février 2005 Archives

Avui he comprat El Punt perquè sé que els hi encanten aquesta mena de notícies, per alguna raó és un diari d'esquerres. Un euro per una notícia, és bon negoci per ells.

Us faria cinc cèntims de com ha anat tot el tema, però a causa de la feina, la colla i la son, no me n'he assabentat de gairebé res. De les breus converses que he mantingut amb alguns d'ells es pot concloure que no hi ha hagut cap problema amb la policia i que al final no hi havia cap encimentat, que només estaven encadenats a un bidó de ciment i que a les dotze s'han deslligat. Aquesta nit ha fet molt de fred, la qual cosa ha motivat que encara hi hagués menys gent: els quatre de sempre, i prou.

El noi que surt a la foto d'El Punt només es va quedar penjat de l'arnès. Va ser un altre qui s'hi va encadenar al balcó. I ara, tot seguit, us afegeixo un text que m'han tramès per correu electrònic, que parla bastant més detalladament d'aquesta acció i del Caufec en general. De debò, em penso que això no interessa ningú, però és si més no el meu granet de sorra.

Acabo d'arribar de l'assemblea ordinària de la Colla. Anant per feina: primer s'ha llegit i aprovat l'acta de l'assemblea anterior, l'extraordinària on es va elegir nou cap de colla. A continuació s'ha presentat el balanç de comptes, que ha quedat en un saldo real positiu. Doncs me n'alegro. Mirant els números, si no fos per les subvencions, la immensa majoria de coses no les podríem fer... El president, a continuació, ha repassat la trajectòria de la Colla com a entitat (no com a colla castellera, perquè això ja es va fer el desembre) el darrer any de manera molt positiva, perquè s'han fet molts actes i molt diversos al llarg de tot l'any.

Bé, tot seguit la cap de colla, na Sílvia, ha explicat els objectius per a la nova temporada, força previsibles perquè són si fa no fa els mateixos de la darrera: consolidar els castells que ja tenim, intentar-ne de nous i fer crèixer la massa social de totes les formes possibles. S'han comentat algunes altres coses sense importància, com ara que el proppassat torneig casteller de bàsquet a Igualada, on hi vem quedar novens, pel que sembla, i en acabat se'ns ha lliurat el llibre i DVD commemoratiu dels deu anys de Cargolins. Més que un llibre, és un àlbum de fotos comentat de la nostra història, molt maco.

No hi ha gaire cosa més a explicar: a banda de les meves sensacions reals, els meus desigs són que de debò s'acompleixin aquests objectius i amb escreix; que aquesta merda de poble de panxacontents, esquenadrets i capsigranys que no surt de casa més que per anar al Corte Inglés es bellugui d'una puta vegada i s'animi a participar a les entitats. Ja ho vaig comentar un cop: els idiotes a la Grècia clàssica eren aquells que no participaven de la política de la polis.

Ahir, dues setmanes després del dia del judici en què el Fiscal va acabar demanant l'absolució, la jutgessa finalment va dictar sentència i va absoldre definitivament els dos joves pertanyents a la Plataforma contra el Pla Caufec acusats d'atemptar contra l'autoritat i ja no sé quines barrabassades més.

Vaig assabentar-me'n en plena executiva d'ERC perquè en Jordi Figueres va rebre un missatge al mòbil. Quan tocades les nou vaig abandonar-la per anar a Castells, de camí em vaig trobar amb la companya sentimental d'un dels dos joves jutjats, la qual no en tenia cap notícia i no donava massa crèdit a les meves paraules. A l'assaig, en Didac li va comentar que s'havia trobat amb l'altre noi i que li ho havia dit directament. Pel que sembla va haver-hi contacte telefònic entre ella i ell, la qual cosa va acabar de confirmar-ho.

Sembla ser que per fi ha acabat aquest malson i de la millor manera possible, i ara només faltaria sapiguer si encausaran els Mossos d'Esquadra que van mentir deliberadament. És una vergonya, tenint en compte com va anar el judici.

Tant de bo al final s'aturi el Pla Caufec... Per cert, les obres del Caufec van començar ara fa una setmana al costat de Ca n'Oliveres (hi ha una parada del tramvia amb aquest nom, just a l'entrada d'Esplugues per Creu Coberta). Han enderrocat quatre casetes que els hi feien nosa per bastir, suposo, blocs de pisos d'alt standing. D'aquesta manera, Ca n'Oliveres, per comptes del poc camp obert que hi queda i les quatre casetes, estarà envoltada de blocs de dotze plantes, com la Rajoleta.

Ahir vaig veure una pel·lícula d'advocats d'aquelles ben dolentes. Resulta que una becària aprenent de periodista va a cobrir el judici de dos okupes sense «rastes» ni bakunins i acusats d'atemptar contra dos mossos d'esquadra. La jutgessa arriba tres quarts d'hora tard i comença un judici ràpid de cinc hores amb només vint persones de públic permeses. La periodista s'hi pot colar gràcies a una coneixença i començar a anotar les greus contradiccions dels mossos: a preguntes del Fiscal de «Com es van resistir» ells responen amb un «No ho sé, es resistien, es movien i es resistien»; són incapaços de provar com és possible que un nano emmanillat i arrossegat pels cabells per tres o quatre policies hagi pogut trencar un dit per tres bandes diferents a un dels que l'aporrejava; alguns no saben si eren al cotxe patrulla o si estaven estovant els joves. El metge forense explica que la radiografia del dit la va portar la mateixa policia i manifesta que és força improvable fer-se aquella ferida en aquelles circumstàncies. Un mosso comença sostenint que li havien fet mal a l'espatlla esquerra, per tot seguit canviar-la per la dreta, i acabant reconeixent que potser havia estat només un mal gest...

Els acusats declaren el que sembla més normal: que estaven al Trambaix i que els mossos van entrar-hi a cop de porra, demanant identificacions sense deixar d'estomacar de valent, arrossegant-los pel coll amb la porra o pels cabells. Si encara quedava cap dubte sobre qui és agredit i qui agressor, la defensa passa un vídeo gravat per un dels joves des del Tram, vídeo incautat per la policia, tot sigui dit. El Fiscal demana l'absolució i es caga en la merda del sistema de judicis ràpids. A la becària no li publiquen la notícia, per què deu ser?

En resum: okupes, brutalitat policial, una jove promesa del periodisme, advocats incompetents i advocats tot-terreny i Fiscals marejats: una pel·lícula de merda que espero no haver de tornar a veure més. És que totes les pel·lícules són iguals, només canvien les circumstàncies i el final.

Baixeu la crònica sencera
(En castellà)

Doncs res, ja porto un any de budells i de castells, de foscors i de pors, de malparits i de tripartits, d'especulació i de drogoaddicció; en definitiva, de molta MERDA.