février 2005 Archives

Fins que no he estat al cim del Puig d'Ossa no he pas tocat la neu. Durant el camí de pujada contemplava indignat els tòtils fendint les seves grapes dins la catifa de neu, sacsejant herèticament els arbres per fer-la caure del brancam, confeccionant horribles figures humanoides que només demostren fins quin punt arriba la megalomania, l'egocentrisme de l'homo sapiens (?!).

No podeu deixar estar aquest regal de la natura? Heu de demostrar a tothora el vostre infinit menyspreu per ella, heu de deixar sempre el senyal de la vostra prescindible presència, existència?

Fins i tot, de tornada, quan reconeixia les meves petjades, em maleïa a mi mateix per haver-la profanat. Jo també sóc humà, sóc menyspreable i també sobrava. Jo, si més no, avançava en silenci. En el meu fur intern ideava macabres mètodes de tortura per a tots els que feien emmudir el cant dels ocells amb les seves cridòries vergonyants.

Un cop al cim, com deia, he tocat per fi la neu. No era pas freda, d'entrada. N'he arreplegat un bocí, l'he premut un xic amb la mà i me l'he empassat en tres mossegades. He menjat neu. El misticisme ha arribat al clímax: la neu i jo som el mateix neguit, la natura és en mi de la mateixa manera que jo sóc en ella; un acte d'eucaristia real on m'he sentit més aprop que mai de déu –moltíssim més proper que durant totes aquelles avorridíssimes misses a l'escola. Literalment, me l'he cruspit.

Del cim estant observava la Ciutat Comtal als meus peus, Esplugues del Llobregat, Sant Just i tot el Baix Llobregat, i per un moment m'he sentit per damunt de tot allò. Res no té sentit per si mateix, la Humanitat encara menys. Tota aquella jungla d'asfalt, contaminada, infestada de paràsits assassins, tan aprop i tan lluny alhora.

El sol eixia per l'altra vessant del Puig, pujant puixent, fonent la neu. Jo he passejat per la vall, he begut aigua mineral natural i me n'he tornat al poble. Això és l'infern.

Fa dos dies vaig enllestir el llibre Tocando el Vacío, de Joe Simpson, editorial Desnivel. Una noia de l'Universitat me l'havia recomanat i atès que, com ja he dit en diverses ocasions, sóc un consumista de llibres, en vaig fer la comanda a l'Abacus. Dilluns el vaig encetar, després del mal de cap provocat per una calipàndria sobtada i per la lectura a contrarrellotge del maldecap de la Constitució Europea, i dijous ja el tenia llegit. És un llibre molt fàcil de llegir sobretot si domines el vocabulari muntanyer i d'escalada; si ets com jo, et costarà una mica més.

El problema de les obres foranes és que no saps si qui no sap escriure és l'autor o el traductor. Deixant de banda errades ortogràfiques massa sovintejades, mots gens escaients i alguns errors gramaticals (com l'omnipresent perífrasi deber + infinitiu per expressar dubte, quan hauria d'escriure's amb la preposició de), que fa de tot plegat un text força anquilosat que sembla un calc directe de l'anglès; doncs deixant de banda aquest tema, en Joe Simpson no em sembla que tingui massa traça escrivint: diu al final del llibre que si no hagués estat pels fets que narra, segurament no hagués sigut mai escriptor, però que no és només qüestió de sort sinó també de dur treball per part seva. Bé, doncs jo crec que la major part del seu èxit (tot i que no sé si algú de vosaltres n'haurà sentit mai a parlar, d'ell) es deu a la extraordinària història que explica.

Perquè els fets són gairebé inversemblants; algú que escrivís una obra de ficció explicant la meitat del que s'hi explica a Tocando el Vacío, de ben segur seria titllat de fantasiós i agosarat, quelcom tan irreal com una pel·lícula d'Indiana Jones. És realment esfereïdora la seva experiència, tot el que va haver de suportar i la lluita agònica fins al darrer alè per la supervivència. Des d'aquest punt de vista, jo ja no em queixo quan tinc les mans fredes a l'Àrea de Guissona...

De qualsevol manera, es nota que no sap escriure gaire. Des de collonades com paràgrafs mal dividits, fins a les descripcions del seu patiment, reiterades fins l'avorriment; així com les dels paisatges, que per a gent com jo no gaire avesada a escalar pics de més de sis mil metres resulten una mica abstruses; tot plegat denota una manca de domini literari flagrant. Hi ha algun passatge que em va resultar especialment bo, com ara la descripció evocadora que fa del paisatge que contempla a través de la finestreta d'una cova de neu, o bé els deliris del final del seu via crucis, a pocs metres de la salvació, tot agonitzant i recitant versos de Shakespeare.

De tota manera, el pitjor llibre és aquell que no aporta res. Per alguns el més important de la literatura és el seu virtuosisme, per uns altres és la mateixa història. Doncs per a mi, el que és realment important a la literatura és aquest domini de la llengua, la capacitat de fer virgueries tot i que no es facin. En aquest sentit, aquest llibre coixeja molt. Pel que fa a l'altra vessant, aquest afany de superació, la manera d'afrontar el malastre, el fet de plantejar-se objectius a curt termini i assolibles per tal d'anar avançant cap a una fita inabastable, l'amor per la natura, el companyerisme i l'esperit aventurer i una mica suïcida.

No sóc crític literari, només un crític a seques. M'agrada esbudellar-ho tot sense presentar alternatives. El llibre és recomanable per a evadir la ment de la realitat, traslladar-se a un món de verglàs i escletxes traïdores i cantelludes. No està pas malament si no n'esperes gaire cosa més.

Avui he comprat El Punt perquè sé que els hi encanten aquesta mena de notícies, per alguna raó és un diari d'esquerres. Un euro per una notícia, és bon negoci per ells.

Us faria cinc cèntims de com ha anat tot el tema, però a causa de la feina, la colla i la son, no me n'he assabentat de gairebé res. De les breus converses que he mantingut amb alguns d'ells es pot concloure que no hi ha hagut cap problema amb la policia i que al final no hi havia cap encimentat, que només estaven encadenats a un bidó de ciment i que a les dotze s'han deslligat. Aquesta nit ha fet molt de fred, la qual cosa ha motivat que encara hi hagués menys gent: els quatre de sempre, i prou.

El noi que surt a la foto d'El Punt només es va quedar penjat de l'arnès. Va ser un altre qui s'hi va encadenar al balcó. I ara, tot seguit, us afegeixo un text que m'han tramès per correu electrònic, que parla bastant més detalladament d'aquesta acció i del Caufec en general. De debò, em penso que això no interessa ningú, però és si més no el meu granet de sorra.

Un dels problemes de portar un any escrivint gairebé cada dia al bloc és que em repeteixo molt sovint. Potser fóra bo espaiar més els posts, o potser tant se val. Bé, això treu cap a què ara recordo que un dia ja vaig afirmar que les perspectives de futur influeixen molt en la nostra percepció del present; així, la tarda d'un dissabte sol ser més agradable que la d'un diumenge, tot i ser objectivament idèntiques. I per això, per a molta gent, els divendres són el millor dia de la setmana.

Doncs potser per a mi també. Avui m'he aixecat a les set del matí i fins fa un hora no he parat: he tornat de la Universitat a les tres de la tarda, he acabat de dinar cap a dos quarts de quatre i en Jordi m'ha entretingut al messenger... A dos quarts i mig de cinc he anat a la dutxa, i deu minuts més tard he sortit a corre-cuita camí de la feina, on he hagut de suportar el nou company que està una mica esverat.

A la sortida m'he passat per l'Ajuntament, on una colla d'okupes l'estaven fent ben grossa: dos s'han encadenat a la balconada i uns altres dos s'han donat la mà i s'han encimentat, a les portes de la Casa de la Vila... Quan jo he arribat ja havien despenjat els dos penjats, però els dos encimentats encara ara (en el moment d'escriure això) hi són allà. Fins demà les dotze, de ben segur. Ha sortit el batlle i uns regidors socialistes, que han rebut l'esbroncada i l'escridassada d'aquella gentalla. Protestaven pel Pla Caufec, per variar.

I després d'un quart d'hora per allà he enfilat el camí de les Moreres, dues hores fent castells i perdent el temps. Avui he après que he d'aferrar ben fort els braços dels altres castellers enmig del castell; un altre cop el tema de flexionar els genolls no massa però sí prou per aturar les batzegades (i algun dia trobaré l'angle correcte); l'afer dels peus, que se m'obren massa sobretot quan pugen a damunt meu; i potser el més complicat, que és no abocar-me cap endavant. Ara he trobat la manera de posar els braços de manera que eviti que m'avanci massa alhora que em trobi còmode. Ja veurem.

A la sortida m'he retrobat amb els del Caufec. Encara hi eren allà, a dos quarts d'onze, un grup gens menyspreable d'okupes i els dos nois encimentats. Hi ha encara, fins les dotze de dissabte, una tauleta amb teca i birres, a la Plaça Santa Magdalena, davant l'Ajuntament. Demà escriuré una crònica tan bé com podré.

Estic cruixit, baldat, mort de son, clapant-me damunt el teclat. Pau i amor.

M'agrada el Vodka amb llima, ves què hi farem. Quan no tinc llima, haig de posar-hi Fanta de llimona. Encara, un dia, em vaig trobar que només tenia suc de llimona, i vaig haver d'empassar-me aquell beuratge. En una ocasió fins i tot es va donar el cas que el que em faltava era el Vodka, i vaig haver de beure el suc tot sol, a pal eixut. I, ara que ho penso, és potser la millor solució de totes, sobretot si encara tinc ressaca...

L'alcohol és una altra mena d'alienació, ni que sigui només transitòria. De tota manera, diuen alguns que els rojos no tenen aigua al cos, sinó vodka. Doncs dec ser un roig de cal déu.

Deia que no voldria tornar a ser un nen... però només perquè mai no he tingut oportunitat de ser enxaneta.

I jo ja m'entenc. És molt difícil penedir-me de les decisions que no he pogut prendre (determinismes) malgrat que em requin just ara, per la qual cosa l'únic que puc fer és adreçar el meu odi contra vosaltres (ja sabeu qui sou). El darrer responsable sóc jo, per la qual cosa en certa mesura també m'odio. Odio massa coses.

Mai no podré coronar cap castell a Montserrat...

Avui llegia la contra de l'Avui al metro camí del poble. En absència dels excel·lents articles dels Plaers de ma vida, d'en Navarro Arisa (secció per la qual ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona), avui hi havia una entrevista a l'ubicu Gerard Quintana, feta per n'Enric Vila. La veritat és que d'aquest paio gairebé no n'he sentit res, i encara en sé menys de la seva trajectòria: que havia estat per Sopa de Cabra i que ara està en solitari. Llegint l'entrevista m'ha fet l'efecte de ser un neohippy d'aquests d'avui dia, en pla rotllo budista-hindú (¿?) alternatiu. Ells en deien «desplaçat», i vet aquí una cosa que ha bastit un pont unidireccional d'entesa de mi cap a ell. L'entrevistador preguntava si en Gerard recordava quan va prendre aquella consciència de desplaçat, a la qual cosa el músic va contestar amb aitals mots: «De molt petitet, perquè vaig trigar molt a controlar els esfínters. Potser per això em trobava a l'hora del pati mirant a l'infinit i veient passar el tren mentre els altres jugaven a futbol».

Quan jo era petitet era encara més asocial que ara, que he mirat d'obrir-me mínimament als altres. He rumiat molt sobre les causes que determinaren aquest estrany capteniment: factors congènits (físics, psíquics), factors familiars, factors socials. És molt fàcil culpar aquests factors per espolsar-me les culpes, però realment no sé per què vaig començar a ser com sóc, i només se m'acut aquesta resposta. En certa mesura, amb el temps és possible lluitar contra aquestes cadenes, però no és tan fàcil.

Ho he dit molts cops: no m'agradaria tornar a la Primària. No m'agradaria tornar a ser un nen. Un dia, un professor que hauria d'haver sigut capellà (tant de bo et moris lentament i dolorosa, fill de puta) em va dir que jo no era un jove, era un vell (d'esperit). Doncs hoc: ho sóc i ho he estat sempre. Jo no he patit mai la famosa síndrome de Peter Pan, més aviat jo volia deixar de ser un nen per, alhora, deixar enrera tota aquella merda.

Avui, tema estrella: Referèndum pel qual es ratifica el Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa. No he fet campanya al bloc perquè no n'he tingut gens de ganes. Fa un hora que he anat a votar tot i que encara no ho tinc del tot clar, però he votat NO. Per diversos motius que a ningú no interessaran.

Sóc dels pocs que es deuen haver llegit sencera la Constitució dels pebrots. Tot i així, tot i els debats que he escoltat, els articles a diaris, un míting d'ERC a Esplugues i una manifestació d'estudiants; malgrat tot, no l'acabo d'entendre. No sé quin avenç real suposa aquest text. He fet un curs de Dret a la Universitat. Quan parlàvem de les Constitucions déiem que una de les coses que les diferenciaven de les altres normes jurídiques és el seu procés diferenciat i solemne de redacció i aprovació (no cal dir que no s'ha seguit). Conté una declaració de drets, senyeu-vos en lloança a déu! També és la norma jeràrquicament superior a la resta. Això vol dir que els drets que reconeix deficientment s'imposen a la resta de Constitucions, com l'espanyola. Però bé, tant se val.

Potser, com diu n'Obiols, sóc un impossibilista, demano massa a la UE. Però amics meus, jo no puc donar el meu vistiplau a tot aquest seguit de disposicions capitalistes desfermades. No podria dir alegrement que sóc d'esquerres si votés a favor d'això. A classe discutíem la diferència entre «liberalització» i «privatització»: no és exactament el mateix, però n'hi va només un pas.

No puc votar una cosa que no acabo d'entendre. Jo no vull signar una hipoteca a vint-i-cinc anys que no sé a què em lliga. Bé, potser estic sent massa dur amb mi mateix, però el que és per mi evident és que moltes de les implicacions econòmiques no són tan transparents com semblen. Per exemple, no s'atipen mai de proclamar que lluitaran per eradicar la pobresa i fomentar el desenvolupament econòmic, a dins i a fora de la UE, però alhora, veladament, impedeixen quasi per complet la Taxa Tobin. Com això, mil coses més.

Però des de la posició més esquerranosa que en mi resideix, des de la més altermundista, estructuralista o llibertària, tampoc no puc donar suport a aquesta cosa. Jo sóc d'aquells utòpics somiatruites que es pensen que és possible una societat sense classes i sense desigualtat. Per assolir aquesta mena d'objectius esmunyedissos l'alta competitivitat, els màxims beneficis, els capitals, etcètera, són incompatibles. Què vull, una societat comunistoide? No ho sé, com diria en Pujol, jo no proposo una societat alternativa, només critico allò que no m'agrada. I això no m'agrada.

Potser aquesta Constitució és la dels empresaris, la del propietari, la del capitalista burgès, però no és la meva. Segurament que la lliure circulació de capitals i els ajuts a l'agricultura apujaran la renda per càpita dels ciutadans dels Estats membres. També suposo que això ho farà a costa d'altres persones i d'altres agricultors residents a tercers països. Però bé, com els immigrants no són persones, sinó immigrants, que gaudeixen de condicions equivalents, però no iguals (que se'ls pot discriminar, collons), no ens n'hem d'amoïnar gaire. I, de tota manera, i per si de cas, ja lluitarem contra l'arribada massiva il·legal d'aquests indesitjables.

Els proamericans acostumen a dir que els europeus s'omplen la boca de bones intencions però que són els Estats Units els únics que de debò fan alguna cosa per la pau mundial. Doncs en aquest cas, sense dona'ls-hi la raó, estic d'acord en què Europa és si més no tan hipòcrita com els EUA. Fins ara, les seves hipocresies ostentaven el rang de Tractat Internacional; ara volen elevar-les fins al de Constitució. Doncs no en el meu nom.

Problablement, una Europa una mica més democràtica, una mica menys hipòcrita amb els seus propis principis, una mica més social i menys econòmica, hagués rebut el meu suport. Si això hagués estat d'entrada una Constitució veritable, si reconegués de debò la diversitat cultural, si el Parlament servís d'alguna cosa més que per aprovar Presupostos, etcètera. Si almenys el paper fos més suau que servís per netejar-me el cul, doncs potser hi hagués votat a favor. Però, així, només m'heu deixat una sortida:

Acabo d'arribar de l'assemblea ordinària de la Colla. Anant per feina: primer s'ha llegit i aprovat l'acta de l'assemblea anterior, l'extraordinària on es va elegir nou cap de colla. A continuació s'ha presentat el balanç de comptes, que ha quedat en un saldo real positiu. Doncs me n'alegro. Mirant els números, si no fos per les subvencions, la immensa majoria de coses no les podríem fer... El president, a continuació, ha repassat la trajectòria de la Colla com a entitat (no com a colla castellera, perquè això ja es va fer el desembre) el darrer any de manera molt positiva, perquè s'han fet molts actes i molt diversos al llarg de tot l'any.

Bé, tot seguit la cap de colla, na Sílvia, ha explicat els objectius per a la nova temporada, força previsibles perquè són si fa no fa els mateixos de la darrera: consolidar els castells que ja tenim, intentar-ne de nous i fer crèixer la massa social de totes les formes possibles. S'han comentat algunes altres coses sense importància, com ara que el proppassat torneig casteller de bàsquet a Igualada, on hi vem quedar novens, pel que sembla, i en acabat se'ns ha lliurat el llibre i DVD commemoratiu dels deu anys de Cargolins. Més que un llibre, és un àlbum de fotos comentat de la nostra història, molt maco.

No hi ha gaire cosa més a explicar: a banda de les meves sensacions reals, els meus desigs són que de debò s'acompleixin aquests objectius i amb escreix; que aquesta merda de poble de panxacontents, esquenadrets i capsigranys que no surt de casa més que per anar al Corte Inglés es bellugui d'una puta vegada i s'animi a participar a les entitats. Ja ho vaig comentar un cop: els idiotes a la Grècia clàssica eren aquells que no participaven de la política de la polis.

Al pis on vivia abans tenia un petit pati obert que donava a la resta de la comunitat. Allà vaig jugar a escacs i dòmino inombrables vespres amb mon pare, i a soldadets i cotxes amb mon germà molts i molts dies d'estiu i d'hivern. D'aquell pati tinc tants bons records com dolents en tinc de l'hora del pati del col·legi. Potser menteixo, també guardo alguns molt bons records d'aquells esbarjos: tots els jocs d'esplai que jugàvem amb el profe de quart, en Josep Maria Mestre, allà a la terrassa; els partidets de bàsquet del curs següent; el joc de la «colleja» (o clatellot); etcètera, etcètera. Però algunes coses no s'obliden, i aquí les tinc sense cicatritzar encara.

La ràdio Rac1 emetia, fins la temporada passada, un magazín de matí anomenat «L'hora del pati», conduït per n'Albert Om (o com s'escrigui el cognom), que jo escoltava de tant en tant quan podia i tenia temps. El presentador i director volia que fos un espai de diversió però d'informació alhora, d'entreteniment però seriositat, i crec que ho va aconseguir força bé. Sobretot el vaig seguir durant el meu primer curs fallit de Telecos, perquè com estava de vacances permanents tenia temps per a tot. Aquell temps va coincidir amb les manifestacions contra la guerra: jo n'hi vaig anar a un bon grapat. Avui, ves per on, també n'he anat a una, i he recordat aquells bons temps: en aquesta ocasió tocava protestar contra la Constitució Europea. Començava a Plaça Universitat i, com aquelles altres manis, acabava a Pla de Palau, tot i que en aquesta ocasió vem creuar les Rambles i vem passar per Sant Jaume. He apuntat a una llibreta tota la policia que he anat trobant, sense gaire exhaustivitat: a radera, onze cotxes de policia, incloses sis gosseres de la Policia Nazional i quatre furgonetes; a Pla de Palau, n'he comptat catorze gosseres. Calia tanta puta policia? Calia que l'helicòpter del dimoni sobrevolés tota l'estona una manifestació majoritàriament d'universitaris? Potser sí. El reducte anarquista pintava parets i s'encarava amb els comerciants, tot i que la poli no actuava.

Jo sóc simpatitzant anarquista: comparteixo els seus objectius, moltes de les seves anàlisis i estic d'acord amb alguns dels seus mètodes. El que no pot ser és que quatre brètols que es creuen alternatius i amb la raó del seu costat es dediquin a pintar polles als aparadors de les botigues. Deuen tindre les consciències ben tranquil·les pensant que foten al capital, quan el que estan fent és tirar-se pedres a la seva pròpia teulada. Així mai no aconseguiran respecte i comprensió, sinó que el veïnatge frisi pel desallotjament d'un altre Pati Blau.

El pis on visc ara no té pati, només una terrassa molt estreta on no s'hi pot fer gairebé res. Tant de bo en tingués un com aquell...

La vida és com un pastís de patata casolà: primer n'has de fer puré per després poder tastar alguna cosa mitjanament païble, quan a més a més tothom sap que hi ha mil maneres més fàcils de consumir aquest tubercle que resulten molt més bones, al capdavall. Se n'ha de ser artista per poder cuinar un pastís de patata deliciós, o tindre molta sort amb les patatones i conèixer algú que t'ajudi a confegir-lo.

Amics, alguns tenim tan mala sort que no disposem més que de patates podrides i records de pastissos amargs. El seu tast agre em revé inexorablement per moltes vies, i tots els intents que faig per conrear-ne de noves i fresques són debades. Aquest humil bloc, per exemple, n'és un bon exemple, d'agrors revingudes: primer em van afegir uns indesitjables del Natzaret al messenger que em van trobar per Google. Ara resulta que un tal Francesc Xavier (qui deu ser, qui deu ser...) ha deixat un comentari per aquí. Allò forma part d'un dels pitjors pastissos de la meva vida. I bé, realment no sé si és per culpa de les patates (que segur que sí, en especial de dues de la mateixa branca), o si el pastís va sortir massa aviat o massa tard del forn. El fet és que poc en vaig tastar, allà al congelador està, esperant la meva queixalada, però entre les pors i, sobretot, els negres advertiments («menjar aquest pastís de patata pot matar i provocar càncer intestinal») fan que no gosi ni tan sols enviar-li un correu a santa@unicornis.com.

Atesa la importància qualitativa i la proximitat de les patates emprades en aquest pastís;
atès l'estat límit de conservació del pastís;
atesa la meva gana insadollable de patís de patata;

Proposo que

Primer; en Josep gosi obrir el congelador i tastar el pastís.
Segon; un cop tastat, decideixi si vol continuar amb ell o si s'estima més llençar-lo, per fi, a les escombraries, com deixalla que és.
Tercer; fomentar el consum de pastissos de patata d'aquelles característiques i fer tot el possible perquè les diferents classes de patates implicades s'hi sentin de gust al mateix puré i compartint pastís.

Moció rebutjada.

Però no seria bonic que tu, ell i jo forméssim part del mateix pastís?

No sé de quin color tens els ulls. No és res personal: tampoc no sé com són els del d'ací ni els del de més enllà. En xerrar, enraonar o garlar mai no fixo la mirada en els ulls del meu interlocutor: més aviat en el seu nas, boca o, sovint, en el cel o en el buit, sobretot si avancem caminant.

De vegades em sorprèn descobrir el color d'uns ulls, d'algú que conec de fa temps –de quatre mesos o de quatre anys–, i que de sobte trobo blaus o verds, o marrons com els meus, i m'adono de què no me n'havia adonat abans.

Si algun dia parlem i veus que no et miro als ulls, fot-me un mastegot a la cara: ja sabré a què és degut.

Aprofitarem aquest... catorze de febrer per celebrar el meu amor vers Espanya. Ho sento, us estimo massa, colla de panxuts. Diuen que els extrems es toquen, ho diu tothom, vaja. Potser us estimo tant que, de fet, us odio. Hoc, deu ser això: en realitat no us puc ni veure i us vull com més allunyats d'aquí millor. El plaer que em satura en entrar a la Comissaria de la Policia Nazional és tan intens que m'estimo més no experimentar-lo. Em deleixo tan exageradament per donar la mà a en Zapatero que prefereixo que el meu únic president sigui el de Catalunya. Pateixo tant amb la Gloriosa Selección que, ves per on, m'agradaria només haver de celebrar les gestes de Catalunya. I, esclar, frueixo tant enraonant en espanyol que no puc concentrar-me en el que estic dient, enmig de l'orgasme llingüístic, i per això només parlo en català.

Ho confeso: t'estimo, Espanya. Tant t'estimo que no vull ni veure't.

[En realitat no és així, però escriure bajanades és de franc. No els odio, només vull que em deixin en pau]

Ahir, al Casal de Cultura de Sant Climent del Llobregat es va celebrar el primer Festival Kanya Sant Climet de Metall Extrem. Hi tocaven els The Bleeding Sun, Death Silence i Vidres a la Sang, que qui conegui mínimament l'escena catalana segur que els ha sentit. A més a més, com a cap de cartell, hi havien els madrilenys Avulsed, que ara estan de gira i venien de tocar de València, precisament.

Vaig quedar a Sants-Estació amb en Dani, Webi del Vuitè Jorn, web d'un programa de metall de Ràdio Cornellà, i amb la Laura, que també conec d'aquell web (en aquests moments inoperatiu) i de l'Autònoma. El primer concert començava a les deu, però abans de les nou ja érem per allà voltant.

Allà ens vem trobar amb l'Alberto àlies Grumantor, guitarra dels Death Silence. Van aparèixer també l'Ivan, baixista, i el Jose, bateria, i allà vem fer una mica de temps parlant del Murray i l'Smith. L'Ivan no hi toca gaire, hehe.

Devien ser dos quarts d'onze quan els The Bleeding Sun van començar a tocar. El Casal no era ple, però a poc a poc es va anar omplint, tot i que no pas com un ou. El so em semblava més que correcte, i potser l'únic que sobrava era la fumera que sortia pertot arreu i que feia que les fotos sortissin amb un tel de boira. Els Bleeding Sun van començar potser massa tous, i la gent, que no els coneixia gaire, estava força ensopida. Fins i tot n'Oriol, el baixista, va haver de demanar que es belluguessin els caps... La segona part de la seva actuació em va agradar més. Potser ells també eren massa freds... De tota manera, va estar molt bé.

Després de poc més de mitja hora i d'un petit descans, va ser el torn dels Death Silence. Potser els més justets de la nit, però bé, només tenia una lleugera ideia del que podia sentir a partir d'una cançó emesa per la ràdio i pertanyent a la demo que l'Alberto havia fet ell tot sol.

La veritat és que després de Vidres a la Sang, vaig patir com una mena d'amnèsia de tot allò que havia sentit abans. De Death Silence i Bleeding Sun recordo poca cosa, però de Vidres a la Sang... Estava allà, en primera fila, just a davant del Guitarra, l'Albert, flipant mandonguilles. El seu disc sona de conya en directe, jo allà cantant i cridant i sacsejant el cap com un possès, tota una descàrrega d'adrenalina, de fúria, d'energies, que em va deixar realment baldat i esgargamellat. De fet, va ser com una mena de massatge cerebral, que em va dur fins el paradís infernal. Brutal. A més a més, van aprofitar per presentar una cançó del seu proper disc, «Negre destí, roja venjança», que va estar molt per l'estil de les altres cançons. Qui no hagi sentit res d'aquest grup, que es baixi per la mula el disc o que el compri a travès de Xtreem Music. Jo vaig aprofitar anit per compra'l.

I bé, com jo havia vingut exclusivament per veure els Vidres, els Avulsed ben bé em sobraven. Només he sentit el «Gorespattered Suicide», el seu darrer disc, i bé, m'agrada el seu Death, però és com un de qualsevol. El fet és que, amb poques esperances per part meva va començar el concert, i suposo que vista la canya que foten comprenc millor el seu renom arreu de l'Estat i del món del metall extrem en general. El cantant, en Dave Rotten, tota l'estona fent l'imbècil, fent ballar els cabells de totes les maneres possibles, d'ací cap allà, etcètera. El repertori no es va centrar només en el seu darrer disc, i això crec jo va ajudar molt a què fos un concert més atractiu. Va estar molt bé, i van enllestir la feina amb el «Exorcismo Vaginal» per omplir el cupo en espanyol, suposo. De tota manera, se'm va acabar fent un mica llarguet.

I au, cap a casa en taxi.

Ahir va haver-hi ple ordinari del nostre bonic Ajuntament. Tenia entès que començava a dos quarts d'una, i vaig arribar-hi a un quart i cinc minuts per no fer salat, però per variar em van tornar a ensarronar, atès que començava a la una en punt. En aquest cas, l'engalipador és en Jordi Figueres, regidor d'ERC, que m'havia dit aquell hora.

Tinc l'acta del dia apuntada i, en una llibreta resumides, les votacions de les mocions i el torn de precs i preguntes. Ara que ho penso, no sé a qui recony li deu interessar la política local del meu poble, no sé per què estic escrivint això, però bé, tant se val.

Coses a destacar: Primer, l'aprovació del Reglament de Participació Ciutadana, que va ser votat afirmativament per tots els grups tret d'Iniciativa. No l'he llegit, tot i que hi tinc accés, però pel que sé suposa la normativització i potenciació d'aquesta participació ciutadana. El punt més coent és el que deroga el torn de precs i preguntes dels ciutadans al Ple, tot substituint-lo per un sistema de preguntes escrites i presentades quaranta-vuit hores abans a l'Ajuntament. Això és el que va motivar el No d'ICV-EUIA, i no comprenc com ERC ho va poder acceptar. De fet, aquest document va ser consensuat per tots els grups, i el resultat ha deixat content si fa no fa a tots, alguns més que d'altres, tret d'ICV, que el rebutja. A partir d'ara, el més divertit dels Plens desapareix: allò que donava un aspecte més democràtic i «espontani» (en paraules d'en Jordi Raventós, de Finestrelles) a les sessions, es substitueix per un mecanisme que, si bé d'entrada ha de redundar en una major qualitat de les respostes donades, no permet que la veu del poble es manifesti directament al consistori.

El segon punt destacable, al meu parer, és la moció conjunta presentada per IC-V i ERC relativa al judici i absolució dels dos joves del Pla Caufec. Es demanava a la proposta d'acord que l'Ajuntament denunciés als quatre mossos d'esquadra que van mentir deliberadament durant aquell judici. Na Pilar Díaz, que no estava tan estressada com el darrer cop, va venir a dir que ells no poden ajudar a tots els ciutadans amb problemes legals i que siguin ells mateixos qui els denunciïn. Els membres del Caufec (els bessons Andreu) i de l'AAVV de Finestrelles que hi eren presents van al·legar que en aquest cas es tractaria d'un judici entre Administracions Públiques (Ajuntament i Cos de Policia), i que per això estaria legitimat, i que a més a més es tracta d'un tema molt greu, que atenta contra l'Estat de Dret, com és un muntatge policial i fals testimoni a un judici. Però na Pilar, que no l'he poguda veure mai argumentant res amb cap mena de solidesa, es va ofegar dins les seves excuses de mal pagador.

Hi va haver més mocions i més temes conflictius, però el que m'interessa ressaltar és la moció relativa a la Constitució Europea presentada pel grup municipal d'ERC i que, ves per on, vaig escriure jo com a militant de la Jerc. És la meva primera moció i bé, tot i que ja sabia d'entrada que es tractava d'una moció suïcida sense cap mena possibilitat de ser aprovada, he trobat almenys dos aspectes que hauria d'haver tingut en compte:

El més important: els punts d'acord. Haig de pensar qui pot estar d'acord amb el cos de la moció (en aquest cas IC) i escriure les propostes d'entesa tenint això en consideració. També haig de rumiar què hi ha d'implícit a les propostes, les funcions latents, i per tal efecte el millor és adoptar la perspectiva dels altres partits.
Jo (bé, de fet la Jerc des del grup d'ERC) demanava que, ateses les greus mancances democràtiques del nou Tractat, l'Ajuntament promogués el No i n'informés els ciutadans. Si m'hagués limitat al tema d'informar de tot allò negatiu des del punt de vista de la Democràcia i l'Estat del Benestar, possiblement Iniciativa hi hagués estat d'acord. En certa mesura tenien raó: no és lògic que un Ajuntament es mulli ni a favor ni en contra del tema, però sí que informi de tot allò que implica aprovar el Tractat. I la informació pot ser tendenciosa, com està sent ara. Senzillament, destapar l'article 41 i crear debat, collons.

Un tema més formal: les mocions no cal que siguin tan llargues, però sí cal que estiguin ben estructurades. Vaig basar-me en un model que em va facilitar en Jordi Figueres, però per la propera en tinc un altre molt millor i molt més entenedor.

La moció, per la seva banda, té alguna ironia i molta mala bava vers els sociates, i potser tanta visceralitat tampoc no és bona. Tanmateix, i aquí és on més em dol el tema, en Santi Campos, d'IC, va citar el fragment que diu «promoure el No contra aquest Tractat capitalista i antidemocràtic» per referir-se al to preeminentment social i socialista de la moció, ja que el tema independentisme el vaig deixar força arraconadet perquè em té fins els collons. Si hagués sapigut escriure millor les propostes d'acord, IC-V hi hagués votat a favor i CiU s'hi hagués abstingut.

Per la resta, un Ple molt més tranquil que l'anterior, molt millor sintonia PSC - Caufec i una advertència per part d'aquests darrers: «quan les màquines entrin als terrenys del Caufec, nosaltres no les deixarem treballar. Sense violència, només resistència passiva: però no avançaran.»

Moció Constitució Europea

S'aixecarà a quarts de sis. Es dutxarà, prendrà el cafè i es vestirà. Sortirà de casa i comprarà el diari. Pujarà al metro, les set seran tocades, premut com el conglomerat del seu escriptori. A dos quarts de vuit entrarà al seu cubicle, omplirà patracols i contestarà trucades infectes. Mirarà de no mirar els companys de la feina perquè no els podrà veure. Per fi, a les tres i escaig, dos quarts ben bé, tornarà a casa. Tindrà tota la tarda lliure, però se l'haurà passada hipnotitzat davant la tele: demà encetarà tal llibre, demà anirà a tal lloc. Aleshores clamarà:

Ni sóc ni seré elit cultural, ni tinc ni tindré cap altre futur que el d'escalfa-cadires. Els meus ideals utòpics són propis de qualsevol somiatruites adotzenat. El dia de la mort serà tan feliç com el mateix vint de novembre, però ningú no el celebrarà (tal com jo el celebro ara), car ningú no se sentirà tan alleujat per la meva merescuda desaparició; ningú no la plorarà.

Amèn.

Si mai he tingut por irracional de res, ha estat sens dubte dels gossos. Quan era petit vivia a tocar d'un barri residencial i, en passar per davant del pati d'un d'aquells casalots, sempre un tros de gos em feia fer un gambirot exagerat cap a la carretera. Amb el temps la llargària del salt es va anar escurçant, més aviat perquè ja me l'esperava. Sempre que he passat al costat d'un gos insospitat que ha començat a bordar desaforadament m'ha envaït aquesta mena de por inútil, perquè de fet, de la tanca és impossible que passi l'animal.

Quan passejo per un parc, o pel carrer, i em trobo de cara un gos sueltu (solt, deixat anar), tinc dues opcions: o fer mitja volta o bé continuar però tan allunyat d'ell com em sigui possible. Si el gos comença a bordar i em desitja la mort amb la mirada, aleshores ho passo molt malament. De vegades alguns han corregut cap a mi, i si no fos per l'amo no sé què hagués pogut fer jo.

He sentit diverses històries sobre persones correguent davant de gossos, que és impossible escapolir-se'n perquè ells són molt més ràpids, de gossos salvatges a Collserola, etcètera. I no, no em fan cap gràcia.

Els darrers anys, davant d'aquesta única fòbia, he mirat de racionalitzar la por, tot fent carícies i relacionant-me amb els gossos que he anat trobant. A hores d'ara, tot i encara restar romanalles d'aquella ignominiosa basarda, tot i que de vegades giro cua davant d'un gos en llibertat (d'un gos gros, s'entén), es pot dir que quan un d'aquests cànids borda eixordadorament rera la tanca d'un pati, més que un gambirot faig una passeta en direcció la calçada, però més per sorpresa lògica que per por infundada.

I si gos ho bescanvieu per persones, fent quatre correccions, tindreu la meva gran segona fòbia.

Ahir, dues setmanes després del dia del judici en què el Fiscal va acabar demanant l'absolució, la jutgessa finalment va dictar sentència i va absoldre definitivament els dos joves pertanyents a la Plataforma contra el Pla Caufec acusats d'atemptar contra l'autoritat i ja no sé quines barrabassades més.

Vaig assabentar-me'n en plena executiva d'ERC perquè en Jordi Figueres va rebre un missatge al mòbil. Quan tocades les nou vaig abandonar-la per anar a Castells, de camí em vaig trobar amb la companya sentimental d'un dels dos joves jutjats, la qual no en tenia cap notícia i no donava massa crèdit a les meves paraules. A l'assaig, en Didac li va comentar que s'havia trobat amb l'altre noi i que li ho havia dit directament. Pel que sembla va haver-hi contacte telefònic entre ella i ell, la qual cosa va acabar de confirmar-ho.

Sembla ser que per fi ha acabat aquest malson i de la millor manera possible, i ara només faltaria sapiguer si encausaran els Mossos d'Esquadra que van mentir deliberadament. És una vergonya, tenint en compte com va anar el judici.

Tant de bo al final s'aturi el Pla Caufec... Per cert, les obres del Caufec van començar ara fa una setmana al costat de Ca n'Oliveres (hi ha una parada del tramvia amb aquest nom, just a l'entrada d'Esplugues per Creu Coberta). Han enderrocat quatre casetes que els hi feien nosa per bastir, suposo, blocs de pisos d'alt standing. D'aquesta manera, Ca n'Oliveres, per comptes del poc camp obert que hi queda i les quatre casetes, estarà envoltada de blocs de dotze plantes, com la Rajoleta.

Ahir vaig veure una pel·lícula d'advocats d'aquelles ben dolentes. Resulta que una becària aprenent de periodista va a cobrir el judici de dos okupes sense «rastes» ni bakunins i acusats d'atemptar contra dos mossos d'esquadra. La jutgessa arriba tres quarts d'hora tard i comença un judici ràpid de cinc hores amb només vint persones de públic permeses. La periodista s'hi pot colar gràcies a una coneixença i començar a anotar les greus contradiccions dels mossos: a preguntes del Fiscal de «Com es van resistir» ells responen amb un «No ho sé, es resistien, es movien i es resistien»; són incapaços de provar com és possible que un nano emmanillat i arrossegat pels cabells per tres o quatre policies hagi pogut trencar un dit per tres bandes diferents a un dels que l'aporrejava; alguns no saben si eren al cotxe patrulla o si estaven estovant els joves. El metge forense explica que la radiografia del dit la va portar la mateixa policia i manifesta que és força improvable fer-se aquella ferida en aquelles circumstàncies. Un mosso comença sostenint que li havien fet mal a l'espatlla esquerra, per tot seguit canviar-la per la dreta, i acabant reconeixent que potser havia estat només un mal gest...

Els acusats declaren el que sembla més normal: que estaven al Trambaix i que els mossos van entrar-hi a cop de porra, demanant identificacions sense deixar d'estomacar de valent, arrossegant-los pel coll amb la porra o pels cabells. Si encara quedava cap dubte sobre qui és agredit i qui agressor, la defensa passa un vídeo gravat per un dels joves des del Tram, vídeo incautat per la policia, tot sigui dit. El Fiscal demana l'absolució i es caga en la merda del sistema de judicis ràpids. A la becària no li publiquen la notícia, per què deu ser?

En resum: okupes, brutalitat policial, una jove promesa del periodisme, advocats incompetents i advocats tot-terreny i Fiscals marejats: una pel·lícula de merda que espero no haver de tornar a veure més. És que totes les pel·lícules són iguals, només canvien les circumstàncies i el final.

Baixeu la crònica sencera
(En castellà)

Basarda d'anar contracorrent? No ho penso pas.
Basarda de fe'ls realitat? Hoc.

Mes... de què basarda? No pas dels somnis, ans de la mateixa gent. És de la gent.

Potser res no desitjo més que anar assolint molts d'aquests somnis, però la gernació em perd, i em penso que ni els ensumaré mai.

Sóc més aviat un isard que un koala.

[Escrit en un estat lamentable diumenge a les cinc del matí]

Al capdavall, el temps és el que marca indefectiblement la ideologia; tot el sistema de valors i creences depenen directament de la concepció que es té del temps: si és infinit, si cal omplir-lo, si té sentit viure'l. Vivim sota la metodologia del temps, perquè no només influeix en allò que es fa, sinó també i per descomptat en la manera de fer-ho. La rauxa i trempera i la indiferència i la desgana són conseqüència directa de la ideologia del temps. En ell s'han basat en bona part les religions perquè tot és qüestió d'arrels i d'esdevenidors i del camí present: la religió és una subrogació del temps. Les seves conseqüències s'estenen fins ocupar el darrer racó de les nostres vides en un imperialisme desfermat.

El temps és una abjecció, és un automatisme que condueix a la bogeria, tothom hi passa pel sedàs en un moment o altre, per bé que alguns no tenen cor d'encarar-s'hi i passen el temps de la forma més còmoda: obviant-lo. En realitat, el que estan fent és resistir-s'hi, perquè tard o d'hora tots passen per l'adreçador, moment en el qual aquesta insolent resistència esdevé absolutament ineficaç.

Vint carnestoltes. Una vintena de carnavals no celebrats. Els divendres, a escola, cada any, vestia la pitjor disfressa, ridícula, humiliant. Mai, fora d'escola, l'havia celebrat. En cap dels sentits.

Enguany ha estat diferent.

Realment, no és que m'ho hagi passat especialment bé. Però el carnestoltes, tot i ser una festa idiota, ha estat, enguany, una altra evidència de què ara la meva vida és molt diferent de la d'ara fa un any, i diametralment oposada a la d'ara en fa dos.

Doncs res, ja porto un any de budells i de castells, de foscors i de pors, de malparits i de tripartits, d'especulació i de drogoaddicció; en definitiva, de molta MERDA.

Avui és dijous gras, dia en el qual hom menja ous i botifarra barrejats, ja sigui en la versió truita de botifarra o en la modalitat més estesa de botifarra d'ou. En aquest cas, tant se val contingut i continent mentre ambdós ingredients hi siguin presents.

Diuen que "Sabadell" té la mateixa arrel que "Sabbat", és a dir, que dissabte. Tothom sap que els jueus celebren la seva festa setmanal precisament aquest dia i li diuen d'aquesta manera, sàbat, en una catalanització més que necessària. I tothom deu conèixer la polèmica del Carnestoltes de Valls. Es tracta, per tant, i sens cap mena de dubte, d'una conxorxa jueva per ensorrar la nostra civilització i capgirar els nostres valors.

Aquests vallencs, que fan molt bons castells els malparits (Visca la Joves!), tenen una capacitat innata sorprenent per esverar l'Església i els seus fidels feligresos; fa catorze anys un penis gegant repartia preservatius per comptes de carmels; l'any passat, com si es tractés d'una processó de Setmana Santa, van passejar una Mare de Déu amb la cara de l'alcaldessa, amb l'objectiu de demanar més subvencions; enguany, que ja cobren quatre mil euros, també han polemitzat.

Realment, m'ha agradat molt el cartell amb Jesús al Sant Sopar i cara d'un boc com el de la portada del Black Metal de Venom. El mossèn del poble va arribar a cremar un exemplar del Punt a mitja missa, on sortia en portada aquest cartell.

El segon cartell també ha ferit susceptibilitats, perquè estava inspirat en el model franquista, totalment escrit en castellà i amb el nom dels carrers d'aquella època. Hi van afegir la foto d'uns pallassos trobada d'internet, i ara aquests s'han queixat perquè no tenen res a veure amb el feixisme.

La rua d'Esplugues no serà tan polèmica, ni tan sols sortirà a cap diari que no sigui el del poble ni a cap televisió que no sigui la nostra, l'ETV. Els castellers anirem disfressats d'idiotes, i els del Caufec de mosso i presoner. A partir de les set comença tot plegat a la Plaça Macael. No hi haurà barricades, i a tot estirar, l'única cosa satànica que veurem seran les tres colles de diables que volten pel poble. Els Unicornis ja podrien fer algu...

Hoc, no acostumo a parlar gaire dels blocs: jo amb el meu feu ja en tinc prou i de sobres. Parlant finament, crec que els altres blocs només serveixen per a que em posin algun enllaç que, de fet, jo després menyspreo amablement.
Però darrerament la blogosfera en català em crida l’atenció pel seu alt nivell d’hostilitat. Ja sabeu que m’agraden els budells i la sang. Com més, millor i amb crits de guerra de banda sonora. Però no sé si ho acabo d’entendre tot això de les baralles pel poder. Sembla un “Nissaga de Poder” a la blogosfera. Pla em perdoni per haver anomenat tan horrible telesèrie sota el nom de sa gran obra, El Quadern Gris.
No penso continuar amb els budells i sang de sempre, perquè crec que hi ha quelcom del que no s’ha parlat i que potser és el causant de tot plegat. Aquell del bloc amb la falta d’ortografia, el que vessa cola per totes bandes. Sembla mentida no haver-hi caigut abans: gu (guarreries) me (mediocres) ts (tsús! -salut-), o, dit d’altra manera, el bloc Gumets és només una tapadora de tot un munt de bloc-deixalles que vol emular la tele-deixalla amb els mateixos ingredients i resultats: òsties i crits que donen audiència.
És arriscat suposar que darrere tota la bloc-porqueria trosdequoniamaire i derivats es troba el magnat de la cola? És desproporcionat pensar que la lluita per audiències ha fet que temps ha, l’empresa de la cola abans esmentada hagi desenvolupat tot un programa de desastreïtzació i criaturització dels blocs i del seu contingut?
Bé, una mica hoc. Justament per això me n’enfoto.