août 2004 Archives

L'altre dia el Barça va guanyar el Gamper. El tros de senyera va recordar-me la banderassa rojigualda de la plaça Colom a Madrid. I és que els catalans som tan imbècils com ells: hem aconseguit que la senyera sigui rècord Guiness; ara podrem exclamar orgullosos que ens trobem a l'alçada d'aquell home que es cruspeix cinc-centes cuques per minut. Diuen que les quatre barres gegants recorreran totes les festes majors dels pobles que ho requestin. Això és fer país. Si això mateix ho hagueren fet els nord-americans, o el Reial Madrid, a casa nostra haguéssim rigut de valent, encara ens en fotríem.

Bé, ho reconec, em va arribar a emocionar veure la senyera, tan grossa ella, ocultant tota la gespa del Camp Nou. Àdhuc em va sapiguer greu que no fos una estelada. Però, amb el cap fred, allò és una patriotada al més pur estil nord-americà. És gairebé com dir: som els millors i per això tenim la major bandera. És estar, com si diguéssim, obsedit per la pàtria, projectar els desitjos de grandesa en un tros (enorme) de tela i, alhora, atorgar al patriotisme la primacia sobre tota la resta de sentiments o valors. Vaja, com dir que Catalunya per damunt de tot.

Jo he arborat molts cops l'estelada. A totes les manis contra la guerra, cada Onze de Setembre, als partits de Catalunya, i moltes altres vegades, l'he portada ben alta. Potser em contradic, però una cosa és una reivindicació puntual, i una d'altra és plantar una senyera mastodòntica a un mer partit de futbol. No ho negaré, potser l'anomenat fet nacional supedita altres afers que haurien de ser més importants per mi. El que sé del cert és que ni de bon tros és el més important a la meva vida.

Imaginem que el lector ha estat escollit regidor de l'Ajuntament. L'enginyer de la vila li presenta aquesta proposta: la ciutat pot esmerçar deu mil euros en la construcció i funcionament d'un semàfor. [...] El semàfor reduiria el risc d'accidents mortals de trànsit de l'1,6 a l'1,1 per 100. Hauria l'Ajuntament de gastar els diners en el nou semàfor? [...]

Al començament, potser tingui la temptació de creure que una vida humana no té preu. Això suggereix que la vida humana té un valor monetari infinit. [...] Nogensmenys, no hi ha semàfors a cada cantonada i de vegades optem per comprar cotxes sense airbags ni frens ABS. Tant en les decisions públiques com en les privades, de vegades estem disposats a arriscar la nostra vida per estalviar alguns diners. [...]

Comparant els salaris de les ocupacions més arriscades amb els de les menys arriscades, tenint en compte l'educació, l'experiència i altres determinants, els economistes poden fer-se una idea del valor que condedeixen els individus a la seva pròpia vida. Els estudis basats en aquest mètode arriben a la conclusió de que el valor d'una vida humana és d'uns 10 milions d'euros.

[...] El semàfor redueix el risc de mort en 0,5%. Per tant, el benefici esperat del semàfor és 0,005 x 10 milions d'euros, o sigui, 50.000 euros. Aquesta estimació del benefici és molt superior al cost de deu mil euros, per la qual cosa s'hauria d'aprovar el projecte.

Principios de Economía, Gregory Mankiw.

El millor del cas és que dedueixen el valor de la vida a partir de les decisions de les pròpies persones. Jo suposo que algú que treballa a la construcció no s'hi juga la vida per gust, sinó que ho fa perquè li calen els diners. De la mateixa manera, un no es compra un cotxe petit pel poc valor que li atorga a la vida, sinó perquè la renda familiar no dóna per a més. Un magnat dels negocis de ben segur que, segons aquests criteris, valora més la seva vida que un pobre caixer de supermercat com jo. No crec que mai acabi d'entendre aquest llibre d'economia.

Suposo que en la resta de partits polítics serà semblant. Aquí no tinc les dades exactes, però a ERC hi ha més homes que dones, diguem-ne que hi deu haver una diferència superior al vint per cent. Del que sí tinc dades exactes és de l'assistència al 24è Congrés Nacional: 76,4% homes i 23,6 dones. És a dir, els homes, pels motius que siguin, acostumen a ser més actius políticament parlant que les dones. Les raons? Això sempre ha passat, durant moltíssims anys la dona no ha tingut drets polítics. El que més perjudica la dona deu ser el fet de ser mare, que els hi estronca molts cops la seva carrera, ja sigui acadèmica o professional. A major nivell cultural, major participació política, i a millor feina, també. Suposo que també hi deu influir l'educació, diferent de la dels homes, abocada pel que sembla a cuidar nines, jugar a pares i mares i preparar truites de plàstic a la cuina de joguina.

I jo proclamo: que mentre la dona no sàpiga, sense necessitat de discriminacions positives, llevar-se aquest pes de sobre, i aconsegueixi que la paternitat sigui tan perjudicial per la feina com és ara la maternitat, i lleixar tota la colla de llasts que arrosseguen, no tenen cap dret de copar les mateixes conselleries o ministeris que els homes només per omplir una quota. Els ministres han de ser al càrrec no per tenir figa sinó pels seus mèrits (i néixer dona no és cap mèrit). No dubto que les ministres del Vogue s'ho mereixin, però potser algú de millor preparat s'ha quedat a fora gràcies a la famosa quota. Perquè això pot passar algun dia a l'inrevès, i una dona quedar-se fora del govern perquè sortia de la quota.

Eres tú como el agua de mi fuente,
eres tú el fuego de mi hogar,
eres tú como el fuego de mi hoguera,
eres tú el fuego de mi hogar.

Como mi poema eres tú, eres tú,
como una guitarra en la noche,
todo mi horizonte eres tú, eres tú,
así, así eres tú.

Una hora amb música d'aquesta. Quan semblava que la cosa no podia anar a pitjor...

Ma-ia-hii
Ma-ia-huu
Ma-ia-hoo
Ma-ia-haa
Alo Salut sunt eu un haiduc
Si te rog iubirea mea primeste fericirea.
Alo alo sunt eu Picasso!!!!!
Ti-am dat beep si sunt voinic
Dar sa stii nu-ti cer nimic.

Parem a una benzinera. Tothom baixa del cotxe, uns a pixar, altres a fumar. Jo aprofito l'avinentesa i canvio el CD dels Èxits estiuencs pel Master of Metallica de Dream Theater, una versió íntegra i en directe del fantabulós Master of Puppets. I encara no m'ha donat temps de tornar a desar el meu disc que mon pare ja fa principi a un tal parlar:

-Treu aquesta merda de música. Només són sorolls. A tu només t'agrada el soroll. Ja tinc mal de cap. No em tornis a posar més merda. Ja m'ha tret el meu disc per posar aquesta porqueria. Ja n'hi ha prou.

I m'és absolutament impossible replicar res, perquè tot allò que a ell no li agrada merda és i produeix mal de cap. No es pot respondre, perquè aleshores et carda un No contestis o Ja m'has contestat dos cops, a la propera et clavaré un mastegot.

Ahir em vaig anar a dormir escoltant Burzum. M'agrada la seva espècie de black metal lent, pesat, pessimista, obscur, molt instrumental, que toquen en els seus darrers discs. La història del líder de Burzum, en Vikernes, és de les més rocambolesques del mundillo. El paio està complint vint anys de presó per haver assassinat el líder, Euronymous, de la considerada millor banda de black metal de la història, Mayhem. I hi ha per mig esglésies cremades, assassinats, sectes satàniques (l'Inner Circle), embolics econòmics, històries nazis... En fi, el bo i millor de la societat noruega.

Al cotxe aconseguí un dia que mon pare acceptés de posar un disc meu. Clar, tenia Bathory, Exodus, Numen, Cradle of Filth, Naglfar, Carcass i Possessed, i pensant que potser el Philosophem de Burzum era mansuet, i per tant duraria més, va ser el que vaig triar. Però el posà a so amb prou feines audible, que només se sentia una remor elèctrica de fons i uns llunyans bramuls guturals de tant en tant, i no arribà als deu minuts. Després, de més bon humor que el primer cop, blasmà amablement la meva música. En fi, ells s'ho perden, si Mocedades i O-Zone són el màxim al que aspiren.

Aprés de soterrar la Baldufa, ja a província tarraconense, i ja per concloure, vaig divisar aquest ambigu vehicle circulant per l'AP-7. Aquest joc ja m'està començant a avorrir. L'última gran estultícia l'he llegida a un comentari del bloc d'en Rogger per Joan Espartero, i és que ja no sé com es pot arribar a ser tan imbècil. Me'n vaig a escoltar Sear Bliss.

Com qui no vol la cosa, trobat he l'hipotètic escut heràldic del cognom meu: Santacreu. De la manera com l'he trobat, totalment fortuïta en un web poc fiable, no sé quin crèdit donar-li. En resum, fins que ningú no digui el contrari, aquest és el meu escut.

A l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) he trobat que els indrets del Principat on el meu cognom sovinteja més són els compresos entre tot l'Urgell, la Noguera i el Berguedà, a excepció del Solsonès, on ben pocs n'hi ha. En aquestes comarques la freqüència dels Santacreu s'aproxima a l'u per mil. Aquí al Llobregat Jussà han de cognom Santacreu únicament el 0,3 per mília: en primera posició només el tenen vint persones, i de segon vint-i-sis.

Oi que és bell i noble el meu cognom? Santacreu, propi de ducs i comtes i braus cavallers medievals, de senyors de castells, de malparit feudal. Ja ho estic veient... Hoc, ja el veig, ja:

Nós, Jaume I, per la divina gràcia rei d'Aragó, València i Mallorca, i senyor de Montpeller, i encara comte de Barcelona, gamfaroner major de l'Església santa i del sant Pare de Roma:

Notifiquem a tots aquells qui en gran plaer i grat els vindrà, i a tots en general, a emperadors, reis, ducs, comtes, marquesos, prínceps, nobles, cavallers i gentilhomes, com per mi siguin estades celebrades festes a honor, llaor i glòria de nostre senyor Déu i de la seva santíssima Mare, i a honor dels cavallers qui en aquest honrat pas d'armes són vinguts per fer armes a tota ultrança: és de necessari, per quant l'honor ha d'ésser donat a aquell o aquells qui millor ho hauran fet en aquest honrat pas, i són estats tostemps vencedors, sense cap volta ésser estat vençut, i sense cap retret: ordenem, manem i sentenciem donar la mundana glòria, honor i fama a l'egregi i virtuós cavaller, de nostra mà fet, Josep de Santacreu. Volem que sigui per tots els quatre cantons de les llices publicat pel millor dels cavallers, pels reis d'armes, heralds i porsavants amb trompetes i ministrers, amb consentiment meu i dels jutges del camp, representant la meva persona. Encara manem sigui pujat sobre un gran cavall tot blanc, i tots els qui seran ací, homes com dones, vagin amb mi tots a peu, i sigui feta processó general i en Josep vagi dins el pal·li fins a l'església del gloriós cavaller monsenyor Sant Jordi, i allí sigui dita missa cantada amb solemne sermó de les cavalleries que en Josep de Santacreu ha fetes. Aprés manem i ordenem que eixint de l'església de Sant Jordi anem per totes les llices, i en Josep prengui la possessió d'aquelles, i pels reis d'armes li siguin donades totes les claus de les dites llices en senyal de victòria. Encara manem, siguin celebrades festes que durin quinze dies en llaor i glòria d'aquell virtuós ja abans nomenat.

I perquè tothom conegui la real veritat d'aquests afers, hem signada la present carta amb tinta vermella i segellada amb el nostre segell patent, donada en la nostra ciutat de Barcelona a catorze de juliol de l'any de la nativitat de nostre senyor, etc.

Rex Jacobus.
Signe de tots els jutges del camp.
Signe de tots els reis d'armes, heralds i porsavants.
Signe de tots els els magnats i grans senyors qui allí eren.

Pres, adaptat i modificat convenientment del capítol LVIII del llibre Tirant lo Blanc, d'en Joanot Martorell, edició d'en Martí de Riquer.

En el viatge de tornada, la Baldufa passà avall. Mentre dinàvem a una merda de restaurant de carretera, el pobre aucell s'asfixià dins el cotxe, sota un sol de justícia. Les gotes d'aiga no el serviren pas per trufar la vella de la dalla; s'arrossegà decandit, morent, per la gàbia, sa iniqua presó, bo i ajudant-se del bec, dues o tres passes; tot seguit traspassà.

Els darrers jorns ja havia donat mostres de defalliment que prenunciaven el seu imminent decés; nogesmenys ningú no sapigué interpretar correctament uns senyals que haurien d'haver deixondit les nostres alarmes. A l'ampit de la finestra s'estrarrufava com si patís fred, les ales dreçades, daurada boleta, en plena canícula andalusa. Adesiara panteixava, ja lluny de la finestrella, bleixos inexplicables i menystinguts per tots nosaltres.

Tanmateix, a despit d'aital incúria, el benamat ocellet hagués patit el mateix dramàtic fat; n'hauríem allargassat uns dies únicament la seva curta vida, car es trobava a final de trajecte. No fou en solitud com perí, mes fou sota el feixuc sol murcià i a altes temperatures, per descuit nostre. Ses desferres foren sebollides just entre Catalunya i el País Valencià unes hores més tard. No t'oblidarem nulltemps, baldufeta, el nostre amor és infrangible.

Ja sóc tornat. Ja us en parlaré de com ha anat el viatge, si a algú li pot interessar. Era indefectible, per descomptat, retre primer homenatge a l'interfecte (i interfecte en el seu significat correcte).