i homes, perquè m'era ben bé igual carn o peix sempre que pogués trempar vexant algú. Hagués arrenglerat deu mil innocents i els hagués anat llescant el coll un a un, gaudint amb la imatge patètica de cada víctima retorçant-se al terra. Tenia ganes d'asclar caps a cops de destral, de fer volar blocs de pisos enlaire, d'anorrear tot déu que em barrés el pas. Hoc, per què no, cremar esglésies amb capellans i feligresos, i sinagogues amb jueus i rabins, i mesquites i creus i hexagrames i mitges llunes. Ahir només estimava els arbres i les fulles seques, i l'aigua que em mullava i el vent que em colpejava i l'herba que trepitjava. I hagués anihilat tothom perquè no em fes nosa i el món fos només meu, perquè la gent ahir em sobrava però els arbres eren molt pocs.

Un vent suau, fresc i humit. Fulles seques a la vorera. I pluja. Comença a fer fred, però ara ja no el sento perquè m'estic mullant. Ballant Die Kreuzen sota la pluja més que fred tinc calor. Ensumo la flaire fresca que exhala la natura reviscolada. Els cargols ixen de l'amagatall, els rovellons tornen a créixer. El vent suau i fresc lleva les fulles dels pollancres mentre l'aiga m'amara fins el moll de l'os, i no tinc fred perquè la reravera em té captivats els sentits.

M'encanta la tardor. Deu ser la millor estació de l'any.

El clima d'aquest mes no és gens normal. Diu l'Avui que, si s'acompleixen les previsions per aquest cap de setmana, l'octubre d'enguany serà el més calorós de tota la història a Catalunya des que es prenen temperatures rigorosament, a principis de segle XX. D'on ens vénen aquestes malvestats meteorològiques? Qui és el culpable de què enguany no tinguem rovellons, i el reig bord no pugui créixer roig i bord? La culpa és, com sempre, d'Espanya. En efecte, els vents calents que ens arriben no són africans, ans mesetaris, penibètics, murcians. El segle XVII ens plantaren el Tractat dels Pirineus. El XVIII el decret de Nova Planta. El segle XIX Espartero tornà a bombardejar Barcelona. El segle passat Franco descobrí que per sotmetre una nació ocupada militarment és fonamental ocupar-la civilment. I aquest segle és el torn dels rovellons, la lleterola, els moixernons, els ous de reig; aquest any no hi ha bolets per culpa exclusiva d'Espanya. Mentrestant, el nord d'Europa monopolitza la borrasca; com sempre.

Els vents destructius sempre són de migdia amb la complicitat de la tramuntana. Això és perquè la tramuntana, sempre que ha pogut, ens ha gebrat l'ordi i el blat i ens ha encomanat la fil·loxera. Hem de plantar uns tendalls a banda i banda dels Pirineus per evitar que aquests vents nocius continuïn anihilant-nos. Els tendalls deixaran passar l'aire que eviti el resclosiment però aturarà la mefitis salvatge que porta quatre segles occint-nos.

De vegades necessito parlar amb algú, de vegades en tinc ganes àdhuc. Aleshores em trobo l'individu en qüestió i una mica desordenadament li explico el que em balla pel cap, li aboco al damunt la meva dèria. La funció de parlar és sempre satisfer la meva necessitat, ja sigui de supervivència o de qualsevol altra mena. Un cop consumat l'acte comunicatiu primordial ja no sé què més afegir, i la xerrameca avança a esquitxos, entre notícia i notícia de l'Avui. Comentar el diari és com la banal conversa de després de cardar, mentre un es fuma la cigarreta. Parlar és com fornicar: l'esclat de semen i els esquitxos moribunds del final, el plaer intens i -per què no dir-ho- el mal que pot fer clavar-la per darrera.

Conec un solitari lloc calentó i amic, el millor lloc del món. Conec tots els racons, és el redòs perfecte. Som com ànimes bessones, el petit esvoranc sempre és al meu costat quan el necessito. A les parets hi he dibuixat imatges meves, imatges dels altres, imatges apocalíptiques del món. Semblen tan llunyanes quan m'hi arrecero! Quin goig, quin plaer les capcinadetes que hi faig, quina meravella aquells coixins tan tovets fets d'efímers borrissols de cotó! Com frueixo comptant en aquell ombrívol indret els innombrables borrissols! És com si no existís ningú més a la terra. És com si la realitat distorsionada dels meus dibuixos fossin la realitat veritable. És un món amable però solitari, confortable però covard. Tanmateix, és el lloc on el meu dibuix s'hi assembla més a mi.

«¡Oh, qué importante!»

Ets un mediocre orgullós de ser-ho, militant, proselitista. Ets dels que només llegeixen la secció d'esports dels diaris, per tu el món comença en Jordan i acaba amb en Navarro, no hi ha res més important. Per tu la cúspide de l'evolució musical és SFDK. L'única diferència que trobes entre en Pla i la teva prosa són les «palabras raras» que fa servir. Un quadre d'en Miró el feies tu quan només tenies quatre anys amb els dacs de la guarderia. Et penses que la teva lògica és la millor mai inventada, i no saps ni qui és Hegel. Vols ser una persona normal, i només t'enfonses més en la mediocritat. Ets l'heroi del «semenfotisme», a tot el que no siguis tu mateix i la teva puta merda de món li dius «¡Oh, qué importante!».

-Ets un subnormal.
-¡Oh, qué importante!

Els mots de compromís són aquells que només serveixen per omplir buits de silenci. Quan et trobes un company de classe al metro amb qui encara no has parlat en un mes de curs i has de fer temps fins a Badal. Són mots incòmodes, que t'estimaries més no haver de pronunciar. Com quan et trobes un antic company d'institut que feia cinc anys que no veies, i no saps què preguntar perquè, tot i que potser et podria arribar a interessar mínimament com li va la vida, tens mil coses millors a fer que perdre el temps amb ell. Com agafar el metro per arribar a la universitat. Són mots inesperats, indesitjables, que s'aferren a la llengua per no eixir a la llum. Mots que no haguessis pronunciat mai, mots insulsos, banals, tòpics, lànguids, àdhuc hipòcrites. Mots feixucs que només serveixen per omplir el comfortant silenci.

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què s'ha cregut?, es demanava. Plovia però no li feia res. La pluja àcida havia marcit la pollancreda i li provocava una alopècia precoç, però tant se li'n refotia. Hi arribà.

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què foto encara ací?, es demanà. Plovia a bots i barrals, i la pluja àcida esperonava la caiguda del seu cabell, mes no hi parà esment. Havia de fugir.

En Miquel esguardà el seu voltant. Veié la serp que s'esmunyia rere un pollancre. Ja ets meu!, exclamà. I trencà a córrer per empaitar-lo. Ja el veia mort.

N'Efrem esguardà enrere, per damunt l'espatlla. Veié en Miquel que l'encalçava amb una llança a la mà. Merda puta!, esgaripà. I s'esmunyí entre els pollancres perquè ja es veia mort.

A una clariana del bosc, n'Efrem, astorat, s'adonà que un anyell de set ulls el fitava. El cel s'obrí i una mà d'entre els núvols aparegué. Aleshores en Miquel l'enxampà i li clavà la llança al pit. N'Efrem caigué a terra, mes encara es bellugava. En Miquel s'hi col·locà damunt del cos d'aquell dimoni i sense compassió, il·luminat per un raig de llum, travessà amb la llança el cap de l'enemic. I una gegantina esquerda s'obrí a terra, i n'Efrem fou llençat i caigué al buit durant setanta setmanes d'anys.

Per qui no ho sàpiga (tothom), jo tinc un altre bloc, completament secret, a un altre servidor, no enllaçat enlloc. Allí hi vaig escrivint el que hom podria anomenar una "història" sobre les experiències esdevingudes a un ermità. Al començament només em preocupava de enfotre'm de la religió catòlica, però de tant en tant parlo d'altres temes. Està estructurada en petits capítols en un català força hermètic farcit de fòssils llingüístics i cultismes impertinents. L'objectiu és, potser, fer-me una palla cada cop que escric un capitolet, ja que només em vull demostrar a mi mateix que bo que sóc en aquesta matèria. Tanmateix, el darrer capítol que he escrit és diferent. En aquesta avinentesa potser sí que volia explicar alguna cosa més enllà del propi autolluïment. És potser difícil d'entendre, però vaja, el missatge és recurrent en aquest bloc meu. Au, sense més dilatació, heus ací lo relat, el qual he publicat a RC:

LA GENT ESTRANYA

L'ermità eixí de sa closa i emprengué un gens fressat viarany ruixat per un diví raig de llum que guiava ses passes. Cop en sec, trobà's amb un bonhom que esgaripava rars mots.
-Ssnysssynysssnysts! -deixà anar vehementment.
-Oh, bonhom, què vos esdevé que vos defalleix la parla, vos llangueix los mots, vos menyscaba la llenga i vos marfon lo senderi? -inquirí l'ermità amb ingènua fam cognoscitiva. Mes lo bonhom respongué amb aitals paraules:
-Ssnyssuphsuthnysts shrsnys!
Desconhortat, l'ermità cogità de lleixar estar aquell bonhom, mes quan ja vinclava sa fam cognoscitiva, adonà's que d'entre els pollancres més homs d'estranya parla en sorgien a raig fet, en babèlica escena.
-Per Santa Llúcia, valga'm Déu nostre Senyor, capdetrons a balquena! A què deu ésser degut tants homs de llenga exòtica? Com lo dimoni els llambrots d'aquests infeliços a voluntat belluga?
I seguí clamant-se de l'infortuni d'aquell proïsme, mes del seu propi infortuny hagués hagut de clamar-se, puix tots alhora s'aproparen vers l'ermità, xisclant en aquell inoït llengatge.
-Shrechshrechshrechshrech! -corejaven tots a l'encop, inapel•lablement apropant-se a l'ermità, encerclant-lo de mica en mica, xino-xano, braços alçats en angle recte i mans obertes amb el palmell apuntant-li a la cara.
-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! -esclafí l'ermità secament. Tot d'una, en veient el que li queia al damunt, agenollà's, aplegà ses mans i, esguardant al cel, pregà la més bella i humil oració que sabia.
-Shrechshrechshrechshrech! -raucaven eixordadorament, cada volta més aprop de l'ermità, els malhoms. Fins que hi arribaren. El garfiren pels braços, pel cos, per les cames, pel coll, pel nas i pels cabells, repetint amb constància el seu rauc. Sacsejaren l'ermità violentament, fortes batzegades desllorigadores. L'ermità, de cop i volta, exclamà:
-Shrech!
Tot seguit els zombies donaren per acabada l'operació. Seguidament, respongueren:
-Shrech shnysnhsh ka?
L'ermità, inspirat divinament, infòs d'una il•luminació atorgada per Déu, encara esmaperdut pel fatídic malastre, mes amb energies renovellades, aconseguí contestar amb semblants mots:
-Hochshch, shrshctttthscshtsashch clscrsach shnysssnyessnytch ny!
La conversa fou, després de tot, prou cordial. Esdevingué el cas que lo bon ermità, tots temps que volgué circular per aquell racó de boscatge, havia de parlar en aquell inconegut idioma. Aquells éssers, provinents d'una terra estranya, més enllà de les antípodes, bandejats de sa nació per l'opressió de la gana, havien anat a parar feia quaranta anys allí, a Montserrat. En vista de llur incapacitat per integrar-se de qualsevol manera, cada volta que trobaven un passavolant l'obligaven a adaptar-se a ells. D'aquesta manera, tot i ésser per desventura eixorcs, havien anat guanyant en nombre paulatinament els darrers anys.
Amb tot, lo bon ermità es mantenia allunyat d'aquell indret sempre que possible li era, i a Déu pregava que un jorn volgués que aquella colla d'estrangers s'adaptés a la cultura catalana.

Féu una passa. Mirà per la finestra: el col·losal desmai li impedia de contemplar el monumental salt d'aigua que protagonitzava l'amplíssim riu. Sentia la remor d'una cataracta impressionant, de quatre-cents metres d'alçada, que es podria admirar a través de l'espadat sense fons si no hagués crescut aquell incommensurable salze just a la vora del precipici. Les gruixudes arrels sobreeixien de la paret del penya-segat alhora que es tornaven a amagar dins la terra, en una teranyina de proporcions gegantines. La soca de l'arbre bicentenari feia quatre metres de diàmetre i ben bé cent d'alçada; sota l'ombra de la seva esponerosa copa hi podria capiguer un poble sencer, o àdhuc tres o quatre cementiris com el de Montjuïch. El lleu capvesprol d'aquell jorn bressolava les fulles pèndules, les quals eren tan llargues que fins el bategar d'ales d'una papallona que passés per l'extrem inferior d'una d'elles les feia gronxar violentament. D'aquesta manera, rere aquella opaca cortina es feia impossible de besllumar res que no es trobés just arran de terra.

I, tanmateix, sentia la propera remor de l'aiga estimbant-se daltabaix la muntanya, no gaire lluny d'on es trobava. Prengué un te glaçat mentre jugava una darrera partida d'escacs contra un adversari programat, i eixí per primer cop en vint anys d'aquella isolada cabana. Un cop fora, trepitjant allò que només havia entrellucat tots aquells anys de la finestra estant, s'adonà de què, efectivament, la basarda que havia pronosticat al món interior es feia real. Ara podria copsar aquell món per primer cop en la seva totalitat, sense que vidres translúcids el deformessin; nogensmenys allò no el millorava pas. Adés hi ensopegava amb alguna pedra, adés una serp esmunyedissa apareixia d'entre els branquillons penjants. Tan aviat un lleu cop de vent li plantava una branca en tota la cara com un silenci eixordador, una quietud absoluta, paralitzava els seus sentits.

S'hi tornà a tancar. Pensà que algun dia l'arbre moriria de vell i podria veure el salt d'aiga. I s'hi passà tota la vida esperant.

Per mi l'estiu ja s'ha acabat. Potser la reravera començà amb el primer encostipat de la temporada. La puta feina. No us enganyo ni exagero: en gairebé vint mesos no vaig agafar cap calipàndria. Va ser entrar al Guissona i encadenar-ne tres de seguides. Doncs aquesta temporada ja n'he enxampat una altra, tot just encetar-la. Visca!

Demà començo les classes. Ja faig segon. Per una banda tinc ganes de continuar amb Ciències Polítiques, per una altra m'avorreix força. I és que de debò que m'interessa molt, però potser no tant com per dedicar-hi la vida. Les perspectives de futur són determinants pel present: així, una tarda de dissabte acostuma a ser més agradable que una de diumenge. I la perspectiva de dedicar-me professionalment al món de l'asecràcia em desanima. Si les perspectives fossin unes altres...

Però si ni tan sols jo sé què vull ser quan sigui gran. Quan em preguntaven a classe, quan era marrec, mai no sabia què dir. Fins que em vaig empescar allò de "científic", perquè aleshores m'agradava molt el «Món d'en Beakman», un programa que emetien al Club Súper 3. Ni astronauta ni bomber ni policia, volia ser el típic químic o alquímic esbojarrat que mescla estranyes substàncies que resulta que, barrejades, són explosives. Però la química va ser la matèria que se'm donava pitjor al Batxillerat, junt amb la física i les matemàtiques. Tot i així, faig fer primer semestre de Telecos, que evidentment va ser un fracàs.

Per què ho vaig fer? Potser perquè, com ara, encara no sé què vull ser de gran. Bé, mentida, sí ho sé: voldria cloure'm a un caseró soliu enmig del bosc, o potser a un pis ample de l'Eixample, només llegint llibres i el diari Avui, connectant-me a Internet, visitant museus i teatres i vivint la vida hedonista. M'agradaria estudiar també tres o quatre carreres més, com Filosofia i Filologia, i potser també recomençar Telecomunicacions i prendre-m'ho seriosament, i sense l'únic objectiu d'un treball ben remunerat. Però aquesta vida és impossible, i hauré de treballar de funcionari fastigós.

No vull ser polític.
No vull ser funcionari.
No vull viure una vida convencional.
Odio masses coses.

Sonà la ràdio-despertador a les set de la matinada. N'Aleix es cagà en tot perquè son germà li havia tornat a canviar d'emissora: per comptes del Kill'em All de Metallica sonaven els 40 Principals. Per què havia de potinejar sempre el seu equip de música? Per què li havia de treure els déus del Thrash per escoltar l'emissora més fastigosament comercial? Entesos -rumià-, potser els Metallica s'han fet comercials, i aprofiten la imatge rebel dels primers discs per vendre més. Però això no treu que, en aquell disc, no fossin ni en pintura comercials -sentencià.

Apagà la ràdio i anà a la cuina. En veure que era Saimaza, n'Aleix passà de cafè. Jo no participo en l'explotació del Tercer Món, pensà. I es preparà una torrada i un tassó de llet Ato, el seu sabor de sempre, etiquetat en català, esclar.

Es vestí tan alternativament com pogué: de heaviata. Algú li va dir que no anava d'alternatiu amb les punxes i els tatuatges i la xupa, que anava clonat. Però n'Aleix l'engegà a la merda, què n'havia de saber ell, profà? Ell demostrava la seva personalitat diferenciada amb aquell indument negre i metàl·lic, que coincidia amb l'estètica heavy. Ell l'havia triada, no li havien imposada com -deia n'Aleix- li havien imposada a son germà, per exemple. Així que es carregà tota la ferralla que trobà: anells, penjolls, arracades, xapes, piercings i braçalets i collarets de punxes, de tal manera que semblava que anés cuirassat.

Agafà el Tramvia, un desficaci, pensà, però que fent transbord amb el metro i el FGC li serviria per arribar a la Universitat en poc més d'una hora. Potser en cotxe arribaria en mitja hora, però no pensava entrar en el joc de les petrolieres ni esmerçar cinc anys de sa vida en pagar una bírria d'automòbil.

Llegia El Punt, l'únic diari realment independent. Evidentment, el trobava independent perquè n'Aleix es considerava d'esquerres i independentista. Si fos de dretes i espanyolista trobaria independent La Razón. S'aturà a la notícia que parlava del dia sense cotxes. Es cagà en en Clos en assabantar-se que havia dit que no fa servir mai el transport públic perquè faria salat arreu arreu.

I amb tot, arribà a la Universitat, un hora i mitja després d'eixir de casa. S'uní amb els companys que celebraven les festes alternatives d'alguna cosa, i discutiren una mica sobre el totalitarisme en general. Se sentiren sentències com aquesta: «Interromprem totes les classes de la facultat dimecres vinent per protestar per la prepotència del Rector. Contra el seu pensament únic, hem d'estendre el nostre». Evidentment, ells posseeixen la veritat.

Diuen que, normalment, unes noces o un naixement són esdeveniments més joiosos que un funeral. Tanmateix, en certes ocasions tinc la impressió que el decés d'alguna persona és molt més desitjable que, per exemple, aquelles putes noces; i realment frisso perquè la dalla els hi llesqui el coll.

Mon pare no s'aixeca mai de la vida ni per anar a buscar cervesa a la cuina. És per això que em posa de polleguera que em mani rentar els plats, anar a la fleca o quelcom semblant: no per no donar un cop de mà a ma mare, sinó per la seva nyeunyesa (hipocresia, oi que és maco aquest nou mot?). Ara bé, si hi ha res que m'empipa més del compte és que em facin anar a l'Àrea de Guissona a comprar un pollastre o el que sigui, indiferentment de qui m'ho encarregui.

A la meva primera feina, un altre supermercat, fa dos anys, mon pare es va entrevistar, d'amagat a mi, amb el meu cap d'aleshores. Vaig assabentar-me per una companya que ell li havia advertit que, si jo no xerrava gaire ni era massa simpàtic, no era per desídia a la feina ni res de semblant, sinó per timidesa i tal. Jo, a aquest bon home que és mon pare, no l'acabaré d'entendre mai: el seu ajut sempre acaba essent contraproduent. Mai no li ronda per la clepsa allò que els sociòlegs en diuen «funció latent», que no és sinó el resultat inesperat a què poden conduir les accions. Així, la funció manifesta de mon pare quan va parlar amb l'encarregat del súper era fer-me un favor, donar-me una lleugera empenta. La funció latent era una traveta, però.

Per això, per què dubto que mon pare sigui sempre conscient d'allò que impliquen els seus actes (és a dir, és una mica irresponsable en aquest sentit), he après a acceptar les seves contínues relliscades i sortides de to.

Però el fet és que aquí, a l'Àrea de Guissona, també m'ho han dit, que sóc tímid, en aquest cas la filla del cap. Infereixo, idò, que si és tothom qui ho diu, tothom ha de dir ver. Mes a present analitzem per què se suposa que sóc tímid a la feina. I em penso que deu ser perquè molts cops no dic el que penso. Però com dir-ho! Si tot el que em bull al cap ho manifestés en veu alta, no treballaria mai més enlloc. Potser és perquè només em guien els prejudicis o les rancúnies, o que tinc clavats un miler d'apèndixs durs i punxaguts d'aquells que es formen a les tiges d'algunes plantes; dec ser un amargat de merda; però en general (que vol dir la majoria, però no tothom) la gent em fa fàstic. No puc anar dient el que penso de les tristes misèries de la gent, que m'expliquen entre pernil i salsitxes, perquè és que realment no m'interessa gens ni mica, ni poc ni gaire. Sóc incapaç de participar d'una conversa que no em suscita cap mena d'interès; sóc incapaç de fer com la filla del cap, hipòcrita cosa de no dir, aparentment implicada emocionalment en absolutament tot.

Però bé, d'això se'n diu projecció, oi? Per tal de no acceptar les meves limitacions culpo els altres de les seves baixeses, i així jo me'n deslliuro de tota autocrítica. És cert que molts cops m'inhibeixo seguint el típic model de tímid convencional. Deu ser un «problema» (sempre recordaré el concepte que la sociologia té dels «problemes» convencionals, d'allò que la societat considera «anormal», i per tant, problemàtic). La timidesa és conseqüència de manca de confiança en un mateix. Deu ser que tinc baixa autoestima. Això també explicaria la fal·lera desaforada d'autoafirmar-me, és a dir, que sigui un onanista compulsiu o, d'altra banda, que a qualsevol avinentesa mínimament reivindicativa tregui l'estelada, o també que vesteixi samarretes plenes de dimonis i dugui llongs els cabells (no trobeu paradoxal que un home que es dedica precisament a tallar cabells, a escurçar-los, s'anomeni Llongueres?). Sóc un mediocre passavolant, un considerable energumen, un tímid sense autoestima, un pessimista misantrop, un amargat.

Fa algun temps ja que em passava per la barretina de fer-ho, i ho he dut posat a la barretina des d'aleshores ençà. Fent càlculs, sense oblidar mai que tant se val barretina vermella com vermella barretina, i evitant que surtin més caps que barretines, no vol gaire barretina
capir que m'estalvio prous calerons. I a qui no li càpiga al barretinot, que s'ho faci mirar: pagaré uns vuitanta euros menys l'any.

Sí, com podeu comprovar, m'he fet subscriptor de l'Avui. A partir de dilluns vinent el recolliré diàriament al meu quiosc habitual. Ja sóc un barretinaire complet.

Eres tú como el agua de mi fuente,
eres tú el fuego de mi hogar,
eres tú como el fuego de mi hoguera,
eres tú el fuego de mi hogar.

Como mi poema eres tú, eres tú,
como una guitarra en la noche,
todo mi horizonte eres tú, eres tú,
así, así eres tú.

Una hora amb música d'aquesta. Quan semblava que la cosa no podia anar a pitjor...

Ma-ia-hii
Ma-ia-huu
Ma-ia-hoo
Ma-ia-haa
Alo Salut sunt eu un haiduc
Si te rog iubirea mea primeste fericirea.
Alo alo sunt eu Picasso!!!!!
Ti-am dat beep si sunt voinic
Dar sa stii nu-ti cer nimic.

Parem a una benzinera. Tothom baixa del cotxe, uns a pixar, altres a fumar. Jo aprofito l'avinentesa i canvio el CD dels Èxits estiuencs pel Master of Metallica de Dream Theater, una versió íntegra i en directe del fantabulós Master of Puppets. I encara no m'ha donat temps de tornar a desar el meu disc que mon pare ja fa principi a un tal parlar:

-Treu aquesta merda de música. Només són sorolls. A tu només t'agrada el soroll. Ja tinc mal de cap. No em tornis a posar més merda. Ja m'ha tret el meu disc per posar aquesta porqueria. Ja n'hi ha prou.

I m'és absolutament impossible replicar res, perquè tot allò que a ell no li agrada merda és i produeix mal de cap. No es pot respondre, perquè aleshores et carda un No contestis o Ja m'has contestat dos cops, a la propera et clavaré un mastegot.

Ahir em vaig anar a dormir escoltant Burzum. M'agrada la seva espècie de black metal lent, pesat, pessimista, obscur, molt instrumental, que toquen en els seus darrers discs. La història del líder de Burzum, en Vikernes, és de les més rocambolesques del mundillo. El paio està complint vint anys de presó per haver assassinat el líder, Euronymous, de la considerada millor banda de black metal de la història, Mayhem. I hi ha per mig esglésies cremades, assassinats, sectes satàniques (l'Inner Circle), embolics econòmics, històries nazis... En fi, el bo i millor de la societat noruega.

Al cotxe aconseguí un dia que mon pare acceptés de posar un disc meu. Clar, tenia Bathory, Exodus, Numen, Cradle of Filth, Naglfar, Carcass i Possessed, i pensant que potser el Philosophem de Burzum era mansuet, i per tant duraria més, va ser el que vaig triar. Però el posà a so amb prou feines audible, que només se sentia una remor elèctrica de fons i uns llunyans bramuls guturals de tant en tant, i no arribà als deu minuts. Després, de més bon humor que el primer cop, blasmà amablement la meva música. En fi, ells s'ho perden, si Mocedades i O-Zone són el màxim al que aspiren.

Aprés de soterrar la Baldufa, ja a província tarraconense, i ja per concloure, vaig divisar aquest ambigu vehicle circulant per l'AP-7. Aquest joc ja m'està començant a avorrir. L'última gran estultícia l'he llegida a un comentari del bloc d'en Rogger per Joan Espartero, i és que ja no sé com es pot arribar a ser tan imbècil. Me'n vaig a escoltar Sear Bliss.

Com qui no vol la cosa, trobat he l'hipotètic escut heràldic del cognom meu: Santacreu. De la manera com l'he trobat, totalment fortuïta en un web poc fiable, no sé quin crèdit donar-li. En resum, fins que ningú no digui el contrari, aquest és el meu escut.

A l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) he trobat que els indrets del Principat on el meu cognom sovinteja més són els compresos entre tot l'Urgell, la Noguera i el Berguedà, a excepció del Solsonès, on ben pocs n'hi ha. En aquestes comarques la freqüència dels Santacreu s'aproxima a l'u per mil. Aquí al Llobregat Jussà han de cognom Santacreu únicament el 0,3 per mília: en primera posició només el tenen vint persones, i de segon vint-i-sis.

Oi que és bell i noble el meu cognom? Santacreu, propi de ducs i comtes i braus cavallers medievals, de senyors de castells, de malparit feudal. Ja ho estic veient... Hoc, ja el veig, ja:

Nós, Jaume I, per la divina gràcia rei d'Aragó, València i Mallorca, i senyor de Montpeller, i encara comte de Barcelona, gamfaroner major de l'Església santa i del sant Pare de Roma:

Notifiquem a tots aquells qui en gran plaer i grat els vindrà, i a tots en general, a emperadors, reis, ducs, comtes, marquesos, prínceps, nobles, cavallers i gentilhomes, com per mi siguin estades celebrades festes a honor, llaor i glòria de nostre senyor Déu i de la seva santíssima Mare, i a honor dels cavallers qui en aquest honrat pas d'armes són vinguts per fer armes a tota ultrança: és de necessari, per quant l'honor ha d'ésser donat a aquell o aquells qui millor ho hauran fet en aquest honrat pas, i són estats tostemps vencedors, sense cap volta ésser estat vençut, i sense cap retret: ordenem, manem i sentenciem donar la mundana glòria, honor i fama a l'egregi i virtuós cavaller, de nostra mà fet, Josep de Santacreu. Volem que sigui per tots els quatre cantons de les llices publicat pel millor dels cavallers, pels reis d'armes, heralds i porsavants amb trompetes i ministrers, amb consentiment meu i dels jutges del camp, representant la meva persona. Encara manem sigui pujat sobre un gran cavall tot blanc, i tots els qui seran ací, homes com dones, vagin amb mi tots a peu, i sigui feta processó general i en Josep vagi dins el pal·li fins a l'església del gloriós cavaller monsenyor Sant Jordi, i allí sigui dita missa cantada amb solemne sermó de les cavalleries que en Josep de Santacreu ha fetes. Aprés manem i ordenem que eixint de l'església de Sant Jordi anem per totes les llices, i en Josep prengui la possessió d'aquelles, i pels reis d'armes li siguin donades totes les claus de les dites llices en senyal de victòria. Encara manem, siguin celebrades festes que durin quinze dies en llaor i glòria d'aquell virtuós ja abans nomenat.

I perquè tothom conegui la real veritat d'aquests afers, hem signada la present carta amb tinta vermella i segellada amb el nostre segell patent, donada en la nostra ciutat de Barcelona a catorze de juliol de l'any de la nativitat de nostre senyor, etc.

Rex Jacobus.
Signe de tots els jutges del camp.
Signe de tots els reis d'armes, heralds i porsavants.
Signe de tots els els magnats i grans senyors qui allí eren.

Pres, adaptat i modificat convenientment del capítol LVIII del llibre Tirant lo Blanc, d'en Joanot Martorell, edició d'en Martí de Riquer.

En el viatge de tornada, la Baldufa passà avall. Mentre dinàvem a una merda de restaurant de carretera, el pobre aucell s'asfixià dins el cotxe, sota un sol de justícia. Les gotes d'aiga no el serviren pas per trufar la vella de la dalla; s'arrossegà decandit, morent, per la gàbia, sa iniqua presó, bo i ajudant-se del bec, dues o tres passes; tot seguit traspassà.

Els darrers jorns ja havia donat mostres de defalliment que prenunciaven el seu imminent decés; nogesmenys ningú no sapigué interpretar correctament uns senyals que haurien d'haver deixondit les nostres alarmes. A l'ampit de la finestra s'estrarrufava com si patís fred, les ales dreçades, daurada boleta, en plena canícula andalusa. Adesiara panteixava, ja lluny de la finestrella, bleixos inexplicables i menystinguts per tots nosaltres.

Tanmateix, a despit d'aital incúria, el benamat ocellet hagués patit el mateix dramàtic fat; n'hauríem allargassat uns dies únicament la seva curta vida, car es trobava a final de trajecte. No fou en solitud com perí, mes fou sota el feixuc sol murcià i a altes temperatures, per descuit nostre. Ses desferres foren sebollides just entre Catalunya i el País Valencià unes hores més tard. No t'oblidarem nulltemps, baldufeta, el nostre amor és infrangible.

Ja sóc tornat. Ja us en parlaré de com ha anat el viatge, si a algú li pot interessar. Era indefectible, per descomptat, retre primer homenatge a l'interfecte (i interfecte en el seu significat correcte).

Jo em dutxo en deu o quinze minuts. La primera meitat la dedico a calibrar la temperatura de l'aiga. Giro la palanca de l'aixeta completament a l'esquerra, perquè s'encengui el calentador, i quan comença a sortir calenta, aleshores la giro fins la meitat. Fins aquí, l'aiga bull, per tant s'ha d'anar ajustant fins el punt exacte on no surt ni massa freda ni massa calenta. És com el punt G, costa molt de trobar. El raig d'aiga passa repentinament de bullent a glaçat; de vapor a glaçons en un mer gir de palanca de mig grau. Davant la meva incapacitat per trobar aquest punt comprès en només mig grau de gir, he decidit que, millor que glaçar-me, tot i que sigui estiu, prefereixo rostir-me com un pollastre. No em cal anar a la sauna perquè cada cop que em dutxo surto escaldat, vermell com una gamba, bullit com si fos una pastanaga. Abans era molt més fàcil trobar el punt G, perquè no residia en només mig grau. Afinant, es pot arribar a aconseguir una temperatura tèbia tirant a calenta, és el màxim que he aconseguit. Sempre que he arribat al punt G, en un tres i no res, sense tocar l'aixeta, l'aiga s'ha gebrat. El canvi de calentador no va arreglar res. I jo em vull dutxar bé d'una puta vegada.

Ara que és època de vacances, els dipaires escriuen menys. Àdhuc jo he deixat d'escriure alguns dies i suposo que ho seguiré fent, perquè el ritme d'un post diari és absurd. La calda estiuenca em fa encara més insuportable l'aparentment en augment "A mí háblame en cristiano". Deu ser perquè vénen d'Andalusia a visitar els néts. L'experiència d'Arbúcies també agreuja el problema. L'altre dia vaig trobar per terra una llista de la compra d'una d'aquestes imbècils. Atesa la seva ortografia constatem que, en efecte, tampoc no dominen el castellà. Petits alleujaments del problema: no demanis als analfabets que aprenguin un segon idioma, ni que sigui de la mateixa branca lingüística, només els números i en un temps de quaranta anys. Un d'aquests analfabets va vindre ahir amb uns ous que, segons ell, duien un any caducats. No hi ha dret que el seu vot valgui el mateix que el meu; per culpa seva hi ha monarquia i Aznars. Que tornin tots d'on han sortit, bestioles immundes torrecollons. Veieu com sóc intolerant? No els tolero, no els aguanto i, ben mirat, potser no sóc tan d'esquerres com dic. No ho sé, no ho sé. El que sé del cert que no sóc és com els sociates diuen que ells són, una mena de neocristianisme laic i ecosostenible. Suposo que essent com em sembla que estic esdevenint, acabaré com l'Hèlios de Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Assemblat a ell, mai no podria arribar a ser pastat... Perquè seré un mediocre mediocre, no excepcional com ell.

Ai, quina por!

Hi ha blocs que només pel títol ja no m'agraden. Un és aquest. Ni ideia de què vol dir amb aquest títol, però a mi em sembla una puta merda. Bé, llegint les frases que té al costat, obvietats d'aquelles que em fastiguegen, afirma el següent: "RECUERDA: La tolerancia es el respeto a las ideas, creencias o prácticas de los demás cuando son diferentes o contrarias a las propias". Bé, ja ho sabia, noi, i ja sé que sóc intolerant. Voler fer respectables certes ideies m'és impossible. El nazisme no és respectable, per exemple, i no el respecto. I com això, moltes altres coses menys evidents. Sóc intolerant i amb orgull, i m'enerven els hipòcrites que diuen el contrari.

De vegades somnio que suro a l'aire. No volo realment, faig gambades cada cop més llarges, fins que pràcticament volo. És una sensació meravellosa, sentir l'aire a la cara, la ingravidesa, la llibertat. Gairebé sempre sóc jo l'únic que m'enlairo, deixant enrere els altres. No sé què pot voler dir (és un somni recurrent que fins fa poc no havia tingut mai). Bé, tinc la meva interpretació, però és el mateix rotllo de sempre.

No ho he pogut resistir.

Bé, ho he resistit tan bé com he pogut, però m'hi han empès contra la meva voluntat. Avui he anat a l'Illa a les Rebaixes aquestes. Però crec que he superat la prova: no he comprat absolutament res (de roba, esclar, que era el que se suposa que havia d'anar a comprar).

Amb tot, la temptació ha estat massa forta. He baixat a l'Fnac i com una ovella més he comprat un disc. M'havia proposat no tornar a comprar res més a l'Fnac, però és que el poder del British Steel dels Judas Priest, a 8,50 lerdos, m'ha vençut. Sóc dèbil, sobretot quan es tracta de grans clàssics del Heavy Metal a un preu tan baix.

Apa, vaig a acabar el llibre que tinc entre mans i escoltaré el disc. Del llibre en parlaré demà.

Em llevo cap allò de quarts de deu. Fins la una llegeixo el llibre que toca. Descanso una estona escoltant la ràdio, dinant, veient els Simpson. Després possiblement em dutxo, vagarejo per internet o llegeixo una estona més. I a un quart de sis vaig a la feina. Tres hores: a dos quarts de vuit acostumo a ser a casa, a menys que tingui reunió al Casal. Navego una mica més per internet, escolto música, sopo. I després probablement llegeixi una estona més.

Aquest és el meu ritme de vida: llegir, navegar, menjar, treballar.

Les relacions socials m'avorreixen aviat. Mantenir viva una relació em suposa molt d'esforç, no en diguem res d'aprofundir-la. Tant, d'esforç, que n'estableixo només les indispensables. Els caps de setmana solc anar amb uns quants idiotes immadurs a fumar porros al pis d'algun d'ells: la relació social és gairebé inexistent. Mentre ells fumen i xerren banalment, jo m'apalanco a una cantonada (un sofà, una cadira, pel terra) pronunciant només les paraules justes. A més, els petes, sense alcohol euforitzant, em senten força malament, m'aixafen, m'endormisquen, em regiren els budells. I aquella gent també és narcòtica, i també em regira els budells. En definitiva, no faig res, miro Impacto TV, una puta merda, o la pel·lícula porno de City TV, o la lluna plena, m'és igual: qualsevol cosa és millor que aquella púrria farragosa. I si surto amb ells és per no incomunicar-me massa, però algunes nits ja he preferit estar-me a casa meva.

Quina culpa tinc jo de trobar que un llibre fa més companyonia que un idiota que només pensa en bàsquet i en maldir les xicotes dels altres? «En tal podria aspirar a molt més. No sé per què es conforma amb aquesta, cinc anys porten ja, si es podria follar una de més esvelta i de protuberant mamellam». I jo sé que parlen de mi, ho sé perquè tot i que no els he sentit mai, difamen de tothom. I jo, que mai no he tingut xicota, ni ganes, deuen pensar que sóc marieta. I algun cop, entre la fumera de costo, he captat algun comentari críptic entre ells que, degudament interpretat, confirma les meves sospites. I bé, i què si ho pensen? M'és ben bé igual, que pensin el que vulguin, per mi com si s'estimben un per un per la finestra. Suposo que per l'únic que em sabria greu seria perquè hauria d'anar a buscar un altre grupet per anar a fumar. En realitat, mai no n'he buscat cap, sinó que m'hi han empès, i podria dir-se que l'únic que he buscat és ara tan de conveniència, tan anònim, que em correspon.

Amb tot, sempre puc fumar sol, al vàter.

Heus ací que una bona nit s'aixecà del llit amb el peu esquerre. Esmaperdut, avançà amb dificultat per l'habitació, però es donà un cop al cap amb el marc de la porta: els seus dos-cents centímetres li tornaren a trair. Més esmaperdut encara, s'arrossegà fins la cuina, recuperà la verticalitat ajudant-se de la pica i obrí la nevera.

Llet caducada.
Ous podrits.
Pa florit.

Com no tenia res més, encengué el llum de la cuina i engegà la batedora. El llefiscós i pudent producte culinari el llençà per la finestra: encertà de ple al cap del malparit que portava tres hores cridant amb la cervesa a la mà, al bar de sota. Furibund, iracund, el xisclaire xisclà encara més fort, blasmant i blasfemant contra tot i contra els déus, cercant l'agressor per les balconades de les cinc plantes de l'edifici. Indignat, imprecà a l'aire per darrer cop i marxà cap a casa tot sol, entre l'obscuritat de la nit i la llum somorta de les ensopides faroles socialistes, cap cot, lànguidament, pesadament, pudent, errabund, com un pòtol, ignominiat, enrogallat de tant de xisclar com un mico, embriac, enrojolat per l'alcohol i l'emprenyamenta, empastifat d'aquell suc d'un verd esblaimat, tremolós de fred i de calor alhora, atontat, ensopit i deixondit; malparit.

Aquella nit, l'home dels dos-cents centímetres dormí com feia nits que no dormia, des que va eixir de l'úter de sa mare.

PD: Sí, de vegades m'agradaria ser com aquest home del bicentenar de centímetres. Un cop vaig vessar un got d'aigua que mullà els pesats del bar, que va divertir-me molt.

PDD: Sí, pseudoliteratura pednat fastigosa d'aquella que m'emprenya.

Llegint en Pla vaig assabentar-me de què ullera de llarga vista és el mot correcte per parlar del catalejo castellà. Llegint en Porcel, però, he après que, per dir la paraula ullera, també es pot emprar cucala. Llosc com sóc, agraeixo la seva aportació per designar aquest instrument que reposa damunt el meu nas des que tenia nou anys. He viscut tot aquest temps sota el monopoli tirànic de la paraula, de tant en tant envaït pel bàrbar mot gafes, però amb el seu domini mai amenaçat. Fins que el rei Baltasar m'ha obsequiat amb aquesta alenada fresca, llum entre les foscors, alliberadora, que fulmina la satrapia fins ara imperant en aquest terreny. Gràcies.

Amb tot, no he trobat al diccionari el significat que aquest homenot atorga a aquest mot. Una cucala és una mena de corb, o un ésser fantàstic que atonyina aquells qui treuen el cap per la finestra. No sé d'on l'ha tret, la qual cosa el deslegitima un xic. Per tant, dubto que aquest bell mot substitueixi el tradicional en la xerrameca habitual, però almenys en aquest trist bloc les ulleres seran substituïdes sense retroactivitat per les cucales.

Estava pensant en això d'aprofitar al màxim el temps. Aprofitar-lo tant, que àdhuc deixés de dormir, o gairebé, i esprement completament fins l'últim segon cada hora. Però ben bé no sé de què serveix fer això, si finalment acabaré enmig del mar, ofegant-me igual; si sempre tindré a l'abast aquell mirall que em recordarà que els meus esforços són inútils. És molt maco fer volar coloms, però sempre acabem tocant de peus a terra. Fins quan la gent pensa que, efectivament, hem aconseguit volar, resulta que només estaven encegats per la llum del Sol, i que ens hem precipitat al fons d'un pou sense que ningú se n'hagi adonat.

Aprofitar el temps... per a què? Si finalment tots acabarem sent l'àpat de cucs i mosques, i tot el que haguem fet tindrà ben poca importància.

Adesiara, trobo que no encaixo perquè aquells amb els qui em relaciono són, des de tots els aspectes, completament immadurs. Sóc incapaç d'intimar amb gent d'aquesta mena, però de vegades sembla que tots són iguals. No és que me les dongui de senyor madur i seriós, perquè tampoc és que ho sigui gaire, però res comparat amb aquesta fauna que infesta el planeta.

Uns altres cops la situació és completament la inversa: trobo que sóc un llimac comparat amb aquest altre grup. Ells semblen més intel·ligents, més simpàtics, millors com a persones, feliços, etcètera. Amb aquests tampoc no m'hi trobo bé. De què parlar amb aquests? Tampoc no trobo res a dir, la meva part conversa és lacònica i gairebé inaudible, tan banal o més que la del grup anterior.

De vegades em trobo entre aquests dos móns i em sembla que no encaixo a cap dels dos. Alguna gent he trobat amb qui puc enraonar tranquil·lament sense gaires impediments; amb aquests la conversa sol ser força amena. Amb tot, sempre trobo que no acabo d'encaixar mai, com dues peces de trencaclosques unides per error, que ballen i finalment es separen amb més o menys dificultat.

Sé que és difícil fer un puzzle perfecte, tinc els meus dubtes sobre si de debò vull formar-ne part d'un o si més aviat m'estimo més anar a una illa deshabitada, ocupar una cofurna el que em resta de vida i dedicar-la a la lectura i a contemplar com volen els coloms.

Abans, quan començaven les vacances, se'm projectava l'estiu com un seguit de dies completament desvagats, on la meva única ocupació era jugar amb el meu germà amb el gos Snoopy i la resta de bestioles de peluix, i més endavant, amb la imitació de la Nintendo. Els dies eren tots iguals, però aquella monotonia era la felicitat. Durant aquells temps jugava a escacs amb el meu pare: amb deu anys tot sovint el guanyava; i quan era ell el vencedor, era per pur avorriment. Al pati de fora jugàrem innumerables partides d'escacs, i de cartes i dòmino, sobre una taula sobrevivent de l'antic bar. En aquell pati vaig passar mig estiu cada any, amb mon pare o mon germà. Vivia en tal estat de felicitat i badoqueria que durant bastant de temps no tenia ni idea d'en quin dia de la setmana érem. I és que viure sense tenir present el pas del temps ajudava ostensiblement a que aquell paradís terrenal fos una mica més idílic. Malauradament, ara crec que és impossible que es torni a repetir aquella situació, perquè l'únic moment de la meva vida en què això podria tornar a esdevenir-se serà quan estigui jubilat. I els jubilats deuen ser els qui més present tenen en les seves vides l'inexorable pas del temps.

Ahir, després de sortir de la feina, vaig passar pel Casal per veure'm una cervesa i fer alguna altra cosa de més profit. Malauradament, vaig entendre malament el missatge que m'hi convocava, per la qual cosa hi vaig estar més sol que un mussol tota l'estona. Vaig aprofitar per fer una altra cosa i, ja de pas, investigar una mica el Casal. A la cambra dels mals endreços, on hi ha tot de cartells, propaganda i andròmines variades, descansa damunt un armari una guitarra. La vaig agafar i vaig advertir que li mancaven dues cordes, la quarta i la cinquena, i tot seguit la vaig tornar a desar al seu lloc. Una mica més tard, en acabat de fer aquella altra cosa, vaig examinar una mica el contingut dels calaixos i vaig trobar un paquetet amb cordes de guitarra, de la primera a la sisena. Aleshores vaig aprendre a lligar-les al pont i al claviller (o com bonament es diguin). No és pas tan fàcil canviar les cordes. Requereix de molta traça i paciència per no acabar llençant l'instrument per la finestra, la qual cosa ens aixafaria la guitarra. Però amb les sis cordes tenses, l'últim glop de cervesa sap a victòria.

Ara només em cal aprendre-la a tocar.

M'agradaria poder circular amb bicicleta sense casc sense exposar-me a què un guàrdia urbà em cridi l'atenció. M'agradaria poder seure sense cinturó de seguretat al cotxe sense el perill d'una multa. M'agradaria poder fumar porros sense la persecució que hi ha ara. M'agradaria poder parlar pel mòbil a la benzinera sense que me'l fessin apagar. M'agradaria que a l'ampolla de White Label no em recomanessin el consum responsable, o que al tabac no em recordessin que puc morir. M'agradaria que em deixessin de tocar habitualment allò que no sona, tot se suposa per la meva seguretat, però que va llimant la meva llibertat de morir com em dongui la gana.

La vida normalment és grisa, monòtona i avorrida, farcida de pedres i clots per un viarany isard i fosc. Si no fos pels solos de guitarra que ens il·luminen el trajecte, què en faríem? Allà on sigui que jo hi sigui, si em vull animar només haig de connectar el meu mp3 i escoltar algun grupet de Thrash, Black o Death i deixar-me emportar pels acords trepidants i magistrals del guitarrista de torn. Els solos de guitarra (i de baix de tant en tant) activen la meva ment quan més ensopit estic, m'animen quan més tristot em trobo i em fan somniar quan els esquitxos de la merda del món em tenen ben fastiguejat. És un parèntesi, un petit oasi, un refugi musical. Escoltar música i fer ballar els cabells a l'aire violentament és el substitutiu d'esquarterar innocents pel carrer. Què faria jo sense els solos de Jack Owen i Pat O'Brien o de Eric i Brian Hoffman? És ràbia, intensitat i odi en sobredosi. Visca!

Visca el Heavy Metal, pels grans moments de què m'ha fet gaudir.
Visca!

De vegades em sento així. Em vindrien ganes d'agafar qui fos i torturar-lo fins la mort, només per desquitar-me. Encara sort que de moment m'he pogut estar, però no sé si sempre podré reprimir els meus impulsos més psicòpates.

(A sota teniu la lletra traduïda al català. Com no sóc cap eminència en anglès, és possible que la traducció no sigui massa bona).

3. Psychopath
(del disc Octagon del grup Bathory)

I want to kill you and share with you my pain.
And if it thrills you I'll gladly kill again.
I want to maim you. Your throat a bleeding well.
And before your damned body's cold you're already in hell.

This is my anger. My hurt and my hate.
This is my fucking despair.
This is my inside. My thorn and my ache.
This is my grind and my tare.

I want to tie you up. Make you beg for release.
I'll whip your body beyond sense. Cut you down piece by
piece.
I want to rape you. I'll leave you bleed in death.

This is my lust and my distorted needs.
This is my wrath and my pain.
This is my kind. This is my creed.
This is my body and brain.

Avui he acabat de pols fins els nassos, de debò: m'he mocat dos cops i els mocs eren grisos. Estava fent neteja de totes les andròmines i paperots que hi ha sota el meu llit perquè m'han de canviar el somier. Sota el matalàs tinc la majoria de llibres i llibretes, apunts i paperam, que mon germà i jo hem anat fent servir des que anàvem a l'escola bressol. He rellegit un altre cop els quaderns que em van ensenyar a llegir, quan tenia tres o quatre anys; he vist dibuixos de totes les edats i la meva lletra evolucionar en tots aquests anys. He remembrat els meus moments més feliços, com també els més tristos. Aquell noiet que treia deus en matemàtiques i llengua però que no es feia amb ningú, i aquell noi tan aplicat que es va començar a desaplicar segurament pel seu tímid capteniment i una minsa autoconfiança. He recordat aquell vailet que no jugava amb ningú a l'hora de l'esbarjo. M'he adonat que potser una de les èpoques en què millor rendiment acadèmic vaig assolir va coincidir quan vaig tindre l'únic amic veritable que he tingut mai...

En fi, me n'he enrecordat de moltíssimes coses, això és només una petita pinzellada. Gairebé sempre que miro al passat ho faig amb enyor i recança, i quan planifico el futur ho faig amb una esperança gairebé utòpica. Sembla com si visqués entre dos paradissos, un de perdut i un per conquerir. El present sempre el considero pitjor que el passat i que l'esdevenidor...

Dos paràgrafs acabats amb punts suspensius. Això només pot voler dir que no sé ni jo què vull dir, per la qual cosa acabaré aquí.

L'altre dia vem anar de calçotada. Potser ja no és la temporada idònia per endrapar calçots, però ben bons que eren.

Com de gairebé tot, jo tinc molt pocs coneixements de filosofia. Crec que va ser Kant, o sinó un altre filòsof, que va dir una cosa semblant a aquesta:

Aquestes dues frases se m'han quedat així mig gravades al cap des que les vaig sentir per primer cop fa més de tres anys. Les recordo molt sovint, sobretot quan penso en determinismes. Crec que és impossible volar sense aire, i que volar amb el vent en contra (intencionadament o no) fa que notis més aquesta resistència.

Àdhuc en aquest bloc sento resistències. Una d'elles eren les estadístiques, per això les he tretes. Una altra són els quatre gats que conec que visiten el meu bloc. Només dues o tres persones que conec personalment saben de la seva existència: el Dani, que també hi escriu de tant en tant, una companya de la Jerc i una companya de la Universitat. La resta no us conec, només una mica en Jordi del Petit Castell però per messenger.

Els coneguts que visiten el bloc són com antibiòtics: la seva presència basta per inhibir la proliferació de certes ideies meves per aquestos paratges, com si les meves cabòries fossin bacteris davant la penicil·lina. Si conegués mon germà el bloc o, encara pitjor, mons pares, no podria escriure les coses que d'ells penso amb la llibertat amb què ho faig ara. Els hi he dit de tot, ja, a tots tres. A més, tampoc comentaria algunes de les meves ideies més antisocials perquè potser s'esverarien. Per mi, els coneguts són, més que vent en contra, un huracà que no em deixaria volar gens. I si no em llegís ningú potser deixaria d'escriure, però segurament el que faria seria tancar els comentaris i continuar dient les meves bestieses.

Bé, podria enrotllar-me més, però no em ve de gust.
Apa, vagi bé.

Avui hi havia una mosca en un xoriço penjat. L'he sacsejada una mica i ha caigut damunt els sobres de pernill. Es desplaçava lànguidamet, movent les ales però sense aixecar el vol, resistint-se patèticament a una mort imminent. He agafat el sobre i l'he bellugat una mica a l'aire perquè caigués a terra. La pobra mosca, a les acaballes dels seus quaranta dies de vida, es devia preguntar què havia fet més que atipar-se de xoriços de franc, fer la guitza a alguna persona i pondre una bona colla d'ous, més de cinc-cents. Segurament recordava els idílics dies a la merda de gos on va néixer, amb els seus germans, cruspint merda i més merda. Quan va aixecar el vol la immensa majoria dels germans eren morts. Va anar de merda en merda posant ous fins que va anar a parar al rebost de la meva botiga. Li va agradar la flaire i l'ambient fresc i humit del xoriço, se les va empescar per penetrar la bossa de plàstic i allà s'hi va quedar fins que jo la vaig foragitar de la bossa. Tot això rumiava quan vaig trepitjar-la. Vaig sentir a la vamba l'intent desesperat de la mosca per aferrar-se a la vida, una última batuda d'ales, abans de morir esclafada pel meu designi diví.

Naixem i vivim en una societat que ens dóna una identitat, una forma de pensar, articulada per l'idioma. El que aprenem en els primers anys molt probablement ens acompanyarà fins que morim. Si tenim uns pares nacionalistes, nosaltres ho serem també amb molta probabilitat, si ells tenen carrera universitària, nosaltres tenim molts números per fer-ne una, si vivim en un determinat barri tenim més esperança de vida que si vivíssim en un altre... La societat ens modela per als seus interessos, d'aquesta manera es proveeix d'allò que necessita per perpetuar-se. Certament podem triar, però molt menys del que ens pensem. Per exemple, podem triar si implicar-nos més o menys en la societat, però amb ideies que no són nostres, que hem agafat. Podem triar la dona amb qui ens casarem, però serà amb gairebé tota probabilitat d'un estatus socioeconòmic similar al nostre. Podem triar la carrera, però aquesta decisió depèn també de l'estrat social que ocupin els pares. En general, tenim poc a decidir. Només tenim a l'abast decisions puntuals, circumstancials, perquè la vida ja ve dictada.

Bé és cert que podem decidir no viure aquesta vida. Però sortir del que la societat estipula és dolorós. Apareix inexorable la pressió social. S'ha de fer el que toca: estudiar si cal estudiar, treballar si cal treballar, robar si cal robar; però fer el que toca. I es fa. Per què el rei d'Espanya i mitja colla d'exfranquistes van ajudar a fer la transició? Perquè tocava, la pressió internacional hagués estat massa forta. Enarborar l'estelada a un mitin del PP o el toro d'Osborne a un d'ERC: la pressió social seria molt forta i s'acabaria a mastegots, com va passar amb el noi pacifista al mitin del PP. Amb tot, les persones accepten aquestes regles socials de bon grat i ni se n'adonen de què existeixen. Només es palesen quan es va contracorrent, quan es fa o es vol fer el que no toca.

La major part de la nostra identitat no és nostra, la societat ens l'ha imposada, i varien substancialment segons la societat en què et trobes: la japonesa, la gringa, la catalana... no tenen res a veure. També és molt diferent el concepte d'un mateix que es té depenent de l'estatus socioeconòmic, la religió i el marc històric.

En resum, la identitat la dóna la societat i es busca en societat. La identitat pròpia és gairebé inexistent, però es viu com si fos de pròpia creació. En gran part, sí que te la crees tu, de bocins arreplegats de diferents formes d'entendre el món. Del substrat que dóna la primera socialització, paulatinament vas construint-te una personalitat pròpia de tot el que vas experimentant fins la mort. Aquest substrat, amb tot, és molt determinant, i marcarà la majoria de les teves accions fins el bon dia que esdevinguis una trista despulla més.

[això no és res de l'altre món... només quatre barrabassades estúpides]

Un bon dia em vaig despertar d'un somni. Havia estat vivint sota la hipnosi de la religió, i a força de determinació vaig aconseguir despertar-me. Va ser un procés dur i llarg, però finalment vaig despertar. El món real era molt més isard que l'oníric. Faltava un marc de referència i significacions per explicar tot allò que veia amb una nova perspectiva. Ho necessitava per la meva pròpia estabilitat mental, per no acabar penjat al bosc a la vista de tots, o potser estimbat de dalt de l'edifici i encastat al carrer. Així que vaig anar cercant noves formes d'interpretar el món, i finalment, per mitjà d'algunes lectures i referències, i sobretot, del propi raonament, en vaig assolir una, en perpetu perfeccionament.

No negaré pas que de vegades enyoro aquell estat hipnòtic en què no tenia problemes existencials, malgrat fos menys lliure. La pèrdua de la fe i el dubte obliguen a cercar respostes. Fer-se preguntes obliga a respondre-les. Fer-se moltes preguntes hauria d'estar prohibit. En general, la filosofia de vida de les religions és l'òstia en bicicleta, ja que fer-se preguntes (dubtar de la fe) és pecat. Tens menys llibertat però ets més feliç.

D'aquesta manera, de l'estadi inicial de "voler saber la veritat" vaig passar a un estadi on el que penso és que "no pot ser bo saber la veritat". I no, no és bo, perquè la veritat és molt dura, la realitat és desoladora, mesquina, tot el contrari del poema d'en Papasseit.

Això sembla molt reaccionari. I ho és, la cosa més conservadora que puguis imaginar. És una contradicció. En general estic orgullós d'haver perdut la fe després de molt raonar. Estic orgullós d'haver volgut anar més enllà i d'haver-me fet aquelles preguntes que ara encara em faig. Si es vol avançar s'ha de passar per eventuals períodes convulsos. La Història també té els seus períodes convulsos, però jo crec que ara estem molt millor que abans de la Primera i Segona Guerres Mundials, i infinitament millor que abans de les revolucions burgeses del segle XIX. Els períodes inestables han de donar pas a uns altres de més estables que acostumen a ser millors. No sempre l'evolució és positiva, però per molt enrere que es torni, mai no s'arriba al punt anterior.

Dic que m'agradaria tornar a creure en déu. És, en realitat, mentida. Ara és impossible, però si mai no hagués dubtat... ara seria més feliç. És complicat explicar-ho, s'ha de viure. Jo crec que si tothom es plantegés les preguntes existencials per execel·lència i anés estirant del fil rigorosament, arribaria al mateix punt de desorientació en què jo em trobo o em trobava. D'una banda, tens un camí molt ben definit amb molt poques variants. D'una altra, et trobes en una cruïlla de mil camins i a la vora d'un penya-segat, fent equilibris. Pots escollir, sí, però també corres el risc de caure al buit...

Molt més còmode és no haver de decidir, tindre un únic camí. Molt més covard, també. També és covard deixar-se caure pel penya-segat. S'ha de triar un camí, i si aquest no agrada es desfà i es pren un altre, i sempre amb compte de no relliscar.

El camí clar i ben definit de la religió no és l'únic d'aquestes característiques que existeix. Tenim un immillorable exemple en el poder hipnòtic de la televisió, on l'únic que pots decidir és si vols veure el partit de Lliga per TV3 o Salsa Rosa per Telecinco.

La joventut no és una edat, sinó un clima del cor. És voluntat, és imaginació, és passió. Els anys marceixen la pell, renunciar a l'ideal marceix l'ànima. Jove és aquell que es sorprèn i s'ullprèn, que pregunta com el nen insaciable. Però, i després? Desafia els esdeveniments i troba alegria en el joc de la vida. Seràs tan jove com ho sigui la teva fe, tan vell com el teu dubte, tan jove com la teva autoconfiança, tan jove com la teva esperança, tan vell com el teu abatiment. Romandràs jove mentre romanguis receptiu. Receptiu a tot allò que és bell, bo i gran. Receptiu als missatges de la natura de l'home i de l'infinit. (Autor: Doublas Mc. Arthur)

Felicitat

Com molts dels temes més profunds de les nostres vides, tots tenim una noció interna sobre què és la felicitat, però ens a sembla molt difícil d'explicar-la. Passa el mateix al pensar en conceptes com "Justícia" o "Solidaritat".

Generalment quan pensem en felicitat veiem els seus efectes, però pocs cops analitzem curosament les causes. Què ens fa feliços? És possible que aquesta felicitat sigui un estat permanent?

És fàcil confondre la felicitat amb el benestar. Per això moltes persones tendeixen a equivocar el sentit dels béns materials en les seves vides, creient que els donarà una felicitat que mai no troben. I és que les coses materials ens donen benestar: és més còmode viatjar en cotxe que no pas en transport públic, és agradable arrecerar-se quan fa fred, és necessari tindre pa sobre la taula [és amable tindre conys per tocar quan duus dos gintònics]. Però aquest benestar no té res a veure amb la felicitat.

La felicitat és un concepte molt més profund d'estabilitat, seguretat, esperança. La felicitat no és la manca de problemes o l'absència de dificultats. S'hi pot ser feliç enmig d'una tempesta? Sí, perquè la felicitat no és res que es trobi necessàriament fora de nosaltres. El primer indret on l'hem de trobar és al nostre interior. És molt difícil ser feliç si depositem el nostre cor en coses materials o en les persones equivocades. Viure continuadament un grapat de valors ens atorga l'estabilitat que cal per a sentir-nos realitzats. La felicitat té molt a veure amb el vuit o plenitud de les nostres vides en el seu abast més profund.

Però la felicitat no es troba únicament en nosaltres mateixos, també hi és en l'entrega altruista als altres: la generositat en l'amistat, l'ajut al desvalgut, el suport en els moments difícils. Bolcar-nos cap els altres és una de les fonts més precioses per a una genuïna felicitat.

En aquest món actual de telèfons mòbils, internet i tecnologia és fàcil centrar-nos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes i també és fàcil oblidar-nos dels altres. Nogensmenys, en la mesura que en què ens preocupem més pels altres i menys per nosaltres mateixos es resolen dos problemes: el de la persona a la que ajudem i el nostre perquè la vida cobra un nou sentit.

La felicitat també té molt a veure amb la nostra actitud vers els problemes i les preocupacions, que sempre seran presents en les nostres vides d'una forma o d'una altra, tanmateix una actitud positiva i una esperança contínua ajuden moltíssim més que una actitut pessimista, un tancar-se en un mateix i una visió "amarga" de l'existència. La felicitat és el resultat d'un esforç constant per superar els problemes o d'una feina intensa i contínua durant molt de temps. No s'és optimista perquè tot surti sempre bé, ans perquè per bé que les coses surtin malament, es confia en què sempre hi haurà persones que ens donaran un cop de mà per superar les dificultats.

Ser feliç no és un estat d'ànim, és un capteniment estable; per aconseguir això és cabdal:

- Aprendre a gaudir de les petites i quotidianes coses de la nostra vida: la conversa, el descans, la feina, la natura, l'amistat... Hem de ser conscients que l'afany desordenat per trobar satisfaccions condueix inexorablement a una falsa felicitat, és a dir, un simple plaer.

- Veure en les nostres ocupacions quotidianes un motiu de Felicitat. Qualsevol tasca que fem és l'expressió del que podem i sabem fer. Realitzar-la de forma entusiasta, ben feta i completa es converteix en una satisfacció i la nostra carta de presentació a la societat en què vivim.

- Acceptar les nostres qualitats i limitacions sense renunciar a millorar. Amb freqüència podem centrar la nostra antenció en les coses que ens falten (béns, millor lloc de treball, capacitat de relació social). Hem d'aprofitar el temps en trobar tot allò que ens ajuda a superar-nos: estudiar més, preparar-nos per treballar en la tasca que millor duem a terme o apropar-nos a les persones que ens puguin ensenyar i suggerir millors alternatives.

- Tindre una actitud positiva davant de les persones i les circumstàncies. Això implica la comprensió que tinguem cap els errors i actituds dels altres, evitant de provocar problemes i conflictes. Sempre serà millor ensenyar com es poden millorar les coses, avaluant l'esforç i els objectius assolits. Ser perseverant en les dificultats, esforçant-nos per descobrir allò positiu dels problemes, tractant de treure profit de l'experiència.

- Fer tot el que sigui possible per crear un ambient agradable: explicant anècdotes, organitzant petits torneigs esportius pels amics o la família, celebrar els aniversaris, veure una pel·lícula divertida... Per regla general no cal organitzar grans esdeveniments, com més senzill millor.

La Felicitat està implícita en la vivència dels altres, cadascun d'ells ens aporta la possibilitat de portar una vida plena, positiva i farcida d'optimisme.

No podem renunciar a ser feliços, aprenent nosaltres estem en condicions de fer feliços als que ens envolten, ensenyant que la felicitat no consisteix en una vida fàcil, sinó en procurar-nos mútuament l'alegria, el suport i la direcció en tot moment.

Preguntes:

1. Què ens causa felicitat?

2. Quines diferències destacaries entre benestar i felicitat?

Aquest text l'he trobat (en castellà) a una llibreta de segon de batxillerat. Formava part de la classe de religió. En el batxillerat, tot i continuar amb la "catequesi", no era tan important la tasca de captació de nous cristians, en general perquè suposo que ja sabrien que si un noi amb divuit anys que en porta tretze a la mateixa escola no ha caigut encara en la seva teranyina, difícilment ho aconseguiran a llavors. Amb tot, són molt macos aquesta mena de textos.

En aquest text se'ns ve a dir que si no ets feliç és perquè no vols. Només cal ser optimista i tindre una visió no amarga de la vida. T'has de dedicar a trobar la cara alegre dels problemes i ser més espritiual que no pas materialista. El materialisme és el gran enemic de la felicitat.

La vida és bella, i amargar-se no paga la pena. Au, va, aixequem el front, somriguem als set colors que hi ha en els núvols. La Felicitat ens espera, només l'hem d'anar a buscar.

La felicitat es troba en els altres. Els altres donen sentit a la teva vida, per tant, bolcar-se en ells és l'única cosa que et pot fer servei. Odiar la gent, no fer vida social, és el millor camí per acabar penjat d'un arbre. Ui, no, d'un arbre millor que no, no sigui que fereixi les susceptibilitats dels qui passegen pel bosc, millor tallar-se les venes a la banyera.

Bé, nois, aquí teniu el tractat magistral per ser feliç si no el coneixieu. Ara no teniu excusa per no ser-ho. És tan fàcil com això.

M'han fet treure la meva música. A la gent no li agrada el Brutal Death a tota canya. Prefereixen Extremoduro baixet. Foten pena. La gent no vol les coses pel seu nom. No volen la veritat. Volen veure la seva veritat corroborada un cop i un cop i un altre cop. Sempre. Però la gent no es pregunta per què. No perquè tenen por. I no se n'adonen de la seva por. Porucs. Jo sé que tinc por i sé que és inútil lluitar. Ho és, ho és. La vida és com és, malgrat no ho vulguis. Penedeix-te, perquè sobtadament et trobaràs de cara la Por. I no sabràs què fer-ne. Ho saps però no ho saps. No ho vols saber. La dissort: ho saps. No hi pensis si no vols. Però te la trobaràs.

L'estil d'aquest post ve motivat per aquest bloc: Enfant Terrible.

Ahir per primer cop em van respondre els Déus. Vaig estar conversant una estoneta amb ells. En rebre la seva invitació per parlar del tema em vaig sorprendre. Tot seguit, la sorpresa va esdevenir escepticisme recelós. En pronunciar les primeres frases ja es veia que allò no podia acabar gaire bé. On s'és vist un ateu enraonant amb els Déus? Quina incongruència!

En acabar la xerrada no em sentia bé per dins. No m'agrada el to grandiloqüent que fan servir els Déus per parlar, i a ells no els agrada la meva irreverència i agressivitat. Val a dir que vaig ser potser hostil sense motiu, però cony, no em va agradar el to. Al llit, entre llençols, en el meu paradís terrenal, rumiava tota la conversa. Potser hauria d'haver sigut més amable amb ells...

Els designis divins són inescrutables. Quan fan alguna cosa no saps si s'estan equivocant o si ho fan expressament. No saps quines són les seves veritables intencions. Per mi que des de la seva oficina al Cel veuen el món i no els agrada. El que ens arriba és el seu disgust. D'aquesta forma, quan veuen una guerra, per exemple, i es veuen impotents per evitar-la, l'única cosa que poden fer és manifestar-se a la Terra de forma indirecta tot fent palès el seu disgust. I els homes ho interpreten tan bé com el seu (el nostre) limitat enteniment permet. Això implica indefectiblement malentesos. Genera desconfiança entre els Déus i els homes. Però els Déus són a la nostra imatge i semblança, són com nosaltres, tan impotents i limitats com pugui ser jo.

Vaig protestar als Déus, i ells es van posar en contacte amb mi. No ens vem entendre, per qüestió d'orgull i de males interpretacions. Amb tot, vaig comprovar que, igual que passa amb les persones normals, no m'agrada parlar amb ells.

Jo tinc molt poc sentit de l'humor. En certa manera, sóc com la Tatcher. A ella li escrivien els acudits dels discursos i els hi havien d'explicar perquè no els entenia. Diuen que contava els acudits i observava absorta com la gent se'n reia d'una cosa que no tenia ni puta gràcia.

Jo m'identifico amb la Tatcher en aquest aspecte. En general entenc els acudits, tot i que moltes vegades sóc l'únic que no riu de tota la colla. A mi em fan riure unes coses que a la gent normalment no li fan gràcia, i a l'inrevès. No sé, per exemple, quan un vailet es posa a plorar a la feina, moltes vegades se m'escapa el somriure. No sé, veure'l plorar m'agrada.

Encara més en general, la vida no té gràcia. I dec ser dels pocs que ho penso, ateses les circumstàncies. La vida és un mal acudit que acostuma a fer gràcia a la gent, però que jo observo amb posat seriós prenguntant-me: «I això a què treu cap? On t'és la gràcia?» La vida és una merda, nois. I per molt que m'expliqueu l'audit, sóc com la Tatcher: no l'entendré pas. I no perquè no vulgui, sinó perquè en sóc incapaç.

Estic pensant en fer una bateria d'entrades de caire pessimista, misantròpic i antisocial. Fer-ho, però, suposaria pràcticament el suïcidi d'aquest bloc. Haig de parlar de les cadenes de les visites un dia d'aquests. Apa, déu.

Avui és un dia histriònic i històric: avui, dia vint-i-sis d'abril, a la bella vil·la de Les Esplugues del Riu Llòbreg, en Jordi del Petit Castell i en Josep d'Esplugues han signat el conegut popularment com el Tractat de les Tres Ces, és a dir, el Comunicat Conjunt i Consensuat on posem fi per fi a les hostil·litats que s'havien iniciat el passat dissabte vint-i-quatre a la tarda a causa d'un conflicte lingüístico-conceptual transcendental i que va desembocar, irremisiblement, en la declaració de la Guerra Següent per part meva. Aital Guerra va ser resolta de mutu acord poques hores més tard, però noves disputes per desavinences a l'hora d'interpretar l'Armistici d'Esplugues de la Guerra Següent i, sobretot, un terrible malentès, van estar a punt de culminar en la Segona Guerra Segúent. Benauradament tots dos representants hem arribat a l'Acord de les Tres Ces, un Comunicat Conjunt i Consensuat on jo em retracto solemnement de les meves desafortunades declaracions del vint-i-quatre d'abril, i en Jordi del Petit Castell es disculpa públicament per les ofenses proferides contra mi.

Com bé diu en Jordi del Petit Castell, esperem que aquest nou període de pau sigui durador i pròsper per ambdues nacions, les quals estrenyin llaços d'amistat i de cooperació.

Sense res més a dir, heus ací i vet aquí que jo m'acomiado, fins demà.
En Josep d'Esplugues i de l'Aixella Pudent.

Qui ha dit que jo sóc pacifista? Bé, en certa manera ho sóc, però... si no hi ha guerres, com es dirimeixen els conflictes? Quan dues postures són molt oposades, o almenys una de les dues postures és bel·licista, la guerra és inevitable. Malgrat tot, jo sóc partidari de fer la guerra amb l'única arma de la llengua i la ploma: parlar. Les guerres dialèctiques són molt més enriquidores, són constructives, t'aporten alguna cosa. Les guerres amb armes de foc són destructives, busquen vèncer per comptes de convèncer (qui ho va dir, això?). En una guerra dialèctica, l'única forma de vèncer és convencent l'adversari: això, per una banda, t'obliga a escoltar els arguments dels altres i, si els vols rebatre, a entedre'ls i desjustificar-los. També t'obliga, per una altra banda, a defensar els teus propis arguments, la qual cosa pot consolidar-los o desbancar-los.

A mi m'agrada molt discutir per messenger sobre qualsevol futesa. Cara a cara no m'agrada tant, no sé per què deu ser (o bé, sí que ho sé però avui no vull dir-ho). El cas és que parlava amb en Jordi del Petit Castell i els Cinc Quilòmetres de Platja quan m'ha dit que llegís "els posts següents". Craso error, amic meu, perquè no eren pas els següents posts, ans els "anteriors", si volem ser mínimament rigorosos amb el llenguatge. El cas és que com s'entestava a defensar l'indefensable, l'he declarat la guerra. Com jo sóc pacifista i no m'agrada anar a dormir amb una guerra declarada, tot seguit he escrit l'esborrany de l'armistici, el qual ha quedat finalment esmenat en dos dels seus punts.

Heus ací l'Armistici d'Esplugues de la Guerra "Següent".

Com podeu comprovar, les meves pretensions inicials han quedat força ben satisfetes. I és que, de llarg, jo era qui tenia la raó.

Au, bon dia.

Temps era temps, dos porquets germans vivien força feliços al recer d'una granja d'aquelles que ja no s'estilen, prop de llurs pares i amb espai per córrer i jugar i divertir-se. Els dos germanets mantenien una estreta relació, basada en la màxima fidelitat i confiança mútua, en la qual tots dos compartien els seus problemes i els seus secrets. Tot el que era d'un era també de l'altre, per la qual cosa no és que no tinguessin res, sinó que ho tenien tot. El tracte prolongat amb la resta de germans i, sobretot, amb la mà alliçonadora de llurs pares, va aconseguir que, quan els grangers venguessin les seves possessions a la Gran Cooperativa per marxar a fer fortuna a la ciutat, les robustes columnes que sustentaven aquella bella relació comencessin a trontollar. I no perquè fos inviable, òbviament, sinó perquè era inviable amb gent com aquella. De tant de sentir "comporteu-se com porcs, que és la vostra natura". de mica en mica s'ho van anar creient.

I a la Cooperativa els van tancar en un recinte i els van separar de llurs pares, i es van adonar que la vida és una merda. I els porquets van créixer un al costat de l'altre, separats per una reixa, que a mida que passava el temps s'anava fent més llarga i més gran, i cada cop feia més ombra. Fins que un bon dia, un com qualsevol altre, van acabar de ser com qualsevol altre porc: egoistes, egocèntrics, egòlatres. Van acabar pensant només en ells.

Un d'ells, però, veia amb enyor aquella especial relació, diguem-ne d'anarquia, de fraternitat i solidaritat que s'havia donat a aquella granja. Ara ni es parlaven, ni es miraven; era impensable que es toquessin el morro a travès de la reixa com havien fet tot just arribar de la granja. I es preguntava per què s'havia arribat a aquella situació, i es planyia i es planyia, fins que un bon dia els van treure de la presó, els van arrenglerar i els van anar executant un per un.

Avui PONTIFICO que no cal escriure a tots els posts del weblog que regentes símbols extralingüístics que no signifiquen res. No cal escriure el simbolet tonto (molt expressiu o no) "xD" o "¬¬", etcètera, no cal, ni que sigui en versions més rebuscades i suposadament educatives de l'assumpte.

NO CAL. Qui necessita escriure d'aquesta forma al seu bloc demostra que per mitjà de les pròpies paraules és incapaç d'expressar-se. Que per suplir la mancança de recursos expressius es veu obligat a recórrer a aquests paranys. Sóc contrari al seu ús en qualsevol situació, tot i que en algunes és més fumable que en d'altres.

Fer-ho als comentaris és diferent. Perquè ja no es tracta d'un article mínimament pensat i elaborat.

Per descomptat, aquesta patologia no es dóna en aquest temple que és El Quadern Gris. I per molts anys.

(Qualsevol coincidència amb alguna altra entrada de qualsevol altre bloc no és més que una curiosa casualitat).

Avui, això de les preguntetes (estúpides) setmanals canvien de format i esdevenen "Relats". Haig d'escriure cinc ximpleries en aquest espai i que acabin amb una frase donada. Doncs au, aquí van. Les aniré escrivint sobre la marxa, sense pensar-hi gaire.

Era de dia, i tammateix plovia. El vent bufava i arrencava els arbres del seu emplaçament: jo viu àdhuc roures planant a travès de la finestra. I de la cambra estant em capficava amb allò que em pruïa al braç; i tan pertorbadora era aquella nosa que en un rampell de bogeria considerí de llevar-me el braç amb unes tenalles. De cop i volta, endvinant els meus pensaments, aparegué mon germà brandint una katana a la destra i una simitirra a la sinistra, tot dient: què t'estimes més, el mètode nipó o l'islàmic? Tot astorat, davant la real possibilitat de la mutilació piatosa, agafí una pomada per les picadures de mosquit i li contestí: No, gràcies, deixa-ho a les meves mans!

Anava la Caputxeta Vermella pel bosc quan veié un pobre llop que regava les flors del marge del camí. La Caputxeta, essent mala bagassa com era, li va fotre un cop de peu al cul, fent caure l'animal enmig del roser. De ben poc que no s'hi queda allà, el pobre llop, d'espines que se li van clavar! Amb un ull buidat, ple de nafres i sagnant d'arreu del seu cos nu, es llançà sobre la nena i se l'empassà sense ni mastegar. Una estona més tard, un caçador furtiu matà el llop. L'obrí la panxa i es trobà amb la nena, que ja era mig morta a causa de la manca d'oxigen i dels àcids gàstrics.
- Que ets viva, encara?
- Sí -contestà la bagassa-, moltes gràcies, bonhome.
El caçador, mirant de fit a fit la Caputxeta, que ja era en edat de merèixer, adolescent ben formada ja, sentí la ineluctable crida de la natura, i sense demanar permís, s'emportà la noia darrera d'uns matolls, a recer de qualsevol mirada furtiva, i la violà allà mateix. La Caputxeta, que era bagassa, però només de boca, en ser desvirgada de forma tan brutal, es suïcidà dos dies després, sense haver explicat a ningú aquell afer, atès l'enorme vergonya que li provocà. El caçador furtiu, per la seva banda, escrigué el conte que avui tots coneixem, erigint-se ell com a salvador de la pobra nena, ja que com tots sabem, qui guanya és qui escriu la història, la qual cosa ens recorda que tot no és el que sembla.

Gairebé una ominosa dècada després, els rols s'havien intercanviat. Els inútils remenaven les cireres mentre que aquella colla que havia estat donant pel cul es va apujar la cremallera.

En una peixera hi ha quatre peixos, tres són mascles i un femella. Un dels peixos és gras i el més gran, i per allà on passa arrossega el que troba, ja sigui el vaixell enfonsat o els altres peixos. La peix és també una mica grassa i té alguns anys menys que ell. Ella ha de tindre cura del que destrossa el peix gran. Amb el temps que li sobra, es passa les hores com ullpresa per les bombolletes del difusor. Hi ha un altre peixet, el més jove de tots, que vol ser un peix normal i lliure, però no s'adona que està en una peixera. Son germà, però, un any més gran que ell, ho sap perfectament, i es pregunta una i mil vegades de què serveix viure en una peixera tan fastigosa. Veu el món que hi ha més enllà de la seva presó, i no l'entèn. Mira l'interior i tampoc. I doncs, què fer? Ja ho té decidit: continuarà fent la seva vida a la puta peixera fins que es cansi, s'escapi de la peixera i, molt probablement, mori. Almenys morirà lliure, i podrà dir, per primer cop, "això mai abans m'havia passat".

De veritat, en aquest món és facilíssim trobar-se protagonitzant una conversa tan absurda com aquesta:
- T'agrada el meu cotxe?
- Sí, i tant, però el meu és més gran.
- I què importa si és més gran?
- Que és millor.
- Sempre has de pensar en termes fàl·lics, tu?
- El meu fal també és més gros que el teu. Per això tens tans complexos.
- Això no és veritat.
- Digues el que vulguis. El meu és més gros.

Lluita de classes: no és la que han d'afrontar els professors de secundària, tot i que també podria ésser, malgrat que en aquest cas s'hauria de buscar un altre nom: lluita a les aules o una cosa semblant. En una frase (o dues), la lluita de classes és l'enfrontament entre dues classes socials antagòniques en la defensa dels seus propis interessos, en la que els que són explotats lluiten per una societat justa, sense classes socials. Segons com es concebi aquesta lluita, més que per acabar amb les elits explotadores sembla que es lluiti per substituir-les. Aquest és un dels tufs importants del comunisme, quan parlen de derrotar els burgesos per què governin el proletariat.

En resum, tothom vol accedir als recursos de qualsevol mena, sobretot els econòmics. Els que ja els tenen, voldran conservar-los i, a ser possible, ampliar-los. I d'aquesta manera, els treballadors no seran ni millors ni pitjors que els burgesos, atès que tots volen el mateix: disposar del monopoli dels recursos. Ara bé, hi ha alguna diferència important, si més no en teoria, segons la ideologia més o menys pròpia de cada estament, de què fer amb aquests recursos en cas de ser la classe dominant. Però ja sabem què va passar a la pràctica amb el comunisme, i m'esgarrifa de pensar què podria succeir amb l'anarquisme: en realitat no s'acaba amb la elit governant, sinó que es substitueix per una altra, la qual segueix explotant la gran majoria.

En aquesta societat nostra, la gent pateix sense saber-ho la ideologia de l'elit que la governa. Estem plagats d'ideies burgeses sense ni adonar-nos; sense anar més lluny, la pròpia concepció de l'amor i la mitja taronja i aquesta forma absolutament barroera de cercar el sentit de la vida en la formació d'una família nuclear (pares i fills), on es diposita tota esperança de realització personal, de joia i felicitat. Som consumistes sense ser-ne conscients, i tots aspirem a ascendir en l'escala social, en l'estatus socio-econòmic. Aquesta és la principal raó per la qual estudiem una carrera universitària, molt per davant d'altres futeses com l'enriquiment personal i l'acumulació de cultura.

En general, tothom vol gaudir d'una millor renda. La lluita de classes avui dia diríem que ha desaparegut, perquè ja només es pensa en arribar a ser un dia com en Salvador Sotres, i per això se'l critica: perquè se l'enveja. Ells també voldrien ser tan rics com ell, tindre la vida solucionada (tot i que ell també ha estudiat) i poder aixecar-se a les dotze del migdia.

Jo proposo que tots ens plantegem per què hem de seguir tota aquesta tirallonga de mentides burgeses, començant per menysprear els diners i oblidar-se de tota la colla de valors materialistes fastigosos imposats, com tot el que fa referència a la seguretat en què hagin d'intervindre policies i soldats (i que ara per ara el terrorisme ajuda a alimentar), i el malbaratament dels diners en capricis innecessaris com el cotxe, un habitatge més gran, roba en excès, aparells elèctris en general, etc. Perquè la felicitat no s'assoleix amb el benestar material. Perquè no pot convertir-se el diner en el nostre déu, pel qual dediquem la nostra vida i ens definim. Per simple decència. Perquè si volem un món sense explotats, hem de deixar de comportar-nos com explotadors, perquè si no, quan serem al poder, farem el mateix que fan els que ara critiquem.

Jo crec que hauré de fer com en TdQ, qui té quatre trossos de quòniam, i em crearé un segon bloc dedicat en exclusiva a en Sostres. Tot aquest rollo vé pel que ha dit al seu Llir entre Cards a l'Avui:

Classisme

Tots som classistes, el que passa és que el classisme dels meus fa més ràbia perquè som rics. Tots som classistes, i l'enemic del pobre no és el ric sinó l'arreplegat. No hi ha classe social més trànsfuga que la miserable: nosaltres com a mínim som fidels. I hem d'acceptar-ho: per molt absurd que sembli, o per molt absurd que sigui, les nostres vides estan organitzades al voltant d'aquestes diferències, i si continuem treballant com a autèntiques bèsties de càrrega és perquè volem prosperar cada dia més. La Revolució Francesa hauria estat més honesta si en lloc d'haver pregonat llibertat, igualtat i fraternitat, hagués dit la veritat: llibertat, competència i campi qui pugui. És menys poètic però estic segur que aquest pragmatisme hauria evitat que rodessin tants caps com al final van rodar. La primera i més important conseqüència de la llibertat és la competència, i el que diferencia els règims liberals dels totalitaris és que en els liberals les persones poden progressar i canviar d'estatus i en els totalitaris no. I és tràgic segons com t'ho prenguis, noi, però això és la selva. I pot ser que una part de la teva prosperitat sigui només a favor teu, però sempre n'hi haurà una altra que serà en contra d'algú. Tens el càrrec, la casa, el cotxe, la noia, etcètera, que tots voldrien tenir. Classista? I esclar que sóc, ets classista. I esclar que vols pertànyer a la classe més privilegiada (si no és que ets idiota, esclar). Només no són classistes els qui han perdut l'esperança d'una vida millor i els dictadors que torturen i maten per evitar qualsevol canvi. Però els homes i dones ordinaris que vivim, seguim i morim, mirarem de fer-ho endavant, sempre endavant, encara que sapiguem que no hi ha pacte just i que el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Darrerament sento Guns 'n' Roses per tot arreu. Als radioblogs, a la ràdio, pel carrer, si àdhuc mon germà va fotre'l al DVD quan li vaig demanar que es deixés del rap amanerat dels collons i posés música de veritat (entengueu música que m'agradi a mi). I tot perquè crec que han tret nou disc o alguna cosa així. Doncs benvinguts a la jungla.

Oi que és maco el Knockin' on Heaven's Door de Bob Dylan i de
Guns 'n' Roses
Pink Floyd
Avril Lavigne
Bon Jovi
Daniele Lioneye
Eric Clapton
Eric Burdon
Mark Knofler
Mickie Krause

...i d'algun altre més que m'hauré descuidat? La cançó la vaig redescobrir tot just després d'escriure el post sobre els policies, casualment, escoltant el directe dels GnR que van treure ja fa uns anys. Pot ser perquè és la que més cops he escoltat, i perquè m'atreu la música mogudeta, que és el directe dels GnR la versió que m'agrada més.

Doncs res, ahir estava al metro de tornada a casa amb la ment ocupada en aquests temes transcendentals quan em vaig fixar en la diversitat imperant al cotxe. Davant meu, cap a l'esquerra, hi havia assegut un home granadet amb bigoti i de pell colrada, exhibint els habituals trets característics dels magribins. No heu sentit mai al metro o al tren un sentiment de por irracional quan un moro seu a prop vostre, com si pugués ser terrorista o un lladregot? A mi em passa de tant en tant, tot i que jo no sóc racista. Però i si ell és d'AlQaeda?

Al costat seu, dempeus a tocar d'una porta, hi havia un negre d'aquests el color de la pell dels quals fa justícia al color amb el qual se'ls designa, atès que era fosca com el petroli, o més. Anava ben vestit, amb una camisa blanca, carpeta, duia mòbil i sabates llampants. No us heu estranyat mai de veure un negre mudat com no correspon a la seva raça, és a dir, com un pobre? No és que sigui racista, però aquestes coses em sobten, tontament, perquè no hi ha cap norma escrita on digui que els negres no poden gaudir d'una renda superior a la meva.

A l'altre extrem del seient que ocupava el magribí hi havia una parella d'orientals. Un semblava més aviat hindú, mentre que la seva companya recordava més els xinesos. Eren allà, al mateix cotxe que jo, fent manyagues, fent petar la xerrada. En un espai tan petit de terreny, quatre estrangers. I si no volen integrar-se? I si no volen aprendre català? I si són tots una colla de xoriços? Jo no sóc racista, però inconscientment m'assalten els dubtes, sense jo voler.

A la poca estona van pujar dues noies sudamericanes, que van seure davant meu, a la dreta. Quan jo vaig baixar del metro encara miraven fotos i enraonaven. Jo duia el fantàstic reproductor d'mp3 i no les sentia parlar, però m'imagino l'idioma que feien servir. Per la forma de vestir no es distingien de cap jove de vint-i-escaig anys. Però eren sudaques. I per tant, igual que el negre, que devia ser cambrer sense contracte, igual que el magribí, que devia ser un venedor de compacts pirates, igual que els orientals, que devien treballar a un restaurant xinès el noi i la noia en un pis teixint com una negra roba d'imitació, les noies sudamericanes devien de treballar fregant vàters.

Jo no és que sigui racista, però tinc la tendència a associar raça amb feina inconscientment. Són els prejudicis que m'ha donat la societat i l'experiència de tota una vida. Els mateixos prejudicis que em diuen que si algú viu a Pedralbes deu ser de casa bona, tot i que no hagi de ser sempre així. Faciliten l'assimilació de dades, serveixen per deduir coses.

Jo no em considero racista, però ho sóc. I tu tampoc t'ho consideres, però ho ets. D'acord, no estem a la mateixa alçada que els nazis, però el racisme també té el seu gradient. Algú molt proper al pol negre podria ser en Hitler, i un de proper al blanc podries ser tu. I pots comprovar com és àdhuc racista aquesta forma de calibrar el gradient.

Sense diaris... sense feina... sense ganes d'estudiar... sense ganes de llegir... sense res a fer...

Avui és un dels dies perillosos. Cal alguna cosa per passar el temps, per mantindre els pensaments sedats.

I podria parlar de moltes coses, però tampoc no tinc ganes d'escriure. Només escric per fer alguna cosa. I cagondena que estic parlant altre cop de la mateixa cosa. I no vull, no vull, no vull.

Puc enfotre'm de la desgràcia aliena i parlar del Reial Madrid. Durant la II República no es van poder dir "reial", i tinc entès que es coneixia com a "Madrid Club de Futbol" o una cosa semblant. L'altre dia em vaig baixar la proclamació de la República Catalana de Francesc Macià. Tant de bo el proper President sigui republicà, faci un proclama semblant i duri més temps. Mentrestant, haurem de seguir a Espanya. Però per què voler la independència?
-Estat Unitari
-Estat Autonòmic
-Estat Federal Simètric
-Estat Federal Assimètric
-Estat Confederal
-Estat completament Independent
De tota aquesta gradació, en quina us situeu? Potser en un altre estadi? Potser en cap perquè no sabeu de què parlo? En aquest darrer cas, ja podeu fotre el camp d'aquí. Odio la gent que es defineix com "apolítica". No sé com es pot ser tan subnormal com per qualificar-se d'aquesta manera. Es pot ser subnormal o ignorant, i no trobo cap més explicació. "Ah, és que la meva opinió no és important" o "això no va amb mi" i fins i tot "yo soy completamente apolítica, oyes" per respondre aquesta pregunta: "qué opinas de lo que ha dicho tal gilipollas sobre que si gana un triunfito vasco todos los vasquitos defenderán Espanya".
Que me la rebufa el que pugui dir qualsevol triomfet dels pebrotets. Però és que només de pensar que hi pot haver gent que en aquells temps (o àdhuc ara hohoho) que la tingués com a model (i això enllaça amb el que deia ahir...) o ídol o com li vulguis dir, m'esgarrifa. Un idiota com heroi.
I en dir "àdhuc" em vénen dues coses al cap. La primera, que a partir d'ara no diré ni "fins i tot", ni "inclús" ni, encara menys, "hasta" (que no sé si està ben dit en català, però en català col·loquial es diu sovint en alguns contextos"). Diré únicament i exclusiva "àdhuc". I per què? Doncs perquè vui.
I la segona, és que hi ha almenys tres preposicions que la gent fa servir malament sovint. La primera és "hasta". La segona és "contra", en el sentit de "contra més aviat traguem les botifarres, abans les haurem tretes". La tercera, "aunque", tot i que diguem-ne abreviat, sonant una cosa com "anc", o "anca", que també podria derivar d'"encara", però ho dubto. A més a més, tenim les confusions entre "amb, en i a" per aquest ordre de confusió, i que almenys a mi em porten de cap, en especial la segona. I alguna més hi haurà.

La qualitat del meu bloc és ínfima (la més baixa o petita de totes). Bé, potser no és la més baixa, però sí que està en els darrers llocs. I posts com aquests ho palesen (català ultra, no sé si sabeu què és...). Ha deixat de ser un lloc per expressar alguna cosa amb cap i peus per esdevindre (més encara) un mocador per plorar les meves misèries. Ploreu amb mi, va.
Però a déu poso com a testicle que això no tornarà a ser així. A partir d'ara diré coses interessants. Anc' això signifiqui la mort del bloc.

Bé, millor me'n desdic. Sí, preneu aquestes declaracions per no dites.

Au, va, penso que després d'això ja no entrarà ningú aquí. Algun despistat del Google.

Perdre la fe cristiana per mi va ser un cop molt dur que no acabaré de superar mai. La religió dóna sentit a la vida, et dóna una identitat. Resol la majoria dels problemes existecials dels que he parlat en aquest bloc i tots els que se'm puguin passar pel cap. És com un recer calentó dalt d'una muntanya enmig d'un temporal de neu i vent. No hi ha dubtes, tot encaixa perfectament: tot és segur a diferència del que es veu per la finestra. Si tens cap problema de qualsevol mena l'ambaixador de déu a la Terra t'ajudarà millor que qualsevol psicoanalista de pa sucat amb oli. I, si mors, saps que reneixes en una vida millor. La mort té sentit: serveix per deixar de banda els problemes terrenals per romandre eternament en una feliç utopia. Sempre tens algú que t'escolta quan li demanes i Algú que sempre ho fa tot i que no li diguis res. Tens resposta per tot. Tens almenys un objectiu a la vida i una persona com a model a seguir i un llibre preferit; sempre, almenys un. Tens esperances... ets feliç. I a canvi només d'una mica de fe, d'anar a missa, de resar una mica i de seguir uns valors que no han de ser retrògrads sempre, depèn de la comunitat.

I viure amb la por la mort? Qui critiqui la religió catòlica pel negoci de la por infosa del judici s'hauria de preguntar per què ell no en té, de por a la mort. Fàcil: perquè no s'ho ha plantejat encara. I quan es vegi a les portes de la mort, aleshores o convers o cagadet de por.

Posar en dubte tota la cosmovisió cristiana o de la religió que sigui, si algú és mínimament exigent amb el seu sistema de referència, pot tenir greus conseqüències. Pot acabar amb el suïcidi, pot acabar amb problemes psicològics. Sens dubte, en perdre aquesta forma de concebre el món, la persona resta a la deriva i ha d'aferrar-se a qualsevol fusta que suri a l'aiga. Per exemple, una ideologia política, ja sigui el nazisme, el nacionalisme, el comunisme, l'ecologisme o el que sigui; o pot cercar una altra religió que li faci més patxoca, com aquestes orientals que estan de moda; o pot estudiar psicologia amb en Freud de nou déu. També és possible que li faci por de plantejar-s'ho i s'evadeixi escoltant Heavy Metal cada dia, fent activitats esportives com bàsquet o futbol, estudiar pel matí i treballar per la tarda, emborratxar-se i fumar-se almenys un cop per setmana, llegir llibres i, veient la tele i, fins i tot, publicant un bloc a internet, i tot alhora, sense un segon per relfexionar.

Ara bé, tard o d'hora, s'ho haurà de plantejar. I aleshores, llantos y crujir de dientes.

A què treu cap això? Doncs per l'article d'avui a l'Avui d'en Salvador Sostres, que m'ha semblat prou encertat i m'ha provocat enveja, en veure com és capaç de fer seva la fe cristiana, a banda que trobo que ho ha escrit molt bé, de forma que jo mai no seré capaç de fer.

Parlant d'en Sostres, que ja tenia ganes de fer-ho, trobo absolutamet insulses la majoria de les crítiques de la gent de bé que el critica, i absolutament desencertats els elogis que rep de, bàsicament, convergents cecs, que no s'adonen que fan l'idiota. He llegit poques crítiques i pocs elogis dignes de consideració, tot i que segurament la meva crítica tampoc no sigui digna de ser considerada.

O sigui que aquí m'acomiado. Au, adéu.

Aquesta societat és plena de tabús.

Mort
La gent no parla de la mort perquè li vénen basques només de pensar-hi. Perquè no es planteja mai que ell ha de morir. Que la senyora negra de la dalla vindrà a buscar-te en qualsevol moment. Que deixaràs d'existir i tu ja no seràs. Que en poc temps cauràs en l'oblit i seràs completament mort. Sí, això t'espera a tu i a mi. A tots sense excepció. Tots, tard o d'hora, seran oblidats per sempre.

Valors políticament correctes
A ningú li passa pel cap plantejar-se si el feminisme és una merda. Ningú no diu res de dolent de l'ecologisme. Els jerkis no podem dir que Catalunya és una putíssima merda. No es pot dir que la solidaritat és dolenta. No es pot dir que es volen tocar conys a un restaurant. Perquè aleshores tothom et toca els collons a tu.

Ha arribat un moment en què aquests valors són tan evidents que ningú no els qüestiona. I qui ho fa és tractat d'imbècil, d'amoral, de feixista, d'ateu, del que sigui, sense parar-se un moment a pensar perquè ho ha dit. És el nou catecisme del segle XXI. Sense els tabús religiosos, ara ens calen uns altres. I qui els qüestiona es condemna tot sol a l'ostracisme i la marginalitat.

Aquest món és una merda.

Quan s'aixeca acostuma a emetre un estentori badall que se sent en tots els racons de la casa. Marxa cap el lavabo amb passes pesades que fan tremolar l'edifici en bloc, i no es digna a tancar la porta perquè tothom pugui sentir la punteria que té després d'anys i panys pixant a diferents vàters. Dins o fora, o potser sortint, deixa anar un pet retrunyent d'aquells que deu fer mal, però a ell no pas, perquè és el fabulós Noisemaker. En arribar al menjador es moca el nas com si fos una trompeta militar, per què si algú encara no era despert es llevi d'una vegada. Ell és així, s'ha de fer notar per poder dur a terme la seva tasca messiànica salvadora. Per esvair la son es pren un cafetó calentó, moment en el qual fa servir l'exclusiva tècnica de la cullereta dringadora i que consisteix en remenar el cafè percudint insistentment una cullera metàl·lica contra la superfície vítrica del got.

Un cop consumat l'indefectible ritual matutí és hora de passar a feines més secundàries però no per això menys sorolloses. Un acte tan innocent com regar les plantes, quan és ell qui el perpetra, pot destrossar fins el decibel·límetre més potent. La seva tècnica és única: armat amb una regadora especial, dissenyada de forma que el seu interior sigui una caixa de ressonància perfecta, i amb la porta del safareig oberta perquè el so s'escoli fins el darrer racó de l'habitatge, va regant les plantes del terrat en quatre o cinc viatges, sense escatimar en aiga, per haver-la d'omplir més cops i aconseguir el seu objectiu: fer-nos parar bojos.

Si aquell dia no toca regar les plantes, o si per algun designi diví encara no ha aconseguit que les seves víctimes siguin ingressades a l'otorrino o a Sant Boi, sempre té l'opció definitiva: fregar els plats, amb la porta oberta, esclar, i fent xocar tant com sigui possible els gots amb els plats, les forquilles amb els ganivets, trencant una copa si s'escau.

Però hi ha cops en què no aconsegueix el seu objectiu. Hi ha cops en què la víctima té un son molt i molt i molt profund, o dorm amb taps a les orelles, o és immune a les remors llunyanes. En aquets casos pot posar la tele o la cadena de música ben altes. I encara sort que no li agrada el Heavy Metal, perquè és realment atronador. Qualsevol persona s'hi quedaria sorda, i qualsevol sord ho podria arribar a sentir: a ningú no li passa inadvertida aquesta endimoniada tècnica.

Noisemaker és el millor. Capaç de retornar l'oïda als sords i d'ensordir els que senten, capaç de fer aixecar d'un cementiri sencer tots els cadàvers, pot ensorrar edificis i barris sencers només a còpia de rots i pets, el seu poder és inabastable per cap exèrcit però ell s'entesta a ser independent de cap país. Perquè ell es deu a la seva causa, discutible potser, però per ell justa: no deixar dormir a ningú. És un misteri d'on li ve aquesta dèria, el fet és que hi és i ja pots pregar que no fixi els ulls en tu la propera vegada.

Jartos d'Aguantar

¿Por qué habrá tantas mujeres pendientes del culebrón?
¿Por qué habrá tantos chavales que necesitan su ración?
¿Por qué habrá tanto dinero metido en el rock and roll?
¿Por qué habrá tanto madero y tan cabrón?

¿Por qué hay tantos africanos que se ahogan en el mar?
¿Por qué habrá tanto trabajo de guardia de seguridad?
¿Por qué siempre al millonario lo defiende el militar?
¿Por qué habrá tanto cacique en mi ciudad?

¿Por qué habrá tanto recluta que no sabe dónde está?
¿Por qué habrá cotos de caza y tanto niño sin escolar?
¿Por qué los que menos tienen son los que más tienen que dar?
¿Por qué apenas hay ballenas en el mar?

Escoltant el ràdio blog del bloc de l'Homenet Glauc he recordat aquesta cançó de Reincidentes.
Deien a la Porcellera Subreptícia que l'única manera d'aconseguir diner fàcil és robant, i que hi ha dues maneres de robar: la primera, furtant carteres de despistats vianants o robant a les caixeres dels supermercats, i la segona, des d'un despatx amb un quadre penjat de Mossèn Escrivà de Balaguer (o Sant?) i un doctorat en econòmiques. I la diferència és que al primer li cauran cinc anys de presó, mentre que al segon li rebran els mandataris més importants en els palaus més luxosos.

Perquè, a més, deu estar ben vist que les empreses espremin llimones amb ulls rasgats i continuïn esclavitzant els negrets de l'Àfrica, o que es beneficiïn de privilegis per ser amics dels qui manen o el que sigui. Perquè ningú no diu res i seguirà comprant calçat Nike, beurà el mateix cafè de sempre, continuarà posant benzina al seu cotxe, contribuirà a fer rics a immobiliàries, constructores i bancs emmerdant-se amb una hipoteca de quaranta anys, etcètera. Perquè la gent és així.

Quina és la resposta a totes les preguntes de la cançó de Reincidentes? El capitalisme. No sé si l'anarquisme o el comunisme o una altra forma d'organització político-econòmica és millor. Només em limito a apuntar el que no m'agrada, i el capitalisme no m'agrada gens, tal i com està plantejat, ni tampoc el paper omnipotent de l'Estat, ni m'agrada la mente social adormecida de la gent. Jo no és que sigui massa despert, tampoc, però almenys veig que hi ha coses que no encaixen.

Per què hi ha tanta feina de guàrdia de seguretat? Per què hi ha tanto madero tan cabrón? Doncs per garantir que per comptes de balenes al mar hi hagi africans ofegats: és el signe de l'explotació. Exploten les balenes fins que desapareixen, exploten els negres fins que es suïciden. A més a més, també exploten els policies i guàrdies de seguretat, perquè es juguen la vida per defensar un ordre que a ells no els hi afavoreix, però són TAN rucs que ni se n'adonen.

Hi ha moltes imatges que il·lustren molt bé aquesta submissió seva incondicional en pro de l'ordre establert. Per exemple, els guàrdies reials anglesos, amb la seva indumentària ridícula, i que no poden dir res quan tu els insultes a la cara, romanen impassibles a tot tipus de vexació verbal. Això sí, si dius res contra la Reina, per poc que sigui, segur que et deté.

Una altra la vaig veure en les manifestacions contra la guerra. Davant la seu del PP al carrer d'Urgell els policies nacionals rebien tot tipus d'insults, els hi queien ampolles plenes d'aigua, ous i pedres, que impactaven contra els seus escuts i cascos, però no feien res. Tot i que això no és sempre així. Si haguessin tingut l'ordre haguessin carregat contra nosaltres a matar.

I per últim, un altre exemple són els guàrdies de seguretat del Camp Nou. Asseguts d'esquena al partit, es passen tot el partit mirant la grada. I si algú els insulta? Què han de fer? I si Ronaldinho marca gol? No es poden girar. Són simples eines, utilitzades com gossos de presa, amatents per qualsevol acte considerat il·legal. Entesos que de vegades són necessaris, però això no diu res en favor d'aquest ordre social, perquè si han d'actuar en un camp de futbol vol dir que els aficionats estan completament alienats.

Un d'aquests guàrdies de seguretat que dóna l'esquena és mon pare. Ahir, després de treballar dotze hores, de sis a sis, va tornar a casa i, després de descansar una poca estona, va fotre el camp per anar al camp. Va tornar i ara està treballant dotze hores més. Avui, diumenge de Rams. Mon pare s'humilia cada dia que va a la feina ja que accepta l'almoina dels milionaris a canvi de la seva vida. I el pitjor és que ni se n'adona, ni se n'adonarà mai.

I mon germà també ha acceptat ser segurata. Treballa poques hores, només està assegut sense fer gaire res i va trajat i amb corbata, sense l'horrible uniforme que duu mon pare. Potser li paguen millor les hores que a mi, potser no s'estressa tant com jo, potser pot fins i tot estudiar a la feina i fer-se petes. Però és segurata.

Quin líder famós ets tu?
tests de personalitat a similarminds.com

Fent el test aquest, que he trobat enllaçat al web de l'Homenet Verd, resulta que el "famós líder" al qual més m'hi assemblo és el Che. Tinc una mena d'estil revolucionari diferent xD. És que no hi ha res en què jo sigui "normal", no sóc ni tan sols un rebel ordinari. Ja veieu, moriré dalt d'una muntanya tràgicament, suposo que combatent les fuerzas nazionales al capdavant d'un escamot de neomaquis l'any 2020, o algu.

Què hauríeu fet vosaltres, haguéssiu agafat la farmaciola o haguéssiu fugit a les muntanyes amb el fussell? Jo crec que hi ha moments en què la via pacífica no dóna per més, és el moment de prendre possessió d'armes. Sóc pacifista i tot el que vulgueu, però de vegades no hi ha més sortida que la violenta. Aniríeu a la guerra? Jo sí, però en casos molt comptats. Potser ara, des d'una cadira davant l'ordinador, es diu aviat. Davant un cas real tindria molts més dubtes. Espero no trobar-me mai en la situació, que la gent resolgui els problemes civilitzadament.

Sisplau, que ningú em vingui ara dient que el Che és un sant ni que és un simple assassí, ni que em digui etarra per defensar posicions violentes en alguns casos, ja que no estic gens d'acord amb l'activitat terrorista que duen aquests dròpols. De tota manera, sembla que la gent ja dóna per fet que és l'Estat l'únic que pot exercir de manera legítima la violència.

Demà o quan sigui parlaré d'un estudiant de l'Autònoma al qual se li va aplicar la Llei Antiterrorista només per ser independentista i que està en vaga de fam des del 15 de març. M'ha sortit la vena antisistema de cop i volta, tu.

Amb els companys de l'equip de bàsquet vem quedar un cap de setmana de fa uns mesos per passar-lo en un alberg. Van ser dos dies de molts petes però gens (gens) d'alcohol. El millor, per a mi, més que els petes, va ser la gresca que vem fer la nit de dissabte. Vem sortir al bosc (quin fred que fotia aquella nit, òstia) i vem caminar una estoneta. Vaig jugar per primer cop en moltíssims anys a fet i amagar, en plena nit, amb llanternes, amagant-nos rere els arbres i les roques, arossegant-nos pel terra, fent l'imbècil com la canalla.

En un moment diferent de la nit, tot caminant, ens vem aturar per debatre si volíem anar o no a un castell una mica llunyà. Vem acordar que sí, però cinc minuts després es va convocar un nou concili que refusà l'objectiu. L'important no era anar-hi o no. L'important era fer el pallasso, passar-ho bé. Això ningú no ho discutia.

Jo sóc incapaç de plantejar-me la vida en aquests termes. Sóc incapaç de fer gairebé res si no té sentit de fer-ho. T'adones que aquesta és la forma de viure, intentes fer coses perquè sí, però que voleu que us digui, aquesta no és la meva forma de ser. Jo necessito donar sentit a les coses que faig, si no en tenen, no les faig. Arribar-hi o no arribar-hi? No importava, l'objectiu era passar-s'ho bé. Aquesta és la clau. El sentit de la vida és, doncs, viure per riure.

[Imatge extreta d'aquí]

Vaig començar parlant del Xavi, vaig continuar amb Els problemes creixen i he acabat amb el lamentable post d'ahir. Començo a parlar una mica de la família i acabo amb l'existencialisme barroer tan sobat per tot arreu. És el que passa quan vull deixar de parlar de tanta política: un cop despullat d'allò que em serveix d'opi, m'aborden totes les picors que creia superades però que eren només "amagades" pel seu efecte narcòtic. Tothom necessita alguna cosa per oblidar-se dels seus problemes, el que sigui. La gent necessita tenir el cap ocupat per no pensar en les coses que no li agraden. Però havia dit que ho deixaria córrer, i ja estic caient altre cop.

Estic a classe. Porto ja força estona desconnectat. Ens estan ensenyant a fer servir l'Excel: això és nivell universitari! Em sembla penós, en primer lloc, que a aquestes alçades sigui necessària una assignatura específica general per a tractar aquests temes. En fi. Al pobre home no li fa cas ni déu ni sa mare. La gent ha anat entrant i sortint com Pere per casa seva, gent de tota mena, des de professors a alumnes. Ara mateix, la classe no ha acabat, però ni déu li fa cas i ha sortit en massa.

Bé, apa, bon dia.

Ho reconec, la meva lletra és una merda, i a més tinc l'escàner espatllat. I això ocupa bastant (ho sento per qui no tingui banda ampla). Però no penso escriure-ho a màquina.

Estava pensant en el nacionalisme, i al final m'ha quedat un text prou extens on divago una mica sobre què entenc jo en sentir el mot nació, què passa amb la nació catalana, i he reflexionat una mica sobre els nacionalismes en general. Vet aquí el resultat de les meves cavil·lacions-

Arguments en favor de l'existència de la Nació Catalana

La llengua és potser l'estendard del nacionalisme, allò que es fa servir més sovint per demostrar que Catalunya és una nació i de l'existència d'uns Països Catalans... Però això a mi no m'acaba de convèncer. Si fos la llengua allò que determina una nació, aleshores tota l'Amèrica Llatina en formaria una de sola. I si fos tant important, a Irlanda del Nord, que s'ha perdut la llengua, no hi hauria nacionalisme.

Sovint, per defensar l'existència de la Nació Catalana, es postula la Història pròpia, ben diferenciada de les d'altres regions d'Espanya. Però bé, ben mirat absolutament tot té una història singular. Podem dir que els darrers tres segles de pertinença a l'Estat Espanyol han estat imposats, però molts manaires catalans van estar d'acord amb aquella situació i van fomentar la castellanització. Bona part de la pagesia catalana fou partidària de l'absolutisme durant el segle XIX, durant les guerres Carlines. No va ser fins a finals d'aquell segle que va resorgir el nacionalisme català. La Història, tothom la té diferent; i a més en la catalana n'hi ha hagut molts que l'han volguda unida amb l'espanyola.

També es parla d'una manera diferent d'entendre el món, que té una mica de relació amb la particularitat de la llengua. Bé, els andalusos també tenen una forma diferent de ser, i els bascos, els madrilenys i els extremenys. Segons l'indret la gent té una forma de ser una mica diferent, uns usos i costums particulars i un parlar especial, ja sigui en forma de llengua o de dialecte. I això no comporta necessàriament l'existència d'una nació diferenciada.

Un cop vaig sentir, de boca d'en Carod, que a Catalunya no es va haver d'inventar una bandera en quatre dies, com va passar amb Madrid. I és cert, Catalunya té uns símbols i unes institucions molt antics: de la senyera als Segadors, passant per la pròpia Generalitat, tot allò que encara perdura de l'època de la Corona d'Aragó, en què els regnes de la península Ibèrica es confederaven i es desconfederaven, i tots tenien molta autonomia. Tots els regnes tenien unes institucions i unes lleis, un dret propi, uns símbols, uns herois, etcètera., que poden servir tant per a definir la nostra Nació com per Castella, Astúries o Andalusia.

I doncs, què és allò que fa que a Catalunya hi hagi tants nacionalistes? No és la llengua, la història, les institucions ni la forma de pensar, ha de ser alguna cosa que ho englobi tot i ho expliqui de manera convincent. Només es pot explicar per una espècie de consciència col·lectiva general de què Catalunya és en realitat una nació. Això ho reconeixen tots els partits polítics catalans: el PSC, IC-V, ERC i CiU, i només ho qüestiona el PPC, però molt menys que el PP. Entesos que el PPC vol una Espanya jacobina, un estat espanyol unitari, però reconeixen el fet diferencial català (una mica més enllà de folklore popular, només una mica més enllà) i fins i tot anomenen la nostra comunitat autònoma com a país (Dolors Nadal en el debat electoral de divendres passat). Tot i que això últim no és gaire, atès que a Palafrugell en Pla també li'n deia "país". Suposo que aquesta mena de moderació del PPC, comparat amb el PP espanyol, és per una banda influència del tarannà polític català, mentre que per una altra banda depèn del líder, no és igual un Vidal-Quadras que un Piqué.

Aquesta "consciència col·lectiva" de país, de ser una cosa diferent de la resta, sustentat en la llengua, en tot el que he dit abans i en d'altres coses que no hauré esmentat, fa que existeixi una nació catalana. La nació catalana és, des d'aquest punt de vista, una munió de gent que se sent catalana, és un sentiment que no s'aprèn explícitament.

Aquest sentiment pot ser compatible amb el d'espanyol, francès o argentí. Seria, aleshores, com els irlandesos als EUA, que celebren el dia d'Irlanda però se senten igualment nord-americans. El més normal, però, és que a la llarga s'acabi imposant una de les dues nacionalitats, l'espanyola o la catalana. En un país normal, amb estat propi, s'imposaria la catalana; tanmateix, en aquestes condicions és difícil saber quina s'imposa. Segons alguns sondejos, la majoria se sent tan català com espanyol alhora, i els que se senten només catalans o espanyols són molts menys.

En resum, la nació catalana existeix, però no hi ha cap causa única (ni tangible) que la generi. És més aviat una colla de factors molt indeterminats que plegats la conformen. Ara bé, en l'època de la globalització, quin sentit té tot plegat?

En primer lloc, com ja he dit, en ser la nacionalitat una cosa que s'adopta sense voler, no és una cosa que es pugui escollir. O ho sents, o no. Se li pot donar més o menys importància a aquest sentiment, però dubto molt que ningú no el tingui, per més marginal que sigui.

El territori és, per mi, un instint animal. Igual que els gossos pixen a les cantonades per delimitar el seu regne, els humans posen duanes i fronteres i disposen d'un exèrcit per protegir-lo. La necessitat d'un territori per viure és innat, i d'aquí el sentiment patriòtic. Podríem dir que un home més evolucionat s'adonaria de la irracionalitat d'aquesta concepció i la menystindria. Nogensmenys, aquest sentiment es forja quan s'és un infant i, per tant, està molt arrelat. En un país civilitzat, en l'ensenyament el patriotisme hauria d'estar gairebé proscrit, relegat del sistema educatiu.

El nacionalisme o el patriotisme, entès com a amor al teu país o nació, pot ser positiu, si es limita a l'ecologisme, a la recuperació o foment de la pròpia cultura, etc. És, pel contrari, molt dolent si serveix, sobretot, per dividir, per declarar la guerra, per suscitar la por i la xenofòbia, etc. És dolent si serveix per esclafar una cultura minoritària, és dolent si serveix per justificar els morts. És dolent si caus en la temptació de creure que la teva nació és la millor, que pots ser el jutge del món, o del feble que tens al costat. Els nazis, els franquistes, els etarres, Bush... són exemples de nacionalisme mal entès. A mi m'agraden els nacionalismes que no es tanquen en ells mateixos, que saben gaudir de la seva cultura i de la del resta del món alhora, que es sorprenen tant amb en Dalí com amb Van Gogh, tant amb el Quixot com amb Shakespeare... Aquell que no es mira només el melic, que reconeix tant les grans gestes com les greus mancances, però en conjunt li agrada el seu país i n'està orgullós. Un nacionalisme pacífic que vol que totes les nacions del planeta visquin en harmonia, sense cap frontera, amb igualtat de drets i riquesa, que sap que són els homes qui fan les nacions, i no a l'inrevés. I és el nacionalisme que penso que representa ERC, i per això en sóc militant.

El títol és prou entenedor. Per celebrar el primer mes de Quadern Gris (i per molts anys) parlaré d'allò que m'ha envaït el cap quan, abans d'entrar als Ferrocarrils mentre escoltava aquesta cançó: un noi llegia un tros de llibre de vuit mil pàgines amb la portada folrada amb paper de diari. He tret un bloc de notes que duc sempre a sobre i he escrit l'esborrany per a aquest blog, plasmant tot allò que la imatge m'ha evocat.

Tractat sobre les motivacions que impulsen a la gent a folrar amb diaris i revistes els llibres que llegeixen en públic

A mi m'impressiona i m'intriga molt per què alguna gent amaga el llibre que llegeix a la resta d'éssers humans. Quina mena de pànic tenen a què es sàpiga què llegeixen? Sembla que els hi faci vergonya exhibir els seus gustos, i no ho entenc, perquè a mi precisament em passa tot el contrari: m'enorgulleix dedicar el meu temps a llegir, per exemple, el Quadern Gris de Pla (que a aquestes alçades sembla que sigui l'únic llibre que he llegit en ma vida). M'agrada que sàpiguen què llegeixo per diversos motius. Resumint:

- Perquè demostro un cert nivell cultural, al no rebaixar-me a Coelhos i Kings.
- Perquè, si és en català, faig una mica de foment de la meva llengua.
- Perquè faig publicitat del llibre o autor que llegeixo. D'aquesta manera potser algú s'anima a llegir-lo també (utòpic que sóc).

És una manera d'influir molt lleument en la societat. És com dir: "Jo, per comptes de mirar absort el bell paisatge que ofereix la finestra del metro, com tu fas, llegeixo. Sóc millor que tu, llegeix o fote't. A més, mira quina lectura més interessant, no com aquella d'allà que llegeix el Harry Potter"

Perquè, de veritat, si jo llegís segons què, també me'ls amagaria. Jo també he llegit el Potter dels collons, però ho vaig fer d'un e-book d'internet, i he de reconèixer que em va agradar, però que tot un universitari llegeixi això en lloc d'en Hobbes, que seria el meu cas, és si més no una mica vergonyant.

En resum, que hi ha llibres que poden avergonyir i n'hi ha d'altres que no. Generalment, però, a mi no em fan vergonya els llibres que llegeixo, i mai n'he tapat cap. I doncs, per què hi ha un gruix força nombrós de lectors que tapen les seves lectures? Són potser una colla de reprimits amb mil menes de complexos?

Ma mare és un d'aquests individus que amaguen els seus llibres d'ulls aliens. Em va dir que a ningú no l'importa què cony llegeix, i que per això els tapa. Bé, no sé, no acabo de copsar completament el concepte. Si de veritat no els interessa, per quin set sous s'haurien de preocupar del que tu llegeixes? Pot ser que ho facin per tafanejar. Però, i què? Demostres que tu sí que vas més enllà del títol de la portada. És penós que la imatge que algú desconegut es pugui fer de tu pel llibre que llegeixes et preocupi tant com per folrar-lo.

I amb els diaris? Hi posaria un full de classificats sobre la portada per evitar els ulls curiosos? A mi també m'agrada exhibir l'Avui, El Mundo, El Punt o La Vanguàrdia, que en aquest ordre, si fa no fa, són els diaris que he comprat el darrer mes. Imagineu que hagués de patir pel que pensin de mi, indepentista de mena, per llegir el diari de Pedrojota. Si els hi molesta, que s'hi posin fulles, com diria en Pep.

En fi, que aquest món està com una puta cabra.

Ahir vaig tornar a anar de festa amb els «amics». Cada setmana em pregunto si de debò tinc ganes de sortir, de veure'ls i de drogar-me. Temps ençà vaig arribar a la conclusió que ni m'agrada emborratxar-me ni, molt menys encara, veure aquella gent. Però llavors per què ho faig? Segurament per no quedar massa apartat de la societat, per ser una mica més «normal». Però això m'és impossible, sóc incapaç de madurar una relació personal més enllà del companyerisme (molt per sota d'amic, de confident i de xicot). Sóc un «saludat», algú d'aquells que quan trobes al carrer aixeques la mà, i prou.

Sé que una gran part del refús (i les fòbies) a les relacions socials està en relació amb les moltes pors que tinc, que ja vaig comentar al post Vergés, i que avui parla el Llop Estepari en el seu post A las Tierras Imperecederas [No cerqueu aquest post, el va esborrar]. Fóra molt bonic ser com els altres, en un cert aspecte m'agradaria, però ara per ara no sento aquesta necessitat, i d'aquesta forma vaig tirant a la Universitat, a la feina, i al món en general.

Si alguna cosa tinc jo és modèstia. Sóc el primer en reconèixer que aquest no és ni de bon tros el millor blog del món, reconec la meva limitació intel·lectual i, per si fos poc, tinc el gust en el cul a l'hora de dissenyar el web, a banda de què ben poca cosa en sé d'html.

Ja porto tres setmanes llegint Zonalibre i blogs d'altres servidors, i una de les coses que menys m'agrada és la pedanteria d'alguns bloggers, que es pensen que escriuen literatura. No diré noms, però n'hi ha quatre o cinc que tinc crucificats. Gent que es situa ella mateixa en el punt àlgid de l'elit, però són simplement pretenciosos escriptors molt mediocres que exhibeixen la seva mediocritat com si fos un diamant en brut per descobrir.

Hi ha, però, alguns que sí m'agraden, perquè efectivament escriuen bé. Penso que molta gent, quan seu davant l'ordinador i es planteja d'escriure alguna cosa artística, o de qualitat literària, pensa, d'entrada, en escriure mots infreqüents, abans d'emprar-ne d'altres més sovintejats o escaients. Mots com debades, tostemps o àdhuc puix i car, que està bé que es rescatin de l'oblit, però és que queda igual de bé en va, sempre, ja que o àdhuc atès que.

Altres el que fan és alterar la sintaxi, ja sigui amb hipèrbatons, anàfores, paral·lelismes o interminables enumeracions per demostrar l'ample ventall lèxic que dominen. O fan comparacions o metàfores pretesament poètiques, que amb prou feines supera el «quan obres la boca llueixen les teves perles blanques».

I tot això comptant amb què almenys comuniquin alguna cosa, perquè moltes vegades de tant barroc que escriuen, se n'obliden de transmetre cap ideia substancial. Es centren tant en el com que es descuiden del què. O allò que diuen es pot resumir en frases tan prosaiques com Quan m'aixeco cada matí he d'anar corrents a fer un riu.

De tota manera, no perdo de vista que jo escric segurament pitjor que aquells als que critico, i que del que parlo és segurament menys interessant. Però jo ho reconec i no em presento al món com el nou Ausiàs March de les lletres catalanes.

Crec que canviaré això de Digues la teva per un Posa'm a parir.

Fa un temps vaig llegir un llibre que encara avui em fa reflexionar. És Aigües Encantades, d'en Josep Puig i Ferrater. Per fer una idea general del text, només diré que, en un poble amansit governat per cacics, a principis de segle XX, la filla de l'home més ric del poble és l'únic amb un pensament modern, coincidint amb el modernisme de les ciutats d'aquell temps. Quan ve un noi de ciutat, que a més és el seu xicot que va conèixer a la universitat, tot el poble es revoluciona per una proposta per acabar amb la sequera. Finalment la Cecília (la filla del cacic) i l'estranger de la ciutat fugen del camp.

Vergés és el mestre del poble, de pensament també força revolucionari pel seu temps, però és el paradigma de la por i l'acomodament, de la manca de compromís amb les idees. És, clar i català, un cagat, que no s'atreveix a trencar amb l'estatus quo tot i saber que la societat és injusta, per por de perdre el seu lloc de treball a escola.

Molts cops, jo m'he sentit com en Vergés. Com un vull-i-no-puc: vull ser com Cecília però sóc com Vergés. Vull estar compromès només si no m'enfronto amb la família i amb els amics. Aquestes pors són pals a les rodes, m'instal·len a la comoditat del dia a dia, i tot i contemplar la greu injustícia social, no faig res.

Avui, als Ferrocates, he llegit aquest trosset del Quadern Gris de Pla, corresponent al 10 d'abril:

«Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m'és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria... Voldria què?

Amb aquest temperament, què podré fer en la vida? Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que em deia:

-Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m'estiren per tots cantons? Doncs ara l'hi diré: me'n vaig a dormir...»

Jo tinc moltes pors i molta mandra, i amb això hauré de carregar tota la vida, però crec que estic fent molta feina per malgrat les dificultats implicar-me en la societat.

A la una de la matinada de diumenge passat, vaig veure (pesant figues i a més emporrat i una mica begut) American History X. Comprengueu que el meu estat no era el millor per a jutjar una pel·lícula i que la sentència d'aleshores fos injusta, de tota manera explicaré què em va semblar.

Breu sinopsi
Per si no l'heu vista, faré una breu sinopsi. Un jove xenòfob de vint i escaig anys, líder del moviment nazi del seu barri, mata amb un somriure d'orella a orella un negre d'una colla que havia anat a casa seva per increpar-lo per la seva ideologia. És condemnat a uns anys de presó, en què finalment s'adona de com n'estava d'equivocat, fins al punt de deixar-se crèixer els cabell i tapar-se la creu gammada tatuada al pit amb la mà, i de rebre una pallissa dels seus ex-companys nazis de la garjola. Quan surt intenta que el seu germà petit, que el tenia en un pedestal i que per cert és molt intel·ligent, deixi els obscurs i absurds viaranys del nazisme. Quan ho accepta, de bon grat i tot, ve un negre i mata el noi de tres o quatre trets a causa d'una disputa anterior. I el negre, com el nazi, exhibia un somriure d'orella a orella.

Breu crítica
El que menys m'agrada de la peli és la facilitat amb què ens venen això de canviar de pensament: primer el gran i després el petit, en un tres i no res s'adonen que el nazisme és una merda. En el cas de l'empresonat encara és una mica versemblant: el contacte diari amb un negre a la bugaderia on treballen el va fent canviar de parer. A més, veu com els seus companys es passen per l'arc de triomf el codi de conducta i trafiquen amb hispans i gent de races inferiors i parasitàries. Finalment s'emprenya amb ells i aquests el violen a la dutxa (maricons) o li foten alguna cosa pel cul. Des d'aquell moment es transforma radicalment la forma de pensar, comença a parlar amb el negre xerraire de la bugaderia i sent vergonya dels tatuatges.
En el cas de son germà, la cosa és menys creïble. Només cal que li expliqui la història de la presó que llença pel vàter el pòster de Hitler.

En la meva discreta opinió, el paper de reinserció de la presó és molt petit, i menys en aquests casos de gent alienada. El cas del noi gran seria una excepció, i per tant es converteix en tema pel propi film, però vull destacar que, per mi, és només una excepció. Pel que fa al noi més jove és molt i molt i molt improbable que succeís. Ningú canvia de conviccions profundes en cinc minuts ni que s'aparegui Jesús amb una àurea enlluernadora amb la verge en carrossa d'or i una legió de deu mil arcàngels bategant gràcilment les ales sota un cel vermell. Si a mi em diguessin que, per exemple, mon pare és un violador de velletes indefenses, quan amb mi s'ha portat tan bé durant tota la meva vida, seria molt reticent a creure-m'ho. Almenys necessitaria temps per pensar i desfer la idea del món que tenia. En fi.

Una altra cosa que m'ha sobtat és l'absoluta simplicitat del missatge. Beneficiència, inseguretat i robatori de llocs de treball eren les excuses del racisme, però lligades d'una forma tan feble que a mi em costava de creure que algú tan llest com el germà del nazi s'ho empassés. És que és sentir els diàlegs, sobretot el que va esdevenir-se a taula amb els pares d'aquests dos (bé, el jueu penso que no era pare biològic).

En aquest sentit, em va agradar més el film espanyol "Salvajes", dirigit per Carlos Molinero, i on treballen tots aquests: Alberto Ferreiro, Emilio Buale, Imanol Arias, Jose Luis Alcobendas, Manuel Moron, Maria Isasi, Marisa Paredes, Roger Casamajor. La sinopsi no és meva:

A las playas de Valencia llegan oleadas de inmigrantes africanos. Una noche, uno de ellos es brutalmente apaleado. La investigación corre a cargo de Eduardo, un duro inspector curtido por muchos años de trabajo en las calles. Eduardo conocerá a Berta, una enfermera ya madura que no renuncia a encontrar la felicidad, aunque sea en garitos de mala muerte. Los sobrinos de Berta, sin embargo, son un foco de problemas: Lucía està enamorada de un delincuente de una mafia local de tráfico de inmigrantes y Guillermo y Raúl forman parte de una banda de skin heads.

A aquesta peli, que van emetre dissabte per la dos de TVE, els nazis o Skin Heads eren racistes i punto, i les justificacions estaven en un segon plà. D'acord que també roben feina i fomenten delinqüència, però allò d'haver de matar un negre només per ser negre, per racisme pur, és molt més evident que en la primera. I és el que jo vaig veure quan anava a l'ESO, com vaig dir de passada en un dels meus primers missatges.

Au, salut.

He llegit concretament aquí una alegoria entre cases i blogs. Aquest post m'ha fet pensar en com estic construint la meva caseta al barri, i també com la deuen veure els altres.

Suposo que la meva casa deu estar situada a un carrer fosc del barri on ningú no s'hi aventura. El seu habitant no només no rep capses de bombons, sinó que té la porta barrada gairebé sempre per a qualsevol visita. És molt difícil contactar amb ell, però també és innecesari, ja que parla un idioma que la majoria del barri desconeix, o li costa molt d'entendre. És esquerp i avorrit, i ni tan sols escriu bé. Sol emborratxar-se una vegada a la setmana i fuma porros molt sovint, per la qual cosa allò que diu pot ser de vegades una mica absurd. És un home que no pot evitar de comentar el diari, sobretot allò que fa referència a la política.

Malgrat tot, li agrada la seva caseta, de color gris molt fosc, petita i poc acollidora i sense gaire art. És però la seva, on ell viu, i per tant té la sensació de residir en la millor de tot el barri.

Apa, salut.

Les mans mai no són completament simètriques, com tota la resta del cos, tenen petites singularitats que les diferencien. Les meves, però, són més asimètriques del que és normal.

La meva mà Dreta
Mireu-se la mà. Veureu dues línies horitzontals antiparal·leles, entre el dit polze i els altres quatre. Són les línies de la Vida i la del Cor. La gent normalment les té separades, però jo, en aquesta mà, les tinc juntes. No se sap on acaba cada una, perquè es fusionen. Segons el manual de quiromància consultat, això només pot significar que tinc una alta probabilitat de patir un greu accident (mortal, suposo). Per sort, a l'esquerra les tinc separades, altrament el patiria segur.
Al dit polze de la mateixa mà em vaig tallar amb un vidre jugant a una muntanya propera al meu poble. Amb mon germà investigàvem una gran masia, vam pujar per una cornissa i vem veure una finestra tancada amb finestró, però amb el vidre mig trencat. Vaig provar de treure'l, però em vaig tallar. I va sagnar molt. Encara conservo aquella petita cicatriu que em porta molts bons records.
A més, l'estiu passat em van fer una esgarrapada al mateix dit, i vés per on encara hi és.
Per últim, en aquell dit que quan l'alces tot sol insultes la gent, em van sortir dues verrugues fa anys i panys. Les atribueixo a la piscina d'un hotel de Roses, anomenat Juan Carlos, suposo que en honor al rei, al qual vaig anar amb els meus pares fa més de deu anys.

La meva mà Esquerra
La meva mà Esquerra no té verrugues ni línies fatals. Fins fa un parell d'anys no tenia ni cicatrius, però obrint castanyes amb navalla agafada amb la Dreta em vaig fer un tall que va sagnar abundosament. No és broma, la mà Esquerra sempre m'ha agradat més que l'altra, abans fins i tot de saber de números i lletres, de saber de ciències i de política. La Dreta, gelosa, quan va poder li va clavar un tall profund que l'Esquerra exhibeix amb orgull. Arribarà un dia que jo seré esquerrà, i la Dreta s'haurà de resignar a les evidències: està condemnada a la mort, violenta només si ella vol.

M'agafen una mica lluny les repúbliques espanyoles, a mi. I a més, el paper que fa el Rei del Regne d'Espanya l'interpreta molt bé; si a Espanya tinguéssim un president de la Tercera República m'agradaria que ho fes tan bé com ho està fent darrerament Joanca.

Depèn de l'Estat, de si és parlamentari o una mena de presidencialisme francès, o si és una República o una Monarquia, el president o el monarca o com li vulguin dir té un paper de representació i de mitjancer. I això és el que fa el nostre estimat Rei prou bé; segueix el protocol, és una mena de representant d'Espanya (i un remanent de la trista Espanya també) i dialoga amb les parts que li toca, a diferència del Primer Ministre, o President en el nostre cas, que no sap ni què és dialogar quan va a Texas, on només diu que sí i es baixa els pantalons. Amb un bonic accent.

A França, Itàlia o Alemanya, el President de la República és escollit electoralment. A cada país té una importància diferent, però solen tenir menys poder que el Primer Ministre, que és qui remena les cireres. La legitimitat de tots tres vé donada per les eleccions presidencialistes.

La legitimitat de la monarquia és la tradició; sempre s'ha fet així. A molts no els convenç això, porucs que un tirà arribi a monarca i faci de les seves. Un rei d'aqeustes característiques faria ben poca cosa a Espanya degut a les poques atribucions que té, però podria aprofitar la seva capacitat d'influència per a dur per inhòspits viaranys la política del país. El d'ara ho està fent bé, per això molts republicans es declaren "juancarlistes". Per molt bons resultats que obtingui el rei amb la seva manera de fer, a mi encara no m'ha canviat.

A mi mai no m'ha agradat la monarquia. Ara, encara menys. La reialesa gaudeix de privilegis que no acabo d'entendre, sobretot si ara són tan "normals", tan "espontanis", tan "moderns"... Ni moderns ni òsties, que la monarquia per definició és antidemocràtica. Que es casi el príncep amb una divorciada només pot emprenyar els monàrquics de tota la vida i donar un toc d'atenció als republicans.

Els republicans van perdre la guerra. Temerosos de perdre-ho tot, van acceptar els Borbons un altre cop a la democràcia, uns Borbons que no ho han fet massa malament durant la Transició: va treballar per deixar enrera el franquisme i va estar al costat de la democràcia el 23-F. Però mireu, l'aristocràcia va perdre el poder polític durant la revolució Francesa, per què collons els hem d'estar aguantant encara? Gràcies, heu ajudat a instaurar la democràcia, ara acabeu la feina i foteu el camp. Bon vent i barca nova. La modernització de la monarquia és la República. Republicans, treieu-vos la por i els complexos de sobre, vam perdre la guerra però teníem la legitimitat democràtica al nostre favor. Ningú ha votat que hi hagués monarquia, lluitem per la Tercera República.

I tot això perquè al metro he vist aquest cartell: