Recently in Castells Category

Doncs ahir era l'actuació que tradicionalment es coneix com a Festa de Biologia UB, tot i que ara no sé si fan festa o què. Bé, que els AZU hi fan coincidir la seva diada d'hivern, que no recordo ben bé com ho feien anar per justificar que sempre fos l'última del calendari, però no tinc ganes d'embardissar-me per camins que l'any passat ja se'm van mostrar esquerps i punxeguts.

El cas és que feia bon temps, solet i una temperatura agradable. L'any passat tornava amb bici per anar a la feina cap allò de les 5 de la tarda i pujant pel Bruc per fer cap a Esplugues anava totalment glaçat. Sempre s'endarrereixen molt aquestes diades, i enguany no ha estat una excepció. Potser ha estat excepcional la lentitud: érem dues colles «i escaig» (els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats i una mostra d'Emboirats de Vic); així i tot, malgrat ser només dues colles fent castells, la vetllada va acabar més tard de les 6, diria que ja ben passades. Si més no, era fosc.

En fi, començàvem entre dos i tres quarts de tres. Com que ja hi comptava, hi vaig arribar a dos quarts en punt: a aquestes coses s'hi ha d'anar dinat. De fet, havia estat tot el matí pencant...

Obrien ronda els AZU amb un 3de7 que pujava tremoladís i estrany, però tampoc no el recordo gaire i tinc les fotos a casa. El cas és que el van fer baixar amb dosos col·locats. El tercer castell de set que els veig desmuntar enguany. Una esperança folla s'apoderava de mi: els podríem guanyar a casa seva? Cada cop s'assemblava més a un derbi vallenc, allò (introduïu rialles de llauna aquí).

Ens tocava a nosaltres i provàvem el 4de7. Els castells, no els vaig veure perquè per primer cop en molt de temps vaig posar-me a totes les pinyes de Ganàpies. No és que hagi anat als assajos, tampoc: hi vaig anar durant unes tres o quatre setmanes abans de Diada de forma bastant irregular. En fi, em cantaven de qualsevol manera a la pinya: al 5de6 de la segona ronda per poc no em posen de vent al tres. Però tornant al 4, jo hi estava de segones mans, la qual cosa retrata les limitacions de pinya que teníem. Doncs això, pel poc que he sentit, el quatre va pujar amb mides nefastes i va aguantar lu just perquè l'enxaneta fes la passa i comencés l'aleta. Es va sentir un crit no sé si de la Tuli o de qui, una tensió típica d'ingravidesa d'abans de la llenya i la patacada. Sembla que es va trencar entre terços i quarts; van caure a plom damunt la pinya i va prendre una mica de mal la Laia: se la van endur tota lligada en una camilla (que en català correcte es diu «llitera», però posats a parlar estrambòtic, podríem anomenar «baiard», que sona millor) com una boja perillosa estil Hannibal Lecter. Duia també collarín (que en català no tinc ni puta idea de com es diu, segons el DIEC «collarí» vol dir això:

1 m. [AR] Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.
2 m. [EI] Rebaix circular fet en un arbre o un eix d'una màquina per guiar un mecanisme, una palanca, etc.

[AR] significa Arquitectura, i [EI] Enginyeria Industrial en general. Per tant, si algú a la sala sap d'aquestes coses, pot dir-m'ho als comentaris aprofitant que m'engega a la merda per tota la resta) i la cama tota embenada i feia una mica de por: però res, va tornar a l'hora de la festa i bevia cervesa (calenta, tot s'ha de dir: els AZU encara en tenen molt per aprendre, però ja hi arribarem) com una ganàpia més. Alabat sia Jaume Barri!

Bé, després diuen que friquejo. També diuen que m'invento coses: l'any passat vaig cometre un desafortunat error sobre el tema de l'ambulància (que més que un error era una mala interpretació dels verds, però deixem-ho estar). En aquesta ocasió la nostra hòstia, que va ser bèstia, ens va tornar a deixar sense ambulància i vem haver d'esperar força estona que tornés. Era el moment d'anar a fer la birra al bar. Un escamot ganàpia s'hi va posar a jugar a la buti i el cambrer els va dir que no es podia jugar a dins, que si volien ho fessin a fora. Indignació! I és que la UB, per la poca experiència que en tinc, és bastant més imbècil que la UAB, i d'aquí que la co [CENSORED].

Quan per fi va reaparèixer l'ambulància, els Verds (ui, els Verds?), en repetició (compte!) van decidir provar el 2de7f, aquest invent estrafolari que no m'agrada gens. La meva teoria no comprovada (ni ganes) és que la provaven, la torre, perquè la cosa començava a allargar-se criminalment i probablement algú hauria de marxar. Però jo què sé. En fi, va pujar al tercer peu amb mides lletjotes, més aviat oberta, i es va haver de defensar força. Si més no, vist pel cantó positiu, ja tenim una cargolina que hagi fet la torre de set, mal que sigui amb un folre i tota la pesca.

L'altre vessant és que ja no podríem guanyar als dolents de la pel·lícula a casa seva. Però de fet ja sabíem que era impossible i només ho dèiem en conya. Al cap i a la fi, això de guanyar o perdre és una subnormalitat com qualsevol altra.

El cas és que acabàvem la primera ronda no sé si a quarts de cinc: dues hores per fer dos castells, un dels quals carregat, més un intent desmuntat i molts peus desmuntats. Un desastre. I per fer una birra havies de travessar tota la Facultat. Dramàtic.

A segona ronda tiràvem el 5de6, que segons m'han contat va anar millor que el de la nostra Diada (que va ser un bunyol gegant). Aquest no estava gaire malament, però no el vaig poder veure, malauradament.

Els AZU tiraven llavors el 3de7, que aquest cop sí que completaven. Em deien que estava com el primer; jo no ho sé, la veritat és que no el vaig veure patir gaire; ara bé, els temps aquells dels castells tècnicament immaculats dels AZU han passat a la història. El tronc s'ha renovat molt; ja era hora, perquè hi havia gent que pujava des que jo anava a l'escola bressol.

Nosaltres plegàvem amb... amb... un quatre de sis amb agulla. El castell no el vaig veure gaire i a més ja començava a caure la NIT! Jo hi anava de segones mans, però si havia pogut fer-ho al 4de7... Pel poc que en vaig veure, era un castell lleig. De fet, el 4de6a, quan el fèiem amb Esplugues, era un dels que menys m'agradaven, vaig arribar a odiar-lo.

Els AZU plegaven amb un 5de6, com nosaltres, haha. Bé, això, sense gaire història. En pilars, ells un vano de 5 en què hi pujava la Cris de terç al Pde4 de la dreta del de 5, mentre que al de l'esquerra hi anava la Cèlia d'enxaneta, després d'haver entrat d'acotxador a tot arreu.

I això va ser tot. Bé, els Emboirats van enlairar (enlairar un castell, cap a la Lluna i altres planetes!) un pilar de 4 entre castell i castell. La Diada de Ganàpies va durar si fa no fa el mateix, però érem sis o set colles. S'ha de dir, d'altra banda, que probablement no hi ha més remei que repartir-se actuacions perquè una diada com la nostra és impossible habitualment. Però érem molt pocs i això va passar factura en l'ambient, que era més aviat de funeral, de vegades. Els AZU són uns sosos, tothom ho sap, els Ganàpies sempre els he vist amb una mica de mala hòstia a Ca n'Arreplegat, mentre que els Emboirats eren massa pocs per liar-la. També cal afegir-hi problemes de logística infranquejables, sembla ser: el lloc d'actuació està prou bé, però per dinar (o sopar) cal desplaçar-se al Campus Nord (on vaig fer veure que estudiava durant un any; si m'hi hagués quedat, potser m'hauria fet Arreplegat i ara viuria enganyat en una falsa fe). El lloc, però, és ideal per fer la gimcana de després. En tot cas, no voldria fer gaire sang, però l'organització va ser un desastre en termes generals.

Vem dinar a les 7 de la tarda-vespre, vem trobar cervesa calenta, vaig tornar a beure kali després de molt de temps, vaig veure el ball de gralles, que vaig trobar força ben parit, vaig saludar el Roma i vaig fer cap a la gimcana, tot i que no volia. En tot cas, ja començava a anar força borratxo. Vaig perdre el polar blau dels Cargolins amb les claus a la butxaca. Per alguna raó irracional, vaig decidir marxar. Vaig tornar caminant, com feia de vegades quan feia veure que estudiava a la UPC... Quins records! Quins bons temps de merda! Em vaig quedar clapat al llit de seguida.

Fotos

Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers

Ahir era la Diada de Ganàpies. Som els primers d'organitzar-la i també és l'única actuació en què hi seran totes les colles universitàries: Ganàpies de l'Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Marracos de Lleida, Xoriguers de Girona, Pataquers de la Rovira i Virgili, Emboirats de Vic i els Passerells de Mataró, moltes coloraines i molt bon ambient a la plaça Cívica per començar una diada que va ser sorprenent.

Nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Començàvem amb el 3de6 per sota, que va pujar molt descompassat, sobretot en la penúltima aixecada, que acostuma a ser la decisiva. Alguns novatos Ganàpies deien que podríem aixecar-lo un pis més; angelets! En tot cas, la colla està molt potent, i tot i que la meitat són novatos que amb prou feines conec, té molt de potencial i ha començat molt forta en haver tornat a fer, en la primera actuació de totes, amb menys assaig, doncs, el 4de7, que va ser la construcció que vem portar a segona ronda. El vem desmuntar un cop (després dels dos intents desmuntats dels Arreplegats) i el vem tornar a repetir després que els Xoriguers descarreguessin el seu 4de7, cosa que ens va donar energies per descarregar-lo. I sembla que així va ser: jo no el vaig veure, però sembla que estava bé de mides a la pujada tot i que a la descarregada es va posar a tremolar força, moviment que es va aturar perfectament. Havíem tornar a fer castells de 7 a la tardor, amb la gràcia que els AZU no el podrien fer, va ser un moment molt maco. En tercera ronda, un 5de6 que no vaig veure gens ni mica i que no sé com va anar. Vem acabar amb tres pilars de quatre, el del mig aixecat per sota.

Els Xoriguers van fer el 5de6, el 4de7 i el 2de6 més un Pde5 de forma molt segura, demostrant que van molt forts i que van a totes. La seva diada crec que és dijous vinent i probablement hi sumaran també el 3de7. El cas és que sortien amb la millor actuació de la tarda, deixant els AZU en tercera posició del #concursUAB.

Pel que fa als AZU, van fer d'entrada el Pde5, per comptes del de 4, perquè els hi havia de marxar gent i necessitaven fer via. En tot cas, no conec cap més colla que hagi fet tantes coses rares amb els pilars com aquests verds. En primera ronda tiraven el 4de7; segons la meva informadora, el primer es va desmuntar per problemes de mides (un rengle estava molt més alt o baix que la resta) i, a més, tenia els quarts força tancats. El segon intent també es tancava per dalt, però en general estava ferm; tanmateix, el van haver de fer baixar, amb acotxador col·locat, segons em diuen perquè un baix s'enfonsava. Si hagués esperat quinze segons més l'haurien carregat. En fi, en segona ronda feien un 2de6 que en general estava molt bé, i acabaven amb un 5de6.

Els Marracos també van forts i van descarregar tres i quatre amb agulla i 2de6. Amb aquesta torre s'unien al grup Xoriguers-AZU; nosaltres encara no la tenim. En general, el nivell universitari ha pujat moltíssim. L'actuació va ser molt bona, la plaça Cívica mai no havia estat tan plena i, d'altra banda, quatre colles van provar algun castell de 7.

Els Pataquers eren molt pocs i així i tot van provar, en segona ronda, el 3de7, un dels intents suïcides més animals que he vist darrerament (d'uns anys ençà les colles s'han assenyat molt, començant per Ganàpies). Havien començat amb un 4de6 que no recordo i van seguir amb el 3de7, amb un cordó de pinya sent generosos, i un tronc que amb quarts col·locats es remenava com un flam. El van desmuntar gairebé al límit. En repetició s'imposava el senderi i descarregaven un 3de6 molt bellugadís, amb un terç molt ajupit, que va estar també al caire de l'abisme. Van acabar amb un 5de5 horrorós en què un segon es va quedar en calçotets.

Els Passerells i els Emboirats van fer castells de 5. Els novatos de Ganàpies van fer un 3de5. Vem anar a dinar a un quart i cinc de set de la tarda. Jo vaig atacar la Xibeca. Vem anar baixant, a poc a poc, cap a la riera de Ciències, on ens va acollir un Jaume Barri pletòric amb una guitarra nova i un so nou que em desconcertava una mica. Hi havia moltíssima gent al clot de Ciències, les rotllanes eren enormes, va ser una diada Ganàpia molt bonica. Quan va començar la gimcana vaig anar cap al tren, que tenia altres coses a fer a Barcelona. Finalment vaig arribar a casa a les tres molt llargues, les quatre probablement, no devien ser les cinc, i vaig tirar-me al llit vestit i m'he llevat avui amb les ulleres encara posades.

Fotos.

Resultats complets segons @joaquim1994 :

- Ganàpies de l'Autònoma: P4, 3de6ps, id4de7, 4de7, 5de6, 3 P4 (un per sota) / 3de5 de novatos
- Xoriguers de la Universitat de Girona: P4, 5de6, 4de7, 2de6, P5
- Arreplegats de la Zona Universitària: P5, id4de7, id4de7, 2de6, 5de6, 2 P4
- Passerells del Tecnocampus Mataró: 4de5n(c), 2de5, 3de5n, P4
- Emboirats de la Universitat de Vic: P4, 2de5
- Marracos de la Universitat de Lleida: P4, 3de6p, 2de6, 4de6p, 2 P4
- Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili: P4, 4de6, id3de7, 3de6, 5de5, 4de4np [4 de 4 net amb el pilar]

Amb aquest cap de setmana ja gairebé hem acabat la temporada castellera. S'ha fet llarga però ara que tenim dues setmanes sense castells i una darrera actuació el 26, ja enyoro els caps de setmana castellers. Com aquest que acabem de passar, que com és costum m'ha deixat baldat.

Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.

Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.

L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.

Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.

Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.

Em poso aquest matí de dilluns plujós a escriure el cony de crònica, ara que de fet el sol fa ullades entre els parracs de núvols, etcètera, i vaig fent glopets del cafè fred i sona El octavo día al podcast, i etcètera, i vaig posant etcèteres aviam si se m'acut què escriure, però no se m'acut res o sigui que tiraré pel dret, i etcètera.

Ens plantàvem a Can Ginestar a les dotze per actuar per les festes de tardor de Sant Just, un poble del qual prové diguem-ne la meitat de la colla d'Esplugues, tot i que segons les estadístiques de què disposo no en són tants. Amb nosaltres hi eren els Xics de Granollers, una colla amb molts ganàpies, i els Castellers de Barcelona, que encara no s'han refet de la davallada de fa un parell o tres d'anys.

Per la colla circulava l'espectre del 2de7. Com va dir Ibsen en noruec, «whenever I take up a newspaper and read it, I fancy I see ghosts creeping between the lines. There must be ghosts all over the world. They must be as countless as the grains of the sands, it seems to me. And we are so miserably afraid of the light, all of us».

En fi, que per una vegada el cap de colla no ens havia dit quins castells faríem per la diada, segurament perquè no sabien què farien amb la torre. D'aquesta manera passava el dissabte, els concerts a Sant Just semblaven confirmar la torre i altres aires espectrals semblaven apuntar-hi, però l'endemà, a plaça, començàvem amb el tres per sota i, finalment, la descartàvem. Oh, ai las! Jo que ja la donava per segura...

El tres per sota amb què obríem plaça va pujar bé i compassat; a l'última aixecada la rengla va pujar una mica més lenta, però al darrer Amunt! es va anivellar, i tots contents. La veritat és que el vem fer sense gaires nervis i força folgadament i feia molt de goig.

En segona ronda vem provar el quatre amb agulla. Va pujar al primer peu amb els segons una mica desquadrats; el meu segon --jo hi era de baix-- sembla que anava tort ja d'entrada, el cas és que em carregava molt a la dreta i ara mateix em fa força mal l'espatlla. Vaig patir com un malparit i vaig anar directe al lavabo després de descarregar-lo. Encara sort que va anar ràpid.

En tercera ronda vem despatxar el 5de7, que devia ser el tretzè de l'any, i que es va fer sense gaires problemes. La rengla del tres, com sempre, se'n nava cap a la meva banda.

Vem plegar amb dos pilars de cinc, que a diferència de la setmana passada vem poder descarregar. D'entrada, el Sasi s'havia estrenat a segons d'un pilar de quatre. En conjunt va ser una actuació de puta mare; el fet de començar amb el 3 per sota i fer-lo tan bé va capgirar una mica la inèrcia de l'any, tot i que pel que fa a mi, amb la tortura del 4a, en vaig sortir bastant destrossat i per això vaig estar sedant el dolor amb analgèsics (birres). I per la torre, ja la farem, segurament la descarregarem a Buñuel.

Pel que fa a Xics, van plantar 5de7 i 4de7a i van acabar amb el 4de7 que, en principi apunta al de 8. Barcelona va fer exactament el mateix que Granollers, per la qual cosa es pot dir que els vem VÈNCER, GUANYAR, BATRE, PASSAR LA MÀ PER LA CARA, DERROTAR, HUMILIAR i tot aquest etcètera. Des que hem guanyat el Concur7 la nostra vena competitiva està al màxim, rivalitzant amb la dels lagartos dels collons.

Ara, per cert, el sol se'n va i es fa la penombra al pla de Barcelona. Els espectres tornen, és qüestió, doncs, de donar per enllestida aquesta merda, abans no es desfermi el temperi infernal. I etcètera.

Fotos.

Memorial David Carreras. Diada més o menys inventada que com a actuació no té gaire futur, pel que sembla, i que s'ha de recol·locar o reinventar. El nostre president, a qui estem a punt de fer un altar a la Closca, la volia reubicar en el marc festiu d'Esplugues d'una forma molt més adient. A això, s'ajunta el fet que no hem pogut o volgut (el que sigui) fer-ho millor aquest any, amb la col·laboració d'entitats del poble (el cas dels Diables és flagrant). Amb tot, la diada d'avui ha estat prou maca: la plaça de l'Església és, sens dubte, la més maca d'Esplugues, i avui era força plena. També s'ha de dir que altres projectes del sector de Creixement han quedat absolutament arraconats o oblidats, i que és de plànyer i que qualsevol mena de crítica per part meva és, ara per ara, redundant i no em ve de gust fer-la.

Pel que fa a l'actuació en si, tècnicament ha estat una cosa estranya. Jo no sé gaire com cou les coses la Tècnica, però el que sí que sé és el que veig, per molt que n'estigui al marge (sembla que estigui al marge de tot, també és deplorable). El cas és que la setmana havia estat, si més no pel que he viscut, una mica moguda, amb un cert malestar. Però potser aquest malestar només és meu i potser aquest no és el lloc per expressar-lo, per bé que no es pot dir que me'l calli, jo sempre vaig amb el cor a la mà i blablabla.

El que vull dir és que havia estat aquesta setmana pensant en un post atrabiliari, però que a hores d'ara no em ve gens de gust occir res.

Començàvem, doncs, amb un 5de7, el dotzè de la temporada, amb canvis al tronc de tota mena, que segons el Rai era més lleuger i que segons jo s'encamina cap al 5de8 (hahaha!). Jo hi era de baix i se m'ha fet més llarg que de costum, estic en una fase de parrac que em faig patir. Però al vídeo s'ha vist molt bé.

En segona ronda tocava el 3de7 aixecat per sota. Sens dubte, ha estat la gran notícia d'avui, jo diria que anem per consolidar-lo. Tant de bo sigui així. Jo l'he viscut molt bé, d'agulla com sempre, i tothom coincidia a dir que era el millor que hem fet mai, tot just el quart, més bé encara que el del Concur7.

A tercera ronda era el torn del 2de7, que és el veritable peix gros del cove. L'hem hagut de desmuntar per indecisions de la canalla, com a Torredembarra sur mer, una torre que era perfecta, amb mides perfectes i amb l'únic handicap dels nervis o de la «història». Abans havíem vist un 2de7 dels Castellers de Terrassa que havia pujat molt obert per dalt i defensat força a la descarregada, i el nostre semblava millor. El fet de no haver-la pogut coronar, almenys a mi, m'ha fotut molt. Som especialistes a desmuntar torres de set impecables. També deia que per comptes de sucre, haurien de posar estupefaents als cereals de la canalla.

En repetició hem fet el 4de7a, que sembla que ha tingut més problemes dels normals; jo patia una mica i la pinya era un guirigall, però s'ha fet bé. En pilars, dos de 5, però un dels dos (diria que el primer, el més veterà) s'ha n'ha anat enrere de cop i volta i ha quedat en intent. Mera anècdota.

Com a anècdota també queden els pilars d'entrada. Al segon hi ha pujat el Quique, membre emèrit i fundador de la colla, el més fidel i que més s'estima els Cargolins, i l'ha fet girar. El primer pilar era de dol per la mort de l'oncle de l'Ana, que descansi en pau.

Pel que fa a les altres colles, s'ha de destacar molt destacadament els primers castells de vuit a Esplugues fora de Festa Major. En efecte, els Castellers de Lleida han descarregat el 4de8 però només han carregat el 3de8 en segona ronda, una llenya que ha trencat el braç d'un casteller de la Terra Ferma i que ha lesionat una altra castellera, cosa que d'altra banda ha fet aturar molta estona l'actuació malgrat tenir dues ambulàncies. El president ha hagut de portar un dels dos a un hospital per poder reprendre ràpid la diada, circumstància que ha provocat que es perdés el tres per sota. Han plegat amb un 4de7a molt rebregat.

Pel que fa a Terrassa, han fet un bon paper amb castells de la gamma alta de 7, amb la torre com a millor castell, i aviat anirem a casa seva a les seves Vigílies aviam si tot va bé.

Amb tot plegat, podem dir que avui haguem fet una merda de Memorial? Jo no ho crec, en termes de punts deu haver estat una de les millors actuacions de la nostra història. Fa molt poc no fèiem tres castells de set, fa molt poc tres castells de set i mig eren impensables, i aquesta mateixa temporada fer el tres per sota semblava molt difícil i avui ens ha sortit de puta mare. Si fem o no fem el carro gros, si podem tornar a provar la torre aviat (a Sant Just, a Terrassa, on sigui), si ens hem d'inventar un castell nou (una truita de set), tot això, bé, és una qüestió de concepte de colla castellera que, després d'haver assistit a la Taula Rodona dels Ganàpies sobre cultura o esport i d'haver sentit el Miquel Ferret, jo tinc molt clar cap on hem d'anar.

Doncs estem aquí a la UAB, que m'hi passo mitja vida, i aprofito el temps per mirar aviam què dic del #Concur7 que no hagin dit ja l'Efrén o el Bargalló amb molta més traça que jo. La meva opinió sobre l'esdeveniment «Concurs» és molt diguem-ne refractària o combativa i sortiria un post molt vesànic, que és una paraula que em fa gràcia. Però la bogeria furiosa contra el Concurs ha quedat completament silenciada per la històrica actuació que vem fer ahir, i ara per ara només em ve al cap l'alegria i la ressaca etilicocastellera subsegüent, i entre naps i cols no sé què m'empatollo.

Ahir era un dia molt important per nosaltres. Després del que ens va passar a Montblanc i d'una Festa Major molt estranya, la colla havia tornat als assajos amb menys gent (que ens dificulta assajar bé el quatre de vuit) però amb més ganes que mai per descarregar d'una puta vegada la torre i fer el maleït tres per sota, que el teníem entravessat. Havíem patit batanta mala sort seguida, des de Gràcia fins a Festa Major, estroncant la nostra progressió, que era molt bona fins aleshores i ha sigut una mica tortuosa fins l'esclat final d'ahir. Per tot plegat estàvem exultants, semblava la gresca que no vem poder acabar de celebrar per Festa Major. Bé, segueixo embolicant-me sense dir res. En resum, ahir ens vem poder rescabalar en bona part de les darreres sotragades, malgrat que la torre encara no l'hem poguda descarregar. Sentint converses per quí i per llà a la closca sobre aquests temes, em vaig fer una opinió més o menys pròpia que, en tot cas, no té res d'original i que, en tot cas, em guardo per a mi o per al bar.

Doncs res, l'ambient a plaça era força bo, tot i que a mi les aglomeracions de colles i camises em semblen antiestètiques, però això és només la meva estúpida opinió. Entràvem les colles amb un pilar caminant que m'havien dit que era una carnisseria perquè calia pujar quatre esglaons, però que només va veure com queia una colla. Com tothom sap, les colles actuaven en rondes conjuntes en tres tongades diferents; això, com tothom sap sobretot pel Concurs de Tarragona, crea una mica de desori per als castellers, amb creuament de tocs de gralla i enrenou a plaça. El nostre primer castell, el 5de7, que d'altra banda no va suposar cap contratemps per a la colla, sí que es va enfilar amb aquest desori, entre la xerrameca de la gent i tota la pesca, cosa que va fer que estigués una mica més ballaruc que de costum.

En segona ronda actuàvem en solitari perquè provàvem el 2de7, que és la nostra bèstia negra, ara per ara. Quina diferència quan la bèstia negra era el 3de7! Quan amb el Jaume Verge el vem apamar, tots els intents han estat descarregats. Aviam si amb la torre ens passa igual; quan en fem la primera, totes les següents podrien anar rodades. De moment, però, la vem haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè l'enxaneta sembla que tenia por i no acababa de passar. Algú de tronc es pensava que l'estàvem descarregant, però se'n va adonar de seguida. Amb la tonteria, anàvem els últims en la classificació del Concur7, nosaltres que érem els màxims favorits per VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS I ELS PRIMERS! Etc.

En tercera ronda ens enfrontàvem al «màxim castell que hem descarregat», com diu la Llagostera al Punt, el 3de7 aixecat per sota. Els dos intents de Gràcia ens havien marcat la primera part de la temporada, i entre naps i cols començava a crear-se un monstre que ens amenaçava la felicitat. Les aixecades es van anar fent a bon ritme i ben compassades i nivellades, tot i que jo, que sempre hi faig d'agulla, pateixo molt perquè veig les cares que posen els del tronc i copso cada desequilibri i em penso que ens l'hem de fotre pel cap en qualsevol instant. Però tothom coincidia a dir que era el millor que havíem fet mai (tot just era el tercer) i, al capdavall, potser, aquest sí, l'inici del nostre idil·li amb el 3 per sota (tant de bo).

Amb aquest castell havíem remuntat i estàvem en condicions de VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS!, només ens calia descarregar un castell relativament fàcil per a nosaltres, com el quatre amb agulla, o similar. Però com que això del Concurs és una collonada i ningú no hi va a concursar, sinó a fer el que ha de fer, que acostuma a ser una de les millors actuacions de la temporada per a la colla, doncs nosaltres també anàvem a fer el màxim, independentment que ens estiguéssim jugant el primer lloc. En efecte: tiràvem la torre en repetició; si no la podíem carregar, quedaríem penúltims o una cosa així, però si hi fèiem l'aleta seríem els primers folgadament, amb més de 300 punts de diferència respecte a la segona. Hi havia gent a la colla que no sabia ni que havíem guanyat després de la torre, perquè no tenen gaire idea de quant valen els castells en «punts» o de la seva dificultat relativa. En fi, que jo ho tenia força clar, i també tenia clar que havíem de repetir la torre, perquè la tenim bé i només és qüestió de nervis que no l'haguem descarregada.

La torre va pujar bé, diu la Roser Llagostera que una mica massa lenta i que per això no va poder suportar la sortida de canalla. La meva impressió, en primera línia de la pinya, tocant les cames dels segons fent de vent petit (un primer vent més baix que el segon vent), era que havíem pogut parar bé la primera sotragada típica mentre travessa la canalla; aleshores, però, sense avisar, va petar quan ja semblava que havia passat el pitjor. Vist al vídeo, semblava que queia força inopinadament, en tot cas haurem de seguir treballant-hi, tirar-la més a plaça i agafar confiança.

Vem acabar amb un vano de cinc i estàvem molt contents. El tres per sota ens va donar la confiança que ens havia pres el primer intent de torre (que vist al vídeo estava molt i molt maca i per descarregar-lo). Carregar la torre, després de Montblanc, va demostrar que la colla ha anat madurant molt aquests anys amb el tema de les llenyes en particular, però d'això ja en vaig parlar fa poc. Ahir trobo que vem tornar a fer un pas endavant com a colla, cosa que m'omplia de satisfacció. La millor actuació de la nostra història (cada any és millor que l'anterior) és el reflex de la vitalitat de la colla.

Finalment, ja ho han dit sobretot el Bargalló i l'Efrén, però la col·laboració entre colles va ser impressionant, com exemplifica l'anècdota que refereix l'Efrén: els Nois de la Torre, que anaven en primera posició al Concur7, van venir a fer-nos pinya en la segona torre sembla que en massa, cosa que no vaig veure perquè estava de vent petit. Tot plegat fa absurd que aquesta actuació s'anomeni «concurs», perquè és més aviat una trobada de germanor de colles de set. Podies anar a parlar amb castellers d'altres colles distesament, l'ambient era més o menys festiu, etcètera. També volia col·locar per aquí la col·laboració amb Minyons de l'Arboç, que ens fèiem pinya mútuament, després de Montblanc; per cert, una molt bona actuació dels arbocencs, em van sorprendre gratament. D'altra banda, no tinc gaires ganes de comentar la resta de colles, molt bé Poble-sec (amb 250 camises a plaça, tenen un potencial enorme, han canviat moltíssim en poc temps) i els Nois de la Torre. Bé per a la Jove de l'Hospitalet, que va fer 3 i 4de7 més 3de7a, posant-se, així, per davant dels Castellers de Cornellà en el panorama comarcal (en tot cas, tenien poquíssima pinya; vaig veure en primera línia el 3de7a i em feia patir moltíssim). Va ser el primer cop que actuàvem amb la Jove de Barcelona i amb Salats de Súria, i etcètera.

En resum, molt bona jornada castellera, un ambient molt maco malgrat el «concurs», uns calerons que ens aniran bé per als comptes de la colla, que van una mica eixuts, i festa grossa a la closca després. La colla més unida que mai i més madura que mai, i ara que em posaria a escriure cursilades si no em refrenés. Molt feliç de ser dels Castellers d'Esplugues i de ser casteller, i paro.

Doncs ja gairebé ha passat Festa Major i em sento bastant estrany per com han anat tot aquests dies i no tinc ganes d'escriure cap crònica, però ho faré perquè si no la poca memòria que tinc m'ho farà oblidar tot en quatre dies.

Diguem que Festa Major va començar dijous. L'assaig va ser molt estrany; el Ramon Rovira havia mort al matí i estàvem suposo que commocionats, que és un verb que no he sabut mai gaire què vol dir. L'assaig va anar relativament bé, amb bones proves de torre i quatre i tres per sota, i amb molts Minyons de Terrassa a la Nau fent pinya amb nosaltres, no hi ha paraules per agrair-los el seu gest. Després vem estar fent un moscatell al Brillas i al final vaig plegar molt tard, a les barraques de dalt.

Divendres era el dia del Pregó. Vaig estar bevent el licor de ginjoler i molta birra mentre s'anaven tancant pinyes de pilar fins a l'Ajuntament, on vem entrar amb un pilar caminant que girava molts cops, jo no els havia vist fer mai així, a la nostra colla o, si més no, no amb aquesta velocitat. El pregoner va dir el que havia de dir (era el director de l'Isidre Martí) i va començar el Ferro Ferro, que va ser molt divertit com sempre. D'allí va sortir el cercatasques, aquest cop amb correfoc de Boc de Biterna, que va estar molt bé (Birrabusters) i que ens va deixar al parc de les Tres Esplugues, on vaig seguir bevent fins que, en un moment donat, vaig aparèixer al meu llit; vaig obrir els ulls i ja era de dia.

Dissabte seguia sent un dia molt i molt estrany. Quan em vaig llevar vaig anar a votar a les primàries d'ERC i quan vaig tornar a Esplugues vaig passar pel Brillas per la paella de Festa Major; cap a quarts de quatre vem enfilar cap a l'Arboç pel funeral del Ramon; hi havia moltes colles i l'ambient era de germanor entre tothom. Aleshores, pel que he sentit, els de Vilafranca van començar a bellugar fils, a la mateixa plaça, per rebentar la Coordinadora, mentre que, pel que tinc entès, una certa mala maror pel comunicat de la CCCC s'escampava, però d'això val més que no en digui res.

En tornar al poble vem fer la Prediada, que va ser força fastigosa. Vem descarregar un 3de6s que no sé ni per què el vem fer si en fem cada dia a l'assaig tants com volem. En segona ronda vem fer el 4de7, que no tinc ni idea de com va anar; jo, des de l'agulla, el vaig veure bé. En tercera ronda desmuntàvem dos cops seguits el 3de7a, primer per un problema amb una agulla, després diria que per un problema de canalla. Saltàvem ronda i acabàvem amb una mena de pilar de quatre amb folre per a la canalla que va servir perquè anés a buscar la primera birra. Mentrestant, el Barça ja anava 6 a 0.

La nit de dissabte va ser força tranquil·la malgrat que vaig acabar bastant tard. Vaig passar pel sopar de Bastoners, on tocava un grup de folk que es diu la Carxofa i no sé què, que estaven molt bé; em va agradar molt l'ambient. Van acabar amb garrotins, la meva dosi anual garrotinera de Festa Major va ser sadollada. Passava per les Tres Esplugues i alabat sia déu.

Ahir, doncs, era l'actuació de Festa Major. Vem sortir en cercavila des del Brillas; jo sempre hi arribo tard, quan ja són per l'Ajuntament. Anaven els Diables i els Atabalats i van cremar i fer una mica de soroll. Va entrar el nostre espectacular pilar caminant i girat, que jo encara flipo, i les tres colles vem aixecar un pilar de dol. El dia era força gris, força fresc, i la pluja ens esperava. Obríem amb un 5de7 on jo entrava de baix per primer cop en algunes actuacions; m'hi vaig trobar còmode i el 5, pel que sé, també es va trobar còmode, em penso que em van dir que només hi havia algun desajust per la banda del 3. En les dues rondes següents fèiem 4de7a i 3de7a, en general força bé. El Jordi va fer girar el pilar de l'últim castell, com espolsant els pocs dubtes que hi haguessin pogut aparèixer el dia abans. Vem acabar amb un vano de 5 molt maco.

Pel que fa a les altres colles, no tinc ganes d'escriure i això m'està quedant massa llarg. Només vull destacar que els Minyons de Terrassa van fer, per fi, Esplugues plaça de 9 amb un 3de9f molt maco, i que són una colla de puta mare. I també estaria bé agrair als Borinots el seu suport i a tot el món casteller en general, per tot el que he anat sentit.

Doncs després de tot això vem menjar paella per dinar, mentre la pluja escampava i tal. Jo vaig anar bevent birra amb velocitat de no arribar a la nit; vaig pensar que aniria a casa a descansar una estona per pujar a barraques cap a les dotze o la una, però si vaig posar el despertador no em va sonar o el vaig apagar sense fer-ne cas. El cas és que m'he llevat avui a les 7 del matí, jo, que ni estudio ni treballo. Temps de vacances.

Temps de vacances, també, per a la Colla. Divendres hi torna a haver assaig. La Festa Major ha passat força ràpid, gairebé ni me n'he adonat, mig temps sedat i l'altre mig fent castells. Els reptes per Festes, lògicament, s'han quedat a l'aigüera; pel Concur7 ja veurem què podem fer, espero que ens vagi bé i que tinguem una mica de sort d'una puta vegada, mecagondéu.

Fotos: Prediada i Diada.

Actuació ahir a Montblanc, feia un any o dos que no hi anàvem i jo ja m'hi havia acostumat. Sempre actuàvem en un cantó de la plaça, però ahir ens van posar a l'altre, on anava abans la Vella quan hi anava, deu ser que és el lloc reservat per a la colla «gran». Nosaltres estàvem força eufòrics per un assaig de divendres amb moltíssima gent i amb la Closca, el local social, reformat i reestrenat. Havíem descarregat la torre de set sencera a assaig i les proves de 4de8 van anar força bé, però així i tot jo no esperava que provéssim la torre a Montblanc. En Jaume I sembla que ho tenia molt clar, jo ni m'ho havia plantejat (bé, ho havia plantejat una mica en conya).

Doncs així estava jo fent fotos per la plaça abans de començar, que en principi era a dos quarts d'una però es va endarrerir fins a la una, de forma sospitosa. Vem obrir amb dos pilars de quatre, on s'estrenava el Pau a segons; vaig estar a punt de colar-hi l'estelada però en principi la deixàvem per al final --un final que mai no va arribar, ai las!

Érem els primers en l'ordre d'actuació i fèiem d'entrada el típic 5de7, que era el novè de la temporada i el castell de set 250 de la nostra història, segons les estadístiques. El 5 va anar bé, com acostuma a anar; diuen que una mica desquadrat al tres, però molt parat i ben defensat. Mentre les altres colles anaven fent la seva (un 3de7 enorme dels Minyons de l'Arboç, un 3de6 relativament maco dels Torraires) la Tècnica es reunia i el cap de colla ens anunciava després el 2de7 a segona ronda. Doncs apa, el nostre cim el teníem davant per davant a una sola ronda de distància.

Com deia en Jaume I, com que ens hi havíem d'enfrontar més aviat o més tard, i com que l'havíem descarregat a l'assaig de forma molt folgada i les proves netes i amb pinya havien anat bé, doncs per tot plegat sembla que tocava portar-la a plaça. Jo sóc del parer que la torre com que és molt puta el més probable és que amb els primers intents et vagis fotent patacades, i si acabes prenent-li la mida i calmant els nervis, al final es descarrega. O almenys és la impressió que em fa la torre a la nostra colla. Ahir, pel que he vist als vídeos i a les fotos, pujava força bé de mides i parada, però en un moment fatídic, el típic quan es col·loquen acotxador i enxaneta, es va entregirar de la hòstia per terços o quarts i va esclatar. Però jo no ho sé perquè ho he vist malament al vídeo i les fotos tampoc no il·lustren gaire res.

Les llenyes de torre, a més a més, són també força putes, i la caiguda, a banda de deixar alguns contusionats a la colla, va agafar molt malament un casteller de l'Arboç, que va haver de marxar amb helicòpter a la Vall d'Hebron; és família d'un membre de la nostra colla i tot plegat va enrarir molt l'ambient. Com la torre del Clot de fa dos anys, que va quedar carregada, enguany també ha estat més aviat un funeral, però les causes són diferents i jo trobo que la Colla no es quedarà diguem-ne estancada com fa dues temporades. Ara caldrà veure com reaccionem a assaig i com ens va Festa Major. En fi, aviam com evoluciona tot plegat, jo estic en el punt aquell que no sé què pensar, a l'expectativa.

Fotos.

Diada de Sant Fèlix avui. Enguany no hi he anat amb bici perquè la tinc un altre cop esgavellada, així que via autopista saltant-se els peatges hem arribat a les dotze tocades i hem entrat a la plaça de la Vila just quan els Falcons feien el típic pilar de 6. L'han carregat, i quan els quedava poc per descarregar-lo s'ha trencat.

Hem ocupat el nostre lloc habitual, a la façana de l'Ajuntament entre les pinyes de la Joves i els Minyons. Els primers en l'ordre d'actuació eren els Verds, que volien fer per avui la torre de nou sense manilles. Han començat amb un quatre de nou amb l'agulla que és el seu castell insígnia però que aquest cop ha pujat molt nerviós, s'ha tancat molt per dalt i crec recordar que el pilar del mig ha brandat força. En tot cas, si aquest castellàs, que és molt complicat però que tenien molt apamat, ha anat així, semblava que les vibracions no eren les millors.

Per això tirar el 2de9f sense manilles semblava una mica agosarat; si el repte hagués estat descarregar per fi el 3de10fm, suposo que l'haurien d'haver avançat una ronda. El cas és que la torre ha cedit molt aviat, amb el Català de l'Any a terços que ha petat a la primera, i un folre que feia figa. La impressió era que havia quedat a anys llum de ser descarregat; a més, sembla ser que tenen no sé quins problemes amb la canalla (n'hauran d'anar a buscar...), i en fi, que no era el dia. En repetició l'han descarregat amb les manilles usuals, però amb molts més problemes que dos dies abans a l'Arboç.

D'aquesta manera semblava que l'intent clàssic de 3de10 per Sant Fèlix no acabaria de reeixir. I en efecte, ha pujat amb molt de bellugueig que feia suposar que no el descarregarien i, a més a més, l'enxaneta s'ha fet enrere davant el pasme de la plaça, que no s'ho acabava de creure. Mentre el desmuntaven (l'aixecadora no sé si s'hi havia acabat de posar, si més no gairebé hi era) va tornar a fer llenya. Un intent que, com el de la torre, per un motiu diferent, va quedar lluny. És un clàssic el 3de10 de Sant Fèlix i la conya al voltant d'aquest castell s'eternitza.

En repetició han fet un 3de9f normal; no sé si els havia vist mai per Sant Fèlix amb un castell que no fos de gamma extra, tampoc no hi he anat cada any i tinc poca memòria. En pilars, el de 8, que com sempre ha estat un pepinarro.

Seguien en l'ordre d'actuació els Minyons de Terrassa, que obrien amb un 3de9f molt maco, i seguien amb un 2de9fm espectacular, molt millor que el dels verds, que els ha fet exultar. Jo he entrat en totes les seves pinyes i per tant no els he vist gaire i no puc opinar. Val a dir que els Minyons solien tenir molt mala sort a Sant Fèlix sobretot amb aquest castell; sembla un molt bon any per als malves. En tercera ronda han tirat el 4de9f, que sembla que pujava malament de mides, amb dos rengles molt separats, i que ha calgut lluitar fins al darrer alè ben estrènuament. I en pilars provaven el de 8, que tampoc no sé gaire com ha evolucionat però pel que tinc entès fins fa poc en tenien molts més problemes. No l'he vist però sembla que ha pujat molt girat i que l'han mantingut gairebé fins al final, quan s'ha esberlat abans que l'enxaneta hi posés el segon peu. Llàstima, però en termes generals sembla que els Minyons van a tota canya i que tenen encara molt més camp per córrer. És una gran notícia...

La Colla Joves, que porta un any molt irregular, segueixen a poc a poc la seva remuntada vermella i avui han pogut per fi fer l'aleta a dos castells de nou. El primer tres de nou no l'he vist perquè era a la pinya, però semblava molt esverat i s'ha trencat a la sortida de la canalla, que havia dubtat abans de fer l'aleta. En segona ronda han agafat forces amb un 2de8f prou maco, descartant el 5de8 per qüestió de baixes i per la llenya de l'Arboç, segurament. Han acabat carregant un 4de9f molt bellugat sobretot a la descarregada, que per poc que hagués aguantat una mica més s'hauria descarregat; tanmateix, quan els sisens havien de baixar ha petat. La Joves, doncs, va una mica erràtica, sembla que amb moltes baixes, però tenen encara la segona part de la temporada per remuntar.

La Colla Vella, per la seva banda, estan molt més assenyats que altres anys i es nota: han descarregat els mateixos castells que només han carregat els rivals vallencs força folgadament, sobretot el 4. En tercera ronda han fet el 9de8, que diuen que és de gamma extra però que a mi em sembla una collonada. És espectacular i segurament que molt difícil, però bé. Han plegat amb el pilar de set, que ha petat a la davallada bàsicament perquè el quint s'esquena molt i pren una postura que facilita que acotxadora i enxaneta saltin enlaire; potser no és cosa seva, però des de la meva ignorància em semblava evident.

En fi, la Vella molt bé, Minyons també, llàstima del pilar, la Joves remuntant de mica en mica però molt a poc a poc, mentre que la millor colla del món ha tornat a ensopegar amb les mateixes pedres i m'ha deixat, si més no a mi, un cert neguit: problemes amb la canalla, amb el pilar, amb les manilles a la torre i l'espina cada cop més clavada del 3de10. Són només les meves sensacions i no sé quines en deuen ser les seves, segur que estan molt contents d'haver descarregat el 25è Pde8 i tota la pesca, però en fi, me'n vaig a assaig que hem de fer nosaltres el 4de8.

PD. Vistos els resultats de Sant Ramon, és evident que cal matisar el paper dels lagartos. No he vist els castells, només he llegit Twitter, però el fet que hagin descarregat la segona torre de vuit (sense folre) de la història (la primera la vaig veure un Sant Fèlix de no sé quan) ja diu molt dels verds. Han fet també el 4de9fa, sembla que després d'un intent desmuntat (cosa que segons com podria anar en sintonia amb alguns neguits d'ahir), i han acabat amb el pilar de vuit; en primera ronda feien el 3de9f. Per molt imbècil que em sembli el tarannà general de la colla i tota la pesca, segurament és aquest tarannà el que els fa fer aquests castells i que la resta els gaudim amb una mica de gust agredolç, allò de dir: com en són d'idiotes però que bé que ho fan.

Dissabte arribava a l'Arboç a quarts de deu, més o menys, amb la línia R4 de Renfe, procedent de Cornellà, enllestint El mar de Banville. El matí de dissabte havia estat dur, havia dormit poc després de passar per Sants la nit abans i havia hagut d'ensenyar la meva feina --la deixo-- al noi nou, que és també de castells, amb la veu cada cop més perduda. Vaig descansar i vaig avançar la lectura i al final, com sempre, vaig decidir a darrera hora d'anar a l'Arboç. Ho hauria d'haver resolt abans, però entre que no m'entero de les coses i que sóc un cagadubtes, així anem. Vaig començar Odisseu de Bartra i el tren es va aturar a la meva destinació.

El cas és que vaig aterrar a l'Arboç enmig de l'actuació en solitari dels Minyons a la plaça de la Vila. El tren et deixa en una mena de polígon industrial i amb la meva mala orientació em pensava que no hi arribaria mai, però seguint la il·luminació de la Giralda no vaig trigar a penetrar pel centre de la vila. Trobo que estava molt solitària i espectral. Al camp de futbol feien proves de so que reverberaven pels carrers deserts i... bé, stop.

L'actuació de vigílies dels Minyons de l'Arboç va ser erràtica i dubitativa i no deixava gaire bons averanys per l'endemà. No conec exactament la trajectòria d'aquesta colla, que ha estat capaç d'intentar un 4de8 aquesta temporada però que ahir a la seva Diada van acabar amb el 3de7 com a millor castell. Dissabte van protagonitzar un recital d'intents desmuntats, amb la canalla molt esporugida, i uns castells molt feixucs que semblaven proves per al 4de8, amb mides desfetes i una aroma general que apuntava que no ens trobàvem precisament davant una colla gaire seriosa. Semblen els típics de zona tradicional que fan les coses per collons i tradició sense gaire tècnica ni ordre, un esglaó per damunt dels Torraires.

Després de veure el seu pilar de 5 vam anar a sopar al carrer amb amics de tota la vida de l'Arboç del Pau i la resta de cargolins que hi érem, que hi han anat moltes vegades seguides. Quan gairebé havíem acabat va començar el castell de focs i, després de recollir una mica i fer uns gintonets a casa els avis del Pau, vam anar als concerts al camp de futbol. Hi tocaven dos grups de festa major típica, un d'ska de l'Arboç que ho feien força bé i després la Gossa Sorda, força coneguts dins el mundet. Després tocava Lilith, una mena de hard rock castellà amb una cantant rossa de líder que no és que m'agradin molt però estaven bé i van mantenir-me encès fins a les 6 de la matinada, en què la Xaranga ens havia de dur a allò anomenat empalmada. La major part de la gent havia desfilat cap a una altra banda, atès que Lilith, sinistre súcube de la nit, els havia foragitat.

Vam anar travessant els carrers escurant els darrers xarrups dels beures que venia, entre d'altres, l'alcalde de l'Arboç, fins que vam aturar-nos en un lloc on punxaven música paxanguera de merda amb una dona semidespullada que ballava com en una discoteca. Quan vam arribar van fer el Fly on the wings of love i després el Flying free de Pont Aeri, i quan semblava que no podia ser pitjor, van posar-hi la Fiesta pagana. Poc després van donar per enllestida la merda i la xaranga va prosseguir la seva via, amb molta més gent, però nosaltres vam tombar cap a casa els avis a dormir, que ja vorejàvem les 7.

Vaig llevar-me una hora abans per veure els balls a la plaça de la Vila i els versots. Tot això ho havia vist feia alguns anys i tenia ganes de tornar-ho a veure, dins el marc general, i etcètera. Els balls van ser com sempre i els versots van posar-hi foc; els recordava més bons, però comparats amb el que conec de més a prop van ser molt bons. Hi havia molta canya contra el nou ajuntament, que és un pacte del PSC amb el regidor solitari del PP, i amb molts regidors de fora el poble. Un pobre diable va deixar anar un rotllo impressionant sobre alcohòlics anònims amb una Moritz penjada del pal, un altre es va acomiadar després de no sé si 40 carretillades, etc. El més divertit va ser un a dues veus, en què un diable dedicava uns versots al del PP mentre que el segon els traduïa lliurement al castellà, de forma genial. Un cop tot passat va començar l'actuació castellera.

Pel que fa als castells, per no allargassar-me massa, esmentaré en general cada colla. L'actuació va ser ràpida i amb dues colles reforçades i dues afeblides. Els Minyons de l'Arboç van repetir les sensacions del dia abans amb un intent desmuntat de 5de7 bastant fluix, uns castells molt grossos i amb mides molt dolentes i una forma de quadrar els castells i muntar la pinya molt anàrquica. Van acabar amb 3de7 i un 4de7 descarregat després d'un altre intent desmuntat. La Colla Joves també sembla que va mancada de confiança i de camises; van descarregar d'entrada el 2de8f per caure tot seguit amb el 5de8, un castell que havien aconseguit consolidar després d'una llenya xunga per Sant Fèlix de fa un grapat d'anys. El 5, que el teníem davant, va alçar-se més o menys bé, però a la davallada la tremolor va ser constant i, malgrat la ràpida baixada de la canalla, va petar per la part jussana de la torre, que estava molt malament. Hi ha un corrent d'opinió que afirma que la caiguda va ser per les presses de la canalla, però jo no el comparteixo. En fi, que després de la patacada van descarregar un 3de8 sense gaires problemes, i per acabar van fer un pilar de 5 amb el segon en una posició molt estranya que em feia patir una mica.

Pel que fa a la Colla Vella, enguany han començat amb molt més seny que els darrers anys i, sense forçar en excés, estan preparant molt millor els seus castells, cosa que es tradueix en unes construccions força segures malgrat que de vegades vellegin un xic. Per exemple, el seu 5de8, que estava més o menys tan ferm com el de la Joves, però que a la descarregada es va poder aguantar molt millor. En segona ronda van descarregar el 3de9f, que va donar molt bones sensacions, i van acabar amb el 4de8 amb una alineació que, pel que conec, tenia moltes novetats. La veritat és que la Vella està molt millor que la Joves, i ja veurem si hi ha remuntada vermella. D'entrada, ja veurem què fan per Sant Fèlix; els muixerrillos amb prou feines podran fer la clàssica de 9, mentre que l'altra colla té molt més repertori i molta més corda.

Finalment, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que són fastigosament bons i fastigosos en general. Van començar amb un 3de9f parat com una puta pedra, perfecte, com si fos fàcil, i van seguir amb la que em diuen que és la quarta torre de 9 de l'any, sembla que el rècord històric abans de Sant Fèlix. Recordo un any que en van fer moltíssimes, no sé si 10 o 12 o potser m'ho estic inventant, aviam quantes en fan enguany. Aquesta torre va començar brandant una mica per folre i manilles, amb una soca arreplegada per tota la plaça i entaforada sota el folre, com ja és habitual. Mentre es dedicaven a fer això, va passar el Català de l'Any cridant perquè el deixéssim passar i al primer peu, amunt. Malgrat el típic moviment de balandreig, la torre es va fer amb una solidesa insultant i espectacular, i es va descarregar també com si fos la cosa més senzilla del món. Aleshores van començar a bramar els seus càntics hooliganescos, amb la incorporació nova d'un «uh-uh-uh» que es fon d'allò més bé amb els xiulets d'una part de la plaça que troba que semblen idiotes. Val a dir que mentre ells feien el mico, la Gloriosa Colla Vella since 1801 muntava les seves pinyes, un parell de les quals vam veure davant per davant en un balcó de la plaça gràcies als contactes del Pau, que té família a cada carrer del poble. En fi, van plegar amb un 4de9f també espectacular, i un pilar de 7 sense cap mena d'entrebanc, i és que són fastigosament bons...

Un cop acabada l'actuació vam anar a dinar. La mare del Pau muntava un tiberi també espectacular, amb no sé quants plats i alts contactes del món culinari, tot i que jo anava a dormir a casa els avis. Hi vaig tornar, amb una mica més de veu, per fer el gintònic, i aleshores vam veure passar la cercavila, amb tots els balls típics. Vam netejar una mica la casa dels avis, moment en què l'Anna es va quedar atrapada a l'ascensor intern de la casa; abans que s'estengués el pànic claustrofòbic i el drama sentimental amb el Jonàs adreçant-li mots amorosos, va aparèixer el germà del Pau amb la clau de l'ascensor i va poder sortir just quan deia que estava a punt de despullar-se perquè hi feia molta calor. Va ser el moment en què vaig mirar pel balcó i vaig veure que hi havia un escamot cargolí a la plaça sopant i prenent unes birres. I tot seguit vam anar a veure els actes de la carretillada.

Jo no hi havia estat mai i era una cosa que em venia força de gust presenciar. Van encendre l'església, postal magnífica amb focs artificials i tota la pesca que en tot cas trobo que en esguard de la crema de la catedral de Sant Feliu queda una mica enrere. El Pau ens menava cientment per estar sempre a primera fila en cada episodi; vam poder contemplar els balls en un lloc privilegiat, amb els bastoners picant que feia goig i el ball de pastorets, els quals van pronunciar uns versots. Abans, el ball de gitanes, que dansaven amb moltíssima traça, també van dir els seus versos, en un dels quals un gitano va demanar a una pastoreta de rínxols suaus que es casés amb ell. Em vaig emocionar i tot. Tot plegat era molt típic i molt maco; els versots, si tenen mala hòstia, sempre és constructiva i dirigida, bàsicament, contra l'Ajuntament --quina diferència.

Vam agafar lloc a una distància mitjana de la carretillada. Després del ball parlat amb els 10 manaments i el pecats capitals i l'arcàngel i tota la pesca, vaig veure per primer cop aquest espectacle infernal de foc i tenebres. Com que estàvem una mica lluny només ens queia el plugim constant de cendres; realment espectacular.

I així, després de tot plegat, vaig tornar amb el Paco en cotxe, gairebé mut, molt cansat i una mica begut, i a casa a descansar...

Després de visitar les festes de Gràcia una nit que es va fer dia en què havia de treballar al matí, avui he passat al migdia per veure una actuació que acostumo a no perdre'm cap any, tot i que de vegades faig campana.

No sé ben bé quines colles hi van cada any, però la Vella és força constant i em penso que la Jove de Tarragona també. Altres anys hi havien anat els Minyons, que avui eren a Igualada amb els Moixiganguers, els quals han fet l'aleta al seu tercer 4de8 de la història, el primer d'aquesta temporada i el segon consecutiu que queda en carregat. Com que van a molt bon ritme és segur que en faran més aquesta temporada i que el tornaran a descarregar. Va ser la primera colla que ho va fer al primer intent, l'any passat si fa no fa després d'estiu.

Però tot i que l'actuació d'Igualada ha estat bé, Gràcia està a 20 minuts amb bici, malgrat la calor i el munt de guiris de merda a la plaça de la Vila. És una actuació que compta també amb molts rodaplaces habituals; tot i que no n'he buscat, n'he trobat uns quants, com si fossin cargols. El Pau m'ha trobat a mi i hem anat a un racó amb ombra, just al costat de la Vella, amb uns quants cargolins més.

No he apuntat res i no he tingut ganes de fer fotos així que només diré les meves impressions. Els de Gràcia han començat amb el 4de8, que en general ha anat molt bé, amb algun problema poc important conseqüència bàsicament d'una acotxadora molt petita i molt lenta, i en segona ronda han provat la seva inèdita 2de8f. Ha pujat força ferma però amb dosos col·locats ja es veia que només la carregarien. N'han fet l'aleta i han començat a baixar, i llavors tot ha trontollat molt i ha acabat petant per segons/terços. Han acabat amb el 3de8, que diria que l'han hagut de defensar una mica a la baixada. Un cop a baix, els graciencs estaven eufòrics. Gràcia és una colla que sempre m'ha agradat i que, a més, té molts ganàpies.

Pel que fa a la Vella, com que la teníem al costat podíem veure com tremolaven els seus castells en primera línia d'esquitx. Han començat amb un 5de8 típicament vellejat, que saps que el descarregaran malgrat que estava fet una pena. Han continuat amb el 3de8, que en comparació ha estat una roca, i han acabat amb un intempestiu 9de7, que no sé si és per fer-lo d'un pis més a Sant Fèlix o per quina raó l'han fet, amb tres enxanetes i tal. El cas és que hagi estat pel que hagi estat, ha estat l'única colla a plaça que no ha fet l'aleta a tres castells de 8. Així i tot, segons les puntuacions dels collons, han fet uns 100 punts més que Gràcia.

També hi actuava la Jove de Tarragona, que han fet el 3de8 en primera ronda, en segona un 5de8 molt més parat que el de la Vella, i per acabar una torre de 8 també força maca; a plaça he sentit el típic comentari de «una mica entregirada», però ben aguantada en la descarregada. Els tarragonins venien d'haver fet per Sant Magí 3 i 4de9 i per tant això d'avui no els ha representat gaires complicacions. Ara veig que la Jove porta almenys tres cops seguits venint a Gràcia i que la Vella en feia almenys dos que no venia.

Totes les colles han acabat amb pilars de 5.

Així que he pres la bici i he tornat a casa; entre dos i tres quarts de tres hi arribava. Una actuació molt ràpida en què hem vist fer Història, que ha produït un rau-rau i mal de panxa a la Júlia. D'aquí un mes ens toca a nosaltres, aviam si llavors no tenim mal de panxa...

Ahir acabàvem la primera meitat de la temporada per festes del Gall. Després de la ressaca de Santa Magda, l'actuació era tranquil·leta davant la biblioteca, l'airet era fresc i patapam.

Com que se suposa que el juriol és el #mesnegre i que al Gall sempre som molt pocs, s'havia plantejat una actuació com el dia, tranquil·leta. Els castells ens van anar força bé i no hi ha gaire res a destacar, els tenim apamats fins el tedi existencial. El primer era el quatre amb agulla, el pilar del qual el Jordi va fer girar. En general, no em feia la impressió que el pilar del mig anés sobrat. En segona ronda també expedíem el 3 amb agulla, que com sempre tenia el baix de l'agulla girat i en general el tres no s'assemblava gens a un triangle equilàter. Al vídeo el tres semblava que es bellugava tota l'estona, tot i que a plaça va semblar que el matéssim sense resistència. El pilar del mig va fer-lo girar el Jordi un altre cop, tot i que aquesta vegada a mi em semblava que anava molt més curt que el primer. Com que el tres i el baix sempre estan girats, a mi em costa fer de lateral al pilar i tot això. En tercera ronda tocava un quatre de set «feixuc», nova raça de quatres que tiranitzen les places blau elèctric. Aquesta vegada va pujar molt més quadrat que els anteriors, malgrat que les agulles tornàvem a estar dos a dos estil rectangle (lluny d'un quadrat perfecte...). La geometria euclidiana no és el nostre fort. Els Saballuts em deien que havien vist molt bé el quatre i que aviam si el tirem de vuit d'una puta vegada. És cert. D'altra banda, una crossa estava poc falcada i va demanar que li donguessin pel radere. Va ser el moment divertit de la tarda.

Acabàvem amb dos pilars de cinc simultanis, notícia històrica que no es va valorar gaire, ahir. Tot i que estava cantat que ho faríem, també és veritat que és el primer cop a la vida que ho aconseguim. Potser és una tonteria, o potser no, jo ho vaig valorar força. Val a dir, també, que el pilar nou va estar més parat que l'antic. De fet, l'antic, amb la Gemma pujant-hi, era exactament el mateix que el primer d'aquesta nova època de pilars que vem encetar diria que també al Gall fa tres o quatre anys, un pilar que ens va quedar només carregat. Potser m'ho estic inventant, això, no tinc ganes de documentar-me. De fet, sóc un pur indocumentat.

Doncs això, els Saballuts, que estan assajant per la seva Festa Major el 2de8f i el Pde6, ens deien que estem molt bé, que estem fent una temporada de puta mare i que al setembre quan lliguem un parell d'assajos bons i el travessem quatre cops més net, ja el tindrem i que serà només qüestió de confiança, «de coco», diuen. Ja veurem, en aquesta colla els nervis acostumen a passar factura.

Pel que fa als Saballuts, per alguna raó havien volgut venir a actuar amb nosaltres en l'última actuació de la primera part de la temporada. Van començar amb un cinc de set que anava sobrat i tot i que no m'hi vaig fixar gaire vaig veure que de mides no acabava de ser modèlic, amb alguns rengles més oberts que d'altres, etc. En segona ronda provaven una torre de set que, segons em van explicar, tenia canvis com a mínim a quarts i em sembla que també a segons. El cas és que es va obrir força per terços i en més d'un moment el vaig veure perillar. I van plegar amb un simple 4de7, que tampoc no acabava de ser maco, amb uns quarts molt lleugers i blabla. Pilar de cinc per comiat.

Els Torraires, per la seva banda, em van sorprendre gratament fent castells i fent-los bé. És el primer cop que els veig acabar una actuació completa sense intents desmuntats ni terços totalment contorsionats. Si perdem l'èpica de Montblanc, què ens quedarà? Veure com es mata la Vella a la plaça del Blat? El cas és que van fer 3de6, 3de6a, 4de6 i Pde4, amb més o menys dificultats, però prou bé.

Aleshores, després de fer l'entrepà i enraonar una estona, vem tirar cap a la closca a veure els vídeos del cap de setmana i despedi'ns-e. S'acaba això i ja veurem què recollim en temps de verema. De moment, molt bé. Aquest cony d'agost em fa molta mandra, podria no existir.

Fotos.

Les festes de Santa Magda són les més maques d'Esplugues, tot i que pel que fa a gresca guanya Sant Mateu. El cas és que el rotllo folki d'aquests dies posen molt de color a tot plegat, un factor que enguany s'ha potenciat força. Des de la colla s'havia volgut donar més volada a Santa Magda, patrona d'Esplugues, i des de la Coordinadora s'havia estat parlant d'això des de feia temps. Es volia organitzar la cosa al voltant dels actes d'ahir, amb la Processó del Ferro (m'agradava més Ferro Crucis, a mi) com a punt central. Finalment, els Diables no han volgut participar-hi (o no han pogut, tant és això) i la processó no m'ha semblat especialment blasfema ni gaire semblant a un via crucis ortodox (em pensava que hi hauria més paròdia religiosa i més consciència general), però ha estat de puta mare i esperem que tingui continuitat. Jo, per part meva, tinc el cap molt espès.

Santa Magdalena és el dia 22. Jo sortia tard de la feina i arribava quan estaven fent el pilar al mig de Laureà Miró. Sembla que tot va anar com sempre, amb l'homenatge al ginjoler de sempre i un ball del babau suposo que més lluït per tal com han estat fent tallers perquè més gent el conegui. Bé, pel que fa a castells, tot ha anat rodat; em diu el Lluís, cap de trons, que tots els pilars tenien alineacions diferents. En vem fer sembla que tres caminant i quatre de normals. El de davant de l'església aquest any no va caure, mentre els diables feien comèdia. Després, en els versots, els vaig veure una mica transitant per galàxies desconegudes amb òrbites molt excèntriques.

El nostre pilar a l'església el vaig veure per segon any consecutiu fora de la pinya i em vaig poder dedicar a mirar-lo des de l'altar, fent fotos. Vaig fixar-me en l'ovació de la parròquia, és una cosa desmesurada. El pilar el feia en Jaume I, que em penso que feia anys que no pujava a cap pilar fins aquesta temporada. D'altra banda, el tema de l'ofrena floral va ser diferent, amb un clavellet per nen (i nena) i els que sobraven els portava altra gent, com ara l'Estrella. Tot plegat, molt bonic i etcètera. I el centre de flors, oh meravella.

Pel que fa als versots, jo m'esperava que castells rebéssim perquè l'any passat no ens van dir res i tenien feina acumulada. Ara bé, com tothom sap, hi han formes i formes i com que alguns es pensen que tenen la veritat absoluta es deuen creure amb el dret de cantar aquestes «veritats» amb una estridència eixordadora. És a dir, sense una mínima elegància, una crítica barroera visceral amb noms i cognoms de vol gallinaci i molta mala hòstia, purament destructiva.

I com que sabia que rebríem, estava a punt amb paper i boli per apuntar. Tot just sortir de l'església els diables feien un pilar amb nines inflables lligades a un pal mentre el Jofre amb el micro cantava les gestes dels Cargolins, com ara el pilar al casal de la Guàrdia Civil de Torrepacheco de fa 10 anys, la foto dels polítics i altres coses, com ara un pilar que vem fer als detinguts del Caufec fa sis anys i el pilar segons ells hipòcrita per les assemblees dels indignats dels collons. Què serà el proper, un pilar al Bernabeu? Això ja ho deia la primera que va sortir a recitar els versots, que ara no recordo com es diu. Aquesta noia ens recordava que «azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón», i acabava desitjant-nos sort amb el 4de8.

El Pastor sortia després i feia d'advocat «dels altres»: entitats, Ajuntament i mossèn. Venia a dir que si algú critiqués els Diables com ells critiquen la gent, es posarien com una mona perquè ningú no té la veritat absoluta. Estava força bé i recitava de memòria, teatralment. Una petita dosi d'autocrítica irònica i divertida sempre està bé.

Després de tres noies que parlaven dels diables infantils (i que també deien que els Diables han passat de ser uns beguts a ser uns jubilats i que l'objectiu de la colla nova és follar-se algun pare), va aparèixer el gran piròman d'Esplugues, que entre les seves paranoies demanava als Castellers si «estáis con los políticos haciéndoos pajas», ens recomanava que li mengéssim la polla al Giner, ens repetia això de la hipocresia del pilar pels indignats i s'embardissava per retorts viaranys parlant d'en David Carreras i del memorial que ens vem empescar l'any passat, que segons ell demostra d'una banda la hipocresia dels Castellers, que ens el vem empescar a darrera hora només per fer una actuació més al poble, i d'altra banda la de la resta d'entitats, ja que només els Diables es van sumar al Memorial, fent la cercavila cap a l'església. Això li servia per parlar del Paco i del Tarrés i de no sé qui més, que són l'exemple que els Castellers només miren per ells mateixos, passant-se pel folro dels collons la resta d'entitats, com també demostra el fet que no pertanyem a Festes Populars. I si no fos tan imbècil potser sabria per què no hi som i per què el Paco, el Tarrés i tota aquesta gent no hi ha volgut ser, i que malgrat tot és el Tarrés qui va a la coordinadora d'entitats i tota la pesca. Però ara no tinc ganes de replicar uns versots que, si volien argumentar alguna cosa, a mi em sembla que l'únic que confirmen és que hi ha gent a Esplugues que ha perdut el nord ja fa temps.

Després de l'espectacle del Jofre, que es va quedar a gust, va aparèixer el Vinyoles amb el cavall de Geganters, en Quim, que havia «robat». Els seus versots eren una diatriba contra Gegants, que no treuen a ballar mai el Quim ni el fan muntar per en Mateu. Tothom sap que això és perquè els geganters són una colla de jubilats sense relleu generacional, ferida que es va dedicar a furgar sense gaires contemplacions. Sembla ser també que en Quim va caure pel carrer Montserrat i que es va fer una esgarrapada a un costat; una ferida física que objectivitza l'altra ferida. En tot cas a mi em sembla només això, «una esgarrapada» i prou.

L'aire que es respirava era de tempesta. De fet, amenaçava tempesta tota la nit i va ploure cinc minuts, un xarbot ràpid, cap a la una de la matinada. Els Geganters estaven molt ofesos, i els Castellers estàvem, en general, indignats sobretot pel que havia dit del Carreras. Tota la resta ja ens ho coneixíem i sabíem que ens tocaria sentir-ho, perquè no són gaire originals, però allò del Carreras va semblar de molt mal gust i de gent que, definitivament, transita òrbites molt llunyanes, per territoris espacials desconeguts de foscor impenetrable i gelor mortal. En tot cas, el nou lloc per sopar, a la plaça de l'església, feia molta més germanor entre entitats i permetia comentar la jugada entre tothom. Estava força bé, i suposo que aquesta mena de misèries són inherents a la vida de poble, que és precisament també la grandesa de ser un poble i no només una merda de ciutat enclastada a Barcelona.

Jo vaig arribar a casa molt torrat i vaig clapar tant com vaig poguer perquè l'endemà, ahir, treballava al matí. Després de dinar i de fer la migdiada a casa, vaig tirar cap al Robert Brillas per jugar a la botifarra. Feia temps que no hi jugava. Realment, a mi tant me fa guanyar o perdre, jo només vull jugar. Sóc un ludòpata borratxo. Vaig anar fent birres a un ritme prudencial de llauna cada mitja hora. El cas és que quan va començar el Ferro Crucis o com se digui ja començava a anar content. Estava en aquell moment d'eufòria etílica sostinguda que si se sap portar bé pot durar molta estona i que m'agrada força. Sóc un embriac feliç.

La Processó del Ferro va anar a ritme molt veloç per Laureà Miró amb un camió tartana amb una bóta de licor de ginjoler que no parava de rajar, mentre el mestre Casellas anava punxant música de la seva, que és una barreja entre folk i electrònica, un còctel que, com l'alcohol, si no es barreja bé fot un mal de cap impressionant. Doncs quan vem arribar al carrer Montserrat vem anar pujant molt més a poc a poc, amb petits balls de les entitats i el nostre pilar caminant. És un pilar espectacular, il·luminat per les torxes i tot terreny, que ha de salvar obstacles improbables com bigues, branques i plantes amb un desnivell important. Per això cal pujar i baixar el pilar (per sota) un parell de vegades, fer-lo girar alguns cops, cal que l'enxaneta s'ajupi sota un arbre... La colla en va sortir eufòrica, també, i tothom va flipar mandonguilles.

D'allí va començar el correfoc de Boc de Biterna, que anava de les eleccions municipals i dels indignats. Jo em pensava que parlarien de castells, però no vaig veure que ho fessin. Per cert, tampoc no vaig adonar-me que ni als versots ni enlloc esmentessin el pilar al Rotary. En fi.

Doncs això, un cap de setmana molt complet i divertit. Jo vaig acabar al xino, però vaig adonar-me que de cop i volta estava molt cansat i molt begut, així que vaig prendre la bici i a dormir deu hores seguides, que ja ho necessitava. D'aquesta manera, no vaig pujar a l'Esplurock, malauradament. I aquesta tarda, diada del Gall per acabar el cap de setmana.

Fotos.

Aquestes fotos són d'en Lluís Tarrés:

Segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Poble-sec no s'ha d'escriure com al títol de l'article. Però cadascú per allà on l'enfila. Una diada lletja, avui, al Poble-sec.

És una cosa lletja perquè filosòficament no m'hi trobava a gust. Filosòficament dius: vas fent, a poc a poc, els teus castells, i només quan els tens els tires a plaça. Sempre ha estat així des que sóc a la colla. La mentalitat sempre ha estat aquesta i, vist amb perspectiva, no ha canviat gens.

Quan hi vaig entrar, teníem problemes amb els castells bàsics de set. Després dels dos anys de la Sílvia i dels dos del Jaume, al final vem aconseguir no només consolidar-los, sinó fins i tot fer el pas, l'última temporada del Jaume, al que estem fent ara. Com que el creixement havia estat tan lent i sostingut, el pas va ser natural i hem aconseguit fer el cinc de set o el quatre amb agulla amb moltíssima freqüència i seguretat. Abans d'aquell moment desmuntàvem més castells de set que no en descarregàvem.

Segurament, el que va fallar d'aquesta filosofia va ser la torre de set. Se suposa que aquesta forma de treballar assegura els castells. Però la vem carregar, i per no haver-ne d'anar carregant una o dues per temporada (que és el que podríem fer ara mateix, i vés a sapiguer si no és el que hauríem de fer), no en fem més. La tenim aparcada fins un altre dia. La temporada passada, per exemple, que la vem estar assajant fins al final, l'Adal va dir que no la tiraríem perquè no la teníem per descarregar-la amb un grau de seguretat elevat. Quan ens va caure al Clot ho teníem, jo crec, massa clar, però potser ens faltava experiència, una experiència que no tindrem mai a aquest pas.

I aquesta setmana havíem sortit trempadíssims de l'assaig, amb el primer quatre de set net sencer de la nostra història, de mides força bones i força segur. Qualsevol colla l'hauria provat ja. Però érem pocs a plaça i jo no hauria defensat de provar-lo; a banda que faltava molta gent a totes les posicions, encara ens cal més assaig.

Però aleshores hem tingut, davant per davant, l'antimodel. Els Castellers del Poble Sec sempre els he vist com una mena de Ganàpies de colla tradicional. Els Ganàpies me'ls estimo i són la meva colla en l'àmbit universitari, però a l'hora de fer castells mai no em plantejaria una colla d'aquesta manera.

El cas és que nosaltres, que hem fet proves de torre de set a assaig enguany que no van gaire enlloc, l'havíem assajada fins més lluny que els autodenominats Bandarres, que l'han tirada avui. Ja es veia que cauria, però el tronc ha aguantat ferm; l'enxaneta s'ho ensumava i ha fet per baixar, però encara i així el tronc ha aguantat. Finalment, quan ha travessat el pom, tot ha cedit. L'alegria de Poble Sec contrastava infinitament amb l'esperit de pesantor dels Cargolins el 2009 al Clot. El Poble-sec era una festa tropical, mentre que el Clot va ser un cementiri.

Hem començat amb el pitjor 5de7 de la temporada i el pitjor que recordo de la nostra història, fins i tot pitjor que el que ens va caure també al Clot un altre any. El tres s'ha anat deformant molt, jo al lateral esquerre de la rengla amb prou feines hi arribava i el segon se'm venia a sobre; era un cinc ballaruc, vellejant, electritzat. Just abans els Bandarres havien descarregat el seu cinc, el primer de la temporada, prou ferm tot i que un pèl lent, i amb mides força bones. Era el món al revés. I és que ens faltava molta gent, si fa no fa com a Moixiganguers, però aquesta vegada en un carrer molt estret, de l'estil de festes de Gràcia, inclinat i claustrofòbic, amb molta xafogor i amenaça de tempesta. A mi no m'agradava gens el que estava veient.

A més, hi faltava el Pau i em tocava fer de baix al quatre amb agulla de després. No teníem la càmera d'ETV i no hem gravat per a Quarta Ronda. La meva càmera de retratar està bruta i feta una ferralla. Realment n'estava fins la polla.

El quatre amb agulla ha anat força bé. Pel camí els Bandarres han fet el seu 2de7, mentre que els Capgrossos, que havien començat amb una torre de vuit força maca, un xic oberta o amb un rengle un pèl endarrere (potser en diuen d'això entregirat), havien desmuntat, al segon peu, el quatre de nou, diuen per Twitter que a causa d'un segon. El cas és que tot plegat anava bastant lent, també com a Igualada, i tot sumat feia que n'estigués fins la polla.

Nosaltres hem plegat amb un quatre de set dels "feixucs", que també ha pujat al segon peu i també força malament de mides, tot i que sembla que no tan malament com a Igualada. Els del Poble Sec han completat la millor actuació de la seva història amb el tres amb agulla, molt bé, i els Capgrossos han fet un tres de vuit molt ferm que només ha patit una mica a la descarrgada per quarts, sembla ser. I tots hem finalitzat amb pilars de cinc. Nosaltres, amb el nou pilar de cinc, el segon que en fem amb aquesta alineació. Al Gall potser en fem dos de simultanis. Els Capgrossos n'han fet cinc o sis, i els del Poble Sec dos, un dels quals ha quedat en intent, mentre que a l'altre l'enxaneta s'ha enredat amb els cabells de la quarta molta estona, fent-lo perillar un colló de mico.

Dono per enllestida la crònica, perquè des que escolto Radiohead i Nirvana m'he reblanit com cotó-fluix i això semblen les cròniques pop dels noranta. Després de deixar pair la crònica una estona, havent passat per la Closca, les coses les he vistes una mica més calmades, i d'això es tracta. No s'ha d'escriure en calent.

Fotos.

Ahir actuàvem a Igualada --per primer cop des que jo hi sóc a la colla-- en motiu del segon aniversari del seu local, Cal Tabola, a la plaça Pius XII, darrere la basílica de Santa Maria, que pel que sembla té un retaule barroc no incinerat pels anarquistes quan tocava. El cas és que la basílica té la façana principal a la plaça del Bruc, mentre que a la de Pius XII li dóna l'esquena amb un mur molt alt que, com el de la Virreina de Gràcia, em recorda els afusellaments d'anarquistes.

I entre tot això, el cas és que feia força calor i malgrat que la plaça era petita i força acollidora, la diada va ser lletja, avorrida i lenta, amb una ambulància fora d'escena durant més de mitja hora després d'una llenya de Margeners. Moment crític de diumenge de juriol al migdia.

Jo havia quedat per anar-hi amb bici però em vaig clapar i va anar-hi sol el Christophe (que s'escriu així tant sí com no, o si més no ell signa així els mails), que va arribar-hi al voltant de les 10. Massa d'hora per a un borratxo com jo, que estava encara dormint la mona.

El cas és que nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Totes les colles vem començar amb un pilar de quatre; el Christophe va estrenar-s'hi, passant de la bici a pujar a la pinya. En primera ronda portàvem el 3de7a, que no n'hem fet gaires enguany comparat amb altres construccions; en general, el 3 va estar molt bé i l'agulla només va patir una mica per segons, que no estava gaire còmode i bellugava molt els peus. Feia una calor insofrible allà dins esclafat entre els baixos i el pilar del mig; quan el vem tenir descarregat l'airet d'istiu semblava brisa alpina.

En segona ronda descarregàvem també sense gaires problemes el 4de7a, amb un pilar molt diferent de l'habitual; de fet, era pràcticament el mateix pilar (Jaume, Jordi, Adal i Gemma) que al primer 4de7a d'aquesta nova era d'èxits de la colla. Aquell segon 4de7a va ser l'any 2008, i en tan poc temps ha canviat tant el nivell casteller de la colla que semblen dos mons diferents.

En fi, per acabar les rondes fèiem el 4de7 «feixuc», nova modalitat de 4de7 que potser ara es posarà de moda, després de l'hegemonia tirànica del 4de7 «lleuger». El 4 es va quadrar força malament i va pujar fet un nyap i obert com una plaça de braus, però en tot cas no va suposar cap maldecap important.

La notícia del dia va ser el pilar del final, un Pde5 amb una aliniació completament nova que té molta importància: almenys que jo sàpiga, és el primer cop que tenim dos pilars de cinc totalment diferents (sense comptar l'aixecat per sota). I això també és importantíssim, ja que no va ser fins la temporada 2009 que no vem tenir un pilar de cinc consolidat, i ara ja en tenim dos més l'aixecat per sota. En això també ha canviat molt la colla.

Per això estava força content ahir, malgrat l'actuació lenta i feixuga i el fet que anàvem força limitats d'efectius i per això havíem de renunciar al 5de7, a banda del 3de7s, que ja ni es contemplava. Al capdavall vem oferir una imatge molt bona, amb castells prou macos i tota la pesca. És curiós que en principi ahir hauríem d'haver vist tres 3de7s però al final no en vem veure cap, i és que el juliol fa estralls en les colles de zona no estrictament tradicional (tot i que no sé si Igualada és zona tradicional perifèrica).

En fi, parlant de les altres colles, els Moixiganguers també tenien baixes crítiques al tronc i a la pinya que els impedien de fer, per exemple, el 3de7s, o provar el 4de8, que encara haurà d'esperar. Els castells, per exemple, els cantava, segons em van dir, un segon titular lesionat, que en tot cas es podria haver posat una camisa per fer-ho, perquè estèticament no era gaire plausible. Van començar amb el 5de7, que estava fatal de mides, amb la rengla a Papiol i la torre molt rebregada i amb força números de fer llenya, que en tot cas van poder salvar. A segona ronda descarregaven el 4de7a, amb un quatre molt ferm i un pilar molt dret en què els de dalt van trigar moltíssim a baixar, per la qual cosa sembla que al final va patir una mica, tot i que jo d'això darrer no me'n vaig adonar. I van plegar amb un 3de7 que no sé a què treia cap, ho voldria haver preguntat però anava una mica atabalat amb el rotllo de Quarta Ronda al final de l'actuació i no ho vaig poder fer. També van plegar amb un pilar de cinc.

I els Margeners, que venien d'haver fet l'actuació que nosaltres hauríem volgut fer a Gràcia (3de7s, 5de7 i 4de7a), ahir a Igualada anaven força curts d'efectius, també (i és que el juliol, ja ho dic, fa estralls), però volien jugar fort i apostaven pel 3de7a per començar, com nosaltres, que en tot cas, de mides molt estranyes sobretot per dalt, molt tancat, va patir una típica despenjada de canalla, que solen ser les pitjors caigudes. L'enxaneta o l'acotxadora va arrossegar tot el pom, que va caure cap a una banda; la resta del tronc queia per l'altre cantó, just davant meu, que estava fent fotos; vaig veure en primera fila com rebotaven en la pinya i queien a terra un parell de castellers, cosa no gaire plausible, tampoc. Sembla ser que la patacada va contusionar un dels nens; nosaltres vem fer el nostre 4de7a i aleshores vem haver d'esperar fins a tres quarts de dues que tornés l'ambulància. Quan va tornar, els Margeners completaven la primera ronda amb un 2de6 molt parat i molt lent; eren les 2 de la tarda i començava a fer molta mandra l'actuació. Els de Guissona van plegar finalment amb 4de6 i 3de6a més un Pde5.

En resum: relativament bona actuació per part nostra, amb moltes novetats als troncs per totes bandes més la gran notícia del pilar de cinc del final; pel que fa als amfitrions, també amb moltes baixes, una actuació que no sé com interpretar, més aviat d'anar fent i sortir del pas; i els Margeners, que no van tenir el dia. Vem arribar a la Closca a dos quarts de quatre ben tocats, vem dinar a partir de les quatre, vem veure els vídeos cap a les cinc llargues i vaig beure uns deu euros de cervesa, per la qual cosa en arribar a casa meva vaig tenir molta feina per poder enviar la nota de premsa. Sergi, torna!

Fotos.

Cargolins: P4, 3d7a, 4d7a, 4d7, Pd5
Moixiganguers: 3P4, 5d7, 4d7a, 3d7, Pd5
Margeners: P4, i3d7a, 2d6, 4d6, 3d6a, Pd5

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.

Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:

Després d'estudiar una estona he pres la bici per baixar a Cornellà, que era la diada de Corpus, que enguany s'escau molt tard perquè és una «festa mòbil» que es fixa segons la Setmana Santa i la Pentecosta, que al seu torn es regeix per les fases de la lluna i tota la pesca. El cas és que ha coincidit amb Sant Joan i amb la temporada castellera ja força avançada.

De manera que les dues colles líders del panorama casteller venien amb alguns castells de nou ja fets, quan és pels volts de Corpus que s'acostuma a estrenar la categoria (enguany les colles vallenques i Capgrossos ja han fet el tres o el quatre de nou). Fins i tot es diu que per la festa major de Terrassa de la setmana vinent els Minyons volen fer un gamma extra (el tres de deu o la torre). Vist, però, el panorama d'avui, espero que regeixi la prudència.

En tot cas, la diada podria haver sigut entretinguda. Els Minyons i els Verds preparaven la mateixa actuació o molt semblant; sembla que potser els malves descartaven el 4de9f, segons m'han dit, i també sembla que totes dues colles anaven una mica justes d'efectius, diguem-ne. Al seu nivell, Cornellà també volia fer la seva millor actuació de la temporada, de moment --la clàssica de 7. Tenia al·licients, la cosa.

Però ha sigut una merda. Han començat els Verds amb el 3de9f, que anava just de soca i que brandava força; l'anaven aturant, però així que han fet l'aleta el tronc s'ha esberlat i la llenya no ha acabat de ser gaire maca; com que hi havia poca pinya, algun casteller de tronc gairebé cau a terra.

La primera llenya ha semblat que permetia que els Minyons els poguessin passar la mà per la cara, i han tirat exactament el mateix castell. El tres s'ha anat aixecant més o menys bé, el folre aconseguia aturar el moviment, amb alguna dificultat, i, en passar l'enxaneta, sembla que s'ha assentat, però poc temps: el trontoll s'ha accentuat en la baixada precipitada i ha acabat saltant pels aires. Llàstima, perquè estava millor que el dels verds.

Vilafranca, aleshores, després del castell de Cornellà, ha provat el 4de8a, descartant els nou pisos. Entretant, però, havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància, que havia marxat amb algú de Terrassa (o potser de Vilafranca). El cas és que l'estructura del quatre ha pujat rebregada i el pilar, estranyament, fins i tot abans que es desembeinés, s'ha sacsejat molt. Així, un cop fora el quatre, descarregant-se el pilar del mig, fortes sotragades successives han acabat vencent la resistència dels castellers, que després d'haver rebut de valent per tot arreu finalment ha rebentat per dalt, cosa també estranya per tal com els qui més patien els estralls eren els de baix.

I mentrestant han muntat la pinya els egarencs, al seu ritme, per repetir el mateix castell que Vilafranca. I si el tres malva havia anat millor que el verd, el quatre amb agulla ha anat molt pitjor: s'ha tancat moltíssim de dalt i no ha aguantat ni la primera aleta. A més, la patacada ha estat també lletja i un minyó s'ha quedat estès per terra, l'ambulància se l'ha hagut d'endur (esperem que no sigui res i que tots estiguin bé)... i s'ha aturat l'actuació molts minuts. I com que feia molta calor, he tocat el dos.

Segons el Twitter, Vilafranca ha acabat amb una torre de vuit folrada, mentre que els Minyons en repetició han fet el 4de8 i en tercera ronda el 2de7. Malgrat això, dels vallesans han descarregat el pilar de sis, que per la setmana vinent ja veurem de quant serà, mentre que els altres es conformaven amb el de cinc.

La reflexió que se'n pot fer, d'això, la resumeix perfectament Vilafranca al seu Twitter: «Avui hem trencat la ratxa de 8 anys amb el 4d8a i de 2 amb el 3d9f, però conservem la de 9 anys i 9 mesos amb els @Minyons». És a dir, un munt d'hòsties, no gens contents, però si més no han guanyat el principal rival, que segueix estant lluny i que no té sort ni quan els podrien «guanyar», sempre posant-ho entre cometes, que ja se sap que els Minyons no competeixen, només rivalitzen. Avui he vist el minyó que ens impartia classes teòriques sobre aquests conceptes un vespre en una festa de Ganàpies. La veritat és que el comentari dels verds també els deixa ben retratats.

I els de Cornellà, que els vaig seguint més o menys de prop, han tornat a mostrar les limitacions que porten arrossegant els darrers temps, malgrat les promeses de l'any passat. Avui han estrenat finalment el tres de set, que m'ha semblat que s'obria; en tot cas, tant el tres com el quatre de segona ronda tenien uns problemes similars: troncs massa veterans, poc rejoveniment, una canalla molt lenta que fa que s'hagin de defensar molt els troncs, que malgrat que es deformin mai no acaben de semblar que hagin de caure bàsicament per l'experiència dels castellers i perquè, si tinguessin una mica més de gent, en un tres i no res començarien a fer coses molt més bèsties. Però són pocs, amb poca pinya i pocs recanvis, i així estan, fent el segon 4de7 després del de Molins i el primer 3. La torre de sis, per la seva banda, que també ha anat lenta, estava tan parada com una roca, però feia una mica la sensació de feixuguesa. Aviam si s'espavilen. Sembla també que tenen problemes amb els pilars i avui han hagut de fer-los de quatre. Com a darrer comentari, només afegir que els verds no es posaven gaire a la pinya dels Castellers de Cornellà, cosa que em sembla una mica lletja.

Per tot plegat: molta calor, molta lentitud i moltes llenyes. Corpus de Sang? Venien ganes de revoltar-se... jo he pres la bici, #indignat, i he acampat a casa meva, que ara m'espera un tal Weinreich.

Algunes fotos.

Ahir mirava d'estudiar una estona, però no estava gaire per la feina. Pensava que era el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar-hi a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però això de diumenge m'ha semblat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és «el nostre castell insígnia», perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és «un castell límit» per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, «que és la bona», segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. Però és millor el vídeo. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat. I també és millor el vídeo.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la traiés he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre (i no sé quines teories del nucli dur), però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som, i el fet que hagin petat de forma més o menys semblant pot indicar també que no és mala sort, sinó que hi ha algun problema estructural. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

En aquest moment és quan parlo de les altres colles. En fi, els graciencs, segons expliquen fonts ganàpies, tenen més o menys un quatre de vuit amb força canvis respecte l'any passat, i així l'han anat fent enguany i ja en porten uns quants. La torre l'han de defensar força més cada cop que la tiren, perquè també tenen sembla ser mig tronc nou, però en general les mides eren bones, tot i el tòpic aquell que estava entregirada i tal. I el seu cinc de set era com el nostre, però el nostre era més maco. I pel que fa als Borinots, doncs feien també el quatre de vuit, una mica bellugat, i el tres de vuit, i un cinc de set, però el nostre també era més maco.

I totes les colles hem acabat amb pilar de cinc.

En resum, que ara tenim dues setmanes sense diada, hem de seguir lluitant els nostres castells i hem d'implicar-nos encara més si volem seguir creixent. Perquè amb il·lusions i bones intencions tothom aniria al gimnàs i deixaria de fumar. Jo, per la meva banda, m'havia fet el bon propòsit de començar a fumar aquest any, i de moment ho estic aconseguint. Tot demana les seves dosis d'esforç i constància, macagundéu.

Fotos.

I aquí sota, el tres a punt de petar:

Ahir celebraven les festes de Can Vidalet. Les havia anat a tastar dissabte a la tarda, que hi feien concerts de rock/metal, però perdia el coneixement a ritme histèric de cerveses i l'última hora ja era un parrac rebregat que s'arrossegava. Així que vaig tornar a casa a les dotze per esperar amb candeletes l'actuació de l'endemà, ahir.

Per sort, els núvols amorosien el migdia; amb puntualitat anglesa, que diuen, començàvem i fèiem molta via i plegàvem a les dues just davant el lloc dels concerts del dia abans. Érem els segons i es donava el cas que la Tècnica ens deixava fer la porra després de l'assaig perquè ni ells no tenien clar què farien perquè faltava molta gent. Bé, jo pensava que faríem tres i quatre i un altre castell de set, però resulta que vem fer cinc i quatre amb agulla i un quatre dels lleugers, cosa que està molt bé. Els castells, en general, malgrat la limitació de camises, van anar molt bé tots, clavant el cinc i el quatre amb agulla, amb pocs problemes destacables, i amb un quatre lleuger fet amb la punta de la polla. Sobre incidències, novetats als troncs, rengles desplaçades uns mil·límetres i altres novetats espectaculars, envieu un email a capdecolla arrova cargolins punt org.

D'altra banda, parlant del cap de colla, ens va tornar a fotre la llauna després d'assaig perquè no podrem aixecar el tres per sota diumenge vinent a Gràcia si seguim sent tan pocs a assaig. Sobre tot això, ja se sap que els qui sempre hi van són els qui sempre han de sentir la mateixa cançó, i sobre el tres per sota, jo espero que el farem a la vila de Gràcia perquè ja toca i ens estem avorrint de fer el cinc de set i el quatre amb agulla cada dia i necessitem emocions noves.

Això sobre nosaltres. Sobre les altres dues colles, la veritat és que no tinc gaires ganes de parlar-ne, però ho faré perquè així tinc més visites al bloch de gent d'altres zones del país, cosa que me la posa dura. Els de Figueres tots els coneixeu, són els llampats per la tramuntana surrealista i si més no a mi em van sorprendre a casa seva fa unes setmanes amb un tres i quatre de set molt ferms i un intent de quatre amb agulla relativament matiner per a una colla que havia tingut força problemes recents fa poc. I així venien a Esplugues a repetir tres i quatre, que com també és costum no vaig mirar gaire perquè tornava a estar atabalat amb twitters i blackberries i collonades vàries. En general, van anar força bé i força segurs, una mica lents i una mica feixucs, i amb molt poca pinya pròpia i quatre vents nostres al seu quatre de set. En primera ronda havien fet el 4de6a, que qualsevol crònica diria que era en vistes a fer-lo pujar un pis més.

I els Tirallongues de Manresa eren els tercers en l'ordre d'actuació i feien castells de sis una mica lletjots però tant se val. En pilars, nosaltres fèiem el de cinc, els de Figueres també amb un segon molt dret i recte, mentre que els de Manresa en desmuntaven el primer per una nena que no volia pujar i el repetien i descarregaven després amb una enxaneta molt més gran.

Això va ser la diada castellera a grosso modo. Els de Figueres van venir amb nosaltres a la closca a fotre'ns mongetes i botifarra; jo passava abans per casa per actualitzar la pàgina i fer altres coses i aprofitava per menjar per dinar el sopar de la nit abans. I així tornava a la closca, sentíem els càntics xardorosos dels de Figueres, bevíem, vèiem els castells, etcètera, i acabàvem jugant alguns a pòker, però jo ja anava força torrat i vaig tirar-me al llit, sense sopar, un altre dia.

[Vull afegir que els músics van tocar, per primer cop que jo recordi, per a una altra colla, capgirant el que fins ara fa molt poc ens havia passat a nosaltres. I és que si just fa un any, a la Creu Alta de Sabadell --uns Saballuts que d'altra banda diumenge feien 3 i 4de8 més 2de7 de forma magistral-- s'estrenaven dues gralleres, just dotze mesos més tard ja són capaços de tocar per a les altres colles. Així i tot, encara han d'anar polint el repertori i tota la pesca, però en un sol any el salt ha estat tan abismal que no semblem la mateixa colla.]

Fotos (aviat més)

No tinc gens de ganes de redactar aquesta crònica, però ho faré igualment perquè feina feta no fa destorb. No espereu trobar-hi, doncs, alta literatura ni comentaris punyents i corprenedors, sinó més aviat una merda enganxada d'un pal.

Granollers és un lloc bonic i té una església amb heures i una plaça Porxada plena d'acampats indignats. Tenia, avui també, uns núvols negres de tempesta de collons. Però això és una cosa que només Zeus disposa. Així i tot, avui també ens ha estat benigne i no ens ha plogut. Alabat sia Zeus, i Pal·las i Pan i Afrodita i Dionís també.

Jo hi anava deshidratat com una pansa al Sàhara i m'amorrava a una ampolla d'aigua que deixava a mitges d'un sol glop. Començàvem amb el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Seguíem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, i hi tornava a entrar de baix: la pinya estava molt més compacta que la del dia abans, cosa que afegida a l'experiència de dissabte (és que feia molt de temps que no assajava de baix un quatre amb agulla), em deixava més tranquil i amb més bona posició, però no hem vingut aquí a parlar de mi mateix. Acabàvem amb el 3de7a, que no sé com va anar, crec que molt bé. El Jordi va fer girar el pilar del mig. Gran domini sobre la gamma alta de set, necessitem fer ja el tres per sota i seguir pensant en objectius més elevats per no quedar-nos aturats. Perquè com digué el president Pujol, «si queda quieta, cau».

En pilars fèiem el de cinc aixecat per sota, només un, però a la darrera aixecada, gairebé a punt de ser carregat, s'entrebancava i queia. Primera llenya de la temporada. Granollers, poble malastruc, sempre ens tira algun castell aixecat per sota. Després dels pilars de Marrecs i Xics, repetíem, amb dos collons, el de cinc per sota, reeixint-hi completament i amb l'aplaudiment de la plaça. Aquest moment, i el del pilar del tres amb agulla, almenys a mi em va omplir de satisfacció. Som ara per ara una colla molt potent en el registre de set. I hem de seguir avançant. D'altra banda, vull tornar a remarcar el paper dels músics, que sonaven com un exèrcit o com una orquestra simfònica.

Avui anava a tot arreu amb la meva càmera de fotos i la Blackberry del Pau i parava una mica boig. Molt d'estrès amb la tonteria, però és una cosa que m'agrada i acabaré amb un smartphone o com se digui ben aviat. Algú de Marrecs piulava les rondes senceres, i així jo podia centrar-me només en els nostres castells, adjuntant-hi la foto. Molt bé. Aviam si l'Erik apareix i m'allibera d'aquest estrès.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Xics de Granollers van estrenar, enguany, el 4de7a i el 5de7; en general, van anar una mica desmanegats amb mides estranyes i un pèl lents, però també en general van anar bé sense gaires perills. A tercera ronda, un simple 4de7 que marcava la diferència amb nosaltres: i és que una mica de competitivitat i la satisfacció de fer millor actuació que una colla de vuit a casa seva, no tenen preu.

Marrecs de Salt feien 3de7, 4de7a, 4de7, que com que no m'he apuntat no recordo gaire com van anar. Sé que van tenir problemes interessants en algun dels castells, segurament el 4de7a; recordo que les mides eren molt dolentes, que es va haver de defensar força, etc. Però entre les nostres pinyes, el Twitter, la càmera de fotos i altres històries, no estava gaire per la feina. O sigui que podeu mirar les fotos i deixar-me estar.

Just acabada l'actuació, cinc minuts més tard, començava la pluja. Ha estat un cap de setmana molt casteller en què no he estudiat gens ni mica i en què m'ho he passat molt bé. I és que cada dia m'agraden més els castells, cosa que semblava impossible. Alabat sia Zeus que l'ègida porta.

Els intrèpids ciclistes arribàrem a la bella plaça de l'Ajuntament de Molins de Rei uns vint minuts més tard de l'hora de concentració, però la cercavila cap a l'església industrial de Molins va endarrerir-se uns minuts una mica llargs per al meu estat d'ànim més aviat ressacós. Així i tot, els daus ja havien estat llençats: entrava de baix al quatre amb agulla, castell traumàtic en el meu bagatge. Però aquí no he vingut a parlar de mi mateix.

L'actuació, si més no, va anar força rodada i ràpida. Nosaltres érem segons en l'ordre d'actuació, després de la Jove de l'Hospitalet i dels absents Castellers de Sant Feliu, que sembla que tornen però que no està del tot clar com estan (notícies contradictòries i la meva intuïció m'emmenen, de moment, a la circumspecció).

La cercavila es dividia en tres branques, a l'estil vallenc una mica, i nosaltres havíem de pujar unes escales amb la bici a l'espatlla, etcètera. L'entrada a plaça, amb un pilar de quatre aixecat per sota i caminat, de poc no es fot l'hòstia contra un cable. Uns veïns simpàtics, a la finestra de davant l'església prismàtica a l'estil d'un búnker, estenien una banderola: «Dios», que, per qui mai no l'hagi vist, és un ens fantàstic amb poders sobrehumans atribuïts i triple personalitat: doble antropomòrfica i animal, a més de metafísica abstracta.

Com que alguns feien tard, per exemple un de l'equip de pinyes, vam començar amb el quatre de set, amb segons habituals i quarts i quints del 4de8, que va prenent forma a poc a poc. Diria que va anar bé en general.

Suposem que algú d'alguna colla devia pensar que anàvem fluixos! No! Cornellà i Matossers van fer 3 i 4de7, respectivament, cosa que donava un pèl d'emoció a l'actuació. Jo sóc partidari d'una mica de competitivitat, però és difícil en la situació actual del Baix.

A segona ronda provàvem el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Acabàvem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, tot i que jo vaig notar la pinya molt flonja per la meva banda, cosa que em va fer patir més del que m'hagués agradat, també amb la paranoia del quatre amb agulla. En pilars, dos de 5, un dels quals aixecat per sota, amb l'Aleix, a la descarregada, defensant una rebregada molt lletja cap enrere, que va merèixer l'aplaudiment unànime de la plaça. És el segon cop que fem dos pilars de cinc simultanis, era la cirereta del pastís.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Matossers van descarregar el primer 4de7 de la temporada. Segons tinc entès, volen sovintejar-los més enguany i mirar d'apuntar als castells amb agulla. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Aquest quatre, tenint en compte aquestes circumstàncies, malgrat una mica desmanegat, es va mostrar molt sòlid i va demostrar que hi han estat treballant de valent i que, per tant, les coses els han d'anar bé en el futur.

Pel que fa als companys de Cornellà, van fer el 3de7 enorme i una mica lent amb les limitacions que m'han anat explicant aquesta temporada. Segueixo dient que és una llàstima que una colla que semblava que ressorgia hagi tingut tantes baixes de tronc i pinya i que hagin de recomençar la feina que havien iniciat l'any passat.

La Jove de l'Hospitalet portava castells de sis de la gamma alta, fets sense gaires maldecaps. Demanant al meu contacte habitual sobre com tenen el pati, resulta que havien descartat el 4de7 perquè tenen molta dependència de persones concretes que de vegades no poden aparèixer (i perquè, al capdavall, són poquets). I un cas molt a part són els de Castelldefels, que com que no tinc gaires ganes de fer sang, diré només que van oferir una imatge lamentable, amb un 3de6 amb aconxaneta i amb dos intents desmuntats de 3de6a (amb aconxaneta també?), el segon dels quals totalment deformat que no va petar potser per la invocació al «Dios» del veí del començament.

I això va ser la història. Els de Quarta Ronda entrevistaven caps de colla i demanaven sobre el David Miret. Jo aprenia a fer anar la Blackberry i piulava els castells de les rondes amb les fotos dels nostres castells. Els núvols ens sotjaven però no descarregaven, potser també per l'esguard atent d'aquell «Dios» de cella ferrenya a voltes, mes afable altres camins. Ens fèiem una foto de família en què jo quedava a fora per fer-la, però tots m'hi reclamaven a l'uníson, cosa que em va fer força gràcia. Enfilàvem a un parc a sopar i després a fer una mica de festa a un local autogestionat on, a la una, de castellers només quedàvem gent d'Esplugues (ni un de Matossers ni de la resta, quina cosa...). I vaig acabar amb el Tarrés a Sant Just fins a les 3, fotent-nos gintònics fins al cul.

I això va ser tot. Voldria valorar una mica tot plegat, però em fa molta mandra i demà tinc un examen. Només valoraré el tema dels músics, que van tocar com un exèrcit o una orquestra simfònica, i que comencen a fer molt de goig. El nou tabaler, el Dani, ha estat un fitxatge espectacular. I que «Dios» sigui amb vosaltres --i amb el vostre esperit. Amén.

XVII Trobada del Baix

Jove L'H: Pde4, 2de6, 3de6, 3de6a, Pde4.
Cargolins: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de7, 4de7a, Pde5, Pde5s
Castelldefels: Pde4, 3de6 aconxaneta, id3de6a, id3de6a, Pde4
Cornellà: Pde4, Pde4cam, 3de7, 5de6, 4de6, Pde4sota.
Matossers: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de6, 2de6, vano de 5.

Fotos.

Ahir era l'assaig famós «Porta un amic», que hi havia el clàssic dubte de si funcionaria o no però que va ser un èxit. Vam fer proves molt potents i teníem més pinya a l'assaig que no pas avui a plaça amb Sant Cugat sumat. Avui alguns dels nous dels d'ahir hi eren, però tampoc no era la idea que vinguessin, sinó tenir-los fitxats i tal. La prova del quatre de vuit ens va trempar moltíssim, i el tres de set per sota va anar molt bé i en general estàvem tots flipant.

Avui tocava anar a Sant Cugat. Havia dormit molt poc, menys de tres hores, i així i tot no estava massa cansat, la becaina de mitja hora m'ha reconstruït de cap i de nou, així que he pogut perpetrar la meva idea: anar amb bici a l'actuació. Bé, no és gaire cosa, tot i que ho he fet en hora i quart (aplaudiments). L'any passat recordo que vaig trigar gairebé dues hores, vaig perdre'm i no vaig donar-hi tanta canya. I segueixo pensant que convisc amb una colla de mariques que els hi fa por una miqueta de tonificació ciclista.

Quan feia els darrers metres al voltant del Pi d'en Xandri, començava a plovisquejar un xic. Llamps i trons amenaçaven: pel maig cada dia un raig. L'actuació ha començat un quart d'hora tard amb un pilar de quatre per colla, i aleshores ha estat el torn dels autoanomenats Gausacs, denominació si més no curiosa. Els verds han començat amb una torre de set, la quarta o cinquena de l'any, que s'ha mostrat molt sòlida tot i que un pèl lenta i tal. Han seguit amb el cinc de set, que diria que no ha estat tan maco com el nostre, i han plegat amb un quatre de set amb agulla molt rebregat que ha estat al caire de l'abisme. No han fet pilars per la pluja.

Bé, nosaltres fèiem el tercer cinc de set de la temporada, un altre cop fora de casa, un dissabte tarda amb risc de tempesta, no està pas malament. Havent vist el vídeo, en general estava maquíssim i molt sòlid, és un castell que tenim apamadíssim, com també vaig dir a la crònica de Sant Cugat de l'any passat. Aquell va ser reputat com el millor de tots els cincs de set que havíem fet fins aleshores; el d'avui també estava molt bé, fora d'algun desencaix mínim.

A segona ronda tiràvem el quatre de set amb agulla, que la veritat és que no sé com cony ha anat, malgrat haver-ne vist el vídeo. Quan els castells van bé és avorrit comentar-los perquè no hi ha res a criticar.

L'Arita quadrava el quatre de set dels «lleugers» quan la pluja s'ha espesseït. Núvols negres es congriaven. S'ensumava un quatre procel·lós. Llamps i trons, Zeus enfellonit. El Rai, per tant, ha ordenat desmuntar la pinya. Hem esperat cinc minuts però la pluja ha esdevingut xàfec i hem enfilat cap als cotxes... m'han colat la bici en un cotxe i cap a la Closca a veure els vídeos, a fer una Coca-Cola, etc.

I ara què? Estic molt cansat però sembla que ha deixat de ploure. Potser em passo per les Tres Esplugues aviam si fan els concerts, i potser pel Casal de Joves de Sant Just, aviam si fan la Jam Session. O potser no. M'hauria de dutxar.

Fotos.

Figueres és la vila amb la «fortalesa més gran d'Europa», el castell de Sant Ferran, mentre que els Castellers d'Esplugues som la colla que fa els castells més grans del món. Diuen també que Figueres alberga la paret més culpable del planeta, la del lleig Museu de l'Empordà, en el lloc on hi havia un edifici modernista enderrocat i un quadre d'Àngels Santos que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico» i que ara està al Prado, em penso. He fet una mica de turisme literari via Els jugadors de Whist (les normes del whist són les de la botifarra) i m'he plantat a la plaça un quart d'hora abans, i he fet un cafè.

La cercavila ha arribat des de l'Escorxador a toc de tabals i ruflet de gralles i les colles han anat prenent posicions davant l'Ajuntament, al balcó del qual hi havia, per meravella de tothom, l'alcalde alcaldable, que com era de preveure ha marxat acabada la primera ronda després, però, que els Castellers de Figueres aturessin l'actuació per fer un pilar al balcó i estendre la bandera amb l'escut de la capital empordanesa. Ens ho miràvem els cargolins de cua d'ull i ho blasmàvem sense gaires miraments, malgrat que en això de llepar el cul als consistoris tothom tingui la llengua bruta. L'aturada, però, no ha obstat perquè féssim l'actuació més ràpida de la història: en poc més d'una hora, amb una llenya inclosa, hem enllestit les tres colles, i a quarts de tres ja havíem dinat.

Bé doncs, al principi de tot fou el pilar caminat de totes tres colles, i tots foren gaubats i les gralles sonaren bé i tothom en fou encara més gaubat. En aquest fragment de crònica havia inclòs unes consideracions sobre els músics, però crec que ja no cal dir res que no hagi estat dit ja en persona i reiterat fins a l'atipament existencial. En tot cas, hi tornarem.

Nosaltres érem els segons en l'ordre d'actuació; el programa era ambiciós tenint en compte l'alçada de la temporada on som i els cent quaranta quilòmetres de distància i tota la pesca. Començàvem amb el segon cinc de set de la temporada, que ha pujat molt ferm però una mica lent i, segons relaten els informadors, amb la torre separada del tres; l'enxaneta, a més, per problemes diguem-ne tècnics poc venir poc a assaig i el cas és que li ha costat déu i ajuda passar del pom del tres al de la torre. Això ha creat dubtes al cinc, que ha calgut defensar-lo una estona, i també ha precipitat uns moments de «dimensió desconeguda», allò que sembla que es fa una llosa de silenci sepulcral i no saps ben bé en quina realitat habites. Però, en ser descarregat el monstre, tothom ha estat fort gaubat i amb profús rigolatge.

A segona ronda era el torn del tres de set amb agulla, sembla que també el segon de l'any, i sembla que en aquesta ocasió la pinya estava força desmanegada i el baix de l'agulla molt descentrat i girat. Tot plegat ha fet que anés una mica bellugat, però res de l'altre món, mentre que el segon havia de corregir la seva posició per encarar-se a la rengla, i apa.

Per acabar, el 4de7a, que ha anat molt millor de mides i tempo que els anteriors, malgrat que a la meva posició un dels baixos del quatre semblava que s'enfonsava (tot i que ell ho negava) i em feia parar menys atenció de la necessària al pilar del mig. I tot plegat, de puta mare.

De puta mare, doncs: avui no estàvem a la zona tradicional però hem tornat a deixar la imatge de la colla molt bé i molt potent lluny de casa i tota la pesca, i ara aquí feia unes altres consideracions sobre la feina dels últims cinc o sis anys i tot això però suposo que no cal perquè és vox populi. En fi, fèiem un vano de cinc per plegar, que fèiem saludar i tot, una floritura que sempre em fa una mica de por perquè sempre em sembla que tenim poca pinya i que el pilar es pot trencar en qualsevol moment, però no, fet amb molta tranquil·litat.

Per la seva banda, els Castellers de Figueres descarregaven amb moltíssima facilitat el tres i quatre de set, amb el pare de la Sílvia de cap d'una colla que respecte l'any passat trobo que han millorat molt substancialment. Demanant-ne el secret, m'han contestat que és a causa «del treball i més treball» o una cosa per l'estil. En el seu programa entrava també el 4de7a si els dos primers anaven bé, i com que han anat impecables finalment el tercer castell de set ha caigut. Segons la meva dissortada memòria recorda, el quatre va anar prenent mides estranyes per dalt, però una terça la va perdre del tot i va intentar aguantar totalment ajupida fins que no va poder més i va saltar pels aires, cap a dins del castell; els quarts i la resta, doncs, queia a plom sobre la pinya, malgrat que no hi va haver gaires contusions, i malgrat que el meu pare va rebre, per un sol dia que ve a fer castells: no sap ensumar-se quan hi pot haver perill de llenya i per tant no es protegeix més en aquesta mena de circumstàncies. També val a dir que ni l'Andro ni el Quique van rebre; el seu imant de llenyes ha fallat per primer cop. En repetició feien el pilar de cinc com un castell normal, i jo diria que a pilars repetien el pilar de cinc, però potser van fer-ne un de quatre.

Finalment, els Xics de Granollers descarregaven 2de6, 4de7, 5de6 i Pde5, i sembla que van a poc a poc renovant troncs i pom de dalt i que, al final de temporada, tornaran a fer el quatre de vuit, cosa que a la nostra colla, comentant-ho, tocava una mica la polla, i ens esperonava una mica més a intentar-ho. Des de Xics em deien que anem molt bé i que hem de provar-lo aquest any per collons, i sembla que ja tenim el destí escrit, que ens perseguirà com a les tragèdies gregues.

En fi, divendres a l'assaig havíem fet el quatre de set net fins a dosos i amb acotxador i enxaneta pujant per terços o quarts, i si seguim així segur que ho farem. I aquí havia escrit unes consideracions més o menys tendres i engrescadores, però no és el cas de publicar-les. Vam tornar a Esplugues després de dinar mongetes amb botifarra al pàrquing d'un Mercadona de Figueres (la plaça porxada devia ser impossible), vem fer el cafè, l'autocar ens va portar a la Closca pel camí més llarg que va trobar mentre la canalla cantava «Som els Cargolins, i farem el quatre de vuit!», vem veure el vídeo dels castells... Un vídeo fet amb la càmera de la tele d'Esplugues, el programa va engegant i s'emetrà a final de mes.

I a tot això, ni estudio ni estudiaré mai, i ja veurem si acabaré la carrera.

Fotos.

Encara em passo per les diades universitàries i casualment durant aquest dijous i divendres eren les dels Ganàpies de la UAB i la dels AZU. La coincidència miraculosa en una mateixa setmana és una cosa extraordinària molt infreqüent que, fins on jo sé, no ha sigut, ni de bon tros, fortuïta, i que ha aixecat, en conseqüència, una certa polseguera que jo, molt assenyadament, em cuidaré prou de tornar a alçar.

El cas és que dijous, després d'una visita al centre de Barcelona, una ciutat contaminada, sorollosa i bruta, prenia el tren cap al Campus d'Excel·lència Internacional de la Universitat Autònoma de Barcelona, una universitat bastida durant el franquisme damunt unes terres ermes pantanoses voltades de polígons industrials i autopistes.

Quan arribava a la Plaça dita Cívica, els Ganàpies començaven el torneig de botifarra, però jo passava per la biblioteca i feia uns tràmits de final de carrera i tota la pesca. I a les dues ben tocades m'hi tornava a plantar, ja ben peixat, i em disposava a gaudir del primer tres de set descarregat d'aquesta colla d'eixelebrats. El tres va pujar amb força bones mides però, mentre es coronava, la rengla sembla que s'obria i tot el tres trontollava molt fins que no van baixar els dosos; tot plegat, però, sense gaire perill imminent: un tres vellejat i defensat en conseqüència, amb mides més que passables, el primer descarregat després de dos de carregats consecutius a la mateixa plaça els dos anys anteriors, uns anys en què havíem comptat amb la pinya dels Arreplegats que, enguany, en el mateix moment, estaven assajant a la no herba d'Empresarials el tres de vuit amb folre de l'endemà. Quan baixaven quarts i terços, el segon de la rengla es deixava anar i aplaudia com un boig, molt estil vallenc tot plegat.

A segona ronda els Ganàpies desmuntaven el quatre de set amb l'acotxadora ja col·locada; les mides es perdien ràpidament i la llenya es flairava imminent. En repetició hi tornaven i el descarregaven amb algun problema per dalt, em sembla recordar, força tancat i bellugat, però bé. I aleshores havia de fer cap a la feina.

Hi eren també els Xoriguers, que m'informaven que també estaven com emprenyats amb Ganàpies, no ho sé ben bé i callo, els quals feien castells de sis més o menys bé. Com que només érem dues colles que féssim castells allò que se'n pot dir normals --si és que això dels universitaris pot cosiderar-se dins de qualsevol concepte de normalitat--, la cosa feia força via. Ens acompanyaven també els Emboirats de Vic, que em diuen que no són tan esbojarrats com els que vaig conèixer quan era ganàpia actiu, els Passerells de Mataró, els Pataquers de la Rovira i Virgili i una mostra de Marracos, que tenien festa d'Agrònoms al vespre a Lleida.

Fotos de la diada de Ganàpies.

FESTA DE LA FIB - AZU

L'endemà, però, era el dia aquell que es veuen les grans baluernes i que criden castellers de totes les colles convencionals i no convencionals, etcètera. Jo ja he donat el meu parer per moltes bandes sobre el sistema d'engrescar la colla que tenen els Arreplegats, i també la meva retorta opinió sobre això de folrar el que no toca, i sé que tinc molt pocs partidaris i realment tant se me'n fot. Ara bé, si bé és cert que el sistema els ha anat funcionant molt bé als AZU, m'ha semblat percebre que aquest divendres eren menys camises (potser només percepció), amb menys caques seques (tot plegat molt subjectiu) i que, en general, han desvetllat menys expectatives que quan van anunciar el famós quatre de vuit sense folre. En fi, aquell dia potser em van convèncer d'alguna cosa, alguna cosa que ahir, per molt que haguessin fet l'aleta al tres amb folre, no haurien aconseguit fer-me creure.

En fi, m'estic embolicant i mesurant molt les paraules perquè si algun dels verds llegeix aquesta merda no em tiri els plats pel cap, tot i que em penso que no hi ha res a fer i que ja he parlat més del compte.

Els AZU començaven amb el quatre de set amb agulla, que es tancava molt per quarts i que jo realment veia perillar, però que van defensar força bé. Per alguna raó desconeguda per mi, l'enxaneta habitual dels pilars i de tot arreu no va fer d'enxaneta ni aquí ni al cinc de set de després. A segona ronda provaven el tres de de vuit amb folre, la gran baluerna del 2011. Al segon peu, pujava amb la rengla que s'anava obrint per baix, per l'encaix amb un folre que, què voleu que us digui, no acabava d'aturar el moviment. Semblava que es controlava el bellugueig, però en col·locar-se l'acotxadora i amb l'enxaneta habitual d'altres temporades per quints, el folre esdevenia flam, l'estructura es rebregava per tot arreu i es plegava en una llenya plàcida sense lesionats. Em deia el company d'Esplugues que havia petat per dalt, però després d'haver vist el vídeo que han penjat els verds, em refermo en la teoria que va ser conseqüència del folre i sobretot de la rengla.

Després d'això, estabornits pel cop, seguien amb el tres de set i van acabar amb el cinc de set, que va ser una puta roca i en el qual es va estrenar la Cèlia, una altra cargolina que deixem anar pel món arreplegat i que ara ens farà patir cada cop que els verds aquests proposin la seva gran baluerna de torn.

Pel que m'han dit, van caure en el pilar de cinc, ja totalment desgastats per la batalla. Per la seva banda, els Ganàpies només feien el tres de sis, amb un sol cordó de pinya (a mi m'hi posaven de primeres laterals sense que hagi passat per l'assaig en tot l'any) i amb un cinc de cinc net i un altre castell net, un quatre de cinc em penso. Aquests dos dies he reviscut les pinyes desgavellades dels Ganàpies i les bogeries de l'estil d'orientar la rengla del tres amb l'únic criteri d'encarar-la al bar més proper --un bar que no tenia cervesa, per cert. Mentre els AZU feien el cinc de set, els quatre ganàpies que quedaven s'ho miraven a l'ombra de l'edifici de l'aulari. I és que, si dijous els verds no hi havien anat, els blaus semblava que divendres, pràcticament, no hi fossin. I m'estalvio l'opinió cap a un cantó i cap a un altre, perquè de fet estic fora de tot aquest xou i no en sé de la missa la meitat. D'altra banda, feia força calor sota el sol, una calor que a la pinya era escanyant i que era culpa, invariablement, dels Arreplegats.

Hi havien també els Xoriguers, amb castells de sis, els Emboirats, els Passerells, els Marracos amb camisa, i crec que no hi eren els Pataquers.

Jo havia estudiat en aquell aulari que feia ombra als quatre ganàpies, a l'esquerra del tot, on fan Telecos. M'hi vaig passejar un any, sense estudiar gens perquè no m'agradava gens el que feia i perquè no estava fet per mi. Si, per contra, m'hagués agradat, i si hagués conegut aleshores els castellers que volten pels campus de la Ciutat Comtal, m'hi podria haver ajuntat i ara, tot això, potser ho escriuria des de la perspectiva d'una caca seca. Però aquesta història possible em resulta impossible, i al capdavall l'única perspectiva que m'escau és la d'un ganapiot outsider i excèntric, que vénen a ser sinònims.

Fotos de la Festa de la FIB.

Cap de setmana força casteller. Dissabte passava per la Vigília de la Jordiada dels Castellers de Cornellà i parlava una estona amb ells, m'enfaixava i els ajudava a fer els seus castells. Estan engegant un nou procés de renovació després de la renovació que semblava que engegava ja l'any passat; esperem que els hi vagi bé i remuntin aviat.

Parlava ahir també amb una noia de la Jove de l'Hospitalet i m'explicava una mica el panorama. Avui volien fer, amb els Minyons a l'Ajuntament de l'Hospi, el quatre de set, de forma molt matinera per tal com l'any passat els havien estrenat ja a final de l'any. L'han desmuntat, segons m'indiquen les fonts cibernàutiques.

I pel que fa a Esplugues, lloc d'inici i arribada del periple comarcal, els fats ens indicaven que havíem d'anar a Sitges. La crònica a Lamalla ja està penjada, així que només comentaré allò que no hi he escrit perquè no tocava escriure-ho-hi. Ho faré potser com el Xavier Bosch les seves cròniques futbolístiques, amb punts numerats.

1. Actuàvem a zona tradicional amb dues colles molt importants per història i castells. Havíem d'estar a l'alçada i hi hem estat a nivell casteller.

2. El que no ha estat a l'alçada, i que ha creat polèmica extracargolina, han estat les nostres gralles. Deia que ja anaven soles, però necessiten encara molta confiança i assaig perquè la imatge d'avui ha estat, diguem-ne, poc gratificant, sobretot al costat de les altres colles, que són, sobretot els de Sitges, d'allò millor que hi ha pel món casteller. No vull carregar-me-les, només dir que si encara no tenen prou confiança, que s'esperin i busquin ajuda, perquè no podem anar així per les places. Tot el meu suport per les gralleres, que s'ho estan currant moltíssim.

3. Ha estat la millor actuació del que portem de temporada i és el millor inici que hem fet mai. Ja hem descarregat tots els castells de set fins al cinc de set i només ens queda la torre i el tres per sota, dos castells que ja són una altra història.

4. Avui hi ha hagut moltes novetats als troncs, amb la Lídia per exemple estrenant-se a un castell de set amb nosaltres i amb el quatre de set amb què hem plegat, sense els terços habituals i amb els quints hipotètics d'un quatre de vuit.

5. Hem fet girar el pilar de cinc i hem fet caminar el pilar de quatre d'entrada sense haver-lo assajat des de fa força temps, segurament des d'abans de Valls.

6. No sé com es planteja el futur proper, però amb el que ens queda per fer de set i el quatre de vuit més o menys encara tot boirós, potser és difícil motivar la parròquia per a les pròximes actuacions, dues de consecutives les dues setmanes vinents i a fora de casa.

7. Vaig numerant per numerar i de forma desordenada. Molt bonic el local de la Jove de Sitges, tot un Palau reial d'un Rei Moro. Molt bonica la vila, que no coneixia gaire fora del passeig marítim. I molt bé el dinar que ens han ofert, malgrat que anava massa racionat al començament i després la gent anava repetint.

8. Pel que fa a les altres colles, van sumant a poc a poc, cadascuna al seu ritme, i sembla que van per bon camí. Especialment Sitges, que els he vist molt més segurs que l'any passat, tot i que potser era perquè jugaven a casa.

9. Curiosa la combinació de Sant Jordi, Dia de la Mare i Dia del Treballador, tot per qüestions d'atzar i de Setmana Santa tocatardana.

10. I per cert, el cap de colla ha encertat la seva pròpia porra. #etfelicitofill

Doncs apa, que ja me n'he cansat. Fotos.

Colla Jove de Sitges: P4cam, 4d7, 4d7a, 3d7, 3 P4 simultanis
Castellers de Sants: P4cam, 4d8, 5d7, 3d7, vano de 5
Castellers d'Esplugues: P4cam, 5d7, 4d7a, 4d7, P5

Ahir debutàvem a casa aquest 2011, una temporada que sembla que segueix la inèrcia de les anteriors. Caldrà veure fins on podem anar creixent, de moment les coses segueixen anant millor, malgrat el desànim manifest de gent de la tècnica, que voldria que fóssim cent cinquanta a assaig per poder tenir el quatre de vuit per juny. En fi, és qüestió d'anar aprofitant aquesta embranzida, perquè mai se sap ben bé d'on ve ni quan es pot aturar.

Ara em podria posar a filosofar, però tinc moltíssima ressaca, una ressaca horrible, i no estic per aquestes subtileses.

Així que repassaré per sobre els castells que vem fer, perquè no puc fer gaire cosa més. Actuàvem al Brillas amb els Moixiganguers i Poble Sec, dues colles que també estan creixent moltíssim, cadascuna a un pas una mica diferent. Els d'Igualada sempre han estat una mica per sobre de nosaltres, i així, quan ells feien castells de set i mig, nosaltres fèiem els bàsics de set, i ara que estem per la part alta dels castells de set, ells han estrenat el quatre de vuit la temporada passada. Per la seva banda, els del Poble Sec amb prou feines feien castells de set fa tres anys, i la temporada passada ja han descarregat els castells amb agulla i el cinc de set. Nosaltres estem just al mig de les dues colles.

Hi ha gent que diu que no ens hem de mirar altres colles, que nosaltres tenim una filosofia pròpia envejada per altra gent, etcètera. Jo sempre he estat partidari de mirar què fa altra gent i comparar-ho amb el que fem aquí, per veure si en podem aprendre, etcètera, i segurament em ve d'haver passat per Ganàpies. Com que molta gent jove ha passat per Arreplegats i té molts contactes amb altres colles, això sembla que ha modificat força la forma de fer de la colla. En fi, havia dit que no em posaria a filosofar, així que em deixo estar la meva opinió per una altra avinentesa.

El cas és que començàvem amb un pilar de quatre de dol per la mort del pare d'un membre de la colla: es va fer un gran silenci trencat per un gran aplaudiment en fer l'aleta que va ser força emocionant. Al pilar hi pujava la Lídia, que jo diria que s'hi estrenava. En primera ronda fèiem el 4de7, que costa més de quadrar que no el 3de7, i que ens va anar molt bé, molt quiet. En segona ronda fèiem, per sorpresa de la colla i després del que sembla una reunió d'urgència de la Tècnica aquell mateix matí, el 4de7a, que no estava a la porra que el mateix cap de colla havia pronosticat divendres en acabar l'assaig. És a dir, que com l'any passat, la Tècnica no sembla que tingui gaire clar el programa fins cinc minuts abans de l'actuació, cosa que pot ser molt divertida si han d'anunciar els castells del diumenge després d'assaig.

En fi, el quatre amb agulla va anar realment molt bé, malgrat no haver-lo assajat gaire, molt ràpid i força ben quadrat, cosa que ens donava moltíssima confiança i que, al cap i a la fi, representa una nova fita, a la segona diada ja estem amb castells de set i mig sense cap problema, com si no ens haguéssim aturat a l'hivern i seguíssim igual que com vem acabar la temporada passada.

En tercera ronda fèiem el 3de7a, que era el que estava en el programa. A l'assaig les pinyes havien anat força desmanegades i a plaça s'han reproduït els desarranjaments. El tres s'ha bastit més o menys bé, però el pilar ha brandat moltíssim i el Jordi, el segon, l'ha hagut de lluitar moltíssim. En salvar-lo, tota la plaça ha aplaudit, cosa que també ens ha donat moltíssima confiança: hem sortit de plaça molt trempats i contents per l'actuació i amb moltes ganes de tornar-hi per seguir creixent.

Hem plegat amb el pilar de cinc, que en aquest cas no ha patit gaire, i d'aquí hem enfilat cap a la closca a comentar la jugada. Quan ja tancaven el bar, m'han portat a jugar a la botifarra a l'Espluga Viva, on vem acabar molt tard i jo força borratxo. Diria que no vaig guanyar cap partida.

En fi, molt bona diada, amb força gent nova, que ens dóna més energies per seguir enfilant amunt. De les altres dues colles, Moixiganguers descarregaven tres i quatre de set i els del Poble Sec castells de sis, força limitats per les vacances de Setmana Santa.

Fotos.

Diada de Sant Jordi a Esplugues
Castellers d'Esplugues: Pde4 dol, 4de7, 4de7a, 3de7a, Pde5
Castellers del Poble Sec: Pde4, 3de6, 3de6a, 4de6a, Pde5
Moixiganguers d'Igualada: 2Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, Pde5

Ha començat la temporada, per fi. Ha coincidit amb l'inici esclatant de la primavera, que m'ha torrat avui a plaça. A tot Barcelona avui hi havia allò del dret a decidir, que veurem quina participació tindrà. En aquest punt, els Castellers de Sants han donat suport actiu de diverses maneres a la consulta, cosa que la nostra colla difícilment faria en aquest grau de compromís. Igualment, altres colles despleguen estelades sense vergonya i aquí seria el suïcidi de la colla.

Avui Sabadell i Gràcia feien el quatre de vuit, cosa al·lucinant, i els Sagals, que compartien amb nosaltres plaça, el primer tres per sota de l'any. Algunes colles van molt fortes i és flipant la velocitat que porten.

Nosaltres també anem forts, però no tant ni de bon tros. La intenció era fer el cinc de set, però anàvem una mica justos i una baixa a la canalla ha desfet els plans definitivament. Amb tot, era el millor inici de temporada, amb tres i quatre de set i el cinc de sis més pilar de cinc. Si no vaig errat l'any passat a Cornellà havíem fet la mateixa actuació també el dia 10 d'abril, però era la segona diada, després de la de Badalona amb castells de sis. En tot cas, és curiós que just un any després haguem fet exactament la mateixa cosa.

Dels castells no en puc dir gaire cosa, han estat bufar i fer ampolles: el pilar ha tremolat una mica de no res i al quatre hi havia algun problema petit per sota. Al cinc, novetats al tronc. En resum, un molt bon inici, sembla que seguim exactament amb la mateixa inèrcia i que per tant podem seguir tirant amunt o, si més no, anar pel mateix nivell. Ja veurem això també. Era, d'altra banda, la primera diada de la nova tècnica. I el tema de les gralleres, que ja van soles.

A La Closca en parlàvem una estona, en aquest petit paradís del món civilitzat. A l'ombra s'estava molt bé, amb l'airet i les bones vibracions. Els vents aquests de primavera estiuenca fan més caliu al local, potser de vegades massa càlid. S'hi estava potser massa bé, massa.

Com és sabut, cada deu anys se celebra, des de 1791, jo diria, les festes de la Candela a Valls. El motiu són unes pestes i no sé què més que van sacsejar la vila aleshores; agraïts a la verge van decidir fer-li una processó (professó en vallenc) cada deu anys, fins avui.

Són les segones Decennals de la colla i les meves primeres, era una cosa que quan vaig entrar-hi van comentar-me, ara fa set temporades, i que sempre he contemplat amb força distància. A l'acte l'speaker ja donava a entendre que era un homenatge a la ciutat bressol dels castells, que ens deixa fer un pilaret a la seva plaça màgica, etc. Per a mi és llepar el cul a les colles vallenques, que viuen una mica al seu món ancorats al segle XIX. Tot i que potser cada cop menys, sobretot la Joves...

En fi, volia anar-hi per veure'n l'ambient i els actes i tal. Si hagués tingut temps i ganes hi hauria anat també dissabte, però no era el cas. Amb el temps que vam perdre a la cercavila podria haver investigat el poble, la Fira de castells, els establiments guarnits de castells, etc, però anava molt cansat. Havia dormit poc i vaig perdre l'autocar per primer cop en la meva història castellera. Per sort, el Jordi també el va perdre i ens va dur al Bartu i al Pau a Valls. És casualitat que deixi de posar-me l'alarma per primer cop en tot aquest temps just quan la tècnica decideix que no hem d'esperar ni un minut ningú. Total, per després avorrir-nos com idiotes pels carrers de Valls.

El cas és que vam plantar-nos a la plaça de no sé què i vam estar esperant una bona estona que sortís la comitiva, que anava endarrerida. L'Emili repartia la nostra revista a tort i a dret, uns de la Joves la llegien i jo els hi ensenyava l'entrevista a J.M. Cortès, el seu president. Ens guiava el Juanele, que va ser cap de colla de Ganàpies i que ha estat tirant castells de la Joves aquest any passat. El Juanele ens explicava els problemes amb l'Ajuntament, que volia sisplau per força que es fes la cercavila interminable dels collons que va deixar tots els castellers ben cansats i avorrits. Vaig aprofitar per parlar amb tothom que vaig poguer, vaig parlar amb la presidenta d'Esparreguera que em va explicar la situació de la seva colla, i força entretingut al capdavall.

És molt destacable el grup dels nostres grallers: eren deu i tres tabals, sonaven molt i molt bé i ens van amenitzar amb cançonetes tot el trajecte. A més, portaven patxaran amagat, una tradició que s'ha de consolidar. Més que del tres de set, que va sortir com un xurro, em vaig sentir molt orgullós de tenir per fi unes gralles tan potents i que toquessin tan bé, per primer cop a la nostra història. Si ahir vem fer història, segurament va ser per això. Han treballat moltíssim tot aquest hivern, i tralarà.

I tornem-hi. Després de no sé quanta estona vam arribar a la plaça del Blat i vem fer un pilaret girat a dreta i esquerra i vem seguir ja molt més ràpid cap al monument als castellers. Allí tot es va accelerar i vem fer el tres de set i el darrer pilar molt més ràpid, escorats en un carrer adjacent a la plaça de la Font de la Manxa, un lloc molt lleig des d'on no podíem veure res i que no distava gaire d'una actuació enmig d'un carrer de Barcelona, per dir algu. Recordo una actuació davant el local dels Castellers de Sants; doncs va ser tan maco com allò.

El tres de set era el primer que fèiem al gener, el més matiner de la història. El carrer estava molt inclinat, teníem una pinya una mica migrada i només havíem assajat dos divendres. Tothom deia que el tres de set el faríem perquè sí, però les coses no es fan perquè sí i el fet és que jo, que tornava a estar d'agulla en un tres, el vaig veure molt malament de mides, la pinya era molt movedissa, es va haver de treballar força. Però bé, potser sí que els fem amb la punta de la polla. L'estil trontolladís potser era un homenatge a les colles vallenques, a la Vella si més no, unes colles que van desmuntar el tres de vuit dos cops i van sortir de plaça en blanc; val a dir que la ronda de repetició se la van empescar sobre la marxa, i que moltes altres colles van haver de desmuntar o van quedar amb el castell carregat. Per exemple, els d'Esparreguera, que els teníem al costat, van desmuntar el dos de sis, i els de Cornellà, que em vaig trobar l'Albert donant jo voltes perdut per Valls, em va dir que havien caigut amb el tres de set i van haver de fer en repetició el de sis.

Vist així, amb aquesta perspectiva excèntrica, primer perquè érem els últims a la cercavila, i després perquè estàvem també els últims durant els castells al fons del carrer, em va semblar tot una mica paròdic i risible. Si tingués més ganes faria una crònica molt més irònica i divertida, però estic encara molt cansat. Potser per al Peus Negres en faré una crònica terrorista...

Acabats els castells vaig anar a fer-me la foto de grup de Ganàpies, que aviam si trobo per internet. Alhora, al mateix lloc, els Arreplegats cantaven el seu himne de missa i envaïen el monument. Vaig saludar alguns ganàpies i vaig intentar trobar el lloc de dinar, vaig trobar-me l'Albert i vaig trucar el Paco, que em va il·lustrar. Després de preguntar a dos o tres policies i alguna altra gent, vaig arribar-hi.

El dinar estava força bé tenint en compte el nombre de castellers que hi érem, tot i que era de plànyer que hi haguessin tres o quatre espais diferents per dinar i que per tant no estiguéssim totes les colles juntes. Trobar un lloc per a tanta gent devia ser difícil, més si havia de ser cobert perquè estem al gener i fa fred i pot ploure, però bé, vaig aprofitar per parlar amb gent de Sabadell, una colla que em cau força bé.

I vem acabar pujant a l'autocar, vaig intentar llegir fins que el sol va fugir i vaig intentar dormir fins que els del fons de l'autocar em van despertar. Alabat sia déu i la marededéudelacandela!

Fotos.

[Article publicat a la Crònica de la Vida d'Esplugues aquest desembre]

Benvolguts lectors de la Crònica, ens adrecem per primer cop a vosaltres, i a tot Esplugues en general, des d'aquestes pàgines per relatar-vos la crònica de l'any de la Colla de Castellers, una de les entitats més dinàmiques i que mobilitza més gent del nostre municipi i dels voltants per tot Catalunya. El nostre creixement ha estat progressiu aquests darrers anys, de forma que cada cop hem portat el nom d'Esplugues més amunt, sempre amb el mateix orgull de pertànyer a aquesta colla que ens estimem tant i a aquest poble i aquesta comarca tan masegats pels sotracs del temps.

Superant els límits
Aquest 2010 podem tornar a dir, un any més, que els Castellers d'Esplugues hem protagonitzat la millor temporada de la nostra història. Enguany, la Tècnica --que es renovarà en la propera Assemblea-- s'havia plantejat, com a objectius, consolidar la feina anterior, és a dir, tot el ventall de castells de set, i afegir-hi, a més a més, el tres de set aixecat per sota. Pel que fa al primer objectiu, només ens ha quedat repetir la torre de set (2de7), un castell que tan sols hem carregat una vegada, l'any passat al Clot de Barcelona. Aquesta temporada vam seguir assajant-la de valent amb la mateixa alineació que el 2009; tanmateix, ens va quedar en intent --va fer llenya-- a Sants per primavera. Com a conseqüència, vam deixar-la en stand by fins després de Festa Major. Malgrat els assajos intensius de les darreres setmanes de l'any, la Tècnica va considerar que no la teníem amb prou garanties per descarregar-la a la darrera actuació a Terrassa i, per tant, haurem d'esperar l'any vinent per poder fer-li l'aleta.
Pel que fa a la resta de la gamma de set, l'hem consolidada a bastament. Així, el cinc de set (5de7), per exemple, l'hem descarregat 10 cops, tot un rècord que segueixen de prop el quatre de set amb agulla (4de7a) i el tres de set amb agulla (3de7a). Aquesta darrera estructura era inèdita per a nosaltres: l'havíem estrenada per Festa Major l'any passat i enguany ja la dominem completament.
Però, de ben segur, el més destacable d'aquest any ha estat la consecució del primer tres de set aixecat per sota (3de7s) de la nostra història. És un castell molt espectacular atès que és la pinya qui va alçant cada pis, mentre que els pisos inferiors van col•locant-se a sota de l'estructura. És un castell molt tècnic, el més difícil de tota la gamma de set a banda del 2de7, ja que requereix molta constància i fidelitat a assaig i una pinya molt tècnica que pugui aixecar el tres ben compassat. A més a més, la gent del tronc del castell ha d'estar molt concentrada per aturar l'inevitable bellugueig de cada aixecada. D'aquesta manera, amb uns assajos molt durs tot just arribats de vacances, vam estar en condicions de portar el 3de7s per Festa Major. Malgrat els nervis lògics, però, el vam aixecar amb molt bones mides i amb molt bon ritme, amb una gran eufòria per part nostra i l'ovació del nostre públic, que flipava mandonguilles.

Resum de la temporada
Començàvem la temporada a Badalona, just abans de Setmana Santa, i aviat preníem embranzida: a la segona actuació, a Cornellà, descarregàvem els primers tres i quatre de set, i la setmana següent, per Sant Jordi al Robert Brillas, ja ens apuntàvem el primer 4de7a, el més matiner de la història --i és que la progressió ha estat fulgurant: el 2008 fèiem només dos 4de7a, el 2009 en fèiem cinc i enguany onze, un dels quals només carregat. A la Trobada de Colles del Baix Llobregat, a l'Hospitalet, tornàvem a fer la millor actuació de la comarca per tercer any consecutiu, demostrant que som la colla més en forma del Baix. El 15 de maig, a Sant Cugat, aconseguíem el primer 5de7; una setmana més tard, a Sabadell, descarregàvem per primer cop aquesta temporada dos castells de set i mig en una sola actuació, el 5de7 i el 4de7a. Per Festes de Can Vidalet completàvem el primer 3de7a de l'any; una setmana més tard escometíem el gran repte, a Sants: la torre de set. L'estructura va patir els mateixos problemes que la del Clot de l'any abans, en obrir-se a terços i petar per dalt; en comprovar que el problema era estructural, la Tècnica va deixar-la una mica de banda i va començar a centrar-se més en el 3de7s. Marxàvem de vacances, després del Gall, amb molts castells de la gamma alta de set, però sense provar el tres per sota ni aconseguir la torre, els dos grans objectius d'aquesta segona part de temporada.
Tot just començat setembre hi tornàvem; les actuacions d'abans de Festes ens van posar a punt, i els assajos, molt bons, ens van permetre d'afrontar el 3de7s. En les dues actuacions de Festes vam descarregar tot l'espectre de set llevat de la torre: 3de7, 4de7, 4de7a, 3de7a, 5de7 i 3de7s. Després d'aquesta gesta, impensable fa molt poc, vam anar a Tarragona i, una setmana més endavant, vam celebrar el I Memorial David Carreras. En David, com tots sabreu, va ser un dels fundadors i el principal impulsor de la nostra colla, i era molt conegut al poble pel seu dinamisme i empenta. A la plaça de l'Església (o Pare Miquel d'Esplugues), després d'un intent desmuntat, dedicàvem el 5de7 a la seva memòria, i que sigui per molts anys. Una setmana més tard, actuàvem en el marc de les Festes de Tardor de Sant Just en un Can Ginestar molt atapeït de gent i amb un gran ambient, i aconseguíem tres castells de set i mig (3de7a, 4de7a i 5de7), el segon cop en la temporada i el tercer de tota la nostra història.
Les darreres tres actuacions de la temporada han posat el colofó a aquest any. A Granollers, el 13 de novembre, després d'un altre 5de7, intentàvem el nostre segon 3de7s, però quedava en intent en encallar-se el rengle de la plena en l'última aixecada, la decisiva. Malgrat això, després de la dura llenya descarregàvem el 4de7a i acabàvem l'actuació amb un 3de7 i el primer Pde5 aixecat per sota de l'any, que no va oferir cap resistència. L'endemà al Clot fèiem castells bàsics de set i el segon Pde5s, i el dissabte següent, per Vigílies dels Minyons de Terrassa, la primera actuació amb els castells declarats Partimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, tornàvem amb el 3de7s, descartada definitivament la torre de set a l'assaig del dia abans. A Terrassa vam repetir exactament la mateixa actuació que per Festa Major, la millor de la història, però hi afegíem dos pilars de cinc simultanis al final, una gesta inèdita per a nosaltres, atès que mai no havíem tingut dues alineacions diferents de Pde5, un dels quals era aixecat per sota. Abans havíem descarregat el 5de7 i un treballat 3de7s, a més del 4de7a. Una actuació gairebé immillorable per a una temporada pràcticament perfecta.
Esperant que l'any vinent us sigui tan profitós com esperem que sigui també per a nosaltres, us desitgem bon Nadal a tothom i us esperem a qualsevol assaig, ja sabeu, a la Nau del carrer Àngel Guimerà 191. Bon Nadal, mengeu neules i torrons i un bon plat d'escudella.

Salut i Castells!

Com que no tinc cap mena de ganes de més tonteries, esborro la crònica i deixo els resultats.

Actuació completa
AZU: 2de7f, 5de7, 4de7a, Pde6f
Ganàpies: 5de6, 4de7, 2de6, Pde4ps
Xoriguers: id4de7, 4de7c, 2de6c, 3de6, 2Pde4
Marracos: 2de5, 3de5n, 4de5n, Pde4

Avui ha sigut la diada d'hivern de Ganàpies. El cel era net i ras, no feia gaire fred al sol, s'estava bé llegint un llibre. Els Ganàpies són molt renouers i em conviden a fer cerveses. Han començat, a les dues tocades, els Ganàpies. A mi m'han posat d'agulla al 4de7: faltava el Peiró, que encara no hi havia arribat, i m'hi han entaforat allà al mig. Un lloc privilegiat per admirar com es quadren les pinyes en aquesta colla. Havia vist coses rares a Ganàpies, potser és que m'hi passo tan poc que tornen a sorprendre'm aquestes coses. Quina forma més surrealista de quadrar un quatre! La puta hòstia! --ui, perdó, no volia ser groller.

Al segon peu, amb tot, les gralles han començat a grallar, que si preneu un diccionari veureu que és el crit estrident que fan les garses i els corbs i altres ocellastres misèrrims, però que aplicat al món casteller es revesteix d'un encís corprenedor. El quatre s'ha anat enlairant a poc a poc; un dels baixos no portava faixa i jo me'n feia creus; el meu segon, a poc a poc, s'ha anat plegant de genolls endavant, però no prou com per fer perillar res. A la fi, s'hi han col·locat dosos, acotxadora i enxaneta i, llevat d'algun moviment i d'algun desarranjament inevitable en una pinya poc compacta, s'ha descarregat tot plegat amb fruïció i esvalot enjogassat d'aquests nens grans.

Era la primera volta que aquesta colla universitària descarregava un castell de set per hivern. Fa tres anys van carregar el seu primer quatre de set per primavera. L'alegria era prou justificada. I tant.

En segona i tercera ronda han fet 5de6 i 4de6a. El cinc anava força desmanegat i també ha pujat al segon peu. El 4de6a l'he vist tot marxant cap el tren, que havia d'anar a la feina, i així no m'hi he fixat gaire però semblava força ben assentat. I han plegat amb tres pilars de quatre, per tal com el de cinc l'han de tornar a inventar atès que el de l'any passat ja no és pas possible.

I ara puc parlar, perquè hoch, dels Arreplegats --que, amb el temps i la distància universitària i l'apropament inevitable dels cinquanta mil arreplegats que hi ha Esplugues, els he acabat agafant estima--, que ho han fet força bé, diguem-ne. Han començat amb un 4de7 (com nosaltres), amb la pinya i el tronc d'un 4de7a. Segons les meves fonts, l'assaig havia anat malament i no les tenien totes, i hi havia no sé quins dubtes al tronc. En fi, que el 4de7 sense agulla s'ha fet sense gaires complicacions, per dalt s'ha tancat força, sobretot el rengle que mirava... a la via del tren. En acabat, i amb una mica de cridòria verda, he percebut diàfan un xiscle procedent amb tota probabilitat del seu cap de colla: portarien el 4de7a en segona ronda.

El 4de7a m'ha semblat més ferm que el 4de7, tot i que val a dir que estava una mica distret. El pilar, nogensmenys, ha brandat força, i hi teníeu el senyor Pol i el senyor Pau defensant-lo com malparits. En fi, amb molt de compte l'enxaneta de Vilafranca-Sant Cugat ha baixat a poc a poc i congratulacions per a ells, que són la puta hòstia de bons --ui, perdó, no volia ser groller.

Han acabat amb el 3de7, que no he vist, i suposo que amb el pilar de cinc. Em xiuxiuegen a cau d'orella fonts arreplegades que per a la diada de Biologia estan preparant no sé quina bogeria de castells i no sé què més per no sé quan. Com diuen per allà, bon profit els hi faci! Tot sigui per magnificar la immaterialitat dels castells!

Doncs això és tot allò que puc dir-ne, pràcticament. Els Xoriguers feien castells de la gamma alta de sis amb facilitat i es preveu una temporada molt bona per als gironins. Pataquers i Marracos eren pocs i feien castells o construccions de cinc netes. Han reaparegut --pareu bé l'orella!-- els Emboirats de Vic, no m'ho podia creure. Tornarà aquella colla de borratxos bojos, els més bojos de tot el món casteller? I també està naixent una nova colla al Campus UPC de Terrassa, avui n'hi havien uns cinc que diuen que han fet un pilar de quatre de comiat.

Aires nous aquests temps alenen. Etapes letífiques ens gaubaran al·leluia.

S'ha acabat la temporada castellera i ara estic orfe. Pensar en els castells, en la colla, en els merders, deixar ara que passi el temps, aviam la nova Tècnica què farà, aviam la Junta què farem, aviam què. Ara que es desbrossa el futur immediat, caldrà mirar una mica enrere, dos anys, i recordar d'on veníem i on anem. Recordo, aleshores, les pors del cap de colla que sortia; les de l'actual les desconec, només en podria parlar de les meves. Però, com ja faig d'un temps ençà, no les publicaré pas en un bloch de merda que.

La temporada ha acabat espectacularment bé: hem repetit la mateixa actuació de Festa Major, que era la millor de la nostra història, hem fet el segon tres de set per sota i, a més a més, hem acabat l'actuació amb dos pilars de cinc, fet inèdit que ha deixat un molt bon regust de boca, com aquell vano de cinc a Figueres de fa dos anys. Hem sortit molt contents, radiants i eufòrics, però era, amb tot, una eufòria matisada pel fet de no haver pogut ni carregar la torre de set enguany. Això és evident, i també és evident que cada cop es parla més d'assajar en sèrio els castells de vuit. I per tant, ahir estàvem o estava jo molt contents o content, però era evident que hi havia alguna cosa que aquest any no s'ha pogut fer i que neguitejava i també que alguna cosa queda per fer l'any vinent.

Ahir al matí havia plogut (crònica metereològica), però a partir de migdia el cel va anar escampant. Vaig calcular la ruta per Google Maps: gairebé trenta quilòmetres per carretera, fàcil, sense gaire desnivell. Calculava que anant a uns vint km hora trigaria hora i mitja, i sortia amb poc més de dues hores de marge per anar folgat de temps i evitar la nit, ja que la bici per carretera nocturna és perillosa o no m'agrada gens sobretot si no conec la via per on transito amb ingràvida i immaterial pedalada. En fi, que vaig ser-hi en poc més d'una hora i vaig estar mitja hora acabant-me un llibre i bevent una coca-cola a una cafeteria.

I això, a qui li importa?

Com és costum, l'actuació començava amb almenys mitja hora de retard, a les set ja tocades. Els Minyons eren els primers i «assajaven» l'actuació d'avui amb un pis menys: dos de vuit, tres de nou tremoladís (lleuger, diran alguns), cinc de vuit força inestable, i molts pilars de quatre, catorze o quinze. Els castells no patien massa, estaven molt ben assajats, però a mi em feien enarcar una cella de dubte si volien fer-ho tot de gamma extra. I més sortint de tres de deu, que té molts números per caure i capgirar tots els plans.

Nosaltres començàvem amb un castell que tenim molt ben apamat, el cinc de set. N'hem fet moltíssims enguany i és gairebé el nostre castell insígnia, ens agrada molt i mai no ens traeix, des d'aquella llenya inopinada al Clot fa dos anys.

A segona ronda provàvem el tres per sota, que ens havia caigut la setmana abans a Granollers. Aquest tres es va anar aixecant molt trontolladís i amb mides estranyes i feia patir una mica. Tanmateix, de fora estant, a banda del bellugueig, les aixecades es veien que anaven a bon ritme i que el castell tenia corda (tenia gas, segons es diu ara). En fi, l'última aixecada ha estat titànica i el tronc s'ha quadrat i assentat quan ha passat la canalla, i la pinya l'hem lligat ben lligat i tres per sota al sac. Crits. Eufòria. Alegria. Etcètera. Però no tant com altres vegades, segurament perquè.

A tercera ronda, el quatre amb agulla, que ens costa més que el cinc i que en aquesta avinentesa pujava amb un quatre romboïdal i obert com una mala puta però sense cap maldecap important, i el pilar s'ha mantingut bé i tal.

Ja per plegar, amb un ull posat als cinquanta mil pilars de quatre que perpetraven els Minyons, nosaltres fèiem dos pilars de cinc alhora. Es comentava de sotamà o de contraban que la colla tenia ja dos pilars diferents i que podríem tirar-los simultanis a plaça una nit de lluna plena amb cel serè. En tot cas, sembla que ningú no s'ho esperava (jo tampoc), segurament per la famosa tàctica de la distracció: tothom estàvem tan capficats amb el tres per sota i la torre de set que tots vem trobar-nos amb els dos pilars de cinc tan d'improvís que els estàvem fent a plaça i encara no m'ho creia. Jo estava al pilar aixecat per sota, que va acabar d'alçar-se just quan el de la meva esquerra era també coronat per l'enxaneta, amb una mena de coordinació només vista per terres maresmenques o arreplegades. Va ser una cirereta magnífica i inesperada i ara ja tenim una foto no trucada amb dos pilars blaus l'un a tocar de l'altre lluminosos com la riallada del bigotut que esberlava pel bell mig la volta celeste.

Vaig tornar a Esplugues en cotxe i vaig començar a beure moderadament, cosa que no va evitar que de tres a quatre de la matinada ja estigués bastant borratxo. Incapaç de qualsevol mena de comunicació que no fos estrictament castellera, recordava novel·letes d'aquestes franceses de l'any de Camus, o aquella altra russa del Subsòl, o altres històries més modernes, com la que havia acabat de llegir a Terrassa, d'un tal Handke que sembla que mai no li donaran el Nobel perquè és proserbi. Jo també sóc proserbi. Bé, en tot cas al local vaig acabar de veure clar el panorama de l'any vinent, que ja n'havia sentit coses però calia posar-les en comú. No m'havia interessat gaire, tampoc, per esbrinar-ho, però ahir sí que volia. Hauria volgut parlar de la Junta, també, però estava atrapat per la meva incapacitat de parlar, atrapat per l'alcohol i per la nit i pels meus estúpids problemes.

I ara que ho penso, no he escrit una crònica ni èpica, ni lacrimògena, ni mordaç. Però lo que penso... de castells... ja ho vaig dir ahir, més o menys. Estava cansadíssim de la puta feina, de la bici, dels castells i de la cervesa, vaig tornar amb bici a casa jugant-me la vida a cada pedalada i vaig tirar-me al llit amb les botes posades. Quan m'he llevat, els Minyons ja s'havien fotut el tres de deu pel cap.

Fotos. Les de la meva càmera són del Figo, que és un crac. Les altres, del Gilson, que també ho és, com ho demostra aquesta magnífica fotografia d'una qualitat temàtica i artística majúscula i macroscòpica:

Acaba el cap de setmana, aquí a casa, tot sol, pensant en el cap de setmana estrictament casteller, i en el feiner, i miro una mica endavant, demà mateix serà un altre dia que s'entestarà a no acabar mai. Però avui ha passat tan ràpid... Ja és de nit, i miro el sostre de l'habitació al meu llit.

Ahir quedàvem a una hora prudent al local per pujar a Granollers, capital d'un dels dos vallesos. L'autocar, ple com un ou, s'obria pas rabent per l'autopista cada cop més negra. A la ciutat, ja, havíem de canviar de sentit de forma grollera enmig d'un carrer comercial. Arribàvem a la plaça i els pallassos feien enrenou i molta gent per la plaça porxada. Vaig voltar pel centre i em va plaure d'allò més. Vem començar l'actuació una mica tard, però no gaire.

Començàvem amb el cinc de set. Teníem la pinya justa per lligar-ne uns tres cordons. Haig de confessar que no vaig veure els vídeos i no he preguntat a ningú sobre res. El cinc, segons recordo, va anar força bé, millor que d'altres. En segona ronda provàvem el tres de set per sota, el segon de la temporada i de la història, després d'uns assajos força bons, i amb uns quants nervis a sobre. Cada aixecada va anar pujant bé l'estructura, però a la penúltima el rengle de la plena es va quedar endarrerit i va petar el castell. L'hòstia deixava alguna contusió i les esperances pel segon tres per sota, desfetes. En repetició, això no obstant, descarregàvem, sense massa problemes llevat d'algun als baixos, el quatre de set amb agulla, demostrant que sabem reaccionar amb contundència després d'una ventallada important. En tercera ronda, un simple tres de set, que ja escampava molta gent i es feia tard i massa llarg. Acabàvem amb el primer pilar de cinc aixecat i descarregat per sota de l'any, que va ser el goig de la plaça. Els Xics de Granollers em felicitaven per la consecució d'aquesta gesta, i abans es planyien per un tres per sota que feia molt bona cara. Els Xics, per la seva banda, ahir provaven els mateixos castells que els teòrics d'avui, però amb un pis menys: quatre amb agulla, quatre de set (de vuit avui) i cinc de sis. Ara he mirat què han fet: el quatre de vuit i els castells de set que ahir havien fet de sis. Doncs moltes felicitats, Xichs.

Amb la ressaca d'aquest dissabte (s'havia allargat amb el Barça, amb unes festes a Sant Just) agafàvem la bici i sortíem de casa esperitats (després d'haver buscat pel llit durant deu minuts les ulleres), per fer camí amb el Quique cap al Clot, on actuàvem amb els de BCN i els Al·lots de Llevant. Faltava molta gent respecte el dia abans, hem plantejat castells més senzills de set: tres i quatre de set, descarregats amb molta facilitat, i el tres de set amb agulla, amb algun problema més però res de l'altre món. I acabàvem també amb el pilar de cinc per sota. Els de Barcelona feien el dos de vuit folrat després d'un intent desmuntat, que va fer força patxoca, i els Al·lots una torre de set esvelta que feia l'enveja de tots els Cargolins allí presents.

Doncs això és el resum d'aquests dos dies. La tarda al local pintava bé, però m'he perdut per La Miranda i quan he tornat ja tothom havia marxat. Sortia del local amb el sol davallant prop la carena de muntanyes, i tornava ja amb quart creixent espletant al cel. Tempus fugit! He pres la bici cap a casa, m'he estirat al llit i he començat a escriure això, tot sol, al meu llit.

Fotos Granollers
Fotos Clot

Aquest cap de setmana són els Karts de Sant Just i, malgrat que havia dit que hi aniria a ajudar, no ho he fet perquè estic sempre molt cansat. Ahir a la tarda em recuperava d'una borratxera horrible del dia abans... i alabat sia déu. Aquest matí, per dues o tres hores, m'he estimat més connectar-me a internet, respondre un e-mail, jugar a la butifarra...

I poc abans de les dotze els núvols s'esquinçaven i deixaven veure el sol, sota el domini del qual àdhuc feia calor, mes a l'ombra refrescava tost. Els companys de Cornellà actuaven a la seva plaça i pretenien fer la mateixa actuació que al Prat, on havien recuperat el cinc de set i havien estrenat el tres amb agulla, a més de fer el primer quatre amb agulla de l'any. Per avui es disposaven a fer el mateix.

Ahir havien fet la Megapinya, la pretesa pinya més grossa de la història del Llobregat Jussà. No hi vaig anar, tot i que podria haver-ho fet, i tampoc no he preguntat com va anar ni què van fer, i per internet (haurien de saber com és d'important internet per a la difusió castellera) no ho he trobat. En tot cas, m'aventuro a suposar que potser van obtenir alguna camisa més, però no gaire cosa més, i és probable que algú dels qui hi eren avui provingués d'aquesta iniciativa, però qui sap.

El cas és que a plaça no eren molt pocs però tampoc no eren prou com per lligar castells de set i mig sense problemes. Em perdonarà algú de Cornellà si cau per aquest malaurat bloch, però els cops que els he vist aquesta temporada sempre m'han ofert la mateixa sensació: uns troncs molt ferms però massa poca pinya com per arrelar pregonament. Jo veig uns castells normalment molt forts que es defensen sempre molt bé, però massa poca pinya pròpia.

Avui començaven amb el tres de set amb agulla, el tercer de l'any i el tercer de la seva història. Jo n'havia vist el segon, i aquest en esguard d'aquell ha pujat molt més ferm, amb molt bones mides, al segon peu; potser la buida s'ha obert una mica, però és una cosa que sempre passa. Val a dir que gaudeixen d'un pilar de cinc marmori i infrangible que fa un goig esclatant.

En segona ronda provaven el cinc de set, el castell més difícil del seu repertori actual, que feia un parell d'anys que no aconseguien, fins al Prat d'enguany. Aquest cinc pujava força bé, com és costum en els castells de Cornellà, però aleshores la canalla ha dubtat molt, massa, i el tres ha començat a perdre mides per tot arreu, fins al punt que la rengla estava completament torta i ha estat al caire de caure. En tot cas, l'han pogut desmuntar i així hem vist passar el cinc, just quan el cel tornava a tapar-se, el vent a bufar fred, els arbres a perdre les fulles, l'ambient es glaçava.

Però no s'han arronsat, ni molt menys, i en repetició, amb una certa meravella per part meva, han dut el quatre de set amb agulla. Jo pensava: això és que no descarten el cinc per després, tot i que un dels de Cornellà m'havia informat que era improbable. Bé, en tot cas el quatre amb agulla ha sigut oli en un llum, potser millor i tot que el tres, tot i que a les meves notes tinc apuntat que un dels rengles s'obria un pèl per dalt.

Han acabat amb el quatre de set, un castell que han fet amb la punta de la polla i que ha tornat a fer palès que Cornellà podria estar fent coses molt més grans si tingués només una mica més de gent, i que tranquil·lament, amb aquesta mica més de gent, estarien al nostre nivell i fins i tot millor, perquè ells tenen una experiència que a nosaltres encara ens manca. Com a comiat, un vano de cinc esplèndid.

Ara parlaré molt breument de les altres colles. Els Xics de Granollers, amb qui vam actuar a Sant Just fa no res, venien, ja, amb la intenció de fer el primer quatre de vuit, però massa poca gent a assaig de divendres (i avui a plaça) els n'ha defès, i han optat per 4de7a, 4de7 i 3de7a, tots executats a nivells que voregen la perfecció. A segona ronda havien provat, com els de Cornellà, just després d'ells, el 5de7, però, segons m'han contat, la canalla s'ha sublevat i, quan ja estava pràcticament muntat, l'han hagut de desmuntar perquè l'acotxadora de la torre s'ha negat a passar de dosos. El 3de7a, a més a més, era el segon de l'any, després del primer, que van estrenar a casa nostra (bé, a Sant Just). I el pilar de cinc amb què han acabat, segons m'han dit, ha sigut el primer de l'any. És curiós com una colla amb uns troncs tan esplendents estigui a aquestes alçades estrenant estructures d'aquesta mena, i alhora s'estiguin plantejant el carro gros. És paradoxal, vaja.

El Castellers del Poble Sec exhibien el seu bon estat de forma amb un tres de set clavat i un tres de set amb agulla posterior molt i molt defensat però bé al capdavall, i és que qui havia de dir dels del Poble Sec que en quatre dies estarien fent castells de set i mig quan fa tan poc passaven penes i treballs per fer un quatre de set. Han acabat amb la torre de sis i amb un pilar de cinc, que ha quedat en carregat, només, amb una llenya molt lletja.

Doncs això ha estat tot. Ara tornem a mirar-nos el melic: la nostra colla, la meva feina, les classes, la meva trista vida.

Fotos.

Oh, Sant Just Desvern! Poble-ciutat! Hi viu en Montilla! Els jugadors del Barça! Vistes a Collserola privilegiades, tranquil·litat soporífera de nits, flaire de benanança a cada racó, El Vern!

La nit abans hi havia un succedani de concerts al carrer. Ni tan sols al Casal de Joves, en un carrer amagat del costat. La lluna feia del tot el ple, hipnòtica m'encisava entre parracs de núvols encesos. Les hores es deixaven passar, la gent és curiós però fa coses, era un espai interessant. Miro a dreta i esquerra, ara, no hi veig ningú, i em dic: és bonic, aquest jovent, però la joventut diuen que va passant, tots aquests diuen que hauran de tenir fills, de buscar-se la vida, de deixar de ser joves. I jo no vull ser gran. La colla sembla que la porten, tècnicament, gent jove. La joventut no és un valor, és el déu sobirà del Parnàs. Hi retem pleitesia. Altrament, ja se sap, la feina carregosa, els papers i patracols, la fan els iaios de la Junta, que no se'ls trempa ni al matí abans de la primera pixarada. Oh, la Junta és tan dinàmica com un cementiri! Provecta Junta, senectut enravenada, engorronida, enrederida, a cascar-la.

Començàvem l'actuació a Can Ginestar amb el tres amb agulla, un castell que ha anat molt bé, potser amb el baix del pilar un pèl massa endavant, que ha contribuït a fer-lo brandar una mica més. Hem seguit amb el cinc de set, que segons els meus informants ha sigut insultantment senzill. Ja en són un grapat enguany, set o vuit. Som tan bons que no s'ho creu ni déu. I hem plegat amb el quatre de set, que s'ha desquadrat per tot arreu i al vídeo feia fredat, però molt ben defensat.

Hem plegat amb el vano de cinc, girat espectacularment a banda i banda. De puta mare!

Tornàvem després al local. Érem pocs al començament, després hi anaven venint. Em cuidava jo de la càmera, els hem passat dos cops. Jo bevia a ritme lent la cervesa, el temps passava lent aquella tarda, de fet no vaig dinar i havia patit una mica de baix al cinc; punyalades al pati del local i jo que preferia no sentir res per no començar a desbarrar. I quan havia pensat tornar a fer alguna altra birra a Can Ginestar, els de la vella hi compareixien i m'hi quedava dues hores més fent birres i jugant a la botifarra.

I tot això, que potser és indiferent, jo ho vaig escrivint perquè no tinc ganes de redactar l'article per al 30 graus. La primera part de la crònica, un pèl retocada, la vaig confegir ahir en tornar de Can Ginestar, perquè després de les cartes hi vaig pujar, finalment, que encara hi havia algú fent patxarans fins a les 21h. Tinc l'ordinador esfreixurat i per connectar-me a internet necessito fer servir els de la UAB. A casa vaig sopar i vaig pensar en el dia, en com malgasto el temps, en com m'absorbeixen els castells, i encara estava bastant emprenyat, però tant és!

Actuació a la plaça de l'Església d'Esplugues: Memorial David Carreras, el principal responsable del crim. Els diables ens obrien camí fins al, diguem-ne, temple. Ens seguien la Jove de Sitges i els autoanomenats Gausachs. La plaça és bonica, lo que queda dret d'història d'Esplugues. Esplugues, esplugues, espluga, spelunkas. Començàvem amb el cinc de set, un castell que pel que sembla era el castell d'en Carreras, sembla que l'havia provat un any però que no hi havia reeixit, potser de poc, potser de molt, mai no és fàcil d'escatir les distàncies en segons què. Jo no hi era i em costa molt d'opinar. El cinc d'avui ha vist una pinya desfeta, un peu desmuntat i un intent desmuntat, a ritme arrossegadíssim i desballestador. L'intent pujava molt bellugat i una batzegada important ha esporuguit la canalla, que ha dubtat tant i tant que el cap de colla l'ha fet baixar. En repetició, el tres de set, en què jo m'he quedat fora i jo no sé gaire d'aliniacions però diria que a la rengla per dalt hi havia algun canvi, però bé i bé i apa. Des de fora hi veia molta quietud però força inquietud, un rengle s'anava obrint, vaja, lo de sempre, quietud tensa. A segona ronda, sant tornem-hi, cinc de set, que ha pujat al primer peu, amb la rengla també que diuen que s'obria molt i no sé què més, molt bellugat i defensat però no tant com podria semblar. Després, el quatre de set, que ha sigut una cosa rara, però és que avui era un dia estrany, amb molta gent que encara descansa de Festa Major, amb alguna gent que ha vingut després de molt de temps només per record del David, i amb uns assajos que no acabaven d'anar bé. Doncs hem plegat amb el quatre de set, que tampoc no ha acabat d'anar a l'hora, era un dia estrany.

Les altres colles, Sitges i Sant Cugat, han vingut com és normal limitades d'efectius tot i que no disposo per aquí de les dades exactes de cada cosa. Els de Sant Cugat han desmuntat un intent de torre de set, que podria haver saltat pels aires, i llavors han seguit amb un cinc també molt mogut i amb el quatre amb agulla i també el quatre de set. Els de Sitges s'han fotut l'hòstia amb el quatre de set després de descarregar el tres de set, i així han acabat amb castells de sis. Només Sant Cugat, de les tres colles, ha plegat amb pilar de cinc, i no he preguntat per què no l'hem fet nosaltres, però podria ser tranquil·lament perquè n'assagem l'aixecat per sota.

I això és tot lo que n'havia de dir. Bona nit i tapa't.

Ahir actuàvem a Tarragona amb els Xiquets del Serrallo i els Margeners de Guissona dues setmanes després de Festa Major, en què havíem fet el primer tres per sota i la millor actuació de la història, etcètera. Com és costum, la gent es relaxa després de Festa Major i hi ha menys gent a assaig i a plaça. Així, ahir érem força pocs, potser era la segona actuació amb menys camises de l'any després de la de Badalona que obria temporada. Hi anàvem pocs i havíem d'assegurar una mica, i així i tot tres castells de set, molt bé.

Els tres castells van anar força bé. El tres d'entrada, quiet i paradet, d'acord. El tres amb agulla, semblant. El quatre per acabar, també, malgrat que la plaça anava inclinada i una mica claustrofòbica --la dels Sedassos, al centre històric de Tàrraco. Hi faltaven molts elements titulars als troncs, i van posar els valors més segurs a cada pis per consolidar les estructures. Jo només vaig fer un castell de baix, i prou que me n'alegro. Vam plegar amb el pilar de cinc, que encara el vem fer girar. Va estar bé, l'actuació. En marxar, una bronca important amb l'equip de canalla que ja veurem com acabarà. Avui en deuen haver parlat força al Concurs.

Els Xiquets del Serrallo preparaven el Concurs amb cinc de sis net i quatre de sis amb agulla, que han descarregat de set pisos avui. En fi, els hi va anar bé i res a dir. Els Margeners descarregaven ahir aquests dos castells amb moltíssims dubtes i poca pinya, però en fi, també felicitats, haurien empatat amb el Serrallo al Concurs.

Jo em mirava el panorama i començava a preparar la diatriba contra el Concurs per aquesta crònica. Em deia que ja filosòficament hi estic en contra com els Minyons, i estèticament també, i que tot plegat fa pena. Veure avui la Vella ensopegant constantment amb el pilar de vuit per intentar fer millor actuació que Vilafranca, que també l'havia tirat a segona ronda... totes aquestes tonteries de puntuar exactament un castell, d'intentar matar tot el que és gras en un sol dia de disbauxa col·lectiva, vaja, les sis hores de Concurs, o el poc respecte pels tres quatres de vuit de primera ronda. La nostra colla hauria d'anar-hi, si pogués? El vessant positiu jo crec que es concentra en: molta visibilitat de cara enfora, subvenció encoberta i pinya extra per poder provar el màxim de la colla: motivació extra, també. Per cert, no he vist la pancarta de Catalonia is not Spain, no devien tenir prou entrades o els han escorcollat com en un camp de futbol.

En resum, la Joves ha guanyat a «l'altra colla de Valls», Vilafranca s'ha suïcidat amb un dos de vuit innecessari, i tal dia farà un any. La nostra colla no hi va i ja està bé, per les bestieses que s'han de veure, però ja diuen que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Així que bona nit i tapa't.

Fotos.

Avui eren les festes del Pedró, barri de Cornellà. Ahir havia estat passant tota la tarda fent birres al local de Castells; a l'hora del Barça va arribar l'Emili i em va confirmar la notícia: els Castellers de Cornellà havien descarregat tot el que havien anunciat que pretenien fer: tres i quatre de set amb agulla i cinc de set. El tres amb agulla era el primer de la seva història; el cinc de set era el primer en dos anys, l'any en què els vam superar. Per això, amb aquestes dues actuacions --la d'ahir al Prat i la d'avui a Cornellà-- semblen obrir-se nous temps a la comarca. Els de Cornellà recuperaran el nivell perdut i viurem un frec a frec interessant al Baix? Jo els veia avui amb poca pinya però moltes ganes i troncs molt ferms. Vist el panorama, aposto perquè almenys per la seva Diada podran repetir l'actuació del Prat, tot i que haurien d'aconseguir mobilitzar més camises per poder anar més folgats.

Doncs això, avui he baixat al Pedró, un barri que no conec gens però que m'ha semblat força ben cuidat i ben urbanitzat. La plaça era força maca però, tot i que eren les festes del barri, la gent devia estar a una altra banda, perquè la majoria dels que hi érem érem castellers. Els Castellers de Cornellà obrien plaça amb el tres de set amb agulla, el segon de la seva història i el segon en dos dies. D'acord amb el que m'han dit, ha anat pràcticament igual que el del Prat: l'enxaneta del pilar encara és una mica matossera i lenta, el tronc del tres aguanta bé, però a l'hora de passar al pilar el fa brandar moltíssim. Per sort, tenen un segon que és una bèstia que atura tot el moviment, i així han completat el castell amb relativa facilitat. A segona ronda em sorprenien amb el quatre de set amb agulla, que m'ha semblat obert per dalt però, en general, molt ferm i sense problemes al pilar. Han plegat amb el tres de set, que sembla que tenia novetats al tronc i que s'ha remenat a terços i quarts i que ha calgut defensar-lo una mica; ja és curiós que el castell més senzill de tots hagi sigut el més mogut. Han acabat, com la resta de colles, amb un pilar de cinc, al que han afegit tres pilars de quatre.

Amb els liles hi havien els Castellers de Sabadell i els de Sant Cugat. Conec força saballuts perquè molts han passat per Ganàpies i així sempre que me'ls trobo tinc per enraonar una estona. Avui el Porxo m'explicava coses molt interessants que es poden aplicar a Esplugues. Bé, els Saballuts encara tenen baixes per l'hòstia amb el tres de vuit carregat, i eren pocs i els ha minat el repertori. Han començat amb el cinc de set, que malgrat la poca pinya ha arrelat fort i s'ha completat amb seguretat. Han seguit amb el quatre de set amb agulla, que també han fet amb la punta de la polla. Degut a les absències, el tres de set no l'han pogut aixecar per sota, com volien, i l'han aixecat de forma "estàndard", amb molts canvis també, i també amb molts nervis: les mides eren dolentes i s'ha bellugat força, però s'ha aturat bé. Em deien els Saballuts que avui les sensacions eren estranyes, com d'estranyament existencialista envers una realitat inaprehensible als sentits humans, esmunyedissa, llenegosa; vaja, com si tinguessin el cap a una altra banda, no gaire concentrats, potser, qui ho sap. El dia també era estrany, hi havia núvols i vent de tempesta però quan sortia el sol feia calor, i etcètera.

Els Castellers de Sant Cugat, que ara es fan dir "Gausacs" com a marca propagandística sui generis, hi anaven també quatre piules, encara més limitats que els altres, i s'han dedicat a fer el tres de set, el de sis aixecat per sota i la torre de sis més el pilar de cinc, tot plegat sense gaires maldecaps però sense anar sobrats, una actuació discreta i tranquil·leta i fins una altra.

Doncs això era la Diada del Pedró. Ara aviam si Cornellà segueix per aquest camí i recupera el nivell de fa uns anys: seria de puta mare per a ells, i per a nosaltres també, així com per a la comarca en general. Dues colles amb tot l'arsenal de set i mig davant per davant... tant de bo!

Fotos.

I ahir diumenge em llevava sense gaire ressaca però força cansat, pujava a la bici i en un tres i no res em plantava a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sants. En fi, els Minyons havien anunciat a mitjans i per tot arreu que volien fer castells de nou per preparar-se per als gammes extres de la Mercè de la setmana vinent, per poder rebentar el Concurs, sembla ser. El cas és que pel que he sentit --parlo sense conèixer els fets de primera mà-- havien tingut sembla que algun problema amb un assaig o una actuació molt recent i, a més, anaven potser un pèl justos per a castells de nou. El cas és que no els van fer, i no és res criticable perquè és evident que hi van anar a fer el màxim que podien i que, en aquest sentit, ens van tractar de puta mare, però teníem l'estúpida il·lusió que per una vegada la nostra plaça fos de nou, que l'altre dia em mirava la revista Castells i totes les places mínimament dignes han vist algun cop un castell de nou, llevat de la nostra, que molt sovint ha vist com colles grans hi anaven a passar l'estona sense cap respecte per nosaltres. No és el cas, ni de bon tros, de les dues que hi eren ahir.

Doncs això, que el dia començava amb una mala notícia, però això no impediria que nosaltres sí que anéssim al màxim de les nostres possibilitats objectives. Amb moltes camises i moltes ganes començàvem amb el cinc de set, un castell que fa uns tres anys que tenim i que ja fa algun temps que tenim completament dominat i ens permet començar una diada amb ell amb molta calma. El cinc va anar força bé, de fora estava molt bé i des de dins no vaig sentir res d'estrany, i al vídeo surt clavat.

A segona ronda anàvem amb l'objectiu del dia i segurament un dels dos objectius principals per aquesta temporada, que suposo que eren el tres per sota i consolidar la torre. El tema de la torre jo suposo que el reprendrem a partir d'aquesta setmana per mirar de recuperar-la per aquest segon tram de temporada. El tema del tres per sota era una cosa que a mi se'm feia difícil de creure, perquè és un castell que necessita una certa fidelitat de la pinya als assajos i molta tècnica de la pinya, i vistos els resultats és, ara per ara, un dels encerts més lluminosos d'aquesta Tècnica, perquè ha aconseguit més o menys fidelitzar la pinya i tecnificar-la una mica, unir moltíssim més la colla i que tot plegat sigui cada cop més una colla unida, una pinya. El tres d'ahir va pujar molt acompassadament, molt tranquil, molt bé de mides, rodonet i ferm, perfecte, no semblava pas el primer intent que portàvem a plaça i ens va fer trempar d'allò més. L'estàvem descarregant i els terços i els quarts estaven rient, i tota la pinya ja cridava d'alegria, i va ser tan bonic que no sé com dir-ho i és això, que podria haver durat aquell dia tres mesos per poder-lo assaborir com es mereixia.

Vam plegar amb el quatre de set amb agulla, que vam intentar fer una mica centrats tot i que teníem el cap amb el tres per sota. Sembla que un dels rengles --el que pujava per mi-- estava força més alt que els altres tres, les mides no eren les millors però encara es va fer l'aleta amb una certa agilitat; el pilar va aguantar bé i castell al sac. En pilars, el vano de cinc, girat a banda i banda, i ja per acabar els pilars al balcó per on passa tota la canalla, un dels quals va fer llenya --acostuma a passar.

I res, els Minyons de Terrassa, que no podien portar els castells de nou però que van anar a fer el màxim que podien, cinc de vuit, torre de vuit i quatre de vuit amb agulla, aquest darrer només carregat, i un espectacular pilar de set per plegar. Podria comentar els castells, però després se m'emprenyen els quatre minyons que llegeixen això; en fi: des d'on jo era, la catedral va anar força remenada però va aguantar bé, la torre de vuit va ser de postal, i el quatre amb agulla va pujar malament de mides, el moviment devia encomanar-se al pilar i va caure. El pilar de set era el primer que feien enguany. Tot plegat, molt bé, però bé, què hi farem, haurem d'esperar un altre any aviam si tenim sort i ens fan el tres de nou abans que el fem nosaltres. Els Borinots van fer dos, tres i quatre de vuit; força bé tot plegat i vano per comiat. No vaig veure gaire els seus castells perquè en general estava a les seves pinyes; diria que la torre va anar un pèl remenada, i apa.

Doncs això eren els castells. Estàvem molt contents. Vam dinar paella que havien fet els de "la vella" d'Esplugues; després van emborratxar amb porró de cava tots els joves i no tan joves de la Colla. Vam passar a veure els vídeos i van rapar uns quants. Vaig anar fent birres, va començar el Barça i jo vaig passar del Barça i vaig quedar-me a fora, que estaven en la fase xirucaire-kumba. Després es van fotre a cantar garrotins; jo no en canto mai, no sé per on començar, però vaig descobrir que el Martí ho fa de puta mare, i el Pau va acabar rimant i tot. Alguns van anar a sopar, jo vaig mirar l'hora i no sé ben bé què vaig fer però vaig pujar a les barraques. M'havia costat moltíssim arribar del local als concerts en bici; vaig decidir desemborratxar-me a còpia de coca-cola, una cosa que no havia fet mai, jo. Cap allò de les dues vaig reprendre a un ritme raonable la cervesa, però aleshores va acabar el grup que tocava, així rotllo funky dels companys del Cau de les Arts, que ho van fer molt i molt bé i va servir per acabar un dia que podria haver durat... tres mesos.

Fotos.

Dissabte hi havia tot d'activitats programades per Festa Major, però jo només vaig viure les relacionades amb castells. Havíem quedat cap allò de les 18h al Pou d'en Fèlix per fer la cercavila interminable de cada any, però enguany, per comptes de baixar per Isidre Martí, vam seguir recte per Àngel Guimerà fins al Brillas, on després d'una estona vam començar la Prediada castellera acompanyats pels Castellers de Sabadell. La nostra actuació va ser força ràpida i neta: tres de set, tres de set amb agulla, quatre de set i dos o tres pilars de quatre. La veritat és que com que ha passat una mica el temps i no en vam veure els vídeos i com que estava molt cansat i tota la pesca, no vaig fer l'esforç d'informar-me sobre els castells, i per això fins i tot dubto sobre l'ordre dels castells. En fi, en general van anar bé, ens van ajudar a calmar els nervis una mica i a agafar confiança per l'endemà, que era el dia clau.

Per la seva banda, els Saballuts van fer exactament el mateix que nosaltres però en un ordre una mica diferent, que tampoc no recordo, i amb el pilar de cinc de comiat. Els van fer amb molta solvència i etcètera. Conversava amb alguns saballuts, m'explicaven com han anat els seus castells de vuit, els dos quatres de vuit descarregats i el tres només carregat. Sembla que, partint de la mateixa base d'abans, la nova tècnica ha fet creure a tota la colla que els objectius que proposaven, que eren els mateixos de sempre, eren una cosa possible: els castells de vuit. Doncs bé, potser això és una mica el que va passar amb la nostra tècnica d'ara, que si fa no fa va començar amb els mateixos objectius d'abans, l'embranzida ja hi era, i el que han canviat és una mica la mentalitat i la forma de fer. Potser, no ho sé. I segurament caldria que definitivament desembarquessin a la Junta.

Doncs això era l'actuació de Prediada, i almenys jo estava molt nerviós per l'endemà. Vaig sopar a casa, que era l'aniversari de ma mare, i en acabat vaig tornar a pujar als concerts. Vaig beure moltíssima cervesa, vaig tornar abans que no pogués tornara a pujar a la bici, i fins l'endemà.

Fotos.

Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.

En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.

Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre --aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits--, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.

Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.

Fotos.

PostDiada a Roquetes, Sant Pere de Ribes, una plaça on havíem actuat quatre anys abans, en què els de Sitges havien fet un peu de quatre de vuit que em va semblar molt criticable; era l'època en què el casc casteller era imminent, malauradament. Avui, suposo que com aleshores, hi anàvem amb la Festa Major al davant, i per tant estàvem una mica esvalotats.

Començàvem amb el tres de set. Haig de dir que jo només he vist les fotos dels castells, ja que no hem fet quarta ronda al local. Era diumenge ja molt tard, la gent tenia gana i demà treballa i així, com que la gent és tan responsable, a Catalunya, no he vist els castells al vídeo. Així que diré el poc que he sentit i l'encara menys que he vist.

El tres de set, a la meva foto, surt tancat al segon de la buida i a quarts assajant d'obrir-la, però tot plegat recte com un pal; la resta no es veu tan bé. En general, no era el millor tres de la història però passava bé, tot i que se m'ha fet etern. En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany. Hem acabat amb el tres de sis per sota, un simple assaig del de set, que ha sigut avorridíssim i que clamava un pis més. El pilar de cinc amb què hem plegat no l'he vist gens i no en sé res de res de res. En tot cas, ha demostrat que això del quatre amb agulla ha sigut un simple entrebanc quàntic, Heisenberg.

Ara hauria de parlar de les altres colles, però no tinc apuntats els castells que han fet i no sé què dir-ne. Castelldefels m'ha sorprès gratament amb castells de sis més o menys ben fets; diria que han començat amb el tres de sis, que al segon peu ha pujat amb decisió i amb mides correctes però una mica lent; han seguit amb el tres o el quatre amb agulla, que també han assolit amb una certa folgança; i han plegat amb un dos de sis desmuntat, que podria considerar-se el primer castell de set i que, des de molt lluny, no he sabut apreciar bé: amb dosos col·locats i els més menuts pujant, l'han fet baixar, semblava que tremolava força.

La Jove de Sitges crec que començaven amb el tres de set, han seguit amb el quatre amb agulla, una mica tancat de dalt i amb el pilar com un espadat de marbre, i el quatre de set per acabar, que s'ha obert força de quarts per alguna raó i que en algun moment ha perillat i bli bla blu. Si no m'he perdut res, tant els grocs com els bruns han pres comiat amb un pilar de quatre amb senyera.

Fotos aquí. Aquí sota, homenatge a les gralleres que, a casa dels de Sitges, que tenen una escola intergalàctica de grallers, ens tocaven amb gràcia subtil les nostres aletes.

Avui baixàvem o pujàvem a Hostalets de Pierola, a tocar de Piera, més amunt d'Esparreguera, amb vistes a Montserrat i al mig de la muntanya, entre una fira medieval.

Al costat de l'Ajuntament actuàvem amb els Moixiganguers d'Igualada, que fa quatre dies que són colla de vuit, diria que la primera colla que el descarrega al seu primer intent --suposo que sense comptar els universitaris. En fi, com sempre, hi he anat sense esmorzar i amb el cap enterbolit, però deixant la bici a casa --en tot cas, he viscut l'actuació tan intensament com sempre; tot i que en aquest cas potser més que altres vegades, que m'han fotut de baix en tots els castells.

Començàvem amb el tres de set, que sembla que ha anat rodonet i ben parat. Al vídeo surt molt ben plantat, i a plaça sembla que també, i que ha sigut un dels més macos de l'any. A segona ronda hem tirat el cinc de set, no sé quants en portem enguany, que ha pujat d'allò més bé, ha anat perdent mides una mica al tres i sembla que l'enxaneta en fer la segona aleta a la torre ha acabat de destarotar el tres. Aleshores, mentre es feia la segona aleta i es començava a desmuntar el dos, sobretot els terços del tres s'han rebregat molt, la rengla i la plena assenyaladament, i hi ha hagut un moment que semblava que havia de caure. Vist al vídeo, tanmateix, no és res de l'altre món, una simple rebregada; a plaça, però, tothom assegurava que havíem salvat una llenya segura. Trobo que en feien un gra massa. Hem plegat amb el quatre de set, que jo diria que res de res, tramitat sense res a dir. I el pilar de cinc, de puta mare.

L'actuació ha sigut força bona i tots els cargolins en tornàvem feliços. Al local comentàvem la jugada, i tothom era feliç. Tenim la festa major aquí a la vora i hi ha una miqueta d'inquietud saludable per si farem el tres per sota, etcètera. Molt bé. Érem força pinya (diguem-ne dos cordons i mig) i hem sortit molt satisfets de l'actuació. De puta mare, en efecte.

Estic molt cansat, com és costum, a aquesta hora d'aquest Onze de Setembre. De baix sentia el patiment estoic nihilista que cal sofrir si t'hi fiquen. El món, la ressaca, tota la puta vida, em queia a sobre, i dues crosses molt simpàtiques m'ajudaven a aguantar. Tinc el coll masegat, vòmit al peu dret i l'esquena em grinyola. El Barça ha perdut al Camp Nou. Catalunya no és lliure. La colla va bé.

En fi, he vist els nostres castells al vídeo, i els d'Igualada no els he vist gens perquè, com que no tenia la càmera de retratar, m'hi ficava a les pinyes; al cinc de sis, per exemple, estava de segones lateral a la seva rengla. Per tant, dono la veu al Paco, que m'ha dit això: «El tres de set ha patit una mica a la rengla, el baix, però ha aguantat bé sense cap problema especial. El quatre de set, igual, sense problemes. El cinc de sis, lent però sense patiments, bones mides i res més». També han plegat amb el pilar de cinc. Jo diria que, després dels dos quatres de vuit, avui anaven sense apretar gaire, en un poble perdut entre les muntanyes, i que suposo que deuen haver aprofitat per rodar castellers i tota la pesca. Doncs molt bé, això és tot, demà més.

Fotos.

Diada de Sant Fèlix, una de les més esperades de l'any. L'ambient que es respira és màgic des del començament; després dels balls, els falcons fan el seu habitual pilar de sis aixecat i descarregat per sota, que dóna l'inici a aquesta diada espectacular. Enguany els Falconers han descarregat el pilar brillantment, cosa que podia induir a pensar que veuríem una actuació brillant; però res no és tan fàcil com sembla: el pilar d'entrada de la Vella, que ha trigat molt a entrar a plaça, ha caigut pel camí.

Ja em conec aquesta actuació: és molt maca, és màgica i espectacular, però és també molt lenta, fa molta calor i acaba a l'hora de sopar, gairebé, i ja podrien empalmar amb la processó. Així ha sigut avui també, a més de les innombrables llenyes.

Començaré parlant de la Colla Joves de Valls, que anava fent una temporada molt fluixa. Es presentaven a Vilafranca amb l'objectiu de la tripleta, tres i quatre de nou i cinc de vuit. Si sortien de plaça amb aquest inventari de construccions, seria tot un èxit, donades les circumstàncies. Han començat amb el 5de8: la catedral és un valor molt segur, per a ells. Han seguit amb el 4de9f: era el segon intent de l'any, després de la llenya diria que a l'Arboç o potser a la Bisbal. Jo feia temps que no els hi feia pinya, però avui he dut la samarreta vermella de la Joves per canviar-me la samarreta negra de la bici --40 km d'Esplugues a Vilafranca en només 2 hores, per l'Ordal-- i, ja que hi érem, m'hi he fotut. Així que no l'he vist, però segons he escoltat i he sentit ha pujat més o menys ferm amb mides dolentes per dalt, i ha calgut defensar-lo amb una mica d'intensitat. Primer quatre de nou al sac. I a tercera ronda, el 3de9f, que només han carregat. Segons m'han dit, no semblava que estigués tan malament, però en un tres i no res, catapum. Han plegat amb el pilar de cinc.

I ara la Vella de Valls. No és que vagin gaire bé, tot i que havien començat forts la temporada amb un tres de nou molt matiner i blabla, però els problemes se'ls hi han 'nat presentant aquest estiu i, a Vilafranca, han mostrat una imatge deplorable i es pot ben dir que, si la Joves ha sigut la vencedora moral, l'altra colla de Valls ha protagonitzat la desfeta més estrepitosa.

Han començat amb un intent desmuntat de tres de nou, que amb molts dubtes, sobretot de la canalla, ha calgut fer baixar. El segon intent ha anat més o menys tan malament com l'anterior i l'han desmuntat, també: ronda en blanc. Però el pitjor encara havia de passar. En segona ronda han provat el 2de9fm: el clàssic dilema de si tirar ja d'entrada el màxim castell o deixar-lo per després. Esclar, se suposava que la Vella no tindria excessius problemes amb el tres... davant d'això, el cas és que els nervis s'han estès també al dos de nou, l'intent ha pujat des del començament molt remenat, per quarts/quints s'ha obert i a sisens, quan ja es desmuntava amb dosos col·locats, l'estructura ha acabat cedint. Els comentaris de muixerrillos i minyons eren força sarcàstics, i és que no n'hi havia per menys: la Vella estava fotent pena. En fi, en repetició han descarregat, per fi, el 4de8a, que només ha patit al pilar quan l'enxaneta, molt matussera, gairebé se l'emporta. Per plegar rondes, el 4de9f. Després del trist bagatge que duien, que encaressin aquest castell podia semblar una mica temerari, tot i que segurament era el que havien de fer. En tot cas ha pujat més o menys bé, però a la descarregada ha anat perdent mides i ha acabat petant. El seu pilar no l'he vist perquè he hagut de marxar a la feina. Han carregat el Pde7f i han sortit de plaça una mica escaldats, amb molt mala imatge una mica redreçada al final, amb el quatre de nou i el pilar de set carregats.

Bé, ara parlarem ràpidament dels Minyons. Com sempre, feia poc que havien tornat de vacances. Alguns anys vénen bé a Sant Fèlix i d'altres només compleixen l'expedient amb una tripleta o una cosa per l'estil. Enguany ja havien descarregat el dos de nou i tenien al programa el cinc de nou. Han començat al revés que els de la Vella, amb la torre amb manilles, una opció que a mi em sembla més bona en general que no pas la triada per la Vella, però pot dependre de la situació i dels gustos. La torre si fa no fa pujava bé, amb algun problemet de bellugueig i allò tan típic que diu tothom de «girar-se», però res de perillós, fins que a la descarregada el bellugueig ha esdevingut trontolleig i s'ha trencat per dalt. Una llàstima perquè estava bé. A segona ronda han provat el 4de9f, que no recordo gaire però que ha anat bé. En tercera ronda jo ja no hi era, perquè era ja més d'un quart de cinc i jo havia de tornar a Esplugues. Pel que em diuen, han provat el 5de9f però ha caigut relativament aviat, i han hagut de conformar-se amb el 3de9f, que no ha ofert cap resistència. També han plegat amb pilars de cinc.

I ara parlem de Vilafranca, que com sempre ja havien anunciat els cinquanta gammes extra que estaven en disposició d'obsequiar al món casteller. Han obert amb el tradicional quatre de nou amb agulla: el quatre s'ha plegat una mica, però el pilar s'ha alçat al cel com un llamp de Zeus, lluminós i infrangible. A segona ronda s'han encarat a un castell poc sovintejat pels verds, el 5de9f, que feia alguns anys que no portaven per les places. El primer intent, per alguna raó ignota a tots els que hi érem, ha hagut de desmuntar-se amb mides molt bones. Des de la meva posició, contemplar el 5 era difícil; en repetició s'ha tornat a aixecar potser no tan maco com l'anterior, ha tremolat una mica a la descarregada i 5de9f verd al sac. Aleshores he tornat a comprovar que els Castellers de Vilafranca són els millors amb gran diferència i que són refotudament bons, molt bons, i també he tornat a entendre per què la gent els té tanta mania: també perquè després d'aquest 5de9f només els hi faltava cridar «a por ellos, oé!» o «campiooons! oé oé oé...». En fi, a tercera ronda han començat els problemes: amb els principals deures fets, han provat la seva bèstia negra, el 3de10fm, que ha semblat molt fluix: ja d'entrada es veia que les manilles no aturaven res i que tot era molt tou. Ha caigut molt aviat, amb sisens col·locats, i amb la sensació que no el tenien prou ben assajat. En repetició han intentant un altre castell emmanillat, el 2de9fm, com la Vella i Minyons. Les manilles dels verds, en comparació amb les de Minyons, són molt menys compactes i fan l'aparença de més fragil·litat. El cas és que la torre ha pujat amb alguns dubtes, sobretot per l'encaix amb folre i manilles i per la lentitud de la canalla; ja carregat i encara molt amunt, el terç/quart del rengle que mirava l'ajuntament s'ha enfonsat i la llenya també ha estat eixordadora. En pilars, que no he pogut veure, el Pde8fm, que pel que diuen ha anat de puta mare.

En fi, com sempre, un Sant Fèlix de castells estratosfèrics i molta llenya i moltes hores i molta calor. Uns Castellers de Vilafranca en la seva habitual bona forma, tot i que com és costum se l'han tornada a fotre amb el 3de10fm, que jo de debò em pensava que no provarien. Molt bé la Joves, que torna a fer dos castells de 9 i el 4de9fm després de força temps, i que al capdavall han sorprès molt gratament perquè molts els donaven per enterrats. Molt malament la Vella, tot i que potser han tingut mala sort, però la imatge ha sigut horrible. I força bé els Minyons, amb la torre carregada, un intent que sembla força dolent de 5de9f i 3 i 4 perfectes.

Doncs apa, ja veurem si l'any vinent hi baixo, amb bici, tren o cotxe.

Apa, nova crònica per a La Malla:

http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=397984

Amb problemes de fotos i una feinada com una jornada completa de treball, realment cansat.

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici --potser una mica temerari, ara que ho penso-- i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el tres de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet, amb molta més facilitat, exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Fotos.

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Avui hi havia algunes actuacions interessants pel mapa, com ara la de Vic i la de Terrassa, amb colles punteres al màxim i d'altres de mitjanes que frisen (i es donen hòsties) per entrar al Concurs. Jo no sabia si pujaria o baixaria o em quedaria a casa o aniria de costellada a la muntanya, així que havia decidit que, en cas de tenir ganes d'anar a veure castells, passaria de Terrassa (que era l'opció més plausible) i em desplaçaria al poble veí, Cornellà, on actuava una altra colla d'aquestes mitjanes de Concurs, Lleida, i una de gran, la Joves de Valls, després de la bona actuació de Sant Joan, a més dels de Cornellà, dels qui m'havien arribat veus telemàtiques que volien anar-hi a totes.

Doncs així, d'un cop de bici he arrossegat la meva voluntat amb mi mateix a veure què ens oferien les tres colles. La plaça era deserta sota un sol de justícia un pèl enteranyinat per núvols alts, i l'ambient era, paradoxalment, molt fred. Els Castellers de Cornellà, amb la gent que eren, no podien fer gaires coses més que castells bàsics de set, i això és el que han fet. Han ofert tres i quatre de set, tots dos sense gaire cosa a destacar, amb una canalla més fineta que l'altra vegada que els vaig veure (pel Corpus); a les fotos, ara, recordo lleus desarranjaments i altres collonades, tot i que, com dic, aquests castells no presenten problemes per a ells i, en definitiva, se'ls hi queden ben curts. Han plegat amb el cinc de sis, que m'ha semblat molt tranquil tot i algun problema intranscendent amb una faixa que es desprenia d'un terç. Si aquest cinc de sis, tan avorrit, ha de ser alguna cosa més d'aquí poc temps, bé podrà ser si els seus assajos van més bé i disposen de més camises a plaça, però avui el clima em semblava de platja algeriana a L'estrany i, així, a mi només em venien ganes de quedar-me sota l'arbre llegint el llibre.

Els amics de la Joves de Valls eren, també, poquíssims, i és que sembla que quan travessen el Llobregat són una colla petita que fa coses com el quatre de set amb agulla i el cinc de set, tal com nosaltres hauríem fet, de segur, d'haver baixat, com a colla, a aquesta actuació. El que no hauríem fet, també de segur, és el quatre de vuit, que ha sigut pim pam sense gaire complicació, sembla que s'ha tancat un xic de dalt i que ha calgut defensar-lo una mica de no res a la descarregada. Els vallencs, en una plaça pràcticament buida a casa d'una colla del Baix Llobregat, hi van quatre a complir l'expedient amb un o dos castells bàsics de vuit, i cap a casa. Igual han fet sempre que han vingut a Esplugues, per la qual cosa, en vista de la seva trempera, fa algun temps que no els portem per Festa Major, tot i que a mi em cauen molt bé i, en les actuacions amb colles grans, sempre vaig amb ells.

I dels Castellers de Lleida, què dir-ne? Sembla que van forts i han fet millor actuació que els de la Joves, tot i ser si fa no fa els mateixos efectius. Tres i quatre de vuit que han fet sense complicacions, el carro gros més maco que el vermell, i bones sensacions que han volgut destruir amb un intent de dos de vuit folrat en què pràcticament tot el folre trepitjava camises d'altres colles i que, per tant, no semblava tenir gaire futur. Així i tot ha pujat fins a dosos, però la cosa ha començat a trontollar per un folre poc compacte i l'han baixat, amb constant perill de llenya --l'han desmuntat, tanmateix, a temps. En repetició han completat la torre de set, que me l'he mirada amb atenció per descobrir el secret perquè terços no s'obrin i quarts es mantinguin al seu lloc, però no en sé treure l'aigua clara, jo, d'aquestes coses.

A pilars, dos vanos de cinc de Lleida i Valls i un pilar de cinc amb alguna dificultat per a Cornellà, i mentre encara estaven desmuntant pinyes jo ja era amb la bici per Carretera de Cornellà/Esplugues camí de casa meva, que són cosa de deu minuts però la calor m'estava matant. En la penombra de la meva cambra, amb música estrident i el llibre esperant-me ajagut al meu llit, em trobo molt còmode. Ara veurem què han fet a Terrassa i a Vic, i si realment m'he perdut alguna cosa interessant, o no (Minyons han descarregat el 2de9fm, els Sagals han carregat el 3de8, Vilafranca ha fet el pilar de set). Certament, a Cornellà esperava veure alguna cosa més, una mica més d'ambició dels vallencs i una mica més de camises als Castellers de Cornellà. A la fi, els únics que han sorprès han sigut els de Lleida, amb dos castells de vuit força macos i un intent suïcida de dos de vuit que, d'haver reeixit, hauria donat un regust grana molt bo a tota la cosa.

Fotos.

Actuacio sencera:
Castellers de Lleida: 4de8, 3de8, id2de8f, 2de7, vano 5
Colla Joves Xiquets de Valls: 4de8, 5de7, 4de7a, vano 5
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, Pde5

No em funcionen els accents.

Haviem decidit que aquest mati baixariem a Valls. Com que es pont, de tota la colla nomes la Silvia i jo hem acabat baixant-hi, almenys que jo sapiga.

Ara que comença a fer bon temps i calor d'estiu, amb almenys un mes de retard, anar a veure castells torna a ser una mica dur, i encara mes un dia de Sant Joan. Pero pels castells, qualsevol cosa.

He vist per primer cop, que jo recordi, els balls d'abans dels castells: els reis i els gegants, el drac, l'os, la mulassa i l'aliga amb un colom blanc al bec. Suposo que aixo deu haver estat estudiat per algun antropoleg, pero jo he flipat bastant.

Despres d'aquestes exhibicions de regust inveterat, una altra exhibicio no menys sorprenent: els xiquets de Valls alçaven els seus castells. Els balls anteriors eren com el proleg a la pel·licula que anavem a veure i s'hi adeien d'allo mes be, i es que sembla que a Valls no passa el temps, si mes no durant l'estona que dura tot plegat.

Els primers que tiraven eren els de la Vella. Anaven forts pel que portaven de temporada i per l'actuacio del dia abans per Completes: 3 i 4 de 9 i 2de8 mes pilar de sis. Pero sembla que la gresca de la revetlla els havia passat factura i el primer tres de nou d'avui pujava remenadissim per tots cantons i feta l'aleta el pis de sisens no ha aguantat mes i ha cedit.

I es estrany, perque sent la Vella es podia dir que aquell castell encara podia aguantar una mica mes, pero el cas es que no ha aguantat mes. Es pot remarcar la diferencia de pes i mides d'aquest 3de9f amb els de Vilafranca i Minyons, molt mes lleugers sobretot el dels segons. Ja dic que sembla que no passi el temps a Valls.

Sembla que un quart de la rengla del tres ha pres mal al braç, i aixo podia rebaixar expectatives, pero no! Quatre de nou tot seguit, que ha estat descarregat, ara si, nomes com sap fer la Vella, amb moviment per tot arreu pero molt ben defensat, fins al punt de la inversemblança. La plaça ha aplaudit molt aquell quatre desmanegat, jo me l'he contemplat amb l'admiracio silenciosa que em provoquen aquests burros de la Vella.

Per plegar rondes, el dos de vuit amb folre, que vale, entesos, molt be, tampoc no era una torre meravellosa pero ja feia el fet. I a pilars el de sis, que amb canvis en l'alineacio titular no ha fet la sensacio de perillar en cap moment.

Aquest ha estat el curriculum dels rosats, com es pot comprovar una mica accidentat i amb un resultat prou bo pero no tan bo com les expectatives semblaven prometre. Pel canto oposat, els de la Joves, amb unes expectatives molt mes modestes, han sortit amb unes sensacions globals molt bones, o si mes no es la sensacio que a mi m'han transmes.

En efecte, els de la Joves anaven a empentes i rodolons per les places aquest any, despres d'un 2009 no gaire bo, i el fet d'haver pogut descarregar 5de8, 3de9f i 2de8f, tot plegat amb força solidesa, els hi dona credit per a la temporada, i es que ja se sap que a Valls la temporada no comença de debo fins a Sant Joan.

La catedral, molt maca, ha demostrat que encara la dominen a la perfeccio despres d'uns anys d'assalts al 5de9f amb un balanç relativament positiu. Sembla que continua sent la millor aposta de gamma extra dels vermells, ja veurem. El tres de nou, a diferencia del de la Vella, ha pujat amb mides força bones, amb algun petit problema amb folre i terços, que en tot cas no ha passat factura. I pel dos de vuit, la meva posicio a plaça era una mica dolenta, pero ha semblat pim pam i avall sense problemes. Han plegat amb pilars de cinc.

Doncs aixo ha sigut Sant Joan a Valls per a mi, no gaire cosa, realment. Feia temps que no baixava a la plaça del Blat i l'ambient continua sent molt casteller i la rivalitat entre totes dues colles es molt entretinguda. Bons castells, mes o menys bones sensacions, i aviam quina una ens en fan, aquests vallencs, aquest 2010.

Acabo de demostrar que els accents en catala son, en la seva major part, inutils.

Vaja, al final amb una ressaca irresponsable, una tarda vespre de diumenge per oblidar, a partir de les sis, que de fet gairebé no recordo. Però no es tractava d'això, ara; ara volíem cronitzar la diada, però bé, no sé com fer-ho. Vaig escapolir-me de la mesa de votacions i vaig tornar a aterrar al local, on vaig fer algunes birres més, donant per mort l'examen que hauria d'estar fent ara mateix mentre escric això. Ja el faré al setembre.

Les converses anaven i venien i el que vaig sentir em va agradar molt i, per tant, al capdavall el resultat de tot plegat ha de ser positiu. Però com que no sé què és el que jo puc dir o no, i com que tinc una ressaca massa matinera, m'ho deixo estar per a mi mateix, per una vegada a la vida.

El cas és que començàvem amb la famosa torre de set, que va petar exactament pel mateix cantó que la del Clot, és a dir, que el rengle de la descarregada o com en diguin es va anar obrint molt, aquest cop més i abans que la del Clot, fins al punt de plegar-se el terç i fer-la caure. Em deia un de la Joves que no estava tan malament de mides i que no sé quins dubtes de la canalla van acabar de rematar-la; no sé, jo veient el vídeo trobo que allò no ho salvava ni déu. El diagnòstic semblava clar i s'apuntaven solucions per combatre els errors, i ara tenim un mes per posar-ho en pràctica o deixar-ho per després d'estiu.

En fi, que aquesta torre estava encara més assajada que la de l'any passat i no ha pogut ni ser carregada, i això que hi havia com una mena de seguretat absoluta que la faríem. Jo n'era una mica escèptic, la llenya era una cosa que podia passar. El problema és la impressió tan lletja que queda, com si estigués molt lluny; si més no ha donat claredat al problema, que potser no havia quedat clar després del Clot, i ara aviam com es resol.

Després de la patacada, tiràvem el cinc de set, cosa que demostra que si bé potser encara les nostres relacions amb les llenyes no són tan sanes com podrien ser, si més no som capaços d'assumir-les un cop han passat i seguir amb la diada amb pas ferm. El cinc sembla que estava força bé de mides, una mica remenat, i la buida del tres un pèl torçada cap on no tocava, però al capdavall molt bé.

A tercera ronda fèiem el quatre de set amb agulla, que era un galliner la pinya --després de la pinya tan maca de la torre, aquella tan abominable del quatre amb agulla feia por i esglai--. Un dels baixos patia com una ànima infernada i va fer desmuntar-lo; la veritat és que la diada ja començava a fer pena i l'hauria llençada per la finestra. L'organització de les festes, a més, ens havia tallat l'actuació uns minuts per donar no sé quins premis o records als geganters, havent dit ximpleries de l'alçada d'un campanar per micro i fent-nos perdre la paciència. La diada es feia molt carregosa.

A repetició --només hi havia una ronda de repetició, perquè érem quatre colles-- vem tornar a provar el quatre amb agulla, amb un altre baix i un altre segon més experimentat, i el castell en general va anar bé, no ho sé gaire perquè no hi estava al cas, però sembla que bé, tot i que se'm va fer etern. I per acabar, el vano de cinc típic, que em va semblar una mica justet, però bé.

Així, ara aviam què fem. Jo no sé què caldria fer, suposo que seguir amb la torre aquest mes que tenim buit i veure si s'han arranjat els problemes pel Gall. I aviam què faig jo de bo, que no foto res i és un desastre.

Fotos.

De Can Vidalet ja en vaig parlar. Avui el cel estava enteranyinat a les dotze, el ventet era fresc i la font estava engegada i hi havia força gent a les terrasses. Bones sensacions!

Jo no sabia què havíem de fer; cegament negava el tres amb agulla, tot i haver-hi apostat a la porra. No hi creia i el descartava, malgrat que era el que més feia bullir l'olla. Sembla que ni els de Tècnica no saben, després d'assaig, què es farà el diumenge! És, doncs, esport d'alt risc apostar per l'actuació a plaça.

Hi havia força ignorància de la colla sobre els castells que es tirarien. Jo m'havia despertat a quarts d'onze gràcies a la trucada d'un de Tirallongues (oju al datu!), m'havia dutxat i m'havia pres poca cosa més que un cafè. D'un cop de bici m'hi vaig deixar caure i vaig pedalar pel voltant la taula dels de la Tècnica, que feien anar amunt i avall fulls de pinyes dels castells. Oh!, quatre de set amb agulla!

El quatre de set amb agulla ha estat bufar i fem ampolles, ni ha patit el pilar ni ha patit el quatre.

En segona ronda, el tres de set amb agulla. Dues agulles seguides és cosa lletja, però val a dir que el nostre 3de7a ha sigut tan maco que es pot assegurar que, així, aquesta andròmina és bonica i tot. El tres era rodonet, com els millors tresos que hem fet enguany, i el pilar era ferm com un espadat de marbre (Dream the same thing every night I see our freedom in my sight, no locked doors, no windows barred, no things to make my brain seem scarred). Els cargolins traginàvem felicitat a cabassos, i la gaubança era extrema i es mesurava en hectolitres. A la pinya, les mides eren millors que en tots els assajos anteriors, i és que trobo que assats d'assaig prova bé però trop és contraproduent i aquest tres amb agulla ho demostra (dcvb).

Hem seguit amb el quatre de set, semilleuger, amb baixes sobretot per dalt, que han fet que algun rengle fos més feixuc que de costum; i és que els castells han de tendir, com bé diuen, a la lleugeresa, és com si fotessin algú de metre setanta de baix, no pot ser! El quatre ha pujat com una plaça de toros i s'ha descarregat més parat que una foto i amb delit profús per a tothom.

En pilars hem plantat el vano de cinc. Podem dir que l'any passat havíem descarregat un vano de cinc a Can Vidalet molt important, i que aquest potser també ha sigut important, tot i que no tant ni de bon tros. Si a Manresa, dues setmanes enrere, havíem girat el primer pilar de cinc de tota la nostra història (que jo sàpiga, pel cap baix segur que era el primer en deu anys), avui hem fet girar els dos pilars de quatre i el de cinc, ben sincronitzats i amb força soltura. El pilar de cinc se'n nava una mica enrere (la plaça era inclinada, com sempre) i feia patir una mica entre segon i terç, però al capdavall molt bé.

I què us diré més? Que m'ha semblat una diada espectacular, que és un goig ser d'aquesta colla i no la canviaria per cap altra.

Com ja vaig fer en l'altra crònica, parlaré de la resta de colles, aviam si algun dia em foten una pallissa. Aprés nosatres eren els Xiquets del Serrallo. Començaven amb el tres de set, amb molt poca pinya i amb molts dubtes per tot arreu, i així i tot qualsevol hauria apostat que el descarregaven si una de les fiblades no hagués atabalat el pom, que es va desprendre i va arrossegar la resta del castell. Una llenya lletja en dos temps (canalla, i després la resta), que ha sumat el pitjor d'un despenjament de canalla a una ensulsiada amb problemes. Dos tarragonins han hagut de ser atesos per l'ambulància i ha calgut esperar-ne una de nova. Després, han completat sense més problemes castells de sis. I els Tirallongues, que estan també com un llum, han començat amb el dos de sis, diríem que bé, han seguit amb el tres de set, sense prou pinya però prou digne, i han acabat amb un altre castell de sis, que no recordo.

Conclusió: que si no sigués de cap colla, veient el que s'ha vist, em feia dels Cargolins sense pensar-m'hi.

D'altra banda, els Saballuts han descarregat avui el seu primer carro gros. Me n'alegro molt, perquè és una colla que em cau molt bé i s'ho mereixien.

Salut.

Fotos

Crònica a lamalla de la diada de Corpus d'ahir a Cornellà.

Només dir que em van donar molt bones sensacions els de Cornellà, que se'ls veia molt il·lusionats i amb moltes ganes de fer moltes coses. Els verds van fer el primer 4de8a de l'any amb molta solvència i els Minyons el primer 5de8. El primer 4de9f va fer llenya. Un dia estrany en què sembla que els objectius van prenen forma.

Diumenge, diada a Manresa, capital del Bages, històrica comarca de la Catalunya Vella, ciutat dilecta d'En Pere III dit el Cerimoniós, així anomenat per haver estat fort interessat en la modernització de l'antiga Cancelleria Reial i diguem-ne fundador de l'antiga Generalitat, escriptor d'una de les quatre grans cròniques catalanes, pare d'En Joan I el Caçador, així dit per haver mort en circumstàncies estranyes durant un exercici cinegètic, defunció que dugué Martí I l'Humà, darrer dinasta del casal de Barcelona i germà seu, al capdavant de la Corona d'Aragó fins l'any 1410; després d'allò, Compromís de Casp, Trastàmara, Habsburg i Borbó.

Allí, sota l'esguard amatent d'En Pere III, en una cantonada davant l'església del passeig que porta el seu nom, actuàvem, un manyoc de segles més tard, els Castellers d'Esplugues --Speluncas!--, amb els companys de Manresa i els de Vic, els Sagals d'Osona.

Nosaltres viatjàvem, doncs, a Manresa, a fer algun castell, i cap porra no n'encertà el pronòstic, ja que la Tècnica juga a despistar el personal i ni els qui van a assaig ni els qui no hi van esbrinen el programa del dia.

Núvols d'incertesa ens environaven en compacta boira, així que només la ventada de l'actuació podia aclarir-nos l'avenir més acostat. La nostra primera proposta castellera era el cinc de set. Segons fonts assabentades de la Colla, aquest cinc de set ha anat millor fins i tot que el de Sant Cugat, del quan se'n deia que havia estat el millor del nostre historial, més bé que el de Festa Major de fa dos anys, considerat per molts fins aleshores com a ideal del passat en què emmirallar-nos. Doncs aquest sembla que era millor encara que aquests dos i, per tant, s'ha situat a l'alçada del cinc de set anterior dels Sagals i s'ha allunyat a anys llum del cinc dels Tirallongues, que era un flam de dubtes.

A segona ronda hem abaixat el peu de l'accelerador amb un quatre de set dels dits lleugers, que si ha semblat a alguns un pèl lent en tot cas ha pujat i baixat amb mides esplèndides --tot i que, per a alguns, potser tan obert com en un quatre amb agulla-- i sense cap mena de moviment estrany a l'òptima realització de la construcció.

Amb dos castells de set tocava l'hora del tercer, potser del tres, amb la qual cosa s'hauria acomplert el meu pronòstic; però com que el misteri envolta els nostres destins, els quals no es desvetllen sinó amb gran sorpresa i meravella de tothom, hom va decantar-se per un castell inèdit, el tres de sis per sota. Es donava el cas, doncs, que la nostra colla començava amb un castell de la gamma alta de set executat a la perfecció i acabava amb un castellet de sis com aquell qui res.

Bé, aquest tres de sis era el primer tres de sis que els Cargolins aixecàvem per sota, ara ja tenim carta blanca per descarregar-lo a assaig deu mil cops sense fer escarafalls. Segons el vídeo, el rengle de la plena pujava més lent que els altres dos, i a més a terços semblava una mica més oberta, però al capdavall cap mena de problema. Mentre es descarregava, els baixos demanaven a crits que volien un pis més.

Per plegar, el clàssic pilar de cinc, aquest cop girat a esquerra i dreta per iniciativa del Jordi. M'ha agradat aquell pilar d'una colla que fa les coses com les ha de fer, a diferència d'altres que fan les coses a la babalà i blablà.

I com que en la darrera crònica se'm van plànyer perquè no havia parlat de les altres colles, ara en faré un repàs ràpid i així em guanyaré potser algun insult o cop de puny a la cara per la propera vegada. Els osonencs, segons en l'ordre d'actuació, colla de Concurs, van plantar sense problemes un cinc de set de puta mare, paradíssim, un tres de set per sota molt ràpid i bonic i un quatre amb agulla esplèndid amb alguns problemes intranscendents de mides. Els del Bages, primers en l'ordre d'actuació, van començar també amb un cinc de set, molt dolent i de mides nefandes que va perillar més d'un cop d'anar al terra, van continuar amb dos intents desmuntats consecutius de quatre de set amb agulla, que costaria d'escatir quin dels dos estava pitjor, tot i que el segon va arribar més amunt; en la teòrica tercera ronda van fer el quatre de set i en la ronda extra que es van treure de la màniga el tres de set. Jo, de fet, veient els nyaps que anaven perpetrant l'un darrere l'altre, d'una banda recordava els Ganàpies, i de l'altra tenia el dit àvid al botó de la càmera per fotografiar una llenya que semblava imminent, però veus tu quina cosa, sense pinya i sense verecúndia també es poden descarregar castells.

Ja per acabar, només remarcar un parell de coses. D'una banda, que el nostre primer pilar de quatre era de dol, descansi en pau. En segon lloc, cosa que no hi té res a veure, avui era el segon dia que tocava la gralla amb nosaltres la Noe, aquest cop sense la Gwen, amb qui debutava la setmana passada, i que pel que he anat sentit ho fan molt bé i me n'alegro infinitament. Per acabar volia dir una altra cosa però no la recordo, senzillament dir que he tornat a estar a punt d'anar-hi amb bici, que avui han pujat deu nens diferents als nostres castells, i que aquesta colla m'encanta i som la puta hòstia.

Fotos

Sagals d'Osona: 2Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Tirallongues de Manresa: Pde4s, 5de7, id4de7a, id4de7a, 4de7, 3de7, vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4 dols, 5de7, 4de7, 3de6s, Pde5 girat

Doncs bé, actuació a Sabadell per la Creu Alta, que en bici deu estar a poc més de dues hores. El dia era radiant, massa radiant; diuen que passem de l'hivern a l'istiu sense primaveres ni tardors, tot i que per a mi aquesta primavera ha sigut molt amable i les signaria totes com aquesta, però potser sense la nevada pels volts del meu aniversari (tot i que encara era hivern aleshores).

Resulta que jo no havia anat a l'assaig de divendres, però pel que sé les proves van centrar-se en la torre i el tres per sota. Així que ningú no sabia ben bé què havíem de tirar avui; jo suposava que seguiríem l'estela de les diades passades i, coneixent la prudència proverbial de la nostra colla, apostava per un sol castell de set i mig i tres i quatre de set. Però estava equivocat.

Així que el primer castell que hem presentat era el tres de set, en el qual un dels baixos era nou, i que, com és costum, ha pujat i baixat sense més problemes, molt rodó. Em diuen fonts fefaents que ara devem estar fent els millors tresos de set de la nostra història, i el d'avui n'havia de ser un d'aquests.

A segona ronda, ja escalfats, tiràvem el cinc de set, que ens costa una mica més que el quatre amb agulla, esclar. El de la setmana anterior a Sant Cugat havia sigut, segons també fonts fidedignes, un dels millors, sinó el millor, que hem fet mai, però el d'avui, segons altres fonts, era potser el pitjor o un dels pitjors. Jo ara no recordo cincs dolents, només crec que no n'hi havia per tant, que la pinya potser era un petit guirigai però que ha fet la feina com cal, que potser la rengla ha bellugat una mica massa (el segon em deia que el castell anava fent voltes, i el baix sembla que ha fet unes passes enrere i l'ha acabat d'obrir), i que, sobretot a la descarregada, amb dosos per quarts, hi ha hagut una batzegada interessant que ha rebregat un moment tota l'estructura. Ha sigut l'únic moment de relatiu perill, però és que normalment, si no és que els tens molt i molt apamats (com al cas del tres), els castells solen bellugar-se i solen rebregar-se en algun moment. En fi, que comparat amb el nostre, el de Reus d'una mica més tard era un autèntic cafarnaüm, i si no sabeu què vol dir això teniu, com sempre, el DCVB.

Dels Xiquets de Reus en volia parlar de passada al final, però faré un incís ara per comentar la seva actuació. Eren pocs i, tot i desconeixent de primerà mà les seves intencions abans de començar, només diré que sembla que han forçat la màquina al final per tal de no ser la «ventafocs» del dia. Han començat amb el tres de set, sense problemes destacables, i han seguit amb el cinc de set, que com que tenia poca pinya ha perdut aviat les mides a segons i que per tant s'ha destarotat i destruitat del tot als pisos de dalt, sobretot del tres i de la rengla, que era un festival. Però defensant-lo força l'han completat, una cosa que no semblava que amb el següent castell hagués de succeir, per tal com el seu quatre de set amb agulla ha sigut horrible sobretot fins que el quatre no s'ha descarregat: què dir-ne, sinó que no hi havia pis arrenglerat amb el seu pis de sota, que els segons s'asseien com a la bartola amb primeres mans que no hi arribaven, estintolades per castellers de les altres colles que innocentment els feien suport. Ah!, a mi no m'hi veureu, no, i la meva indignació sempre serà molt grossa.

I que després els de la nostra colla diguin que els nostres castells són lletjos perquè la rengla s'obre uns centímetres de no res i perquè hi ha una rebregada mig perillosa a la davallada, però que trobin que els de Reus descarregaven els mateixos castells amb la punta de la polla i folgadament! Au, va! Esteu tots bojos!

Bé, acabat l'incís torno als nostres castells. Hem plegat, com els Xiquets (que anaven tercers després de nosaltres), amb el quatre de set amb agulla. Sembla que en aquest cas el principal problema és que un segon defensava la seva posició només amb un peu i que, en definitiva, tot plegat estava mogut i remenat com les baralles de cartes dels jugadors de botifarra de la nostra colla vella. Però bé, jo què sé, que ha anat bé, collons, sobretot comparat amb el de Reus, és que en esguard d'allò eren flors i violes.

Potser no hauria de mirar tant què fan les altres colles, que per anar millorant cal ser autocrític, etc. Bé, jo l'únic que vull dir és que fileu molt prim.

I això és gairebé tot. Hem plegat amb el vano de cinc, que si fa no fa ha anat bé. Aprofitem per dir que, d'entrada, havíem fet un pilar de quatre en què en Ferran s'hi estrenava a segons. Ja per acabar, em diu en Lluís que avui han pujat deu nens diferents als castells, i que en les anteriors actuacions havien sigut onze, i que el que vol dir això és que tenim una canalla de puta mare que és una meravella.

Fotos

Castellers de Sabadell: 2Pde4, 5de7, i3de7s, 4de7a, 3de7a, Vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4, 5de7, 3de7, 4de7a, Vano 5
Xiquets de Reus: Pde4, 3de7, 5de7, 4de7a, Pde5

Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que haurien pogut 'nar-hi amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per causes personals. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.

El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.

El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.

Per plegar, el quatre de set mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que en els darrers dos anys no l'he assajat gaire fora de Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoïcisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nosaltres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tenir tanta sang freda.

Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.

En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un parell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. Aquesta Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.

Fotos

Castellers de Sant Cugat:4d7,3d7,4d7a,p5xs
Colla Jove de Sitges:4d6a,2d6,3d6a,p4
Castellers d'Espluges:3d7,5d7,4d7,v5

Apa, després de molts mesos he tornat a escriure a lamalla:
http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=365599

El baix, o jussà, està infravalorat en termes generals, tant en castells com en política. Quan dius Baix Llobregat només penses en els killos de Cornellà, i quan dius baix en castells és com si no diguessis res, tan sols el pringat que no surt a les fotos i és enterrat de kilos i de mans i que no necessita gens de tècnica per fer la seva tasca, només aguantar. Oh, prejudicis contra el baix!

M'he llevat fa una estona, després de mitja hora donant voltes entre els llençols esperant que la sensació d'ebrietat em baixés. Enivrez vous!

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve,

Ahir seguia la paraula del Senyor al local i vaig oferir, com és costum d'altra banda, la imatge lamentable de paio que no toca vores. Em va provar, tanmateix, ser al local, perquè vaig sentir les palpitacions del temps, com diria l'Ors. La sensació era estranya, ahir, i no hi ha qui entengui aquesta colla, a mi em costa molt d'entendre-la i m'agradaria una colla més intel·ligible, com ara Ganàpies, que són d'allò més normal en aquest sentit, que si poden tirar una cosa la tiren, i si la poden celebrar la celebren, i en acabat la majoria s'emborratxa d'alegria o tristor. A Esplugues tot és molt diferent, és cert que semblem socis de tribuna del Camp Nou.

Així que vem aterrar a l'Ajuntament de l'Hospitalet a perpetrar la XVI Trobada del Jussà, l'actuació dels castells «leri-leri» i comme ci comme ça. Voldria comentar l'actuació de la resta de les colles abans de res, per tal de dibuixar el panorama en què ens trobàvem un 1 de maig a una ciutat que pertany al Barcelonès però que voldria ser del Baix Llobregat --vet aquí la importància del Baix--, un panorama que acostuma a ser gris.

Per ordre d'actuació, els primers eren els Matossers, que sense excessius problemes van fer castells no molt complicats de 6; el 3de6a del final va tenir mides horribles però passables, i van acabar amb un Pde5 que no vaig veure però que diuen que va anar molt bé. Chapeau per a ells! Nosaltres érem els segons i els tercers anaven els de Castelldefels, que van desmuntar un 3de6 que van només carregar en segona ronda amb molts problemes, i en tercera ronda es van conformar amb el Pde4. Els Castellers de Cornellà, que deuen estar escandint elegies per a remembrar millors temps, ens van seguir la petja amb 3de7 i 4de7, que en general van anar millor que els nostres, i van plegar amb 2de6 i pilars de 4 sense problemes. I els de la Jove de l'Hospitalet van guanyar-se la reprovació de les altres colles, almenys la de Cornellà i la nostra, amb castells sense pinya pròpia molt al límit malgrat que van fer una de les seves millors actuacions de la història (això no obstant, el 5de6 i el 2de6 van irèixer més d'un). Aquest era el panorama: colles que heroicament lluiten per sobreviure en l'àmbit dels castells més bàsics, algunes ultrant les pròpies possibilitats, i els de Cornellà, que són els únics que estan més per sobre, fa algunes bugades que van perdent llençols.

Nosaltres, així, apareixíem per aquelles contrades amb previsions d'esbotzar motlles i matar tot el que és gras, ço és, fer el 5de7 i el 4de7a. Una altra cosa sonava a decepció. D'aquí que la meva sang, que sembla molt freda en general, bullís en saber que començàvem amb el 3de7. La racionalització argumentava que calia escalfar abans de cremar la pólvora, però la sang no es calma fàcilment quan ha començat a bullir. El 3de7 va anar bé i rodonet en termes generals, i per més senyes comuniqueu-vos amb algú de tronc, que us n'explicarà mil milions de collonadetes sobre un mil·límetre ençà o enllà que us farà fredat i perdre la son durant tres o quatre lustres. Voldria només fer notar que a la rengla hi van haver canvis i que amb tot no es van notar, i que ja va bé que el tronc es vagi renovant pel que pugui passar.

A segona ronda ja només hi havien dues possibilitats plausibles, però es va dicidir la tercera, el 4de7. La tempesta va esclatar amb bell assortit de trons i llamps i mar esvalotat, i allò que seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, correràs per monts i planes i per la terra, que és tant gran, muntat en cavall de flames que no se't cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant, i etzètera.

El 4de7 va pujar desquadrat i romboidal tot i que al vídeo es veia bé i a les fotos també. Va semblar que anava molt lent i que això contribuïa a augmentar-ne els turments, i des de dins del pou del castell no era precisament un 4 modèlic, però tant és. Ja descarregat, vaig dedicar-me a voltar per la plaça fent fotos i, en un d'aquests passeigs, vaig veure la Marta fent aliniacions per al 4de7a: un pes feixuc com tota la ciutat de l'Hospitalet em va fugir del damunt. Faríem una cosa amb cara i ulls.

Aquest 4de7a va pujar, en tot cas, hòrrid i nefand. Els baixos remugaven molt; el Soto, que és nou, va patir com un malparit; no sé qui tenia al damunt, jo diria que era l'Eloi, a qui li lliscaven els peus; a terços, després de no sé quina fuetada, dues rengles van marxar a can taps (l'Aleix i el Rai estaven fatal, segons diuen, molt pitjor que qualsevol cosa que pugui jo dir, però infinitament millor que castells de la Vella que els he vist descarregar) i, amb l'enxaneta baixant, el 4 tremolava com una fulla un vespre ventós de tardor. El pilar, no ho sé gaire, també va bellugar, però sembla que sense perill, i au.

Per plegar, vem despatxar el pilar de 5.

Acabada la gresca, cap al local. La Sílvia em seguia amb bici i hauria de pedalar més sovint. A la Closca la discussió versava sobre si hauríem d'haver tirat el 5, sobre els problemes del quatre amb agulla i sobre la importància del baix. El baix, diuen, és un component essencial, tant com l'enxaneta o el terç. Sense baix, no hi ha 5. Necessitem, per tant, més baixos. Cal posar en valor el baix. Vet aquí la importància del Baix.

Algunes fotos.

(Aviat, amb més temps, més fotos i resultats sencers)

La diada d'ahir va ser força estranya per a mi per algunes raons i el cas és que no sé com escriure aquesta crònica, i de fet potser només em dedicaré a comentar-ne quatre coses perquè el temps no me l'esborri de la memòria completament. Per començar, direm que era la primera actuació a Esplugues d'enguany i que ja hem pogut completar el primer castell de set i mig, un èxit històric que significa un nou salt qualitatiu.

D'entrada, el 3de7 acostumat, que ja fa algun temps que el despatxem sense cap dificultat i és el castell de set més fàcil per a nosaltres. A segona ronda, el 4de7a, primer castell de set i mig, que en diuen, de la temporada. Potser hi havien nervis, tot i que no gaires; van tancar el quatre una mica més que de costum, però tampoc no gaire; el cas és que va pujar força bé, jo no ho sé perquè des de la meva posició només hi veia la cuixa del segon del pilar del mig, però les sensacions eren bones. El pilar no va remenar gaire i es va descarregar molt fàcilment. El primer castell de set i mig, a la primera i sense maldecaps, no ha sigut gaire celebrat, realment, com si fos una cosa d'allò més normal. A tercera ronda, un pèl estrany, el 5de6, per assajar la pinya, evidentment, a plaça, ja que a assaig costa molt de lligar el 5. Tanmateix, havent-ne fet alguna, ja, de pinya de 5 a assaig, potser --és només el meu parer-- no hagués calgut i podríem haver fet un tercer castell de 7, però bé, tant és. En tot cas, devem ser l'única colla que a assaig descarrega un castell net divendres i en acabat diumenge no el du a plaça. Per acabar, el Pilar de 5, que el fem també sense cap problema amb gran joia i gaubança.

Després de tot plegat, viatge al local a veure els vídeos dels castells (no m'hi vaig fixar gens i per això no els puc comentar més en detall) i dinar, amb quatre dels Castellers de Terrassa que se'ns hi van ajuntar perquè ho havien vist a la pàgina web (ha servit d'alguna cosa!). Més tard vem estar jugant unes quantes hores a la botifarra i per prendre comiat vem estar discutint de castells. La meva solitària opinió és que el dia que tots els que parlen tant vinguin sempre als assaigs, també als dels dimarts, aleshores no caldrà fer el 5de6 a plaça.

Fotos.

Salut.

Les sensacions són les sensacions i eren molt bones després de l'assaig de divendres: tres, quatre, quatre amb agulla i cinc de sis nets i sencers a assaig, proves de torre que van recuperant el to i pilar de cinc rodat. Les apostes eren unànimes el divendres a la truiteria: tres i quatre de set i un tercer castell de sis per provar pinyes, segurament el 5de6 o el 4de6a, tot i que la majoria es decantava pel primer. Mai no havia sigut tan fàcil pronosticar els castells d'una diada.

A diferència d'altres anys, només dos vem baixar amb bici a Cornellà; el descens és fort ivarçós mes muntar tro Esplugues és aitambé pus veloç que el transport públic i el motoritzat. Res com la bici per sentir el vent a la cara, al vent, la cara al vent, el cor al vent, els ulls al vent, al vent del món, buscant la llum, buscant la pau, al vent del món.

Cornellà, Cornelianus, poble on vaig pujar per primer cop al tronc d'un castell, municipi on encetem cada any la temporada, vila dels Castellers rivals de la triturada comarca del Llobregat Jussà, és un lloc que em plau per moltes raons malgrat que, pobra ciutat, li deuen esperar dies més joiosos.

Segons tots els nostres pronòstics, havíem de començar amb el Tres de Set o amb el Quatre; la Tècnica (sembla Alemany, això) va triar el Tres per vés a sapiguer quins motius, potser senzillament perquè calia triar-ne algun, jo diria que en general quan tens Tres i Quatre ben apamats és més senzill el primer perquè té menys problemes de pinya (he arribat jo tot sol a aquesta conclusió). El primer castell de set de la temporada va pujar i va baixar en un tres i no res sense problemes destacables, ben rodonet i tot allò que se'n pot dir de bo d'un Tres de Set. Al vídeo, tanmateix, es veia que un dels rengles, diria que la buida, estava molt més alt que tota la resta, però a la foto, tot i que sí que s'intueix, no ho sembla gaire, i fet i fet tant se val.

El Quatre també va pujar bé, un pèl més lent, una mica obert ja d'entrada, fent que les mides de quarts es perdessin un xic i que els dosos, des de la meva posició d'agulla, semblessin el Pont del Diable d'estirats que els veia. A la descarregada hi va haver algun problema molt petit a baixos i segons i pinya, però res a destacar.

El Cinc de Sis va servir senzillament per provar la pinya, que costa molt de lligar en aquest castell, i com és lògic no va oferir problemes més enllà dels d'una pinya que no s'havia tornat a assajar des del final de la temporada passada. Per plegar, un Pilar de Cinc que va sorprendre perquè malgrat ser el primer va ser espectacularment tranquil amb només una petita batzegada en el moment d'entrar a fer la motxilla l'enxaneta, com és típic d'altra banda.

I què més dir-ne? Al local vem veure els vídeos dels castells amb allò que anomenen «Quarta Ronda»; vem fer uns entrepans i vem veure el Barça gloriós que va tornar a humiliar el Madrid. La gresca i el bon rotllo es van allargar fins força tard a la mateixa Closca dels Cargolins, comentant la jugada i jugant a destruir i incendiar la Junta, que com tothom sap és cosa d'avis canuts i de gent avorrida que parla molt sense dir res.

Voldria comentar, ja per acabar, el dia dels Castellers de Cornellà, que només van poder amb castells de sis (l'any passat tant ells com nosaltres vem fer el Tres o el Quatre de Set en aquesta mateixa actuació). És evident que si ja anaven perdent llençols durant les darreres temporades, per enguany encara semblen anar una mica més fluixos i, malgrat que és tan sols l'inici i no vol dir res, esperem que aixequin el vol perquè seria molt divertit que a la comarca hi haguessin dues colles al mateix nivell que rivalitzessin.

Pel que fa a nosaltres, Castellers d'Esplugues, Speluncae, Spēlunks, si havíem començat a mig gas a Badalona, ahir vem començar a tallar colls, i que no pari fins que rodin els caps més ínclits del Reialme.

[comentari sobre la sortideta amb bici per Collserola]

Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.

El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.

El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.

Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.

Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.

El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.

Començàvem la temporada ahir diumenge, un nou any que es planteja encara més fort que l'anterior, per tal com en els darrers anys hem anat prenent més volada i res no sembla que ens hagi de fer aturar. Si consideréssim certes impressions subjectives com a mesura de l'estat de la Colla en aquest inici, diríem que seguim anant bé i cada dia millor; però pel que fa als assaigs, que és el que veritablement marca l'estat de forma i reflecteix el compromís real de la gent, potser les impressions no serien tan bones. I hauria de començar jo mateix entonant el mea culpa, tot i que fet i fet sempre hi estic pul·lulant. Així i tot, després de l'assaig del divendres, tot feia preveure una actuació no gaire lluïda per començar aquesta temporada, i això, que pot no passar d'una simple anècdota, no treu que sigui també un signe d'alarma per mantenir-nos-en amatents, perquè ningú no regala res i si ens adormim ens quedarem a mig camí.

Molt d'hora, massa, hem quedat alguns per baixar a Badalona en bici, que pel que sembla en menys d'una hora s'hi arriba des d'Esplugues. El dia estava enteranyinat i bufava un oratjol primaveral fresquet, però el ressol dels núvols, en alguns moments força negres, enfosquia el paisatge. Hem arribat massa d'hora i hem estat una hora enraonant contemplant les onades de la platja de Badalona; cap a dos quarts de dotze hem aterrat a la confluència de carrers assenyalada al mapa i hem donat inici a la temporada.

Què us diré, dels castells pròpiament dits? Poc que sé què hem fet del cert. La idea era tirar ja algun castell de set pisos, però massa poca pinya i absències arreu i sobretot a baixos han fet que la Tènica se n'hagués de desdir amb una certa desil·lusió encomanadissa. Hem fet el 2de6 per començar, que crec que ha anat bé; hem seguit amb el 4de6a, amb un parell de novetats al tronc i amb desajustos per totes bandes; hem plegat amb el 3de6a, el segon de la nostra història, amb un pilar del mig que ha brandat moltíssim. En pilars, dos de quatre, un dels quals per sota. En fi, canalla nova i novetats als troncs per anar fent.

I doncs, com interpretar aquesta regressió als castells de sis pisos? Dissabte, per veure el partit del Barça, érem molt pocs; molta gent és fora de vacances; a més a més, venim de la inèrcia de l'any passat i caldria, potser, que ens traguéssim la son de les orelles, malgrat que diuen que l'assaig de divendres de la setmana passada va ser molt bo. Així que aviam si ens posem les piles.

Però de tornada definitivament he punxat la roda.

Fotos.

Per no perdre el costum, malgrat que tinc els dits glaçats, escriuré una mena de crònica castellera del que s'esdevingué ahir a la Facultat de Biologia de la UB.

Tot i la meva mandra i la rasca que hi clavava, cap a quarts de dues tocades i ben tocades vaig baixar de l'Autònoma arcàdica a la UB claustrofòbica vers la dessusdita facultat. Arribí amb més de mitja hora de retard, mes hom sap que aquestes coses sempre van lentes, car l'hora d'inici real és sempre almenys mitja hora més tard de l'oficial, i en aquest cas va engegar l'actuació només tres quarts d'hora tard, és a dir, va ser puntual.

Els Arreplegats començaven els primers i, nosaltres, els últims perquè sempre ens falta gent per arribar. D'aquesta manera vem tirar primer un 3de6 que va anar tremoladís però sense gaires problemes més enllà dels habituals en Ganàpies; tanmateix, segurament degut al fred, l'enxaneta, que no és l'«oficial», va relliscar a terços a punt de pujar a dosos. El tronc va resistir la sacsejada i el cap de colla va manar a l'enxaneta que tornés a pujar, però en ser un altre cop a terços per pujar a dosos la va fer baixar perquè el castell ja havia exhaurit la corda i era a punt de l'ensulsiada.

En repetició ens van canviar l'enxaneta per una de molt més experimentada, i qui sap si per això o per naps o per cols es va descarregar sense més històries. Jo crec que la primera enxaneta, l'Eva, l'hagués pogut fer sense problemes, però que més valia assegurar al màxim el segon intent.

A segona ronda provàvem el 2de6, que la setmana passada havíem descarregat a l'Autònoma després d'una llenya espectacular. Aquest cop ha anat molt bé i cap problema a subratllar. Val a dir que el que aquí és «cap problema» a Esplugues són milers de collonadetes i de discussions sobre el peu d'un terç o la lentitud d'un acotxador. El que aquí són flors i violes allí són turments de l'infern.

Per cloure rondes hem dut a plaça un quatre de sis net, prova del 4de7 que no ha pogut ser aquesta tardor/hivern. El quatre s'ha alçat més o menys bé tot i que s'ha anat tancat progressivament de quarts (o terços); en passar l'enxaneta ha perillat molt, perill que no s'ha esvaït fins que l'acotxador no era ja avall. Ah!, castells ganàpies, sempre tan interessants!

En pilars, el Pde5, que ha estat bé fins a l'aleta, però que a la davallada ha vist com l'encaix a segons no parava el moviment de la motxilla que tremolava ja de quarts, i que a fet que el terç petés endavant i que es clavés una hòstia de les que fan època. Ha estat atès uns 10 minuts a plaça pels de l'ambulància i se l'han endut i no sé encara què li ha passat.

Bé, sobre els AZU, que són els que fan castells diguem-ne grans, però sense prou pinya, tot s'ha de dir, han començat amb el 5de7, que en esguard d'altres que els he vist, aquest s'ha obert bastant al 3, però ha estat en tot moment controlat. Han seguit amb el peix gros del cove, el 3 i 4 de 7 simultanis, una bestiesa per a una colla amb no prou pinya per aquestes coses. En fi, el 3de7 ha estat preciós i s'ha carregat un pèl abans que el 4, que tremolava una mica més i perdia les mides. L'enxaneta del 3 s'ha esperat a l'aleta del 4 amb el braç aixecat; un cop feta la foto que veieu al costat, s'ha descarregat sense més incidències la baluerna, i tothom xiroi com unes males putes. A tercera ronda han fet el 4de7a, una bassa d'oli. Han rubricat l'actuació estel·lar amb el pilar de 6 amb folre, pantomima de l'alçada d'un campanar que cal anar veient regularment cada any almenys un parell de cops. Aquest pilar s'ha carregat amb un folre que bellugava molt (per manca de pinya pròpia, és de suposar) i s'ha descarregat amb batzegades importants aturades sobretot pel quart (o terç), que ha estat gloriós, perquè el pilar jo el veia a terra. En fi, només resta felicitar els verds.

I les altres colles no sé què han fet. Ha estat una diada d'hivern arreplegada molt molt freda i tan llarga com és costum, amb uns Ganàpies que estan en bona forma malgrat que es matin gairebé literalment a cada actuació important, i uns AZU que no abaixen el nivell. No sé com els va anar la festa, perquè jo ja era fora, pencant com un subnormal, però no crec que m'hi hagués quedat, coneixent per experiència acumulada les festes arreplegades. I aquesta ha estat la darrera crònica castellera d'aquest 2009, que ha estat força profitós en matèria castellera.

Fotos.

Diada molt estranya ahir, impaïble, com la intoxicació etílica que encara em dura. Qui la pot pair? Jo, personalment, no la vaig pair en tot ahir. Conversant amb gent de seny de la Colla, no pas tocacampanes com jo, veia que sí, que vale, que d'acord, bla bla. Però ahir certament no se'm va travessar la torre o el tres amb agulla, se'm va travessar la Colla sencera, la forma de fer i de ser, i no hi ha res a fer contra això, sinó emborratxar-se fins a perdre la consciència i tal dia farà un any.

No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura --segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.

Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.

Hem desmuntat la torre. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava al cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la rebullida encara no s'ha apagat del tot.

Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.

Fotos.

Vigília de Minyons de Terrassa
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6

Festa major. Metal aloud. And I go on. Ha sigut la millor diada de la nostra història. I com ho ha celebrat la gent? Com un pilar de quatre. Per què? I don't know.

Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!

Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.

La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!

Avui ha estat la diada de Figueres, que ens acostuma a portar sort, tot i que aquest cap de setmana ens n'hagi mancat una mica. La tècnica, que està clapant ara a l'autocar mentre escric això, just darrere meu, anava una mica moixa i ho encomanava a la resta de la colla. L'ambient a plaça era avui un pèl estrany pel fet d'haver pogut anar més enllà però haver d'esperar almenys una setmana més. La trempera de la torre i etcètera ha deixat pas a una destrempada molt brusca. Però en un sol cap de setmana hem descarregat sis castells de set i dos pilars de cinc, amb un 3de7a i un 4de7a. Podria haver estat molt millor... però ja ha estat de puta mare. Sembla la Colla ha anat d'un passet a passet molt de micona en micona, a voler moldre tot el que pugi ser mòlt i estigui a l'abast.

L'ambient també l'han enrarit les altres dues colles a plaça. La Jove de l'Hospitalet tenia molt poca pinya i anava al màxim de les seves possibilitats, cosa que esvera molt un sector de la nostra colla, que malveu els qui estiren més el castell que la pinya. Figueres tampoc no tenia gaire pinya pròpia i han provat el 3de7a, que han desmuntat dos cops, i han intentat un 4de7a que ha petat pels aires molt aviat i que ha creat molt mala maror entre els empordanesos i que s'ha encomanat entre alguns de nosaltres.

De vegades em demano que faig escrivint cròniques tan porugues, perquè si hagués de fer-ho a mata-degolla m'ho passaria molt més bé. Però ho deixarem així...

Pel que fa al viatge en autocar, ens ha tocat un fatxa de cal déu, però només el Rober ha semblat adonar-se'n. De vegades hom comprèn aquesta gentussa, per exemple en el tema de l'avortament: de segur que sos pares, de saber-ho, els haguessin engegat per la claveguera. De tornada, per acabar d'arrodonir la festa, ens ha entaforat el carrussel de la Cope a un volum per a sords. Malhaja el malaurat auriga! I dissortades mes oïdes!

Bé, pel que fa als nostres castells, si el dia anterior havíem fet el 4de7a, avui ha tocat el 3de7a, que pel que fa a mides podríem dir que la buida s'ha obert força respecte a la rengla i que, la lentitud de l'enxaneta afegida, ha fet trontollar el tronc; el pilar ha aguantat bé i tots contents, però no gaire, perquè sembla que això dels castells de set i mig ho haguéssim fet tota la vida, i que si no fem el màxim a cada diada sigui tot plegat un fracàs.

A continuació hem repetit el 4de7 dit «lleuger», que ja va molt ben rodat. La canalla és molt nova i alenteix molt els castells i contribueix que es remenin força, però poca cosa més. I no recordo gaire res més, podria preguntar però no.

Hem plantat un 3de7 tot seguit que no ha sigut el millor de la història dels Cargolins però sí que ha estat molt ben parat i rodonet, malgrat no sé quina novetat al tronc i que ens acabava de caure el castell figuerenc al damunt i havíem vist com un casteller rebotat dels liles marxava de plaça amb molt mala hòstia. Val a dir que Figueres ha acabat l'actuació amb els dos castells bàsics de 7 fets amb tranquil·litat, cosa que els ha donat aire i descans per cloure la temporada i menjar els torrons sense un gust massa agre a la boca.

Nosaltres hem plegat amb el segon Pde5 per sota de la història, que vist des del balcó de l'Ajuntament ha estat oli en un llum. I per acabar d'acabar, dos pilarets de quatre, un dels quals tot de noies.

Ara ens resten dues diades, encara tenim camp per córrer i coses a dir, però s'ha despertat la tècnica aquí al costat i hi poso el punt final.

Fotos aquí.

Demà penjo l'actuació completa.

Segons les meves lluminoses estadístiques, enguany portem més pilars de cinc i més castells de set i mig que durant totes les temporades anteriors plegades. Això només vol dir que la Colla està en el millor moment de la seva història, i que cada cop està més amunt. Gent d'altres colles en cada actuació em felicita per com van les coses, i tot és oli en un llum d'una llum enlluernadora. Fins on seguirem progressant? Des d'aquí, jo deixo anar que tenim almenys fins per anar a lluitar pel carro gros. Si d'aquí uns anyets tot segueix així de bé, hauríem potser d'acostar-nos al nivell de Sabadell i de la Vila de Gràcia.

Mentrestant avui era el dia marcat en vermell per fer el 2de7. La torre surava a l'aire des de feia uns dies, però s'havia anat fent oficial de manera oficiosa la darrera setmana. El divendres, però, el somni s'esqueixà: un segon de baixa per grip. La propera serà! I ara debatem quan serà el dia, i ja veurem.

Ara per ara, fent 4de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 ens quedem tan amples i ningú no celebra res. Però fa molt poc temps que encara no havíem pogut descarregar tres castells de 7 en una sola diada: el 21 de setembre del 2008. Des d'aleshores, comptant-ne aquella, han estat 7: dos l'any passat, cinc aquesta temporada.

I és que és molt fàcil acostumar-se a lu bo, malgrat que de vegades haguem de suar la cansalada una mica. El 4de7 amb què hem obert l'actuació era dels anomenats «lleugers», que segons algú «fem amb la punta de la polla», i que és el miratge del 4de8 que algun dia ha de caure. Aquest 4de7 ha estat molt ben plantat i ha enlluernat la plaça fosca i freda de Terrassa, a les 8 del vespre d'un dia de novembre. El 4de7a s'ha deformat molt en l'estructura del 4 i el pilar ha bellugat força: segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el 4 bunyolegés bastant ha incidit en la cosa. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», també s'ha desballestat per tots cantons. Hem clos la cosa amb un Pde5 força bé, també un pèl lent, i és que la canalla avui era molt nova i inexperta i ha alentit totes les construccions.

Doncs bé, això és la lacònica crònica amb rima inclosa. Demà, més.

Vigília dels Castellers de Terrassa
Cargolins: 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5
Castellers de Terrassa: 3de7, 4de7, 5de7, Vano de 5

Era diumenge al matí i tots semblàvem hipopòtams.

--Ahir vaig anar a dormir d'hora. (badall) Però tinc una son de collons.
--Jo no vaig sortir, però també tinc una son que no hi veig. (badall)
--(badall) Qui matina fa farina.
--I qui es lleva de matí, pixa allà on vol. (badall)

Enteranyinaven el cel blau elèctric uns núvols prims i estireganyats i a l'ombra feia una certa fresqueta. Mentrestant, alguns anaven a fer un cafè al bar Lucas.

--Sóc addicte al cafè. (badall) Només en porto tres, avui. (badall)
--Diuen que un Red Bull són quatre cafès. Però res com un cigaló. (badall)

I per fi, gairebé tres quarts d'hora més tard del que havíem quedat, va arrencar l'autobús cap a Sabadell.

--(badall) En tren hauríem arribat fa estona. (badall)
--Ja està el heavy dient heviatades! (badall) Jo també tinc son...

A l'autocar l'aire condicionat estava a una temperatura intempestiva. I vem arribar a la plaça de l'Ajuntament de Sabadell, al costat del primer Viena al qual vaig entrar (o potser el segon), a tocar del teatre de Sabadell, sota l'atent esguard del Bustos, el batlle de l'única vila en què els fills dels industrials se la pelen amb les dues mans. Les clapes de núvols s'esclarissaven i el sol de finals d'octubre amenaçava.

--Fotrà una calda de cal déu. (badall)
--Malviatge! Déu nos en guard!

El cap de colla manà i ens estripà els badalls:

--Enfaixeu-se, collons!

Ben embolicats en la faixa, un pèl tard (al voltant dels dos quarts d'una) vem fer caminar un pilar per la plaça fins a davant la casa de la vila al toc de les gralles de Sabadell, puix natrus no en disposàvem. Segons en l'ordre d'actuació vem treure'ns la son de les orelles i vem encarar una diada rodona.

[mode demagogic_reporter on]

Vem obrir amb un 5de7 marca de la casa, ràpid i bell (millor que l'anterior dels Saballuts) i, segons expliquen els entesos, un pèl malament de mides entre rengla i buida --però mai no trobaran cap castell perfecte, aquests rondinaires del tronc! Val a dir que hem inventat una nova modalitat: el cinc de set amb abella, que va amenaçar el castell i va contribuir a fer-lo més emocionant. Quan se n'assabentin els Castellers de Vilafranca correran a penjar un rusc entre els dosos del tres. Fet i fet, un Cinc dolç com una daurada bresca de regalada mel.

I el 3de7a va ser es-pec-ta-cu-lar, a la casa dels inventors de l'invent, els Saballuts, com bé em recordaven avui, orgullosos que la seva andròmina hagi fet fortuna. A nosaltres, que en temps rècord vem assajar-lo i descarregar-lo (en dues o tres setmanes), ens fa força servei, per raons òbvies, i tots molt contents que ara siguem capaços, en qualsevol sortideta de no res, de descarregar dos castells de set i mig sense esperrucar-nos, com dirien per allà al nord.

Per raons que no fan al cas, a la meva travessa suposava que provaríem el 2de6 per anar guanyant terreny al cim que ens sembla més proper, però s'ha demostrat que anava errat com gairebé sempre i hem plantat l'anomenat quatre de set lleuger, un eufemisme per no haver de dir prova de quatre de vuit que, com que encara sembla llunyà, no pot ser pronunciat en veu alta, malgrat que sotto voce tothom el té a la boca. Aquesta prova ha anat molt millor que l'anterior, que va ser tot just la primera, a la Trobada del Baix de fa dues setmanes. I tothom com gínjols.

Per plegar veles hem enlairat un nou castell inèdit, el Pilar de Cinc aixecat (i descarregat) per sota. No ha resultat tan maco com els altres tres castells, ni com els dos pilars descarregats a assaig, però ja és una realitat que ens omple de feliç gaubança. És curiós però tenim, per primer cop en la nostra història (que jo recordi), dos pilars de cinc completament diferents. És un pas endavant molt important i blablablà.

I en fi, tots contents. M'han demanat que m'estengui en la crònica... però no tinc res més a dir. Dos castells inèdits (pilar de cinc per sota i cinc amb abella), cada cop amb més solvència i tranquil·litat en castells fins fa poc impossibles, les altres colles felicitant-nos per com fem les coses, i encara s'han d'anar millorant moltes coses, i apa, tu, tralarà larà larà.

Diccionari Alcover-Moll, un tresor sense preu que a sobre és de franc.

Fotos

Actuació completa:
Castellers d'Esplugues: 5de7, 3de7a, 4de7, Pde5s
Castellers de Sabadell: 5de7, 2de7, 3de7s, 2Pde5
Castellers de Terrassa: 4de7a, 5de7, 3de7, Pde5

Nova Trobada de Colles del Llobregat Jussà. Aquí, per la terra baixa, els castells no solen aixecar-se gaire alts i esplendents, sinó més aviat leri-leri i lletjos. Han passat moltes colles per aquesta Trobada, en la de fa 5 anys érem 7 colles a Molins de Rei i nosaltres vem descarregar 4de7, 5de6 i Pde4s, amb un intent desmuntat de 3de7. L'any següent, a Sant Andreu de la Barca (la colla deu haver desaparegut), vem descarregar el 4de7 i només carregar el 3de7. En aquella ocasió, els Castellers de Cornellà van completar el 2de7 i el 5de7. Un any més tard, precisament a Cornellà, aconseguíem 4de6a i 4de7. El 2007 la Trobada va ser a Esplugues: vem fer per fi 3 i 4 de 7. L'any passat assolíem el 5de7 i el 4de7a més Pde5 en la fins aleshores millor actuació de la història, que aviat superaríem.

I en fi, enguany la Trobada del Jussà ha estat més o menys tan lletja com és costum. Les colles més petites de la comarca, molt mancades de camises, amb prou feines poden amb castells bàsics de sis, mentre que Cornellà està en un moment d'estancament i nosaltres, que encara hem de seguir creixent, és evident que ara per ara estem en un moment de forma esplèndid i, per segon any consecutiu, hem perpetrat una millor actuació que els companys de Cornellà.

Pel que fa a la nostra actuació, vem començar amb un 3de7 que em sembla recordar que no va patir gens i que fins i tot va anar ràpid, malgrat que cada cop m'interesso menys per les collonades d'ara la rengla s'ha separat un mil·límetre o un dos tenia el peu cinc graus enfora i em feia nosa a la clavícula. Tot seguit hem plantat el 4de7 dit «lleuger», perquè més o menys tothom baixava un pis i el que eren quarts passaven a terços i a segons campaven els terços habituals. Amb tants canvis en tantes posicions, el més normal era que els nervis regalimessin per tota l'estructura i n'excitessin el moviment. Per aquesta raó ha estat un petit bunyol marca de la casa, però sempre tot el perill ha estat controlat, la pinya ha treballat bé i tota la pesca. «Bona prova, pinya!», deien; doncs és evident per a què és la prova, però fa menys de cinc anys mai no haguéssim fet cap «prova» amb un 4de7 ni de bon tros. I en fi, per acabar, el 4de7a, que a manca de segons hi havia dubtes si es faria o no, però que vista «la prova del quatre» no semblava pas que hi hagués d'haver cap problema en aquest sentit. Des de la meva posició i sense les fotos per aquí corrent, i amb l'encostipat d'ahir, no puc dir res més. Va tenir algun problema al 4, el pilar va bellugar una mica més que altres vegades, i apa, fet. Va ser un toc d'efecte, i potser vem tornar a perdre un llast més, perquè ja som capaços de tirar, sense gaire pinya i amb baixes importants al tronc, un castell que ja no és tan punter com ara fa un any. Comencem a perdre-li la por i és important per seguir avançant.

Per acabar, vaig poder contemplar el pilar de cinc des de fora. La impressió que dóna és que el terç i el quart se'l mengen sencer, que el segon aguanta bé i que tot és qüestió de resistir les patollades de l'enxaneta, la seva motxil·la esfereïdora i la seva lentitud exasperant. És com un pilar de quatre molt feixuc amb una nena matussera al capdamunt. La plaça mig reia de la poca traça d'una noieta tan bufona.

I bé, tot plegat ve de la feina anterior de les altres tècniques, almenys les que jo he conegut, però la que hi ha ara té una mentalitat diferent, molt més competitiva, potser, i sembla que molt ben preparada per fer créixer la Colla. Recollint l'embranzida que ja portàvem i donant-hi de nova, cada cop anem més embalats. Ahir fins i tot es va veure l'ombra del carro gros voltant-nos per primer cop amb una certa versemblança, i algunes veus entusiastes ja el donaven per una realitat l'any vinent. Però sembla que a mesura que em faig gran sóc més escèptic i conservador, i només dic que caldrà veure com evoluciona tot plegat. De moment és perfecte.

Fotos.

Colla Jove de l´Hospitalet: id3de6, 3de6a, 4de6, Pde4
Castellers d´Esplugues: 3de7, 4de7, 4de7a, Pde5, 3Pde4
Matossers de Molins de Rei: 3de6a, 2de6, 5de6, 2Pde4
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, 2Pde4
Castellers de Castelldefels: id3de6, 4de6a, id2de6, id3de6, 2Pde4

Plou i no puc anar a la festa i això m'ha destarotat els plans i en conseqüència escric aquesta cosota. Bé, en fi, aquest matí el dia era mig rúfol però ja es veia que no havia de ploure; i xirois somniàvem magnífics castellassos per la jornada. Tots elucubràvem esplèndids resultats i el resultat produït ha estat espaterrant. Per la qual cosa la joia és immensa i la gaubança, extrema.

Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. En la meva travessa particular, jo havia vaticinat el 4de7a per començar, però s'ha demostrat que hi 'nava ben errat. Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. Jo, pobre lateral de merda en un racó fastigós de la pinya, no he vist absolutament res, però les sensacions han estat boníssimes i els comentaris eren exultants. Perquè ha estat un 5de7 de puta mare, i tohom ho ha pogut veure. Però la foto és una puta merda. Per què a la gent li costa tant de fer fotos al cinc de set? Jo em postul·lo com a fotògraf expert en cincs: queda dit per a periodistes amb molts calés que em vulguin contractar.

Doncs en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla, que ha lluït esplendorós al mig de la puta plaça de l'ajuntament d'Esplugues. Han sortit algunes imatges a TV3 de la diada i la plaça és lletgíssima, horrible infinitament, un pur pastitx postfranquista al que hauria de ser el cor de la ciutat. Oh, maleïts socialistes, maleïts franquistes i malaurada Esplugues del meu cor!

Doncs en efecte, en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla. L'estructura del quatre s'ha desfet una mica i ha demanat concentració de pinya i tronc, que han actuat en conseqüència i que han completat un 4de7a esplèndid, esplendorós, espletant, espluguí. En fi, el pilar del mig s'ha descarregat sense incidències i tot ha estat oli en un llum. Al·lucinant, nano.

Bé, a tercera ronda tocava l'enigma: el tres de set amb agulla. Només dos 3de6a havíem fet en la nostra tortuosa i lenta història, les dues setmanes abans. Doncs bé, a la tercera la cosa ja era de 7 i ha estat aquesta mena de bunyol afrós anomenat 3de7a, com ja havia dit. Bé, doncs això, el tres diuen que ha anat bé, diuen un pèl obert (o això ho dic jo, no ho sé), el pilar ha sortit un pèl remenat, però ha aguantat, i apa, flors i violes.

I què més? Pilar de cinc per plegar com si féssim mots encreuats del Miquel Sesé (que sí, que són fàcils, home!) i festa grossa, collons. Però plou i no podem acabar-la com cal. Oh! No pot pas ser tot perfecte, ai las!

http://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157622291695837/

Quarts i escaig de nou de l'Onze de Setembre. Sona el despertador. Hem dormit cinc hores i encara sentim el gintònic per les venes. Ens fotem un cafè i rabents i esperitats cap al local. Avui comença la segona part de la temporada castellera. Què no faríem per tu, oh Colla! Renunciarem a dormir per un grapat d'hores drets sota el sol de migdia i dinarem a les quatre tocades --oh Colla!

Oh autocar, que sembles del segle XIX, aniríem més còmodes en carros com es feia a l'antiga! Com a l'antiga, em semblen els Torraires de Montblanc: com una colla de pagesos que s'apleguen per fer castells de tant en tant. Però quins sants collons defensant els seus intents! Quina grapa i quin braó, recollons! Aquests no cauen tampoc fins que no es deixen anar, malgrat que de vegades la força de la gravetat sobra llur endurança (venç la seva resistència). Ens han ofert un 3de6 força maco (em penso que el castell més maco que els he vist fer), a segona ronda han intentat el 2de6 que finalment han aconseguit descarregar al segon intent (diria que és la seva trenta-cinquena torre de la història), i han enllestit amb un 4de6a dubtós. Felicitats, Torraires!

Bé, pel que fa a nosaltres, hem reengegat d'allò més entonats i és segurament la millor represa de la història (perquè si bé ja havíem començat la segona part amb dos castells de 7 alguna altra vegada, no sé si també hi havíem afegit el pilar de 5). Així, el 3de7 ha estat gairebé segur el millor de l'any, molt rodonet i força àgil i ningú no ha patit i si la foto fos bona hauria quedat per emmarcar. El 4de7 amb què em continuat era una prova de cara al 4de7a que hem de provar per Festa Major d'aquí una setmana: hi hem posat el baix i les agulles estaven encarades a ell, malgrat que no hem bastit el pilar del mig. Potser per això el 4de7 ha estat un altre petit nyap d'aquells lletjots. Tanmateix, el tronc és dur i massís com el d'un roure mil·lenari i per tant per molts torbs i maltempsades que es congriïn per tombar-lo està vist que té arrels profundes. Això sobretot es veu amb les proves pel 3 amb agulla, l'aposta més ferma per a més aviat. Quan fem el 3de6a net, el tronc resisteix molt bé; quan el posem sobre la pinya els problemes es multipliquen. Així ha anat el 3de6a d'avui: molt dubitatiu. És una aposta arriscada i ja veurem si el provem per Festa Major. Hem plegat un altre pilar de cinc, que crec que ha tingut més problemes a segons que altres cops, però força bé i ja no li tenim cap por cosa que era un dels grans objectius d'aquesta temporada (consolidar per fi el pilar).

Doncs això ha estat gairebé tot. No tinc més temps per esplaiar-me més. Fotos aquí.

Enguany la Diada Castellera de la Festa Major de la Vila de Gràcia s'ha escaigut en dissabte a la tarda. És un horari molt benigne, molt millor que sota el sol de migdia dels diumenges d'abans. Per què han canviat, però, el dia? Ho hauré d'esbrinar. El cas és que abans solien venir també Minyons i Vella, però davant el nivell que acostumaven a mostrar (Terrassa acabava d'acabar les vacances i tot just començaven a rodar, i la Vella sempre ha fet el que li ha sortit de la polla, de vegades el 3de9f, que vés a saber quant cobraven), doncs certament el que hem vist amb Xicots de Vilafranca i Xiquets de Tarragona ha estat a l'alçada. Per la seva banda, Gràcia ha descarregat castells de la gamma alta de set, i és de suposar que no tindran cap problema aquesta temporada per tornar a fer el 4de8. Però aconseguiran per fi anar més enllà?

Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m'agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s'han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l'inferior s'han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s'ha descarregat sense problemes: però com han patit! C'est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l'he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l'han hagut d'obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s'obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d'algun dubte, també s'ha completat. A pilars, vano de 5.

Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.

Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s'han ajupit moltíssim. L'acotxador ha passat a l'agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s'ha sacsejat molt i encara sort que l'enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l'acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d'enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.

Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m'ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D'altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d'estupor.

Finalment, potser el lector d'aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l'escric perquè em surt dels collons.

Avui diada de Les Santes, i un bon gec d'hòsties a plaça, que enguany no m'ha semblat tan a gom a gom com altres vegades. L'espectacle ja s'ho mereixia: els mataronins anunciaven dos castells de nou, els vilafranquins la torre emmanillada, i la Jove de Tarragona el seu primer castell de nou de la temporada, molt i molt matiner en comparació amb els problemes dels darrers anys.

Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta --una mica lenta, potser, o poc fineta-- el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.

I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més --amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat --i no ho crec--: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta --encara ha aguantat molt!-- un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.

Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.

I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.

En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.

Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, el jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.

I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn --mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.

Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!

Hem certificat avui davant la Biblioteca d'Esplugues que aquesta és, de llarg --a molta distància--, la millor temporada de la nostra història. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. El repte era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat, i ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.

El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!

A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.

Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?

Avui, cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba (1893-1959), hem actuat al peu de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet. El sol lleial, rei de la mar i del vent, apretava força a Castellet del Llobregat, topònim durant els darrers anys de la República, evocada de lluny amb un crit d'alegria pel poeta a l'exili. Ens vetllava el castell retallat en l'alt horitzó: la seva silueta emmirallada en el Llobregat amorosia les aigües tèrboles del riu i conhortava el solitari pescador; la mirada embriaga d'un terç el sotjava a través de la nua garriga tot cercant la certesa dels déus en un punt absolut de referència.

La singladura triomfal d'aquesta temporada prosseguí. Presentàrem d'entrada un pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda aixecàrem el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només patí un xic a baixos, però que hagué de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant: hom reclamava que el silenci pogués obrir-se camí de sobte fins al centre del castell, més concentració i eficàcia. El 3de7, que si fa no fa es muntà amb la mateixa fressa, s'aixecà a la primera, però una certa lentitud en l'escalada de l'acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s'atura ni minva, però amb esforç i fermesa vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana vinent, que ha donat força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veu ferm, cal veure si arrelarà sobre una pinya tranquil·la. En pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només tenim una alineació de garanties i resulta que dos d'ells estan de baixa.

En resum, una bona diada que segueix certificant la millor temporada de la història, però alguns núvols s'alcen en el futur més immediat i amenacen el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.

Fotos

Una gran calor canicular escombrava la plaça de Joan Maragall, a Sant Just Desvern, on tres colles érem citades al pic del migdia: natrus, els grans Cargolins, i els Bordegassos de Vilanova i els Castellers d'Esparreguera. La plaça era una olla bullent amb espàrrecs granes i cargolins bords. A l'hora de dinar, de dues a tres, ja estaria l'àpat cuit.

Com a vermut tots plegats ens vem prendre un pilaret de quatre, que va quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavòrens natrus, primers en l'ordre d'actuació, preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens féu exultar el pap de cara a la resta de la teca dominical. D'aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el Gallo, que atorgà molta personalitat al conjunt i féu lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l'escassedat d'altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d'abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust una mica fat al paladar dels selectes comensals. El plat sortí del forn una mica estrafet i massa cuit, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l'enveja del Bulli! En fi, per postres, tres pilars de quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera...

Feta la crònica gastronòmica, parlem molt breument de les altres dues colles. Esparreguera, amb moltes baixes, només va fer castells de 6, amb alguna petita dificultat en algun moment, però en general sense problemes. Aviat tenen la seva festa major, a què segur que hi arriben amb tots els efectius. Pel que fa als Bordegassos, venien també amb pocs efectius, certament millor dotats que Esparreguera i potser amb una mica més que natrus (tot i que a mi no m'ho semblava); tanmateix, van posar el llistó molt alt: van haver de desmuntar dos 5de7, van caure en un intent de 4de7a que va fer vessar una mica de sang i va damnificar el cap de dos innocents cargolins, van descarregar per fi un 4de7 obertíssim que feia patir, i van acabar finalment amb un 3de7 com déu mana, més un pilar de 5 sense problemes. No sé si em llegirà algun bordegàs, però el meu consell és que assegureu més els castells. Però cadascú per allà on l'enfila.

I això és tot. Salut i païu bé la diada.

Cargolins: Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s
Bordegassos: Pde4, id5de7, id5de7, i4de7a, 3de7, 4de7, Pde5
Esparreguera: Pde4, 4de6a, 3de6s, 2de6, Pde4

Avui, com dirien per l'Empordà, sota una estuba ofegadora actuàvem al pot de les essències baixllobregatines, a Can Vidalet. Quin nom més simpàtic, quines antigues masies catalanes has infantat, i quins carrers massificats has vist proliferar, plens de merda i maltempsades meridionals. Ah, Can Vidalet!

Després del primer pilar de quatre per saludar el món, girat a una i altra banda amb braó exultant, hem enfilat, al primer peu, el quatre de set amb l'agulla. Oh, què m'estàs explicant, Josep, que hem tornat a fer el 4de7a, i ja, tan aviat? Doncs en efecte, l'hem fet. Sembla ser que fora dels típics desarranjaments, l'estructura del quatre ha estat molt bé, sense patir gens; el pilar s'ha bastit prou bé i s'ha exhibit com un llamp enmig d'un llac d'aigües tranquil·les, fulminant. Si bé ha semblat que el segon tenia algun petit problema amb la pinya, s'ha recuperat bé i s'ha descarregat el 4de7a a la perfecció. Oh, albíxeres!

Així, i com que als assaigs no hi va prou pinya, hem hagut de renunciar a més castells de 7 per poder provar construccions més ambicioses de cara a les properes actuacions. En concret, hem provat el 5de6, que pel que he vist a l'assaig el tronc està molt bé, i el 2de6, que també ha vist proves molt bones però que abans d'anar més enllà caldrà assegurar molt. Aquests dos castells han estat proves clares per alçar-los un pis més; al 5 no hi han pujat terços, i a la torre el pom era molt lleuger.

A pilars hem descarregat el vano de 5. Després de l'hòstia a Sant Cugat amb aquesta estructura, hi havia una certa incertesa sobre el que podria passar. Avui, però, la pinya era molt més nombrosa i hi havia molta més seguretat. En tot cas, tot just després de l'aleta, la pinya ha aturat una batzegada assassina que ha estat a punt de fer petar pels aires el pilar de cinc. Mes, oh!, ha estat controlada, i el segon ha estat pres per la pinya i llençat a l'aigua de la font. Albíxeres!

Això ha estat gairebé tot el que jo podia dir. El viatge de la Colla s'enfila per tresqueres elevades per gaudir de nous cims a les muntanyes benaurades. Albíxeres!

Esplugues: Pde4, 4de7a, 5de6, 2de6, Vano de 5
Figueres: Pde4, 4de6a, id4de7, 4de7, 5de6, 2Pde4

Un mes més tard, tornàvem a posar-nos la camisa blava per anar a fer castells. Fugint dels col·legis electorals aterràvem al bell municipi anoienc del Bruc, amb vistes magnífiques a Montserrat, a l'Ordal i a l'Autopista, envoltats de timbalers, geganters i barretinaires que celebraven l'efemèride del Timbaler del Bruc, qui foragità els gavatxos traïdors i efeminats que van permetre l'edició en català i van importar el liberalisme a Catalunya.

Érem poquets i amb prou feines teníem gent per tancar el 4de6a. Força limitats, doncs, hem començat pel 2de6, no especialment pletòric: si bé la torre no acostuma a presentar problemes, aquest cop ha calgut lluitar-la més del que és habitual. A segona ronda el 3de7, que de mides no estava massa malament i que ha anat prou ràpid, però que en tot cas ha calgut defensar força, també a nivell de pinya. Si bé no tremolava massa i si bé no ha patit en excés, tampoc no ha estat massa lluït --però d'aquí a dir què és el que fallava, ho portem magre, ja que no disposem de declaracions ni fotografies.

A tercera ronda hem afrontat el 4de6a, que ha de ser el de 7 d'aquí set dies. De pinya anàvem massa curts i la prova no ha estat massa lluïda, tampoc, però aquest castell no ha rondinat tant com els altres dos, o si més no ha semblat molt més plàcid.

I, per finalitzar, un altre pilar de cinc, el cinquè de la temporada en cinc diades, cosa que és realment excepcional en nosaltres: és la primera temporada de la nostra història en què el despatxem a cada ocasió. Cal dir, però, que en la sortida anterior ens havia caigut (era un vano, el segon vano cargolí de la història) i que aquest d'avui ha emanat sensacions d'inseguretat i d'haver de suar la cansalada. Hem notat un segon molt bellugadís i desequilibrat que ha hagut de pencar molt per salvar-lo. Potser exagerem, però diguem que no ha estat el pilar de cinc més sobrat del món.

Lluny queden, però, aquells castells descarregats «a la vallenca», «vellejants», com flams d'ou i assolits al darrer alè. Ara els castells, generalment, es descarreguen sense tants escarafalls. Però, si volem esfondrar el nostre sostre, podrem seguir així? Ja veurem si reneix l'esperit vallenc --del qual jo sóc admirador dins uns límits, malgrat que jo mateix no prediqui amb l'exemple-- i aguantem estoicament els vents de futures maltempsades.

Esplugues: 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5
Moixiganguers: 4de7a, 5de7, 4de7 Vano de 5.

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d'aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d'arrodonir. Des d'aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

...Però segur que la propera anirà millor. De moment, és de llarg el millor inici de la història de la Colla. Avui hem guanyat un acotxador i potser hem perdut una mica de confiança amb el Pde5. Ja veurem com continua.

Nova diada castellera, la primera al nostre benaimat poble. El matí era d'un blau intens i elèctric i amb nuvolades negres no massa llunyanes. El vent era fresquet i alleujava la calor del sol primaveral, que per aquestes dates ja comença a apretar de valent. Els carrers vessaven de gent endiumenjada i, a L'Avenç, ens hem aplegat les colles d'avui: natros, Saballuts i Tirallongues. Si bé a les dotze ja hi érem tots, una coral de caramelles, al mateix pati de L'Avenç, ha entonat dues o tres cançons, cosa que ha impedit que comencéssim a l'hora. Un cop les cançons entonades --i efusivament aplaudides per tots nosaltres-- ha estat el torn de les gralles.

Natros érem els primers d'actuar, abans de les altres colles. Com que ja comença a fer calor i avui jo no estava pas per massa pesquisses, no m'he pas informat gaire de com han anat els castells i, per tant, només puc dir el que m'ha semblat des de la meva posició a pinya. En general, però, han estat bé i, per això, aquesta crònica sembla una crònica d'anar fent i de qui dia passa any empeny, i si la redactem sembla més aviat per inèrcia que no pas perquè tinguem res de nou a dir.

Hem començat amb el 3de7, que com està sent la tònica aquesta temporada ha pujat més o menys ben quadrat però un xic lent per la canalla, que encara s'està entonant, com les caramelles. Certament tot és millorable, però en general el 3 ha anat rodat.

A segona ronda s'ha alçat el 4de7, al primer peu però una mica malament de mides. Sembla, com és costum també, que la relativa lentitud a l'hora de muntar-lo i desmuntar-lo l'ha desgavellat una mica, però no pas massa. El bellugueig ha estat major que en el 3, però prou bé. Finalment, les meves fonts m'informen que era sobretot el rengle d'esquena al Cau del Sant Jordi el que estava pitjor, més entrat. En el 3, segons hem oït, un pilar estava més a prop de l'altre ja des de segons... I és que els castellers són com els botiguers, que no estan mai contents i sempre tenen raons per queixar-se.

A tercera ronda, com jo havia previst sense ni tan sols anar a l'assaig, va ser el torn del 5de6. M'ho ensumava segons els reports dels qui sí que hi han anat, ja que pel que sembla el 5de7 és el que té més números per ser provat abans d'estiu. I en efecte, ha servit per provar la pinya, que en general li ha costat lligar amb baixos i segons i tot plegat ha estat desmanegat. És claríssim que hem d'assajar més les pinyes.

Per acabar, un altre pilar de cinc, que ha semblat una mica pitjor que els dos anteriors i en què el segon ha donat la sensació de comunicar molta més tremolor al baix i la pinya. La pinya, en aquest cas, ha aturat a la perfecció el moviment i, unit amb un tronc de garanties, ens ha permès de reeixir amb aquella alegria.

Ara, després d'aquesta bona actuació (sent la primera de la temporada a casa, representa la nostra millor estrena) guaitem el panorama que ens espera i, com l'any passat, mirem d'albirar què ens hi trobarem: i després de revolts i cingles i avencs és possible que assolim un nou cim encara més alt.

Fotos

Nova diada, aquest cop a Sants, plaça que acostumem a visitar pel cap baix un cop l'any, i que aquest ha estat testimoni de com de bé rutllen les coses, que sembla que tinguem el sant de cara, com deien al meu poble.

El dia era lluminós i anticipatori de la calda que ens espera ineluctable d'aquí poc. Ha estat tan bell aquest hivern! Així que escampin les pluges d'abril i maig cada cop la calor anirà sent més escanyant, i serà llavors quan recordarem aquest hivern idíl·lic i edènic que ens acaba d'abandonar. Adéu-siau!

Un cop l'elegia hivernal feta, és moment de l'èpica castellera. L'èpica passava pel 4de7 d'entrada, el primer de la temporada, després del 3de7 de fa una setmana. Tot i no ensumar-se tants de nervis com a Cornellà, és evident que era el primer del 2009 i que, per tant, era especial, i la plaça era inclinada. Però tot i una mica lent ha anat prou bé.

A segona i a tercera ronda hem fet 4de6a i 5de6, ja pensant, evidentment, en apujar-los un pis com més aviat millor, que no sabem ben bé quan podrà ser, però que es flaira que algun dels dos s'escaurà per abans d'istiu si les coses no es torcen. De moment no s'han torçat, i així, llevat de desajusts de tota la vida, els castells no han anat malament. I ara podríem assajar-los a l'assaig i així a plaça, potser, podríem fer altres coses, tot i que no ho sé, perquè jo aquesta setmana no he anat a assaig.

A pilars, el Pde5 novament, i en duem un grapat de seguits comptant els darrers del 2008. Podem dir que ha anat bé, i quedaríem igual, perquè veritablement no en tinc ni idea; les meves sensacions eren bones, una mica de moviment amb la motxilla, semblava que el segon se'n nava un xic endavant, però la pinya, molt compacta i professional, com gairebé sempre, ha controlat en tot moment que el pilarot no es descontrolés. Gran victòria, per tant.

Avui, diumenge de rams, hem entrat triomfalment a la Ciutat Comtal, i albirem a l'horitzó un futur de glòria i de sol lluminós. De tornada, però, he trencat l'eix de la roda de la bici.

Diada a Sants, 2009
Esplugues: 4de7, 4de6a, 5de6, Pde5
Borinots: 5de7, 4de7a, 4de7, Vde5
Sant Cugat: 2de6, 3de7, 4de6, Pde5

Uhm, avui hem perpetrat la primera actuació de la temporada. Uhm, ha anat molt bé: ha estat la millor de la història. Uhm, felicitat sublim. Uhm.

Verament, què pus hi demanar? Prou, que no plogués. Hem estat arribats davant l'església de Cornellà sota la pluja incansable, com hem sentit un casteller que ens informava que el lloc d'actuació era més amunt, i hem hagut de girar cua i remuntar la Carretera d'Esplugues, que no és poca cosa sota la pluja. El poliesportiu Can Carbonell de Cornellà és vell i hi feia una mica de fred, i els castells de set hi cabien pels pèls: per això no hem fet el 4de8. Només per 'xò!

Tinc molta set de cervesa.

I ens hem junyit novament per alçar els castells, novament. Primer anaven els de Cornellà: ells, 3de7 pas mal, nosaltres 3de7 força rodonet però una mica lent: puix estrenàvem nova acotxadora, la Càrol, molt i molt bé per ser el primer castell de 7 que fa; ha millorat moltíssim en molt poc temps. Oh, al·leluia!

A segona ronda, els cornellencs han enlairat el 4de6a. Natros, of course, hem aixecat un 4de6 en què la Judit s'ha estrenat. I un 4de6a que, evidentment, ha de ser 4de7a. I que ha anat molt bé, fet amb la punta de la polla.

A tercera ronda, Cornellà el 2de6. Natros, per descomptat, el 2de6, que bé, llevat de desarranjaments típics no ha patit gaire més. Al·leluia!

A quarta ronda Cornellà ha tramitat un envejable Pde5, sense problemes. Natros, també, el Pde5, del qual no en sé res, només que ha bellugat una mica a la descarregada segons el que he sentit.

A tot això, hi han hagut també els Tirallongues de Manresa, que han fet si fa no fa el mateix que nosaltres, també amb 3de7 i Pde5 com a millors construccions.

El resum és que la temporada ha començat perfectament i que no se li pot demanar més, de moment. Potser haver apretat amb el 4de7, diríem, i segurament molts ho pensàvem, però la Tècnica ja sap el que es fa.

Això és tot.

Fotos

Copio aquí la crònica de la diada de ganàpies de fa dues setmanes, perquè la meva massiva audiència la pugui llegir també. Alabat sia déu!

Sempre escric les diades de Ganàpies amb una ressaca còsmica, còmica, cosmològica, cosmogònica i conyològica. Em fan pudor els peus i encara sento el fred d'ahir. Quin dia i quina nit, ahir! Un fred còsmic, també. I apa, fins aquí la chronica meteorologica.

I això, el matí era fred i jo vaig estar voltant per la meva lluminosa facultat ocupada. La facultat de Lletres és un búnker afrós o un castell-presó, amb ses torres emmerletades, els fossats, els carcellers, la torre de l'homenatge i tal i tal. Als menjadors públics vaig sostindre cultes converses universitàries sobre Llull i altres temes que no comprendríeu mai, pobre plebs ignara. Vaig abandonar-los per junyir-me als grans castellers Ganàpies de la U.A.B. En jo arribar tard, ja estaven carregant el 2de6, castell que és «punta» de llança nostre, puix que pocs n'hem fet i, fet i fet, l'any passat el vem tornar a descarregar després de molts anys (de fet, donc per suposat que l'havíem descarregat abans, però per a mi aquell va ser el primer).

Aquest 2de6 va anar força bé tot i que no me'l vaig mirar massa perquè vaig anar a saludar uns companys de carrera que passaven. El 2de6 va estar bé, per tant, diguem-ne. I vem tirar el 5de6 tot seguit, que va ser bufar i fer ampolles. Dèiem: «Ai carai, com ha canviat la colla, que ara hom fa el 5de6 per descansar, i fa poc era el millor castell que teníem!». Segurament tenien raó, perquè el 5de6 va anar bé tot i que estava quadrat amb el cul i la pinya, com és habitual, en no haver-lo assajat, no el lligava massa com cal.

A tercera ronda vem intentar un 3de6 net perquè el 3de7, que era l'objectiu principal, no s'havia pogut preparar massa bé i a més havia caigut en un assaig. I no érem prous per fer-lo. Així que Hom va decidir-se pel 3de6 net, que alguns arreplegats, com els vells rondinaires, bescantaven amb allò que «no s'assaja a plaça, cagonredéuhòstiaputa». El 3de6 es va haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè qui el tirava ensumava perill imminent de llenya. Jo també me l'ensumava, val a dir-ho. Diuen els que més en saben que segurament s'hagués pogut carregar, però que llavors hagués petat indefectiblement.

Així a repetició fou el torn del 3de6a, un castell que ara no valoraré, però que també va anar comme ci comme ça. I a pilars, amb el sol que ja s'amagava, vam descarregar el primer pilar de cinc de la història ganàpia, cosa que està molt de puta mare. El pilar no sé com va anar perquè no el veia, però sembla que es va haver de lluitar molt a segons i terços. Cosa lògica i que és gairebé com no dir res. Doncs això.

Llavors, després dels pilars novatus, que no van caure, i d'alguna altra collonada, la gent va enfilar vers l'àpat preparat per la Junta. Jo vaig visitar la biblioteca perquè tanta estona allunyat del conreu de l'intel·lecte m'avorria. Llegia en versió original Maupassant, perquè jo sóc així de savi. I tot i que estava molt atrapat per la lectura, mitja hora després vaig sortir-ne i, amb la bici, vaig pedalar fins el lloc on dinaven, que ja era de nit i més aviat semblava un sopar (eren tres quarts de sis, ja havien acabat, ara només feien gresca i tal).

Al lloc tradicional de les festes ganàpies, al clot al rierol, la cosa va avançar com és costum. En començar en Jaume Barri l'ambient es va escalfar força. Les ampolles es buidaven a gran velocitat, però era un goig tant d'alcohol tan a mà. Va ser el moment en què vaig barrejar cervesa, kali, aigua de València i un cubata que vaig (t)robar. Per això tinc ara aquest mal de cap insuportable. Llavors, en un d'aquells moments, van portar La Revista, que es pot descarregar des d'aquí. És la revista 27. Ha quedat, malgrat tot, força bé.

I va engegar la gimcana i com que jo començava a estar borratxo vaig fer cap el tren. A casa vaig seguir emborratxant-me molt i vaig fumar petes i vaig acabar fet una coca. I avui tinc aquesta ressaca escandalosa que, en tot cas, ja em va passant. Quina putada!

El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora —i així foren els orígens del cel i de la terra quan foren units per la Colla de Castellers d'Esplugues.

Doncs si fa no fa, avui diumenge hem enllestit l'obra d'aquest temporada i hi hem posat la cirereta final amb un vano de cinc (pilar de cinc més dos pilars de quatre), una construcció inèdita per nosaltres i que ens ha fet molta il·lusió. Avui ha estat un dia tranquil i hem descansat de l'sprint d'ahir, en què vem tornar a completar la millor actuació de la nostra història. Avui, amb molta intel·ligència, i amb tots els deures fets, ens hem pres el dia per reblar la temporada amb el trentè castell de set (un altre quatre de set), i amb l'esmentat vano de cinc, que suma el cinquè pilar de cinc de la temporada.

A primera ronda, doncs, un quatre de set que ha pujat al segon peu i que no ha estat excessivament maco, però que en general ha anat bé. A segona ronda, un senzill quatre de sis amb agulla, en què ha pujat gent que no ho ha pogut fer durant l'any perquè, per primer cop, hem fet alineacions més o menys estables de cara a la consecució dels objectius que, fet i fet, semblaven mítics o promeses bíbliques d'aquelles que no tenen data fixa d'arribada. Com que les havíem acabades d'assolir plenament ahir dissabte, les promeses, avui tot ha estat més «com abans».

Doncs a segona ronda un 5de6 que també ha anat bé. Tant en el 4a com en aquest, la pinya s'ho ha pres en conya marinera i la distensió ha estat molt agraïda després del dur tram final de temporada, en què els assaigs i les actuacions anaven al màxim.

Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d'any, i fins i tot després de l'actuació de Montserrat, en què vem haver de canviar l'alineació del pilar per una caiguda. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge. El cap de colla, aquest matí i per sorpresa ens ha anunciat el vano, l'hem muntat i l'hem descarregat amb molta facilitat. Ha estat un final immillorable per a una temporada immillorable en què en Jaume I deixarà pas a una nova tècnica, i en què potser també hi hauran canvis a la Junta... No podria haver estat millor el 2008, ara caldrà que el relleu prossegueixi en aquesta línia, es consolidin els avenços, i que seguim creixent, cap el 2de7... i el que calgui.

Des de l'autocar estic escrivint la chronica, però m'han posat KissFM i no hi ha manera de concentrar-se. La gent que hi passeja, que no saben si juga el Barça, la bateria s'acaba, torna KissFM, encara no tinc fotos, i hem tornat a fer la millor actuació de la nostra història. És la tercera o quarta vegada que fem la millor actuació de la nostra història aquesta temporada; vem començar al Gall igualant la de Figueres, i a partir del setembre ha estat un no parar, amb una petita aturada, fins el colofó final d'avui. Demà té tota la pinta de ser la cirereta, amb tres o quatre de set. I torna també a ser la millor temporada de la nostra història, per segon o tercer any consecutiu.

L'actuació era la de Prediada de Minyons de Terrassa, que han preparat l'ambiciós programa de l'endemà: pura bestiesa amb quatre castellassos de màxima dificultat. Tres de nou amb agulla, quatre amb agulla, cinc de nou i pilar de vuit: pura bestiesa. Nosaltres, per la nostra via, cada dia millor, de mica en mica, progressant... i tal.

L'actuació ha començat a dos quarts de vuit, amb molta humitat i força fresqueta. Aquest és el temps habitual d'una diada universitària. I hem començat amb el cinc de set. Trobo que la Colla em sorprèn a cada actuació, i em té meravellat, perquè jo mateix em sento incapaç de jutjar si assumiria o no alguns riscos o de tenir una visió més àmplia a mig termini, que en general és tot el que s'ha anat fent aquests dos anys que han culminat en aquesta diada somniada. Perquè fins la nostra Festa Major, em semblava un mite el quatre amb agulla, o un horitzó inabastable el cinc de set, i el pilar de cinc una bèstia ferotge indomesticable. I ara que tot cau de l'arbre com fruita madura, i que començo a acostumar-me a veure castells de set a cada actuació, i que el cinc de set és com fer el tres de set quan vaig entrar ara fa cinc anys, doncs això i tal i tal i tal.

El cinc de set l'hem hagut de desmuntar, i he recordat alguns tresos de set desmuntats de fa tres anys. En aquesta ocasió, amb acotxadors col·locant-se, han hagut de baixar perquè la plena del tres s'obria moltíssim i, en general, les mides eren dolentes. En repetició les mides també han estat dolentes, però s'han pogut mantenir; en les aletes, sembla que s'ha quadrat millor, tot i que el bellugueig ha estat constant i ha torturat el castell, que ha hagut de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure'l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

A segona ronda, el tres de set. Que de mides ha estat molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s'entregirava cap a un cantó. El cap de colla ha dit als seus castellers que el tres havia anat de putíssima mare i que, per tant, provàvem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la nostra història. En general, l'estructura del quatre del 4de7a ha estat un putu bunyol que sembla que ha perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, era molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però sembla que el pilar no ha patit cap batzegada d'aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que s'ha descarregat amb una certa tranquil·litat, i llavors tothom ha saltat i hi han hagut crits eufòrics que comencen a ser habituals, i un altre cop fent història.

Hem acabat amb un altre pilar de cinc, i ja en portem també uns quants aquesta temporada. En general, ha anat perfecte.

En fi, que anem molt bé, que la colla ha canviat molt en un parell d'anys, que encara tenim molt camp per córrer, i que seguim millorant com fins ara. Sembla un somni però és real, i que duri moltes temporades.

Repreníem aquest matí les diades castelleres. Actuàvem al Clot, i això d'anar al clot, els que sapigueu una mica de català, ja sabeu què sol voler dir. Per arribar al Clot cal passar per les Glòries, que és un dels bunyols més horribles que es poden trobar anant pel món. És una llàstima que la plaça que ha de remembrar les Glòries Catalanes, que foren diverses i variades fa alguns segles —parlant-ne només de les militars—, sigui una plaça travessada per una mena d'autopista i voltada de paradetes de segona mà agitanades. Anar al clot sol ser una cosa trista.

Però el barri del Clot potser té aquella cosa de barri popular i, segons com, és acollidor. A la plaça de Valentí Almirall, personatge conegut de tothom per ser el fundador del catalanisme, actuàvem amb els Castellers de Barcelona i els de la Vila de Gràcia. Tard, ha començat la gresca. Nosaltres érem els tercers en l'ordre. Hem seguit el programa anunciat, malgrat tot. I aquest malgrat és, d'una banda, una pinya per no massa alegries, i d'una altra unes setmanes d'assaigs no gaire agraïdes. El meu cap, amb un trau grapat, no va poder presenciar sinó el darrer assaig d'aquests dies, el de divendres, i cal dir que va anar força bé. Però segons m'informen, la resta havien patit una gran deserció de camises. Aquests dos malgrats podien suposar alguna cosa, però no han suposat gaire res, i hem seguit el programa anunciat.

Hem començat amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d'ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport pel 5de7 a segona ronda, que hem tirat al primer peu. Ha pujat de puta mare, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s'hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres ha saltat pels aires. Per què? Els castellers d'Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes fins de sota les llambordes. L'explicació és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l'acotxadora, s'han obert entre ells, han perdut de sobte la posició i han caigut amb la resta del castell. Però jo no en tinc ni idea perquè quan he mirat cap amunt tot era oli en un llum, i quan he tornat a mirar veia ploure barrufets.

D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.

Amb el segon castell al sac ha sonat per la plaça que provaríem el 4de7. Confesso que jo no les tenia totes i que m'ha sorprès que es provés després de la caiguda i de com havia anat la torre. El 4 ha pujat també a la primera i també ha calgut lluitar-lo moltíssim. Potser la pinya avui no tenia el seu dia, però l'encaix amb segons també ha estat pèssim i jo patia que no ens els fotéssim pel cap. La descarregada ha estat molt dificultosa tot i que a terços la cosa estava molt millor que a segons. El tronc, molt bregat, ha resolt qualsevol problema de pinya.

En fi, reflexionant en la diada, veia que ha estat atípica perquè hem tornat a caure després de més d'una temporada, i perquè hem provat el tres i el quatre, sobretot el quatre, després d'una caiguda, i a més ha estat molt esquerp, com feia temps que no el vèiem. Ha estat bé que la colla hagi provat el 5de7 perquè el tronc hi era, tot i que anéssim una mica limitats de camises a assaig i a plaça. També ha estat molt bé provar el 4de7 després de la llenya, i que la canalla no s'hagi espantat (o no ho sembla). Molt bé, molt bé, malgrat l'hòstia. Cal pensar que la llenya ha estat un problema puntual i que amb més concentració i implicació de tothom el podem descarregar encara la setmana vinent. I només això, ja portem 26 castells de 7 aquesta temporada, ara només hem de posar-hi la cirereta.

Actuació al Clot
Esplugues: 3de7, i5de7, 4de7, 2Pde4
Barcelona: 2de8f, 4de8a(c), 3de8, Pde6c
Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5

Certament, ahir era la Trobada del Baix. I dic certament perquè altrament mentiria. És per tant cosa certa que ahir a la tarda, davant el casal d'avis (és impactant entrar al lavabo d'un casal d'avis i veure'ls tots com pixen), molt a prop de l'estació de tren de Sant Feliu, vem actuar. No podem dubtar-ne, com no dubtem que hi ha déu i que és català, o, si en dubtéssim, tant hi faria, perquè tant si hi ha déu, com si no, el cas és que tothom viu com si no hi fos però, el el fons, confiant que hi és, de manera que cada passa que es fa en aquesta vida està moguda per la força infosa per la creença que, el fet d'anar a alguna banda, té alguna mena de sentit. Perquè sinó no caminaríem i ens estimaríem més quedar-nos plantats com un arbre o quiets com una roca, esperant que un llamp ens partís o que una rierada ens arrossegués i ens esberlés. Doncs d'aquesta manera, ahir va haver-hi diada, i per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i ahir estava al nostre costat, i vem celebrar-ho amb rius d'alcohol i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vem poder contemplar després de l'actuació era l'homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.

Després del proemi, que sembla un poema líric, comencem el poema èpic per cantar les nostres gestes titàniques. I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d'actuar, vem obrir plaça amb el 5de7. Qui m'ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vem obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare». Però, en efecte, vem obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar de puta mare és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan de puta mare com el de Festa Major. El d'ahir es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l'acotxadora del dos mal posada), però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament. Fins que no vaig veure els terços baixant no m'ho acabava de creure, i encara no m'ho acabo de creure ara, però és una realitat i prou que ho vem celebrar. Va ser una alegria immensa i és el premi de tants anys de feina feta «petit à petit», com diuen els gavatxos.

L'alegria, ho direm de passada, també va tenir el seu cantó macabre, ja que una mica abans els de Cornellà, colla més o menys rival, veïna d'Esplugues, i els millors de la Comarca, amb qui ens hi hem estat emmirallant amb enveja durant molts anys, havien provat el 5de7 però els havia caigut després de l'aleta. El segon de la descarregada de la torre del cinc estava molt mal lligat i va acabar cedint. Cal dir que eren poques camises per poder lligar el cinc, cosa que possiblement va decantar la balança vers el malaurat final. També cal dir que havien anunciat el 3de7 però que finalment van provar el 5. El cas és que, no podent-lo completar ells, i nosaltres sí, ens va omplir d'un orgull molt estrany en aquesta colla fins fa quatre dies, que és el que jo sempre dic i em prenen per idiota de vegades: i és que a tothom li agrada ser el millor, ni que sigui un sol dia, una tarda a Sant Feliu. També vull dir que els desitjo el millor a Cornellà i que, com és evident, nosaltres només hem fet tres castells de set i mig, i ells porten molts anys seguits fent-ne, i tot i que comencem a apropar-nos al seu nivell, seria il·lús suposar que ja l'hem superat. Però ara els liles ja tenen un rival que pot estar a la seva alçada, i segur que els anima a superar-se ells també, després d'alguns anys d'estancament.

En fi, en segona ronda Cornellà va descarregar, ara sí, el 3de7, sense més problemes que la buida un xic oberta. Nosaltres, tanmateix, anàvem al màxim, i vem descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. Jo, cada dia que entrava a l'assaig, somniava amb el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. Quan els Arreplegats l'han descarregat algun cop, mai no pensava en Ganàpies, sinó en la meva única colla. El 4de7a, que era un mite perquè l'havíem descarregat el primer de desembre d'un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que no fan al cas, aquest mite, deia, que presideix l'entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sardònic de peix que s'esmuny de les mans del pescador que frisa per atipar-se'n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes. I n'hi va haver per tota la colla. I el mite va caure i es va fer realitat, i tothom s'abraçava i plorava i cridava i saltava. Perquè ahir vem tornar a fer història i es va demostrar que Festa Major no va ser una flor d'istiu, sinó que la feina feta «petit à petit» s'ha solidificat i està donant fruits madurs i ben sucosos. Gràcies a tothom, però per mi caldria fer un monument al Jaume, que segur que llegeix això i que ja sap com me l'admiro.

Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Cal reconèixer que la pinya ha millorat moltíssim aquests anys i ara fa goig entrar-hi i veure tothom més o menys concentrat i conscienciat del que està fent. Perquè ara la gent sembla que comença a saber què significa fer un 4de7a, i comença a mirar la resta del món casteller, i s'adona que en formem part i que hem d'estar-ne a l'alçada. I entre naps i cols, la pinya fa goig.

Quan l'enxaneta va coronar el pilar del 4a, l'estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l'atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Jo, de lateral del pilar, sentia tots els moviments del segon, en Jordi, que també suava rius de suor, i en algun moment jo pensava que ens la fotríem. Només desitjava que, si queia, ho fes després de sortir segons. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar, i les meves, i abans de sortir en Jordi la gresca ja estava muntada.

I com que encara havíem d'enllestir la feina, de comiat vem descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d'aquest dia èpic en què vem ser capaços, per primer cop en la nostra història, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història. La temporada passada vem arribar al 97è castell de 7 descarregat; enguany ja en portem 24, és a dir, el 25%. Aquesta temporada és la millor de la nostra història des de tots els vessants, el social i el casteller. Calia fer la passa, i l'hem feta a consciència i amb fermesa.

Molt bé, deixo aquí la crònica per no estendre'm més. I perquè ara haig d'escriure la de Falques-La malla.

Trobada del Baix
Esplugues: 5de7, 4de7a, Pde5
Cornellà: 5de7c, 3de7, Pde5
Jove de L'Hospitalet: 2de6, 3de6, Pde5
Sant Feliu: 3de6, id4de6, Pde4
Matossers: 3de6, 3de6, Pde4
Castelldefels: 4de6a, id2de6, 4de6, 2Pde4

Reprèn el cronista les seves cròniques, per cronicitzar i aixecar castells de cabòries sobre l'activitat humana consistent a fer castells. I perquè no sigui dit, ni fer més marrades i perdre'm per trencacolls d'inanitat pasmosa, posarem fil a l'agulla ja.

Si bé l'activitat castellera de Festa Major començà divendres en motiu del Pregó, no cal insistir-hi gaire perquè només férem pilarets en xiroia cercavila en què vaig poder quedar-me fora força estona i vaig poder esplaiar-me en la meva activitat de gran bevedor de cervesa, que m'esterrecà cap allò de la una de la matinada i va fer-me optar per tornar a casa a dormir-la. Només destacar l'estelada de l'Ajuntament d'Esplugues, que per fi ha onejat gràcies, com ja vaig dir, a ERC, que per fi fa alguna cosa visible, tot i que sigui simbòlica.

L'endemà, després d'una altra cercavila força llarga i avorrida, cap a les 8 del vespre vam celebrar la diguem-ne prediada, amb Sant Cugat. No recordo gaire què van fer (dos castells de 7 i el 3de6s). L'ambient era de molt xivarri i molt poc agraït per fer castells, fins al punt que vem haver d'aturar l'actuació per una tabalada dels diables infantils. El primer castell nostre, el 3de7, va estar molt i molt ben parat, realment un luxe. A segona ronda, un 4de7 amb el tronc de l'hipotètic 4de7a, i amb les agulles sense lligar els segons precisament de cara al 4de7a. Tanmateix, qui sap per què, el castell no va anar gens bé, va bunyolejar molt, fins i tot va vellejar en algun moment, però es va descarregar sense cap moment de perill com aquells que vivíem quan només en portàvem dos o tres en tota la temporada, aquells temps en què fer un 4de7 era una odissea o un miracle, segons com, i que els antics de la colla recorden constantment: «Que això és un 4de7, eh?», o bé «Millor acontentar-se amb el 4de7 que no pas només carregar-ne un d'inèdit i trencar-nos una cama». Doncs en tot cas, allò semblen temps passats, i va bé meditar-ho ara i sentir-nos orgullosos de com ha crescut la colla en quatre o cinc anys gràcies a tothom i, per tant, també gràcies a mi, cosa que, evidentment, em satisfà i em gauba pregonament. D'aquesta manera, vem plegar l'actuació amb el 5de6, que l'endemà seria, com tots sabem, el colossal 5de7.

Com deia, diumenge fou la nostra Diada de Festa Major o d'aniversari, i també ha estat la millor actuació de tota la nostra puta història, en aquesta temporada tan meravellosa en què estem superant totes les nostres fites en tots els aspectes, acomplint el que fins ara eren només somnis i castells de núvols, i ara comencen a ser una realitat tangible increïble, perquè tot i que m'ho vaig creient, costa de creure que haguem pogut fer aquesta passa titànica per deixar enrere tantes frustracions i esdevenir una colla, per fi, de set i mig i aquirir, d'aquesta manera, una identitat lleugerament diferent: ja no som aquella colla petita incapaç de superar els castells bàsics de set, o aquella altra colla de sis que de tant en tant en feia algun de set a final de temporada; ara jo em permeto somniar poder fer castells de la gamma alta de 7 amb una certa regularitat, malgrat que costarà molt, ja ho estic veient, com ho demostren les greus limitacions que patim amb el pilar de cinc, que ens torna a fer la punyeta, i la canalla, que és fenomenal però la tenim molt justa i qualsevol defecció, baixa o absència ens impedirà repetir el 5de7.

Amb aquest proemi sense cap punt fins el punt final, si no comptem el punts i coma ni els dos punts, passo a parlar de la Diada pròpiament dita. Començàrem amb el 3de7, que és el castell que acostumem a tirar primer últimament, a diferència del que passava fins la temporada passada, en què com que teníem força confiança al quatre i poca al tres, invertíem l'ordre actual. Aquest tres de set va anar tan bé com el de Prediada, és a dir, de pur tràmit, cosa també increïble després de com ens va costar, cosa que també demostra que les coses s'han fet molt bé, pas a pas que diu el cap de colla, amb una precaució que de vegades em treu de polleguera, perquè jo molts cops tiraria pel dret, però cal reconèixer que aquest sistema, que és el que millor respon al tarannà històric de la colla, està donant uns resultats molt ferms, a despit de la lentitud que ha trigat a donar-los; perquè tot i que aquesta és la millor manera per no ensopegar i madurar els castells per tenir-los al punt òptim i que la feina feta no s'escoli per l'aiguera en dues llenyes, cal reconèixer que és molt lent, i així podríem escriure aquest esquema d'evolució de la colla en aquests darrers cinc anys:

1a Sílvia: referma el ressorgiment començat en el mandat anterior per en Jaume I, garantint un mínim de castells de 7, però amb molts problemes amb el 3de7.

2a Sílvia: aconseguim el màxim nombre de 4de7 fins al moment, malgrat que només descarreguem un 3; amb 10 construccions de 7, ens posem al nivell del millor moment de la colla, del 96 al 98.

1r Jaume I: el primer any de la segona etapa d'en Jaume es dedica a recuperar el 3de7, amb molts problemes des del 98. 16 castells de 7. Provem el 4de7a.

2a Jaume I: enguany dominem sense problemes el 3 i el 4, hem començat a recuperar el Pde5 sense massa èxit de moment (un carregat, un descarregat) i hem fet el segon castell de set i mig de la nostra història, el 5de7.

Com es pot veure, amb la Sílvia es va consolidar el 4de7, amb el Jaume el 3de7, i ara hem fet el primer castell de set i mig. Molt a poc a poc, anem creixent, creixement degut també al bon moment social (una cosa retroalimenta l'altra), amb molta gent jove i molta trempera i il·lusions, sense la qual cosa no hauríem pogut sortir de l'estancament que durava, si fa no fa, fins ahir.

Després d'aquesta interrupció, seguim amb la crònica. A segona ronda, com ja he dit, vem tirar el 5de7, a la primera i amb unes mides boníssimes. A la foto sembla la rengla una mica oberta, o bé la torre massa enganxada al tres; jo, des del pou del tres, el vaig veure tan bé com el 3de7 d'abans, i només va tremolar a la descarregada per l'alegria que ja desbordava. En sentir la segona aleta, de quina gran llosa vaig desempallegar-me! Quin pes més feixuc vaig sentir que es descarregava amb el radiant 5de7. Tant de bo es mantingui i sigui el primer de molts altres, i cada cop siguem més grans! Quin deliri.

A tercera ronda en Jaume I va explicar per què no es tirava el 4de7a que, com tants d'altres, jo també esperava, havent descarregat amb tanta suficiència el nostre primer 5de7. La decisió de no provar-lo, després de la desfeta de l'any passat amb el mateix castell, i vistos els ànims d'una part de la colla, que com ja he dit té més tendència a la precaució que al risc, va fer optar pel 4de7, que també va anar de tràmit. En fi, si ens l'haguéssim jugada i ens hagués caigut, els conservadors haurien vistos corroborats els seus averanys; cal dir que amb aquesta predisposició, és molt més probable que caigui: el 5de7, que és més difícil, es va enlairar amb moltíssima tranquil·litat perquè, a més d'estar molt i molt ben assajat i ser l'objectiu prioritari d'aquest any (és a dir, ser colla de set i mig), la gent se'l creia tant que no hi havien gaires nervis, tot i els nervis lògics de l'assumpte. El 4de7a de l'any passat, a més de no tenir-lo tan ben assajat, va caure pels nervis; amb tranquil·litat l'haguéssim fet de llarg. Però ja se sap: no caiem mai, i caiem un cop i els averanys es corroboren, i ja no es torna a provar més. I és per això que jo sóc del parer que és bo caure més sovint del que caiem nosaltres, i que s'ha de fer teràpia des de la tècnica perquè la gent canviï la mentalitat poruga, perquè d'una llenya gairebé mai no passa res més que lleus contusions.

Doncs això és tot el que va donar la diada per a nosaltres. Ara passem la ressaca d'ahir i continuem somniant en el futur immediat i a mig termini, que ha de ser espletant.

(aquesta foto no és la mateixa que l'altra)

Avui torna a ser Onze de Setembre, i per segon any consecutiu he passat la diada a Montblanc amb la Colla. Tot força clavat a l'any passat, i hem estat els segons a actuar. Un 3de7 d'entrada que ha anat molt bé, diuen, tot i que el meu baix patia i, tot i que diuen que anava ràpid, a mi se m'ha eternitzat. El 4de7 ha pujat a la tercera, que semblava que hagués d'anar folrat. També ha estat molt bé, i només destaquem que un baix, que era nou, ha sortit amb el braç que fins demà no se li despertarà. El 5de6 també ha estat molt tranquil. Així doncs, a pilars el de 4, seguint la tònica, i ara a preparar la Festa Major. Podem afegir per aquí, però tinc molt poques ganes d'escriure, què em sembla això que la Colla sigui, diguem-ne, apolítica. Però no vull desbarrar, avui, que estic cansat —ja ho faré demà.

La Vella de Valls venia de descarregar el 4de9f i el 3de8a a Valls, però setze quilòmetres més a l'interior s'han quedat amb només, diguem-ne, la gamma alta de vuit: 5, 2 i 4a. La catedral feia fàstic de tan ben plantada que la tenien, que podríem adduir algun defecte però seria balder fer-ho. El 5de8, perfecte. El 2de8f, perfecte, també. La Vella semblava anar sobrada, i només manca de més pinya ha fet que acabessin renunciant als castells de nou pisos que, segons jo tenia entès, tenien plantejats. En tot cas, han aixecat en tercera ronda el 4de8a, molt bonic però molt difícil, com tothom sap. El cas és que l'estructura del quatre ha pujat molt rebregada, tancada a terços i quarts i finalment també a quints, cosa que, suposo, devia impossibilitar un pom de dalt còmode. De qualsevol manera, semblava descarregable i de llarg; tanmateix, l'enxaneta en passar ha arrossegat l'acotxadora i totes dues s'han precipitat damunt la pinya. Lamentable, però no ha impedit que els rosats el tornessin a provar en repetició. Aquest cop, sense que serveixi de precedent, m'he posat a la seva pinya (i no m'ha passat res), més que res perquè he observat massa abúlia de la meva colla a l'hora d'ajudar-los. En fi, només perquè s'hi veiés una mica més de blau, perquè és una mica vergonyós que tothom se'l quedi mirant, no deuen haver entès com funciona una actuació castellera. Bé, el 4de8a aquest cop s'ha descarregat bé, una mica tremolós però molt millor que l'anterior. I han acabat amb tres pilars de cinc, si no vaig errat.

Els Torraires de Montblanc estan en la seva línia, amb troncs contorsionats que no acaben de caure i canalla que es tira enrere. En fi, a primera ronda han descarregat el 3de6 després d'un intent desmuntat. Ha costat, però s'ha fet. A segona ronda han desmuntat dos cops el 4de6a. Jo, al segon intent, hauria tirat el 4de6 sense agulla, per tenir més opcions per l'altre. En tot cas, a tercera ronda han descarregat a la primera el 4de6, força bé. Han acabat amb un pilar de quatre.

I això és tot. Hem conegut l'heroic alcalde de Montblanc. Hem dinat al restaurant del Guissona de Montblanc, amb una treballadora molt grassa molt esverada, i hem enfilat cap a Esplugues à nouveau.

Densa boira damunt una gran llacuna, així estava el meu cap aquest matí en llevar-me, encara fotut de la nit anterior. No recordava d'on venia aquell núvol, però en desaparèixer (el núvol) la llacuna encara persistia. Amnèsic, trontollant, de cap a l'autocar, que a Montserrat hi falta gent, la dita diu, encara que, ben garbellat —que diuen els grans fol·licularis del país—, a Montserrat, el que és avui, vessava de gent. Molta gent, bigarrada, que també en diuen, o versicolor, que és més maco, però amb una pàtina de xaronisme decadent que infringia mal als meus ulls. En tot cas, jo, encara amb més whisky a les venes que sang pròpiament dita, era també un bon exemple d'impacte visual negatiu, per dir-ho suau.

D'aquesta manera, en arribar a la plaça del Monestir, el primer que se m'ha passejat pelegrinament pel cap ha estat presentar els meus respectes a la santíssima Moreneta. Tanmateix, en veure la cua, m'han caigut els collons a terra, com ordinàriament es diu en aquest bonic país africà, i he decidit entrar a l'església i oir missa. L'experiència m'ha plagut, i molts anys de la meva vida he remembrat en la mitja horeta que hi dec haver romàs, extàtic. M'he senyat i he dit amén, i he refilat el Virolai, he escoltat el sermó del capellà i m'he indignat contra la massa amorfa de turistes renouers incapaços de mostrar un mínim respecte pels fidels que hi érem.

Un cop fora he respirat l'aire montserratí amb renovellades energies, he admirat les capricioses formes de la mística muntanya i he contemplat absort la blavor aclaparadora del cel guarnit amb nuvolets de cotó com ovelletes encalçant-se en un prat blau. Oh, quin goig! I he davallat a la plaça i la lletjor dels desvagats baladrers d'estranys accents m'ha estassat de nou a terra, m'ha retornat la feixuguesa del cap i m'ha impel·lit a seure per esperar l'inici del motiu d'aquesta crònica: la diada castellera.

L'inici de la diada castellera ha constat d'un pilar de quatre de dol per part de Sant Feliu, els nostres companys de plaça, avui, que, nogensmenys i no obstant el que acabem de dir, només han pogut aixecar un altre pilar més, puix que estan en hores molt baixes i —déu no ho vulga!— al caire d'estimbar-se a l'Hades.

Naltrus, per la nostra banda, en ser molta colla (més de cent) hem pogut plantejar una actuació ambiciosa. En efecte, hem començat també per un pilar de quatre, cosa que no ha obstat perquè, en primera ronda, alcéssim un espaterrant 3de7 que, val a dir-ho, ha bunyolejat una mica però que, al capdavall, podem jutjar com un èxit. I així m'he sentit jo, exitós.

No hem provat cap més castell de set pisos. La segona construcció ha estat un 2de6 que no m'ha agradat gaire. Finalment, el 4de6a, amb un pis de segons molt jove i, per descomptat, amb la intenció de preparar al màxim el 4de7a. I, per postres, el pilar de cinc que, si aneu seguint la història de la meva colla amb un mínim d'interès, sabreu que sempre ens ha costat moltíssim. Provar-lo en la primera diada després de vacances i fora de casa ha estat, per a mi, agradablement sorprenent. El fet que només l'haguem pogut carregar, força frustrant, si més no per a mi. Perquè el pilar de cinc té un pes simbòlic molt important, i haver-lo pogut descarregar potser hauria llevat un llast feixuc: dominar-lo per tot arreu, com fem amb el 3de7, que tant ens costà. Però, d'una altra banda, el fet d'haver-lo intentat d'aquesta manera, sense manies ni complexos, com he dit, m'ha gratament sorprès i és també un pas endavant molt important per la colla, trobo.

I això és més o menys tot el que podia dir sobre això.

Obrien plaça els sempre totpoderosos, espant de llurs enemics, Castellers de Vilafranca, i atacaren en primera ronda, com tenen per costum per Sant Fèlix, el 4de9fa. Ha pujat força bé sense vacil·lacions i pràcticament perfecte llevat d'algun petit incident en la primera aleta, subsanat amb gran mestria. En segona ronda han alçat, al segon peu, el 2de9fm, colós encara no vist aquesta temporada, llevat d'un lamentable intent sense solta ni volta per les Santes. Han domenyat el monstre amb franca suficiència, gesta que ha desaforat el clam laudatori de la plaça bocabadada. En tercera ronda, tanmateix, els vilafranquins han decidit no forçar més la màquina, en tant que ja eren sens dubte els vencedors de la batalla, ultra disposar del portentós pilar de vuit en la recambra. Així, amb un fàcil 3de9f, han finalitzat la seva darrera ronda, a l'espera d'un Pde8fm que ha estat completat amb tantíssima facilitat que ha garratibat el públic entregat.

La Colla Joves Xiquets de Valls ha anat a per totes i ha signat la seva millor exhibició de fa temps, recuperant, per fi, els castells de gamma extra, des del 2de8 de Santa Úrsula del 2004. D'aquesta faisó, després d'un còmode 3de9f, han descarregat per primer cop en la seva història el 5de9f. La supercatedral s'ha bastit a la primera amb molt bones mides fins a la carregada, moment a partir del qual ha calgut defensar el monument amb força i coratge. Pletòrics, eufòrics, han completat un castell que ha costat moltíssim als muixerrillos, molts intents pel camí els darrers anys i una tirallonga immensa de catedrals de mides exactes i harmòniques. Per acabar l'actuació han abordat el 4de9f que, després d'un intent reduït a llenya amb acotxador col·locat, ha estat descarregat amb molts treballs i suors, vencent la por de la canalla, que per un moment s'havia fet enrere. I per acabar, han aixecat dos tristos pilars de cinc, i hom es demana quan els muixerrillos seran capaços de posar-se a l'alçada de les colles grans també pel que fa als pilars.

Per la seva banda, els rosats han començat amb un 3de9f, com la Colla Joves, però molt més rebregat, que semblava en algun moment que es trencaria. Han mirat de donar la campanada amb un 3de9fa inèdit que s'ha ensorrat a la primera i que ha sonat a fantasmada. En repetició han portat a plaça l'únic castell de vuit de l'actuació, el 3de8a. Per tancar castells, han carregat el 2de9fm, tot just el segon que es corona aquesta temporada, que ha pogut aguantar amb prou feines l'aleta, fent figa tot seguit. Finalment, els vallencs han portat també el Pde8fm, molt més insegur que el dels verds, que ha caigut també en la descarregada.

I els Minyons de Terrassa han obert amb el 3de9f més parat del dia i han portat després el segon 5de9f de Sant Fèlix. Ha pujat més remenat que el de la Joves, i amb problemes amb la canalla del dos, que l'ha fet endarrerir fatalament. En la descarregada s'ha ensorrat la construcció, incapaços d'aturar les batzegades en totes direccions. Han finalitzat amb el 4de9f amb molts problemes en un terç, incidència que obligat a defensar aferrissadament el castell fins el final. Com a comiat, un bell pilar de sis.

I ara aviam què passa d'aquí al Concurs —tot i que els Minyons no hi vagin.

[Crònica confegida a distància tot llegint les informacions que ha anat donant Falques]

Avui el dia és núvol, ahir al matí ja va començar. Ens va alleugerir lleugerament el bat de migdia i cap a les cinc el sol només s'endevinava rere el tel de núvols. Avui és un dia gris... però ahir va ser espletant.

En resum, al matí els Castellers de Vilafranca van fer llenya per tot un hivern a Mataró. Els Capgrossos van descarregar la tripleta màgica de forma molt emotiva; capaços de suar els castells de 9 gairebé com la Vella, segueixen la progressió que van aturar fa un parell d'anys pel tema Mariona. Ahir encara donaven gràcies al cel i hi llençaven petons. Els verds, com sempre, estirant més el braç que la màniga, tenien intenció de fer l'impossible amb soques alienes sota el seu folre; i tot i la seva experiència en aquest camp, no els hi va sortir bé i només van carregar el 3de9f. Llàstima pel plaer estètic perdut, però per la resta no cur pas.

I a la tarda hi havia la diada del Gall, que abans mig-coincidia amb la Festa Major (que s'esqueia per Santa Magdalena, que és demà), i que ara representa l'actuació més forta de la primera part de la temporada abans del descans d'istiu. I enguany ha estat així, també.

No se'n pot dir gaire res. Hem començat en aquesta ocasió pel 4de7, que ha servit per estrenar canalla, cosa que l'ha alentit i ha fet que s'anés desarranjant una mica de mica en mica. Però res de preocupant, llevat d'un baix que xisclava i gairebé somicava perquè el segon li enfonsava una clavícula.A segona ronda el 3de7, que també ha pujat tremoladís i en passar l'enxaneta ha clavat una fuetada a segons que ha desfermat algun crit, però s'ha recuperat i tot ha anat bé. Per acabar la tripleta, 5de6 que a la foto sembla una mica desmanegat. I apa, a pilars per fi hem provat el de 5. Després de setmanes d'assaig i de tenir-ne gairebé dos de diferents a disposició del cap de colla, s'ha triat el que oferia més garanties i, just un any més tard del darrer que vem portar a plaça —i que quedà carregat—, l'hem plantat amb decisió i tal i tal i ha pujat esplèndid, segur, ferm, lluminós i etcètera. Oh, cargolins cridant, saltant i plorant i abraçant-se i petonejant-se! Oh, Cargolins, per fi una colla normal. El pilar no sembla una excepció, com els dos darrers (un per temporada, el darrer descarregat a l'última diada de la segona temporada de la Sílvia). Sembla que si no falla el tronc el podem anar tirant arreu on anem, més o menys com fem amb el tres i el quatre de set. Bé, és el que m'agrada pensar.

I pel que fa a fer el pas —castells de set i mig— jo espero també a Festa Major. Perquè era evident que ahir no podia ser. De moment estic molt content del meu segon pilar de cinc descarregat en 5 temporades que porto a la colla. Un balanç fluixet. Sembla que el millorarem aviat.

Diada del Gall 2008
Esplugues: Pde4, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5, Pde4
Figueres: Pde4, 4de6, 3de6, 2de6, Pde4

Havem vist «Dos de dos», obra de teatre, al Brossa, espai escènic alternatiu, d'aquells que mostren obres que costen d'entendre i cal rumiar-hi una mica en silenci per treure'n l'entrellat, o alguna cosa. Aquesta vegada no ha estat diferent i ja, des de la primera escena, comences a planye't d'haver comprat l'entrada. En tot cas, trobo que un cop entrat i acceptat el joc de quatre diàlegs simulanis entretallats —recurs que es va repetint contínuament—, i aterrat sense manies en la proposta del senyor Albert Mestres, dramaturg, tot comença a rodar més fàcilment.

L'obra escenifica les relacions d'una parella granadeta de catalans de la ceba que viuen en un barri decadent, marginal, del centre de Barcelona —potser el mateix Born—, i que, veient com tot allò amb què s'identificaven s'enruna, focalitzen les seves frustracions contra els immigrants, personificats en un veí que, pel que sembla deduir-se dels diàlegs impossibles, hauria robat tres-cents euros, potser ajudat per la filla de la parella, que també sortia amb un tal Mohamed. En concret, és la dona qui escup la majoria o la totalitat dels tòpics contra els immigrants, alguns dels quals fins i tot jo he fet servir, com ara que són incapaços de proferir una puta paraula en català. En tot cas, la dona, hipòcrita ella, se sent atreta per aquest moro, que és butanero, i quan el marit bada puja a la cambra on el tenen tancat i follen alegrement.

L'home, per la seva banda, passa bastant de la muller, defensa l'immigrant, s'ofega en raigs de vi, recorda tot sovint quan ell era cap de colla i parla una mica de castells, de vegades errant-la, com quan posa manilles al tres de nou —un error d'allò més tòpic, quants cops ho hauré sentit? En el fons, tots dos són uns pobres infeliços que veient perdre la seva identitat, rebutjant com a agressiva la cultura de l'immigrant, blasmant-lo per totes les malvestats que els han anat colpint, sublimen finalment totes llurs pors i limitacions en el rostre d'un desgraciat sense un clau a la butxaca.

Com que no veureu l'obra, puc explicar el final. Sembla ser que una filla de la parella s'enrotlla amb el Rajid. La mare no ho pot comportar i el pela. Acaba la parella menjant un estofat de moro, i ella acusa el marit d'atrida, que segons sé vol dir «grec» en les guerres de troia i Grècia, cosa que enllaça amb la història d'Helena i Menelau que, resumidament, segons sé de L'Eneida i sobretot de la Viquipèdia, va anar així: Menelau era rei d'Esparta, casat amb Helena; per la seva gran bellesa, Paris, fill de Príam, rei de Troia, la seduí o la segrestà; quan acabà la guerra de Troia, la parella es reconcilià i Helena i Menelau regnaren a Esparta feliços i menjaren anissos.

En fi, es pot assajar de fer un paral·lelisme estranyíssim entre l'obra i la guerra de Troia, si la coneixeu una mica, i llavors tot pren una altra llum. Però si del que tracta Dos de dos és de la identitat dels catalans i com es prenen la immigració, trobo que és una forma d'expressar-ho original tot i que el missatge no ho sigui de cap manera, i que si és difícil d'entendre'l no és perquè sigui molt elevat ni filosòfic —ni antitòpic ni mil collonades més—, sinó perquè han introduït tantes filigranes de tota mena que no hi ha manera d'agafar-lo per enlloch. T'hi repenses i en treus algun suc, però a mi, si no me l'arriben a explicar, no sé què hagués acabat pensant. El missatge? Que si no fem l'esforç de conèixer l'immigrant acabarem bojos incorrent fins i tot en el canibalisme, la llei de la selva, el ball de bastons.

Doncs bé, avui també hi ha hagut diada, moltes de consecutives. Aquest cop, seguint la gira, ha tocat a Barberà del Vallès. Esperant-me qualsevol cosa, certament m'ha agradat la plaça on hem actuat —la Plaça de la Vila, davant l'Ajuntament. Érem els tercers en l'ordre d'actuació. Com que érem uns quants més que la setmana passada i podíem lligar bé els nostres castells de set, hem tornat a la mateixa cantarella de la temporada: tres i quatre de set, en aquest ordre. Han anat bastant bé —si més no, això m'han dit els que eren fora—, tot i que des de dins han semblat més insegurs que altres vegades. A tercera ronda hem canviat el cinc pel 2de6 a causa de manca d'efectius. I hem acabat amb tres pilars de quatre. Al darrer assaig va anar força bé un de quatre descarregat net, i esperem que, si més no, aquest tema el puguem superar ben tost, car m'és vijares que havem-ne garanties e, ausades, ja n'hi ha prou d'aquest color.

Els de Sabadell han fet una actuació collonuda. Han començat amb el 5de7 que els hi ha anat força de puta mare. A segona ronda el 3de7 aixecat per sota, que sempre és un espectacle i sempre la gent comença a aplaudir abans d'hora perquè no en té ni idea. Ha pujat, com és costum, força desmanegat i ha patit bastant per carregar-lo, però l'han fet i ha estat un plaer veure'l. El dia anterior ja l'havien completat per primera vegada enguany. Per acabar, el 2de7, el primer de la temporada, que ha patit bastant també, ha calgut defensar-lo molt però que també s'ha descarregat i també ha estat molt emocionant.

I per la seva banda, els Margeners han fet el 4de7 que no ha tingut gaire bones mides i que, potser per això, ha descartat el 3de7, que no sé si el volien tirar avui però que en tot cas ha estat substituït pel 3de6 que no ha donat problemes. Tant Sabadell com Guissona han pres comiat amb el pilar de cinc.

I això és tot. Només vull aclarir, per si algú vol opinar després, que jo estic en contra de fer dels castells una competició aviam qui guanya a cada diada, que és si fa no fa la concepció que tenen els Castellers de Vilafranca. Cadascú va a plaça amb el seu programa per tal de treure'n el màxim rendiment en vistes a mig o llarg termini. El que jo vull dir és que, de vegades, veient el que fa o vol fer o farà la colla amb qui comparteixes plaça, i més si és una colla més o menys rival (en el bon sentit del terme), llavors vulguis prémer més a fons l'accelerador i arriscar. Això trobo que és bo perquè obliga a autosuperar-se i pot fer més interessants les actuacions. Si algú no és del meu parer, tant se me'n dóna, tants caps tants barrets, i tenim representants eximis de cada opinió arreu del món casteller.

Festa Major de Barberà
Esplugues: 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4, Pde4 al balcó.
Saballuts: 5de7, 3de7s, 2de7, vano de 5.
Margeners: 4de7, 2de6, 3de6, Pde5.

Aquesta chronica em costa d'escriure per dos motius. I el principal és que hosts espanyoles gallegen ensuperbits pels carrers de la cathalana terra, com si estiguessin a casa seva (per descomptat!), recordant-nos que som una colònia i que la potent maquinària estatal dia rere dia guanya un pam més de terreny i som més a prop de capitular. Ja és hora de deixar de resistir esporuguits i tancats dins la closca: ja va sent hora d'engegar-los a pastar fang, a tota aquesta caterva —exèrcits bàrbars!—, aquest ardat de trinxeraires pollosos guturals saharians.

Pel que fa a la diada castellera, ha estat també força fastigosa. Com que érem poquíssims i nosaltres mai no ens tirarem a la piscina, assenyadament hem fet el que podíem fer. A primera ronda un tres de sis que de tan parat feia basquejar. A segona, una torre que no ha anat tan bé, ha tremolat bastant i s'ha torçat. Finalment, un 4de6a de tota la vida sense gaire cosa destacable. Per acabar, dos tristos pilars de quatre.

Els de Manlleu, els Nyerros de la Plana, sí han forçat la màquina. Després que la temporada passada no fessin l'aleta a cap castell de set, i d'haver hagut de ballar-la molt magra a moltes actuacions en què ni tan sols podien acabar les rondes (o feien tres, tres amb agulla i torre), avui han tornat a descarregar un castell de set, el tres de set. Certament, no tenien prou pinya per fer-ho. Però, i què? I què collons importa? Si l'han fet és perquè podien fer-lo, només els calia més pinya: la d'una segona colla, mal que fos tan limitada com nosaltres. Si Esplugues hagués sofert una travessia pel desert com els Nyerros, jo també aprofitaria la primera avinentesa per tirar a plaça el 3de7. A mi, aquestes crítiques de «no tenien prou pinya, quina barra» em semblen molt desafortunades, crítiques típiques de saberuts setciències com una determinada colla vestida de gris. El que compta és fer el castell, i punt. Si filéssim tan prim, per Sant Fèlix veuríem merda punxada d'un pal. Fins i tot a la Plaça del Blat hi ha sovint moltíssims castellers infiltrats d'altres colles, especialment en les diades més importants.

En fi, van provar el 3de7 a primera ronda, i tot i que el tronc estava molt bé de mides i consistència, l'acotxadora es va encallar a terços o quarts i el van haver de baixar. A la repetició, i a segona ronda, van tirar castells de sis. A tercera ronda van repetir el 3de7, demanant a tothom que s'hi posés: per exemple, jo vaig haver de deixar la meva cervesa fresqueta a la taula, a l'ombra. Van canviar la canalla per evitar repetir problemes. El cas és que el tres va pujar molt més tremoladís i desmanegat que el primer. Tanmateix, per ser el primer en força temps va estar bé, i me n'alegro. Per finalitzar, a més a més, un bonic pilar de cinc.

Doncs de puta mare tot. Molta calor. Vem anar a dinar al seu local, que va estar molt bé certament. I ara els subnormals no deixen de cridar pel carrer com micos tropicals que són.

Aujourd'hui hem tornat de ple a Esplugues, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a fer castells. He ficat la camisa i una faixeta al meu sac i via Carrilet m'hi he plantat ràpid. Molta calor. Un cel blau sulfat de coure, infinit oceànic, blau barrufable, una enorme pantalla blava de Windows que s'estimbava a sobre com una pedregada de làmines de cobalt. Tot i ser un color fred, devia ser blau de flamarada, flama que abrusa la Unió Europea, blava també, el color de l'himen pirètic de la verge Maria.

En arribar-hi jo, els de la camisa blava (els Castellers d'Esplugues) solcaven les pregoneses celestes amb l'aleta del tres de set, tauró blau que profanava la quietud feixuga estiuenca, voraç, nietzschià, queixalant prop del port de Barcelona i etcètera [la puta...].

La segona onada va portar el 4de7, que també va nedar furiós entre les mars porugues de la Zona Franca. Per acabar, el 5de6, una plàcida balena blava que va tornar a ensenyar l'aleta aquesta temporada, una vegada més. Com a comiat, tres sardines esquifides.

Pel que fa a Sants, un bonic 3de8, seguit del 2de7 i un 4de8 més treballat, ultra el vano de 5. Els Moixiganguers van ensopegar amb el 4de7; després de la carregada, quan per fi havia pogut asserenar-se, va rebregar-se fatalment al pom de dalt i va arrossegar tota la bastida. Van haver d'abaixar pretensions, amb 4de6a i 2de6 i Pde5.

Feia molta calor. El cel era d'un blau intens que feia angúnia. I he suat com un fill de puta per tornar a casa, malgrat ser poc camí, tot i que de suau pujada.

Diada de la Zona Franca
Cargolins: 3de7, 4de7, 5de6, 3Pde4
Borrinots: 3de8, 2de7, 4de8, vano de 5
Moixiganguers d'Igualada: 4de7c, 4de6a, 2de6, Pde5

Quan s'acosta el final d'un trajecte fas el viatge que et queda com d'esma i pensant molt més en allò que faràs quan hi arribis. Si més no, és el que em passa a mi. En fi, estic molt abstret en tot el que haig de fer, però és una miqueta com de tràmit abans de fotre el camp d'una vegada, que és el que realment desitjo ara. I en aquest estat d'esperit és com hem afrontat avui la diada a Cerdanyola.

Sobre el viatge, aquest cop hi he tornat a anar en bici. Hem deixat enrere Sant Cugat, que és on vam quedar-nos la setmana passada, i fins i tot passant per l'autopista ens hem plantificat a la ciutat de la meva universitat. Ara tinc una idea de com anar-hi sense tren la propera vegada. I si trobo el camí forestal, podria fressar la via molt sovint en dues rodes. Aquest cop hi he anat amb en Jonàs, ínclit company de bornades per la selva collserolina. Haig de reconèixer que és un estrenu ciclista i que molts n'haurien de prendre exemple.

El que més m'emprenya és quan em diuen: «Feu-ho ara que podeu i sou joves» I una polla. Tothom ho podria fer només que tingués la voluntat de bandejar la vida sedentària. I qui al·lega que el món trafegós on viu li impedeix de pujar-se a la bici o el que sigui, es menteix a ell mateix i no cal que en parlem més.

Tornant al tema, vaja, la plaça de l'Ajuntament de Cerdanyola té aquell encís entre modernista i de poble català tradicional que podria tenir fins i tot Esplugues, però embrutit salvatgement per bolets d'edat franquista d'ací i d'allà que enterboleixen el paisatge i fan venir basques. Tan maca que podria ser Esplugues o Cerdanyola, i quin fàstic el desori urbanístic de l'ocupació civil i militar espanyola, prosseguit pels ajuntaments socialistes fills d'aquesta ocupació.

Ara sí, centrant-nos en el tema, a plaça érem els de Cerdanyola i Caldes més nosaltres. Pel que fa a nosaltres hem tornat amb el 3de7 a primera ronda, que no passarà a la història com el millor castell de la nostra història però que l'hem descarregat. Una rengla s'ha obert bastant tot i que a quarts les mides eren força bones. La cosa tremolava tota l'estona i se m'ha fet una mica llarg, però al capdavall segon 3de7 al sac i tots ben contents.

El 4de7, el següent castell, ha estat el pitjor que recordo en molt de temps. També cal dir que la plaça estava inclinada i que teníem pocs efectius. El xivarri a la pinya ha estat constant i atabalador. Els rengles han ballat amunt i avall i tot plegat també m'ha semblat molt lent. En fi, l'hem descarregat. I de puta mare: ja portem 100 castells de 7 coronats en la nostra història.

Per acabar el 5de6 que tampoc no ha anat del tot bé, però que no en tinc gaire idea perquè estranyament no estava d'agulla sinó de baix. Ens hem acomiadat amb tres pilars de quatre, el d'enmig aixecat per sota.

Caldes només han fet castells de 6. I Cerdanyola 3 i 4de7 amb un cordó i mig de pinya però uns troncs que en general estaven força segurs. Han hagut, però, de desmuntar el tres perquè una nena de dalt s'ha fet enrere —si no vaig errat, era el 3. Com a tercer castell no recordo què han presentat, però era de 6 (segurament 4de6a), i com a cirereta un Pde5 amb terç i quart (o dos) molt jovenets. L'enxaneta, molt petita, ha fet una mitja aleta encara mig ajupida i llavors el diguem-ne espadat ha fet figa i s'ha ensorrat. Carregat, intent? No ho sé, a mi m'ha semblat només intent, però no hi posaria la mà al foc. A la foto l'enxaneta no està dreta quan ja queia.

I després camí del local. I si teniu cap Opinió podeu deixar-la aquí baix, que segurament em rentaré el cul amb ella.

Salut.

Eren quarts d'onze i he greixat pinyons i plats. Amb la feixuga motxilla a l'esquena hem pujat a les Aigües, al Tibidabo, a l'Arrabassada, i una hora després de sortir hem aterrat a Sant Cugat. Quin poble més verd, més ordenat, polit, més ideal per anar-hi a viure. Es flairen els diners. Que maco que és el Monestir, davant d'on hem actuat. I el cel clapejat de núvols que s'han anat espesseint fins a deixar anar alguna goteta a tercera ronda. L'actuació s'ha desenvolupat una mica lenta, en especial les pinyes es muntaven amb parsimònia, però tot ha fluït sense entrebancs i ha acabat bé.

Com que ja no em planyo de res, només constato que hem fet castells de sis. La variable principal és la de sempre: manca de camises, tant a plaça com a assaig. Algunes baixes de tronc. I cap adopció de risc.

A primera ronda hem tornat amb el 5de6. L'únic problema ha estat que l'acotxadora de la torre ha pujat per la descarregada; això ha motivat l'esgarip d'una terça (o dos, no sé on anava). El seu ensurt ha sobresaltat la resta del castell, i la remor d'inquietud a pinya ha estat incessant des d'aleshores. De fora estant, però, salvant la peculiaritat de l'acotxadora, el castell ha estat ferm i segur. O això m'han explicat.

A segona ronda hem tornat a certificar un 2de6 sense problemes. Vaja, no serà la millor torre de la nostra vida, però estava bé i així passarà a la història, o si més no així ho reflectirà aquesta crònica per la posteritat, perquè sapigueu que aquestes cròniques són un testimoni únic que els historiadors utilitzaran en l'avenir per resseguir els nostres capitombs, que en diria algú.

I després d'aquesta pausa publicitària, continuem amb el tema. Hem acabat la nostra genial actuació amb el 4de6a, un castell horrible que odio especialment (el que més odio és el 4de6 per raons òbvies, espero que no en fem cap aquesta temporada). Aquest 4de6a ha anat bé, i hi havia un jovenet a segons que carregava una mica a la dreta que ho feia francament bé, em diuen que hauria d'entrar a castells de vuit.

Per acabar tres pilars de quatre i a fotre faves.

Pel que fa a les altres colles, Sant Cugat molt bé, amb el 3de7 per sota una mica rebregat però espectacular com sempre, un 4de7a que és la nineta dels meus ulls, tot i que aquest ha quedat també rebregat (un rengle obertíssim), i un altre castell de 7 que posaria la mà al foc que era el 3.

Per la seva banda, els Xicots de Vilafranca presentaven encara menys efectius que nosaltres però ens han ofert dos castells de 7 (que no sé quins són) i el 2de6. Tant Sant Cugat com els Xicots han rubricat l'actuació amb dos eSPadAtS de cinc. Espadats!

Et c'est fini.

Això de deixar córrer dos dies abans d'escriure la crònica fa que es refredi i reposi el brou i no esquitxi ni cremi ningú. En fi, tot molt ben paït i parit i potser perit i pansit.

Sóc molt content que la colla vagi fent el que ha de fer. D'entrada, el 3de7, que com que el temps passa me n'oblido, però que va anar bé sobretot a la carregada, i a la descarregada, potser cosa dels nervis, es va desmanegar una mica, es va estirar no sé quin dels tres pilars, tot en tremoladís compàs. Però de fora estant, els qui observaren, coincidiren que lo tres de set fou cosa ben xamosa, i tots ens en gaubàrem amb infinita joia i delit de follar-nos tots els putus registres que ensostren la nostra història. Ja ho deia aquell, que només serà content quan del temple s'enfonsin les voltes de la nau, i des del seu interior, ple d'herbei, puguem contemplar les estrelles. I tant de bo.

A segona ronda repetírem el 5de6, que bé però em va semblar que no tan bé com l'anterior. I l'aposta per aquest castell em sembla de puta mare, i espero que de debò ensorrem el sostre. I pel que fa al 4de7, que havíem deixat per tercera ronda per raons que ara no vénen al cas, molt bé, amb alguns problemes entre pinya i baixos, però de tronc sense novetats.

Ara ens felicitem per aquesta bona arrencada i repetim somnis que recorden als de la temporada passada.

Per acabar, dir que els Ganàpies de la UAB han entrat a la Coordinadora (CCCC) i que és la primera colla universitària que en forma part.

Primera actuació de la temporada, reprenem les cròniques una altra vegada. Amb dos dies de retard, perquè hem de recuperar el ritme d'abans i perquè a més a més no hem estat gaire inspirats. I avui és la proclamació de la República. Les històries ja suren per l'ambient, que si hem fet la millor estrena de tots els anys de Colla, o que si ens queden dues diades per assolir el centenar de castells de set pisos. I així, jo, sense inspiració ni res de nou a dir, i amb alguns problemes logístics, no he pogut escriure'n res. Cosa que ara miro de solucionar.

El primer castell fou el bonic 4de7, el qual la temporada passada el férem a cabassos i senallades, i que enguany tot fa la pinta que anirà pel mateix camí. Un camí ja fressat, birbat i planer, amb llorers a banda i banda i rossinyols que refilen als ametllers florits i les papallones que papallonegen sota la lleu pluja dels pètals blancs que deixen anar les seves flors. Perquè el 4de7 va ser el més tranquil de la temporada perquè és el primer, però si hagués estat l'últim segurament també hauria estat el més tranquil: tan finet, ràpid, ben quadrat, arrelat, lligat, va quedar.

A segona ronda un 5de6 que promet coses... com les que prometia el 4de6a l'any passat. El castell, del qual dissabte n'assajàrem la pinya per primera vegada, s'alçà dret i sòlid i ben amidat de tots cantons. Una jove promesa.

A tercera ronda el 3de6 que com és habitual no va donar cap problema, llevat de la buida, que es va tancar una mica. Vem acabar amb 3Pde4.

De tot això, si haguéssim de fer-ne una valoració global i en perspectiva tant de futur com de passat (ara no sé si ho estic dient bé), resolem que ha estat una estrena molt satisfactòria i, en efecte, prometedora. Tot aprofitant la molta feina que vem fer la temporada passada, ara hem de fer aquella passa endavant, el salt qualitatiu, hem de descarregar almenys un cop tres castells de 7 en una sola diada. Sembla que és l'objectiu principal. Aquest tercer castell ha de ser o bé el 5de7 o bé el 4de7a. Sembla que de moment la balança es decanta vers el primer, mentre l'odiat Pde5 descansa calent a l'aigüera. El pilar crema i, com la temporada passada, és un objectiu del tot prioritari. Així com descarregar amb naturalitat 3 i 4 de 7 era molt necessari, ara hauríem de despatxar d'una vegada el Pde5 perquè l'any vinent el puguem fer ja gairebé des del primer dia. Pel que fa als castells de set i mig, jo em conformo que en puguem descarregar un o dos, o fins i tot només carregar-los. Creiem que si tot va com ha estat anant fins ara, podrem fer-ho.

D'altra banda, hi afegirem que davant el fet que Cornellà va completar 3de7, 2de6, 5de6 i Pde5, si nosaltres, per un cop a la nostra vida, haguéssim tret l'esperit competitiu i haguéssim arriscat una mica amb el 3de7, podríem haver deixat en evidència els de Cornellà a la seva pròpia casa, en la nostra primera actuació, un triomf històric, èpic. Però això és només una reflexió personal d'un tarambana que està en contra de l'ús del casc i que, de fet, no sap res de castells.

I això és tot. Una bonica tarda de castells, on vem coincidir per primer cop amb els Margeners de Guissona (que van fer la gamma alta de 6), a dos dies de l'aniversari de la II República, un altre cop bastint els fonaments de la nostra república castellera.

Diada de la II República
Esplugues: 4de7, 5de6, 3de6, 3Pde4
Cornellà: 3de7, 2de6, 5de6, Pde5
Margeners: 5de6, 4de6a, 3de6s, 3Pde4

Avui ha estat una diada d'aquelles lletges que no tenen cap al·licient i que, a l'hora d'anar a fer la crònica, i pensar com enfocar-la, t'esprems el cervell sense trobar-hi sortida, per la qual cosa acabes escrivint un qualsevol tòpic, com ara aquest de tan suat de «com no sabia com començar, vaig començar dient que no sabia començar». Com allò de «un soneto me manda hacer Violante...». És un dels tòpics més usats: jo, que llegeixo de tot en aquest món de mones, quan m'arriben articles per la revista dels castellers universitaris, i començo a veure introduccions com la que estic fent, em dic «au, sant tornem-hi», i el dejà vu ja no m'abandona. De vegades penso que he llegit mil vegades exactament el mateix article. O sigui, que aquesta és la mateixa crònica de sempre.

I em sap greu que sigui la mateixa crònica. En la darrera actuació de l'any passat vaig escriure, parlant de castells més elevats, «que avui no ha pogut ser [...]. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el Pde5, o el 3de7.» «La gent no ha respost als assaigs [...] Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada [...], però si no veniu és perquè en el fons teniu millors coses a fer...»

I em sap greu. En tot cas, no seguiré fent paral·lelismes ni anàfores. D'altra banda, és realment trist. Què en diria, per exemple, Rusiñol, d'això? S'hi hauria inspirat per escriure El Jardí abandonat? La Colla és un jardí «amb plantes emmalaltides pel descuit», «un jardí amb pàtina de vellesa, modelat pels besos del temps i impregnat de la tristesa que donen els arbres antics i les plantes arrelades», amb «una graderia de marbre pintada per la molsa i amb les lloses esgrogueïdes» i «un sortidor d'aigües quietes i somortes». De qualsevol manera, «cada camí ombrejat, cada estàtua polsosa, cada font estroncada» «parlen de passions enterrades» i d'antigues plenituds. «De l'arbre del món/ som les fulles seques,/ regades de llàgrimes/ i rodolant sempre.»

Avui feia un dia fresquet i blau, un dia d'aquells que ve de gust fer castells. Hem començat amb un 2de6 que, a banda d'una mica lent, ha estat tramitat sense problemes. En segona ronda, un 3de6 que, si més no, al meu rengle, s'ha entregirat moltíssim i ha calgut lluitar-lo una miqueta. A tercera ronda, un 4de6a amb una aliniació raríssima, que ha anat bé, sembla ser. Hem enllestit amb un pilar de quatre aixecat per sota. Les aixecades no han estat gaire maques, però diguem-ne que amb prou feines l'havíem assajat gens (jo, per exemple, des de juny o juliol que no l'assajava). Com podeu veure, tot plegat un jardí no gaire espletant, una ombra de la ufana que embaumava ubriagadorament l'ambient pels volts de l'Onze de Setembre. Però estem contents, al capdavall.

Els Castellers del Poble Sec han sortit com gínjols de plaça perquè han tornat a descarregar, després de molt de temps, un altre castell de set, el 3de7, després d'un intent desmuntat. El seu castell ha estat força bé, una mica insegur sobretot a la buida, i molt treballat a la descarregada. Si ara fos membre d'una colla que jo em sé, el nom del qual callaré, afegiria que no tenien prou pinya per fer castells de set pisos, i que el millor que podrien haver fet és resignar-se a ser colla de sis una temporada més. Malgrat tot, tenint en compte el cas, és evident que jo hagués fet el mateix en la seva situació, i que la Colla Vella, per exemple, va arreplegar tots els turistes que va trobar per poguer tirar el 3de9f de Gràcia (i sota el folre se sentia enraonar en alemany), o que Vilafranca, per sota de manilles i folre, hi té un quadre impressionista de mil tonalitats.

A segona ronda han desmuntat un 4de7 a punt de caure, i l'han bescanviat per un 2de6 sense dificultats. Per acabar, un 3de6 aixecat per sota que, com sempre, ha pujat molt deformat, que ha anat millorant, sense fregar la perfecció en cap moment, eufemísticament parlant. Per postres, un vano de cinc en què, quan semblava ja dat i beneït, amb enxaneta ja fora, ha fet llenya, caient de segon en amunt tot enrera, d'una forma molt lletja.

Els castellers de L'Hospitalet, que no estan en el seu millor moment, ens han tornat a oferir un recital d'intents desmuntats amb gran professió de voluntat, però molt poca processó de feligresos. De vegades, la voluntat no ho és tot. En general, en els tres casos ha estat cosa de la canalla, que la tenen molt esporuguida. Primer id2de6; tot seguit, id3de6 (que, en repetició, han descarregat). Han prosseguit amb idPde5, un pilar que estava força bé, però la nena no el deu haver vist gens clar. S'han acomiadat amb Pde4.

I així ha transcorregut la darrera actuació de la temporada 2007 per la Colla de Castellers d'Esplugues. Podria haver estat molt millor, podríem haver rebentat registres, gratar l'Olimp bressolats per tot el Parnàs, arribar a l'Empiri i jugar a daus amb tots els déus. Però la realitat és tossuda, terrenal i prosaica, i poc entén de beatrius i virgilis perquè prou feina té amb aquest cau de formigues treballadores que cada dia col·lapsen la Ronda de Dalt a l'alçada d'Esplugues fins la banda del Besòs. Per això, ja podem anar cantant les nostres glòries futures, que estan prou fotudes i no sembla que hagin de passar del món dels bells somnis en el Jardí Abandonat.

Diada del Poble Sec, 2007
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Poble Sec: Pde4, id3de7, 3de7, id4de7, 2de6, 3de6s, vano de 5 carregat
Jove L'H: Pde4, id2de6, id3de6, 3de6, idPde5, Pde4

Feia un dia clar i un «cel tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria.»

L'aire anava saturat de la flaire que emanava la terra per fer castells, i el sol l'inflamava i arrasava tot Figueres, com la Roma de Neró. Entre les flames abrusadores d'aquest abassegador paradís arrelà la soca del cinquè tres de set de la temporada i, de la terra al cel, esclafírem una nova riallada en el nostre etern camí vers la més alta muntanya i el més fondo oceà. El tres de set tremolà una mica en la construcció; un cop coronat s'assentà, i altre cop a la descarregada es bellugà un xic.

El segon castell, tan robust com l'anterior, fou l'onzè 4de7, sense cap problema greu. Tot seguit la torre de sis. Finalment, tres pilars de quatre sincronitzats.

Ja acaba la temporada i hem tornat a acabar amb millors registres que l'anterior. Però segurament els grans objectius se'ns han esmunyit, i més que progressar, hem consolidat. Però millorarem perquè en tenim la voluntat.

(Que baixi J.M. i em perdoni).

Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4
Figueres: Pde4cam, 3de6, 4de6, 4de6a, 3Pde4
Caldes: Pde4, 3de6, 4de6, id2de6, id2de6, Pde4

Les Fotos
Diada de Figueres 2006
Diada de Figueres 2005

Crònica d'una diada aigualida.

Al tren amb prou feines hi cabia una agulla (noti's la ironia, sent jo casteller de pinya). En tot cas, hi he entrat amb bici i tot. Mirava per la finestra el Baix Llobregat com passava, i deixàvem enrera el volcà de Sant Boi i les aigües límpides del Rubricatum, i els cimalls esplendents de Montserrat... mentre entràvem al territori del vi i del cava camí de l'anomenada plaça més castellera.

I arribat que he estat a Vilafranca he agafat el planell, he pujat a la bici i... m'he perdut. Ha costat, però he trobat el carrer del Comerç, pel qual he enfilat pel de la Mare Ràfols vers el camí de la Serreta, que m'havia d'encimbellar a Sant Miquel d'Olèrdola, on es conserven restes romanes i una església molt maca, i des d'on s'estén tota la plana penedesenca als peus de l'ardit visitant. Delerós d'aquest delit m'he deixat endur per les meves pedalades enfebrides, que m'endinsaven en el dèdal cada cop més inextricable de viaranys rurals de pagerols amb cara de mala llet. El plànol no m'ha aclarit res, i davant la meva incapacitat per situar-me del tot (de fet, estava mig ubicat, però no gaire), i atesa l'hora que era, he convingut amb mi mateix que el millor era girar cua i deixar-ho estar pel proper dia. Suposo que ja per Sant Fèlix de l'any vinent.

A la plaça hi havien quatre piules a tres quarts i deu minuts de dotze, cosa ben curiosa i que m'ha fet demanar si no seria que començarien més tard. Pel que sembla, començaven a quarts d'una. I he anat trobant castellers de la meva bella vila, la vila d'Esplugues, la més enjardinada de les que es fan i es desfan. Ens hem aplegat al redòs d'una façana on tocava el sol estiuenc de Tots Sants. I mentre llegia l'Avui els verds han muntat una pinya de 5de9f però l'han desmuntada abans de refilar gralles; cosa de vint minuts més tard l'han refet i, aquest cop sí, han grallat els músics. El Monstre s'ha anat agegantant al davant dels nostres ulls esbatanats, mostrant tota sa feresa. Esgarrapades aquí, cuejades allà, el Monstre esquerp s'ha presentat intractable i ha vençut els estrenus guerrers, que amb la defensa del folre esrunant-se s'ha vist estimbar per la part de la plena dels tres pilars.

Amb tot això, els Capgrossos ens han regalat un bonic tres de nou folrat, que ha estat molt aplaudit. A continuació, els borinots han edificat una torre de vuit pisos amb balustrada a segons, arquitectònicament perfecta.

Com havia passat ja més d'un hora i tot just anàvem per segona ronda, jo ja feia plans de tocar el dos abans de la següent ronda. M'he quedat a veure el 2de9fm de Vilafranca, una torre també gloriosa i excelsa, només amb algun però a manilles, però que si més no ha pagat el preu del bitllet de tren (o del peatge de Martorell). És la seva setena torre de nou descarregada consecutivament aquesta temporada, un rècord sense precedents i una mostra del seu nivell inabastable, impressionant, un nivell per sobre de la resta. En tot cas, la llenya del 5de9f els havia passat factura (haig de dir que entre el 5de9f i el 2de9fm havien descarregat un treballadíssim 4de9f, amb molts castellers inhabituals degut a les baixes per la caiguda) i, per tant, el principal reclam de la diada, que era contemplar el 3de9fa (amb folre i agulla), inèdit fins ara, se n'ha anat aigua avall. Per la propera.

Els Capgrossos han completat el 4de9f, una mica treballat i molt emotiu perquè era el primer des de la mort de la nena. Hi ha hagut un moment que una nena ha dubtat i semblava que es feia enrera: agullonada per la plaça, l'ha acabat culminant. Estava força rebregat, en especial a quarts (si no vaig errat), però ha aguantat com un desgraciat i s'ha descarregat, com he dit, entre molts aplaudiments de la plaça.

I llavors han intentat els Borinots el seu primer castell de nou de la història. S'han quedat, però, en dos intents desmuntats. El primer ha baixat massa aviat com per dir res, però semblava que pujava bé i tenia corda per estona. Acotxador o enxaneta s'ha fet enrera i s'ha quedat en fum. Després del 3de9f de Vilafranca, els borinots hi han tornat. Aquest cop ja hi eren dosos col·locats i acotxador i enxaneta eren molt avançats, però un altre cop s'han fet enrera. En aquesta ocasió semblava que sí que es podia dir blat, però no han pogut lligar el sac i se'ls ha perdut pel camí. Una llàstima.

Com una llàstima ha estat no veure el Pde8fm dels vilafranquins, però jo ja era al tren, que he arribat a les quatre a casa i tenia un forat als budells. I com a resum, potser el dia dels morts ha estat un bon dia perquè Capgrossos tornessin a fer la Tripleta; pel que fa a Vilafranca, han demostrat que són els millors de llarg; i per Sants, tot i ser Tots Sants, avui no era el seu dia.

Estava llegint un llibre sobre el nacionalisme cathalà, i ara n’anava a fer un resum. El nacionalisme és un invent de la dreta per defensar els seus interessos; el cathalanisme era un moviment més aviat cultural que, per tant, en ser covat pels intel·lectuals, també era més aviat conservador. El modernisme, que naixia en aquella època, als seus inicis, era força trencador i festejava amb l’anarquisme en la seva vessant vitalista/nietzscheana. Pel que sé, en Gaudí era, de jove, un menjacapellans arrauxat, com qualsevol xicot disbauxat que va pel món somniant truites. Diuen que anava a les tertúlies d’un cafè del Paral·lel i esputava fel contra l’Església i tota la patuleia de fills de puta que viuen de vendre a la Terra una parcel·la del Paradís (que viuen de vendre fum, vaja). Un meu professor diu que Joan Maragall (el poeta) només tenia un problema, i és que creia en Déu. Doncs bé, avui hem anat al punt neuràlgic del modernisme christià, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. Gaudí, tan descregut d’un començament, devia pensar que havia d’expiar els pecats amb una enorme... església.

Jo me la mirava, la Sagrada Família, i em semblava un castell de sorra humida fet a la platja. Me l’he estat mirant i m’ha semblat horrorosa. A mida que passava el matí, m’ha anat abellint cada cop més, i suposo que si hi hagués estat una estona més, encara m’hauria acabat agradant. Però per sort n’he marxat abans no s'esdevingués aquesta malvestat.

Aquest dia d’ avui hem anat a fer castells humans (que també són una tradició inventada pels àvols nacionalistes) al monument als castells de sorra, un marc veritablement molt bonic, i amb molt de públic (potser l’actuació de la temporada amb més públic). Fins i tot hi anaven en autocars per veure’ns. I fins i tot hem comptat amb la presència d’en Manel Lucas, que n’ha fet el pregó de forma diguem-ne intel·ligent, irònica i divertida. I així que l’home dels Castellers de la Sagrada Família ha callat (i li ha costat un colló de mico), ha començat l’actuació, que es preveia llarga i feixuga: quatre colles petites que havíem de fer castells de sis. Els autocars, tanmateix, continuaven arribant-hi.

Jo dich que la nostra actuació ha començat amb 3de6, ha continuat amb 4de6a, i ha finit amb 2de6. Als dos primers s’hi ha estrenat en Lluís, i viatjava en un núvol. El 2de6 ha anat molt rebregat, cosa que m’ha sorprès perquè sempre el tramitem amb impassibilitat burocràtica, però avui s’ha resistit el malparit. De baixos estava d’allò més tancat i les crosses m’enfonsaven les costelles; els segons els he vists entregirats i, el meu, frisant per obrir-se, se m’ha allunyat moltíssim i gairebé no el podia subjectar dels genolls. Ha tremolat com una fulla de rave, com si diguéssim, tot i que a la veu de «la cap de colla» s’ha pogut completar amb èxit. Ha estat el nostre punt d’emoció en la diada.

Els amfitrions avui feien cinc anys, i d’aquí tota aquesta parafernàlia d'abans de començar. Sembla ser que han assolit la millor actuació en la seva curta història, amb 3de6, 2de6 i 4de6a. Cal dir que la seva torre ha anat d’un pèl que es quedés sense completar, i filant prim, hi podria haver dubtes sobre la consecució real, per alguns problemes amb l’acotxadora, que ha acabat baixant pel mateix cantó per on havia pujat. En tot cas, felicitats, macos.

Dels Xerrics d’Olot destacar que han acabat amb el Pilar de Cinc, molt maco i meravellós, que els ha servit per erigir-se com a vencedors de la diada. Això, pels amants de la competitivitat i les puntuacions, és una dada a tenir molt en compte, malgrat que la competitivitat, en diades com aquesta, no es veu per enlloc.

Finalment Figueres ha fet tres, quatre i quatre de sis amb l’agulla. Aquest darrer castell es dóna per descarregat seguint el criteri de la immensa majoria de colles; cal dir però que l'enxaneta del pilar ha relliscat quan hi entrava i de poc no s'estimba pel pou del castell (però l'han agafada, i ajudada pels dosos ha pogut coronar el pilar; m'ha recordat moltíssim a un 4de6a nostre on algú del pilar va cridar: «Susanna, puja, collons!», o algu així); quan el tronc del quatre ja era avall, la terça del pilar (o aixecadora, com vulgueu), que era molt joveneta, ha anat perdent la posició i no ha pogut mantenir aferrada l'enxaneta, que aquest cop sí, ha acabat baixant d'una forma molt ràpida (ha caigut, vaja). En tot cas, com dic, segons la pràctica totalitat de colles, la cosa és descarregada, i a més no ve pas d'un pam en un castell com aquest; ara bé, ja dich jo que per mi no ho és. Ja veus, quanta tonteria.

L’any passat vaig dir que la Trobada del Baix deu ser la diada on es veuen més castells de sis. No ho sé pas, no sé si s’ha fet Concur7 enguany, però llevat d’això, jo suposo que la d’avui se’n pot endur el rècord o ser-hi molt a prop. Si no fos per les contorsions emocionants d’alguns castells mig esbalandrats, no sé què en faríem.

Hem menjat paella a l’ombra de la Sagrada Família, convidats pels amfitrions, que estaven lluminosos com tres sols, i joiosos i feliços a desdir. Mentrestant, he resolt els mots encreuats d’en Miquel Sesé. I amb l’arròs i la sangria typical spanish a la panxa pujant i baixant per l’esòfag, l’únic hippy com cal d’aquesta colla ha pujat a la seva bicicleta negra tota bruta de fang i ha enfilat Mallorca avall, Diagonal avall (o amunt), Ahrensburg avall... fins arribar a La Plana, on tot és oli en un llum, on l’arròs ni puja ni baixa, on l’herba creix serena en polígons racional-socialistes. Ara ens diuen que ens transformen la falda de Collserola, salvatge, feréstega, on tant hi passen ramats d’ovelles com senglars o mallerengues, en una avinguda de més gespa poligonal. No al razionalsocialisme.

V Diada de la Sagrada Família
Esplugues: Pde4, 3de6, 4de6a, 2de6, Pde4
Sagrada Família: Pde4, 3de6, 2de6, 4de6a, Pde4
Figueres: Pde4, 3de6, 4de6, 4de6a, Pde4
Xerrics d'Olot: Pde4, 3de6a, 4de6, 3de6, Pde5

Fotos aquí.

L'actuació començava a quarts de set, després d'una conferència d'en Pep Ribes que no he pogut veure, i que va haver de ser molt interessant. Jo estava en aquell moment decidint el futur de la pàtria (ehem), però m'he hagut de quedar a mitges i he sortit esperitat del Palau de Congressos a la Plaça de l'Església (Pare Miquel, en diuen) a ajudar a alçar els nostres castells. La cosa s'ha enraderit molt, com ja em pensava, i fins les set tocades nosaltres no hem començat a tancar pinya.

En general, la diada ha estat freda i grisa com el mateix vespre. Les nuvolades, les fosques tempestes, s'acostaven per darrera de l'església, amenaçant. Semblava que, si s'havia d'aturar l'actuació, tots els mals vindrien de la part de l'església. Però no ha estat així. I si dic que la diada ha estat freda i grisa, és perquè ho comparo amb la meva primera Trobada del Baix, a Molins de Rei (on érem set colles), i la meva segona, a Sant Andreu de la Barca (cap d'aquestes dues colles no ha pogut venir avui per manca d'efectius), i la tercera, a Cornellà, la de l'any passat, i les recordo amb molt més caliu. Sembla que a mida que passa el temps la Trobada va perdent camises a cada bugada, cada cop som menys i veiem menys castells, i el nivell va baixant sense aturall. Per això dic que la diada m'ha semblat freda i grisa. Però és només la meva opinió, i no voldria apagar la il·lusió de ningú que trobés que la d'ahir fou la millor diada de la història.

Nosaltres anàvem els últims en l'ordre d'actuació, però com érem només quatre colles no s'havia d'allargar massa en teoria. Pel camí vaig veure un 3de6 de color rosa, un intent desmuntat de 2de6 de color verd, i un 5de7 lila sense pinya pròpia. Cal dir que aquest 5de7 (si el 5de8 és la catedral, i el 5de9f alguns l'anomenen basílica, el 5de7 podria ser l'esglesiola —i el 5de6 l'ermita destarotada), cal dir que aquest 5de7 ha anat força maco i ha fet goig de veure. Bé, nosaltres hem començat amb el 3de7, el quart de la temporada, que m'ha fet treballar una mica des de l'agulla, i que entre la negror de la nit i la miopia galopant, no sé com ha anat, llevat de molt lent. En tot cas, m'ha semblat força rodonet. Però no ho sé.

La segona ronda ha començat amb un 4de6 de Sant Feliu, un altre intent desmuntat de 2de6 que ha volgut ser redimit amb un intent de Pde5 que s'ha quedat en intent, i un 4de7a de Cornellà. Aquest 4de7a, que segons el meu guió l'havíem d'haver fet nosaltres ahir, m'ha fet molta enveja, una enveja malsana, i més veient que l'han descarregat després de bregar contra l'estructura rebregada d'un quatre molt obert, i un pilar que ha hagut de patir fins el final. Bé, nosaltres hem tirat el 4de7 sense agulla. El primer intent l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt tancat i insegur, o si més no és com l'he vist jo. A la repetició l'hem descarregat, també una mica lent, però pel que m'ha semblat, bastant bé (tot i que ni puta idea, perquè no hi veia gens).

Si fem balanç del que portem de temporada, veiem que ja portem 14 castells de 7. Amb aquest 4de7 ja n'hem fet una desena, un més que l'any passat, el màxim històric de la Colla. Amb el 3de7, el quart, sumem els 14 castells de set, que és també el màxim que hem fet mai, superant els 13 de l'any 96, el nostre rècord fins ahir mateix. Per això, quan dic que estem en el nostre millor moment, ho dic amb l'estadística a la mà, però també ho dic pensant en el dinamisme social de la Colla, tan reviscolat en aquests últims mesos. Per això, veient el moment que travessem, em sap tant de greu que no sapiguem aprofitar aquesta embranzida per fer coses més elevades, que sé que podríem aconseguir, però que requereixen d'una constància i un compromís que, també és cert, són valors que ara per ara no estan gaire de moda en la nostra societat.

Acabada l'actuació vem fer cap a les Moreres per sopar alguna cosa. En acabat, tocà el grup Friky Sound Factory, que va estar bé. Però jo vaig marxar del lloc dels fets abans de les dotze, com la Ventafocs, i a la francesa. I de fet, i malgrat que no va ploure, la nit era molt freda i bufaven vents gebrats de finals d'octubre, vents de tardor que ja comencen a anunciar l'hivern.

Per cert, per si a algú li interessa (que ho dubto), calculo que el dia 19 d'octubre va fer tres anys que vaig entrar a la Colla.

XIII Trobada del Baix
Esplugues: 3de7, id4de7, 4de7, Pde4
Cornellà: 5de7, 4de7a, 2Pde4
Sant Feliu: 3de6, 4de6, Pde4
Jove L'H: id2de6, id2de6, iPde5, Pde4

XII Trobada del Baix
XI Trobada del Baix
X Trobada del Baix

Fotos aquí

D'aquesta diada, no sé si n'he sortit trist o content. No sé si l'abaltiment és de tants dies de ressaca i mal dormir, d'assaigs i de la feina, que em tenen baldat, o potser de la bici i la muntanya de començaments de setmana. Potser és de veure la vida rera un got amb ginebra, dels gibrells de ginebra.

D'ahir en vaig sortir molt enfadat i negatiu i contra això en Messi només va afegir-se al meu ensopiment. Per això vaig tornar al lloc de les borratxeres, pensant només en trobar en Jaume per parlar-li sobre el tema. Aquest matí m'han llevat a tres quarts i cinc de dotze, m'he vestit i esperitat m'he plantat a plaça amb mon pare i l'Avui sota el braç. L'ambulància ha desertat, i l'hem haguda d'esperar gairebé un hora. Arribada que ha estat, han actuat Cornellà i després la Joves, que eren quatre gats però han descarregat la clàssica de vuit. Nosaltres, com jo em suposava, hem obert amb tres de set, que ha anat molt bé i que sembla que ja va rodat definitivament. Poc més puc dir d'aquest castell, pregunteu a algú de tronc.

A segona ronda ens hem enfrontat al quatre de set, que ha estat més rebel i ha costat de ficar al sarró. Després d'un peu desmuntat, hem desmuntat un intent amb dosos ja col·locats. Des de la meva posició, d'agulla a la rengla, ja d'entrada es veia rebregat, tancadot i bellugadís. El més assenyat ha estat desmuntar-lo, i potser no hagués hagut de passar ni de segons. A la repetició ha pujat molt tranquil·let i sense gaire res destacable, llevat d'en Pauet, que hi ha tornat a pujar i estava feliç com un gínjol.

La tercera ronda ha estat la ronda esperada, com la ronda del brindis al final del sopar. Anit vaig estar parlant sobre si calia o no tirar el 4de7a. Per alguns era més aviat un brindis al sol: aquesta setmana els assaigs han anat força malament, fins ens va caure una prova del castell, i no hi ha hagut gaire concurrència. Tanmateix, jo era del parer de provar-lo, perquè el tronc el tenim i la pinya ha pogut anar assajant, potser amb no gaire continuïtat ni reeiximent, però sí que s'han anat fent cosetes. I perquè hi ha coses que no poden esperar, i jo tenia unes ganes roents, corrosives, de provar-lo a plaça d'una puta vegada. En Jaume I ha dit que el tiràvem tot i que no ens el meresquéssim per la merda d'assaigs que hem fotut aquesta setmana. Crec que l'ha tirat perquè, malgrat tot, ell tenia les mateixes ganes roents i corrosives de tirar-lo, i no es podia perdre l'oportunitat de fer-ho avui. El castell podia caure, però calia intentar-lo. L'hem intentat i ha caigut. Però el tronc estava bé, llàstima d'un segon que ha perdut la posició i que s'ha endut tot el castell amb ell, quan ja havíem fet la primera aleta. Les gralles refilaren la culminació, i el rengle que tenia davant començà a enfonsar-se, amb el segon molt esverat i baixant de mica en mica. El meu sector de pinya hem lluitat a mort per mantenir-lo dret, mentre desmuntaven dalt, però no hem pogut sostenir tot el pes i el quatre ens ha caigut al cap. Al cap! El meu quatre, al meu cap. El cop al cap han estat pessigolles, perquè el cop colpidor no ha estat al cap, i encara em fa mal.

Hem liquidat la cosa amb un altre burocràtic 2de6. Hem enllestit amb tres pilars descarregats pel balcó. M'he quedat parlant amb un parell de la Joves, que m'han començat a animar, dient-me que el 4de7a té bon aspecte i que el tenim al sac i que ha estat mala sort. També m'han animat desbarrant de la Vella, i d'altres coses. Al local, rostint la carn a la graella, m'he anat animant i ara trobo que n'hi ha per estar-ne, si més no, orgullós. Responent al dilema que obria la crònica, potser no estic content, però tampoc no estic trist: estic molt orgullós de ser casteller d'Esplugues.

XIV Diada de Festa Major
Cargolins: 3de7, id4de7, 4de7, i4de7a, 2de6, 3Pde4
Joves Valls: 3de8, 4de8, 2de7, Pde5
Cornellà: 3de7, 4de7, 2de6, 2Pde4

XIII Diada
XII Diada

La Prediada començava a quarts de set, però havíem quedat una hora abans per engegar el cercavila, on hem enlairat dos pilarets de cinc. Amb nosaltres han actuat els de la Sagrada Família i els de l'Hospitalet. Jo he dormit molt poc i no he pogut fer la becaina que tenia prevista per qüestions domèstiques. He passat d'anar al cercavila, i m'he enfaixat quan han arribat, que ha estat a l'hora del programa. Cap allò de tres quarts de set hem començat a muntar la pinya del primer castell, el 4de7. Proclamo, pontifico, esclafeixo, esvento i m'esventro xisclant que el 4de7 és la nineta dels meus ulls, que me l'estimo com... bé, me l'estimo follament, per entendre'ns, però ja se sap que els homes som cobdiciosos i faldillers, i que un cop has ballat vuit cops amb la mateixa pubilla, comences a cercar-ne d'altres que et semblin més atractívoles. I en aquesta tesitura ens trobem, i hom baladrejava que havíem de cremar les naus, i que havíem de cremar Esplugues, i que havíem de cremar la Història, i que havíem, collons, de riure fins matar-nos de tant de riure, i cantar fins a trepitjar-nos els pulmons, i què sé jo, vés a sapiguer. Per això, el 4de7 ara em sembla el que sigui que pugui semblar, com menjar bistec cada dia. Doncs ara em venia de gust un putu entrecot, i demà, demà el vedell sencer.

Del 4de7 dic que ha pujat una mica bellugadet i de mides un xic tancat; quan ha tingut el pes al damunt, llavors s'ha aposentat i s'ha descarregat sense problemes ràpid i bé. També cal destacar que en Pau s'hi ha estrenat a terços, ha estat estuprat, i ho ha fet de puta mare.

Les següents rondes, no sé què en puc destacar. Avui érem pocs a plaça i faltava força gent, cadascú per la raó que fos, alguna de sensible. Per això a segona ronda hem tramitat un burocràtic 2de6, fastigosament avorrit i tediós. I a tercera ronda el 4de6a, del que no sé què opinar i que per tant em callo. Hem enllestit amb els pilars de quatre.

Les altres dues colles han tingut molts de problemes i han fet la mateixa actuació calcada: 3de6, 4de6, i3de6a.

L'actuació ha estat molt lenta i ha durat unes dues hores més algun escaig. Hem fet el mateix que just fa un any, els mateixos castells de la Prediada del 2006. Se'ns ha fet de nit i ha començat a plovisquejar. Els núvols s'afeixugaven damunt meu i empetitia els horitzons. Per algun moment el camí s'ha enfosquit, perdent-se al lluny entre volts i revolts tortuosos, que tornen i retornen al mateix punt d'inici, al mateix lloc de sempre de la fondalada. Però jo volia pujar la muntanya...

N'he escrit una altra crònica, que hem penjat a Falques.com. Em fa molta gràcia llegir-la. I potser hauria d'haver parlat millor de nosaltres mateixos: dir que estem fent la millor temporada de la nostra història, per exemple.

Montblanc és un poble rural capital de comarca a la Catalunya interior. Mentre la plebs feia la birra al bar, o el cafè al forn, jo he investigat el poble, he vist les vint-i-cinc esglésies i la muralla quilomètrica que envolta el casc antich. He pujat un turonet que senyoreja tot el poble. En sepulcral solitud he llegit una estona un llibre al turó de les ruïnes sota l'ombra de l'arbre que anava buscant: ha estat una alzina, un arbre que m'estimo especialment per alguna raó. Deu ser perquè odio els pins, i al Puig d'Ossa les alzines els hi disputen heroicament el territori.

Els meus castellers han arribat a la una tocada a una plaça en cercavila. M'hi he ajuntat, m'he posat la camisa i pilaret caminat. La diada ha estat molt i molt maca. Tant que ens va costar el 3de7, i ara l'acaronem. 120 persones a Montblanc, dos autocars rublerts de barrufets.

A primera ronda hem plantat el 3de7. Ha estat rodonet, ha pujat ràpid i només a la descarregada s'ha rebregat una mica i els rengles s'han torçat (la rengla amb la buida, com si diguéssim). Una altra cosa no serà, però si més no, com a agulla, sempre em veig a la rengla: i alçar el cap i veure el meu Tres rodonet, el meu tres que es gira, la meva rengla que balla una sardana. Descarregar-lo avui ha estat com segellar la continuïtat d'un castell que se'ns havia arribat a ennuegar. Descarregar-lo avui, a 150 quilòmetres de casa, amb força tranquil·litat, amb 120 persones, és com un petit orgasme. La colla creix, la colla va bé, va de puta mare.

A segona ronda hem descarregat el 4de7. Fins l'aleta ha mantingut mides, però a la baixada s'ha desgavellat a tots quatre rengles. El meu s'ha entregirat a la seva dreta; el pilar de la meva esquerra s'ha tombat tant cap al meu rengle que he pensat que rebentava. El de la meva dreta el veia molt millor, però també ha patit. I just el que tenia al darrera sembla ser que era el pitjor de tots. A nivell de segons, per tant, el castell era una casa de barrets. A terços estava força malament però a quarts —que no he vist gaire— sembla que es redreçava. La descarregada se m'ha fet eterna, em semblava que en Pedro sortiria disparat cap a Cervià, però de mica en mica s'ha desmuntat i descarregat feliçment. Però hem suat la cansalada de valent.

A tercera ronda el 4de6a, sense gaires problemes i pensant en la setmana vinent. I tres pilars de quatre, que vale.

Amb nosaltres també hi ha actuat la Colla Vella de Valls. Només diré que avui no m'han agradat gens ni mica: i punt. Havien de fer castells de nou pisos, però no n'eren prous per fer-los i devien necessitar una colla amb 150 persones a plaça que s'hi posessin tots a les seves pinyes. Però no hi ha hagut connexió i entre naps i cols han hagut de fer castells de vuit de la gamma alta: 5de8, 2de8f i 4de8. A la seva torre el folre ha patit moltíssim i els terços s'han enfonsat amb només quarts damunt. No sé si es pot donar com a descarregat o només com a carregat, a plaça en teníem dubtes. A mi, sincerament —de debò!— m'ha semblat només carregat, però és una llàstima per un 2de8f amb un tronc tan maco que només ha patit per manca de pinya i un folre un xic prim (semblaven més aviat manilles).

També hi han actuat els Torraires de Montblanc. Jo dic que si la Vella fes castells de 6, els faria com els Torraires: és el mateix estil. Han fet id3de6 i 3de6 descarregat; id4de6 i 4de6 descarregat; i 4de6a. En fi, castells molt contorsionats i deformats, dels de l'ai al cor. L'estil diguem-ne tradicional m'agrada molt, l'estil Valls: fer-los malgrat pugin pletòrics d'entropia, i descarregar-los amb tots els collons del món. M'agrada. Si for per Valls, el casc només el portarien els hippies de Sants. Per cert, en el seu 4de6 descarregat, es van despenjar acotxador i enxaneta (em penso que ja n'havien fet l'aleta); en general, això es dóna normalment com a descarregat, tot i que hi ha colles que no: en realitat, per a mi només és carregat.

Ara tenim la nostra diada a la vista. Sento que cada dia m'estimo més la meva Colla. Espero que tot el que podem fer, ho fem. I si no pot ser, segur que no serà perquè no ho haurem intentat: perquè la tècnica, i tots, ens hi estem deixant la pell.

Fotos.

Onze de Setembre a Montblanc
Esplugues: Pde4cam, 3de7, 4de7, 4de6a, 3Pde4
Torraires de Montblanc: Pde4cam, id3de6, 3de6, id4de6, 4de6, 4de6a, 2Pde4
Vella: Pde4cam, 5de8, 2de8f(c), 4de8, 3Pde5

Ahir, 30 d’agost, fou dia de Sant Fèlix, talment avui és Sant Ramon. Com tothom deu saber o sapiguer (aquest ordinador, per exemple, no sap què és sapiguer i m’ho subratlla en vermell), el dia 30 d’agost, escaigui feiner o festa de guardar, a Vilafranca se celebra la diada del Sant esmentat tot just al començament d’aquest seguit de disbarats que porto escrits.

Així, per tant, ahir va tocar viatjar a Vila a veure com les quatre millors colles alçaven els seus millors castells a l’anomenada “plaça més castellera”, denominació que pel meu gust és potser anar massa lluny, per bé que és cert que el seu pes històric és enorme per diverses raons que ara no vénen a tomb d’explicar. Com és costum els darrers anys, les colles convidades, a més dels amfitrions els Castellers de Vilafranca, eren la Joves i l’altra de Valls i els Minyons de Terrassa. En aquest petit paràgraf també podria explicar què em sembla que no hi vagin els Capgrossos i que el seu lloc l’ocupi la Joves: no vull estendre’m i només diré que els mataronins si bé estaven (fins ahir) per sobre de la Joves, em sembla agosarat pensar que haguessin tirat la tripleta màgica sent com són i a més amb el que porten al darrera (aquest ordinador em corregeix radera per darrera). I la Joves sempre et pot sorprendre i guaita, quina actuació més maca van fer.

Però començarem parlant dels Falcons de Vilafranca, que van entrar a plaça amb un pilar de cinc aixecat i descarregat per sota i caminat fins al balcó (on era en Montilla, que va haver de sentir-se dir el nom del porc, escridassat, xiulat i botiflerat, i va haver de mormolar entre dents els Segadors quan van ser tocats mentre penjaven l’estelada del balcó i desplegaven la de l’església del davant). Tot seguit, sense gaire descans, els Falcons van aixecar i descarregar per sota un magnífic pilar de sis, que va rebre una eixordadora, retrunyent ovació de la Plaça de la Vila.

Els primers en actuar, després dels Falcons, foren els Castellers de Vilafranca. L’ordre d’actuació es va decidir per sorteig, a diferència de com es feia fa alguns anys. Els verds van encetar la seva actuació amb el seu castell insígnia, el 4de9fa, que es basa en un pilar molt solvent dins un 4de9f que tenen molt per la mà. Tanmateix, ja havien tingut algun problemet abans, i contra tot pronòstic (si més no, contra el meu pronòstic), només el van poguer (aquest ordinador també desconeix el verb poguer) carregar. El monstre va aguantar força malgrat els desarranjaments acusats a banda i banda de l’estructura, molt tancat per dalt, i quan només havia d’aguantar el pilar, va acabar cedint i a fotre faves, que diuen per allà.

A segona ronda la van cagar amb el 3de10. No tenien gaire domesticat el 3de9f, n’havien fet algun de molt rebregat i un altre els havia fet llenya, però semblava que l'havien adobat per Sant Fèlix. Malauradament per ells, el 3de10fm es va mostrar molt repatani a les seves envestides, i després d’un intent desmuntat molt ràpidament, a ronda de repetició es va quedar en intent quan encara amb prou feines havien començat. Llenya de 3de10, la seva diada se’ls començava a ennuegar fatalment.

Amb la segona ronda perduda, a tercera van tirar el 2de9fm, que ja l’havien descarregat dues vegades aquesta temporada. Cal dir que la torre la van fer de postal, realment molt maca. Van acabar la dissortada (entre cometes) actuació amb el pilar de vuit, que va patir més del costum i va semblar en alguns moments que també se n'anava avall, però el van dominar finalment i aplaudiments generals.

Els segons en actuar eren la Joves de Valls, que venia d’una trajectòria molt erràtica aquesta temporada. Malgrat que havien començat prometent grans coses, la cosa se’ls va anar torçant de mica en mica fins que la llenya inopinada del 5de8 de fa un parell de mesos els va acabar d'esguerrar la primera part de l'any. El meu pronòstic era estrenar la tripleta, i de fet l’he encertada. Era, però, el mínim que podien fer per no fer el préssec a Vilafranca.

Van obrir plaça amb el 3de9f que, cal dir, no vaig veure perquè estava a la pinya, gairebé sota el folre. En tot cas, les sensacions allà dins eren d’inquietud, i el remoreig i l’enraonadissa típics de quan les coses no van del tot bé s’afegien a l’intens bellugueig que es transmetia des de dalt. En sentir l’aleta vaig respirar alleugerit, però quan semblava que el Tres capitularia malgrat la batalla que havia presentat, d'una darrera espetegada es va trencar per alguna banda i va caure. Una llàstima.

A segona ronda van firmar un 5de8 perfecte, també de postal, segons em van dir. Era el primer des de la llenya fatídica, i tothom estava molt content i se’l dedicaven al casteller lesionat. A tercera ronda van estrenar el 4de9f, per segellar la tripleta màgica i sortir de Vilafranca més contents que uns gínjols. Realment, els muixerrillos van ser qui més contents van sortir de plaça, i amb diferència.

Els tercers en l’ordre d’actuació eren els Minyons de Terrassa, que després dels problemes sobretot amb la canalla de l’any passat (i l'altre), aquesta temporada van molt més a pams. Com les colles vallenques, van fer el 3 i el 4 de 9 amb folre, tots dos descarregats i sense massa problemes (en tot cas, jo també estava a les seves pinyes i no els vaig veure gaire bé). A segona ronda van assaltar la gamma extra amb el 2de9fm, que tampoc no sé gaire com va anar, però que a peu de folre es veia molt tremolós. Van fer-ne l’aleta i jo vaig acotar el cap, però potser no tant com ho hauria d’haver fet, perquè quan es va ensorrar la torre el folre i les manilles em van caure al cap i encara ara em fa una mica de mal el coll, per la banda del clatell. Tinc la impressió que als Minyons sempre els cau el 2de9fm a Vilafranca (l'any passat, però, el van descarregar, veig).

I els últims de tots foren els rosats, que feren exactament el mateix que la Joves, tot i que amb el 3 descarregat (em penso que ja és el seu vuitè de la temporada). Cal dir, però, que dubto que ells en sortissin gaire contents, de Sant Fèlix, tenint en compte que fa només tres setmanes semblava que s’havien de cruspir el món, i ara només poden fer la Tripleta a Vilafranca. I és que primer va ser la desGràcia (com diu en Beumala) i després el Catllar, amb el 4de8a i el 5de8 respectivament, que han deixat castellers de tronc tocats i han, penso, fet minvar la confiança d’aquesta colla. És de suposar que es recuperaran aviat. En tot cas, tampoc no cal donar-se gaire pressa, com és fidel reflex el programa realista però conservador de Sant Fèlix.

La Vella va fer tres pilars de cinc de comiat. Els Minyons en van fer dos. La Joves, entre rialles, només un. Llavors cadascú va enfilar cap on va volguer (aquest ordinador tampoc no coneix el verb volguer). Per concloure, diré que els Castellers de Vilafranca deuen estar força fotuts per la diada, que els ha anat un xic revessa i per sota de les d’anys anteriors. Els Minyons, sense forçar gaire, han tornat a caure amb el 2de9fm però sembla que no tindrà conseqüències greus pel decurs d’aquesta temporada. Vénen de les vacances i han d’anar agafant embranzida, però per les informacions que tinc no crec que igualin els números d’altres anys, tampoc, si més no pel que fa a pilars. La Vella, guarint-se de les darreres llenyes, va fent via per recuperar la seva tresquera. I la Joves, que com d’altres anys estrena Tripleta per Sant Fèlix, sembla que pot encarar el tram més important del seu calendari amb més alegria i confiança.

Sant Fèlix 2007
CdVilafranca: 4de9fa(c), id3de10fm, i3de10fm, 2de9fm, Pde8fm
Joves: 3de9f(c), 5de8, 4de9f, Pde5
Minyons: 3de9f, 2de9fm(c), 4de9f, 2Pde5
Vella: 3de9f, 5de8, 4de9f, 3Pde5

Sant Fèlix 2006
Sant Fèlix 2005

Finalment he anat a Gràcia, perquè a tres quarts i mig de dotze el doll de la pluja s'havia estroncat. Poc abans de quarts d'una he estat arribat a Rius i Taulet, i he estat conversant amb alguns de la Plataforma. Ells s'han quedat fins la llenya dels castellers de Gràcia, i han tirat a veure un concert a una altra banda; jo m'he quedat amb alguns de la Colla que hi han volgut anar.

Començarem parlant de la Vella. Anaven els últims en l'ordre d'actuació, i cada cop que tiraven castell el cel s'entenebria i rompia a ploure. A primera ronda, sota una pluja important, i entre algun portentós tro —que ha estat aplaudit, tot s'ha de dir—, els vallencs han tirat el 3de9f. Aquest castell ha estat, potser, el 3de9f que més m'ha emocionat, d'aquells que diuen que creen afició, i també ha estat molt aplaudit —potser més que el tro i tot. Podríem dir que el 3de9f ha caigut com un tro a plaça. I no perquè hagi estat contundent i poderós, sinó perquè ha semblat exhalar aquella àurea sobrehumana dels Olimps. La Vella ha lligat el folre damunt una pinya arreplegada de la plaça —estil Vilafranca i Arreplegats— i ha enlairat el 3de9f molt bellugadís i tremolenc i brandat i bressolat, al seu estil clàssic inconfusible, i enmig del tel de pluja insistent. La descarregada ha patit moltíssim, i haig de dir que estava emocionat i el cor bategava per sortir del pit. A terços semblava que petava, i els pisos de dalt eren, com se sol dir, un Flam marca de la casa, prengui Flams Vella, els genuïns Flams vallencs.

Sense que serveixi de precedent, he aplaudit aquell 3de9f. I no perquè l'hagin aconseguit gràcies a ficar-hi mitja plaça Rius i Taulet, ni perquè, com sempre, l'hagin fet desquadrat i al límit: l'he aplaudit perquè és realment quan dius allò de què «La Vella és la Vella», i penses que cap altra colla no n'és capaç de descarregar un castell de 9 com aquell, amb aquells collons sota el xàfec i la tempesta, a 150 kilòmetres de casa seva, suant la cansalada i no deixant-se anar sota cap concepte, perquè un castell no cau fins que no es deixa algú anar. Ha estat apoteòsic.

A segona ronda, i havent ja convertit un any més Rius i Taulet plaça de nou, la Vella ha descarregat una catedral força maca i ben parada. Potser faran el 5de9f per Sant Fèlix? Sembla que el tenen rodat. A tercera ronda la Vella ens ha mostrat la seva pitjor cara amb un 4de8a horrible des de bon començament, que caldria haver fet baixar amb quarts col·locats, i que ha vist encara la primera aleta però que llavors s'ha despenjat per dalt i ha anat arrossegant la resta del castell. En aquell moment me n'he anat i no sé què més han fet (han acabat amb el 2de7, segons veig al Webcasteller.com).

Els Castellers de la Vila de Gràcia obrien plaça amb el 5de7, que ha anat pujant (des de la meva penosa perspectiva) força bé i amb algun bellugueig, però que a la descarregada s'ha vist estimbar com un castell de cartes. La llenya ha semblat lletja, perquè ha començat despenjant-se la canalla i a anat arrossegant la resta (semblant a l'estavellada de la Vella), la qual cosa, de ben segur, ha condicionat la resta de la seva actuació. A segona ronda han tramitat un 3de7 de postal i sense cap complicació, i a tercera un 4de7a que ha anat força solvent, potser un xic tancat de dalt, i el pilar una mica tremolós a segons, però força bé.

I els Xicots de Vilafranca molt bé, amb un 4de8 expedit sense més complicacions, el 5de7 i un 2de7 amidat perfectament, al mil·límetre.

I això és tot. No sé quins pilars han fet les colles, però no crec que s'hi hagin lluït gaire. El cel tornava a amenaçar, després de la llenya de la Vella, així que deuen haver fet via. Pensant una mica en Sant Fèlix i la Vella, no sé fins a quin punt els pot passar factura la fractura del 4de8a, perquè en teoria és un castell que tenen força per la mà, i en principi hi havien d'anar de 4de9fa. En tot cas, veient que la colla a superar, la Joves, amb prou feines podran estrenar la tripleta màgica, potser no arrisquen gaire amb gammes extres i es decanten només pel 5de9f si el tenen bé (però no en tinc ni idea; penso que tenint-t'ho tot de cara podrien arribar a fer 5de9f, 3de8s, 4de9fa, Pde7f).

Fi.

Diada de Gràcia, 2007
Vila de Gràcia: 5de7c, 3de7, 4de7a
Xicots Vilafranca: 4de7, 5de7, 2de7
Vella: 3de9f, 5de8, i4de8a, 2de7

Diada de Gràcia 2006

Avui hem anat a l'altra Bisbal, la del Penedès, que també celebra la Festa Major per la Mare de Déu d'Agost. El poble segurament és molt bonic, però jo només en conec el peatge, l'entrada, i la plaça del Doctor Robert, que és on es fan els castells. És una plaça molt tradicional, la més carismàtica sense colla pròpia, i hi té una munió de plaques commemoratives de grans castells: des del 4de9 net de la Joves, al 3de8s de l'altra colla de Valls, passant pel 2de9fm i el Pde8 dels vilafranquins.

I en aquesta bella plaça un nodrit grup de la colla hem anat a veure què ens feien les grans colles del sud. Cal destacar, abans de res, l'absència de la Vella per qüestions venals. N'he sentit diferents versions: l'oficial, la d'un de la Vella, i la d'un de la Joves. I la meva és que el verd és el color dels pàmpols de les vinyes, el vermell és el de la sang, i el rosat el dels... vins.

Anant per feina, direm que obriren plaça els Castellers de Vilafranca. Primer tiraren el 3de9f, que no estava gaire maco, sobretot a la buida, i en especial a quarts, perquè ja a sisens estava molt millor. Si això ho volen provar amb un pis més per Sant Fèlix, i veient la progressió que porten aquesta temporada, esperem per ells que els assaigs siguin fructífers aquestes dues setmanes que resten.

A segona ronda, si no vaig errat, han plantat el 3de8a, el segon de la història. Puc dir que sóc un privilegiat per haver pogut veure aquesta andròmina estranya, que potser mereixerà també placa a la venerable plaça de la Bisbal. Ara bé, el castell, al meu parer, és horrible. El pilar del mig queda totalment enxubat dins la bastida del 3, i fa petonets a una de les rengles (no m'he fixat cap a quina mirava). Aquest castell, amb dos pisos menys, va començar a sovintejar a plaça quan les colles petites dels voltants de Barcelona, davant la manca de camises, optaven per incloure aquesta construcció al repertori, atès que necessita menys castellers que el 4 amb el pilar al mig o qualsevol altre d'estructura composta. Poc més tard, colles mitjanes també el van incorporar, però amb un pis més: en especial Sabadell, però també d'altres. I l'any passat va saltar la sorpresa amb els vilafranquins que l'assajaven, aprofitant l'espadat tan solvent que tenen. La intenció era ficar-lo damunt d'un folre, però no estic tan al dia dels verds com per sapiguer si gaudeix de garanties per Sant Fèlix, si el tenen gaire assajat, o si hauran d'esperar a Tots Sants o a l'any vinent per a poder superar les grans dificultats que representa lligar el pilar de 7 del 3de9af en un espai tan reduït.

És possible que m'estigui equivocant en l'ordre dels castells. Diria que a tercera ronda han tramitat el 4de9f sense gaires problemes, també una mica mal lligat. Han acabat amb un Pde7f molt maco, on en Fèlix, com sempre, esbufegava i cridava i feia el numeret damunt el folre.

Els segons han estat la Joves. Amb quatre camises, encara sense haver-se recuperat del terrabastall de fa cosa d'un mes, han tirat 3, 2 i 4 de 8, en aquest ordre. No he vist gaire els castells perquè m'he ficat en totes tres pinyes, però sembla ser que han anat força bé. El tres rodonet i ràpid, el dos sense gaires problemes malgrat la pinya justeta, i el quatre de puta mare. Han acabat amb dos pilars de cinc, un d'ells girat. De cara a Sant Fèlix no sé com aniran, és molt possible que estrenin castells de 9 i es quedin en la clàssica de nou.

Tancaven ronda la Jove de Tarragona, que han fet la mateixa actuació que la Joves, però han acabat amb un sol pilar de cinc. Tot molt bé i rodat, i aviam si s'espavilen i fan castells de nou —però no els segueixo gaire, només sé que tenen molts problemes per fer-los, i que l'any passat no l'aconseguiren malgrat abordar-los incansablement.

I això és tot. Aquest diumenge em passejaré per Gràcia a veure la represa de Minyons i l'estat de forma de la Vella, que va molt bé, i la vinent segurament aniré a l'Arboç, just abans de Sant Fèlix, que és la tercera millor diada de la temporada castellera (la millor és qualsevol de les nostres, i la segona millor és Sant Úrsula). Fi.

Diada de La Bisbal
Vilafranca: 3de9f, 3de8a, 4de9f, Pde7f
Joves: 3de8, 2de8f, 4de8, 2Pde5
Jove TGN: 2de8f, 3de8, 4de8, Pde5

Diada de La Bisbal 2006

[Reprodueixo una versió lleugerament escurçada de la crònica d'ahir de Firagost. Així, si algú a l'agost encara roda pel poble, i té ganes de llegir aquest totxo insuportable sobre la Firagost, ja té lectura per cinc minuts.]

He pensat que mentre no em vaig despertant, de mica en mica, puc escriure alguna cosa sobre l'actuació d'ahir a Valls. Primer, la cantarella sobre el documental. Jo no diré que estigui d'acord amb la forma de fer d'aquella gent de Valls, però de vegades m'enlluerna aquella forma de fer per pebrots, amb la força ruda de pagesot i sense tanta depurada tècnica, i amb l'amaniment del vi o del gintònic per fer-ho més rodat. Potser el món ha donat molts tombs, i els vallencs s'hi han quedat una mica enrera, però una mica d'això m'atreu moltíssim més que no pas els castells mil·limetrats i cronometrats fins les mil·lèssimes dels Capgrossos.

Jo penso que el món vallenc és molt diferent al nostre: nosaltres som ciutat dormitori de Barcelona, i ells són camp de Tarragona; nosaltres collem cargols, i ells cullen calçots; allí tenen «classes socials conflictives», per dir-ho suau, que pugen i baixen i es creuen els amos del món, i aquí, bé, aquí també tirem a hippies; i allí porten tota la vida fent castells, i aquí encara no quinze anys. Per això no els entenem, i ells no deuen entendre com podem portar tota la vida fent el 3 i el 4 de 7 sense millorar gaire i sense rivalitat (a tot estirar, aigualida amb Cornellà) i tot i així continuar existint.

Això van ser les primeres reflexions que vaig pensar durant el viatge i a la plaça. Després, vem veure la noia de Quarts de Nou, que per mi és una idiota amb un somriure idiota que només està allí perquè és maca i trempa el món casteller (que va molt cremat), però que és idiota profunda i definitiva. Si això, però, ha de servir per incrementar l'audiència del programa, i així de retop sortim tots afavorits, doncs visca Tevetrès i el maniquí que ens comenta les actuacions.

I llavors més o menys a l'hora va començar la diada, gairebé a quarts de nou, com el programa. Començava la Joves, que com m'havien informat van tirar el 3de8. Van completar amb 4de8 i 2de7 més 2Pde5. Una actuació no gaire lluïda, però que essent els que eren, quatre camises, era el més assenyat. Parlaria una mica de la Joves: aquest any, com sempre, han tingut molt mala sort amb les lesions, i per Sant Joan sense caure es van lesionar vint-i-cinc, i l'altre dia, d'una caiguda de 5de8 inesperada, un altre es va trencar el cap. Ahir eren quatre piules, que en diuen, i potser en una altra ocasió haguessin pogut prémer més l'accelerador, però potser ahir el més adient era no esquitxar de sang la bonica plaça del Blat. Per a això, ja hi era l'altra colla de Valls.

L'altra colla de Valls ha començat amb el 3de9f, força maco, sobretot essent ells. A segona ronda han provat el 3de8 per sota, que ara mateix no sé quants cops s'ha fet, però que sí que sé del cert que ells són els únics que l'han descarregat. És un castell espectacular i realment difícil, i tot i que no gaire maco, fa esbatanar les parpelles per no perdre-te'n detall. Així, la Vella ha anat fent, fins que a la darrera aixecada, que és evidentment la més difícil, ha caigut a plom damunt la pinya. El so ha estat, efectivament, de cosa feixuga, de plom, un cop sec i sord, que no ho negaré pas, ha estat música per les orelles dels muixerrillos que m'envoltaven en aquell moment. Era el segon intent de gamma extra de la temporada: Vilafranca ja ha descarregat el 2de9fm, a les Santes de Mataró, que em vaig haver perdre.

Com a la Plaça del Blat els castells es fan estil Valls, com no podia ser d'altra manera, després de l'intent infructuós la Vella ha repetit ronda però baixant pretensions i han plantat el 2de8f, que no recordo gaire com ha anat, però segurament sense gaires maldecaps. A tercera ronda fèiem apostes: repetirien assalt al 3de8s? Completarien la clàssica de 9 amb el 4de9f? O potser ens engegarien un 4de8a? Doncs finalment ha guanyat la Sílvia i han provat aquest darrer castell. L'estructura del 4 s'ha deformat per tots cantons, per dalt, per baix, pel mig... El pilar, però, estava de puta mare, i a la Vella no li pot caure un 4de8. Així, mentre el tronc s'arrepenjava al pilar (per comptes de fer-ho al revés, sol ser el pilar qui s'equilibra en el 4), s'ha desbastit l'esmentada estructura del 4 i l'espadat preciós s'ha dreçat ert i ufanós damunt les testes de tota la plaça, capcots els Vermells, i entre l'estentori aplaudiment del públic assistent. Descarregat el pilar, vinga aplaudiments. Però que consti que el castell estava fet un manyoc deforme, i que l'únic que hi va valguer la pena va ser el pilar de sis, esplendent ell.

Per acomiadar-se de la seva plaça, els rosats van triar el Pde6. No sé pas si enguany n'han fet cap de 7, algú em deia que sí; jo ni idea, no els segueixo massa. El cas és que, havent ja humiliat la Joves, no calia fer provatures de pilars folrats i van optar pel de 6. El pilaret va pujar maco fins l'aleta, i a la descarregada, tot i seguir estant força maco, es veu que a nivell de segon/terç s'ha vingut enrera, s'ha plegat, i tot se n'ha anat a fotre faves. Llàstima.

El resum és que la Joves, que malgrat havia començat bé la temporada, ara està sota mínims, fent la clàssica de vuit amb quatre camises, quan l'altra colla de Valls et planta gammes extres i et pot descarregar la clàssica de 9 gratant-se els collons. L'únic bo des de la perspectiva de la Joves, al meu entendre, són les dues llenyes de la Vella: així tothom pot anar content, la Joves per això i la Vella perquè ha fet una prova força xula de 3de8s just a començaments d'estiu i tenen molta facilitat per plantar folres i pilars elevats.

N'hi ha que, quan no saben com descriure alguna cosa, diuen que "no hi ha paraules per fer-ho", o que és "indescriptible", etc. A mi ja se m'han acabat les paraules, ja no sé què esprémer del meu cap. Realment, sento que els castells em regalimen per les orelles, la qual cosa demostra que m'he espremut massa el cap pensant en aquestes coses. Però bé, ara solquem els aires en un núvol oníric, com si diguéssim, i ens dirigim cap el nostre anhel i el nostre Olimp. Anit, mentre no podia dormir, pensava que potser d'aquí uns anys recordarem aquests dies amb nostàlgia d'uns temps millors. La Colla va tan bé, i sembla que haurem de fer coses tan grans aquest any, i el següent, que de pensar-ho m'emociono i la llagrimeta malda per sortir, i desitjo que tot continuï així i cada cop millor.

Doncs res, ja hem dit les mariconades de rigor, posem fil a l'agulla. De sortida hem plantat, per fi, la Bèstia Negra de l'any passat, el 3de7. Ara, recordant la Bèstia Negra, m'adono de què hi havia moltes maneres de tornar-la a escometre, i potser hem decidit la que donava més garanties. Hem estat domesticant el Monstre, el Leviathan, el Llop assassí, durant molts mesos, amb l'sprint final d'aquestes últimes setmanes, a mort. Fins i tot, quan semblava que ja teníem el Llop amansit totalment, i arraulit en un racó per passejar-lo pel Vallès com un gosset estúpid, vem decidir que encara calia ensinistrar-lo millor perquè dongués la poteta també a les altres colles. El cas és que, per fi, al Gall l'hem tret a passejar, i ha donat la poteta i s'ha assegut quan l'hem dit que s'assegués, i ha anat tan de puta mare que al final ha semblat que potser no calia domesticar-lo tant.

Però l'hem descarregat! L'any passat, només en vem fer un, a Figueres, que va anar molt bé. La primera temporada de la Sílvia en va ser un de descarregat i un altre de carregat. Enguany ja el tenim al sac abans d'istiu, amb molta confiança i molt maco, esperant poder-lo exhibir pertot arreu, de Montblanc a Figueres. Estem fins i tot pensant en descarregar tres castells de set en una sola diada, cosa que no hem fet mai, a més del pilar de cinc. Tot sembla tan idíl·lic... Ja torna la llagrimeta.

A segona ronda hem descarregat el 4de7, que pel que sigui també ha anat bé, i tot i que podria haver anat millor, com sempre, repeteixo que ha anat bé i aquest cop sense batzegades perilloses. Ara ja despatxo els 4de7 com si fossin 4de6... Recordo que l'any passat només a Figueres vem aconseguir descarregar dos castells de Set en una sola diada, i que no és cosa que féssim gaire sovint —fins ara!

A tercera ronda el 2de6, i estàvem a un pas d'igualar la nostra millor actuació, la de Figueres de l'any passat. Només —només!— ens mancava el Pde5. El Pde5 és cosa sèria, sempre ens ha costat força, i li tenim gran respecte. També l'havíem estat assajant, però jo no havia notat tanta insistència com amb el Tres. Tanmateix, les darreres setmanes el Pilar havia avançat molt, amb proves importants descarregades (pilars de quatre nets), amb la cirereta de divendres: Pilar de Cinc descarregat a assaig, al carrer de l'Església, gairebé sense buscar-lo, més tard de les onze de la nit. L'enxaneta va posar-se dreta, a l'assaig, i va fer-ne l'aleta i vam completar-lo com aquell qui res, entre incrèduls i exultants.

Doncs res, el 2de6 s'ha entregirat una mica, però tot molt bé. Al Pilar, però, ja s'ensumava la tensió. Ha anat pujant, jo notava el Ramon una mica enrera, estava massa recte potser. Ha anat pujant i veritablement estava molt parat fins l'aleta. Llavors, tot baixant-lo, han començat les tremolors fins que el pilaret ha petat cap endavant i adéu-siau.

Ha estat, però, la segona millor diada de la nostra història, pel que tinc entès. Com diuen, ens hem tornat tan exigents que estàvem, almenys jo, una mica pansits pel pilar. Però, oh quins dos dies més feliços, divendres i dissabte! Quines perspectives s'albiren! Com creix la Colla! Quines pinyes més maques, més ben tancades, més serioses! Quins troncs tan macos! Que n'és de maco, tot! Que en seran de grans, les coses que farem aquest any!

Solcant l'aire en el núvol oníric...

Diada del Gall 2007
Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, Pde5(c)
Cornellà: Pde4, 3de7, 2de6, 4de6a, Pde4
Torraires de Montblanc: Pde4, 3de6, 4de6, 3de6a, Pde4

[Més fotos, aquí]

He recordat el meu primer castell de set. Va ser a la trobada del Baix de fa tres anys, amb en Jaume I de cap de colla al seu primer mandat. Recordo que per aquella època jo no diferenciava gaire entre tres i quatre de set, i em pensava que el salt al quatre de vuit era bufar i fer ampolles. També recordo que aquell primer castell de set em va emocionar molt i em va mantenir en un núvol durant unes setmanes (rellegint aquelles primeres cròniques em moro de vergonya).

I avui hem descarregat el cinquè quatre de set de la temporada. El contrast és gran perquè llavors el castell de set em semblà l'excepció, però el d'avui no m'ha dit res. Avui no he sortit volant en un núvol d'eufòria, sinó que estic emprenyat amb tot, amb el món, i amb tota cosa feta.

No sé què dir del 4de7, perquè l'he vist bé i sense gaire cosa remarcable. Des de la meva privilegiada posició l'he vist bé, més àgil que el de Rubí, i potser no tan ben quadrat, però sí força segur. A la descarregada un quart ha relliscat i m'he vist el castell al cap; però només ha estat una badada. En general, un castell que malgrat tot estava bé. Com aquell dia de fa tres anys, també me n'he sentit molt orgullós, del meu 4de7.

Podria haver anat millor? Sens dubte.

[imatge cortesia de Quints Amunt, blog casteller]

A segona ronda 4de6a, del qual només dic que no hi he entrat d'agulla al pilar.

A tercera ronda el 3deX. Quin castell més estrany. Se'n feien apostes: de 6, de 7? Ningú no sabia, el dubte surava des de divendres. Però en Jaume I s'ha ficat dins la rotllana del 3 i ens ha adreçat uns semblants mots: «Ara en farem el de sis, perquè el de set el podríem tirar però li manca un xic d'assaig, un pèl de figa, un bri de cosa, un no-res de no gaire.»

I ha estat el de 6, que no té història. Potser sí, no ho sé, potser n'ha tingut. Però per mi, no. I aguantava el segon amb un sol braç i amb l'altre podria haver estat fent fotos del pou, però em gratava el [clatell].

En resum, i per censurar-me i no esplaiar-me, dir que si el dia d'avui m'ha deixat aquesta sensació negativa ha estat perquè les meves expectatives eren més elevades del que la realitat ens ha ofert, i tot i que la Colla va bé —de fet cada cop va millor—, sempre volem que tot vagi millor encara. Quan no fèiem castells de set, un 4de7 era el Paradís; ara que el fem gairebé a cada sortida, esclar, demanem encara més.

Fotos.

Diada de Mirasol (Sant Cugat), 2007
Esplugues: Pde4, 4de7, 4de6a, 3de6, Pde5
Saballuts: Pde4, 5de7, 4de7a, 3de7, Pde4
Sant Cugat: Pde4, 3de7, 4de7, 3de6s, Pde5s

Diada a Rubí. Negres tempestes alenaven els aires, fosques nuvolades ens impedien de veure el sol, mes lo sol era a Plaça i era de color blau elèctric. Enmig de llamps i trons i un inici de gotellada amenaçador; enmig dels pixats del Cel i els àngels i Déu i tota la patuleia de sants i fills de puta que viuen de renda a costa d'explotar la classe treballadora; enmig d'aquest bàratre, deia, de llamps i trons, el rampell blau elèctric va alçar el quart 4de7 de la temporada, que passa per ser el més bonic i llampant de l'any.

El petit monstre, ja més alt que no pas ample, va aixecar-se en tercera ronda entre les primeres gotes del xàfec imminent. El peu es va quadrar, malgrat tot, a poc a poc, amb la meva impaciència insubornable que em rosegava per dins. Quan la pinya era cantada i col·locada, per qüestió de mides i desnivells van rotar els baixos i tota la pinya cap a la dreta, en un moviment més propi de colla sardanista que no pas castellera. Si només hagués estat el cas d'avui, encara, però res més lluny de la realitat: diria que és almenys el quart o cinquè peu que ha de rotar talment fos cathalanesca sardana. Així ben posats, com deia, en Quique va quadrar la pinya, de mica en mica però amb precisió de rellotge suís. Pinya tancada i barrada, segons dalt, i les mides un xic desarranjades. Però el cel era negre, i no estava tan malament... El meu rengle el veia més tancat. Els terços amunt i gralla refilant i timbal tamborinejant, alhora que la pluja espurnejava i el castell s'alçava, a poc a poquet però força segur. Amb dosos col·locats, com és costum, la canalla lenta va demorar la cosa. Els segons i terços sembla que es desquadraven, però amb tot, el tronc estava ben arrelat i fermat a terra. Acotxadora, enxaneta, aleta, descarregada, suor i crits de joia i gotes de suor i pluja.

Havíem començat la diada amb un pilar de quatre on en Tono va prendre el lloc a en Jaume Baix de forma inopinada i espectacular, en un hàbil moviment de gran estrateg que denota tècnica depurada per una llonga experiència. Aplaudiments ben sincers per ell.

A primera ronda, 3de6 amb alineació pensant en altres coses, que en tot cas s'ha deformat molt entre plena i buida, obrint-se i agafant mides lletjotes. Comptat i debatut, un 3de6 tramitat sense massa maldecaps (vaja, més ressaca tenia jo, i no en tenia gaire). A segona ronda, 2de6 que es va entregirar una mica cap a la meva esquerra. La canalla també va tenir algun problemet per grimpar per la baluerna. Segons van dir-me, van quedar-se totes dues encallades alhora al mateix pis, relliscant simpàticament a idèntica alçada sense poder ascendir als cels. Jo no ho he vist, i no sé fins a quin punt és cert, però la visió em fa certa gràcia.

A tercera ronda l'espurnejant i llampant 4de7 i les llampegades de rerefons. Per acabar, Pde4 a corre-cuita i xarbotada que es descarrega entre els castellers que cercaven aixopluc.

Els Tirallongues de Manresa van fer castells de sis normalets. Al 2de6, l'acotxadora, poc traçuda, va fer una motxilla molt accentuada que va balandrejar la torre a bandades que ens mantenien amb l'ai al cor. Finalment, després de molt batallar, va culminar l'escalada i, malgrat el trontoll neguitós de la davallada, no va semblar mai sentenciat al daltabaix. Van acabar amb dos intents desmuntats de 4de6, que es poden aTxAkAr a la pluja llanegosa.

I els de Rubí, que ja van venir a no fer gaire gatzara a Finestrelles, avui tampoc no és que hagin millorat gaire el nivell; tanmateix, han fet el que poden fer, ço és: 3de6, 4de6 i 2de5. Al 4de6, dos dels segons eren més gruixuts i rabassuts que el terç del pilar de 7 de Vilafranca. Al 3de6 la rengla es va obrir tant que el dos estava molt acotxat, i el terç s'esfreixurava de valent. Al final, després de fer-nos patir, l'han descarregat. Algú m'ha dit que això només es descarrega un cop de cada 50, però aquesta temporada diria que és el tercer castell (de sis) que veig descarregar-se després d'hitriòniques contorsions del tronc, que sembla de goma. Hom ja està curat d'espants, malgrat que aquests castells, semblants als mig enrunats dels pobles abandonats, desvetllin en mi un sentiment romanticista d'atracció i empatia irracional però cert.

I això és tot.
Fotos.

Esplugues: Pde4, 3de6, 2de6, 4de7, Pde4
Tirallongues: Pde4, 3de6, 2de6, id4de6, id4de6, Pde4
Rubí: Pde4, 4de6, 3de6, 2de5, Pde4

Avui hem finit el «famós» mes casteller al barri de Finestrelles, a una plaça deserta a trenta graus eixarreïts i amb uns castellers de Rubí amb quatre piules, que en diuen. Aquesta diada, pel meu gust, ha estat una puta merda, i diria que de les que recordo és de les que pitjor regust m'han deixat. Diria que un gust repulsiu, vomitiu. I mira que érem força gent a les pinyes, i que havíem de fer tremolar els fonaments d'aquella banda d'Esplugues. Però no.

En fi, portem dues setmanes tràgiques en general, no parlo de castells només. La setmana passada vem descarregar el tercer 4de7 i va estar bé, malgrat actuar a un barri de merda del Baix Llobregat més caspós. En suma, tenim que jo estic com mig depre —més pansit del costum—, que la feina m'està cremant, que les eleccions van anar molt malament, que estic molt cansat i encara arrossego el baldament de quan vaig anar a córrer a més de les dues hores de bici que vaig fer ahir per Barcelona, a més va perdre el Barça la Lliga en un minut i tinc ressaca i res no em surt massa bé. No em surten ni les paraules i m'està costant molt escriure això.

A sobre, avui era la diada del Corpus a Cornellà, i Vilafranca ha descarregat el primer 3de9f mentre que els Minyons n'han desmuntat un intent. Mentre al poble veí veien els primers castells de nou del 2007, nosaltres ens assecàvem com bacallans al sol de Finestrelles, en una diada certament per oblidar.

Siguem més optimistes, però. Hem obert plaça amb un 3de6 que he vist molt parat i amb molt bones mides, i només s'ha alentit un xic quan l'acotxadora, pel que sembla, ha dubtat en col·locar-se on tocava. En tot cas, segons m'han dit, ha estat el millor 3de6 en molt de temps, uns quants anys, i jo, malgrat no tenir tanta memòria, corroboro que ha anat de puta mare.

A segona ronda he tornat a pujar al 4de6a, però jo ja sabia que no aniria bé. Suposo que pujar amb aquesta mentalitat és un factor que contribueix a què vagi malament, però és un fet constatable que les cames em tremolen totes soles sense necessitat de pujar enlloc, que tinc ressaca i estic cansat. Haig de descansar una mica, de debò.

L'estructura del 4 estava molt malament, per variar, i jo no mantenia gaire la posició. A terços només he vist bé l'Eugènia. Jo, des que m'ha començat a pujar el dos, ja he vist que patiria. El peu dret se m'ha descol·locat i no podia parar una mena de moto constant. Bé, el cas és que n'han fet la primera aleta, han coronat el pilar, i hem baixat malgrat tot. Tanmateix, però, la Cris estava molt enrera al pilar del 4de6a, i quan ja els segons s'havien deixat anar la cosa no ha aguantat més i d'una darrera batzegada l'espadat s'ha estimbat. La primera llenya de la temporada.

A tercera ronda un 2de6 que ha anat força bé malgrat que es torcia una mica cap a la meva dreta (banda muntanya). Estava molt bé, però. Hem acabat amb un Pde4 ràpid, i a córrer.

Parlant dels de Rubí, diré que és la segona setmana consecutiva que l'altra colla exhibeix un nivell molt baix. Han començat amb un 4de6 amb molts de problemes que si més no han pogut solventar, i que ha estat força celebrat. Tot seguit han provat dos cops el 3de6, però tenia unes mides raríssimes, la canalla era molt matussera, i en tots dos casos l'han desmuntat. En el primer, encara ha estat més o menys normal. Al segon intent ha passat l'acotxadora i l'enxaneta s'ha quedat pel camí i ha baixat. Algú m'ha dit que l'acotxadora ha fet l'aleta... aconxaneta? Els esperits de les colles universitàries els han sobrevolat una mica més, i han acabat amb una esplèndida torre de cinc, amb la pinya lligada. En fi...

Abans de marxar en Jaume I ens ha adreçat uns mots sobre algunes qüestions; primer ha parlat del tema assegurança, Mariona i actuació a Vall d'Hebron, i després ens ha donat les gràcies per l'esforç i ens n'ha demanat més pel que ha de venir, que ha de ser molt maco i hem de trencar registres aquesta temporada.

Hem passat llavors a Cal Suís i hem menjat una mica. Jo m'he passat per la biblioteca popular que hi tenen i després de mirar-me-la uns quinze o vint minuts, he pres un llibre d'Habermas, autor molt conegut entre els politòlegs. He sortit i he fet un parell de birres i m'he tornat a casa amb mon pare.

En resum, una diada horrible a un lloc, un dia i un hora molt dolents, amb una colla molt limitada al costat i jo amb les cames fent-me figa. M'han dit que ens ho hem de creure, que hi hem d'estar forts i parar-ho, i que ho puc fer... Ja ho sé, però avui no tenia el dia.

I res, salut.
He penjat fotos aquí.

Avui ha tornat a haver-hi diada, però no tinc masses ganes de comentar-la. Potser hauria de reflexionar-hi una mica: no sé com orientar la crònica. Així que faré una mica de via.

Mon pare m'hi ha dut en cotxe. Havíem quedat a les onze al local però jo hi he arribat gairebé a dos quarts, esperant que haguessin marxat sense mi. Mon pare m'hi esperava amb alguns altres i finalment hem fet cap a Sant Feliu, bella vila del Llobregat Jussà.

Un cop arribats, tot fent la cerveseta he estat llegint al l'ombra un llibre qualsevol que em sembla força interessant. N'he llegit dos capítols, són curtets, unes quinze pàgines en total, i finalment m'he enfaixat. Com podeu veure, jo estava totalment aïllat del món, i és que avui estic aïllacionista i separatista.

Hem començat amb un pilar de quatre que si ressenyo és només perquè m'hi han fotut de baix —no sé per què— després de cosa d'un any sense fer-ho. Si llegís la crònica de fa un any, segur que no trobaria cap contradicció en dir que m'agrada fer-ho, que cal enfaixar-se una mica millor, i que és més masoca que tècnic i que cap altra cosa.

A primera ronda hem fet un 3de6 on pujava en Pau i que des de la meva posició d'agulla m'ha semblat en general una mica rarot, però estic adonant-me de què la meva perspectiva és tan privilegiada que permet veure tots els problemes des de dins, la qual cosa fa que els castells semblin pitjors. Vist a la foto, el tres estava bé, però bé.

A segona ronda sembla que hem tramitat un dos de sis, tot i que repeteixo que just quan l'enxaneta feia les passes he vist la torre que es brandava com una ploma. Potser és més aviat la meva subjectivitat, més que la perspectiva a la pinya.

A tercera ronda m'havien dit que tiràvem el quatre de sis, i m'he anat arrossegant cap al meu lloc ineluctable. Tanmateix, jo sempre dich: la pinya del Quatre s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un Quatre com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, però, i vist l'estrany ambient i que els de tronc estaven més tensos del que és normal, i també vist que pujava en Jaume I i el més granat de la Colla, he preguntat i m'han informat de què, efectivament, era el 4de7. Llavors he pensat algunes coses, com ara que teníem poca pinya, que aquell barri i aquella diada eren una merda, que només érem dues colles, etc. Però sí, era el 4de7, així que un cop la segona pinya quadrada, millor amidada que la de fa una setmana pel que sembla, el castell ha tirat amunt.

I podria tornar a recrear-me en els patiments i els rengles torts i la suor i les crosses que s'ensulsien i els crits i esgarips i tota la pesca. En fi, jo l'he vist així, he anat espigolant converses que comentaven com una rengla s'apropava massa a una altra, i uns quarts que s'obrien i nosequè que trontollava. Buenu, pel que sembla ha anat millor que el de la setmana passada, tenia bones mides i ha anat bé. De puta mare, el tercer castell de set al sarró. Aquí sota en teniu la foto, cortesia dels pares d'en Just:

Hem acabat amb dos pilars de quatre i a córrer.

Comentaré una mica l'actuació dels de Sant Feliu, perquè m'ha semblat curiosa: id3de6a, 3de6a, id3de6, 3de6, i id2d'alguna-cosa-neta més Pde4. Deia en broma que només els hi calia haver provat el tres de sis per sota.

En acabat hem fet el pica pica dins la parròquia d'una església, i se m'han posat els pèls de punta. Hem estat comentant la jugada fins que el meu pare m'ha tret de la parròquia i xino-xano hem enfilat cap a la gran ciutat d'Esplugues del Llogregat. Pel que sembla alguns han anat a la platja; jo sóc més aviat d'ombra —ombrívol. I això és tot.

Fotos.

Ahir hi hagué diada a L'Hospitalet. L'any passat, descomptant els intents desmuntats, vem fer això:

4de7, 4de6a, 2de6, Pde4

Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:

4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4

Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).

La primera raó són els dos intents desmuntats de 3de7, que no he escrit aquí dalt, i que en certa manera van marcar una mica la temporada, atès que entre neguits i malfiances, no el vem poguer descarregar fins la penúltima diada de la temporada passada.

Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.

Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.

Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.

Acabaré amb la crònica estrictament castellera. A segona ronda hem tirat el 4de6a, un castell al qual per alguna raó jo hi he pujat moltíssimes vegades, més que cap altre. Per exemple, al 4de6a de Santa Eulàlia del 2006 també hi vaig pujar, i recordo que, potser per l'amargor del 3de7, o perquè feia molta calor, o perquè com sempre estava descentrat, vaig estar-hi fatal, molt abocat i regalimant desconfiança per tot el castell. El cas és que, com la història és cíclica, aquest any he pujat a terços del mateix castell a la mateixa plaça a la mateixa ronda. Les mides eren una mica estranyes: tenia la Sílvia molt i molt més baixa, i també els altres dos els tenia més baixos.

En pujar els dosos la Noe s'ha torçat moltíssim, la Sílvia ha hagut de recuperar posicions sobretot d'aquell flanc, mentre que en Pau ha patit els rebrecs i la seva rengla s'ha obert moltíssim. L'únic que s'hi trobava còmode, jo crech, era jo mateix. Per això, veient la Noe he pensat: mira, com jo l'any passat. Amb una mica de ganes i assaig això es resol fàcilment.

I hem acabat amb el 2de6, que bé, i dos Pde4, un d'ells femení, amb la Marta a segons. Han llençat a la font en Rubèn i l'Alícia, casats de fa poc, i en bici hem tornat a Esplugues a completar la jornada electoral.

Per acabar, ja he comentat les meves sensacions sobre el 4de6a, que realment són totalment intranscendents. De fet no hi hauria d'haver pujat perquè divendres no vaig anar a l'assaig, però degut a una baixa inesperada m'ha tocat entrar-hi. Després tenim el neguit del que podria haver estat per a mi aquesta diada i que no ha estat, i que no sé si hagués estat si hagués decidit una altra cosa o no, i no ho sé però la incertesa neguiteja. És això, i no el 4de6a, el que m'omple el cap de fantasies. L'únic que puc fer és anar dimarts i au, tornem a començar.

Diada de Santa Eulàlia 2007
Esplugues: 4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4
Jove L’H: 3de6, 3de6a, 4de6, 2Pde4
Esparreguera: 2de6, 4de6, 3de6, Pde4

Fotos ací. Si algú vol que tregui la seva foto d'internet, o en sap d'algú que ho vulgui, que m'ho digui per aquí o en un assaig.

Torno a escriure aquesta mena de crònica castellera; l'escric perquè alguns de la Colla m'han demanat que les continuï redactant. Comprovareu que no tinc masses intencions de fer reviscolar aquesta merda de blog, així que tampoc no espereu meravelles del que hi pugui escriure. Aquest blog és un bàratre de pesombres (diccionari) i no tinc ganes d'eixorivir-los. Que restin sebollits.

Doncs avui ha començat «el mes casteller», com l'ha anomenat el cap de colla, i que consisteix en quatre caps de setmana seguits amb diades. Avui ha estat el típic bolo per aconseguir diners, i prou. Actuàvem a la Vall d'Hebron, zona ombrívola en el meu imaginari a causa d'un hospital horrible on jo vaig passar algunes estones horribles quan era petit, de les quals ja per sort gairebé no me'n recordo.

En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom.

El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a fer la súper-actuació de la nostra vida.

L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia estava una mica nerviós i bé, els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.

El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.

Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.

I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família havia començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha vist truncada la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.

Photos here.

A un quart de deu fórem arribats al país de les boires, les muntanyes i els boschs, on les vaques fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar. Legazpi és un poble de Guipúscoa, situat just al mig del quadrant format per Bilbo, Gasteiz, Donosti i Iruina (Pamplona). Legazpi té pobladors documentats ja abans de Christ, que es dedicaven al treball del ferro. Durant el franquisme s'hi instal·laren altres indústries (papereres, electromagnètiques, plàstics), que desbancaren les foneries de ferro. Amb les deslocalitzacions, Legazpi ha perdut des d'aleshores uns dos mil habitants fins als 8600 actuals, tot i que ara sembla que es comença a recuperar.

Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.

Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.

Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).

El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.

Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.

Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.

Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiments; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!

Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.

L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.

[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]

Em trobo cansat, m'arrossego, em balandrejo a la bici, baixa tensió, rodaments de cap, gran lassitud. Ahir vaig anar de festa amb els amics del meu germà per celebrar el seu aniversari. Així aquest matí m'he llevat com esmaperdut, paint la vetllada, força tard i sense temps per dutxar-me. Per qualsevol diada, haig d'anar ressacós o amb un quinto a sobre. Ara em miro les dues actuacions que hem fet aquestes dues setmanes i veig que hem completat exactament els mateixos castells que l'any passat en les dues primeres diades. Cal dir que aquest 4de7 ha estat molt més lluitat que el primer de l'any passat.

Quin regust dóna aquesta actuació? El 4de7 ha estat molt celebrat entre nosaltres. L'hem suat molt per descarregar-lo, ha estat molt lent, s'ha desfigurat molt. Els assaigs havien anat força bé, però a plaça sempre hi ha més nervis. Descarregar-lo a la primera pot donar molta confiança. L'any passat teníem el tres entravessat potser perquè no hi teníem gaire confiança. Començar bé és perfecte per agafar embranzida.

El cas és un 4de7 treballat però descarregat; un 2de6 que a mi m'ha semblat força desarranjat, però que pel que sembla no ha patit tant. També un 4de6a amb un pis de terços que m'ha sobtat força, però on m'he trobat molt còmode. Per acabar, un 3de6 de germanor entre les tres colles presents, cosa que no és que m'agradi gaire de veure, però que és curiós. I 3 pilars de 4, i a córrer.

La gent en general semblava força animada. Hem dinat al local i l'hem feta petar una estona, però ja em trobava sense energies i clapant-me sota el sol i he pujat al meu cavall de ferro massís i me n'he anat.

[photos ici]

Diada de Sant Jordi 007
Esplugues: 4de7, 2de6, 4de6a, 3Pde4
Sant Feliu: 3de6a, 3de6, Pde4
Matossers: 3de6, 4de6, Pde4
+ 3de6 de germanor entre tots

Dissabte 14 a les set començàvem la temporada. Després de mesos de sequera, amb l’oasi empantanegat de l’ONCE, aterràvem a la Ciutat de Cornellà per començar a apilonar-nos per les places. Dissabte 14, gloriós dia de la República, 76 anys després de què Macià digués allò de «Catalans, interpretant els sentiments i anhels del nostre poble, que ens ha donat el seu sufragi, proclamo la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La República Catalana va durar dues hores, si fa no fa el que pot durar una diada castellera. Vem arribar al cim, però va fer llenya i vem prendre mal tots.

Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.

I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.

Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.

Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.

Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.

Diada a Cornellà
Cargolins: Pd4, 3d6, 4d6a, 4d6, Pd4
Cornellà: Pd4, 3d7, id4d7, 4d7, 2d6, 2Pd4

Adéu. Aquest és el darrer post. Demà això serà occit, i per això vull acabar cremant tota la pólvora. Orxegar com ho feia quan encara no era casteller, com quan encara no m'havia cagat en en Martí, com quan encara no havia esclatat la bomba nuclear. Ho diré pla: ho sento, tu saps qui ets, encara segueixo com abans i sóc massa covard per demanar-te perdó a la cara. Perdó un altre cop.

Avui ha estat la darrera actuació de la temporada. Vists els assaigs de la setmana, que després de l'orgasme de Figueres semblava acabada la temporada, per avui esperava castells de sis. Cremar tota la pólvora, dich? Hauria d'escriure què és el que m'han semblat els assaigs durant la temporada? Si hagués de pronunciar-me des del pur egoisme, em cagaria en déu i en sa puta mare. Però no, encara quedarà pólvora sense cremar al rebost del Quadern Gris.

Avui ha estat la darrera actuació de la temporada i jo esperava castells de sis, perquè la gent no ha respost als assaigs després de la ressaca de Figueres. Cremar tota la pólvora? Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada, començant per mon pare, seguint per mi (que jo he faltat ben poc), i acabant per en Jaume; però si no veniu és perquè, en el fons, teniu millors coses a fer que perdre el temps voltant una fastigosa prova de tres de sis amb els braços aixecats. Teoria de la ductilitat del temps: el temps és tan flexible com tu vulguis. Si algú argüeix que no pot fer quelcom per manca de temps, mentider: és manca de voluntat, qüestió de prioritats. Si, com jo, no té res millor a fer, no faltarà a cap assaig ni actuació, malgrat sigui a la fi del món. Teoria cent per cent contrastada, em pensava que la coneixeríeu. No culpabilitzo ningú per tenir altres prioritats, però.

Avui era la darrera diada de la temporada i em pensava que només faríem castells de sis, però hem tornat amb el quatre de set. Hem hagut de demanar un autocar de dos pisos i tot, quan la previsió era anar en cotxes particulars. Hem arribat a Caldes de Montbui a un quart de dotze, un hora abans que comencés la diada. La Biblioteca municipal, tancada un diumenge a l'hora del cafè: i després ens queixarem que tinguem presidents analfabets a la Generalitat.

Tot llegint l'Avui, en cercavila he arribat a la plaça, enllambordada, amb balnearis i tres paradetes d'embotits i bolets. Érem segons en l'ordre d'actuació, després dels amfitrions i abans que els de L'Hospitalet, dues colles encara més petites que nosaltres, en especial L'H, que duien camises justes pel tronc i un cordó de pinya.

Avui hem obert plaça, un altre cop, amb el quatre de set, malgrat les meves temences, però hem hagut de desmuntar el primer peu perquè estava molt desquadrat per totes bandes. La culpa, evidentment, era de la plaça, plena de sots i desnivells... L'hem tornat a muntar una mica més enllà, però ha pujat igual, una mica més tancat, però. El cas és que l'he vist de puta mare, malgrat que a la foto els quarts semblen força tancats. A segona ronda hem tramitat el quatre de sis amb l'agulla. Jo he entrat d'agulla del pilar i gairebé no podia respirar. Vull dir que vaig caure (un altre cop) de la bici fa dues setmanes i em fan mal les costelles de la part esquerra, i quan m'esclafen veig les estrelles. Quan m'enfaixo em fa mal respirar fondo, i fer castells no és el més adient. Però ara ja gairebé no em fa mal. Per cert, pujava la cap de colla al tronc [del 4d7], per la qual cosa s'ha estrenat en Rubèn tirant castells a plaça. Ja saps, si vols presentar candidatura, s'acaba d'obrir el termini.

Avui he tornat a pujar des de... 18:09] searching [18:12 ...la prediada de la nostra Festa Major, el 23 de setembre. He pujat al tres de sis. Com he dit que haig de cremar tota la pólvora, aprofitaré per dir que estava fins els collons de pujar sempre al 4d6a, les poques vegades que ho feia. Avui ha tornat a tocar el 3d6 que, casualment, va ser el darrer castell en el que vaig pujar la temporada passada, també a la darrera diada, al Clot, i que recordo que, com aquest, va ser bufar i fer ampolles. Jo estava una mica obert, avui, però diuen que era culpa del segon. Culpa del Meli, el molt gilipolles. Ja m'està bé estar obert, perquè encara tinc la paranoia de quan sempre els feia tancats. Em tornen a dir que m'aboco i em llenço al pou [del castell].

Avui no ha pogut ser i hem acabat la diada amb el pilar de quatre. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el pilar de cinc, o el tres de set. I ja m'està bé pel que fa al putu tres de set, perquè així com a mínim he pogut pujar jo. I què voleu que us digui, n'estava una mica fins els pebrots. En tot cas, faig el mea culpa: com vaig dir fa poc, jo no m'implico mai al cent per cent en res del que faig. Com van dir-me a un assaig, ni tan sols em concentro als castells. Com acabo de dir fa una estona, vaig a fer castells només per passar l'estona, perquè no tinc res millor a fer. Com sempre dich, és qüestió d'estar ocupat en qualsevol futilitat per no pensar en res, en especial en la mort. És trist, com acostumo a dir. No sé gaudir del camí perquè sempre estic pensant en quin sentit té fer el camí (llegiu l'enllaç), però no li trobo cap sentit. El resultat és una puta vida totalment ensopida. Acostumo a dir que estic cansat i tinc son, però només estic cansat de viure.

Parlaria de les altres colles, però ja n'he tingut prou bescantant la meva. Avui faré el meu balanç de la temporada, ningú està obligat a llegir-lo. En línies generals, la temporada ha anat molt bé i n'estic força content. Hem descarregat nou 4d7's, el màxim històric de la nostra colla, la qual cosa vol dir que hem portat castells de set pisos a la majoria de sortides. La pega ha estat el tres de set, que només hem pogut descarregar un cop. Tanmateix, crec que el tenim força bé, i si tot hagués anat millor l'haguéssim completat almenys tres o quatre cops i el podríem haver tirat com xurros, igual que el quatre. A més a més, hem recuperat el pilar de cinc després de quatre anys. Aquest pilar era més que una fita castellera, tenia molta càrrega emotiva per diverses raons que molts sabeu. Crec que si tot segueix així de bé per la temporada vinent podem superar-nos encara més i batre fites històriques. També vull agrair molt especialment la tasca de la Sílvia, la cap de colla, que ho ha fet de puta mare i se li ha de reconèixer tot el seu esforç. Si llegeix això, l'encoratjo a què es torni a presentar. Pel que fa a mi, si us interessa, dir-vos que no estic gens content amb mi mateix, i no tinc gens de ganes d'anar als assaigs que resten aquesta temporada.

I això ha estat tot. Suposo que demà esborraré el blog. Potser només deixaré d'escriure. Ha estat un plaer, però ja no suporto aquesta merda de blog. Amb la sensació que encara resta molta pólvora per cremar, m'acomiado. Adéu.

Fotos ací.

Diada de Caldes de Montbui
Esplugues: Pd4, 4d7, 4d6a, 3d6, Pd4
Caldes: Pd4, 3d7(c), 5d6, 2d6, iPd5
L'H: Pd4, 3d6a, id2d6, 2d6, 4d6, Pd4

PD: El blog em domina, dubto que sigui capaç d'acabar amb ell. Tota la retòrica d'occir blogs no és més que vàcua retòrica. Tard o d'hora tornaré a caure-hi.

Doncs bé, què voleu que us digui, encara no m'havia caigut la llagrimeta abans de fer un castell. De vegades resulta que m'emociono després del castell i se m'humitegen els ulls, però ahir gairebé somicava fent la pinya del putu pilar de cinc. Per fi l'hem fet. Va pujar molt quiet i ràpid, amb pocs nervis llevat dels normals en aquests casos. En un tres i no res, el pilar de cinc, que feia uns quants anys que no fèiem, era ja una realitat. En fi, no és gran cosa, és només un pilar de cinc, però és un dels meus moments més feliços a la colla.

Havíem quedat a les vuit del matí per pujar a Figueres en autocar. Arribaríem abans en tren que en autocar, però bé. Mon pare va haver de llevar-me perquè jo havia dormit només tres hores i encara portava la torradera de dissabte. Fent esses vaig comprar el diari i vem arribar al local, des d'on sortia la comitiva. El dia era fresc i ennuvolat, ombrívol, però l'ambient era bo, i si fa no fa tothom sabia què havíem de fer ahir diumenge a la capital de l'Alt Empordà.

Arribats que fórem a Figueres, l'autocar ens deixà al costat del cementiri i en corrua vem aplegar-nos davant de l'antic escorxador. En cercavila vem tirar cap a la plaça de l'Ajuntament. Resulta que han enderrocat un edifici d'aquella plaça i s'ha obert una escletxa per on es veu la monumental Església de Sant Pere, situada a la plaça del costat, molt blanca i molt maca.

Actuàvem amb la colla local i amb Sant Cugat, i anàvem tercers en lloc d'actuació. Vem obrir plaça amb el 4d7, del qual enguany ja en portem vuit de descarregats. Aquest 4d7 jo diria que ha estat el pitjor de tota la temporada, però és perquè hi havia molts canvis al tronc de cara al 4d7a. D'entrada a mi ja em va semblar massa obert (jo hi entrava d'agulla i gairebé podia ballar sense tocar les altres agulles). En fi, a la descarregada tot es va desmanegar moltíssim, es va haver de treballar força, tot i que així perill imminent de caure no n'hi va haver. Si hagués anat bé...

A segona ronda vem atacar la nostra bèstia negra aquesta temporada, el tres de set dels collons. A la nostra diada el vem haver de desmuntar tres cops i a una sortida a l'Hospitalet el vem desmuntar dues vegades més. Amb aquest era el sisè intent desmuntat consecutiu, si no me'n descuido cap. L'última vegada que li havíem fet l'aleta havia estat a la Trobada del Llobregat Jussà de l'any passat, que va quedar en carregat després d'un altre intent desmuntat. Allò va ser el 23 de novembre, ara fa poc més d'un any. L'any passat només el vem descarregar per la nostra Festa Major, i recordo que va ser un flam.

Després d'aquesta lliçó d'història recent, per situar als que no sàpiguen el que ens ha costat el 3d7, ens centrarem en el tema. Com podreu suposar després d'aquest exordi, quan vaig veure l'enxaneta baixar del primer intent de tres de set, em vaig cagar en déu i en sa puta mare. El noi de Sant Cugat que tenia darrera em va mirar sorprès i tot. Vaig sortir de la pinya abans que ell. No sé quin problema hi havia al pom de dalt, sembla que un dels dosos estava massa estirat i no li feia el pes. Des de la meva posició el veia perfecte, però cal dir que no duia ulleres.

Amb aquesta gerra d'aigua freda, ja veia els fantasmes rondant un altre cop. No escriuré aquí què és el que vaig pensar, ni què és el que vaig remugar. A la repetició, però, tot va anar molt rebé. L'estructura es va alçar sense gaires complicacions, malgrat que a la foto veig la rengla una mica oberta. A peu de plaça, però, semblava força bé. I apa, ja està, jo ja era feliç.

A tercera ronda vem segellar una torre de sis que com sempre no va oferir cap mena de resistència. I a ronda de pilars, per fi, encaràvem el pilar de cinc. Fent-ne també una mica d'història, és important destacar que des de la temporada del 4d7a que l'havíem perdut, i allò data de l'any dos mil dos. A més a més, per contextualitzar el que representa no tenir-lo, cal dir que de les 35 primeres colles segons el putu rànquing del Web Casteller, nosaltres érem l'única que no el teníem. I per això era molt important fer el pilar de cinc ahir a Figueres.

Va tancar-se la pinya, i jo m'empassava les llagrimetes. Ja veus quines coses. Va enfilar-s'hi el segon, el van agafar de totes bandes, va trobar-se còmode i que tiri amunt. L'Adal, el terç, va col·locar-se damunt d'en Meli, el qual estava força nerviós i va desequilibrar-se una mica. En tot cas, va adonar-se de la badada i en endavant va parar el pilar com una bèstia. Tot seguit, sense demora, va escalar l'espadat la Gemma, i quan encara estava col·locant-se ja hi pujava l'enxaneta. La Sara va coronar un pilar molt parat i tranquil, va davallar ràpid i es va descarregar sense cap problema, enmig dels crits d'alegria de tothom. Apa, ja se m'humitegen els ulls un altre cop.

Bé, això és gairebé tot. Per acabar vem fer tres pilars de quatre, i vem marxar a dinar pà amb tomàquet i embotit al local dels figuerencs. Vem prosseguir la festa al nostre local, entre brindis amb cava i cerveses i petes, tot veient el vídeo de la diada i el dos de vuit net dels malparits de la Vella a Vila-rodona. Va ser un dia rodó i molt emotiu i esperem que la cosa segueixi en aquesta direcció. Portem dos anys de progressió molt bons, tant de bo segueixi així. I aquestes són la Cris, l'Anna i la Noe, durant el camí de Figueres a Esplugues, que volien sortir a la crònica. Perdó pel retard:

Photos here.

Diada castellera de Figueres 2006
Esplugues: pd4, 4d7, id3d7, 3d7, 2d6, Pd5, 3Pd4
Sant Cugat: 2pd4, 4d7a, id5d7, 4d7, id3d7, 2Pd4
Figueres: pd4, 4d7, 3d7, 4d6a, 3pd4

PD. Per cert, potser la nostra actuació no surt a la tele, però sí que parlen de nosaltres a internet, hehe.

Avui ha estat la diada de Sant Úrsula. Fa dos anys, va ser la primera crònica castellera que vaig escriure. Avui ho tornaré a fer més que res per tradició.

Pels llecs en castells, diré que aquesta és una de les diades més importants de l'any. Hi actuen les dues colles de Valls, la Joves i la Vella, que són les més veteranes del món casteller. A Sant Úrsula les colles vallenques clouen la temporada, i van a totes per guanyar la seva rival. És una diada especial perquè és la plaça amb més tradició i perquè és una forma d'entendre els castells molt diferent de com ho fem per aquí al nord.

En tot cas, però, avui ha estat molt avorrida i he marxat abans de què acabés. Ha començat a la una, però a les dues només s'havia vist un castell. Una diada molt lenta i sense la rivalitat d'altres anys.

La Vella ha estat l'encarregada de començar. Ha muntat molt lentament dos peus de quatre de nou amb l'agulla, i a la tercera ha anat amunt, però es veia molt malament de mides i la canalla l'ha tirat avall. Ja portàvem tres quarts d'hora a plaça. Aleshores han descarregat el tres de nou amb folre i a córrer. A segona ronda han tornat a provar el 4d9fa, i aquest cop sí se n'ha fet la primera aleta, però el folre no ha pogut aguantar l'estructura i ha petat quan començava a davallar el pom de dalt. Tot seguit han descarregat sense massa problemes el mateix castell amb un pis menys. I a tercera ronda un cinc de vuit força tranquil i maco. Han acabat amb el pilar de set, que no he vist, però que en tot cas cal reconèixer com un mèrit important. També val a dir que no és el primer que fan aquesta temporada, i que si s'haguessin vist estalonats per la Joves, n'haguessin provat el de vuit.

M'havia descuidat de dir que, abans del cinc de vuit, a la mateixa ronda, havien provat el colossal dos de vuit sense folre. S'ha aixecat amb gran expectació i silenci de la plaça, però amb dosos col·locats la canalla s'ha fet enrera. Semblava carregable, tot i que ja patien sobretot de baix.

I la Joves, a qui he tornat a fer pinya vestit de vermell, ha certificat que aquesta temporada està de pega. Els veies en acabat desanimats i abatuts per les malvestats de la diada. I és que, a banda de què no està en el seu millor moment, tampoc no es pot dir que tinguin la sort de cara.

A primera ronda, i després d'algun peu desmuntat, han tirat amunt el cinc de nou. Es bastia força segur i bé de mides, i l'enxaneta ja n'havia feta la primera aleta, quan, preparant-se per fer les passes de la segona, ha arrossegat amb ella l'acotxador del tres i ha tirat l'estructura avall. Semblava que es podria haver descarregat, però ha quedat en intent, com al Concurs.

A repetició han provat el 4d9f, teòricament per agafar confiança, però inexplicablement l'enxaneta, a l'hora de coronar-lo, s'ha fet un embolic i s'ha fet enrera, quedant el castell com a intent desmuntat. Amb la primera ronda perduda, el duel vallenc ja es veia en mans de l'altra colla de Valls*.

A la segona ronda han repetit el 4d9f, però a la descarregada, molt treballada, quan ja tot el pom de dalt era fora, l'estrutura ha cedit. Per acabar, cinc de vuit que no he vist perquà ja érem de camí a casa. Sembla que han acabat amb un simple pilar de cinc.

En fi, que potser, si ho arribo a saber, em quedo a casa dormint la mona. Un darrer apunt: portava temps pensant en aquesta diada, i ni tan sols me'n recordava de què avui és Barça-Madrid. El "derbi vallenc" mola més que el futbolístic.

[En una decisió controvertida, els rojos han decidit plantar un esvelt quatre de nou folrat, si bé en col·locar l'acotxador els dosos s'han doblegat i han fet prudent desfer un nou castell] Extret d'aquí.

Ahir va ser la primera actuació de la temporada amb els castellers universitaris. Érem quatre camises i a sobre plovia, i vem mirar de fer el que vem poguer (segons algú, el palangana).

En atansar-nos a la Facultat de Comunicació, vem percebre un brogit de guitarres distorsionades i timbals esventrats. La meva sorpresa fou gegantina en comprovar que quatre grenyuts versionaven l'Ace of Spades de Motörhead. Amb la birra i sacsejant el cap amunt i avall, vaig passar l'estona escoltant aquell grup anomenat Xiquets de Banyoles, i que feia versions death metal i tocaven alguna cosa seva, suposo. No els coneixa de res. Van tocar també el Black metal de Venom, el Breaking the law dels Judas Priest i una cançó molt coneguda d'Ammon Amarth que no sé com es diu, entre d'altres coses.

I bé, com ja he dit, els Ganàpies vem anar-hi a fer el palangana. Jo em dedicava a fer fotos amunt i avall, ja veus. Tot seguit devessall de birres i un parell de porrets que em van deixar per terra. Unes partidetes a cartes al bar i vaig tirar corrents al tren. No sé com vaig fer de Sarrià a Esplugues en bici. En arribar a casa, quatre hores de migdiada, sopar i vuit hores més com una soca.

Avui era la festa dels Erasmus a la UAB. Hi actuàvem Ganàpies, però no sé com deu haver anat. L'assaig d'avui no ha anat del tot bé, he caigut per primer cop aquesta temporada amb aquesta colla, i érem poquets. També hi han anat els totpoderosos Arreplegats, visca ells. Ja preguntarem aviam com ha anat.

I això és tot. Poca cosa a dir. Estic encostipat i tinc cagarrines. De puta mare.

Dia blau, com el boli, tres de la tarda, entrem a l'autocar lila amanerat, i dues hores per arribar a Olot, grana volcànic. L'autocar, de més de deu anys, d'anada a Roquetes tenia un retrovisor trencat. Avui, ens ha ruixat amb una dutxa tòxica que sortia dels conductes d'aire condicionat. Ofegats en la densa boira genereda pel fum metzinós, l'autocar s'aturà. Érem arribats.

Olot, bell poble garrotxí, a garrotxà, a la vora a la vora dels volcans. La plaça és petita però és presidida per la imposant església de Sant Esteve. Dos cordons, rasca pirinenca, castanyeres pampanudes i Quatre de Set espaterrant, potser de mides un xic obert i un xic desmanegat, força paradet a la carregada, bastant més treballat a la baixada. El setè de la temporada. I Tres de Sis, i Quatre de Sis amb l'Agulla, i Pilar de Quatre, tots tramitats i tramesos per la membrança de la Història. Hom recordarà aquesta crònica i aquests castells d'aquí mil anys?

Olot, petita colla, féu castells de sis, amb un 3d6 treballadíssim on una terça estava completament asseguda, i un Pd5 de comiat prou maco. I Figueres, amb la família Lozano al complet.

Castells, de dies pensant-hi, de nits somiant-hi, fet i fet només per això.

Fotos aquí.

Diada dels Xerrics d'Olot
Esplugues: Pd4, 4d7, 3d6, 4d6a, Pd4
Xerrics d'Olot: Pd4, 4d6a, 2d6, 3d6, Pd5
Figueres: Pd4, 3d6, 4d6net, 4d6a, Pd4

Crec que no existeix cap cosa per la qual sigui capaç de donar-ho tot.

L'altre dia em deien que no sé què d'aquesta llet que hi havia per allà, i vaig sentir casteller. Tot seguit, no sé quin problema hi havia amb unes anelles de calamar, però jo vaig entendre alguna cosa relacionada amb les manilles, segurament les del tres de deu de Vilafranca, que van fer figa molt aviat.

I quan apilo el pa de motlle, en faig construccions castelleres: i ja he arribat al quatre de vuit. I vaig convidant de tant en tant els clients que vénen a què es passin un dia per l'assaig. És veure canalla menuda i bellugadissa que el caçatalents que duc incorporat se'm dispara automàticament.

Avui he tornat a somiar en castells. El cap de colla em tornava a explicar per què no pujo, com si no ho sapigués. Després feia pinya amb la Joves i em fotia de contrafort del baix, sota el folre. Em penso que això comença a ser patològic.

Aquest istiu parlava de com de fart n'estava de passar-me tot el dia llegint i pensant constantment en les lectures. Els castells, al capdavall, són només el substitutiu d'allò que és millor no pensar. Més agradable és mirar-s'ho des de terra que voler estar sota terra.

Crec que no existeix cap cosa per la qual sigui capaç de donar-ho tot.

Avui ha estat la trobada castellera del Baix, que deu ser la diada de la temporada on més castells de sis pisos es veuen.

Ahir, però, va ser el Correllengua a Esplugues. A l'edició del 2004 va ser on vaig conèixer l'aleshores cap de colla, i el dimarts següent vaig assistir al primer assaig. Per això calculo que ara fa dos anys que sóc casteller (mirant calendaris i un post del 2004, és de suposar que el primer assaig fou el dimarts dinou d'octubre). El Correllengua d'ahir va ser una mica estrany. En Marcel Casellas va interpretar el «chillout literari aborigen», i les entitats anaven actuant quan els hi tocava el seu ball. Entre mig, un corrandista va cantar les excel·lències d'algunes altres entitats. En acabat, en Jaume Fàbregues va explicar dins el Brillas com menjaven a l'època medieval, ensenyant-nos reproduccions autèntiques d'atuells antics, posant èmfasi en la politesse a la taula i sobretot en tot allò que hi havia a Catalunya quatre segles abans que a Castella i a la resta del món. El xicot, força pesat, estava acompanyat per un paio que tocava la viola de roda, curiós. A fora van fer el sopar, i tot seguit va cantar en Josep Maria Cantimplora, un terrorista musical amb passamuntanyes.

Per cert, els diables hi van cremar poc, al Correllengua, però una de les seves espurnes va incendiar la meva tofa sense que jo me n'adonés. L'incendi va ser sufocat sense cap problema a còpia de clatellots. Gràcies als bombers espontanis: Luis i Sito, i algú altre.

Rellegia una crònica de fa poc més d'un any, sobre una actuació a Sant Andreu de la Barca. Em queixava d'una norma absurda que considera com a descarregat un castell si només se n'han despenjat dues persones (com ara acotxador i enxaneta) i la resta dels components del tronc han pogut baixar tranquil·lament.

Avui ha estat el Concurs de Tarragona, i hi he anat, tot i que no en tenia massa ganes. Concurs de Castells? Pot ser considerat un oxímoron pels quatre hippies que no fem els castells per trepitjar ningú, ni per demostrar que som els més millors. De fet, no som els més millors: no som gaire bons, segons el rànquing. Però i què importa? Per mi el castell més important de la temporada és un quatre de set amb l'agulla, no un cinc de nou amb folre.

Si no fos per les esbatussades a la Plaça del Blat, potser no hi hauria una colla hippy a Esplugues, però i què? La rivalitat ha estat essencial per fer créixer els castells, però la competició esportiva és un pas més enllà que fa venir salivera als Beumales de torn. Tirar un quatre de nou sense folre per guanyar? Feu-vos fotre.

Però també ha tingut les seves coses bones, perquè s'han vist castells límit, sobretot el dos de vuit (carregat) de Vilafranca. Però què és això de banderoles i bufandes verdes i crits constants de victòria? Només els hi mancava cridar «a por ellos». Els verds han plantat una actuació collonuda, amb 4d9fa, 5d9f i la torre esmentada. A més a més, han tornat a provar el tres de deu, que s'ha enfonsat molt ràpidament.

La Colla Joves han provat el seu primer castell de gamma extra, però el 5d9f, malgrat els bons assaigs, ha fet llenya dos cops. Han completat amb 4 i 3 de 9 amb folre. La Vella ha carregat el 5d9f i el 4d9fa, i ha provat el 4d9 sense folre per véncer Vilafranca, però ha petat per baix quan s'havien de col·locar dosos. Hi ha hagut molt de rebombori per un intent de cinc de nou de la Vella considerat desmuntat, quan ni tan sols havien sonat gralles. Amb el reglament a la mà, els jutges tenien raó, però se n'ha de ser torracollons per filar tan prim.

La dèria de puntuar castells desvirtua les actuacions. La competitivitat pseudo-esportiva desvirtua completament el fet casteller. Com va dir la cosa del Beumala, al Concurs s'hi pot veure les meravelles dels castells junt amb les pitjors vergonyes i misèries: doncs segurament. Potser el més maco són les rondes conjuntes de les colles "petites i mitjanes", on simultàniament t'aixequen un tres de set per sota, un dos de vuit amb folre i un quatre de vuit, i no saps on mirar (una miqueta de síndrome d'Stendhal, però en castells). He passejat per la plaça, saludant i enraonant amb els coneguts d'altres colles. Potser el millor és aquest bon rotllo que es respirava a peu de plaça... perquè també hi ha hagut molt mal rotllo amb les decisions del jurat i amb els intents desmuntats, sobretot, de les tres primeres colles, i amb el 5d8 dels Xiquets de Tarragona. La millor imatge ha estat un de la Joves i una de la Vella fent-se petonets a plaça.

En resum, han guanyat els verds, que són els més millors. Els únics que els hi poden fer ombra, els Minyons, no volen actuar al Concurs. Els altres que potser podien somiar a fer-los ombra, la Vella, s'han quedat un graó i mig per sota. Pel que fa al derbi tarragoní, els Xiquets han fet millor actuació que la Jove de Tarragona, per primer cop en molt de temps, la qual cosa ha desfermat l'eufòria dels matalassers. Per la resta, tot molt maco.

N'he acabat tip, del Concurs. Però en el fons ja està bé. Resultats, aquí. Fotos, aquí. Salut i castells.

Acabo de fer la matrícula de la universitat per enguany. Un pas important per llaurar-me el meu futur i tota la pesca. Però ara parlarem de coses realment importants.

Han estat les festes del poble, com deia l'altre dia. Les festes són perilloses, el fetge acaba molt perjudicat, així com també d'altres zones del cos, com podeu veure en aquesta curiosa foto:

Què és més negligent, circular en bici de nit i sense casc ni llums, o senzillament circular-hi completament borratxo? Sempre et pot caure un maó al cap o ser atropellat per un autobús sense escrúpols, però el que realment et matarà serà tirar castells sense pinya o mal assajats o pujar-hi begut.

Ahir va ser la Prediada, l'actuació castellera de vigília. L'home del temps anunciava tempesta i anunciava mal temps, mes els núvols no se'ns pixaren al damunt. Actuava amb nosaltres la colla castellera del Poble Sec, els quals eren poquets. Nosaltres vem entrar de tres de sis, la qual cosa descartava el tres de set. En tot cas, hagués semblat agosarat provar-lo dissabte en aquelles...

[Els putus altaveus de l'ordinador, que ja tenen deu anys, fan figa, collons]

...condicions. El tres no va donar massa problemes, if I remember well, tot i que no em va donar sensació de massa seguretat. A segona ronda plantàrem un altre quatre de set ert i soberg esplèndid, que demostra que si més no això sí que ho dominem a la perfecció. Visca la terra lliure.

A tercera ronda vem fer alguna cosa sense gaire història, perquè no la recordo. Ara que miro la foto veig que era un quatre de sis amb agulla on m'hi vaig trobar de conya (de puta mare) i que va anar molt més ràpid i finet que altres tortures d'alguns mesos enrera. Per acabar, pilar de quatre i que continuï la festa.

La temptació de parlar de Poble Sech és enorme, però la crònica és molt llarga. Diré que la seva canalla era molt lenta, i el primer 2d6 va ser desmuntat sobretot per aquesta causa (s'havia rebregat un colló de mico). Al 4d6 els terços estaven tan tancats i tan abocats que per alguns moments el castell va perillar de debò, semblava que el pou els xuclava. Al 4d6a, tots els primers vents eren de la nostra colla. En fi, el pilar de cinc no el tenen pas malament, però l'enxaneta és tan lenta que finalment fent la motxilla al quart va ensorrar la construcció.

Un cop acabada l'actuació vaig tornar a casa per sopar i veure el documental de la 33 sobre la Colla Joves Xiquets de la Ceba, i més tard vaig tornar al puestu de les barraques, quan la pluja va cessar, a veure concerts i prendre sis cerveses.

Prediada Castellera
Esplugues: Pd4, 3d6, 4d7, 4d6a, Pd4
Poble Sech Pd4, id2d6, 4d6, 2d6, 4d6a, iPd5, Pd4

Diada de Festa Major 2006

I avui era el jorn esperat per tothom, la nostra diada, que havia de servir sobretot per descarregar el malparit tres de set, que enguany ens toca la pera. Altres objectius que s'havien més o menys fixat per aquesta data, com ara el putu pilar de cinc, i la possibilitat del quatre de set amb l'agulla, doncs queden postergats a una altra avinentesa/temporada/existència.

També voldria parlar de les colles convidades. I començaré per Sant Andreu de la Barca, que els pobres van declinar la participació amb només una o dues setmanes d'antelació adduint manca d'efectius a plaça. És comprensible i és també un mal tràngol per ells, esperem aviat superin aquest petit sotrac.

També voldria parlar de la Colla Joves Xiquets de Valls, però ho faré amb la boca petita. El cas és que la nova tècnica de la muixerra va decidir que no els hi convenia la nostra diada a una setmana del Concurs de TGN, i ens van comunicar que no actuarien aquí. Conclusió? Posa't a buscar una colla amb quatre setmanes de temps. Però no hi ha hagut manera d'aconseguir-ho.

Amb la deserció de les dues colles convidades, la pobra cap de colla va fer tot el possible per trobar-ne alguna, i només els d'Altafulla han pogut o volgut venir. Moltes gràcies.

En fi, el dia era rutilant i una mica fresquet, de conya (de puta mare) per fer castells. M'he llevat amb dues resaques acumulades i manca d'hores de son, he arribat a les dotze en punt a plaça i m'he perdut com els diables ens hi menaven. Faixes i camises i primer castell, quatre de set completament parat, ert i soberg, plàcid, còmode, de conya (de puta mare). Semblava que tot havia d'anar bé... però no.

Aleshores festival d'intents desmuntats. Segons m'han fet notar, d'un mateix castell només se'n poden fer dos, d'intents desmuntats: al tercer va amunt o perds ronda, però tant és. Relació detallada:

Primer intent. El primer tres de set es bastia dòcilment i ja s'albirava l'aleta quan una lleugera batzegada sense importància ha fet saltar les alarmes i la cap de colla ha decidit tirar-lo avall. Jo no l'he vist gaire però segons sé estava prou bé i hi havia força probabilitats de descarregar-lo...

Segon intent. Després del castell d'Altafulla, hem tornat a encarar la bèstia negra...

La nit porta el turment.
La lluna plena creix.
La bèstia negra ve.
La por torna als carrers.

Somni, somni sempre es repeteix.
Bèstia negra, bèstia dels infeee-eee-ieee-rns.
(Bèstia Negra, Sangtraït)

...dels inferns. Jo el notava més bellugadís, la gent es cansava i neguitejava. La por tornava a plaça. En aquest cas, però, també semblava que anava bé, però oh tragèdia, oh desfici, oh daltabaix, oh turment: ha esdevingut una d'aquelles anècdotes que es riuen anys i panys, però que en el moment de viure-la és una putada.

Com deia, el castell també es bastia dòcilment, però tot de sobte una remor i uns aplaudiments, riure de la plaça i xivarri de gent de tronc i pinya. Havia passat això:

El pobre terç no s'havia lligat massa bé els pantalons i el quart els hi ha abaixats mentre l'escalava. La cap de colla s'ha vist obligada a desmuntar-lo un altre cop.

Tercer intent. Aquest cop el neguit es mastegava i els nervis electritzaven. Ha pujat però era el pitjor intent de tots tres, s'ha desmuntat amb ja acotxador col·locat i a prendre pel cul.

Finalment ens hem hagut de conformar amb el tres de sis, que en tot cas no ha anat bé tampoc. Ja n'estàvem fins els collons. Ni ben quadrat (potser hagués calgut desmuntar-lo un altre cop!), ni ganes, ni polles.

L'última ronda l'hem dedicada al dos de sis. El cap de pinyes ha cantat vuit cordons a cada rengla, tot un rècord. Tampoc no es pot dir que fos cap meravella, però s'ha fet sense problemes.

Per acabar, tres pilars de quatre, descarregats al balcó. Hem tirat cap al local a dinar costellada i botifarra amb seques, vídeo i desfilada cap a casa. Una diada agredolça.

Diada d'Esplugues 2006
Esplugues: Pd4, 4d7, id3d7, id3d7, id3d7, 3d6, 2d6, 3Pd4
Altafulla: Pd4, castells de sis, Pd4

Ahir era Onze de Setembre, però jo ni tan sols vaig penjar la senyera. El que sí fiu foren castells a Roquetes, que depèn de l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Heus ací lo mapa.

Jo encara estava una mica emprenyat per allò, però ja més relaxat. Això d'esbravar-se va de conya, si més no encara ens resta el dret al pataleo. Segurament, però, ahir vem fer la darrera actuació sense el casc dels pebrots farcits de corrúpies de... Ahir se'n va parlar força del casc. Detecto un ambient d'hostilitat generalitzat, llevat d'algun sector més procliu a aquesta mesura de seguretat encara en estudi. Però tant se val, al cap i a la fi jo també crec en la democràcia elitista, censitària o tecnocràtica, i per tant no tinc cap raó de queixar-me. Segur que això és el millor que podríem fer.

I bé, tot escoltant la meva banda sonora castellera, Nachtfalke, em vaig trobar davant l'Ajuntament de Roquetes, de quan Roquetes encara era independent, suposo. L'edifici de l'Ajuntament és modern, blanc i amb molt de vidre, i fa patxoca. La plaça és grossa i hi havia canalla cantant cançons oblidables que algun desaprensiu vomitava damunt d'una tarima. Jo vaig fer la birra pre-diada, que sempre té millor tast, i cap a les set tocades va començar el motiu d'aquesta mena de crònica estranya.

Vem obrir plaça amb un tres de sis que vaig veure bé, tot i que no massa bé, i tot i que si més no em va semblar fet amb la punta de la polla. A segona ronda vem engegar un quatre de set a la primera que, vist des de la posició d'agulla, em va semblar gairebé perfecte, molt parat, molt quiet, molt aturat, molt assentat, etc. De mides estava força bé, la pinya feia molt bé la feina, el meu baix gairebé no posava la cara d'anar a cagar, etc. En vaig sortir feliç i content, em va agradar molt. Després del daltabaix del Gall i de la merda del casc estava una mica moix, però aquest quatre de set ha resultat balsàmic. Doncs això, estava molt feliç.

I per acabar, un quatre de sis amb l'agulla, en el que no m'hi vaig fixar massa, però que em va semblar ràpid i tranquil. Ara els nostres castells, com vaig dir no sé quan, i com em van recordar ahir, semblen més ràpids. El mateix quatre de set ja tenia dosos col·locats quan vaig mirar amunt per primera vegada. Sembla que tornen les bones sensacions d'abans del Gall. Fins i tot es comentava que de tan bé com havia anat podríem haver provat el tres de set, tot i que segurament era massa agosarat.

Afegir que vem acabar amb un pilar de quatre amb senyera desplegada per l'enxaneta. També que vaig ser a punt d'encolomar-los l'estelada que encara duia del matí, però no volia més problemes. I tot comentant l'altra colla convidada, la Jove de Sitges, va aixecar un tres de sis amb l'agulla (un castell, per mi, lleig lleig), tres i quatre de set, i dos pilars de quatre, un d'ells també amb les quatre barres. Van acabar amb la típica xarlotada de l'assaig a plaça, aquest cop una prova de quatre de vuit sense pom de dalt. Però a mi no em veureu pas en aquella pinya.

I això és tot. Ara miraré de pair el casc (difícil, perquè és de metacrilat) i pensar en el web dels cargolins, que l'hauria d'engegar com cal.

[Fotos aquí]

Diada de l'Onze de Setembre a Roquetes
Esplugues: 3d6, 4d7, 4d6a, Pd4
Jove de Sitges: 3d6a, 3d7, 4d7, Pd4 i Pd4s

Encara no és oficial però jo ja ho sé per vies oficioses: a la meva colla castellera portarem també el casc dels pebrots farcits de corrúpies de gossa petanera rabiosa i pollosa. Seré imparcial i subjectiu en el que ara diré.

Podríem entaforar-nos el casc per seguretat, per obligació o mimetisme. No el portarem per la mort d'una nena, ni per la campanya mediàtica esbiaixada, alarmista, oportunista, morbosa i estupiditzant a què ens tenen acostumats la tele i els mass media en general. Tampoc portarem el casc perquè hagi estat decidit democràticament entre els deu pares de la canalla de la colla. En aquesta colla, per desplegar una estelada en l'acte de l'Onze de Setembre cal una assemblea extraordinària per decidir-ho (la colla és apolítica pels estatuts), però per decidir quelcom tan essencial com ara el casc, només cal la decisió de deu o quinze persones.

Com deia, portarem el casc, però no per seguretat, evidentment, sinó per la pressió d'una societat estòlida, poruga, que ret honor a Déu, l'Estat, i té un altar a casa on s'hi passa dues hores diàries pregant, la messiànica Tele, no fos cas que pensessin sense droga.

Però els existencialistes ens ensenyen que nosaltres som amos de les nostres accions, nosaltres decidim què volem ser. Culpar la societat és una feblesa pròpia dels que han de morir sense atènyer la Glòria. La Colla és societat civil, la colla és poruga, la colla és estòlida, la colla s'entafora el casc perquè tothom el porta, perquè tothom està alarmat, perquè és toixa, enza, tanoca, impressionable, perquè ret comptes a Déu, perquè depèn de Déu, perquè som la mateixa merda.

Si ens l'encasquetéssim per prudència, seguretat, ho entendria. Però vem decidir no entrar a l'estudi. Per què ara sí? Perquè els mitjans ens han espaordit, perquè la societat ens ha vençut.

Ara, quan farem els apoteòsics, titànics, herculis, astoradors castells de sis amb casc, ca segur ca'm sentiré! Quina tranquil·litat saber que no ens matarem!

Sant Fèlix no és un sant, ni una diada, és una borratxera de castellassos estratosfèrics. Només em sap greu que les de Valls no estiguin en el seu millor moment. En fi, avui sis castells de gamma extra, nou castells de nou i un de deu, a més del pilarot de vuit i dos de set. I alguns diuen que el món dels castells està en crisi.

Els Castellers de Vilafranca, comparat amb la diada de Sant Fèlix de l'any passat, no han fet sobre el paper tan bona actuació (es considera aquella com la millor de la història, gràcies al 2d9f sense manilles), però per mi ha estat si més no igual de bona. L'any passat els verds, en quatre construccions, van patir tres llenyes, mentre que avui només han caigut al tres de deu, que el tenen, però, entravessat.

Com l'any passat, han encetat l'actuació amb el quatre de nou amb l'agulla, un castell que m'encanta i que els ha quedat molt maco. A segona ronda han encarat el cinc de nou. No estic acostumat a veure aquesta estructura del cinc als de Vilafranca, però els ha anat força bé. A tercera ronda, han carregat el tres de deu amb folre i manilles, una bestiesa de castell que no cap a la foto. Com l'any passat, no semblava que patís en excés, però a la descarregada el rengle de la plena, jo diria, ha petat entre quarts i quints. Realment no semblava tan malament, a la foto veig la buida una mica oberta, però bé, aquest castell és l'espina que encara els queda als verds. Per acabar, un altre pilar de vuit, no tan maco com el de l'Arboç de diumenge passat, amb un folre més movedís, però bé, imponent. L'anècdota és que el cap de colla de Vilafranca, l'Esclassans, havia demanat al quart del pilar, en Fèlix, abans que pugés el quint i sonessin gralles, que s'esperés perquè «s'aposentessin» les manilles i tal, però en Fèlix, que potser no el sentia, ha cridat al quint que tirés amunt i au, l'Esclassans que no ha tingut més remei que tirar el pilar així.

Parlant dels Minyons de Terrassa, aquests van tornar de vacances fa dues setmanes i guaita'ls ara. Han començat fort descarregant un cinc de nou del qual no tinc foto perquè els estava fent pinya, però que pel que he vist i sentit a la pinya, estava molt bé. Els malves, exultants, cridaven i ens agraïen la col·laboració, s'abraçaven i visca tot. Per aquests moments m'agrada col·laborar a les altres pinyes. No m'agrada fer-ho quan és obligatori, i aleshores sempre tinc l'excusa que haig de fer fotos. Però com veieu, me'n falten del cinc de nou, i realment no m'importa gaire.

A segona ronda han atacat el dos de nou amb manilles. Diré que l'any passat, el mateix dia a la mateixa plaça i amb el mateix castell, a la mateixa colla se li va despenjar la canalla, una llenya fatal que va marcar la trajectòria de la colla la resta de la temporada. Avui, però, em tenien a mi a la pinya (hehe), i l'han descarregat sense cap ensurt, més enllà dels normals en aquesta mena de bestieses. Un altre cop abraçades, agraïments i crits de joia. A tercera ronda, amb una pinya per dos castells iguals, han completat amb solvència insultant un tres de nou d'allò més plàcid. Per acabar, el pilaret de set, que enguany ja havien carregat, i que només ha sofert una rebrincada forta a la descarregada, que s'ha aturat bé, i amb el quart encara rient.

Tot parlant de la Joves, avui hi anaven només per fer l'aleta als primer castells de nou de la temporada. Han acabat amb la tripleta màgica, ço és: cinc de vuit, tres de nou i quatre de nou. Cal dir que tots tres els han hagut de suar molt. Jo també hi era a les seves pinyes, i els crits dels castellers, la remor de la plaça, els ha fet els castells més emocionants del dia per mi. La gent patint, veia els peus del folre matxacant la pinya, mirant d'amortir les batzegades. No sé, la Joves va millorant, aviam com arriba per Sant Úrsula. Havent fet el que tenien plantejat, han finalitzat amb un escarransit pilar de cinc.

I a l'altra cantó de la plaça hi havia la Vella de Valls, els altres, com diuen els vermells. Aquests han obert plaça amb un bellugadís tres de nou folrat, amb el terç de la plena obert i abocat. A segona ronda no han pogut carregar un tres de vuit aixecat per sota. El tres per sota és una altra bestiesa castellera, em sap greu que no l'hagin almenys carregat. L'estructura anava sent alçada per la base, apujant els pisos més alts i introduint-hi els més baixos sobre la marxa. El castell no ha pogut amb totes les ventallades i sotraguejades que ha hagut de suportar, i ha caigut quan només calia bastir un pis més. Després han fet quatre de vuit amb l'agulla i quatre de nou. Han acabat amb un altre pilar de set, també descarregat, com el de la Bisbal, on l'enxaneta, lenta i inexperta, ha fet perillar l'espadat, sobretot a la baixada.

I això ha estat tot. Una diada d'aquelles que et fan preguntar en arribar a casa: i què cony foto jo fent castells de sis per aquest món? En fi, una passada, i si teniu temps, d'aquí una estona fan el programa de castells a la 33.

També voldria apuntar que, segons el senyor Beumala, gurú dels castells, a Sant Fèlix hi va el G4, les quatre millors colles i les úniques capaces de fer castells de gamma extra. Potser que revisi la seva terminologia, aviam qui va a Sant Fèlix l'any vinent, veient pilarets de cinc ara com ara. També afegir que gràcies a en Beumala, periodista casteller que escriu a l'Avui, sé que pel pilar de vuit descarregat a l'Arboç diumenge passat els Castellers de Vilafranca van endur-se una prima de tres mil euros. De fet, això de les primes no és res de nou, ni tampoc el fet d'anar arreplegant turistes per les places, i en qualsevol cas el pilar de l'Arboç era magnífic, però forçar la màquina d'aquesta manera, amb tanta gent sense faixa sota el folre, per una bonificació pecuniària és si més no moralment discutible.

[Fotos aquí]

Sant Fèlix 2006
Vilafranca: 4d9fa, 5d9f, 3d10fm(c), Pd8fm
Minyons: 5d9f, 2d9fm, 3d9f, Pd7f
Joves: 5d8, 3d9f, 4d9f, Pd5
Vella: 3d9, i3d8s, 4d8a, 4d9f, Pd7f

Escriurem una nova crònica castellera, a manca de res millor a fer. Són les festes de l'Arboç i avui hi ha hagut diada, amb les dues de Valls, Castellers de Vilafranca i els Minyons de l'Arboç. Aquest dimecres és Sant Fèlix, una de les actuacions més importants de la temporada, i avui ja se n'ensumava la flaire. També cal destacar que totes les colles duien casc per l'acotxador i l'enxaneta. Val a dir que Vilafranca i la Vella participaven en aquest estudi sense casc, recollint dades sobre les seves caigudes i els efectes sobre la canalla i la pinya. La mort de la nena (que anava a dosos) de Mataró deu haver esverat aquestes colles i han frisat per col·locar-se'l.

Sobre la Joves de Valls, dir que aquesta participava a l'estudi amb casc ja d'entrada, però avui l'ha estrenat a plaça, suposo que també agullonats pel rebombori de Mataró. Avui tampoc no han aixecat cap castell de nou pisos, i han tornat a casa amb el cinc de vuit, força treballat, i el dos de vuit i el tres de vuit, tots dos molt còmodes, o almenys això m'ha semblat a mi, que he estat a la pinya muixerilla tota l'estona.

Pel que fa a la Vella, han fet 4d8a, 5d8, 3d9f i Pd7fC. La Vella em quedava a l'altra punta de la plaça i no els recordo bé, però em sembla que no han patit gaire gens i la sensació que m'han donat és que avancen amb pas ferm i que ara per ara estan bastant millor que la Joves. La llenya de pilar de set no l'he vista perquè érem al restaurant dinant.

Els Minyons de l'Arboç han completat la seva millor actuació de la història, com ja es notava veient-los cridar i celebrar. En tot cas, tots els seus castells han estat molt treballats: cinc de set, un dos de set que estava tancadíssim, sobretot als pisos alts, i un quatre de set amb l'agulla extremadament obert. El pilar no l'he vist. En fi, felicitats.

I per últim, Vilafranca, que han donat la campanada amb el pilar de vuit amb folre i manilles per tancar l'actuació. Com sempre, tot insultantment parat, amb algun problemeta, com ara a la rengla del tres de nou amb folre: 4d8a, 3d9f i 4d9f.

Sobre el pilar de vuit, és el millor que recordo haver vist. La bèstia s'ha bastit i ha fet l'aleta triomfant sobre la plaça embadalida, descarragant-se tranquil·lament. Per fer-lo, però, no tenien gaire pinya, i han hagut d'anar arreplegant tota la gent que hi trobaven. La major part de la seva pinya era d'espectadors sense faixa que han anat a raure sota el nombrós folre, i que ha estat envoltada per dos cordons verds.

Abans de l'actuació castellera, hi ha hagut cercavila amb bastoners, balls de gitanes?, geganters i diables. Els diables han cremat a la plaça de la Vila i han encès un domàs que penjava de l'ajuntament, amb l'escut de l'Arboç. Les autoritats han cuitat per sufocar l'incendi, armats amb llaunes de Fanta i Cocacola i gots d'aigua. Tot seguit els diables han recitat els versots, els quals han estat alguns molt bons, d'altres no els he entès, mentre que alguns altres ni fred ni calor. En acabats, ha començat la diada castellera.

Si fa no fa, això és tot. M'he deixat moltes coses per explicar, però ni ho recordo tot, ni tinc ganes d'escriure-ho. Dimecres és Sant Fèlix, per tant, fins dimecres no tornaré a escriure...

Més fotos aquí.

Diada dels Minyons de l'Arboç
Minyons de l'Arboç: Pd5, 5d7, 2d7, 4d7a,
Joves: Pd5, 5d8, 2d8f, 3d8,
Vella: Pd5, 4d8a, 3d9f, 5d8, Pd7f(c)
CdVilafranca: Pd5, 4d8a, 3d9f, 4d9f, Pd8fm

Els comunistes han de passar per la dictadura "proletària". Els anarquistes durant la seva revolució es dediquen a definir i eliminar la reacció. I quant dura la revolució? I què és la reacció? I tot és sang i fetge i cruixir de dents.

I pensava en això perquè al fòrum lliure de la Colla Jove de Tarragona ara cal registrar-se per poder-hi escriure. La societat no està preparada per grans revolucions, i és difícil que mai ho estigui.

També pensava en què potser ens sentim més vius davant d'un perill mortal imminent. Per exemple, l'altre dia anant en bici, en un revolt de poc no atropello uns iaios, que em van fer tòrcer i caure a la carretera, amb trànsit fluïd que em venia de cara. En aquests casos se'm deixondeixen els sentits, segrego hormones com l'adrenalina, el cap treu fum, etc. Suposo que per això la gent practica esports de risc, per sentir-se més viu. I pot ser una de les raons per les quals faig castells. De vegades saps que cauràs, i malgrat tot t'hi aferres i t'hi escarrasses, i ho dónes tot i ets viu. Els castells amb casc són una mariconada; sense por de trencar-se el cap, un castell no és un castell.

Ahir vaig anar una estona a la festa alternativa de Sants. Hi vaig anar tot sol però al final vaig trobar gent d'Esplugues i castellers universitaris. Vaig fer de contrafort a un pilar (qui dóna pit al baix). En ser una construcció muntada sobre la marxa i amb gent de molt diverses procedències, el fet és que a mi no em donava pit ningú i havia d'aguantar tot sol el baix, que de fet tampoc no va patir gaire gens. Pilars borratxos, pilars espontanis, sense faixa, bajanades.

Diuen que els castells és cosa de quatre nacionalistes folkloristes rancis. En fi, tant se me'n fot. I el casc, a prendre pel cul.

Com no tinc gaires ganes de dir gaire res al blog, tornaré a fer la crònica d'una altra diada castellera, en concret la d'avui a Gràcia on actuaven la Vella, Minyons i els Castellers de la Vila de Gràcia.

Començaré per la Vella, perquè sí. A aquesta gent avui els he vist millor que dimarts a La Bisbal, tot i que han acabat amb dos pilars de cinc per comptes del de set de l'altre dia. Han començat amb un cinc de vuit que bé, n'he vist de millors, tot i que de la Vella també n'he vist de molt pitjors, i així, defensant-lo bé, l'han completat. Diria que era el seu primer de la temporada, i no estava tan bé com el de la Joves de dimarts passat.

La Vella també ha descarregat un dos de vuit força ben parat i el quatre de vuit. Per acabar, quan totes les colles ja havien fet el pilar, els rosats ens han delectat amb una prova de pilar de vuit de cara a Sant Fèlix, dia trenta d'agost. Arreplegant gent per tota la plaça, han bastit folre i manilles, i poc després s'ha enfonsat l'estructura de forma inopinada. Al capdavall, quin millor moment per fer proves? Si no tens prou gent a assaigs, vés per les places per provar manilles.

En fi, tant és. Jo estava ocupat fent fotos i ademá no he hexo cahtilloh nunca. Pel que fa als amfitrions, han obert plaça amb el dos de set, força bé. A segona ronda han provat el seu primer castell de vuit d'enguany, el quatre, que han hagut de desmuntar al primer intent. A la repetició s'ha aixecat semblantment, la canalla molt lenta i bé, que si els quints marxaven, que si una quart estava súper-torta, etc. Finalment l'han descarregat, suant sang, i tot era joia i satisfacció. Han acabat amb un cinc de set molt parat. Jo tenia tantes ganes de fer castells que els hi he ajudat fent pinya en aquest cinc. Als pilars van intentar el pilar de cinc aixecat per sota, però no sé si el terç o qui es va plegar. Van enllestir amb dos pilars de quatre descarregats al balcó, per un dels quals hi va passar tota la canalla de la colla.

I Minyons, acaben d'arribar de vacances i estan agafant rodatge. Han complert l'expedient amb 3d8, 4d8, 2d7 i el pilar de 6, tot sense problemes llevat del pilaret, una mica més treballat. Després de l'espectacle del pilar de vuit rosat, jo he pres la bici i corrents cap a casa a dinar.

Diada de la Vila de Gràcia
Gràcia: 2d7, id4d8, 4d8, 5d7, iPd5s, 2Pd4
Minyons: 3d8, 4d8, 2d7, Pd5
Vella de Valls: 5d8, 2d8f, 4d8, Pd6

Per dir alguna cosa al blog, comentaré la diada castellera de La Bisbal (del Penedès), on aquest matí hi han actuat Vilafranca i Joves i Vella de Valls. I encara sort que no ha plogut, perquè la tempesta anava de sud a nord i per aquell poble ja havia descarregat, camí de La Bisbal de l'Empordà. A nosaltres ens va agafar pel peatge de Martorell.

Començant per la Joves, han sortit de cinc de vuit. La catedral la van recuperar l'any passat i en van fer una carretada, però enguany la cosa no anava bé i ara, amb canvi de cap de colla, sembla que tornen a revifar. El cinc de vuit els havia engrescat prou com per intentar el primer castell de nou pisos de la temporada. En Juanele va veure'm i em va gairebé arrossegar fins la pinya, mentre contemplàvem un quatre de vuit amb l'agulla espectacular de la Vella. Bé, el tres de la Joves no el vaig veure gaire, només vaig pujar el cap un parell de cops: el primer, devien estar col·locant-se sisens, estava encara prou bé; el segon cop, però, vaig veure que allò es brandava massa. Ja no vaig tornar a alçar el cap. El tres de nou es va estimbar sense l'aleta, i au, un altre castell muixerrillo que em cau a sobre. Pel que sembla una rengla va fotre una bona revinclada que els pisos superiors no van poder aturar.

A la repetició la Joves va abaixar el llistó i va completar sense problemes un tres de vuit molt parat. A tercera ronda, un dos de vuit amb folre prou maco. Per acabar, dos pilars de cinc.

Ara parlarem sobre l'altra colla de Valls, la qual obrí plaça amb el quatre de vuit amb l'agulla ja esmentat. Típic castell de la Vella, suat i treballat, que et fa caure la llagrimeta i que et fa flipar mandonguilles. Un cop l'estructura del quatre a fora, però, l'espadat feia més patxoca. Després d'un dos de vuit amb folre que també es va haver de treballar però no tant, van acabar amb un tres de vuit sense problemes. Pel final van sorprendre amb un pilar de set força maco, amb una enxaneta molt menuda a qui li va costar una mica grimpar per allà.

I els castellers de Vilafranca, com sempre, els millors. Van començar amb un tres de nou una mica mogudet que a la descarregada es va estimbar molt blanamanet, ja amb el pom de dalt a baix. Relliscada estranya, que s'ha oblidat amb el quatre de nou que bé, ha patit una mica d'un rengle, però que s'ha arreglat i s'ha descarregat tranquil·lament. Per acabar, la millor torre de vuit de les tres que s'han vist a plaça, i sorprenentment, dos pilars de cinc. Sembla que no hi era en Fèlix Miret.

I tornada a Esplugues, esperant que la Joves s'acabi d'espavilar d'una vegada, perquè Sant Fèlix és a la vora, la temporada s'escola i la Vella els està passant la mà per la cara. D'una altra banda, avui hem vist dues llenyes, i la sensació ha estat molt pitjor que les que tenia abans. I per acabar, he vist el De Haro, abans a la Joves, pujant amb els rosats. De fet, ha estat el primer cop enguany que he vist en acció les dues de Valls.

Joves: 5d8, i3d9f, 3d8, 2d8f i 2Pd5
CdVilafranca: 3d9fc, 4d9f, 2d8f i 2Pd5
Vella: 4d8a, 2d8f, 3d8 i Pd7f

Quan surt a la tele la típica notícia de la típica mort que commocionà tot un país o una ciutat, mai no sé què collons volen dir amb commoció. I bé, ara és morta una enxaneta de la colla de Mataró, els Capgrossos, i suposo que estic commocionat, tot i que no sé què collons vol dir això. Jo era a plaça el dia de la llenya fatídica. Fou en un quatre de nou folrat, el pom de dalt es despenjà de la manera més esfereïdora, i l'enxaneta s'estimbà de cap sobre la pinya, lesió craneoencefàlica i incinerada ahir. No la coneixa de res, però els Capgrossos són una de les colles que més m'agraden. No la coneixia de res, però collons, em sap molt de greu. Em sap greu per la seva família, tot i que tampoc no la conec d'absolutament res. Em sap greu, sobretot, pels Capgrossos. I em sap greu pel món casteller en general, on m'hi incloc. Em creia que érem super-homes, que no ens afectaven les bagatel·les vitals, que érem immortals. Però la colla que més assajats porta a plaça els castells, la colla que més assegura, que mai no tira si no té pinya, la colla que menys s'ho mereixia, és la que ha rebut. A mi continua sense fer-me por pujar, però potser ara tot serà diferent: ara sabem que podem deixar-hi la pell.

No m'agraden gaire els nens, però veure la canalla com s'enfila als castells, els pebrots que hi posen, la il·lusió, com riuen quan són allí dalt; és admirable. Jo els admiro. En fi, Mariona, descana en pau.

L'Enxaneta, Joan Maragall

La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant el castell s'enfila,
i a l'entorn cridant s'apila,
per aguantar-lo, tothom.

—Amunt va!— I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots.
Ja sols hi manca el Xaneta
que abraça sa mare inquieta,
estremint-la amb sos sanglots.

—Amunt fins al cel!— febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa,
l'empeny i mira'l no gosa;
i el nen va pujant, pujant...

Ja és dalt; i el pobret somreia,
quan la torre cau d'arrel;
i encara en morir se'l veia
com, alçant els braços deia:
—Sí, mare, amunt fins al cel!—

Villanueva de la Jara (Vilanova del Cist o Vilanova Estepària) és un poble de cosa de 2.600 habitants, situat a la província de Conca, a vuitanta-cinc quilòmetres al sud d'aquesta capital, a cinquanta-sis al nord d'Albacete, a uns 870 metres sobre el nivell del mar i a sis hores de viatge en autocar des de Barcelona. Per qui no sàpiga on para Conca ni Albacete heus ací el mapa que em demanàveu a crits:

Cliqueu-hi per veure'l més gran

I així, a les set sortia l'expedició d'Esplugues, després de només haver dormit tres hores. Havia passat tot el dia amb els amics universitaris, saltant-me l'assaig de castells i tot, i anant a clapar massa tard. Però ara això no ve a tomb. A l'autocar vaig dormir molt poc (poc més de mitja hora) perquè ni la merda de la puta tele (smash your TV), per on passaven pel·lícules d'allò més reaccionàries, cíniques i hipòcrites (Ice Age, Cars i no sé què més), ni les a voltes animades converses dels altres castellers, em deixaren aclucar gaire l'ull. Vaig aprofitar per castigar-me llegint Crim i Càstig.

Val a dir que hi havia gent nova que per primera vegada apareixia a una actuació castellera. Gent que conec del bar d'algun cop que he fet una cervesa a l'Ajedrez. En fi, el sector perdulari de la colla ha augmentat força, no sé quant durarà. També m'hi podria incloure jo... però jo no sóc estrictament un perdulari de bar.

A Vilanova Estepària ens van rebre gairebé 310 graus kelvin a l'ombra i tres bessons barbuts, els quals ens donaren una benvinguda ben calorosa. Aquí afegir només que un dels barbuts és professor d'autoscola a Esplugues i que, en fer classes a una noia de la colla, va interesar-se i va fer de contacte per dur-nos-hi. Primeres cerveses a compte de l'Ajuntament jarenyo, dinar de traje (yo traje, tu trajiste, él trajo) i aleshores molts anàrem a la piscina, mentre que d'altres, que volien aparentar intel·lectuals i bons hostes, feren una visita històrico-cultural pel poble. Mons pares es feren amics del mossèn, que pel que sembla és comunista. El cicerone, per la seva banda, era carlista. Afegir que aquesta legislatura hi governa el PP, però que es va turnant amb el PSOE l'alcaldia cada quatre anys.

Havent sopat fou l'hora de fer castells. Era ja mitjanit. Davant una església férem un pilar de quatre aixecat per sota i un tres de sis una mica mogut, amb la presència d'un nodrit grup d'espaterrats espectadors que sortien a abraçar-nos efusivament tot flipant mandonguilles. En alegre cercavila ens plantàrem a la plaça de l'Ajuntament, on el batlle ens presentà: «Desde el Ayuntamiento hemos pensado que estaría bien invitar a representantes del folklore regional de Espanya a nuestra fiesta mayor. Así, este anyo les ha tocao a Catalunya, pero en la próxima edición puede ser que veamos jotas aragonesas, lucha canaria o XXXX murciano. Viva la riqueza folklórica de nuestra gran nación, vivan sus diecisiete regiones, y recuerden que tienen que votarme en las próximas elecciones».

Aleshores en Paco President va mirar d'explicar què són els castells. Esclar, indefectiblement jo em pixava de riure. En acabat, intercanvi d'obsequis i 4d6, 4d6a i pilaret de comiat. Tot oli en un llum. Vaig pujar al de l'agulla i m'hi trobava força bé. Mentre triaven PER SORTEIG la reina de la festa (marededéu, l'Espanya profunda fa por), la qual volia ser esteticien i son xicot guàrdia civil (marededéu), molts dels nostres van anar al poliesportiu a canviar-se de roba. Jo hi vaig ser fins vora les tres, quan molts emigraven cap a una discoteca on pel que sembla s'ho van passar molt i molt bé, i on les anècdotes es compten per centenars. Sense trepitjar aquell catau, vaig tornar amb en Jaume, en Borja i l'Ignasi al pavelló per fer el darrer peta de la nit i observar els estels. És un dels millors moments de tot el cap de setmana. Si en feia de temps que no veia la Via Làctia! El cel constel·lat, la llum enmig de la foscor, i la grisa Barcelona que ens ho amaga.

L'endemà, poques hores més tard, a les nou i escaig, en Cardona i en Miki van dedicar-se a despertar tothom a cop de tabal i escombra. Esmorzar, potoleig, i ja a misses dites, a la una (a la una! Un bat del sol escanyant... i encara alguns diuen que la calor mesetària és de més bon pair que la xafogosa però més fresca de Barcelona) vem repetir la mateixa actuació que dotze hores abans però encara millor. Birra gratis al bar, un bon tiberi per dinar, comiat, abraçades i sis hores de tornada, on gràcies a la sobredosi de cafeïna que havia pres vaig poder continuar durant les hores de sol la meva lectura. Arribàrem a casa a quarts de dotze, si fa no fa.

Fotos ací

Sortida a Vilanova de les Estepes
Dia 29: Pd4s, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4
Dia 30: Pd4cam, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4

Sabeu? Abans escrivia això per mi només. Qualsevol que escrigui qualsevol cosa que pugui ser llegida hauria de pensar en el lector. He anat canviant la concepció del blog sobretot després d'alguns problemes que he tingut (en concret, n'he tingut tres de més o menys fotuts, més algunes altres collonades). Arriba un moment en què em plantejo el sentit d'explicar la crònica d'una cosa que tothom coneix, però quan ho insinuo m'esperonen a continuar. Tanmateix, si això ho escrigués només per mi, seria molt diferent, hi hagués ficat coses desagradoses i tornarien els maldecaps. Una noia de classe em va dir que sembla que no digui mai què és el que penso. Però el món està basat en la mentida, les mitges veritats i els silencis. Potser podria opinar més, però no sé quines són les línies vermelles. Aquí, a casa meva, tinc molta més llibertat, però no pas tanta, i cada cop menys. Cada cop que sé que una altra persona coneguda em llegeix, és com si em tallessin una mica més les ales. Aquesta cita de Kant ja la vaig ficar una vegada, però és més o menys així: «L'ocell es deu pensar que sense aire que el colpegés a la cara, podria volar molt millor». Això vol dir que tot i que cada cop aquest blog sigui menys personal, amb tot i això existeix blog perquè hi sou vosaltres.

El quatre de set estava realment bé, molt parat, però el meu segon —jo feia d'agulla—, de cop i volta va seure i caure enrera. Aquest daltabaix va marcar tota la diada i té unes causes poc clares. Sembla ser que no tenia ben col·locat el peu dret, però també sembla que el lateral dret el va agafar de massa baix i li va desplaçar la cama, treient-li de lloc. Al vídeo veig com el primeres per radera no pot suportar el pes i com tot el seu rengle s'ensorra, arrossegant la resta del castell, que només va arribar fins a dosos.

Es tracta de la crònica d'una desgràcia. Vem intercanviar el segon per un baix, però el peu fou desmuntat. Figueres i Ripollet feren lu seu, i aleshores nosaltres ja provàrem el de sis pisos. Per un accident estrany, la intenció de descarregar el tres i quatre de set se'n va anar en orris.

Però els maldecaps no van acabar aquí. En un quatre de sis amb agulla amb ja acotxadora col·locada, aquesta va començar a demanar de baixar perquè tenia por. L'enxaneta finalment va haver de baixar, amb tot déu cagant-se en déu i sa puta mare. A la repetició, però, i amb la mateixa canalla, tot va anar força bé. Puc dir que no vaig abocar-me tant com al primer intent.

I un tres de sis sense cap problema, com el quatre de sis. Pilar de quatre i a planxar l'orella. És el segon cop que tinc ganes de plegar la faixa per marxar esperitat de plaça. Dies així són una puta merda. L'hora, les sis de la tarda; el lloc, en un raconet de la plaça d'un parc; la temperatura, més de trenta graus; el públic, quatre passavolants. És una llàstima perquè podria haver sigut el colofó a una primera part de temporada força bona per nosaltres, però ha estat finalment l'actuació més decebedora que recordo.

Diada del Gall
Esplugues: Pd4, i4d7, 4d6, id4d6a, 4d6a, 3d6, Pd4
Figueres: ¿ Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5 ?
Ripollet: ¿ Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5 ?

Potser si prometéssim sexe per comptes d'altres coses tindríem més gent a la colla. Potser la colla seria, però, molt diferent.

Aparegut a El Jueves

Ahir es casava algú d'Esplugues al Mas de Sant Lleïr, a Vilanova del Vallès, prop del Masnou. El mas és enorme i té heliport i tot, i fins i tot van comptar amb actuació castellera.

I què més voleu que us digui? Una hora de viatge, una hora esperant, vint minuts d'actuació, i una altra hora de tornada. Pd4, 4d6, 3d6 i Pd4, sense gaires problemes. Érem unes setanta camises, la qual cosa significa que no hi cabíem a l'autocar, de 60 places, per la qual cosa algú va haver de desplaçar-se en cotxe particular. El noi que porta la contractació dels autocars, el tresorer, se'n feia creus, perquè les previsions d'assistència van ser rebassades de forma inaudita i inesperada.

Ahir jo tenia el dia consirós, pensarós i sorrut. Vaig dedicar la tarda a acabar-me un llibret sobre la formació de la UE, perquè demà tinc examen sobre política europea. A la tornada, atès que no hi havia prou llum, en acabar de llegir el diari (reforma federal alemanya, eleccions mexicanes, Palestina) vaig posar-me els auriculars per no sentir la cridòria i aïllar-me de la resta del món. Tot mirant la carretera per la finestra, al compàs de Nachtfalke, anava fent de filòsof barrinant sobre el concepte d'alienació, la mort i el no-res, temes molt divertits, i arribant a conclusions no gaire espectaculars però sí una mica endreçadores. Van dir-me que estava místic; potser més aviat estava mústic en el sentit de cansat de viure.

I de tornada al local, un piscolabis i au, cadascun cap a un cantó diferent. Jo, a clapar, que em moria de son.

Avui és dia d'Estatut. No n'he parlat gens perquè tot el llarg procés m'ha avorrit moltíssim. Molt de tacticisme i partidisme, política fastigosa per part de tots. En part a causa de la instrumentalització del meu vot, i perquè tenia alguns dubtes, he estat a punt de no anar al col·legi electoral. Finalment, he votat nul, perquè ni estic a favor ni hi sóc en contra: el procediment en si no m'agrada, el sistema és antidemocràtic, i per tant he votat antisistema.

Ho he fet després d'assistir a la diada de Cornellà del Corpus, on anaven Minyons i Vilafranca. Està molt bé aquesta diada perquè les dues millors colles es troben per primer cop a la temporada i sempre hi ha rivalitat entre elles.

En fi, després d'entrar a plaça amb un pilar caminant, han començat els verds amb un 5d8 que ha estat molt bé i molt maco. Els Minyons han respost també amb la catedral, millor fins i tot. Parlant de catedrals, en aquella hora feien missa especial del Corpus a l'església de Santa Maria de Cornellà i no parava d'entrar i sortir gent amb banderoles i tubes i trompetes, i un enfilall de iaios beneïts.

A segona ronda les dues colles han descarregat el 3d9 amb folre, totes dues sense problemes i molt macos. A tercera, també s'han copiat i han aconseguit el 4d8 amb agulla, que en tots dos casos han quedat molt maques a les meves fotos. Per acabar, dos pilars de set cadascuna. Aquí, Vilafranca també molt bé, però Minyons a la descarregada ha patit unes batzegades molt fortes de nivell de terços, el qual s'ha començat a girar molt cap a l'esquerra, amb el folre inclòs, fins que se n'ha anat avall. Una llàstima.

Pel que fa a Cornellà, 5d7 molt treballat i tres i quatre de set resolt molt més fàcilment. En conclusió, una diada molt interessant en què les dues colles més en forma s'han vist les cares, on ha sortit millor parada Vilafranca, que són uns màquines. Aviam si es posa interessant la temporada, tot i que els verds són d'una altra galàxia i, com facin com l'any passat, tornaran a regnar sense complicacions.

Fotos aquí

Diada de Festa Major de Cornellà
CdVilafranca: Pd4cam, 5d8, 3d9f, 4d8a, Pd7f
Minyons: Pd4cam, 5d8, 3d9f, 4d8a, Pd7f(c)
Cornellà: Pd4cam (c), 3d7, 5d7, 4d7, Pd5

Ahir diada a Finestrelles, encara pitjor que la de l'any passat. No sé què passa per Finestrelles que hi ha escampada general. Pot ser que vagin de casament o tinguin un altre compromís a una altra banda, aquesta és època de celebracions i festes a dojo. Un exemple és que ahir, a més de les festes de Finestrelles, eren les del barri de Can Vidalet, i a més se celebrava la Festa de la Percussió al parc d'aquí sota i uns concerts a Can Cadena, ja a les dotze de la nit.

La diada va ser encara més accidentada que la de l'any passat, en què unes noces a l'hotel taronja de sota ens va fer aturar una estona perquè les gralles molestaven. En aquesta ocasió l'Ajuntament va comunicar malament l'hora a les ambulàncies, que van haver de marxar quan encara restava una ronda i els pilars. Va ser la cirereta en aquesta actuació per oblidar.

Nosaltres vem poder fer tres i quatre de sis. Van anar massa bé, perquè que vagin massa bé vol dir que els vem fer amb la punta de la polla, i que amb tres cubates cadascun els haguéssim descarregat igual. Jo vaig pujar de terç al quatre [censored] en què vaig mirar d'adoptar una bona posició, mirant de corregir un petit problema que consisteix en abocar-me un colló de mico cap endavant. Jo crec que ho vaig fer prou bé, llevat del començament potser, però a les fotos surto molt bé.

En fi, aleshores els ambulanciaires ens anunciaren que tocaven el dos, i va ser on es va acabar la diada. Ens acompanyaven els Xerrics d'Olot i la Jove de L'H, les quals, totes dues sumades, no aplegaven gaire més de cinquanta camises. Val a dir que nosaltres no elevàrem un pis més alt, a banda de per les nostres pròpies baixes, per la poca pinya aliena. Els primers van ser els d'Olot, que van haver de desmuntar dos cops el dos de sis. Va dir-me un que conec dels universitaris que tenien baixes a tots els pisos... doncs segurament l'aixecadora no era l'habitual, perquè va trigava tres minuts per enfilar-se de la pinya fins al pom de dalt. A l'últim van descartar la torre i van plantar un tres de sis també amb forces problemes. I aquí es van quedar. L'H, per la seva banda, van apuntar-se un tres de sis i un tres de sis amb l'agulla, i prou. Tot seguit, vem fer un vermutet, o pica-pica/piscolabis, als jardins de Cal Suís que ja és del poble. I alguns s'hi van quedar a la festa/sopar que organitzava l'AVV de Finestrelles, i d'altres se n'anaren.

Una llàstima que aquesta actuació hagi estat tan trista per tot plegat. Ara fins d'aquí un mes no hi ha res de programat, i segur que farem castells de sis. Anàvem força bé, però aquesta aturada i aquesta merda d'actuació ens frena durant més d'un mes. Et c'est tout, mes amis, au revoire.

[Fotos ací]

Diada a Finestrelles
Esplugues: Pd4, 3d6, 4d6
Jove L'H: Pd4, 3d6, 3d6a
Xerrics: Pd4, id2d6, id2d6, 3d6
[Suspès per absència d'ambulància]

Vaig llegir un blog on algú transcrivia els fragments de converses que sentia al metro. Em va semblar si més no interessant. Aquesta setmana, als Ferrocates, van pujar una colla d'unes cinc persones encorbatades però que es veia evident, per la forma de parlar i per la mateixa roba, que la seva feina no era directiva precisament. Un d'ells va dir que vivia al costat de l'església d'Esplugues, però que fins feia molt poc no s'havia adonat de què hi ha un monestir: «Y veía la iglesia i oía campanadas, pero no me había dado cuenta de que es un monasterio». Només vull dir que el monestir de Montsió no té campanes i que està força separat de l'església, la qual està al cap del carrer a una plaça. Parlava aquell paio com si li fes fàstic de viure a Esplugues.

Passant a d'altres coses, avui hi ha hagut diada al barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, amb nosaltres, la Jove de L'H i els de Cerdanyola. Com aquestes dues colles porten la camisa del mateix color, quan es feien pinya mútuament només en semblava una, i alguns d'Esplugues no sabien que, en efecte, érem tres colles a la Plaça de Francesc Macià sota el sol de justícia i unes rajoles bullents que semblava la plaça una paella gegant al foc.

Ens torràvem a poc a poc, i jo havia dormit només unes cinc hores i arrossegava la segona ressaca consecutiva, la primera divendres perquè sí, i ahir perquè va ser la botifarrada contra l'especulació al poble. Per tant, jo estava doblement torrat. M'he enfaixat amb la primera bufanda que em vaig comprar, he esmorzat un súper-entrepà de qualsevol cosa, dues llesques centrals de pa de pagès, i vinga, a jeure a l'ombra tant com pugués.

Hem obert plaça amb un quatre de set que ha anat força bé i que m'ha fet especial il·lusió. L'any passat fins al final de temporada no vem portar un castell de set fora del poble, i enguany en un tres i no res ja en tenim dos de fets. Estava molt content, i això és tot el que haig de dir sobre això.

Ahir va ser la diada Ganàpia, els castellers de la UAB. El campus estava mig buit com a conseqüència de la victòria del Barça, un clima ensopit i silenciós. Vaig anar a classe una estoneta i en acabat cap a la Cívica i en cercavila fins la gespa de l'actuació.

Hi van venir Xoriguers i Marracos, l'emboirat de sempre i quatre amics arreplegats. Els objectius de la temporada pel que fa a castells no es van assolir, ni tampoc es va arribar al nivell de la diada d'hivern en què vam fer l'aleta a tres castells de sis. En aquesta ocasió vem obrir plaça amb un dos de sis que va caure poc abans que l'enxaneta el coronés. La pinya feia figa i no va poder mantenir un tronc que no estava malament.

Automàticament vem treure gas i ens vem dedicar a castells de cinc pisos. Encara vem descarregar amb força solvència i tranquil·litat un tres de sis on van ficar-me de baix a la rengla. Se'm va adormir el braç esquerre i no se m'ha despertat fins avui. Gairebé em disloquen l'espatlla dreta, però no va estar malament.

A banda del 3d6, vem resoldre sense més entrebancs un 4d5a i un 2d5 nets. Vem acabar amb dos pilars de quatre i un grapat de pilars novatus. Pel que fa a Xoriguers, van portar a plaça castells de cinc, i Marracos també però amb aconxaneta.

Es va dinar de traje o carmanyola i una estona després el mític Jaume Barri ens va delectar amb el seu recital de cançons hippies depravades. Ens ho vem passar d'allò més bé, i ja començo a conèixer les seves cançonetes perquè les va repetint.

Un cop acabat, en René i en Sergi van atorgar els diplomes dels Ganapremis, una ximpleria nova que han començat a fer aquest any. Aleshores van repartir La Revista de Ganàpies, que vaig estar fent jo el cap de setmana amb les col·laboracions de tota la colla, i que ha quedat molt bé. Es nota que és la tercera revista castellera que faig, el quart treball seriós amb l'Adobe Indesign. Va haver-hi algun problema amb la portada, perquè si tens la pell prima pot semblar masclista fastigós, però jo crec que el que manca és sentit de l'humor.

I com és normal, en aquest punt en què ja començava a ser fosc, cap a les nou, els records són més difusos. Va haver-hi gimcana que suposo que va anar bé, però que a mi em va avorrir una mica. Anava amb una colla de Ganapiots (Ganàpies retirats que ja no estudien). Després tornada a la Khaima i a emborratxar-se. La nit va passar i cap a les tres devien ser que van portar-me fins Horta, on vaig prendre un taxi i a Esplugues cap a les quatre que devien ser.

[Fotos aquí]

Hagués volgut anar en bici fins Sants, però vaig haver de prendre el Metro dels collons per acompanyar mon pare, que tenia por d'agafar el cotxe per si no podia aparcar (però tothom hi va aparcar fàcilment). Actuàvem davant de Cal Borinot, el local dels amfitrions, i hi havia també els Castellers de Poble Sech. Vaig entrar al seu local, llambregades ràpides i comentaris escadussers, i una mica tard va començar l'actuació a la cruïlla entre Vallespir i Badalona, prop de l'Estació de Sants. Afegir que coneixia molta gent de les colles universitàries, és curiós.

Nosaltres com érem poquets (com acostumo a constatar en moltes altres cròniques) doncs vem haver de conformar-nos amb castells de sis (dejà vu resignat)... En fi, dos de sis més mogut que el de Sant Jordi, un 3d6 de tràmit i un 4d6 lleig i estrany que em detinc a comentar, no perquè fos en l'únic en què hi vaig pujar, sinó perquè va ser heterodox.

En resum, sabreu o no que no m'agraden gaire els 4d6, són estructures horitzontals, baixes i amples, són el Jesús Gil dels castells. És a més el castell més facilet que pot dur-se a plaça. Si l'altra colla ha descarregat un 4d7 o més, i t'observes des de la seva perspectiva, és fàcil adonar-se de la pròpia petitesa.

Com sempre, pensava en aquestes coses quan em va fer pujar de terç i em va lligar un mocador a la cuixa per facilitar l'escalada de l'acotxadora. Va nuar-me'l, però, d'una forma ben estranya, amb l'altre mocador de la faixa, perquè així segur que no me l'abaixaven...

Pels no entesos, en un quatre pugen els dosos cadascun per dues rengles oposades, i l'acotxador i enxaneta per les altres dues rengles. Els dosos baixen per on havien pujat, mentre que els altres dos components del pom de dalt ho fan per la rengla oposada per on s'havien enfilat. No és difícil d'entendre.

Com ja he comentat, pujava per mi l'acotxadora. Després d'alguna espernetegada i relliscada va col·locar-s'hi. A la davallada va sortir per mi l'enxaneta i sorprenentment, després d'una estona d'indecisió, també l'acotxadora.

Realment això és una ximpleria, però tot plegat em va fer frisar perquè la terra se m'empassés: un castell lleig, amb aquests maldecaps i a sobre el mocador així lligat. Per sort vaig mantenir prou bé la mida.

Vem acabar amb tres pilars de quatre, un dels quals em penso que va tenir algun problema. Van tornar-me a ficar de baix, però en un espadat molt més lleuger (pensat per mi). Però em va fer més patxoca el de la setmana passada, amb un paio de cent quilos sobre meu.

I això és tot. Una cerveseta al Cal Borinot, unes calades, i camí de l'Avenç, on fins les dotze tocades vem estar ingerint litres i litres de cervesa.

Prediada de Sants
Esplugues: 2d6, 4d6, 3d6, 3Pd4
Borinots: 3d7, 4d7, 5d6, vano de 5
Poble Sech: 4d6, 3d6, 4d6a, Pd4

Escriuré la crònica de la diada de Ripollet perquè no tinc res millor a fer ara i perquè per alguna mena de raó s'ha convertit gairebé en una obligació ben tonta. En tot cas, aniré molt per feina.

En resum, actuàvem diumenge passat a la vila de Ripollet amb els Vailets i els Xiquets de Reus. Són dues colles que em deixen bastant fred, tot i que totes dues colles tenen alguna cosa especial. Pel que fa als Vailets de Ripollet, va ser precisament a la mateixa plaça on vaig vestir per primer cop la camisa de la meva colla. I tot i que dir-ne plaça de l'asfalt de l'avinguda on actuàvem és ser una mica optimista, el fet és que va suposar el meu debut, vaig fer per primer cop de contrafort i bé, vaig conèixer de primera mà què és això d'aixecar castells.

Pel que fa als Xiquets de Reus, la relació és molt més superficial, d'haver anat l'any passat a la seva plaça a fer pinya amb els muixerrillus, a què conec via Flickr a un tal Xusques i a què amb en Benach de cap de colla va ser quan van arribar al seu cim.

O sigui que poc motivat vaig anar a la diada. Divendres havia fet campana de l'assaig perquè estava emborratxant-me amb els Arreplegats que havien volgut quedar-se a la seva pròpia festa, fins les tres de la matinada, per la qual cosa ja veia a venir que no entraria a cap tronc.

Ho veia a venir, les coses són així, i seria per això, o perquè van pujar per primer cop tres noietes que porten quatre dies, o pel que fos, que no em va sorprendre. La cap de colla va dir-me el que m'acostuma a dir, que avui no pujava però que no m'ho prengués malament perquè... Però jo no m'ho prenc malament, jo ho acato i ho entenc perfectament, i que pugi qui hagi de pujar i sigui millor per la colla en general.

Ara bé, si de mi depengués, evidentment hagués pujat. Però això és una altra cosa. I abreugem que volia anar ràpid.

El cas és que quan la Sílvia va comentar-me això, jo vaig dir-li que si no volia ficar-me de terç em fotés de baix per la propera. Em va dir que ho tindria en compte.

L'actuació nostra va ser 4d6, 3d6 i 4d6a, sense pilar d'entrada, i amb un Pd4 de comiat. Els castells van anar com sempre, potser una mica lents, potser una mica lletjos, potser amb algun desarranjament, però sense cap mena de problema al capdavall. Pel pilaret de comiat van ficar-me de baix. No recordo ben bé com va anar, vaig parlar amb en Jaume Baix, el baix habitual, i li vaig dir que d'acord, que entrava de baix al pilarot dels collons. Quan acabava de fer la foto al pilar de cinc de Vailets, va informar-me en Jaume Baix que de segon entrava en Dídac, un paio gros i ben cepat que deu pesar més de cent quilos i que, per tant, era millor que no m'hi fiqués. Aleshores li vaig contestar que a mi tant me fotia qui fos el segon, com si havia de ser en Marqués o el Jesús Gil més ufà. Va dir-me que vale vale, i vaig anar a fer una altra foto al pilar de cinc.

El cas és que, sense jo sapiguer si m'hi fotria o no m'hi fotria, en Sergi va cridar repetidament el meu nom perquè m'hi col·loqués d'una vegada al lloc de baix. Xino-xano, sense contestar, faig lligar-me el mocador al cap i, encara sentint el meu nom, vaig situar-me davant d'en Sergi, i tot déu enfotent-se'n. La gent al meu voltant demanava qui era el baix, i jo responia doncs que jo. No s'ho creien massa, i menys encara quan va aparèixer l'exjugador internacional de rugby i va posar els seus peus sobre les meves espatlles.

Diré que va ser bufar i fer ampolles i que, llevat de què les dretes apretaven més que les esquerres, no vaig patir gens i que són tots plegats uns exagerats. A Ganàpies vaig fer de baix a una torre de cinc amb en Juanele de segon, un eixelebrat de Valls molt més destraler i pesat que el bo d'en Dídac, contra el qual només puc dir que li tremolava molt el peu dret i carregava una mica més a l'esquerra.

Ni tan sols la cap de colla semblava sapiguer que m'havien ficat de baix. Però això és una collonada, fotesa i ximpleria sense cap importància. De fet, com estava una mica emprenyat i amb aquells aires nihilistes que m'assalten tot sovint, tenia ganes de patir amb un pilar de set sense pinya, tot sobre meu. Però això també és un altre tema.

La sensació de la diada és que va ser anar a complir l'expedient i que vem tornar a fer una mica el préssec davant dels castells de set tan parats i àgils de Reus i els de Ripollet una mica més matussers. Però no teníem per fer gaire cosa més, vem estrenar gent nova, el clima en general era una mica enrarit i tampoc no havien gaires ganes. I vem tornar a Esplugues i això ja és una altra història.

Em direu: t'estàs rallant un colló de mico, malparit. Diumenge va haver-hi també fira d'entitats. Anem les entitats del poble i muntem la paradeta al carrer de l'Església. Hi havia de l'Esplubàsquet Natzaret, d'Unitat Nacional Catalana, dels disminuïts psíquics, i també d'ERC, del Caufec i dels Castellers d'Esplugues, entre molts d'altres. Ja havia començat a beure massa; a l'Avenç birres, a casa cava i birra, a la Fira més cervesa... El cas és que vaig estar tota la tarda una mica estúpid.

Es curiós que quan vaig parlar a un Consell de Cultura amb el metge de les donacions de sang em va dir mig en broma que mentre no hi anés borratxo, que era igual que el dia anterior hagués fumat porros i begut fins el coma etílic (no m'ho va dir exactament així). El cas és que finalment sí que hi anava una mica ebri.

Vem fer una mena de petita actuació per la gent que hi passés, vem lliurar un premi de dibuix, i suposo que vem fer un taller per la canalla. I així va acabar el diumenge. Puc dir que, no sé per què, vaig acabar fins els collons del putu diumenge, però bé, també puc dir que va ser molt maco tot plegat.

I les fotos, potser les penjaré un dia d'aquests.

Ahir va ser la diada dels Arreplegats, els castellers de la Zona Universitària (AZU). La cosa havia de començar a les dues però a tres quarts de tres tocats començaven els AZU amb el seu quatre de set amb l'agulla. El primer intent va caure quan terços començaven a baixar. Al segon intent van poder descarregar-lo amb moltíssims problemes, amb una defensa aferrissada que realment em va emocionar i tot. La repetició patia els mateixos defectes que el primer, però van poder aguantar totes les batzegades fins el final. En Julià, l'enxaneta del pilar, va davallar gairebé despenjant-se, però a la fi es va poder completar la cosa.

Van continuar amb un tres de set força maco i amb el quatre de set. L'estructura del quatre acostuma a costar de quadrar. Després d'un primer peu desmuntat, van tornar a desmuntar el mateix quatre quan ja eren quarts col·locats. Aleshores vaig haver de marxar perquè treballava. Pel que m'han dit, van poder-lo descarregar sense més problemes. Van acabar carregant el pilar de cinc. Enguany, que jo sàpiga, no l'han pogut descarregar (llevat el del 4d7a, que no compta).

Nosaltres ganàpies érem quinze i encara vem poder completar un tres de cinc net, on anava jo a la buida, i suposo que em vaig tornar a abocar (no sé què em passa, però diuen que sempre m'aboco), que va anar força tranquil·let. Vaig fer d'agulla a la torre de cinc amb gairebé tota la pinya prestada, i finalment vaig entrar de terç a un quatre de cinc amb el pilar al mig de germanor entre nosaltres i el Marracos de Lleida. Vem acabar amb un pilar de quatre, però jo ja era a Esplugues a la feina.

Marracos i Xoriguers de Girona van fer construccions de cinc amb aconxaneta. Els de la Terra Ferma no feien l'aleta als seus castells, i quedava com una mica cutre.

L'actuació va ser llarguíssima, amb moltes colles i molts intents per part dels AZU, i a sobre va començar amb gairebé un hora de retard. El que diré ara potser em portarà conseqüències, perquè sé que hi ha arreplegats i gent d'altres colles que em llegeixen esporàdicament, però se'm va dibuixar mig somriure en veure caure el 4d7a dels verds, i dintre meu esperava que els hi caigués el segon intent. Deu ser impotència davant l'evidència de la seva superioritat, o jo què sé, tot i que al capdavall m'alegro que els hi anés bé perquè són en general molt bona gent.

Vaig tornar cap a quarts de nou al Campus Nord després de la feina, amb la intenció de quedar-m'hi només una estoneta. Molts ganàpies havien ja marxat, però n'hi havia d'altres que no hi havien estat abans, entre ells dos ganapiots amb els quals m'ho vaig passar força bé. Un parell de noietes de per allà van aconseguir alcohol gratis (Ballantines) i vaig anar encadenant els cubates, per la qual cosa finalment vaig abandonar la ideia d'anar a l'assaig d'Esplugues. Em va recar força al començament, però m'ho vaig passar força bé a Ca n'Arreplegat i ara no me'n penedeixo.

Vem passar a sopar cap a les deu a un menjador i jo vaig anar passant una llibreteta on m'hi van anar apuntant bestieses els borratxos que vaig trobar. Aquest matí a la feina, llegint-les, em feia un fart de riure. Segurament les publicaré a la revista de Ganàpies que sortirà d'aquí dues setmanes. Jo vaig anar arreplegant tota la beguda que vaig veure, vaig passar pel local de l'edifici Omega d'estudiants on fan les juntes els AZU, i vaig anar fent vida social fins vora les tres de la matinada, quan vaig decidir que ja era massa tard i que en avui treballar era bona pensada anar a dormir la mona. I no anava tan borratxo si vaig arribar en quinze minuts en bici a casa meva.

Dos aspectes negatius. En primer lloc, l'absència de gimcana a causa de l'escampada general per anar a assaig dels castellers més responsables. Deien que cap a la una es faria als jardins de la Diagonal, però que jo sàpiga no es va perpetrar. La diàspora va ser criminal. És el problema de celebrar la festa un divendres quan ja ha començat la temporada castellera. A més, des de les cinc, l'hora aproximada en què acabava la diada, i les deu, l'hora de sopar, no tinc constància de què hi hagués cap activitat programada, per la qual cosa tothom petava la xerrada a la seva, encara més dispersos.

L'altra nota negativa és el tema de l'alcohol. Donaven tiquets per consumir a la barra, però si arribaves tard havies d'empescar-te-les per poder remullar la gola. A l'hora de sopar, però, molta priva dura i cerveses i kali.

Van passar coses estranyes aquella nit, com sempre. Vem tornar a donar la tabarra als segurates, i vem haver de barrar una porta perquè algú va obrir un extintor i va empastifar tot el passadís dels lavabos, al costat del menjador. Jo vaig fer un volt per allà i vaig fer coses estranyes. I en fi, records boirosos típics de borratxera.

Les fotos les penjaré aviat

Aquests dies d'absència han estat marcats sobretot per la diada castellera a la Universitat de Girona, de la qual encara me n'estic recuperant. Va ser força animal.

Bé, de Ganàpies érem una desena mal comptats, i encara vem poder fer un 2d5 amb tota la pinya prestada i jo de baix amb en Juanele a sobre, i un 4d5a i un 3d5 de germanor entre nosaltres, els Gambirots i els Emboirats. Vem acabar i començar amb el mateix pilar de quatre.

Els Xoriguers de Girona finalment van haver de conformar-se amb castells de sis, però tots molt macos: 3d6s, 4d6a i 2d6. Van acabar amb un pilar de cinc que va quedar en només carregat. Els Arreplegats van provar un 4d7, però davant la manca de pinya i d'efectius el van desmuntar assenyadament abans que fos massa tard. Van fer la mateixa actuació que els Xoriguers però amb un pilar de quatre de comiat.

En acabat, va començar a poc a poc la festa. Tres xoriguers van mirar d'animar l'ambient davant el micro, cantant cançons de borratxos i d'esplai. Va anar fent acte d'aparició el vi i la cervesa i va anar fosquejant. Vem sopar un entrepà d'alguna cosa que no recordo (hamburguesa i formatge?) i tot seguit, animats per l'alcohol, vem protagonitzar enmig de Montilivi, i amb tot d'estudiants passavolants bocabadats, les més immorals demostracions d'impudícia i poca-vergonya que es deuen haver vist mai a Girona a un recinte universitari. La gimcana va ser molt divertida, ha estat la segona en què m'hi he implicat força. Aquest cop, no per guanyar (vés quin sentit té!), sinó senzillament perquè em venia de gust ser el més degenerat de la colla. Vaig tornar a aconseguir la puntuació més elevada, apuntada a una natja del cul, no recordo per quina marranada.

I bé, massa tard pel meu gust, i molt i molt borratxo, massa, vaig acabar marxant d'allà. Abans vaig passar per ca la Imma i vaig despertar en Ferran. Vaig tornar al campus i vem tirar cap el poble. En René va dur-me fins la Via Augusta alçada Bonanova, on tenia la bici, i a un quart de vuit del matí, l'hora en què ma mare marxava a la feina, vaig ajocar-me al jaç.

En resum, m'ho vaig passar d'allò més bé, vaig aprendre a ballar els Set Salts i vaig tornar amb els perdularis de la Uni, una experiència única que ni que us l'expliqués en vers amb deu mil sonets no l'acabaríeu de copsar en tota la seva magnitud. Cal ser-hi per riure's d'un mateix i de les cares esbalaïdes dels expectadors involuntaris.

[Fotos ací]

Avui és Sant Jordi encara, felicitats als jordis i jordines que em llegeixin, espero que us hagi provat la diada. Pel que a mi fa, m'ha provat força.

M'he llevat a quarts de deu i un hora més tard he anat a la Plaça de Santa Magda (de l'Ajuntament) per veure la paradeta d'ERC i dels castellers. He aprofitat per veure una exposició sobre Txèrnobil que fan al Robert Brillas, i per visitar el museu d'Esplugues, a l'edifici de Can Tinturé, dedicat a les rajoles de ceràmica. Avui l'entrada era de franc i en regalaven la guia.

Al voltant d'un quart d'una ha començat la diada castellera, que és del que tracta això. Hem aixecat el primer castell de set d'enguany, el quatre de set, a més d'un 2d6 i un 4d6a. Ha anat com oli en un llum sense masses problemes i amb la sensació de què aquesta temporada anirà encara millor que l'anterior. Estem tots molt contents.

El 4d7, després d'un peu desmuntat, ha pujat una mica tremoladís. Sent el primer de la temporada, es pot considerar conseqüència dels nervis i tal; tanmateix, veient com han anat els assaigs, i comparant-lo amb els de l'any passat, jo crec que hoch, que potser alguna cosa d'aquestes hi pot haver hagut, però que en tot cas hauria estat el tercer més parat dels cinc que vem plantar el 2005. Vull dir que no ha patit en excés, que tot i bellugadís, no ha sofert batzegades fortes, i ha estat executat més ràpidament que de costum, malgrat continuar sent una mica massa lent.

Feliços per la gesta, tota la resta ha estat molt facilot. El dos de sis ha estat molt i molt quiet, amb quatre cordons de pinya propis i tot. Al quatre de sis amb el pilar al mig hi he entrat a terços; estava una mica molt desquadrat i d'entrada jo, molt entrat. Ho he arreglat una mica i al capdavall no hi ha hagut cap problema. Hem acabat amb tres pilars de quatre simultanis, girats.

El tast que deixa la diada és, com he dit, d'optimisme. En primer lloc, perquè érem força gent, i molts de nous. En segon lloc, perquè es configura un pom de dalt de mides estàndards que és un goig de veure. Ha entrat una nena fa quatre dies que puja àgil i ràpid, i amb la recuperació d'una enxaneta que ja havia reaparegut la temporada passada, hem aconseguit baixar a dosos les nenes de catorze anys que ens coronaven els castells. I en fi, en tercer lloc hi ha molt bon rotllo surant en l'ambient, d'amistat i diguem-ne germanor. Hi ha gent nova amb empenta que ha renovat la sang de l'entitat, hi han ganes i compromís per fer encara una millor temporada.

Sant Cugat ha plantat un 3d7 i un 4d6a perfectes i un 3d6 aixecat per sota que sempre deixa bocabadats el públic no entès, i que els de Collserola dominen a la perfecció. Per acabar, un pilar de cinc molt bonic. Els Castellers de Caldes de Montbui s'hi han presentat amb pocs efectius i han tingut molts problemes per defensar un primparat 4d6, on un dels rengles, sobretot a terços, estava entradíssim, a més d'un 2d6 també bellugadís i un 3d6 millor.

En acabat donaven birres i bosses de patates per les colles. He ballat la famosa polka castellera amb una xiqueta de Sant Cugat que conec de Ganàpies, i he acabat tirant cap a l'Ajuntament per xerrar una estona amb els de la colla de Diables, els castellers i els d'Entrebastidors, el diari alternatiu d'Esplugues de periodicitat indeterminada i en el qual hi he col·laborat redactant alguna coseta. A casa hem dinat de costellada. He dormit i he tornat a l'Ajuntament per ajudar a desmuntar i fer la birra.

[Fotos ací]

Diada de Sant Jordi 2006
Castellers d'Esplugues: Pd4, 4d7, 2d6, 4d6a i 3Pd4
Castellers de Sant Cugat: 2Pd4, 3d7, 4d6a, 3d6s, Pd5
Castellers de Caldes de Montbui: Pd4, 4d6, 2d6, 3d6, Pd4

Avui per fi hem començat la temporada. Quan segons el rànquing ja han actuat més de la meitat de les colles, i esperant que les de zona tradicional comencin a rodar, nosaltres hem actuat a Sant Cugat, a la plaça de Pere Sant.

En cercavila hem tirat des de la Rambla del Celler fins Pere Sant passant per davant del Monestir. Jo estava amb quatre hippies més fent la birra veient desfilar la filera verdiblava. Una mica a correcuita hi hem arribat sense temps per enfaixar-nos pel pilar d'entrada.

Bé, avui ha estat una diada d'aquelles sense història que només ha servit per agafar rodatge i encarar la diada de Sant Jordi. Jo havia pronosticat tres, quatre i quatre de sis amb l'agulla, l'actuació més bàsica que es pot fer. Vaig pensar que potser aixecaríem la torre, perquè no hem assajat el quatre amb l'agulla, però finalment hem acabat amb aquesta cosa.

Ens faltava força gent, alguns que són de vacances, d'altres treballant i uns altres han desaparegut. També hi ha hagut molta gent nova a terços i canalla, en què hem estrenat acotxadora i ara s'albira un pom de dalt més decent. Tot plegat continua sent esperançador.

En fi, jo he pujat al quatre de sis, en què m'hi he avorrit d'allò més. Per mi el 4d6 és el castell més lleig que hi ha, i més els nostres. Els castells no han patit gens perquè és gairebé impossible patir amb aquests tràmits, i au, fins el 23 d'abril.

Sant Cugat, per la seva banda, ha plantat tres castells de set sense problemes, acomplint amb els seus objectius de temporada de completar-los en una mateixa diada abans de Setmana Santa.

[Fotos aquí]

Diada a Sant Cugat
Esplugues: Pd4, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4
Sant Cugat: Pd4, 4d7a, 4d7, 3d7, 2Pd5

Tots som egoistes en totes les nostres accions. Això no impedeix l'altruisme. La utilitat que rebem de la satisfacció aliena és superior al que ens costa l'acció altruista. Si no rebéssim aquesta contrapartida, ningú no seria altruista.

La gent que es satisfà d'aquesta manera pot dir-se que és imbècil. Perquè aviam, què en trec jo de l'alegria d'altri? Però, una rodalia benestant redunda en un major benestar propi. I és més, nosaltres només tenim sentit en relació als altres; si els altres estan contents, i a sobre alberguen un bon concepte de nosaltres mateixos, la nostra vida és molt més vivible.

És qüestió de delimitar esferes. Alguns, amb els quatre de la família i els cinc amics, ja en tenen prou. Però com més nombrosos i complexos siguin els lligams socials, més benestar personal hi haurà (o almenys, a mi em passa així. Llàstima que sigui tan pocatraça amb els nusos).

Fent l'analogia amb el món dels castells, és bonic l'esforç conjuminat i altruista de tanta colla que s'aplega per aixecar una construcció que, de fet, no té cap sentit, més enllà del folclòric i del simbòlic, i del social. És enorme l'enriquiment personal a una associació de caire cultural d'aquesta mena. S'aprèn molt dels altres.

És bonic l'esforç conjunt de tanta gent, malgrat veure com tu et quedes al tercer cordó de la pinya mentres els altres s'atipen al teu lloc a terços. De vegades, un es demana de què serveix no faltar mai a cap assaig si a la primera de canvi et quedes a terra en benefici de qualsevol altre. Però bé, l'associació és orgànica, i la utilitat s'ha d'entendre en el sentit altruista, no pas purament egoista. Malgrat que, com tots, jo també sóc molt egoista.

Si hi ha res que em treu de polleguera és fer d'sparring a una prova sense suc ni bruc.

Ja és primavera a Can Santacreu. Fa solet i bon temps i el sol es pon tard. M'agrada que al vespre sigui de nit, però que es faci fosc tard també té algunes coses bones. De tota manera, ara estaré sis mesos esperant un altre cop les nits fredes i llargues característiques de la tardor-hivern. M'agrada el temps advers, i que plogui i faci vent, malgrat que costi més anar en bici.

La temperatura que fa ara és força agradable, ni fred ni calor. Entren ganes d'anar a prendre una cervesa al bar. Sobretot, anima a deixar el llibre de Soberanía dual y Constitución integradora amuntegat a una lleixa fosca i rònega.

Ara que s'apropa el bon temps és a punt de començar la temporada castellera. Es tracta d'una temporada on quinze colles posaran casc a la canalla que corona els castells: acotxador i enxaneta. Es tracta d'un estudi que porta uns quants anys fent-se, però que va ser accelerat per la decisió l'any passat dels Castellers de Sants de fer pujar la seva mainada amb casc de taekwondo només en construccions de vuit pisos (qui en vulgui més informació que em pregunti).

Vull dir per qui em pugui escoltar: els castells no són més perillosos que jugar a bàsquet si es fan amb seny. Les lesions són potencialment més perilloses, però són menys freqüents. Aixecant assenyadament els castells que són a l'abast de la colla en qüestió en cada actuació determinada, defugint intents suïcides, el risc de lesions greus és molt baix (hi ha un estudi independent que ho corrobora).

L'Estat és paternalista i regula fins les formes de suïcidi. És possible que, si no posem fil a l'agulla, la societat ens acabi forçant a seguir aquest camí. De qualsevol manera, jo seguiré pensant que el casc, no cal.

Aquest cap de setmana he estat a Mataró al V Torneig Intercasteller de Futbol Sala. Es tracta d'un torneig de futbol en què les colles castelleres que volen s'apunten per conviure en un marc diferent del de sempre. Enguay érem vint-i-vuit colles i Esplugues hem quedat vint-i-cinquens, però val a dir que hem jugat fins i tot amb un cec i un altre noi jugava amb un peu trencat, i a més no havíem entrenat (jo no jugava a futbol des de feia exactament un any).

Bé, vaig arribar cap a les cinc a Mataró, quan estava començant el segon partit de la nostra colla. Estàvem emparellats amb Caldes, Sant Cugat i Rubí, i vem perdre tots tres partits. Jo no vaig jugar. Rubí, que han quedat cinquens, van fotre'ns deu gols a dos. Jugàvem al Velòdrom, al costat del local dels Capgrossos. Així que van acabar tots els partits, vem anar a sopar, botifarra amb pa amb tomàquet. Vaig trobar força ganàpies per allà.

Vem deixar les coses a la nostra habitació (el recinte on assagen els Capgrossos de Mataró) i vem anar a veure el partit del Barça al centre de Mataró. Vem tornar al local i alguns vem anar cap al Clap, una discoteca on punxaven reaggie i hip hop. Van fer almenys un pilar de quatre, vem veure una dona de plàstic amb un mamellam com síndries, i cap a les dues cap al local.

Poc vem poder aclucar l'ull. Entre com roncaven, els borratxos que entraven, i com n'és d'incòmode dormir en sac i sense coixí, avui pesava figues tot lo dia. A les nou vem esmorzar, a les deu tocades vem jugar el primer partit, que vem empatar contra Igualada, 2-2. Contra Cornellà vem guanyar 4-1. De tota manera, va quedar líder de grup Igualada.

Vem anar a fer un volt i a esmorzar per segon cop. Vem anar a veure la final, en què Sants va guanyar 3-0 a Sant Pere i Sant Pau. Vem agafar el cotxe per anar a dinar als afores de Mataró. Van regalar-nos una tonteria a cadascú, també un llibre i una foto i calendari a cada colla, i van lliurar els premis. I, finalment, de tornada a Esplugues, on he fet una becaina d'un hora.

En general, ha estat bé. El que em reca és haver quedat tan malament a la classificació. Per això, ara diuen d'anar a entrenar de tant en tant al col·legi Isidre Martí: doncs potser sí. El problema és que no sé si tinc tant de temps. Un altre aspecte és que he tornat a jugar amb el número 11. Per fer tant de temps que no xutava una pilota, tampoc no ho he fet tan malament... jo mai no he sapigut jugar a futbol.

Hi ha hagut força bon rotllo entre les colles. Ha estat divertit, aviam si l'any vinent hi tornem.

[Fotos: aquí]

Amb les primeres cançons d'en Lluís Llach de fons comentaré l'assemblea general de la Colla, que es va celebrar ahir. La gent que hi porta més temps que jo coincidia en què va ser una assemblea diferent. No sé com qualificar-la, de tota manera. Perquè és cert que la Colla és com una gran família en què és normal que de tant en tant saltin espurnes entre alguns membres. Suposo que la majoria s'ha emprenyat amb algú altre amb més o menys virulència, més o menys profundament. A mi també m'ha passat, però va ser per la meva poca traça i matusseria congènita, i de fet no volia cap mal. I bé, ahir van sortir draps bruts que potser ja s'ensumaven, però que alguns es prenen més a la valenta que uns altres.

En una conversa, un mot pot representar bé una ignomínia inacceptable i indeleble, o bé una malaurada atzagaiada, poc raonada i fruit de l'escalf de la xerrameca impulsiva. Cada persona és un món, i va bé fer emergir els neguits personals si es considera que rosseguen el bon clima de la Colla. I jo, sense desmentir la seva experiència, que és cert, i que fins i tot hi havia crítiques personals vers ell, especialment, crec que l'esmentat bon clima hi és, i és general, malgrat alguna desavinença puntual, que n'hi ha i n'hi haurà.

Potser el problema és més profund i s'està perdent l'essència de la Colla. Però jo sóc massa nou per conèixer quina és aquesta essència. Aquest diàleg va durar una bella estona i es pot dir que no es va treure gaire res en clar, llevat del que he mig dit aquí.

Això va ser al torn de precs i preguntes. Abans van quadrar comptes i va valorar-se l'any per part de la tècnica i de la junta directiva sortint. Els objectius de la tècnica són els que jo, i tothom, sabia, malgrat que, com és evident, desconeixia els terminis establerts, que són diguem-ne agosarats, però jo crec que estan dins les nostres possibilitats. Aleshores va arribar el torn de precs i preguntes, que va començar com he apuntat. Es va agrair al president sortint tota la seva empenta i treball, i es va procedir a l'elecció d'una nova junta.

Van seure a la mesa electoral la secretària sortint i el més vell i el major d'edat més jove dels que hi havia a l'assemblea: és a dir, jo (21 anys) i en Jaume Calvo, que no sé quants en té. Com només hi havia una candidatura, a les paperetes només hi havia sí o no, com a un referèndum. Érem poca gent enguany, cosa que va reflectir-se a l'escrutini: 43 a favor i 0 en contra. Unanimitat aclaparadora i en Paco, el nou president, va anomenar els membres de la nova junta electa i va repassar els objectius d'aquesta nova junta. Ja tinc feina.

Després, cap al bar a fer el pica-pica i beure cava i comentar l'assemblea.

Jo vull dir des d'aquí, pels quatre que llegiu encara, i que per això us interessa: si teniu marro amb algú, o si el veu tenir temps enrera, no deixeu que un desgraciat de merda us determini tant que per això deixeu de venir, o comenceu a fer les coses malament (és la seva victòria). Cada persona és un món, però em saben molt de greu les desercions per fantasmes del passat, per insalvables muntanyes aixecades amb només dos grans de sorra o per baralles amb algú concret que potser ja ni hi és. Tothom és necessari. Si marxes, ho fas perquè tu vols, no perquè tal o qual persona t'hi forci. Per molt malament que em caigui algú, o tot i que eventualment pugui fer el ridícul més espantós, que m'impedeixi de mirar als ulls de qui he ofès, i malgrat que me'l pugui trobar cada dia; fins i tot en aquest hipotètic cas jo no deixaria de venir als assaigs ni a les diades. Perquè la Colla ha d'estar per sobre de picabaralles estèrils que només divideixen i ens empetiteixen encara més.

Ahir vaig fer el primer examen. Els «autònoms» comencem quan la resta ja els ha acabat. Va anar força bé, però el professor, el senyor López-Rodó, és impredictible i vés a sapiguer què, al final.

En acabat vaig passar unes hores al bar xerrant. Va aparèixer, al cap d'un hora, un ganàpia que venia d'estudiar. Vem estar-hi fins quarts de dues, quan els castellers de la UAB vem fer la nostra primera actuació. Era pels Erasmus, no sé ben bé per què. A un cantó amagat de la Plaça Cívica, al costat del Cinema, hi havia tres paradetes i alguns estudiants estrangers. A poc a poc van aparèixer alguns ganàpies més i ens vem preparar per l'actuació.

Per ser la primera d'enguany, esperem que no sigui premonitòria. En tot cas, per ser la data que és, d'exàmens, i sense haver assajat en dues setmanes, encara vem poder plantejar castells de cinc netes. Bé, com sempre dic, va ser com un assaig amb camisa, i aviam què en endavant.

Per la tarda no vaig fer gaire cosa. Vaig mirar una mica uns exàmens passats de Comportament Polític i vaig perdre el temps fins l'hora d'anar a fer diguem-ne esport, tot i que això del gimnàs és un esport molt estrany. I no vaig notar millora en fer el castell, malgrat que és massa d'hora, però sóc impacient de mena.

Arribí, dimarts, cinc minuts passats de l'hora convinguda. Venia d'una altra reunió, de salvar la pàtria, que en dic. Va ser temps escolat per la clavaguera, no vem salvar gaire res. Vaig fugir d'allà a un quart i deu minuts de nou i en un tres i no res vaig ser on havia de ser.

Van sorpendre'm una taula amb embotits i pa i tomàquet, i alguns membres de la futura Junta encara no electa. Quan hi vem ser tots vem començar a parlar una mica de com anirà la cosa. Va ser la reunió on vem veure'ns per primer cop les cares i vem fe'ns-e una ideia de com estarà estructurat. Va ser el primer contacte, unes pinzellades per acotar l'esbòs i albirar el dibuix del que serà.

Va haver-hi temps també per espolsar alguns draps bruts. La història submergida, latent, emergia per permetre de veure la punta de l'iceberg. D'algunes picabaralles i estripades ja en tenia notícia. Però, esclar, també intuïa que hi ha teca per pantagruèliques vetllades i budells foradats.

També hi hagué temps per contemplar fins on m'estic emmerdant: ja tinc web, revista i relacions amb els mitjans de comunicació, a més d'ajudar als butlletins interns i una assemblea, o Junta, per mes. Seré l'encarregat de l'apartat de comunicació i tal. Però de segur que em plouran més responsabilitats: des d'ajudar a organitzar qualsevol cosa, parlar amb qui sigui, reunions extres, etc. Thor, dóna'm forces.

Va estar força bé, i el sopar també. Començo la meva segona temporada sencera amb la perspectiva que acabaré somniant amb la colla. Ah, però si això ja em passava. Bé, doncs amb la pespectiva que hi somiaré més encara.

Avui ha estat el primer assaig de l'any. En principi era només de pilars però érem prou colla per fer proves dignes de castells de sis. M'he enfilat per primer cop, m'han trepitjat per primer cop... en tenia moltes ganes: duia dues setmanes sense fer castells. He entrat de terç a una mena de prova de quatre de set sense baixos i penso amb dosos col·locats que ha estat molt divertida. El meu segon ha cridat per un moment que el castell se n'anava. El meu company de la dreta estava molt i molt obert, i ens arrosegava a mi i al company de davant cap a ell, torçant-nos. Jo tenia tot el pes a la dreta, en alguns moments amb el peu esquerre a l'aire. Però bé, deien quarts que ells estaven bé, i ja se sap que els terços ho parem tot...

En tenia moltes ganes. Hem tornat a entrar a Les Moreres, on assagem. Quantes hores hi he passat ja! Es tracta de la meva tercera temporada, tot i que a la primera hi vaig arribar ja a les acaballes (en dec portar un any i quatre o cinc mesos). Al febrer hi ha eleccions a junta directiva, i jo formo part de la (única?) candidatura, com a vocal, poca feina. Quina temporada ens espera! Espero que vagi molt bé, espero que anirà molt bé. Estic gairebé convençut que tirarem castells que fa molt de temps que no provem, aquesta ha de ser la millor temporada de la nostra història. Això espero.

Quin gustet fer castells, avui. Em trobava una mica estrany, després de temps sense pujar. Això rai, aviat s'arregla, amb dos assaigs. Si algú vol venir a fer castells, que no tingui vergonya que són bona gent (tret de jo) i ja veurà com enganxa molt més que el tabac (he fumat diverses vegades però no m'ha enganxat, i fins i tot em fa fàstic, però el primer cop que vaig pujar em va atrapar com la millor droga del món).

Aquests dies que no he escrit és perquè he anat a veure a una tieta que viu a un poblet perdut dels EUA, el nom del qual no es pot dir per preservar la pau i tranquil·litat d'aquell paradís terrenal. Si hom en conegués l'existència, aviat seria un Benidorm qualsevol. Això no vol dir que sigui un poble costaner, ans al contrari: un camí primitiu oblidat per tothom du al cor d'una vetusta muntanya, on roman el poblet. Quan hi ets, una sensació de mansuetud atemporal t'embriaga, els pensaments transcorren bressolats per la remor de la natura, d'un fontinyol proper, dels ocells que canten i dels senglars que carden rera les bardisses. Rera el darrer revolt hi ha el poblet d'onze cases, exempt dels tentacles de l'Administració. És més aviat una comuna. Però no tot és tan falaguer: un senyal esfereïdor, l'únic en centenars de quilòmetres, alerta de l'insòlit perill mortal de la zona, no us hi volguéssiu pas trobar:

Ahir va ser el Partit de Costellada, a sobre dia vint-i-vuit. En un camp mig buit en Guardiola va tornar a jugar i Costellada no va guanyar, com ja és costum. Però tant se val, tot sigui per una barbacoa, pregunteu als del gol Sud que cremaven banderes i encenien bengales.

Jo no hi pensava anar, però vés per on van aparèixer entrades de franc gràcies als amics Xoriguers, que actuàvem entre concert i concert a la festa proSeleccions que es celebrava al Palau Blaugrana un cop acabada l'avorrida Costellada, que tanmateix vaig passar amb fred però fent gresca amb els grallers tota l'estona animant l'ambient, i una colla de tabalers que després també actuarien.

I al Palau molta gent, malgrat no estigués ple de gom a gom. Quan acabaren de tocar els pesats de La Carrau férem un tres de sis bellugadís però molt aplaudit (devia ser perquè el recinte era tancat, però l'ovació era atronadora) i un pilaret de quatre. Després encara vem fer algun altre pilaret de tres al mig d'Obrint Pas. Seria l'acústica, però no entenia un borrall del que deien i només sentia soroll. Tampoc no m'agrada massa aquesta mena de música. Per acabar, Mesclat em van decebre perquè realment allò sonava molt malament. Tenia un mal de cap considerable i vaig decidir marxar. Eren ja els volts de les quatre del matí.

En resum, m'ho vaig passar prou bé i vaig enfaixar-me per darrer cop enguany. No hi havia prou samarretes xorigueres i vaig fer el castell amb la dels castellers d'Esplugues. He fet castells amb dues camises diferents (Ganàpies i Esplugues), amb la samarreta muixerrilla, he sortit al full de pinyes dels castellers de Figueres i ahir vaig actuar com a xoriguer. Diuen que de colla només n'hi ha una, però renoi tu, quin currículum.

Au, bon any.

No havia dormit bé i havia fet campana. A sobre, de camí cap a Palau Reial, se'm va petar la roda del darrera de la bici i vaig haver de fer mig camí amb el pneumàtic desinflat. No ho sé, els averanys no eren bons.

Ahir va ser el sopar dels castellers. Vaig arribar al local a quarts de deu, un cop acabada la representació dels Pastorets d'Esplugues al Casal de Cultura Robert Brillas. Tot just entrar amb la bici, en Dídac amb el seu ponxe de cada any, que està prou bé, i en Paco repartint revistes... Pel que sembla, o ha agradat molt o són una perfecta colla de ditiràmbics ensabonadors; però em van satisfer molt els afalacs. Els meus pares van arribar-hi a les deu tocades, però no van marxar-ne fins passades les cinc. S'ho van passar molt bé.

Jo anava amunt i avall, voltant pel local, fent fotos i fent temps fins que obrissin les portes de la sala del sopar. Vaig acabar seient al costat d'un tocat del bolet que, ai las!, havia de ser empordanès. El paio beu com una esponja, la qual cosa agreuja dramàticament el seu estat. A més a més, venia d'una altra celebració, per la qual cosa ja estava a to. Per posar-ne un exemple, va ficar-se una espelma encesa al cap, fins que li va caure a les cames de ma mare. Un personatge.

El sopar, a l'estil de l'any passat. La sopa de galets la vem començar a menjar amb un palillu llarg de fusta, com els orientals, i una canyeta per xarrupar el brou. Deien que no havien tingut pressupost per les forquilles i culleres. Els organitzadors, joganers, van donar-nos després els coberts, quan molts ja havíem fet el primu (que consti que jo encara no havia fet servir la canya). Hi havia també escudella i carn de vedella amb dàtils. Torrons, vi i cava, i un gelat gebrat per qui el pogués menjar, regat amb Mar de Xampany, que vaig sentir que li'n deien.

Aleshores musiqueta horrísona al recinte del bar i un bingo amb premis. La barra era lliure i jo vaig prendre dos gintònics. Quan vaig concloure que tenia set però que no volia emborratxar-me més, vaig agafar la bici i vaig tornar a casa. Eren ja les tres. Encara hi restava moltíssima gent al local. L'any passat vaig durar molt més. Per la seva banda, els meus pares van quedar-se allà, bevent i ballant i vés a sapiguer. Arribaren a casa pels volts de les sis.

Ara s'obre un període d'incertesa en què desconec quan serà el proper cop que hi haurà assaig i tornaré a veure aquesta gent.

Quan trepitges i et trepitgen, no tens temps de pensar en el fred, prou tens amb la teva pobra esquena, amb la clavícula que s'enfonsa i amb els braços ja insensibles. Jo mai no tinc fred quan dos peuets m'escanyen el coll, és impossible. Castells roents, xardor d'hivern.

Vuit grauets, al campus de Bellaterra. Ni alemanys ni eslovacs, allà tot déu té fred, llevat d'un empordanès, de frontera, i de tramuntana. Les bufandes tapant el nas, enfundada la jovenalla en abrics i jerseis com cebes. Però au, gairebé dues setmanes després, per fi un altre cop fent castells: cinc o sis proves consecutives, una rera l'altra, per oblidar el fred. Avui no m'he queixat de què tenia ja el braç esquerre atuït, que els tendons del canell passaven penes i treballs per tancar el dit polze. Tenia tantes ganes... i tant de fred!

Hoc, sóc un pesat monotemàtic amb aquest tema. Però de què voleu que us en parli, marianus? Demà us parlo de Josafat, que estic a deu pàgines d'acabar-lo.

Acabo d'enllestir la revista dels Castellers d'Esplugues. He estat tota la setmana treballant-hi, més o menys assistit per un company que llegeix aquest bloc. Si la revista s'ha fet ha estat essencialment perquè jo he volgut, i conseqüentment m'ha tocat el gruix de la feina: n'he fet el disseny, la maquetació, la crònica castellera, l'editorial, he triat les fotos, he corregit les faltes ortogràfiques, he cercat dades estadístiques i les he comentades i he anat al darrera de la gent perquè hi escrigués. Fins i tot més de la meitat de les fotos les he preses jo durant el decurs de la temporada. Una feinada que m'ha ocupat tota la setmana. Avui he fet campana pels últims retocs.

He canviat força la manera de fer la revista, comparat amb edicions anteriors. Si fa no fa com amb Ganàpies. M'han dit ja diverses vegades que me'n vagi a fer periodisme, i potser ho acabaré fent. Per mi la revista és essencial per mantenir la diguem-ne consciència històrica en el futur. He procurat redactar unes cròniques amb molta més lletra que abans; són com un resum de les que ja havia escrites aquí. Hi he ficat moltes fotos, també, tan grans com he pogut, seguint dos criteris, bàsicament: la importància intrínseca del castell, i que signifiqués alguna cosa per mi. Per això hi ha el meu primer castell, aquell on vaig fer-hi de baix a l'agulla, la primera llenya... no he ficat el primer tres de sis perquè la foto era francament horrorosa.

La revista no és gens objectiva, però com diu en Sostres, més val sapiguer de quin peu calça el periodista i dir-ho d'entrada, que no pas passar per imparcial quan es tenen interessos a una part. Parlo des de la meva perspectiva. Sóc nouvingut (només porto un any) i potser per això sóc molt impetuós, tinc molta il·lusió. He mirat de transmetre la meva il·lusió de totes les maneres que he pogut. Després també està el vessant independentista (per exemple, he esborrat la bandera espanyola de l'Ajuntament amb el Fotoxop, o parlo tranquil·lament de Països Catalans) i esquerranosa. La Colla, en principi, és apolítica, per la qual cosa potser pixo fora de test, però si hi ha problemes, que es busquin un altre redactor.

En fi, vint pàgines sense publicitat i més de 4 megues d'arxiu en PDF, és el resultat del meu esforç. Ara queda per veure com sortirà de la copisteria, perquè seguirà el mateix periple que la de Ganàpies (les Colles Universitàries tenen més influència de la que molta gent es pensa).

És molt maca Girona. Com a bon barceloní (bé, d'Esplugues...) tot ho judicava amb el típic «kamakuuu!». I és que Girona no sembla catalana, sembla europea i tot.

Es tracta de la millor actuació a la diada d'hivern de Ganàpies que hem fet des de fa uns tres anys. L'any passat ni tan sols vem arribar a fer castells de sis. Ha anar molt bé, millor del que m'esperava. Anava convençut que faríem almenys el tres i quatre de sis, amb problemes, i que quatre amb agulla, torre o cinc no es farien o, si es provaven, farien llenya. La realitat, però, va ser més falaguera.

En aixecar-me he mirat per la finestra: ha plogut tota la nit i amenaça de ploure també aquest matí. He dedicat el temps a avançar una feina per la Universitat (per Ganàpies...), m'he dutxat i cinc minuts passats de les onze he arribat al local, des d'on hem anat al barri del Clot, on hem conclòs la temporada.

Ser un dròpol potser és sinònim de saltar-se una classe per anar a esbargir-se a la gespa de la facultat, o mirar els núvols com transiten pel cel tan blau i fer unes birres amb els hippies. Aquesta estona de felicitat absurda mentre sóc a Ganàpies és un racó de felicitat discreta que allunya la grisor dels edificis i del que hi pots trobar dins... Molt millor a la verda gespa amb el vent a la cara i els nimbus passejant-se per la volta celeste.

Aquest dijous passat va ser la festa de la UAB i vem fer castells o una cosa semblant. Amb la nova tècnica hem rebutjat per fi les «aconxanetes» i si no tenim per fer de sis els fem de cinc i a córrer. Va ser com un assaig intensiu i amb públic, on jo hi vaig pujar a tots els castells llevat de les torres i els pilars. Quatres, tresos, quatres amb agulla i un cinc que no va anar massa bé. Tot de cinc. Vem estar a punt de fer un tres de sis, però al final no va poder ser.

I després la festa grossa. Els novells (novatos) van sapiguer què és una farra universitària castellera, i les peripècies que m'han explicat han estat força divertides. Avui s'han repartit prendes de roba perdudes, tot i que no han sortit totes. Que seria del món sense la barra lliure?

Ara s'acaba la temporada de les colles tradicionals però s'obre la universitària. Enguany amb la tradicional les coses han anat millor que l'any passat, i sembla que també serà millor aquesta per a Ganàpies. Malalt de castells.

El vent i la rasca a Esplugues la nit anterior presagiaven una diada freda i bressada per la tramuntana. A Esplugues ens hem llevat a deu graus, temperatura de folre polar i mocador palestí, però un cop arribats a l'Alt Empordà el sol rutilava i el cel era d'un intens blau estúpid; gens de vent, ni un núvol i temperatura suau d'uns setze o disset grauets.

M'he repensat deu cops si escriure la crònica de Tots Sants per raons que ara no vénen al cas. Perdoneu la meva barroeria en parlar, però ni cerco ser objectiu ni tampoc en sé tant de castells com per aportar anàlisis tècniques mitjanament sucoses. Així i tot m'he decidit a escriure-la perquè ha estat força interessant.

La diada de Santa Úrsula (Sant Úrsula en endavant) va ser la primera que vaig seguir amb interès, per la tele, això sí, i també va ser la primera sobre la qual en vaig fer una crònica. Aleshores no entenia ben bé el significat d'un dos de vuit net carregat, esclar, però bé, la crònica tampoc no estava tan malament. És aquesta.

Sant Úrsula és per a molts la diada més important del calendari casteller: és quan les dues colles de Valls es baten a casa seva i posen tota la carn a la graella per vèncer el rival, arriscant al màxim i donant tot de si mateixes.

Ahir era Sant Úrsula a Valls i, per descomptat, hi vaig anar. La plaça era plena com un ou, però amb la meva samarreta de la Joves m'era molt més fàcil passar entre la gent. Faltava poc per a la una i la Vella havia d'obrir plaça. El dia estava tapadot i núvols gris plom amenaçaven rere les muntanyes. Potser hagués calgut fer-ne via, però la Vella ahir no tenia pressa.

Van muntar el peu del cinc de nou tres cops per enlairar una supercatedral que tremolava aquí i allà i per tot arreu. Coneixent-los, però, jo crec que si més no la podrien haver carregat, o fins i tot descarregat treballant-la fins el final. Però l'aixecador del tres es va encallar a nivell de sisens i per molt que ho va provar no va poder enfilar-s'hi. Després d'uns segons de lluita aferrissada tot se'n va anar avall.

No cal dir que al cantó de la Joves tot eren somriures i comentaris alegres. Estar allà enmig escoltant les converses d'aquests frikis és impagable. Mentre s'anava muntant la pinya del dos de vuit muixerrillo la Vella va preparar el quatre de nou amb folre, molt a poc a poc. Diria que no el van alçar a la primera, ara no ho sabria dir. Es va anar aixecant força bé, però un cop feta l'aleta allò es va anar fent molt tremoladís alhora que es dibuixava el somriure a les cares dels de la Joves. I va petar, esclar: un dos que tenia pressa per baixar va acabar catalitzant un desastre que, al meu parer, era qüestió de temps, malgrat que, repeteixo, coneixent la Vella, és possible que l'haguessin defensat fins descarrega'l. Però ahir no era el seu dia.

Així, amb un quatre rosat carregat, la Joves va tirar el dos de vuit net amb molta il·lusió. Vem tancar la pinya, la vem desmuntar, i la vem tornar a tancar. Amb rapidesa i tècnica de precisió es va anar bastint l'estructura dels dos pilans, com ells diuen, i es va col·locar l'acotxador. La torre començava a oferir símptomes de què allò trigaria poc en estimbar-se, i el tret de gràcia el va disparar l'enxaneta, que es va escagarrinar a nivell de quarts. Va fer-se enrere i, quan ja era massa tard, va tornar a pujar. De res no va servir. L'objectiu principal de Sant Úrsula s'esmunyia, un castell que havia suposat la victòria l'any passat i que ja havien intentat a Reus un mes abans. Tot eren cares llargues i l'únic que els aconhortava eren els demèrits d'una Vella patètica en el pitjor moment de forma des de fa molt de temps.

La Colla Joves va tirar el cinc de vuit per assegurar i tornar a agafar confiança. En porten enguany dotze, després de quatre anys de sequera i de dificultats. Es tracta ara d'un valor segur quan fins fa poc era només el trist record d'una greu lesió. D'una altra banda, se sentia tota l'estona que es tornaria a provar el dos de vuit més endavant, la qual cosa il·lusionava una mica, sobretot perquè el cinc de nou vermell ja estava descartat.

La Vella, demostrant fins a quin punt fa pena aquesta temporada, va intentar un quatre de vuit amb el pilar al mig denigrant pel món casteller, obnubilada per l'obsessió de superar la catedral de la Joves (el quatre amb l'agulla val una mica més que el cinc de vuit). El resultat va ser un intent penós, decadent, vergonyant, on a més a més un membre del pom de dalt va sortir disparat cap a la paret *, una estampa esborronadora que va glaçar els cors dels assistents. De fet, la construcció havia pujat molt malament des de l'inici. Les dues llenyes anteriors passaven factura i van haver de fer mans i mànigues per trobar canalla que pogués (o que volgués) pujar. No ho van aconseguir: la petitíssima enxaneta va haver de ser ajudada a tots els pisos fins que a dosos el castell va dir prou. Aquell castell de cartes es va ensorrar com d'una bufada, l'enxaneta va volar cap a la paret de l'Ajuntament i la plaça va proferir un esgarip de commoció.

Després d'això la Vella va haver de muntar ràpidament alguna cosa amb el que li quedava, i finalment va tenir preparat un peu de dos de vuit amb folre, que anaven a desmuntar. Tanmateix, després de l'esbroncada general de la plaça, i en especial de la Joves, que n'estava farta d'aguantar els seus peus desmuntats, el van tirar amunt. La torre va pujar una mica desmanegada però encara la van poder descarregar. Els rosats eren com una bèstia ferida però encara tenien orgull propi.

Portàvem ja dues hores a plaça i de tant esperar va començar a plovisquejar. La Joves va armar en temps rècord un quatre de nou amb folre que va elevar desquadrat però sense masses problemes a la primera. Un cop completat, van haver-hi paraules encreuades entre muixerrillus i vellacus. Alguna empenta i molts exabruptes, i la policia al mig. Finalment, però, un xàfec generós va acabar d'apaivagar els ànims. La diada va ser suspesa veient que no remetia.

En definitiva, la pitjor Vella dels darrers anys i una Joves que ara mateix, sense estar al seu millor moment, sí que està en el millor estat de forma dels darrers cinc anys. Es va tornar a mostrar a anys llum d'una Colla Vella que ahir s'arrossegava i que fotia pena, i que finalment es va guanyar l'esbroncada general. Encara sort de la pluja, perquè haguessin pogut sortir-ne ben humiliats. És el segon any consecutiu que guanya la Joves, i per molts anys.

Diada de Sant Úrsula 2005
Joves: i2d8, 5d8, 4d9f
Vella: i5d9f, 4d9f(c), i4d8a, 2d8f
Suspesa per la pluja

[Aquí hi ha fotos, però com sempre me'n falten del dos de vuit net]

[* Segons el Menestral em comenta, pel que sembla no va ser un membre del pom de dalt, i encara menys l'enxaneta, qui va sortir disparat. D'acord amb la seva versió seria un quart que, malgrat la sensació a plaça, ni tan sols hauria tocat la paret, sinó que hauria anat directe a terra i s'hauria fet força mal. De tota manera, fos qui fos qui se la fotés, la caiguda va ser molt lletja i esperem que l'afectat es recuperi i que, sobretot, no es tirin més bogeries com aquella a plaça]

Ahir va ser la Trobada del Baix. A la comarca hi ha vuit colles actualment, però Sant Boi encara no ha aixecat cap castell de sis aquesta temporada (està a punt de desaparèixer) i Esparreguera mai no ve. Així, n'érem sis: Cornellà, Jove de l'Hospitalet, Matossers, Sant Andreu, Sant Feliu i nosaltres.

Avui fa un any que vaig anar al meu primer assaig de castells. El baix de qui feia de crossa al quatre de set de Molins, segons diu, va ser el primer que em va parlar, però jo no ho recordo gaire. Sé que vaig entrar una mica perdut i em van demanar a qui buscava. Vaig contestar que als castellers, i bé, eren ells, esclar. Una noia va dir-me el nom de totes les persones que m'ajudarien, uns noms que no vaig acabar d'aprendre fins molt més tard. D'aleshores ençà he millorat molt amb els noms i també en la tècnica castellera. Era un dimarts i vaig poder fer les primeres proves. Aprendre a pujar no em va ser tan fàcil, i encara avui tinc molts problemes per mantenir la posició en segons quines estructures. Poc temps després vaig caure per primer cop a un assaig: va ser a una torre, i encara me'n recordo de tot plegat.

No sé, des que hi sóc sóc una altra persona: ja no sóc en Josep d'Esplugues; tampoc no sóc independentista, ni heavy, ni universitari, ni caixer al Guissona. Tampoc no sóc un casteller. Sóc casteller. La meva cosmovisió del món s'ha capgirat com un mitjó, professo la religió dels castells i encara en faig proselitisme. Això és pitjor que una secta.

Tothom que és a una secta deu dir el mateix: que el que t'aporta rebassa amb escreix els recursos que tu hi esmerces. Malgrat tot, considero que ha fet molt de bé per la sostenibilitat de la meva vida, els valors intrínsecs d'aquesta activitat (des del seny al mateix valor, passant pel famós postmaterialisme: integració, relacions socials, autoconfiança i realització personal, superació s'un mateix però també del grup, treball en equip, amistat...) han de ser com una pedra pels liberals individualistes com en Rajoy.

Bé, que no ho canviaria per res del món. Visc per fer castells, sóc també a Ganàpies (colla universitària) i quan puc faig pinya amb la Joves per les places. El que no sé és què cony fots gratant-te els collons davant l'ordinador i no estàs fent castells amb la colla del teu poble, barri o ciutat.

Au, Josep, per molts anys.

De vegades estàs pletòric però el dia no acompanya i acabes igualment xafat. Avui el dia ha estat pletòric però jo estava fet caldo per la farra d'ahir, i no he gaudit gaire de la bona diada.

Porto un cap de setmana una mica esbojarrat, des de divendres al migdia que no menjo a casa. Faré un resum començant per dijous, va:

Lo Dijous
Dijous al vespre vaig anar a sopar i prendre unes copes amb companys de la universitat. Es va parlar del que deia l'altre dia i vaig fer campana divendres.

Lo Divendres
Divendres vaig llevar-me tard i bé, a la tarda, a la feina, ens van atracar. Van saltar sobre la caixa de la meva companya però només van poder endur-se'n cinc bitllets de deu. Al vespre vaig anar a assaig, i després a sopar amb alguns de la colla, i vaig veure el món a través del gintònic.

Lo Dissabte
Dissabte en sortir de la feina vaig anar a dinar a la rotonda de Ca n'Oliveres, que està en obres. La van acabar fa mesos, però encara està tancada al trànsit perquè és on s'ha de fer el Caufec Sud: oficines i el centre comercial gegantí. La vem obrir al trànsit, vem jugar a bitlles pallaresses, a futbol, vem plantar un hortet-jardí i vem xerrar amb la policia, que es va acabar emprenyant, demanant reforços i fins i tot cridant la Nacional.
Per la tarda era el Correllengua, vem fer tres pilars de quatre consecutius, sense ni desfer la pinya (es descarregava, es canviava el segon o el terç o l'enxaneta, o tots tres, i es tornava a fer). Va haver-hi correfoc teatral de Boc de Biterna, amb una tele estimbada d'un balcó i paròdia de programes del cor o grans germans, va haver-hi sopar i gresca fins molt tard.

Lo Diumenge
Hi havia diada a Sant Feliu de Llobregat amb Esparreguera, Lleida, Figueres i Sant Feliu. Finalment vaig decidir d'anar-hi, perquè la nostra cap de colla és de Figueres i perquè collons, m'encanten els castells. En poc més d'un quart d'hora en bici m'hi he plantat, he donat un tomb pel poble i arran d'ajudar a fer pinya al pilar d'entrada m'han donat una faixa i m'han fotut a tots els seus castells, per bé que no he oposat massa resistència: és més, n'he gaudit un munt. El millor moment ha estat el tres de set de Sant Feliu, el seu primer d'enguany, que ha estat molt celebrat i que m'ha emocionat molt. Ajudar a la consecució de les fites d'altres és molt gratificant per a mi: va ser primer al pilar de set de la Joves a Sant Fèlix, després al quatre de vuit amb l'agulla de la mateixa colla per la diada de l'Onze de Setembre (tots dos feia sis anys que no els completaven), i avui ha estat aquest tres de set. En fi, la vida pot ser maca i tot. L'actuació sencera ha estat la següent:

Diada de Tardor de Sant Feliu
Castellers de Figueres: Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5
Castellers de Lleida: P4, 3d7, 5d7, 4d7, Vano de cinc
Castellers d'Esparreguera: P4, 3d7, 4d7, 2d6, Pd5
Castellers de Sant Feliu: P4, id3d7, 3d7, 5d6, 2d6, 3Pd4

I el dinar a Sant Feliu ha estat força bé. Hem fet un cafetó a un bar, Figueres se n'ha anat i jo he agafat la bici i cap a Esplugues en un quart.

Avui a Reus actuava el G4 al complet (vallencs, vilafranquins i minyons) més els amfitrions, els Xiquets de Reus. Es tracta d'una mena de Sant Fèlix amb cinc colles però sense la mateixa èpica, on els convidats no premen tant l'accelerador.

Tinc un buit des d'ahir al vespre, transcendental. Vaig com esmaperdut, a les tentines, giravoltant, tremolant i estintolant-me abans de caure. Ahir organitzàvem la revolució a la plaça de l'Ajuntament, la reunió va durar el mateix que el partit del Barça. Es va avançar poc, però es va avançar. I quan vem sortir eren les onze de la nit.

Es tracta del primer assaig de castells que em perdo. Tinc un neguit que no m'abandona ni m'abandonarà fins divendres. Tinc un mono de castells impressionant.

Ahir també va ser el primer dia d'assaig amb Ganàpies, al migdia. Vaig pujar al tren i vaig retrobar aquella bona gent. Hi ha molts ganàpies nous, aviam com va. Això em va servir per mitigar una mica l'esperat neguit del vespre. I encara va fer servei.

La codonyera és l'arbre que fa codonys, uns fruits arrodonits molt dolços i que tenen un gran interès culinari. La Codonyera és un poble d'uns tres-cents cinquanta habitants situat a la província del Terol, a la Franja de Ponent o de Llevant, segons la perspectiva. Seguint la tradició, no sé si encetada enguany, de voltar pels Països Catalans fent castells (ja vem estar al Rosselló), avui hem pogut gaudir de l'hospitalitat d'aquesta bona gent i de la seva curiosa parla, que se sentia força pel carrer.

El temps ens ha respectat. Va deixar de ploure ahir una hora abans de la prediada i avui el sol ha estat rutilant i l'ambient fresquet, perfecte per bastir castells. El cel era clar d'un blau intens —el blau que m'encisa— i bufava una mica de vent, i amb retard ha començat la diada amb la Joves i els Bordegassos.

Estàvem parlant de coses de cabdal importància per l'existència del món, quan de sobte algú va preguntar-me: «Vols anar a Valls a veure castells?» Jo no recordava que avui a la plaça del Blat hi actuaven Joves i Vella dels Xiquets de Valls, i així que ho he sentit no he tingut cap problema en respondre «Hoc».

[Hola. M'he tornat a desdir, sobretot per les paraules d'en Jaume I el Cap de Colla (bé, excap de colla), i torno a penjar el post original. El podeu llegir d'aquest enllaç. El que segueix ara és el segon post, menys crític.]

No hi crec massa en els averanys, ni bons ni dolents. Per exemple, l'altre dia, només entrar a la facultat, em va venir un atac de cagarrines assassines, i vaig haver d'anar a córrer cap els lavabos. L'examen em va anar molt bé, però.

Avui, el primer que he trepitjat de Sant Andreu de la Barca ha estat el carrer de la Constitució, la puta constitució. Per si això no fos poca cosa, només entrar a la Plaça Catalunya, on fèiem els castells, he trepitjat un xiclet fastigós, enganxifós i elàstic, i a sobre verd.

Havia escrit un post ahir molt crític. De tota manera, el resumiré en què de vegades enyoro la rauxa forassenyada dels del sud, provar alguna vegada un castell suïcida, curts d'efectius, amb poc assaig, arriscar una mica. També amb què crec que trobar l'equilibri entre el valor i el seny ha de ser força difícil. I treient tota la resta, reescriuré aquesta crònica.

El cas és que vem arribar un hora abans a la plaça, i vem esperar fent la birra al bar. Jo mai no havia fumat un porro abans de fer castells, i ha resultat que al primer hi he entrat a terços. Una mica abans de les set han aparegut les altres dues colles, Sant Andreu de la Barca i els Xerrics d'Olot.

Nosaltres érem, jo diria, la colla més nombrosa. Ha estat el desplaçament amb més gent d'aquesta temporada. Tanmateix, hi faltaven, com sempre, alguns castellers importants del tronc. Serà per això, serà perquè acabem d'arribar de vacances, serà perquè no els teníem prou assajats o perquè ja es començava a fer fosc, la nostra actuació ha estat de sis, com gairebé sempre.

Hem començat amb el més fàcil, un quatre de sis que ha estat tan parat que a mi m'ha semblat que l'estava fent al terra. A l'hora de pujar estava una mica nerviós, segurament perquè la birra i el tros de porret m'acceleraven els batecs. Però un cop allà dalt, a mesura que he vist que estava com a casa meva, m'he relaxat molt i ha estat com si fos a un assaig (a assaigs faig proves on m'hi poso més nerviós).

El cas és que després d'aquest quatre sense història ha vingut un quatre amb agulla sense història i un tres de sis que no ha patit massa, tot i que hi han hagut alguns petits problemes. Hem acomiadat la plaça de Catalunya amb el pilar de quatre, que m'empaita a tots els meus malsons.

Els castellers de negre, Sant Andreu, han obert plaça amb el cinc de sis, han acabat amb una torre de sis i entremig han plantat el quatre de set que pot aixecar discrepàncies. En efecte, l'han coronat amb una mica de problemes i tot seguit, com a la torre de Minyons de Sant Fèlix, s'han despenjat acotxador i enxaneta i han anat a petar a una pinya de tots colors llevat del negre. La resta del tronc s'ha descarregat bé, i les gralles han anat tocant, però no, això no és descarregat, no ho és, ho sento molt. Les normes del Concurs de la puta merda ja es poden reservar només pel Concurs de la puta merda, però a plaça, quan dos castellers cauen, i més si són canalla, és una aberració considerar-lo completat. No és res personal: no tinc res en contra de Sant Andreu, és només el meu parer (esclar, que feia tres anys que no el completaven, i amb l'eufòria qualsevol els hi diu que no, que només coronat. Permeteu-me, però és com copiar a un examen, us autoenganyeu).

I els nostres amics els Xerrics, que eren entre trenta i quaranta, han fet el que bonament han pogut: un tres de sis, un tres de sis amb agulla i un quatre de cinc net. Són bona gent, aquests d'Olot, però arrosseguen poca gent.

Resumint, que segons el famós i maleït rànquing de la Jove de TGN, som trenta-setens.

Fotos, aquí.

Diada de Sant Andreu de la Barca
Esplugues: Pd4, 4d6, 4d6a, 3d6, Pd4
St Andreu: Pd4, 5d6, 4d7c*, 2d6, Pd4
Xerrics Olot: Pd4, 3d6, 3d6a, 4d5n, Pd4

* El Quatre de Set de Sant Andreu segurament serà donat com a descarregat. Però tothom ha vist com només ha estat carregat.

Seré uns dels primers a penjar la crònica de Sant Fèlix a internet, però és que hi ha coses que no es poden fer esperar: ha estat una diada històrica, acollonant.

Farem justícia i començarem parlant dels lagartus, els CdV, que havien estat fent bullir l'olla anunciant l'increïble tres de deu i la inèdita torre de nou desmanillada. Jo no me'ls creia massa, em pensava que se la fotrien amb la torre i que ja deixarien per un altre dia el tres de deu, però els vilafranquins pel que es veu volien que avui fos un Sant Fèlix especial. Han començat amb un quatre de nou amb agulla impecable, que no ha patit gairebé gens i s'ha descarregat molt bé.

A la segona ronda, però, han fet història, com si, comparant, el 4d9a fos bufar i fer ampolles. Després de desmuntar dos cops el peu de la torre, a la tercera finalment han pujat els quarts, amb gran silenci d'una Plaça de la Vila abarrotada. Els terços semblaven una mica oberts, però s'ha defensat molt bé. L'execució ha estat molt lenta, molt fineta, i realment la torre estava molt ben parada. Així que la canalla ha coronat la torre de nou sense manilles, els problemes amb el folre, que ja havien fet trontollar una mica l'estructura, s'han anat agreujant, fins que allò ha dit prou i s'ha esfondrat. Però collons, al moment de fer l'aleta la plaça ha esclatat a aplaudiments, els espectadors, els castellers, tots comentaven emocionats la gesta històrica: per primer cop s'ha carregat aquest esplèndid castell.

Els verds han cregut convenient mantenir la tercera ronda a l'alçada de la seva espectacular actuació, i així han pujat a la primera l'esperat tres de deu, després de recordar-nos durant tota la temporada que el tres de nou era molt lleuger en vistes a pujar-lo un pis més. Era el primer castell de deu que he vist en ma vida, a plaça, i l'estampa és impactant, quina bestiesa. Al final, quan ja els dosos eren a la pinya, el tronc ha fet figa i s'enfonsat. Es tracta del cinquè que fan els Castellers de Vilafranca, tots només carregats.

Ja per posar la cirereta a un Sant Fèlix inoblidable els locals han carregat el rei dels espadats, un pilar de vuit amb folre i manilles en què a en Fèlix Miret se'l sentia esbufegar d'un hora lluny, però que s'ha aixecat força maco, tot i que molt poc després de fer l'aleta ha caigut, mentre en Fèlix preguntava si s'havia coronat.

Així, els verds hi han posat l'èpica, l'espectacle, han aconseguit que aquesta diada passi als fasts de la història amb un castell inèdit i el primer tres de deu d'aquesta temporada, la millor actuació que cap colla ha fet mai. De tota manera, han sofert tres llenyes, però això és, més que un risc, gairebé una certesa, quan s'afronten reptes com aquests.

L'única colla que no ha fet llenya ha estat la Joves Xiquets de Valls, que anava segona en l'ordre d'actuació, rera la Vella de Valls. La Joves també tenia moltes ganes de fer grans coses, i així han començat tirant el cinc de nou, però hi ha hagut problemes de bellugueig i la canalla s'ha mostrat indecisa, i així, quan els dosos eren a punt de col·locar-se, l'han hagut de tirar avall. Jo hi era fent pinya, i ha donat la casualitat que he estat donant pit al «Negre», el cap de colla dels Minyons de Terrassa, una altra colla que m'agrada especialment.

I bé, s'ha descartat aquest castell i s'ha apostat per baixar-lo un pis, cosa que ha permès de descarregar-lo sense cap problema, i ja en van sis aquesta temporada, després d'aquella coneguda llenya de fa uns anys que els va divorciar de la catedral. En segona ronda, i després de desmuntar la soca dues vegades, han descarregat amb força solvència el tres de nou amb folre. Tot seguit, i deixant per més endavant l'anunciat quatre de nou sense folre, han completat la tripleta màgica sense cap entrebanc. Per acabar han descarregat un pilar de set que ha estat molt celebrat perquè des del noranta-nou que no el descarregaven, i jo enmig de la tempesta muixerrilla, perquè no sé qui em va ficar això dels castells al cap i ara m'hi foto fins i tot a les pinyes dels altres...

L'eterna rival, a l'altra punta de la plaça, que venia en un moment baix després de les caigudes de la Bisbal, ha fet la mateixa tripleta que la Joves, però el tres de nou amb què començaven només s'ha carregat. Van continuar amb el 4d8, l'infal·lible 5d8 i el pilar de set.

Per acabar, els Minyons no han tingut el dia i han hagut de marxar en ambulància. La torre de nou amb folre i manilles ha estat carregada, però enxaneta i acotxador s'han despenjat espectacularment i han caigut de cap damunt la pinya. Això no ha obstat per a què els dosos i el tronc davallessin bé, la qual cosa per a molts dóna com a castell descarregat l'intent; nogensmenys, per als Minyons, i també segons el meu criteri, allò ha estat només carregat. Han prosseguit descarregant bé el quatre de nou amb folre, però el tres de nou s'ha quedat en intent molt llunyà i el pilar de set també ha fet llenya, tot plegat, conseqüència en gran part de la primera torre. Au, aviam si hi ha més sort per la propera.

Doncs res, avui he viscut la màgia dels castells a la batejada com a plaça més castellera. No sé si serà aquesta o la del Blat la que es mereixi aquest calificatiu, però veritablement això d'avui ha estat històric.

[Les fotos, ací]

[Crònica de Sant Fèlix a Falques.com]

Diada de Sant Fèlix
Vilafranca: 4d9fa, 2d9f(c), 3d10fm(c), Pd8fm(c)
Joves de Valls: id5d9f, 5d8, 4d9f, 3d9f, Pd7f
Vella de Valls: 4d9f(c), 3d9f, 5d8, Pd7f
Minyons: 2d9fm(c), 4d9f, i3d9f, Pd7f(c), Pd5

Aquest cap de setmana han estat també les festes del barri del Gall, d'Esplugues. Al Gall hi vaig viure molts anys de la meva vida, que diria que va ser la més feliç. Ja se sap que s'aprofita qualsevol cosa per "episoditzar" el "lifetime" (au, aviam qui és el maco que ho ha entès), però faig coincidir la mudança al meu pis d'ara amb la «decadència», una època de tristícia que va acabar quan vaig decidir que decidia jo, ara farà uns tres anys (això, també amb relació a la mania d'episodització). El cas és que el Gall és com el meu segon barri, o potser el primer en el cor, com va ser on hi vaig créixer i on més temps hi he viscut.

Hi ha tres moments de la meva jove vida castellera en què m'he emocionat especialment i m'he sentit molt orgullós de portar la meva camisa.

Aquest cap de setmana ha estat curull d'activitat castellera.

Quan l'ordre de pujar s'eternitza, m'he adonat de què el cor em comença a bategar amb força. Em relaxo, en veient que encara trigaré a enfilar-m'hi, però el relax es torna en estrès, i em poso nerviós. Suren al cervell nefastes premonicions de castells enderrocats per ajuntaments socialistes, de pilars estintolats per quaranta-mil crosses que fan figa, d'ensulsiada a l'estil soviètic, on per molta perestroika que s'hi aboqui només s'aconsegueix que la davallada sigui més dura.

Estic allà esperant eternament una ordre que no arriba mai, i el meu cor s'accelera. L'home de glaç que no exterioritza res, a l'hora de la veritat tremola com un flam. Mira cap el sostre, mira cap el terra, mira amunt i avall i pensa en el que ha de fer tot just senti l'ordre. L'anarquista esperant, desitjant ordres. Com sempre.

M'hi atanso al meu segon (jo vaig de terç). Ho tinc assumit: tinc por de pujar-hi. Tinc por de tot el que implica ser allà dalt, de com m'hi trobaré, de qui m'hi trobaré. Una altra confessió (i ja en van un grapat): no tinc gens d'autoconfiança.

I, a la fi, l'ordre de terços amunt. Au que pujo, au qui hi planto els peus, i au que ja veig que carrego un altre cop a la dreta. Tinc un poti-poti mental impressionant amb els castells que he fet avui i no sé de quin parlo. Un l'he fet prou bé, un altre no tan bé i el darrer ha estat un desastre. No sé de quin n'estic parlant, però si és del tercer, m'ho tenia merescut. Són d'aquelles proves que, en acabat, tens ganes de treure't la faixa i sortir fora a que et dongui l'aire i allunyar-te de tot plegat. De tocar el dos. D'engegar-ho tot a pastar.

Tocant de peus a terra, el cor encara batega amb fúria, però ara de cansament i de l'aiguabarreig de sensacions i pensaments que brollen sens fi.

Anit es podia veure la lluna plena més grossa dels darrers divuit anys, però els nuvolets me la van tapar.

Hi havia ahir també una actuació castellera d'aquelles pagades, durant un sopar a Caves Codorniu. Era el primer cop que hi anava a una, i renoi, quina experiència. Diuen que durant molts segles, els músics eren només esclaus o serfs al servei de l'amo. Només podien obeir, és un pas més enllà del «qui paga, mana». Doncs ahir va ser una cosa semblant, és la mercantilització dels castells en mans d'una colla d'encorbatats gilipolles.

No parlaré massa de les indicacions equivocades i equívoques que ens van lliurar a un full que, essent avui Sant Joan, em penso que ja sé on acabarà. Diré només que, per comptes de la sortida 29 de l'AP-7, la bona era la 27. Anant justos de temps, aquestes voltes són mortals. Un cop a Sant Sadurní, les seves orientacions ens van desorientar durant uns deu minuts més.

El cas és que hi vem arribar cap a les nou en punt del vespre. Havia telefonat a la colla i m'havien dit que començàvem a un quart i cinc de deu. Preguntant pels nostres companys, només ens deien que anéssim baixant. Per fi arribàrem, mon pare i jo, a la sala on es feia el sopar, miro cap avall i em trobo que els terços eren ja damunt la pinya i les gralles a punt de sonar. Aleshores, evidentment, en l'únic que penses és en cordar-te una mica la camisa i baixar a fer pinya, però no...

– Ja és massa tard, no baixeu.

Va dir la imbècil. Què coi en sap ella de castells? Des quan, quan un castell és començat, ningú més no pot fer pinya? Ella no entenia que volguéssim baixar a fer pinya; no pot entendre com ens va costar arribar allà per culpa de les indicacions de la seva puta empresa; que hagués hagut de demanar a la feina plegar abans per ser-hi a temps; que amb el castell a la vista, sense que encara no sonessin les gralles, m'hi hagués de quedar de braços plegats; que, sent només un cordó a la pinya, amb el risc de lesió greu en cas de llenya, m'ho hagués de mirar allà com un estaquirot.

Doncs no, jo no podia entendre que no em deixés baixar, de la mateixa manera que pel que sembla ella no m'entenia o no em volia entendre. Així, aviat em va demanar que em calmés, que no m'emprenyés, fins a deixar anar que sóc un borde. Doncs no, no sóc dels Bordegassos de Vilanova, sóc dels Cargolins d'Esplugues, i tu ets una imbècil.

I així que van descarregar el tres de sis van pujar i au, van assabentar-me que no havia estat jo l'únic borde amb ella, que tres o quatre més de la colla també s'hi havien barallat. És a dir, no serà ella l'antipàtica? I què més es podria demanar d'unes caves que, en acabat, ens invitessin a una copeta? Res, que en acabat ens van donar una ampolla de vi per cinquanta persones, un glopet cadascú. Encara van haver-hi més pica-baralles entre el cap de colla en funcions i la dona de les escales, i cap a casa en només vint minuts (quaranta menys que a la tornada) amb peatge de Martorell inclòs.

Si més no vaig poder fer fotos del castell. Però van sortir massa fosques. I la lluna més grossa dels darrers divuit anys amagada rera els núvols. Ahir hagués occit.

Estrella Damm patrocina...

Aquest cap de setmana han estat les festes dels barris de Can Vidalet i el de Finestrelles, d'Esplugues tots dos, uns barris tan diferents que no semblen pas del mateix poble. Finestrelles és un barri apartat de muntanya, a Collserola, amb alguns carrers de terra sense asfaltar, masies antigues i molt tranquil. L'altre meitat del barri es caracteritza per cases de preus inassequibles i gent de classe mitja-alta i amb poca consciència de poble. Bona part dels terrenys del barri estan sense urbanitzar, i és on es vol fer el Pla Caufec: més pisos per a rics, torres d'oficines, un hotel i, tot plegat, un gran volum d'edificacions. Els resultats de les eleccions són els més semblants als de la resta de Catalunya: és l'únic barri on perd el PSC, a favor de CiU. Hi ha molta identitat de "poble" a la zona antiga, i no té res a veure amb la resta d'Esplugues.

Can Vidalet està a tocar de l'Hospitalet, a «l'altra banda del barranc». Fins fa poc, el barri de Can Vidalet estava separat de la resta del poble per dos torrents: el primer, per on passa ara per ara la Ronda de Dalt; el segon, el Torrent d'en Farré. L'Ajuntament va fer esforços per unir aquest barri (i Can Clota) amb la resta d'Esplugues, construint una plataforma al damunt de la Ronda (any 92) i fent-hi després (farà uns cinc o sis anys) el Parc de la Solidaritat, o el de les Dunes de Gespa (en vaig parlar fa poc). Al Torrent d'en Farré, farà uns deu anys, hi va bastir un pont, el Pont Nou, i l'any passat va acabar d'enjardinar el Torrent d'en Farré, amb gespa, un llac i algun arbret.

Can Vidalet, però, continua sent més l'Hospitalet que Esplugues. L'ordenació urbanística típica franquista, el perfil dels seus habitants (amb un 70% d'immigració espanyola i, recentment, d'altres nacionalitats), etc., encara l'allunya més de la resta del poble. No us ho negaré: no m'agrada gens aquest barri, mentre que Finestrelles (on hi és Cal Suís), és un dels que més m'agrada. Són completament contraposats.

Festes del barri de Finestrelles

Dissabte els Castellers hi vem actuar, a radera de Cal Suís, a unes pistes de bàsquet, amb els Xerrics d'Olot. Em va agradar molt la diada, per l'enclavament, per la gent, i perquè collons, hi vaig pujar. A més a més, mon pare s'hi va estrenar. Sí, he ficat mon pare a la secta!

Començàvem amb el pilar de quatre. El graller s'entrepussava una mica, i un cop feta l'aleta, es va ennuegar i ho va deixar córrer. A banda d'això, res més de destacable. Els Xerrics van fer el mateix.

A la primera ronda de castells vem tirar un quatre de sis amb agulla. La cap de colla, abans de començar, m'havia donat una altra faixa, perquè la que tinc jo és més adient per a dosos que per a baix del pilar. Jo me la vaig posar innocent, ignorant el que se'm venia a sobre. Per sort, ja tenia experiència fent de baix al pilar als assaigs de Ganàpies. Així, ja sabia a què m'exposava, i a més a més la pinya era molt millor que la dels universitaris, per la qual cosa no vaig tenir problemes. El 4d6a va anar molt bé, i tots contents.

A la següent ronda vem tirar un quatre de sis, i jo pujava de terç. El darrer cop que a plaça vaig pujar de terç, a un altre quatre, la construcció es va ensorrar, cosa per la qual, jo suposo, estava força nerviós. En aquesta ocasió no vaig negar el meu nerviosisme: el vaig acceptar i només vaig pensar en que, si m'entrava la moto (començaven a tremolar les cames), faria els possibles (tancar genolls) per no passar el bellugueig a segons... Vaig pujar a la pinya, vaig pujar al damunt del Paco (el segon), i apa, la meva obsessió era no carregar a la dreta (perquè als assaigs darrerament sempre ho faig). Vaig col·locar els peus més o menys bé, però aviat veia que m'abocava cap a davant. Cal destacar també que l'enxaneta era una noia de catorze o quinze anys que potser hauria d'estar amb mi a terços, o de dosos (precisament, era la dosos que tenia a damunt el dia de la llenya), per comptes de coronar-lo, però ens van fallar les dues nenes que fan d'enxaneta i acotxador indistintament.

Va pujar pel meu rengle l'enxaneta, i jo veia com me n'anava ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, alhora que me n'anava cap a davant... Per fi, va fer l'aleta, i jo suant, esperant que d'una vegada el descarreguéssim. A la fi, tot reeixit, i el Paco dient-me que ho havia fet molt bé, però jo encara no m'ho crec. És que estava o estic passant per una crisi castellera, res no em sortia bé i no sabia per què, potser estava perdent l'autoconfiança, i la diada d'ahir m'ha anat bé per recuperar-la [una mica].

Aleshores, els Xerrics havien desmuntat el seu tres de sis amb agulla, i quan l'anaven a repetir, uns que es casaven a l'hotel de baix s'han queixat i algú ha pujat per demanar-nos que calléssim una estona, fins que es donguessin l'anell i el petoneig. Un quart d'hora més tard, els Xerrics van tornar a desmuntar el mateix 3d6a, i apa, que era el nostre torn. Vem descarregar un tres de sis força bé, i au, la resta ja és història. Pilar de comiat, mon pare mantejat, pica-pica a Cal Suís, ball de diables, sopar de germanor a les pistes de bàsquet, una orquestra... També hi va haver temps per a un lleu plugim, per tal de mantenir la tradició: per festes de Finestrelles, o pluja o fred.

Festa de Can Vidalet

Com tot el que fa referència a aquest barri, la diada també ha estat pitjor que la de Finestrelles. Érem menys gent, mon pare va arribar més tard, només vem fer dues rondes, el públic bastant fred (tret del tres de sis per sota dels badalonins), i jo que només vaig fer de contrafort. Contrafort al pilar, contrafort al tres de sis, contrafort al quatre de sis, contrafort al pilar de comiat. Tot sense gaires problemes, i a dormir.

En resum: un cap de setmana mogudet castellísticament parlant, força positiu. Si voleu la foto d'algun dels nostres castells, no són tan bones com caldria desitjar (no les vaig fer jo...), però encara estan prou bé, i les puc penjar tranquil·lament.

Festes del barri de Finestrelles
Esplugues: Pd4, 4d6a, 4d6, 3d6, Pd4.
Xerrics: Pd4, 3d6, id3d6a, id3d6a, 4d6, Pd4.

Festes del barri de Can Vidalet
Esplugues: Pd4dol, 4d6, 3d6, Pd4
Badalona: Pd4dol, 2d6, 3d6s, Pd5
Matossers: Pd4dol, 3d6, 4d6, Pd4

Ahir realment vaig gaudir molt a assaig de castells. Tot i ser molt poca gent, i repetir les mateixes proves un cop rera un altre lleugerament canviades una de l'altra, cada cop que hi pujava, o fins i tot quan m'ho mirava des de baix, fruïa intensament, malgrat no ho pugui semblar.

Em vaig preguntar fa uns dies: per què hi vaig? No em puc enganyar, haig de ser franc: no hi ha cap raó lògica, ni és racional la meva assistència ni la participació activa. Partint d'aquesta constatació, em pregunto el perquè de la meva insistència, en per què hi vull pujar, i patir, suar i poder prendre mal. Quan les coses van mal dades, quan no adoptes la postura correcta, quan algú et trepitja malament, etc., el castell es pot convertir en una tortura física i psicològica. I, tanmateix, jo hi pujo, m'hi estic dos minuts i torno a baixar. Per a què? Quin sentit té?

No en té cap. Això em recorda que fa poc més d'un any vaig escriure que sóc incapaç de fer res si no té cap sentit. Evidentment, no té cap sentit racional, fer castells: però és patir, suar i poder prendre mal, és aquest el sentit. El de lluitar per lluitar, per quelcom tan absurd com és gent amuntegada en pisos. Arriscar-se sense motius només per la sensació d'inseguretat, de por, de feblesa, que es pot experimentar allà dalt, i per l'orgull que dóna haver superat un altre cop la prova, d'haver resistit.

Faig els castells per mi, només per mi, exclusivament per mi. És a dir, els faig per no res.

Entre ahir i avui s'ha celebrat la Sortida del Xè Aniversari de Ganàpies, els castellers de la UAB, a la masia de Can Foix, al Parc Natural del Foix, a tocar de l'estany del Foix, a uns minuts de l'Arboç i a prop del magnífic castell de Castellet. Per a més informació, diré que el riu Foix neix a la bella vila de Pontons, governada per un homòfob.

Doncs a les dotze en principi començava la festa, però jo he dinat a casa meva perquè plegava de la feina i em venien a buscar a les quatre a Esplugues. Hi haurem arribat al voltant de les sis a la masia, i tothom ja havia dinat. La gent estava estesa per terra, jugant a la botifarra, xerrant i tal. La concentració de ganapiots (antics ganàpies) era força important –ben bé gosaria afirmar que érem meitat i meitat–, la qual cosa m'ha permès de conèixer per fi alguns dels que van engegar aquesta meravellosa colla que és Ganàpies. Impressionant el bon rotllo de tots amb tothom, un ambient que no existeix en el mateix grau a la meva colla castellera diguem-ne "tradicional".

I bé, una estoneta més endavant hem fet un castellet testimonial, un 3d5 net amb aconxaneta, amb en Rubió de cap de colla, que va ser el segon cap de colla de Ganàpies. En René, l'actual, encara no hi era... Tot seguit, hem tirat un pilar de quatre, que ha estat en el que més he patit de tots els que he fet fins ara. Estava de segones per radera, i veia que el pilar s'ensorrava al meu cap. Al primeres mans li feien figa els braços, jo els l'aguantava com podia, però no hi arribava massa bé... L'enxaneta trigava molt a pujar, sense massa finesa, i el suplici s'eternitzava. Per fi, després de suar la cansalada, l'hem descarregat.

Tot seguit hem jugat al joc del mocador i els castells, no sé com en diuen: cada equip té una base o castell i un tros de bandera, i ha de, per una banda, robar les banderes dels altres equips, i per una altra vigilar que no els la robin.

En acabat hem mirat de completar el segon àlbum de cromos de Ganàpies, amb fotos dels deu anys de colla. A continuació, hem anat a veure un passi de fotos i vídeos amb imatges dels deu anys. Hem voltat per la masia i una estona més tard s'ha parat la taula i a sopar, amb càntics cèlebres com el de Visca en Jaume Viure! –primer cap de colla i un dels fundadors de la colla–, pluja de teca, crits desaforats, balls, guerra i germanor. Als actuals presidents se'ls ha fet un regal, que han agraït amb una petita xerrada molt interessant.

Havent sopat, el mític Jaume Barri ha fet el seu concert, amb les cançons d'avui i sempre, molta gresca i xerinol·la i un ambient fenomenal. Quan ha cantat la cançó dels colors (rebatejada com a El Blau, perquè és el color de la nostra camisa i l'últim que sempre diu), encara s'ha allargat una mica més el concert i ha cantat les corrandes del Desè Aniversari, molt divertides.

I enllestit el concert, han posat música i s'ha perllongat la festa fins ben entrada la matinada. La fressa de la ciutat s'endevinava a la llunyania; rera les muntanyes del Foix, provinent de la costa del Garraf, una llumenada que aclaria la nit. Des de la profunda pau i resclosiment d'una masia bastida enmig del bosc observava l'horitzó, fart de kali, i badoc meditava consideracions existencials i problemes personals, tot estudiant la fauna que hi corria per allà. De tant en tant m'aixecava, anava a la recerca del porro o xerrava amb algú. I au, finalment, a clapar que demà hi ha un altre dia.

Del darrer cop que el Barça va guanyar la lliga les coses han canviat molt. Sense anar més lluny, fa cinc o sis anys no tenia internet a casa i no tenia ni la més llunyana ideia de què coi és un blog.

A mi m'agrada el futbol, el que no puc suportar és la gent que amb banderes crida histèrica és antimadridista sempre plora pel futbol i bé, la gent per la qual el dia més feliç de sa vida fou quan el Barça guanyà la Copa d'Europa i el d'enguany ahir mateix. El que menys suporto de tot plegat és l'ús que se'n fa des d'on sigui, des de dalt, des dels mitjans, o com ho vulgueu dir: mantenen la gent capficada en una cosa que no hauria de ser res més que un entreteniment, però que esdevé un signe d'identitat molt fort, com religió.

Això s'ha pogut veure amb la campanya dels mitjans per l'Alonso. Fa molt poc, a aquest Estat poca gent veia les curses de F1. Avui dia tothom se'n declara fan. Pot haver passat una cosa semblant amb el tennis. Fot-li a quatre espanyolets una bona temporada, un número 1 mundial, i ja tens negoci assegurat.

Per què no fan les mateixes campanyes amb els castells, per exemple? Per què no retransmeten amb igual furor la diada de Santa Úrsula, que va ser acollonant? O el Concurs de Castells? Per què no hi aboquen calés, els promocionen fins l'avorriment, etc.? Potser, en comptes d'imbècils tocant els collons amb el clàxon a la una de la matinada perquè el Barça ha guanyat una puta lliga, tindríem per Esplugues imbècils tocant el clàxon a la una de la matinada perquè la Joves ha vençut la Vella a la Plaça del Blat.

Ple d'esgarrapades i cops, empiocat, amb la gola eixarreïda i mal de cap i un dolor estrany al bíceps del braç dret que no sé d'on prové. He arribat a quarts de set del matí a casa encara força borratxot, la nit ha estat llarga i el dia d'ahir, també. Per postres, mentre dormia he tibat massa els bessons de la cama esquerra en una mena de badall semiinconscient, i se m'ha pujat la bola com feia temps que no pujava i encara em fa mal. Sóc un sac de gemecs.

I avui, diada a Sant Feliu, amb els castellers d'aquest poble, els del Riberal (de la Catalunya Nord) i nosaltres. Ha estat una diada bastant llarga sobretot a causa d'una interminable primera ronda, que ha durat un hora. Castells de sis... i una llenya. La meva primera llenya a plaça, i jo de terç. D'altra banda, també és especial, o estrany, veure francesos fent castells. És tan estrany que, per mi, no són francesos, són catalans, malgrat que molts parlin francès... aquí, de la mateixa manera, molts parlen castellà. Visquen els Països Catalans (segurament, però, la situació a banda i banda del Pirineu és tan diferent que no és comparable).

El primer castell que hem tirat, el quatre, l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt estrany: dos terços estàvem molt tancats i, en part a causa d'això, els dosos tenien una posició estranyíssima. Quan l'acotxadora ja hi era i només faltava l'enxaneta l'hem desmuntat.

El segon intent ha estat coronat, amb dificultats. En aquesta ocasió he posat millor els peus i he adoptat una posició molt més còmoda i correcta. De tota manera, notava com el peu dret del dos que tenia a damunt anava lliscant a poc a poc... fins que l'enxaneta ha fet l'aleta i au, siau: el peu ha acabat de relliscar, el pom sencer ha caigut i ha arrossegat cap a davant meu la resta del tronc (bé, terços i algun segon). Com que ha caigut per la rengla oposada a mi, he trigat una mica en estimbar-me. No volia caure, però veient que m'arrossegaven i que la caiguda no entranyava massa perill, no m'hi he resistit massa. Calculo que he estat uns quinze minuts caient al buit, mentre blasfemava contra tot i tots per haver permès que fes llenya el meu segon castell; impotent, decebut, però alhora gaudint del vent a la cara, de la ingravidesa, esperant un impacte que a la fi ha estat molt suau. Les llenyes són la vessant obscura dels castells, són el tànatos, si no existissin no molaria ser casteller. Diria que són fins i tot necessàries.

Si hagués estat el primer castell d'avui el que hagués caigut m'hagués sentit culpable de la llenya, en haver estat tan poc concentrat i tan mal col·locat. No únic culpable, però sí amb part de culpabilitat. El segon cop que es puja a plaça és molt diferent al primer; els nervis davant el desconegut se m'havien transformat en sobreconfiança. Insultant-me, flagel·lant-me en silenci amb tot de retrets, m'he compromès a prendre'm seriosament el que feia. Encara no sé per què ha caigut, però per mi no crec que hagi estat. Diferents teories volten pel meu cap sobre per què rumio sobre aquestes coses: una, necessitat d'espolsar-me les culpes com a mesura d'autodefensa; dues, l'eterna necessitat de trobar un culpable per a tot. Al capdavall, l'únic culpable ha estat tota la colla, i llestos.

Pel que fa a la resta, hem completat la típica actuació de sis: dos, tres i quatre de sis, dos pilars de quatre de comiat i un de caminat d'entrada. Les altres actuacions també han estat d'aquest estil, potser ha destacat el pilar de cinc dels del Riberal i una figareta a la seva torre. El quatre amb agulla dels santfeliuencs l'han hagut de desmuntar un cop, la qual cosa ha contribuït també a endarrerir el decurs de la diada. I au, vora les tres hem enfilat cap al seu local on hem dinat amb cervesa i moscatell i cap a casa a dormir.

Heus ací la llenya. Cliqueu les fotos per veure-la més grossa.
L'única damnificada ha patit una petita esgarrapada a la cara.

Festes del Maig de Sant Feliu 2005
Esplugues: Pd4cam, id4d6, 4d6(c), 3d6, 2d6, 2Pd4
Sant Feliu: Pd4cam, id4d6a, 4d6a, 5d6, 3d6, 2Pd4
Riberal: Pd4cam, 2d6, 4d6n, 3d6, Pd5

I la pregunta és: què vaig fer ahir?

Ahir vaig anar a la diada d'Arreplegats. Van tirar el quatre i el tres de set (i bon cop de peu a la cara que vaig rebre quan el descarregaven) i un sorprenent (o no...) nou de sis. Després de mitja hora muntant la pinya, que tot s'ha de dir, la tenien molt justeta per tirar aquest castell, van començar a enfilar-se terços, dosos i acotxadors, i una enxaneta anava de pom en pom fent tres aletes en total. Va estar molt guai.

Nosaltres Ganàpies hem caigut en desgràcia i ja no actuem enlloc. Podríem haver profanat el nom dels castells en haver intentat el quatre o el tres de cinc amb acontxaneta, però finalment només vem fer un pilar de quatre testimonial –potser millor així–. Jo em demano com és que si som tants estudiants a l'Autònoma som tan poca colla a la Colla. Però bé.

L'actuació es feia a l'enyorat Campus Nord de la UPC, al costat de la FIB, perquè eren les festes d'aquesta Facultat. S'ha de dir que aqueix lloc em sembla molt millor que la mena de plaça interior de la Facultat de Biologia on vem actuar l'hivern. Hi havia molt més espai i carpes amb teca i beure en règim d'autoservei, i en ser lloc de pas hi havia també molta més gent. Molt bé.

Per la tarda vaig marxar corrents cap a la feina i ja no hi vaig tornar per a la farra, perquè tenia assaig amb la meva colla. Un cop fora d'assaig vaig tirar cap el Casal de Cultura Robert Brilles on feien un concert pel Cau d'Esplugues. M'hi vaig trobar mon pare, em va anar emborratxant i –ai las!– jo el vaig convidar... a un porret. Hahahaha! Vem arribar ben borratxos a casa.

Ara fa cosa d'un hora que he tornat de la diada de Sant Jordi, la primera de la temporada al nostre poble. Érem les colles de Figueres, Ripollet i Esplugues, i bé, pel que fa a nosaltres, ha estat millor que la setmana passada, però sense arribar a fer castells de set. La nostra actuació ha estat: 4d6a, 5d6, 3d6 i Pd4. Les altres colles, si no m'erro, han fet també construccions de sis.

Ahir vaig ser a la Universitat de Vic (Uvic). Com a bon universitari, la meva visita no tenia res a veure amb res de didàctic ni lectiu: era només la diada dels Emboirats, els diguem-ne castellers de la Uvic.

Ahir els castellers d'Esplugues vem fer, per fi, la primera diada. Actuàvem a la plaça de l'Església de Cornellà amb ells i Sant Cugat. La cosa va anar força bé, nosaltres vem fer el dos, tres i quatre de sis sense masses problemes, tot i que jo... jo vaig debutar al tronc.

Feia temps que no menjava calçots. No els recordava tan bons, cagondéu. Encara tinc el regust a la boca... Potser eren una mica massa petits, però bé, ha estat molt bé.

Hoc, era la calçotada castellera: com si fóssim xiquets de Valls allà tots cruspint aquest regal de la natura. Mai acabarem, els de la Catalunya Vella, d'agrair certes tradicions als del Camp de Tarragona: com els castells, com les calçotades. Com algú pot sobreviure aliè a tot això? Són coses incomprensibles.

Abans de la teca hem jugat un partidet de futbol: ja ho dic, que enguany estic jugant més a aquest esport que durant els darrers cinc anys. Jo, com no sé fer cap altra cosa, sóc el típic defensa destraler que de tant en tant assisteix de gol a l'adversari i marca en pròpia porta; però bé, en termes generals no he jugat tan malament xD.

Tenia por que plogués i fes fred, i un altre cop els metereòlegs han exagerat: feia calor i tot, he estat molta estona només amb una samarreta. Ha fet un dia magnífic, d'un cel blau estúpid amb nuvolets de cotó ben macos. Només em sobrava la ressaca d'ahir: perquè anit va ser una nit molt estranya. Ja sol passar quan bec una mica més del compte amb mon pare, també tip de cerveses. I va ser, al capdavall, molt i molt positiu (una tasca d'arqueologia espluguenca i familiar).

I renoi, que en són de bons els maleïts calçots!

Acabo d'arribar de l'assemblea ordinària de la Colla. Anant per feina: primer s'ha llegit i aprovat l'acta de l'assemblea anterior, l'extraordinària on es va elegir nou cap de colla. A continuació s'ha presentat el balanç de comptes, que ha quedat en un saldo real positiu. Doncs me n'alegro. Mirant els números, si no fos per les subvencions, la immensa majoria de coses no les podríem fer... El president, a continuació, ha repassat la trajectòria de la Colla com a entitat (no com a colla castellera, perquè això ja es va fer el desembre) el darrer any de manera molt positiva, perquè s'han fet molts actes i molt diversos al llarg de tot l'any.

Bé, tot seguit la cap de colla, na Sílvia, ha explicat els objectius per a la nova temporada, força previsibles perquè són si fa no fa els mateixos de la darrera: consolidar els castells que ja tenim, intentar-ne de nous i fer crèixer la massa social de totes les formes possibles. S'han comentat algunes altres coses sense importància, com ara que el proppassat torneig casteller de bàsquet a Igualada, on hi vem quedar novens, pel que sembla, i en acabat se'ns ha lliurat el llibre i DVD commemoratiu dels deu anys de Cargolins. Més que un llibre, és un àlbum de fotos comentat de la nostra història, molt maco.

No hi ha gaire cosa més a explicar: a banda de les meves sensacions reals, els meus desigs són que de debò s'acompleixin aquests objectius i amb escreix; que aquesta merda de poble de panxacontents, esquenadrets i capsigranys que no surt de casa més que per anar al Corte Inglés es bellugui d'una puta vegada i s'animi a participar a les entitats. Ja ho vaig comentar un cop: els idiotes a la Grècia clàssica eren aquells que no participaven de la política de la polis.

La meva colla no fa els millors castells
La meva colla no és la més nombrosa
La meva colla no és la més "fiestera"
La meva colla –potser– no té la millor història
La meva colla té un malnom no gaire ben trobat
La camisa de la meva colla és d'un color que no m'agrada
La meva colla mai no ha fet cap castell de vuit
La meva colla mai no en farà de gamma extra
La meva colla no és de la zona tradicional
La meva colla no millora el nivell de construccions

I, tanmateix, la meva colla és la millor de totes, perquè és la meva. Li dec tantes coses als Cargolins... És el clàssic raig de llum en la foscor; si fa cinc anys hi hagués entrat potser la meva vida hagués estat completament diferent. I només porto des del Correllengua passat als Castellers...

De vegades em fa por entrar a l'assaig. És la meva sociofòbia inherent. Com algú altre ha dit, jo m'he obligat a canviar, tot i que no és gens fàcil i no crec que ho hagi aconseguit. Em fa basarda d'entrar a l'assaig però m'ho passo força bé (també depèn del dia) quan hi sóc a dins.

La meva colla és la millor.

Divendres vingué en Bargalló a Esplugues i no parlà de política. Si hi hagués anat per deixar anar les nicieses que publicava ahir l'Avui a l'entrevista jo no hagués mogut el cul de casa. De totes maneres, hi vaig fer tard, perquè sortia de la feina a la mateixa hora que començava l'acte i perquè m'havia de disfressar de barrufet abans.

Vaig entrar a l'horrible edifici quadrat que ocupa el lloc de l'antiga masoveria enderrocada pel nostre cínic (cívic, perdó, en què estava jo pensant?) Ajuntament, al costat de Can Tinturé. A l'edifici quadrat no s'hi fa mai res, però en aquesta avinentesa van atorgar diríem que el privilegi als de l'Espluga Viva de fer la presentació del CD "Muixagangues, Valencians i Castells", que és música de gralla, per si no ho sabeu, ignorants. I a la sala, enfaristolat, el nostre Conseller en Cap cantava les excel·lències de la gralla, la seva importància en el món dels castells i tota la pesca. Quan per fi acabà, fou el torn del concert de gralla. Perdoneu que no us digui qui tocava, quan ho sàpiga ho escriuré. Si més no, diré que eren de Tarragona, que tenien molta traça i que eren els que havien gravat el disc. Van fer un repàs de les cançons del disc, i a córrer. Durà uns trenta o quaranta minuts, va estar molt bé. A darrera, fotografies antigues de falcons, muixigangues i castells.

A fora un fred siberià i un vent embogit ens esperaven. Ens vem enfaixar i pilar de quatre al canto. Dos aspectes de capital importància:

1. Va ser l'estrena de la nova cap de colla, na Sílvia. Felicitats!
2. Vaig estrenar la meva camisa. La que duia abans no era meva. Visca!

Doncs hi havia cava i torrons, però en poca estona vem tocar el dos. L'endemà tocava sopar de Nadal d'agermanament i germanor.

No em pregunteu a quina hora començava, perquè com sempre va començar a l'hora que van voler. En Dídac havia preparat un còctel enorme, la gent jugava al futbolí (feia temps que no hi jugava) o al Ping Pong (si fa no fa, el mateix temps), o feia la birra i petava la xerrada. Unes noies molt simpàtiques anaven repartint uns numerets per després del sopar.

El sopar, per fi, devien ser les deu, va començar. Ara i aquí hauria de parlar sobre mi mateix: estava en una situació de perfecte badoquisme, d'ensopiment pregon, de clàssica sorruderia: ja em sol passar, ja, que de tant en tant em vénen aquesta mena d'atacs emmudidors. Estava jo allà, menjant tranquil·lament un sopar que estava prou bé, totalment envoltat de xerraires compulsius, diria que molt tancat en mi mateix. Doncs que algú m'obri, si pot.

El sopar: sopa de galets i carn d'olla, amanida, pollastre amb escamarlans, postres i cafè. Vi i cava. Va haver-hi pluja d'aliments i taps de suro i tot allò que fos llencívol, però ni punt de comparació amb el que vaig viure a Cal Marraco (Lleida). Abans de tot això, no recordo exactament en quin punt, però enmig del sopar (diria que entre el primer plat i el segon, o potser abans de les postres) van lliurar els diplomes de reconeixement als sortints caps de colla, canalla i pinya, que són en Jaume I el Conqueridor, na Sílvia de Figueres Lozano, actual cap de colla, i en Quique el Calb. Tots tres van llegir el que deia el diploma. I si bé tots es van emocionar, com en Jaume Verge, que s'entrepussava una mica en parlar, no va ser res comparat amb na Sílvia.

No sé què em passa. De vegades llegeixo una notícia al diari, una notícia que no m'importa gaire, com la de n'Èric Bertran o les declaracions de na Manjón a la comissió d'investigació, però per alguna estranya raó una llagrimeta ix del meu ull. No ho comprenc, àdhuc bleixo tímidament, de l'emoció. Què és això? Què m'està passant? Com és possible que finals de pel·lícules dolentíssimes, com la d'ahir del «Padre en Apuros» aconsegueixin el mateix efecte? No en tinc ni ideia.

Dissabte, quan na Sílvia va haver d'aturar-se perquè rompia a plorar, jo també vaig vessar alguna llagrimeta. Allò no és plorar (jo no ploro mai!), però s'hi assembla. El diploma deia una cosa semblant a aquesta: «A tu, Sílvia, per la teva dedicació, les teves ganes, perquè sempre tens una paraula amable, sempre tens una faixa per deixar-nos» i bla bla bla. Tampoc no deia gaire cosa, però aquella escena em va impactar molt. Vaig eixugar-me tost les tres o quatre llagrimetes sense que ningú em veiés en aquell lamentable aspecte.

Un altre afer interessant de comentar és que ja sé qui és n'Oriol. Ja el coneixia de vista de Cal Suís, un cop vem estar parlant una estoneta. És el típic nano que està pertot arreu. N'Oriol, per si no ho sabeu, és un dels dos joves espluguencs que van detenir pels quals demanen dos anys de presó. Més informació a l'enllaç verd de la dreta i aquí mateix. És molt bon tiu, de debò, dels millors que he conegut per Esplugues.

Quan vem sortir del gimnàs-menjador va començar un succedani de gimcama de tres o quatre proves que havia preparat un grup de dones. Aquesta gimcama també era molt diferent de les gimcames universitàries; en primer lloc, no era una gimcama; en segon lloc, no hi havia alcohol; i en tercer, no ens havíem de despullar. Els grups es feien per sorteig, per mitjà d'un bingo que tenien per allà i el numeret que ens havien donat a l'entrada. Em va tocar la prova de "passar boles amb cullera", que consistia en portar d'un recipient d'aigua el màxim número possible de pilotes de Ping Pong a una cistella que hi havia uns metres més enllà. Per tal efecte, cinc persones ens disposàvem en filera amb una cullera a la boca i ens les anàvem passant d'aquesta manera, sense tocar la piloteta amb les mans. Vem guanyar de llarg i ens van donar un òscar als guanyadors. Altres proves hi hagueren, però no foren massa lluïdes. Les eròtico-etíliques les deixem pels degenerats universitaris.

A partir d'aleshores la gent va començar a marxar esglaonadament. Encara vaig fer algun altre futbolín, just quan començava a agafar-li traça i a clavar els gols a l'adversari, que "agafava por de ser a la porteria" (Com vaig gaudir clavant aquells golets...) La sorruderia va començar a marxar, pels mateixos enigmàtics motius que havia aparegut, i una cosa us dic: no va ser per l'alcohol perquè vaig estar molta estona sense beure res (unes dues hores, i al sopar no havia begut gaire). Això no treu que acabés una mica borratxot, pels dos gintònics beguts molt ràpidament, però ja són figues d'un altre paner.

I per acabar, us escriuré un missatge que em va dedicar algú (això dels missatges era una collonada...) el nom del qual no diré:

Josep estas + empanat.
per que no sigis tan
tafaner tescric aixó:
jujuju. Em... No canviis
mai. buenu, de cabei
si vols si. jajaja. :P

Bé, encara amb ressaca (i el post etílic d'ahir forma part també de la cefalàlgia, però d'una altra manera), he cregut oportú resumir pel broc gros com va anar la diada Arreplegada que esdevingué ahir (i durà fins ben entrat avui) a la Zona Universitària de Barcelona, entre Biologia i el meu enyorat Campus Nord de la UPC.

En principi, l'aplec de colles estava fixat a la una del migdia. Jo un quart d'hora més tard sortia a cuita-corrents (m'agrada així, amb aquest ordre, aquest mot. Em fa l'efecte de què en poder dictar l'odre a un mot domino amb tirania aquest redute de llenguatge) de l'ensopidíssima classe de Demografia. Ho sento, Julio Pérez, pots ser un crack en la matèria (t'estudiem a classe d'Estructura Social) però ets infinitament (sense exagerar) avorrit. De totes formes, només restava un quart o vint minuts de classe.

Llegia l'Avui, el millor diari de tot Catalunya, al tren, i em demanava per quins set sous (o cinc sous, o els que digui el diccionari) al suplement Cultura no es parlava de la diada. Encara més, no entenia per quina refotuda raó tampoc no se'n parlava a l'Agenda d'esdeveniments del diari, a la vora de l'ínclit pròcer de soberg discurs, en Sostres. No, no hi sortíem. Un punt negatiu.

En tot cas, aprofito aquestes línies amagades i marginals que seran llegides per ningú (i no, ningú no coneix Ningú), per demanar als amics dels transports metropolitans que, ja que ens han cardat la puta merda del Trambaix, que s'espavilin, s'afanyin i tinguin pressa per connectar la línia blava amb el Tram a la parada de la Diagonal - Provença. Si així fos, no dubteu que agafaria aquesta merda de ferrocarril molt més sovint.

I bé, la parada de metro deixa just a davant de Biologia. Després de perdre'm una mica per aquella Facultat gegantina (cagon déu i la mare que els va parir, quanta gent estudia en aquell dèdal?), al voltant de les dues (un quart de tres, diria) vaig arribar a la diguem-ne plaça on es tirarien (tirar castells, no sé, fora de l'argot casteller això deu prestar a confusió) precisament això, els castells. I si bé a les dues començava l'actuació, fins ben bé les tres no es va fer res. I sense birres. I sense kali. Però, per fortuna meva, el que sí hi havia era aquella cosa que hom anomena "Capità Gumet". Ei, nano, un plaer coneixe't, llàstima que marxessis tan aviat, m'hagués agradat veure't borratxo per la nit. Au, fins la propera, i encara em deus una birra.

[Per cert, aquí, enmig del post interminable, només vull fer públic que en Jordi Gumet no sabia que "esglai" vol dir "ensurt, espant", i encara desconeixa més el veritable significat del bell mot "esglaiar". Esglaieu-vos!]

Els castells que s'hi van fer van ser, en la meva humil opinió, excepcionals. Excepcionals per dos motius: perquè eren molt bons i perquè és excepció que se'n facin de bons a les diades universitàries. Els Arreplegats ens van delectar a tots amb un quatre de set molt ben plantat i no gaire bellugadís, un cinc de sis per l'estil i un esplèndid tres de sis aixecat per sota. Pels que no entenen de castells, o pels que encara em llegeixen, diré només una evident i diàfana obvietat tautològica trivial i de "perogrullo", i és que com els castells els fan universitaris no hi ha canalla que pugi, la qual cosa provoca que els poms de dalt pesin un colló de mico. Fer castells de set, o el tres de sis per sota, té moltíssim mèrit i jo els hi reconec. Felicitats, Arreplegats de merda.

Pel que fa a les altres colles... només van fer castells els Xoriguers. Nosaltres, Ganàpies, teníem per fer algun pilar, però això ja comença a ser trist: ni a Marracos, ni a Girona, ni ara aquí, hem fet res. No som prou colla, no estem prou implicats i bé, ens arrosseguem. És trist que per la nostra diada només féssim castells de cinc, i un encara va fer llenya.

Tornant a la diada d'ahir, els Xoriguers van fer un tres de cinc net, un quatre de cinc net i la torre de cinc. Van acabar amb el pilar de quatre, igual que Arreplegats, els quals en van fer dos de simultanis i un "extra" cantant no sé què. S'havia de veure la cara del segon mentre intentava cantar...

Després d'un recés d'entre quatre i cinc hores per imperatius laborals, cap allò de les nou vaig tornar a la Facultat de Biologia. Vaig telefonar a en Carles Joves (desconec el seu cognom, només sé que el molt cabron es va lligar la famosa Gemma de Sant Boi, altrament coneguda com a Gemma Flam per un afer relacionat amb aquest postre, una part del seu cos i la Gimkana xoriguera de la setmana passada), doncs això, que vaig telefonar a en Carles Joves per sapiguer on cony eren, i resulta que es trobaven a la meva UPC de tota la vida, al costat de l'aulari on feia Telecos, a una plaça del Campus Nord on hi ha l'Abacus i tal. Jo només vaig sentir pel telèfon que es trobaven a una plaça del Campus Nord, però un cop passada la Biblioteca els bràmuls dels indecents universitaris retrunyien pertot, i troba'ls era bufar i fer ampolles. Estaven jugant al "conill de la mort", tots asseguts en rotllana. Consisteix en què una persona pica la mà del company de l'esquerra, el qual pica aleshores la del que tingui a la seva respectiva esquerra, i així successivament, fins que s'acaba una cantarella que fa més o menys així: "el conill de la mort ha sortit de bon matí...", i acaba així "... tu faràs un petó al noi o a la noia que t'agradi més". Jo vaig petonejar, a l'última ronda, a una xoriguera o emboirada que a Ganàpies em deia "ricitos Bisbal", i a la qual no li va fer massa gràcia.

Doncs cap dins el menjador, a sopar una botifarra amb un tros de pa amb tomàquet. Mentres el contingut de les ampolles desapareixia màgicament i la gent petava la xerrada, els magnífics arreplegats van donar els seus premis: al novatu, al caca seca, a l'arreplegada i l'arreplegat, i no sé què més. I cap allò de les dotze que ens feien fora, amb ampolles de whisky i vodka i tot, i tocàrem el dos d'aquell recinte. Jo, que podria haver anat amb ells cap a una discoteca del Paral·lel vaig creure que era millor agafar el Tramvia i tornar a casa, perquè avui he hagut de lliurar la pràctica de Dret dels collons.

I no me'n descuido de res? Bé, potser sí, potser algú està pensant a què va treure cap el post etílic d'anit, que què més va passar al menjador o rodalies... Ho sento molt, però si en voleu sapiguer més, us dono el meu número de compte i m'hi ingresseu la mòdica quantitat de 50 euros, i llavors en parlem.

Au, vagi bé.

Ahir es va celebrar l'assemblea dels Castellers d'Esplugues. A dos quarts de vuit era la primera convocatòria, absolutament inútil, perquè fins a les nou, que era la segona, no vem començar a moure'ns cap als seients.

Va començar l'assemblea amb les paraules del Cap de Colla sortint, en Jaume I el Conqueridor, que deixava el càrrec després de tres anys. Primer va valorar les tres darreres temporades de forma positiva, sobretot la primera. Pel que fa a la que ara acaba, va ser una mica més crític, ja que un dels objectius que havia plantejat a l'inici de la temporada era crear més massa social a l'entitat, la qual cosa ens hauria permès d'intentar nous castells i assegurar el nostre futur. Hi ha cares noves (com la meva), però considera que en general no hi ha hagut massa implicació de tota la colla en aquest tema. En termes més generals, també es considera per part de l'equip tècnic que manca més implicació, que és necessari que tothom vagi als assajos i que, en cas de no poder assistir a les diades, ho notifiquin per endavant. Suposo que és el mateix problema que tenen totes les colles, però en una de petita com la nostra és molt més greu que en una de quatre-cents membres.

Després de la reprimenda, però, va acabar dient que aquesta temporada ha estat també molt bé, perquè hem consolidat el que ja fèiem i hi ha cares noves. Bé, portem fent el 4d7 indefectiblement des del segon any, mentres que el 3d7, sense comptar el primer any, només s'ha deixat de fer dos anys. Tot i això, pel que sembla aquest any no hem caigut en cap diada, mentres que les dues anteriors les llenyes van sovintejar més, en especial la primera. Fent la birra després, em vaig assabentar de què a la diada del Xè aniversari, amb Minyons, que va ploure, estava planejat fer el 5d7. Esperem que aquest any l'assolim i recuperem el 4d7a.

Bé, després d'això ens va agrair, molt emocionat, tot el suport que li hem demostrat, i ha demanat que el proper Cap de Colla en tingui ni que sigui la meitat, perquè ja en tindrà prou per tirar endavant. Per acabar, ha donat les gràcies a la seva dona, que va conèixer a la colla, i a la junta tècnica.

Tot seguit era el torn de les votacions. L'única candidatura l'encapçalava na Sílvia Lozano, qui va explicar una mica per sobre el projecte, que consisteix precisament en continuar com fins ara i mirar d'ampliar el ventall de construccions de set. L'assemblea va acceptar la candidatura amb 49 vots a favor, 3 en contra i una abstenció. Na Sílvia va donar les gràcies i va dir quatre coses, com que el proper assaig és el dia 14 de gener i és de canalla, però que hi pot anar qui vulgui. Després, torn de precs i preguntes. Sense ordre cronològic, els precs foren els següents:

En primer lloc, per part de la junta directiva, es va proposar d'allargar un any més el seu mandat per evitar que coincideixi la renovació tècnica amb la directiva. Les eleccions a la junta són a l'assemblea del febrer, però a causa de la unanimitat de la sala és pràcticament segur que seguiran un any més.

En segon lloc, es va parlar de la presentació d'un CD de música de gralla relacionada amb Muixerangues, Moixiguangues i Castells que es presenta aquest divendres a Can Tinturé, per part de Tradicions i Costums i Espluga Viva. Hi anirem vestits de "barrufets" i farem un pilaret. A més, hi serà en Josep Bargalló perquè hi ha col·laborat amb els textos del llibret del CD. Serà l'estrena de na Sílvia.

En tercer lloc, es va parlar del regalet de Nadal. Resulta que ens havien de regalar un llibre i un DVD amb la història de la Colla, però que per temes de subvencions i mandangues no han estat a temps i ja ens ho donaran més endavant. Moltes gràcies.

En quart lloc, es va parlar del manifest de suport als detinguts pel Pla Caufec (signeu, sisplau!). Resulta que un dels dos detinguts i acusats d'atemptat contra l'autoritat és membre de la nostra colla (bé, membre ocasional...). És, si més no, el "company sentimental" (cony, el xicot, com s'ha dit tota la vida) d'una noia de la tècnica, i això encara ens involucra més. Se'ns demanava si estàvem a favor d'adherir-nos com a entitat al manifest, la qual cosa, per unanimitat abrumadora, va ser ratificat.

En cinquè lloc, i relacionat amb això darrer, se'ns va informar que el dissabte 8 o el diumenge 9 de gener, ara no recordo, està previst de fer a Esplugues un acte conjunt de totes les entitats adherides al manifest. Nosaltres faríem també el que poguéssim: segurament, un altre pilaret.

Em penso que es va parlar d'alguna altra cosa, però bé, és igual. Vem sortir tots de la sala, vem prendre una birra, jo vaig vendre tota la loteria d'ERC (I'm fliping still) i na Sílvia em va portar cap a casa molt amablement en cotxe. Duia un CD de nadales (el Porropompom) i tenia la Pedra Filosofal d'en Harry Potter per allà voltant. Molt interessant, oi?

Fi de la crònica.

Ara que encara estic emboirat per la farra d'ahir, puc fer una crònica ràpida del que va ser la diada Ganàpia. Jo treballava per la tarda, així que no m'hi vaig quedar a dinar, em vaig perdre el concert i no sé què coi més.

L'actuació castellera va ser, en termes generals, fluixota. Només érem Ganàpies, Xoriguers i Emboirats, i aquests darrers no van aixecar castells. Si busqueu una mica en trobareu els que s'hi van fer, però van ser tots de cinc molt senzillets. Només destacaré el pilar de quatre d'entrada, que com era el del desè aniversari va saludar cinc cops a la dreta i cinc cops més a l'esquerra. Vem acabar amb quatre pilars novatos, i a corre-cuita vaig ser a temps d'agafar el tren cap Esplugues.

A dos quarts de deu vaig tornar a l'Autònoma. No havia estat mai de nit per allà, i el silenci, la tranquil·litat, la flaire dels pins, que tot plegat donava la benvinguda, va ser aviat destrossat violentament pels degenerats universitaris. Vaig entrar a la haima que ens havien plantat, on sonava musiqueta típica, i bé, pel que fa a mi, va començar el que havia de ser la festa. Podria explicar com va anar el sopar, la gimkana i les voltes errívoles per les facultats, l'aturada a una aula d'Econòmiques i el viatge en tren amb gralles incloses. Però no em ve de gust fer una descripció detallada dels fets esdevinguts anit.

Ja sé, però, quin és el primer objectiu d'una diada: cardar. O lligar, si més no. La gent que no es queda a la festa deu ser perquè no li interessa aquest tema. La música ajuda a sintonitzar amb l'altre sobretot per la dificultat de poder ser entès a l'hora de parlar. La gent així sincronitzada li fot al beure fins exhaurir totes les garrafes i les ampolles i, d'aquesta forma, poder enrotllar-se «millor» amb l'altre. Els petes ho acaben d'adobar. Patolls cercant amb desesperació algú a qui grapejar els pits, algú amb qui morrejar-se en qualsevol cantó, i sobretot algú a qui portar a les bardisses, d'amagat, i fotre un clau.

Vet ací l'autèntic esperit universitari.

Feia un mes que no plovia. Un putu mes. M'encisa la pluja; m'ullprèn badocament veure caure les gotes monòtones. La pluja és quelcom màgic; sa sonsònia és captivadora, les torrentades exterminen les deixalles amuntegades al carrer, les fulles seques teixeixen una catifa meravellosa, els núvols baixos emboiren el paisatge i fredeja de valent. M'encanta la reravera, però també té pebrots que hagi decidit fer acte de presència just el dia abans de la nostra diada, la diada Ganàpia.

Déu és fatxa. Demà em posaré la samarreta de Deicide. Malaparit.

Un diumenge sense diada és com una tardor sense llanegues ni reigs bords, sense pluges. Un diumenge sense anar a plaça és com una nit sense lluna ni estels, és la foscor més impenetrable, és un diumenge sense santificar. Quan Jesucrist pronuncià el tercer manament no pensava en res més que no fos en fer castells tots els caps de setmana. L'única manera de fer la setmana rodona és, com si diguéssim, anar a Vila-Rodona després de Santa Úrsula.

Oh, descreguts vosaltres, que no heu anat mai a plaça! Oh blasfems que blastomeu als quatre vents, que negueu tres cops i els que calguin el toc de castells! Oh, reteu-vos de genollons a la incommensurable efígie dels Castells de nou i deu a plaça! Com més alt és un castell, més a tocar del Cel es troba; quan l'enxaneta fa l'aleta grata el Cel i se n’emporta un bocí a plaça. Descarregar-ne un de ben parat i ben maco és com tornar de dret del Paradís. Una diada castellera és el paradís de qualsevol català.

La diada de diumenge acomiada la setmana com el rotet de després de beure moscatell del porró i que fa de més bon pair el dinar. No sé pas què faré fins el febrer amb tantes setmanes de diumenges eclipsats, d'hivern de fred esquerp i sec sense el caliu de la faixa i el mocador i la pinya, de setmanes escapçades brutalment per una aturada de tres mesos. Per sort i per ventura, tenim els Ganàpies.

No us amoïnéssiu pas massa: la temporada vinent ens espera amb candeletes. És la llum al fons del túnel, el redòs que espera darrera l'inhòspit puig gebrat que cal escalar. És com un camí de tres mesos a través del desert que porta cap a l'Edèn. Mentrestant, anirem trampejant com podrem.

L'any vinent pinta molt bé. Us ho dic jo: ampliarem l'espectre de set en la seva totalitat. L'any vinent serà l'Any, i Déu nostrossenyó serà amb nosaltres. Amén. Friso per l'inici de la nova temporada. Però seré capaç d'aguantar tants diumenges pel desert?

Highwway to Hell, d'AC-DC: la cançó que sonava al cotxe per l'autopista camí de Lleida. Veritablement no sabia fins a quin punt era premonitòria: Ain't nothing I would rather do. Going down, party time, my friends are gonna be there too. I'm on the Highway to Hell.

Una diada universitària no té res a veure amb una diada castellera normal. En primer lloc, l'hora. Tot i que normalment es fan pel matí, la diada dels marracos es va fer a les set de la tarda. No és que sigui massa tard, però hòstia, són freds i humits els vespres a la Terra Ferma. Qualsevol va descalç per allà. D'altres elements les distingeixen: per exemple, la plaça era un claustre interior del Rectorat, el claustre de la Pensadora, em sembla. Allà les gralles sonen molt més fortes que a una plaça normal perquè les parets empresonen les melodies, que només poden escapolir-se en vertical cap amunt. En una plaça normal els edificis són molt més separats i les notes musicals s'amaguen i es perden per tots els racons que troben.

Una altra diferència cabdal és la mentalitat dels castellers: allò no són castellers, sinó farrers. Farrers, no ferrers, perquè aquesta trepa no crec que hagi fet mai ni brot. Per molts castellers, anar de diada universitària és només l'excusa per anar de farra, una farra que acaba només quan trenca l'alba i tanca el bar. I si demà hi ha classes, tant és.

Doncs sobre quarts de vuit, si no m'equivoco, que pot ser, nosaltres els grans Ganàpies de l'Autònoma començàvem amb el pilar d'entrada. Els pilars solen ser de quatre, i no sé si Arreplegats en van fer de cinc. Però nosaltres érem només catorze, comptant novençans com jo que encara no pugen i grallers. El pilar va caure. I els dels troncs havien begut kali i fumat petes al cotxe. Així, encara més. No tenen vergonya!

Si no érem capaços ni de fer un pilar de quatre ja ni ens plantejàvem fer cap castell més. En Juanele de Cerdanyola volia fer una torre de quatre, o de cinc pidolant, però poca gent s'hi va sumar. Ens vem limitar a fer pinya amb les altres colles. El nivell va ser... universitari. Castells de sis i em penso que algun de set d'Arreplegats. I el cinc de cinc, o vint-i-cinc que jo en dic, d'algunes colles. No sé quantes colles érem, però fent memòria i ordenant pel nivell de les actuacions que recordo de dijous, érem Arreplegats, Marracos, Xoriguers, Emboirats i Ganàpies, i si me'n deixo cap ho sento, de les universitats de la Zona Universitària de BCN (UB, UPC i UPF), Lleida, Girona, Vich i Autònoma, respectivament.

[Hoc, jo escric Vich]

Una altra diferència amb les colles de tota la vida és que hi ha més castellers porucs de la dutxa. Ja ho dic jo ara: em nego rotundament a fer pinya amb una colla on l'aixella d'algun casteller seu canti pel seu compte el toc de castells. Per música, la de les gralles, no necessitem aixelles pudents.

Un cop acabada l'actuació, desenfaixats i amb la revista marraca sota el braç, vem pujar als cotxes i cap als barracons d'Agrònoms a sopar. Si l'ambient ja havia estat força mogudet fins aleshores, d'aquell moment ençà la situació va degenerar exponencialment, alhora que les garrafes de kalimotxo i les llaunes de birra es buidaven. Van venir les patates i els ganxitos, les pizzes, olives sense pinyol i embotit sense pa àdhuc. Cançons populars castelleres: que si Xoriguers abstemis, ser Ganàpia és lo millor que hi ha o el cant dels maulets, en Serrallonga (hi corria la Nyerra per allà) o àdhuc els Segadors, aquella gent no hi toca. Les olives i les pizzes volaven, es feien castells amb les llaunes, es vessaven gots, s'apagaven els llums, s'insultaven les altres colles, etcètera.

Un cop fora, cap la Gimcama. Temps feia que no en participava en cap, i aquella va ser denigrant. No sé quantes proves n'hi havia, perquè anava molt moix, però si Descartes veiés en què s'han convertit els universitaris es moriria d'un atac de cor: el futur més brillant del País arrossegant-se despullat per terra. D'algunes de les proves que encara me'n recordo: en una havíem de menjar només amb la boca un flam que reposava sobre el cul d'un del grup, en una altra havíem de fer el pom de dalt d'un cinc, en una altra una construcció innovadora, en una altra ens havíem de vestir amb la roba del del costat però vaig acabar pixant damunt del banc a un gotet de plàstic per sumar un gumet més. En una altra férem un pilar de tres ajudant-nos d'una farola, però vem acabar fent l'helicòpter pixant. Jo vaig perdre un jersei negre però vaig arreplegar un de blau: si algú té el meu jo li canvio.

Tot seguit vem anar a la panera, que es troba a prop del Rectorat. És una zona de bars universitaris, ja podeu immaginar el grau de degenerats que hi corrien. I dues hores després, devien ser prop de les set, vem pujar al cotxe i de camí cap a Barcelona. Tot i la boira vaig dormir una estoneta, i un cop a Esplugues em vaig treure els llardosos pantalons, vaig engegar l'ordinador i vaig fer en mitja hora la pràctica de Dret que vaig entregar una hora després, a les deu, a Bellaterra.

Puc bramar amb orgull al vent: jo, Ganàpia, he sobreviscut a Marracos. A veure si vosaltres, Marracos, sobreviviu a Ganàpies aquesta setmana!

Doncs avui ha estat la darrera diada de la temporada, la X Trobada Castellera del Baix Llobregat. Les actuacions han estat les següents:

Castellers de Sant Boi: 3d6c, p4
Castellers de Cornellà: 2d7, 5d7, 3p4
Castellers de Sant Feliu: 3d7, 4d6a, p5c.
Castellers de Sant Andreu de la Barca: 2d6, 4d6a, p5.
Castellers d'Esplugues: 4d7, id3d7, 5d6, p4s.
Colla Jove de l'Hospitalet: 2d6, 5d6, 2p4.
Matossers de Molins de Rei: 5d6, 4d6a, p4s.

Per fi hem fet un castell de set. Des que hi sóc encara no n'havíem fet cap, i em sap molt de greu l'intent desmuntat de tres de set. Quan el cap de colla ha anunciat que el tiraríem, a alguns ja els hi tremolaven les cames. Potser manca valor, rauxa, a aquesta colla; parlant amb una castellera que porta molt més temps que jo he acabat de veure-ho clar: si no fem castells millors és per falta de compromís general i, potser, autoconfiança (orgull, creure-s'ho). Força, valor, equilibri i seny; serà perquè sóc jove i novell, i tot i que reconec que es necessita seny, crec més encara que la força i el valor són fonamentals. Si t'ho creus, ho pots fer. O millor potser, si no t'ho creus, segur que no ho pots fer.

Avui m'he sentit orgullós del quatre de set, i m'ha decebut molt el tres desmuntat. Ha estat una sensació molt estranya, de l'absurda eufòria al neguit posterior. El cinc de sis tenia gust agre, molt agre, i allà a la pinya, entre braços peluts, ni feia l'esforç de mirar cap amunt. Estava segur que el desmuntaríem, perquè no he vist mai que tinguéssim cap problema per fer castells de sis. Tant me fa que el cinc de sis sigui "casi de set", és de sis i prou.

[PD: M'he assabentat que en el 3d6 dels de Sant Boi un casteller de la seva colla ha pres mal al coll. Des d'aquí esperem que et recuperis!]
[PD2: Un dels motius pels quals hem hagut de desmuntar el 3d7 ha estat perquè ens faltava una noia molt bregada del tronc, que no ha vingut per culpa d'un muntatge policial ideat pels mossos d'esquadra, els quals han detingut dos joves d'Esplugues només per protestar contra el Pla Caufec. Aquesta noia és de la Plataforma, i un dels detinguts és el seu xicot. Més informació a la plana principal, cerqueu la categoria "Esplugues", o al web de la Plataforma].

Doncs avui quinze de novembre és el dia sense alcohol. Quan he contemplat bocabadat l'anunci de la tele només m'ha assaltat una ideia: veure cervesa. Aquesta nit, a les dotze i dos minuts, per celebrar-ho, amb mon germà hem fet dos cubates amb un parell de petes. Fem petar el fetge i els pulmons.

Garlant de petes, mai no havia anat en cap cotxe on el conductor anés fumant-se'n un. I encara deia que anava estressat quan ens encaminàvem cap al parc del Clot, el desgraciat. Allà hem fet si fa no fa la mateixa actuació que la setmana passada: 2de6, 4de6a, 3de6. Resulta que un tal Eric és un aficionat o casteller de Barcelona i avui estava per la plaça. Felicitats per la vostra actuació, llàstima potser el quatre de vuit que se us ha encreuat. Els set pilars de quatre m'han corprès i ullprès, he fruït amb el delit que em deixondia esguardar-los, sóc novençà en el fet casteller i això no ho havia vist mai. Molt bufó el vailet que feia d'enxaneta que no deu fer gaire més de cinc anys.

Doncs res, diumenge vinent acabem la temporada amb la trobada del Baix, a Molins. Aviam com va, però de moment no em sembla que sigui massa diferent d'aquestes dues.

[PD. L'actuació ha estat la següent:

Festa Major del Clot
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Barcelona: 2Pde4, 3de8, 5de7, 4de7, Pde4, 7Pde4]

Doncs avui ha estat la meva primera diada castellera. Hem actuat a la diada de Ripollet amb els Vailets i els Castellers de Sant Cugat. Com ens faltaven dues persones importants del tronc (excusa) ens hem hagut d'acontentar amb castells de sis, però pel proper cap de setmana, al Clot, les coses pinten millor. Hem descarregat amb bastanta solvència una torre de sis, un quatre de sis amb agulla i un tres de sis, i finalment dos pilarets simultanis de quatre. Jo he estat tota l'estona a la pinya, fent de contrafort o de qualsevol cosa, i des d'aquesta perspectiva no es pot contemplar el castell (quina llàstima...) i no tinc cap foto, per tant. Us comentaria la resta d'actuacions, però segurament m'equivocaria. Tanmateix, la resta de construccions han estat de sis tret de dos dels Vailets, una d'elles desmuntada i que no he vist gaire perquè estava fent pinya. A més han acabat amb dos pilars de cinc. Demà, a l'Avui

Doncs res, avui ha estat la meva estrena per les places. En acabat, als tres nous ens han agafat i ens han fet volar pels aires, ja veus. Hem fet un pica-pica amb cervesa Damm, el patrocinador de les colles castelleres. És trist que per comptes d'una senyera, el que onegés fos una bandera de la Damm, però bé, per criticar quelccccccom. Ens han regalat una ampolla enorme de cava i una collonada per la canalla, i apa, cap a casa.

Per cert, m'he assabentat de què els Deicide han cancel·lat el concert d'avui a Barcelona.

[PD. L'actuació ha estat la següent:

8a Diada dels Vailets de Ripollet
Esplugues: 2de6, 4de6a, 3de6, Pde4, Pde4
Vailets: 3de7, 4de7a(id), 2de6, 4de7a(id), 4de6a, Pde5, Pde5
Sant Cugat: 3de6s, 4de6a, 2de6, Pde5]

Avui, diada de Santa Úrsula. Ha estat la primera diada castellera que he seguit amb molt d'interés, i la veritat és que no m'ha decebut en absolut. La Joves ha guanyat gràcies a un dos de vuit carregat esplèndid, el quart cop que es fa a la història, si no m'equivoco. Tot just l'enxaneta l'ha coronat s'ha vingut avall, però això no ha estat obstacle perquè tota la colla ho celebrés d'allò més. Hi ha hagut algun mot creuat entre les dues colles vallenques, però res d'especial.
Tot seguit la Vella ha intentat el mateix castell, però quan l'acotxador ja hi era i només faltava que se situés l'enxaneta, la construcció ha fet figa i s'ha estimbat. M'ha sapigut greu, tot i que no sé per quina raó m'agrada més la Joves. Tot seguit han intentat un cinc de nou amb folre que també ha fet llenya per poc, una llàstima. A la segona ronda, la Joves i la Vella ha fet cadascuna un quatre de nou amb folre.

La tercera ronda ens ha deparat un estratosfèric intent de tres de nou per part de la Joves, el que segons alguns és «el límit dels castells». Dissortadament, la construcció no ha arribat als dosos (i si hi ha arribat no ho recordo, he he). Després d'aquest intent han descarregat el tres de nou amb folre. Val a dir que un xicot dels terços, em sembla, ha dedicat un gest no gaire fi a la Vella. I és que és flipant les rivalitats que hi ha al món casteller: que si els de Vilafranca cauen malament a tothom i es caguen literalment a davant del local dels Xicots, que si les colles de Valls no es poden veure, etc. En fi. La colla Vella ha aixecat el tres de nou amb folre, però des de ben aviat es veia molt insegur i no l'han pogut descarregar. Per acabar, ambdues colles han fet dos pilars de cinc cadascuna, un d'ells descarregat pel balcó en tots dos casos.

En resum, una diada de Santa Úrsula molt emocionant, on la Colla Joves ha destacat molt per sobre de la Vella, la qual s'ha vist desbordada pel dos de vuit del principi i, a més, no ha tingut el seu millor dia. En dues paraules, a - collonant.

Fer castells és un deport de contacte. No hauria imaginat que hi hagués tant de frec a frec entre cossos suats. A més, la majoria són homes. Em penso que més d'un casteller deu ser-ho només per grapejar els cossos joves i tendres d'altres homes. També hi ha noies, i potser algun desaprensiu es va fer casteller justament per grapejar impúdicament els cossos joves i tendres de noietes de quinze anys, tot és possible.

I heus ací que un noi de vint anys al qual no li ha agradat mai massa la inestable activitat de pujar a coll-i-bé va i s'ajunta als castellers. Bé, un cop superada la sensació d'ofec que produeix la faixa i estintolant bé la cama dreta que ha de fer de palanca, aixecar castells pot ser inestable però és molt divertit i emocionant. Emocionant? Bé, no m'ho tingueu en compte.

Doncs en afecte, ahir vaig aixecar el meu primer i modest castell. No m'ho tingueu en compte si vaig errat, però em penso que era un tres de cinc. Jo feia de segon, i suposo que me'n vaig haver d'ensortir prou bé, perquè la gent em va felicitar molt després del castell («oh que bé q'ho fas, que bon noi q'ets, oh que bé q'ho fas, per ser el primer cop», «molt bé, Josep!» o «mes si àdhuc hi reies, allà a la part sobirana!»). Evidentment, en Jaume I el Cap de Colla no parava de dir-me què haig de millorar, com l'haig d'agafar de l'aixella, com haig de flexionar les cames, etc. Però bé, de mica en mica s'omple la pica, o sigui que tremoleu, llangardaixos de Vilafranca, colles Joves i Vella de Valls, món casteller en general, perquè ara hoc que sóc un barretinaire complet. Demà, m'aprenc la Santa Espina. I és que la vida pot ser maca i tot.