Avui baixàvem o pujàvem a Hostalets de Pierola, a tocar de Piera, més amunt d'Esparreguera, amb vistes a Montserrat i al mig de la muntanya, entre una fira medieval.
Al costat de l'Ajuntament actuàvem amb els Moixiganguers d'Igualada, que fa quatre dies que són colla de vuit, diria que la primera colla que el descarrega al seu primer intent --suposo que sense comptar els universitaris. En fi, com sempre, hi he anat sense esmorzar i amb el cap enterbolit, però deixant la bici a casa --en tot cas, he viscut l'actuació tan intensament com sempre; tot i que en aquest cas potser més que altres vegades, que m'han fotut de baix en tots els castells.
Començàvem amb el tres de set, que sembla que ha anat rodonet i ben parat. Al vídeo surt molt ben plantat, i a plaça sembla que també, i que ha sigut un dels més macos de l'any. A segona ronda hem tirat el cinc de set, no sé quants en portem enguany, que ha pujat d'allò més bé, ha anat perdent mides una mica al tres i sembla que l'enxaneta en fer la segona aleta a la torre ha acabat de destarotar el tres. Aleshores, mentre es feia la segona aleta i es començava a desmuntar el dos, sobretot els terços del tres s'han rebregat molt, la rengla i la plena assenyaladament, i hi ha hagut un moment que semblava que havia de caure. Vist al vídeo, tanmateix, no és res de l'altre món, una simple rebregada; a plaça, però, tothom assegurava que havíem salvat una llenya segura. Trobo que en feien un gra massa. Hem plegat amb el quatre de set, que jo diria que res de res, tramitat sense res a dir. I el pilar de cinc, de puta mare.
L'actuació ha sigut força bona i tots els cargolins en tornàvem feliços. Al local comentàvem la jugada, i tothom era feliç. Tenim la festa major aquí a la vora i hi ha una miqueta d'inquietud saludable per si farem el tres per sota, etcètera. Molt bé. Érem força pinya (diguem-ne dos cordons i mig) i hem sortit molt satisfets de l'actuació. De puta mare, en efecte.
Estic molt cansat, com és costum, a aquesta hora d'aquest Onze de Setembre. De baix sentia el patiment estoic nihilista que cal sofrir si t'hi fiquen. El món, la ressaca, tota la puta vida, em queia a sobre, i dues crosses molt simpàtiques m'ajudaven a aguantar. Tinc el coll masegat, vòmit al peu dret i l'esquena em grinyola. El Barça ha perdut al Camp Nou. Catalunya no és lliure. La colla va bé.
En fi, he vist els nostres castells al vídeo, i els d'Igualada no els he vist gens perquè, com que no tenia la càmera de retratar, m'hi ficava a les pinyes; al cinc de sis, per exemple, estava de segones lateral a la seva rengla. Per tant, dono la veu al Paco, que m'ha dit això: «El tres de set ha patit una mica a la rengla, el baix, però ha aguantat bé sense cap problema especial. El quatre de set, igual, sense problemes. El cinc de sis, lent però sense patiments, bones mides i res més». També han plegat amb el pilar de cinc. Jo diria que, després dels dos quatres de vuit, avui anaven sense apretar gaire, en un poble perdut entre les muntanyes, i que suposo que deuen haver aprofitat per rodar castellers i tota la pesca. Doncs molt bé, això és tot, demà més.
Leave a comment