Recently in Castells Category

Centelles 2014 i final de temporada

| No Comments

Doncs intentarem escriure la darrera crònica de l'any, amb il·lusió i gran gaubança etz.

Era el segon cop que actuàvem a Centelles, segons les bases de dades; fa dos anys hi anàvem amb tota la canalla de comenió i poca gent, amb la pluja que amenaçava i que alguns esperaven que espetegués per no haver de fer castells de sis a plaça, que és el que va acabar passant, després d'un 4de7 o 3de7 d'inici.

I diumenge hi anàvem amb la possibilitat de tornar a fer el 4de8 després d'uns assajos força bons tot i que bé, sempre podríem ser més gent a assaig. De manera que, amb el 4de8 en cartera, amb el 3de7 per sota a l'agenda i la resta papallonejant, tornàvem a Osona a fer castells.

Aprofito aquí per comentar que divendres després d'assaig vem fer una partida de botifarra en què el Txus i jo vem apallissar el Rai i el Gallo et alabat sia déu, una botifarra perfecta vaig cantar ben lluminosa entre les boires de l'alcohol.

Un escamot torrat va passar per barraques de Girona carregat amb ampolles de vi, i jo que del moviment nocturn gairebé m'adormo i no prenc l'autocar --em vaig llevar gairebé a un quart d'onze. Però al final tot correcte i voooooolant cap allà.

Castellers d'Esplugues a Centelles

I, després de dos pilars de 4 d'entrada, començàvem amb el 5de7, del qual je ne sais rien però que em va semblar molt tranquil i a les fotos està molt maco. I s'hi va estrenar el Pepins a segons, segons m'informen puntualment per l'orellera (pinganillu segons el savoir populaire).

DSC_0106

Les fotos del Figo (la de dalt) molen molt. Aquí l'angle invers (Manel):

Castellers d'Esplugues a Centelles

I aleshores començava la teca amb el 4de8. Val a dir que érem quatre colles --Sagals d'Osona, Xerrics d'Olot i Castellers de Santpedor-- (no sé per què poso guions llargs a la chrònica si al Bloch Gris em surten com a dos guionets i és molt lleig) i que aquesta segona ronda va ser una mica un desastre, amb un 2de8f de Sagals i el 3de7 de Xerrics que van fer llenya. A més, en repetició, Sagals van desmuntar el 4de8 entre els nostres 4de8; és a dir, festa grossa.

Castellers d'Esplugues a Centelles

El primer 4de8 es va tancar a la velocitat habitual; la plaça feia força baixada però en tot cas es va tancar bé. Com que l'Adalid es va desllorigar l'espatlla dreta a Sant Just (poca cosa, diuen), no va entrar d'agulla al 4. Això va contribuir que les agulles no estiguéssim del tot còmodes al pou del castell: en aquest intent el Jonàs i jo estàvem un pèl enfora, però tampoc no gaire. El cas és que, com tothom sap, si el castell puja desquadrat automàticament és culpa de les agulles, i en aquest cas mentre desmuntàvem el castell ens ho anaven repetint, per variar. El castell jo el vaig veure no gaire malament des de dins, no gaire pitjor que els de Sant Just, però sembla que tot el discurs oficial dels membres del tronc, i també dels que s'ho miraven de fora estant, és que «no anava enlloc» i que es va desmuntar amb molt de seny, senderi i enteniment. No ho sé, jo crec que devia ser qüestió de perspectives, perquè en general els pinyaires amb qui ràpidament vaig comentar la jugada estaven d'acord amb mi. Però jo què sé. Per cert, el castell va arribar fins a dosos, no sé si s'hi van acabar de col·locar, però ja s'hi estaven posant si més no.

Diada a Centelles

Després de l'intent desmuntat de Sagals (si no vaig errat ara en el guió de la comèdia) ens tornava a tocar. En aquesta ocasió, ja d'entrada veia que el Jonàs i jo ens acabaríem tancant, i així va ser i de seguida. Jo estava molt pitjor en aquest segon intent i vaig haver de pencar molt més que en l'anterior abans de la carregada. No sé gaire com estava de mides perquè gairebé no el podia mirar, ho vaig veure tot força desgavellat per la meva zona de pinya/segons. En fi, vaig veure que es carregava enmig de la tempesta de tremolors i batzegades, es va poder aguantar una mica més i amb els dosos que estaven començant a baixar va esberlar-se, esbaldregar-se i esbucar-se damunt la pinya, una llenya diguem-ne suau que va saber caure i que només va deixar alguna contusió, pel que sembla. Jo tinc un mínim cop al cap i tenia el front vermell en sortir d'allà dins, i apa, patacada de 4de8.

DSC_0152

L'hòstia és molt estètica, plàstica i fantàstica:

En fi, en un any hem descarregat 3 4de8 (Sant Mateu, Concurs i Sant Just), n'hem carregat 1 (Centelles) i n'hem desmuntat 2 (Concurs i Sant Just). És a dir, en les dues primeres actuacions que el vem provar va anar a la primera, en la tercera el vem descarregar després d'un intent desmuntat, i en la quarta, després de l'intent desmuntat, només l'hem carregat. Una progressiva davallada en l'efectivitat que segurament respon a la davallada important de castellers a assaig. Però què hi farem, les forces ens han arribat fins on han arribat, i encara n'hem tret molt de suc. 4 4de8 dels 7 de la colla és molt. D'altra banda, no em puc estar de dir que enguany hem passat per davant de Cornellà en aquest aspecte: ells en tenen 2 de descarregats i 3 de carregats, 5 en total, doncs, mentre que nosaltres ja n'hem fet 7 (1c). Ara encara ens falta posar-nos al dia amb el 2de7: ells n'han descarregat 32 i nosaltres només 1.

DSC_0186

Bé, sembla que la caiguda va esvair la possibilitat de fer el 3de7s i vem optar per un 4de7a que sembla que feia temps que no provàvem: des de Valldoreix. No sé exactament com a anar, jo des del lateral del pilar al mig no el vaig veure gaire complicat, tot i que el baix que tenia radera, com que la plaça feia baixada i tot plegat, se'm va arrapar una mica. 13è 4de7a, i apa.

DSC_0200

Jo vaig sortir volant de plaça per acompanyar el Roman a cercar suc de raïm, i un cop tornats ja m'havia perdut el pilar de 5 de comiat i anàvem buidant l'ampolla. Quan me la vaig endur a l'autocart ja nava per menys de la meitat.

A la Closca vem estar empitofant-nos molt feliçment i es va anar fent tard i, amb tot plegat, a les vuit fugia de castells perquè ja no m'aguantava els pets (o el pet que portava).

Una temporada amb alts i baixos i amb problemes molt diversos de menes variades que s'ha fet llarga, si més no per mi, tot i que no era especialment llarga. L'any dels 20 anys, que tampoc no és que hagi estat una celebració d'allò més estentòria, l'any en què hem tingut sort amb el 4de8 i n'hem pogut fer 4, tot i que el final de temporada s'ha assemblat uns mica al de l'any passat; l'any en què hem descarregat el 2de7, tot i que només un, amb un altre de carregat i els fantasmes que no es fan mai del tot fonedissos. Un any en què hem tornat a fer els millors números, un any en què jo he faltat a molts més assajos que altres anys per múltiples raons i en què vull deixar d'una puta vegada la Junta. En fi, un any que ha estat molt bé però en què ha faltat un encís i en què per alguna raó hi ha hagut moltes ombres que jo què putes sé.

I per a l'anàlisi global de la temporada, ja m'ho deixo per a la revista. Ara a descansar (bé, avui tenim Junta) (dijous bolo) (dimecres hi nirem a veure el Barça) (divendres encara hi ha assaig i gresca al local) (el cap de setmana jo què sé) i ja veurem si recuperem la motivació per l'any vinent, que si més no jo, a títol personal, l'he perduda una mica... Amb il·lusió i gaubança, etz.

Festa Major d'Esplugues i Prediada, 2014

| No Comments

Bé, intentaré fer memòria i repassar per sobre de la Festa Major d'Esplugues incloent-hi Prediada o Vigílies.

Com tothom sap, la Festa Major va començar el dijous. Nosaltres vem fer un dels millors assajos que hem fet mai, o potser el millor, que segons les dades del Txus devia ser el més nombrós d'allò que rima amb safranòria. En sortir vem passar per la moscatellada del Brillas, on vem fer uns beures, i al final vem pujar a les Tres Esplugues, on ens hi vem estar força estona, sense música i amb alguna puntada de peu als collons. Ja era una mica tard i anàvem una mica contents per ser només el primer dia i amb l'endemà la feina clamant atenció, una feina que, si més no, a mi no em va veure.

Divendres cap a les 10 i escaig del dematí vaig trobar que no faria res de bo a la feina (fa gràcia que això ho escrigui aquí a la feina) i vaig estar fent el pòtol tot el dia fins a l'hora d'anar al Brillas, cap a les set (en Jordi Porta diu que flipa que a Castells tothom es demani festa pels castells). Vaig ruixar joiosament amb licor de ginjoler la gargamella fins que es va evaporar del tupí, i mentrestant totes les colles s'havien anat aplegant i van començar els actes institucionals. En Salvador Juan (jo el pronuncio Joan) va dir uns mots amb el regidor al costat, i tot seguit es va fer el clàssic homenatge al roure, en què vem recordar en Joan Pastor. Les tres entitats que hi teníem una relació directa --Diables, Centre Excursionista i Castells-- hi vem penjar un domàs, una banderola i un mocador, respectivament, i nosaltres vem fer un pilar per recordar-lo. Sempre amb nosaltres.

20140919_jpg_cercavila16


La cercavila era plenty full of espadats i lenta que t'hi cagues, amb cervesa que ho esquitxava tot i tot plegat com sempre, fins que vem entrar a la plaça de l'Ajuntament amb un pilar amb domàs del Caufec / Ni muts ni a la gàbia que podria haver aixecat polseguera.

Ni Muts ni a la Gàbia


Mentre el pregoner pregonava (em penso que la Pilar no hi era) i es feien les corrandes del Ferro Ferro, vaig estar enraonant amb en Jaume I de coses d'aquí i d'allà, i en acabat tot plegat hi havia el crematasques amb Boc de Biterna, que pujava cap a les Tres Esplugues en recorregut pitof. Pujant pel carrer Nou em vaig tornar a ficar sota el foc, però anava sense res a sobre (m'havia tret la camisa de castells, etz.) i em vaig cremar el braç, d'on emergí una butllofa molt bufona i conspícua que m'ha durat fins ahir.

A les Tres Esplugues, certament, ja feia moltes hores que trascolava i, després d'anar una mica amunt i avall, de ficar-me en un racó ple de tifes de gos i puces i de merda en general, vaig preferir fondre'm a una hora molt prudent. Castells teníem torn de barra de 2 a 5; abans de les 2 ja devia haver marxat. Diuen que hi va haver un intent desmuntat de batussa entre beguders: jo ja dormia la mona. I bisca la virra.

garrotins


Dissabte em vaig llevar una mica abans de les 11, però vaig desistir d'anar a la cercavila de canalla i vaig esperar a la 1 per dinar a casa. Aleshores vaig passar per la barraca del Brillas, on feien cançó improvisada, amb bascos àdhuc, i també hi feien birres. Va ser l'hora de la paella, que feia un grup de gent que ara no recordo, i jo m'hi vaig quedar arreplegant gots amb el nèctar de Dionís. I aquí ve l'episodi ominós de la chrònica maldestra: quan per fi vem aconseguir cartes no vem ser capaços de quadrar les parelles, i com que érem 6 em van obligar amb un ganivet al coll i xurriaques amb punxes de ferro rovellat a jugar a la podrida, una merda de joc que s'assembla a la botifarra com un ou i una castanya. La meva indignació no coneix límits, s'escampa per tot l'univers i ho tenyeix tot de la foscor impenetrable d'un immens forat negre anihilador.

Prediada de Festa Major


La colla feia la cercavila avorridíssima des de la biblioteca fins al Brillas; jo vaig escurar el beure dionisíac i vaig passar per casa per agafar les coses de castells, i al final em vaig enfaixar. Teníem Sant Cugat amb nosaltres; vaig trobar el car @MiqueldelRoyo a les escales del Brillas i ens vem saludar molt efusivament i encomiàstica, i em va anunciar que aquesta vegada no ens plantarien el maleït 2de7 als morros. I va començar l'actuació de Vigílies de Festa Major, també coneguda amb l'infame nom de Prediada. Com a comentari general, aquest del blog de Saballuts Digitals per part de Lluís Losantos:

Dissabte vaig anar amb Gausacs a Esplugues, i vaig pensar en mode SD: 4 paios venent globus, fer castells mentre passen pel costat diables / bastoners / tot quisqui, l'ambulància q arriba tard, Gausacs empipats pq "només" poden fer 4de7a, una barra del bar sorollosa a 10m dels castells,... i el millor: id7de7 d'Esplugues. Vaig fer un màster en SDitis.


A la mateixa entrada del blog, l'autora, Gemma Martí, repartint premis, diu que «en resum, [...] Nyerros s'emporta, a despit dels fins ara guanyadors imbatibles (Cargolins), el títol a Màsters del Tropical Hit (la Plana [de Vic], lliure i tropical!)», és a dir, el guardó d'anar lents com cargols.

Bé, aquesta actuació poc la puc comentar perquè ha passat força temps i jo què sé. La Prediada, com el nom indica, és una actuació que tendeix a ser afrosa i a més va plena d'incidències, i aquesta vegada sembla que no teníem ni ambulància per començar. Sobre tot això, la chrònica de Gausacs va bé.

Nosaltres vem començar de 5de7, que em fa la sensació que va anar força bé i a les fotos està parat (hahahaha tret al clatell). Aquesta d'en Lluís Tarrés és espectacular, tot i que les pinyes vistes així fan una mica de fredat:

Castellers d'Esplugues


En segona ronda portàvem el 7de7. Jo estava d'agulla al que anomenen 3, mirant cap a la banda que vaig poguer (cap al que en diuen 4), i si fa no fa més que una truita era un flam informe sacsejat. El van haver de desmuntar suposo que pel bellugueig i perquè devia tenir mides inhòspites pel 4 (el 3, pel poc que veia, no estava tan malament). Vet aquí l'obra mestra (si no vaig errat, vaja):

Castellers d'Esplugues


En repetició hi vem tornar. Diria que va assemblar-se al primer, però devia estar més ben quadrat o el moviment no devia ser un terratrèmol, i al final vem descarregar aquell despropòsit de truita de cargols, el segon 7de7 de l'any, que ja n'hem tingut prouts. I, és clar, no em puc descuidar que en Jordi Adalid s'hi va estrenar de terç: moltes felicitats per tot, que t'ho mereixes, malgrat que sigui en aquesta tortura de castell! Això devia ser l'única cosa bona de la cosa.

Prediada de Festa Major


En tercera ronda portàvem el 4de7, que amb el temps he mig oblidat. Era evidentment una prova pel 4de8 de l'endemà: el record és que no acabava d'anar a l'hora, però és molt difús i no vull inventar-me res. Només tinc sensacions d'un lleuger desplaer i de ganes que s'acabés aquella actuació avorrible. A les fotos el 4 estava prou maco.

Pregó i Vigílies de Festa Major d'Esplugues


Vem fer 2 pilars de 4 i finalment el pilar amb folre de canalla, que és l'únic sector de la colla que fa folres. La resta potser en farem la setmana dels tres dijous.

Prediada de Festa Major


Vaig sospesar la possibilitat de passar per casa per sopar (i descansar una mica), però al final vaig fer-ho al mateix Brillas, en un xiroi àgape d'entitats que no recordava que s'havia de fer. Amb el pap ple i fart pixats de Dionís vaig pujar al sopar de Bastoners, on tocaven A Folk Lent, però sembla que al final hi vaig arribar una mica tard. Van pujar a fer garrotins i jo estava a la taula dels polítics, fent més honors a Dionís i dient ximpleries als convergents, que no em devien sentir.

I quan això va acabar vaig fer com els bons minyons i vaig passar cap a casa, que l'endemà teníem una cita ineludible amb la safranòria.

FM de Valldoreix, 2014

| No Comments

Ahir, actuació a Valldoreix, dos anys després d'anar-hi per darrer cop. Actuem en una estació de ferrocarril d'una entitat municipal descentralitzada, és a dir, als afores dels afores, amb els núvols de pluja que passaven desafiadors i el retruny dels trens que semblaven tempestes. I amb l'aire procel·lós de Zaratustra van braolar els nostres castells a Sant Cugat: pum!

El grup de trunyocletes havíem quedat a les deu davant l'Ajuntament, però entre naps i cols es va fer prop d'un quart i mig d'onze. Havia pensat d'anar pel camí més dreturer: camí de l'emissora pels "tres turons" fins al mirador de Vallvidrera a la carretera de Molins, prendre el carrer del Mont d'Orsa (que deu ser el Puig d'Ossa de l'emissora) fins al centre del poble, i allà agafar la carretera que voreja la via del tren fins a l'estació de Valldoreix. No havia pensat que potser per allà hi havia més desnivell que per les Aigües - Vallvidrera. Així, arribar a la plaça Mireia va ser una mica complicat, però continuar pujant cap al camí de l'emissora va ser un petit drama, amb fetges per la boca i bicicletes a punt de rebentar. El camí dels tres turons cap a la carretera de Molins va ser un nou desafiament per als esfetgegats ciclistes, que suaven la cansalada, les cerveses, el tabac i la toxicomania variada, alegre i combativa. Un cop a Vallvidrera gairebé tot era baixada, però el desballestament i esbocinament en marxa era un perill que rodolava sobre algunes de les nostres més estimades trunyocletes. Finalment, però, vem arribar a l'estació àdhuc amb temps per fer una cervesa en un forn forà de l'entitat descentralitzada.


bici


Com podeu comprovar, fèiem una pinta de ciclistes professionals que fa caure de cul a terra:


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


Com era habitual, érem tercers en l'ordre d'actuació. Aquesta vegada no hi havia les famoses pissarres que han començat a voltar per les places aquest setembre, sinó les típiques carpetes amb fulls guixats inextricablement amb aberrants i capricioses línies traçades amb boli bic; entre naps i cols les coses van tornar a ser una mica lentes, però què hi farem. El radar del mòbil avisava que s'acostaven xàfecs: si no ens afanyàvem potser ens mullaríem.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


Vem començar amb un 4de7 sense els teòrics quints del 4de8, suposo. De desquadrat, no sembla que ho estigués del tot, però la pinya va ser un drama, amb baixos esbufegant o gemegant i els segons remugant i el castell remenant-se com en arenes movedisses. Va ser un suplici, per sort es va acabar, i el dubte del 4de8 va tornar a planar com un voltor àvid de cruspir-se la carronya de les nostres esperances ventisses per un carro gros que sembla que vol anar pel pedregar (apa, una metàfora de merda més en aquesta frase i em peta l'ordinador a la cara).


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


D'altra banda, s'hi va estrenar la filla del Mascherano, que el tenia de contrafort darrere el meu baix, i que tot i que jo li anava dient com anava pujant, al final no es va assabentar de gaire res perquè aquell sector de pinya era un bàratre monstruós. A més a més, va començar a plovisquejar durant el castell, un plugim que va remullar lleugerament algun altre castell.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


En segona ronda era el torn del 5de7, que es va alçar petri i marmori i amb mides elegants i esveltes, un bon 5 que segueix la línia dels cincs que hem anat fent en aquest segon tram. Com a nota destacada, s'hi va estrenar la Laia, que totes les veus refilen que és un diamant en brut que tralarà. Brindem amb ratafia, doncs! Com a nota curiosa, vaig tornar a fer de contrafort en un castell a plaça, a la rengla del tres en aquest cas, i no recordo quan va ser el darrer cop.


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


Per acabar els castells, vem portar un 4de7 amb agulla, que va pujar al segon peu (el primer era un rombe bategant), força bé de mides, amb l'agulla que tendia a anar més cap a un cantó per la baixada de la plaça o el carrer o l'aparcament de l'estació. En fi, el meu record és que va anar molt tranquil i a tancar la història amb un pilar de 5.


Castellers d'Esplugues, Valldoreix


Pel que fa a les altres colles, els Gausacs començaven amb un 4de8 que no recordo gaire, la impressió és que no va patir gaire però que tenia mides una mica heterodoxes i que va tremolar una mica a la descarregada. El 3de8 de tot seguit va anar molt rodonet, parat i lluminós, un castell gairebé perfecte sota la pluja lleugera. Per acabar, un altre cop el 2de7, aquest cop una mica obert, amb una petita seca que va fer brandar el castell quan l'enxaneta estava a punt de travessar, cosa que la va fer aturar-s'hi un moment; finalment va fer les tres passes i clàssica de vuit a la butxaca, els malparits.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


I els Moixiganguers, també fidels a la tradició de plantar-nos el 2de7 als morros, van descarregar el seu 2 amb més seguretat que el de Gausacs. Tot seguit van desmuntar un 4de8 que no semblava que estigués malament: vaig sentir a plaça que el cap de colla no sabia què hi havia passat, i que deien que per dalt les mides eren molt dolentes. En repetició el van descarregar sense més històries i, per acabar, van fer el 7de7, que com a truita era una mica un desori, l'enxaneta va trigar tres dies a passar d'una banda a l'altra, però fora d'això es va completar sense entrebancs.


Valldoreix, Castellers d'Esplugues


En fi, totes dues colles van a tota màquina cap al Concurs, amb la tripleta de vuit descarregada com a objectiu. Nosaltres, ai pobrets, ja veurem què collons fotrem. Tot és molt incert en aquesta setmana de Festa Major.

Per tornar, els Trunyocletes vem agafar el tren, vem baixar a Peu del Funicular i vem pujar al funicular de Vallvidrera fins a la carretera de les Aigües, per on vem tornar cap a la Closca, on els pollastres encara no eren arribats. Fa goig que el grup de ciclistes s'eixampli, després d'alguns anys que érem molt pocs. A la Closca vem estar parlant de castells, de candidatures a cap de colla, de castells, de les incerteses de Festa Major, de castells, i també d'alguna altra cosa relacionada amb els castells. Finalment vem tancar la Closca i vem fer cap a casa, en un estat etílic sorprenentment controlat per part meva.

I ara aviam què putes passa.

Onze de Setembre a Llinars, 2014

| No Comments

Ahir era l'Onze de Setembre, diada nacional, i com és habitual els Castellers d'Esplugues sortíem al carrer a celebrar la jornada alegre i combativa amb el marcat to reivindicatiu habitual. Pujàvem als autocars i enfilàvem cap a l'AP-7 i, travessant el peatge, aterràvem al Vallès Occidental, a Llinars del Vallès, després d'un grapat d'anys que havíem actuat a Montblanc en aquesta data tan reivindicativa i xiroia.

L'actuació era a les 11.30 però els Castellers de Sant Cugat hi van arribar cap a les 12.00: la intenció era fer via per anar a la Via Catalana a la tarda (qui volgués, sense obligar ningú, no fos cas); és a dir, a cagar a la via (aquest acudit es va gastar fa més d'un any). Mentre els esperàvem, el sol avançava per la plaça, anihilant els racons d'ombra, i mentrestant des de l'Ajuntament parlaven sobre el dret de decidir i les llibertats del poble català, aquelles qüestions abstruses que sembla que ningú no entén. Van fer la foto a les entitats que donen suport a aquest dret metafísic i vem fer temps fins que els Gausacs van arribar, per fi.


banderanegra


Finalment, vaig veure que treia el nas la bandera negra del @Bardaler, dels Gausacs, que donava el tret de sortida a la cosa. Érem segons, després de Xics de Granollers, i volíem fer 4de7a, 5de7 i 4de7.


Diada a Llinars del Vallès


En fi, m'hauria d'apuntar les coses que fem, perquè després no me'n recordo de res, i això que ahir no vaig beure birra. El 4de7 amb agulla sembla que va pujar bé, però el pilar del mig va esclafir escarafalls i semblava que se n'anava a la dreta i endavant o endarrere, efecte que no es va estabilitzar fins que l'enxaneta no va començar a baixar. D'altra banda, el Jordi Adalid va tornar a fer de baix, i hi va estar molt més tranquil que l'altra vegada, amb el monyo de la Paula fent-li pessigolles per la cara, i visca Catalunya lliure.


Llinars del Vallès, Castellers d'Esplugues


El sol avançava cap al mig de la plaça i hi tornàvem amb el 5de7. Aquesta vegada vaig ser segon lateral per algun altre puestu i no vaig veure gairebé res: la sensació era que el castell estava molt tranquil: però jo què sé, titus. En les fotos està molt bé, i em penso que vaig preguntar a algú i em va dir si fa no fa això, o sigui que tema sanjat.

Tot i que havíem començat amb retard (cap a les 12), a les 13 ja havíem tancat dues rondes de castells, però la ronda següent es va fer eterna, amb peus i castells desmuntats, i amb tot plegàvem de fer els pilars cap a les 14.15 i sortíem volant cap als autocarts. Per la nostra banda, ahir em va fer la sensació que muntàvem els castells més de pressa que altres vegades, per una vegada a la vida, potser gràcies a les benaurades pissarres o al fet que anaven cantant pinyes molt abans, entre castells, o potser perquè teníem pressa (#tenimpressa) per anar al gran mosaic aquelarre separatista desafiador. I bé, tocava muntar el 4de7.


Diada a Llinars del Vallès


No sé si just abans de fer-lo el Jonàs o el Lluís va dir que seria una prova molt important del més que hipotètic 4de8 de la setmana vinent (Festa Major). Sembla que era el carro gros sense els quints i es va fer, segons el meu lleuger record, sense gaires problemes. Al meu rengle, el baix deia dreta i el segon esquerra, i no acabava d'anar a l'hora: sembla que, com que el baix pensa en francès, quan vol dir gauche diu dreta, etz. En fi, ja veurem com arriba el 4de8 a Festa Major, amb tres assajos restants i poques pinyes bones fins ara. En aquest 4de7, el meu rengle i el de darrere meu estaven com entregirats i els altres dos bé, if I remember well. La Gemma sembla que no el veia gaire clar:


Diada a Llinars del Vallès


Per acabar, un vano de 5 molt poc reivindicatiu: si ja no hi faig colar l'estelada, com alguna vegada s'ha fet, perquè no tinc més ganes de tronades, aquest cop ni tan sols hi vem posar una trista senyera. En fi, ens va costar una mica lligar el vano, per això vem esperar a alçar-lo (suposo) quan els Gausacs descarregaven ja el seu pilar de cinc amb senyera: ens van ajudar a tancar la pinya amb mig vano ja enfilat, i alabat sia Jaume Barri: rabents cap als autocars, que es feia tard. D'aquesta manera, ens vem estalviar la polca d'Ours (diria). De moment, només una a Guissona (faig el recompte per al final de temporada d'aquest segon tram).


Llinars del Vallès, Castellers d'Esplugues


I pel que fa a les altres colles, els Xics eren primers i en primera ronda ens van plantar el 2de7, un altre cop, seguint la tradició més estesa a plaça. Va ser una puta roca, i van seguir amb un 3de8 que diria que molt tranquil, però el 4de8 de tercera ronda, que van alçar al tercer peu, semblava una mica massa tancat, sobretot un dels rengles; en tot cas, estava amb dosos col·locats i de fora estant feia la impressió que es podria descarregar bé. Van tancar amb un 5de7 que vaig veure de lluny, a l'ombra, bevent l'única cervesa del matí, una d'artesana del Montseny molt bona, assegut a l'ombra en un banc al fons de la plaça. Van plegar amb dos pilars de cinc sense senyera, i amb dos pilars de quatre posteriors amb senyera, potser perquè no havíem fet els d'entrada per fer via per anar a la via i tal.


Llinars del Vallès, Castellers d'Esplugues


I els Gausacs van fer un 5de7 molt tranquil amb una acotxadora que tenia el peu fora de lloc, un 4de8 obertot i una mica remenat força controlat tothora i, en tercera ronda, el famós 2de7 que tothom ens ha de passar per la cara perquè n'aprenguem algun dia. En aquest cas, com que la qüestió era que la tercera ronda havia de durar almenys un hora, el primer intent va ser desmuntat: l'enxaneta o l'acotxador es van fer un embolic a l'hora de fer el cim i el van fer baixar. En el replay de tot seguit, la van descarregar, potser una mica estirada, potser amb un cert tremolí. I el pilar de cinc amb senyera i cap a Barcelona. Van ser els últims d'arribar i els primers d'anar-se'n: quan nosaltres passàvem per Castellbisbal ells ja eren per la Meridiana, si cal refiar-se'n del Trúiter.


Llinars del Vallès, Castellers d'Esplugues


Vem ocupar ràpidament la Closca, vaig fer tres birres sense diners i vem tirar, els que vam volguer, sense obligar ningú, no fos cas, cap a la manifestació que era un mosaic o una Via Catalana™ o un parc temàtic independentista. 54 colles hi van anar amb camisa i hi van fer des d'un 3de9f a pilarets de quatre. El periple de la nostra colla en aquest cas ha estat erràtic, quedant-nos al marge del que la majoria ha fet, convocant primer al tram 37 i després al 6, és a dir, dividint divisòries, i tot plegat força patètic. Per a alguns ahir va ser un gran dia per a Catalunya i un dia molt trist i per oblidar per a la Colla. Jo, com que ja n'estic fins als pebrots d'aquesta puta colla en aquest tema, només dic que era el més lògic que passés (que féssim el pena), i aprofito per engegar a la merda tot déu (un altre cop).


Untitled


Aquesta foto d'una noia dels Xicots de Vilafranca m'ha agradat especialment:


Xicots


D'altra banda, la mani d'ahir (o el mosaic o la merda hippy que fos) va ser la hòstia en el sentit d'omplir Diagonal i Gran Via amb més d'un milió i mig de gent que, en general, demanaven la independència --o si més no aquest era el missatge explícit, més enllà de «déjame votarl, neng!», i malgrat que molta gent sembla que encara no se n'ha assabentat: sembla que allò fos per demanar que la merda fastigosa d'Estat en què vivim ens perdoni la vida i ens permeti butà. Va ser l'hòstia, doncs, com a demostració de força pacífica i totes les històries, però tot el farciment així com de festa major i performances mil·limetrades amb organitzadors que et diuen en quina clenxa d'espit t'has de posar, ja cansa. Si la política al puto Estat espanyol no avança, i continua sent tan espanyolista, conservadora i uniformitzadora (franquista) com sempre, i segueixen mentint i desinformat sense voluntat d'entendre res, la cosa fotrà un pet com un aglà per alguna banda. I jo ja estic tip de tanta collonada de tieta, que diuen.

I a cagar a la via.

FM Guissona, 2014

| No Comments

Vam arribar a Guissona una tarda de setembre; una alenada de flaires de merda de bestiar ens va donar la benvinguda a la capital agroalimentària de Catalunya. Era el tercer cop que hi anava, el primer per fer-hi castells, i vaig anar seguint la professó de cargolins fins a la plaça de l'Ajuntament, que amb prou feines tenia estelades, i finalment vem entrar a la plaça Major, la de l'església, on vem fer els castells.

Castellers d'Esplugues, Guissona

Em cago en els quatre puntals que aguanten la cagadora de Jesucrist.

Vem fer els pilars d'entrada: nosaltres dos, els Nens del Vendrell un, Margeners 4: a més a més, amb una estelada gegant. D'un temps ençà moltes colles han donat suport explícit a la independència i pel camí nosaltres ens hem fet més o menys catalanistes. En fi, deixem-ho estar.

Castellers d'Esplugues, Guissona

Nosaltres vem començar amb el 3de7, que va anar sense cap incidència. El Jordi Adalid s'estrenava de baix: jo era la seva agulla, va aguantar com un campió de puta mare. La seva mare s'hi va estar plorant força estona després, emocionada i tal. Tothom que passava per allà va felicitar el Jordi i tot seguit vaig anar al súper a comprar birres.

FM Guissona

Com es pot veure a la foto, hi havia estelades àdhuc al cloquer de l'església. En segona ronda tocava el 5de7, que per alguna raó vaig saltar del lateral de la torre i vaig passar a un lloc més allunyat i tranquil del castell, que no vaig veure gens però que pel que sembla va anar molt tranquil tot i que una mica lent, sembla que per les raons de tota la vida. Un altre 5de7 al sarró, i a buscar més birres.

FM Guissona

Aleshores va ser el torn del 4de7, que com a prova del 4de8 era molt estranya, segons alguns de tronc i de tècnica, que no entenien de què anava aquell castell. I si ells no ho entenen, jo encara menys, o sigui que res. Pel que fa al castell, va anar força bé, amb el meu baix que va anar perdent la posició i si hagués sigut un 4de8 hauria mort enfonsat i sebollit a plaça.

Castellers d'Esplugues, Guissona

Per cert, molt interessants aquestes pissarres noves amb les pinyes dels castells. Per plegar, un pilar de 5 i adéu-siau.

Pel que fa a les altres colles, els Margeners de Guissona van remuntar uns temps d'hores baixes i van descarregar exultants un 7de7 amb dues enxanetes, un 3de7 per sota molt treballat i remenat que gairebé peta, i un tercer castell que ara no recordo de la gamma alta de 7. Era la millor actuació en uns tres anys dels guissonencs i si us en voleu informar, la seva crònica és aquí:

Esplugues en primera ronda va descarregar un 3d7 lleuger, molt quiet i estable. En segona ronda també va ensenyar el seu 5d7 a Guissona, descarregant-lo eficientment. Tancant l'actuació descarregant un 4d7 tranquil i en vistes a un més que possible carro gros per la seva Festa Major.
Castellers d'Esplugues, Guissona

Dels Nens del Vendrell, s'ha de destacar que ens van plantar el 2de7 als morros una altra vegada i que en segona ronda van desmuntar un 5de7 perquè sembla que hi havia un merder important pel pom de dalt i l'enxaneta no va poder fer la passa a la torre. Van acabar amb un 4de7a que jo què sé.

En fi, què dir-ne d'aquesta actuació, què ha de passar les pròximes dues setmanes, amb assajos especials i actuacions i tota la pesca, etz, és una cosa que ara mateix no em ve gens de gust fer. Els assajos han començat aviat, hi ha molta feina a fer sobretot amb el 4de8 i poc temps per polir-ho. Hi ha un assaig especial de pilars per mirar de fer-ne un de nou, que el segon habitual es va trencar el genoll. Ja veurem com surten les coses, com segueixen els ànims, i tal. Jo ara plego d'escriure.

Châteaux Stats

| No Comments

Sé que us deliu per les meravelloses interpretacions dels numbros de la Colla que en Jep us cuina amb tot el desamort del món, i per tant obro el bloch i orxego un miasma de merda deletèria per a tots vosaltres, nefaris indígenes.

Enguany, fora d'actuacions que no són estrictament diades (cercaviles i altres actes filofestius o reivindicatius), hem actuat de moment 13 vegades, que són 2 més que l'any passat per aquestes dates. Pel que fa a castells grossos, hem fet un 3de7 per sota més (en total, 2) i hem carregat el 2de7 (l'any passat, res de res en tot l'any). En total, 22 castells de la gamma alta de 7; l'any passat, 19 amb dues actuacions menys. Això és degut al fet que no hem fet cap 3de7a (l'any passat, 4) i que 4de7 + 3de7 sumaven només 13 castells, per 17 enguany. En aquest sentit, aquestes construccions representaven el 40,6% dels castells de 7, pel 43,6% d'enguany. No és gaire significatiu, sobretot tenint en compte que, si atorguem a cada castell una puntuació (segons la taula del puto Concurs de Tarragona que faig servir, que no sé de quin any és), la mitjana de punts per construcció d'enguany ha estat de 172,2 --a mig camí entre el 3de7 (131 punts) i el 3de7a (185)--; l'any passat a aquestes alçades era de 171,4 punts. Això és perquè el 2de7 carregat i un 3de7 per sota més han fet pujar la valoració global; si a Sants haguéssim descarregat, per exemple, el 4de7a, hauríem fet uns 169 overall.

En general tot això resultava en una certa sensació d'estancament: sempre fèiem el mateix i era difícil engrescar la colla perquè no se sabia cap a on anàvem. En 9 de les 13 actuacions hem combinat 3de7, 4de7, 5de7 i 4de7a; en les altres 4 hi hem afegit un 7de7, dos 3de7s i un 2de7 carregat. Molt avorrit, sobretot tenint en compte que feia la sensació que teníem molt més potencial: per poder portar el 4de8 amb pinyes més assajades (d'alguna manera caldria haver-les assajades si es pretenia fer-lo abans d'estiu), per fer més 3de7s, etz. De fet, aquesta sensació del dia de la marmota ja la teníem l'any passat, en què superiors al 5de7 només vem fer un 7de7 i un 3de7s; en tot cas, vem portar 4 3de7 amb agulla (que enguany hem descartat), cosa que hi afegia una mica de varietat en un repertori repetitiu (val a dir, a més a més, que l'any passat vem fer el 3de7s i el 7de7 just a la darrera diada, per Santa Magdalena).

Així doncs, comparat amb el 2013, trobem que aquesta temporada té una mica més de varietat i també sembla que tenim més recorregut: podria semblar més fàcil de repetir el 2de7, el 4de8 al final haurà de ser per Festa Major si no el volen provar abans soprenentment, el 3de7 per sota podria reaparèixer en qualsevol moment i el 7de7 es pot fer sempre que hi hagi prou gent. Una cosa com el 9de7 s'havia plantejat només com a frikada. El 5de7 amb agulla (el pinxo de truita) per sort el vem descartar l'any passat perquè no anava enlloc. El 3de7 amb agulla no em fa res no fer-lo, que les pinyes són un infern.

En resum, ara començarem el segon tram de temporada i caldrà veure com ho fem per engrescar la colla i quina mena de campanyes de captació de gent engeguem (jo, com a responsable de Comunicació i Premsa i coses per l'estil, no en tinc ni puta ideia). Quan al primer tram es van començar a fixar objectius clars (bàsicament, el 3de7s i sobretot el 2de7), la resposta va semblar positiva. D'altra banda, l'efecte vintè aniversari potser ha ajudat a cohesionar el grup, tot i que no sé si gaire. Finalment, com que al setembre sempre tenim molta gent i tot va molt més rodat, és de suposar que l'engrescamenta anirà tota sola. Ja veurem. Demà tornen els assajos i suposo que haurem de fer cap a la Nau.

FM de Sant Joan Despí, 2014

| No Comments

Dimarts era un dia curiós i després d'una remullada per la Diagonal camí del passeig de Sant Joan on fai les pràctiques no remunerades i d'acabar a les 7 de la tarda en punt, vaig tornar a pujar a la bici i rabent i sallant el vent vaig arribar una mica abans de dos quarts de vuit a Esplugues per agafar les coses de castells i la càmera de gravar, que me l'havien encolomada. Com que l'actuació a Sant Joan Despí començava a les 19.30, anava amb una miiiiiiica de retard.

Abans sempre érem els últims en l'ordre d'actuació, però enguany les coses són diferents i així vaig arribar-hi cap a tres quarts quan ja alçàvem el 5de7, em diuen que al segon peu, després dels pilars d'entrada que, evidentment, no vaig veure. Vaig donar la càmera a l'Orlando, sense el trípode, que pel que em van explicar em va maleir els ossos i tota la meva nissaga fins als avantpassats australupitechs. I com que tot era bonic i bell i em pruïa un ou, m'ho vaig mirar de fora estant i vaig fer fotos a un 5 que em va semblar prou maco.

En segona ronda ja no me'n podia escapolir, i en una actuació que va anar rabent i veloç com en Jep a la bici, sense tenir amb prou feines temps de fer incursions per cercar birres al paki d'uns metres més enllà, vam pujar el 4de7 --m'havien dit que havia de ser el 4de7a i dissortadament vaig tornar a desinformar per trúitert--, amb quarts i quints del 4de8. La Paula, a l'agulla, va dir que s'hi col·locaven quints, com aquell qui res, i entre naps i cols, i tota la pesca, em va semblar un castells amb una història residual que refuso plasmar en aquesta immensa i gloriosa Chronica dels Feyts, malgrat que en acabat la crítica i el públic siguin unànimes a judicar-les d'excrescència nefanda copròbia. Però què hi farem, si els lectors no saben preuar així com cal aquest nèctart olímpic i s'hi rabegen com a la porcellera.

Mentrestant, rabent i sallant vaig tastar les delícies de la llauna d'Estrella i va ser l'hora del 4de7a, que va ser can penja i despenja, i de poc que no s'esbaldrega, en efectivament. La baluerna es va anar bastint (vestint!) com un edifici d'un arquitecte modernista passat d'espit, amb mides estrafetes i estireganyant-se d'aquí i estrenyent-se astoradorament d'allà, i amb el segon del pilar que li lliscaven els peus endavant per les espatlles del baix remugant. Quin desori, quin poti-poti, quin niu de puputs, quina olla de cargols! El desgavell es va envolupar (com si fos el contrari de desenvolupar) i es va desmuntar amb seny proverbial.


FM Sant Joan Despí. Castellers d'Esplugues


Vet aquí l'única foto que penjaré de la cosa. Va, una altra, que demostra que malgrat que hi havia poc temps per fer birres, sí que es podia descansar a l'ombra de l'església del costat de l'ermita.


FM Sant Joan Despí. Castellers d'Esplugues


En repetició, i amb algun canvi, el 4de7a es va vestir (bastir!) amb més bones mides, tot i que encara amb algun neguit. El segon del pilar sembla que va deixar-se anar massa aviat, cosa que va contribuir que l'agulla brandés més del compte, amb un rum-rum i amb un ai al cor, i un enjòlit a mercè de les bressades, que en salvar el perill va merèixer un estentori aplaudiment i clap-clap de la plaça, que val a dir que era força plena. Una lluita titànica del segon que va ser una bella cosa de no dir.

I res, el pilar de 5 per plegar i adéu. No es va obrir la Closca i vaig anar a casa a descansar d'un dia estrany i una mica atabalador.

Voldria només esmentar la feina dels de Cornellà, que per la seva festa major, el Corpus de diumenge, van descarregar el primer 7de7 de la seva història i van afegir-hi 5de7 i 4de7a, una actuació molt bona d'una colla que potser s'envolarà enguany. Van estar a punt d'empatar la nostra actuació a Sant Joan Despí, però finalment van descartar el 5de7 perquè anaven una mica justos. La millor actuació dels cornellencs des de fa algun temps indeterminat, amb força seguretat, i que tinguin molta sort enguany.

I res més, per a més informació, el web, malparits: http://www.cargolins.cat/content/resultats-de-sant-joan-despí-i-prèvia-de-figueres

Diada de Badalona, 2014

| No Comments

Ahir diumenge tornàvem a les places i actuàvem a Badalona amb els Borinots i els Micacos. Era el segon cop que anàvem a Badalona, segons les bases de dades; la primera vegada va ser el març del 2010 i vem actuar al passeig marítim per fer castells de sis, amb el 2de6 com a millor cosa. Pel que fa als Borinots, actuem amb ells molt sovint i enguany ja era el segon cop.

I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica --l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda-- vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues


A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues


En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues


Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.

Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:

Aquella tarda l'ambient era estrany: la gent estava molt dispersa, érem quatre piules, la plaça era molt gran i no hi havia atmosfera de diada. Vaig dir a l'Àdal, que era el cap de colla aleshores, que estigués molt concentrat en aquell castell, i ell em va dir, gairebé emprenyat, que esclar que ho estaria, com sempre. El castell va anar regirat tota l'estona i al final el pilar va caure.

Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany.
DSC05071


Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.

O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues


Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues


Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.

Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.

Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.

I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.

Diada d'inici del 20è aniversari

| No Comments

Fa un grapat de dies, diumenge, la Colla va començar la temporada, la dels vint anys, i tal i tal.

Jo venia de l'Espanya profunda, a pocs quilòmetres de Catalunya, i no havia anat al darrer assaig. Feia fred i havia plogut per les terres del desert aragonès, però la tornada a la vila d'obertura i harmonia va ser assoleiada i radiant com un matí de primavera. Vaig arribar que descarregaven els pilars d'entrada i vaig posar-me a la pinya, amb jersei negre àdhuc, de segon lateral d'un quatre de set. Com va anar aquell castell? Ni puta ideia. Des del meu racó de pinya vaig sentir que a la descarregada hi van haver avalots i vaig sentir remors de remenada, però jo què putes sé. Al vídeo de la quarta ronda el vaig veure si fa no fa com sempre.

Aprofito per dir que des que sóc a la colla només he faltat a una diada, al Serrallo de Tarragona fa alguns anys, i em sentia estrany pel fet que potser me'n perdria aquesta. Però no sé, em sento com un Jep que necessita vacances.

Així que en Jep vacant va anar a fer una cerveseta a la paradeta que havíem muntant --glòria i llaor a les paradetes de birres castelleres-- mentre les altres colles feien la seva, que no recordo gairebé gens què putes era (poder els de Sants el 7de7, i els poblesequins qualsevol altra cosa de set), fins que va ser l'hora de fer un altre castell, aquesta vegada amb camisa blava, que en Jonàs, diligent i amable com sempre, m'havia dut de la Nau. Era una camisa de les antigues, que m'excitava i tot, però que vaig haver de retornar al capdavall, malauradament. I ens tocava el 5de7.

El 5de7 és el nostre castell insígnia etc. que l'any passat ens va caure per primer cop en molts anys etc. i que els de la Tècnica van trobar que era el castell adient per donar categoria a la cosa, atès que no havíem començat mai cap temporada amb aquesta construcció, i així podíem dir, amb una tranquil·litat pasmosa, que protagonitzàvem el millor inici d'any de la nostra mil·lenària història. En aquest cas em van deixar ser agulla, la meva posició preferida, malgrat que havia fallat als dos assajos de la setmana, un indret privilegiat on vaig veure de puta mare com s'alçava el cinc amb fermesa i com es remenava a la descarregada, amb gemecs d'un baix, el de la rengla, si no vaig errat, que bé pot ser perquè ja fa dies d'allò i no me'n recordo gaire. 5de7 al sac i ben lligat, que aviat és dit, i de camí a la paradeta, que una cervesa m'esperava.

En tercera ronda era el torn del 3de7. Com que m'hi van posar al darrer cordó, vaig aprofitar per fer fotos i veure el castell, que de fora estant em va semblar petri i mansuet, i desconec si tenia més història que això que estic dient. Miraria el vídeo del castell un altre cop, però crec que no s'ha penjat encara (com a responsable de comunicació i premsa potser m'ho hauria de fer mirar), o sigui que la impressió que en vaig tenir és la definitiva per a la chrònica dels feyts.

I alabat sia Jaume Barri.

Per acabar perpetràvem el pilar de cinc. Va pujar amb aquella tranquil·litat, però aleshores el terç va semblar que no ho tenia gens clar: li van lliscar els peus endavant, o això diuen, i va pensar que l'espadat (espadat!) fotria un pet com un aglà, i així el va fer baixar. Mes, nogensmenys, amb la quarta fora, la terça va recol·locar els peus i la Mar va tornar a enfilar-s'hi. Jo em pensava que el desmuntaven de totes totes, però en veient que les gralles, després del desconcert del cas fortuït, reprenien la tonada del toc, vaig tornar al lloch dels feyts i vaig veure que, en efecte, l'enxaneta estava a punt de coronar l'espadat! Vaig fer la foto i em va rondar pel cap el dubte: intent desmuntat o un sol intent? El nostre trúiter deia que intent desmuntat, però després de mirar el vídeo i de parlar amb el cap de colla i la Marta i amb en Jaume Barri, vem arribar a la conclusió que només havia estat un intent, descarregat. I així deu haver quedat per als annals de la història, si a tothom li sembla bé.

Vem anar a la Closca a menjar el pollastre del Cardona i jo vaig passar a dormir, que estava mort, i vaig tornar pel Barça, que va guanyar al Madrit amb polseguera inclosa, i aleshores vaig passar per casa la cunyada, que m'hi esperaven, i aleshores vaig passar per casa, que era de nit i tenia fred i necessitava una mica d'escalfor.


PD. La Lourdes es va estrenar de baix al pilar d'entrada. Segons el Txus, «la iliana es va estrenar enxaneta al pilar de 4, i el cuatrecasas de baix al tres, i la rosa com a terç al 4... i crec que ningú mes.... I jo al baix que escoltava gemegar era el de la torre.... a veure si es que gemegaven tots els baixos??!!!!!». En el punt aquest dels gemecs, segons el Jonàs era el de la plena. Jo estava a la buida i diria que vaig sentir-ho a la meva dreta.

Assemblea 2014

| 1 Comment

Una temporada més comença de debò amb l'Assemblea General Ordinària de la Colla, enguany molt tocatardana i amb la Junta Directiva que encara té un any més de mandat. Així doncs, la gràcia de l'Assemblea era escoltar les explicacions del president i del cap de colla, i els tres punts inclosos en l'ordre del dia: la quota obligatòria, l'adhesió al dret a decidir i la participació o no al Concurs.

Pel que fa a la primera part, en Ramon va posar èmfasi en el tema social, en la implicació i la vitalitat de la colla, va parlar una mica de com s'ha fet l'any passat i com pinta la vinent, que és la del 20è aniversari, en la qual vol fomentar la «cultura castellera», per exemple amb la ressuscitació del butlletí, la creació d'un espai a la Nau d'informació etc., i amb l'Escola de Castells, que va lloar dues vegades o tres durant el seu parlament. També va parlar de la neteja dels locals, per la qual cosa es vol organitzar uns escamots rotatius d'unes vint persones que ja veurem com aniran, i de l'economia de la colla, per a la qual cosa va introduir el tema de la quota obligatòria, de què es va parlar a bastament més endavant. En general, considera que el 2013 ha sigut una molt bona temporada, però la 2014 ha de ser encara millor.

En Lluís va analitzar l'apartat tècnic, que l'any passat va tenir alguns punts polèmics, els quals va repassar. Va repetir que no hem fet per primera vegada castells de sis a plaça, va dir que ha estat una bona temporada però que no n'estan satisfets perquè no s'han aconseguit els objectius plantejats, o si més no, no tots. Aquí va repassar alguns punts polèmics: els assajos de 5de7a i 3de8 d'inici de temporada, «que no anaven enlloc» i que van donar pas al 3de7s, 4de8 i 2de7. Va parlar de la canalla, però vaig badar i no sé què va dir exactament; aleshores va parlar dels troncs i dels problemes de comunicació que hi ha hagut i del cas del 2de7; tot seguit, va constatar que les pinyes han sigut molt nombroses i va justificar que, després de Vilafranca, en què érem més camises que uns Xicots que van portar-hi castells de vuit, va adonar-se que teníem prou potencial per provar aquests castells en totes les places, cosa que efectivament es va fer: de Sant Mateu al Poble-sec en totes les actuacions vam provar el 4de8 o el 2de7. Això va donar pas al cas del 4de8 de Sants, uns aclariments que a mi continuen sense satisfer-me i que m'ho deixo estar per no seguir desbarrant. En la presentació del 2014, a banda d'altres qüestions, va remarcar que aquests dos castells seran l'objectiu principal des del primer dia i, d'altra banda, va explicitar el plantejament de la Tècnica sobre el Concurs, que és el mateix de sempre.

A diferència de Minyons de Terrassa, que voten aquestes valoracions i presentacions del projecte, nosaltres no ho fem i així ens vam poder estalviar qualsevol altre maldecap, i vam passar directament a votar el Concurs. Les posicions sobre això són exactament les mateixes que fa dos anys: en Rai va prendre la paraula per pronunciar exactament les mateixes paraules que aleshores, llevat d'allò dels hippies de merda, amb l'únic argument nou que, si molta gent hi està en contra ara mateix, és perquè al 2012 ens va anar malament, però que ara ja n'hem après. L'únic portaveu que es va alçar contra el Concurs va ser en Pujo, que va parlar de les característiques i format del Concurs, etc. la votació va resultar 64 a favor i 29 en contra. La meva opinió sobre el Concurs està aquí i aquí i no ha canviat gens.

Pel que fa al tema de la quota obligatòria, va acabar 71 a favor, 8 en contra i 16 en blanc o nul. D'això no parlo més perquè no acabaré mai.

Finalment, sobre el dret a decidir, la votació va ser 55 a favor, 12 en contra i 27 en blanc.

I ara a veure si ens hi entenem. Es diu de totes les maneres possibles que la colla és apolítica, però fet i fet ara rellegia els estatuts, dels quals tinc una còpia a casa, i no ho he vist per enlloc:

Assemblea 2014

Fa dos anys vam aprovar el Reglament de règim intern, en el qual sí que hi surt això:


Reglament de Règim Intern

Art. 1. - PRINCIPIS GENERALS

La Colla de Castellers d'Esplugues és una agrupació castellera oberta a la participació de totes aquelles persones interessades en l'activitat de fer castells, sigui quin sigui el seu lloc de residència.

És una associació de caràcter pluralista, en el sentit més ampli del terme: social, cultural, religiós i polític. Per aquest motiu, en cap cas participarà en actes de caire partidista i s'abstindrà de prendre posicions d'aquest caràcter.

La Colla pretén organitzar-se i dirigir-se de la manera més democràtica i participativa possible.


En general, s'ha entès que els valors democràtics i catalans no es discuteixen i que per adherir-se a una qüestió simplement democràtica no calen assemblees extraordinàries. En tot cas, per a coses que poden entendre's com a partidistes o polítiques, sempre s'ha consultat la colla.

Ahir votàvem adherir-nos a la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat; aquí se'n pot llegir una notícia. Com a punt destacat de la notícia, copio això:


D'acord amb l'esperit i les línies mestres d'aquell Pacte [Nacional pel Dret a Decidir] s'ha creat la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TPDD), amb l'objectiu de treballar per fer possible la màxima coresponsabilitat de tota la ciutadania de la comarca en la defensa de la voluntat de la majoria de ciutadans de Catalunya de decidir sobre el seu futur institucional mitjançant una consulta democràtica, és a dir, del Dret a Decidir.


Estrictament, adherir-nos a la Taula no requereix ni tan sols una votació en Assemblea, perquè és una qüestió purament democràtica. Com que es pot considerar que és partidista perquè hi ha partits que no estan a favor de la democràcia bàsicament perquè consideren que el poble de Catalunya no té dret a fer res, és altament recomanable consultar la colla per escoltar les diferents opinions.

Això no treu que, bàsicament, estiguem parlant d'un tema de democràcia general. No adherir-se amb l'argument que es fa política és fer encara més política que no adherir-s'hi. Sostenir que hem esdevingut independentistes és una parida.

I després també hi ha el tema que la colla «només fa castells». Si la colla només fa castells, aquí us quedeu. La colla, en principi, a més de fer castells intenta fomentar la participació dels seus integrants de manera activa i coresponsable; segons el Reglament:


Art. 2.- FINALITATS

Els objectius de la Colla són:

a) Practicar, ensenyar i difondre la tradició castellera

b) Realitzar totes les activitats socials necessàries que permetin una millora del nivell casteller de l'Entitat i dels serveis a tots els components de la Colla.

c) Contribuir al desenvolupament personal dels associats mitjançant aquestes activitats.


En general, algú que està a la colla i només fa castells, pot ser molt bo tècnicament però per a mi és un mal casteller. Una colla de castells hauria de permetre desenvolupar la cultura participativa de què parlava en Ramon al començament; és una entitat cívica en què els components es comprometen no només a fer pinya. És el «civisme» ben entès que sembla que molta gent no acaba d'entendre.

Els que diuen que adherir-se al dret a decidir és partidista, els puc comprendre però no hi estic gens d'acord. Una entitat cívica, assembleària i catalana no pot estar en contra d'un dret democràtic bàsic del seu país. Una colla, com a entitat cívica, no pot estar al marge de fets tan generals com aquest, de la mateixa manera que participem en la vida sociocultural del poble i fem coses que segur que al PSC no li agraden, però les fem igualment. Dir que tot és política és un tòpic, i hi ha coses més polítiques que d'altres, i en tot cas l'Assemblea és sobirana i decideix si vol anar al Concurs o tirar-se d'un precipici.

I a la puta merda.

XIX Trobada del Baix, 2013

| No Comments

Ahir va ser la XIX Trobada del Baix, que per tercera vegada organitzàvem els Castellers d'Esplugues si no vaig errat des que es va començar a celebrar l'any 95, si també vaig bé. Aquesta és una actuació força distreta, normalment amb moltes incidències i un elevat percentatge d'intents no descarregats. Són actuacions en què es pot veure una mica de tot, no gaire maco. I això és així.


DSC08172


L'altra Trobada del Baix que he viscut a Esplugues va tenir lloc a la plaça de l'Església, que té un altre nom segons l'Ajuntament però me la bufa. Aquesta vegada la fèiem al Pou d'en Fèlix, que és un lloc de pas que afavoreix que el públic ens vegi; tanmateix, l'hora d'inici, les sis de la tarda, amb la calor escanyant que feia i que acubava mantenia la pista com una mena de paella vermella gegant on s'escaldaven cargolins.


DSC08052


Una de les característiques de les Trobades del Baix és que són places no gaire castelleres. Així, al principi només hi érem els castellers de les vuit colles presents (n'hi faltaven tres per fer el ple, onze). A poc a poc, a mesura que el sol declinava, hi anava apareixent el públic, que s'asseia als graons que fan de graderia, i ja cap a les vuit del vespre fins i tot comptàvem amb el venedor de globus habitual, que resta un punt en castellaritat de la plaça. El Natxi, que ahir va tornar, somriu indiferent a la perversió inherent als àvols globus madafakers.


DSC08146


Un altre punt negatiu era la manca de cervesa a plaça. Amb el munt de castellers presents (uns set-cents), amb un parell de cubells amb birres i glaçons hauríem fet alguns calerons. Però era massa feina. Una altra cosa que no m'agradava era la presència d'un speaker; això darrer és un component molt desagradable de moltes Trobades del Baix, però per sort ens va fer el favor el Pep Ribes i la megafonia va quedar excelsa. Realment, amb la complicació del sistema de rondes, un speaker era mitjanament necessari, malgrat que a mi no m'agradi gens i que m'hi mostrés desfavorable en les juntes en què parlàvem d'això.


DSC08151


El protocol de plaça era una petita paranoia. Eren tres rondes més repetició en què les colles actuaven conjuntament en grups de tres. Així, nosaltres actuàvem alhora que ho feia Sant Feliu, per exemple, de manera que no vaig veure els seus castells i no en puc malparlar. Les colles, en tot cas, anaven força a la seva i de rondes estrictament conjuntes n'hi van haver poques. I ja he concordat el verb «haver-hi», que se suposa que és impersonal perquè els gramàtics són una colla de pesats primfilats que si fos per ells parlaríem encara en llatí clàssic.


Image00077


Així que si poses al mateix sac una plaça poc o gens castellera, megafonia, blocs de pisos lletjos del desordre urbanístic de la perifèria de Barcelona, un munt de colles amb un munt d'intents frustrats i un protocol de plaça estrambòtic, més l'habitual venedor de globus i l'absència de cervesa a prop, obtens una barreja poc salutífera, força indigesta.


Image00034


Començàvem amb el pilar de quatre característic i érem els primers d'actuar amb Sant Feliu i no sé si una altra colla. Al segon peu alçàvem el 3de7a, en què l'agulla tornava a estar girada i que em va semblar que el segon tornava a remenar força. Vaig agafar amb el braç esquerre la cuixa del segon si fa no fa per sota del cul, fent com si fos un primeres, atès que és com em va dir el Jonàs que havia d'agafar, i vist el panorama suposo que és la millor opció, tot i que així no puc fer tanta força de lateral.


Image00045


En segona ronda portàvem el 5de7, que vem aixecar a la primera i que se'm va fer etern. Desconec si hi va haver cap problema; el vaig veure una mica remenat però bé de mides, si més no al tres, que és on feia d'agulla, i patapam.


DSC08104


En tercera ronda, al segon peu, enfilàvem un 4de7a amb una certa remor constant i una mica de remolí a l'agulla, i és que potser el nostre segon hauria de fer una mica més d'esport. Plegàvem amb un pilar de cinc que em vaig mirar de lluny, fent fotos.


DSC08158


D'aquesta manera igualàvem la millor actuació feta en una Trobada del Baix, que és la nostra de l'any passat. Els millors castells són el 4de8 i el 2de7 dels Castellers de Cornellà de fa la tira d'anys, segons el Castellística. I, parlant de Cornellà, comentarem la seva actuació ràpidament.


Image00028


Tot i que s'havia especulat fa unes setmanes que podrien dur a Esplugues el 5de7 i castells amb agulla, i per tant portar un programa semblant o igual al nostre i presentar-nos batalla (i tenint en compte que les darreres setmanes anàvem amb dubtes hi podia passar qualsevol cosa), al final Cornellà ha tornat a perdre volada i han portat, només, tres i quatre de set, cosa que em decep una mica. Vaig estar parlant amb gent de la colla i sembla que els aires estan una mica enrarits i és difícil enlairar-se, així; ja veurem.


DSC08068


Començaven amb el 4de7, que com és característic semblava força feixuc i sòlid, malgrat que les mides no eren les millors del món; amb tot, la canalla es va acabar fent enrere pel guirigall del castell i per malentesos d'aquests, que sembla que la van atabalar. Així s'unien a una primera ronda en què de set castells (Viladecans hi va fer un pilar de quatre) només tres es van descarregar: el nostre 3de7a i 2de6 i 4de6 de Sant Feliu i Carallots respectivament. Aquella era una ronda infumable.


Image00053


En segona ronda el tornaven a intentar. El castell va pujar més sòlid i la canalla no va dubtar, de manera que es va descarregar sense més entrebancs. En tercera ronda completaven el 3de7, que tampoc no era el més rodó del món però que es va ventilar fàcilment.


Image00076


En la quarta ronda, de repetició, feien el 2de6, amb uns terços molt veterans i pesats, que semblava una prova de torre de set... Com és habitual últimament, no feien el pilar de cinc de comiat també per problemes de canalla, que em van comentar una mica. El panorama de Cornellà no sé si s'esbrossarà gaire els mesos vinents; tornem a actuar amb ells a Sant Joan Despí per Sant Joan i a la vigília de la nostra Festa Major. Els podrem anar seguint de prop, tot i que ja els he vist molt enguany: a la Diada de Primavera de Cornellà, al Corpus de Cornellà i a la festa de Primavera de Sant Feliu. Ja veurem... En tot cas, si esperava que ens poguessin tocar una mica el voraviu ahir a la Trobada, és evident que estaven aparentment molt lluny de nosaltres.


DSC08062


Dels que m'esperava qualsevol cosa era dels Castellers de Castelldefels. Havia sentit per Twitter que hi havia possibilitats que fessin els castells bàsics de set, i coneixent-los sabia que per poc que en tinguessin oportunitat els provarien. I així va ser: amb força poca pinya van anar enfilant un 4de7 que de seguida va perdre mides i que es va fer baixar amb dosos col·locats. Aleshores, un segon, que havia anat perdent posició, es va enfonsar moltíssim. Va ser un petit miracle poder desmuntar aquella tonyina.


id 4de7 Castellers Castelldefels


Em van explicar dues versions completament delirants del que havia passat allà dins. En una, m'asseguraven que dues agulles havien fotut el camp de dins; no eren de la colla i van fugir-ne espantants. En l'altra, si la vaig acabar d'entendre, sembla que el baix no ho va veure gens clar i també se'n va esmunyir, o una cosa així. Vés a saber. Jo no ho vaig escoltar, però sembla que el tronc i la pinya era un brogit de brams i xiscles. El panorama de fora estant era esglaiador...


DSC08116


Va prevaldre el seny en endavant entre els grocs, que segons em van explicar també tenen una mica de mala maror interna. En les rondes següents van fer 3de6a, 4de6a i 3de6, que no recordo gaire o gens. No en vaig prendre notes i no en puc fer la crònica; el record que en tinc, però, és que no van patir gaire malgrat que no eren castells gaire macos.


large


Els que sí que estan bé, dins el seu nivell, són els Castellers de Sant Feliu, que a primera ronda van descarregar el 2de6, que havien recuperat precisament a la Diada de Primavera en què també vam coincidir amb Cornellà. Vaig veure la torre un moment per una escletxa que em deixava la pinya del nostre 3de7a i m'és, per tant, impossible de dir-ne res. Les fotos que n'he vist, i el bocí que en vaig entrellucar des de la fondària del nostre castell, tendeixen a informar que estava molt bé. La foto de dalt és també de l'Àlex Tarroja.


Image00048


En segona ronda descarregaven un 4de6a que ignoro completament com va anar, i tot seguit van provar el 3de6, que sí que vaig poder veure perquè, com ja he dit abans, de rondes estrictament conjuntes se'n van fer relativament poques. Paradoxalment, tot i ser el castell més senzill de la sèrie, el van desmuntar, unint-se al festival d'intents desmuntats de l'actuació. Sembla que la canalla va dubtar molt a l'hora de remuntar dosos, però potser em confonc. En la quarta ronda, de repetició, el descarregaven, també amb algun embull amb la canalla. I res, felicitats als roses, que van fent castells de sis amb regularitat i una certa solvència.


DSC08088


I pel que fa a les colles consolidades, només em resta parlar d'Esparreguera, que des del 2012 es tornen a considerar baixllobregatins, segurament segons m'explicaven l'any passat per una simple qüestió pràctica: els va bé aquesta actuació. Tot i que diria que sovintegen els castells de set bàsics (sembla que enguany ja n'han fet nou), ahir eren força pocs i, amb més seny que els companys grocs, van portar un programa de mínims amb 2de6, 3de6 i 4de6. En primera ronda havien desmuntat el 4de6; les mides a terços no eren gens bones i la canalla va dubtar molt. La seva torre la recordo molt forta, el 3de6 crec que no va tenir res destacable i em penso que el 4de6 del final no acabava de ser gaire maco.


DSC08070


I resten les tres colles novelles, que van tenir sort dispar. Els Carallots, que ja estan batejats i van d'un taronja més fosc que el dels Pataquers, van poder descarregar el 4de6 força regirat de la primera ronda, però en les tres de després van desmuntar-ne tres: dos cops el 4de6a, un cop el 3de6. Semblava que han de polir força la canalla i els troncs, però bé, van fent via.


Image00040


Gavà, que encara no sé si reprenen la mateixa entitat que es va mig extingir fa uns anys o si són una colla diferent (perquè, vaja, haurien d'anar de blau, com abans), i Viladecans, dues colles a tocar l'una de l'altra i de Begues (que no va venir) i Castelldefels (de qui ja n'hem parlat), va semblar que competissin per fer el primer castell de sis a plaça, però la competició es va reduir a veure qui hi feia més intents no descarregats.


Image00051


Viladecans feia un pilar de quatre en primera ronda i després queia de 3de6 i el desmuntava en tercera ronda. Renunciava a la quarta. Pel que fa a Gavà, queia del 4de6 d'inici i desmuntava el 3de6 i el 4de6 després, renunciant també a la quarta ronda.


DSC08140


Amb això, sumaven 12 intents no descarregats d'un total de 28 castells, que significa un 43% d'ineficàcia baixllobregatina. Totes les colles, llevat d'Esplugues, van desmuntar algun castell, i dues van caure. Vaig escriure un dia que la Trobada del Baix és la que més intents estranys deu veure de tot el calendari, i més castells de sis més aviat desllorigats, i segueix sent cert. Es pot dir que és bonic veure que les colles petites lluiten per sobreviure i fer-se un forat, i anar veient com colles com Sant Feliu de mica en mica van millorant, però una llambregada als anys anteriors i el record recent d'ahir apunten a un cert pesombre.


DSC08169


Bé, després del reguitzell de pilars de quatre (una comarca amb uns 800.000 habitants, sense comptar l'Hospitalet, només té un pilar de cinc...) es va ballar una Polka d'Ours gegantina, que és una cosa que als més tradicionalistes els enfurisma, i aleshores vem anar passant cap a la pista coberta per sopar, que ja eren les nou, acomplint al peu de la lletra el que l'organització havia previst.


DSC08179


Allà tots plegats vem sopar i va estar molt bé i vem fer relació, mentre grallers d'Esplugues tocaven alguna coseta com una mena de prova de protoconcert de gralles que es vol fer per als nostres vint anys, que seran l'any vinent. El sopar va volar i en acabat el grup A Folk Lent, amb algun músic de la colla i tots d'Esplugues, van tocar durant unes dues hores música folk, com el nom del grup indica, d'aquell que s'acompanya de ballarugues divertides i lleugerament etíliques. Va marxar molta gent de les colles però alguns s'hi van quedar, sobretot de Sant Feliu i Castelldefels i algun d'Esparreguera i de Sant Vicenç, i algun altre. Després l'Adri va punxar música i cap a les dues vaig veure que estava una mica borratxo i pensant si anava a la Closca o si m'enfundava al llit, vaig triar aquesta segona opció i alabat sia Jaume Barri.


DSC08194

En fi, què n'hem de dir d'aquesta Trobada del Baix? Per a nosaltres, ha significat tornar a tocar el nostre sostre actual, per damunt del qual ens és molt difícil d'anar: 3de7s, que ara reprendrem, 2de7, que ens fa llengotes des de fa molts anys, i 4de8, que allà ens espera, després del primer descarregat al primer intent, perfecte, i del segon que va petar de manera típicament cargolina al Concurs. La gent ha començat a tornar a l'assaig, o això sembla, i dissabte érem força colla, però per fer alguna cosa de profit hauríem de mantenir-la i seguir engrescant els que vénen poc o gens.

Com a organització, trobo que va estar molt bé, sense cues per sopar (a diferència de les dues últimes edicions, per exemple) i amb un grup de música de la corda que a mi m'agrada força. Els preus del bar eren populars, tot i que jo els hauria apujat una mica; però així estaven bé. El protocol de plaça no m'agradava però és difícil empescar-se sistemes per agilitar aquestes actuacions amb tantes colles i tants intents estranys. En fi, hem muntat un concert després de moltíssims anys (després de la merda de grup que va venir a l'anterior Trobada del Baix, precisament) i em fa la sensació que no hem perdut calés i que n'hauríem guanyat si els preus del beure haguessin sigut una mica més alts i si haguéssim tingut cerveses a plaça (que segueixo sense entendre per què era tan difícil tenir-ne). De cara a l'any vinent tenim una experiència força positiva per muntar algun sarau important pels vint anys.

I això és el que tècnicament i diguem-ne administrativament n'opino. Ara bé, la mandra que em feia aquesta actuació abans de començar, a les sis de la tarda (podria haver començat més tard, però llavors s'hauria allargat massa, tot i que tampoc no és cap problema acabar a les deu, per exemple), era abissal. Però bé, al cap i a la fi va estar bé i vem poder presenciar el nivell del Baix Llobregat i compartir plaça per primer cop amb les tres colles novelles i amb Esparreguera, amb qui ens relacionem normalment només en aquesta actuació. I apa, punt.

Crònica de La Vanguardia.

La Batalla del Llobregat

| No Comments

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.


Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

Intercasteller 2013

| No Comments
salt


Ahir, per a mi, va ser un dia nefast. Això és la crònica censurada d'un seguit d'ensopegades ben típiques en mi: diuen que la positivitat atreu la sort i per això dec regalimar dissort.

Vem anar a Salt, Girona, al Torneig de Futbol Intercasteller, un esdeveniment etilicoesportiu que organitza una colla castellera diferent cada any. Ens llevàvem amb Esplugues nevada i preníem l'autopista amunt fins que sortia el sol i feia un clima agradable a Salt. Era un matí radiant i jo em trobava molt bé.

Un cop instal·lats mínimament al camp el primer que vem fer va ser anar a comprar cerveses: 48 llaunes en dues bosses isotèrmiques amb glaçons. Jo ja sabia que a la nit estaria fet una merda, però amb tot cap a quarts de tres ja n'havia begut sis o set.

El segon partit va ser contra els Borinots. S'havia mig despenjat l'estelada que havia posat rere la porteria; anant-la a recol·locar una pilotada de rebot dels santsencs em va partir les ulleres per la meitat i em va trencar un vidre. Sort que duia les de recanvi, que havia pres per si de cas: en dies de voràgine alcohòlica mai no saps què pot passar. Fins al moment encara no havia tingut temps de beure gaire (n'havia begut tres), però és evident que amb més reflexos segurament podria haver evitat que l'hòstia fos tan forta.

A la fase de grups havíem guanyat amb força diferència a Cornellà (7 a 2 o una cosa així), havíem empatat a 1 amb Sants i havíem guanyat també amb força marge els Salats de Súria. Vaig menjar l'entrepà cap a les 3 mentre els de Cornellà es barallaven amb els Borinots (un de Sants va fotre una plantofada a la cara a un de Cornellà) i a la fi vem baixar cap al poliesportiu on dormiríem. Havíem quedat empatats a punts amb Sants, primers de grup, que tenien millor gol average; ens classificàvem segons i jugàvem contra Berga, que eren bons i ens van guanyar 3 a 0.

A aquelles alçades, ja començava a anar perdut. En algun moment vaig sortir a fer un riu; ja era fosc, però un segurata em va veure i em va dir que em posaria una multa de 800 euros, que ja veurem perquè no em va donar cap resguard de res. Aleshores, després de perdre el temps amb aquell imbècil, vaig adonar-me que estava a la deriva de la nit, naufragat, derelicte. Vaig mirar al voltant i vaig fer memòria d'on tenia la motxilla; vaig anar amunt i avall fins que a la fi la vaig trobar. Després vaig mirar d'entrar al poliesportiu. En algun moment vaig jeure en un pàrking i vaig fer un clucull. En fi, vaig retrobar el poliesportiu i vaig sentir-me molt estrany: alguns havien desaparegut, d'altres no s'havien bellugat gens i semblava que l'hora o dues hores que havia estat a la deriva no haguessin transcorregut mai. Vaig observar que hi havia un moviment de deserció imminent i vaig veure que no fotia absolutament res a Salt, que estava ofegant-me en la nit gebrada i que si seguia enfonsant-m'hi podia acabar molt malament. Em trobava realment naufragat de totes totes, agafat a una fusta esperant que la següent onada acabés de sepultar-me. O sigui que vaig pujar al cotxe i vaig marxar de Salt.

Hem quedat tretzens, finalment, igual que l'any passat. Vaig veure que l'equip tenia molt bon nivell, però amb Berga ens vem començar a desinflar. Ara, amb més calma, em fa una mica de ràbia haver-me perdut la part divertida de l'Intercasteller: la nit, i també el diumenge de ressaca. Però al cap i a la fi no m'importa gaire haver-m'ho perdut. Em fa més mal el blau de l'ull del vidre trencat, i aquesta mena de forat negre que sento.

Què, gran crònica de l'Intercasteller, oi? Podria explicar una mica més com vaig viure el que vaig veure, però passo. Al vespre vaig tenir el que normalment s'anomena "nàusea" en versió de lucidesa alcohòlica, un moment en què els fets es presenten diàfanament inconnexos i absurds, successió d'instants presents sense passat i sense futur, sense res que els justifiqui: tot el que podria redimir l'existència s'esvaneix, s'esboira, s'envola, s'enfuig i només quedo jo amb la meva estòlida solitud.

Vaig pujar al cotxe i vaig mirar per la finestra com travessàvem rabents la nit fins a Esplugues. Vaig dir adéu a Girona i amb recança vaig dir adéu als qui m'havien portat a la Closca, i vaig dir adéu a la Closca i vaig pujar a casa, i vaig decidir que aniria a veure el Barça a l'Avenç amb una o dues o tres mitjanes.

Aviat posaré més fotos aquí.


Intercasteller 2013 Castellers d'Esplugues

Assemblea 2013

| No Comments
DSC06615

L'Assemblea del 2013 ha estat tranquil·la i àgil i, malgrat que s'ha celebrat ja segons els nous estatuts o nou reglament de règim intern, no hi ha hagut al cap i a la fi cap novetat destacable en la successió dels fets.

Com cada any, el Marquès va decidir que havíem de llegir l'acta de l'any anterior. Sempre ho demana, segurament per fer-se el graciós, però és soporífer escoltar la Sílvia, la secretària, com recita sòpitament l'ensopit text de l'acta.

Un cop enllestit --moment que vaig aprofitar per trascolar el que em restava de suc d'ordi fermentat; sense el nèctar de Demèter encara hauria xerricat més les meves paraules després-- la Sílvia va repassar l'estat de comptes que, tot i que sembli mentida, va sortir amb força beneficis en esguard d'altres anys. Això és degut, segons el meu parer, al fet que hem augmentat molt els ingressos propis: tot i que algunes activitats eren parcialment gratuïtes i algunes força deficitàries, el còmput global ha estat bastant positiu. Per això, tot i que tant la Sílvia com el Tarrés deien que «hem fet més coses amb menys diners», jo ho matisaria i diria: «hem fet més coses amb menys diners públics però amb molts més recursos propis».

Bé, deixant de banda això, la Sílvia va recordar com funcionava el cens, que va ser aprovat tot seguit.

El quart punt era la valoració del Tarrés, president sortint, que va repetir que hem fet més activitats amb menys diners (que ja he matisat), i que a més a més hem fet guardiola per ser més independents de les subvencions públiques. Va explicar breument com està el tema de la Nau (local d'assaig), va afirmar que el 2012 ha estat un any fantàstic (és cert) però va recordar el tema del Pau, que va estar sobrevolant les nostres clepses constantment dissabte.

Aleshores va ser el torn del Rai, que va valorar l'any casteller, que es resumeix que ha estat molt positiu perquè hem crescut socialment i tècnica, amb el 4de8 com a bandera, però que han quedat coses a l'agüera i que per tant no ha estat tan satisfactori com hauria volgut. Va demanar disculpes pels errors que hagi comès, va agrair la feina de la Junta en conjunt i en especial de la Marta, i va desitjar-nos molta sort als qui ens quedem pul·lulant i donant pel cul aquests dos anys que vénen.

DSC06620


Com que no hi havia ni precs ni preguntes, vem passar directament a la presentació de les candidatures tècnica i administrativa, que tenen un projecte comú tot i que es voten per separat; si una es tomba, la candidatura conjunta també se'n va avall. El Lluís va explicar les línies mestres del projecte tècnic, que en el paper dels apunts se'm fan molt llargues i que, per tant, abreujaré molt: va dir que s'hi presenta perquè li encanten els castells i és la seva segona família, va dir que l'objectiu principal és fer castells de vuit gaudint i passant-nos-ho bé; va explicar breument el calendari, que és més comprimit per concentrar millor els assajos, i amb tres dates clau amb un castell a l'agenda per a cadascuna; i que no descarta truites en vinagre com el 5de7a o el 9de7, andròmines que jo abomino però que ell defensa perquè afirma que ensenyen coses noves. En fi, la qüestió és aprendre fent castells, estar-hi bé, que siguem cada cop més; que els troncs siguin encara més tècnics i comptin amb més recanvis; va dir que li faria molta il·lusió que els músics poguessin fer un concert de gralles pels vint anys; que la pinya del 4de8 es pugui tancar amb tres cordons a assaig... En fi, moltes coses que tampoc no cal especificar excessivament en un bloch dels trons.

El Ramon va començar també agraint la feina dels equips anteriors, sobretot del Tarrés, va confessar que estava també molt il·lusionat i va dir que el seu objectiu principal és fer créixer i consolidar la massa social, per a la qual cosa va explicar la seva concepció de l'escola de castells, que difereix un pèl de la idea que en té la tècnica, i que parlant jo amb el Pujo, que té tots els números de ser qui la porti, no sé ben bé com funcionarà. La Junta vol estendre al màxim la participació activa en l'organització i gaudi de les activitats de la colla per tal que siguem cada cop més i més ben avinguts; per a això, l'àrea de dinamització s'ha reforçat molt, i enguany la portarà el Sergi, que segur que ho farà molt bé. Si el Lluís havia dit que la prioritat era que la gent s'ho passi bé fent castells, el Ramon va dir exactament el mateix: que tothom se senti a gust a la colla. Va parlar de la figura del soci col·laborador, va recordar que al 2014 farem vint anys i que haurem de planificar-ho, etc. Després va donar veu a la gent de la Junta: el Sergi, la Marta i jo mateix, parlaments que em salto.

DSC06625


Els dos equips van sortir elegits per unes majories absolutes molt àmplies i, després d'una pregunta del Pujo sobre la Nau, es va donar per acabada l'Assemblea del 2013.

La meva valoració és molt positiva. Jo fa força anys que estic per la Junta ocupant un càrrec similar que ha tingut noms i posicions en l'organigrama lleugerament diferents durant el temps. Aquesta és la meva novena temporada a la colla, tampoc no és tant, però les he vist de tots colors a la Junta i a la colla en general. Aquests dos anys han sigut molt intensos per molts motius: a banda dels temes del Ramon i del Pau, que ens van destrossar, durant aquests anys la Junta s'ha anat renovant molt profundament i hem anat fent cada cop més coses a mesura que la colla creixia cada vegada més. Hem hagut d'afrontar problemes i esdeveniments cada cop més variats i enrevessats; l'activitat s'ha engrossit considerablement. La Junta no sempre ha sabut afrontar tota aquesta problemàtica i ha anat adaptant-se i guanyant experiència amb el temps; de la Tècnica no en parlo perquè la conec poc des de dins --sempre havien estat força opacs. Un dels objectius de la renovació dels estatuts era que hi hagués un clima d'entesa i de front comú entre la part administrativa i tècnica de la Colla; sigui pel que sigui, aquest any em sembla evident que sí que hi ha allò que ara se'n diu «sinergia» i que, després d'aquests temps tan durs, ara serà tot molt més fàcil i que ens ho podrem passar bé, també, en la puta Junta dels collons.

En fi, els castells continuen i fet i fet jo no en descanso mai. Per cert, la revista ha quedat força bé.


DSC06612

ProSeleccions


Avui hem estrenat l'any casteller 2013, un rècord de precocitat probablement: som dia 2 i ja estem alçant pilarets per les places o camps de futbol. Els companys de Cornellà havien contactat amb la Federació Catalana i finalment hi hem estat convidades totes les colles del Baix Llobregat. Després de negociacions i gestions, es va decidir que faríem tots plegats nou pilars amb els colors de la bandera de Catalunya. Cornellà n'ha fet tres, els Castellers d'Esplugues i Matossers dos cadascuna, Castelldefels i Sant Feliu un respectivament. Hi havia també representants de la Jove de l'Hospitalet, de Viladecans, Carallots de Sant Vicenç, Begues i Gavà. Tota la comarca del Baix Llobregat donant suport a les seleccions catalanes, ha estat bonic.

Havíem quedat a quarts de sis a uns cinc minuts de l'estadi per preparar els pilars i assajar una mica. Hem anat enfilant cap al camp de l'Espanyol xino-xano els més de 450 castellers que hi érem. Una mica de desori per entrar. M'hi he trobat el comando minyonetti habitual per allà. I finalment hem aconseguit passar a dins, poc abans que entonéssim Els Segadors a viva veu...

Feia una mica de fred i hi havia algunes clapes buides a la graderia. Segons l'speaker érem 27.200 espectadors: diuen a la ràdio que es la pitjor entrada d'un partit d'aquests des de l'any 1997. La primera part ha estat distreta, amb Catalunya atacant força i amb un gol de penal al segon minut que des del nostre lloc, al gol del Prat, no ens ha semblat gens clar. Ha marcat Sergio González, mig retirat, jugador amb més partits lluint la samarreta de Catalunya i amb una panxa bastant conspícua. El partit ha estat entretingut i quan faltava un quart d'hora per acabar la primera part hem baixat cap a la gespa.

Després d'algun moment de desgavell hi hem acabat entrant, per una portella molt estreta, i ens hem anat col·locant per les bandes del camp. Ens hem fet algunes fotos, hem anat cap al centre del camp i, en acabat, mirant cap a la banda de tribuna, hem alçat els pilars, que han anat raonablement ben coordinats, llevat d'alguna de les teles que s'ha desplegat més tard i una enxaneta que ha trigat més a enfilar-s'hi. Les fotos són força maques.

Hem tornat a les grades que ja havia empatat Nigèria. El partit ha semblat molt més avorrit i l'equip africà ha anat prenent el ritme del partit, amb un davanter o extrem molt motivat. Fins i tot els hooligans de més avall estaven més callats. Els crits d'independència, les onades, s'han anat repetint, i a la fi hem tocat el dos, he pujat a la bici i fins una altra.

Esperem que sigui l'últim partit de costellada nadalenca. Estaria bé tornar-hi l'any vinent, amb una selecció reconeguda internacionalment d'un Estat independent. Però bé, això dels partits de seleccions sempre m'ha fet una mica de tírria i més aviat vull que la tinguem per una mínima decència de país... En tot cas, segueixo pensant que la fórmula d'aquests partits fa temps que ha caducat.

Algunes fotos.

Castellers del Baix al partit de Catalunya

Ahir era l'actuació típica de Nadal dels Arreplegats a Biologia, que en principi diuen que és el seu aniversari. Hi actuaven els Marracos de Lleida, els Pataquers de la Rovira i Virgili i els Emboirats de Vic. Els Ganàpies eren a Mataró amb les altres colles, Xoriguers i Passerells. Havíem estat voltant pel Palau de Pedralbes fent fotos i, després de fer el cafè al bar de la Facultat, a tres quarts de tres llargues vem passar pel pati on consuetudinàriament, d'uns anys ençà, se celebra aquest meravellós esdeveniment.

De fet, hi havia anat sobretot perquè havia sentit que volien fer el 7de7, una construcció que jo anomeno truita de set i que em picava la curiositat veure en mides universitàries. En tot cas, es va acabar descartant no sé ben bé per què, suposo que els assajos no van acabar de ser satisfactoris. Per l'experiència, però, amb aquest castell, per poc que tinguis un tronc bregat i tres cordons solvents de pinya, és una construcció sense gaires complicacions...

Hi passàvem amb el 4de7a dels Arreplegats coronant-se. La foto em va quedar molt moguda.

DSC06011


Com és lògic, no vaig veure com havia anat. Mirant una altra foto per Twitter sembla que va estar molt sòlid, amb unes mides bones, però és difícil parlar així... i és poc professional. Diuen que va ser espectacular.

Poc després els Pataquers s'hi posaven, amb un 4de6 que, vist des de lluny, em va semblar que estava prou bé, amb terços una mica entrats --però era lluny! Segueixo sent massa poc professional.

DSC06013


Els Pataquers, que tradicionalment han tingut problemes per dur gaire gent fora de Tarragona, porten una temporada molt bona, amb un parell de torres de sis i el cinc de sis, i ahir a la Diagonal van fer una actuació meritòria. D'altra banda, sempre han tingut una relació diguem-ne procel·losa amb aquests verds, com això dels apadrinaments... Però res, jo què sé, si tot m'ho miro, com els castells a plaça, de tan lluny!

Tot seguit, els AZU tiraven el 5de7 que, des de la mitja distància, vaig veure força bé però un pèl remenat tota l'estona, amb una rengla que per segons estava incòmoda, oberta, ben parada a terços i recuperada a quarts... però jo què sé, si no en tinc ni puta idea de castells. Van celebrar molt aquest castell, que és un dels que més m'agraden, tot s'ha de dir, i que fet per universitaris és bestial.

DSC06015


Aquí, una noia maca del públic veient com es defensava la descarregada del castell. Sembla que les alçades tampoc no eren les més idònies:

DSC06017


I res, el 5 havia pujat al segon peu i, com és costum, les gralles no van tocar fins que els terços estaven ben col·locats i els quarts del tres ja havien començat a pujar. En acabat, era el torn dels Pataquers, que seguien signant una encomiable actuació portant un 3de6 que també va semblar una mica remenat però sense gaires problemes seriosos.

DSC06018


Però, és clar, també m'ho vaig mirar de lluny. Tot seguit, els Marracos provaven el 2de5, típic castell difícil de comentar, sobretot per la poc professional distància que cada cop em separava més del lloc d'actuació, que segons diuen, i com és ben evident, és ben poc agraït per fer fotos.

DSC06019


Era el torn dels conspicus Arreplegats, que portaven l'andròmina folrada, el 2de7f, que donada la meva poca capacitat analítica tècnica potser val més que deixi passar. En tot cas, com que m'agrada embardissar-me per esbarzers, jo diria que el folre va haver de treballar força, sobretot per la banda de la descarregada (si és que l'anomenen així, jo què coi sé); el segon (el terç, perdó...) d'aquella banda va aguantar bé i el terç la va parar molt bé.

DSC06021


I tot seguit els Pataquers i els Marracos, en estranya ronda conjunta, feien això:

DSC06027


Que com es pot veure la foto està borrosa; això és perquè havia anat a buscar beguda per a mi al bar d'on fa uns dos anys ens van fer fora per jugar-hi a la botifarra. Vem arribar molt just per veure com coronaven els seus castells les colles respectives: Pataquers, un 2de5 que així de trascantó no em va semblar gens problemàtic; Marracos el 3de5 net que es veu a les imatges. Després, els Emboirats, que encara no els havia vist fer res, van tirar el 2de5, que també vaig albirar des de lluny mentre rumiava quan em concediran el Pulitzer.

DSC06029


En fi, ja faltava molt poc per acabar i els verds tiraven el pilar de 6 amb folre. La meva companyia em burxava per fotre el camp, o sigui que sobre això no vaig apuntar res a la meva llibreta dels horrors. En principi, el segon (el terç, perdó...) no estava gens còmode, amb unes mans que van haver de treballar de valent; finalment es va poder salvar amb una gran feinada de tothom, i alabat sia Jaume Barri, benigne i magnànim.

DSC06032


L'actuació havia estat molt ràpida, potser perquè no hi eren els Ganàpies, colla especialment lenta muntant pinyes; potser perquè tot va anar rodat, sense llenyes ni intents desmuntats i un sol peu, el del 5, desfet. També, potser, perquè de les quatre colles només dues van fer totes les rondes que tocaven, a més del tema de l'estranya ronda conjunta. Encara hi havia llum per estona quan va acabar la cosa, i això que la puntualitat a l'hora de començar va ser la típica universitària, gairebé una hora tard. De vegades això sembla que s'eternitza, que ha de durar fins l'endemà: però ja se sabia, mercès als maies, que «no hi ha demà».

DSC06025


En tot cas, per les presses de marxar, no vaig veure els pilars finals, que segons Twitter van ser aquests:

Birreiros @Birreiros
La diada tanca amb 2P4 de @PataquersURV, P4 de @MarracosUdL, 3P4(1c)de @arreplegats i P4 de @EmboiratsUvic

Segons diu l'Alexandre, @xatin16, sempre que actuen plegats Marracos i Pataquers la colla local cau. Així, AZU va caure en un dels pilars de 4, i apa.

I apa, tu, aquesta diada és la que tradicionalment clou, per a mi, l'any casteller. Aquesta chrònica és de les que més problemes em porta normalment, o sigui que ara me la remiro i l'esporgo si cal.

Segons el mateix Alexandre:

@arreplegats 4d7a-5d7-2d7f
@PataquersURV 4d6-3d6-2d5
@MarracosUdL 2d5-3d5n
@EmboiratsUvic 2d5

Fotos.

Sopar de final de temporada, 2012

| No Comments

Ja s'ha acabat la temporada definitivament, un any que ha estat com deia a l'última chrònica molt llarg i ple de giragonses i algun capgirell impensat. L'any ha acabat de la millor manera, amb una darrera tombarella infernal, però ara ja és moment de mirar endavant i començar a pensar en el que ens vindrà. El 2013 sospito que serà un any molt bo en tots els sentits si sabem reconduir el potencial de la Colla d'una manera diferent de com ha estat els darrers temps.

I amb el cap ple d'aquestes coses, arribàvem a la Closca per fer el clàssic sopar de final de temporada. Vaig arribar-hi d'hora, mentre la Vella preparava la teca.

DSC05865


Suposo que si les dones de dalt veuen aquestes fotos, tornaran a denunciar-nos a l'Ajuntament. De fet, incomplim un munt de normatives a la Closca, cosa que està molt bé. També això ens ha portat algun problema amb els veïns. I entre les unes i els altres, el tema de la Closca està en perill. Salvem-la!

En tot cas, feia molta patxoca, la Closca, abans de començar l'atac furibund:

DSC05868


Al bar, un Emmel radiant anava preparant les cebes, o el que fos que sigués allò:

DSC05867


Tanmateix, les hores no van passar debades, que diuen, i uns cubates més tard la lluminositat s'havia enfosquit un pèl i es lliurava a ominoses meditacions.

DSC05888


La nit confon... Van posar la segona part del Barça, que ja guanya tres a zero, i finalment sèiem on hi poguéssim capiguer: la Closca se'ns fa petita. El sopar va ser molt bo, com cada any, amb el menú tradicional, i en acabat van posar els vídeos de la temporada, un dels quals era aquest:

Van passar també les fotos de l'any, que vaig estar triant del meu arxiu i que el Ramsès va acabar de destriar. I el cas és que entre unes coses i unes altres, segurament algú no va sortir-hi: com a simple descàrrec, només puc dir que no puc estar al cas de tothom, ni puc saber si durant l'any he deixat de fer fotos a algú, i que qualsevol altra mena de queixa en aquest sentit i en la revista me l'acostumo a passar pels collons.

DSC05876


Alguns brindis, alguns parlaments, i ja podíem donar els actes protocolaris per acabats. Van estar explicant-me els comentaris del grup de Facebook d'AZU sobre la meva crònica, que havia estat molt tranquil·leta i, aprofitant això, contesto per aquí algunes collonades que hi han dit. La primera és que «no en tinc ni idea de castells»: és possible, mai no he negat que tècnicament no sóc un expert, però bé, a banda d'algun error que hagi pogut cometre d'apreciació, el que hi ha segur és una visió dels castells molt diferents de la seva. Però tant se val, reconec que no en sé gaire. La segona és que diuen que vaig dir mentides en una chrònica de Xics: només comentava el que m'havia dit una persona destacada de la meva colla, però veient que valia més no escampar merda, vaig esborrar el comentari. Sobre si és demagògic el text o si hi dic mentides, fora del camp ampli de la ironia no hi ha res. I finalment, no «em rendeixo a les evidències», simplement dic el que he vist, tot i que ho hagi pogut veure malament. Sempre he dit el que he pensat de tothom, si això és «rendir-se a l'evidència» doncs d'acord. Sempre he dit que els AZU fan els millors castells, però segons el meu humil punt de vista fan moltes coses que no m'agraden gens. Però és evident que me'ls estimo, hi conec molta gent i fa molts anys que hi coincideixo...

En fi, després d'aquest excurs, segueixo dient que la festa va anar al ritme habitual, que es va allargar força, fins que sortia el sol, i que la senyora de la neteja va arribar cap allò de les sis de la matinada, amb els borratxos campant-hi. Jo torno a dir que no pot ser que aparegui tan d'hora, que o bé vingui el diumenge a la tarda, o el dilluns, o un altre moment. És increïble això...

Vem estar comentant la història i apa, fins l'any vinent. Un any que aviam com anirà, espero que molt bé... Algunes fotos.

Diada d'Hivern de Ganàpies, 2012

| No Comments

Avui em sento molt tranquil i faré una crònica molt tranquil·la de l'actuació d'ahir de Ganàpies per la seva Diada d'Hivern o Tardor, com se'n digui.

Havia anat a l'assaig de dimarts que, comptant-n'hi un altre de pretemporada, elevava a l'astronòmica xifra de 2 el nombre d'assajos ganàpies de la temporada als quals havia assistit. Vaig arribar-hi quan acabaven de descarregar una prova neta de 3de7 molt bona, segons deien, i l'eufòria era palmària. La resta de l'assaig va ser força satisfactòria, amb una prova potent de pilar de 5 i alguna altra de 4de7 també plausible. Recordo quan la Moni o els antics ganàpies deien «uuuuna booona prooova» després de qualsevol cosa molt més petita que allò de dimarts, però eren altres temps. Ara Ganàpies és molt tècnic i van molt a fer castells, malgrat que encara hi ha molts tics hippies impensables en una colla com Cargolins, per exemple... i ja m'estic enrotllant massa.

Dimecres les proves també van anar bé, tot i que jo no hi era, i dijous vaig plantar-me a la UAB, després d'haver estar xerrant amb el Xescu al tren sobre colles que neixen i coses per l'estil. La plaça Cívica, a les dues una mica tocades, es preparava per a la gran Diada, que si tot anava bé presenciaria la millor actuació ganàpia de la història.

Fèiem dos pilars de quatre d'entrada, cadascun mirant a un bar diferent: el de Ciències i el de la Cívica. Aquest darrer, però, era tancat per una protesta laboral (han acomiadat tres treballadors), cosa que significava que calia pujar a Lletres o anar a Ciències o al bar de darrere Socials per fer una birra. Pànic.



DSC05676


Alhora, els magnífics Arreplegats feien un pilar de 5 d'entrada, i és que m'agradaria afusellar una cosa que vaig llegir però trobo que no estaria bé. En tot cas, el que alguns anomenen «innovar» per a mi és passar-se les mínimes convencions castelleres pel folro dels collons dia sí dia també. I parlant de folres, la torre és un altre exemple. D'altra banda, el pilar dels verds va ser molt maco; que siguin refotudament bons no significa que.



DSC05682


La raó perquè tiressin el pilar en primera ronda era la típica: els marxava l'enxaneta d'hora. D'acord, molt bé, entesos. Nosaltres fèiem en primera ronda el 4de7, un castell que va suposar una revolució a Ganàpies i potser l'escenificació a plaça del canvi de rumb de la colla. Aquest 4 pujava més o menys bé de mides, tot i que va anar desllorigant-se de mica en mica; va haver-hi alguna remenada i l'Oriolet el va fer baixar. La meva impressió i la d'alguns altres és que tenia corda per ser carregat tranquil·lament i que la descarregada potser hauria calgut defensar-la força però d'entrada semblava molt possible. En tot cas, el seny ganàpia va primar, una cosa que també sorprèn d'aquesta colla.



DSC05693


En repetició hi vem tornar; en aquesta ocasió per quints estava molt tancat i les brandades eren molt més freqüents. Així i tot, l'Oriolet no el va fer baixar fins que l'enxaneta no va començar a fer-se enrere: era evident que allò no podia acabar bé. Però estic convençut que es podria haver carregat.



DSC05700


Passàvem ronda en blanc però s'apostava per una quarta ronda posterior, cosa que succeeix habitualment quan a l'amfitrió li passa una cosa per l'estil. Per cert, haig de dir que les gralles sonaven quan havien de sonar, pujant terços, no amb quarts pujant, com altres vegades, cosa que havia criticat i que només havia vist en la colla del costat. En segona ronda dúiem el 3de7, que es va enfilar amb un tremolí constant amenaçador, però amb unes mides si fa no fa bones.



DSC05720


A la descarregada ha haver-hi un parell de sotragades fortes i l'enxaneta va baixar plorant, sembla que per l'emoció del moment, mentre una quarta xisclava orgàsmicament de forma força divertida.



DSC05724


Amb això ja podíem estar contents: era el segon 3de7 descarregat de la colla i diria que el quart en total que fem. Així, en tercera ronda perpetràvem el típic 5de6 ganàpia, enmig del desori increïble de la pinya. És un ambient al·lucinant. Va pujar al segon peu i per la meva banda em va semblar una mena de quadre cubista. No parava de sentir «esquerres», però tant podia ser de la torre (estava de segones laterals de la descarregada) com de la rengla o de qualsevol cosa, i no sabia si ens ho demanaven al nostre costat o a un altre lloc. De fet, a la foto es veu prou bé.



DSC05771


En quarta ronda, finalment, en una actuació que com és costum es feia molt llarga, i en la penombra del sol que marxava, amb un ambient cada cop més fred (passem els dies més freds del que portem de tardor), portàvem un 4de6a que em va semblar un petit xurro, però és que com sempre dic aquest és un dels castells que menys m'agrada. Sembla que es va fer sobretot perquè més gent pugés per Diada, i perquè sempre queda bé sortir amb tres castells. El cas és que vem actuar gairebé tot seguit del 5de6 i tot anava lent de l'hòstia.



DSC05800


Per fer la cervesa havies de recórrer mig campus, les nostres xibeques eren tancades amb pany i forrellat al local d'estudiants i encara havíem de fer els pilars de comiat. Era veritablement un drama. Així i tot, encara hi havia algú que s'ho prenia bé.



DSC05802


En pilars, provàvem després de molt de temps, dos anys i mig, el de 5, amb una alineació nova. El pilar va aguantar força bé fins a l'aleta i tot seguit va estimbar-se endavant. Una Diada Ganàpia sense llenyes no és el mateix.



DSC05807


I encara fèiem dos pilars de quatre més, força divertits, en què un dels pilars estava fet un nyap.



DSC05816


L'Oriolet guaitava corglaçat com el cocap de colla estava a punt d'enfonsar-se als inferns de la pinya.



DSC05814


I res, foto de grup típica:



DSC05821


Amb la incorporació subsegüent de la resta de colles:



DSC05824


I alabat sia Jaume Barri.

Pel que fa a les altres colles, com he dit els AZU portaven el pilar de 5 d'entrada i, tot seguit, feien el 3de7, que no vaig veure perquè estava camino del bar i que em van dir que era marmori. Després era el torn del 2de7 amb folre, que em va semblar que tenia algun problema per terços però que en general va estar com una roca, amb un folre molt sòlid i una descarregada imponent.



DSC05714


Finalment, un 4de7 igualment petri, tot i que em deia l'Alba que el Cortina no sé què i que per quarts o terços les mides no acabaven de ser perfectes, però la foto demostra que estava molt bé:



DSC05743


Per altra banda, aquí l'Alba es veu com feia cares rares sota els dosos cargolins:



DSC05746


De les altres colles poc en puc dir perquè vaig perdre'm alguns castells pel tema bar i perquè feien castells de cinc nets o lligats i poca cosa més. Eren els Passerells i els Emboirats. Aquí, el Roger, elegit ganapiot de la Diada, fent pinya a un tres amb agulla dels Passerells:



DSC05785


I res més, dinàvem al lloc típic cap a un quart de sis tocats, encara amb llum, no gaire més tard que de costum. Aleshores enfilàvem cap a la gespa de Ciències per veure el Jaume Barri, nostre Déu i salvador, que va mostrar un nivell excels, com sempre, i va dedicar una cançó a l'Anna de Gràcia que va ser molt maca. Però abans de començar, els ganapiots van posar-se un mocador a la cara per recitar uns versots contra la deriva actual de Ganàpies, uns versos satírics i divertits que, com han de ser els versots, denuncien un estat de coses que podria millorar. Però si fa poc vaig dir que m'agradava passar per Ganàpies perquè desconeixia totes les collonades internes, és evident que només necessito dos dies per començar a assabentar-me de tot, i no sé si em ve gaire de gust. Aquí la Irena, elegida ganapiota de la Diada, recitant el seu versot:



DSC05845


I llestos. No sé si aniré a alguna diada més aquest hivern; segurament a la d'Arreplegats, que m'ho passo molt bé escrivint les seves cròniques, tot i que no sé si hi actuem nosaltres. De fet, no conec la major part de la colla, que a més són ja molt joves per a mi, i per tant ja veurem. Per acabar, el Fly, amagat enmig de les foscors i fumant pipa, amb manta i gorra, com Sherlock Holmes, devia estar barrinant també sobre la filosofia de les colles i les actuacions del Barri.



DSC05848


La gimcana sembla que va estar mal organitzada, segons em deia el Ferran, tot i que jo m'ho vaig estar mirant. Quan va acabar vaig pensar que era l'hora de fer-me fonedís i jo també vaig perdre'm en la foscor. Al tren mirava de llegir Coelho, que és un paio que m'emprenya moltíssim. I fins la primavera.

Fotos.

Doncs ja s'ha acabat la temporada castellera per als ínclits Cargolins. Sol ser un tòpic dir que s'ha fet molt llarga: el 2011 sí que va ser la més llarga, començant a la Candelera i acabant glaçats de fred a Terrassa. Enguany ha estat més breu, però per a mi ha estat encara més llarga que la passada. Per quina raó? Doncs perquè no he parat de fer coses: a l'hivern redactàvem els nous estatuts mentre planificava la nova pàgina web amb l'Àlex i preparava la revista, i tota la pesca. Després d'allò va haver-hi molts altres projectes, moltes campanyes diverses amb assajos especials cada dues o tres setmanes, una pinya solidària i moltes collonades més. I hi ha hagut un munt de merders interns que a mi no m'acostumen a esquitxar però que han fet que la Junta, en general, estigués gairebé cada dia apagant focs. I hi ha hagut també el tema del Pau, que ens ha deixat destrossats en tots els aspectes.

I així, sense gaires forces més, comencem ara mateix a preparar la revista per l'assemblea, a pensar en la Junta de l'any vinent, seguim fent coses que mai no es veuen gaire però que s'han d'anar fent. No crec que faci gaires vacances castelleres, i ahir, després del darrer pilar de 5, ja trobava a faltar l'ambient de les places i que comencés una nova temporada castellera. Com serà el 2013? Jo no sé què pensar-ne i tendeixo a ser més aviat pessimista, però ja veurem.

Arribava a la vila de Gràcia tard però a l'hora: cinc minuts abans de les dotze. Pujava a la plaça del Sol, des d'on sortia una mena de cercavila cap a la plaça de la Vila; pel camí fèiem un pilar al carrer dels Xiquets de Valls i un de caminat per entrar a plaça.



DSC0557


Al partit del Barça havia estat investigant quins castells faríem. En resum, 5de7, 7de7 i 4de7a. Jo no les tenia totes: a assaig havíem fet una mena de prova intempestiva de 5de7a, és a dir, de pinxo de truita de set, i malgrat que no n'havíem fet cap pinya, la meva suspicàcia em posava alerta. A més a més, entrava d'agulla, per primer cop en dos anys, jo diria, o fins i tot més, al tres del cinc, novetat sorprenent. Havia estat gairebé tot el temps de lateral a la rengla; després vaig passar a ser-ho de la torre; finalment, he acabat al pou del tres, que és el lloc que més m'agrada i la meva posició antiga al castell.



Image00053


El 5de7 de Gràcia va pujar tremolós des de bon començament; al meu lloc a l'agulla veia el tronc força bellugadís, amb molta gent dient moltes coses de l'estil no t'estiris més o no em carreguis a la dreta; els baixos estaven molt incòmodes i em diuen que la torre estava desplaçada i no sé què més. Em va semblar el pitjor 5de7 de l'any, tot i que no els recordo tots i potser n'hi ha hagut algun de pitjor. Però de fora estant, tanmateix, em comunicaven que no l'havien vist gaire malament, llevat d'algun moviment. No ho sé, la foto, a banda de borrosa, no aclareix gaire res.



DSC05589


El reverse angle tampoc no és gaire aclaridor:



Image00060


D'aquesta manera acabava la relació de 5de7 de l'any: n'hem fet 13, un menys que l'any anterior. Poder sovintejar tant aquest castell demostra que la Colla té si més no un nivell de set molt consolidat amb una tècnica força bona i un volum de gent constant durant bona part de l'any. Semblava que malgrat el possible potencial que tinguem, no acabàvem de fer el pas: si més no, hem pogut fer un 4de8, ja veurem l'any vinent què tal va això.

També hem estrenat el 7de7 enguany; és un castell que segueix sense agradar-me però que serveix perquè hi pugi molta gent i també necessita força pinya. És un castell que s'aguanta gairebé tot sol: el d'ahir a Gràcia va anar molt rodat i molt parat, malgrat que era un autèntic galliner. De fet, per a galliner, el del 5de7: no sentia ni el meu segon, ningú no callava, un desastre.



DSC05607


En tercera ronda un 4de7 amb agulla de tràmit, el dissetè de la temporada. Em van dir que farien girar el pilar del mig, però de lateral a l'agulla no ho vaig notar. Va ser un castell facilet que vaig veure molt tranquil.



Image00135


I plegàvem amb dos pilars de 5. Enguany n'hem descarregat 27, set més que al 2011. Això deu haver estat per la generalització de la simultaneïtat dels dos pilars per acabar actuació: ho hem fet en set ocasions aquesta temporada, per només tres l'any passat. He sentit rumors que el Ferran, un dels segons, deixarà la Colla; si això es confirma, ja veurem què fem en aquest aspecte.



Image00147


I res més. La diada va ser una mica estranya. D'entrada, semblava que volia ploure tot i que no ho acabava de fer: plouria a la tarda. En segon lloc, els amfitrions, els Castellers de la Vila de Gràcia, havien d'anar a totes, amb el 2de8f i el 5de8, però es quedaven a mitges a causa de problemes de canalla. Sembla que havien caigut feia poc i els nens tenien por. Així, l'enxaneta del 2de8f, abans de la cercavila, va dir que tenia por i que no volia pujar. La van fer marxar a casa, amb el 2de8f que també s'esfumava. Sortien, a plaça, de 5de8, que pujava molt maco, amb molt bones mides i molt robust, però la canalla el feia baixar, també.



DSC05587


En repetició descarregaven un 3de8 sense gaire història, i en segona ronda tornaven amb el 5de8, que aquesta vegada pujava més tremolós i que la canalla també entomava amb alguns dubtes; el Rai, el cap de colla, el feia baixar. Una llàstima perquè el tenien per descarregar. En repetició tramitaven un 4de8. Amb tot això, havien intercanviat el seu torn amb els Bordegassos, fent una mena de desori; alhora, els Bordegassos desmuntaven un 4de7, que afegia més desgavell al desori. La cosa s'allargava una mica massa. Nosaltres, per la nostra banda, muntàvem les pinyes molt a poc a poc: a la del 5, després de mitja hora, quan ja estava quadrat, un segon demanava que els baixos de la buida i la plena s'intercanviessin per una qüestió d'alçades. En fi.



Image00103


En tercera ronda, sense torre ni cinc, els graciencs portaven el 7de8, primer de la seva història, que es va alçar força bé, amb alguns nervis durant la carregada, però sense gaires problemes. En fi, s'hi estrenava la Gemma de Ganàpies, que estava molt contenta, i lloat sia Jaume Barri.



DSC05618


Acabaven amb el seu pilar de cinc i un munt de pilars de quatre en dues tongades. Pel que fa al Bordegassos, eren quatre piules i van completar, amb algun problema, 5de7 id4de7 4de7 3de7 p5. El seu 5de7 estava fatal de mides; una quarta de la torre estava molt torta i mig ajupida i gairebé se'l menja amb patates. Sembla ser que hi havia moltes novetats als troncs; més informació en aquesta notícia.



DSC05595


Ens convidaven a un pica-pica a un parc davant el nou local dels Castellers de la Vila de Gràcia. Can Musons em va semblar molt maco, un local de puta mare. Per comptes de marxar a dinar amb la colla, vaig quedar-me al dinar de carmanyola que organitzaven els graciencs i vaig veure el Miquel del Roig, que tocava cap a les cinc llargues de la tarda. D'aquesta manera, xerrant amb la gent, vaig saltar-me la Junta extemporània que teníem a la Closca: vaig tornar a Esplugues ja una mica tard, de nit, amb la major part de la gent que ja havia escampat la boira.

I res més: s'ha acabat la temporada, dimarts no hi ha assaig, i ja veurem com anirà tot plegat. No sabem qui voldrà ser cap de colla l'any vinent, tot i que hi ha un candidat força clar i natural. I mentre això no s'acaba d'aclarir, si no és que ja ho està i jo no me n'he assabentat, de moment tot plegat té un tel d'incertesa que també és força típic de com han estat les relacions tècnica-junta aquests anys: cadascú per allà on l'enfila.

I apa, salut i castells.

Fotos i fotos.

XXXVI Cursa de Karts de Sant Just

| No Comments

Aquests dies hem estat pels karts de Sant Just.



DSC05454


Un kart, per si algú no ho sap, són quatre taulons de fusta amb forma de cotxe petit amb rodes amb coixinets. Un pilot condueix i frena, mentre que un copilot impulsa el vehicle corrent a la part del darrere.

Coneixia els karts d'haver-hi anat algun any i sobretot perquè molts castellers hi estan ficats, molts en són organitzadors i d'altres corren (es tiren pel pendent) o són voluntaris. L'any passat vaig participar-hi de voluntari per primer cop, i enguany, malgrat la pluja, hi he estat tots dos dies, dissabte i diumenge, de controlador al segon revolt del carrer Freixes de Sant Just, força alzinat i, gairebé com cada any, banyat pels núvols inclements.



DSC05458


Jo seguia sobretot els castellers que es tiraven. N'hi havia a gairebé cada categoria: fèmines, mixts, sèniors, veterans, etcètera. Enguany la novetat era aquesta categoria mixta: l'any passat la Marta de la colla s'havia tirat amb el Figo d'AZU a la categoria masculina, però aquest 2012 cinc o sis karts participants compartien aquesta peculiaritat, per la qual cosa s'ha obert la categoria. Hi havia també el Sergi de la Colla amb la seva germana, i també el Macià amb la Maria, i tralarà.



DSC05495


Pel que fa a aquesta categoria, com que només eren sis o set, durant totes les classificacions (octaus, quarts, semis, final) es tiraven plegats, cosa que treia una mica la gràcia de la cosa. La Marta i el Figo feien bones cronos però sempre estaven per darrere el Botxa, que finalment ha guanyat. Tanmateix, la Marta és l'única cargolina que ha pujat al podi, en segona posició. I és que a mesura que passaven les classificacions els cargolins eren exterminats: un a un queien tots, en darrera posició, des del Sergi Pont al cap de colla. I no hi ha hagut gaire res a fer. I l'excepció deu ser, segurament, pel factor arreplegat Marta-Figo més lagarto-vilafranquí. I és així: els putus verds sempre han de guanyar.



DSC05499


En un moment de les classificacions, abans de les finals, tres nois de l'organització anàvem a buscar birres a la paradeta. Tres nois amb pitrall vermell amb set birres a la mà enmig de la carretera amb tanques perquè el públic ens veiés millor. «Poc seriós», ens han dit, però bé, i què? Tot seguit, baixaven els karts de kartxondeo, que m'ha semblat una mica descafeïnat.



DSC05491


Perquè, a més de passat per aigua (hi he arribat tres quarts d'hora tard, a tres de deu, enmig del xàfec; remorejava amenaça de suspensió; finalment ha començat vora d'una hora tard), cosa que m'ha fet estar mig enfredorit bona part del matí, al segon revolt he vist moltes menys patacades que l'any passat, que vaig estar controlant-ne el primer, que trenca la recta d'acceleració del començament. Allí, els karts s'embalen i s'enclasten sovint contra les bales de palla. Hi ha molta feina a escombrar palla, collir corredors de terra, redreçar karts per empenye'ls avall, apedaçar les bales de palla, recol·locar-les i tapar-ne els forats, etcètera. Recordo l'any passat que una tal Anna, que diu que porta des del 92 als karts, va arribar el dissabte a la tarda i em va tornar a explicar el que ja havia estat fent tot el matí però amb moltes més collonadetes; una de les coses que m'explicava era que no havia de girar mai l'esquena a la part de dalt de la carretera, exemple de les meravelles que refilava. I poc després, en una crono de tot seguit, un kart la va atropellar per darrera perquè estava xerrant amb algú a les bales de palla. En efecte, l'any passat va ser molt més distret, al primer revolt. Però el segon revolt m'ha agradat més, més tranquil i més possibilitats de gaudir de la cursa sense estar pendent que algú del pendent et segui els turmells. En efecte.



DSC05493


Doncs això mateix: els cargolins anaven caient exterminats de mica en mica. A les fèmines, només la Paula i l'Anna Carrasco, que es tiraven per primer cop enguany, feien un bon paper, arribant a semis.



DSC05497


Les Viladot, que sempre arribaven a la final i competien amb les Baldrich, enguany s'han fotut uns quants ventallots i no han quedat gaire bé.



DSC05461


L'Aleix i el Jose Andreu, que competien a sèniors, rebentaven l'eix del kart no sé si a quarts de final, just al nostre revolt, i marxaven amb la cua entre cames.



DSC05466


Per la seva banda, a veterans, el Rai i l'Alfredo acabaven sempre els últims cada cop que es tiraven: en les cronos havien quedat dissetens de no gaire més de vint.



DSC05463


El Sergi Pont sempre quedava dels últims, també; l'Erik no feia gaire més bon paper; el Frank (que li deien "Francesc Xavier Domínguez", ja té collons), amb l'Òscar Herbon, tampoc no s'hi lluïa gaire. La Marina, que no recordo amb qui es tirava, no recordo com quedava. I altra gent, com la Sara, i algú més que em dec estar discuidant, deixaven el nom dels Cargolins ben amunt.



DSC05474


I així m'ho anava mirant del meu segon revolt estant. El dissabte de les cronos havia ajudat a desmuntar la carpa de dalt i a Cangi vem estar comentant la jugada. Ens feien fora cap a les onze i alguns baixàvem cap al Dos Punts d'Esplugues, però aleshores vaig adonar-me que havia begut massa (bé, ja me n'havia adonat abans). Sobretot vaig veure-ho quan la Sílvia, que havia reaparegut (havia marxat després de compartir revolt i havia retornat al Dos Punts), m'ho va dir de pet, m'ho va espetegar. I així, una mica pet, vaig enfilar cap a casa marxant, com és costum, a la francesa.



DSC05460


Aquest diumenge ha estat distret, amb algunes baixades divertides, amb alguna virolla espectacular i alguna tombarella. Uns nois que han trencat el kart ja enfilant la ziga-zaga final, anaven llençant-ne peces pels aires, aïrats i fotent-hi cops de peu. Alguns semblava que volguessin atropellar el de davant; d'altres tancaven massa la corba per enclastar l'altre kart contra un arbre. El públic ha anat aplegant-se, quan veien que no havia de ploure més (ha deixat de fer-ho completament abans de les onze). He anat saludant cargolins que hi anaven traient el nas, m'han fet cinc cèntims escassos una mena de mala notícia que m'han d'ampliar per mail, he vist el Pep Cortès, he ballat una mica la música que punxava el Jordi Domènech, ens hem fet la foto final, m'he acomiadat dels organitzadors i dels karts fins l'any vinent. I he recordat que l'any passat, quan veia que els karts s'estavellaven i m'ho quedava mirant, sense ajudar, perquè ningú no m'havia dit què havia de fer exactament (després l'Anna a la tarda m'ho repetiria amanit amb moltes bagatel·les), va ser el Pau qui em va explicar com s'havia de fer. I res, han estat uns karts que com sempre he viscut amb una certa melangia; el temps va passant, la flaire de la carretera cremada pels karts, de la carretera banyada per la pluja, l'olor encisera de la suor d'algun corredor, el bon ambient de la gent, el cel d'un blau intens i d'un gris de cotó intens, el verd saturat dels arbres de l'obaga del carrer dels Freixes, de les feixes d'herba d'una mena de prat municipal que l'Ajuntament té tancat, la cervesa i tot plegat. Adéu.



DSC05511

Diumenge, ahir, actuàvem els estupendus Castellers d'Esplugues a la meravellosa, mirífica, meritosa i mereixent, meromòrfica, merlúccida vila de Terrassa, a la plaça de l'Ajuntament (Raval de Montserrat), una plaça on no havíem actuat encara, que jo sàpiga: com que normalment anàvem a les vigílies de Minyons o Pastelerus, sempre actuàvem a la plaça Vella.



DSCN3882


Era, alhora, la XXII Diada dels Castellers de Cornellà. Dissabte al vespre nit havia estat per la vila veïna veient els diables i el castell de focs i, després de saludar la Gwen i la Bea, vaig passar pel Patronat de Cornellà, on vaig estar enraonant amb l'Alba i el Deivid i alguns altres, que m'explicaven com tenien el panorama: finalment ahir van fer el 5de7 després de dos anys, felicitats per a ells. Dissabte a les onze començava el ball de gralles pels Quatrevents, integrats per Manu Sabaté, Ivó Jordà, Adrià Pérez, una tal Heura Gaya i un tal Marc Vall. I en acabat, un grup d'ska anomenat Raska que no em va acabar de fer el pes.



quatrevents


D'una banda, pensava que la nostra colla no organitza res semblant a un concert, ni cap mena de merder semblant amb actes de tota mena, com sí que fan moltes altres colles. Nosaltres muntem altres saraus, col·laborem en alguns d'Esplugues, etcètera, però res més de «fer colla» com això.

D'altra banda, pensava sobretot que el que no fem és cap mena d'actuació d'Aniversari, del Local o fins i tot de la Colla. Sí que fem la nostra diada per Festa Major, i el Memorial David Carreras inscrit en les festes de Santa Magdalena, a més de Sant Jordi, etc. Però el que dic és que això està molt més lligat a les festes patronals, força poc orientades cara endins. El que reivindico és que malgrat que algunes vegades algunes actuacions hagin dut el nom de Diada o Aniversari, potser caldria seguir un model més «transversal» de colla, com diu el Tarrés, en el sentit aquest de Cornellà i la major part de colles que conec. Però bé, jo què sé, no seré jo qui es dedicarà a planificar-ho, altra feina tinc.

Això ho comentàvem una mica al Patronat diumenge al matí, que els de Cornellà ens lliuraven la Camisa d'Honor de la Colla al programa Quarta Ronda. Per esmorzar ens van convidar a cap i pota, que era el primer cop que menjava i em va agradar molt, mentre xerràvem entre nosaltres i amb alguns castellers de Cornellà. En l'acte de lliurament, el Lluís, president de Cornellà, va dir que ens la donaven sobretot per la tasca de difusió del fet casteller a la comarca, per la trajectòria del programa però especialment dels Castellers d'Esplugues, i també per la sotragada del Pau i per com hem anat superant els tràngols aquests darrers temps. El Sergi va parlar molt bé, també, agraint la distinció, etcètera, i en acabat volàvem cap a Terrassa.



DSC05349


Els grallers havien actuat a les matinades de Terrassa. Segons em deien, una bonica vetllada malgrat que els de Terrassa tenien tendència a fer-les d'una manera poc tradicional.



DSCN3948


I parlant de xàfecs, arribàvem a Terrassa entre plugims i xarbots i a plaça queien quatre gotes, només. Pilars d'entrada i encetàvem la cosa amb un 4de7 avorrit, tranquil, de tràmit. Seguíem amb el 4de7a, que també em va semblar molt tranquil i avorrit, i plegàvem amb un 3de7 rodonet, avorrit i tranquil. Dos pilars de cinc per acabar i adéu-siau.



DSCN3937


La setmana havia estat complicada. Dimarts, per primer cop que jo recordi, vem caure dos cops a assaig, primer en un 4de7 net que passava diria que sencer i que per quints s'havia anat tancant i deformant massa, i tot seguit en un tres per sota que a la darrera aixecada va fer un pet. Divendres, després d'un assaig amb molta gent nova però amb l'absència de molts habituals, celebràvem la castanyada a la Closca. Un dels dosos titulars, el Pau, fent el ruc a les bicis estàtiques, que havíem tret del gimnàs, es va trencar la tíbia i el peroné de forma bastant bèstia.



pauherbon


El cas és que havíem descartat el 4de8 a Sant Just la setmana anterior perquè anàvem massa justos i teníem algunes baixes. Jo estava una mica emprenyat per haver-lo descartat aquí a la vora perquè pensava que si en tens l'oportunitat, val més no deixar-se-la perdre. En tot cas, les circumstàncies eren força adverses. A Terrassa eren encara més adverses, era impossible de provar-lo. I a Gràcia, que és la darrera oportunitat, les coses pinten magres. Ja veurem.



DSCN3873


Doncs res. Pel que fa a les altres colles, els amfitrions, els Castellers de Terrassa, una colla amb molts ganàpies, portaven en cartera una relació una mica estranya de castells: 7de7, 4de8, 2de8f i pilar de 6. Els pastelerus no són una de les meves colles preferides, per dir-ho així, però tampoc em cauen del tot malament. En fi, el 7de7 es va descarregar sense gaires problemes, és un castell molt fàcil si tens prou pinya i un tronc experimentat; és més fàcil, segurament, que el 5de7, si tens prou gent, com deia.



DSCN3868


En segona ronda provaven el 2de8f, que al segon peu, amb quarts col·locats, es va acabar desmuntant. Sembla que un dos plorava i es negava a pujar. Els blau turquesa passaven ronda de manera poc ortodoxa i, en repetició, descarregaven el 4de8, que a la descarregada va perdre mides i va caldre defensar força. Es va celebrar molt, aquest castell: segons les estadístiques, era el segon descarregat de l'any, després d'un de desmuntat, un de carregat i un altre que va caure abans de fer l'aleta.



DSCN3911


En tercera ronda descartaven el 2de8f i completaven el 2de7 sense més entrebancs, potser un pèl obert per terços. Segons em deia algú de plaça que coneix millor els pastelerus, el més probable és que haguessin renunciat a la torre folrada perquè no en tenien gaires garanties, s'ensumaven una patacada i, a més, el seu objectiu principal era el pilar de 6, que encara no havien fet mai.



DSC05428


En efecte, el pilar de 6 es va alçar enmig del silenci sepulcral de la plaça. Es va anar enfilant a poc a poc, molt ordenadament, es va coronar amb una relativa facilitat i, passada l'única rebregada una mica important, la de la motxilla, es va descarregar amb molta solvència. Un pilar molt bonic, encara més tenint en compte que era el primer de la colla. Segons el Portal Casteller, és la setena millor actuació dels Castellers, la millor des de 1995. Ja veurem com evoluciona la colla l'any vinent.



DSCN3887


Els primers en l'ordre d'actuació eren els Al·lots de Llevant, de Manacor. És una colla que no conec gaire però que em va semblar molt simpàtica. Vaig parlar amb algú de la colla i diuen que volen fundar-ne una de nova a Pollença, al nord de l'illa. En fi, que tinguin molta sort, des d'aquí els anirem seguint. Els Al·lots començaven amb un 3de7 força maco i encaraven el 4de7 tot seguit, que tot i que pujava molt ferm va veure que l'acotxadora o enxaneta dubtava i es feia enrere; amb tot, va acabar decidint-se i es va descarregar el 4 amb bones mides i algun brandeig. El van celebrar molt. Enllestien amb un 5de6 perfecte i un pilar de cinc que no vaig veure.



DSC05387


I finalment, la Jove de Vilafranca, una colla que acostuma a portar molt poca pinya per les places però que fan castells de set regularment. Aquest diumenge no forçaven massa la màquina i completaven un 4de7 horrible, un 3de7 rodonet tot i que una mica tremolós, un 2de6 força maco i un pilar de 5 que tampoc no vaig veure. A la foto de dalt, a més del bunyol del 4, es veu l'inútil del Pere Navarro fent campanya al balcó de l'Ajuntament de la insigne ciutat d'Ègara.

I això va ser la cosa. Vaig tornar amb cotxe a la Closca i allà el Jordi em va esbroncar per beure'm una cervesa de llauna i, després d'algunes setmanes, per fi vem tornar a veure els vídeos dels castells, que van confirmar l'avorriment de diada que havíem perpetrat. I vem anar fent fins que es va fer de nit, i més de nit, i tancàvem la Closca, i anava cap a casa, i adéu-siau. I d'això, el Concurs a la brossa. #NoAlConcurs!



DSC05447


Per cert, amb aquesta actuació hem igualat el nombre de castells de 7 descarregats de l'any passat. Tanmateix, com que ens en van quedar dos només carregats (les infaustes torres), encara estem a dos castells d'igualar el nombre total d'aletes de set de l'any passat, 61 (enguany 59 de moment). Si féssim el 4de8 a Gràcia, només empataríem; si no, els superarem per un castell. Però bé, aquesta collonada només la remarco perquè he contribuït a escampar una informació per internet que no és exactament correcta...

Fotos, fotos i fotos.

Al·lots de Llevant: p4, 3d7, 4d7, 5d6, p5

Castellers de Terrassa: 4p4, 7d7, 4d8, 2d7, p6

Castellers d'Esplugues: p4, 4d7, 4d7a, 3d7, 2p5

Colla Jove Xiquets de Vilafranca: p4, 4d7, 3d7, 2d6, p5

Festes de Tardor de Sant Just, 2012

| No Comments

Sang i fetge.


Aquest cap de setmana s'ha celebrat (i encara avui dilluns no ha acabat del tot) el Festival Arrela't, que organitza TiC, una entitat d'Esplugues, cada any, com tots els cargolins saben. Un tal Carles Alcoy, dissabte al vespre, va narrar d'una manera particular i pintoresca contes típics catalans que acaben en carnatge. El darrer el va fer més llarg; va cuinar dos fetges (de porc?) a la sala del Brillas i, en acabat, el públic ens els vem menjar. Jo diria que no m'agradava el fetge, però aquell el vaig trobar especialment bo. El Casal de Cultura feia una bona sentor de fregit amb all i julivert i una mica de comí i pebre, va ser una bona culminació de la vetllada, que es va fer molt curta.

I això, a qui li importa? A ningú, probablement, però me la bufa.

Entre les nou i escaig i les deu vaig estar enllestint Cat's cradle, novel·la de Vonnegut que ara ha traduït al català l'editorial Malesherbes. Me'l llegia en anglès prestat per la biblioteca d'Uh!,manitats de la UAB; entre flaires hepàtiques, arribava en aquest punt, que també posseeix una aroma pujolsiana:

Someday, someday, this crazy world will have to end,
And our God will take things back that He to us did lend.
And if, on that sad day, you want to scold our God,
Why go right ahead and scold Him. He'll just smile and nod.


La novel·la acaba en una bella hecatombe, tothom gebrat i mort. És una mena de distopia satírica amb un regust més aviat pessimista i crític que a mi m'agrada força. La novel·la és molt bona, però això, a qui collons importa? A ningú, probablement, però me la bufa.


El Barça va fer xixines el Rayo i, aleshores, quan havia de decidir si tornava a l'Arrela't o si pujava als concerts de Sant Just, vaig estar enraonant amb el Tarrés al mig de la nit fins dos quarts passats de dues de la matinada, amb la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- escorxant-me. I després d'esbudellar la Colla i de disseccionar les coses que no funcionen, vaig decidir de tornar a casa, que era tard i estava una mica cansat. El vent de tramuntana, o mestral o gregal o llevant, duia notes musicals d'alguna banda de la rodalia pel cantó de ponent.

L'endemà era el dia de l'actuació de Sant Just Desvern per Festes de Tardor. És una diada força maca en un lloc força maco que compta amb el caliu dels santjustencs normalment. Tanmateix, enguany la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- va escombrar els espectadors de Can Ginestar, quedant la plaça força desguarnida, abandonada, pobra, desert polar. No hi havia venedors de globus --ah!-- perquè és que realment hi havia poca gent. En tot cas, més endavant Cangi es va omplir força.

Els primers d'arribar-hi afolcadament van ser els inestimables companys de Sant Feliu, que s'aglevaven en un racó de Can Ginestar, a la porta del bar. Vaig xerrotejar un xic amb l'Òscar, que va ser l'únic dels de color rosa que es va dignar a adreçar-me la paraula. Lloat sia Jaume Barri i mala fi hagen los heretges!



DSC05216


Com diu la nostra inestimable nota de premsa, «l'actuació ha tingut poc ritme» bàsicament pels «quatre intents desmuntats»; va ser una actuació lenta i avorrida i pentinada --esperrucada-- per la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord o no del nord que fos.

Després dels inestimables pilars de quatre d'entrada, ineluctables, obríem plaça amb un 5de7 que em va semblar prou bé, tot i que per la meva banda no hi havia gaire pressió i la torre quedava una mica desllorigada. Em van dir que a la banda del tres un rengle, la plena o la buida, va estirar-se. Bah, poca cosa. Així i tot, segons la versió que escoltessis, havia estat un bunyol de castell; jo no ho crec, això, però vés, qui pot saber-ho, en aquest món de fomes.



DSC05213


En segona ronda tiràvem el 4de7a, que sembla que també es va desllorigar una mica tot i que a mi també em va semblar relativament tranquil. Deien que el fred provocava que els peus llisquessin amb més facilitat i que es perdessin mides amb més facilitat: fàcilment les mides es perdien, exacte.



DSC05257


I la Truita de Ceps, segons l'anomenava la Susa molt encertadament: el 7de7 per cloure rondes, un castell que a assaig no assagem la pinya, i d'aquí que a plaça sigui un galliner, un maremàgnum-cafarnaüm de remor-bellugueig constant. En tot cas, el vem descarregar fàcilment, malgrat els brandeigs, i tercera truita cargolina al sarró. Per fer truita, diuen, cal batre bé els ous, d'aquí les remenades.



DSC05293


Per concloure el festival blau elèctric, dos pilars de cinc, l'un dels quals observí que se sotragà fort a la descarregada, mes assats controlat fou aitambé. I segons deia no sé si el cap de colla o algun altre capdetrons, aquests cinc pilars de quatre de comiat simultanis alhora ensems representen una «fita històrica» per tal com mai no n'havíem fet tants en nombre plegats. Empertostemps sia remembrada aital collonada, amén. Per altra banda, sembla que l'Iris va fer el seu segon pilar després d'un de Santa Magda que tinc completament perdut pels meus arxius informàtics de merda. I l'Iris diu que la Marina va estrenar-s'hi, també; felicitats doncs.



DSC05333

I pel que fa als Xics de Granollers, van venir a fer el màxim, que és una actuació que porten uns dies repetint, i és que estan molt en forma. Aprofito aquí per dir que aquesta diada es va haver de canviar de dia per algun error de calendari i que per tant no van poder venir Saballuts. En principi els segons convidats eren els de la Jove de l'Hospitalet, però tampoc no van poder venir perquè no asseguraven tres castells. Així que vem convidar els de Sant Feliu, que som els seus padrins i així els donàvem un cop demà. I apa. Els Xics porten venint a Sant Just des que hem començat a actuar a Cangi fa tres anys.

Bé, els Xics començaven desmuntant el 2de7 a causa que l'acotxadora relliscava entre segons i terços a causa del fred que feia a causa de la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord que fos. En repetició hi tornaven, amb un 2de7 força tranquil que a la descarregada es va obrir un pèl per terços amb una certa movedissa controlada.



DSC05230


Encaraven el 4de8 tot seguit, molt tranquil i sense res a dir. Era la quarta o cinquena actuació consecutiva, diria, en què feien el 2 i el 4 després que ho fessin al Pedró amb Cornellà, en una actuació en què jo hi era i que vaig cronitzar al bloch. Tenen els castells molt bé i estan pensant en el 3de8 per la seva Diada i en altres fites més agosarades --que sí que seran històriques-- per a més endavant, com ara el 7de8 i altres.



DSC05270


Desmuntaven més endavant el 5de7 amb l'acotxadora de la torre relliscant per dosos, també a causa de la tramuntana o el vent del nord que sigui. Després que Sant Feliu desmuntés el seu 3de6a, descarregaven un 5de7 marmori els de Granollers, esplèndid, espletant, esplendant. Amb dosos col·locats, una tramuntanada o el que vulgui ser va sacsejar la plaça, aixecant una polseguera espectacular. I au.



DSC05314


I de Sant Feliu, què en diré? Dic la veritat o menteixo com diu Bokonon que s'ha de fer?


Nothing in this book is true.

"Live by the foma* that makes you brave and kind and healthy and happy."

--The Books of Bokonon. 1:5

*Harmless untruths


En fi, res en aquest bloch és real, és només una conspiració judeomasònica d'un anarquista comunista militant d'ERC i espanyolista convençut que fa castells només per poder insultar els Arreplegats i, si s'escau, alguna altra colla. Lloat sia Jaume Barri, el meu Bokonon particular.



DSC01355


Doncs Sant Feliu sortia de 3de6, que estava prou bé; l'acotxadora, però, no volia o no podia enfilar dosos pel fred o per poca traça; en repetició també hi tornaven i, amb si fa no fa la mateixa traça, es descarregava sense més problemes.



DSC05225


En segona ronda provaven un 4de6 també molt lent també per la canalla, que va anar perdent mides de mica en mica, sobretot per terços, però sense cap perill en cap moment.



DSC05280


En tercera ronda desmuntaven el 3de6a, sembla que altre cop per la canalla. Les mides van anar estrafent-se massa aviat i van renunciar al torn de repetició, potser llassats, ujats, tips d'una actuació tan freda, lenta i avorrida, o potser perquè no tenien ganes de forçar més la canalla, no ho sé, no els ho vaig voler preguntar.



DSC05310


Normalment comento una mica la trajectòria de la colla cronitzada. Això ja vaig fer-ho a la darrera crònica amb Sant Feliu i per tant ara passo. Com sempre faig, també l'última vegada, espero que tinguin molta sort, que segueixin progressant i que ens anem veient per les places. I apa.

I després d'una birra convidada per l'Ajuntament de Sant Just fèiem una paella a la Closca mentre comentàvem l'estat del món i de la colla en general, i també l'afer «crònica de Sant Feliu», que té la seva conya. I després de tot, passava per l'Arrela't, un festival de música tradicional que organitza anualment l'entitat d'Esplugues Tradicions i Costums, que està molt bé, com tots els cargolins saben i com es va poder comprovar per la massiva afluència al concert de la cobla del Marcel Casellas, que em va plaure moltíssim. Va tenir un record per Francesc Pujols i va parlar de Déu diverses vegades.


"All of the true things I am about to tell you are shameless lies."

My Bokononist warning is this:

Anyone unable to understand how a useful religion can be founded on lies will not understand this book either.


Sentència amb què no hi puc estar més d'acord. El Casellas va dirigir un concert espectacular, boníssim, donant un toc superior a formes rítmiques tradicionals enmig del fred. Va acabar amb el Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues (o una cosa així, no en sé el nom exacte); va ser el colofó, doncs, que tancava el cercle de cultura popular iniciat dissabte i enllestit diumenge. El Casellas va dedicar la cançó als castellers que omplíem de gom a gom la pista coberta del Pou d'en Fèlix, i fórem fort gaubats en efecte.



407740_4962540710925_1442663261_n


Però per tancar bé això, caldria posar-hi més sang i fetge, no? Trobo que ja n'hi ha prou i només vull aclarir que al bloch escric el que em surt dels collons, que ben bé no menteixo mai tot i que de vegades practiqui allò que se'n diu demagògia, ço és, comentar només els aspectes d'un assumpte que em donen la raó, obviant, menystenint o de vegades estrafent els que em contradiuen. També incorro sovint en allò que se'n diu ironia, que consisteix a donar a entendre el contrari del que literalment es diu. La ironia, com diu Salvador Espriu, té una mena de germà bord anomenat sarcasme, que també faig servir alguna vegada. I si algú no comprèn aquesta forma diguem-ne satírica i crítica d'entendre les cròniques, els castells, els llibres (Vonnegut, per exemple) i la vida en general, que em deixi tranquil o si no em menjaré el seu fetge. Però tot això, a qui importa? Potser a ningú; doncs a la merda.

Fotos.

Crònica per una castellera de Sant Feliu, que omple forats de la meva crònica.

@Cargolins: 2P4, 5d7, 4d7a, 7d7, 2P5, 5P4
@XicsGranollers: 2P4,id2d7,2d7,4d8,id5d7,5d7,P5
@CastSantFeliu: P4,id3d6,3d6,4d6,P4s

Santa Úrsula a Valls, 2012

| No Comments

Feia alguns anys que no podia baixar a Valls perquè Santa Úrsula ens coincidia amb alguna actuació de Cargolins (diria que sovint la de Sant Just i algun altre any Sitges o alguna altra). Per això, enguany no he desaprofitat l'avinentesa i amb el Sergi, el Joan i l'Èrik ens hem plantat a Valls a veure la que per a mi és la millor diada de tot l'any. M'agrada més que Sant Fèlix i tota la resta, segurament pel caràcter més o meys sagrat que té la plaça del Blat i perquè la rivalitat de les colles vallenques i la seva forma de fer m'encanten, és una cosa radicalment diferent de tot el que hi ha pel món. Viure els castells per Santa Úrsula a Valls és al·lucinant.

Obrien plaça la Joves de Valls amb el 5de9f, que ja havien descarregat al Concurs, on havien fet la mateixa actuació que l'altra colla, empatant en la segona posició, tot i que els castells dels muixerrillos em van semblar molt més macos. Diria que el 5 pujava al segon peu; jo estava a la soca de la Joves i en tot moment em va semblar molt tranquil; tothom deia al voltant que estava perfecte, i tothom era del mateix parer. Un quint va fer la figuereta al tres, un exemple que demostra que el castellàs estava de puta mare. A mi el 5de9f és un dels castells que més m'agraden i també és una construcció que m'ha caigut al cap dues o tres vegades fent pinya a la Joves.


DSC05150


La Vella tirava per la seva banda el 9de8, que segueixo opinant que està sobrevalorat. De l'altra banda de la plaça em va semblar remenat i que una de les aletes trigava massa a arribar. Felicitats pels rosats, i aviam què fotia ara la Joves amb el mateix castell.


DSC05153


En aquest cas ja vaig quedar-me fora de la pinya. Vaig veure que el 9de8 vermell pujava força ferm; les tres aletes les feien alhora, sincronitzadament, i el descarregaven amb molta solvència. Pel que feia a factura del castell, molt millor el vermell que el rosat. El castell va pujar que començava a ploure i el van descarregar sota la pluja. Era el segon descarregat de la seva història, i també el segon intent que els hi veia, després d'un que va fer llenya el 10 de setembre també a Valls. Val a dir que no vaig anar al Concurs de diumenge perquè vaig quedar-me clapat però sobretot perquè el Concurs em sembla una merda.


DSC05156


Passada la pluja, l'altra colla muntava el 5de9f. Va enfilar-se al segon peu molt remenat tota l'estona, amb problemes pel mig del castell, per quarts o quints, molt lluitat fins a l'aleta, que va poder aguantar in extremis fins que, tot just feta la segona, s'esberlava i queia a plom damunt la soca. Si al Concurs van poder controlar el brandeig, a Valls no ha estat el cas.


DSC05161


L'alegria a la banda muixerrilla s'anava fent molt palesa, però encara faltava el plat fort del dia, el 4de9 net, un castellàs increïble, a l'abast de molt poques colles, una construcció força típica de la Joves que en tot cas feia força temps que no duien a plaça (onze anys). La remuntada de la Joves aquesta temporada ha estat espectacular i, evidentment, n'estic molt content. L'any passat va ser força dur i enguany, quedant injustament fora de Sant Fèlix i rebent garrotades a tort i a dret, s'han rescabalat de la millor manera possible.


DSC05164


El 4de9 net ha pujat molt ferm, amb algun desajust també pel mig del castell, però molt controlat en tota l'estona. S'ha carregat sobradament i, quan començaven a baixar dosos, ha petat pel mig. És una llàstima perquè gairebé havia passat el pitjor del castell i perquè el tenien molt bé, però aquesta bèstia no perdona. La llenya ha estat plàcida i tota la colla ha esclatat eufòrica. Signaven amb aquest 4 la millor actuació de la seva història i gairebé era segur que s'endurien el duel vallenc enguany.


DSC05166


La Vella, probablement per no forçar, perquè no en traurien res de bo, i potser perquè algú havia pres mal en la llenya del 5, descarregaven, sense cap entrebanc, un 3de9f de postal. Jo em pensava que farien el 3 net, fins que no vaig veure el folre no m'ho creia. En fi, una bona actuació de la Vella, amb el 5de9f carregat i un 9de8, però quedar per sota de la colla rival per Santa Úrsula cou bastant.


DSC05167


En pilars els rosats descarregaven sense massa problemes el de 6, amb una enxaneta molt menudeta, mentre que la Joves en feia de cinc i es quedava tan tranquil·la, celebrant esbojarrada la increïble actuació del dia.


DSC05168


Un Santa Úrsula que m'ha agradat molt i que he gaudit molt. Feia temps que no m'ho passava tan bé a plaça veient castells que no fossin nostres. Aviam si la Joves segueix l'any vinent amb aquesta dinàmica tan positiva, recuperen el pilar i segueixen donant guerra.

Fotos.

Festa de Tardor de Sant Feliu, 2012

| No Comments

Ahir tornàvem a Sant Feliu després d'algun temps sense actuar-hi. L'any passat hi vem anar a dona'ls-hi suport però sense actuar; vem ser-hi uns quants (encara hi podríem haver alçat algun castell) i, en acabat, vem anar a dinar també de fideuà amb els amfitrions, els Matossers i una tercera colla que no recordo ara. Durant aquell dinar, a l'ombra, recordo amb gaubança com conspiràvem contra el Rai. En fi, les coses no han canviat gaire, des d'aleshores, tot i que hem pogut fer, per fi, el 4de8.

A Sant Feliu va ser on vem fer per primer cop aquest castell:


4de7a


El teníem emmarcat a la Closca, el local social, just a l'entrada, durant molts anys. Quan vaig entrar a la Colla, fa uns vuit anys, m'observava desafiant, com dient-me: «goita el sostre de la Colla, sóc invulnerable, no em travessareu mai». L'havíem descarregat a la primera l'1 de desembre del 2002, amb en David Carreras parant el pilar a segons, uns dos anys abans que jo hi entrés.

Aquest castell el vem tornar a intentar el 2007 per Festa Major, amb un segon que es va enfonsar i amb tota la pinya mirant d'aguantar aquell rengle. No el vem poder descarregar fins a l'onze d'octubre del 2008, també a Sant Feliu, i també, com el del 2002, durant la Trobada del Baix. En aquella actuació vem fer-hi el 5de7, resultat que ens va servir per completar millor actuació que els Castellers de Cornellà, certificant a plaça el canvi de dinàmiques: la nostra colla anava a més mentre que Cornellà es desinflava a poc a poc.


DSCF2513_1498x1123


Sant Feliu, doncs, sembla que ens porta sort amb el 4de7a. Aquest és el d'ahir:


Image00043


Al matí havia plogut; un front de tempestes havia passat fregant la costa tot i que semblava que no ens aigualaria la festa, malgrat que em vaig mullar una mica amb la bici de camí. Durant la setmana no havíem assajat: havia estat força estranya, amb la ressaca postConcurs (al qual repeteixo que no hi penso tornar a anar) i amb l'expedició a Donosti. Havien estat quatre dies d'emocions força intenses i ens preníem l'actuació a Sant Feliu amb una certa calma.


Començàvem amb un 3de7 molt rodonet i parat que em va semblar força avorrit. Des de fora ens deien que tenim uns castellassos molt macos. Bé, era un simple 3de7. M'hi vaig trobar el Ferran Tabaler, que resulta que viu a Sant Feliu, que em deia que anava sobrat i que si estem preparant el 3de8. De moment, l'hem començat a assajar una mica en sèriu després de Festa Major, ja veurem com evoluciona.


Image00027


En segona ronda provàvem el 4de7 amb agulla. M'havia trobat la nit abans als concerts a Sant Feliu el cap de pinyes, que m'havia dit que hi entraria de baix. Jo vaig dir-li que no, que fugiria corrents. El Ferran m'explicava que si obliguen a Gràcia a entrar de baix algú que no vol, es munta un pollastre a la colla. El cas és que vaig posar-m'hi però ja veia que m'agafaria una mena de... albaïna, batistot, desesma, tropell o lipotímia, un patatús, vaja, i abans de defallir i morir ofegat vaig demanar-li al Jonàs que em tragués del mig perquè podia ser fàcilment el segon intent desmuntat de 4de7a de la història cargolina, després d'un de Sants del 2010 després d'haver caigut de 2de7, una torre que va estar a punt de carregar-se. Doncs això, es va tornar a muntar el peu del 4de7a i jo, de lateral del pilar del mig, el meu lloc habitual, ho vaig veure força tranquil, amb el Jonàs fent de baix. En tot cas, semblava que el segon del pilar brandava una mica més de l'acostumat.

En tercera ronda es feia el 4de7, que va pujar molt desquadrat i una mica bellugadís. Va ser allò que s'anomena un bunyol. El meu rengle (el de cara a l'Ajuntament) estava molt tirat cap a la meva dreta (l'esquerra cap a on mira el pilar); el rengle de la meva dreta estava entrat, o això semblava; el cas és que el meu baix patia com un cabron perquè l'hi carregaven tot a la seva dreta. Una foto de la meravella:


Image00056


Acabàvem amb un vano de 5, força maco.

Per la seva banda, els Castellers de Sant Feliu --nosaltres som els seus padrins-- venien amb el 5de6 com a gran repte del dia. No el descarregaven, ni l'intentaven, des del 9 d'octubre del 2005, també per Festes de Tardor. Sembla que ha plogut força des d'aleshores. Els santfeliuencs van recuperant castells a poc a poc, a veure si tenen sort.


Image00020


Aquest 5de6 no el vaig veure gaire perquè vaig haver-me de ficar de tap en un forat esfereïdor. Va fer-se etern: segons m'explicaven després, tenen un nen molt inexpert que va costar-li molt pujar (diria que era l'acotxador de la torre), cosa que va fer que l'enxaneta del tres s'hagués d'esperar mitja vida per fer l'aleta. Això va contribuir que el tronc s'anés desfigurant; el moment que vaig poder treure el nas vaig veure els segons molt mal posats i la torre força lletja, o sigui que de seguida vaig tornar a amagar el cap.

En segona ronda desmuntaven el 4de6. No sé exactament què els va passar, en tot cas no semblava gaire maco; en repetició el descarregaven sense gaires més complicacions. Finalment, un 3de6a molt lent, amb una enxaneta força gran que va tenir algun problema per remuntar dosos. Acabaven amb dos pilars de quatre.


Image00051


I pel que fa als Matossers, eren força poca colla i van descarregar 3de6, 4de6, 4de6a i un pilar de 5. No em va semblar que tinguessin cap problema per fer els seus castells, tal com testimonien les meves tristes notes. He perdut una mica la pista dels molinencs, pel que sé anaven fent de tant en tant castells de 7. Veig a la CCCC que enguany només n'han fet un, un 3de7 carregat en la seva Festa Major del 30 de setembre. L'any passat havien descarregat quatre 4de7 i quatre 3de7 i van desmuntar un intent de 4de7a. L'any anterior havien realitzat un castell menys de cada estructura i, per comptes de desmuntar un 4de7a, van desmuntar el 5de7. Era una colla que anava creixent de mica en mica que sembla que, pel que portem d'any, també s'han estancat i han perdut una mica de pistonada.


Image00048


També hi havia vora d'una vintena de castellers de Viladecans, una colla de recent formació que encara no s'ha batejat tot i que es van presentar al seu poble el mes passat. Anaven amb camisa blanca i van fer-hi dos pilars de quatre, un d'entrada i un de comiat. És una colla que està entre els Castellers de Castelldefels, els també nous Encantats de Begues, els Castellers de Gavà, que estan ressuscitant segons m'informava la @nur_mb, que vaig tenir el gust de conèixer, i els de Cornellà i tota la resta del Baix.


Castellers de Viladecans


El Ferran m'havia dit algunes coses divertides sobre el Baix Llobregat; de fet, ahir va ser una típica actuació baixllobregatina, amb castells més o menys lletjos de sis, lenta i avorida, en una plaça que al cap d'una hora era pràcticament buida, només amb les terrasses dels bars plenes. Segons el Ferran, la tradicionalitat d'una plaça es mesura pel nombre de venedors de globus; ahir n'hi havia tres, indicador que el nivell era molt baix. Tampoc no és qüestió de fer-ne sang: a nosaltres ens ha costat molt sortir del pou; com deia, quan vaig entrar a la Colla, ens arrossegàvem i oferíem el mateix espectacle. Sembla que fa molt de tot això, però el primer 4de7a de la «segona era» va ser el 2008 i no hem estat fent regularment castells de set fins al 2007-2008. La progressió de castells de 7, any per any, a partir del 2007, és la següent: 16, 30, 38, 52, 61 i 53 de moment enguany.


Image00077


Sortint de plaça, vaig demanar declaracions al Rai, que em deia que el 4 havia estat un bunyol i que el Ramon Segon, el Sàlvia i el Pastor són uns malparits perquè no hi havien anat, a més de ser-ho també jo, perquè sí i per posar fotos seves al bloch on no hi surt gaire bé, i també l'Aleix perquè tampoc no hi havia anat. I aquí va parar, perquè si no s'abrandava massa. També vaig demanar el parer del Francisco, que em va dir si fa no fa això que tinc estenografiat al paper: «La diada molt bé; una diada molt contrastada amb dissabte; cascú [cada colla] fa'l q pot. Natros tb bé tot i q podm fer una mica m´s. Tinc ganes de consolidar el 4, ds vai qdar decebut; consolida'l com 4a, etc. Seguim creixent...».


Image00038


Doncs res, enfilàvem cap a l'escola Verge de la Salut per dinar, que ens convidaven a fideuà com l'any passat. En aquest lloc havíem sopat aquella Trobada del Baix que vem passar per davant de Cornellà feia uns anys. Va arribar indefectible el moment de criticar els qui vénen sempre que hi ha teca, recordant també un cas del dia del Concurs. A mi aquestes converses m'atipen ben aviat i acostumo a aixecar el vol amb una mica de mala hòstia.


Image00084


Després hi ha el cas del «Rodamón», un noi bastant estrafolari que havia començat a venir a la Colla per Festa Major, tot i que ja hi havia estat abans. Sobre aquest tema, valdria més que no digués res per no vessar-la; vaig estar comentant-ho amb l'Òscar de Sant Feliu (que rep els correus de la Colla perquè va estar-hi un parell d'anys o tres mentre Sant Feliu estava a l'UCI) i vaig quedar-me ben descansat. En fi, que jo trobo que no es pot fer fora de la Colla algú que encara no ha fet res, més enllà d'anar borratxo i d'haver portat un ganivet de pernil un dia (ja se'l va avisar i no el va portar més). Sobre el tema del gat de carrer valdria més que no digués res, tampoc, perquè a més l'Òscar diu que té toxoplasmosi per un cas d'aquests. Jo només dic que si és un problema tan greu, se li diu que no el porti més; en tot cas, a mi em fa pixar de riure això del gat. Però deia que no en volia parlar i no diré res més per no començar a desbarrar. Només ho reblaré afegint-hi que una de les gràcies de les colles castelleres és que miren d'integrar tothom malgrat que siguin mig gitanos, es dutxin poc o visquin en una casa abandonada.


Image00091


A taula tenia el Jaume I a davant, que va començar a llençar ganivets metafòrics al Rai, i és que sembla que el 12 d'octubre és el dia mundial contra el cap de colla. En un moment donat, fèiem una junta extraordinària per tractar el tema del local i la Nau. El meu parer és que hauríem de tendir a muntar un espai comú d'assaig i vida social i que la Nau, si no fos tan cara d'adaptar i de llogar, seria una molt bona opció. Per comptes d'això, es va tancar gairebé completament l'opció «adaptació de la Nau» i es va apostar per mirar de seguir com fins ara, una alternativa que em sembla bastant improbable. En tot cas, ara per ara a la Closca amb prou feines hi cabem tots.

Em quedava vagarejant per l'escola xerrant amb l'Òscar i altra gent i, finalment, pujava amb bici a la Closca, on se'ns va fer de nit. Va haver-hi un moment de discussió sobre què passarà si Gràcia no fa el 3de9f l'any vinent o aviat. Precisament, havia estat parlant d'això amb el Ferran al matí. També es dóna el cas que conec una mica Gràcia perquè hi ha molts ganàpies i sé més o menys com funcionen. La conclusió típica d'un cert corrent d'opinió és que, si no es fa el castell X, la colla es desanima i s'enfonsa. A mi això em sembla una subnormalitat de l'alçada d'un campanar. Jo crec que això només pot passar si s'enfoca la colla només en objectius castellers, obviant tota la resta, sent incapaç de mantenir-la unida per altres al·licients. És cert que els castells són la pastanaga principal, però no hauria de ser l'única. És una de les coses que trobo que la nostra colla no acaba de fer del tot bé...

I res més, arribava a casa molt cansat d'haver dormit poques hores i d'haver begut massa cervesa, em colgava al llit i dormia com un soc fins a les nou d'avui. I lloat sia Jaume Barri.

Fotos. (aviat més)

Nota de premsa de la Colla.

Festes de Tardor de Sant Feliu de Llobregat
Castellers d'Esplugues: 2Pd4, 3d7, 4d7a, 4d7, vano5
Castellers de Sant Feliu: Pd4s, 5d6, id4d6, 4d6, 3d6a, 2Pd4
Matossers de Molins de Rei: 2Pd4, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd5, 2Pd4
Castellers de Viladecans: Pd4, Pd4

Després de la ressaca del Concurs, que m'havia destentat veraiament, dilluns havent dinat ens aplegàvem els cargolins a la Closca per participar en l'homenatge que el Congrés Gastronòmic de Donosti realitzava al Pau. El Congrés l'organitza cada any el Grup GSR, l'empresa de la mare del Pau.

Sortíem una mica més tard de les tres de la tarda cap a Donosti. Sobre el nom de la ciutat, segons tinc entès en euskera és oficialment «Donostia», però els donostiarres tendeixen a menjar-se la vocal final, de manera semblant com els mallorquins diuen «famili» i «hosti». Tanmateix, de la mateixa manera que diem «Londres» i no «London», o «Tolosa de Llenguadoc» i no pas «Toulouse» (evidentment, tothom diu Tolosa...), hauríem de dir «Sant Sebastià». Però així i tot, m'agrada més «Donosti», que segurament és l'opció menys correcta en català.


DSCN3478


Hi havia entre set i vuit hores de viatge en autocart. Ens aturàvem al cap de tres hores i escaig pels volts de Saragossa i seguíem en acabat per arribar-hi cap a les 22 h a la ciutat guipuscoana. Entràvem al «Complejo Amotzagaña» cap a les 22.10, remuntant una carretera estreta, amb revolts i molt alzinada. Entre dubtes, acabàvem de pujar enmig de la nit per arribar a una mena d'aparcament fosc. Baixàvem però hi tornàvem a pujar: On som? És aquí? L'autocar maniobrava i avançava vers una construcció solitària que es retallava uns metres més enllà, enmig de les muntanyes ombrívoles. Els llums es van tornar a obrir, amb les portes: És una trampa? Baixem? A pas de cargol, anàvem escampant-nos per l'esplanada, ens separàvem, ens ajuntàvem, ens repartien les claus, deixàvem les endergues i els fòtils a la cambra assignada per les altes instàncies inapel·lables de la Colla i pujàvem al jaletxea per sopar. Nosaltres no teníem clau de fora.


DSC05079


Les cerveses valien tres euros. Sèiem a taula i deixàvem eixuta ben aviat l'ampolla de vi. De seguida, barra lliure controlada de sidra. Els catalans com voltors cap a la bóta. Era l'aniversari de l'Ana, va bufar les espelmes dels vint-i-un anys. Ens obrien el bar de sota i escuràvem els cubates que els senyors del bar preparaven molt a pleret. Jugàvem algunes partides al billar. A fora, a la botifarra. Ens tancaven molt d'hora el garito i estàvem fins a les quatre a fora, a la fresca amb vistes a la benzinera (terra promesa amb cervesa a dins?) i escoltant els rumors que esventava el Sergi.

Llevar-se dimarts va ser una mica difícil, però al cap de mitja hora pujàvem al restaurant per esmorzar. El Jonàs, quan va sonar el despertador, s'havia llevat i havia tancat la finestra i la cortina sense adonar-se'n per tot seguit continuar clapant. Vem fer una passejada per Donosti breu de poc més d'una hora. El ramat es ramificava de manera diversa; jo enfilava amb alguns cap a la platja típica. No veuria res de la ciutat més enllà de l'Ajuntament i la Conxa, però tampoc no em venia de gust fer res més que passejar per la vora de l'Atlàntic. Vem anar fins a l'altre cap de la platja per la vorera, i vem baixar a la sorra per tornar-ne, amb els peus a l'aigua, que no estava gaire freda. Em mirava l'horitzó, els peus, les algues vermelles, les onades tranquil·les... L'Iris perdia les xancles pel camí. Jo m'omplia de sorra la bossa. Feia un dia radiant, amb brisa fresca i un sol que picava una mica. A la foto, l'Iris encara amb una xancla penjant:


DSC05093


Només va recuperar-ne una, mentre saludàvem la Júlia, que ens havia trobat a la platja. Anàvem a pas una mica ràpid cap al Kursaal, que fèiem una mica tard. Ens hi fèiem un parell de fotos (aviam si apareixen) i entràvem al palau de congressos, on ens tenien cosa d'una hora engatant-nos amb cervesa especial i atipant-nos amb un pica-pica molt generós.


DSCN3486


El Kursaal per dins em va semblar com una capsa de plàstic amb una peça de fusta gegant a dins. Sortíem per la porta d'emergència a fumar i prendre la fresca, fins que algú de l'organització ens va picar la cresta. I finalment anàvem a l'auditori, on vèiem el vídeo d'homenatge al Pau, que va ser molt emotiu...



Alguns coneguts del món gastronòmic van parlar d'ell i, en acabat, vem baixar a l'escenari per fer el nostre pilar, que va girar enmig de plors i sanglots. En fi, Pau...


Homenatge al Pau


Vem donar un quadre a la família del Pau fet per l'artista de la colla, el Christophe Chaumet, que va pintar la mateixa nit de la desgràcia. Jo no hi entenc gens d'art contemporani, però hi detectava una certa ràbia i tristesa en el retrat. Dinàvem en un altre jaletxea, passada la zona universitària de Donosti. El Jonàs seguia aprenent a escanciar la sidra, regant-ne el terra. Fèiem el patxaran enmig d'un clima força distès on em trobava molt bé.


DSCN3516


I pujàvem a l'autocar per fer vuit hores més de viatge cap a Esplugues. Tornaven a jugar a les «cabretes» i d'altres. Passàvem per un control de la Guàrdia Civil, amb metralladores, després d'un peatge, amb l'estelada que havia penjat al vidre. Em deien que la tragués, però al final hi vem passar cridant independència... I entre pixeres contingudes i pel·lícules d'El senyor dels anells, acabàvem tornant al poble i, amb el cap cot, em dirigia cap a casa, enmig de la foscor d'Esplugues, al meu pis fosc i avorrit, i fins un altre dia.

Fotos (aviat més)

Ens aplegàvem els cargolins a la Closca cap a quarts de dues. Una mica més de dues-centes persones, comptant-hi els que hi baixaven amb cotxe, pujàvem als tres autocars d'Autocorb. Teníem gent d'altres colles que ens donaven un cop de mà: un escamot de Cornellà, un parell de Vilafranca, un noi de Minyons, un parell de Barcelona... Estava bé.

A l'autocar, un insecte va empastifar de groc el vidre. Coloraines cridaneres i escorxador, era cap on anàvem.


DSC04902


Mentrestant, la gent mirava de fer la becaina. Jo llegia en veu alta bells rims de vetusta magnificència:

En nom d'en Barri te diray
un beyl dictat, et retrayrai
feyts aperts de castelieria
et d'una franca companyia
che volen far los casteliers
d'Splugues, bons guerriers
che volgron per lo món anar
et lo carro gros conquistar.


Llegia per la meva finestra que entràvem a Tarragona, «patrimoni mundial». Hi anàvem a fer Patrimoni de la Humanitat a una plaça de braus. La plaça, un cop a dins, em va semblar que combinava la cúpula moderneta amb els interiors vells, escrostonats i plens de pols.

Les colles ens aplegàvem en dos llocs diferents per entrar-hi en cercavila, que com acostuma a passar era lenta i sense gaire solta. Anàvem penúltims just davant de Sant Cugat, que feien un concert de gralles força engrescador.


DSC04930


Els segurates ens escorcollaven les bosses no fos cas que hi entréssim bengales o ampolles de whisky. Jo hi vaig colar una llauna de cervesa. Ens posàvem en un racó de la plaça entre Bordegassos i Gausacs i, en ronda conjunta, enfilàvem el 4de8, el nostre segon intent de la història després d'haver-lo descarregat a Festa Major fa dues setmanes.


DSC04938


Em posava en el meu lloc a l'agulla i es tancava amb força concentració la pinya, tot i algun crit del Rai i alguna brometa estúpida. El 4 s'enfilava força ben quadrat, però a mesura que s'anaven muntant pisos es remenava més l'estructura. De cop i volta la plaça de braus era una olla de grills: moltes gralles sonant alhora (nou colles fent castells ensems), el públic (que no era gaire nombrós, estava mig buida la plaça) cridant, i la cúpula fent resonància cap a la sorra. A la pinya no sentíem (o «escoltàvem», com diu tothom a la Colla, que parlen el català amb el cul) el Lluís, que veient que la cosa anava de mal borràs el feia baixar. Però la canalla no el sentia (o escoltava, jo ja no ho sé) i el Lluís, impotent, mirava de dir-los amb gestos «avall». Finalment van adonar-se'n, però amb dubtes, amb l'acotxadora que seguia pujant fins que no va acabar de veure-ho. El cas és que tot plegat contribuïa a esvalotar el tronc, que es deformava molt ràpidament i queia.


250570_2496879477288_1565966093_n


De fora, em deien que els dubtes de canalla havien estat decisius. Parlant amb el Lluís, trobo que l'explicació és la del paràgraf de dalt. Jo vaig sentir que començava a tremolar força aviat, a partir de terços, agreujant-se progressivament, però amb una mica de calma es podria haver fet tranquil·lament. El cas és que la rebrincada (o com se digui) amb dosos col·locats va ser mortal. En Jaume I m'ha dit si fa no fa això, també, posant èmfasi en el factor sobtat de la regirada. La Mar Gual, de crossa, m'explicava que havia sentit el seu segon bellugar-se tota l'estona.

L'altre corrent d'interpretació incideix més en factors externs i el refilava la Marta en qualitat de portaveu oficial. El titular és «Hem pecat de novatos» i segueix així: «Desconeixíem l'ambient i què ens hi trobaríem; hem començat de 4de8 amb un pet al cul amb tot el xivarri de la plaça; a més a més, els Gausacs no ens han pogut fer tanta pinya com ens hauria agradat. Amb més seny o experiència, hauríem hagut de tirar-lo en segona ronda». No vam poder fer-hi la nostra, el Concurs se'ns va empassar, rubricava la Marta.

Aquesta explicació entronca, al meu parer, amb els arguments concrets en contra del Concurs, que es desprenen, tal com jo ho veig, del model «espectacle» de l'esdeveniment que vaig resumir en l'article de Xarxa Notícies i en alguns posts del blog.

Aquests arguments típics són: les rondes conjuntes no tenen cap mena de respecte pels castells que s'hi fan, que sovint són el sostre màxim de les colles que els intenten. Alhora, diverses colles poden estar mirant d'igualar o millorar la seva millor actuació històrica, fita que passa inadvertida entre el marasme o el maremàgnum o el cafarnaüm de la plaça de braus. És impossible, de la plaça estant, observar tots els castells de la ronda conjunta: mires a dreta i esquerra i no pots gaudir de cap dels castells, perquè va tot a corre-cuita. Aquest argument és molt conegut però sembla que alguns van descobrir-lo ahir.

L'altre, el de l'enrenou, que no saps quina aleta estan tocant les gralles, es desprèn automàticament del mateix tema. Hi ha la cosa de les pinyes de Gausacs, que en principi ens haurien d'haver ajudat, així com nosaltres ens vem posar en massa almenys en el primer 2de8f verd. Vaig sentir que no ens van poder fer més pinya perquè estaven muntant la seva soca. El cas és que un dels arguments molt típics, «les dificultats o reticències per fer-se pinya mútuament», en el nostre cas, va quedar totalment confirmat. Nosaltres dúiem prou pinya per als nostres castells, però no estem en disposició, segurament, de provar un 4de8 sense que les altres colles ens ajudin amb una mica de ganes. O potser sí, no ho sé.

Teníem la sensació prèvia que potser la jornada de dissabte podia assemblar-se al ConcurSet de Torredembarra. Jo si més no en tenia l'esperança. Però res: va ser exactament igual que el Concurs de diumenge, al qual només hi he anat una vegada i que ja vaig veure què era. Jo crec que la nostra colla no està gens còmoda en aquesta mena de merdes. Després de l'experiència, si ja era antiConcurs, ara ho sóc encara més.

Però si tot hagués anat bé, si haguéssim descarregat amb una mica més de sort o de tranquil·litat el 4de8, segurament tot plegat es veuria diferent. Jo seguiria sent antiConcurs, però és probable que tothom n'estigués molt content. Jo seguiria pensant el mateix, amb algun matís. El que dic ara és que si demà es tornés a fer el Concurs, em passaria pel folre del 2de8 la solidaritat amb la Colla i no hi aniria.

I aquesta ha estat la diatriba contra el Concurs. Ara segueixo la crònica.

El Gausacs actuaven en solitari per alçar el 2de8f. Tenien una soca molt poblada i jo em posava al darrer cordó donant pit, amb un ull posat en el castell, que s'enfilava força ferm amb algun tremolí controlat; tamateix, sembla que la canalla el va fer baixar. Els santcugatencs el desmuntaven amb força mala hòstia.


DSCN3303


Aleshores començava la segona tongada de la primera ronda (en diuen «cicle» amb terminologia absurda de tecnicisme Termcat). M'hi passejava amb la llibreta i la càmera de retratar. Mentre Tirallongues descarregava un tremolós 5de7, a la Jove de Sitges se li despenjava la canalla del 7de7 quan anaven a fer la segona aleta. No vaig adonar-me exactament què havia passat a Sitges, m'ho va explicar després en Raimon (diria que es diu així, ara dubto); en aquell moment, vaig mirar cap a dos 7de7 més de colors diversos que es bastien a l'altra banda de la plaça. Vaig fixar-me en el 4de8 dels Marrecs, però de cop i volta un dels 7de7 es desmuntava. Quina colla era? Impossible de recordar, hauria de repassar els resultats [ara comprovo que era Badalona]. Semblava que l'enxaneta de Salt volia fer baixar el carro gros, tot i que va fer-hi l'aleta. Tanmateix, els dubtes de tot plegat van fer que el 4 s'esberlés per quarts. Mentrestant, fet un embolic, sense tenir clar quin castell era de qui ni ben bé si era un tres o un quatre, o un cinc o un set, els Bordegassos queien de 3de8, sembla ser que també després de dubtes de canalla, i després d'haver-lo carregat.


DSCN3310


Començava la segona ronda amb l'atabalamenta lògica de tot aquest despropòsit. El cop del 4 ens havia estabornit i, com sabria més tard, es refusava de repetir-lo bàsicament per no forçar la canalla i per acabar de pair la vetllada. El pitjor que ens podria passar és que agafin por al quatre i que la Colla es frustri i comencem a veure-hi fantasmes. Vem muntar la pinya del 7de7 dues o tres vegades, mentre l'speaker repassava classificacions, punts i tota la puta merda. Els locutors solen ser força mal vistos en una actuació castellera i, si a més a més, han de parlar de punts i subnormalitats d'aquestes, ja és per tret al clatell. Els Gausacs celebraven la seva darrera posició com uns bojos.


DSCN3318


En fi, diguem que a la tercera la pinya es va tancar i en l'enrenou habitual es va anar enfilant el castell. El 7 no m'agrada gaire, tot i que sembla que hagi estat el Concurs d'aquesta construcció. Deien que no n'havia caigut mai cap, però ahir algun va quedar en intent. Vaig mirar amunt com vaig poder i el vaig veure molt parat en tot moment. Entre la primera aleta i la segona, vaig sentir tres tocs d'aleta; problemes del rebombori a plaça. A la merda.


DSC04943


Ni idea què havien fet les colles en ronda conjunta. En solitari els Xicots descarregaven eufòrics un 3de8 força rodonet i ben parat. I vaig anar a fer la birra mentre seguien els castells enmig de l'enrenou habitual. Vaig veure el 3de8 de Gausacs, que semblava força segur però un pèl desfigurat, i que la canalla feia baixar. El desmuntaven molt emprenyats. Pel camí em trobava el Pau de Moixis, que m'explicava que ja havien descarregat el 4de8 i el 2de7, els malparits. Això em feia pensar que potser els Cargolins no estem fets per aquestes merdes, però que a la majoria de colles sembla que els va bé: moltes hi van fer la seva millor actuació o la van igualar. Potser només va ser mala sort en el nostre cas.


DSC04947


Mentre xerrava amb graciencs, que em deien que diumenge volien provar el 3de9f (l'han desmuntat dues vegades) una colla de color vermell tirava el 4de8. Hi vaig anar volant perquè m'havia dit el Ferran Tabaler que eren els Minyons de l'Arboç. Vaig anar-hi rabent, però eren els del Vendrell, com també va adonar-se la Júlia, que me la vaig trobar al costat. Els arbocencs estaven al costat desmuntant el 5de7, com es veu en aquesta foto horrible:


DSC04956


Les cerveses valien «dues enxanetes», que era la moneda del Concurs. Vaig poder pujar a la graderia amb l'acreditació de Quarta Ronda i vaig passar per la zona de premsa. Pel camí vaig trobar-me aquest cartell, força interessant:


DSC04994


Des de dalt es veien bé els castells, però una mica lluny. Vaig veure algun intent de 2de8f, però no em va quedar clar res [devia ser el de Xicots, que el van carregar]. Vaig baixar i vaig patir la síndrome d'Stendhal castellera, com abans, amb molts intents alhora. A peu de plaça, vaig mirar cap al 2de7 de Sitges, que van coronar amb dubtes però que van poder descarregar.


DSC04998


A davant, un 5de7 de l'Arboç, que ara descarregaven, i un 9de7 de Sagals, que és un castell semblant al 7de7 però que m'agrada una mica més. Els Moixis el van fer ahir amb una sola enxaneta, que és com s'hauria de fer. Els Margeners feien l'aleta al tres de set per sota en un racó, per fixar-me en acabat en un 2de7 groc que devia ser de Badalona. Una colla blava, suposo que els Nois de la Torre, queien de 3de7s, mentre els Bordes completaven un robust 4de8. Els Tirallongues descarregaven el 4de7a amb el pilar brandant i aleshores, com abans, sense haver pogut gaudir de cap castell ni haver-lo pogut veure amb tranquil·litat ni paint-lo, anunciaven el 2de8f del Vendrell.

Des de dalt de tot, esperant que els Nens muntessin la soca, em lliurava a pensaments sobre quina posició devíem tenir nosaltres al Concurs i calculava que si fa no fa la quinzena, per darrere de colles que en principi estan per sota nostre en nivell casteller, cosa que em feina una mica de ràbia. Amb la tongada d'intents desmuntats i llenyes, i amb la nostra patacada de 4de8, pensava que una plaça de braus és, al cap i a la fi, una forma sofisticada d'escorxador.

Els Nens van descarregar un 2de8f que em va semblar molt segur des de les alçades, però amb la llunyania no vaig poder veure gaire alguna sotragada que potser va ser el motiu que un sector del públic esgaripés un xiscle d'esglai.


DSC05009


Així, em tornava a lliurar a pensaments sobre els rànquings. Suposava que Xicots, Bordes i Nens devien ser els tres primers, mentre que Sant Cugat, que els tenia a la meva llista de favorits, encara no havien sumat punts (segurament m'equivoco perquè ja devien haver fet el 4de8, que no havíem vist perquè coincidíem en rondes conjuntes). Així, a l'estil de Rac1, em deia «Gausacs, decebedors; Cargolins, desastrós». Però encara quedava cera per cremar. Quan baixava cap a l'arena, l'speaker confirmava les meves impressions sobre la classificació.

I amb això ja començàvem la quarta ronda, amb un 4de7a sense gaire més història. Al principi semblava obert, però després es va tancar molt i estàvem enclastats completament.


DSCN3358


Vaig sortir esperitat a veure el 4de8 de Minyons de l'Arboç, molt rebregat, que es va desmuntar. Veia de trascantó que Sitges descarregava el 7de7 mentre els Micacos feien el seu 5. I els Gausacs tornaven a muntar el 2de8f, que vaig mirar des de dalt de tot. Semblava que a la descarregada per segons o terços la cosa perdia una mica les mides, però es va defensar bé i van descarregar-la completament eufòrics. Abans de l'aleta, va semblar que l'enxaneta havia dubtat un moment. En baixar a l'arena vaig creuar-me amb el Bardaler, que plorava com una magdalena.


DSC05025


En ronda de millora només van fer tres colles castells de forma conjunta (l'Arboç, Nois i Badalona). Aleshores les colles de dalt de tot havien de jugar-se les primeres posicions. Els Xicots van carregar un 2de8f que va començar a brandar força i que a la descarregada va petar pel mig.


DSC05044


Ara, amb una mica més de repòs, recordo que ja havien carregat el 2de8f dues rondes abans. Això de poder repetir castells carregats amb anterioritat és una novetat que a mi m'ho desballesta tot. Per la seva banda, els Gausacs provaven el 3de8, que va pujar molt lent i que semblava que podrien descarregar, però que finalment, potser per nervis o per cansament, va acabar trencant-se per terços o quarts quan ja semblava que havia passat el pitjor. Sentia algun gausac planyent-se que «ja el teníem».


DSCN3379


Es posaven primers, d'aquesta manera, els santcugatencs. Tot es decidiria amb el 3de8 de Bordes, l'últim castell de la jornada. Els vilanovins van descarregar-lo amb una seguretat magistral, fent-se amb la primera posició, per tant. En aquest cas, també el repetien després d'haver-lo carregat abans. Meravelles del Concurs. Ara només faltarà que es posi de moda això a plaça.


DSC05046


Plegàvem totes les colles amb pilars de cinc i cap a casa. De camí cap a l'autocar passàvem per una necròpoli paleocristiana, amb les tombes al ras enmig de la nit. I és que vaig sortir amb la sensació d'haver vist força patacades i el cementiri era el comiat que més s'hi adeia. El Rai, amb l'orella sagnant, ferida de guerra al coliseu de Tarraco, ha quedat molt afavorit també en aquesta foto.


DSC05051


A la Closca sopàvem tots plegats, els que hi érem, i comentàvem el Concurs. En general, vaig detectar moltes més reticències contra el Concurs que abans d'anar-hi. Vaig estar-m'hi fins que me'n van fer fora, i anava a dormir a les quatre. Posava a carregar la bateria de la càmera i la del mòbil per tornar-hi avui, tot i que em feia molta mandra. Dissortadament, vaig oblidar de posar el despertador i quan m'he llevat, a les 9, ja era massa tard per baixar a la TAP. He dormit una estona més fins a les 10 llargues i he seguit el Concurs per internet. Em quedo amb la segona posició de la Joves i el seu 5de9f espectacular, i amb el 2de8 i el 4de9 nets de Vilafranca. Són molt bons, malgrat que tinguin una forma de fer tan estúpida.

A la Closca parlàvem dels avantatges que ens pot haver reportat el fet d'anar al Concurs, a banda de tota la merda. El primer, és que hem pogut tornar a provar el 4de8, malgrat el resultat. El segon, que hi hem dut més de dues-centes persones i el nostre nom ha sonat pels mitjans i per la xarxa. Hem fet més massa social. El tercer, que ens hem relacionat amb la resta de món casteller, en un ambient que si bé és de pur concurs, és molt humà en la relació directa amb els castellers de base. Així, es pot dir que, com a quart avantatge, hem madurat una mica més com a colla, des del fet d'aprendre a afrontar un concurs, a tot el procés per anar-hi i les reflexions en tornar-ne. D'acord, segurament, amb tot, ha estat més positiu que no pas negatiu; però, així i tot, per a mi, en un nivell de «filosofia» i d'aspectes concrets, no m'ha agradat gens i no hi tornaria.

Ja en tornarem a parlar d'aquí un any i mig.

I res, fotos i fotos.


DSCN3376

He publicat aquest article al Canal Casteller, ara a Xarxa Notícies:
http://www.xarxanoticies.cat/castellers/opinio/article?id=1040725

Les reaccions que he pogut llegir han estat, en general, d'acceptació dels arguments, tot i que de vegades no hi estiguessin del tot d'acord. Probablement, els que han compartit l'enllaç tendien a ser antiConcurs. L'objecció més habitual al meu argument és que normalment les colles van a fer els seus castells màxims sense anar més enllà i que tot plegat és una festa castellera, en un sentit diferent al que és la festa habitual, però festa al cap i a la fi. No diré que no. Però el Concurs s'utilitza i es ven i se sent en general com una altra cosa: com una competició pura i com un espectacle pur. Tot el metarelat que l'acompanya està en aquest terreny i és el que més incidència té en els profans. A poc a poc, aquesta visió dels castells s'estén. A això hi contribueixen algunes colles, els directius de les quals operen amb les seves entitats amb tècniques de mercat pur. El cas és que percebo que les coses canvien a poc a poc però irremissiblement, i si de vegades ja m'està bé --com ara que la CCCC sigui si fa no fa una mena de federació; això que potser acosta els castells als esports (federació esportiva) irrita casualment als sectors «competitius»-- en d'altres ocasions em sembla horrible i una tremenda equivocació.

I això ho dic des de l'experiència de la meva colla, que ha anat progressivament «concursitzant-se» i em fa tot l'efecte que no pararà i que seguirà per aquest camí força temps... I és una pena i és la raó principal per la qual estic en contra del Concurs. Perquè si només fos una excepció, encara rai. Però és cada dia que el visc a la Colla.

Aquest migdia els Castellers de Cornellà actuaven al Pedró, barri de Cornellà molt a prop de Sant Joan Despí i, caminant, a uns deu minuts d'Esplugues. És un típic barri del Baix Llobregat, que amb el temps ha vist com hi creixien els parcs i les places públics. Això no obstant, continua sent un lloc que tendeix a la lletjor més absoluta.

El dia era clar després del diluvi del dia abans, que va obligar a anul·lar l'actuació del Prat de Llobregat, on els de Cornellà compartien plaça, com a amfitrions, amb Capgrossos i Minyons de Terrassa. És un gran cartell tot just a una setmana del Concurs: i és que els Castellers de Cornellà amb la diada del Corpus i aquesta del Prat, tenen dues actuacions importantíssimes tant per calendari com per nivell de colles. S'ho van buscar molt bé i és d'admirar, i tot i que no sé des quan això és així, estic convençut que els va ajudar a créixer en el seu moment. Ahir volia anar-hi però a causa que sembla que feien obres al poliesportiu on es pot actuar en cas de pluja, la cosa es va susprendre: els Capgrossos, tanmateix, van descarregar el Pde6 al seu local mataroní, un pilar que havien carregat una setmana abans a casa nostra. La nostra Festa Major també cau en una data que pot ser propícia per veure grans castells, però fins l'any passat ningú no se l'havia presa gaire seriosament. En fi, no hi tornem.

Amb la llàstima d'haver-nos perdut la previsiblement gran actuació del Prat, vaig baixar, aquest migdia, en cinc minuts amb la bici, al Pedró, a veure els companys de Cornellà i també els Xics de Granollers, on conec molts ganàpies. Si haig de ser sincer, havia oblidat que la tercera era la Jove de Vilafranca, una colla que no em diu res, de moment, i dels quals el poc que he vist i sentit ha estat, en general, desagradable.

Hi arribava a les dotze una mica passades, però m'ensumava que no engegaria a rodar la cosa fins a dos quarts, perquè això m'havia semblat entendre a al Facebook de Cornellà. Així que vaig passar els minuts xerrant amb compays de Xics, que m'explicaven les seves intencions: la millor actuació des del 2007, segons el Portalcasteller: 4de8, 2de7 i 5de7.

Bé, doncs res, començava la història cap a quarts d'una amb els típics pilars d'entrada i obrien plaça els inestimables Castellers de Cornellà, que avui volien posar fi a una mena de setmana tràgica que havia començat el divendres de la setmana anterior al Prat, amb una prova de 5 en què una quarta prenia una mica de mal (l'Ona, que avui ja s'enfilava), seguia amb els intents desmuntats a la Prediada d'Esplugues i culminava amb el xàfec de dissabte. Avui era el dia, probablement, de redreçar el rumb i encarar el futur amb més optimisme.

El seu primer castell era el 3de7. A mi m'ha semblat estrany, perquè em pensava que el repte era fer la feina de les agulles que havia quedat a l'aire a Esplugues i al Prat. En fi, el 3, segons les meves notes, s'ha obert una mica per dalt i s'ha hagut de defensar a la baixada una mica; en tot cas, com és costum, molt ben aguantat i castell de set al sac. En segona ronda provaven el 3de7a, força estrany de mides i una mica nerviós, que durant la descarregada s'ha desfet una mica més, amb els terços entre molt estirats i mig ajupits:


DSC04799


I després, un 4de7a més sòlid que el castell anterior, que també ha anat estirant-se una mica durant la descarregada, però sense gaires problemes. L'enxaneta ha fet una motxilla una mica complicada, en sortir del pilar, i el segon estava una mica tort, però tot molt bé. Com sempre dic, no acaben de fer gaire macos els castells, no acaben d'avançar mai, potser els hi falta una mica de mala hòstia o de trempera o de gent diferent que s'hi foti i faci coses... Plegaven amb el seu pilar de cinc, i lloat sia Jaume Barri.


DSC04825


Els Xics eren segons i obrien el meló amb el 2de7, que segons l'estadística era el segona de l'any. Ha semblat que un dels rengles s'estirava per terços, cosa que ha provocat una certa remenadissa a la baixada, però al capdavall una molt bona torre, que ha precedit un 4de8 molt ben quadrat que s'ha bellugat una mica a la descarregada, potser pels nervis, tot i que era també el segon de la temporada. Aquest setembre, doncs, han completat un parell de cops el quatre i la torre, molt bon nivell, tenint en compte que, segons em deien, tenien canvis al tronc del 4 (el René, que va ser cap de colla meu a Ganàpies, es passejava per la plaça amb crosses) i que han hagut de canviar la canalla en poc temps per l'afer mataroní. Chapeau, doncs. Han seguit amb un 5de7 que semblava perfecte i han acabat amb dos pilars de cinc sense història, i a Concurs ens veurem les cares. Diria que ha estat al 5 que un grupet de camises liles han començat a fer gresca en veu força alta; poc respecte per les altres colles, tot s'ha de dir. En aquesta foto, per cert, el careto del René, passejant-se davant la càmera en el moment que feien l'aleta al quatre:


DSC04805


I la Jove de Vilafranca, que com dic no m'han interessat gaire encara, a plaça avui no han acabat de tenir gaire sort. Han començat amb un 3de7 estàndard, força ben executat, per continuar amb un 4de7 molt estrafet, sobretot per terços, que la canalla ha fet baixar (o potser el cap de colla, no ho he sentit bé). Ja hi tenien l'acotxadora col·locada, però no feia gaire bona fila. En repetició han fet un 4de6a sense més història, i han plegat amb el 2de6, que tot i la lentitud i els dubtes de la canalla, s'ha pogut descarregar amb alguns treballs. A pilars, per comptes de fer el seu alhora que la resta, han esperat per enfilar-lo que els altres acabessin; el Pde5 no semblava gaire tranquil, i massa aviat s'ha plegat enrere fent una petita tombarella, de manera que no sé si el terç ha rebotat a la migrada pinya i ha caigut a terra. Pel que he vist a Twitter, no té res.


DSC04794


En resum, una actuació excepcional per a Xics, que feia uns set anys, segons diuen, que no mostraven un nivell semblant, cosa que té més mèrit tenint en compte la plaça on eren (el Pedró no és el Prat, per dir-ho així), el moment de la temporada i els problemes que han hagut de resoldre a tronc i a canalla. També ha estat força bona per a Cornellà, que reprenen el camí dels castells de la gamma alta de set, amb els ulls posats en el 5de7, que ja veurem quan duran a plaça. Pel que fa a la Jove de Vilafranca, sembla que han fet feina en la curta existència que tenen; que segueixin treballant i podran imitar l'exemple de la Jove de Barcelona, que no és que sigui una colla que m'agradi gens però que, si més no, sent fidels a la seva forma de fer, també venint d'una escissió, progressen ràpidament.

Esplugues, a més de tot això, també actuava avui: hem anat al Reial Club de Polo de Barcelona, un dels llocs més pijos de la ciutat, a prostituir-nos a la cloenda de la Junior Davis Cup. El bolo ha estat més distret que altres vegades, amb l'himne nord-americà i l'italià, força difefents en to, i amb dos pilars amb les banderes respectives i foto de grup amb els guanyadors. Una notícia deia això:

Los chicos brasileños y las chicas sudafricanas recibían un premio especial a la mejor indumentaria del torneo. La ceremonia finalizo con unos los Castellets, una montana humana tradicional catalana en cuya cima se subieron dos niñas que sorprendieron a la audiencia mostrando las banderas italiana y estadounidense.

http://www.copadavis.com/es/noticias/artículos/italia-se-corona-en-los-juniors-de-copa-davis.aspx


Bé, prou bé. A la tornada he fet una mica el punki per la Diagonal, amb el Jaume I cobrint-me la rereguarda, i a casa mon pare celebrava l'aniversari. I visca la terra lliure.


DSCN3261


Fotos del Pedró.
Fotos del bolo.

No al Concurs de Tarragona

| No Comments

Sí, hi torno; ja n'estic tip. Culpa del Bardaler i el seu post del març.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia», és la cantarella habitual. Però és que la filosofia dels castells, tal com la veig jo, la traïm cada putu dia quan donem suport a coses com el Concurs i consentim d'anar-hi. I la traïm en el mateix moment en què hi participem: hi competim de facto i no hi ha res a pelar, sobre aquest punt.

Què hòsties és la «filosofia dels castells»? Això no té gens de sentit de dir-ho, perquè avui mateix, escoltant l'assemblea d'una colla per streaming, comprovava com de divergent pot ser aquesta concepció per a segons qui. Veient algunes actituds de la nostra colla, m'adono que potser ens ajuden a fer castells més alts però també fa que me'ls senti una mica més llunyans. Però deixem estar això.

En fi, els valors típics que s'acostumen a dir són la cooperació, la solidaritat, la igualtat, la fraternitat (vale, això és la Revolució Francesa), una mena de sentiment cívic que fa que tothom lluiti desinteressadament per un objectiu comú, cadascú pel seu variat interès particular (això segueix sent política pura), a més de la catalanitat, etc. Com a motivacions personals, jo crec que les més importants són les antropològiques-sociològiques, de l'estil de sentir-se part d'un col·lectiu, no només de la colla, sinó del món casteller, que té aquesta mena de valors i una mena de simbologia compartida, i les personals, de sentir-se realitzat en algun grau, de sentir-se valorat i de sentir que els esforços individuals basteixen una causa comuna. Jo, a Esplugues, em sento molt ben pagat com a persona, com a espluguí i com a català, i totes les hores que hi dedico les hi dedico amb molt de gust, mal que sigui amb merdes com el Concurs o la Marató de TV3.

Per aquest gruix de coses, perquè «els castells són festa», estan inserits en una xarxa social «real» (no virtual), perquè és una cosa molt viva que batega i alena amb molta força, i perquè són un lloc on els sentiments són a flor de pell sempre, traspuant per cada porus del pinyaire que sua com un fill de puta per fer el seu castell, pel baix que es deixa trencar una clavícula a Santa Tecla o pel que cony sigui, perquè els castells m'encanten amb tota la riquesa inabastable que tenen, per això, el Concurs i tot el que representa em sembla completament execrable.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia». Quan dic que es traeix la filosofia dic que el Concurs és el màxim exponent d'una forma d'entendre els castells reduccionista que potser les colles tarragonines no comparteixen plenament, però que el sector que jo en dic esportivista i mediàtic aprofita al màxim.

Repassem alguns arguments típics a favor del Concurs.

L'entrada: si només fos això, una excepció, tampoc no seria cap problema. L'únic problema d'això és la conversió del fet casteller en un producte mediàtic estandarditzat com un espectacle més, com un partit de futbol o un concert de Soraya. No és el lloc natural, un recinte tancat amb controls d'accés, a banda de quan parlem de bolos comercials, que són un mal menor per a la supervivència de les colles. Pagar per veure castells és aberrant perquè els castells s'acosten més a qualsevol altre producte comercial de masses. I amb això de Tarraco Ticket, que s'ha de veure tant sí com no per televisió, els hi fa més propers encara.

Diu l'amic Bardaler que això és indiferent perquè les colles de Tarragona decideixen com s'ho fan. Doncs molt bé: jo, així, no en vull saber res, ja s'ho faran com els hi peti. Però si només fos això, encara, però és que és tot plegat.

La competició: se sol dir que els castells són competitius per se i que negar-ho és il·lús. Però és que ja fa mil anys que tothom sap diferenciar entre la competició i la rivalivitat; tothom sap que els castells a Valls es van desenvolupar per rivalitat, que encara dura, i que Minyons i Vilafranca rivalitzen, malgrat que els verds ara per ara estan força lluny. Minyons i Castellers de Terrassa, o Esplugues i Cornellà, o qui sigui: la rivalitat, les ganes de fer millors castells que el del costat, no té res a veure --ni una puta cosa a veure-- amb una Champions Castellera, amb una Lliga amb classificació i punts, amb res d'això. Tu saps com està el del teu costat i saps si «guanyes» o «perds» al marge de coses tan estúpides com les que se senten sobre rànquings Estrella i la seva puta mare. Jo d'això tampoc no en vull saber res. Els castells són una cosa del poble i de la seva gent, i potser ens hem de vendre millor a la televisió o als diaris, però que amb ni no hi comptin si hem de convertir els castells en una mena de mercat capitalista amb empreses competint entre elles. I això de les empreses dringa molt per alguns sectors que tendeixen al color del pàmpol de la vinya.

El problema no és que es pagui entrada o que es competeixi «com si fos un partit de futbol» o com en un «macroconcert», el problema és vendre els castells com un «simulacre» del que realment són, potenciant una mena de valors que potser sí que hi són, però en convivència amb molts d'altres que es menystenen perquè no venen (i si es venen, és com a complement folklòric). I això per a mi és importantíssim, esbiaixa la imatge dels castells i fa que la gent pensi en coses... aberrants.

El rànquing com a simple mitjà de valoració de la dificultat dels castells: em sembla molt bé, llavors que facin rànquings com els de @castellistica, sense punts, senzillament col·locant les colles per castells assolits per dificultat teòrica, i deixem-nos estar de subnormalitats de punts.

El concurs és un fet puntual: i una polla. Se celebra cada dos anys però se'n parla cada setmana i la seva influència s'estén constantment. I no m'hi estenc més, perquè m'encenc...

Jo veig el concurs com una festa. Les grans colles van a competir. Nosaltres som una gran colla, però no tenim res a pelar. I ni tan sols si hi tinguéssim res a fer canviaria d'opinió. Vaig a concurs a participar de la història viva del país, i sobretot perquè la meva colla hi va.

Sincerament, prefereixo anar-hi dissabte. És el nostre ambient, és la nostra festa, és el nostre moment d'unió amb la resta del món casteller.

Si fa no fa, jo podria signar també això: hi vaig perquè la meva colla hi va en un ambient festiu amb la resta de colles. A més, estarem al costat de Gausacs i ens farem pinya mútuament. Al Concurset es va veure que el que els mitjans venen d'una manera, les colles s'ho prenen d'una altra. Estic en contra del Concurs sobretot pel model de castells que defensen aquests sectors del món casteller, no només mediàtics, que fan força perquè els castells siguin una altra cosa. Potser només hi veig fantasmes, o no sé què, potser només tinc un argument, molt feble, que es desfà fàcilment. No ho sé. Hi ha gent que diu que va al Concurs perquè es veuen molts castells molt bèsties en un sol dia. Mira, si realment el Concurs no és un concurs, que l'anomenin d'una altra manera (biennal? au va!), que es valorin els castells d'una altra manera i es fotin la retòrica futbolística, mercantilista, ultracompetitiva i estúpida per on els hi càpiga. Potser això només és un problema de gent del nord, amb grenyes o amb cresta o rastes, que s'ho prenen tot d'una manera molt diferent. Potser sí. Jo què collons sé. Però a la puta merda el cony de Concurs i... tota la resta.

Festa Major d'Esplugues, XIX Diada 2012

| 3 Comments

I va arribar el gran dia. El Jonàs em trucava cap a dos quarts de dotze una mica esverat per si anava perjudicat a la Diada; jo m'escarpia per darrer cop la llonga, rulla i bruna cabellera i em plantava a l'ajuntament una mica abans d'hora. El Tarrés agafava el micro per dedicar els castells al Pau, i mostràvem una estelada al pilar de 4 d'entrada en record seu. I ja no hi havia més temps per pensar-hi: era el moment del 4de8.


20120923_diada castellera1


La pinya va tancar-se amb molta calma i els segons van col·locar-s'hi. Després d'alguns segons de dubte, els terços van pujar amb decisió i es va anar bastint tot el castell amb una fermesa increïble. El 4 estava absolutament aturat tota l'estona, no va perdre les mides en cap moment i es va coronar amb una facilitat al·lucinant. Em pensava que, amb l'esclat de la plaça, potser se'ns encomanarien els nervis, però no: una petita remenadissa i el quatre va seguir tan marmori com abans. No es va encendre l'eufòria fins que els terços no van sortir, i quines putes ganes en teníem, hòstia. Quin any de merda que hem passat, quant d'esforç ens ha costat, quant de temps l'hem estat preparant i, modestament, com ens el mereixíem, hòstia puta. Quina felicitat...


DSCN3129


El vídeo és absolutament bestial. Quina eufòria...


DSCN3133


Després d'això, tan rutilant al mig de la plaça de l'Ajuntament, després d'aquesta foto, ja qualsevol cosa era igual:


4de8


Però la XIX Diada dels Castellers d'Esplugues continuava amb un altre castell inèdit, la Truita de Set, a la qual ningú no ha fet gaire cas. El 7de7 és un castell relativament senzill si tens prou gent de tronc i de pinya i si estàs una mica bregat amb el 5de7. Nosaltres, amb poques pinyes a assaig, el vem clavar a plaça molt sobradament. Dues rondes i dos castells nous al sarró, però és evident que era el primer el que volíem i necessitàvem, i el segon era un simple afegitó que, a més, a la foto surt més ample que alt:


DSCN3161


Plegàvem rondes amb el 5de7, un castell que vem estrenar a Festa Major l'any 2008 i que ens servia per obrir sempre l'actuació de Diada fins l'any passat. Ara, el nostre «castell insígnia» és el més modest de l'actuació. Però el 5 és un castell que encara me l'estimo molt, malgrat que em fotin al quart cordó, com aquest diumenge. Això m'emprenya una mica, però mira, què hi farem. En tot cas, vaig veure el 5 molt tranquil malgrat l'estat d'eufòria col·lectiva de tots plegats.


DSCN3184


En acabat, una cosa ben estranya, un vano de 5 tunejat, amb dos pilars de cinc al mig. I per acabar, els pilars rebentabalcons, per on passa tota la canalla.


DSCN3191


I la tradicional foto de grup:


20120923_diada castellera46


Pel que fa a les altres colles, cal remarcar sobretot l'actuació dels Capgrossos de Mataró. Després que, fa dos anys, vinguessin només a complir l'expedient, amb castells molt modestos pel seu nivell, enguany han vingut a totes. Probablement, perquè ho necessitaven de cara al Concurs. Però potser també perquè la nostra plaça comença a tenir un petit nom dins el panorama casteller, després de l'empenta dels Minyons de l'any passat, i de la millora progressiva del nostre nivell. Els mataronins van començar amb el 7de8, el primer de la seva història, que va estar molt bé en tot moment, per seguir amb el primer 3de9f de la temporada. No el vaig veure, però sembla que, després d'alguna defensa a la descarregada, el van completar sense perill. Plegaven amb un 5de8 esplèndid. En pilars, a més a més, provaven el de 6, que només quedava en carregat per despenjament de la canalla. En resum, una actuació de molt alt nivell, potser la millor que s'ha fet mai a Esplugues, cosa que cal reconèixer als Capgrossos.


DSC_6902  M. Sancho


Finalment, els Saballuts, després de l'actuació del dia abans a Reus, van prendre-s'ho amb més calma a casa nostra amb 4de8, 5de7 i 2de7. Vem estar a punt d'igualar els seus castells. Gràcies a les colles per tot plegat, i visca els Castellers d'Esplugues.


Anàvem a la Closca a fer la gresca. Hi havia, altre cop, arròs per dinar, que com sempre va quedar molt bo. El Nikola va portar un licor serbi d'uns 50 graus que era una bomba. Mentrestant, la Gemma deia que s'emborratxava però ho feia tan a poc a poc que jo ja sabia que no la veuria en coma etílic. Poc després em lligaven a una cadira per tallar-me les meves esponeroses grenyes de 8 anys. Vaig començar a deixar-me créixer els cabells una mica abans d'entrar a la Colla, i per la Colla m'he quedat punki i amb cara de nen de quinze anys. També van tallar algunes rastes del Sergi. Aquí, just abans que el botxí, el Jordi, cometés el crim capil·lar:


20120923_diada castellera52


I res, les festes castelleres s'assemblen força, però les de Festa Major són sempre diferents. A banda que no cabíem a la Closca per veure els vídeos, i que per dinar tot el pati estava de gom a gom, no vem fer el vi de Batea i, encara, vaig sentir tota l'estona la presència de l'esperit del Pau. En fi, el temps va anar passant fins que es va fer una mica tard, més de la una, potser les dues o les tres, i a casa em vaig quedar ben clapat. L'endemà, dilluns, amb la ressaca de Festa Major i del carro gros, vaig passar tot el dia encara borratxo de castells...


Fotos, fotos i fotos.


@Cargolins: P4, 4d8, 7d7, 5d7, 2P4+2P5, 5P4

@capgrossos: P4, 7d8, 3d9f, 5d8, P6c

@saballuts: P4, 5d7, 4d8, 2d7, V5

Festa Major d'Esplugues, Prediada 2012

| No Comments

El dissabte començava la teca castellera pròpiament dita. Al migdia es feia la paella popular al Brillas, pel Ramon; jo hi arribava a l'hora del cigaló per jugar a la botifarra. Amb el Jordi Figueras vem fer una partida espectacular contra el President i la Carme. La Festa Major, des del dia del pregó fins al final, semblava anar com oli en un llum, rodada de cap a cap.


DSCN2991


I cap a les 18 h començava allò que en diuen una cercavila, que per a mi és la pitjor que s'ha parit al món. Molt allargassada, molt lenta, voltant per carrers relativament lletjos, amb cada colla fent la seva. Els diables, que diria que obrien la cercavila, devien anar a un quilòmetre de distància de nosaltres, que la tancàvem. Se'ns hi van anar unint les altres dues colles, Cornellà i Torraires, que també van fer el seu pilar. Només vem durar, els castellers, fins a la cruïlla amb Isidre Martí; aleshores vem desfilar de dret cap al Brillas a començar la Prediada. Pel camí havíem estat repartint paperots per convidar tothom a «l'espectacle casteller més gran del món», o sigui, la merda del Concurs de Tarragona. La data hi estava mal posada (convidàvem al de diumenge, no al de dissabte) i sembla que m'atribuïen l'errada a mi. No m'està malament, boicot actiu contra el Concurs, però en tot cas en això sóc innocent.


DSC04624


L'actuació de Prediada sempre és estranya. D'entrada, ja pel nom: hauria de dir-se de «vigília» o una cosa així; «prediada» em sembla un nom aberrant. Després, perquè el Robert Brillas és el rovell de l'ou de les festes populars i hi ha molt d'enrenou, hi passen diables cremant, hi ha la barraca al costat, etcètera. I també perquè tenim el cap normalment en els castells de l'endemà.


DSC04683


Vem començar amb el 4de7, prova del 4de8, que em va semblar dels «lleugers», amb quarts i quints. No va oferir gaire resistència, sembla ser; en fi, tot seguit provàvem el 5de7, que del lloc on era (segones laterals, em sembla molt estrany estar fora del pinyol del castell...) em va semblar una mica obert del tres i un pèl remenat a la descarregada, però sense gaires problemes. Després els de les altres colles sempre diuen que tenim un 5de7 molt maco. Plegàvem amb el 4de7a que, segons em deien, de fora es veia prou bé. El Jaume em comentava que estava més tancat del normal, com un 4de7, i que, tot plegat, signava una «Prediada de tràmit», amb 5 i 4a, és a dir, amb castells de la gamma alta de 7. La veritat és que estàvem estancats i necessitàvem, d'una vegada, fer el 4de8. El 7de7, tot i que no m'agrada gaire, almenys ens dóna una mica més de repertori. Pel que fa al 5de7a, espero que no el fem mai, o que en fem un per tenir-lo a l'historial i ens n'oblidem per sempre. Rubricàvem l'assumpte amb un Pde5 que recordo també de tràmit. Per acabar, vaig conèixer en @FerCastCornella, que em va semblar molt bon noi.


DSCN3061


Els Castellers de Cornellà havien caigut en el darrer assaig, el dia abans, en l'última prova, al Prat de Llobregat, i tenien una quarta titular tocada (diria que era la pèl-roja), amb collarín (sobre això del collarín, collaret o el que sigui, ja n'he parlat: l'IEC hauria de trobar solucions més senzilles pels pobres parlants. En fi). Amb tot, volien fer 4de7a i 3de7a, que és una bona actuació tenint en compte les dificultats que havien tingut per fer castells de set i mig. Començaven amb el 4de7a, que desmuntaven amb dosos dalt per indecisions de la canalla, o d'algú del tronc, ara no ho recordo bé: en tot cas, tenien molts nervis. El castell, de fora estant, es veia força bé. En repetició descarregaven un 4de7 típic de Cornellà últimament: un tronc molt ferm que aguanta una tempesta si cal. En repetició tornaven amb el 4de7a, que tornaven a desmuntar més aviat també per nervis. Així, descartant agulles, en repetició provaven el 3de7, que va pujar al segon peu molt lent i va perdre una mica les mides, però és això, sembla que els de Cornellà ho aguantin tot. Plegaven amb el 4de6a, sense més història, i amb un pilar de cinc que no vaig veure. En resum, Cornellà no acaba mai d'aixecar el vol, i tot i que van fent passes cap a la bona direcció, encara els hi costa. Com em deien el diumenge, a veure si el nostre 4de8 els esperona, però sembla que els ànims estan una mica freds, llevat d'alguns. El cas és que nosaltres som la segona colla al Baix que fa castells de vuit, després de Cornellà fa força anys (uns deu); era una frontera que teníem que de moment ja hem travessat. I per molts anys.


DSC04667


Els Torraires de Montblanc és una colla que a mi m'agrada; sempre dic que són com una mena de colla vallenca molt petita que fa els castells per collons. Dissabte no em van decebre: van començar amb un 3de6 prou ferm per seguir amb un 3de6a que, al segon peu, va fer baixar la canalla. Amb la tonteria, sumàvem tres intents desmuntats amb els de Cornellà, i la cosa s'allargava. Ja dic que les actuacions de Prediada són molt estranyes. En repetició descarregaven un 4de6 normalet i, quan semblava que havien passat ronda, hi tornaven amb el 3de6a, que va pujar molt rebregat, i a la descarregada va patir un sotragada bestial, amb els terços ajupits, que van salvar pels pèls. Ja ho diuen, que els castells no cauen fins que no et deixes anar. Van plegar amb un pilar de quatre, diria.


DSC04705


En acabat, sopàvem tots al Brillas, amb les altres colles. Com que la cosa anava lenta de l'hòstia, vaig cruspir-me l'entrepà que duia a la bossa. Va passar el correfoc amb diverses colles de diables o dracs o dimonis i vaig unir-m'hi fins al Pou d'en Fèlix. En tornar, la gent començava a desfilar. Vaig fer una birra i vaig decidir escampar la boira. El Jonàs em deia que anés a dormir, però s'ha de ser una mica il·lús per pensar que en Josep anirà a clapar d'hora un dissabte de Festa Major.


DSC04717


Vaig anar al sopar dels Bastoners, que porten un grup d'entre rumba i folk, la Ceba i la Carxofa, que ja vaig veure l'any passat i que em va agradar força. Vaig estar amb la gent del rotllo fins si fa no fa la una, parlant de la festa, d'Esplugues, de Catalunya i dels cursos de català, i del 4de8 que havíem de fer l'endemà. Van començar els garrotins de final de concert, però ja era una mica tard i tocava Miquel del Roig a les Tres Esplugues. Vaig escoltar-ne algun, de garrotín, i vaig volar cap al concerts, on vaig trobar-me un escamot de Minyons de Terrassa, al qual vaig unir-me. El concert també va acabar amb garrotins, en un dels quals en @sermt ens va desitjar sort pel 4de8. Abans, havíem fet un pilar de 3 borratxo, amb el @joaquimalbalate de segon, bastant temerari. Per cert, que els crits d'independència van repetir-se també durant els concerts, tant de la Ceba i la Carxofa com de Miquel del Roig.


DSC04730


La cosa acabava a les 3 tocades; vaig començar a marxar, vaig arribar a casa abans de les 4 però no anava a clapar fins a les 5. Tenia una mica d'insomni...

I la crònica del 4de8, d'aquí una estona.

Fotos dels actes de dissabte, aquí i aquí.

Inici de Festa Major d'Esplugues, 2012

| No Comments

Com cada any, ha arribat i ha passat Sant Mateu, patró d'Esplugues, data de Festa Major. Tot just abans i després de vacances d'estiu (juliol i setembre), se celebren les festes patronals del poble, que abans s'havia arribat a conèixer com Santa Maria Magdalena de Llobregat (o una cosa així, però Esplugues és molt millor). Com tothom sap, «esplugues» vol dir «coves», nom que ve del llatí speluncae, i tal. A la Viquipèdia en parlen sumàriament. El dia 21, doncs, per Sant Mateu, amb algunes setmanes d'assaig després de vacances, la Diada de la Colla espetega al mig d'Esplugues com una tempesta blau elèctric.

Sobre els actes de la Festa Major, des de les entitats (des d'allò que en diuen la «societat civil», potser) es treballa per crear unes festes populars (no en diuen alternatives) amb un programa propi al marge de l'Ajuntament (tot i que l'Ajuntament ajuda a la difusió i al finançament). Aquests actes han anat guanyant en consistència durant els anys de funcionament de la Coordinadora de Festes, amb alguns sotracs, molt especialment el de fa uns quatre anys, amb el tema del Pla Caufec cremant molt. Aquest any, amb això de Ni muts ni a la gàbia, se'n torna a parlar i, tot i que sembla que hi ha una relativa esperança que això acabi bé, en qualsevol moment pot tornar a espetegar. De fet, a la Colla s'han començat a sentir flaires de malestar pel que pugui passar i pel que va passar. Jo sóc bastant partidari d'anar a cremar autobusos, però la Colla és com és i més val anar-hi amb calma.


DSCN2872


El que també ha canviat una mica, de forma gradual, és el suport de l'Ajuntament a la Colla. Sigui per tacticisme polític, sigui perquè els castells «molen» i són visualment molt atractius, sigui per la feina del President, sigui pel que sigui, cada cop l'Ajuntament ens mima més. Això fa que coses com les del Caufec, potser, patinin una mica segons el grau d'implicació de la Colla davant els qui manen. El cas, però, és que enguany l'Ajuntament ha omplert totes les faroles del poble amb banderoles d'aquelles amb un castell nostre, un 4de7 o un 4de7a força maco. El suport és variat en moltes coses: per exemple, ens han posat la placa pel 3de9f dels Minyons de l'any passat, i enguany, oh sorpresa, la Pilar Díaz s'ha quedat tota l'actuació de Diada al balcó de l'ajuntament, fet històric que no havia passat mai, que jo recordi: allò del cafè per a tothom, tenir tothom content i haver d'assistir a la major part d'actes, deixant a mitges els castells, etc. A mesura que la Colla s'ha anat fent gran i que la nostra plaça ha guanyat una mica més de prestigi, que ens hem anat fent un nom dins el món casteller (un nom modest però amb la cara ben alta, amb molt d'orgull), el mateix Ajuntament ha començat a tractar-nos amb una mica de respecte, començant per tallar la carretera (fins fa tres anys no ens l'havien tancada mai) i acabant, en general, per valorar la feina que fem, que pot ser modesta també, però que té una gran importància, si més no a mi m'ho sembla... Si de debò s'ho creuen i pensen que la Diada castellera de diumenge és l'acte central del dia, aleshores que es deixin estar d'hòsties i, si tenen cap interès perquè Esplugues continuï sent plaça de nou (enguany els Capgrossos ens han fet un 3de9f esplèndid), o perquè la Colla segueixi creixent, han d'anar més enllà de les paraules boniques, perquè els castells no els regalen, en cap sentit: es paguen amb hores d'assaig, amb moltes hores de dedicació, i amb diners per organitzar diades.


Cartell Festa Major


Doncs res, començava Festa Major el dimecres al vespre, amb un assaig especial que va comptar amb força gent d'altres colles, especialment de Minyons de Terrassa, però també de Sants, Viladecans, Sant Feliu, Sabadell, Gràcia, etcètera. Una de les coses que demostra que la Colla ha canviat és que ara ens vénen membres d'altres colles als assajos especials. Les proves van ser força bones, sobretot les del 4de8, però també les de torre. Va ser un assaig molt bo i la gent de les altres colles ens deien que segur que descarregaríem el carro gros, que el teníem maquíssim i que controléssim els nervis a plaça. És difícil controlar els nervis, però hòstia, a plaça va anar rodat... Veient les proves, es feien creus que no tiréssim també el 2de7.

Notícia sobre l'assaig, d'ACN, aquí.

Vem donar birres en acabat l'assaig i, tot seguit, vem pujar uns quants a la barraca del Robert Brillas a començar la Festa Major. Hi havia la moscatellada típica i el bon ambient d'inici. L'endemà, més.

Els actes del Pregó van ser, si més no per mi, força més intensos que altres anys, tot i que el President deia que feia temps que no hi veia tan poca gent. No ho sé, a mi em va semblar la cosa habitual. Cap a les set es feia l'homenatge al roure, que sembla una alzina, on se sol recordar algú d'alguna entitat de cultura popular que hagi traspassat. Com és evident, aquesta Festa Major ha sigut estranya, també, per l'ombra del Pau Albornà, que ha estat amb nosaltres en tot moment. El 4de8 ha sigut catàrquic, però ha sigut sobretot del Pau. En fi...


DSCN2882


Plens de licor de ginjoler i de cervesa, anàvem en cercavila cap a l'Ajuntament, com cada any. Enguany els pregoners eren dos atletes paralímpics espluguins que, com és habitual, van parlar en castellà. Tot seguit es va destapar la placa pel 3de9f dels Minyons i es va llegir un petit text agraint-los tot el suport que ens han donat aquest darrer any, des de l'hòstia immensa de Montblanc de l'any passat fins a la pèrdua del Pau.


DSCN2940


No vaig escoltar la Pilar ni gaire els pregoners; durant els actes, el Jordi Figueras, regidor d'ERC i casteller des de l'any passat, va desplegar una estelada, com acostuma a fer els darrers dos o tres anys. Aleshores, cosa inèdita, la plaça de l'Ajuntament es va posar a cantar «independència». No ho havia vist mai, no m'ho esperava i em va emocionar força. Després, els regidors d'ICV, amb el Roger Pons, de CiU, van desplegar-ne una altra. La imatge és insòlita però un símptoma que això sembla que no té aturador. Visca la terra lliure.


DSC04597


Enguany, a les corrandes del Ferro ferro, no hi havia en Marcel Casellas perquè estava a punt de ser pare, felicitats. El convidat era en Joan Reig, dels Pets, i tot plegat va estar tan bé com és habitual.


DSC04596


M'acompanyava un amic de la UAB, amb qui vaig beure massa fins força tard als concerts de les Tres Esplugues. L'endemà em llevava ressacós, seguia fent difusió de l'assaig i la diada, assajàvem al vespre al Brillas per acabar de perfilar els castells, i ho disposàvem tot per anar de cara a barraca. La foto és horrible però és la que primer he trobat, de @davidonde:


foto assaig brillas


A barraques vaig fer més bondat que el dia abans però els concerts eren relativament dolents. Un grup de versions anomenat Hotel Cochambre ens va semblar una llufa espectacular. Quan van cantar cançons dels Pets i tal, uns càntics força estesos d'independència van tornar-se a sentir a Esplugues. Jo he flipat bastant aquest any. El grup següent, Güíbols o una cosa així, era millor però potser massa heavies (versions de rock i metal) per a una festa major. La Colla tenia torn de barraca fins a les 5 del matí; per una vegada que no anava torrat em podria haver posat a la barra, però estava millor rondant per la «colina», com deia el paio de la xerrameca cotxambrosa.

I aquí ho deixo, perquè m'ha quedat massa llarg.

Fotos dels actes del pregó: aquí i aquí.

FM de Valldoreix, 2012

| No Comments

Potser, a aquestes hores, podria mirar d'escriure la crònica. Ho provem?

«Arribàvem els estrenus ciclistes a Valldoreig»... oh, wait! Que es diu Valldoreix! Bé, tant se val: «Arribàvem els esforçats ciclistes»... ah, calla, que m'he quedat clapat! Doncs això, em despertava a les onze i suant fotia les coses a la bossa i volant em plantava a la Closca per sortir amb el Txus amb cotxe cap a Valldoreix.

Què havia passat? Doncs que havia dormit massa poc els darrers dies i que en arribar a casa cap a les dues el dissabte estava tan rebentat que havia oblidat de posar-me el despertador. I és que la vida del cargolí és molt dura, tothom ho sap i és profecia. Hauria de prendre-m'ho potser amb més calma? Tal vegada. Però és difícil prendre-s'ho amb més calma quan...

Quan es fan assajos com els de divendres. Amb molta gent, amb proves molt fortes del cony de 4de8 i d'altres mamonades com les truites dels collons: 7deX i 5deXa. Ja he dit que aquests castells no em fan gaire el pes, per dir-ho fi, però bé, avui xerrant amb moixis em confirmaven que vale, que treure una carta nova de la màniga per tenir esperonada la colla pot fer servei. Però aquesta mena de recursos i de la manera que es fan anar, no m'agraden gens. Però bé, què hi fotrem. D'altra banda, les proves de la torre també rutllen força. Els assajos van si fa no fa molt bé i ara tot està a tocar i només cal que la colla acabi de donar-ho tot. Per això dic que em costa pendre-m'ho amb calma. Sí, és clar, és només per això.


prova4d8


Doncs això, per això estava rebentat, perquè la vida del casteller hiperactiu i lleugerament trascolador és molt atapeïda. Trinquem tots plegats amb belles crateres de nèctar diví. I d'això, que m'he assabentat que el valencià de la colla, a més de saber fer paelles i fieduàs de puta mare, també fa aigua de València exquisida. A què putes espera per fer una marmita amb el beuratge? El vi de Batea de Festa Major el podríem fer així, ja que sembla que anirem curts de vi enguany...

Clapat de son, sense gens de cafeïna a la sang, pujava al cotxe groc llampant del Txus i cap a Sant Cugat a fer castells amb els nostres estimadíssims Moixis i els mai no prou lloats putus Gausacs. Actuàvem a la plaça de l'estació de FGC, que suposo que avui dilluns fan vaga. Se suposa que a les 10 haig de ser a la puta UAB per matricular-me i no sé si hi podré arribar. Cagoncony. El cas és que abans d'arribar a plaça ens posàvem per davant de l'autocar dels Moixis i ens seguien. Vem estar a punt de perdre'ns nosaltres amb els nostres companys, però al final la Cèlia va trobar el lloc. Hauria estat divertit fer perdre els d'Igualada...

Jo m'arrossegava, com és costum, com un parrac pels puestus, amb una considerable manca d'actitud positiva, és a dir, amb ganes d'insultar molta gent, però el verd espletant de Collserola i la bella gent vallesana em feien ser optimista, i així amb poc temps vaig aconseguir elaborar un somriure al meu venust rostre cabellut.

Mes, oh!, només garlo de mi! Retornem a la història principal.

Natrus estem preparant, com és lògic, l'actuació de FM, i qualsevol cosa que fem ara mateix està sota l'ombra de la nostra Diada. Jo sospitava que perpetraríem una actuació molt semblant a la de Montblanc, i el dissabte m'ho van confirmar: en faríem la mateixa. Lloat sia Jaume Barri. Aviam si aquest cop m'assabentava mínimament de com anaven els castells.

(Parlant de Déu: quatre arreplegats nous a la Colla. Canviaré a Gràcia o Minyons d'aquí quatre dies...)


DSC04503


Començàvem amb un 5de7 que no tinc ni puta idea de com ha anat. Sentia la gent del tronc explicar batalletes: però, com deia Nietzsche, ja les conec prou, les vostres cantarelles, o sigui que, encara amb l'esperit de pesantor que també refilava el bigotut, vaig suar mil de mirar d'enterar-me'n (aquí, qualsevol filòleg es foteria les mans al cap (Nietzsche era filòleg, per cert)). Jo estava de segones laterals a la buida del tres, una posició altament intransitada per mi. No n'atalaio la raó: potser era per haver estat fent l'imbècil tant de temps, potser només era per variar una mica. Bé, tant se val. En aquella posició inacostumada vaig veure que la buida tendia a anar cap a la dreta, que era la meva banda. Per les paraules que caçava dels eximis membres del tronc, tot plegat havia sigut una mica un desgavell. Tanmateix, un moixi deia que tenim un cinc que fa molt de goig. Jo, com és costum, em poso de part de l'enemic (al Concurs els trepitjarem i els guanyarem i farem amb ells tot allò de la cançó aquella del bosc d'Albert Pla) i també opino que va anar força bé. Pel poc que vaig veure i tal, em va semblar relativament tranquil. Però jo què hòsties putes en sé.


DSC04525


A segona ronda fotíem un inesborrable 4de7, de cara molt al carro gros, of course. Per fer aquest castell els ínclits tècnics cargolins s'han empescat col·locar un bocí de terra especial esmorteïdor dels assaigs sota el meu baix, l'esplendent informàtic Àlex Duran. Visca la terra lliure. A mi això em sembla una merda, això del terra atenuant a plaça, no la independència, però què hi farem. El cas és que el baix amb més mides de baix ha de pujar uns centímetres perquè la resta de baixos no són tan baixos. La cosa és que quan per fi es va tancar el castell, enmig de la xerrameca de tot déu, especialment d'uns segons que si els fots sota l'aigua encara segueixen de xerrera, l'estructura va bastir-se amb molt bones mides i molt ben parada. Malauradament, no vaig sentir els conspicus membres del tronc explicant amb tots els ets i uts que algú estava un mil·límetre desquadrat. Però ja dic que estava i estic molt lassat i que me la portava bastant fluixa (un cultisme i un castellanisme de costat? Filòlegs a mi!).

I en tercera ronda, un mirífic 4de7a que, ara també, no recordo exactament gaire. Com va anar? Pel meu cantó, de lateral a l'agulla, hi havia un cert bellugueig i la clàssica remor de no saber callar ni sota l'aigua. És clar: ni muts ni a la gàbia. D'acord, pos vale. Pel poc que en sé, no va patir gaire, el 4a, i tots molt feliços cap a ronda de pilars, en què en plantàvem dos de cinc, que ja feia algun temps que no xerricàvem.


DSC04495


I de les altres colles, què en podria dir? Els Gausacs havien anunciat que per FM de Valldoreix volien descarregar el 2de8f, que van carregar per FM de Sant Cugat just a principis d'estiu (va despenjar-se la canalla, alguna altra colla l'hauria donat per descarregat. Em sembla molt bé la decisió dels Gausacs). Segons em piulaven, els assajos no van acabar d'anar bé i al final van desistir i han preferit deixar-ho pel Concurs. Començaven amb un 4de8 força maco que, la veritat, em va semblar molt ben fet, per prosseguir amb el 2de7, allò que en diuen un assaig a plaça del seu castell objectiu. Vaig veure que un segon estava força més alt que l'altre, i segons el que sentia dels cargolins que en saben, hi havia altres petits defectes de detall. El que va veure tothom és que acotxador i enxaneta van pujar al revés de com és costum. I res, tot seguit descarregaven un 3de7 que només tenia sentit per provar el 3de8. Els pilars no els veia. Fora de rondes i de tot plegat, feien un altre assaig a plaça, una prova de folre de 2de8 que arribava amb els dosos per quarts o quints. La prova em va fer molt bona impressió, per Concurs segur que fan la torre. I per acabar, vaig conèixer el senyor @Bardaler, que se suposa que és una mena d'anarcocarlista marxista-separatista-terrorista i que me'l feia amb una destral al folre, però en el fons és un bon santcugatenc assenyat.


DSC04553


Per cert, que de vegades sembla que Sant Cugat més que una colla castellera és una colla de músics.


DSC04493


Els Moixiganguers començaven també amb un 5de7, que vaig veure prou ben plantat, van seguir amb el seu sisè 3de7s de l'any, que em va semblar que trigava déu i ajuda a fer pujar el darrer pis, però que al capdavall estava molt segur, com una roca, i plegaven amb un 4de7a que, igualment, em va semblar molt tranquil.


DSC04532


Entrevistàvem l'Aina Julià i el Pau Mestre per a Quarta Ronda i volàvem amb cotxe cap a la vila del Pingüí, on ens passaven un vídeo sobre el 4de8 que jo, dissortadament, em perdia, perquè em fotia una paella a casa molt tranquil. Tornava a la Closca per assistir una Junta com qui diu extraordinària sobre FM i Concurs, i em quedava a tancar el local amb algunes birres al damunt. Tot molt maco, oi? Doncs aquesta setmana a esbotzar els sostres i a la puta merda tot.

I sobretot, #NoAlConcurs

Fotos.

Diada Nacional a Montblanc, 2012

| No Comments

Era un tranquil vespre de rerialles d'istiu de l'any dos mil dotze quan uns ardits cargolins pujàrem al cotxe i enfilàrem cap a la Conca de Barberà a celebrar la Diada Nacional a l'esplèndida vila de Montblanc. Abans, però, el nostre cotxe va passar per Valls per veure l'actuació de les colles vallenques a la Plaça del Blat.

La Plaça del Blat és el «bressol dels castells» i enguany està veient com les dues colles tornen a rivalitzar en nivell casteller. La Joves ha remuntat i pot tornar a fer castells de nou amb una certa assiduïtat; la Vella segueix molt forta. L'actuació de Diada podia ser força distreta; a més, la Joves anunciava el 9de8, considerat com un gamma extra. Què passaria?


collajoves


Bé, anant per feina, la Joves va fer 3 i 4 de 9 i el 5de8. El tres el vem veure tot just quan arribàvem a la plaça; no va semblar gaire problemàtic. Van provar el 9de8 en segona ronda; el vaig veure molt remenat en tot moment i, quan la tercera enxaneta anava a fer la seva aleta, va acabar petant. Aquest castell és lleig de collons i, pel que tinc entès, els de la Joves se n'enfotien per diverses raons quan el feia la Vella: perquè se'l consideri «gamma extra», perquè es faci amb tres enxanetes, perquè és més ample que alt, etc. Recordo un que deia que les pallassades valia més fer-les al circ. Bé, en tot cas, la Joves ha tornat a provar un gamma extra, cosa que en tot l'any passat dubto que fessin; com que no és cap misteri que em cau força bé la Joves, me n'alegro doblement i tant de bo no s'aturin. En repetició, els muixerrillus van fer el 5de8, que recordo amb el rengle de la «dreta» molt estirat i amb un quart mig assegut. En tercera ronda, van provar el 4de9f, que no vaig veure perquè em van entaforar a la soca, però que vaig viure amb força tensió perquè era evident que estava sent molt batallat. Fora de la pinya, em deia el Sergi que havia sigut «èpic» i que va estar a punt de petar. En fi, felicitats als de la Joves, que en van sortir molt contents.

Pel que fa a la Vella, va fer exactament la mateixa actuació, sense cap intent de 9de8, i amb un pilar de sis per acabar (la Joves va fer un vano de 5). En general, vaig veure els castells de la Vella més segurs que els de la Joves. En tot cas, un bon derbi vallenc que permet de sospitar un final de temporada interessant. Ja veurem com arriben a Santa Úrsula i tal.

Nosaltres anàvem a sopar al Konig, que és una mena d'hamburgueseria pija de Valls, a tocar del local de la Joves. Al Mora n'hi van servir una sense pa, molt estranya. En fi, era força tard i vem agafar el cotxe cap a Montblanc, a fer la festa, després, però, d'haver pogut trobar el local dels Torraires --tenen un local molt maco-- i de perdre'ns fora muralles. La festa va estar bé, vem fer un pilar borratxo suïcida amb gent de la Vella fent-nos pinya --el pilar va caure i la Cèlia va anar a terra--, van tocar els capullos de Txarango --són molt dolents-- i Mesclat i no sé qui més, i en fi, tot va anar bé i vem dormir poc més de quatre hores i jo em vaig llevar que encara estava borratxo. En aquest estat de coses, es poden fer dues coses: o esperar que baixi la borratxera, o seguir amb la del dia abans. Com que no tinc gaire mesura, vaig fer la birra i alabat sia déu.


DSCN2704


En fi, pel que fa als castells, nosaltres, ja amb la major part de la gent de tornada de vacances, vem fer els castells típics: un altre 5de7, el 4de7a, que ja en van un fotimer, i un 4de7 «seriós» de cara al 4de8. Els assajos estan anant força bé, ja hem posat dosos al quatre amb pinya, i és gairebé segur que el provarem per Festa Major, si no passa cap més desgràcia. De fet, va ser fa tot just un any que carregàvem el 2de7 a Montblanc; la Diada d'ahir va ser molt emotiva per aquest motiu i ens vem fer pinya mútuament entre l'Arboç, els Torraires i nosaltres. Els de la Joves els tenia massa lluny...


DSCN2722


Doncs res, parlaria de les altres colles però entre que feia pinya i que estava força desconnectat, no en tinc gaire idea i passo. Sé que l'Arboç va fer un 4de7 «net»; deuen estar preparant el 4de8 com nosaltres, a tota màquina. La Joves va fer castells de vuit i el 9de7. Per la seva banda, els Torraires van desmuntar dos cops el 5de6 i van fer castells de sis.


375783_4604688525459_8372209_n


Un cop enllestida l'actuació, i fetes les entrevistes per Quarta Ronda, vem tornar a pujar al cotxe per assistir a la mani per la independència. Encara em costa de creure, mai no havia vist tantes estelades juntes, ni havia vist tanta gent clamant per la independència. Les coses han anat canviant els darrers anys, primer semblava que a poc a poc, i ara molt ràpidament. No sé cap on anirà tot això; ara bé, d'abans, quan els independentistes érem uns radicals i quatre gats, a això d'ara, en què la independència està al centre del debat polític i apareix com l'única opció de futur viable, sembla que m'hagin canviat el país. La gent ha anat veient que la descentralització política, el federalisme, les autonomies, etc., ja no va més enllà. L'Estatut retallat i tornat a retallar va fer veure a molts federalistes que amb Espanya no hi ha res a fer. I amb la crisi econòmica, «l'espoli fiscal» (quins temps quan només ERC parlava d'això, fa només set o vuit anys), l'actitud de Madrid i el «rescat», jo diria que la gent ha acabat d'emprenyar-se. No havia sortit mai tan trempat d'una mani com ahir: la del Dret a Decidir del 10J també era molt sobiranista, però una manifestació explícitament independentista, amb tanta gent diferent, amb molts castellanoparlants, és tota una fita: som moltíssims, som majoria, i hem de marxar d'Espanya d'una vegada.

Però bé, tampoc no tenia ganes de fer cap pamflet. Estic, però, molt content. Tant, que fins i tot vaig tornar a escoltar els capullos de Txarango a Arc de Triomf. Vaig trobar els companys de classe i del màster i vem estar fent birres fins que tot es va acabar. Jo vaig veure que no estava per agafar la bici i vaig tornar d'una altra manera. Aquesta tarda me l'he trobada allà l'havia deixada, encara em pensava que em costaria de trobar o que me l'haurien robada.


DSCN2773


I res, tot segueix com sempre. Segueixo buscant feina, la colla segueix endavant, aquest cap de setmana actuem a Valldoreix, i jo no tinc ressaca però estic molt cansat i destrossat.

Visca la terra lliure.

+fotos.

Diada de FM de Granollers, 2012

| 1 Comment

I em vaig despertar a les nou del matí, vaig mirar per la finestra i vaig veure que tot estava bé. Vaig fer la bossa, vaig ruixar d'oli la pinyonada de la bici i vaig anar fent cap a Granollers. Són uns quaranta quilòmetres per la via més ràpida que vaig saber traçar amb Google Maps: fins al Besòs vorejant la Ronda de Dalt i per la riba del riu fins a Montmeló, al vessant de ponent de la Serra de Marina. Al cap d'unes dues hores, arribava a la plaça de la Porxada de Granollers, on em trobava amb l'altre esforçat ciclista, en Christophe de rabassudes cames, que hi havia arribat, per la via d'Alella, vers les deu. Jo no havia entès, el divendres a la Closca, que ell hi aniria amb bici; de vegades el seu accent francès fa que el malinterpreti (aquesta paraula no existeix al DIEC). Uns quilòmetres d'aires frescos de la serra, humits, obagosos, pintorescos i eclèctics.

La «tronada» és una mena de traca que fan a la plaça el diumenge de Festa Major. La gent se situa al voltant de les tanques i la pirotècnia espetega amb eixordadors trons del dimoni. Déu beneeixi l'infern. Els presidents de les tres colles van ser els encarregats d'encendre la traca. El nostre presi cada dia s'assembla més al Gran Barrufet, el proper dia li posaré la barretina i ja estarà fet.

Mentrestant, el Christophe i jo vem mirar d'aparcar la bici, però un policia ens va recordar, molt amable, que segons les ordenances no podem lligar-les en un arbre. Ens va dir que l'entréssim dins l'Ajuntament. Però a la Casa de la Vila uns altres policies ens van anunciar que no hi cabien i que busquéssim un aparcament de bicis tres places avall. Vem lligar-les a un arbre al carrer del costat. La policia, diligent sempre al vostre servei.


DSCN2441


Ens vem enfaixar i nosaltres érem els tercers d'actuar. Érem pocs i això es va notar en els castells que vem tirar: 3de7, 4de7, 5de6 i 3Pde4. Els castells van anar molt parats i tranquils, molt avorrits. Al 5de6, que va durar com un de set, va estrenar-s'hi una nena, la Lua. Per la resta, és el primer cop en força actuacions que no acabem amb el pilar de cinc: de fet, l'últim cop va ser a la Prediada de l'any passat, però aquell dia va ser molt estrany, veníem del funeral del Ramon a l'Arboç i vem desmuntar dues vegades el 3de7a. Fora d'això, la següent actuació que no va acabar amb pilar de cinc va ser el I Memorial David Carreras l'octubre del 2010. La raó d'aquestes malvestats és que encara hi ha força gent de vacances, tant de pinya com de tronc; pel que fa als terços, en faltaven tres o quatre d'habituals i experimentats, entre els quals un parell de pilaners. Des que jo sóc a la colla, fa uns set o vuit anys, no recordo que mai haguéssim començat tan d'hora el segon tram de temporada. En fi, ja veurem com avança això.


DSCN0784


El que alguns en diuen «nucli dur» per a mi és sobretot la gent que fa coses i que fa que la colla vagi cap a una banda o una altra. En fi, com deia el cap de colla que manava quan jo vaig entrar a castells, la Colla serà el que la gent de la Colla vulgui que sigui, i si no hi ha gaire més motivació per anar més enllà, doncs no avançarem gaire més. Hi ha també el tema del 7de7, que per a mi sempre serà la Truita de Set, que ens costa un colló de lligar-ne la pinya. La vem estar assajant, la truita, aquest divendres. A mi no és particularment un castell que m'agradi, i tampoc és que la tècnica de la pastanaga nova sigui una cosa que em motivi en excés: el 4de8, el 2de7, sí que em motiven; el 7de7, només com a simple pretext per fer una construcció nova, em sembla que arreplegueja una mica. En fi. Aquí sota, l'acotxadora nova:


DSCN2470


I aquí, la Xènia als pilars, que va estrenar-se com a enxaneta tot just acomplerts els quartre anys. Felicitats i per molts anys.


DSCN2479


Una actuació discreta a Granollers per anar reprenent l'embranzida. A la Closca, després, venien els de Ni muts ni a la gàbia, el col·lectiu de suport als imputats pel Pla Caufec, per explicar-nos una mica el tema i per veure si la Colla s'hi adheria. En efecte, s'hi va adherir en la votació posterior, i de moment ja he posat el logo i l'enllaç de la campanya a la pàgina web.

A la Closca va anar passant tota la tarda entre cervesa i cervesa, fins que va acabar el Barça, ja era molt tard i jo anava ja una mica torrat. Com sempre. Van aparèixer uns amics de l'Adrià bastant xarnegos i cridaners que deien que eren de «San Juan», és a dir, de Sant Joan Despí, que ens van ajudar a tancar la Closca, després que el Macis reaparegués per no me'n recordo exactament quin problema.

Pel que fa a la resta de colles, els Xics feien 5de7, 4de7a, 4de7 i un vano de 5. Com que se m'ha esgavellat la càmera de retratar, ara em torno a posar a les pinyes i no veig els castells i, per tant, no en puc dir gaire cosa. Pel que vaig intuir, els castells els van anar bé, però ban haver de renunciar al 4de8. Sembla que encara necessitava més assaig. També sembla que han tingut un problema amb la canalla i Capgrossos.


DSCN2440


Pel que fa a Sabadell, van descarregar el 4de8 a segona ronda. Tenien un terç titular lesionat i va estrenar-s'hi un de nou. El 4 diria que va anar sense gaires novetats, però ja dic que no en puc opinar gaire. Van començar amb el 5de7, que em va semblar que va anar molt rodat, i van plegar amb un 2de7 molt i molt lluitat a la descarregada; vaig veure que un terç estava molt obert i amb el cul enfora. La defensa va ser apoteòsica i tal, però no ho vaig veure gaire. Van prendre comiat amb dos pilars de cinc.


DSCN2464


I ara, apa, a seguir lluitant per fer més gran la colla. Ara que estic a l'atur tinc molt de temps per gratar-me l'orella.

Fotos.

Més fotos.

Encara més fotos.

Resultats segons l'Efren:

@XicsGranollers 5d7, 4d7a, 4d7, V5
@Saballuts 5d7, 4d8, 2d7, 2P5
@Cargolins 3d7, 4d7, 5d6, 3P4

L'Arboç 2012

| No Comments

No he escrit gens sobre castells aquest agost, i això que he anat a algunes diades: Firagost, Gràcia i ara a l'Arboç. La raó és que he estat alguns dies sense internet i que la meva vida de parrac arrugat i arrossegat m'ho ha impedit. Recordo que per l'any passat a l'Arboç el Pau em va demanar que fes crònica, i si la vaig escriure va ser gairebé només per ell. De fet, si miro d'escriure alguna cosa ara, és bàsicament perquè sé que me l'hauria tornat a demanar aquest any. Però després d'aquests dies no sé com collons posar una paraula rere l'altra, així que senzillament en faré una panoràmica general i bona nit.

Hi arribàvem divendres al vespre i preníem lloc a casa l'àvia del Pau. De divendres ja no recordo gaire què vem estar fent: vem sopar alguna cosa a casa, vem fer algun gintònic i després jo què sé, jo ja estava força cansat. Diria que vem sortir una estona i que jo com és costum em vaig perdre i vaig arribar al llit més tard que tothom.

Dissabte va transcórrer de forma habitual, per dinar ens va convidar la mare del Pau, i a la tarda alguns van anar a veure la cercavila però jo em vaig esmunyir a clapar una estona més, que estava destrossat. Em vaig llevar, em vaig unir a la gent no sé ben bé on, per sopar vem fer-ho al carrer com l'any passat, i en acabat tocaven els Surfing Sirles a l'Agrícol. Com que ningú no els coneixia, o no tenien ganes de veure'ls, vaig tornar a perdre'm tot sol fins que van acabar. El concert va estar prou bé, potser no tan animat com el de dos dies abans a Sants. En fi, en acabat els vaig anar a buscar i no sabien si anar als concerts o a un altre lloc, el cas és que em vaig tornar a perdre i al final vaig acabar als concerts, on vaig passar-hi una estona fins que va ser l'hora d'anar a clapar una estona més. I així anàvem passant les hores: entre àpats, concerts, cervesa, clapadetes i perdudes.

Diumenge ens vem poder llevar i vem anar a veure l'actuació castellera i els versots. Els versots, doncs això, són molt bons, tot i que la diferència que hi havia fa alguns anys amb els d'Esplugues sembla que s'ha retallat, en el sentit que els nostres Diables han millorat molt. En fi, l'alcalde i el seu equip de govern van rebre com uns malparits i tothom se n'enreia. Va arribar l'hora dels castells, que faré molt resumidament i amb l'ajut de les piulades de @castellistica, que el vaig veure passar i no li vaig dir res.

D'entrada, la novetat és que no hi venia la Joves; ens ho van mirar d'explicar una mica però no en vaig treure l'aigua clara: sembla un típic problema de calés i d'organitzadors. El cas és que és una llàstima, enguany sembla que foragiten la Joves de tot arreu. En resum, els Castellers de Vilafranca van fer una actuació flipant, que sembla que va deixar a tothom bocabadat, els mateixos vilafranquins els primers. Recordo un pilar de vuit dels Verds fa alguns anys, com anaven recollint tothom de plaça perquè s'hi posés; enguany han portat el 3de9 amb folre i agulla, un castellàs que s'ha vist molt poc a plaça, tot just tres o quatre dels Verds i un altre dels Minyons. Aquest 3de9fa, a més a més, va ser impecable, potser amb el pilar una mica descentrat, però al·lucinant. En fi, són els millors malgrat que siguin una mica imbècils, i probablement aquesta forma de fer és també el que els dóna força, però ara no hi entrarem. Van afegir-hi 3de9f i 4de9f, aquests sí que paradíssims, més un pilar de 5 amb cinquanta mil de 4.

Els Minyons de l'Arboç no els vaig veure gens perquè els hi feia pinya. Van fer, això sí, una actuació boníssima per a ells: seguint en @castellistica, van començar amb un 5de7 «molt segur i parat», van seguir amb el seu segon 7de7 de l'any i de la història, «que ha pujat lent i s'ha estirat força 3s i 4s del 4 a la baixada» i han acabat amb el 4de7a, «molt nerviós». Van plegar amb un Pde5. En fi, molt bé els Minyons, sembla que estan en un moment de forma esplèndid.

Pel que fa a la Vella, no és tampoc que sigui una colla que em caigui gaire bé, però bé, enguany també van molt forts. Sortien de 3de9f, que va pujar al segon peu i es va descarregar «sense gaire risc»; van seguir amb un 4de9f que va bunyolejar o vellejar una mica més que el primer castell, i van tancar rondes amb un 5de8 esplèndid, i és que els nanos estan refotudament bé aquest any. Acabaven amb el Pde6, que segons diuen va anar una mica mogut.

En fi, ja només em queda la Jove de Tarragona, que no van tenir gaire el dia amb el 4de9f. Començaven amb el 5de8, que va anar força bé, per atacar el 4de9f tot seguit, castell que van haver de desmuntar dos cops, perdent ronda. En el primer sembla que van ser quarts qui el van fer baixar; en el segon recordo l'enxaneta plorant allà dalt. En fi, en tercera ronda descarregaven el 2de8f, amb alguna sotragada, i acabaven amb dos pilars de cinc.

En fi, fer una crònica així, dos dies després i sense recordar la meitat dels castells és una mica estúpid. La major part de la informació, com ja he dit, l'he corroborada/copiada de l'Àlex Tarroja, @castellistica, que al seu compte de Twitter té fotos i més comentaris sobre tot plegat.

Després de l'actuació anàvem a dinar a casa la mare del Pau, i com sempre vem menjar increïblement bé. En acabat fèiem uns gintonets i tal i tal entre flaires d'olivera. Vem anar a veure la cercavila de la tarda; el Ball de Pastorets dedicava el seu ball al Pau i el Ramon Rovira. En fi, després de voltar una mica més vem anar a veure la carretillada. Enguany els diables han tingut força problemes pressupostaris i només han cremat per la carretillada, que com sempre va ser espectacular.

I res més a afegir. Vaig arribar a Esplugues diria que entre les dotze i la una i fins a les cinc no vaig anar a clapar, bevent una ampolla de vi amb molt de pòsit i alabat sia Déu. En fi, Pau...

Santa Magda 2012

| No Comments

Un any més ha passat Santa Magdalena. Enguany segueix sent tot molt estrany per molt diverses raons llargues d'explicar; com a novetat estrictament externa, s'ha donat el cas que el dia 22 ha sigut diumenge i ha fet que tots els actes s'ajuntessin en un cap de setmana. D'aquesta manera, hem celebrat una "Festa Major petita" molt atapeïda de tres dies, a partir de la nit de divendres. Aquesta és la raó per la qual ara mateix estic mig afònic i molt cansat i ressacós.

Les cròniques de Santa Magda són divertides però es fan molt llargues i ara no estic perr això (en tot cas, m'ha quedat molt extensa...). Començarem per dimarts: organitzàvem un assaig especial que va anar força bé i en què vem poder fer proves bones de pinya i de tres per sota. Les proves d'aquest castell es resumeixen en: una de molt rebregada que va estar a punt de caure i una segona de molt bona que va pujar de forma gairebé immillorable. Després de l'assaig, a la Closca, comentàvem que, gairebé segur, el provaríem per tercer cop a plaça diumenge, però que depenia una mica de divendres.


2de6 net sencer


I divendres què va passar? Que, amb menys gent que dimarts, vem fer una sola prova de 3 per sota que va anar bé però que podria haver anat millor, i no en vem fer cap més a causa d'algú que havia de marxar i que provocava que s'haguessin de fer molts canvis en els equips d'aixecadors, etc. Per la resta, l'assaig va anar relativament bé i, un altre cop a la Closca, era clar que el provaríem a plaça.

El divendres vem fer el sopar d'estiu a la Closca. A causa de l'assaig no vaig anar al cercatasques i vaig estar a punt de no anar als concertillus que feien a les Tres Esplugues; si ho arribo a saber, però, no hi vaig, perquè de fet quan hi arribàvem (cap a quarts de tres) ja no quedaven birres, i a més el concertillu era reggae enllaunat (punxat) i no em venia gaire de gust. En fi, vaig engolir un gintònic i en acabat cap a casa, que no estava gaire begut però sí molt cansat.

El dissabte em llevava més o menys bé i em fotia a pintar el putu menjador. A la tarda la Colla feia paellada popular però jo dinava a casa; vaig anar-hi per a les partides de butifarra, vaig jugar una mica i vem estar ensenyant alguns a jugar-hi: amb les cartes d'un company vaig cantar una butifarra espectacular que ens ho va fer guanyar gairebé tot llevat de dues o tres bases. Cap a les vuit va sortir la Processó del Ferro, que la recordava una mica més animal; va acabar-se el licor de ginjoler al revolt de la cruïlla amb el Torrent d'en Farré, cosa que em va emprenyar una mica: dos dies seguits que s'acabava el beure. El pilar va anar força bé, tot i que era més pesat que el de l'any passat i que no en vem canviar el baix quan s'ha de fer baixar un pis perquè passi per una biga. El fet és que el vem fer de tres durant uns metres, abans de tornar-lo a pujar, cosa que desvirtua una mica la història, però era l'únic que podíem fer, gairebé... Als assaigs havia caigut.

I a la plaça de l'Església els Diables van cremar una mica i va haver-hi concert i sopar. Jo estava rebentat i vaig passar per casa a descansar una mica. Vaig tornar-hi cap a la una tocada i vaig estar-hi fins que es va acabar, a les tres passades. El grup ho feia força bé i va animar molt l'ambient. Jo estava força tristot per alguna raó indefinible i de vegades, d'un racó estant, em mirava el panorama i em venien ganes de... escriure un llibre. També em van venir ganes de matar. En fi...

L'endemà, havent dormit unes quatre o cinc hores, em llevaven per pintar el pis, altre cop. El rudillu anava fent esses, però cap a les onze ja estava mig despert: vaig dutxar-me i vaig enfilar cap al Brillas, que sortíem en cercavila cap a l'església, amb els Diables al capdavant, que no van cremar perquè a l'Ajuntament d'Esplugues són subnormals profunds. I l'actuació va ser la que va ser, ens hi posem i aviam si acabem aviat.

Obríem plaça amb el 5de7; segons una piuladora habitual, abans "feiem el 5d7 com a gran objectiu en 1a ronda. Ara serveix per donar confiança al castell difícil, que fem en 2a ronda". Doncs això: el 5de7 a mi em va semblar molt tranquil i tampoc no sé si va tenir res d'especial, jo diria que no. Així agafàvem confiança per a la segona ronda, en què portàvem el 3de7s, el castell difícil del dia, el peix gros del cove, etzètera. Va pujar més o menys rebregat; la penúltima aixecada va anar relativament bé, mentre que a l'última, quan semblava que havíem aturat la primera sotragada forta, el castell va tenir una rebrincada insalvable i se'n va anar avall. Segons vaig veure al vídeo, els segons van pujar molt torts, i quan van poder recuperar els terços van perdre la posició i van caure. Buscant explicacions al desastre, tothom tenia una teoria pròpia: una que m'emprenya moltíssim és allò que sona a "és culpa meva perquè no he donat tot el que podia donar", o semblants: segons com concebo jo els castells i com els visc normalment, el responsable, llevat de casos molt comptats, no és gairebé mai una sola persona; en un castell com aquest, el fracàs és més que en cap altre cas un fracàs "col·lectiu". Mirant el vídeo, semblava que el 3 pugés tremolós, sense confiança, com si la colla d'Esplugues fos molt poruga, etc. La meva opinió és que ha faltat, en general, més compromís de tothom i més trempera col·lectiva: si el 3 puja amb por i sense confiança deu ser per alguna raó que vagi més enllà dels cops que l'hagis provat a assaig.

Però tot això, tanmateix, no ho estaria dient si haguéssim parat la segona rebrincada. En el fons, podria ser només una anècdota si no fos que no m'acaba de semblar anecdòtic. Però ja dic que tothom té una teoria pròpia sobre aquest assumpte. Una altra teoria força estesa era que el context (una llenya prèvia de Barcelona, l'arribada tard d'un casteller mai no falla, i altres circumstàncies) ens havien marcat. Però jo no ho crec gaire, això, és com la diferència entre la causa aparent i la causa real (allò típic que tothom coneix d'haver llegit Tucídides, esclar), però no seguiré per aquest cantó, que això ja se m'està allargant massa. La llenya no va tenir conseqüències en forma de lesió, llevat que a la piuladora habitual d'abans van posar-li un collarín (sobre aquest mot, teniu la crònica d'Arreplegats d'hivern) però no el necessitava perquè de seguida estava fent saltirons per la plaça.

El cas és que en repetició fèiem el 4de7a, que no va tenir res a destacar: va anar com oli en un llum, igual que el 4de7 del final. Plegàvem amb un vano de 5. Amb això hem clos aquesta primera part de la temporada, que així, fent balanç, ha sigut relativament pitjor en resultats que la de l'any passat, amb els mateixos castells sostre, i amb una llenya més de tres per sota. Pel que fa al nivell tècnic, diria que estem millor que la temporada anterior, però si no es transforma a plaça en realitat és gairebé com el Bojan, l'eterna promesa que no acaba de materialitzar res: som la colla Bojan del món casteller? De vegades sembla que falta una mica de mala llet, potser ens falta ser una mica una colla més "boja" en el bon sentit del terme, si és que en té cap...

Així, hem passat de l'"ha caigut per culpa meva" a dir "és culpa de tot cristu". I a la merda.


P1090618


Pel que fa a les altres dues colles, actuàvem amb Barcelona i Xicots de Vilafranca. Els vermells (els primers) feien el 4de8 a primera ronda, però a la descarregada l'enxaneta o l'acotxador va ensopegar i va arrossegar la resta del pom de dalt, caient per l'altra banda d'on era jo amb un cop sec molt lleig de sentir i de veure: van fer una tombarella a l'aire i sortosament van caure bé damunt la pinya, perquè podrien haver pres mal. En segona ronda han fet el 2de7 i per acabar, segons llegeixo al blog del Tete, van renunciar al 5de7 per problemes a la canalla i van completar un tranquil·let 4de7a. Pel que fa als vermells (els Xicots), començaven amb el 5de7, que no recordo gaire, seguien amb un 2de7 la hòstia de girat que van defensar molt bé, i plegaven amb el 3de7a, un castell que segueix sense agradar-me. Com també diu el Tete, va acabar-se la cervesa a la plaça de l'Església: tercer dia consecutiu que passava això.

Amb molta ràbia i mala hòstia vaig anar cap a la Closca. Tot i que vaig fer força marrada i que vaig baixar-hi sense pressa, en arribar encara era tancada i vaig haver d'esperar les claus. Vem cruspir-nos els pollastres del Cardona i vem veure els castells per primer cop en força temps: i és que això dels vídeos, sense una càmera pròpia de la colla, presenta molts problemes. La gent va anar caient: becaines i migdiades, capcineigs i cluculls, i algun gintònic. Jo vaig anar a ritme lent de cervesa perquè encara quedava força teca: el pilar de Santa Magdalena.

Cap a les set o les vuit de la tarda o vespre, ens plantàvem novament al Brillas, ple de gom a gom. S'hi feien els balls típics, el ball del Babau (malgrat que l'Esbart digui no sé què: mira que són pesats aquesta gent), etcètera, i jo, amb una xibeca a la bossa, vaig anar pujant xino-xano. Vem fer els pilars habituals i l'ofrena habitual a la patrona; per tercer any consecutiu, no vaig entrar al pilar, me'l vaig quedar mirant des de l'altar fent-hi fotos. Com que se m'allarga massa això, no diré els problemes que hem tingut amb el mossèn i ho resoldré amb un "que se'n vagi a cagar a la via, l'imbècil". A fora, els Diables van dir els seus versots, que enguany vaig trobar força millors que els de l'any passat. Van sortir-hi a parlar menys diables que altres anys, però els que ho van fer trobo que ho van fer a un nivell molt bo. No ens va tocar el rebre enguany: l'any passat ja ens va tocar prou. De vegades, que no diguin res de tu és encara pitjor que si ho fan, però tant és. El que sí que és evident és que sembla que estaven molestos amb una certa emprenyada de la nostra colla per un versot de l'any passat. Jo, amb el temps, també tendeixo a relativitzar aquella emprenyada: no n'hi havia per tant, segurament. En fi, els versots del Vinyoles em van fer riure molt (recitava assegut en un vàter i com llegint El Pont, la revista municipal d'Esplugues). L'Isac va recordar el Pau Albornà (era de l'Arboç i tenia molta relació amb els diables d'allà i amb els d'aquí; els arbocencs, si algú no ho sap, fan una carretillada espectacular i els nostres Diables volen orientar Santa Magda cap a un model semblant de festa, cosa que a mi em sembla molt bé i tal). De fet, en el pilar dins l'església, el Jordi, que hi feia de segon, va portar el mocador de l'estelada del Pau. Vaig sortir amb un sanglot de l'església, i és que si aquest primer tram de temporada ha estat marcat per alguna cosa, és evident que ha estat per això...


391466_4460107670413_1950518040_n


I prou, que no acabaré mai. Ha estat una primera meitat de temporada estranya i dura, en què com el 2011 el més calent ha quedat a l'aigüera. Tenim els mateixos reptes que l'any passat: descarregar el 2de7, enfilar el 4de8, potser provar la "truita de set", aixecar el 3de7s. Hi ha molta feina per fer i gairebé tot és possible, i així, estrafent el fill de puta del Martí i Pol, enllesteixo això i em disposo per a unes vacances que no sé si seran merescudes, com diu el cony de tòpic, però sí que aprofitaré per descansar una mica i pensar com encararem aquest segon tram, amb Festa Major a la vista, el putu Concurs de merda i tota la pesca.

Les fotos les penjaré quan em funcioni algun lector de targetes. Aquí n'hi ha alguna.

FM del Raval, 2012

| No Comments

Doncs amb força temps de retard, escric la crònica de l'actuació d'ahir.

Què va passar ahir? Doncs que havíem de fer d'un cony de vegada el 3de7 aixecat per sota, però va tornar a quedar en intent. L'any passat també ens vem fotre dos 3de7s pel cap al primer tram de temporada; tanmateix, van ser tots dos a la mateixa actuació, a Gràcia. Enguany sembla que alguna cosa és diferent de la resta d'anys, sembla que un fantasma ronda per La Closca: el fantasma del comunisme. Bé, aquest no, no sé pas quin, tant se val, o potser sí, vés a saber, el cas és que hi ha un xup-xup que detecto de fa algun temps, alguns mesos, que fins i tot quan la colla estava pletòrica es feia sentir, i que amb el temps, potser, ha anat madurant. I quin és aquest fantasma, aquest xup-xup? Ah, amics, ahir a La Closca en parlàvem una mica, tot i que jo no pas gaire: me'ls escoltava fent xarrups de cervesa, la ressaca d'avui n'és testimoni. En fi, he començat tirant pel dret cap al pinyol de la qüestió, però no aclareixo res; no tinc un discurs raonat elaborat i ferm, sinó només un seguit d'impressions, algunes constatacions, i aquesta sensació de xup-xup. Però això és tan subjectiu com allò de cadascun per allà on l'enfila i tants caps tants barrets, i per tant aquí es queda això. Però el cas és que d'aquestes impressions, una mica ja en vaig parlar fa un parell de setmanes i no cal seguir-hi aprofundint.

Arribàvem a la Rambla del Raval els tres estrenus ciclistes habituals i aparcàvem la bici en un lloc vigilat, tot i que jo trobo que en feien un gra massa. És estrany ravalejar de dia; el Raval és territori nocturn per excel·lència, fa uns mesos vaig perdre-hi la cartera amb 50 euros a dins i pels seus carrers s'hostatjava La Mala Dona de Marc Pastor. Oh, quins bells records afloren a la meva memòria, pensant en el Raval! Però això també ho deixarem estar per un altre dia que parlem d'alcohol i drogues.

DSCN2052

Crònica meteorològica: els núvols ocultaven el cel fins a migdia; a partir de les dotze els simpàtics xaiets de cotó van anar a peixar-se a un altre pastura blava --van fotre el camp--, sobretot a la línia de la costa: pel cantó de muntanya es veia el mar blanc i gris força compacte. Així, malgrat que a primera hora havia fet un airet agradable, gairebé primaveral, amb l'escampada dels núvols el bat del sol va colpejar amb violència damunt les nostres closques, malaurats cargolins assolellats. En segona ronda va allargar-se molt l'actuació, com tindrem l'ocasió de comprovar més endavant, estimats, dilectes, benvolguts lectors meus d'aquest repugnant bloch. La dilació en la construcció de castells va aprofitar molt a l'Astre Rei, que va senyorejar implacable fins que a les tres llargues enllestíem l'assumpte. Els tres estrenus ciclistes, amb l'egrègia incorporació d'En Jaume I el Conqueridor de Places, enfilàrem, suant com pollastres, Paral·lel amunt, carrer de Sants amunt, etcètera amunt, fins a La Closca, on menjàrem per dinar els indicibles pollastres d'en Cardona, una mica més secs que les nostres esquenes. Calor.

Després d'aquesta pallassada parlarem dels castells, però per la vida ràpida. Obríem plaça amb el 5de7, que segons si parlaves amb els del 3 --a la Colla diuen «castell» al tres i «torre» al dos del cinc; jo sempre n'he dit «tres», però bé-- era més aviat un xurro, i si en parlaves amb els de la torre et deien que estava molt tranquil i molt bé. De fora estant, em van dir que potser sí que estava malament de mides en algun lloc, però en general estava molt segur i parat, que és la sensació que vaig tenir de lateral estrenyent la cuixa del segon de la torre. Caram, al final em sortirà una crònica castellera llarga.

DSC01574

A segona ronda tornàvem a provar el 3de7s, després de la pataca de Poble-sec de fa cosa d'un mes o dos. Jo diria que no ha avançat gaire el castell; sempre hi ha algun problema en l'aixecada, en el tronc, etcètera, i els assajos, que en general van més o menys bé, és cert que sovint pateixen contorsions distretes. Sense més anàlisis tècniques, el problema principal que hi trobo és que la pinya varia massa sovint d'equips, bàsicament perquè el gruix de la pinya és poc fidel a assaig i falla força (jo també he fallat alguns dies a assaig aquests últims temps, tot i que força pocs... en fi). Una resposta tècnica la tenia el Quique, que deia que els vents estan mig venuts per la dreta, perquè quan el segon posa el peu damunt la cama està leri-leri i cal estar-hi molt a l'aguait. En aquesta ocasió, el meu rengle, que és la plena --fins fa quatre dies era la buida-- va regirar-se molt a la penúltima aixecada, amb el meu segon --el Rai-- molt tort cap a una banda; quan va poder recuperar la posició, sembla que els terços no ho van poder fer i va acabar petant tot. Farem aquest castell aquest cap de setmana? La Colla és prendrà seriosament els assajos? Qui ho sap, jo de moment tinc força ressaca.

3de7s

En repetició provàvem el 4de7a, que va alçar-se molt ferm tot i que per dins es bellugava força i el xivarri habitual de les nostres pinyes era constant. Un dels baixos patia força, amb algun xiscle d'aquells esfereïdors. El segon del pilar va aguantar molt bé, però deia després que li feia mal el coll o l'espatlla de la caiguda del 3 i que quan es refredés el múscul potser seria pitjor. Val a dir que va estrenar-s'hi al tronc la Marina, felicitats per ella i alabat sia Déu.

DSCN2092

En tercera ronda portàvem un avorridíssim 4de7, lleuger de pes, que ja veurem si algun dia acabarà en 4de8. Els problemes amb aquest castell --el carro gros-- són els mateixos que els del tres per sota, i és que sense una pinya atapeïda i pròpia durant almenys dos o tres divendres seguits, per molts 4de7 nets que tirem a assaig, mai no el podrem portar a plaça, a menys que ens arrisquem un pèl massa (cosa que és ben possible i que fet i fet fins i tot acabaria trobant bé, jo). Sobre les qüestions pinyaires, vaig sentir que avui va ser el primer cop que tiràvem el 5de7 amb algun segones laterals aliè, d'una altra colla. És una dada força important a tenir en compte.

Acabàvem amb un pilar de 5 i adéu-siau.

DSCN2102

Per a les altres colles, podeu anar a buscar el blog d'en Tete, que segur que ho fa molt millor que no pas jo. Per fer via, diré que Barcelona va fer una tripleta força maca amb un 2de8f que van haver de desmuntar a segona ronda però que van descarregar en repetició. No vaig veure les torres perquè estava a la pinya, vora el folre, però en general van anar força remenades i va caldre defensar-les molt. Un del folre baixava cridant «quin trunyaco, quin bunyol», etcètera, després de descarregar-la. També cal dir que ens van agrair moltíssim la nostra ajuda, com feia temps que no veia. La col·laboració entre pinyes va ser força bona.

DSC01589

Pel que fa als Castellers de Cerdanyola, volien fer-hi castells de 7, però anaven molt limitats d'efectius i després de desmuntar en primera ronda el 3 o el 4 de set --eren els tercers en l'ordre d'actuació i per tant es van ajuntar els intents desmuntats i les repeticions de totes tres colles, d'aquí que la diada s'allargués-- van rebaixar pretensions amb castells de sis pisos que no acabaven de ser gaire modèlics.

DSC01576

I això va ser tot. El camí a La Closca va ser interessant, gairebé ens liem a hòsties amb uns imbècils que no ens deixaven passar per la vorera perquè el bar l'ocupava tota, i amb aquella alegria vem estar amorrats a l'aixeta de la cervesa fins que em vaig morir de son. Per cert, alguns a la Closca van perdre el pèl:

DSC01634

FM d'Arenys de Mar, 2012

| No Comments

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

DSC01470

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

DSC01478

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

DSC01497

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

Sant Joan 2012

| No Comments

Avui una actuació molt estranya a Sant Joan Despí, poble fronterer d'Esplugues i també de Cornellà, que podria ser un espai d'expansió de la Colla però que sembla més aviat zona comantxe i a més ja força envaïda pels Castellers de Cornellà. Sobre tot plegat, és una qüestió diguem-ne estratègica de la Junta --del president, que és l'ànima de la Colla en aquest sentit-- fer les festes importants d'Esplugues i rodalia; sembla, però, que per a la generalitat de la Colla aquestes coses són romanços. I també sembla que els Castellers de Cornellà són la pitjor opció en aquest sentit per desembarcar al veïnat.

Arribàvem a Sant Joan Despí després de les festes de Sant Joan a Esplugues, que han estat si fa no fa com cada any, però molt més melangioses per part meva: no ha estat una disbauxa com altres anys, fora del que és normal si més no en mi; han estat uns dies de reflexió, per variar, després de tot el que ha passat i després del que encara està passant.

I què passa? Això, malauradament, és una qüestó personal i una qüestió interna que tampoc no ve gaire a tomb d'escampar, oi? Però la Colla és la Colla i jo me l'estimo igual, i de fet cada dia me l'estimo més, si és que això és possible. I tota la resta m'és bastant indiferent.

DSC01223

Doncs arribàvem a Sant Joan amb la ressaca de Sant Joan, com dèiem. Vem fer un assaig molt potent amb molta gent nova; érem més nous que habituals i això feia que tot plegat fos una mica estrany. Vem poguer, però, tancar les pinyes del 4 i del 7deX amb garanties, i amb això ja estic prou pagat. Em deien que amb molt menys algú ja hauria tirat el 4de8 a plaça; jo crec que això no va amb el nostre tarannà, però el que sí que trobo és que podríem intentar-ne alguna prova «inviable» --desmuntable-- a plaça, allò que se'n diu un «assaig a plaça», només per experimentar-ne les sensacions i veure què fem o què en fem. Però això és només la meva opinió segurament poc adient amb el famós tarannà de la Colla.

No sabíem quins castells tiraríem a causa precisament d'un assaig «especial» en tots els sentits. Jo calculava que faríem una actuació tranquil·la i és exactament el que hem fet: 3de7a, 4de7 i 3de7. Els castells han anat relativament bé, sense gaires problemes. Les pinyes segueixen sent una mica un galliner, però els troncs són molt forts i no passa res. Jo, des de baix, sempre m'ho miro amb una mica de recança, de pensar que potser si jo fos allà dalt ho veuria molt diferent, però des de baix la impressió és la que és i potser tampoc no difereix gaire, en termes generals, de la que tindria a dos o tres metres de terra.

DSCN1776

Quina crònica més d'anar per feina, oi?

De les altres colles, Sant Cugat ha anat també per feina amb 3, 4 i 4de7a. Diuen que per diumenge vinent, que no sé quines festes són, volen fer la tripleta de vuit a casa seva; si tot va bé m'hi plantaré amb bici i ho aplaudiré. Avui tot ho han fet amb la punta de la polla.

Els Castellers de Cornellà han fet, per primer cop en molt de temps, millor actuació que nosaltres: 3de7a, 4de7a i 3de7, més un pilar de cinc --nosaltres n'hem fet dos de simultanis--. Com que avui no duia càmera de fer fotos, no els he vist, els castells, perquè hi feia pinya; en tot cas les sensacions són les mateixes: malgrat desquadraments o lentitud relativa, els troncs aguanten el que els hi fotis. Ara bé, tot s'ha de dir: les seves pinyes eren més aviat magres; una de les coses que més emprenyen és esbombar que les pinyes són insuficients: jo era tercer vent, més alt que el segon, al quatre amb agulla, i el segones mans de la meva dreta era de la meva colla. El que vull dir és que Cornellà han anat «a tope» anant més enllà del que assenyadament podien fer, només perquè positivament podien fer-ho. De la mateixa manera, nosaltres podríem haver fet més només que haguéssim volgut apretar més. Però ells necessitaven els castells i nosaltres encara estem força desorientats; si més no, jo encara estic força afectat i tot em sembla molt estrany. Això també fa que senti els castells amb més sentiment i no tant pels castells en ells mateixos. De fet, cada dia els castells me la bufen més i penso més en el col·lectiu, que tothom siguem feliços fent aquesta activitat, que és una forma com una altra de hippisme de merda. Per això, cremar energies i desgastar-me en un assaig porta un amic, amb tot el que pugui representar, m'emprenya en el sentit que sembla que tot s'orienti, al cap i a la fi, a fer castells més alts. I és que fer castells més alts és del que es tracta, però la forma de fer no trobo que sigui aquesta.

I així he tirat cap a la Closca, com sempre capficat en els meus putus problemes, mirant de ser més ràpid que la Marta o l'Andro, que anaven amb moto per Avinguda de Barcelona de Sant Joan Despí. A la Closca no hem pogut mirar la Quarta Ronda, entre altres coses perquè no hem pogut gravar els castells també per primer cop en molt de temps; potser amb una càmera pròpia tot seria més fàcil. I és que si el potencial de la Colla es mesura per qüestions tangencials com aquestes, deixar de gravar els castells és una cosa no gens insubstancial. Ara bé, tenim totes les proves de l'assaig de divendres penjades a Youtube.

Així que amb el doble de pinya que Cornellà hem fet pitjor actuació que ells, i encara amb els ulls envermellits per la plorera hem enfilat uns castells molt sobrats. Espero que tot vagi millor en el futur, però tot i que no ho sembli a mi algun dia les energies em diran prou, i aleshores que qualsevol altre es dediqui a engegar a la merda a tothom, perquè jo ja ho faig ara: fills de puta tots.

Fotos de l'actuació.

Fotos dels actes de Sant Joan a Esplugues.

Fotos de l'assaig.

Aniversari de Saballuts, 2012

| No Comments

Començaré la crònica malgrat que no em ve gens de gust. Ha sigut una setmana molt dura i, en resum, una puta merda immensa. Però havíem de seguir endavant i és el que hem fet...

El Quique, el Christophe i jo vem arribar a les 10 a Sabadell amb bici. Vem anar gairebé tota l'estona per carretera; jo hauria fet les Aigües fins a l'Arrabassada i llavors, depenent del temps, hauria baixat per la vall de Sant Cugat (de Gausac?) per Can Borrell i el Pi d'en Xandri i, probablement, des de Sant Cugat, hauria arribat a Sabadell passant per Bellaterra (perquè la millor via, que era anar de Cerdanyola a Sabadell pel Ripoll, potser era massa marrada, i a més no la conec; l'altra opció era baixar ràpid per l'Arrabassada). Per comptes d'això, vem pujar Sant Pere Màrtir fins al Turó d'en Cors i d'allà fins a Vallvidrera i paral·lels a les vies de tren fins a Sant Cugat, Rubí, Sant Quirze i Sabadell. 31 kms i dues hores, pas mal. A mi em va servir per cremar la mala hòstia de la setmana, una mica.

A Sabadell, sota el bat del sol de juny, tot i que sense que acabés de fer aquella calor que fa de vegades, enmig de les obres del «metro del Vallès», que sembla que duen la mateixa velocitat que les del metro del Baix Llobregat, enlairàvem totes tres colles --Saballuts, Micacos i natrus-- un pilar de quatre de dol per en Pau, que sempre trobarem a faltar.

Twitter1


Nosaltres vem fer la millor actuació del que portem de temporada: 5de7, 4de7a, 3de7a i 2Pde5. És la mateixa que la de la Trobada del Baix, però amb dos pilars de cinc simultanis. Els castells en general van anar força bé, si més no vistos des de fora: això és el que em deien micacos i saballuts. Ara bé, des de dins era una olla de grills i sobretot al 3de7a, la pinya es remenava força. Els pilars, sobretot el del 4de7a, van brandar una mica massa, però de fora estant es veia molt bé...

DSC01055

Pel que fa als dos pilars de comiat, molt bonics, és el primer cop que els fem aquesta temporada i ara diria que va ser l'any passat que els vem estrenar. És la demostració que en aquest sentit estem força bé; aquesta actuació, en tot cas, també és la demostració que comencem a estar estancats de debò i que l'únic que podem fer per tirar endavant és el 3de7s (que jo crec que hauríem fet ahir si no hagués passat el que ha passat). Per això és importantíssim que, després del bon assaig de divendres, en què vem fer sencer el 4de7 net, el posem damunt una pinya seriosa i comencem a plantejar-nos-el molt seriosament, perquè no podem estar tota la puta vida amb el 3de7s com a màxim castell i amb el 2de7 fent pampallugues com un fantasma.

DSC01088

Pel que fa a les altres colles, teniu la crònica de La Malla per il·lustrar-vos-en. En tot cas, voldria destacar el bon paper dels Saballuts, que molt limitats de camises --allò que se'n diu dos cordons bons-- van plantar la clàssica de vuit com qui res, amb una solvència espectacular, llevat del 2de7, el primer de l'any, que es va obrir per terços però que no va perillar gaire en cap moment. Em comentaven que estan com nosaltres, una mica estancats, amb un munt de 3 i 4 de vuits seguits, que fa que totes les actuacions semblin la mateixa, i amb la torre una mica a l'horitzó sense que acabi de materialitzar-se.

DSC01049

Vet aquí els Saballuts, que em comentaven que malgrat ser l'Aniversari eren més pocs del que estan acostumats:

DSC01047

Sobre els Castellers de Badalona, no puc dir gaire cosa perquè tampoc no m'hi vaig fixar gaire. Començaven amb el 3de7 que em deien que estava molt desquadrat però que jo vaig veure bastant sobrat, van seguir amb el 3de7a que era el peix gros del cove perquè no sé si encara no l'havien fet o si encara no l'havien portat fora de casa, i van plegar amb el 4de7 que vaig veure des de lluny l'hòstia de parat. A la foto es pot veure el gran ambient que hi havia a la plaça en obres cap a les dues de la tarda:



DSC01093


Doncs molt bé. Vem tornar amb autocar amb aire condicionat i a la Closca vem estar passant l'estona fins que va començar a fer-se tard i jo ja portava una bona turca. I alabat sia déu.

Fotos.

Diada de Corpus a Cornellà, 2012

| 1 Comment

Avui, actuació de Corpus a Cornellà, que és la seva diada de Festa Major. Normalment hi anaven Vilafranca i Minyons, però sembla ser que per qüestió de calés els verds s'han quedat a casa --bé, n'he vist algun per plaça-- i en el seu lloc han vingut els Borinots. Perfecte.

Avui hi havien núvols i s'hi podia respirar una mica; per poc que els núvols es dissipessin el sol escanyava com sempre per Corpus. El primers d'actuar eren els amfitrions, Cornellà, que començaven amb un 3de7a, un castell que van estrenar fa dos anys i que els va permetre de tornar a fer tres castells de la gamma alta de set en una actuació després de força temps. L'any passat van perdre'l --junt amb el 4de7a i el 5de7-- però enguany tornen amb força, i després d'haver pogut descarregar la setmana passada el 4de7a, avui tocava el 3a; el 5 el deixen per més endavant.

Encetaven la diada amb el 3de7a; ha pujat molt tremolós i amb mides molt estranyes per quarts, i han decidit desmuntar-lo. Semblava que ho tenien pelut per descarregar-lo, o sigui que ha semblat una bona decisió. De forma estranya, la repetició l'han feta seguida, sense esperar que Minyons tiressin el seu castell. Aquest segon 3de7a s'ha enfilat millor de mides i no tan tremolós, però en tot cas tremolós i amb males mides per dalt. L'han defensat bé i l'han descarregat molt contents.

DSC00997

En segona ronda provaven el 4de7a, que si fa no fa ha tingut uns problemes semblants als del 3a: una mica de brandeig i unes mides per dalt un pèl estrafetes; amb tot, ha semblat més sòlid que el 3. Feia, això, des del 2010 que no feien dos castells de la gamma alta de set i --segons em diuen i vaig veient-- passet a passet van fent feina i aviam si aquest cop es consolida i ens comencen a tocar una mica la pebrotera. Per acabar, un 4de7 força ferm però amb mides, també, una mica estranyes.

DSC01006

Han acabat amb un vano de 5, que devia fer força temps que no duien a plaça. L'any passat el Corpus va caure a finals de juny i els Castellers de Cornellà van fer-hi 3 i 4de7 més 2de6; sembla que la millora és eloqüent i ara només cal que segueixin endavant.

DSC01042

Els Minyons de Terrassa eren relativament poques camises a plaça però amb tot duien una agenda potenta, amb el primer castell de nou de l'any. Començaven amb el 2de8f, que segons em deien acostumen a fer tremoladís; jo l'he vist pujar molt bé però amb la canalla per dalt s'ha bellugat una mica, sobretot a la baixada, però ha estat tota l'estona sota control. Em comentaven que demoment no la veuen damunt unes manilles; ja veurem quan arribi el dia.

DSC01001

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el 3de9f, que ha pujat força bé però a la descarregada s'ha bellugat moltíssim i semblava que la llenya era imminent i ineluctable; ha estat una defensa d'aquelles «èpiques», «vellejant», a l'estil Vella, tot i que no tant com la Vella.

DSC01010

Per acabar, un 5de8 que semblava prou bé de mides però que també s'ha desfet una mica amb la canalla a dalt; segons @castellistica, «el 5d8 de @Minyons també ha estat molt molt treballat des d'entrada de dosos, sobretot 2s i 3s estructura 3 i rengle mig». Han pres comiat amb un vano de 5. L'any passat, també al Corpus, van fotre's una patacada important amb el 3de9f, davant els verds, que majoritàriament s'ho miraven de l'altre cantó de la plaça estant. Potser l'absència de Vilafranca fa que la diada no tingui aquell morbo que tenia, però avui almenys totes les colles s'ajudaven i l'ambient a plaça era millor --no es pot negar que sóc molt objectiu en aquest tema...

DSC01024

Pel que fa als Borinots, que també sembla que van millor que l'any passat, volien fer, i han fet sense gaires problemes, la clàssica de vuit. Començaven amb un 3de8, que no he vist patir gens, tot i que em diuen que no tenia les millors mides del món. Han seguit amb el 2de7; després dels problemes que van tenir amb aquest castell l'any passat, sembla que ara tot va millor i aquesta torre --que no sé si ells anomenen «dos»-- ha sigut molt plàcida i tranquil·la. Per completar l'actuació han fet un 4de8 que, aquest cop sí, tenia unes mides molt dolentes, amb un rengle molt més tancat o d'altres molt estirats i tot plegat força regirat i remenat; en fi, l'han descarregat després de bregar-hi, i clàssica al sac.

DSC01031

Han acabat amb un pilar de cinc que s'ha esperat que les altres dues colles fessin el seu vano respectiu; els Borinots han aixecat el seu es-pa-dat enmig de l'esvalot de Cornellà, que estaven celebrant la seva actuació, una pràctica que tothom acostuma a acordar que és poc respectuosa amb la resta de colles però que fa molt sovint una colla que hi ha pel món  i que avui no era a plaça. A la foto, el segon del pilar esperant-se:

DSC01040

En resum, molt bona actuació per a totes tres colles i molt ràpida i dinàmica; sobretot un pas endavant molt important per Cornellà i per Minyons. Bon matí de castells al barri quinqui d'Esplugues, amb molts rodaplaces habituals. Doncs alabat sia déu i la setmana vinent nosaltres tornem a actuar, que aviam si fem el 3de7s d'una vegada a l'aniversari de Saballuts.

Fotos.

Trobada del Baix a Cornellà, 2012

| 1 Comment

Ahir era la Trobada del Baix a Cornellà, una actuació que mai no m'ha agradat gaire però que aquest any ha anat, potser, millor que de costum: molt ràpida, amb un nivell més o menys bo relativament i amb una actuació, per part nostra, força maca i engrescadora, que és del que es tracta.

Hi arribava molt de seguida baixant per Carretera de Cornellà i Sant Ildefons i amb més de mitja hora de temps per fer una birra i anar veient entrar les coloraines a plaça. Nosaltres érem els últims en l'ordre d'actuació i per tant teníem temps d'anar veient què anaven fent els companys de comarca, amb els d'Esparreguera com a reincorporació després de molt de temps d'absència. No sembla, però, que tinguin una sobtada ceba patriotera comarcal, sinó que més aviat van curts d'efectius i trien actuacions més o menys properes. Això és el que vaig deduir parlant amb un parell d'esparreguerins. Sobre presències i absències, hi ha el tema de la Jove de l'Hospitalet, que va excusar-se perquè no es veien capaços d'alçar-hi castells. El cas de la Jove, escissió dels desapareguts Castellers de l'Hospitalet, és curiós: quan millor semblava que estaven, l'any passat, es tornen a escindir, amb mitja colla colla repartida per altres formacions, sobretot a Sant Feliu. Tampoc és qüestió de fer sang, però qui no els conegui que els compri.

Així anàvem veient desfilar castells de sis i els de set de Cornellà. Com que tancàvem pinya mentre la colla just anterior a nosaltres feia el seu castell, els de Sant Feliu amb prou feines els vaig veure. Aquest procediment, i el fet que algunes colles només fessin dos castells, va contribuir que tot plegat fes molta via, i en cosa d'hora i mitja havíem enllestit. D'altra banda, torno a incidir en el fet que el Concurs7 de l'any passat, i el Concurs de Tarragona, a la pràctica, s'assembla molt més a una Trobada del Baix que a una competició... de qualsevol mena.

Nosaltres començàvem amb un altre 5de7. Tot just fa un any, per la Trobada del Baix a Molins, en fèiem el quart. Aquest va pujar amb molta tranquil·litat i fermesa; jo des del pou del tres el veia una mica tremolós però no gaire; segons diuen alguns informadors, estava una mica obert per terços, però nosaltres ja tenim tendència a fer-los així. Es va descarregar molt folgadament i un altre cinc al sac.

96c2a8f2acd511e192e91231381b3d7a_7

El cinc es veu estrany a Instagram. En segona ronda provàvem el 4de7a, el cinquè del curs, els mateixos que l'any passat a aquestes alçades. Aquest castell i el següent, el 3de7a, van anar igual de tranquils, malgrat que em sembla recordar que hi havia força xivarri a les pinyes, sobretot a l'última. Acabàvem amb un vano de 5 i tots molt contents. Aquí sota, el 4de7a, foto de @castellistica, amb qui vaig estar fent-la petar força estona.

7

I ara repassant una mica les altres colles, els qui obrien rondes eren els Castellers de Cornellà, que començaven amb el 4de7a. L'any passat van perdre els castells de la gamma alta de set i fer-lo era molt important per a ells. Va pujar al segon peu força bellugadís, obert per dalt, una mica lent, però molt ben defensat. Em comentaven després que havien de fer-lo malgrat que fos un xurro o que duguessin poca pinya, i així va ser. Ara esperem que el puguin anar fent més sovint i que hi puguin afegir el 5de7, potser al Corpus diumenge vinent.

DSC00931

Van acabar la primera actuació en dos anys amb tres castells de set amb el 3de7, més ràpid i molt maco, i el 4de7, amb no gaires bones mides. Segons em comentaven, tenien força novetats als troncs i, segons es veu, la canalla comença a ser més ràpida --i això que els hi mancava una nena força important. Tot plegat, doncs, permet d'albirar una certa recuperació dels liles, si és que la progressió no s'esguerra, i si es van engrescant per #seguircreixent.

Els segons eren els Matossers de Molins. A partir d'ara tot són castells de sis, que costen més d'explicar. Els molinencs van fer un 3de6 amb poca pinya i amb mides molt estranyes, van seguir amb un 2de6 molt lent que feia patir una mica i van acabar amb un 3de6a que semblava força maco malgrat que diria que el pilar feia moviments estranys abans de quedar despullat.

DSC00953

Esparreguera, també molt limitats de camises, van fer un 2de6 molt plàcid i un 3de6 encara més plàcid, i van renunciar a la tercera ronda, que era optativa. Aviam si la seva presència és més continuada fins i tot quan puguin tornar a fer castells de set amb assiduïtat.

DSCN1446

Seguien Castelldefels, als quals jo diria que els hi faltava gent de tronc important, i que també amb problemes de camises van fer el 4de6 per començar, que va demostrar que la feina que han anat fent està tenint resultats: els darrers dos anys a la Trobada havien fet una mica allò que se'n diu arrossegar-se, i ahir si més no aquest 4de6 va exhibir un tronc treballat propi d'una colla més seriosa. Fet i fet, van acabar l'any passat amb una intent desmuntat de 4de7. En segona ronda provaven el 2de6, i jo que estava fent fotos em vaig començar a neguitejar veient que les mides es desfeien força ràpidament. Així, vaig posar-me a la pinya i vaig mirar de cua d'ull com els segons es regiraven, la canalla pujava a empentes i rodolons i tot plegat es consumava amb una defensa força xunga. Per acabar, un 3de6 desmuntat perquè la canalla no acabava de passar: primer l'acotxadora va dubtar molt a dosos, i tot seguit l'enxaneta, després d'un estira i arronsa, va decidir baixar. Al cap i a la fi, diria que sempre acaben desmuntant algun castell, els grocs.

DSC00973

Per acabar, els Castellers de Sant Feliu, amb molts mocadors verds de l'Hospitalet als seus troncs, van començar desmuntant el 3de6a també per indecisions de la canalla. Van seguir amb el 4de6, força maco però una mica lent, i finalment van tornar-hi amb el 3de6a, que segons m'indiquen va ser molt treballat a terços.

DSCN1461

En fi, quina pallissa de crònica. Això, si no es fa amb una mica de gràcia, és una merda. Doncs a la merda.

Després dels castells ens van donar sopar, però jo no tenia ganes de fer cua i em vaig cruspir un entrepà que duia. Un grup de rumba una mica així del Baix va acaronar les nostres oïdes, mentre la majoria dels castellers de les colles seien en rotllanes autistes i la feien petar entre ells. Jo, per la meva banda, molt taciturn, anava voltant com una ànima en pena, fins que vaig començar a xerrar amb l'Albert de Cornellà. Després vaig tornar al cercle autista de la Colla, que començava a animar-se una mica més, i també a despoblar-se. Al final, quan començava el karaoke, només hi quedaven els jovenets. Quan érem ja molt pocs i era a punt de tocar el dos, vaig estar amb el segon del pilar de Cornellà animant-nos mútuament; ell em deia que hem de fer aquest any, sí o sí, el salt al 4de8, per no quedar estancats. Cert és, tant de bo. Si més no les proves netes van força bé. En fi, la majoria dels que estem en l'espectre dels vint anys vem anar a la festa de la Percussió, però de sobte, a quarts de dotze, no hi quedaven birres, i vem tirar cap a la Closca, on hi havia força gent. Aquí sota, el segon del pilar; ja podia estar content:

DSC00933

I encara molt taciturn vaig fer cap a casa meva, on vaig mirar quatre coses i vaig clapar-me de seguida. Avui gairebé anàvem al riu Llobregat, però com que jo no en tenia gaires ganes, una curiosa absència de darrera hora ha fet que dessistís.

I això és tot. Fotos.

P.D. Segons la Mar, les novetats a canalla van ser les següents: la Ylènia va fer per primer cop d'enxaneta en una agulla al 3de7a; també va fer d'acotxadora a la torre del 5; per altra banda, el Pau va fer de dos al 4a i 3a.

Aplec del Cargol de Lleida, 2012

| No Comments

Quarts de quatre, bon hora per començar a escriure alguna cosa, baldament sigui infringint la normativa ja d'entrada. Que se l'entaforin pel ses!

Ahir, havent dinat, pujàvem a l'Autocorb --funest nom còrvid, inescaient a un mitjà de transport!-- amb la lleugera ressaca de la final de Copa. Mirava de llegir els «tirosos vocables» d'Espriu, però no estava gaire per la feina, i just quan m'embalava una mica: patapam, catric-catrac, ja érem als Camps Elisis. Els Camps Elisis de París amb la nòria de Londres, tot força més casolà: l'Aplec del Cargol de Lleida, molt de penya de l'espardenya i de xarrups de suquet en cloves de mol·luscs bavallosos i tal i tal. Les emanacions de cervesa vessada pel recinte de les barraques eren una invitació al mam tal com digué aquell jueu, «preneu i beveu-ne tots», sang vessada per [a] nosaltres en remissió dels pecats. I així férem.

Un cargol cerveser ens indicava l'indret dels castells i ens convidava, altre cop, a fer la birra amb els braços oberts. Ens enfaixàvem a l'ombra al costat de la glorieta i tancàvem la pinya dels pilars d'entrada, feina senzilleta i així com per quedar bé abans d'encetar una diada molt tranquil·la que a mi, personalment, em va agradar molt. Ja tenia ganes d'una actuació així, sense pressió, sense forçar gens, per gaudir dels castells i de l'ambient. I així fou.

Els castells no van tenir gaires complicacions i no hi ha gaire res a destacar. Vem començar amb el 3de7, vem seguir amb el 4de7a i vem enllestir amb un 4de7. Els castells estaven força bé de mides, força ben parats, força sense maldecaps, i amunt i força equilibri valor i seny. I un pilar de cinc per cloure-ho-hi. Com a novetats, que jo sàpiga, hi van haver nens que van estrenar-se en posicions diferents, però tot i que m'ho van resumir no ho tinc gens clar, i el Jonàs, que jo sàpiga, va fer de terç, per primer cop, en un castell de set, al 4de7. D'altra banda i segons la foto, sembla que el 4de7a tenia un rengle al Papiol; pot ser.

DSC00883

Com a cosa a destacar, el cap de colla no va anunciar quins castells faríem a plaça després d'assaig. Jo calculava que serien 3, 4 i 3a, però vaig errar-la amb el de l'agulla. Malhaja el maleït malastre de malson malastruc! Targeta vermella.

Pel que fa als Castellers de Lleide, bona actuació també per a ells, amb 3, 4 i 5de7, també amb força facilitat, i amb un 5 una mica remenat i amb algun problema a la torre. Benhaja el beneït bonastre de bona benastrugança!

En acabat, foto amb el cargol gegant cervesaire, i en fila cap al local dels lleidatans, un local molt escaient per a una colla però que canta com una cloïssa enmig del barri vell. I així, amb aquesta sentència, relliguem escaiences, mol·luscs i cargols cervesaires i podem anar cercant al teclat el punt final d'aquesta crònica de merda.

DSC00899

I que no eren maques, les cigonyes?

DSC00913

Abans d'acabar, un cop més, vull assenyalar la gran acollida que ens van dispensar els Castellers de Lleida, i sobretot la cargolada impressionant a què ens van convidar al seu local. El genocidi cargolí va ser espectacular i només hi vem trobar a faltar un vi una mica més bo, perquè la major part de la ressaca d'avui és deguda a aquella infàmia de Badajoz. Però no tot pot ser perfecte! Els cargols, però, eren excelsos, d'una sublimitat egrègia...

DSC00911

I tornant cap a Esplugues, vem fer una mica de soroll a l'Autocorb, amb pilons i arrencacebes, mentre escuràvem una ampolla de vi aigualit i fèiem temps per seguir privant a la Closca dels Cargolins...

547288_3739848902056_581429387_n

Més fotos.

Alabat sia déu.

Diada a can Bandarra, 2012

| 1 Comment

Bon dia. Comencem la crònica amb qüestions lingüístiques: segons la normativa, s'ha de posar guionet en els noms compostos en què el segon terme comença per essa o erra i el primer acaba en vocal, com ara Vila-rodona o Vila-seca. Pel mateix motiu, Poble-sec, que tothom escriu «Poble Sec», hauria d'anar amb guionet (si no, per què collons es maten a inventar-se normes contradictòries els de l'Institut?). Tanmateix, fins i tot la parada de metro de la línia 3 no l'hi posa, malgrat que, si entreu als plànols dels districtes de l'Ajuntament de Barcelona, oficialment sí que hi va. Per altra banda, el nom corporatiu dels Bandarres és, de forma força clara, «Castellers del Poble Sec». En aquest sentit, per tant, hauríem de fer més cas al nom real que no pas al normatiu. De tota manera, hauríem de ser conseqüents i, si parlem del barri, hauríem d'escriure'l amb guionet, mentre que si ho fem dels Castellers, no l'hauríem de posar. Això introdueix una certa ambigüitat, motivada per les normes contradictòries de l'IEC, i fa que dubti com escriure-ho. Tinc tendència a fer-ho amb guionet i seguiré així, malgrat totes les reticències.

Em llevava a les onze i queia el xàfec de la vida, tempesta de primavera violenta, amb calamarsa àdhuc. Sortia de casa, dutxadet, a tres quarts de dotze: tenia un quart d'hora per arribar-hi, entre semàfors mal posats, plugim posttempesa i cotxes errívols esquitxant bassals oliosos pel contínuum Laureà Miró-Sants-Paral·lel. Per Plaça d'Espanya tot era força més eixut i les clarianes guanyaven espai a les nuvolades, que s'anaven trencant. Bufava un vent fresc de pluja, però on tocava el sol, caldejava. I a un quart ben tocat d'una començàvem l'actuació amb els pilars d'entrada, que després de les disquisicions normatives i de la crònica metereològica, podem passar a evocar amb pregona delectança.

Els invencibles Cargolins érem segons en l'ordre d'actuació i encaràvem l'ambiciosa diada amb un 5de7 molt solvent, en què sembla que un segon estava girat però que, amb tot, va anar com una seda, assenyaladament en esguard del que férem fa cosa d'un any també al Poble-sec, en què de poc que no ens el mengem amb patatones. El principal problema d'aquell cinc va ser la rengla, que venia cap a mi i no podia aturar-la; ara entro d'una altra manera al lateral de la rengla i hi arribo molt millor. Bé, un 5de7 esplèndid que donava pas al 3de7s, veritable repte de la jornada.

DSC00775

L'any passat, després del primer que vem fer --ara penso, d'altra banda, que tantes collonades de normativa i després escric «vem fer» amb tota l'alegria del món-- diria que per Festa Major, en vem fer set de consecutius en totes les actuacions, fins i tot a Bunyuel (Navarra). L'any passat també vem començar fotent-nos el primer 3de7s pel cap, a la Diada del Raspall de Gràcia, si fa no fa a principis de juny. És a dir, que hem començat pràcticament igual. Aquest 3de7s, pel que m'han dit i he vist, va pujar molt bé fins al darrer pis que, com tothom sap, és quan de debò comença la gresca. La primera aixecada dels segons damunt els baixos va ser una mica un nyap: sembla que la rengla, que sempre puja més tard, va alçar-se molt més ràpid, deixant la plena més avall; el castell es va girar molt, sobretot la rengla, i va acabar petant. No n'he vist els vídeos i les fotos sempre enganyen; en tot cas, 3de7s pel cap. La meva tímida i modesta opinió és que potser no l'havíem acabat d'assajar bé, perquè d'assajos amb una pinya solvent no en fem tants, i potser una de les poques que va haver-hi va ser la de divendres passat. En fi.

DSC00791

D'altra banda, a l'assaig vem fer la primera prova amb una mica de garanties de Truita de Set, versió 7x7.

En repetició tiràvem el 4de7a, que el Roma em va dir que tenia un rengle molt obert i que les fotos m'han mostrat que va ser una mena de plaça de braus romboïdal molt lletja; expiació per anar a la plaça del Concurs... La pinya era una mica un xivarri i un dels baixos va patir força, però bé.

En tercera ronda, per plegar amb aquesta cosa, dúiem un facilot 4de7 que tampoc no va ser el més maco de la història i que també sembla que va tenir alguns problemes de mides. Hi afegíem un pilar de cinc després i un altre any que comencem amb una llenya de tres per sota.

De les altres colles, Poble-sec estrenaven les tres estructures que portaven en l'agenda. Obrien amb un 4de7a que no recordo gaire, però que devia estar relativament bé. Aquest castell l'havien desmuntat a Esplugues per Sant Jordi un parell de vegades, han fet bona feina mentrestant. En segona ronda provaven un 5de7 molt remenat en què l'acotxadora de la torre va tenir molts problemes per col·locar-se; van haver-lo de defensar força. Van seguir amb un 3de7a que, segons el seu Twitter, va ser «impecable», i van enllestir amb dos pilars de cinc, un dels quals per sota. Moltes felicitats als Bandarres, han estat fent molt bona feina aquests darreres anys.

DSC00780

Moixiganguers d'Igualada eren tercers i, una mica limitats de camises, van portar un 5de7 amb algunes novetats al tronc, segons em diuen, que no va ser tan maco com el nostre però que va estar molt sòlid; després portaven el 3de7 i el 4de7, aquest segon de cara bastant al 4de8 que volen descarregar d'aquí dues setmanes --ja el van provar fa algunes setmanes, però el van haver de desmuntar diria que tres cops. Van plegar amb un pilaret de cinc, i apa, a dinar.

DSC00808

A dinar, que els Bandarres ens van convidar a botifarra i, oh sorpresa!, va aparèixer el nostre déu, l'omnipresent Jaume Barri, que va fer una actuació força semblant a les de Ganàpies, una mica més adaptada a la canalla, però molt divertida. I aleshores els Cargolins i els Moixiganguers van escampar majoritàriament, i uns quans ens hi vem quedar, a fer birres i una mica de ballaruga amb un parell de grups de ska, fins que es va fer de nit i vaig baixar a Sants a sopar i fer-ne les últimes fins ben bé les dues de la matinada. Segons @aiinoooa, «@cargolins @moixiganguers @SagalsdOsona @capgrossos @JovesValls @jovedetarragona @xicsgranollers @borinots han fet festa amb @bandarres». S'ho tenen molt ben muntat, els bandarres...

DSC00825

I ara, què? Doncs assaig dimarts i dijous, divendres final de la Copa del Rei, dissabte actuació a Lleida, i diumenge, la súper pinya i @eloctavodia.

Fotos.

Ahir era la Diada de Ganàpies, enguany amb menys colles (només tres) però més en família. Com que no vaig als assajos perquè no puc anar a les diades, desconec com està la colla exactament. Pel que m'expliquen, els troncs s'han renovat molt de terços en avall però encara es té confiança en les estructures. En tot cas, vaig anar a l'assaig de dimarts i ahir em vaig saltar classe per veure'ls una mica, i segueixen més o menys com sempre, que ja és maco això. Dimarts vaig arribar-hi just quan provaven el set net; era un bunyol espantós i semblava que els aires eren contraris a aquesta cosa, que fa bona la dita aquella dels castells més amples que no pas alts. Però això seria en segona ronda.

En primera ronda provaven el 4de7. Ahir era també la I Jornada de Filologia Catalana, que acabava al voltant de dos quarts de tres; jo baixava rabent i em trobava el peu del quatre ja muntat. Va anar enfilant-se força bé, una mica nerviós, però molt sòlid, molt diferent dels primers castells de set que va fer aquesta colla. Em deien que estava més remenat que el de fa una setmana a Vic, però era una meravella en esguard d'aquells que es carregaven in extremis i feien llenya damunt la pinya multicolor, alguns colors de la qual s'enfotien graciosament d'aquells esperpents. El d'ahir va ser la desena aleta d'un quatre de set ganàpia, i jo els he vist tots llevat del de Vic, precisament.



DSC00652



En segona ronda, per seguir amb els sets, van provar, finalment, el set de sis, que ja podem dir que el tenim fet, però bé. No va ser gaire maco, tenia unes mides estranyes i com que la pinya es deu haver assajat més aviat gens, tot plegat era així com una cosa rara. En tercera ronda portaven el 5de6, que assegut a l'ombra es va veure molt sòlid tot i que els membres del tronc afirmaven que s'havia bellugat força sobretot a la torre. Per acabar, a manca del pilar de cinc, van fer-ne dos de quatre i així es va donar per closa l'activitat castellera blava. Una actuació no tan espletant com d'altres però sí que molt digna que permet d'albirar un futur a curt termini prou prometedor.



DSC00670



Els Xoriguers van fer castells, però no recordo gaire com van anar. Deixant de banda els castells de set, que sí que havien provat una setmana abans a la diada d'Arreplegats, van portar un 5de6 solvent, un 2de6 que amb prou feines vaig veure perquè, com que l'actuació s'havia aturat per manca d'ambulància, vaig pujar un moment a Lletres per xerrar amb els filòlegs, però que en tot cas, la torre, el que vaig veure, era molt maca, i finalment un 4de6a que em va semblar força desquadrat però sense gaires més problemes.



DSC00661



Pel que fa als Marracos, van començar amb el 2de6, deprés d'haver carregat la torre amb un pis més i amb un folre fa dues o tres setmanes a casa seva. En aquesta avinentesa, els dos pilars també van quedar en carregats; el pas de l'enxaneta no en feia augurar bones perspectives; començant a baixar ja l'acotxador els pisos de dalt van acabar cedint. Això va fer que algú d'alguna colla marxés amb ambulància; ho va fer, però, després del nostre castell, el 7de6. Els Marracos, probablement abaixant pretensions, van seguir amb castells de cinc nets. En segona ronda, un 3de5 amb agulla en què l'enxaneta va trigar déu i ajuda a fer les passes; els grallers van allargar moltíssim l'aleta, van haver de callar, el tabaler va reprendre i quan ja per fi va poder passar, van acagar de refilar-la. Per acabar, 4de5a que trobo que no va tenir res de destacable.



DSC00664



Jo aleshores vaig pujar a Lletres, vaig fer un parell de birres i vaig baixar a quarts de set a veure en Jaume Barri, que va estar en el seu nivell habitual. Vaig mirar el rellotge i ja eren les vuit; és a dir, havia perdut el darrer tren, perquè ahir i avui hi havia vaga. Per això havia anat a la UAB amb bici i per això vaig haver de tornar, força tard, amb cotxe cap a Sabadell. Vaig abandonar els Ganàpies cap a les vuit i vaig seguir la festa a Lletres, on feien Filparranda, festa de Filologia Catalana, amb molt d'alcohol i musiqueta. Em van caure les ulleres i em van trepitjar el vidre, i ara vaig així, amb les ulleres trencades, un altre cop.

Fotos.

Diada a Centelles, 2012

| No Comments

Intentaré escriure la crònica de l'actuació a Centelles, però ara és molt tard, estic cansat i... ja estic tornant a parlar de mi mateix.

Arribàvem al municipi osonenc amb núvols d'aquests que fan flaire de tempesta, però els que en saben deien que el vent els trencava i que el xàfec, si havia d'arribar, encara es faria esperar. L'anhel era, però, que plogués, perquè no teníem castells, diguem-ne. Una "passa" de comunions de la canalla ens deixava sense nens, que lligat a desercions en pinya i tronc ens obligaven a abaixar expectatives gairebé per primer cop en algunes temporades, en el sentit d'haver de fer castells de sis com fa algun temps. Sumant-hi el nivell dels Sagals, que van molt forts, i Sagrada Família, que estan pujant com l'escuma, la nostra situació era una mica lamentable en comparació. Però ja se sap que de vegades cal fer una passa enrere per agafar més embranzida després, i que un sotrac sempre pot passar, i que a més una mica de descans de vegades és bo per altres qüestions, des de novetats a tronc a recapacitar que som la colla que som i que les coses no són fàcils ni plouen del cel, normalment.

Érem els tercers en l'ordre d'actuació, fet que em feia gruar perquè la tempesta espetegués, però no va ser així. Començàvem amb un quatre de set "universitari", que vol dir molt més feixuc que de costum, amb dosos de més de vint anys i una enxaneta que ja era enxaneta fa cinc o sis anys o no sé quan, quan encara no dúiem casc. Ja gairebé recuperat de la meva lesió al braç, ja puc tornar a fer d'agulla malgrat que la metgessa de la colla em recomani de no fer-ho. Des del pou del castell vaig veure que era més aviat romboïdal, i després d'unes discussions a segons i tal es va decidir que tirava amunt. El castell no era gens maco però a la foto surt com un colós; és clar, era enorme, i fet i fet es va completar amb relativa facilitat.

I ara és quan haig de parlar de castells de sis, però ja fa temps que n'he perdut la pràctica. Vem fer un tres de sis per sota que en una aixecada anava al seu aire però que bé, també va ser molt fàcil, sembla ser. Com sempre, a l'agulla, veia el meu o la meva segon fent passetes a l'aire i em feia patir que no s'hi posés bé, però res. En tercera ronda portàvem l'anfractuós quatre de sis amb agulla, un castell que no m'agrada gens i del qual ja en parlaré un altre dia. No vaig mirar l'alineació però la nota de premsa de la Colla confirma que hi van haver novetats al tronc; puc dir que el Jonàs, que normalment fa de lateral al pilar als quatres amb agulla, cantava la pinya des de segons, cosa que és noticiable. I poca cosa més, la veritat. No sé si l'enxaneta... potser que llegeixi un altre cop la nota de premsa? Au va! Vem acabar, de forma força novedosa, amb un trist pilar de quatre, aixecat per sota, i tal dia farà un any.

De les altres colles, parlarem dels Sagals, que van dur el quatre de vuit a primera ronda. Tanmateix, els tres primers peus no els van veure gens clars i van "passar torn de ronda", una altra novetat que ve d'allò que "aquesta plaça és meva i me la follo quan em rota". En repetició van enfilar el carro gros a la primera i, llevat d'alguns moviments que recordo ara a dos dies vista, diria que va ser només una mica bregat. Després provaven el Set de Set, que escric a l'estil teutó perquè em surt de la fava, que entre aleta i aleta va semblar que passava una eternitat, i amb el qual completaven, enguany, tota la gamma de set, si és certa la seva nota de premsa, que acabo de consultar per redactar aquesta crònica. Segons aquesta objectiva font, "com no podia ser d'altra manera, [la colla] es guardà per la tercera ronda al castell que ja ha esdevingut emblema dels Sagals: el 3de7 aixecat per sota", que segons el meu record va anar com una seda i el van enllestir refilant "un pis més", cosa que serà digna de veure si va de veres. Els osonencs van plegar veles amb dos estupendus pilars de cinc, i fins la propera. Em van fer bona impressió els de la pastanaga.

I els Castellers de la Sagrada Família, exultants per una diada de Festa Major inverossímil gairebé, van "guanyar-nos, vèncer-nos, derrotar-nos", i tot allò que diu l'Albert Pla a la seva cançó de la violació, amb un tres de set d'inici que era una autèntica meravella (dic això perquè no el recordo, deu ser que estava molt bé, tot amb tot). Oh, meravella una altra volta!, també disposo de la nota de premsa de SaFa. Diuen que "tot i les baixes de gent amb un paper important a la pinya, la tècnica va veure factible provar en segona ronda el 4d7, on es va comptar amb una important col·laboració de les altres dues colles i on estrenàvem una nova anxaneta en una construcció de set. El castell es va anar desfigurant una mica, però la solvència del tronc, el treball de la pinya i la tranquil·litat i seguretat de la canalla han estat fonamentals per poder-lo descarregar", cosa que subscric a manca de més memòria. Van portar-hi per acabar un tres de sis per sota que no va ser tan maco com el nostre (haha) i, segons ells, no van fer el pilar de cinc per la pluja, cosa que ja m'està bé perquè dubto que nosaltres el féssim plogués o no (la veritat és que no ho sé).

Això és intranscendent, però entre naps i cols vaig conèixer la @MartaSaFa, que la segueixo per Twitter, a la qual vaig dir quatre ximpleries d'aquelles que no transcendiran als annals de la Història.

La pluja va ploure i nosaltres vem tornar a Esplugues a fer la quarta ronda els que hi vem anar, que érem menys que altres vegades malauradament, perquè és evident que la colla està en una crisi profundíssima que durarà una setmana. Mentrestant, tinc una reunió de castells cada dia i, diumenge a les sis, més rebregat que un parrac vell, en tenia una altra per discutir sobre una tal pinya solidària contra la pobresa que em podria fer una transferència al meu compte corrent. Però no parlem més de mi mateix.

Salut i castells.

Fotos. Aquí sota, el mastodòntic quatre de set.

DSC00588

Fa uns mesos, just abans del solstici d'hivern, en un clima fred i un vespre negre, molt fosc, amb una ressaca agreujada per la pèrdua del folre polar amb les claus de casa i de la bici pel Campus Nord de la UPC, em disposava a escriure, en aquest mateix despatx on sóc ara, a les fosques, la crònica estripada de l'actuació de Biologia dels Arreplegats amb els Ganàpies i alguna altra colla més. Ara mateix, sense ressaca i amb les claus ja duplicades, del mateix despatx estant, amb els llums oberts, en una tarda fresca de primavera, veig com una tempesta negra s'acosta des del sud i passa fregant el campus de la UAB, precedida d'un concert de trons.

De moment, però, només s'ha mullat una mica el terra i entra per la finestra un aire fresc molt amable que em recorda el d'ahir, a l'ombra, mentre esperava que comencés l'actuació. Feia força vent, un pèl brúfol, mentre que el d'avui és només rúfol, si és que he acabat d'escatir-ne la diferència. Però potser és hora de deixar de parlar del temps. En tot cas, s'agraeix que ni la Diada d'Hivern dels Arreplegats no fos tan freda com la d'altres anys --el temps era més aviat suau, també-- ni la de primavera, tan calorosa com gairebé ho és sempre ja per aquestes dates. No, enguany els de verd quiròfan han sabut escollir el dia a la perfecció. Si haguessin actuat un divendres, com era costum, avui probablement els hauria plogut. Gran encert!

Enguany a l'esplanada de la UPC hi havia molta menys gent. D'entrada, només eren tres colles, i tot i que els Ganàpies normalment no hagin passejat un excessiu nombre de camises per les places, ahir també, a la Universitat de Vic, descarregaven el 4de7. Cal afegir-hi que, en fer l'actuació en dijous, no hi havia l'enrenou de la festa de la FIB, que se celebra avui, i que sempre hi havia coincidit; per aquest motiu, enguany no puc titular aquesta crònica com havia anat fent tradicionalment. I és que tot era força diferent: els Arreplegats no portaven cap bogeria nova, només bogeries habituals, el nombre de caques seques (arreplegats retirats? encara no domino l'argot) era menor i, al cap i a la fi, aquella esplanada tan grossa, habituats a veure-la força plena, feia una impressió una mica desolada, com quan s'actua a la plaça de Vic o a la de Reus.

Tots aquests preàmbuls i encara no he dit res. En fi, com és costum, l'actuació va començar tard, ben bé tres quarts d'hora. La raó és que els Xoriguers hi feien tard. Finalment vaig sentir remor de pinyes i van alçar, totes tres colles, un pilar de quatre, que no va tenir cap més història. Aleshores, ja vorejant les tres --el ritme era lent del cagar, gairebé m'acabo el llibre que llegia-- els Arreplegats van encetar l'actuació amb allò que anomenen torre de set amb folre i que fa una setmana els Marracos de Lleida van carregar a casa seva.

La torre, que va va pujar al segon peu --el ritme era molt lent-- va bastir-se amb un rengle, el de la descarregada, força més baix, i remenant-se constantment. Com se sol dir, la torre es va entregirar i l'enxaneta semblava dubitativa, però el cap de colla la va esperonar perquè rematés la feina. La baixada va ser estrènua i es va acabar entre l'efusió general de la colla, mentre jo anava al meu racó ombrívol, agafava la cervesa i prosseguia la meva apassionant lectura.

DSC00510


En segona ronda, els nostres amics arreplegats van decidir portar el 4de7a, un castell que fa anys que dominen (bé, no sé quants, ja fa molt de temps que el fan), però que enguany, amb la mà de canvis que tenen als seus troncs --que ja vaig destacar i encomiar en la darrera crònica--, ha patit una mica més de sotragades, que han provocat que hagi quedat només en carregat. En efecte, el quatre s'alçava un pèl rarot, també força remenat, mentre que el pilar, a mesura que s'anava desembeinant, brandava cada cop més. El segon patia com un fill de marfanta --és una forma de parlar-- i el cas és que el terç va acabar plegant-se enrere mentre l'enxaneta lliscava per quarts. Oh dissort!, una mica més i s'hauria pogut descarregar!

DSC00523


El 3de7 de la tercera ronda, segons tinc entès, estava previst igualment amb independència del ventallot, però pot ser que vagi errat. I és que ja ho deien ells en el mail que ens van enviar a la Colla:

Pel què fa als castells que volem portar a plaça, tenim uns objectius que ja hem assolit altres cops, però que al ser una colla universitària cada any ens canvia el tronc, la canalla i la pinya i, per tant, cada any ens els hem de treballar de principi a fi.

I és que no es podria dir millor, malgrat els errors lingüístics de tota mena del text. Així, aquest 3de7, per a mi, que tampoc és que conegui les alineacions d'aquesta colla, exhibia moltes novetats al tronc, i així i tot es va descarregar amb força tranquil·litat malgrat que, haig de ser sincer, no me'l vaig estudiar gaire.

DSC00536


Finalment, d'una manera una mica anòmala --ja tenen aquesta tradició els Arreplegats amb els pilars-- van provar el Pde6f, una altra construcció d'aquestes ben estranyes que al final acabaran fent totes les colles universitàries, si s'hi posen, malauradament, segons sembla indicar el precedent de Marracos. Els Ganàpies, per exemple, van començar a fer sonar gralles un pis més tard als castells de set, igual que els Arreplegats, una cosa de la qual jo no m'havia adonat fins aquest hivern passat --estic convençut que abans no ho fèiem. I és que els Arreplegats, com els Castellers de Vilafranca, són model i antimodel per a tothom, també malauradament. En fi, que sembla que marxava l'enxaneta i van haver de tirar el Pde6f abans que les altres dues colles enllestissin la seva tercera ronda. I el pilar va ser, això sí, força maco.

DSC00547


Sembla mentida que em distregui tant amb aquests castells; tal vegada, nogensmenys, aconseguiré el Pulitzer. En fi, el cas és que la tempesta ha passat de llarg i ja em puc dedicar a parlar dels Xoriguers, que eren una bona tropa i duien en cartera dos castells de set, agenda molt ambiciosa, oh i tant. En primera ronda, tanmateix, havien de desmuntar un 4de7 que havia pujat al segon peu; jo me'l mirava de prop i semblava un castell molt ferm, però sembla que una sotragada va fer que algú demanés que el baixessin amb dosos col·locats i acotxador enfilant-se per quarts. Això feia que el ritme tornés a alentir-se; en repetició, però, l'alçaven amb més decisió que abans i amb mides, podé, millorades, i tot just després del 4de7a carregat dels verds --i ara és quan veig com es va poder fer, de manera tan sibil·lina, el pilar d'Arreplegats abans d'acabar la tercera ronda--. En definitiva, un 4de7 xoriguer puixant i espletant que va ser molt celebrat pels gironins.

DSC00526


En segona ronda no abaixaven pistonada i duien el 3de7. Desconec quina és la seva millor actuació fora de casa, però segur que és una cosa molt semblant al que portaven per aquesta actuació. El 3 es va anar enfilant amb moviment continu, tancant-se progressivament pels pisos superiors. Amb el pas de l'enxaneta, les mides es van estrafer de forma alarmant. Durant un moment, un terç es va quedar uns segons en equilibri amb una sola cama; l'altra, totalment estesa, apuntava a l'horitzó: un darrer rebrec fatal i llenya --em va recordar un moviment semblant d'un casteller de la Vella; en aquella ocasió, però, va poder recuperar la posició i el castell es va descarregar--. En tot cas, un gran mèrit dels Xoriguers.

DSC00541


Per acabar, van portar un 5de6 que, potser després de l'eufòria dels castells de set i de la mala hòstia del 3, es va fer amb un pèl de distracció. Les mides també es van anar perdent de mica en mica, fins al punt que els terços del tres eren tot un espectacle, especialment la rengla, que va acabar tota asseguda, amb un segon de la torre aguantant-la per la cuixa. Tot amb tot, van descarregar el 5 amb ressons èpics i van passar a pilars, en què van dur el de 4 sense complicacions, és clar.

DSC00555


I pel que fa als nostres inestimables amics, els Passerells del TecnoCampus de Mataró, què n'haurem de dir? Eren poques camises i van portar-hi castells de cinc pisos, tot i que la novetat va ser el seu 3de6. Començaven amb un 4de5a que, com que me'l vaig mirar des del meu racó ombrívol, no vaig poder contemplar amb gaire atenció. La foto mostra que estava relativament bé. En segona ronda portaven l'esmentat 3de6, que desconec quantes vegades han fet en la seva curta història: si més no, és segur que el van aconseguir, pel cap baix, un cop, el desembre passat, i per primera vegada. Diria que el 3de6 d'ahir no va ser el millor castell del món, però que va anar bé; segons @arreplegats, va ser «3d6 descarregadíssim de @passerellstcm genials!!!!», que em sembla una bona forma de definir-ho. Per acabar rondes, el 4de5, i un pilar de 4 per finalitzar l'actuació.

DSC00530


Ara ha sortit el sol i es comença a veure el cel blau, novament. Posarem el punt final a una crònica que s'ha fet molt llarga. Per alguna raó, els Arreplegats m'incentiven les ganes d'escriure. També m'incentiven les ganes de beure; vam estar en un bar de la UPC fins les set passades, quan ja tots els castellers havien marxat cap a l'Hospitalet a seguir la festa. Estaria bé, la festa? Aquest tweet pot ser indicatiu: «@kurtyazu Very pocs @xoriguersudg i @passerellstcm a enfants... Menys, fins i tot que arreplegats ;P».

I suposo que acabaré saltant-me classe per anar a la Diada de Ganàpies aquesta setmana vinent.

Aquí sota, el cony de #maquinaarreplegada que m'entuixegava el Twitter tota la setmana:

DSC00560

Fotos.

Crònica de la FM de SaFa:
http://www.quartaronda.cat/festa-major-de-sagrada-familia-2012/

Fotos.

Castellers de la Sagrada Família: 4de7a, 5de7, 3de7, Vano5
Castellers de Sants: 3de8, 4de8, 5de7, Vano5c
Colla Joves Xiquets de Valls: id4de8, 4de8, 3de8, 5de7, Vano5
Xiquets de Tarragona: 5de7, 4de8, 4de7a, Vano5

Salut.

Actuació de Sant Jordi, 2012

| No Comments
Doncs ahir actuació de Sant Jordi, la primera a casa de l'any, amb força camises tot i que sempre en podríem ser més i amb un bon ritme de construccions que sempre podria ser més ràpid. No sé si anem millor o pitjor que l'any passat (bé, que anem millor), però el que sí que és cert és que tot podria anar més bé: amb més gent a assaig podríem provar pinyes solvents dels castells que encara són a la ratlla de l'horitzó, i amb més compromís de part de tothom podríem fer moltes més coses, però... després d'un cap de setmana cent per cent casteller i d'haver escoltat algunes opinions més aviat pessimistes per part d'ínclits conspicus castellers d'Esplugues, jo més aviat sóc partidari de no combregar amb llurs parers, car si bé és cert que tot podria anar millor (per exemple, podria guanyar el Barça la Lliga), trobo que seguim en la línia de progressió constant, que no és mai lineal, sinó amb sinuositats, i que pot patir una davallada sobtada de vegades, per exemple d'aquí uns dies a Centelles, en què no tindrem canalla.

Després del proemi, passo a parlar ràpidament de la Diada de Sant Jordi. Tot i que després em diguin que parlo massa de mi, el fet és que estic lesionat per una patacada amb la bici i no podia fer castells, per la qual cosa me'ls vaig mirar de fora estant, darrere la càmera de fer fotos. Això fa que no visqui el castell des de dins, per la qual cosa hi ha detalls que se m'escapen, però alhora tinc una perspectiva més de conjunt gràcies a la distància. Molt bé, perfecte.

Començàvem amb un 5de7, el primer de l'any, que es va alçar amb molta decisió. La canalla, una mica lenta, va contribuir a remenar-lo una mica, sobretot en el moment de passar l'enxaneta, però res gaire destacable: un 5de7 contundent que deixava pas a un 4de7 amb males mides, amb cada rengle mirant a una banda diferent, que no va ser pas gaire modèlic però que, comptat i debatut, es va descarregar també folgadament. Finalment, un 4de7 amb agulla en la línia del cinc: molt segur, amb molt bones mides, i amb el pilar del mig que va girar per saludar a la plaça d'aquella manera que a mi em fa patir força. Per plegar, un vano de cinc que també va girar i que al pilar de cinc tenia l'alineació «b», la del Ferran com a segon. Afegiré que diria que la filla del Jaume Baix va pujar per primer cop tota sola un pilar (el de quatre) i que la Ylènia (s'escriu així, suposo) també es va estrenar, d'acotxadora al cinc, si no vaig errat (que bé podria ser, perquè la canalla no la controlo mai).

Pel que fa a les altres colles, els Bandarres eren els segons en l'ordre d'actuació i van fer un 3de7 força ferm d'entrada, però van haver de desmuntar dos cops seguits el 4de7; semblava que sempre es tancava per quarts i que la canalla no tenia prou confiança per passar. El 5de6 no va tenir gaire història i el pilar de 5 no el vaig veure. Els Castellers de Terrassa van descarregar 4de7a, 2de7, 3de7 i pilar de 5; diria que van fer els castells molt segurs llevat de la torre, que van haver-la de defensar moltíssim: es va entregirar (mot clàssic per parlar de torres) i es va obrir força per quarts. La defensa va ser apoteòsica i em va fer gruar per una colla blau elèctric que sàpiga defensar així les torres.

I fins aquí arribo. No em trobo gaire bé físicament i tinc el cap molt enterbolit, o sigui que punt final.

Fotos.

DSC00375

Tres quarts de vuit, és tard però si no ho faig ara encara ho acabaré deixant per demà. Escric el cony de crònica de dissabte.

Deien els que em veien que anava com emprenyat i trist i que rondinava tota l'estona. Bé, rondinava una mica d'esma, per no perdre el costum, però no estava especialment emprenyat ni trist, estava com sempre, que ja deu ser això. El cas és que després de dutxar-me, pentinar-me una mica i tallar-me les ungles, vaig veure que eren tres quarts de sis tocades: la concentració a la plaça de l'Església de Cornellà era a dos quarts de sis i ja anava força tard. Així que vaig calçar-me i en menys de deu minuts vaig haver baixat la Carretera de Cornellà-Esplugues.

I allí vaig haver d'esperar uns vint minuts ben bons que comencés la gresca.

Un cop va haver començat, després dels pilarots de tota la vida --en què, oh sorpresa, s'hi va estrenar una nena molt menuda--, i després de comprovar que queien algunes gotes de pluja malgrat que hi havia moltes clarianes al cel, vaig observar el castell de Cornellà. Com que això té una estructura completament caòtica, una mica seguint la roda (això ho diuen a Rac1 durant els partits de futbol) del grup de grindcore, doncs ara començaré a parlar de Cornellà.

Els cornellanencs (no en sé el gentilici) els havia vist unes setmanes enrere a Gràcia. Els veia millor que l'any passat, havien fet més feina, amb la canalla més rodada i amb alguna nova incorporació al tronc. M'havia dit el meu informador habitual que potser portarien castells de set a la Diada de la República --se celebrava el 14 d'abril, dia mitificat pels segles dels segles, i que guillotinin a tots els fills de puta ja-- (diria que en diuen Diada de Primavera). Tanmateix, segons el mateix informador, no havien acabat d'anar bé els assaigs i, a més, una nena clau estava fora per qüestions diguem-ne familiars. A més, saltava a la vista que eren més aviat justos, tot i que segurament eren prous per fer-ho. Així doncs, després de començar amb dos pilars de quatre (d'això en diuen «analepsi» per la Facultat), van portar un 3de6 que no recordo ja gaire però que diria que va estar molt ferm tota l'estona, amb la canalla una mica lenta. A segona ronda provaven el 4de6a, que de mides per terços era un pèl estrany, també probablement perquè anava força lent: crec recordar que l'enxaneta va haver de suar de valent per pujar els dosos. Van plegar amb un 3de6a en què la rengla es va obrir una mica. En fi, que tampoc no n'hi havia per tant. Dos pilarets de quatre per plegar i bona nit i tapa't.

DSC00303


Natros, que aquí anava, principiàvem la vetllada amb un petri, marmori, granític tres de set: de mides rodonetes i llampants, el tres elèctric em va fascinar des del pou del castell, a l'agulla. Meravella de tres de set! Si llegia a la revista d'una de les colles petites de Tarragona que aposten més pel 3de8 abans que pel 4de8, podé hauríem de prendre'n nota! (això és broma, evidentment). A segona ronda vem portar un 4de7a bell com ell sol: quadrat, per primera vegada a la història, amb l'amplària i les distàncies escaients, només va patir per baix: en efecte, l'Adrià gemegava que esglaiava, cosa que va obligar el segon del pilar a deixar-se anar una mica abans, raó per la qual hi va haver més moviment del previst. Però tot plegat molt bé. Finalment, un 4de7 que també va mostrar unes mides perfectes, estupendes: durant la carregada no es va bellugar gens, i durant la descarregada gairebé tampoc. Només el meu baix, que tenia un segon novatu (precisament l'Adrià, que s'hi estrenava), va patir. I per acabar, un vano de 5 puixant i poderós.

DSC00282


Per la seva banda, els Castellers de Caldes, els Escaldats, van fer castells de sis sense gaires complicacions malgrat que de vegades no eren gaire maques les construccions. La torre de sis que hi van dur va obrir-se una mica i va tremolar força a la sortida, però en general, malgrat alguns detalls antiestètics, van fer un bon paper.

DSC00310


Això ha estat la crònica exprés, perquè tinc pressa i no m'hi puc passar tota la vida. Encara sóc a la maleïda UAB! Però molt millor que la UB i la UPC! On aniríem a parar! Només vull afegir que, acabada l'actuació, els amfitrions ens van oferir un pica-pica de puta mare, un detall molt maco que durant els darrers anys s'ha anat perdent i que cada cop és més infreqüent (començant per la nostra colla, però els pressupostos no estan per alegries). I, per acabar, esmentem el gran estol de grallers que van posar música a les nostres construccions: la colla va creixent en tots els aspectes, i tant de bo tot vagi bé enguany...

DSC00264


Salut i castells.

Fotos

@CastCornella: 2P4, 3d6, 4d6a, 3d6a, 2P4
@Cargolins: P4, 3d7, 4d7a, 4d7, V5
@escaldats: P4s, 3d6, 2d6, 3d6a, P4

Actuació a Manresa, 2012

| No Comments

Dia radiant per començar l'abril i la temporada castellera, que després de molts mesos d'aturada torna amb tota la seva força. Per Twitter arriben notícies d'altres places: el 4de8 de Sagals, el tercer carro gros de l'any de Barcelona, i en general les colles molt en forma, seguint l'empenta de la temporada passada. Els Tirallongues de Manresa van fer la mateixa actuació que nosaltres, i nosaltres era el primer cop que començàvem l'any amb tres castells de set. I això que els averanys no eren gaire positius: semblava que anéssim al cementiri, amb això dels corbs:


DSC00011

Els autocars eren força estrets i incòmodes, però què hi farem: vem arribar igual de bé a Manresa; en arribar, els Tirallongues feien dos pilars de quatre a la Rambla, segurament procedents d'alguna cercavila. L'speaker deia que descarregaven dos pilars de tres: beneïda ignorància! Segurament, tot plegat amb motiu del Diumenge de Rams, dia en què van aclamar Jesús per crucificar-lo pocs dies més tard, segons diuen les escriptures...


DSC00043

Vem haver d'esperar uns tres quarts d'hora que arribés l'ambulància, que no sé si venia de Granollers. Nosaltres érem els tercers en l'ordre d'actuació. Després del pilar de quatre d'inici --que vem aixecar mirant al revés de les altres dues colles-- fèiem el 3de7, un castell que no va suposar cap mena de resistència, tot i que va alçar-se un pèl lent. Com sol passar, a inici d'any se sol rodar canalla nova i tal, i això és el que va alentir encara més el 4de7, que malgrat tot vem descarregar també sense gaires problemes. En tercera ronda portàvem el 3de7a, un castell relativament lleig que no es pot dir que m'agradi gaire, però que a manca de més camises --havíem hagut de descartar el 4de7a per aquesta causa durant el cap de setmana, i el 5de7 ja a l'assaig de divendres: anàvem tan justs que gairebé m'hi foten de crossa-- és el que vem acabar fent. Segons les meves percepcions a dins el castell, va pujar força desmanegat: deia el segon del pilar, per exemple, que va estar empenyent la rengla perquè no caigués endavant. Així i tot, durant la carregada es va mantenir més o menys ferm; tanmateix, a la descarregada, quan els membres del pilar van deixar la rengla, el tres va fotre una sotragada forta i sobretot a terços el castell es va plegar bastant, que es va anar desarmant entre molts bellugueigs. Deia una quarta que es pensava que acabaria saltant... Al seu torn, el pilar també brandava que era un gust, però entre la pinya i els pilaners el vem poder parar. I apa, dosi de tensió superada. Per plegar, un Pde5 sense gaire història en què, en tot cas, vaig veure el segon una mica estil «superman», inclinat endavant. I això va ser la història.

DSC00073

Els Tirallongues van fer exactament la mateixa actuació que nosaltres, fet que va tocar els collons d'algú, que volia VÈNCER GUANYAR DERROTAR HUMILIAR els amfitrions (tot sigui dit des del respecte i tal i tal). Causalment, van tenir gairebé els mateixos problemes que nosaltres: un tres i un quatre de set força tranquils (diria que al quatre la canalla es va fer un petit embolic i els dosos es van estirar massa, però bé), mentre que el 3de7a també va patir molt de moviment, tot i que no tant com el nostre. També van plegar amb un pilar de cinc prou maco.

DSC00055

I els Minyons de Terrassa van fer una actuació molt bona amb un 2de7 molt parat que feia ràbia, un 4de8 força tancat per dalt i un 5de7 que, segons semblava, tenia una canalla molt nova. Un dels dosos havia vingut al Quarta Ronda i és una crack. I van acabar amb un vano de 5. Durant l'execució del 2de7 va aparèixer una legió de romans, i és que era, com ja havíem dit, Diumenge de Rams. Ja veurem si avancem a pas militar o si empasseguem i caiem a la bassa. Qui sap!

DSC00048

More photos.

Avui com que feia bon dia i no tenia gaire res a fer al matí, he decidit nar a veure la diada que organitzaven els graciencs a la Plaça del Raspall amb motiu del Patrimoni de no sé qui, hauria d'informar-me'n. La plaça és acollidora: amb la colla vem actuar-hi l'any passat i s'hi està força bé. A més de veure Gràcia, que em cauen força bé, també volia mirar com comencen els companys de Cornellà després d'un 2011 força erràtic. Pel que fa als de Caldes, que ara es fan dir Escaldats, no tenia cap motiu particular per veure'ls, mai no m'han dit gaire res...

DSC09957

Cornellà obria rondes, però a causa del canvi d'hora i de la mandra que em feia agafar la bici m'he perdut el seu primer castell, que segons els meus informadors graciencs ha pujat molt ferm de mides, amb la canalla una mica lenta, que ha fet que es desfés una mica a la descarregada. Jo pensava que això ja els hi passava l'any anterior, i que calia veure ben bé com enfilaven els castells per comprovar com han evolucionat. Ho he pogut valorar, una mica, en segona ronda, en què han provat el 4de6a. La meva percepció subjectiva però diria que sincera és que segueixen tenint força problemes de pinya; que els troncs, tot i algun canvi, segueixen sent molt robustos, i que la canalla, que l'any passat encara s'havia de polir molt, enguany està ja més madura. El còctel d'això significa que alguns castells es deformen perquè van una mica lents o perquè la pinya no acaba de fer la feina, i que «la vella guàrdia» de la colla, com diria l'inútil del Beumala, els «camises gastades» segueixen tirant del carro. El 4de6a crec que va pujar una mica obert però en general no va presentar gaires resistències. El 3de6a de tercera ronda va estar molt tancat per terços i amb el pilar del mig diria que descentrat i encarat d'una forma molt estranya. Per acabar m'han sorprès gratament amb el pilar de cinc; l'any passat en van fer relativament pocs (vora uns cinc, si no vaig errat) i encetar l'any d'aquesta manera és una molt bona notícia per a ells. El pilar l'he vist també força ferm, amb els típics dubtes de canalla, i ha aguantat com un espadat de marbre, que diria Jünger. Espero que tinguin molta sort, aviam si és veritat que poden fer castells de set d'aquí dues o tres setmanes, quan ens trobarem Esplugues amb els de Cornellà al seu poble, i també ho dic amb moltes ganes que tornin al nivell d'abans perquè ens esperonin, també, a créixer a nosaltres.

DSC00002

Els graciencs diria que eren els segons en l'ordre d'actuació i portaven un programa de castells de set no molt ambiciós però, pel que tinc entès, no exempt de complicacions. Segons em deien, hi ha alguns canvis per la part de dalt i, segons he vist, tenen una canalla molt nova que cal anar circulant. Han començat amb un 3de7 que no he vist patir gaire, amb unes mides molt bones; han seguit amb el 5de7, que no m'hi he fixat gaire però que no semblava gaire problemàtic; potser hi havia algun desajust a segons del tres, però no ho tinc gaire clar. Per acabar, el 4de7a, en què he vist rostres un pèl contorsionats per terços i quarts i una enxaneta del pilar molt petitona. En el pilar de cinc que han portat per plegar, es veia molt bé com l'enxaneta anava molt a poc a poc, però ja espavilarà. En fi, que Gràcia era força colla i que si tot va bé haurien de seguir l'estela de la feina de l'any passat.

DSC09984

Els de Caldes, pobres, tenien poquissima pinya i feien els castells amb força treballs. Han començat amb el 4de6, no gaire maco, per seguir en segona ronda amb el 2de6, que ha pujat ferm i prou bé; per finalitzar, un 3de6 que diria que no tenia res a destacar; tampoc no m'hi he fixat gaire. I comiat amb un Pde4.

DSC09973

Doncs res, això ha estat el matí. Xerrant amb l'Albert m'he trobat el Pau i la Júlia i hem nat a fer el vermut a la Virreina. Tornant tots tres per la Diagonal amb l'airet de primavera, xerrant tranquil·lament, hem arribat a Esplugues, la pus bella vila de Cathalunya.

Fotos.

Després d'un hivern mogut amb molts fronts oberts, a l'Assemblea en vem tancar un grapat i vem iniciar, podè, una nova època a la Colla si més no pel que fa al plànol institucional, un altre reflex d'allò que anem dient que és la «maduració de la Colla». Una d'aquestes novetats, per exemple, és la creació, per fi, d'un cens de la Colla com cal, que ve regulat pels nous estatuts --Reglament de Règim Intern, RRI-- que s'havien d'aprovar poc més endavant. La infrastructura de l'Assemblea feia patxoca.

Dels temes importants de l'Assemblea, deixant de banda les valoracions de Junta Tècnica i Directiva, el primer que es va votar va ser el RRI, que, segons l'ara secretària --fins aleshores tresorera-- es presentava per tres motius: pel cens, per definir càrrecs i perquè Junta Administrativa i Tècnica es presentin plegats en una sola candidatura. Jo també estava en la reduïda comissió de redacció del RRI i realment els Estatuts que tenim són una gasòfia infumable que regira els budells i fa vomitera. Necessitàvem una cosa que mirés d'evitar un seguit de problemes institucionals i que ens permetés de créixer com cal. I es va aprovar per unanimitat i amb tres esmenes de detall acceptades.

El segon tema era la participació o no en el Concurs de Castells. A la reunió prèvia de Junta havíem estat discutint sobre el tema durant un hora sobre collonades sense arribar a gaires conclusions, i jo em temia una Assemblea eviterna --però tot plegat va fer molta via. El President i el Cap de Colla van presentar el tema, que es resumeix en: no trairem la nostra «filosofia de Colla» tot i l'esportivisme de la competició; l'impacte mediàtic de l'afer ens publicita arreu; afavoreix el creixement de la Colla per tot plegat i per la campanya que se'n pot fer i, a més, coincideix amb la mobilització per Festa Major; dels cinc autocars que hi baixarem --com n'hi baixaven de colles com Sagals...--, almenys un es pot acabar quedant a la Colla. També es diu que els concursos són més tradició castellera que les colles del Baix perquè es porten fent de fa més de cent anys. Després de totes aquestes mentides, es va votar molt majoritàriament anar-hi, tot i que els vots en contra o en blanc sumaven més del 30%.

DSC09843

Jo, particularment, i tot i que no vaig piular, estic bastant en contra del concepte «Concurs». Si les colles no hi van a competir, que en diguin «Trobada de Colles» o «Biennal Castellera de Tarragona» o com vulguin, però que obliterin el mot «concurs». Si, per contra, acceptem que és un concurs --que hem de quedar per davant o per damunt de Moixiganguers, per exemple-- no competir-hi per tal de no trair l'esperit de la Colla o de l'eteri món casteller em sembla incoherent, oi més tenint en compte que sí que hi ha colles i que sí que hi ha una part del món casteller que pressionen perquè els castells siguin cada cop més un esport, amb tot el que implica: tractament mediàtic, esperit competitiu per damunt d'altres valors, classificacions, lèxic, supporters, publicitat, etc. Vull dir que és una qüestió de concepte: anant-hi no fem només un favor a la Colla a curt termini, sinó que contribuïm a estendre una visió dels castells que a mitjà o llarg termini ens pot tornar com un bumerang.

En resum i en punt i a part perquè quedi clar: no només és incoherent no competir en un concurs, sinó que tècnicament sí que ho fem, i així és com s'ho prenen gent com els Beumala i els Miquel Ferret de torn. I qui no ho entengui és que és curt de mires. Ja fa anys que es tendeix cap a aquest model i aquesta mena d'actes només el potencien.

Però això, com es pot dir en una Assemblea en què la meitat dels membres porten un màxim de dos anys a la Colla o no hi pensen mai gaire, mentre que l'altra qualifica de «hippy de merda» l'estil de Minyons de Terrassa? Doncs mira, segurament no tinc raó, i ens podem empassar les conviccions un cop a la vida (total, ens passem tota la vida fent concessions a tort i a dret, i això en cas que en tinguem alguna, de convicció). També hi ha gent que afirma que els Minyons, malinterpretant --aquesta paraula no existeix al DIEC-- el Nani Matas, van a competir a Sang Fèlix, o que a Valls, el bressol casteller, sempre han anat a sang i fetge. Jo sempre he diferenciat la rivalitat, en certs moments exacerbada, de la competició esportiva, que certament no necessita ni rivalitat, només un rànquing i unes puntuacions i, de vegades, un jurat.

L'argument que els concursos són tradició des de fa cent anys em sembla feble per tal com els concursos han variat moltíssim durant aquests cent anys, durant molts anys no s'han celebrat i les seves finalitats han canviat radicalment. Els que feien els magatzems de Can Jorba no tenen res a veure amb els de les darreres dècades... Amb tot, la tradició gairebé mai no pot ser un argument, en el sentit que també em servia a mi per blasmar l'ús del casc casteller, que em sembla una puta merda, però què hi farem, ens hem d'adequar als nous temps... uns nous temps (post)postmoderns que tendeixen a l'espectacle, el simulacre i la cultura de masses, tot un conjunt que a mi m'està bé quan miro el Barça, però no quan faig castells, que per a mi és tota una altra cosa.

Sobre l'argument que fem campanya i dels dos autocars i mig que hagin de venir de gent de fora de la colla, unes trenta o quaranta persones o les que siguin s'hi apuntaran, això em sembla allò que en diuen comptabilitat creativa i depèn molt de cada cas. Segons com ho veig jo, cada colla es prepara la temporada segons els seus interessos i les seves actuacions; és cert que coincideix amb la nostra Festa Major i que ens pot servir, però en tot cas no ho acabo de veure clar. També perquè les colles que treien rèdits d'aquest esdeveniment hi anaven al de diumenge, que és el que ha de concentrar l'expectació mediàtica principal, mentre que nosaltres hi anirem el dissabte, i tal.

En fi, que tampoc n'hi ha per tant i que d'arguments de pes no en tinc cap, segurament, i els altres decanten la balança molt cap a l'altra banda. He vist al Twitter del regidor de cultura que ha retuitejat la Nota de Premsa en què anunciàvem el resultat de la votació: potser està engrescat i tot pel certamen. Doncs au, aviam si hi ha sort i ens surt tot molt bé. Si hi fem el 4de8 ja haurà valgut la pena d'anar-hi, tot i que aviam si el fem per Festa Major, que és on s'han de fer aquestes coses: al poble, en un marc festiu i popular, i no en una plaça de braus...

Després de tot això, que no va durar gaire (no va haver-hi arguments en contra de pes, ni tan sols els meus), es va presentar la nova Junta Directiva, que ens hi estarem només un any perquè el vinent anem plegats amb la Tècnica. El President va explicar els objectius generals i els caps d'àrea els particlars de cada secció. Al meu parer, això va contribuir a donar més importància al projecte general i a fer visible l'abast d'aquesta candidatura, que té molta feina per fer i que compta amb molta gent implicada que de vegades no es fa notar gaire. La candidatura va rebre el vot favorable d'una àmplia majoria de l'Assemblea i amb això es va donar per enllestida la jornada.

I ara només em resta esperar que aquest any tot vagi millor que l'any passat i que almenys les coses que depenen de mi funcionin bé i cada dia millor, malgrat que sóc un cap de pardals i que discrepo sempre de tonteries.

Fotos de l'assemblea i de la calçotada de l'endemà.

No al Concurs!

[Post escrit dilluns 5]

DSC09815

Doncs ja hem tornat de Guissona, torneig intercasteller de futbol sala que fa uns deu anys que es celebra en una població diferent en cada edició. Després d'alguns anys que no m'hi havia quedat a dormir (potser només ho havia fet a Mataró i Reus, però bé) enguany sí que m'hi he quedat, cosa que redimensiona molt l'experiència, esclar.

Vaig arribar-hi a la tarda, quan la colla jugava el tercer partit de la fase de grups en què es disputava la primera posició amb els Moixiganguers d'Igualada, una colla amb què tenim força bon rotllo. Vem arribar-hi just a l'hora que marcàvem el segon gol a poc temps del xiulet final: dos a zero i primers, el nostre rival als encreuaments serien els Castellers de Castelldefels, que al final van acabar dels cinc primers, diria. El partit contra els Moixis va estar envoltat de polèmica i villarato: com que vem arribar-hi quan ja era punt d'acabar, ens vem perdre un penal o una cosa així que l'entrenador dels igualadins, en Pau Mestre, considerava un cas flagrant d'ajudes arbitrals. Al vespre, esclar, veient el partit del Barça, amb expulsió de Piqué i tal, devia veure-hi reflectida la mateixa injustícia. El cas és que Moixis moixos, com comentàvem per Twitter a l'Audi del cap de colla de camí de Guissona, i fent una mica de conya per allò d'enfonsar-los en la misèria, haha.

Els dos primers partits, contra Caldes i Nyerros, els vem guanyar amb força solvència, sembla ser. El quart partit, el dels encreuaments contra Kastefa, ja no va ser tan senzill. Els de Kastefa eren bons i nosaltres teníem el punt de mira desviat: vem acabar zero a zero i ens ho jugàvem als penals. Des del sector hooliganesc de la colla, que érem jo i poca més afició, amb una estelada, un domàs de la colla i força cervesa, anàvem mirant de picar els de Kastefa, enfotent-nos-en cada cop que algú es deixava caure, etcètera. Malauradament els penals són una puta loteria i seguíem tenint el punt de mira desviat, de forma que vem perdre i, per tant, vem perdre l'autobús que ens hauria permès de fer un molt bon paper en la classificació.

Encara vem tornar a jugar un altre partit aquell dia, contra els Castellers de Sabadell, sembla ser, que vem perdre, molt desmotivats per haver perdut el partit anterior. A mesura que avançava la nit tot es feia més fosc; abans que es fes gaire tard vem nar al bar a sopar i veure el Barça, un partit molt lleig. Després vem anar a sopar al poliesportiu i a fer un gintònic a un bar i, en acabat, vem tornar als concerts, que per la borratxera que portava acumulada vaig poder veure força bé. Els de Kastefa estaven al costat nostre, els maleïts! I a quarts de cinc vem enfilar cap al lloc de dormir, a tomballons i escoltant la Mar que deia que no em puc emborratxar tan sovint.

L'endemà, ahir, vaig llevar-me amb una trepitjada a la mà esquerra que no sé qui ni com me la van fer --probablement també em van trepitjar les ulleres--, i amb una mica de ressaca que vaig passar-me amb més cervesa. El primer partit del dia era contra Lleida, que vem guanyar per dos a zero, i vem anar cap a la pista del costat per jugar l'últim partit del dia contra Sant Pere i Sant Pau, que també vem guanyar: vem quedar dels últims dels primers, tretzens segons em diuen. La final la van guanyar els Castellers de Vilafranca, tot i que tot el públic anava amb els Capgrossos, i vem tirar a dinar menjar del Guissona i vi del Guissona del que val un euro l'ampolla.

Un gran cap de setmana, però em tremolen les cames tot i no haver jugat a futbol, he dormit més de dotze hores i la ressaca comença a marxar-me ara gràcies a l'ibuprofeno de les onze. Molt bona organització dels Margeners i un ambient casteller esportiu i lasciu molt maco, com sempre. Per molts anys.

DSC09737

Arreplegats d'hivern, 2011

| 1 Comment

DSC09104Doncs ahir era l'actuació que tradicionalment es coneix com a Festa de Biologia UB, tot i que ara no sé si fan festa o què. Bé, que els AZU hi fan coincidir la seva diada d'hivern, que no recordo ben bé com ho feien anar per justificar que sempre fos l'última del calendari, però no tinc ganes d'embardissar-me per camins que l'any passat ja se'm van mostrar esquerps i punxeguts.

El cas és que feia bon temps, solet i una temperatura agradable. L'any passat tornava amb bici per anar a la feina cap allò de les 5 de la tarda i pujant pel Bruc per fer cap a Esplugues anava totalment glaçat. Sempre s'endarrereixen molt aquestes diades, i enguany no ha estat una excepció. Potser ha estat excepcional la lentitud: érem dues colles «i escaig» (els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats i una mostra d'Emboirats de Vic); així i tot, malgrat ser només dues colles fent castells, la vetllada va acabar més tard de les 6, diria que ja ben passades. Si més no, era fosc.

En fi, començàvem entre dos i tres quarts de tres. Com que ja hi comptava, hi vaig arribar a dos quarts en punt: a aquestes coses s'hi ha d'anar dinat. De fet, havia estat tot el matí pencant...

Obrien ronda els AZU amb un 3de7 que pujava tremoladís i estrany, però tampoc no el recordo gaire i tinc les fotos a casa. El cas és que el van fer baixar amb dosos col·locats. El tercer castell de set que els veig desmuntar enguany. Una esperança folla s'apoderava de mi: els podríem guanyar a casa seva? Cada cop s'assemblava més a un derbi vallenc, allò (introduïu rialles de llauna aquí).

Ens tocava a nosaltres i provàvem el 4de7. Els castells, no els vaig veure perquè per primer cop en molt de temps vaig posar-me a totes les pinyes de Ganàpies. No és que hagi anat als assajos, tampoc: hi vaig anar durant unes tres o quatre setmanes abans de Diada de forma bastant irregular. En fi, em cantaven de qualsevol manera a la pinya: al 5de6 de la segona ronda per poc no em posen de vent al tres. Però tornant al 4, jo hi estava de segones mans, la qual cosa retrata les limitacions de pinya que teníem. Doncs això, pel poc que he sentit, el quatre va pujar amb mides nefastes i va aguantar lu just perquè l'enxaneta fes la passa i comencés l'aleta. Es va sentir un crit no sé si de la Tuli o de qui, una tensió típica d'ingravidesa d'abans de la llenya i la patacada. Sembla que es va trencar entre terços i quarts; van caure a plom damunt la pinya i va prendre una mica de mal la Laia: se la van endur tota lligada en una camilla (que en català correcte es diu «llitera», però posats a parlar estrambòtic, podríem anomenar «baiard», que sona millor) com una boja perillosa estil Hannibal Lecter. Duia també collarín (que en català no tinc ni puta idea de com es diu, segons el DIEC «collarí» vol dir això:

1 m. [AR] Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.
2 m. [EI] Rebaix circular fet en un arbre o un eix d'una màquina per guiar un mecanisme, una palanca, etc.

[AR] significa Arquitectura, i [EI] Enginyeria Industrial en general. Per tant, si algú a la sala sap d'aquestes coses, pot dir-m'ho als comentaris aprofitant que m'engega a la merda per tota la resta) i la cama tota embenada i feia una mica de por: però res, va tornar a l'hora de la festa i bevia cervesa (calenta, tot s'ha de dir: els AZU encara en tenen molt per aprendre, però ja hi arribarem) com una ganàpia més. Alabat sia Jaume Barri!

Bé, després diuen que friquejo. També diuen que m'invento coses: l'any passat vaig cometre un desafortunat error sobre el tema de l'ambulància (que més que un error era una mala interpretació dels verds, però deixem-ho estar). En aquesta ocasió la nostra hòstia, que va ser bèstia, ens va tornar a deixar sense ambulància i vem haver d'esperar força estona que tornés. Era el moment d'anar a fer la birra al bar. Un escamot ganàpia s'hi va posar a jugar a la buti i el cambrer els va dir que no es podia jugar a dins, que si volien ho fessin a fora. Indignació! I és que la UB, per la poca experiència que en tinc, és bastant més imbècil que la UAB, i d'aquí que la co [CENSORED].

Quan per fi va reaparèixer l'ambulància, els Verds (ui, els Verds?), en repetició (compte!) van decidir provar el 2de7f, aquest invent estrafolari que no m'agrada gens. La meva teoria no comprovada (ni ganes) és que la provaven, la torre, perquè la cosa començava a allargar-se criminalment i probablement algú hauria de marxar. Però jo què sé. En fi, va pujar al tercer peu amb mides lletjotes, més aviat oberta, i es va haver de defensar força. Si més no, vist pel cantó positiu, ja tenim una cargolina que hagi fet la torre de set, mal que sigui amb un folre i tota la pesca.

L'altre vessant és que ja no podríem guanyar als dolents de la pel·lícula a casa seva. Però de fet ja sabíem que era impossible i només ho dèiem en conya. Al cap i a la fi, això de guanyar o perdre és una subnormalitat com qualsevol altra.

DSC09118El cas és que acabàvem la primera ronda no sé si a quarts de cinc: dues hores per fer dos castells, un dels quals carregat, més un intent desmuntat i molts peus desmuntats. Un desastre. I per fer una birra havies de travessar tota la Facultat. Dramàtic.

A segona ronda tiràvem el 5de6, que segons m'han contat va anar millor que el de la nostra Diada (que va ser un bunyol gegant). Aquest no estava gaire malament, però no el vaig poder veure, malauradament.

Els AZU tiraven llavors el 3de7, que aquest cop sí que completaven. Em deien que estava com el primer; jo no ho sé, la veritat és que no el vaig veure patir gaire; ara bé, els temps aquells dels castells tècnicament immaculats dels AZU han passat a la història. El tronc s'ha renovat molt; ja era hora, perquè hi havia gent que pujava des que jo anava a l'escola bressol.

Nosaltres plegàvem amb... amb... un quatre de sis amb agulla. El castell no el vaig veure gaire i a més ja començava a caure la NIT! Jo hi anava de segones mans, però si havia pogut fer-ho al 4de7... Pel poc que en vaig veure, era un castell lleig. De fet, el 4de6a, quan el fèiem amb Esplugues, era un dels que menys m'agradaven, vaig arribar a odiar-lo.

Els AZU plegaven amb un 5de6, com nosaltres, haha. Bé, això, sense gaire història. En pilars, ells un vano de 5 en què hi pujava la Cris de terç al Pde4 de la dreta del de 5, mentre que al de l'esquerra hi anava la Cèlia d'enxaneta, després d'haver entrat d'acotxador a tot arreu.

I això va ser tot. Bé, els Emboirats van enlairar (enlairar un castell, cap a la Lluna i altres planetes!) un pilar de 4 entre castell i castell. La Diada de Ganàpies va durar si fa no fa el mateix, però érem sis o set colles. S'ha de dir, d'altra banda, que probablement no hi ha més remei que repartir-se actuacions perquè una diada com la nostra és impossible habitualment. Però érem molt pocs i això va passar factura en l'ambient, que era més aviat de funeral, de vegades. Els AZU són uns sosos, tothom ho sap, els Ganàpies sempre els he vist amb una mica de mala hòstia a Ca n'Arreplegat, mentre que els Emboirats eren massa pocs per liar-la. També cal afegir-hi problemes de logística infranquejables, sembla ser: el lloc d'actuació està prou bé, però per dinar (o sopar) cal desplaçar-se al Campus Nord (on vaig fer veure que estudiava durant un any; si m'hi hagués quedat, potser m'hauria fet Arreplegat i ara viuria enganyat en una falsa fe). El lloc, però, és ideal per fer la gimcana de després. En tot cas, no voldria fer gaire sang, però l'organització va ser un desastre en termes generals.

Vem dinar a les 7 de la tarda-vespre, vem trobar cervesa calenta, vaig tornar a beure kali després de molt de temps, vaig veure el ball de gralles, que vaig trobar força ben parit, vaig saludar el Roma i vaig fer cap a la gimcana, tot i que no volia. En tot cas, ja començava a anar força borratxo. Vaig perdre el polar blau dels Cargolins amb les claus a la butxaca. Per alguna raó irracional, vaig decidir marxar. Vaig tornar caminant, com feia de vegades quan feia veure que estudiava a la UPC... Quins records! Quins bons temps de merda! Em vaig quedar clapat al llit de seguida.

Fotos

Aquest migdia hem anat a veure la Festa Major d'Hivern dels Castellers de Castelldefels, que actuaven amb els Castellers de Santa Coloma. Kastefa i Santako plegats, ens encomanàvem a la Verge.

Començaven a la una. A la una entrava la Verge dels Collons a l'església, que té forma de castell, amb merlets i un cloquer metàl·lic amb campanes a la torre de l'homenatge. Mentre entrava la processó ambdues colles enfilaven un pilar de quatre. Un casteller amb cara de mafiós duia la Verge dels Collons.

DSC09050

Amb més de mitja hora de retard hem fet cap a davant de l'Ajuntament, a la mateixa plaça, que estava plena com un ou per la Fira de Nadal. El batlle pepero s'ho guaitava des del balcó --feia cara de batlle pepero aquell encorbatat de l'Ajuntament. A plaça hi era, també, en @Castellistica, en @PepRibes, @loputocap i jo mateix, els únics malalts de castells que ens hi havíem deixat caure. L'Àlex em mostrava la seva llibreta amb les anotacions del #Concur7.

DSCastellistica

Els resultats han estat aquests, cortesia del mateix Àlex:
Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers
És difícil de recordar com van ser els castells abans de Twitter.

El 4de6a de Kastefa presentava mides estrafetes i per terços s'ha obert molt. En general, el problema més urgent de la colla és la canalla, molt matussera. Sobre les misèries de les colles més petites --perquè la nostra també és petita-- és fàcil de fer sang, i tampoc no en tinc ganes. Amb relació amb el que havia vist a principis de temporada, el tronc ha millorat i la pinya té més consistència, malgrat que el tema de la pinya mereix un altre paràgraf. En fi, no vull fer sang...

A segona ronda portaven el 4de7. El primer l'han desmuntat perquè un baix ha rebentat. El castell pujava amb mides si fa no fa sòlides, entregirat d'aquí i d'allà i tota la pesca. La canalla, molt lenta, fa que uns castells que ja d'entrada no són modèlics arribin a contorsions esperpèntiques.

DSC09072

En repetició l'han tornat a provar. Ha pujat si fa no fa igual, potser una mica pitjor; la canalla no volia acabar de coronar i l'han hagut de desmuntar, passant ronda. Feia tot l'efecte que tenia corda per ser carregat però no per completar-lo.

En tercera ronda provaven el 2de6, que no feien des del 2008. La torre ha pujat bé i robusta, però l'acotxadora s'ha barallat amb els dosos, no ha pogut acabar de fer la passa, se li ha esmunyit la cama dreta pel pou del castell i de poc que no cau...

DSC09088

En repetició l'han descarregat. Segons en @Castellistica --que ha esborrat el tweet--, l'han hagut de defensar al màxim amb paciència de Job. Bé, en conjunt feien una impressió relativament bona, en comparació amb el passat recent; passar dels intents desmuntats amb aconxaneta als intents desmuntats de castells de 7 és un gran pas. Si segueixen treballant de valent és fàcil que puguin fer-ne l'aleta a algun l'any vinent, però primer haurien de ser força més colla per tenir una pinya pròpia que passi dels dos cordons i que no hagi de comptar amb el Rugby de Castelldefels i amics de Rubí i Sants --alguns dels quals amb camisa i tot, si més no curiós.

D'altra banda, amb dos intents desmuntats de 4de7 és palès que tenen el mateix nivell que Arreplegats ara per ara (ja ho he dit).

Per cert, una grallera de Santako duia un polar blau com el nostre i rumiàvem si seria nostra... però no. Tampoc no vull fer sang d'això, perquè els nostres músics van tocar igual aquesta mateixa temporada a Sitges, però en tot cas, vist des de fora, és estrident i inharmònic, per dir-ho d'alguna manera.

DSC09063

I Santako, després d'uns anys amb molts trubles, com deia la Víctor Català, han descarregat el 3de6a. En primera ronda feien un 3de6 amb tots els pisos amb algun problema, tot i que amb una canalla més ràpida. A segona ronda s'han afegit al festival d'intents desmuntats amb un 4de6 que no recordo què li passava: potser es va encallar l'enxaneta a dosos.

DSC09070

En repetició, però, feien el 3de6a, que segons l'estadístic del món casteller era probablement el primer de la seva història. L'han descarregat amb una gran eufòria i corejant càntics hooliganescos. Aquests moments són bonics, colles petites superant-se i tal; aquells qui diuen que donen més valor relatiu a un 3de6a d'una colla que surt del pou que a un 3de9f de Vilafranca, potser haurien d'haver-hi sigut.

DSC09079

A tercera ronda tornaven a intentar el 4de6, que tornaven a desmuntar, i renunciaven a la repetició de la ronda, segons diu l'estadístic. Potser 5 intents desmuntats ja eren prou.

En resum: acabem amb les diades tradicionals i aviam a quantes d'universitàries hi puc nar.

More photos.
Ara que són les 3 em poso a escriure la crònica de l'actuació d'ahir a Vigílies de Minyons.

Apareixíem a la ciutat vallesana de 212.724 habitants segons la Viquipèdia per cloure una temporada que difícilment es podria haver fet més llarga. Vem començar-la amb un castell de 7 al gener, a les Decennals de Valls, i l'hem acabat amb el setè 3de7s de l'any, l'únic objectiu plenament acomplert per la tècnica, si hem de fer cas del cap de colla, i encara, que no el vem poder estrenar abans d'estiu... En fi, ja m'estic empatollant.

DSC09003El cas és que com que s'havia allargassat tant la temporada, les darreres setmanes els assaigs eren com funerals. Molt poca gent, força silenci en general, la tècnica desconhortada, gairebé plorant perquè no podríem fer el 5de7 a Terrassa... Jo anava als assaigs perquè tot i que estava molt cansat de tot plegat, al capdavall sóc d'ERC i sempre hi sóc... Doncs amb aquests arguments m'arrossegava per l'assaig, amb blaus i ferides i ressaques diferents cada dia, contemplant impàvid el declivi del Gloriós Imperi Cargolí. Divendres fèiem les proves de sempre i ens preparàvem per complir l'expedient a Terrassa, una actuació a què ens omple d'orgull poder anar pel prestigi que té i perquè som força amics dels Minyons.

L'any passat hi havia anat amb bici però enguany estic para el arrastre, que diuen en castellà. Hi arribàvem poc abans de les 19h i començàvem poc més tard d'aquella hora. L'actuació va ser ràpida i indolora, com tota bona eutanàsia. Érem relativament pocs, però suficients per fer el 3 per sota. En tot cas, tocatardans endarrerits a pas de cargol (diria que ja ens va passar a les Vigílies dels Castellers de Terrassa) ens van obligar a començar amb el 3de7a. I si m'erro, disculpeu-me, però crec que no vaig errat. Aquell 3de7a, doncs això, pregunteu-li a algú de tècnica, jo no en tinc ni puta idea. Des de la meva posició el vaig veure força bé (lateral del pilar del mig, o agulla de l'agulla, o com se'n digui). Em va semblar que el tres no patia i que el pilar tampoc, però a cada bugada castellera perdo un llençol tècnic i ja mai no en sé res.

En segona ronda ja hi érem tots els que havíem de ser i vem portar el 3de7s, el setè consecutiu des que el vem estrenar al Concurset. Aquest tres per sota va pujar si fa no fa com s'espera d'un tres per sota, però en entrar baixos tot plegat va ser un desgavell de cal déu. Entre la penúltima i l'última aixecada vem esperar molta estona; el baix de la plena estava molt inclinat endavant; la pujada va ser apoteòsica, el baix conflictiu va estar mig enfonsat durant tota la descarregada i la pinya va haver d'aguantar el segon, que és precisament el cap de colla, perquè no acabés saltant enlaire. Jo, que també hi entrava d'agulla, a la buida, m'ho mirava atònit. El nostre rengle, que estava entregirat i retort, en comparació de l'altre era flors i violes. En fi, que el vem descarregar i setè tres per sota al sac.

En tercera ronda, per alguna raó que podria haver preguntat però que no vaig fer, vem dur el 4de7. No en sé cap detall de l'alineació ni res de res, només que va ser molt plàcid i avorrit i que en demanàvem un pis més. Plegàvem amb un pilar de cinc i dos pilars de quatre amb terços molt joves i nous.

Pel que fa a Minyons, van portar 2, 3 i 4 de 8, amb troncs molt lleugers i amb una solvència insultant. Suposàvem que no els provaven de 9 pisos per no arriscar-se a una caiguda com la de la setmana passada.

I això és tot, amics. Ara podria valorar en conjunt la temporada, i en resum diré que n'estic molt content i que, si bé és cert que podríem haver fet molt més del que hem fet (descarregar la torre, fer el 4de8), i que «el potencial de la colla és molt més que això d'aquest 2011», i tot plegat, des d'una altra perspectiva, ha estat el primer cop que hem plantejat en sèrio el 4de8 i que hem estat a un pèl de tirar-lo a plaça, una fita que fins fa poc semblava fer volar coloms, i d'altra banda hem recuperat la torre, després d'un any en blanc. Hem superat, parcialment, la maledicció de la torre, però encara n'estem mig traumatitzats. A la colla li falta aquella grapa que sembla que per les colles del nord no sovinteja tant com per zona tradicional i que permet descarregar torres de set per collons i 4de8 amb més fe que cap altra cosa. Però, en resum, hem avançat moltíssima feina per l'any vinent, els troncs del 4de8 i el 2de7 estan molt treballats i la pinya, en general, també, tot i que no tant, a banda de la consolidació de la resta de gamma de 7 i les provatures estranyes de truites de set. Per tot plegat, doncs, n'estic molt content, i frases com «si no fem el 4de8 per Festa Major o Torredembarra, no el farem mai», que he sentit aquest any de membres eximis de la colla, em fan venir vomitera.

I amb la tonteria ja són quarts de quatre. Fotos.

Diada d'hivern de Ganàpies, 2011

| No Comments

Ahir era la Diada de Ganàpies. Som els primers d'organitzar-la i també és l'única actuació en què hi seran totes les colles universitàries: Ganàpies de l'Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Marracos de Lleida, Xoriguers de Girona, Pataquers de la Rovira i Virgili, Emboirats de Vic i els Passerells de Mataró, moltes coloraines i molt bon ambient a la plaça Cívica per començar una diada que va ser sorprenent.

DSC08907Nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Començàvem amb el 3de6 per sota, que va pujar molt descompassat, sobretot en la penúltima aixecada, que acostuma a ser la decisiva. Alguns novatos Ganàpies deien que podríem aixecar-lo un pis més; angelets! En tot cas, la colla està molt potent, i tot i que la meitat són novatos que amb prou feines conec, té molt de potencial i ha començat molt forta en haver tornat a fer, en la primera actuació de totes, amb menys assaig, doncs, el 4de7, que va ser la construcció que vem portar a segona ronda. El vem desmuntar un cop (després dels dos intents desmuntats dels Arreplegats) i el vem tornar a repetir després que els Xoriguers descarreguessin el seu 4de7, cosa que ens va donar energies per descarregar-lo. I sembla que així va ser: jo no el vaig veure, però sembla que estava bé de mides a la pujada tot i que a la descarregada es va posar a tremolar força, moviment que es va aturar perfectament. Havíem tornar a fer castells de 7 a la tardor, amb la gràcia que els AZU no el podrien fer, va ser un moment molt maco. En tercera ronda, un 5de6 que no vaig veure gens ni mica i que no sé com va anar. Vem acabar amb tres pilars de quatre, el del mig aixecat per sota.

Els Xoriguers van fer el 5de6, el 4de7 i el 2de6 més un Pde5 de forma molt segura, demostrant que van molt forts i que van a totes. La seva diada crec que és dijous vinent i probablement hi sumaran també el 3de7. El cas és que sortien amb la millor actuació de la tarda, deixant els AZU en tercera posició del #concursUAB.

Pel que fa als AZU, van fer d'entrada el Pde5, per comptes del de 4, perquè els hi havia de marxar gent i necessitaven fer via. En tot cas, no conec cap més colla que hagi fet tantes coses rares amb els pilars com aquests verds. En primera ronda tiraven el 4de7; segons la meva informadora, el primer es va desmuntar per problemes de mides (un rengle estava molt més alt o baix que la resta) i, a més, tenia els quarts força tancats. El segon intent també es tancava per dalt, però en general estava ferm; tanmateix, el van haver de fer baixar, amb acotxador col·locat, segons em diuen perquè un baix s'enfonsava. Si hagués esperat quinze segons més l'haurien carregat. En fi, en segona ronda feien un 2de6 que en general estava molt bé, i acabaven amb un 5de6.

DSC08924Els Marracos també van forts i van descarregar tres i quatre amb agulla i 2de6. Amb aquesta torre s'unien al grup Xoriguers-AZU; nosaltres encara no la tenim. En general, el nivell universitari ha pujat moltíssim. L'actuació va ser molt bona, la plaça Cívica mai no havia estat tan plena i, d'altra banda, quatre colles van provar algun castell de 7.

Els Pataquers eren molt pocs i així i tot van provar, en segona ronda, el 3de7, un dels intents suïcides més animals que he vist darrerament (d'uns anys ençà les colles s'han assenyat molt, començant per Ganàpies). Havien començat amb un 4de6 que no recordo i van seguir amb el 3de7, amb un cordó de pinya sent generosos, i un tronc que amb quarts col·locats es remenava com un flam. El van desmuntar gairebé al límit. En repetició s'imposava el senderi i descarregaven un 3de6 molt bellugadís, amb un terç molt ajupit, que va estar també al caire de l'abisme. Van acabar amb un 5de5 horrorós en què un segon es va quedar en calçotets.

Els Passerells i els Emboirats van fer castells de 5. Els novatos de Ganàpies van fer un 3de5. Vem anar a dinar a un quart i cinc de set de la tarda. Jo vaig atacar la Xibeca. Vem anar baixant, a poc a poc, cap a la riera de Ciències, on ens va acollir un Jaume Barri pletòric amb una guitarra nova i un so nou que em desconcertava una mica. Hi havia moltíssima gent al clot de Ciències, les rotllanes eren enormes, va ser una diada Ganàpia molt bonica. Quan va començar la gimcana vaig anar cap al tren, que tenia altres coses a fer a Barcelona. Finalment vaig arribar a casa a les tres molt llargues, les quatre probablement, no devien ser les cinc, i vaig tirar-me al llit vestit i m'he llevat avui amb les ulleres encara posades.

Fotos.

Resultats complets segons @joaquim1994 :

- Ganàpies de l'Autònoma: P4, 3de6ps, id4de7, 4de7, 5de6, 3 P4 (un per sota) / 3de5 de novatos
- Xoriguers de la Universitat de Girona: P4, 5de6, 4de7, 2de6, P5
- Arreplegats de la Zona Universitària: P5, id4de7, id4de7, 2de6, 5de6, 2 P4
- Passerells del Tecnocampus Mataró: 4de5n(c), 2de5, 3de5n, P4
- Emboirats de la Universitat de Vic: P4, 2de5
- Marracos de la Universitat de Lleida: P4, 3de6p, 2de6, 4de6p, 2 P4
- Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili: P4, 4de6, id3de7, 3de6, 5de5, 4de4np [4 de 4 net amb el pilar]

Amb aquest cap de setmana ja gairebé hem acabat la temporada castellera. S'ha fet llarga però ara que tenim dues setmanes sense castells i una darrera actuació el 26, ja enyoro els caps de setmana castellers. Com aquest que acabem de passar, que com és costum m'ha deixat baldat.

Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.

Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.

L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.

Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.

Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.

Festes de la Joventut a Buñuel

| 2 Comments
Vem posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa i del primer que ens vem adonar va ser d'un cierzo del dimoni, esbullador de rinxolades cabelleres, emissari navarrès que ens anunciava que érem en terra estranya. Però deixem de fer literatura, cagondéu. El primer que vaig veure, abans que el vent enfurit em penetrés els ossos, va ser l'església de Buñuel, que a partir d'ara direm Bunyol per simple homenatge a Maó. És una església força més alta que la d'Esplugues i d'una volta més ampla, però com la de Santa Magdalena té el campanar a mig fer, amb l'estructura metàl·lica a la vista, mentre que la resta de l'edifici, a diferència d'Esplugues, és de maó vist lleig, com la de la parròquia de Sant Mateu, al barri de la Plana d'Esplugues. Tot això queda rubricat per una creu enorme en honor als caiguts per Espanya. Deixeu-me afegir que aquest Bunyol navarrès té un carrer dedicat al General Franco. On havíem anat a parar?

BUÑUEL 30-10-2011 002

Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.

I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.

Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.
El poema segueix molt introspectiu, i així em trobava aquell vespre abans que el vi em fes bullir la sang. A la carpa va començar el concert de versions patxangueres que em foradaven els timpans, hi anava entrant i sortint. La nit va ser llarga, vem fer-hi algun pilaret i vem fer molts gintònics. Vem anar a dormir tard, cap a les cinc, i l'endemà seria el dia fort.


DISSABTE

tarresbunyuelAlgú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...

Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.

Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).

Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.

Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.

Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.

Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.

L1180289

DIUMENGE


L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.

Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.

grallers

Fiestas de la Juventud de Buñuel

Dissabte, 29 d'octubre de 2011
Castellers d'Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5

Diumenge, 30 d'octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d'Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6

Sant Just, 2011

| No Comments

DSC08453Em poso aquest matí de dilluns plujós a escriure el cony de crònica, ara que de fet el sol fa ullades entre els parracs de núvols, etcètera, i vaig fent glopets del cafè fred i sona El octavo día al podcast, i etcètera, i vaig posant etcèteres aviam si se m'acut què escriure, però no se m'acut res o sigui que tiraré pel dret, i etcètera.

Ens plantàvem a Can Ginestar a les dotze per actuar per les festes de tardor de Sant Just, un poble del qual prové diguem-ne la meitat de la colla d'Esplugues, tot i que segons les estadístiques de què disposo no en són tants. Amb nosaltres hi eren els Xics de Granollers, una colla amb molts ganàpies, i els Castellers de Barcelona, que encara no s'han refet de la davallada de fa un parell o tres d'anys.

Per la colla circulava l'espectre del 2de7. Com va dir Ibsen en noruec, «whenever I take up a newspaper and read it, I fancy I see ghosts creeping between the lines. There must be ghosts all over the world. They must be as countless as the grains of the sands, it seems to me. And we are so miserably afraid of the light, all of us».

En fi, que per una vegada el cap de colla no ens havia dit quins castells faríem per la diada, segurament perquè no sabien què farien amb la torre. D'aquesta manera passava el dissabte, els concerts a Sant Just semblaven confirmar la torre i altres aires espectrals semblaven apuntar-hi, però l'endemà, a plaça, començàvem amb el tres per sota i, finalment, la descartàvem. Oh, ai las! Jo que ja la donava per segura...

El tres per sota amb què obríem plaça va pujar bé i compassat; a l'última aixecada la rengla va pujar una mica més lenta, però al darrer Amunt! es va anivellar, i tots contents. La veritat és que el vem fer sense gaires nervis i força folgadament i feia molt de goig.

En segona ronda vem provar el quatre amb agulla. Va pujar al primer peu amb els segons una mica desquadrats; el meu segon --jo hi era de baix-- sembla que anava tort ja d'entrada, el cas és que em carregava molt a la dreta i ara mateix em fa força mal l'espatlla. Vaig patir com un malparit i vaig anar directe al lavabo després de descarregar-lo. Encara sort que va anar ràpid.

En tercera ronda vem despatxar el 5de7, que devia ser el tretzè de l'any, i que es va fer sense gaires problemes. La rengla del tres, com sempre, se'n nava cap a la meva banda.

Vem plegar amb dos pilars de cinc, que a diferència de la setmana passada vem poder descarregar. D'entrada, el Sasi s'havia estrenat a segons d'un pilar de quatre. En conjunt va ser una actuació de puta mare; el fet de començar amb el 3 per sota i fer-lo tan bé va capgirar una mica la inèrcia de l'any, tot i que pel que fa a mi, amb la tortura del 4a, en vaig sortir bastant destrossat i per això vaig estar sedant el dolor amb analgèsics (birres). I per la torre, ja la farem, segurament la descarregarem a Buñuel.

Pel que fa a Xics, van plantar 5de7 i 4de7a i van acabar amb el 4de7 que, en principi apunta al de 8. Barcelona va fer exactament el mateix que Granollers, per la qual cosa es pot dir que els vem VÈNCER, GUANYAR, BATRE, PASSAR LA MÀ PER LA CARA, DERROTAR, HUMILIAR i tot aquest etcètera. Des que hem guanyat el Concur7 la nostra vena competitiva està al màxim, rivalitzant amb la dels lagartos dels collons.

Ara, per cert, el sol se'n va i es fa la penombra al pla de Barcelona. Els espectres tornen, és qüestió, doncs, de donar per enllestida aquesta merda, abans no es desfermi el temperi infernal. I etcètera.

Fotos.

II Memorial David Carreras

| 1 Comment

Memorial David Carreras. Diada més o menys inventada que com a actuació no té gaire futur, pel que sembla, i que s'ha de recol·locar o reinventar. El nostre president, a qui estem a punt de fer un altar a la Closca, la volia reubicar en el marc festiu d'Esplugues d'una forma molt més adient. A això, s'ajunta el fet que no hem pogut o volgut (el que sigui) fer-ho millor aquest any, amb la col·laboració d'entitats del poble (el cas dels Diables és flagrant). Amb tot, la diada d'avui ha estat prou maca: la plaça de l'Església és, sens dubte, la més maca d'Esplugues, i avui era força plena. També s'ha de dir que altres projectes del sector de Creixement han quedat absolutament arraconats o oblidats, i que és de plànyer i que qualsevol mena de crítica per part meva és, ara per ara, redundant i no em ve de gust fer-la.

Pel que fa a l'actuació en si, tècnicament ha estat una cosa estranya. Jo no sé gaire com cou les coses la Tècnica, però el que sí que sé és el que veig, per molt que n'estigui al marge (sembla que estigui al marge de tot, també és deplorable). El cas és que la setmana havia estat, si més no pel que he viscut, una mica moguda, amb un cert malestar. Però potser aquest malestar només és meu i potser aquest no és el lloc per expressar-lo, per bé que no es pot dir que me'l calli, jo sempre vaig amb el cor a la mà i blablabla.

El que vull dir és que havia estat aquesta setmana pensant en un post atrabiliari, però que a hores d'ara no em ve gens de gust occir res.

Començàvem, doncs, amb un 5de7, el dotzè de la temporada, amb canvis al tronc de tota mena, que segons el Rai era més lleuger i que segons jo s'encamina cap al 5de8 (hahaha!). Jo hi era de baix i se m'ha fet més llarg que de costum, estic en una fase de parrac que em faig patir. Però al vídeo s'ha vist molt bé.

En segona ronda tocava el 3de7 aixecat per sota. Sens dubte, ha estat la gran notícia d'avui, jo diria que anem per consolidar-lo. Tant de bo sigui així. Jo l'he viscut molt bé, d'agulla com sempre, i tothom coincidia a dir que era el millor que hem fet mai, tot just el quart, més bé encara que el del Concur7.

A tercera ronda era el torn del 2de7, que és el veritable peix gros del cove. L'hem hagut de desmuntar per indecisions de la canalla, com a Torredembarra sur mer, una torre que era perfecta, amb mides perfectes i amb l'únic handicap dels nervis o de la «història». Abans havíem vist un 2de7 dels Castellers de Terrassa que havia pujat molt obert per dalt i defensat força a la descarregada, i el nostre semblava millor. El fet de no haver-la pogut coronar, almenys a mi, m'ha fotut molt. Som especialistes a desmuntar torres de set impecables. També deia que per comptes de sucre, haurien de posar estupefaents als cereals de la canalla.

En repetició hem fet el 4de7a, que sembla que ha tingut més problemes dels normals; jo patia una mica i la pinya era un guirigall, però s'ha fet bé. En pilars, dos de 5, però un dels dos (diria que el primer, el més veterà) s'ha n'ha anat enrere de cop i volta i ha quedat en intent. Mera anècdota.

Com a anècdota també queden els pilars d'entrada. Al segon hi ha pujat el Quique, membre emèrit i fundador de la colla, el més fidel i que més s'estima els Cargolins, i l'ha fet girar. El primer pilar era de dol per la mort de l'oncle de l'Ana, que descansi en pau.

Pel que fa a les altres colles, s'ha de destacar molt destacadament els primers castells de vuit a Esplugues fora de Festa Major. En efecte, els Castellers de Lleida han descarregat el 4de8 però només han carregat el 3de8 en segona ronda, una llenya que ha trencat el braç d'un casteller de la Terra Ferma i que ha lesionat una altra castellera, cosa que d'altra banda ha fet aturar molta estona l'actuació malgrat tenir dues ambulàncies. El president ha hagut de portar un dels dos a un hospital per poder reprendre ràpid la diada, circumstància que ha provocat que es perdés el tres per sota. Han plegat amb un 4de7a molt rebregat.

Pel que fa a Terrassa, han fet un bon paper amb castells de la gamma alta de 7, amb la torre com a millor castell, i aviat anirem a casa seva a les seves Vigílies aviam si tot va bé.

Amb tot plegat, podem dir que avui haguem fet una merda de Memorial? Jo no ho crec, en termes de punts deu haver estat una de les millors actuacions de la nostra història. Fa molt poc no fèiem tres castells de set, fa molt poc tres castells de set i mig eren impensables, i aquesta mateixa temporada fer el tres per sota semblava molt difícil i avui ens ha sortit de puta mare. Si fem o no fem el carro gros, si podem tornar a provar la torre aviat (a Sant Just, a Terrassa, on sigui), si ens hem d'inventar un castell nou (una truita de set), tot això, bé, és una qüestió de concepte de colla castellera que, després d'haver assistit a la Taula Rodona dels Ganàpies sobre cultura o esport i d'haver sentit el Miquel Ferret, jo tinc molt clar cap on hem d'anar.

Concur7, 2011

| 2 Comments

DSC08264

Doncs estem aquí a la UAB, que m'hi passo mitja vida, i aprofito el temps per mirar aviam què dic del #Concur7 que no hagin dit ja l'Efrén o el Bargalló amb molta més traça que jo. La meva opinió sobre l'esdeveniment «Concurs» és molt diguem-ne refractària o combativa i sortiria un post molt vesànic, que és una paraula que em fa gràcia. Però la bogeria furiosa contra el Concurs ha quedat completament silenciada per la històrica actuació que vem fer ahir, i ara per ara només em ve al cap l'alegria i la ressaca etilicocastellera subsegüent, i entre naps i cols no sé què m'empatollo.

Ahir era un dia molt important per nosaltres. Després del que ens va passar a Montblanc i d'una Festa Major molt estranya, la colla havia tornat als assajos amb menys gent (que ens dificulta assajar bé el quatre de vuit) però amb més ganes que mai per descarregar d'una puta vegada la torre i fer el maleït tres per sota, que el teníem entravessat. Havíem patit batanta mala sort seguida, des de Gràcia fins a Festa Major, estroncant la nostra progressió, que era molt bona fins aleshores i ha sigut una mica tortuosa fins l'esclat final d'ahir. Per tot plegat estàvem exultants, semblava la gresca que no vem poder acabar de celebrar per Festa Major. Bé, segueixo embolicant-me sense dir res. En resum, ahir ens vem poder rescabalar en bona part de les darreres sotragades, malgrat que la torre encara no l'hem poguda descarregar. Sentint converses per quí i per llà a la closca sobre aquests temes, em vaig fer una opinió més o menys pròpia que, en tot cas, no té res d'original i que, en tot cas, em guardo per a mi o per al bar.

Doncs res, l'ambient a plaça era força bo, tot i que a mi les aglomeracions de colles i camises em semblen antiestètiques, però això és només la meva estúpida opinió. Entràvem les colles amb un pilar caminant que m'havien dit que era una carnisseria perquè calia pujar quatre esglaons, però que només va veure com queia una colla. Com tothom sap, les colles actuaven en rondes conjuntes en tres tongades diferents; això, com tothom sap sobretot pel Concurs de Tarragona, crea una mica de desori per als castellers, amb creuament de tocs de gralla i enrenou a plaça. El nostre primer castell, el 5de7, que d'altra banda no va suposar cap contratemps per a la colla, sí que es va enfilar amb aquest desori, entre la xerrameca de la gent i tota la pesca, cosa que va fer que estigués una mica més ballaruc que de costum.

En segona ronda actuàvem en solitari perquè provàvem el 2de7, que és la nostra bèstia negra, ara per ara. Quina diferència quan la bèstia negra era el 3de7! Quan amb el Jaume Verge el vem apamar, tots els intents han estat descarregats. Aviam si amb la torre ens passa igual; quan en fem la primera, totes les següents podrien anar rodades. De moment, però, la vem haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè l'enxaneta sembla que tenia por i no acababa de passar. Algú de tronc es pensava que l'estàvem descarregant, però se'n va adonar de seguida. Amb la tonteria, anàvem els últims en la classificació del Concur7, nosaltres que érem els màxims favorits per VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS I ELS PRIMERS! Etc.

En tercera ronda ens enfrontàvem al «màxim castell que hem descarregat», com diu la Llagostera al Punt, el 3de7 aixecat per sota. Els dos intents de Gràcia ens havien marcat la primera part de la temporada, i entre naps i cols començava a crear-se un monstre que ens amenaçava la felicitat. Les aixecades es van anar fent a bon ritme i ben compassades i nivellades, tot i que jo, que sempre hi faig d'agulla, pateixo molt perquè veig les cares que posen els del tronc i copso cada desequilibri i em penso que ens l'hem de fotre pel cap en qualsevol instant. Però tothom coincidia a dir que era el millor que havíem fet mai (tot just era el tercer) i, al capdavall, potser, aquest sí, l'inici del nostre idil·li amb el 3 per sota (tant de bo).

Amb aquest castell havíem remuntat i estàvem en condicions de VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS!, només ens calia descarregar un castell relativament fàcil per a nosaltres, com el quatre amb agulla, o similar. Però com que això del Concurs és una collonada i ningú no hi va a concursar, sinó a fer el que ha de fer, que acostuma a ser una de les millors actuacions de la temporada per a la colla, doncs nosaltres també anàvem a fer el màxim, independentment que ens estiguéssim jugant el primer lloc. En efecte: tiràvem la torre en repetició; si no la podíem carregar, quedaríem penúltims o una cosa així, però si hi fèiem l'aleta seríem els primers folgadament, amb més de 300 punts de diferència respecte a la segona. Hi havia gent a la colla que no sabia ni que havíem guanyat després de la torre, perquè no tenen gaire idea de quant valen els castells en «punts» o de la seva dificultat relativa. En fi, que jo ho tenia força clar, i també tenia clar que havíem de repetir la torre, perquè la tenim bé i només és qüestió de nervis que no l'haguem descarregada.

La torre va pujar bé, diu la Roser Llagostera que una mica massa lenta i que per això no va poder suportar la sortida de canalla. La meva impressió, en primera línia de la pinya, tocant les cames dels segons fent de vent petit (un primer vent més baix que el segon vent), era que havíem pogut parar bé la primera sotragada típica mentre travessa la canalla; aleshores, però, sense avisar, va petar quan ja semblava que havia passat el pitjor. Vist al vídeo, semblava que queia força inopinadament, en tot cas haurem de seguir treballant-hi, tirar-la més a plaça i agafar confiança.

Vem acabar amb un vano de cinc i estàvem molt contents. El tres per sota ens va donar la confiança que ens havia pres el primer intent de torre (que vist al vídeo estava molt i molt maca i per descarregar-lo). Carregar la torre, després de Montblanc, va demostrar que la colla ha anat madurant molt aquests anys amb el tema de les llenyes en particular, però d'això ja en vaig parlar fa poc. Ahir trobo que vem tornar a fer un pas endavant com a colla, cosa que m'omplia de satisfacció. La millor actuació de la nostra història (cada any és millor que l'anterior) és el reflex de la vitalitat de la colla.

Finalment, ja ho han dit sobretot el Bargalló i l'Efrén, però la col·laboració entre colles va ser impressionant, com exemplifica l'anècdota que refereix l'Efrén: els Nois de la Torre, que anaven en primera posició al Concur7, van venir a fer-nos pinya en la segona torre sembla que en massa, cosa que no vaig veure perquè estava de vent petit. Tot plegat fa absurd que aquesta actuació s'anomeni «concurs», perquè és més aviat una trobada de germanor de colles de set. Podies anar a parlar amb castellers d'altres colles distesament, l'ambient era més o menys festiu, etcètera. També volia col·locar per aquí la col·laboració amb Minyons de l'Arboç, que ens fèiem pinya mútuament, després de Montblanc; per cert, una molt bona actuació dels arbocencs, em van sorprendre gratament. D'altra banda, no tinc gaires ganes de comentar la resta de colles, molt bé Poble-sec (amb 250 camises a plaça, tenen un potencial enorme, han canviat moltíssim en poc temps) i els Nois de la Torre. Bé per a la Jove de l'Hospitalet, que va fer 3 i 4de7 més 3de7a, posant-se, així, per davant dels Castellers de Cornellà en el panorama comarcal (en tot cas, tenien poquíssima pinya; vaig veure en primera línia el 3de7a i em feia patir moltíssim). Va ser el primer cop que actuàvem amb la Jove de Barcelona i amb Salats de Súria, i etcètera.

En resum, molt bona jornada castellera, un ambient molt maco malgrat el «concurs», uns calerons que ens aniran bé per als comptes de la colla, que van una mica eixuts, i festa grossa a la closca després. La colla més unida que mai i més madura que mai, i ara que em posaria a escriure cursilades si no em refrenés. Molt feliç de ser dels Castellers d'Esplugues i de ser casteller, i paro.

Doncs ja gairebé ha passat Festa Major i em sento bastant estrany per com han anat tot aquests dies i no tinc ganes d'escriure cap crònica, però ho faré perquè si no la poca memòria que tinc m'ho farà oblidar tot en quatre dies.

Diguem que Festa Major va començar dijous. L'assaig va ser molt estrany; el Ramon Rovira havia mort al matí i estàvem suposo que commocionats, que és un verb que no he sabut mai gaire què vol dir. L'assaig va anar relativament bé, amb bones proves de torre i quatre i tres per sota, i amb molts Minyons de Terrassa a la Nau fent pinya amb nosaltres, no hi ha paraules per agrair-los el seu gest. Després vem estar fent un moscatell al Brillas i al final vaig plegar molt tard, a les barraques de dalt.

Divendres era el dia del Pregó. Vaig estar bevent el licor de ginjoler i molta birra mentre s'anaven tancant pinyes de pilar fins a l'Ajuntament, on vem entrar amb un pilar caminant que girava molts cops, jo no els havia vist fer mai així, a la nostra colla o, si més no, no amb aquesta velocitat. El pregoner va dir el que havia de dir (era el director de l'Isidre Martí) i va començar el Ferro Ferro, que va ser molt divertit com sempre. D'allí va sortir el cercatasques, aquest cop amb correfoc de Boc de Biterna, que va estar molt bé (Birrabusters) i que ens va deixar al parc de les Tres Esplugues, on vaig seguir bevent fins que, en un moment donat, vaig aparèixer al meu llit; vaig obrir els ulls i ja era de dia.

Dissabte seguia sent un dia molt i molt estrany. Quan em vaig llevar vaig anar a votar a les primàries d'ERC i quan vaig tornar a Esplugues vaig passar pel Brillas per la paella de Festa Major; cap a quarts de quatre vem enfilar cap a l'Arboç pel funeral del Ramon; hi havia moltes colles i l'ambient era de germanor entre tothom. Aleshores, pel que he sentit, els de Vilafranca van començar a bellugar fils, a la mateixa plaça, per rebentar la Coordinadora, mentre que, pel que tinc entès, una certa mala maror pel comunicat de la CCCC s'escampava, però d'això val més que no en digui res.

En tornar al poble vem fer la Prediada, que va ser força fastigosa. Vem descarregar un 3de6s que no sé ni per què el vem fer si en fem cada dia a l'assaig tants com volem. En segona ronda vem fer el 4de7, que no tinc ni idea de com va anar; jo, des de l'agulla, el vaig veure bé. En tercera ronda desmuntàvem dos cops seguits el 3de7a, primer per un problema amb una agulla, després diria que per un problema de canalla. Saltàvem ronda i acabàvem amb una mena de pilar de quatre amb folre per a la canalla que va servir perquè anés a buscar la primera birra. Mentrestant, el Barça ja anava 6 a 0.

La nit de dissabte va ser força tranquil·la malgrat que vaig acabar bastant tard. Vaig passar pel sopar de Bastoners, on tocava un grup de folk que es diu la Carxofa i no sé què, que estaven molt bé; em va agradar molt l'ambient. Van acabar amb garrotins, la meva dosi anual garrotinera de Festa Major va ser sadollada. Passava per les Tres Esplugues i alabat sia déu.

DSC08040Ahir, doncs, era l'actuació de Festa Major. Vem sortir en cercavila des del Brillas; jo sempre hi arribo tard, quan ja són per l'Ajuntament. Anaven els Diables i els Atabalats i van cremar i fer una mica de soroll. Va entrar el nostre espectacular pilar caminant i girat, que jo encara flipo, i les tres colles vem aixecar un pilar de dol. El dia era força gris, força fresc, i la pluja ens esperava. Obríem amb un 5de7 on jo entrava de baix per primer cop en algunes actuacions; m'hi vaig trobar còmode i el 5, pel que sé, també es va trobar còmode, em penso que em van dir que només hi havia algun desajust per la banda del 3. En les dues rondes següents fèiem 4de7a i 3de7a, en general força bé. El Jordi va fer girar el pilar de l'últim castell, com espolsant els pocs dubtes que hi haguessin pogut aparèixer el dia abans. Vem acabar amb un vano de 5 molt maco.

Pel que fa a les altres colles, no tinc ganes d'escriure i això m'està quedant massa llarg. Només vull destacar que els Minyons de Terrassa van fer, per fi, Esplugues plaça de 9 amb un 3de9f molt maco, i que són una colla de puta mare. I també estaria bé agrair als Borinots el seu suport i a tot el món casteller en general, per tot el que he anat sentit.

Doncs després de tot això vem menjar paella per dinar, mentre la pluja escampava i tal. Jo vaig anar bevent birra amb velocitat de no arribar a la nit; vaig pensar que aniria a casa a descansar una estona per pujar a barraques cap a les dotze o la una, però si vaig posar el despertador no em va sonar o el vaig apagar sense fer-ne cas. El cas és que m'he llevat avui a les 7 del matí, jo, que ni estudio ni treballo. Temps de vacances.

Temps de vacances, també, per a la Colla. Divendres hi torna a haver assaig. La Festa Major ha passat força ràpid, gairebé ni me n'he adonat, mig temps sedat i l'altre mig fent castells. Els reptes per Festes, lògicament, s'han quedat a l'aigüera; pel Concur7 ja veurem què podem fer, espero que ens vagi bé i que tinguem una mica de sort d'una puta vegada, mecagondéu.

Fotos: Prediada i Diada.

Onze de Setembre a Monblanc, 2011

| No Comments

DSC07922

Actuació ahir a Montblanc, feia un any o dos que no hi anàvem i jo ja m'hi havia acostumat. Sempre actuàvem en un cantó de la plaça, però ahir ens van posar a l'altre, on anava abans la Vella quan hi anava, deu ser que és el lloc reservat per a la colla «gran». Nosaltres estàvem força eufòrics per un assaig de divendres amb moltíssima gent i amb la Closca, el local social, reformat i reestrenat. Havíem descarregat la torre de set sencera a assaig i les proves de 4de8 van anar força bé, però així i tot jo no esperava que provéssim la torre a Montblanc. En Jaume I sembla que ho tenia molt clar, jo ni m'ho havia plantejat (bé, ho havia plantejat una mica en conya).

Doncs així estava jo fent fotos per la plaça abans de començar, que en principi era a dos quarts d'una però es va endarrerir fins a la una, de forma sospitosa. Vem obrir amb dos pilars de quatre, on s'estrenava el Pau a segons; vaig estar a punt de colar-hi l'estelada però en principi la deixàvem per al final --un final que mai no va arribar, ai las!

Érem els primers en l'ordre d'actuació i fèiem d'entrada el típic 5de7, que era el novè de la temporada i el castell de set 250 de la nostra història, segons les estadístiques. El 5 va anar bé, com acostuma a anar; diuen que una mica desquadrat al tres, però molt parat i ben defensat. Mentre les altres colles anaven fent la seva (un 3de7 enorme dels Minyons de l'Arboç, un 3de6 relativament maco dels Torraires) la Tècnica es reunia i el cap de colla ens anunciava després el 2de7 a segona ronda. Doncs apa, el nostre cim el teníem davant per davant a una sola ronda de distància.

Com deia en Jaume I, com que ens hi havíem d'enfrontar més aviat o més tard, i com que l'havíem descarregat a l'assaig de forma molt folgada i les proves netes i amb pinya havien anat bé, doncs per tot plegat sembla que tocava portar-la a plaça. Jo sóc del parer que la torre com que és molt puta el més probable és que amb els primers intents et vagis fotent patacades, i si acabes prenent-li la mida i calmant els nervis, al final es descarrega. O almenys és la impressió que em fa la torre a la nostra colla. Ahir, pel que he vist als vídeos i a les fotos, pujava força bé de mides i parada, però en un moment fatídic, el típic quan es col·loquen acotxador i enxaneta, es va entregirar de la hòstia per terços o quarts i va esclatar. Però jo no ho sé perquè ho he vist malament al vídeo i les fotos tampoc no il·lustren gaire res.

Les llenyes de torre, a més a més, són també força putes, i la caiguda, a banda de deixar alguns contusionats a la colla, va agafar molt malament un casteller de l'Arboç, que va haver de marxar amb helicòpter a la Vall d'Hebron; és família d'un membre de la nostra colla i tot plegat va enrarir molt l'ambient. Com la torre del Clot de fa dos anys, que va quedar carregada, enguany també ha estat més aviat un funeral, però les causes són diferents i jo trobo que la Colla no es quedarà diguem-ne estancada com fa dues temporades. Ara caldrà veure com reaccionem a assaig i com ens va Festa Major. En fi, aviam com evoluciona tot plegat, jo estic en el punt aquell que no sé què pensar, a l'expectativa.

Fotos.

DSC07934

Sang Fèlix 2011

| No Comments

Diada de Sant Fèlix avui. Enguany no hi he anat amb bici perquè la tinc un altre cop esgavellada, així que via autopista saltant-se els peatges hem arribat a les dotze tocades i hem entrat a la plaça de la Vila just quan els Falcons feien el típic pilar de 6. L'han carregat, i quan els quedava poc per descarregar-lo s'ha trencat.

Hem ocupat el nostre lloc habitual, a la façana de l'Ajuntament entre les pinyes de la Joves i els Minyons. Els primers en l'ordre d'actuació eren els Verds, que volien fer per avui la torre de nou sense manilles. Han començat amb un quatre de nou amb l'agulla que és el seu castell insígnia però que aquest cop ha pujat molt nerviós, s'ha tancat molt per dalt i crec recordar que el pilar del mig ha brandat força. En tot cas, si aquest castellàs, que és molt complicat però que tenien molt apamat, ha anat així, semblava que les vibracions no eren les millors.

Per això tirar el 2de9f sense manilles semblava una mica agosarat; si el repte hagués estat descarregar per fi el 3de10fm, suposo que l'haurien d'haver avançat una ronda. El cas és que la torre ha cedit molt aviat, amb el Català de l'Any a terços que ha petat a la primera, i un folre que feia figa. La impressió era que havia quedat a anys llum de ser descarregat; a més, sembla ser que tenen no sé quins problemes amb la canalla (n'hauran d'anar a buscar...), i en fi, que no era el dia. En repetició l'han descarregat amb les manilles usuals, però amb molts més problemes que dos dies abans a l'Arboç.

D'aquesta manera semblava que l'intent clàssic de 3de10 per Sant Fèlix no acabaria de reeixir. I en efecte, ha pujat amb molt de bellugueig que feia suposar que no el descarregarien i, a més a més, l'enxaneta s'ha fet enrere davant el pasme de la plaça, que no s'ho acabava de creure. Mentre el desmuntaven (l'aixecadora no sé si s'hi havia acabat de posar, si més no gairebé hi era) va tornar a fer llenya. Un intent que, com el de la torre, per un motiu diferent, va quedar lluny. És un clàssic el 3de10 de Sant Fèlix i la conya al voltant d'aquest castell s'eternitza.

En repetició han fet un 3de9f normal; no sé si els havia vist mai per Sant Fèlix amb un castell que no fos de gamma extra, tampoc no hi he anat cada any i tinc poca memòria. En pilars, el de 8, que com sempre ha estat un pepinarro.

Seguien en l'ordre d'actuació els Minyons de Terrassa, que obrien amb un 3de9f molt maco, i seguien amb un 2de9fm espectacular, molt millor que el dels verds, que els ha fet exultar. Jo he entrat en totes les seves pinyes i per tant no els he vist gaire i no puc opinar. Val a dir que els Minyons solien tenir molt mala sort a Sant Fèlix sobretot amb aquest castell; sembla un molt bon any per als malves. En tercera ronda han tirat el 4de9f, que sembla que pujava malament de mides, amb dos rengles molt separats, i que ha calgut lluitar fins al darrer alè ben estrènuament. I en pilars provaven el de 8, que tampoc no sé gaire com ha evolucionat però pel que tinc entès fins fa poc en tenien molts més problemes. No l'he vist però sembla que ha pujat molt girat i que l'han mantingut gairebé fins al final, quan s'ha esberlat abans que l'enxaneta hi posés el segon peu. Llàstima, però en termes generals sembla que els Minyons van a tota canya i que tenen encara molt més camp per córrer. És una gran notícia...

La Colla Joves, que porta un any molt irregular, segueixen a poc a poc la seva remuntada vermella i avui han pogut per fi fer l'aleta a dos castells de nou. El primer tres de nou no l'he vist perquè era a la pinya, però semblava molt esverat i s'ha trencat a la sortida de la canalla, que havia dubtat abans de fer l'aleta. En segona ronda han agafat forces amb un 2de8f prou maco, descartant el 5de8 per qüestió de baixes i per la llenya de l'Arboç, segurament. Han acabat carregant un 4de9f molt bellugat sobretot a la descarregada, que per poc que hagués aguantat una mica més s'hauria descarregat; tanmateix, quan els sisens havien de baixar ha petat. La Joves, doncs, va una mica erràtica, sembla que amb moltes baixes, però tenen encara la segona part de la temporada per remuntar.

La Colla Vella, per la seva banda, estan molt més assenyats que altres anys i es nota: han descarregat els mateixos castells que només han carregat els rivals vallencs força folgadament, sobretot el 4. En tercera ronda han fet el 9de8, que diuen que és de gamma extra però que a mi em sembla una collonada. És espectacular i segurament que molt difícil, però bé. Han plegat amb el pilar de set, que ha petat a la davallada bàsicament perquè el quint s'esquena molt i pren una postura que facilita que acotxadora i enxaneta saltin enlaire; potser no és cosa seva, però des de la meva ignorància em semblava evident.

En fi, la Vella molt bé, Minyons també, llàstima del pilar, la Joves remuntant de mica en mica però molt a poc a poc, mentre que la millor colla del món ha tornat a ensopegar amb les mateixes pedres i m'ha deixat, si més no a mi, un cert neguit: problemes amb la canalla, amb el pilar, amb les manilles a la torre i l'espina cada cop més clavada del 3de10. Són només les meves sensacions i no sé quines en deuen ser les seves, segur que estan molt contents d'haver descarregat el 25è Pde8 i tota la pesca, però en fi, me'n vaig a assaig que hem de fer nosaltres el 4de8.

PD. Vistos els resultats de Sant Ramon, és evident que cal matisar el paper dels lagartos. No he vist els castells, només he llegit Twitter, però el fet que hagin descarregat la segona torre de vuit (sense folre) de la història (la primera la vaig veure un Sant Fèlix de no sé quan) ja diu molt dels verds. Han fet també el 4de9fa, sembla que després d'un intent desmuntat (cosa que segons com podria anar en sintonia amb alguns neguits d'ahir), i han acabat amb el pilar de vuit; en primera ronda feien el 3de9f. Per molt imbècil que em sembli el tarannà general de la colla i tota la pesca, segurament és aquest tarannà el que els fa fer aquests castells i que la resta els gaudim amb una mica de gust agredolç, allò de dir: com en són d'idiotes però que bé que ho fan.

Festes de l'Arboç 2011

| No Comments

Dissabte arribava a l'Arboç a quarts de deu, més o menys, amb la línia R4 de Renfe, procedent de Cornellà, enllestint El mar de Banville. El matí de dissabte havia estat dur, havia dormit poc després de passar per Sants la nit abans i havia hagut d'ensenyar la meva feina --la deixo-- al noi nou, que és també de castells, amb la veu cada cop més perduda. Vaig descansar i vaig avançar la lectura i al final, com sempre, vaig decidir a darrera hora d'anar a l'Arboç. Ho hauria d'haver resolt abans, però entre que no m'entero de les coses i que sóc un cagadubtes, així anem. Vaig començar Odisseu de Bartra i el tren es va aturar a la meva destinació.

El cas és que vaig aterrar a l'Arboç enmig de l'actuació en solitari dels Minyons a la plaça de la Vila. El tren et deixa en una mena de polígon industrial i amb la meva mala orientació em pensava que no hi arribaria mai, però seguint la il·luminació de la Giralda no vaig trigar a penetrar pel centre de la vila. Trobo que estava molt solitària i espectral. Al camp de futbol feien proves de so que reverberaven pels carrers deserts i... bé, stop.

L'actuació de vigílies dels Minyons de l'Arboç va ser erràtica i dubitativa i no deixava gaire bons averanys per l'endemà. No conec exactament la trajectòria d'aquesta colla, que ha estat capaç d'intentar un 4de8 aquesta temporada però que ahir a la seva Diada van acabar amb el 3de7 com a millor castell. Dissabte van protagonitzar un recital d'intents desmuntats, amb la canalla molt esporugida, i uns castells molt feixucs que semblaven proves per al 4de8, amb mides desfetes i una aroma general que apuntava que no ens trobàvem precisament davant una colla gaire seriosa. Semblen els típics de zona tradicional que fan les coses per collons i tradició sense gaire tècnica ni ordre, un esglaó per damunt dels Torraires.

Després de veure el seu pilar de 5 vam anar a sopar al carrer amb amics de tota la vida de l'Arboç del Pau i la resta de cargolins que hi érem, que hi han anat moltes vegades seguides. Quan gairebé havíem acabat va començar el castell de focs i, després de recollir una mica i fer uns gintonets a casa els avis del Pau, vam anar als concerts al camp de futbol. Hi tocaven dos grups de festa major típica, un d'ska de l'Arboç que ho feien força bé i després la Gossa Sorda, força coneguts dins el mundet. Després tocava Lilith, una mena de hard rock castellà amb una cantant rossa de líder que no és que m'agradin molt però estaven bé i van mantenir-me encès fins a les 6 de la matinada, en què la Xaranga ens havia de dur a allò anomenat empalmada. La major part de la gent havia desfilat cap a una altra banda, atès que Lilith, sinistre súcube de la nit, els havia foragitat.

Vam anar travessant els carrers escurant els darrers xarrups dels beures que venia, entre d'altres, l'alcalde de l'Arboç, fins que vam aturar-nos en un lloc on punxaven música paxanguera de merda amb una dona semidespullada que ballava com en una discoteca. Quan vam arribar van fer el Fly on the wings of love i després el Flying free de Pont Aeri, i quan semblava que no podia ser pitjor, van posar-hi la Fiesta pagana. Poc després van donar per enllestida la merda i la xaranga va prosseguir la seva via, amb molta més gent, però nosaltres vam tombar cap a casa els avis a dormir, que ja vorejàvem les 7.

Vaig llevar-me una hora abans per veure els balls a la plaça de la Vila i els versots. Tot això ho havia vist feia alguns anys i tenia ganes de tornar-ho a veure, dins el marc general, i etcètera. Els balls van ser com sempre i els versots van posar-hi foc; els recordava més bons, però comparats amb el que conec de més a prop van ser molt bons. Hi havia molta canya contra el nou ajuntament, que és un pacte del PSC amb el regidor solitari del PP, i amb molts regidors de fora el poble. Un pobre diable va deixar anar un rotllo impressionant sobre alcohòlics anònims amb una Moritz penjada del pal, un altre es va acomiadar després de no sé si 40 carretillades, etc. El més divertit va ser un a dues veus, en què un diable dedicava uns versots al del PP mentre que el segon els traduïa lliurement al castellà, de forma genial. Un cop tot passat va començar l'actuació castellera.

Pel que fa als castells, per no allargassar-me massa, esmentaré en general cada colla. L'actuació va ser ràpida i amb dues colles reforçades i dues afeblides. Els Minyons de l'Arboç van repetir les sensacions del dia abans amb un intent desmuntat de 5de7 bastant fluix, uns castells molt grossos i amb mides molt dolentes i una forma de quadrar els castells i muntar la pinya molt anàrquica. Van acabar amb 3de7 i un 4de7 descarregat després d'un altre intent desmuntat. La Colla Joves també sembla que va mancada de confiança i de camises; van descarregar d'entrada el 2de8f per caure tot seguit amb el 5de8, un castell que havien aconseguit consolidar després d'una llenya xunga per Sant Fèlix de fa un grapat d'anys. El 5, que el teníem davant, va alçar-se més o menys bé, però a la davallada la tremolor va ser constant i, malgrat la ràpida baixada de la canalla, va petar per la part jussana de la torre, que estava molt malament. Hi ha un corrent d'opinió que afirma que la caiguda va ser per les presses de la canalla, però jo no el comparteixo. En fi, que després de la patacada van descarregar un 3de8 sense gaires problemes, i per acabar van fer un pilar de 5 amb el segon en una posició molt estranya que em feia patir una mica.

Pel que fa a la Colla Vella, enguany han començat amb molt més seny que els darrers anys i, sense forçar en excés, estan preparant molt millor els seus castells, cosa que es tradueix en unes construccions força segures malgrat que de vegades vellegin un xic. Per exemple, el seu 5de8, que estava més o menys tan ferm com el de la Joves, però que a la descarregada es va poder aguantar molt millor. En segona ronda van descarregar el 3de9f, que va donar molt bones sensacions, i van acabar amb el 4de8 amb una alineació que, pel que conec, tenia moltes novetats. La veritat és que la Vella està molt millor que la Joves, i ja veurem si hi ha remuntada vermella. D'entrada, ja veurem què fan per Sant Fèlix; els muixerrillos amb prou feines podran fer la clàssica de 9, mentre que l'altra colla té molt més repertori i molta més corda.

Finalment, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que són fastigosament bons i fastigosos en general. Van començar amb un 3de9f parat com una puta pedra, perfecte, com si fos fàcil, i van seguir amb la que em diuen que és la quarta torre de 9 de l'any, sembla que el rècord històric abans de Sant Fèlix. Recordo un any que en van fer moltíssimes, no sé si 10 o 12 o potser m'ho estic inventant, aviam quantes en fan enguany. Aquesta torre va començar brandant una mica per folre i manilles, amb una soca arreplegada per tota la plaça i entaforada sota el folre, com ja és habitual. Mentre es dedicaven a fer això, va passar el Català de l'Any cridant perquè el deixéssim passar i al primer peu, amunt. Malgrat el típic moviment de balandreig, la torre es va fer amb una solidesa insultant i espectacular, i es va descarregar també com si fos la cosa més senzilla del món. Aleshores van començar a bramar els seus càntics hooliganescos, amb la incorporació nova d'un «uh-uh-uh» que es fon d'allò més bé amb els xiulets d'una part de la plaça que troba que semblen idiotes. Val a dir que mentre ells feien el mico, la Gloriosa Colla Vella since 1801 muntava les seves pinyes, un parell de les quals vam veure davant per davant en un balcó de la plaça gràcies als contactes del Pau, que té família a cada carrer del poble. En fi, van plegar amb un 4de9f també espectacular, i un pilar de 7 sense cap mena d'entrebanc, i és que són fastigosament bons...

Un cop acabada l'actuació vam anar a dinar. La mare del Pau muntava un tiberi també espectacular, amb no sé quants plats i alts contactes del món culinari, tot i que jo anava a dormir a casa els avis. Hi vaig tornar, amb una mica més de veu, per fer el gintònic, i aleshores vam veure passar la cercavila, amb tots els balls típics. Vam netejar una mica la casa dels avis, moment en què l'Anna es va quedar atrapada a l'ascensor intern de la casa; abans que s'estengués el pànic claustrofòbic i el drama sentimental amb el Jonàs adreçant-li mots amorosos, va aparèixer el germà del Pau amb la clau de l'ascensor i va poder sortir just quan deia que estava a punt de despullar-se perquè hi feia molta calor. Va ser el moment en què vaig mirar pel balcó i vaig veure que hi havia un escamot cargolí a la plaça sopant i prenent unes birres. I tot seguit vam anar a veure els actes de la carretillada.

Jo no hi havia estat mai i era una cosa que em venia força de gust presenciar. Van encendre l'església, postal magnífica amb focs artificials i tota la pesca que en tot cas trobo que en esguard de la crema de la catedral de Sant Feliu queda una mica enrere. El Pau ens menava cientment per estar sempre a primera fila en cada episodi; vam poder contemplar els balls en un lloc privilegiat, amb els bastoners picant que feia goig i el ball de pastorets, els quals van pronunciar uns versots. Abans, el ball de gitanes, que dansaven amb moltíssima traça, també van dir els seus versos, en un dels quals un gitano va demanar a una pastoreta de rínxols suaus que es casés amb ell. Em vaig emocionar i tot. Tot plegat era molt típic i molt maco; els versots, si tenen mala hòstia, sempre és constructiva i dirigida, bàsicament, contra l'Ajuntament --quina diferència.

Vam agafar lloc a una distància mitjana de la carretillada. Després del ball parlat amb els 10 manaments i el pecats capitals i l'arcàngel i tota la pesca, vaig veure per primer cop aquest espectacle infernal de foc i tenebres. Com que estàvem una mica lluny només ens queia el plugim constant de cendres; realment espectacular.

I així, després de tot plegat, vaig tornar amb el Paco en cotxe, gairebé mut, molt cansat i una mica begut, i a casa a descansar...

FM de Gràcia, 2011

| No Comments

Després de visitar les festes de Gràcia una nit que es va fer dia en què havia de treballar al matí, avui he passat al migdia per veure una actuació que acostumo a no perdre'm cap any, tot i que de vegades faig campana.

No sé ben bé quines colles hi van cada any, però la Vella és força constant i em penso que la Jove de Tarragona també. Altres anys hi havien anat els Minyons, que avui eren a Igualada amb els Moixiganguers, els quals han fet l'aleta al seu tercer 4de8 de la història, el primer d'aquesta temporada i el segon consecutiu que queda en carregat. Com que van a molt bon ritme és segur que en faran més aquesta temporada i que el tornaran a descarregar. Va ser la primera colla que ho va fer al primer intent, l'any passat si fa no fa després d'estiu.

Però tot i que l'actuació d'Igualada ha estat bé, Gràcia està a 20 minuts amb bici, malgrat la calor i el munt de guiris de merda a la plaça de la Vila. És una actuació que compta també amb molts rodaplaces habituals; tot i que no n'he buscat, n'he trobat uns quants, com si fossin cargols. El Pau m'ha trobat a mi i hem anat a un racó amb ombra, just al costat de la Vella, amb uns quants cargolins més.

No he apuntat res i no he tingut ganes de fer fotos així que només diré les meves impressions. Els de Gràcia han començat amb el 4de8, que en general ha anat molt bé, amb algun problema poc important conseqüència bàsicament d'una acotxadora molt petita i molt lenta, i en segona ronda han provat la seva inèdita 2de8f. Ha pujat força ferma però amb dosos col·locats ja es veia que només la carregarien. N'han fet l'aleta i han començat a baixar, i llavors tot ha trontollat molt i ha acabat petant per segons/terços. Han acabat amb el 3de8, que diria que l'han hagut de defensar una mica a la baixada. Un cop a baix, els graciencs estaven eufòrics. Gràcia és una colla que sempre m'ha agradat i que, a més, té molts ganàpies.

Pel que fa a la Vella, com que la teníem al costat podíem veure com tremolaven els seus castells en primera línia d'esquitx. Han començat amb un 5de8 típicament vellejat, que saps que el descarregaran malgrat que estava fet una pena. Han continuat amb el 3de8, que en comparació ha estat una roca, i han acabat amb un intempestiu 9de7, que no sé si és per fer-lo d'un pis més a Sant Fèlix o per quina raó l'han fet, amb tres enxanetes i tal. El cas és que hagi estat pel que hagi estat, ha estat l'única colla a plaça que no ha fet l'aleta a tres castells de 8. Així i tot, segons les puntuacions dels collons, han fet uns 100 punts més que Gràcia.

També hi actuava la Jove de Tarragona, que han fet el 3de8 en primera ronda, en segona un 5de8 molt més parat que el de la Vella, i per acabar una torre de 8 també força maca; a plaça he sentit el típic comentari de «una mica entregirada», però ben aguantada en la descarregada. Els tarragonins venien d'haver fet per Sant Magí 3 i 4de9 i per tant això d'avui no els ha representat gaires complicacions. Ara veig que la Jove porta almenys tres cops seguits venint a Gràcia i que la Vella en feia almenys dos que no venia.

Totes les colles han acabat amb pilars de 5.

Així que he pres la bici i he tornat a casa; entre dos i tres quarts de tres hi arribava. Una actuació molt ràpida en què hem vist fer Història, que ha produït un rau-rau i mal de panxa a la Júlia. D'aquí un mes ens toca a nosaltres, aviam si llavors no tenim mal de panxa...

Diada del Gall, 2011

| No Comments

DSC07783

Ahir acabàvem la primera meitat de la temporada per festes del Gall. Després de la ressaca de Santa Magda, l'actuació era tranquil·leta davant la biblioteca, l'airet era fresc i patapam.

Com que se suposa que el juriol és el #mesnegre i que al Gall sempre som molt pocs, s'havia plantejat una actuació com el dia, tranquil·leta. Els castells ens van anar força bé i no hi ha gaire res a destacar, els tenim apamats fins el tedi existencial. El primer era el quatre amb agulla, el pilar del qual el Jordi va fer girar. En general, no em feia la impressió que el pilar del mig anés sobrat. En segona ronda també expedíem el 3 amb agulla, que com sempre tenia el baix de l'agulla girat i en general el tres no s'assemblava gens a un triangle equilàter. Al vídeo el tres semblava que es bellugava tota l'estona, tot i que a plaça va semblar que el matéssim sense resistència. El pilar del mig va fer-lo girar el Jordi un altre cop, tot i que aquesta vegada a mi em semblava que anava molt més curt que el primer. Com que el tres i el baix sempre estan girats, a mi em costa fer de lateral al pilar i tot això. En tercera ronda tocava un quatre de set «feixuc», nova raça de quatres que tiranitzen les places blau elèctric. Aquesta vegada va pujar molt més quadrat que els anteriors, malgrat que les agulles tornàvem a estar dos a dos estil rectangle (lluny d'un quadrat perfecte...). La geometria euclidiana no és el nostre fort. Els Saballuts em deien que havien vist molt bé el quatre i que aviam si el tirem de vuit d'una puta vegada. És cert. D'altra banda, una crossa estava poc falcada i va demanar que li donguessin pel radere. Va ser el moment divertit de la tarda.

Acabàvem amb dos pilars de cinc simultanis, notícia històrica que no es va valorar gaire, ahir. Tot i que estava cantat que ho faríem, també és veritat que és el primer cop a la vida que ho aconseguim. Potser és una tonteria, o potser no, jo ho vaig valorar força. Val a dir, també, que el pilar nou va estar més parat que l'antic. De fet, l'antic, amb la Gemma pujant-hi, era exactament el mateix que el primer d'aquesta nova època de pilars que vem encetar diria que també al Gall fa tres o quatre anys, un pilar que ens va quedar només carregat. Potser m'ho estic inventant, això, no tinc ganes de documentar-me. De fet, sóc un pur indocumentat.

Doncs això, els Saballuts, que estan assajant per la seva Festa Major el 2de8f i el Pde6, ens deien que estem molt bé, que estem fent una temporada de puta mare i que al setembre quan lliguem un parell d'assajos bons i el travessem quatre cops més net, ja el tindrem i que serà només qüestió de confiança, «de coco», diuen. Ja veurem, en aquesta colla els nervis acostumen a passar factura.

Pel que fa als Saballuts, per alguna raó havien volgut venir a actuar amb nosaltres en l'última actuació de la primera part de la temporada. Van començar amb un cinc de set que anava sobrat i tot i que no m'hi vaig fixar gaire vaig veure que de mides no acabava de ser modèlic, amb alguns rengles més oberts que d'altres, etc. En segona ronda provaven una torre de set que, segons em van explicar, tenia canvis com a mínim a quarts i em sembla que també a segons. El cas és que es va obrir força per terços i en més d'un moment el vaig veure perillar. I van plegar amb un simple 4de7, que tampoc no acabava de ser maco, amb uns quarts molt lleugers i blabla. Pilar de cinc per comiat.

Els Torraires, per la seva banda, em van sorprendre gratament fent castells i fent-los bé. És el primer cop que els veig acabar una actuació completa sense intents desmuntats ni terços totalment contorsionats. Si perdem l'èpica de Montblanc, què ens quedarà? Veure com es mata la Vella a la plaça del Blat? El cas és que van fer 3de6, 3de6a, 4de6 i Pde4, amb més o menys dificultats, però prou bé.

Aleshores, després de fer l'entrepà i enraonar una estona, vem tirar cap a la closca a veure els vídeos del cap de setmana i despedi'ns-e. S'acaba això i ja veurem què recollim en temps de verema. De moment, molt bé. Aquest cony d'agost em fa molta mandra, podria no existir.

Fotos.

Festes de Santa Magdalena, 2011

| No Comments

DSC07600Les festes de Santa Magda són les més maques d'Esplugues, tot i que pel que fa a gresca guanya Sant Mateu. El cas és que el rotllo folki d'aquests dies posen molt de color a tot plegat, un factor que enguany s'ha potenciat força. Des de la colla s'havia volgut donar més volada a Santa Magda, patrona d'Esplugues, i des de la Coordinadora s'havia estat parlant d'això des de feia temps. Es volia organitzar la cosa al voltant dels actes d'ahir, amb la Processó del Ferro (m'agradava més Ferro Crucis, a mi) com a punt central. Finalment, els Diables no han volgut participar-hi (o no han pogut, tant és això) i la processó no m'ha semblat especialment blasfema ni gaire semblant a un via crucis ortodox (em pensava que hi hauria més paròdia religiosa i més consciència general), però ha estat de puta mare i esperem que tingui continuitat. Jo, per part meva, tinc el cap molt espès.

Santa Magdalena és el dia 22. Jo sortia tard de la feina i arribava quan estaven fent el pilar al mig de Laureà Miró. Sembla que tot va anar com sempre, amb l'homenatge al ginjoler de sempre i un ball del babau suposo que més lluït per tal com han estat fent tallers perquè més gent el conegui. Bé, pel que fa a castells, tot ha anat rodat; em diu el Lluís, cap de trons, que tots els pilars tenien alineacions diferents. En vem fer sembla que tres caminant i quatre de normals. El de davant de l'església aquest any no va caure, mentre els diables feien comèdia. Després, en els versots, els vaig veure una mica transitant per galàxies desconegudes amb òrbites molt excèntriques.

El nostre pilar a l'església el vaig veure per segon any consecutiu fora de la pinya i em vaig poder dedicar a mirar-lo des de l'altar, fent fotos. Vaig fixar-me en l'ovació de la parròquia, és una cosa desmesurada. El pilar el feia en Jaume I, que em penso que feia anys que no pujava a cap pilar fins aquesta temporada. D'altra banda, el tema de l'ofrena floral va ser diferent, amb un clavellet per nen (i nena) i els que sobraven els portava altra gent, com ara l'Estrella. Tot plegat, molt bonic i etcètera. I el centre de flors, oh meravella.

DSC07616Pel que fa als versots, jo m'esperava que castells rebéssim perquè l'any passat no ens van dir res i tenien feina acumulada. Ara bé, com tothom sap, hi han formes i formes i com que alguns es pensen que tenen la veritat absoluta es deuen creure amb el dret de cantar aquestes «veritats» amb una estridència eixordadora. És a dir, sense una mínima elegància, una crítica barroera visceral amb noms i cognoms de vol gallinaci i molta mala hòstia, purament destructiva.

I com que sabia que rebríem, estava a punt amb paper i boli per apuntar. Tot just sortir de l'església els diables feien un pilar amb nines inflables lligades a un pal mentre el Jofre amb el micro cantava les gestes dels Cargolins, com ara el pilar al casal de la Guàrdia Civil de Torrepacheco de fa 10 anys, la foto dels polítics i altres coses, com ara un pilar que vem fer als detinguts del Caufec fa sis anys i el pilar segons ells hipòcrita per les assemblees dels indignats dels collons. Què serà el proper, un pilar al Bernabeu? Això ja ho deia la primera que va sortir a recitar els versots, que ara no recordo com es diu. Aquesta noia ens recordava que «azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón», i acabava desitjant-nos sort amb el 4de8.

El Pastor sortia després i feia d'advocat «dels altres»: entitats, Ajuntament i mossèn. Venia a dir que si algú critiqués els Diables com ells critiquen la gent, es posarien com una mona perquè ningú no té la veritat absoluta. Estava força bé i recitava de memòria, teatralment. Una petita dosi d'autocrítica irònica i divertida sempre està bé.

Després de tres noies que parlaven dels diables infantils (i que també deien que els Diables han passat de ser uns beguts a ser uns jubilats i que l'objectiu de la colla nova és follar-se algun pare), va aparèixer el gran piròman d'Esplugues, que entre les seves paranoies demanava als Castellers si «estáis con los políticos haciéndoos pajas», ens recomanava que li mengéssim la polla al Giner, ens repetia això de la hipocresia del pilar pels indignats i s'embardissava per retorts viaranys parlant d'en David Carreras i del memorial que ens vem empescar l'any passat, que segons ell demostra d'una banda la hipocresia dels Castellers, que ens el vem empescar a darrera hora només per fer una actuació més al poble, i d'altra banda la de la resta d'entitats, ja que només els Diables es van sumar al Memorial, fent la cercavila cap a l'església. Això li servia per parlar del Paco i del Tarrés i de no sé qui més, que són l'exemple que els Castellers només miren per ells mateixos, passant-se pel folro dels collons la resta d'entitats, com també demostra el fet que no pertanyem a Festes Populars. I si no fos tan imbècil potser sabria per què no hi som i per què el Paco, el Tarrés i tota aquesta gent no hi ha volgut ser, i que malgrat tot és el Tarrés qui va a la coordinadora d'entitats i tota la pesca. Però ara no tinc ganes de replicar uns versots que, si volien argumentar alguna cosa, a mi em sembla que l'únic que confirmen és que hi ha gent a Esplugues que ha perdut el nord ja fa temps.

Després de l'espectacle del Jofre, que es va quedar a gust, va aparèixer el Vinyoles amb el cavall de Geganters, en Quim, que havia «robat». Els seus versots eren una diatriba contra Gegants, que no treuen a ballar mai el Quim ni el fan muntar per en Mateu. Tothom sap que això és perquè els geganters són una colla de jubilats sense relleu generacional, ferida que es va dedicar a furgar sense gaires contemplacions. Sembla ser també que en Quim va caure pel carrer Montserrat i que es va fer una esgarrapada a un costat; una ferida física que objectivitza l'altra ferida. En tot cas a mi em sembla només això, «una esgarrapada» i prou.

L'aire que es respirava era de tempesta. De fet, amenaçava tempesta tota la nit i va ploure cinc minuts, un xarbot ràpid, cap a la una de la matinada. Els Geganters estaven molt ofesos, i els Castellers estàvem, en general, indignats sobretot pel que havia dit del Carreras. Tota la resta ja ens ho coneixíem i sabíem que ens tocaria sentir-ho, perquè no són gaire originals, però allò del Carreras va semblar de molt mal gust i de gent que, definitivament, transita òrbites molt llunyanes, per territoris espacials desconeguts de foscor impenetrable i gelor mortal. En tot cas, el nou lloc per sopar, a la plaça de l'església, feia molta més germanor entre entitats i permetia comentar la jugada entre tothom. Estava força bé, i suposo que aquesta mena de misèries són inherents a la vida de poble, que és precisament també la grandesa de ser un poble i no només una merda de ciutat enclastada a Barcelona.

Jo vaig arribar a casa molt torrat i vaig clapar tant com vaig poguer perquè l'endemà, ahir, treballava al matí. Després de dinar i de fer la migdiada a casa, vaig tirar cap al Robert Brillas per jugar a la botifarra. Feia temps que no hi jugava. Realment, a mi tant me fa guanyar o perdre, jo només vull jugar. Sóc un ludòpata borratxo. Vaig anar fent birres a un ritme prudencial de llauna cada mitja hora. El cas és que quan va començar el Ferro Crucis o com se digui ja començava a anar content. Estava en aquell moment d'eufòria etílica sostinguda que si se sap portar bé pot durar molta estona i que m'agrada força. Sóc un embriac feliç.

La Processó del Ferro va anar a ritme molt veloç per Laureà Miró amb un camió tartana amb una bóta de licor de ginjoler que no parava de rajar, mentre el mestre Casellas anava punxant música de la seva, que és una barreja entre folk i electrònica, un còctel que, com l'alcohol, si no es barreja bé fot un mal de cap impressionant. Doncs quan vem arribar al carrer Montserrat vem anar pujant molt més a poc a poc, amb petits balls de les entitats i el nostre pilar caminant. És un pilar espectacular, il·luminat per les torxes i tot terreny, que ha de salvar obstacles improbables com bigues, branques i plantes amb un desnivell important. Per això cal pujar i baixar el pilar (per sota) un parell de vegades, fer-lo girar alguns cops, cal que l'enxaneta s'ajupi sota un arbre... La colla en va sortir eufòrica, també, i tothom va flipar mandonguilles.

D'allí va començar el correfoc de Boc de Biterna, que anava de les eleccions municipals i dels indignats. Jo em pensava que parlarien de castells, però no vaig veure que ho fessin. Per cert, tampoc no vaig adonar-me que ni als versots ni enlloc esmentessin el pilar al Rotary. En fi.

Doncs això, un cap de setmana molt complet i divertit. Jo vaig acabar al xino, però vaig adonar-me que de cop i volta estava molt cansat i molt begut, així que vaig prendre la bici i a dormir deu hores seguides, que ja ho necessitava. D'aquesta manera, no vaig pujar a l'Esplurock, malauradament. I aquesta tarda, diada del Gall per acabar el cap de setmana.

Fotos.

Aquestes fotos són d'en Lluís Tarrés:
Processó del Ferro 2011 - Cargolins

Diada de Poble Sec, 2011

| No Comments

DSC07518Segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Poble-sec no s'ha d'escriure com al títol de l'article. Però cadascú per allà on l'enfila. Una diada lletja, avui, al Poble-sec.

És una cosa lletja perquè filosòficament no m'hi trobava a gust. Filosòficament dius: vas fent, a poc a poc, els teus castells, i només quan els tens els tires a plaça. Sempre ha estat així des que sóc a la colla. La mentalitat sempre ha estat aquesta i, vist amb perspectiva, no ha canviat gens.

Quan hi vaig entrar, teníem problemes amb els castells bàsics de set. Després dels dos anys de la Sílvia i dels dos del Jaume, al final vem aconseguir no només consolidar-los, sinó fins i tot fer el pas, l'última temporada del Jaume, al que estem fent ara. Com que el creixement havia estat tan lent i sostingut, el pas va ser natural i hem aconseguit fer el cinc de set o el quatre amb agulla amb moltíssima freqüència i seguretat. Abans d'aquell moment desmuntàvem més castells de set que no en descarregàvem.

Segurament, el que va fallar d'aquesta filosofia va ser la torre de set. Se suposa que aquesta forma de treballar assegura els castells. Però la vem carregar, i per no haver-ne d'anar carregant una o dues per temporada (que és el que podríem fer ara mateix, i vés a sapiguer si no és el que hauríem de fer), no en fem més. La tenim aparcada fins un altre dia. La temporada passada, per exemple, que la vem estar assajant fins al final, l'Adal va dir que no la tiraríem perquè no la teníem per descarregar-la amb un grau de seguretat elevat. Quan ens va caure al Clot ho teníem, jo crec, massa clar, però potser ens faltava experiència, una experiència que no tindrem mai a aquest pas.

I aquesta setmana havíem sortit trempadíssims de l'assaig, amb el primer quatre de set net sencer de la nostra història, de mides força bones i força segur. Qualsevol colla l'hauria provat ja. Però érem pocs a plaça i jo no hauria defensat de provar-lo; a banda que faltava molta gent a totes les posicions, encara ens cal més assaig.

Però aleshores hem tingut, davant per davant, l'antimodel. Els Castellers del Poble Sec sempre els he vist com una mena de Ganàpies de colla tradicional. Els Ganàpies me'ls estimo i són la meva colla en l'àmbit universitari, però a l'hora de fer castells mai no em plantejaria una colla d'aquesta manera.

El cas és que nosaltres, que hem fet proves de torre de set a assaig enguany que no van gaire enlloc, l'havíem assajada fins més lluny que els autodenominats Bandarres, que l'han tirada avui. Ja es veia que cauria, però el tronc ha aguantat ferm; l'enxaneta s'ho ensumava i ha fet per baixar, però encara i així el tronc ha aguantat. Finalment, quan ha travessat el pom, tot ha cedit. L'alegria de Poble Sec contrastava infinitament amb l'esperit de pesantor dels Cargolins el 2009 al Clot. El Poble-sec era una festa tropical, mentre que el Clot va ser un cementiri.

Hem començat amb el pitjor 5de7 de la temporada i el pitjor que recordo de la nostra història, fins i tot pitjor que el que ens va caure també al Clot un altre any. El tres s'ha anat deformant molt, jo al lateral esquerre de la rengla amb prou feines hi arribava i el segon se'm venia a sobre; era un cinc ballaruc, vellejant, electritzat. Just abans els Bandarres havien descarregat el seu cinc, el primer de la temporada, prou ferm tot i que un pèl lent, i amb mides força bones. Era el món al revés. I és que ens faltava molta gent, si fa no fa com a Moixiganguers, però aquesta vegada en un carrer molt estret, de l'estil de festes de Gràcia, inclinat i claustrofòbic, amb molta xafogor i amenaça de tempesta. A mi no m'agradava gens el que estava veient.

A més, hi faltava el Pau i em tocava fer de baix al quatre amb agulla de després. No teníem la càmera d'ETV i no hem gravat per a Quarta Ronda. La meva càmera de retratar està bruta i feta una ferralla. Realment n'estava fins la polla.

El quatre amb agulla ha anat força bé. Pel camí els Bandarres han fet el seu 2de7, mentre que els Capgrossos, que havien començat amb una torre de vuit força maca, un xic oberta o amb un rengle un pèl endarrere (potser en diuen d'això entregirat), havien desmuntat, al segon peu, el quatre de nou, diuen per Twitter que a causa d'un segon. El cas és que tot plegat anava bastant lent, també com a Igualada, i tot sumat feia que n'estigués fins la polla.

Nosaltres hem plegat amb un quatre de set dels "feixucs", que també ha pujat al segon peu i també força malament de mides, tot i que sembla que no tan malament com a Igualada. Els del Poble Sec han completat la millor actuació de la seva història amb el tres amb agulla, molt bé, i els Capgrossos han fet un tres de vuit molt ferm que només ha patit una mica a la descarrgada per quarts, sembla ser. I tots hem finalitzat amb pilars de cinc. Nosaltres, amb el nou pilar de cinc, el segon que en fem amb aquesta alineació. Al Gall potser en fem dos de simultanis. Els Capgrossos n'han fet cinc o sis, i els del Poble Sec dos, un dels quals ha quedat en intent, mentre que a l'altre l'enxaneta s'ha enredat amb els cabells de la quarta molta estona, fent-lo perillar un colló de mico.

Dono per enllestida la crònica, perquè des que escolto Radiohead i Nirvana m'he reblanit com cotó-fluix i això semblen les cròniques pop dels noranta. Després de deixar pair la crònica una estona, havent passat per la Closca, les coses les he vistes una mica més calmades, i d'això es tracta. No s'ha d'escriure en calent.

Fotos.

Ahir actuàvem a Igualada --per primer cop des que jo hi sóc a la colla-- en motiu del segon aniversari del seu local, Cal Tabola, a la plaça Pius XII, darrere la basílica de Santa Maria, que pel que sembla té un retaule barroc no incinerat pels anarquistes quan tocava. El cas és que la basílica té la façana principal a la plaça del Bruc, mentre que a la de Pius XII li dóna l'esquena amb un mur molt alt que, com el de la Virreina de Gràcia, em recorda els afusellaments d'anarquistes.

DSC07466I entre tot això, el cas és que feia força calor i malgrat que la plaça era petita i força acollidora, la diada va ser lletja, avorrida i lenta, amb una ambulància fora d'escena durant més de mitja hora després d'una llenya de Margeners. Moment crític de diumenge de juriol al migdia.

Jo havia quedat per anar-hi amb bici però em vaig clapar i va anar-hi sol el Christophe (que s'escriu així tant sí com no, o si més no ell signa així els mails), que va arribar-hi al voltant de les 10. Massa d'hora per a un borratxo com jo, que estava encara dormint la mona.

El cas és que nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Totes les colles vem començar amb un pilar de quatre; el Christophe va estrenar-s'hi, passant de la bici a pujar a la pinya. En primera ronda portàvem el 3de7a, que no n'hem fet gaires enguany comparat amb altres construccions; en general, el 3 va estar molt bé i l'agulla només va patir una mica per segons, que no estava gaire còmode i bellugava molt els peus. Feia una calor insofrible allà dins esclafat entre els baixos i el pilar del mig; quan el vem tenir descarregat l'airet d'istiu semblava brisa alpina.

En segona ronda descarregàvem també sense gaires problemes el 4de7a, amb un pilar molt diferent de l'habitual; de fet, era pràcticament el mateix pilar (Jaume, Jordi, Adal i Gemma) que al primer 4de7a d'aquesta nova era d'èxits de la colla. Aquell segon 4de7a va ser l'any 2008, i en tan poc temps ha canviat tant el nivell casteller de la colla que semblen dos mons diferents.

En fi, per acabar les rondes fèiem el 4de7 «feixuc», nova modalitat de 4de7 que potser ara es posarà de moda, després de l'hegemonia tirànica del 4de7 «lleuger». El 4 es va quadrar força malament i va pujar fet un nyap i obert com una plaça de braus, però en tot cas no va suposar cap maldecap important.

La notícia del dia va ser el pilar del final, un Pde5 amb una aliniació completament nova que té molta importància: almenys que jo sàpiga, és el primer cop que tenim dos pilars de cinc totalment diferents (sense comptar l'aixecat per sota). I això també és importantíssim, ja que no va ser fins la temporada 2009 que no vem tenir un pilar de cinc consolidat, i ara ja en tenim dos més l'aixecat per sota. En això també ha canviat molt la colla.

Per això estava força content ahir, malgrat l'actuació lenta i feixuga i el fet que anàvem força limitats d'efectius i per això havíem de renunciar al 5de7, a banda del 3de7s, que ja ni es contemplava. Al capdavall vem oferir una imatge molt bona, amb castells prou macos i tota la pesca. És curiós que en principi ahir hauríem d'haver vist tres 3de7s però al final no en vem veure cap, i és que el juliol fa estralls en les colles de zona no estrictament tradicional (tot i que no sé si Igualada és zona tradicional perifèrica).

DSC07461En fi, parlant de les altres colles, els Moixiganguers també tenien baixes crítiques al tronc i a la pinya que els impedien de fer, per exemple, el 3de7s, o provar el 4de8, que encara haurà d'esperar. Els castells, per exemple, els cantava, segons em van dir, un segon titular lesionat, que en tot cas es podria haver posat una camisa per fer-ho, perquè estèticament no era gaire plausible. Van començar amb el 5de7, que estava fatal de mides, amb la rengla a Papiol i la torre molt rebregada i amb força números de fer llenya, que en tot cas van poder salvar. A segona ronda descarregaven el 4de7a, amb un quatre molt ferm i un pilar molt dret en què els de dalt van trigar moltíssim a baixar, per la qual cosa sembla que al final va patir una mica, tot i que jo d'això darrer no me'n vaig adonar. I van plegar amb un 3de7 que no sé a què treia cap, ho voldria haver preguntat però anava una mica atabalat amb el rotllo de Quarta Ronda al final de l'actuació i no ho vaig poder fer. També van plegar amb un pilar de cinc.

I els Margeners, que venien d'haver fet l'actuació que nosaltres hauríem volgut fer a Gràcia (3de7s, 5de7 i 4de7a), ahir a Igualada anaven força curts d'efectius, també (i és que el juliol, ja ho dic, fa estralls), però volien jugar fort i apostaven pel 3de7a per començar, com nosaltres, que en tot cas, de mides molt estranyes sobretot per dalt, molt tancat, va patir una típica despenjada de canalla, que solen ser les pitjors caigudes. L'enxaneta o l'acotxadora va arrossegar tot el pom, que va caure cap a una banda; la resta del tronc queia per l'altre cantó, just davant meu, que estava fent fotos; vaig veure en primera fila com rebotaven en la pinya i queien a terra un parell de castellers, cosa no gaire plausible, tampoc. Sembla ser que la patacada va contusionar un dels nens; nosaltres vem fer el nostre 4de7a i aleshores vem haver d'esperar fins a tres quarts de dues que tornés l'ambulància. Quan va tornar, els Margeners completaven la primera ronda amb un 2de6 molt parat i molt lent; eren les 2 de la tarda i començava a fer molta mandra l'actuació. Els de Guissona van plegar finalment amb 4de6 i 3de6a més un Pde5.

En resum: relativament bona actuació per part nostra, amb moltes novetats als troncs per totes bandes més la gran notícia del pilar de cinc del final; pel que fa als amfitrions, també amb moltes baixes, una actuació que no sé com interpretar, més aviat d'anar fent i sortir del pas; i els Margeners, que no van tenir el dia. Vem arribar a la Closca a dos quarts de quatre ben tocats, vem dinar a partir de les quatre, vem veure els vídeos cap a les cinc llargues i vaig beure uns deu euros de cervesa, per la qual cosa en arribar a casa meva vaig tenir molta feina per poder enviar la nota de premsa. Sergi, torna!

Fotos.

Cargolins: P4, 3d7a, 4d7a, 4d7, Pd5
Moixiganguers: 3P4, 5d7, 4d7a, 3d7, Pd5
Margeners: P4, i3d7a, 2d6, 4d6, 3d6a, Pd5

DSC07494

I'm a rebel

| 4 Comments

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.


Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:

Corpus de Sang a Cornellà

| No Comments

DSC07412Després d'estudiar una estona he pres la bici per baixar a Cornellà, que era la diada de Corpus, que enguany s'escau molt tard perquè és una «festa mòbil» que es fixa segons la Setmana Santa i la Pentecosta, que al seu torn es regeix per les fases de la lluna i tota la pesca. El cas és que ha coincidit amb Sant Joan i amb la temporada castellera ja força avançada.

De manera que les dues colles líders del panorama casteller venien amb alguns castells de nou ja fets, quan és pels volts de Corpus que s'acostuma a estrenar la categoria (enguany les colles vallenques i Capgrossos ja han fet el tres o el quatre de nou). Fins i tot es diu que per la festa major de Terrassa de la setmana vinent els Minyons volen fer un gamma extra (el tres de deu o la torre). Vist, però, el panorama d'avui, espero que regeixi la prudència.

En tot cas, la diada podria haver sigut entretinguda. Els Minyons i els Verds preparaven la mateixa actuació o molt semblant; sembla que potser els malves descartaven el 4de9f, segons m'han dit, i també sembla que totes dues colles anaven una mica justes d'efectius, diguem-ne. Al seu nivell, Cornellà també volia fer la seva millor actuació de la temporada, de moment --la clàssica de 7. Tenia al·licients, la cosa.

Però ha sigut una merda. Han començat els Verds amb el 3de9f, que anava just de soca i que brandava força; l'anaven aturant, però així que han fet l'aleta el tronc s'ha esberlat i la llenya no ha acabat de ser gaire maca; com que hi havia poca pinya, algun casteller de tronc gairebé cau a terra.

La primera llenya ha semblat que permetia que els Minyons els poguessin passar la mà per la cara, i han tirat exactament el mateix castell. El tres s'ha anat aixecant més o menys bé, el folre aconseguia aturar el moviment, amb alguna dificultat, i, en passar l'enxaneta, sembla que s'ha assentat, però poc temps: el trontoll s'ha accentuat en la baixada precipitada i ha acabat saltant pels aires. Llàstima, perquè estava millor que el dels verds.

DSC07410Vilafranca, aleshores, després del castell de Cornellà, ha provat el 4de8a, descartant els nou pisos. Entretant, però, havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància, que havia marxat amb algú de Terrassa (o potser de Vilafranca). El cas és que l'estructura del quatre ha pujat rebregada i el pilar, estranyament, fins i tot abans que es desembeinés, s'ha sacsejat molt. Així, un cop fora el quatre, descarregant-se el pilar del mig, fortes sotragades successives han acabat vencent la resistència dels castellers, que després d'haver rebut de valent per tot arreu finalment ha rebentat per dalt, cosa també estranya per tal com els qui més patien els estralls eren els de baix.

I mentrestant han muntat la pinya els egarencs, al seu ritme, per repetir el mateix castell que Vilafranca. I si el tres malva havia anat millor que el verd, el quatre amb agulla ha anat molt pitjor: s'ha tancat moltíssim de dalt i no ha aguantat ni la primera aleta. A més, la patacada ha estat també lletja i un minyó s'ha quedat estès per terra, l'ambulància se l'ha hagut d'endur (esperem que no sigui res i que tots estiguin bé)... i s'ha aturat l'actuació molts minuts. I com que feia molta calor, he tocat el dos.

Segons el Twitter, Vilafranca ha acabat amb una torre de vuit folrada, mentre que els Minyons en repetició han fet el 4de8 i en tercera ronda el 2de7. Malgrat això, dels vallesans han descarregat el pilar de sis, que per la setmana vinent ja veurem de quant serà, mentre que els altres es conformaven amb el de cinc.

La reflexió que se'n pot fer, d'això, la resumeix perfectament Vilafranca al seu Twitter: «Avui hem trencat la ratxa de 8 anys amb el 4d8a i de 2 amb el 3d9f, però conservem la de 9 anys i 9 mesos amb els @Minyons». És a dir, un munt d'hòsties, no gens contents, però si més no han guanyat el principal rival, que segueix estant lluny i que no té sort ni quan els podrien «guanyar», sempre posant-ho entre cometes, que ja se sap que els Minyons no competeixen, només rivalitzen. Avui he vist el minyó que ens impartia classes teòriques sobre aquests conceptes un vespre en una festa de Ganàpies. La veritat és que el comentari dels verds també els deixa ben retratats.

I els de Cornellà, que els vaig seguint més o menys de prop, han tornat a mostrar les limitacions que porten arrossegant els darrers temps, malgrat les promeses de l'any passat. Avui han estrenat finalment el tres de set, que m'ha semblat que s'obria; en tot cas, tant el tres com el quatre de segona ronda tenien uns problemes similars: troncs massa veterans, poc rejoveniment, una canalla molt lenta que fa que s'hagin de defensar molt els troncs, que malgrat que es deformin mai no acaben de semblar que hagin de caure bàsicament per l'experiència dels castellers i perquè, si tinguessin una mica més de gent, en un tres i no res començarien a fer coses molt més bèsties. Però són pocs, amb poca pinya i pocs recanvis, i així estan, fent el segon 4de7 després del de Molins i el primer 3. La torre de sis, per la seva banda, que també ha anat lenta, estava tan parada com una roca, però feia una mica la sensació de feixuguesa. Aviam si s'espavilen. Sembla també que tenen problemes amb els pilars i avui han hagut de fer-los de quatre. Com a darrer comentari, només afegir que els verds no es posaven gaire a la pinya dels Castellers de Cornellà, cosa que em sembla una mica lletja.

Per tot plegat: molta calor, molta lentitud i moltes llenyes. Corpus de Sang? Venien ganes de revoltar-se... jo he pres la bici, #indignat, i he acampat a casa meva, que ara m'espera un tal Weinreich.

Algunes fotos.

DSC07414

Diada del Raspall 2011

| No Comments

2011-06-19 13.59.51Ahir mirava d'estudiar una estona, però no estava gaire per la feina. Pensava que era el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar-hi a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però això de diumenge m'ha semblat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és «el nostre castell insígnia», perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és «un castell límit» per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, «que és la bona», segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. Però és millor el vídeo. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat. I també és millor el vídeo.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la traiés he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre (i no sé quines teories del nucli dur), però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som, i el fet que hagin petat de forma més o menys semblant pot indicar també que no és mala sort, sinó que hi ha algun problema estructural. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

En aquest moment és quan parlo de les altres colles. En fi, els graciencs, segons expliquen fonts ganàpies, tenen més o menys un quatre de vuit amb força canvis respecte l'any passat, i així l'han anat fent enguany i ja en porten uns quants. La torre l'han de defensar força més cada cop que la tiren, perquè també tenen sembla ser mig tronc nou, però en general les mides eren bones, tot i el tòpic aquell que estava entregirada i tal. I el seu cinc de set era com el nostre, però el nostre era més maco. I pel que fa als Borinots, doncs feien també el quatre de vuit, una mica bellugat, i el tres de vuit, i un cinc de set, però el nostre també era més maco.

I totes les colles hem acabat amb pilar de cinc.

En resum, que ara tenim dues setmanes sense diada, hem de seguir lluitant els nostres castells i hem d'implicar-nos encara més si volem seguir creixent. Perquè amb il·lusions i bones intencions tothom aniria al gimnàs i deixaria de fumar. Jo, per la meva banda, m'havia fet el bon propòsit de començar a fumar aquest any, i de moment ho estic aconseguint. Tot demana les seves dosis d'esforç i constància, macagundéu.

Fotos.

I aquí sota, el tres a punt de petar:

DSC07381

Actuació a Can Vidalet, 2011

| No Comments

Ahir celebraven les festes de Can Vidalet. Les havia anat a tastar dissabte a la tarda, que hi feien concerts de rock/metal, però perdia el coneixement a ritme histèric de cerveses i l'última hora ja era un parrac rebregat que s'arrossegava. Així que vaig tornar a casa a les dotze per esperar amb candeletes l'actuació de l'endemà, ahir.

Per sort, els núvols amorosien el migdia; amb puntualitat anglesa, que diuen, començàvem i fèiem molta via i plegàvem a les dues just davant el lloc dels concerts del dia abans. Érem els segons i es donava el cas que la Tècnica ens deixava fer la porra després de l'assaig perquè ni ells no tenien clar què farien perquè faltava molta gent. Bé, jo pensava que faríem tres i quatre i un altre castell de set, però resulta que vem fer cinc i quatre amb agulla i un quatre dels lleugers, cosa que està molt bé. Els castells, en general, malgrat la limitació de camises, van anar molt bé tots, clavant el cinc i el quatre amb agulla, amb pocs problemes destacables, i amb un quatre lleuger fet amb la punta de la polla. Sobre incidències, novetats als troncs, rengles desplaçades uns mil·límetres i altres novetats espectaculars, envieu un email a capdecolla arrova cargolins punt org.

D'altra banda, parlant del cap de colla, ens va tornar a fotre la llauna després d'assaig perquè no podrem aixecar el tres per sota diumenge vinent a Gràcia si seguim sent tan pocs a assaig. Sobre tot això, ja se sap que els qui sempre hi van són els qui sempre han de sentir la mateixa cançó, i sobre el tres per sota, jo espero que el farem a la vila de Gràcia perquè ja toca i ens estem avorrint de fer el cinc de set i el quatre amb agulla cada dia i necessitem emocions noves.

Això sobre nosaltres. Sobre les altres dues colles, la veritat és que no tinc gaires ganes de parlar-ne, però ho faré perquè així tinc més visites al bloch de gent d'altres zones del país, cosa que me la posa dura. Els de Figueres tots els coneixeu, són els llampats per la tramuntana surrealista i si més no a mi em van sorprendre a casa seva fa unes setmanes amb un tres i quatre de set molt ferms i un intent de quatre amb agulla relativament matiner per a una colla que havia tingut força problemes recents fa poc. I així venien a Esplugues a repetir tres i quatre, que com també és costum no vaig mirar gaire perquè tornava a estar atabalat amb twitters i blackberries i collonades vàries. En general, van anar força bé i força segurs, una mica lents i una mica feixucs, i amb molt poca pinya pròpia i quatre vents nostres al seu quatre de set. En primera ronda havien fet el 4de6a, que qualsevol crònica diria que era en vistes a fer-lo pujar un pis més.

I els Tirallongues de Manresa eren els tercers en l'ordre d'actuació i feien castells de sis una mica lletjots però tant se val. En pilars, nosaltres fèiem el de cinc, els de Figueres també amb un segon molt dret i recte, mentre que els de Manresa en desmuntaven el primer per una nena que no volia pujar i el repetien i descarregaven després amb una enxaneta molt més gran.

Això va ser la diada castellera a grosso modo. Els de Figueres van venir amb nosaltres a la closca a fotre'ns mongetes i botifarra; jo passava abans per casa per actualitzar la pàgina i fer altres coses i aprofitava per menjar per dinar el sopar de la nit abans. I així tornava a la closca, sentíem els càntics xardorosos dels de Figueres, bevíem, vèiem els castells, etcètera, i acabàvem jugant alguns a pòker, però jo ja anava força torrat i vaig tirar-me al llit, sense sopar, un altre dia.

[Vull afegir que els músics van tocar, per primer cop que jo recordi, per a una altra colla, capgirant el que fins ara fa molt poc ens havia passat a nosaltres. I és que si just fa un any, a la Creu Alta de Sabadell --uns Saballuts que d'altra banda diumenge feien 3 i 4de8 més 2de7 de forma magistral-- s'estrenaven dues gralleres, just dotze mesos més tard ja són capaços de tocar per a les altres colles. Així i tot, encara han d'anar polint el repertori i tota la pesca, però en un sol any el salt ha estat tan abismal que no semblem la mateixa colla.]

Fotos (aviat més)

DSC07314

DSC07247No tinc gens de ganes de redactar aquesta crònica, però ho faré igualment perquè feina feta no fa destorb. No espereu trobar-hi, doncs, alta literatura ni comentaris punyents i corprenedors, sinó més aviat una merda enganxada d'un pal.

Granollers és un lloc bonic i té una església amb heures i una plaça Porxada plena d'acampats indignats. Tenia, avui també, uns núvols negres de tempesta de collons. Però això és una cosa que només Zeus disposa. Així i tot, avui també ens ha estat benigne i no ens ha plogut. Alabat sia Zeus, i Pal·las i Pan i Afrodita i Dionís també.

Jo hi anava deshidratat com una pansa al Sàhara i m'amorrava a una ampolla d'aigua que deixava a mitges d'un sol glop. Començàvem amb el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Seguíem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, i hi tornava a entrar de baix: la pinya estava molt més compacta que la del dia abans, cosa que afegida a l'experiència de dissabte (és que feia molt de temps que no assajava de baix un quatre amb agulla), em deixava més tranquil i amb més bona posició, però no hem vingut aquí a parlar de mi mateix. Acabàvem amb el 3de7a, que no sé com va anar, crec que molt bé. El Jordi va fer girar el pilar del mig. Gran domini sobre la gamma alta de set, necessitem fer ja el tres per sota i seguir pensant en objectius més elevats per no quedar-nos aturats. Perquè com digué el president Pujol, «si queda quieta, cau».

En pilars fèiem el de cinc aixecat per sota, només un, però a la darrera aixecada, gairebé a punt de ser carregat, s'entrebancava i queia. Primera llenya de la temporada. Granollers, poble malastruc, sempre ens tira algun castell aixecat per sota. Després dels pilars de Marrecs i Xics, repetíem, amb dos collons, el de cinc per sota, reeixint-hi completament i amb l'aplaudiment de la plaça. Aquest moment, i el del pilar del tres amb agulla, almenys a mi em va omplir de satisfacció. Som ara per ara una colla molt potent en el registre de set. I hem de seguir avançant. D'altra banda, vull tornar a remarcar el paper dels músics, que sonaven com un exèrcit o com una orquestra simfònica.

Avui anava a tot arreu amb la meva càmera de fotos i la Blackberry del Pau i parava una mica boig. Molt d'estrès amb la tonteria, però és una cosa que m'agrada i acabaré amb un smartphone o com se digui ben aviat. Algú de Marrecs piulava les rondes senceres, i així jo podia centrar-me només en els nostres castells, adjuntant-hi la foto. Molt bé. Aviam si l'Erik apareix i m'allibera d'aquest estrès.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Xics de Granollers van estrenar, enguany, el 4de7a i el 5de7; en general, van anar una mica desmanegats amb mides estranyes i un pèl lents, però també en general van anar bé sense gaires perills. A tercera ronda, un simple 4de7 que marcava la diferència amb nosaltres: i és que una mica de competitivitat i la satisfacció de fer millor actuació que una colla de vuit a casa seva, no tenen preu.

Marrecs de Salt feien 3de7, 4de7a, 4de7, que com que no m'he apuntat no recordo gaire com van anar. Sé que van tenir problemes interessants en algun dels castells, segurament el 4de7a; recordo que les mides eren molt dolentes, que es va haver de defensar força, etc. Però entre les nostres pinyes, el Twitter, la càmera de fotos i altres històries, no estava gaire per la feina. O sigui que podeu mirar les fotos i deixar-me estar.

Just acabada l'actuació, cinc minuts més tard, començava la pluja. Ha estat un cap de setmana molt casteller en què no he estudiat gens ni mica i en què m'ho he passat molt bé. I és que cada dia m'agraden més els castells, cosa que semblava impossible. Alabat sia Zeus que l'ègida porta.

DSC07251

XVII Trobada del Baix

| No Comments

Els intrèpids ciclistes arribàrem a la bella plaça de l'Ajuntament de Molins de Rei uns vint minuts més tard de l'hora de concentració, però la cercavila cap a l'església industrial de Molins va endarrerir-se uns minuts una mica llargs per al meu estat d'ànim més aviat ressacós. Així i tot, els daus ja havien estat llençats: entrava de baix al quatre amb agulla, castell traumàtic en el meu bagatge. Però aquí no he vingut a parlar de mi mateix.

L'actuació, si més no, va anar força rodada i ràpida. Nosaltres érem segons en l'ordre d'actuació, després de la Jove de l'Hospitalet i dels absents Castellers de Sant Feliu, que sembla que tornen però que no està del tot clar com estan (notícies contradictòries i la meva intuïció m'emmenen, de moment, a la circumspecció).

La cercavila es dividia en tres branques, a l'estil vallenc una mica, i nosaltres havíem de pujar unes escales amb la bici a l'espatlla, etcètera. L'entrada a plaça, amb un pilar de quatre aixecat per sota i caminat, de poc no es fot l'hòstia contra un cable. Uns veïns simpàtics, a la finestra de davant l'església prismàtica a l'estil d'un búnker, estenien una banderola: «Dios», que, per qui mai no l'hagi vist, és un ens fantàstic amb poders sobrehumans atribuïts i triple personalitat: doble antropomòrfica i animal, a més de metafísica abstracta.

Com que alguns feien tard, per exemple un de l'equip de pinyes, vam començar amb el quatre de set, amb segons habituals i quarts i quints del 4de8, que va prenent forma a poc a poc. Diria que va anar bé en general.

Suposem que algú d'alguna colla devia pensar que anàvem fluixos! No! Cornellà i Matossers van fer 3 i 4de7, respectivament, cosa que donava un pèl d'emoció a l'actuació. Jo sóc partidari d'una mica de competitivitat, però és difícil en la situació actual del Baix.

DSC07135A segona ronda provàvem el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Acabàvem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, tot i que jo vaig notar la pinya molt flonja per la meva banda, cosa que em va fer patir més del que m'hagués agradat, també amb la paranoia del quatre amb agulla. En pilars, dos de 5, un dels quals aixecat per sota, amb l'Aleix, a la descarregada, defensant una rebregada molt lletja cap enrere, que va merèixer l'aplaudiment unànime de la plaça. És el segon cop que fem dos pilars de cinc simultanis, era la cirereta del pastís.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Matossers van descarregar el primer 4de7 de la temporada. Segons tinc entès, volen sovintejar-los més enguany i mirar d'apuntar als castells amb agulla. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Aquest quatre, tenint en compte aquestes circumstàncies, malgrat una mica desmanegat, es va mostrar molt sòlid i va demostrar que hi han estat treballant de valent i que, per tant, les coses els han d'anar bé en el futur.

Pel que fa als companys de Cornellà, van fer el 3de7 enorme i una mica lent amb les limitacions que m'han anat explicant aquesta temporada. Segueixo dient que és una llàstima que una colla que semblava que ressorgia hagi tingut tantes baixes de tronc i pinya i que hagin de recomençar la feina que havien iniciat l'any passat.

La Jove de l'Hospitalet portava castells de sis de la gamma alta, fets sense gaires maldecaps. Demanant al meu contacte habitual sobre com tenen el pati, resulta que havien descartat el 4de7 perquè tenen molta dependència de persones concretes que de vegades no poden aparèixer (i perquè, al capdavall, són poquets). I un cas molt a part són els de Castelldefels, que com que no tinc gaires ganes de fer sang, diré només que van oferir una imatge lamentable, amb un 3de6 amb aconxaneta i amb dos intents desmuntats de 3de6a (amb aconxaneta també?), el segon dels quals totalment deformat que no va petar potser per la invocació al «Dios» del veí del començament.

I això va ser la història. Els de Quarta Ronda entrevistaven caps de colla i demanaven sobre el David Miret. Jo aprenia a fer anar la Blackberry i piulava els castells de les rondes amb les fotos dels nostres castells. Els núvols ens sotjaven però no descarregaven, potser també per l'esguard atent d'aquell «Dios» de cella ferrenya a voltes, mes afable altres camins. Ens fèiem una foto de família en què jo quedava a fora per fer-la, però tots m'hi reclamaven a l'uníson, cosa que em va fer força gràcia. Enfilàvem a un parc a sopar i després a fer una mica de festa a un local autogestionat on, a la una, de castellers només quedàvem gent d'Esplugues (ni un de Matossers ni de la resta, quina cosa...). I vaig acabar amb el Tarrés a Sant Just fins a les 3, fotent-nos gintònics fins al cul.

I això va ser tot. Voldria valorar una mica tot plegat, però em fa molta mandra i demà tinc un examen. Només valoraré el tema dels músics, que van tocar com un exèrcit o una orquestra simfònica, i que comencen a fer molt de goig. El nou tabaler, el Dani, ha estat un fitxatge espectacular. I que «Dios» sigui amb vosaltres --i amb el vostre esperit. Amén.

XVII Trobada del Baix

Jove L'H: Pde4, 2de6, 3de6, 3de6a, Pde4.
Cargolins: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de7, 4de7a, Pde5, Pde5s
Castelldefels: Pde4, 3de6 aconxaneta, id3de6a, id3de6a, Pde4
Cornellà: Pde4, Pde4cam, 3de7, 5de6, 4de6, Pde4sota.
Matossers: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de6, 2de6, vano de 5.

Fotos.

DSC07199

Ahir era l'assaig famós «Porta un amic», que hi havia el clàssic dubte de si funcionaria o no però que va ser un èxit. Vam fer proves molt potents i teníem més pinya a l'assaig que no pas avui a plaça amb Sant Cugat sumat. Avui alguns dels nous dels d'ahir hi eren, però tampoc no era la idea que vinguessin, sinó tenir-los fitxats i tal. La prova del quatre de vuit ens va trempar moltíssim, i el tres de set per sota va anar molt bé i en general estàvem tots flipant.

DSC06892

Avui tocava anar a Sant Cugat. Havia dormit molt poc, menys de tres hores, i així i tot no estava massa cansat, la becaina de mitja hora m'ha reconstruït de cap i de nou, així que he pogut perpetrar la meva idea: anar amb bici a l'actuació. Bé, no és gaire cosa, tot i que ho he fet en hora i quart (aplaudiments). L'any passat recordo que vaig trigar gairebé dues hores, vaig perdre'm i no vaig donar-hi tanta canya. I segueixo pensant que convisc amb una colla de mariques que els hi fa por una miqueta de tonificació ciclista.

Quan feia els darrers metres al voltant del Pi d'en Xandri, començava a plovisquejar un xic. Llamps i trons amenaçaven: pel maig cada dia un raig. L'actuació ha començat un quart d'hora tard amb un pilar de quatre per colla, i aleshores ha estat el torn dels autoanomenats Gausacs, denominació si més no curiosa. Els verds han començat amb una torre de set, la quarta o cinquena de l'any, que s'ha mostrat molt sòlida tot i que un pèl lenta i tal. Han seguit amb el cinc de set, que diria que no ha estat tan maco com el nostre, i han plegat amb un quatre de set amb agulla molt rebregat que ha estat al caire de l'abisme. No han fet pilars per la pluja.

DSC_0319Bé, nosaltres fèiem el tercer cinc de set de la temporada, un altre cop fora de casa, un dissabte tarda amb risc de tempesta, no està pas malament. Havent vist el vídeo, en general estava maquíssim i molt sòlid, és un castell que tenim apamadíssim, com també vaig dir a la crònica de Sant Cugat de l'any passat. Aquell va ser reputat com el millor de tots els cincs de set que havíem fet fins aleshores; el d'avui també estava molt bé, fora d'algun desencaix mínim.

A segona ronda tiràvem el quatre de set amb agulla, que la veritat és que no sé com cony ha anat, malgrat haver-ne vist el vídeo. Quan els castells van bé és avorrit comentar-los perquè no hi ha res a criticar.

L'Arita quadrava el quatre de set dels «lleugers» quan la pluja s'ha espesseït. Núvols negres es congriaven. S'ensumava un quatre procel·lós. Llamps i trons, Zeus enfellonit. El Rai, per tant, ha ordenat desmuntar la pinya. Hem esperat cinc minuts però la pluja ha esdevingut xàfec i hem enfilat cap als cotxes... m'han colat la bici en un cotxe i cap a la Closca a veure els vídeos, a fer una Coca-Cola, etc.

I ara què? Estic molt cansat però sembla que ha deixat de ploure. Potser em passo per les Tres Esplugues aviam si fan els concerts, i potser pel Casal de Joves de Sant Just, aviam si fan la Jam Session. O potser no. M'hauria de dutxar.

Fotos.

Actuació a Figueres, 2011

| 2 Comments

DSC06750Figueres és la vila amb la «fortalesa més gran d'Europa», el castell de Sant Ferran, mentre que els Castellers d'Esplugues som la colla que fa els castells més grans del món. Diuen també que Figueres alberga la paret més culpable del planeta, la del lleig Museu de l'Empordà, en el lloc on hi havia un edifici modernista enderrocat i un quadre d'Àngels Santos que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico» i que ara està al Prado, em penso. He fet una mica de turisme literari via Els jugadors de Whist (les normes del whist són les de la botifarra) i m'he plantat a la plaça un quart d'hora abans, i he fet un cafè.

La cercavila ha arribat des de l'Escorxador a toc de tabals i ruflet de gralles i les colles han anat prenent posicions davant l'Ajuntament, al balcó del qual hi havia, per meravella de tothom, l'alcalde alcaldable, que com era de preveure ha marxat acabada la primera ronda després, però, que els Castellers de Figueres aturessin l'actuació per fer un pilar al balcó i estendre la bandera amb l'escut de la capital empordanesa. Ens ho miràvem els cargolins de cua d'ull i ho blasmàvem sense gaires miraments, malgrat que en això de llepar el cul als consistoris tothom tingui la llengua bruta. L'aturada, però, no ha obstat perquè féssim l'actuació més ràpida de la història: en poc més d'una hora, amb una llenya inclosa, hem enllestit les tres colles, i a quarts de tres ja havíem dinat.

Bé doncs, al principi de tot fou el pilar caminat de totes tres colles, i tots foren gaubats i les gralles sonaren bé i tothom en fou encara més gaubat. En aquest fragment de crònica havia inclòs unes consideracions sobre els músics, però crec que ja no cal dir res que no hagi estat dit ja en persona i reiterat fins a l'atipament existencial. En tot cas, hi tornarem.

Nosaltres érem els segons en l'ordre d'actuació; el programa era ambiciós tenint en compte l'alçada de la temporada on som i els cent quaranta quilòmetres de distància i tota la pesca. Començàvem amb el segon cinc de set de la temporada, que ha pujat molt ferm però una mica lent i, segons relaten els informadors, amb la torre separada del tres; l'enxaneta, a més, per problemes diguem-ne tècnics poc venir poc a assaig i el cas és que li ha costat déu i ajuda passar del pom del tres al de la torre. Això ha creat dubtes al cinc, que ha calgut defensar-lo una estona, i també ha precipitat uns moments de «dimensió desconeguda», allò que sembla que es fa una llosa de silenci sepulcral i no saps ben bé en quina realitat habites. Però, en ser descarregat el monstre, tothom ha estat fort gaubat i amb profús rigolatge.

A segona ronda era el torn del tres de set amb agulla, sembla que també el segon de l'any, i sembla que en aquesta ocasió la pinya estava força desmanegada i el baix de l'agulla molt descentrat i girat. Tot plegat ha fet que anés una mica bellugat, però res de l'altre món, mentre que el segon havia de corregir la seva posició per encarar-se a la rengla, i apa.

Per acabar, el 4de7a, que ha anat molt millor de mides i tempo que els anteriors, malgrat que a la meva posició un dels baixos del quatre semblava que s'enfonsava (tot i que ell ho negava) i em feia parar menys atenció de la necessària al pilar del mig. I tot plegat, de puta mare.

De puta mare, doncs: avui no estàvem a la zona tradicional però hem tornat a deixar la imatge de la colla molt bé i molt potent lluny de casa i tota la pesca, i ara aquí feia unes altres consideracions sobre la feina dels últims cinc o sis anys i tot això però suposo que no cal perquè és vox populi. En fi, fèiem un vano de cinc per plegar, que fèiem saludar i tot, una floritura que sempre em fa una mica de por perquè sempre em sembla que tenim poca pinya i que el pilar es pot trencar en qualsevol moment, però no, fet amb molta tranquil·litat.

DSC06782Per la seva banda, els Castellers de Figueres descarregaven amb moltíssima facilitat el tres i quatre de set, amb el pare de la Sílvia de cap d'una colla que respecte l'any passat trobo que han millorat molt substancialment. Demanant-ne el secret, m'han contestat que és a causa «del treball i més treball» o una cosa per l'estil. En el seu programa entrava també el 4de7a si els dos primers anaven bé, i com que han anat impecables finalment el tercer castell de set ha caigut. Segons la meva dissortada memòria recorda, el quatre va anar prenent mides estranyes per dalt, però una terça la va perdre del tot i va intentar aguantar totalment ajupida fins que no va poder més i va saltar pels aires, cap a dins del castell; els quarts i la resta, doncs, queia a plom sobre la pinya, malgrat que no hi va haver gaires contusions, i malgrat que el meu pare va rebre, per un sol dia que ve a fer castells: no sap ensumar-se quan hi pot haver perill de llenya i per tant no es protegeix més en aquesta mena de circumstàncies. També val a dir que ni l'Andro ni el Quique van rebre; el seu imant de llenyes ha fallat per primer cop. En repetició feien el pilar de cinc com un castell normal, i jo diria que a pilars repetien el pilar de cinc, però potser van fer-ne un de quatre.

Finalment, els Xics de Granollers descarregaven 2de6, 4de7, 5de6 i Pde5, i sembla que van a poc a poc renovant troncs i pom de dalt i que, al final de temporada, tornaran a fer el quatre de vuit, cosa que a la nostra colla, comentant-ho, tocava una mica la polla, i ens esperonava una mica més a intentar-ho. Des de Xics em deien que anem molt bé i que hem de provar-lo aquest any per collons, i sembla que ja tenim el destí escrit, que ens perseguirà com a les tragèdies gregues.

En fi, divendres a l'assaig havíem fet el quatre de set net fins a dosos i amb acotxador i enxaneta pujant per terços o quarts, i si seguim així segur que ho farem. I aquí havia escrit unes consideracions més o menys tendres i engrescadores, però no és el cas de publicar-les. Vam tornar a Esplugues després de dinar mongetes amb botifarra al pàrquing d'un Mercadona de Figueres (la plaça porxada devia ser impossible), vem fer el cafè, l'autocar ens va portar a la Closca pel camí més llarg que va trobar mentre la canalla cantava «Som els Cargolins, i farem el quatre de vuit!», vem veure el vídeo dels castells... Un vídeo fet amb la càmera de la tele d'Esplugues, el programa va engegant i s'emetrà a final de mes.

I a tot això, ni estudio ni estudiaré mai, i ja veurem si acabaré la carrera.

Fotos.

DSC06814

DSC06615Encara em passo per les diades universitàries i casualment durant aquest dijous i divendres eren les dels Ganàpies de la UAB i la dels AZU. La coincidència miraculosa en una mateixa setmana és una cosa extraordinària molt infreqüent que, fins on jo sé, no ha sigut, ni de bon tros, fortuïta, i que ha aixecat, en conseqüència, una certa polseguera que jo, molt assenyadament, em cuidaré prou de tornar a alçar.

El cas és que dijous, després d'una visita al centre de Barcelona, una ciutat contaminada, sorollosa i bruta, prenia el tren cap al Campus d'Excel·lència Internacional de la Universitat Autònoma de Barcelona, una universitat bastida durant el franquisme damunt unes terres ermes pantanoses voltades de polígons industrials i autopistes.

Quan arribava a la Plaça dita Cívica, els Ganàpies començaven el torneig de botifarra, però jo passava per la biblioteca i feia uns tràmits de final de carrera i tota la pesca. I a les dues ben tocades m'hi tornava a plantar, ja ben peixat, i em disposava a gaudir del primer tres de set descarregat d'aquesta colla d'eixelebrats. El tres va pujar amb força bones mides però, mentre es coronava, la rengla sembla que s'obria i tot el tres trontollava molt fins que no van baixar els dosos; tot plegat, però, sense gaire perill imminent: un tres vellejat i defensat en conseqüència, amb mides més que passables, el primer descarregat després de dos de carregats consecutius a la mateixa plaça els dos anys anteriors, uns anys en què havíem comptat amb la pinya dels Arreplegats que, enguany, en el mateix moment, estaven assajant a la no herba d'Empresarials el tres de vuit amb folre de l'endemà. Quan baixaven quarts i terços, el segon de la rengla es deixava anar i aplaudia com un boig, molt estil vallenc tot plegat.

A segona ronda els Ganàpies desmuntaven el quatre de set amb l'acotxadora ja col·locada; les mides es perdien ràpidament i la llenya es flairava imminent. En repetició hi tornaven i el descarregaven amb algun problema per dalt, em sembla recordar, força tancat i bellugat, però bé. I aleshores havia de fer cap a la feina.

Hi eren també els Xoriguers, que m'informaven que també estaven com emprenyats amb Ganàpies, no ho sé ben bé i callo, els quals feien castells de sis més o menys bé. Com que només érem dues colles que féssim castells allò que se'n pot dir normals --si és que això dels universitaris pot cosiderar-se dins de qualsevol concepte de normalitat--, la cosa feia força via. Ens acompanyaven també els Emboirats de Vic, que em diuen que no són tan esbojarrats com els que vaig conèixer quan era ganàpia actiu, els Passerells de Mataró, els Pataquers de la Rovira i Virgili i una mostra de Marracos, que tenien festa d'Agrònoms al vespre a Lleida.

Fotos de la diada de Ganàpies.

FESTA DE LA FIB - AZU

DSC06654L'endemà, però, era el dia aquell que es veuen les grans baluernes i que criden castellers de totes les colles convencionals i no convencionals, etcètera. Jo ja he donat el meu parer per moltes bandes sobre el sistema d'engrescar la colla que tenen els Arreplegats, i també la meva retorta opinió sobre això de folrar el que no toca, i sé que tinc molt pocs partidaris i realment tant se me'n fot. Ara bé, si bé és cert que el sistema els ha anat funcionant molt bé als AZU, m'ha semblat percebre que aquest divendres eren menys camises (potser només percepció), amb menys caques seques (tot plegat molt subjectiu) i que, en general, han desvetllat menys expectatives que quan van anunciar el famós quatre de vuit sense folre. En fi, aquell dia potser em van convèncer d'alguna cosa, alguna cosa que ahir, per molt que haguessin fet l'aleta al tres amb folre, no haurien aconseguit fer-me creure.

En fi, m'estic embolicant i mesurant molt les paraules perquè si algun dels verds llegeix aquesta merda no em tiri els plats pel cap, tot i que em penso que no hi ha res a fer i que ja he parlat més del compte.

Els AZU començaven amb el quatre de set amb agulla, que es tancava molt per quarts i que jo realment veia perillar, però que van defensar força bé. Per alguna raó desconeguda per mi, l'enxaneta habitual dels pilars i de tot arreu no va fer d'enxaneta ni aquí ni al cinc de set de després. A segona ronda provaven el tres de de vuit amb folre, la gran baluerna del 2011. Al segon peu, pujava amb la rengla que s'anava obrint per baix, per l'encaix amb un folre que, què voleu que us digui, no acabava d'aturar el moviment. Semblava que es controlava el bellugueig, però en col·locar-se l'acotxadora i amb l'enxaneta habitual d'altres temporades per quints, el folre esdevenia flam, l'estructura es rebregava per tot arreu i es plegava en una llenya plàcida sense lesionats. Em deia el company d'Esplugues que havia petat per dalt, però després d'haver vist el vídeo que han penjat els verds, em refermo en la teoria que va ser conseqüència del folre i sobretot de la rengla.

Després d'això, estabornits pel cop, seguien amb el tres de set i van acabar amb el cinc de set, que va ser una puta roca i en el qual es va estrenar la Cèlia, una altra cargolina que deixem anar pel món arreplegat i que ara ens farà patir cada cop que els verds aquests proposin la seva gran baluerna de torn.

Pel que m'han dit, van caure en el pilar de cinc, ja totalment desgastats per la batalla. Per la seva banda, els Ganàpies només feien el tres de sis, amb un sol cordó de pinya (a mi m'hi posaven de primeres laterals sense que hagi passat per l'assaig en tot l'any) i amb un cinc de cinc net i un altre castell net, un quatre de cinc em penso. Aquests dos dies he reviscut les pinyes desgavellades dels Ganàpies i les bogeries de l'estil d'orientar la rengla del tres amb l'únic criteri d'encarar-la al bar més proper --un bar que no tenia cervesa, per cert. Mentre els AZU feien el cinc de set, els quatre ganàpies que quedaven s'ho miraven a l'ombra de l'edifici de l'aulari. I és que, si dijous els verds no hi havien anat, els blaus semblava que divendres, pràcticament, no hi fossin. I m'estalvio l'opinió cap a un cantó i cap a un altre, perquè de fet estic fora de tot aquest xou i no en sé de la missa la meitat. D'altra banda, feia força calor sota el sol, una calor que a la pinya era escanyant i que era culpa, invariablement, dels Arreplegats.

Hi havien també els Xoriguers, amb castells de sis, els Emboirats, els Passerells, els Marracos amb camisa, i crec que no hi eren els Pataquers.

Jo havia estudiat en aquell aulari que feia ombra als quatre ganàpies, a l'esquerra del tot, on fan Telecos. M'hi vaig passejar un any, sense estudiar gens perquè no m'agradava gens el que feia i perquè no estava fet per mi. Si, per contra, m'hagués agradat, i si hagués conegut aleshores els castellers que volten pels campus de la Ciutat Comtal, m'hi podria haver ajuntat i ara, tot això, potser ho escriuria des de la perspectiva d'una caca seca. Però aquesta història possible em resulta impossible, i al capdavall l'única perspectiva que m'escau és la d'un ganapiot outsider i excèntric, que vénen a ser sinònims.

Fotos de la Festa de la FIB.

Actuació a Sitges, 2011

| No Comments

DSC06582Cap de setmana força casteller. Dissabte passava per la Vigília de la Jordiada dels Castellers de Cornellà i parlava una estona amb ells, m'enfaixava i els ajudava a fer els seus castells. Estan engegant un nou procés de renovació després de la renovació que semblava que engegava ja l'any passat; esperem que els hi vagi bé i remuntin aviat.

Parlava ahir també amb una noia de la Jove de l'Hospitalet i m'explicava una mica el panorama. Avui volien fer, amb els Minyons a l'Ajuntament de l'Hospi, el quatre de set, de forma molt matinera per tal com l'any passat els havien estrenat ja a final de l'any. L'han desmuntat, segons m'indiquen les fonts cibernàutiques.

I pel que fa a Esplugues, lloc d'inici i arribada del periple comarcal, els fats ens indicaven que havíem d'anar a Sitges. La crònica a Lamalla ja està penjada, així que només comentaré allò que no hi he escrit perquè no tocava escriure-ho-hi. Ho faré potser com el Xavier Bosch les seves cròniques futbolístiques, amb punts numerats.

1. Actuàvem a zona tradicional amb dues colles molt importants per història i castells. Havíem d'estar a l'alçada i hi hem estat a nivell casteller.

2. El que no ha estat a l'alçada, i que ha creat polèmica extracargolina, han estat les nostres gralles. Deia que ja anaven soles, però necessiten encara molta confiança i assaig perquè la imatge d'avui ha estat, diguem-ne, poc gratificant, sobretot al costat de les altres colles, que són, sobretot els de Sitges, d'allò millor que hi ha pel món casteller. No vull carregar-me-les, només dir que si encara no tenen prou confiança, que s'esperin i busquin ajuda, perquè no podem anar així per les places. Tot el meu suport per les gralleres, que s'ho estan currant moltíssim.

3. Ha estat la millor actuació del que portem de temporada i és el millor inici que hem fet mai. Ja hem descarregat tots els castells de set fins al cinc de set i només ens queda la torre i el tres per sota, dos castells que ja són una altra història.

4. Avui hi ha hagut moltes novetats als troncs, amb la Lídia per exemple estrenant-se a un castell de set amb nosaltres i amb el quatre de set amb què hem plegat, sense els terços habituals i amb els quints hipotètics d'un quatre de vuit.

5. Hem fet girar el pilar de cinc i hem fet caminar el pilar de quatre d'entrada sense haver-lo assajat des de fa força temps, segurament des d'abans de Valls.

6. No sé com es planteja el futur proper, però amb el que ens queda per fer de set i el quatre de vuit més o menys encara tot boirós, potser és difícil motivar la parròquia per a les pròximes actuacions, dues de consecutives les dues setmanes vinents i a fora de casa.

7. Vaig numerant per numerar i de forma desordenada. Molt bonic el local de la Jove de Sitges, tot un Palau reial d'un Rei Moro. Molt bonica la vila, que no coneixia gaire fora del passeig marítim. I molt bé el dinar que ens han ofert, malgrat que anava massa racionat al començament i després la gent anava repetint.

8. Pel que fa a les altres colles, van sumant a poc a poc, cadascuna al seu ritme, i sembla que van per bon camí. Especialment Sitges, que els he vist molt més segurs que l'any passat, tot i que potser era perquè jugaven a casa.

9. Curiosa la combinació de Sant Jordi, Dia de la Mare i Dia del Treballador, tot per qüestions d'atzar i de Setmana Santa tocatardana.

10. I per cert, el cap de colla ha encertat la seva pròpia porra. #etfelicitofill

Doncs apa, que ja me n'he cansat. Fotos.

Colla Jove de Sitges: P4cam, 4d7, 4d7a, 3d7, 3 P4 simultanis
Castellers de Sants: P4cam, 4d8, 5d7, 3d7, vano de 5
Castellers d'Esplugues: P4cam, 5d7, 4d7a, 4d7, P5

Actuació de Sant Jordi, 2011

| No Comments

DSC06416Ahir debutàvem a casa aquest 2011, una temporada que sembla que segueix la inèrcia de les anteriors. Caldrà veure fins on podem anar creixent, de moment les coses segueixen anant millor, malgrat el desànim manifest de gent de la tècnica, que voldria que fóssim cent cinquanta a assaig per poder tenir el quatre de vuit per juny. En fi, és qüestió d'anar aprofitant aquesta embranzida, perquè mai se sap ben bé d'on ve ni quan es pot aturar.

Ara em podria posar a filosofar, però tinc moltíssima ressaca, una ressaca horrible, i no estic per aquestes subtileses.

Així que repassaré per sobre els castells que vem fer, perquè no puc fer gaire cosa més. Actuàvem al Brillas amb els Moixiganguers i Poble Sec, dues colles que també estan creixent moltíssim, cadascuna a un pas una mica diferent. Els d'Igualada sempre han estat una mica per sobre de nosaltres, i així, quan ells feien castells de set i mig, nosaltres fèiem els bàsics de set, i ara que estem per la part alta dels castells de set, ells han estrenat el quatre de vuit la temporada passada. Per la seva banda, els del Poble Sec amb prou feines feien castells de set fa tres anys, i la temporada passada ja han descarregat els castells amb agulla i el cinc de set. Nosaltres estem just al mig de les dues colles.

Hi ha gent que diu que no ens hem de mirar altres colles, que nosaltres tenim una filosofia pròpia envejada per altra gent, etcètera. Jo sempre he estat partidari de mirar què fa altra gent i comparar-ho amb el que fem aquí, per veure si en podem aprendre, etcètera, i segurament em ve d'haver passat per Ganàpies. Com que molta gent jove ha passat per Arreplegats i té molts contactes amb altres colles, això sembla que ha modificat força la forma de fer de la colla. En fi, havia dit que no em posaria a filosofar, així que em deixo estar la meva opinió per una altra avinentesa.

El cas és que començàvem amb un pilar de quatre de dol per la mort del pare d'un membre de la colla: es va fer un gran silenci trencat per un gran aplaudiment en fer l'aleta que va ser força emocionant. Al pilar hi pujava la Lídia, que jo diria que s'hi estrenava. En primera ronda fèiem el 4de7, que costa més de quadrar que no el 3de7, i que ens va anar molt bé, molt quiet. En segona ronda fèiem, per sorpresa de la colla i després del que sembla una reunió d'urgència de la Tècnica aquell mateix matí, el 4de7a, que no estava a la porra que el mateix cap de colla havia pronosticat divendres en acabar l'assaig. És a dir, que com l'any passat, la Tècnica no sembla que tingui gaire clar el programa fins cinc minuts abans de l'actuació, cosa que pot ser molt divertida si han d'anunciar els castells del diumenge després d'assaig.

En fi, el quatre amb agulla va anar realment molt bé, malgrat no haver-lo assajat gaire, molt ràpid i força ben quadrat, cosa que ens donava moltíssima confiança i que, al cap i a la fi, representa una nova fita, a la segona diada ja estem amb castells de set i mig sense cap problema, com si no ens haguéssim aturat a l'hivern i seguíssim igual que com vem acabar la temporada passada.

En tercera ronda fèiem el 3de7a, que era el que estava en el programa. A l'assaig les pinyes havien anat força desmanegades i a plaça s'han reproduït els desarranjaments. El tres s'ha bastit més o menys bé, però el pilar ha brandat moltíssim i el Jordi, el segon, l'ha hagut de lluitar moltíssim. En salvar-lo, tota la plaça ha aplaudit, cosa que també ens ha donat moltíssima confiança: hem sortit de plaça molt trempats i contents per l'actuació i amb moltes ganes de tornar-hi per seguir creixent.

Hem plegat amb el pilar de cinc, que en aquest cas no ha patit gaire, i d'aquí hem enfilat cap a la closca a comentar la jugada. Quan ja tancaven el bar, m'han portat a jugar a la botifarra a l'Espluga Viva, on vem acabar molt tard i jo força borratxo. Diria que no vaig guanyar cap partida.

En fi, molt bona diada, amb força gent nova, que ens dóna més energies per seguir enfilant amunt. De les altres dues colles, Moixiganguers descarregaven tres i quatre de set i els del Poble Sec castells de sis, força limitats per les vacances de Setmana Santa.

Fotos.

Diada de Sant Jordi a Esplugues
Castellers d'Esplugues: Pde4 dol, 4de7, 4de7a, 3de7a, Pde5
Castellers del Poble Sec: Pde4, 3de6, 3de6a, 4de6a, Pde5
Moixiganguers d'Igualada: 2Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, Pde5

Actuació a Sants

| No Comments

Ha començat la temporada, per fi. Ha coincidit amb l'inici esclatant de la primavera, que m'ha torrat avui a plaça. A tot Barcelona avui hi havia allò del dret a decidir, que veurem quina participació tindrà. En aquest punt, els Castellers de Sants han donat suport actiu de diverses maneres a la consulta, cosa que la nostra colla difícilment faria en aquest grau de compromís. Igualment, altres colles despleguen estelades sense vergonya i aquí seria el suïcidi de la colla.

Avui Sabadell i Gràcia feien el quatre de vuit, cosa al·lucinant, i els Sagals, que compartien amb nosaltres plaça, el primer tres per sota de l'any. Algunes colles van molt fortes i és flipant la velocitat que porten.

Nosaltres també anem forts, però no tant ni de bon tros. La intenció era fer el cinc de set, però anàvem una mica justos i una baixa a la canalla ha desfet els plans definitivament. Amb tot, era el millor inici de temporada, amb tres i quatre de set i el cinc de sis més pilar de cinc. Si no vaig errat l'any passat a Cornellà havíem fet la mateixa actuació també el dia 10 d'abril, però era la segona diada, després de la de Badalona amb castells de sis. En tot cas, és curiós que just un any després haguem fet exactament la mateixa cosa.

Dels castells no en puc dir gaire cosa, han estat bufar i fer ampolles: el pilar ha tremolat una mica de no res i al quatre hi havia algun problema petit per sota. Al cinc, novetats al tronc. En resum, un molt bon inici, sembla que seguim exactament amb la mateixa inèrcia i que per tant podem seguir tirant amunt o, si més no, anar pel mateix nivell. Ja veurem això també. Era, d'altra banda, la primera diada de la nova tècnica. I el tema de les gralleres, que ja van soles.

A La Closca en parlàvem una estona, en aquest petit paradís del món civilitzat. A l'ombra s'estava molt bé, amb l'airet i les bones vibracions. Els vents aquests de primavera estiuenca fan més caliu al local, potser de vegades massa càlid. S'hi estava potser massa bé, massa.

La Candela a Valls

| No Comments

DSC05764

Com és sabut, cada deu anys se celebra, des de 1791, jo diria, les festes de la Candela a Valls. El motiu són unes pestes i no sé què més que van sacsejar la vila aleshores; agraïts a la verge van decidir fer-li una processó (professó en vallenc) cada deu anys, fins avui.

Són les segones Decennals de la colla i les meves primeres, era una cosa que quan vaig entrar-hi van comentar-me, ara fa set temporades, i que sempre he contemplat amb força distància. A l'acte l'speaker ja donava a entendre que era un homenatge a la ciutat bressol dels castells, que ens deixa fer un pilaret a la seva plaça màgica, etc. Per a mi és llepar el cul a les colles vallenques, que viuen una mica al seu món ancorats al segle XIX. Tot i que potser cada cop menys, sobretot la Joves...

En fi, volia anar-hi per veure'n l'ambient i els actes i tal. Si hagués tingut temps i ganes hi hauria anat també dissabte, però no era el cas. Amb el temps que vam perdre a la cercavila podria haver investigat el poble, la Fira de castells, els establiments guarnits de castells, etc, però anava molt cansat. Havia dormit poc i vaig perdre l'autocar per primer cop en la meva història castellera. Per sort, el Jordi també el va perdre i ens va dur al Bartu i al Pau a Valls. És casualitat que deixi de posar-me l'alarma per primer cop en tot aquest temps just quan la tècnica decideix que no hem d'esperar ni un minut ningú. Total, per després avorrir-nos com idiotes pels carrers de Valls.

El cas és que vam plantar-nos a la plaça de no sé què i vam estar esperant una bona estona que sortís la comitiva, que anava endarrerida. L'Emili repartia la nostra revista a tort i a dret, uns de la Joves la llegien i jo els hi ensenyava l'entrevista a J.M. Cortès, el seu president. Ens guiava el Juanele, que va ser cap de colla de Ganàpies i que ha estat tirant castells de la Joves aquest any passat. El Juanele ens explicava els problemes amb l'Ajuntament, que volia sisplau per força que es fes la cercavila interminable dels collons que va deixar tots els castellers ben cansats i avorrits. Vaig aprofitar per parlar amb tothom que vaig poguer, vaig parlar amb la presidenta d'Esparreguera que em va explicar la situació de la seva colla, i força entretingut al capdavall.

És molt destacable el grup dels nostres grallers: eren deu i tres tabals, sonaven molt i molt bé i ens van amenitzar amb cançonetes tot el trajecte. A més, portaven patxaran amagat, una tradició que s'ha de consolidar. Més que del tres de set, que va sortir com un xurro, em vaig sentir molt orgullós de tenir per fi unes gralles tan potents i que toquessin tan bé, per primer cop a la nostra història. Si ahir vem fer història, segurament va ser per això. Han treballat moltíssim tot aquest hivern, i tralarà.


queralt1I tornem-hi. Després de no sé quanta estona vam arribar a la plaça del Blat i vem fer un pilaret girat a dreta i esquerra i vem seguir ja molt més ràpid cap al monument als castellers. Allí tot es va accelerar i vem fer el tres de set i el darrer pilar molt més ràpid, escorats en un carrer adjacent a la plaça de la Font de la Manxa, un lloc molt lleig des d'on no podíem veure res i que no distava gaire d'una actuació enmig d'un carrer de Barcelona, per dir algu. Recordo una actuació davant el local dels Castellers de Sants; doncs va ser tan maco com allò.

El tres de set era el primer que fèiem al gener, el més matiner de la història. El carrer estava molt inclinat, teníem una pinya una mica migrada i només havíem assajat dos divendres. Tothom deia que el tres de set el faríem perquè sí, però les coses no es fan perquè sí i el fet és que jo, que tornava a estar d'agulla en un tres, el vaig veure molt malament de mides, la pinya era molt movedissa, es va haver de treballar força. Però bé, potser sí que els fem amb la punta de la polla. L'estil trontolladís potser era un homenatge a les colles vallenques, a la Vella si més no, unes colles que van desmuntar el tres de vuit dos cops i van sortir de plaça en blanc; val a dir que la ronda de repetició se la van empescar sobre la marxa, i que moltes altres colles van haver de desmuntar o van quedar amb el castell carregat. Per exemple, els d'Esparreguera, que els teníem al costat, van desmuntar el dos de sis, i els de Cornellà, que em vaig trobar l'Albert donant jo voltes perdut per Valls, em va dir que havien caigut amb el tres de set i van haver de fer en repetició el de sis.

Vist així, amb aquesta perspectiva excèntrica, primer perquè érem els últims a la cercavila, i després perquè estàvem també els últims durant els castells al fons del carrer, em va semblar tot una mica paròdic i risible. Si tingués més ganes faria una crònica molt més irònica i divertida, però estic encara molt cansat. Potser per al Peus Negres en faré una crònica terrorista...

Acabats els castells vaig anar a fer-me la foto de grup de Ganàpies, que aviam si trobo per internet. Alhora, al mateix lloc, els Arreplegats cantaven el seu himne de missa i envaïen el monument. Vaig saludar alguns ganàpies i vaig intentar trobar el lloc de dinar, vaig trobar-me l'Albert i vaig trucar el Paco, que em va il·lustrar. Després de preguntar a dos o tres policies i alguna altra gent, vaig arribar-hi.

El dinar estava força bé tenint en compte el nombre de castellers que hi érem, tot i que era de plànyer que hi haguessin tres o quatre espais diferents per dinar i que per tant no estiguéssim totes les colles juntes. Trobar un lloc per a tanta gent devia ser difícil, més si havia de ser cobert perquè estem al gener i fa fred i pot ploure, però bé, vaig aprofitar per parlar amb gent de Sabadell, una colla que em cau força bé.

I vem acabar pujant a l'autocar, vaig intentar llegir fins que el sol va fugir i vaig intentar dormir fins que els del fons de l'autocar em van despertar. Alabat sia déu i la marededéudelacandela!

Fotos.

3de7 a Valls

[Article publicat a la Crònica de la Vida d'Esplugues aquest desembre]

Benvolguts lectors de la Crònica, ens adrecem per primer cop a vosaltres, i a tot Esplugues en general, des d'aquestes pàgines per relatar-vos la crònica de l'any de la Colla de Castellers, una de les entitats més dinàmiques i que mobilitza més gent del nostre municipi i dels voltants per tot Catalunya. El nostre creixement ha estat progressiu aquests darrers anys, de forma que cada cop hem portat el nom d'Esplugues més amunt, sempre amb el mateix orgull de pertànyer a aquesta colla que ens estimem tant i a aquest poble i aquesta comarca tan masegats pels sotracs del temps.

Superant els límits
Aquest 2010 podem tornar a dir, un any més, que els Castellers d'Esplugues hem protagonitzat la millor temporada de la nostra història. Enguany, la Tècnica --que es renovarà en la propera Assemblea-- s'havia plantejat, com a objectius, consolidar la feina anterior, és a dir, tot el ventall de castells de set, i afegir-hi, a més a més, el tres de set aixecat per sota. Pel que fa al primer objectiu, només ens ha quedat repetir la torre de set (2de7), un castell que tan sols hem carregat una vegada, l'any passat al Clot de Barcelona. Aquesta temporada vam seguir assajant-la de valent amb la mateixa alineació que el 2009; tanmateix, ens va quedar en intent --va fer llenya-- a Sants per primavera. Com a conseqüència, vam deixar-la en stand by fins després de Festa Major. Malgrat els assajos intensius de les darreres setmanes de l'any, la Tècnica va considerar que no la teníem amb prou garanties per descarregar-la a la darrera actuació a Terrassa i, per tant, haurem d'esperar l'any vinent per poder fer-li l'aleta.
Pel que fa a la resta de la gamma de set, l'hem consolidada a bastament. Així, el cinc de set (5de7), per exemple, l'hem descarregat 10 cops, tot un rècord que segueixen de prop el quatre de set amb agulla (4de7a) i el tres de set amb agulla (3de7a). Aquesta darrera estructura era inèdita per a nosaltres: l'havíem estrenada per Festa Major l'any passat i enguany ja la dominem completament.
Però, de ben segur, el més destacable d'aquest any ha estat la consecució del primer tres de set aixecat per sota (3de7s) de la nostra història. És un castell molt espectacular atès que és la pinya qui va alçant cada pis, mentre que els pisos inferiors van col•locant-se a sota de l'estructura. És un castell molt tècnic, el més difícil de tota la gamma de set a banda del 2de7, ja que requereix molta constància i fidelitat a assaig i una pinya molt tècnica que pugui aixecar el tres ben compassat. A més a més, la gent del tronc del castell ha d'estar molt concentrada per aturar l'inevitable bellugueig de cada aixecada. D'aquesta manera, amb uns assajos molt durs tot just arribats de vacances, vam estar en condicions de portar el 3de7s per Festa Major. Malgrat els nervis lògics, però, el vam aixecar amb molt bones mides i amb molt bon ritme, amb una gran eufòria per part nostra i l'ovació del nostre públic, que flipava mandonguilles.

Resum de la temporada
Començàvem la temporada a Badalona, just abans de Setmana Santa, i aviat preníem embranzida: a la segona actuació, a Cornellà, descarregàvem els primers tres i quatre de set, i la setmana següent, per Sant Jordi al Robert Brillas, ja ens apuntàvem el primer 4de7a, el més matiner de la història --i és que la progressió ha estat fulgurant: el 2008 fèiem només dos 4de7a, el 2009 en fèiem cinc i enguany onze, un dels quals només carregat. A la Trobada de Colles del Baix Llobregat, a l'Hospitalet, tornàvem a fer la millor actuació de la comarca per tercer any consecutiu, demostrant que som la colla més en forma del Baix. El 15 de maig, a Sant Cugat, aconseguíem el primer 5de7; una setmana més tard, a Sabadell, descarregàvem per primer cop aquesta temporada dos castells de set i mig en una sola actuació, el 5de7 i el 4de7a. Per Festes de Can Vidalet completàvem el primer 3de7a de l'any; una setmana més tard escometíem el gran repte, a Sants: la torre de set. L'estructura va patir els mateixos problemes que la del Clot de l'any abans, en obrir-se a terços i petar per dalt; en comprovar que el problema era estructural, la Tècnica va deixar-la una mica de banda i va començar a centrar-se més en el 3de7s. Marxàvem de vacances, després del Gall, amb molts castells de la gamma alta de set, però sense provar el tres per sota ni aconseguir la torre, els dos grans objectius d'aquesta segona part de temporada.
Tot just començat setembre hi tornàvem; les actuacions d'abans de Festes ens van posar a punt, i els assajos, molt bons, ens van permetre d'afrontar el 3de7s. En les dues actuacions de Festes vam descarregar tot l'espectre de set llevat de la torre: 3de7, 4de7, 4de7a, 3de7a, 5de7 i 3de7s. Després d'aquesta gesta, impensable fa molt poc, vam anar a Tarragona i, una setmana més endavant, vam celebrar el I Memorial David Carreras. En David, com tots sabreu, va ser un dels fundadors i el principal impulsor de la nostra colla, i era molt conegut al poble pel seu dinamisme i empenta. A la plaça de l'Església (o Pare Miquel d'Esplugues), després d'un intent desmuntat, dedicàvem el 5de7 a la seva memòria, i que sigui per molts anys. Una setmana més tard, actuàvem en el marc de les Festes de Tardor de Sant Just en un Can Ginestar molt atapeït de gent i amb un gran ambient, i aconseguíem tres castells de set i mig (3de7a, 4de7a i 5de7), el segon cop en la temporada i el tercer de tota la nostra història.
Les darreres tres actuacions de la temporada han posat el colofó a aquest any. A Granollers, el 13 de novembre, després d'un altre 5de7, intentàvem el nostre segon 3de7s, però quedava en intent en encallar-se el rengle de la plena en l'última aixecada, la decisiva. Malgrat això, després de la dura llenya descarregàvem el 4de7a i acabàvem l'actuació amb un 3de7 i el primer Pde5 aixecat per sota de l'any, que no va oferir cap resistència. L'endemà al Clot fèiem castells bàsics de set i el segon Pde5s, i el dissabte següent, per Vigílies dels Minyons de Terrassa, la primera actuació amb els castells declarats Partimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, tornàvem amb el 3de7s, descartada definitivament la torre de set a l'assaig del dia abans. A Terrassa vam repetir exactament la mateixa actuació que per Festa Major, la millor de la història, però hi afegíem dos pilars de cinc simultanis al final, una gesta inèdita per a nosaltres, atès que mai no havíem tingut dues alineacions diferents de Pde5, un dels quals era aixecat per sota. Abans havíem descarregat el 5de7 i un treballat 3de7s, a més del 4de7a. Una actuació gairebé immillorable per a una temporada pràcticament perfecta.
Esperant que l'any vinent us sigui tan profitós com esperem que sigui també per a nosaltres, us desitgem bon Nadal a tothom i us esperem a qualsevol assaig, ja sabeu, a la Nau del carrer Àngel Guimerà 191. Bon Nadal, mengeu neules i torrons i un bon plat d'escudella.

Salut i Castells!

2010 Actuació Biologia AZU

| 1 Comment

Com que no tinc cap mena de ganes de més tonteries, esborro la crònica i deixo els resultats.

Actuació completa
AZU: 2de7f, 5de7, 4de7a, Pde6f
Ganàpies: 5de6, 4de7, 2de6, Pde4ps
Xoriguers: id4de7, 4de7c, 2de6c, 3de6, 2Pde4
Marracos: 2de5, 3de5n, 4de5n, Pde4

Diada d'hivern de Ganàpies, 2010

| No Comments

Avui ha sigut la diada d'hivern de Ganàpies. El cel era net i ras, no feia gaire fred al sol, s'estava bé llegint un llibre. Els Ganàpies són molt renouers i em conviden a fer cerveses. Han començat, a les dues tocades, els Ganàpies. A mi m'han posat d'agulla al 4de7: faltava el Peiró, que encara no hi havia arribat, i m'hi han entaforat allà al mig. Un lloc privilegiat per admirar com es quadren les pinyes en aquesta colla. Havia vist coses rares a Ganàpies, potser és que m'hi passo tan poc que tornen a sorprendre'm aquestes coses. Quina forma més surrealista de quadrar un quatre! La puta hòstia! --ui, perdó, no volia ser groller.

Al segon peu, amb tot, les gralles han començat a grallar, que si preneu un diccionari veureu que és el crit estrident que fan les garses i els corbs i altres ocellastres misèrrims, però que aplicat al món casteller es revesteix d'un encís corprenedor. El quatre s'ha anat enlairant a poc a poc; un dels baixos no portava faixa i jo me'n feia creus; el meu segon, a poc a poc, s'ha anat plegant de genolls endavant, però no prou com per fer perillar res. A la fi, s'hi han col·locat dosos, acotxadora i enxaneta i, llevat d'algun moviment i d'algun desarranjament inevitable en una pinya poc compacta, s'ha descarregat tot plegat amb fruïció i esvalot enjogassat d'aquests nens grans.

Era la primera volta que aquesta colla universitària descarregava un castell de set per hivern. Fa tres anys van carregar el seu primer quatre de set per primavera. L'alegria era prou justificada. I tant.

En segona i tercera ronda han fet 5de6 i 4de6a. El cinc anava força desmanegat i també ha pujat al segon peu. El 4de6a l'he vist tot marxant cap el tren, que havia d'anar a la feina, i així no m'hi he fixat gaire però semblava força ben assentat. I han plegat amb tres pilars de quatre, per tal com el de cinc l'han de tornar a inventar atès que el de l'any passat ja no és pas possible.

I ara puc parlar, perquè hoch, dels Arreplegats --que, amb el temps i la distància universitària i l'apropament inevitable dels cinquanta mil arreplegats que hi ha Esplugues, els he acabat agafant estima--, que ho han fet força bé, diguem-ne. Han començat amb un 4de7 (com nosaltres), amb la pinya i el tronc d'un 4de7a. Segons les meves fonts, l'assaig havia anat malament i no les tenien totes, i hi havia no sé quins dubtes al tronc. En fi, que el 4de7 sense agulla s'ha fet sense gaires complicacions, per dalt s'ha tancat força, sobretot el rengle que mirava... a la via del tren. En acabat, i amb una mica de cridòria verda, he percebut diàfan un xiscle procedent amb tota probabilitat del seu cap de colla: portarien el 4de7a en segona ronda.

El 4de7a m'ha semblat més ferm que el 4de7, tot i que val a dir que estava una mica distret. El pilar, nogensmenys, ha brandat força, i hi teníeu el senyor Pol i el senyor Pau defensant-lo com malparits. En fi, amb molt de compte l'enxaneta de Vilafranca-Sant Cugat ha baixat a poc a poc i congratulacions per a ells, que són la puta hòstia de bons --ui, perdó, no volia ser groller.

Han acabat amb el 3de7, que no he vist, i suposo que amb el pilar de cinc. Em xiuxiuegen a cau d'orella fonts arreplegades que per a la diada de Biologia estan preparant no sé quina bogeria de castells i no sé què més per no sé quan. Com diuen per allà, bon profit els hi faci! Tot sigui per magnificar la immaterialitat dels castells!

Doncs això és tot allò que puc dir-ne, pràcticament. Els Xoriguers feien castells de la gamma alta de sis amb facilitat i es preveu una temporada molt bona per als gironins. Pataquers i Marracos eren pocs i feien castells o construccions de cinc netes. Han reaparegut --pareu bé l'orella!-- els Emboirats de Vic, no m'ho podia creure. Tornarà aquella colla de borratxos bojos, els més bojos de tot el món casteller? I també està naixent una nova colla al Campus UPC de Terrassa, avui n'hi havien uns cinc que diuen que han fet un pilar de quatre de comiat.

Aires nous aquests temps alenen. Etapes letífiques ens gaubaran al·leluia.

DSC05597S'ha acabat la temporada castellera i ara estic orfe. Pensar en els castells, en la colla, en els merders, deixar ara que passi el temps, aviam la nova Tècnica què farà, aviam la Junta què farem, aviam què. Ara que es desbrossa el futur immediat, caldrà mirar una mica enrere, dos anys, i recordar d'on veníem i on anem. Recordo, aleshores, les pors del cap de colla que sortia; les de l'actual les desconec, només en podria parlar de les meves. Però, com ja faig d'un temps ençà, no les publicaré pas en un bloch de merda que.

La temporada ha acabat espectacularment bé: hem repetit la mateixa actuació de Festa Major, que era la millor de la nostra història, hem fet el segon tres de set per sota i, a més a més, hem acabat l'actuació amb dos pilars de cinc, fet inèdit que ha deixat un molt bon regust de boca, com aquell vano de cinc a Figueres de fa dos anys. Hem sortit molt contents, radiants i eufòrics, però era, amb tot, una eufòria matisada pel fet de no haver pogut ni carregar la torre de set enguany. Això és evident, i també és evident que cada cop es parla més d'assajar en sèrio els castells de vuit. I per tant, ahir estàvem o estava jo molt contents o content, però era evident que hi havia alguna cosa que aquest any no s'ha pogut fer i que neguitejava i també que alguna cosa queda per fer l'any vinent.

Ahir al matí havia plogut (crònica metereològica), però a partir de migdia el cel va anar escampant. Vaig calcular la ruta per Google Maps: gairebé trenta quilòmetres per carretera, fàcil, sense gaire desnivell. Calculava que anant a uns vint km hora trigaria hora i mitja, i sortia amb poc més de dues hores de marge per anar folgat de temps i evitar la nit, ja que la bici per carretera nocturna és perillosa o no m'agrada gens sobretot si no conec la via per on transito amb ingràvida i immaterial pedalada. En fi, que vaig ser-hi en poc més d'una hora i vaig estar mitja hora acabant-me un llibre i bevent una coca-cola a una cafeteria.

I això, a qui li importa?

Com és costum, l'actuació començava amb almenys mitja hora de retard, a les set ja tocades. Els Minyons eren els primers i «assajaven» l'actuació d'avui amb un pis menys: dos de vuit, tres de nou tremoladís (lleuger, diran alguns), cinc de vuit força inestable, i molts pilars de quatre, catorze o quinze. Els castells no patien massa, estaven molt ben assajats, però a mi em feien enarcar una cella de dubte si volien fer-ho tot de gamma extra. I més sortint de tres de deu, que té molts números per caure i capgirar tots els plans.

Nosaltres començàvem amb un castell que tenim molt ben apamat, el cinc de set. N'hem fet moltíssims enguany i és gairebé el nostre castell insígnia, ens agrada molt i mai no ens traeix, des d'aquella llenya inopinada al Clot fa dos anys.

A segona ronda provàvem el tres per sota, que ens havia caigut la setmana abans a Granollers. Aquest tres es va anar aixecant molt trontolladís i amb mides estranyes i feia patir una mica. Tanmateix, de fora estant, a banda del bellugueig, les aixecades es veien que anaven a bon ritme i que el castell tenia corda (tenia gas, segons es diu ara). En fi, l'última aixecada ha estat titànica i el tronc s'ha quadrat i assentat quan ha passat la canalla, i la pinya l'hem lligat ben lligat i tres per sota al sac. Crits. Eufòria. Alegria. Etcètera. Però no tant com altres vegades, segurament perquè.

A tercera ronda, el quatre amb agulla, que ens costa més que el cinc i que en aquesta avinentesa pujava amb un quatre romboïdal i obert com una mala puta però sense cap maldecap important, i el pilar s'ha mantingut bé i tal.

DSC05612

Ja per plegar, amb un ull posat als cinquanta mil pilars de quatre que perpetraven els Minyons, nosaltres fèiem dos pilars de cinc alhora. Es comentava de sotamà o de contraban que la colla tenia ja dos pilars diferents i que podríem tirar-los simultanis a plaça una nit de lluna plena amb cel serè. En tot cas, sembla que ningú no s'ho esperava (jo tampoc), segurament per la famosa tàctica de la distracció: tothom estàvem tan capficats amb el tres per sota i la torre de set que tots vem trobar-nos amb els dos pilars de cinc tan d'improvís que els estàvem fent a plaça i encara no m'ho creia. Jo estava al pilar aixecat per sota, que va acabar d'alçar-se just quan el de la meva esquerra era també coronat per l'enxaneta, amb una mena de coordinació només vista per terres maresmenques o arreplegades. Va ser una cirereta magnífica i inesperada i ara ja tenim una foto no trucada amb dos pilars blaus l'un a tocar de l'altre lluminosos com la riallada del bigotut que esberlava pel bell mig la volta celeste.

Vaig tornar a Esplugues en cotxe i vaig començar a beure moderadament, cosa que no va evitar que de tres a quatre de la matinada ja estigués bastant borratxo. Incapaç de qualsevol mena de comunicació que no fos estrictament castellera, recordava novel·letes d'aquestes franceses de l'any de Camus, o aquella altra russa del Subsòl, o altres històries més modernes, com la que havia acabat de llegir a Terrassa, d'un tal Handke que sembla que mai no li donaran el Nobel perquè és proserbi. Jo també sóc proserbi. Bé, en tot cas al local vaig acabar de veure clar el panorama de l'any vinent, que ja n'havia sentit coses però calia posar-les en comú. No m'havia interessat gaire, tampoc, per esbrinar-ho, però ahir sí que volia. Hauria volgut parlar de la Junta, també, però estava atrapat per la meva incapacitat de parlar, atrapat per l'alcohol i per la nit i pels meus estúpids problemes.

I ara que ho penso, no he escrit una crònica ni èpica, ni lacrimògena, ni mordaç. Però lo que penso... de castells... ja ho vaig dir ahir, més o menys. Estava cansadíssim de la puta feina, de la bici, dels castells i de la cervesa, vaig tornar amb bici a casa jugant-me la vida a cada pedalada i vaig tirar-me al llit amb les botes posades. Quan m'he llevat, els Minyons ja s'havien fotut el tres de deu pel cap.

Fotos. Les de la meva càmera són del Figo, que és un crac. Les altres, del Gilson, que també ho és, com ho demostra aquesta magnífica fotografia d'una qualitat temàtica i artística majúscula i macroscòpica:

Diada Terrassa 2010 Fot. GiL (17)

Actuacions a Granollers i Barcelona

| 2 Comments

DSC05486Acaba el cap de setmana, aquí a casa, tot sol, pensant en el cap de setmana estrictament casteller, i en el feiner, i miro una mica endavant, demà mateix serà un altre dia que s'entestarà a no acabar mai. Però avui ha passat tan ràpid... Ja és de nit, i miro el sostre de l'habitació al meu llit.

Ahir quedàvem a una hora prudent al local per pujar a Granollers, capital d'un dels dos vallesos. L'autocar, ple com un ou, s'obria pas rabent per l'autopista cada cop més negra. A la ciutat, ja, havíem de canviar de sentit de forma grollera enmig d'un carrer comercial. Arribàvem a la plaça i els pallassos feien enrenou i molta gent per la plaça porxada. Vaig voltar pel centre i em va plaure d'allò més. Vem començar l'actuació una mica tard, però no gaire.

Començàvem amb el cinc de set. Teníem la pinya justa per lligar-ne uns tres cordons. Haig de confessar que no vaig veure els vídeos i no he preguntat a ningú sobre res. El cinc, segons recordo, va anar força bé, millor que d'altres. En segona ronda provàvem el tres de set per sota, el segon de la temporada i de la història, després d'uns assajos força bons, i amb uns quants nervis a sobre. Cada aixecada va anar pujant bé l'estructura, però a la penúltima el rengle de la plena es va quedar endarrerit i va petar el castell. L'hòstia deixava alguna contusió i les esperances pel segon tres per sota, desfetes. En repetició, això no obstant, descarregàvem, sense massa problemes llevat d'algun als baixos, el quatre de set amb agulla, demostrant que sabem reaccionar amb contundència després d'una ventallada important. En tercera ronda, un simple tres de set, que ja escampava molta gent i es feia tard i massa llarg. Acabàvem amb el primer pilar de cinc aixecat i descarregat per sota de l'any, que va ser el goig de la plaça. Els Xics de Granollers em felicitaven per la consecució d'aquesta gesta, i abans es planyien per un tres per sota que feia molt bona cara. Els Xics, per la seva banda, ahir provaven els mateixos castells que els teòrics d'avui, però amb un pis menys: quatre amb agulla, quatre de set (de vuit avui) i cinc de sis. Ara he mirat què han fet: el quatre de vuit i els castells de set que ahir havien fet de sis. Doncs moltes felicitats, Xichs.

Amb la ressaca d'aquest dissabte (s'havia allargat amb el Barça, amb unes festes a Sant Just) agafàvem la bici i sortíem de casa esperitats (després d'haver buscat pel llit durant deu minuts les ulleres), per fer camí amb el Quique cap al Clot, on actuàvem amb els de BCN i els Al·lots de Llevant. Faltava molta gent respecte el dia abans, hem plantejat castells més senzills de set: tres i quatre de set, descarregats amb molta facilitat, i el tres de set amb agulla, amb algun problema més però res de l'altre món. I acabàvem també amb el pilar de cinc per sota. Els de Barcelona feien el dos de vuit folrat després d'un intent desmuntat, que va fer força patxoca, i els Al·lots una torre de set esvelta que feia l'enveja de tots els Cargolins allí presents.

Doncs això és el resum d'aquests dos dies. La tarda al local pintava bé, però m'he perdut per La Miranda i quan he tornat ja tothom havia marxat. Sortia del local amb el sol davallant prop la carena de muntanyes, i tornava ja amb quart creixent espletant al cel. Tempus fugit! He pres la bici cap a casa, m'he estirat al llit i he començat a escriure això, tot sol, al meu llit.

DSC05583

Fotos Granollers
Fotos Clot

XX Diada de Cornellà, 2010

| 2 Comments

Aquest cap de setmana són els Karts de Sant Just i, malgrat que havia dit que hi aniria a ajudar, no ho he fet perquè estic sempre molt cansat. Ahir a la tarda em recuperava d'una borratxera horrible del dia abans... i alabat sia déu. Aquest matí, per dues o tres hores, m'he estimat més connectar-me a internet, respondre un e-mail, jugar a la butifarra...

I poc abans de les dotze els núvols s'esquinçaven i deixaven veure el sol, sota el domini del qual àdhuc feia calor, mes a l'ombra refrescava tost. Els companys de Cornellà actuaven a la seva plaça i pretenien fer la mateixa actuació que al Prat, on havien recuperat el cinc de set i havien estrenat el tres amb agulla, a més de fer el primer quatre amb agulla de l'any. Per avui es disposaven a fer el mateix.

Ahir havien fet la Megapinya, la pretesa pinya més grossa de la història del Llobregat Jussà. No hi vaig anar, tot i que podria haver-ho fet, i tampoc no he preguntat com va anar ni què van fer, i per internet (haurien de saber com és d'important internet per a la difusió castellera) no ho he trobat. En tot cas, m'aventuro a suposar que potser van obtenir alguna camisa més, però no gaire cosa més, i és probable que algú dels qui hi eren avui provingués d'aquesta iniciativa, però qui sap.

El cas és que a plaça no eren molt pocs però tampoc no eren prou com per lligar castells de set i mig sense problemes. Em perdonarà algú de Cornellà si cau per aquest malaurat bloch, però els cops que els he vist aquesta temporada sempre m'han ofert la mateixa sensació: uns troncs molt ferms però massa poca pinya com per arrelar pregonament. Jo veig uns castells normalment molt forts que es defensen sempre molt bé, però massa poca pinya pròpia.

DSC05440

Avui començaven amb el tres de set amb agulla, el tercer de l'any i el tercer de la seva història. Jo n'havia vist el segon, i aquest en esguard d'aquell ha pujat molt més ferm, amb molt bones mides, al segon peu; potser la buida s'ha obert una mica, però és una cosa que sempre passa. Val a dir que gaudeixen d'un pilar de cinc marmori i infrangible que fa un goig esclatant.

En segona ronda provaven el cinc de set, el castell més difícil del seu repertori actual, que feia un parell d'anys que no aconseguien, fins al Prat d'enguany. Aquest cinc pujava força bé, com és costum en els castells de Cornellà, però aleshores la canalla ha dubtat molt, massa, i el tres ha començat a perdre mides per tot arreu, fins al punt que la rengla estava completament torta i ha estat al caire de caure. En tot cas, l'han pogut desmuntar i així hem vist passar el cinc, just quan el cel tornava a tapar-se, el vent a bufar fred, els arbres a perdre les fulles, l'ambient es glaçava.

Però no s'han arronsat, ni molt menys, i en repetició, amb una certa meravella per part meva, han dut el quatre de set amb agulla. Jo pensava: això és que no descarten el cinc per després, tot i que un dels de Cornellà m'havia informat que era improbable. Bé, en tot cas el quatre amb agulla ha sigut oli en un llum, potser millor i tot que el tres, tot i que a les meves notes tinc apuntat que un dels rengles s'obria un pèl per dalt.

Han acabat amb el quatre de set, un castell que han fet amb la punta de la polla i que ha tornat a fer palès que Cornellà podria estar fent coses molt més grans si tingués només una mica més de gent, i que tranquil·lament, amb aquesta mica més de gent, estarien al nostre nivell i fins i tot millor, perquè ells tenen una experiència que a nosaltres encara ens manca. Com a comiat, un vano de cinc esplèndid.

DSC05443Ara parlaré molt breument de les altres colles. Els Xics de Granollers, amb qui vam actuar a Sant Just fa no res, venien, ja, amb la intenció de fer el primer quatre de vuit, però massa poca gent a assaig de divendres (i avui a plaça) els n'ha defès, i han optat per 4de7a, 4de7 i 3de7a, tots executats a nivells que voregen la perfecció. A segona ronda havien provat, com els de Cornellà, just després d'ells, el 5de7, però, segons m'han contat, la canalla s'ha sublevat i, quan ja estava pràcticament muntat, l'han hagut de desmuntar perquè l'acotxadora de la torre s'ha negat a passar de dosos. El 3de7a, a més a més, era el segon de l'any, després del primer, que van estrenar a casa nostra (bé, a Sant Just). I el pilar de cinc amb què han acabat, segons m'han dit, ha sigut el primer de l'any. És curiós com una colla amb uns troncs tan esplendents estigui a aquestes alçades estrenant estructures d'aquesta mena, i alhora s'estiguin plantejant el carro gros. És paradoxal, vaja.

El Castellers del Poble Sec exhibien el seu bon estat de forma amb un tres de set clavat i un tres de set amb agulla posterior molt i molt defensat però bé al capdavall, i és que qui havia de dir dels del Poble Sec que en quatre dies estarien fent castells de set i mig quan fa tan poc passaven penes i treballs per fer un quatre de set. Han acabat amb la torre de sis i amb un pilar de cinc, que ha quedat en carregat, només, amb una llenya molt lletja.

Doncs això ha estat tot. Ara tornem a mirar-nos el melic: la nostra colla, la meva feina, les classes, la meva trista vida.

Fotos.

Actuació a Sant Just, 2010

| No Comments

Oh, Sant Just Desvern! Poble-ciutat! Hi viu en Montilla! Els jugadors del Barça! Vistes a Collserola privilegiades, tranquil·litat soporífera de nits, flaire de benanança a cada racó, El Vern!

La nit abans hi havia un succedani de concerts al carrer. Ni tan sols al Casal de Joves, en un carrer amagat del costat. La lluna feia del tot el ple, hipnòtica m'encisava entre parracs de núvols encesos. Les hores es deixaven passar, la gent és curiós però fa coses, era un espai interessant. Miro a dreta i esquerra, ara, no hi veig ningú, i em dic: és bonic, aquest jovent, però la joventut diuen que va passant, tots aquests diuen que hauran de tenir fills, de buscar-se la vida, de deixar de ser joves. I jo no vull ser gran. La colla sembla que la porten, tècnicament, gent jove. La joventut no és un valor, és el déu sobirà del Parnàs. Hi retem pleitesia. Altrament, ja se sap, la feina carregosa, els papers i patracols, la fan els iaios de la Junta, que no se'ls trempa ni al matí abans de la primera pixarada. Oh, la Junta és tan dinàmica com un cementiri! Provecta Junta, senectut enravenada, engorronida, enrederida, a cascar-la.

Començàvem l'actuació a Can Ginestar amb el tres amb agulla, un castell que ha anat molt bé, potser amb el baix del pilar un pèl massa endavant, que ha contribuït a fer-lo brandar una mica més. Hem seguit amb el cinc de set, que segons els meus informants ha sigut insultantment senzill. Ja en són un grapat enguany, set o vuit. Som tan bons que no s'ho creu ni déu. I hem plegat amb el quatre de set, que s'ha desquadrat per tot arreu i al vídeo feia fredat, però molt ben defensat.

Hem plegat amb el vano de cinc, girat espectacularment a banda i banda. De puta mare!

Tornàvem després al local. Érem pocs al començament, després hi anaven venint. Em cuidava jo de la càmera, els hem passat dos cops. Jo bevia a ritme lent la cervesa, el temps passava lent aquella tarda, de fet no vaig dinar i havia patit una mica de baix al cinc; punyalades al pati del local i jo que preferia no sentir res per no començar a desbarrar. I quan havia pensat tornar a fer alguna altra birra a Can Ginestar, els de la vella hi compareixien i m'hi quedava dues hores més fent birres i jugant a la botifarra.

I tot això, que potser és indiferent, jo ho vaig escrivint perquè no tinc ganes de redactar l'article per al 30 graus. La primera part de la crònica, un pèl retocada, la vaig confegir ahir en tornar de Can Ginestar, perquè després de les cartes hi vaig pujar, finalment, que encara hi havia algú fent patxarans fins a les 21h. Tinc l'ordinador esfreixurat i per connectar-me a internet necessito fer servir els de la UAB. A casa vaig sopar i vaig pensar en el dia, en com malgasto el temps, en com m'absorbeixen els castells, i encara estava bastant emprenyat, però tant és!

DSC05390

I Memorial David Carreras

| No Comments

Actuació a la plaça de l'Església d'Esplugues: Memorial David Carreras, el principal responsable del crim. Els diables ens obrien camí fins al, diguem-ne, temple. Ens seguien la Jove de Sitges i els autoanomenats Gausachs. La plaça és bonica, lo que queda dret d'història d'Esplugues. Esplugues, esplugues, espluga, spelunkas. Començàvem amb el cinc de set, un castell que pel que sembla era el castell d'en Carreras, sembla que l'havia provat un any però que no hi havia reeixit, potser de poc, potser de molt, mai no és fàcil d'escatir les distàncies en segons què. Jo no hi era i em costa molt d'opinar. El cinc d'avui ha vist una pinya desfeta, un peu desmuntat i un intent desmuntat, a ritme arrossegadíssim i desballestador. L'intent pujava molt bellugat i una batzegada important ha esporuguit la canalla, que ha dubtat tant i tant que el cap de colla l'ha fet baixar. En repetició, el tres de set, en què jo m'he quedat fora i jo no sé gaire d'aliniacions però diria que a la rengla per dalt hi havia algun canvi, però bé i bé i apa. Des de fora hi veia molta quietud però força inquietud, un rengle s'anava obrint, vaja, lo de sempre, quietud tensa. A segona ronda, sant tornem-hi, cinc de set, que ha pujat al primer peu, amb la rengla també que diuen que s'obria molt i no sé què més, molt bellugat i defensat però no tant com podria semblar. Després, el quatre de set, que ha sigut una cosa rara, però és que avui era un dia estrany, amb molta gent que encara descansa de Festa Major, amb alguna gent que ha vingut després de molt de temps només per record del David, i amb uns assajos que no acabaven d'anar bé. Doncs hem plegat amb el quatre de set, que tampoc no ha acabat d'anar a l'hora, era un dia estrany.

Les altres colles, Sitges i Sant Cugat, han vingut com és normal limitades d'efectius tot i que no disposo per aquí de les dades exactes de cada cosa. Els de Sant Cugat han desmuntat un intent de torre de set, que podria haver saltat pels aires, i llavors han seguit amb un cinc també molt mogut i amb el quatre amb agulla i també el quatre de set. Els de Sitges s'han fotut l'hòstia amb el quatre de set després de descarregar el tres de set, i així han acabat amb castells de sis. Només Sant Cugat, de les tres colles, ha plegat amb pilar de cinc, i no he preguntat per què no l'hem fet nosaltres, però podria ser tranquil·lament perquè n'assagem l'aixecat per sota.

I això és tot lo que n'havia de dir. Bona nit i tapa't.

DSC05298Ahir actuàvem a Tarragona amb els Xiquets del Serrallo i els Margeners de Guissona dues setmanes després de Festa Major, en què havíem fet el primer tres per sota i la millor actuació de la història, etcètera. Com és costum, la gent es relaxa després de Festa Major i hi ha menys gent a assaig i a plaça. Així, ahir érem força pocs, potser era la segona actuació amb menys camises de l'any després de la de Badalona que obria temporada. Hi anàvem pocs i havíem d'assegurar una mica, i així i tot tres castells de set, molt bé.

Els tres castells van anar força bé. El tres d'entrada, quiet i paradet, d'acord. El tres amb agulla, semblant. El quatre per acabar, també, malgrat que la plaça anava inclinada i una mica claustrofòbica --la dels Sedassos, al centre històric de Tàrraco. Hi faltaven molts elements titulars als troncs, i van posar els valors més segurs a cada pis per consolidar les estructures. Jo només vaig fer un castell de baix, i prou que me n'alegro. Vam plegar amb el pilar de cinc, que encara el vem fer girar. Va estar bé, l'actuació. En marxar, una bronca important amb l'equip de canalla que ja veurem com acabarà. Avui en deuen haver parlat força al Concurs.

Els Xiquets del Serrallo preparaven el Concurs amb cinc de sis net i quatre de sis amb agulla, que han descarregat de set pisos avui. En fi, els hi va anar bé i res a dir. Els Margeners descarregaven ahir aquests dos castells amb moltíssims dubtes i poca pinya, però en fi, també felicitats, haurien empatat amb el Serrallo al Concurs.

Jo em mirava el panorama i començava a preparar la diatriba contra el Concurs per aquesta crònica. Em deia que ja filosòficament hi estic en contra com els Minyons, i estèticament també, i que tot plegat fa pena. Veure avui la Vella ensopegant constantment amb el pilar de vuit per intentar fer millor actuació que Vilafranca, que també l'havia tirat a segona ronda... totes aquestes tonteries de puntuar exactament un castell, d'intentar matar tot el que és gras en un sol dia de disbauxa col·lectiva, vaja, les sis hores de Concurs, o el poc respecte pels tres quatres de vuit de primera ronda. La nostra colla hauria d'anar-hi, si pogués? El vessant positiu jo crec que es concentra en: molta visibilitat de cara enfora, subvenció encoberta i pinya extra per poder provar el màxim de la colla: motivació extra, també. Per cert, no he vist la pancarta de Catalonia is not Spain, no devien tenir prou entrades o els han escorcollat com en un camp de futbol.

En resum, la Joves ha guanyat a «l'altra colla de Valls», Vilafranca s'ha suïcidat amb un dos de vuit innecessari, i tal dia farà un any. La nostra colla no hi va i ja està bé, per les bestieses que s'han de veure, però ja diuen que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Així que bona nit i tapa't.

Fotos.

Diada castellera al Pedró, Cornellà

| No Comments

DSC05250Avui eren les festes del Pedró, barri de Cornellà. Ahir havia estat passant tota la tarda fent birres al local de Castells; a l'hora del Barça va arribar l'Emili i em va confirmar la notícia: els Castellers de Cornellà havien descarregat tot el que havien anunciat que pretenien fer: tres i quatre de set amb agulla i cinc de set. El tres amb agulla era el primer de la seva història; el cinc de set era el primer en dos anys, l'any en què els vam superar. Per això, amb aquestes dues actuacions --la d'ahir al Prat i la d'avui a Cornellà-- semblen obrir-se nous temps a la comarca. Els de Cornellà recuperaran el nivell perdut i viurem un frec a frec interessant al Baix? Jo els veia avui amb poca pinya però moltes ganes i troncs molt ferms. Vist el panorama, aposto perquè almenys per la seva Diada podran repetir l'actuació del Prat, tot i que haurien d'aconseguir mobilitzar més camises per poder anar més folgats.

Doncs això, avui he baixat al Pedró, un barri que no conec gens però que m'ha semblat força ben cuidat i ben urbanitzat. La plaça era força maca però, tot i que eren les festes del barri, la gent devia estar a una altra banda, perquè la majoria dels que hi érem érem castellers. Els Castellers de Cornellà obrien plaça amb el tres de set amb agulla, el segon de la seva història i el segon en dos dies. D'acord amb el que m'han dit, ha anat pràcticament igual que el del Prat: l'enxaneta del pilar encara és una mica matossera i lenta, el tronc del tres aguanta bé, però a l'hora de passar al pilar el fa brandar moltíssim. Per sort, tenen un segon que és una bèstia que atura tot el moviment, i així han completat el castell amb relativa facilitat. A segona ronda em sorprenien amb el quatre de set amb agulla, que m'ha semblat obert per dalt però, en general, molt ferm i sense problemes al pilar. Han plegat amb el tres de set, que sembla que tenia novetats al tronc i que s'ha remenat a terços i quarts i que ha calgut defensar-lo una mica; ja és curiós que el castell més senzill de tots hagi sigut el més mogut. Han acabat, com la resta de colles, amb un pilar de cinc, al que han afegit tres pilars de quatre.

DSC05255Amb els liles hi havien els Castellers de Sabadell i els de Sant Cugat. Conec força saballuts perquè molts han passat per Ganàpies i així sempre que me'ls trobo tinc per enraonar una estona. Avui el Porxo m'explicava coses molt interessants que es poden aplicar a Esplugues. Bé, els Saballuts encara tenen baixes per l'hòstia amb el tres de vuit carregat, i eren pocs i els ha minat el repertori. Han començat amb el cinc de set, que malgrat la poca pinya ha arrelat fort i s'ha completat amb seguretat. Han seguit amb el quatre de set amb agulla, que també han fet amb la punta de la polla. Degut a les absències, el tres de set no l'han pogut aixecar per sota, com volien, i l'han aixecat de forma "estàndard", amb molts canvis també, i també amb molts nervis: les mides eren dolentes i s'ha bellugat força, però s'ha aturat bé. Em deien els Saballuts que avui les sensacions eren estranyes, com d'estranyament existencialista envers una realitat inaprehensible als sentits humans, esmunyedissa, llenegosa; vaja, com si tinguessin el cap a una altra banda, no gaire concentrats, potser, qui ho sap. El dia també era estrany, hi havia núvols i vent de tempesta però quan sortia el sol feia calor, i etcètera.

Els Castellers de Sant Cugat, que ara es fan dir "Gausacs" com a marca propagandística sui generis, hi anaven també quatre piules, encara més limitats que els altres, i s'han dedicat a fer el tres de set, el de sis aixecat per sota i la torre de sis més el pilar de cinc, tot plegat sense gaires maldecaps però sense anar sobrats, una actuació discreta i tranquil·leta i fins una altra.

Doncs això era la Diada del Pedró. Ara aviam si Cornellà segueix per aquest camí i recupera el nivell de fa uns anys: seria de puta mare per a ells, i per a nosaltres també, així com per a la comarca en general. Dues colles amb tot l'arsenal de set i mig davant per davant... tant de bo!

Fotos.

Diada de Festa Major d'Esplugues 2010

| No Comments

DSC05214

I ahir diumenge em llevava sense gaire ressaca però força cansat, pujava a la bici i en un tres i no res em plantava a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sants. En fi, els Minyons havien anunciat a mitjans i per tot arreu que volien fer castells de nou per preparar-se per als gammes extres de la Mercè de la setmana vinent, per poder rebentar el Concurs, sembla ser. El cas és que pel que he sentit --parlo sense conèixer els fets de primera mà-- havien tingut sembla que algun problema amb un assaig o una actuació molt recent i, a més, anaven potser un pèl justos per a castells de nou. El cas és que no els van fer, i no és res criticable perquè és evident que hi van anar a fer el màxim que podien i que, en aquest sentit, ens van tractar de puta mare, però teníem l'estúpida il·lusió que per una vegada la nostra plaça fos de nou, que l'altre dia em mirava la revista Castells i totes les places mínimament dignes han vist algun cop un castell de nou, llevat de la nostra, que molt sovint ha vist com colles grans hi anaven a passar l'estona sense cap respecte per nosaltres. No és el cas, ni de bon tros, de les dues que hi eren ahir.

Doncs això, que el dia començava amb una mala notícia, però això no impediria que nosaltres sí que anéssim al màxim de les nostres possibilitats objectives. Amb moltes camises i moltes ganes començàvem amb el cinc de set, un castell que fa uns tres anys que tenim i que ja fa algun temps que tenim completament dominat i ens permet començar una diada amb ell amb molta calma. El cinc va anar força bé, de fora estava molt bé i des de dins no vaig sentir res d'estrany, i al vídeo surt clavat.

A segona ronda anàvem amb l'objectiu del dia i segurament un dels dos objectius principals per aquesta temporada, que suposo que eren el tres per sota i consolidar la torre. El tema de la torre jo suposo que el reprendrem a partir d'aquesta setmana per mirar de recuperar-la per aquest segon tram de temporada. El tema del tres per sota era una cosa que a mi se'm feia difícil de creure, perquè és un castell que necessita una certa fidelitat de la pinya als assajos i molta tècnica de la pinya, i vistos els resultats és, ara per ara, un dels encerts més lluminosos d'aquesta Tècnica, perquè ha aconseguit més o menys fidelitzar la pinya i tecnificar-la una mica, unir moltíssim més la colla i que tot plegat sigui cada cop més una colla unida, una pinya. El tres d'ahir va pujar molt acompassadament, molt tranquil, molt bé de mides, rodonet i ferm, perfecte, no semblava pas el primer intent que portàvem a plaça i ens va fer trempar d'allò més. L'estàvem descarregant i els terços i els quarts estaven rient, i tota la pinya ja cridava d'alegria, i va ser tan bonic que no sé com dir-ho i és això, que podria haver durat aquell dia tres mesos per poder-lo assaborir com es mereixia.

Vam plegar amb el quatre de set amb agulla, que vam intentar fer una mica centrats tot i que teníem el cap amb el tres per sota. Sembla que un dels rengles --el que pujava per mi-- estava força més alt que els altres tres, les mides no eren les millors però encara es va fer l'aleta amb una certa agilitat; el pilar va aguantar bé i castell al sac. En pilars, el vano de cinc, girat a banda i banda, i ja per acabar els pilars al balcó per on passa tota la canalla, un dels quals va fer llenya --acostuma a passar.

I res, els Minyons de Terrassa, que no podien portar els castells de nou però que van anar a fer el màxim que podien, cinc de vuit, torre de vuit i quatre de vuit amb agulla, aquest darrer només carregat, i un espectacular pilar de set per plegar. Podria comentar els castells, però després se m'emprenyen els quatre minyons que llegeixen això; en fi: des d'on jo era, la catedral va anar força remenada però va aguantar bé, la torre de vuit va ser de postal, i el quatre amb agulla va pujar malament de mides, el moviment devia encomanar-se al pilar i va caure. El pilar de set era el primer que feien enguany. Tot plegat, molt bé, però bé, què hi farem, haurem d'esperar un altre any aviam si tenim sort i ens fan el tres de nou abans que el fem nosaltres. Els Borinots van fer dos, tres i quatre de vuit; força bé tot plegat i vano per comiat. No vaig veure gaire els seus castells perquè en general estava a les seves pinyes; diria que la torre va anar un pèl remenada, i apa.

Doncs això eren els castells. Estàvem molt contents. Vam dinar paella que havien fet els de "la vella" d'Esplugues; després van emborratxar amb porró de cava tots els joves i no tan joves de la Colla. Vam passar a veure els vídeos i van rapar uns quants. Vaig anar fent birres, va començar el Barça i jo vaig passar del Barça i vaig quedar-me a fora, que estaven en la fase xirucaire-kumba. Després es van fotre a cantar garrotins; jo no en canto mai, no sé per on començar, però vaig descobrir que el Martí ho fa de puta mare, i el Pau va acabar rimant i tot. Alguns van anar a sopar, jo vaig mirar l'hora i no sé ben bé què vaig fer però vaig pujar a les barraques. M'havia costat moltíssim arribar del local als concerts en bici; vaig decidir desemborratxar-me a còpia de coca-cola, una cosa que no havia fet mai, jo. Cap allò de les dues vaig reprendre a un ritme raonable la cervesa, però aleshores va acabar el grup que tocava, així rotllo funky dels companys del Cau de les Arts, que ho van fer molt i molt bé i va servir per acabar un dia que podria haver durat... tres mesos.

Fotos.

DSC05126Dissabte hi havia tot d'activitats programades per Festa Major, però jo només vaig viure les relacionades amb castells. Havíem quedat cap allò de les 18h al Pou d'en Fèlix per fer la cercavila interminable de cada any, però enguany, per comptes de baixar per Isidre Martí, vam seguir recte per Àngel Guimerà fins al Brillas, on després d'una estona vam començar la Prediada castellera acompanyats pels Castellers de Sabadell. La nostra actuació va ser força ràpida i neta: tres de set, tres de set amb agulla, quatre de set i dos o tres pilars de quatre. La veritat és que com que ha passat una mica el temps i no en vam veure els vídeos i com que estava molt cansat i tota la pesca, no vaig fer l'esforç d'informar-me sobre els castells, i per això fins i tot dubto sobre l'ordre dels castells. En fi, en general van anar bé, ens van ajudar a calmar els nervis una mica i a agafar confiança per l'endemà, que era el dia clau.

Per la seva banda, els Saballuts van fer exactament el mateix que nosaltres però en un ordre una mica diferent, que tampoc no recordo, i amb el pilar de cinc de comiat. Els van fer amb molta solvència i etcètera. Conversava amb alguns saballuts, m'explicaven com han anat els seus castells de vuit, els dos quatres de vuit descarregats i el tres només carregat. Sembla que, partint de la mateixa base d'abans, la nova tècnica ha fet creure a tota la colla que els objectius que proposaven, que eren els mateixos de sempre, eren una cosa possible: els castells de vuit. Doncs bé, potser això és una mica el que va passar amb la nostra tècnica d'ara, que si fa no fa va començar amb els mateixos objectius d'abans, l'embranzida ja hi era, i el que han canviat és una mica la mentalitat i la forma de fer. Potser, no ho sé. I segurament caldria que definitivament desembarquessin a la Junta.

Doncs això era l'actuació de Prediada, i almenys jo estava molt nerviós per l'endemà. Vaig sopar a casa, que era l'aniversari de ma mare, i en acabat vaig tornar a pujar als concerts. Vaig beure moltíssima cervesa, vaig tornar abans que no pogués tornara a pujar a la bici, i fins l'endemà.

Fotos.

Festa Major: Pregó 2010

| No Comments

Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.

DSC05081En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.

Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal DSC05090de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre --aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits--, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.

DSC05100Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.

Fotos.

DSC05072PostDiada a Roquetes, Sant Pere de Ribes, una plaça on havíem actuat quatre anys abans, en què els de Sitges havien fet un peu de quatre de vuit que em va semblar molt criticable; era l'època en què el casc casteller era imminent, malauradament. Avui, suposo que com aleshores, hi anàvem amb la Festa Major al davant, i per tant estàvem una mica esvalotats.

Començàvem amb el tres de set. Haig de dir que jo només he vist les fotos dels castells, ja que no hem fet quarta ronda al local. Era diumenge ja molt tard, la gent tenia gana i demà treballa i així, com que la gent és tan responsable, a Catalunya, no he vist els castells al vídeo. Així que diré el poc que he sentit i l'encara menys que he vist.

El tres de set, a la meva foto, surt tancat al segon de la buida i a quarts assajant d'obrir-la, però tot plegat recte com un pal; la resta no es veu tan bé. En general, no era el millor tres de la història però passava bé, tot i que se m'ha fet etern. En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany. Hem acabat amb el tres de sis per sota, un simple assaig del de set, que ha sigut avorridíssim i que clamava un pis més. El pilar de cinc amb què hem plegat no l'he vist gens i no en sé res de res de res. En tot cas, ha demostrat que això del quatre amb agulla ha sigut un simple entrebanc quàntic, Heisenberg.

Ara hauria de parlar de les altres colles, però no tinc apuntats els castells que han fet i no sé què dir-ne. Castelldefels m'ha sorprès gratament amb castells de sis més o menys ben fets; diria que han començat amb el tres de sis, que al segon peu ha pujat amb decisió i amb mides correctes però una mica lent; han seguit amb el tres o el quatre amb agulla, que també han assolit amb una certa folgança; i han plegat amb un dos de sis desmuntat, que podria considerar-se el primer castell de set i que, des de molt lluny, no he sabut apreciar bé: amb dosos col·locats i els més menuts pujant, l'han fet baixar, semblava que tremolava força.

La Jove de Sitges crec que començaven amb el tres de set, han seguit amb el quatre amb agulla, una mica tancat de dalt i amb el pilar com un espadat de marbre, i el quatre de set per acabar, que s'ha obert força de quarts per alguna raó i que en algun moment ha perillat i bli bla blu. Si no m'he perdut res, tant els grocs com els bruns han pres comiat amb un pilar de quatre amb senyera.

Fotos aquí. Aquí sota, homenatge a les gralleres que, a casa dels de Sitges, que tenen una escola intergalàctica de grallers, ens tocaven amb gràcia subtil les nostres aletes.

DSC05043

Diada de l'Onze de Setembre, 2010

| No Comments

DSC_0582Avui baixàvem o pujàvem a Hostalets de Pierola, a tocar de Piera, més amunt d'Esparreguera, amb vistes a Montserrat i al mig de la muntanya, entre una fira medieval.

Al costat de l'Ajuntament actuàvem amb els Moixiganguers d'Igualada, que fa quatre dies que són colla de vuit, diria que la primera colla que el descarrega al seu primer intent --suposo que sense comptar els universitaris. En fi, com sempre, hi he anat sense esmorzar i amb el cap enterbolit, però deixant la bici a casa --en tot cas, he viscut l'actuació tan intensament com sempre; tot i que en aquest cas potser més que altres vegades, que m'han fotut de baix en tots els castells.

Començàvem amb el tres de set, que sembla que ha anat rodonet i ben parat. Al vídeo surt molt ben plantat, i a plaça sembla que també, i que ha sigut un dels més macos de l'any. A segona ronda hem tirat el cinc de set, no sé quants en portem enguany, que ha pujat d'allò més bé, ha anat perdent mides una mica al tres i sembla que l'enxaneta en fer la segona aleta a la torre ha acabat de destarotar el tres. Aleshores, mentre es feia la segona aleta i es començava a desmuntar el dos, sobretot els terços del tres s'han rebregat molt, la rengla i la plena assenyaladament, i hi ha hagut un moment que semblava que havia de caure. Vist al vídeo, tanmateix, no és res de l'altre món, una simple rebregada; a plaça, però, tothom assegurava que havíem salvat una llenya segura. Trobo que en feien un gra massa. Hem plegat amb el quatre de set, que jo diria que res de res, tramitat sense res a dir. I el pilar de cinc, de puta mare.

L'actuació ha sigut força bona i tots els cargolins en tornàvem feliços. Al local comentàvem la jugada, i tothom era feliç. Tenim la festa major aquí a la vora i hi ha una miqueta d'inquietud saludable per si farem el tres per sota, etcètera. Molt bé. Érem força pinya (diguem-ne dos cordons i mig) i hem sortit molt satisfets de l'actuació. De puta mare, en efecte.

Estic molt cansat, com és costum, a aquesta hora d'aquest Onze de Setembre. De baix sentia el patiment estoic nihilista que cal sofrir si t'hi fiquen. El món, la ressaca, tota la puta vida, em queia a sobre, i dues crosses molt simpàtiques m'ajudaven a aguantar. Tinc el coll masegat, vòmit al peu dret i l'esquena em grinyola. El Barça ha perdut al Camp Nou. Catalunya no és lliure. La colla va bé.

En fi, he vist els nostres castells al vídeo, i els d'Igualada no els he vist gens perquè, com que no tenia la càmera de retratar, m'hi ficava a les pinyes; al cinc de sis, per exemple, estava de segones lateral a la seva rengla. Per tant, dono la veu al Paco, que m'ha dit això: «El tres de set ha patit una mica a la rengla, el baix, però ha aguantat bé sense cap problema especial. El quatre de set, igual, sense problemes. El cinc de sis, lent però sense patiments, bones mides i res més». També han plegat amb el pilar de cinc. Jo diria que, després dels dos quatres de vuit, avui anaven sense apretar gaire, en un poble perdut entre les muntanyes, i que suposo que deuen haver aprofitat per rodar castellers i tota la pesca. Doncs molt bé, això és tot, demà més.

Fotos.

Sant Fèlix 2010

| 2 Comments

Diada de Sant Fèlix, una de les més esperades de l'any. L'ambient que es respira és màgic des del començament; després dels balls, els falcons fan el seu habitual pilar de sis aixecat i descarregat per sota, que dóna l'inici a aquesta diada espectacular. Enguany els Falconers han descarregat el pilar brillantment, cosa que podia induir a pensar que veuríem una actuació brillant; però res no és tan fàcil com sembla: el pilar d'entrada de la Vella, que ha trigat molt a entrar a plaça, ha caigut pel camí.

Ja em conec aquesta actuació: és molt maca, és màgica i espectacular, però és també molt lenta, fa molta calor i acaba a l'hora de sopar, gairebé, i ja podrien empalmar amb la processó. Així ha sigut avui també, a més de les innombrables llenyes.

Començaré parlant de la Colla Joves de Valls, que anava fent una temporada molt fluixa. Es presentaven a Vilafranca amb l'objectiu de la tripleta, tres i quatre de nou i cinc de vuit. Si sortien de plaça amb aquest inventari de construccions, seria tot un èxit, donades les circumstàncies. Han començat amb el 5de8: la catedral és un valor molt segur, per a ells. Han seguit amb el 4de9f: era el segon intent de l'any, després de la llenya diria que a l'Arboç o potser a la Bisbal. Jo feia temps que no els hi feia pinya, però avui he dut la samarreta vermella de la Joves per canviar-me la samarreta negra de la bici --40 km d'Esplugues a Vilafranca en només 2 hores, per l'Ordal-- i, ja que hi érem, m'hi he fotut. Així que no l'he vist, però segons he escoltat i he sentit ha pujat més o menys ferm amb mides dolentes per dalt, i ha calgut defensar-lo amb una mica d'intensitat. Primer quatre de nou al sac. I a tercera ronda, el 3de9f, que només han carregat. Segons m'han dit, no semblava que estigués tan malament, però en un tres i no res, catapum. Han plegat amb el pilar de cinc.

I ara la Vella de Valls. No és que vagin gaire bé, tot i que havien començat forts la temporada amb un tres de nou molt matiner i blabla, però els problemes se'ls hi han 'nat presentant aquest estiu i, a Vilafranca, han mostrat una imatge deplorable i es pot ben dir que, si la Joves ha sigut la vencedora moral, l'altra colla de Valls ha protagonitzat la desfeta més estrepitosa.

Han començat amb un intent desmuntat de tres de nou, que amb molts dubtes, sobretot de la canalla, ha calgut fer baixar. El segon intent ha anat més o menys tan malament com l'anterior i l'han desmuntat, també: ronda en blanc. Però el pitjor encara havia de passar. En segona ronda han provat el 2de9fm: el clàssic dilema de si tirar ja d'entrada el màxim castell o deixar-lo per després. Esclar, se suposava que la Vella no tindria excessius problemes amb el tres... davant d'això, el cas és que els nervis s'han estès també al dos de nou, l'intent ha pujat des del començament molt remenat, per quarts/quints s'ha obert i a sisens, quan ja es desmuntava amb dosos col·locats, l'estructura ha acabat cedint. Els comentaris de muixerrillos i minyons eren força sarcàstics, i és que no n'hi havia per menys: la Vella estava fotent pena. En fi, en repetició han descarregat, per fi, el 4de8a, que només ha patit al pilar quan l'enxaneta, molt matussera, gairebé se l'emporta. Per plegar rondes, el 4de9f. Després del trist bagatge que duien, que encaressin aquest castell podia semblar una mica temerari, tot i que segurament era el que havien de fer. En tot cas ha pujat més o menys bé, però a la descarregada ha anat perdent mides i ha acabat petant. El seu pilar no l'he vist perquè he hagut de marxar a la feina. Han carregat el Pde7f i han sortit de plaça una mica escaldats, amb molt mala imatge una mica redreçada al final, amb el quatre de nou i el pilar de set carregats.

Bé, ara parlarem ràpidament dels Minyons. Com sempre, feia poc que havien tornat de vacances. Alguns anys vénen bé a Sant Fèlix i d'altres només compleixen l'expedient amb una tripleta o una cosa per l'estil. Enguany ja havien descarregat el dos de nou i tenien al programa el cinc de nou. Han començat al revés que els de la Vella, amb la torre amb manilles, una opció que a mi em sembla més bona en general que no pas la triada per la Vella, però pot dependre de la situació i dels gustos. La torre si fa no fa pujava bé, amb algun problemet de bellugueig i allò tan típic que diu tothom de «girar-se», però res de perillós, fins que a la descarregada el bellugueig ha esdevingut trontolleig i s'ha trencat per dalt. Una llàstima perquè estava bé. A segona ronda han provat el 4de9f, que no recordo gaire però que ha anat bé. En tercera ronda jo ja no hi era, perquè era ja més d'un quart de cinc i jo havia de tornar a Esplugues. Pel que em diuen, han provat el 5de9f però ha caigut relativament aviat, i han hagut de conformar-se amb el 3de9f, que no ha ofert cap resistència. També han plegat amb pilars de cinc.

I ara parlem de Vilafranca, que com sempre ja havien anunciat els cinquanta gammes extra que estaven en disposició d'obsequiar al món casteller. Han obert amb el tradicional quatre de nou amb agulla: el quatre s'ha plegat una mica, però el pilar s'ha alçat al cel com un llamp de Zeus, lluminós i infrangible. A segona ronda s'han encarat a un castell poc sovintejat pels verds, el 5de9f, que feia alguns anys que no portaven per les places. El primer intent, per alguna raó ignota a tots els que hi érem, ha hagut de desmuntar-se amb mides molt bones. Des de la meva posició, contemplar el 5 era difícil; en repetició s'ha tornat a aixecar potser no tan maco com l'anterior, ha tremolat una mica a la descarregada i 5de9f verd al sac. Aleshores he tornat a comprovar que els Castellers de Vilafranca són els millors amb gran diferència i que són refotudament bons, molt bons, i també he tornat a entendre per què la gent els té tanta mania: també perquè després d'aquest 5de9f només els hi faltava cridar «a por ellos, oé!» o «campiooons! oé oé oé...». En fi, a tercera ronda han començat els problemes: amb els principals deures fets, han provat la seva bèstia negra, el 3de10fm, que ha semblat molt fluix: ja d'entrada es veia que les manilles no aturaven res i que tot era molt tou. Ha caigut molt aviat, amb sisens col·locats, i amb la sensació que no el tenien prou ben assajat. En repetició han intentant un altre castell emmanillat, el 2de9fm, com la Vella i Minyons. Les manilles dels verds, en comparació amb les de Minyons, són molt menys compactes i fan l'aparença de més fragil·litat. El cas és que la torre ha pujat amb alguns dubtes, sobretot per l'encaix amb folre i manilles i per la lentitud de la canalla; ja carregat i encara molt amunt, el terç/quart del rengle que mirava l'ajuntament s'ha enfonsat i la llenya també ha estat eixordadora. En pilars, que no he pogut veure, el Pde8fm, que pel que diuen ha anat de puta mare.

En fi, com sempre, un Sant Fèlix de castells estratosfèrics i molta llenya i moltes hores i molta calor. Uns Castellers de Vilafranca en la seva habitual bona forma, tot i que com és costum se l'han tornada a fotre amb el 3de10fm, que jo de debò em pensava que no provarien. Molt bé la Joves, que torna a fer dos castells de 9 i el 4de9fm després de força temps, i que al capdavall han sorprès molt gratament perquè molts els donaven per enterrats. Molt malament la Vella, tot i que potser han tingut mala sort, però la imatge ha sigut horrible. I força bé els Minyons, amb la torre carregada, un intent que sembla força dolent de 5de9f i 3 i 4 perfectes.

Doncs apa, ja veurem si l'any vinent hi baixo, amb bici, tren o cotxe.

Diada de FM de Gràcia

| No Comments

Apa, nova crònica per a La Malla:

http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=397984

Amb problemes de fotos i una feinada com una jornada completa de treball, realment cansat.

Diada del Gall, 2010

| 3 Comments

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Introduït, després de la fuetada, l'element pedantesc per alegrar els diferents sectors de lectors d'aquest malaurat bloch, ja puc jaquir els plants i encetar la narració dels feyts amb hel·lènica serenor.

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

DSC04938En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici --potser una mica temerari, ara que ho penso-- i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el tres de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet, amb molta més facilitat, exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Fotos.

Santa Magda 2010

| 1 Comment

DSC04862

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Avui hi havia algunes actuacions interessants pel mapa, com ara la de Vic i la de Terrassa, amb colles punteres al màxim i d'altres de mitjanes que frisen (i es donen hòsties) per entrar al Concurs. Jo no sabia si pujaria o baixaria o em quedaria a casa o aniria de costellada a la muntanya, així que havia decidit que, en cas de tenir ganes d'anar a veure castells, passaria de Terrassa (que era l'opció més plausible) i em desplaçaria al poble veí, Cornellà, on actuava una altra colla d'aquestes mitjanes de Concurs, Lleida, i una de gran, la Joves de Valls, després de la bona actuació de Sant Joan, a més dels de Cornellà, dels qui m'havien arribat veus telemàtiques que volien anar-hi a totes.

DSC04809Doncs així, d'un cop de bici he arrossegat la meva voluntat amb mi mateix a veure què ens oferien les tres colles. La plaça era deserta sota un sol de justícia un pèl enteranyinat per núvols alts, i l'ambient era, paradoxalment, molt fred. Els Castellers de Cornellà, amb la gent que eren, no podien fer gaires coses més que castells bàsics de set, i això és el que han fet. Han ofert tres i quatre de set, tots dos sense gaire cosa a destacar, amb una canalla més fineta que l'altra vegada que els vaig veure (pel Corpus); a les fotos, ara, recordo lleus desarranjaments i altres collonades, tot i que, com dic, aquests castells no presenten problemes per a ells i, en definitiva, se'ls hi queden ben curts. Han plegat amb el cinc de sis, que m'ha semblat molt tranquil tot i algun problema intranscendent amb una faixa que es desprenia d'un terç. Si aquest cinc de sis, tan avorrit, ha de ser alguna cosa més d'aquí poc temps, bé podrà ser si els seus assajos van més bé i disposen de més camises a plaça, però avui el clima em semblava de platja algeriana a L'estrany i, així, a mi només em venien ganes de quedar-me sota l'arbre llegint el llibre.

DSC04807Els amics de la Joves de Valls eren, també, poquíssims, i és que sembla que quan travessen el Llobregat són una colla petita que fa coses com el quatre de set amb agulla i el cinc de set, tal com nosaltres hauríem fet, de segur, d'haver baixat, com a colla, a aquesta actuació. El que no hauríem fet, també de segur, és el quatre de vuit, que ha sigut pim pam sense gaire complicació, sembla que s'ha tancat un xic de dalt i que ha calgut defensar-lo una mica de no res a la descarregada. Els vallencs, en una plaça pràcticament buida a casa d'una colla del Baix Llobregat, hi van quatre a complir l'expedient amb un o dos castells bàsics de vuit, i cap a casa. Igual han fet sempre que han vingut a Esplugues, per la qual cosa, en vista de la seva trempera, fa algun temps que no els portem per Festa Major, tot i que a mi em cauen molt bé i, en les actuacions amb colles grans, sempre vaig amb ells.

I dels Castellers de Lleida, què dir-ne? Sembla que van forts i han fet millor actuació que els de la Joves, tot i ser si fa no fa els mateixos efectius. Tres i quatre de vuit que han fet sense complicacions, el carro gros més maco que el vermell, i bones sensacions que han volgut destruir amb un intent de dos de vuit folrat en què pràcticament tot el folre trepitjava camises d'altres colles i que, per tant, no semblava tenir gaire futur. Així i tot ha pujat fins a dosos, però la cosa ha començat a trontollar per un folre poc compacte i l'han baixat, amb constant perill de llenya --l'han desmuntat, tanmateix, a temps. En repetició han completat la torre de set, que me l'he mirada amb atenció per descobrir el secret perquè terços no s'obrin i quarts es mantinguin al seu lloc, però no en sé treure l'aigua clara, jo, d'aquestes coses.

A pilars, dos vanos de cinc de Lleida i Valls i un pilar de cinc amb alguna dificultat per a Cornellà, i mentre encara estaven desmuntant pinyes jo ja era amb la bici per Carretera de Cornellà/Esplugues camí de casa meva, que són cosa de deu minuts però la calor m'estava matant. En la penombra de la meva cambra, amb música estrident i el llibre esperant-me ajagut al meu llit, em trobo molt còmode. Ara veurem què han fet a Terrassa i a Vic, i si realment m'he perdut alguna cosa interessant, o no (Minyons han descarregat el 2de9fm, els Sagals han carregat el 3de8, Vilafranca ha fet el pilar de set). Certament, a Cornellà esperava veure alguna cosa més, una mica més d'ambició dels vallencs i una mica més de camises als Castellers de Cornellà. A la fi, els únics que han sorprès han sigut els de Lleida, amb dos castells de vuit força macos i un intent suïcida de dos de vuit que, d'haver reeixit, hauria donat un regust grana molt bo a tota la cosa.

Fotos.

Actuacio sencera:
Castellers de Lleida: 4de8, 3de8, id2de8f, 2de7, vano 5
Colla Joves Xiquets de Valls: 4de8, 5de7, 4de7a, vano 5
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, Pde5

DSC04825

Sant Joan a Valls

| No Comments

No em funcionen els accents.

Haviem decidit que aquest mati baixariem a Valls. Com que es pont, de tota la colla nomes la Silvia i jo hem acabat baixant-hi, almenys que jo sapiga.

Ara que comença a fer bon temps i calor d'estiu, amb almenys un mes de retard, anar a veure castells torna a ser una mica dur, i encara mes un dia de Sant Joan. Pero pels castells, qualsevol cosa.

He vist per primer cop, que jo recordi, els balls d'abans dels castells: els reis i els gegants, el drac, l'os, la mulassa i l'aliga amb un colom blanc al bec. Suposo que aixo deu haver estat estudiat per algun antropoleg, pero jo he flipat bastant.

Despres d'aquestes exhibicions de regust inveterat, una altra exhibicio no menys sorprenent: els xiquets de Valls alçaven els seus castells. Els balls anteriors eren com el proleg a la pel·licula que anavem a veure i s'hi adeien d'allo mes be, i es que sembla que a Valls no passa el temps, si mes no durant l'estona que dura tot plegat.

Els primers que tiraven eren els de la Vella. Anaven forts pel que portaven de temporada i per l'actuacio del dia abans per Completes: 3 i 4 de 9 i 2de8 mes pilar de sis. Pero sembla que la gresca de la revetlla els havia passat factura i el primer tres de nou d'avui pujava remenadissim per tots cantons i feta l'aleta el pis de sisens no ha aguantat mes i ha cedit.

I es estrany, perque sent la Vella es podia dir que aquell castell encara podia aguantar una mica mes, pero el cas es que no ha aguantat mes. Es pot remarcar la diferencia de pes i mides d'aquest 3de9f amb els de Vilafranca i Minyons, molt mes lleugers sobretot el dels segons. Ja dic que sembla que no passi el temps a Valls.

Sembla que un quart de la rengla del tres ha pres mal al braç, i aixo podia rebaixar expectatives, pero no! Quatre de nou tot seguit, que ha estat descarregat, ara si, nomes com sap fer la Vella, amb moviment per tot arreu pero molt ben defensat, fins al punt de la inversemblança. La plaça ha aplaudit molt aquell quatre desmanegat, jo me l'he contemplat amb l'admiracio silenciosa que em provoquen aquests burros de la Vella.

Per plegar rondes, el dos de vuit amb folre, que vale, entesos, molt be, tampoc no era una torre meravellosa pero ja feia el fet. I a pilars el de sis, que amb canvis en l'alineacio titular no ha fet la sensacio de perillar en cap moment.

Aquest ha estat el curriculum dels rosats, com es pot comprovar una mica accidentat i amb un resultat prou bo pero no tan bo com les expectatives semblaven prometre. Pel canto oposat, els de la Joves, amb unes expectatives molt mes modestes, han sortit amb unes sensacions globals molt bones, o si mes no es la sensacio que a mi m'han transmes.

En efecte, els de la Joves anaven a empentes i rodolons per les places aquest any, despres d'un 2009 no gaire bo, i el fet d'haver pogut descarregar 5de8, 3de9f i 2de8f, tot plegat amb força solidesa, els hi dona credit per a la temporada, i es que ja se sap que a Valls la temporada no comença de debo fins a Sant Joan.

La catedral, molt maca, ha demostrat que encara la dominen a la perfeccio despres d'uns anys d'assalts al 5de9f amb un balanç relativament positiu. Sembla que continua sent la millor aposta de gamma extra dels vermells, ja veurem. El tres de nou, a diferencia del de la Vella, ha pujat amb mides força bones, amb algun petit problema amb folre i terços, que en tot cas no ha passat factura. I pel dos de vuit, la meva posicio a plaça era una mica dolenta, pero ha semblat pim pam i avall sense problemes. Han plegat amb pilars de cinc.

Doncs aixo ha sigut Sant Joan a Valls per a mi, no gaire cosa, realment. Feia temps que no baixava a la plaça del Blat i l'ambient continua sent molt casteller i la rivalitat entre totes dues colles es molt entretinguda. Bons castells, mes o menys bones sensacions, i aviam quina una ens en fan, aquests vallencs, aquest 2010.

Acabo de demostrar que els accents en catala son, en la seva major part, inutils.

Diada a la Zona Franca

| No Comments

Vaja, al final amb una ressaca irresponsable, una tarda vespre de diumenge per oblidar, a partir de les sis, que de fet gairebé no recordo. Però no es tractava d'això, ara; ara volíem cronitzar la diada, però bé, no sé com fer-ho. Vaig escapolir-me de la mesa de votacions i vaig tornar a aterrar al local, on vaig fer algunes birres més, donant per mort l'examen que hauria d'estar fent ara mateix mentre escric això. Ja el faré al setembre.

Les converses anaven i venien i el que vaig sentir em va agradar molt i, per tant, al capdavall el resultat de tot plegat ha de ser positiu. Però com que no sé què és el que jo puc dir o no, i com que tinc una ressaca massa matinera, m'ho deixo estar per a mi mateix, per una vegada a la vida.

El cas és que començàvem amb la famosa torre de set, que va petar exactament pel mateix cantó que la del Clot, és a dir, que el rengle de la descarregada o com en diguin es va anar obrint molt, aquest cop més i abans que la del Clot, fins al punt de plegar-se el terç i fer-la caure. Em deia un de la Joves que no estava tan malament de mides i que no sé quins dubtes de la canalla van acabar de rematar-la; no sé, jo veient el vídeo trobo que allò no ho salvava ni déu. El diagnòstic semblava clar i s'apuntaven solucions per combatre els errors, i ara tenim un mes per posar-ho en pràctica o deixar-ho per després d'estiu.

En fi, que aquesta torre estava encara més assajada que la de l'any passat i no ha pogut ni ser carregada, i això que hi havia com una mena de seguretat absoluta que la faríem. Jo n'era una mica escèptic, la llenya era una cosa que podia passar. El problema és la impressió tan lletja que queda, com si estigués molt lluny; si més no ha donat claredat al problema, que potser no havia quedat clar després del Clot, i ara aviam com es resol.

Després de la patacada, tiràvem el cinc de set, cosa que demostra que si bé potser encara les nostres relacions amb les llenyes no són tan sanes com podrien ser, si més no som capaços d'assumir-les un cop han passat i seguir amb la diada amb pas ferm. El cinc sembla que estava força bé de mides, una mica remenat, i la buida del tres un pèl torçada cap on no tocava, però al capdavall molt bé.

A tercera ronda fèiem el quatre de set amb agulla, que era un galliner la pinya --després de la pinya tan maca de la torre, aquella tan abominable del quatre amb agulla feia por i esglai--. Un dels baixos patia com una ànima infernada i va fer desmuntar-lo; la veritat és que la diada ja començava a fer pena i l'hauria llençada per la finestra. L'organització de les festes, a més, ens havia tallat l'actuació uns minuts per donar no sé quins premis o records als geganters, havent dit ximpleries de l'alçada d'un campanar per micro i fent-nos perdre la paciència. La diada es feia molt carregosa.

A repetició --només hi havia una ronda de repetició, perquè érem quatre colles-- vem tornar a provar el quatre amb agulla, amb un altre baix i un altre segon més experimentat, i el castell en general va anar bé, no ho sé gaire perquè no hi estava al cas, però sembla que bé, tot i que se'm va fer etern. I per acabar, el vano de cinc típic, que em va semblar una mica justet, però bé.

Així, ara aviam què fem. Jo no sé què caldria fer, suposo que seguir amb la torre aquest mes que tenim buit i veure si s'han arranjat els problemes pel Gall. I aviam què faig jo de bo, que no foto res i és un desastre.

Fotos.

Actuació a Can Vidalet

| No Comments

De Can Vidalet ja en vaig parlar. Avui el cel estava enteranyinat a les dotze, el ventet era fresc i la font estava engegada i hi havia força gent a les terrasses. Bones sensacions!

Jo no sabia què havíem de fer; cegament negava el tres amb agulla, tot i haver-hi apostat a la porra. No hi creia i el descartava, malgrat que era el que més feia bullir l'olla. Sembla que ni els de Tècnica no saben, després d'assaig, què es farà el diumenge! És, doncs, esport d'alt risc apostar per l'actuació a plaça.

Hi havia força ignorància de la colla sobre els castells que es tirarien. Jo m'havia despertat a quarts d'onze gràcies a la trucada d'un de Tirallongues (oju al datu!), m'havia dutxat i m'havia pres poca cosa més que un cafè. D'un cop de bici m'hi vaig deixar caure i vaig pedalar pel voltant la taula dels de la Tècnica, que feien anar amunt i avall fulls de pinyes dels castells. Oh!, quatre de set amb agulla!

El quatre de set amb agulla ha estat bufar i fem ampolles, ni ha patit el pilar ni ha patit el quatre.

En segona ronda, el tres de set amb agulla. Dues agulles seguides és cosa lletja, però val a dir que el nostre 3de7a ha sigut tan maco que es pot assegurar que, així, aquesta andròmina és bonica i tot. El tres era rodonet, com els millors tresos que hem fet enguany, i el pilar era ferm com un espadat de marbre (Dream the same thing every night I see our freedom in my sight, no locked doors, no windows barred, no things to make my brain seem scarred). Els cargolins traginàvem felicitat a cabassos, i la gaubança era extrema i es mesurava en hectolitres. A la pinya, les mides eren millors que en tots els assajos anteriors, i és que trobo que assats d'assaig prova bé però trop és contraproduent i aquest tres amb agulla ho demostra (dcvb).

Hem seguit amb el quatre de set, semilleuger, amb baixes sobretot per dalt, que han fet que algun rengle fos més feixuc que de costum; i és que els castells han de tendir, com bé diuen, a la lleugeresa, és com si fotessin algú de metre setanta de baix, no pot ser! El quatre ha pujat com una plaça de toros i s'ha descarregat més parat que una foto i amb delit profús per a tothom.

En pilars hem plantat el vano de cinc. Podem dir que l'any passat havíem descarregat un vano de cinc a Can Vidalet molt important, i que aquest potser també ha sigut important, tot i que no tant ni de bon tros. Si a Manresa, dues setmanes enrere, havíem girat el primer pilar de cinc de tota la nostra història (que jo sàpiga, pel cap baix segur que era el primer en deu anys), avui hem fet girar els dos pilars de quatre i el de cinc, ben sincronitzats i amb força soltura. El pilar de cinc se'n nava una mica enrere (la plaça era inclinada, com sempre) i feia patir una mica entre segon i terç, però al capdavall molt bé.

I què us diré més? Que m'ha semblat una diada espectacular, que és un goig ser d'aquesta colla i no la canviaria per cap altra.

Com ja vaig fer en l'altra crònica, parlaré de la resta de colles, aviam si algun dia em foten una pallissa. Aprés nosatres eren els Xiquets del Serrallo. Començaven amb el tres de set, amb molt poca pinya i amb molts dubtes per tot arreu, i així i tot qualsevol hauria apostat que el descarregaven si una de les fiblades no hagués atabalat el pom, que es va desprendre i va arrossegar la resta del castell. Una llenya lletja en dos temps (canalla, i després la resta), que ha sumat el pitjor d'un despenjament de canalla a una ensulsiada amb problemes. Dos tarragonins han hagut de ser atesos per l'ambulància i ha calgut esperar-ne una de nova. Després, han completat sense més problemes castells de sis. I els Tirallongues, que estan també com un llum, han començat amb el dos de sis, diríem que bé, han seguit amb el tres de set, sense prou pinya però prou digne, i han acabat amb un altre castell de sis, que no recordo.

Conclusió: que si no sigués de cap colla, veient el que s'ha vist, em feia dels Cargolins sense pensar-m'hi.

D'altra banda, els Saballuts han descarregat avui el seu primer carro gros. Me n'alegro molt, perquè és una colla que em cau molt bé i s'ho mereixien.

Salut.

Fotos

DSC04697

Crònica del Corpus de Cornellà

| No Comments

Crònica a lamalla de la diada de Corpus d'ahir a Cornellà.

Només dir que em van donar molt bones sensacions els de Cornellà, que se'ls veia molt il·lusionats i amb moltes ganes de fer moltes coses. Els verds van fer el primer 4de8a de l'any amb molta solvència i els Minyons el primer 5de8. El primer 4de9f va fer llenya. Un dia estrany en què sembla que els objectius van prenen forma.

Actuació a Manresa 2010

| 1 Comment

Pere III el CerimoniósDiumenge, diada a Manresa, capital del Bages, històrica comarca de la Catalunya Vella, ciutat dilecta d'En Pere III dit el Cerimoniós, així anomenat per haver estat fort interessat en la modernització de l'antiga Cancelleria Reial i diguem-ne fundador de l'antiga Generalitat, escriptor d'una de les quatre grans cròniques catalanes, pare d'En Joan I el Caçador, així dit per haver mort en circumstàncies estranyes durant un exercici cinegètic, defunció que dugué Martí I l'Humà, darrer dinasta del casal de Barcelona i germà seu, al capdavant de la Corona d'Aragó fins l'any 1410; després d'allò, Compromís de Casp, Trastàmara, Habsburg i Borbó.

Allí, sota l'esguard amatent d'En Pere III, en una cantonada davant l'església del passeig que porta el seu nom, actuàvem, un manyoc de segles més tard, els Castellers d'Esplugues --Speluncas!--, amb els companys de Manresa i els de Vic, els Sagals d'Osona.

Nosaltres viatjàvem, doncs, a Manresa, a fer algun castell, i cap porra no n'encertà el pronòstic, ja que la Tècnica juga a despistar el personal i ni els qui van a assaig ni els qui no hi van esbrinen el programa del dia.

Núvols d'incertesa ens environaven en compacta boira, així que només la ventada de l'actuació podia aclarir-nos l'avenir més acostat. La nostra primera proposta castellera era el cinc de set. Segons fonts assabentades de la Colla, aquest cinc de set ha anat millor fins i tot que el de Sant Cugat, del quan se'n deia que havia estat el millor del nostre historial, més bé que el de Festa Major de fa dos anys, considerat per molts fins aleshores com a ideal del passat en què emmirallar-nos. Doncs aquest sembla que era millor encara que aquests dos i, per tant, s'ha situat a l'alçada del cinc de set anterior dels Sagals i s'ha allunyat a anys llum del cinc dels Tirallongues, que era un flam de dubtes.

A segona ronda hem abaixat el peu de l'accelerador amb un quatre de set dels dits lleugers, que si ha semblat a alguns un pèl lent en tot cas ha pujat i baixat amb mides esplèndides --tot i que, per a alguns, potser tan obert com en un quatre amb agulla-- i sense cap mena de moviment estrany a l'òptima realització de la construcció.

Amb dos castells de set tocava l'hora del tercer, potser del tres, amb la qual cosa s'hauria acomplert el meu pronòstic; però com que el misteri envolta els nostres destins, els quals no es desvetllen sinó amb gran sorpresa i meravella de tothom, hom va decantar-se per un castell inèdit, el tres de sis per sota. Es donava el cas, doncs, que la nostra colla començava amb un castell de la gamma alta de set executat a la perfecció i acabava amb un castellet de sis com aquell qui res.

Bé, aquest tres de sis era el primer tres de sis que els Cargolins aixecàvem per sota, ara ja tenim carta blanca per descarregar-lo a assaig deu mil cops sense fer escarafalls. Segons el vídeo, el rengle de la plena pujava més lent que els altres dos, i a més a terços semblava una mica més oberta, però al capdavall cap mena de problema. Mentre es descarregava, els baixos demanaven a crits que volien un pis més.

Per plegar, el clàssic pilar de cinc, aquest cop girat a esquerra i dreta per iniciativa del Jordi. M'ha agradat aquell pilar d'una colla que fa les coses com les ha de fer, a diferència d'altres que fan les coses a la babalà i blablà.

DSC04505

I com que en la darrera crònica se'm van plànyer perquè no havia parlat de les altres colles, ara en faré un repàs ràpid i així em guanyaré potser algun insult o cop de puny a la cara per la propera vegada. Els osonencs, segons en l'ordre d'actuació, colla de Concurs, van plantar sense problemes un cinc de set de puta mare, paradíssim, un tres de set per sota molt ràpid i bonic i un quatre amb agulla esplèndid amb alguns problemes intranscendents de mides. Els del Bages, primers en l'ordre d'actuació, van començar també amb un cinc de set, molt dolent i de mides nefandes que va perillar més d'un cop d'anar al terra, van continuar amb dos intents desmuntats consecutius de quatre de set amb agulla, que costaria d'escatir quin dels dos estava pitjor, tot i que el segon va arribar més amunt; en la teòrica tercera ronda van fer el quatre de set i en la ronda extra que es van treure de la màniga el tres de set. Jo, de fet, veient els nyaps que anaven perpetrant l'un darrere l'altre, d'una banda recordava els Ganàpies, i de l'altra tenia el dit àvid al botó de la càmera per fotografiar una llenya que semblava imminent, però veus tu quina cosa, sense pinya i sense verecúndia també es poden descarregar castells.

Ja per acabar, només remarcar un parell de coses. D'una banda, que el nostre primer pilar de quatre era de dol, descansi en pau. En segon lloc, cosa que no hi té res a veure, avui era el segon dia que tocava la gralla amb nosaltres la Noe, aquest cop sense la Gwen, amb qui debutava la setmana passada, i que pel que he anat sentit ho fan molt bé i me n'alegro infinitament. Per acabar volia dir una altra cosa però no la recordo, senzillament dir que he tornat a estar a punt d'anar-hi amb bici, que avui han pujat deu nens diferents als nostres castells, i que aquesta colla m'encanta i som la puta hòstia.

Fotos

Sagals d'Osona: 2Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Tirallongues de Manresa: Pde4s, 5de7, id4de7a, id4de7a, 4de7, 3de7, vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4 dols, 5de7, 4de7, 3de6s, Pde5 girat

DSC04454Doncs bé, actuació a Sabadell per la Creu Alta, que en bici deu estar a poc més de dues hores. El dia era radiant, massa radiant; diuen que passem de l'hivern a l'istiu sense primaveres ni tardors, tot i que per a mi aquesta primavera ha sigut molt amable i les signaria totes com aquesta, però potser sense la nevada pels volts del meu aniversari (tot i que encara era hivern aleshores).

Resulta que jo no havia anat a l'assaig de divendres, però pel que sé les proves van centrar-se en la torre i el tres per sota. Així que ningú no sabia ben bé què havíem de tirar avui; jo suposava que seguiríem l'estela de les diades passades i, coneixent la prudència proverbial de la nostra colla, apostava per un sol castell de set i mig i tres i quatre de set. Però estava equivocat.

Així que el primer castell que hem presentat era el tres de set, en el qual un dels baixos era nou, i que, com és costum, ha pujat i baixat sense més problemes, molt rodó. Em diuen fonts fefaents que ara devem estar fent els millors tresos de set de la nostra història, i el d'avui n'havia de ser un d'aquests.

A segona ronda, ja escalfats, tiràvem el cinc de set, que ens costa una mica més que el quatre amb agulla, esclar. El de la setmana anterior a Sant Cugat havia sigut, segons també fonts fidedignes, un dels millors, sinó el millor, que hem fet mai, però el d'avui, segons altres fonts, era potser el pitjor o un dels pitjors. Jo ara no recordo cincs dolents, només crec que no n'hi havia per tant, que la pinya potser era un petit guirigai però que ha fet la feina com cal, que potser la rengla ha bellugat una mica massa (el segon em deia que el castell anava fent voltes, i el baix sembla que ha fet unes passes enrere i l'ha acabat d'obrir), i que, sobretot a la descarregada, amb dosos per quarts, hi ha hagut una batzegada interessant que ha rebregat un moment tota l'estructura. Ha sigut l'únic moment de relatiu perill, però és que normalment, si no és que els tens molt i molt apamats (com al cas del tres), els castells solen bellugar-se i solen rebregar-se en algun moment. En fi, que comparat amb el nostre, el de Reus d'una mica més tard era un autèntic cafarnaüm, i si no sabeu què vol dir això teniu, com sempre, el DCVB.

Dels Xiquets de Reus en volia parlar de passada al final, però faré un incís ara per comentar la seva actuació. Eren pocs i, tot i desconeixent de primerà mà les seves intencions abans de començar, només diré que sembla que han forçat la màquina al final per tal de no ser la «ventafocs» del dia. Han començat amb el tres de set, sense problemes destacables, i han seguit amb el cinc de set, que com que tenia poca pinya ha perdut aviat les mides a segons i que per tant s'ha destarotat i destruitat del tot als pisos de dalt, sobretot del tres i de la rengla, que era un festival. Però defensant-lo força l'han completat, una cosa que no semblava que amb el següent castell hagués de succeir, per tal com el seu quatre de set amb agulla ha sigut horrible sobretot fins que el quatre no s'ha descarregat: què dir-ne, sinó que no hi havia pis arrenglerat amb el seu pis de sota, que els segons s'asseien com a la bartola amb primeres mans que no hi arribaven, estintolades per castellers de les altres colles que innocentment els feien suport. Ah!, a mi no m'hi veureu, no, i la meva indignació sempre serà molt grossa.

I que després els de la nostra colla diguin que els nostres castells són lletjos perquè la rengla s'obre uns centímetres de no res i perquè hi ha una rebregada mig perillosa a la davallada, però que trobin que els de Reus descarregaven els mateixos castells amb la punta de la polla i folgadament! Au, va! Esteu tots bojos!

DSC04470Bé, acabat l'incís torno als nostres castells. Hem plegat, com els Xiquets (que anaven tercers després de nosaltres), amb el quatre de set amb agulla. Sembla que en aquest cas el principal problema és que un segon defensava la seva posició només amb un peu i que, en definitiva, tot plegat estava mogut i remenat com les baralles de cartes dels jugadors de botifarra de la nostra colla vella. Però bé, jo què sé, que ha anat bé, collons, sobretot comparat amb el de Reus, és que en esguard d'allò eren flors i violes.

Potser no hauria de mirar tant què fan les altres colles, que per anar millorant cal ser autocrític, etc. Bé, jo l'únic que vull dir és que fileu molt prim.

I això és gairebé tot. Hem plegat amb el vano de cinc, que si fa no fa ha anat bé. Aprofitem per dir que, d'entrada, havíem fet un pilar de quatre en què en Ferran s'hi estrenava a segons. Ja per acabar, em diu en Lluís que avui han pujat deu nens diferents als castells, i que en les anteriors actuacions havien sigut onze, i que el que vol dir això és que tenim una canalla de puta mare que és una meravella.

Fotos

Castellers de Sabadell: 2Pde4, 5de7, i3de7s, 4de7a, 3de7a, Vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4, 5de7, 3de7, 4de7a, Vano 5
Xiquets de Reus: Pde4, 3de7, 5de7, 4de7a, Pde5

DSC04283
Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que haurien pogut 'nar-hi amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per causes personals. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.

El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.

El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.

Per plegar, el quatre de set mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que en els darrers dos anys no l'he assajat gaire fora de Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoïcisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nosaltres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tenir tanta sang freda.

Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.

En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un parell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. Aquesta Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.

Fotos

Castellers de Sant Cugat:4d7,3d7,4d7a,p5xs
Colla Jove de Sitges:4d6a,2d6,3d6a,p4
Castellers d'Espluges:3d7,5d7,4d7,v5

Aniversari de Sants

| No Comments

Apa, després de molts mesos he tornat a escriure a lamalla:
http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=365599

La importància del Baix

| 2 Comments

DSC04157

El baix, o jussà, està infravalorat en termes generals, tant en castells com en política. Quan dius Baix Llobregat només penses en els killos de Cornellà, i quan dius baix en castells és com si no diguessis res, tan sols el pringat que no surt a les fotos i és enterrat de kilos i de mans i que no necessita gens de tècnica per fer la seva tasca, només aguantar. Oh, prejudicis contra el baix!

M'he llevat fa una estona, després de mitja hora donant voltes entre els llençols esperant que la sensació d'ebrietat em baixés. Enivrez vous!

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve,

diu Baudelaire --i si ho diu ell, gran profeta de la Poesia Moderna, ha de ser veritat.

Ahir seguia la paraula del Senyor al local i vaig oferir, com és costum d'altra banda, la imatge lamentable de paio que no toca vores. Em va provar, tanmateix, ser al local, perquè vaig sentir les palpitacions del temps, com diria l'Ors. La sensació era estranya, ahir, i no hi ha qui entengui aquesta colla, a mi em costa molt d'entendre-la i m'agradaria una colla més intel·ligible, com ara Ganàpies, que són d'allò més normal en aquest sentit, que si poden tirar una cosa la tiren, i si la poden celebrar la celebren, i en acabat la majoria s'emborratxa d'alegria o tristor. A Esplugues tot és molt diferent, és cert que semblem socis de tribuna del Camp Nou.

Així que vem aterrar a l'Ajuntament de l'Hospitalet a perpetrar la XVI Trobada del Jussà, l'actuació dels castells «leri-leri» i comme ci comme ça. Voldria comentar l'actuació de la resta de les colles abans de res, per tal de dibuixar el panorama en què ens trobàvem un 1 de maig a una ciutat que pertany al Barcelonès però que voldria ser del Baix Llobregat --vet aquí la importància del Baix--, un panorama que acostuma a ser gris.

Per ordre d'actuació, els primers eren els Matossers, que sense excessius problemes van fer castells no molt complicats de 6; el 3de6a del final va tenir mides horribles però passables, i van acabar amb un Pde5 que no vaig veure però que diuen que va anar molt bé. Chapeau per a ells! Nosaltres érem els segons i els tercers anaven els de Castelldefels, que van desmuntar un 3de6 que van només carregar en segona ronda amb molts problemes, i en tercera ronda es van conformar amb el Pde4. Els Castellers de Cornellà, que deuen estar escandint elegies per a remembrar millors temps, ens van seguir la petja amb 3de7 i 4de7, que en general van anar millor que els nostres, i van plegar amb 2de6 i pilars de 4 sense problemes. I els de la Jove de l'Hospitalet van guanyar-se la reprovació de les altres colles, almenys la de Cornellà i la nostra, amb castells sense pinya pròpia molt al límit malgrat que van fer una de les seves millors actuacions de la història (això no obstant, el 5de6 i el 2de6 van irèixer més d'un). Aquest era el panorama: colles que heroicament lluiten per sobreviure en l'àmbit dels castells més bàsics, algunes ultrant les pròpies possibilitats, i els de Cornellà, que són els únics que estan més per sobre, fa algunes bugades que van perdent llençols.

Nosaltres, així, apareixíem per aquelles contrades amb previsions d'esbotzar motlles i matar tot el que és gras, ço és, fer el 5de7 i el 4de7a. Una altra cosa sonava a decepció. D'aquí que la meva sang, que sembla molt freda en general, bullís en saber que començàvem amb el 3de7. La racionalització argumentava que calia escalfar abans de cremar la pólvora, però la sang no es calma fàcilment quan ha començat a bullir. El 3de7 va anar bé i rodonet en termes generals, i per més senyes comuniqueu-vos amb algú de tronc, que us n'explicarà mil milions de collonadetes sobre un mil·límetre ençà o enllà que us farà fredat i perdre la son durant tres o quatre lustres. Voldria només fer notar que a la rengla hi van haver canvis i que amb tot no es van notar, i que ja va bé que el tronc es vagi renovant pel que pugui passar.

A segona ronda ja només hi havien dues possibilitats plausibles, però es va dicidir la tercera, el 4de7. La tempesta va esclatar amb bell assortit de trons i llamps i mar esvalotat, i allò que seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, correràs per monts i planes i per la terra, que és tant gran, muntat en cavall de flames que no se't cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant, i etzètera.

El 4de7 va pujar desquadrat i romboidal tot i que al vídeo es veia bé i a les fotos també. Va semblar que anava molt lent i que això contribuïa a augmentar-ne els turments, i des de dins del pou del castell no era precisament un 4 modèlic, però tant és. Ja descarregat, vaig dedicar-me a voltar per la plaça fent fotos i, en un d'aquests passeigs, vaig veure la Marta fent aliniacions per al 4de7a: un pes feixuc com tota la ciutat de l'Hospitalet em va fugir del damunt. Faríem una cosa amb cara i ulls.

Aquest 4de7a va pujar, en tot cas, hòrrid i nefand. Els baixos remugaven molt; el Soto, que és nou, va patir com un malparit; no sé qui tenia al damunt, jo diria que era l'Eloi, a qui li lliscaven els peus; a terços, després de no sé quina fuetada, dues rengles van marxar a can taps (l'Aleix i el Rai estaven fatal, segons diuen, molt pitjor que qualsevol cosa que pugui jo dir, però infinitament millor que castells de la Vella que els he vist descarregar) i, amb l'enxaneta baixant, el 4 tremolava com una fulla un vespre ventós de tardor. El pilar, no ho sé gaire, també va bellugar, però sembla que sense perill, i au.

Per plegar, vem despatxar el pilar de 5.

Acabada la gresca, cap al local. La Sílvia em seguia amb bici i hauria de pedalar més sovint. A la Closca la discussió versava sobre si hauríem d'haver tirat el 5, sobre els problemes del quatre amb agulla i sobre la importància del baix. El baix, diuen, és un component essencial, tant com l'enxaneta o el terç. Sense baix, no hi ha 5. Necessitem, per tant, més baixos. Cal posar en valor el baix. Vet aquí la importància del Baix.

Algunes fotos.

(Aviat, amb més temps, més fotos i resultats sencers)

DSC04072

La diada d'ahir va ser força estranya per a mi per algunes raons i el cas és que no sé com escriure aquesta crònica, i de fet potser només em dedicaré a comentar-ne quatre coses perquè el temps no me l'esborri de la memòria completament. Per començar, direm que era la primera actuació a Esplugues d'enguany i que ja hem pogut completar el primer castell de set i mig, un èxit històric que significa un nou salt qualitatiu.

D'entrada, el 3de7 acostumat, que ja fa algun temps que el despatxem sense cap dificultat i és el castell de set més fàcil per a nosaltres. A segona ronda, el 4de7a, primer castell de set i mig, que en diuen, de la temporada. Potser hi havien nervis, tot i que no gaires; van tancar el quatre una mica més que de costum, però tampoc no gaire; el cas és que va pujar força bé, jo no ho sé perquè des de la meva posició només hi veia la cuixa del segon del pilar del mig, però les sensacions eren bones. El pilar no va remenar gaire i es va descarregar molt fàcilment. El primer castell de set i mig, a la primera i sense maldecaps, no ha sigut gaire celebrat, realment, com si fos una cosa d'allò més normal. A tercera ronda, un pèl estrany, el 5de6, per assajar la pinya, evidentment, a plaça, ja que a assaig costa molt de lligar el 5. Tanmateix, havent-ne fet alguna, ja, de pinya de 5 a assaig, potser --és només el meu parer-- no hagués calgut i podríem haver fet un tercer castell de 7, però bé, tant és. En tot cas, devem ser l'única colla que a assaig descarrega un castell net divendres i en acabat diumenge no el du a plaça. Per acabar, el Pilar de 5, que el fem també sense cap problema amb gran joia i gaubança.

Després de tot plegat, viatge al local a veure els vídeos dels castells (no m'hi vaig fixar gens i per això no els puc comentar més en detall) i dinar, amb quatre dels Castellers de Terrassa que se'ns hi van ajuntar perquè ho havien vist a la pàgina web (ha servit d'alguna cosa!). Més tard vem estar jugant unes quantes hores a la botifarra i per prendre comiat vem estar discutint de castells. La meva solitària opinió és que el dia que tots els que parlen tant vinguin sempre als assaigs, també als dels dimarts, aleshores no caldrà fer el 5de6 a plaça.

Fotos.

Salut.

A mata-degolla a Cornellà

| No Comments

DSC04032

Les sensacions són les sensacions i eren molt bones després de l'assaig de divendres: tres, quatre, quatre amb agulla i cinc de sis nets i sencers a assaig, proves de torre que van recuperant el to i pilar de cinc rodat. Les apostes eren unànimes el divendres a la truiteria: tres i quatre de set i un tercer castell de sis per provar pinyes, segurament el 5de6 o el 4de6a, tot i que la majoria es decantava pel primer. Mai no havia sigut tan fàcil pronosticar els castells d'una diada.

A diferència d'altres anys, només dos vem baixar amb bici a Cornellà; el descens és fort ivarçós mes muntar tro Esplugues és aitambé pus veloç que el transport públic i el motoritzat. Res com la bici per sentir el vent a la cara, al vent, la cara al vent, el cor al vent, els ulls al vent, al vent del món, buscant la llum, buscant la pau, al vent del món.

Cornellà, Cornelianus, poble on vaig pujar per primer cop al tronc d'un castell, municipi on encetem cada any la temporada, vila dels Castellers rivals de la triturada comarca del Llobregat Jussà, és un lloc que em plau per moltes raons malgrat que, pobra ciutat, li deuen esperar dies més joiosos.

Segons tots els nostres pronòstics, havíem de començar amb el Tres de Set o amb el Quatre; la Tècnica (sembla Alemany, això) va triar el Tres per vés a sapiguer quins motius, potser senzillament perquè calia triar-ne algun, jo diria que en general quan tens Tres i Quatre ben apamats és més senzill el primer perquè té menys problemes de pinya (he arribat jo tot sol a aquesta conclusió). El primer castell de set de la temporada va pujar i va baixar en un tres i no res sense problemes destacables, ben rodonet i tot allò que se'n pot dir de bo d'un Tres de Set. Al vídeo, tanmateix, es veia que un dels rengles, diria que la buida, estava molt més alt que tota la resta, però a la foto, tot i que sí que s'intueix, no ho sembla gaire, i fet i fet tant se val.

El Quatre també va pujar bé, un pèl més lent, una mica obert ja d'entrada, fent que les mides de quarts es perdessin un xic i que els dosos, des de la meva posició d'agulla, semblessin el Pont del Diable d'estirats que els veia. A la descarregada hi va haver algun problema molt petit a baixos i segons i pinya, però res a destacar.

El Cinc de Sis va servir senzillament per provar la pinya, que costa molt de lligar en aquest castell, i com és lògic no va oferir problemes més enllà dels d'una pinya que no s'havia tornat a assajar des del final de la temporada passada. Per plegar, un Pilar de Cinc que va sorprendre perquè malgrat ser el primer va ser espectacularment tranquil amb només una petita batzegada en el moment d'entrar a fer la motxilla l'enxaneta, com és típic d'altra banda.

I què més dir-ne? Al local vem veure els vídeos dels castells amb allò que anomenen «Quarta Ronda»; vem fer uns entrepans i vem veure el Barça gloriós que va tornar a humiliar el Madrid. La gresca i el bon rotllo es van allargar fins força tard a la mateixa Closca dels Cargolins, comentant la jugada i jugant a destruir i incendiar la Junta, que com tothom sap és cosa d'avis canuts i de gent avorrida que parla molt sense dir res.

Voldria comentar, ja per acabar, el dia dels Castellers de Cornellà, que només van poder amb castells de sis (l'any passat tant ells com nosaltres vem fer el Tres o el Quatre de Set en aquesta mateixa actuació). És evident que si ja anaven perdent llençols durant les darreres temporades, per enguany encara semblen anar una mica més fluixos i, malgrat que és tan sols l'inici i no vol dir res, esperem que aixequin el vol perquè seria molt divertit que a la comarca hi haguessin dues colles al mateix nivell que rivalitzessin.

Pel que fa a nosaltres, Castellers d'Esplugues, Speluncae, Spēlunks, si havíem començat a mig gas a Badalona, ahir vem començar a tallar colls, i que no pari fins que rodin els caps més ínclits del Reialme.

En bici per Collserola

| No Comments

[comentari sobre la sortideta amb bici per Collserola]

Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.

El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.

El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.

Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.

Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.

El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.

Diada a Badalona 2010

| No Comments

Començàvem la temporada ahir diumenge, un nou any que es planteja encara més fort que l'anterior, per tal com en els darrers anys hem anat prenent més volada i res no sembla que ens hagi de fer aturar. Si consideréssim certes impressions subjectives com a mesura de l'estat de la Colla en aquest inici, diríem que seguim anant bé i cada dia millor; però pel que fa als assaigs, que és el que veritablement marca l'estat de forma i reflecteix el compromís real de la gent, potser les impressions no serien tan bones. I hauria de començar jo mateix entonant el mea culpa, tot i que fet i fet sempre hi estic pul·lulant. Així i tot, després de l'assaig del divendres, tot feia preveure una actuació no gaire lluïda per començar aquesta temporada, i això, que pot no passar d'una simple anècdota, no treu que sigui també un signe d'alarma per mantenir-nos-en amatents, perquè ningú no regala res i si ens adormim ens quedarem a mig camí.

Molt d'hora, massa, hem quedat alguns per baixar a Badalona en bici, que pel que sembla en menys d'una hora s'hi arriba des d'Esplugues. El dia estava enteranyinat i bufava un oratjol primaveral fresquet, però el ressol dels núvols, en alguns moments força negres, enfosquia el paisatge. Hem arribat massa d'hora i hem estat una hora enraonant contemplant les onades de la platja de Badalona; cap a dos quarts de dotze hem aterrat a la confluència de carrers assenyalada al mapa i hem donat inici a la temporada.

Què us diré, dels castells pròpiament dits? Poc que sé què hem fet del cert. La idea era tirar ja algun castell de set pisos, però massa poca pinya i absències arreu i sobretot a baixos han fet que la Tènica se n'hagués de desdir amb una certa desil·lusió encomanadissa. Hem fet el 2de6 per començar, que crec que ha anat bé; hem seguit amb el 4de6a, amb un parell de novetats al tronc i amb desajustos per totes bandes; hem plegat amb el 3de6a, el segon de la nostra història, amb un pilar del mig que ha brandat moltíssim. En pilars, dos de quatre, un dels quals per sota. En fi, canalla nova i novetats als troncs per anar fent.

I doncs, com interpretar aquesta regressió als castells de sis pisos? Dissabte, per veure el partit del Barça, érem molt pocs; molta gent és fora de vacances; a més a més, venim de la inèrcia de l'any passat i caldria, potser, que ens traguéssim la son de les orelles, malgrat que diuen que l'assaig de divendres de la setmana passada va ser molt bo. Així que aviam si ens posem les piles.

Però de tornada definitivament he punxat la roda.

Fotos.

Festa de Biologia UB, 2009

| 1 Comment

DSC03183Per no perdre el costum, malgrat que tinc els dits glaçats, escriuré una mena de crònica castellera del que s'esdevingué ahir a la Facultat de Biologia de la UB.

Tot i la meva mandra i la rasca que hi clavava, cap a quarts de dues tocades i ben tocades vaig baixar de l'Autònoma arcàdica a la UB claustrofòbica vers la dessusdita facultat. Arribí amb més de mitja hora de retard, mes hom sap que aquestes coses sempre van lentes, car l'hora d'inici real és sempre almenys mitja hora més tard de l'oficial, i en aquest cas va engegar l'actuació només tres quarts d'hora tard, és a dir, va ser puntual.

Els Arreplegats començaven els primers i, nosaltres, els últims perquè sempre ens falta gent per arribar. D'aquesta manera vem tirar primer un 3de6 que va anar tremoladís però sense gaires problemes més enllà dels habituals en Ganàpies; tanmateix, segurament degut al fred, l'enxaneta, que no és l'«oficial», va relliscar a terços a punt de pujar a dosos. El tronc va resistir la sacsejada i el cap de colla va manar a l'enxaneta que tornés a pujar, però en ser un altre cop a terços per pujar a dosos la va fer baixar perquè el castell ja havia exhaurit la corda i era a punt de l'ensulsiada.

En repetició ens van canviar l'enxaneta per una de molt més experimentada, i qui sap si per això o per naps o per cols es va descarregar sense més històries. Jo crec que la primera enxaneta, l'Eva, l'hagués pogut fer sense problemes, però que més valia assegurar al màxim el segon intent.

A segona ronda provàvem el 2de6, que la setmana passada havíem descarregat a l'Autònoma després d'una llenya espectacular. Aquest cop ha anat molt bé i cap problema a subratllar. Val a dir que el que aquí és «cap problema» a Esplugues són milers de collonadetes i de discussions sobre el peu d'un terç o la lentitud d'un acotxador. El que aquí són flors i violes allí són turments de l'infern.

Per cloure rondes hem dut a plaça un quatre de sis net, prova del 4de7 que no ha pogut ser aquesta tardor/hivern. El quatre s'ha alçat més o menys bé tot i que s'ha anat tancat progressivament de quarts (o terços); en passar l'enxaneta ha perillat molt, perill que no s'ha esvaït fins que l'acotxador no era ja avall. Ah!, castells ganàpies, sempre tan interessants!

En pilars, el Pde5, que ha estat bé fins a l'aleta, però que a la davallada ha vist com l'encaix a segons no parava el moviment de la motxilla que tremolava ja de quarts, i que a fet que el terç petés endavant i que es clavés una hòstia de les que fan època. Ha estat atès uns 10 minuts a plaça pels de l'ambulància i se l'han endut i no sé encara què li ha passat.

AZU04Bé, sobre els AZU, que són els que fan castells diguem-ne grans, però sense prou pinya, tot s'ha de dir, han començat amb el 5de7, que en esguard d'altres que els he vist, aquest s'ha obert bastant al 3, però ha estat en tot moment controlat. Han seguit amb el peix gros del cove, el 3 i 4 de 7 simultanis, una bestiesa per a una colla amb no prou pinya per aquestes coses. En fi, el 3de7 ha estat preciós i s'ha carregat un pèl abans que el 4, que tremolava una mica més i perdia les mides. L'enxaneta del 3 s'ha esperat a l'aleta del 4 amb el braç aixecat; un cop feta la foto que veieu al costat, s'ha descarregat sense més incidències la baluerna, i tothom xiroi com unes males putes. A tercera ronda han fet el 4de7a, una bassa d'oli. Han rubricat l'actuació estel·lar amb el pilar de 6 amb folre, pantomima de l'alçada d'un campanar que cal anar veient regularment cada any almenys un parell de cops. Aquest pilar s'ha carregat amb un folre que bellugava molt (per manca de pinya pròpia, és de suposar) i s'ha descarregat amb batzegades importants aturades sobretot pel quart (o terç), que ha estat gloriós, perquè el pilar jo el veia a terra. En fi, només resta felicitar els verds.

I les altres colles no sé què han fet. Ha estat una diada d'hivern arreplegada molt molt freda i tan llarga com és costum, amb uns Ganàpies que estan en bona forma malgrat que es matin gairebé literalment a cada actuació important, i uns AZU que no abaixen el nivell. No sé com els va anar la festa, perquè jo ja era fora, pencant com un subnormal, però no crec que m'hi hagués quedat, coneixent per experiència acumulada les festes arreplegades. I aquesta ha estat la darrera crònica castellera d'aquest 2009, que ha estat força profitós en matèria castellera.


Fotos.

DSC02943Diada molt estranya ahir, impaïble, com la intoxicació etílica que encara em dura. Qui la pot pair? Jo, personalment, no la vaig pair en tot ahir. Conversant amb gent de seny de la Colla, no pas tocacampanes com jo, veia que sí, que vale, que d'acord, bla bla. Però ahir certament no se'm va travessar la torre o el tres amb agulla, se'm va travessar la Colla sencera, la forma de fer i de ser, i no hi ha res a fer contra això, sinó emborratxar-se fins a perdre la consciència i tal dia farà un any.

No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura --segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.

Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.

Hem desmuntat la torre. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava al cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la rebullida encara no s'ha apagat del tot.

Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.

Fotos.

Vigília de Minyons de Terrassa
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6

El Clot 2009

| 6 Comments

Festa major. Metal aloud. And I go on. Ha sigut la millor diada de la nostra història. I com ho ha celebrat la gent? Com un pilar de quatre. Per què? I don't know.

Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!

Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.

La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!

DSCF0059

Diada a Figueres 2009

| No Comments

DSC02846Avui ha estat la diada de Figueres, que ens acostuma a portar sort, tot i que aquest cap de setmana ens n'hagi mancat una mica. La tècnica, que està clapant ara a l'autocar mentre escric això, just darrere meu, anava una mica moixa i ho encomanava a la resta de la colla. L'ambient a plaça era avui un pèl estrany pel fet d'haver pogut anar més enllà però haver d'esperar almenys una setmana més. La trempera de la torre i etcètera ha deixat pas a una destrempada molt brusca. Però en un sol cap de setmana hem descarregat sis castells de set i dos pilars de cinc, amb un 3de7a i un 4de7a. Podria haver estat molt millor... però ja ha estat de puta mare. Sembla la Colla ha anat d'un passet a passet molt de micona en micona, a voler moldre tot el que pugi ser mòlt i estigui a l'abast.

L'ambient també l'han enrarit les altres dues colles a plaça. La Jove de l'Hospitalet tenia molt poca pinya i anava al màxim de les seves possibilitats, cosa que esvera molt un sector de la nostra colla, que malveu els qui estiren més el castell que la pinya. Figueres tampoc no tenia gaire pinya pròpia i han provat el 3de7a, que han desmuntat dos cops, i han intentat un 4de7a que ha petat pels aires molt aviat i que ha creat molt mala maror entre els empordanesos i que s'ha encomanat entre alguns de nosaltres.

De vegades em demano que faig escrivint cròniques tan porugues, perquè si hagués de fer-ho a mata-degolla m'ho passaria molt més bé. Però ho deixarem així...

Pel que fa al viatge en autocar, ens ha tocat un fatxa de cal déu, però només el Rober ha semblat adonar-se'n. De vegades hom comprèn aquesta gentussa, per exemple en el tema de l'avortament: de segur que sos pares, de saber-ho, els haguessin engegat per la claveguera. De tornada, per acabar d'arrodonir la festa, ens ha entaforat el carrussel de la Cope a un volum per a sords. Malhaja el malaurat auriga! I dissortades mes oïdes!

Bé, pel que fa als nostres castells, si el dia anterior havíem fet el 4de7a, avui ha tocat el 3de7a, que pel que fa a mides podríem dir que la buida s'ha obert força respecte a la rengla i que, la lentitud de l'enxaneta afegida, ha fet trontollar el tronc; el pilar ha aguantat bé i tots contents, però no gaire, perquè sembla que això dels castells de set i mig ho haguéssim fet tota la vida, i que si no fem el màxim a cada diada sigui tot plegat un fracàs.

A continuació hem repetit el 4de7 dit «lleuger», que ja va molt ben rodat. La canalla és molt nova i alenteix molt els castells i contribueix que es remenin força, però poca cosa més. I no recordo gaire res més, podria preguntar però no.

Hem plantat un 3de7 tot seguit que no ha sigut el millor de la història dels Cargolins però sí que ha estat molt ben parat i rodonet, malgrat no sé quina novetat al tronc i que ens acabava de caure el castell figuerenc al damunt i havíem vist com un casteller rebotat dels liles marxava de plaça amb molt mala hòstia. Val a dir que Figueres ha acabat l'actuació amb els dos castells bàsics de 7 fets amb tranquil·litat, cosa que els ha donat aire i descans per cloure la temporada i menjar els torrons sense un gust massa agre a la boca.

Nosaltres hem plegat amb el segon Pde5 per sota de la història, que vist des del balcó de l'Ajuntament ha estat oli en un llum. I per acabar d'acabar, dos pilarets de quatre, un dels quals tot de noies.

Ara ens resten dues diades, encara tenim camp per córrer i coses a dir, però s'ha despertat la tècnica aquí al costat i hi poso el punt final.

Fotos aquí.

Demà penjo l'actuació completa.

Segons les meves lluminoses estadístiques, enguany portem més pilars de cinc i més castells de set i mig que durant totes les temporades anteriors plegades. Això només vol dir que la Colla està en el millor moment de la seva història, i que cada cop està més amunt. Gent d'altres colles en cada actuació em felicita per com van les coses, i tot és oli en un llum d'una llum enlluernadora. Fins on seguirem progressant? Des d'aquí, jo deixo anar que tenim almenys fins per anar a lluitar pel carro gros. Si d'aquí uns anyets tot segueix així de bé, hauríem potser d'acostar-nos al nivell de Sabadell i de la Vila de Gràcia.

Mentrestant avui era el dia marcat en vermell per fer el 2de7. La torre surava a l'aire des de feia uns dies, però s'havia anat fent oficial de manera oficiosa la darrera setmana. El divendres, però, el somni s'esqueixà: un segon de baixa per grip. La propera serà! I ara debatem quan serà el dia, i ja veurem.

Ara per ara, fent 4de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 ens quedem tan amples i ningú no celebra res. Però fa molt poc temps que encara no havíem pogut descarregar tres castells de 7 en una sola diada: el 21 de setembre del 2008. Des d'aleshores, comptant-ne aquella, han estat 7: dos l'any passat, cinc aquesta temporada.

I és que és molt fàcil acostumar-se a lu bo, malgrat que de vegades haguem de suar la cansalada una mica. El 4de7 amb què hem obert l'actuació era dels anomenats «lleugers», que segons algú «fem amb la punta de la polla», i que és el miratge del 4de8 que algun dia ha de caure. Aquest 4de7 ha estat molt ben plantat i ha enlluernat la plaça fosca i freda de Terrassa, a les 8 del vespre d'un dia de novembre. El 4de7a s'ha deformat molt en l'estructura del 4 i el pilar ha bellugat força: segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el 4 bunyolegés bastant ha incidit en la cosa. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», també s'ha desballestat per tots cantons. Hem clos la cosa amb un Pde5 força bé, també un pèl lent, i és que la canalla avui era molt nova i inexperta i ha alentit totes les construccions.

Doncs bé, això és la lacònica crònica amb rima inclosa. Demà, més.

Vigília dels Castellers de Terrassa
Cargolins: 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5
Castellers de Terrassa: 3de7, 4de7, 5de7, Vano de 5

Diada de Sabadell, 2009

| 1 Comment

DSC02705Era diumenge al matí i tots semblàvem hipopòtams.

--Ahir vaig anar a dormir d'hora. (badall) Però tinc una son de collons.
--Jo no vaig sortir, però també tinc una son que no hi veig. (badall)
--(badall) Qui matina fa farina.
--I qui es lleva de matí, pixa allà on vol. (badall)

Enteranyinaven el cel blau elèctric uns núvols prims i estireganyats i a l'ombra feia una certa fresqueta. Mentrestant, alguns anaven a fer un cafè al bar Lucas.

--Sóc addicte al cafè. (badall) Només en porto tres, avui. (badall)
--Diuen que un Red Bull són quatre cafès. Però res com un cigaló. (badall)

I per fi, gairebé tres quarts d'hora més tard del que havíem quedat, va arrencar l'autobús cap a Sabadell.

--(badall) En tren hauríem arribat fa estona. (badall)
--Ja està el heavy dient heviatades! (badall) Jo també tinc son...

A l'autocar l'aire condicionat estava a una temperatura intempestiva. I vem arribar a la plaça de l'Ajuntament de Sabadell, al costat del primer Viena al qual vaig entrar (o potser el segon), a tocar del teatre de Sabadell, sota l'atent esguard del Bustos, el batlle de l'única vila en què els fills dels industrials se la pelen amb les dues mans. Les clapes de núvols s'esclarissaven i el sol de finals d'octubre amenaçava.

--Fotrà una calda de cal déu. (badall)
--Malviatge! Déu nos en guard!

El cap de colla manà i ens estripà els badalls:

--Enfaixeu-se, collons!

Ben embolicats en la faixa, un pèl tard (al voltant dels dos quarts d'una) vem fer caminar un pilar per la plaça fins a davant la casa de la vila al toc de les gralles de Sabadell, puix natrus no en disposàvem. Segons en l'ordre d'actuació vem treure'ns la son de les orelles i vem encarar una diada rodona.

[mode demagogic_reporter on]

Vem obrir amb un 5de7 marca de la casa, ràpid i bell (millor que l'anterior dels Saballuts) i, segons expliquen els entesos, un pèl malament de mides entre rengla i buida --però mai no trobaran cap castell perfecte, aquests rondinaires del tronc! Val a dir que hem inventat una nova modalitat: el cinc de set amb abella, que va amenaçar el castell i va contribuir a fer-lo més emocionant. Quan se n'assabentin els Castellers de Vilafranca correran a penjar un rusc entre els dosos del tres. Fet i fet, un Cinc dolç com una daurada bresca de regalada mel.

I el 3de7a va ser es-pec-ta-cu-lar, a la casa dels inventors de l'invent, els Saballuts, com bé em recordaven avui, orgullosos que la seva andròmina hagi fet fortuna. A nosaltres, que en temps rècord vem assajar-lo i descarregar-lo (en dues o tres setmanes), ens fa força servei, per raons òbvies, i tots molt contents que ara siguem capaços, en qualsevol sortideta de no res, de descarregar dos castells de set i mig sense esperrucar-nos, com dirien per allà al nord.

Per raons que no fan al cas, a la meva travessa suposava que provaríem el 2de6 per anar guanyant terreny al cim que ens sembla més proper, però s'ha demostrat que anava errat com gairebé sempre i hem plantat l'anomenat quatre de set lleuger, un eufemisme per no haver de dir prova de quatre de vuit que, com que encara sembla llunyà, no pot ser pronunciat en veu alta, malgrat que sotto voce tothom el té a la boca. Aquesta prova ha anat molt millor que l'anterior, que va ser tot just la primera, a la Trobada del Baix de fa dues setmanes. I tothom com gínjols.

Per plegar veles hem enlairat un nou castell inèdit, el Pilar de Cinc aixecat (i descarregat) per sota. No ha resultat tan maco com els altres tres castells, ni com els dos pilars descarregats a assaig, però ja és una realitat que ens omple de feliç gaubança. És curiós però tenim, per primer cop en la nostra història (que jo recordi), dos pilars de cinc completament diferents. És un pas endavant molt important i blablablà.

I en fi, tots contents. M'han demanat que m'estengui en la crònica... però no tinc res més a dir. Dos castells inèdits (pilar de cinc per sota i cinc amb abella), cada cop amb més solvència i tranquil·litat en castells fins fa poc impossibles, les altres colles felicitant-nos per com fem les coses, i encara s'han d'anar millorant moltes coses, i apa, tu, tralarà larà larà.

Diccionari Alcover-Moll, un tresor sense preu que a sobre és de franc.

Fotos

Actuació completa:
Castellers d'Esplugues: 5de7, 3de7a, 4de7, Pde5s
Castellers de Sabadell: 5de7, 2de7, 3de7s, 2Pde5
Castellers de Terrassa: 4de7a, 5de7, 3de7, Pde5

IMG_4133Nova Trobada de Colles del Llobregat Jussà. Aquí, per la terra baixa, els castells no solen aixecar-se gaire alts i esplendents, sinó més aviat leri-leri i lletjos. Han passat moltes colles per aquesta Trobada, en la de fa 5 anys érem 7 colles a Molins de Rei i nosaltres vem descarregar 4de7, 5de6 i Pde4s, amb un intent desmuntat de 3de7. L'any següent, a Sant Andreu de la Barca (la colla deu haver desaparegut), vem descarregar el 4de7 i només carregar el 3de7. En aquella ocasió, els Castellers de Cornellà van completar el 2de7 i el 5de7. Un any més tard, precisament a Cornellà, aconseguíem 4de6a i 4de7. El 2007 la Trobada va ser a Esplugues: vem fer per fi 3 i 4 de 7. L'any passat assolíem el 5de7 i el 4de7a més Pde5 en la fins aleshores millor actuació de la història, que aviat superaríem.

I en fi, enguany la Trobada del Jussà ha estat més o menys tan lletja com és costum. Les colles més petites de la comarca, molt mancades de camises, amb prou feines poden amb castells bàsics de sis, mentre que Cornellà està en un moment d'estancament i nosaltres, que encara hem de seguir creixent, és evident que ara per ara estem en un moment de forma esplèndid i, per segon any consecutiu, hem perpetrat una millor actuació que els companys de Cornellà.

Pel que fa a la nostra actuació, vem començar amb un 3de7 que em sembla recordar que no va patir gens i que fins i tot va anar ràpid, malgrat que cada cop m'interesso menys per les collonades d'ara la rengla s'ha separat un mil·límetre o un dos tenia el peu cinc graus enfora i em feia nosa a la clavícula. Tot seguit hem plantat el 4de7 dit «lleuger», perquè més o menys tothom baixava un pis i el que eren quarts passaven a terços i a segons campaven els terços habituals. Amb tants canvis en tantes posicions, el més normal era que els nervis regalimessin per tota l'estructura i n'excitessin el moviment. Per aquesta raó ha estat un petit bunyol marca de la casa, però sempre tot el perill ha estat controlat, la pinya ha treballat bé i tota la pesca. «Bona prova, pinya!», deien; doncs és evident per a què és la prova, però fa menys de cinc anys mai no haguéssim fet cap «prova» amb un 4de7 ni de bon tros. I en fi, per acabar, el 4de7a, que a manca de segons hi havia dubtes si es faria o no, però que vista «la prova del quatre» no semblava pas que hi hagués d'haver cap problema en aquest sentit. Des de la meva posició i sense les fotos per aquí corrent, i amb l'encostipat d'ahir, no puc dir res més. Va tenir algun problema al 4, el pilar va bellugar una mica més que altres vegades, i apa, fet. Va ser un toc d'efecte, i potser vem tornar a perdre un llast més, perquè ja som capaços de tirar, sense gaire pinya i amb baixes importants al tronc, un castell que ja no és tan punter com ara fa un any. Comencem a perdre-li la por i és important per seguir avançant.

Per acabar, vaig poder contemplar el pilar de cinc des de fora. La impressió que dóna és que el terç i el quart se'l mengen sencer, que el segon aguanta bé i que tot és qüestió de resistir les patollades de l'enxaneta, la seva motxil·la esfereïdora i la seva lentitud exasperant. És com un pilar de quatre molt feixuc amb una nena matussera al capdamunt. La plaça mig reia de la poca traça d'una noieta tan bufona.

I bé, tot plegat ve de la feina anterior de les altres tècniques, almenys les que jo he conegut, però la que hi ha ara té una mentalitat diferent, molt més competitiva, potser, i sembla que molt ben preparada per fer créixer la Colla. Recollint l'embranzida que ja portàvem i donant-hi de nova, cada cop anem més embalats. Ahir fins i tot es va veure l'ombra del carro gros voltant-nos per primer cop amb una certa versemblança, i algunes veus entusiastes ja el donaven per una realitat l'any vinent. Però sembla que a mesura que em faig gran sóc més escèptic i conservador, i només dic que caldrà veure com evoluciona tot plegat. De moment és perfecte.

Fotos.

Colla Jove de l´Hospitalet: id3de6, 3de6a, 4de6, Pde4
Castellers d´Esplugues: 3de7, 4de7, 4de7a, Pde5, 3Pde4
Matossers de Molins de Rei: 3de6a, 2de6, 5de6, 2Pde4
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, 2Pde4
Castellers de Castelldefels: id3de6, 4de6a, id2de6, id3de6, 2Pde4

Diada de Festa Major 2009

| 2 Comments

Plou i no puc anar a la festa i això m'ha destarotat els plans i en conseqüència escric aquesta cosota. Bé, en fi, aquest matí el dia era mig rúfol però ja es veia que no havia de ploure; i xirois somniàvem magnífics castellassos per la jornada. Tots elucubràvem esplèndids resultats i el resultat produït ha estat espaterrant. Per la qual cosa la joia és immensa i la gaubança, extrema.

Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. En la meva travessa particular, jo havia vaticinat el 4de7a per començar, però s'ha demostrat que hi 'nava ben errat. Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. Jo, pobre lateral de merda en un racó fastigós de la pinya, no he vist absolutament res, però les sensacions han estat boníssimes i els comentaris eren exultants. Perquè ha estat un 5de7 de puta mare, i tohom ho ha pogut veure. Però la foto és una puta merda. Per què a la gent li costa tant de fer fotos al cinc de set? Jo em postul·lo com a fotògraf expert en cincs: queda dit per a periodistes amb molts calés que em vulguin contractar.

Doncs en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla, que ha lluït esplendorós al mig de la puta plaça de l'ajuntament d'Esplugues. Han sortit algunes imatges a TV3 de la diada i la plaça és lletgíssima, horrible infinitament, un pur pastitx postfranquista al que hauria de ser el cor de la ciutat. Oh, maleïts socialistes, maleïts franquistes i malaurada Esplugues del meu cor!

Doncs en efecte, en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla. L'estructura del quatre s'ha desfet una mica i ha demanat concentració de pinya i tronc, que han actuat en conseqüència i que han completat un 4de7a esplèndid, esplendorós, espletant, espluguí. En fi, el pilar del mig s'ha descarregat sense incidències i tot ha estat oli en un llum. Al·lucinant, nano.

Bé, a tercera ronda tocava l'enigma: el tres de set amb agulla. Només dos 3de6a havíem fet en la nostra tortuosa i lenta història, les dues setmanes abans. Doncs bé, a la tercera la cosa ja era de 7 i ha estat aquesta mena de bunyol afrós anomenat 3de7a, com ja havia dit. Bé, doncs això, el tres diuen que ha anat bé, diuen un pèl obert (o això ho dic jo, no ho sé), el pilar ha sortit un pèl remenat, però ha aguantat, i apa, flors i violes.

I què més? Pilar de cinc per plegar com si féssim mots encreuats del Miquel Sesé (que sí, que són fàcils, home!) i festa grossa, collons. Però plou i no podem acabar-la com cal. Oh! No pot pas ser tot perfecte, ai las!

http://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157622291695837/

Diada a Montblanc 2009

| 1 Comment

DSC02352Quarts i escaig de nou de l'Onze de Setembre. Sona el despertador. Hem dormit cinc hores i encara sentim el gintònic per les venes. Ens fotem un cafè i rabents i esperitats cap al local. Avui comença la segona part de la temporada castellera. Què no faríem per tu, oh Colla! Renunciarem a dormir per un grapat d'hores drets sota el sol de migdia i dinarem a les quatre tocades --oh Colla!

Oh autocar, que sembles del segle XIX, aniríem més còmodes en carros com es feia a l'antiga! Com a l'antiga, em semblen els Torraires de Montblanc: com una colla de pagesos que s'apleguen per fer castells de tant en tant. Però quins sants collons defensant els seus intents! Quina grapa i quin braó, recollons! Aquests no cauen tampoc fins que no es deixen anar, malgrat que de vegades la força de la gravetat sobra llur endurança (venç la seva resistència). Ens han ofert un 3de6 força maco (em penso que el castell més maco que els he vist fer), a segona ronda han intentat el 2de6 que finalment han aconseguit descarregar al segon intent (diria que és la seva trenta-cinquena torre de la història), i han enllestit amb un 4de6a dubtós. Felicitats, Torraires!

Bé, pel que fa a nosaltres, hem reengegat d'allò més entonats i és segurament la millor represa de la història (perquè si bé ja havíem començat la segona part amb dos castells de 7 alguna altra vegada, no sé si també hi havíem afegit el pilar de 5). Així, el 3de7 ha estat gairebé segur el millor de l'any, molt rodonet i força àgil i ningú no ha patit i si la foto fos bona hauria quedat per emmarcar. El 4de7 amb què em continuat era una prova de cara al 4de7a que hem de provar per Festa Major d'aquí una setmana: hi hem posat el baix i les agulles estaven encarades a ell, malgrat que no hem bastit el pilar del mig. Potser per això el 4de7 ha estat un altre petit nyap d'aquells lletjots. Tanmateix, el tronc és dur i massís com el d'un roure mil·lenari i per tant per molts torbs i maltempsades que es congriïn per tombar-lo està vist que té arrels profundes. Això sobretot es veu amb les proves pel 3 amb agulla, l'aposta més ferma per a més aviat. Quan fem el 3de6a net, el tronc resisteix molt bé; quan el posem sobre la pinya els problemes es multipliquen. Així ha anat el 3de6a d'avui: molt dubitatiu. És una aposta arriscada i ja veurem si el provem per Festa Major. Hem plegat un altre pilar de cinc, que crec que ha tingut més problemes a segons que altres cops, però força bé i ja no li tenim cap por cosa que era un dels grans objectius d'aquesta temporada (consolidar per fi el pilar).

Doncs això ha estat gairebé tot. No tinc més temps per esplaiar-me més. Fotos aquí.

4de7a Castellers GràciaEnguany la Diada Castellera de la Festa Major de la Vila de Gràcia s'ha escaigut en dissabte a la tarda. És un horari molt benigne, molt millor que sota el sol de migdia dels diumenges d'abans. Per què han canviat, però, el dia? Ho hauré d'esbrinar. El cas és que abans solien venir també Minyons i Vella, però davant el nivell que acostumaven a mostrar (Terrassa acabava d'acabar les vacances i tot just començaven a rodar, i la Vella sempre ha fet el que li ha sortit de la polla, de vegades el 3de9f, que vés a saber quant cobraven), doncs certament el que hem vist amb Xicots de Vilafranca i Xiquets de Tarragona ha estat a l'alçada. Per la seva banda, Gràcia ha descarregat castells de la gamma alta de set, i és de suposar que no tindran cap problema aquesta temporada per tornar a fer el 4de8. Però aconseguiran per fi anar més enllà?

Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m'agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s'han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l'inferior s'han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s'ha descarregat sense problemes: però com han patit! C'est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l'he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l'han hagut d'obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s'obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d'algun dubte, també s'ha completat. A pilars, vano de 5.

Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.

Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s'han ajupit moltíssim. L'acotxador ha passat a l'agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s'ha sacsejat molt i encara sort que l'enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l'acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d'enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.

Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m'ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D'altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d'estupor.

Finalment, potser el lector d'aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l'escric perquè em surt dels collons.

Diada de Les Santes, 2009

| No Comments

Avui diada de Les Santes, i un bon gec d'hòsties a plaça, que enguany no m'ha semblat tan a gom a gom com altres vegades. L'espectacle ja s'ho mereixia: els mataronins anunciaven dos castells de nou, els vilafranquins la torre emmanillada, i la Jove de Tarragona el seu primer castell de nou de la temporada, molt i molt matiner en comparació amb els problemes dels darrers anys.

Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta --una mica lenta, potser, o poc fineta-- el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.

I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més --amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat --i no ho crec--: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta --encara ha aguantat molt!-- un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.

Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.

I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.

En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.

Santa Magdalena 2009

| 4 Comments

Pilar Església 2009Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, el jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.

I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn --mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.

Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!

Diada del Gall, 2009

| No Comments

Hem certificat avui davant la Biblioteca d'Esplugues que aquesta és, de llarg --a molta distància--, la millor temporada de la nostra història. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. El repte era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat, i ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.

El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!

A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.

Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?

Diada a Castellet del Llobregat

| No Comments

Avui, cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba (1893-1959), hem actuat al peu de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet. El sol lleial, rei de la mar i del vent, apretava força a Castellet del Llobregat, topònim durant els darrers anys de la República, evocada de lluny amb un crit d'alegria pel poeta a l'exili. Ens vetllava el castell retallat en l'alt horitzó: la seva silueta emmirallada en el Llobregat amorosia les aigües tèrboles del riu i conhortava el solitari pescador; la mirada embriaga d'un terç el sotjava a través de la nua garriga tot cercant la certesa dels déus en un punt absolut de referència.

La singladura triomfal d'aquesta temporada prosseguí. Presentàrem d'entrada un pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda aixecàrem el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només patí un xic a baixos, però que hagué de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant: hom reclamava que el silenci pogués obrir-se camí de sobte fins al centre del castell, més concentració i eficàcia. El 3de7, que si fa no fa es muntà amb la mateixa fressa, s'aixecà a la primera, però una certa lentitud en l'escalada de l'acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s'atura ni minva, però amb esforç i fermesa vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana vinent, que ha donat força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veu ferm, cal veure si arrelarà sobre una pinya tranquil·la. En pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només tenim una alineació de garanties i resulta que dos d'ells estan de baixa.

En resum, una bona diada que segueix certificant la millor temporada de la història, però alguns núvols s'alcen en el futur més immediat i amenacen el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.

Fotos

Diada a Sant Just

| 3 Comments

Una gran calor canicular escombrava la plaça de Joan Maragall, a Sant Just Desvern, on tres colles érem citades al pic del migdia: natrus, els grans Cargolins, i els Bordegassos de Vilanova i els Castellers d'Esparreguera. La plaça era una olla bullent amb espàrrecs granes i cargolins bords. A l'hora de dinar, de dues a tres, ja estaria l'àpat cuit.

Com a vermut tots plegats ens vem prendre un pilaret de quatre, que va quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavòrens natrus, primers en l'ordre d'actuació, preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens féu exultar el pap de cara a la resta de la teca dominical. D'aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el Gallo, que atorgà molta personalitat al conjunt i féu lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l'escassedat d'altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d'abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust una mica fat al paladar dels selectes comensals. El plat sortí del forn una mica estrafet i massa cuit, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l'enveja del Bulli! En fi, per postres, tres pilars de quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera...

Feta la crònica gastronòmica, parlem molt breument de les altres dues colles. Esparreguera, amb moltes baixes, només va fer castells de 6, amb alguna petita dificultat en algun moment, però en general sense problemes. Aviat tenen la seva festa major, a què segur que hi arriben amb tots els efectius. Pel que fa als Bordegassos, venien també amb pocs efectius, certament millor dotats que Esparreguera i potser amb una mica més que natrus (tot i que a mi no m'ho semblava); tanmateix, van posar el llistó molt alt: van haver de desmuntar dos 5de7, van caure en un intent de 4de7a que va fer vessar una mica de sang i va damnificar el cap de dos innocents cargolins, van descarregar per fi un 4de7 obertíssim que feia patir, i van acabar finalment amb un 3de7 com déu mana, més un pilar de 5 sense problemes. No sé si em llegirà algun bordegàs, però el meu consell és que assegureu més els castells. Però cadascú per allà on l'enfila.

I això és tot. Salut i païu bé la diada.

Cargolins: Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s
Bordegassos: Pde4, id5de7, id5de7, i4de7a, 3de7, 4de7, Pde5
Esparreguera: Pde4, 4de6a, 3de6s, 2de6, Pde4

Diada a Can Vidalet, 2009

| 1 Comment

Avui, com dirien per l'Empordà, sota una estuba ofegadora actuàvem al pot de les essències baixllobregatines, a Can Vidalet. Quin nom més simpàtic, quines antigues masies catalanes has infantat, i quins carrers massificats has vist proliferar, plens de merda i maltempsades meridionals. Ah, Can Vidalet!

Després del primer pilar de quatre per saludar el món, girat a una i altra banda amb braó exultant, hem enfilat, al primer peu, el quatre de set amb l'agulla. Oh, què m'estàs explicant, Josep, que hem tornat a fer el 4de7a, i ja, tan aviat? Doncs en efecte, l'hem fet. Sembla ser que fora dels típics desarranjaments, l'estructura del quatre ha estat molt bé, sense patir gens; el pilar s'ha bastit prou bé i s'ha exhibit com un llamp enmig d'un llac d'aigües tranquil·les, fulminant. Si bé ha semblat que el segon tenia algun petit problema amb la pinya, s'ha recuperat bé i s'ha descarregat el 4de7a a la perfecció. Oh, albíxeres!

Així, i com que als assaigs no hi va prou pinya, hem hagut de renunciar a més castells de 7 per poder provar construccions més ambicioses de cara a les properes actuacions. En concret, hem provat el 5de6, que pel que he vist a l'assaig el tronc està molt bé, i el 2de6, que també ha vist proves molt bones però que abans d'anar més enllà caldrà assegurar molt. Aquests dos castells han estat proves clares per alçar-los un pis més; al 5 no hi han pujat terços, i a la torre el pom era molt lleuger.

A pilars hem descarregat el vano de 5. Després de l'hòstia a Sant Cugat amb aquesta estructura, hi havia una certa incertesa sobre el que podria passar. Avui, però, la pinya era molt més nombrosa i hi havia molta més seguretat. En tot cas, tot just després de l'aleta, la pinya ha aturat una batzegada assassina que ha estat a punt de fer petar pels aires el pilar de cinc. Mes, oh!, ha estat controlada, i el segon ha estat pres per la pinya i llençat a l'aigua de la font. Albíxeres!

Això ha estat gairebé tot el que jo podia dir. El viatge de la Colla s'enfila per tresqueres elevades per gaudir de nous cims a les muntanyes benaurades. Albíxeres!

Esplugues: Pde4, 4de7a, 5de6, 2de6, Vano de 5
Figueres: Pde4, 4de6a, id4de7, 4de7, 5de6, 2Pde4

Diada al Bruc

| No Comments

Un mes més tard, tornàvem a posar-nos la camisa blava per anar a fer castells. Fugint dels col·legis electorals aterràvem al bell municipi anoienc del Bruc, amb vistes magnífiques a Montserrat, a l'Ordal i a l'Autopista, envoltats de timbalers, geganters i barretinaires que celebraven l'efemèride del Timbaler del Bruc, qui foragità els gavatxos traïdors i efeminats que van permetre l'edició en català i van importar el liberalisme a Catalunya.

Érem poquets i amb prou feines teníem gent per tancar el 4de6a. Força limitats, doncs, hem començat pel 2de6, no especialment pletòric: si bé la torre no acostuma a presentar problemes, aquest cop ha calgut lluitar-la més del que és habitual. A segona ronda el 3de7, que de mides no estava massa malament i que ha anat prou ràpid, però que en tot cas ha calgut defensar força, també a nivell de pinya. Si bé no tremolava massa i si bé no ha patit en excés, tampoc no ha estat massa lluït --però d'aquí a dir què és el que fallava, ho portem magre, ja que no disposem de declaracions ni fotografies.

A tercera ronda hem afrontat el 4de6a, que ha de ser el de 7 d'aquí set dies. De pinya anàvem massa curts i la prova no ha estat massa lluïda, tampoc, però aquest castell no ha rondinat tant com els altres dos, o si més no ha semblat molt més plàcid.

I, per finalitzar, un altre pilar de cinc, el cinquè de la temporada en cinc diades, cosa que és realment excepcional en nosaltres: és la primera temporada de la nostra història en què el despatxem a cada ocasió. Cal dir, però, que en la sortida anterior ens havia caigut (era un vano, el segon vano cargolí de la història) i que aquest d'avui ha emanat sensacions d'inseguretat i d'haver de suar la cansalada. Hem notat un segon molt bellugadís i desequilibrat que ha hagut de pencar molt per salvar-lo. Potser exagerem, però diguem que no ha estat el pilar de cinc més sobrat del món.

Lluny queden, però, aquells castells descarregats «a la vallenca», «vellejants», com flams d'ou i assolits al darrer alè. Ara els castells, generalment, es descarreguen sense tants escarafalls. Però, si volem esfondrar el nostre sostre, podrem seguir així? Ja veurem si reneix l'esperit vallenc --del qual jo sóc admirador dins uns límits, malgrat que jo mateix no prediqui amb l'exemple-- i aguantem estoicament els vents de futures maltempsades.

Esplugues: 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5
Moixiganguers: 4de7a, 5de7, 4de7 Vano de 5.

Diada a Sant Cugat, 2009

| 2 Comments

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d'aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d'arrodonir. Des d'aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

...Però segur que la propera anirà millor. De moment, és de llarg el millor inici de la història de la Colla. Avui hem guanyat un acotxador i potser hem perdut una mica de confiança amb el Pde5. Ja veurem com continua.

Diada de Sant Jordi, 2009

| No Comments
Pd5

Nova diada castellera, la primera al nostre benaimat poble. El matí era d'un blau intens i elèctric i amb nuvolades negres no massa llunyanes. El vent era fresquet i alleujava la calor del sol primaveral, que per aquestes dates ja comença a apretar de valent. Els carrers vessaven de gent endiumenjada i, a L'Avenç, ens hem aplegat les colles d'avui: natros, Saballuts i Tirallongues. Si bé a les dotze ja hi érem tots, una coral de caramelles, al mateix pati de L'Avenç, ha entonat dues o tres cançons, cosa que ha impedit que comencéssim a l'hora. Un cop les cançons entonades --i efusivament aplaudides per tots nosaltres-- ha estat el torn de les gralles.

Natros érem els primers d'actuar, abans de les altres colles. Com que ja comença a fer calor i avui jo no estava pas per massa pesquisses, no m'he pas informat gaire de com han anat els castells i, per tant, només puc dir el que m'ha semblat des de la meva posició a pinya. En general, però, han estat bé i, per això, aquesta crònica sembla una crònica d'anar fent i de qui dia passa any empeny, i si la redactem sembla més aviat per inèrcia que no pas perquè tinguem res de nou a dir.

Hem començat amb el 3de7, que com està sent la tònica aquesta temporada ha pujat més o menys ben quadrat però un xic lent per la canalla, que encara s'està entonant, com les caramelles. Certament tot és millorable, però en general el 3 ha anat rodat.

A segona ronda s'ha alçat el 4de7, al primer peu però una mica malament de mides. Sembla, com és costum també, que la relativa lentitud a l'hora de muntar-lo i desmuntar-lo l'ha desgavellat una mica, però no pas massa. El bellugueig ha estat major que en el 3, però prou bé. Finalment, les meves fonts m'informen que era sobretot el rengle d'esquena al Cau del Sant Jordi el que estava pitjor, més entrat. En el 3, segons hem oït, un pilar estava més a prop de l'altre ja des de segons... I és que els castellers són com els botiguers, que no estan mai contents i sempre tenen raons per queixar-se.

A tercera ronda, com jo havia previst sense ni tan sols anar a l'assaig, va ser el torn del 5de6. M'ho ensumava segons els reports dels qui sí que hi han anat, ja que pel que sembla el 5de7 és el que té més números per ser provat abans d'estiu. I en efecte, ha servit per provar la pinya, que en general li ha costat lligar amb baixos i segons i tot plegat ha estat desmanegat. És claríssim que hem d'assajar més les pinyes.

Per acabar, un altre pilar de cinc, que ha semblat una mica pitjor que els dos anteriors i en què el segon ha donat la sensació de comunicar molta més tremolor al baix i la pinya. La pinya, en aquest cas, ha aturat a la perfecció el moviment i, unit amb un tronc de garanties, ens ha permès de reeixir amb aquella alegria.

Ara, després d'aquesta bona actuació (sent la primera de la temporada a casa, representa la nostra millor estrena) guaitem el panorama que ens espera i, com l'any passat, mirem d'albirar què ens hi trobarem: i després de revolts i cingles i avencs és possible que assolim un nou cim encara més alt.

Fotos

Diada a Sants

| No Comments

DSC00917Nova diada, aquest cop a Sants, plaça que acostumem a visitar pel cap baix un cop l'any, i que aquest ha estat testimoni de com de bé rutllen les coses, que sembla que tinguem el sant de cara, com deien al meu poble.

El dia era lluminós i anticipatori de la calda que ens espera ineluctable d'aquí poc. Ha estat tan bell aquest hivern! Així que escampin les pluges d'abril i maig cada cop la calor anirà sent més escanyant, i serà llavors quan recordarem aquest hivern idíl·lic i edènic que ens acaba d'abandonar. Adéu-siau!

Un cop l'elegia hivernal feta, és moment de l'èpica castellera. L'èpica passava pel 4de7 d'entrada, el primer de la temporada, després del 3de7 de fa una setmana. Tot i no ensumar-se tants de nervis com a Cornellà, és evident que era el primer del 2009 i que, per tant, era especial, i la plaça era inclinada. Però tot i una mica lent ha anat prou bé.

A segona i a tercera ronda hem fet 4de6a i 5de6, ja pensant, evidentment, en apujar-los un pis com més aviat millor, que no sabem ben bé quan podrà ser, però que es flaira que algun dels dos s'escaurà per abans d'istiu si les coses no es torcen. De moment no s'han torçat, i així, llevat de desajusts de tota la vida, els castells no han anat malament. I ara podríem assajar-los a l'assaig i així a plaça, potser, podríem fer altres coses, tot i que no ho sé, perquè jo aquesta setmana no he anat a assaig.

A pilars, el Pde5 novament, i en duem un grapat de seguits comptant els darrers del 2008. Podem dir que ha anat bé, i quedaríem igual, perquè veritablement no en tinc ni idea; les meves sensacions eren bones, una mica de moviment amb la motxilla, semblava que el segon se'n nava un xic endavant, però la pinya, molt compacta i professional, com gairebé sempre, ha controlat en tot moment que el pilarot no es descontrolés. Gran victòria, per tant.

Avui, diumenge de rams, hem entrat triomfalment a la Ciutat Comtal, i albirem a l'horitzó un futur de glòria i de sol lluminós. De tornada, però, he trencat l'eix de la roda de la bici.

Diada a Sants, 2009
Esplugues: 4de7, 4de6a, 5de6, Pde5
Borinots: 5de7, 4de7a, 4de7, Vde5
Sant Cugat: 2de6, 3de7, 4de6, Pde5

Actuació a Cornellà, 2009

| 1 Comment

Uhm, avui hem perpetrat la primera actuació de la temporada. Uhm, ha anat molt bé: ha estat la millor de la història. Uhm, felicitat sublim. Uhm.

Verament, què pus hi demanar? Prou, que no plogués. Hem estat arribats davant l'església de Cornellà sota la pluja incansable, com hem sentit un casteller que ens informava que el lloc d'actuació era més amunt, i hem hagut de girar cua i remuntar la Carretera d'Esplugues, que no és poca cosa sota la pluja. El poliesportiu Can Carbonell de Cornellà és vell i hi feia una mica de fred, i els castells de set hi cabien pels pèls: per això no hem fet el 4de8. Només per 'xò!

Tinc molta set de cervesa.

I ens hem junyit novament per alçar els castells, novament. Primer anaven els de Cornellà: ells, 3de7 pas mal, nosaltres 3de7 força rodonet però una mica lent: puix estrenàvem nova acotxadora, la Càrol, molt i molt bé per ser el primer castell de 7 que fa; ha millorat moltíssim en molt poc temps. Oh, al·leluia!

A segona ronda, els cornellencs han enlairat el 4de6a. Natros, of course, hem aixecat un 4de6 en què la Judit s'ha estrenat. I un 4de6a que, evidentment, ha de ser 4de7a. I que ha anat molt bé, fet amb la punta de la polla.

A tercera ronda, Cornellà el 2de6. Natros, per descomptat, el 2de6, que bé, llevat de desarranjaments típics no ha patit gaire més. Al·leluia!

A quarta ronda Cornellà ha tramitat un envejable Pde5, sense problemes. Natros, també, el Pde5, del qual no en sé res, només que ha bellugat una mica a la descarregada segons el que he sentit.

A tot això, hi han hagut també els Tirallongues de Manresa, que han fet si fa no fa el mateix que nosaltres, també amb 3de7 i Pde5 com a millors construccions.

El resum és que la temporada ha començat perfectament i que no se li pot demanar més, de moment. Potser haver apretat amb el 4de7, diríem, i segurament molts ho pensàvem, però la Tècnica ja sap el que es fa.

Això és tot.

Fotos

DSC00848

Ganàpies tardor 2008

| No Comments

Copio aquí la crònica de la diada de ganàpies de fa dues setmanes, perquè la meva massiva audiència la pugui llegir també. Alabat sia déu!

Sempre escric les diades de Ganàpies amb una ressaca còsmica, còmica, cosmològica, cosmogònica i conyològica. Em fan pudor els peus i encara sento el fred d'ahir. Quin dia i quina nit, ahir! Un fred còsmic, també. I apa, fins aquí la chronica meteorologica.

I això, el matí era fred i jo vaig estar voltant per la meva lluminosa facultat ocupada. La facultat de Lletres és un búnker afrós o un castell-presó, amb ses torres emmerletades, els fossats, els carcellers, la torre de l'homenatge i tal i tal. Als menjadors públics vaig sostindre cultes converses universitàries sobre Llull i altres temes que no comprendríeu mai, pobre plebs ignara. Vaig abandonar-los per junyir-me als grans castellers Ganàpies de la U.A.B. En jo arribar tard, ja estaven carregant el 2de6, castell que és «punta» de llança nostre, puix que pocs n'hem fet i, fet i fet, l'any passat el vem tornar a descarregar després de molts anys (de fet, donc per suposat que l'havíem descarregat abans, però per a mi aquell va ser el primer).

Aquest 2de6 va anar força bé tot i que no me'l vaig mirar massa perquè vaig anar a saludar uns companys de carrera que passaven. El 2de6 va estar bé, per tant, diguem-ne. I vem tirar el 5de6 tot seguit, que va ser bufar i fer ampolles. Dèiem: «Ai carai, com ha canviat la colla, que ara hom fa el 5de6 per descansar, i fa poc era el millor castell que teníem!». Segurament tenien raó, perquè el 5de6 va anar bé tot i que estava quadrat amb el cul i la pinya, com és habitual, en no haver-lo assajat, no el lligava massa com cal.

A tercera ronda vem intentar un 3de6 net perquè el 3de7, que era l'objectiu principal, no s'havia pogut preparar massa bé i a més havia caigut en un assaig. I no érem prous per fer-lo. Així que Hom va decidir-se pel 3de6 net, que alguns arreplegats, com els vells rondinaires, bescantaven amb allò que «no s'assaja a plaça, cagonredéuhòstiaputa». El 3de6 es va haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè qui el tirava ensumava perill imminent de llenya. Jo també me l'ensumava, val a dir-ho. Diuen els que més en saben que segurament s'hagués pogut carregar, però que llavors hagués petat indefectiblement.

Així a repetició fou el torn del 3de6a, un castell que ara no valoraré, però que també va anar comme ci comme ça. I a pilars, amb el sol que ja s'amagava, vam descarregar el primer pilar de cinc de la història ganàpia, cosa que està molt de puta mare. El pilar no sé com va anar perquè no el veia, però sembla que es va haver de lluitar molt a segons i terços. Cosa lògica i que és gairebé com no dir res. Doncs això.

Llavors, després dels pilars novatus, que no van caure, i d'alguna altra collonada, la gent va enfilar vers l'àpat preparat per la Junta. Jo vaig visitar la biblioteca perquè tanta estona allunyat del conreu de l'intel·lecte m'avorria. Llegia en versió original Maupassant, perquè jo sóc així de savi. I tot i que estava molt atrapat per la lectura, mitja hora després vaig sortir-ne i, amb la bici, vaig pedalar fins el lloc on dinaven, que ja era de nit i més aviat semblava un sopar (eren tres quarts de sis, ja havien acabat, ara només feien gresca i tal).

Al lloc tradicional de les festes ganàpies, al clot al rierol, la cosa va avançar com és costum. En començar en Jaume Barri l'ambient es va escalfar força. Les ampolles es buidaven a gran velocitat, però era un goig tant d'alcohol tan a mà. Va ser el moment en què vaig barrejar cervesa, kali, aigua de València i un cubata que vaig (t)robar. Per això tinc ara aquest mal de cap insuportable. Llavors, en un d'aquells moments, van portar La Revista, que es pot descarregar des d'aquí. És la revista 27. Ha quedat, malgrat tot, força bé.

I va engegar la gimcana i com que jo començava a estar borratxo vaig fer cap el tren. A casa vaig seguir emborratxant-me molt i vaig fumar petes i vaig acabar fet una coca. I avui tinc aquesta ressaca escandalosa que, en tot cas, ja em va passant. Quina putada!

Diada de Figueres, 2008

| No Comments

El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora —i així foren els orígens del cel i de la terra quan foren units per la Colla de Castellers d'Esplugues.

Doncs si fa no fa, avui diumenge hem enllestit l'obra d'aquest temporada i hi hem posat la cirereta final amb un vano de cinc (pilar de cinc més dos pilars de quatre), una construcció inèdita per nosaltres i que ens ha fet molta il·lusió. Avui ha estat un dia tranquil i hem descansat de l'sprint d'ahir, en què vem tornar a completar la millor actuació de la nostra història. Avui, amb molta intel·ligència, i amb tots els deures fets, ens hem pres el dia per reblar la temporada amb el trentè castell de set (un altre quatre de set), i amb l'esmentat vano de cinc, que suma el cinquè pilar de cinc de la temporada.

A primera ronda, doncs, un quatre de set que ha pujat al segon peu i que no ha estat excessivament maco, però que en general ha anat bé. A segona ronda, un senzill quatre de sis amb agulla, en què ha pujat gent que no ho ha pogut fer durant l'any perquè, per primer cop, hem fet alineacions més o menys estables de cara a la consecució dels objectius que, fet i fet, semblaven mítics o promeses bíbliques d'aquelles que no tenen data fixa d'arribada. Com que les havíem acabades d'assolir plenament ahir dissabte, les promeses, avui tot ha estat més «com abans».

Doncs a segona ronda un 5de6 que també ha anat bé. Tant en el 4a com en aquest, la pinya s'ho ha pres en conya marinera i la distensió ha estat molt agraïda després del dur tram final de temporada, en què els assaigs i les actuacions anaven al màxim.

Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d'any, i fins i tot després de l'actuació de Montserrat, en què vem haver de canviar l'alineació del pilar per una caiguda. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge. El cap de colla, aquest matí i per sorpresa ens ha anunciat el vano, l'hem muntat i l'hem descarregat amb molta facilitat. Ha estat un final immillorable per a una temporada immillorable en què en Jaume I deixarà pas a una nova tècnica, i en què potser també hi hauran canvis a la Junta... No podria haver estat millor el 2008, ara caldrà que el relleu prossegueixi en aquesta línia, es consolidin els avenços, i que seguim creixent, cap el 2de7... i el que calgui.

Actuació a Terrassa

| No Comments

Des de l'autocar estic escrivint la chronica, però m'han posat KissFM i no hi ha manera de concentrar-se. La gent que hi passeja, que no saben si juga el Barça, la bateria s'acaba, torna KissFM, encara no tinc fotos, i hem tornat a fer la millor actuació de la nostra història. És la tercera o quarta vegada que fem la millor actuació de la nostra història aquesta temporada; vem començar al Gall igualant la de Figueres, i a partir del setembre ha estat un no parar, amb una petita aturada, fins el colofó final d'avui. Demà té tota la pinta de ser la cirereta, amb tres o quatre de set. I torna també a ser la millor temporada de la nostra història, per segon o tercer any consecutiu.

L'actuació era la de Prediada de Minyons de Terrassa, que han preparat l'ambiciós programa de l'endemà: pura bestiesa amb quatre castellassos de màxima dificultat. Tres de nou amb agulla, quatre amb agulla, cinc de nou i pilar de vuit: pura bestiesa. Nosaltres, per la nostra via, cada dia millor, de mica en mica, progressant... i tal.

L'actuació ha començat a dos quarts de vuit, amb molta humitat i força fresqueta. Aquest és el temps habitual d'una diada universitària. I hem començat amb el cinc de set. Trobo que la Colla em sorprèn a cada actuació, i em té meravellat, perquè jo mateix em sento incapaç de jutjar si assumiria o no alguns riscos o de tenir una visió més àmplia a mig termini, que en general és tot el que s'ha anat fent aquests dos anys que han culminat en aquesta diada somniada. Perquè fins la nostra Festa Major, em semblava un mite el quatre amb agulla, o un horitzó inabastable el cinc de set, i el pilar de cinc una bèstia ferotge indomesticable. I ara que tot cau de l'arbre com fruita madura, i que començo a acostumar-me a veure castells de set a cada actuació, i que el cinc de set és com fer el tres de set quan vaig entrar ara fa cinc anys, doncs això i tal i tal i tal.

El cinc de set l'hem hagut de desmuntar, i he recordat alguns tresos de set desmuntats de fa tres anys. En aquesta ocasió, amb acotxadors col·locant-se, han hagut de baixar perquè la plena del tres s'obria moltíssim i, en general, les mides eren dolentes. En repetició les mides també han estat dolentes, però s'han pogut mantenir; en les aletes, sembla que s'ha quadrat millor, tot i que el bellugueig ha estat constant i ha torturat el castell, que ha hagut de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure'l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

A segona ronda, el tres de set. Que de mides ha estat molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s'entregirava cap a un cantó. El cap de colla ha dit als seus castellers que el tres havia anat de putíssima mare i que, per tant, provàvem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la nostra història. En general, l'estructura del quatre del 4de7a ha estat un putu bunyol que sembla que ha perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, era molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però sembla que el pilar no ha patit cap batzegada d'aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que s'ha descarregat amb una certa tranquil·litat, i llavors tothom ha saltat i hi han hagut crits eufòrics que comencen a ser habituals, i un altre cop fent història.

Hem acabat amb un altre pilar de cinc, i ja en portem també uns quants aquesta temporada. En general, ha anat perfecte.

En fi, que anem molt bé, que la colla ha canviat molt en un parell d'anys, que encara tenim molt camp per córrer, i que seguim millorant com fins ara. Sembla un somni però és real, i que duri moltes temporades.

Diada al Clot, 2008

| 1 Comment

Repreníem aquest matí les diades castelleres. Actuàvem al Clot, i això d'anar al clot, els que sapigueu una mica de català, ja sabeu què sol voler dir. Per arribar al Clot cal passar per les Glòries, que és un dels bunyols més horribles que es poden trobar anant pel món. És una llàstima que la plaça que ha de remembrar les Glòries Catalanes, que foren diverses i variades fa alguns segles —parlant-ne només de les militars—, sigui una plaça travessada per una mena d'autopista i voltada de paradetes de segona mà agitanades. Anar al clot sol ser una cosa trista.

Però el barri del Clot potser té aquella cosa de barri popular i, segons com, és acollidor. A la plaça de Valentí Almirall, personatge conegut de tothom per ser el fundador del catalanisme, actuàvem amb els Castellers de Barcelona i els de la Vila de Gràcia. Tard, ha començat la gresca. Nosaltres érem els tercers en l'ordre. Hem seguit el programa anunciat, malgrat tot. I aquest malgrat és, d'una banda, una pinya per no massa alegries, i d'una altra unes setmanes d'assaigs no gaire agraïdes. El meu cap, amb un trau grapat, no va poder presenciar sinó el darrer assaig d'aquests dies, el de divendres, i cal dir que va anar força bé. Però segons m'informen, la resta havien patit una gran deserció de camises. Aquests dos malgrats podien suposar alguna cosa, però no han suposat gaire res, i hem seguit el programa anunciat.

Hem començat amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d'ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport pel 5de7 a segona ronda, que hem tirat al primer peu. Ha pujat de puta mare, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s'hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres ha saltat pels aires. Per què? Els castellers d'Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes fins de sota les llambordes. L'explicació és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l'acotxadora, s'han obert entre ells, han perdut de sobte la posició i han caigut amb la resta del castell. Però jo no en tinc ni idea perquè quan he mirat cap amunt tot era oli en un llum, i quan he tornat a mirar veia ploure barrufets.

D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.

Amb el segon castell al sac ha sonat per la plaça que provaríem el 4de7. Confesso que jo no les tenia totes i que m'ha sorprès que es provés després de la caiguda i de com havia anat la torre. El 4 ha pujat també a la primera i també ha calgut lluitar-lo moltíssim. Potser la pinya avui no tenia el seu dia, però l'encaix amb segons també ha estat pèssim i jo patia que no ens els fotéssim pel cap. La descarregada ha estat molt dificultosa tot i que a terços la cosa estava molt millor que a segons. El tronc, molt bregat, ha resolt qualsevol problema de pinya.

En fi, reflexionant en la diada, veia que ha estat atípica perquè hem tornat a caure després de més d'una temporada, i perquè hem provat el tres i el quatre, sobretot el quatre, després d'una caiguda, i a més ha estat molt esquerp, com feia temps que no el vèiem. Ha estat bé que la colla hagi provat el 5de7 perquè el tronc hi era, tot i que anéssim una mica limitats de camises a assaig i a plaça. També ha estat molt bé provar el 4de7 després de la llenya, i que la canalla no s'hagi espantat (o no ho sembla). Molt bé, molt bé, malgrat l'hòstia. Cal pensar que la llenya ha estat un problema puntual i que amb més concentració i implicació de tothom el podem descarregar encara la setmana vinent. I només això, ja portem 26 castells de 7 aquesta temporada, ara només hem de posar-hi la cirereta.

Actuació al Clot
Esplugues: 3de7, i5de7, 4de7, 2Pde4
Barcelona: 2de8f, 4de8a(c), 3de8, Pde6c
Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5

Trobada del Baix

| No Comments

Certament, ahir era la Trobada del Baix. I dic certament perquè altrament mentiria. És per tant cosa certa que ahir a la tarda, davant el casal d'avis (és impactant entrar al lavabo d'un casal d'avis i veure'ls tots com pixen), molt a prop de l'estació de tren de Sant Feliu, vem actuar. No podem dubtar-ne, com no dubtem que hi ha déu i que és català, o, si en dubtéssim, tant hi faria, perquè tant si hi ha déu, com si no, el cas és que tothom viu com si no hi fos però, el el fons, confiant que hi és, de manera que cada passa que es fa en aquesta vida està moguda per la força infosa per la creença que, el fet d'anar a alguna banda, té alguna mena de sentit. Perquè sinó no caminaríem i ens estimaríem més quedar-nos plantats com un arbre o quiets com una roca, esperant que un llamp ens partís o que una rierada ens arrossegués i ens esberlés. Doncs d'aquesta manera, ahir va haver-hi diada, i per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i ahir estava al nostre costat, i vem celebrar-ho amb rius d'alcohol i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vem poder contemplar després de l'actuació era l'homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.

Després del proemi, que sembla un poema líric, comencem el poema èpic per cantar les nostres gestes titàniques. I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d'actuar, vem obrir plaça amb el 5de7. Qui m'ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vem obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare». Però, en efecte, vem obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar de puta mare és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan de puta mare com el de Festa Major. El d'ahir es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l'acotxadora del dos mal posada), però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament. Fins que no vaig veure els terços baixant no m'ho acabava de creure, i encara no m'ho acabo de creure ara, però és una realitat i prou que ho vem celebrar. Va ser una alegria immensa i és el premi de tants anys de feina feta «petit à petit», com diuen els gavatxos.

L'alegria, ho direm de passada, també va tenir el seu cantó macabre, ja que una mica abans els de Cornellà, colla més o menys rival, veïna d'Esplugues, i els millors de la Comarca, amb qui ens hi hem estat emmirallant amb enveja durant molts anys, havien provat el 5de7 però els havia caigut després de l'aleta. El segon de la descarregada de la torre del cinc estava molt mal lligat i va acabar cedint. Cal dir que eren poques camises per poder lligar el cinc, cosa que possiblement va decantar la balança vers el malaurat final. També cal dir que havien anunciat el 3de7 però que finalment van provar el 5. El cas és que, no podent-lo completar ells, i nosaltres sí, ens va omplir d'un orgull molt estrany en aquesta colla fins fa quatre dies, que és el que jo sempre dic i em prenen per idiota de vegades: i és que a tothom li agrada ser el millor, ni que sigui un sol dia, una tarda a Sant Feliu. També vull dir que els desitjo el millor a Cornellà i que, com és evident, nosaltres només hem fet tres castells de set i mig, i ells porten molts anys seguits fent-ne, i tot i que comencem a apropar-nos al seu nivell, seria il·lús suposar que ja l'hem superat. Però ara els liles ja tenen un rival que pot estar a la seva alçada, i segur que els anima a superar-se ells també, després d'alguns anys d'estancament.

5de7

En fi, en segona ronda Cornellà va descarregar, ara sí, el 3de7, sense més problemes que la buida un xic oberta. Nosaltres, tanmateix, anàvem al màxim, i vem descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. Jo, cada dia que entrava a l'assaig, somniava amb el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. Quan els Arreplegats l'han descarregat algun cop, mai no pensava en Ganàpies, sinó en la meva única colla. El 4de7a, que era un mite perquè l'havíem descarregat el primer de desembre d'un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que no fan al cas, aquest mite, deia, que presideix l'entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sardònic de peix que s'esmuny de les mans del pescador que frisa per atipar-se'n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes. I n'hi va haver per tota la colla. I el mite va caure i es va fer realitat, i tothom s'abraçava i plorava i cridava i saltava. Perquè ahir vem tornar a fer història i es va demostrar que Festa Major no va ser una flor d'istiu, sinó que la feina feta «petit à petit» s'ha solidificat i està donant fruits madurs i ben sucosos. Gràcies a tothom, però per mi caldria fer un monument al Jaume, que segur que llegeix això i que ja sap com me l'admiro.

Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Cal reconèixer que la pinya ha millorat moltíssim aquests anys i ara fa goig entrar-hi i veure tothom més o menys concentrat i conscienciat del que està fent. Perquè ara la gent sembla que comença a saber què significa fer un 4de7a, i comença a mirar la resta del món casteller, i s'adona que en formem part i que hem d'estar-ne a l'alçada. I entre naps i cols, la pinya fa goig.

Quan l'enxaneta va coronar el pilar del 4a, l'estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l'atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Jo, de lateral del pilar, sentia tots els moviments del segon, en Jordi, que també suava rius de suor, i en algun moment jo pensava que ens la fotríem. Només desitjava que, si queia, ho fes després de sortir segons. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar, i les meves, i abans de sortir en Jordi la gresca ja estava muntada.

I com que encara havíem d'enllestir la feina, de comiat vem descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d'aquest dia èpic en què vem ser capaços, per primer cop en la nostra història, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història. La temporada passada vem arribar al 97è castell de 7 descarregat; enguany ja en portem 24, és a dir, el 25%. Aquesta temporada és la millor de la nostra història des de tots els vessants, el social i el casteller. Calia fer la passa, i l'hem feta a consciència i amb fermesa.

Molt bé, deixo aquí la crònica per no estendre'm més. I perquè ara haig d'escriure la de Falques-La malla.

Trobada del Baix
Esplugues: 5de7, 4de7a, Pde5
Cornellà: 5de7c, 3de7, Pde5
Jove de L'Hospitalet: 2de6, 3de6, Pde5
Sant Feliu: 3de6, id4de6, Pde4
Matossers: 3de6, 3de6, Pde4
Castelldefels: 4de6a, id2de6, 4de6, 2Pde4

DSCF2513_1498x1123

5de7! Diada i Prediada d'Esplugues

| 1 Comment

Castells 5 de 7

Reprèn el cronista les seves cròniques, per cronicitzar i aixecar castells de cabòries sobre l'activitat humana consistent a fer castells. I perquè no sigui dit, ni fer més marrades i perdre'm per trencacolls d'inanitat pasmosa, posarem fil a l'agulla ja.

Si bé l'activitat castellera de Festa Major començà divendres en motiu del Pregó, no cal insistir-hi gaire perquè només férem pilarets en xiroia cercavila en què vaig poder quedar-me fora força estona i vaig poder esplaiar-me en la meva activitat de gran bevedor de cervesa, que m'esterrecà cap allò de la una de la matinada i va fer-me optar per tornar a casa a dormir-la. Només destacar l'estelada de l'Ajuntament d'Esplugues, que per fi ha onejat gràcies, com ja vaig dir, a ERC, que per fi fa alguna cosa visible, tot i que sigui simbòlica.

L'endemà, després d'una altra cercavila força llarga i avorrida, cap a les 8 del vespre vam celebrar la diguem-ne prediada, amb Sant Cugat. No recordo gaire què van fer (dos castells de 7 i el 3de6s). L'ambient era de molt xivarri i molt poc agraït per fer castells, fins al punt que vem haver d'aturar l'actuació per una tabalada dels diables infantils. El primer castell nostre, el 3de7, va estar molt i molt ben parat, realment un luxe. A segona ronda, un 4de7 amb el tronc de l'hipotètic 4de7a, i amb les agulles sense lligar els segons precisament de cara al 4de7a. Tanmateix, qui sap per què, el castell no va anar gens bé, va bunyolejar molt, fins i tot va vellejar en algun moment, però es va descarregar sense cap moment de perill com aquells que vivíem quan només en portàvem dos o tres en tota la temporada, aquells temps en què fer un 4de7 era una odissea o un miracle, segons com, i que els antics de la colla recorden constantment: «Que això és un 4de7, eh?», o bé «Millor acontentar-se amb el 4de7 que no pas només carregar-ne un d'inèdit i trencar-nos una cama». Doncs en tot cas, allò semblen temps passats, i va bé meditar-ho ara i sentir-nos orgullosos de com ha crescut la colla en quatre o cinc anys gràcies a tothom i, per tant, també gràcies a mi, cosa que, evidentment, em satisfà i em gauba pregonament. D'aquesta manera, vem plegar l'actuació amb el 5de6, que l'endemà seria, com tots sabem, el colossal 5de7.

P1000360_1

Com deia, diumenge fou la nostra Diada de Festa Major o d'aniversari, i també ha estat la millor actuació de tota la nostra puta història, en aquesta temporada tan meravellosa en què estem superant totes les nostres fites en tots els aspectes, acomplint el que fins ara eren només somnis i castells de núvols, i ara comencen a ser una realitat tangible increïble, perquè tot i que m'ho vaig creient, costa de creure que haguem pogut fer aquesta passa titànica per deixar enrere tantes frustracions i esdevenir una colla, per fi, de set i mig i aquirir, d'aquesta manera, una identitat lleugerament diferent: ja no som aquella colla petita incapaç de superar els castells bàsics de set, o aquella altra colla de sis que de tant en tant en feia algun de set a final de temporada; ara jo em permeto somniar poder fer castells de la gamma alta de 7 amb una certa regularitat, malgrat que costarà molt, ja ho estic veient, com ho demostren les greus limitacions que patim amb el pilar de cinc, que ens torna a fer la punyeta, i la canalla, que és fenomenal però la tenim molt justa i qualsevol defecció, baixa o absència ens impedirà repetir el 5de7.

Amb aquest proemi sense cap punt fins el punt final, si no comptem el punts i coma ni els dos punts, passo a parlar de la Diada pròpiament dita. Començàrem amb el 3de7, que és el castell que acostumem a tirar primer últimament, a diferència del que passava fins la temporada passada, en què com que teníem força confiança al quatre i poca al tres, invertíem l'ordre actual. Aquest tres de set va anar tan bé com el de Prediada, és a dir, de pur tràmit, cosa també increïble després de com ens va costar, cosa que també demostra que les coses s'han fet molt bé, pas a pas que diu el cap de colla, amb una precaució que de vegades em treu de polleguera, perquè jo molts cops tiraria pel dret, però cal reconèixer que aquest sistema, que és el que millor respon al tarannà històric de la colla, està donant uns resultats molt ferms, a despit de la lentitud que ha trigat a donar-los; perquè tot i que aquesta és la millor manera per no ensopegar i madurar els castells per tenir-los al punt òptim i que la feina feta no s'escoli per l'aiguera en dues llenyes, cal reconèixer que és molt lent, i així podríem escriure aquest esquema d'evolució de la colla en aquests darrers cinc anys:

1a Sílvia: referma el ressorgiment començat en el mandat anterior per en Jaume I, garantint un mínim de castells de 7, però amb molts problemes amb el 3de7.

2a Sílvia: aconseguim el màxim nombre de 4de7 fins al moment, malgrat que només descarreguem un 3; amb 10 construccions de 7, ens posem al nivell del millor moment de la colla, del 96 al 98.

1r Jaume I: el primer any de la segona etapa d'en Jaume es dedica a recuperar el 3de7, amb molts problemes des del 98. 16 castells de 7. Provem el 4de7a.

2a Jaume I: enguany dominem sense problemes el 3 i el 4, hem començat a recuperar el Pde5 sense massa èxit de moment (un carregat, un descarregat) i hem fet el segon castell de set i mig de la nostra història, el 5de7.

Com es pot veure, amb la Sílvia es va consolidar el 4de7, amb el Jaume el 3de7, i ara hem fet el primer castell de set i mig. Molt a poc a poc, anem creixent, creixement degut també al bon moment social (una cosa retroalimenta l'altra), amb molta gent jove i molta trempera i il·lusions, sense la qual cosa no hauríem pogut sortir de l'estancament que durava, si fa no fa, fins ahir.

Després d'aquesta interrupció, seguim amb la crònica. A segona ronda, com ja he dit, vem tirar el 5de7, a la primera i amb unes mides boníssimes. A la foto sembla la rengla una mica oberta, o bé la torre massa enganxada al tres; jo, des del pou del tres, el vaig veure tan bé com el 3de7 d'abans, i només va tremolar a la descarregada per l'alegria que ja desbordava. En sentir la segona aleta, de quina gran llosa vaig desempallegar-me! Quin pes més feixuc vaig sentir que es descarregava amb el radiant 5de7. Tant de bo es mantingui i sigui el primer de molts altres, i cada cop siguem més grans! Quin deliri.

A tercera ronda en Jaume I va explicar per què no es tirava el 4de7a que, com tants d'altres, jo també esperava, havent descarregat amb tanta suficiència el nostre primer 5de7. La decisió de no provar-lo, després de la desfeta de l'any passat amb el mateix castell, i vistos els ànims d'una part de la colla, que com ja he dit té més tendència a la precaució que al risc, va fer optar pel 4de7, que també va anar de tràmit. En fi, si ens l'haguéssim jugada i ens hagués caigut, els conservadors haurien vistos corroborats els seus averanys; cal dir que amb aquesta predisposició, és molt més probable que caigui: el 5de7, que és més difícil, es va enlairar amb moltíssima tranquil·litat perquè, a més d'estar molt i molt ben assajat i ser l'objectiu prioritari d'aquest any (és a dir, ser colla de set i mig), la gent se'l creia tant que no hi havien gaires nervis, tot i els nervis lògics de l'assumpte. El 4de7a de l'any passat, a més de no tenir-lo tan ben assajat, va caure pels nervis; amb tranquil·litat l'haguéssim fet de llarg. Però ja se sap: no caiem mai, i caiem un cop i els averanys es corroboren, i ja no es torna a provar més. I és per això que jo sóc del parer que és bo caure més sovint del que caiem nosaltres, i que s'ha de fer teràpia des de la tècnica perquè la gent canviï la mentalitat poruga, perquè d'una llenya gairebé mai no passa res més que lleus contusions.

Doncs això és tot el que va donar la diada per a nosaltres. Ara passem la ressaca d'ahir i continuem somniant en el futur immediat i a mig termini, que ha de ser espletant.

5de7 (foto: Gemma)

(aquesta foto no és la mateixa que l'altra)