octobre 2004 Archives

A Esplugues hi haurà un Casal de Joves. Moltes entitats i associacions juvenils ja han dit la seva, però pel que sembla l'Ajuntament farà el que voldrà. A despit del que molts demanem, sembla gairebé segur que la localització del Casal serà a Can Vidalet, un barri a tocar de l'Hospitalet molt allunyat del centre. Can Vidalet és un dels barris més densament poblats; és el típic barri aixecat desordenadament i a corre-cuita durant els seixanta i setanta i on s'amuntegava la immigració espanyola. És un barri obrer, lleig, castellà i, fins fa poc, completament aïllat de la resta del poble gràcies a dos torrents força profunds, un dels quals actualment travessat per la Ronda de Dalt. Durant els darrers deu anys l'Ajuntament ha construït el Pont Nou i el Parc de la Solidaritat per salvar els dos torrents i unir els barris de Can Vidalet i Can Clota a la resta del poble. Per descomptat, aquests dos barris mereixen l'atenció de l'Ajuntament. Ara bé, instal·lar a quinze minuts del Centre el Casal de Joves no ens sembla gens encertat.

L'Ajuntament vol que l'encarregat de gestionar el Casal sigui l'empresa Xou. Hi ha alguns joves que s'estimen més l'autogestió o, si més no, una gestió mixta. L'autogestió és potser la manera més maca i participativa però requereix un jovent molt implicat: la majoria dels Casals de Joves autogestionats acaben desapareixent o passen a ser gestionats per una empresa. Creiem que la gestió mixta de l'empresa que sigui amb els joves més implicats és la millor opció, tant per les subvencions que es rebrien de l'Ajuntament com pel fet que d'aquesta manera els joves podrien decidir directament el futur del Casal.

Ahir vam anar al Casal de Joves de Sant Just per assabentar-nos de primera mà de com en funciona un a la pràctica. És interessant de comprovar com ha evolucionat (de gestió mixta a exclusiva de l'empresa), com estan organitzats els espais i les activitats i els problemes i reptes que tenen. El de Sant Just és un model força bo, amb algunes coses a millorar però al que ja ens agradaria que el nostre s'hi assemblés mínimament. A més, vaig saber que hi treballa mon tiet, el tal Xavier Santacreu, al qual vaig veure per darrer cop quan jo tenia sis o set anys, i que recordo jove, amb rínxols, ulleres i alt com un Sant Pau. Ara deu tenir uns quaranta anys. Resulta que porta tres mesos de baixa per estrès.

Ahir, més que viure, vaig patir un jorn molt pessimista. «Ja veus, -direu-, quina gran notícia, i a mi què cony m'importa la teva puta vida?». Realment, no us importa una merda, però amb tot m'agrada comentar al bloc que ahir hagués occit indiscriminadament molta gent si hagués hagut l'avinentesa. Vaig àdhuc fumar-me un peta entre classe i classe, que no ho faig nulltemps. Ahir hagués fruït torturant moltes persones, rostint ses despulles a la brasa i cruspint-me-les. Tostemps he tingut delit del canibalisme. O hagués violat dones i homes, perquè m'era ben bé igual carn o peix sempre que pogués trempar vexant algú. Hagués arrenglerat deu mil innocents i els hagués anat llescant el coll un a un, gaudint amb la imatge patètica de cada víctima retorçant-se al terra. Tenia ganes d'asclar caps a cops de destral, de fer volar blocs de pisos enlaire, d'anorrear tot déu que em barrés el pas. Hoc, per què no, cremar esglésies amb capellans i feligresos, i sinagogues amb jueus i rabins, i mesquites i creus i hexagrames i mitges llunes. Ahir només estimava els arbres i les fulles seques, i l'aigua que em mullava i el vent que em colpejava i l'herba que trepitjava. I hagués anihilat tothom perquè no em fes nosa i el món fos només meu, perquè la gent ahir em sobrava però els arbres eren molt pocs.

Un vent suau, fresc i humit. Fulles seques a la vorera. I pluja. Comença a fer fred, però ara ja no el sento perquè m'estic mullant. Ballant Die Kreuzen sota la pluja més que fred tinc calor. Ensumo la flaire fresca que exhala la natura reviscolada. Els cargols ixen de l'amagatall, els rovellons tornen a créixer. El vent suau i fresc lleva les fulles dels pollancres mentre l'aiga m'amara fins el moll de l'os, i no tinc fred perquè la reravera em té captivats els sentits.

M'encanta la tardor. Deu ser la millor estació de l'any.

Doncs hoc, aquesta entrada va dedicada a la selecció catalana d'un esport que, realment, no m'agrada gaire. Com va dir en Salvador Sostres un dia, l'hoquei sobre patins em pot semblar ridícul i avorrit, però no el vull oficial per això, sinó per dignitat. El poder dels símbols és enorme, més del que no sembla, i el poder polític de l'esport és impressionant. Tenir seleccions oficials catalanes, que a més guanyin mundials, és cabdal per la normalització del nostre país. A més, ser una potència mundial en quelcom sempre és un motiu d'orgull esportiu i nacional.

Au, nois, que a Freixe comença el camí de debò!

Avui, diada de Santa Úrsula. Ha estat la primera diada castellera que he seguit amb molt d'interés, i la veritat és que no m'ha decebut en absolut. La Joves ha guanyat gràcies a un dos de vuit carregat esplèndid, el quart cop que es fa a la història, si no m'equivoco. Tot just l'enxaneta l'ha coronat s'ha vingut avall, però això no ha estat obstacle perquè tota la colla ho celebrés d'allò més. Hi ha hagut algun mot creuat entre les dues colles vallenques, però res d'especial.
Tot seguit la Vella ha intentat el mateix castell, però quan l'acotxador ja hi era i només faltava que se situés l'enxaneta, la construcció ha fet figa i s'ha estimbat. M'ha sapigut greu, tot i que no sé per quina raó m'agrada més la Joves. Tot seguit han intentat un cinc de nou amb folre que també ha fet llenya per poc, una llàstima. A la segona ronda, la Joves i la Vella ha fet cadascuna un quatre de nou amb folre.

La tercera ronda ens ha deparat un estratosfèric intent de tres de nou per part de la Joves, el que segons alguns és «el límit dels castells». Dissortadament, la construcció no ha arribat als dosos (i si hi ha arribat no ho recordo, he he). Després d'aquest intent han descarregat el tres de nou amb folre. Val a dir que un xicot dels terços, em sembla, ha dedicat un gest no gaire fi a la Vella. I és que és flipant les rivalitats que hi ha al món casteller: que si els de Vilafranca cauen malament a tothom i es caguen literalment a davant del local dels Xicots, que si les colles de Valls no es poden veure, etc. En fi. La colla Vella ha aixecat el tres de nou amb folre, però des de ben aviat es veia molt insegur i no l'han pogut descarregar. Per acabar, ambdues colles han fet dos pilars de cinc cadascuna, un d'ells descarregat pel balcó en tots dos casos.

En resum, una diada de Santa Úrsula molt emocionant, on la Colla Joves ha destacat molt per sobre de la Vella, la qual s'ha vist desbordada pel dos de vuit del principi i, a més, no ha tingut el seu millor dia. En dues paraules, a - collonant.

L'altre dia vaig anar a renovar-me el DNI. Vaig anar a actualitzar les dades que han de permetre l'Estat controlar-me. Es veu que me'l posaran també en català sense jo demanar-ho. Quin dia em posaran sense jo demanar-ho "Nacionalitat: catalana"?

A banda de què vaig trobar a la comissaria en Dueñas, el pivot del Barça de bàsquet (alt com un sant Pau, el malparit del dimoni) vaig adonar-me un cop més de com odio la Policia Nacional. Bé, odio la policia en general, però la Nacional encara més. Per això no em va sapiguer massa greu la mort d'aquelles dues policies de fa poc a mans d'aquell presumpte pertorbat. Bé, siguem sincers, em va agradar llegir com les havia agredit i com havia abusat d'elles, i com les havia mort. Ni tinc cor per certes coses ni en vull tindre, tot i que jo mai no ho faria.

Doncs res, que hi entro i una hora de cua. Per sort duia l'Avui, em vaig divertir llegint la notícia sobre un adolescent que va trametre un mail a tres empreses diferents demanant que traduïssin les etiquetes dels seus productes al català, perquè si no els bombardejaria a correus electrònics. Com el nano va signar amb el harrypotterià nom d'Exèrcit del Fènix vint policies van envoltar casa seva, van entrar a punta de pistola i van confiscar els dos ordinadors. Està detingut acusat de terrorisme.

Tenia avorrit ja el diari quan per fi em va tocar a mi. «Hooola bon dia, vinc a renovar el DNI», diguí jo. «Déme el DNI antiguo, dos fotos y seis con treinta», m'etzibà la imbècil. «Sí, espera't, aviam, té», reblí jo, amb la mosca començant-me a pujar ja per damunt del nas. «¿Has cambiado de dirección?», em preguntà sense ni tan sols esguardar-me, fitant la pantalla de l'ordinador. «No», contestí, tot afegint-hi «bueno, qué dirección tinc?». Quin dia els torrecollons de la policia aprendran català? Per què parlen amb aquell aire de perdonavides, amb aquell urc fatxenda? En fi, que ja ho havia aconseguit, l'Administració central havia aconseguit que dimitís del català. Per què no tinc el dret de ser atès en el meu idioma? Per què no foten el camp cap el seu país i ens deixen en pau? En fi, que em recita la meva adreça i jo li l'aprovo en castellà. Després em demana pel telèfon, i jo li contesto en català. Després em demana si tinc un euro amb trenta, i li dic que sí en italià. I aprés d'un asèptic «Tienes que volver en cuarenta días», sense ni acomiadar-se enceta el mateix procés amb un altre paio que, ai las, també du l'Avui sota el braç. Jo li dedico un «Adéu», amb el va desig de no haver de tornar a tractar amb aquella colla de desgraciats.

Podeu ficar-vos el DNI vell pel forat del cul.

El clima d'aquest mes no és gens normal. Diu l'Avui que, si s'acompleixen les previsions per aquest cap de setmana, l'octubre d'enguany serà el més calorós de tota la història a Catalunya des que es prenen temperatures rigorosament, a principis de segle XX. D'on ens vénen aquestes malvestats meteorològiques? Qui és el culpable de què enguany no tinguem rovellons, i el reig bord no pugui créixer roig i bord? La culpa és, com sempre, d'Espanya. En efecte, els vents calents que ens arriben no són africans, ans mesetaris, penibètics, murcians. El segle XVII ens plantaren el Tractat dels Pirineus. El XVIII el decret de Nova Planta. El segle XIX Espartero tornà a bombardejar Barcelona. El segle passat Franco descobrí que per sotmetre una nació ocupada militarment és fonamental ocupar-la civilment. I aquest segle és el torn dels rovellons, la lleterola, els moixernons, els ous de reig; aquest any no hi ha bolets per culpa exclusiva d'Espanya. Mentrestant, el nord d'Europa monopolitza la borrasca; com sempre.

Els vents destructius sempre són de migdia amb la complicitat de la tramuntana. Això és perquè la tramuntana, sempre que ha pogut, ens ha gebrat l'ordi i el blat i ens ha encomanat la fil·loxera. Hem de plantar uns tendalls a banda i banda dels Pirineus per evitar que aquests vents nocius continuïn anihilant-nos. Els tendalls deixaran passar l'aire que eviti el resclosiment però aturarà la mefitis salvatge que porta quatre segles occint-nos.

Fer castells és un deport de contacte. No hauria imaginat que hi hagués tant de frec a frec entre cossos suats. A més, la majoria són homes. Em penso que més d'un casteller deu ser-ho només per grapejar els cossos joves i tendres d'altres homes. També hi ha noies, i potser algun desaprensiu es va fer casteller justament per grapejar impúdicament els cossos joves i tendres de noietes de quinze anys, tot és possible.

I heus ací que un noi de vint anys al qual no li ha agradat mai massa la inestable activitat de pujar a coll-i-bé va i s'ajunta als castellers. Bé, un cop superada la sensació d'ofec que produeix la faixa i estintolant bé la cama dreta que ha de fer de palanca, aixecar castells pot ser inestable però és molt divertit i emocionant. Emocionant? Bé, no m'ho tingueu en compte.

Doncs en afecte, ahir vaig aixecar el meu primer i modest castell. No m'ho tingueu en compte si vaig errat, però em penso que era un tres de cinc. Jo feia de segon, i suposo que me'n vaig haver d'ensortir prou bé, perquè la gent em va felicitar molt després del castell («oh que bé q'ho fas, que bon noi q'ets, oh que bé q'ho fas, per ser el primer cop», «molt bé, Josep!» o «mes si àdhuc hi reies, allà a la part sobirana!»). Evidentment, en Jaume I el Cap de Colla no parava de dir-me què haig de millorar, com l'haig d'agafar de l'aixella, com haig de flexionar les cames, etc. Però bé, de mica en mica s'omple la pica, o sigui que tremoleu, llangardaixos de Vilafranca, colles Joves i Vella de Valls, món casteller en general, perquè ara hoc que sóc un barretinaire complet. Demà, m'aprenc la Santa Espina. I és que la vida pot ser maca i tot.

De vegades necessito parlar amb algú, de vegades en tinc ganes àdhuc. Aleshores em trobo l'individu en qüestió i una mica desordenadament li explico el que em balla pel cap, li aboco al damunt la meva dèria. La funció de parlar és sempre satisfer la meva necessitat, ja sigui de supervivència o de qualsevol altra mena. Un cop consumat l'acte comunicatiu primordial ja no sé què més afegir, i la xerrameca avança a esquitxos, entre notícia i notícia de l'Avui. Comentar el diari és com la banal conversa de després de cardar, mentre un es fuma la cigarreta. Parlar és com fornicar: l'esclat de semen i els esquitxos moribunds del final, el plaer intens i -per què no dir-ho- el mal que pot fer clavar-la per darrera.

Conec un solitari lloc calentó i amic, el millor lloc del món. Conec tots els racons, és el redòs perfecte. Som com ànimes bessones, el petit esvoranc sempre és al meu costat quan el necessito. A les parets hi he dibuixat imatges meves, imatges dels altres, imatges apocalíptiques del món. Semblen tan llunyanes quan m'hi arrecero! Quin goig, quin plaer les capcinadetes que hi faig, quina meravella aquells coixins tan tovets fets d'efímers borrissols de cotó! Com frueixo comptant en aquell ombrívol indret els innombrables borrissols! És com si no existís ningú més a la terra. És com si la realitat distorsionada dels meus dibuixos fossin la realitat veritable. És un món amable però solitari, confortable però covard. Tanmateix, és el lloc on el meu dibuix s'hi assembla més a mi.

«¡Oh, qué importante!»

Ets un mediocre orgullós de ser-ho, militant, proselitista. Ets dels que només llegeixen la secció d'esports dels diaris, per tu el món comença en Jordan i acaba amb en Navarro, no hi ha res més important. Per tu la cúspide de l'evolució musical és SFDK. L'única diferència que trobes entre en Pla i la teva prosa són les «palabras raras» que fa servir. Un quadre d'en Miró el feies tu quan només tenies quatre anys amb els dacs de la guarderia. Et penses que la teva lògica és la millor mai inventada, i no saps ni qui és Hegel. Vols ser una persona normal, i només t'enfonses més en la mediocritat. Ets l'heroi del «semenfotisme», a tot el que no siguis tu mateix i la teva puta merda de món li dius «¡Oh, qué importante!».

-Ets un subnormal.
-¡Oh, qué importante!

Avui he fet via a l'hora de plegar de la feina, a Esplugues. He sortit a cuitacorrents o a corre-cuita, encara no ho sé, i en tres minuts m'he arribat al parc. L'acte començava a les vuit, i com veia que encara no era un quart de nou em pensava que arribaria per veure alguna cosa. Però no. Ells encara han fet més via que jo, i és que es nota molt quan algú no es creu allò que predica, quan només actua de cara a la galeria. Aquest ha estat un cas flagrant d'hipocresia profunda, tant que fa mal i tot. Potser ens voleu fer creure que porteu les quatre barres tatuades al cor. Les quatre barres? Quatre barruts, és el que sou.

Els mots de compromís són aquells que només serveixen per omplir buits de silenci. Quan et trobes un company de classe al metro amb qui encara no has parlat en un mes de curs i has de fer temps fins a Badal. Són mots incòmodes, que t'estimaries més no haver de pronunciar. Com quan et trobes un antic company d'institut que feia cinc anys que no veies, i no saps què preguntar perquè, tot i que potser et podria arribar a interessar mínimament com li va la vida, tens mil coses millors a fer que perdre el temps amb ell. Com agafar el metro per arribar a la universitat. Són mots inesperats, indesitjables, que s'aferren a la llengua per no eixir a la llum. Mots que no haguessis pronunciat mai, mots insulsos, banals, tòpics, lànguids, àdhuc hipòcrites. Mots feixucs que només serveixen per omplir el comfortant silenci.

Amb gent tan sobreeixint com l'entranyable ministre de defensa i el pacífic president dels EUA, tots dos obsedits per un bel·licisme incomprensible, podem afirmar que ens donat un bono-bus(h) cap a la mort, de temporada.

L'Onze de Setembre, Maragall creà un acte al parc de la Ciutadella. I als seus Mossos d'Esquadra els armà amb una pistola. I tothom ho aprovà, perquè «fóra erroni convertir l'acte en una desfilada paramilitar». Mes, tot joiós, acudeix a la desfilada de la Hispanitat, perquè «ja no representa l'Espanya imperialista». Però aquells avions i tancs i soldats desfilant, i el Rei saludant sota la banderassa de plaça Colom, a mi em sobren. I no sé què coi fot el President de Catalunya a una festa cent per cent espanyolista. On aneu amb les banderes i avions i tot el cercle de canons?

També ens diuen que l'Estat espanyol, el del worldwide-tarannà, no demanarà perdó per l'assassinat d'en Lluís Companys. Me la sua si fou mal President, o si fou un covard, o tot el que digui la gent. En Companys és l'únic President democràticament elegit, de l'Europa Occidental recent, assassinat. I qui si no l'Estat que l'ajusticià ha de demanar perdó?

Per què hem d'agrair que ens tornin la part de Montjuïch que és nostra legítimament?
Per què ens hem d'agenollar per recuperar la documentació que en Franco ens espolià?
Per què demanar un tracte fiscal just és de «pedigüeños»?
Per què defensar el català a Catalunya és un acte d'intolerable imposició?
Per què són tan inviables unes Corts espanyoles plurilingües?
Per què reconèixer el legítim dret a la independència a l'Estatut és tan anticonstitucional?
Per què... per què tanta humiliació?

Sí, potser sóc un radical. Potser no tinc criteri. Potser m'han manipulat tots aquests anys.

Nacionalisme o cosmopolitisme? Tenim cabuda els nacionalistes? Nacionalisme cosmopolita? Hem viatjat mai?

Que us donguin pel cul. Quants idiomes saps tu? Jo puc parlar tres idiomes diferents i encara em defenso una mica en francès. He estat en cinc països diferents i anualment passo dues setmanes a Andalusia. Jo em considero més cosmopolita que la majoria dels que diuen això, raó per la qual em sap greu l'oportunitat perduda del Fòrum. Jo conec els dos sil·labaris japonesos i algun ideograma d'origen xinès. No, a mi no em fa por la cultura. Jo no vull una Catalunya hermètica. Però la vull independent i la somnio completa. Sóc patriota, en efecte, perquè el patriotisme és l'amor a la terra.

Sempre acabo a la defensiva.

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què s'ha cregut?, es demanava. Plovia però no li feia res. La pluja àcida havia marcit la pollancreda i li provocava una alopècia precoç, però tant se li'n refotia. Hi arribà.

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què foto encara ací?, es demanà. Plovia a bots i barrals, i la pluja àcida esperonava la caiguda del seu cabell, mes no hi parà esment. Havia de fugir.

En Miquel esguardà el seu voltant. Veié la serp que s'esmunyia rere un pollancre. Ja ets meu!, exclamà. I trencà a córrer per empaitar-lo. Ja el veia mort.

N'Efrem esguardà enrere, per damunt l'espatlla. Veié en Miquel que l'encalçava amb una llança a la mà. Merda puta!, esgaripà. I s'esmunyí entre els pollancres perquè ja es veia mort.

A una clariana del bosc, n'Efrem, astorat, s'adonà que un anyell de set ulls el fitava. El cel s'obrí i una mà d'entre els núvols aparegué. Aleshores en Miquel l'enxampà i li clavà la llança al pit. N'Efrem caigué a terra, mes encara es bellugava. En Miquel s'hi col·locà damunt del cos d'aquell dimoni i sense compassió, il·luminat per un raig de llum, travessà amb la llança el cap de l'enemic. I una gegantina esquerda s'obrí a terra, i n'Efrem fou llençat i caigué al buit durant setanta setmanes d'anys.

Obriu ampolles de cava! En Fabra i en Verdaguer n'estarien molt orgullosos. En Llull se sorprendria, potser, de què la seva obra encara avui dia deixondís tant d'interès. En Joanot Martorell, que va veure com el seu Tirant es feia famós arreu d'Europa en el seu temps, potser no s'acabaria de creure que al segle XXI encara gaudís de renom mundial. Algú ha dit fa poc que això és com el premi nobel a la literatura catalana. La nostra literatura és molt rica (encara me'n faig creus, amb tot el que ha patit), i no em sembla que ara per ara estigui en cap crisi. L'any vinent, o potser l'altre, la cultura catalana serà la convidada d'honor a la Fira del Llibre a Frankfurt, la més important del món. Visca!

Com vaig dir al sonet laboral de fa uns dies, la filla del cap fa unes setmanes que se'n va anar. Visca perquè ja no l'haig de patir més. Ara una nova companya és arribada. És nouvinguda a Catalunya (bé, ja en du un any, segons ella) i és de Cadis. Evidentment no sap parlar català i no n'entén un borrall, i entre l'amo i jo li anem ensenyant molt de mica en mica. Avui, suposo, deu haver après els mots «endreçar» i «clau». Si vol que li renovi el contracte ha de poder entendre'ns, si més no. D'altra banda, se n'anirà al carrer.

Sé que és dur, la feina potser no és tan fàcil de trobar (o potser sí, no ho sé, ella té trenta-tres anys...) i que et facin fora per la qüestió de la llengua deu ser una tocada de nassos. Però també ha de comprendre que ara és a Catalunya i que ha de saber parlar (almenys entendre) català. El cap ja li ha dit, i ella ha acceptat. Diu que mira TV3 (encara sort que ja han tret el Buenafuente...) i que només li costa molt de captar algú que parla amb accent molt tancat... com jo, segons ella. Ja m'han dit dos cops que parlo amb accent tancat i dos que parlo amb accent de Lleida, i me n'estic començant a emprenyar. Jo parlo amb la barreja de català barceloní amb el futimer d'impureses castellanes, i a qui no li agradi que el donguin pel cul.

Doncs això, que una nova etapa ha nascut a can Pollastre amb Botifarra, veurem quina és la seva durada.

Un company de la Universitat duia El País. He llegit la portada: deia un titular que a Catalunya s'ha acollit amb bons ulls els canvis que estan introduint els «socialistes» en els pressupostos per incrementar un xic la inversió estatal aquí. Tanmateix, la portada de l'Avui, el millor diari del nostre país, deia que CiU i ERC estan planejant conjuntament votar-hi en contra per les deficiències que hi troben. La nit i el dia, senyors.

Aquí a la vora, als Països Madrilenys, un tal Jaume Matas propugna el bilingüisme aquell tan famós que es redueix sempre a afavorir el castellà. El bon home es demana "Com pot ser considerat un atac la instauració d'una llibertat?". Hi entrem com sempre al mateix problema. Els espanyolistes sempre han estat a favor de la tria del llenguatge vehicular a les escoles a les terres bilingües per part dels pares. Això, a la pràctica, es converteix en què tothom aprendrà castellà però només qui ho desitgi el català, en la variant que sigui.

Ahir llegia a l'Avui un article a la secció Diàleg que em va semblar molt encertat sobre el tema que està monopolitzant aquest bloc darrerament, la llengua catalana. L'article, de Josep M. Huertas i Claveria, afirma ja cap a les acaballes la següent cosa:

[...] Van sortir les crítiques al fet que s'ajudés el català des de la Generalitat i no també el castellà. Quan algú comentava que a Suècia òbviament ajudaven el suec, que l'anglès ja s'ajudava sol -fet trasplantable al català i al castellà a casa nostra-, deien que Suècia era un Estat, argument que, de retruc, animava i anima aquells que volen la independència.

Heus ací una de les raons per les quals sóc independentista, potser una de les més importants. Si tinguéssim un Estat propi ningú no trobaria provincià o anormal defensar el català per damunt del castellà, que s'imposés com s'imposa el suec a Suècia o l'idioma que sigui a l'estat on és oficial, com el castellà arreu d'Espanya. I per això a les Balears és absolutament necessari fer obligatori el català, perquè el castellà ja s'ajuda tot sol i no cal l'empenta del PP.

I jo em demano, per què els Reis d'Espanya, quan van a l'estranger, només defensen el castellà (com els anomenats Prínceps d'Astúries fa quatre dies al sud dels EUA) però mai no mouen un dit pel català? Evidentment, perquè nosaltres vem perdre la Guerra.

Ah, i ahir van matar dues policies nacionals.

Per qui no ho sàpiga (tothom), jo tinc un altre bloc, completament secret, a un altre servidor, no enllaçat enlloc. Allí hi vaig escrivint el que hom podria anomenar una "història" sobre les experiències esdevingudes a un ermità. Al començament només em preocupava de enfotre'm de la religió catòlica, però de tant en tant parlo d'altres temes. Està estructurada en petits capítols en un català força hermètic farcit de fòssils llingüístics i cultismes impertinents. L'objectiu és, potser, fer-me una palla cada cop que escric un capitolet, ja que només em vull demostrar a mi mateix que bo que sóc en aquesta matèria. Tanmateix, el darrer capítol que he escrit és diferent. En aquesta avinentesa potser sí que volia explicar alguna cosa més enllà del propi autolluïment. És potser difícil d'entendre, però vaja, el missatge és recurrent en aquest bloc meu. Au, sense més dilatació, heus ací lo relat, el qual he publicat a RC:

LA GENT ESTRANYA

L'ermità eixí de sa closa i emprengué un gens fressat viarany ruixat per un diví raig de llum que guiava ses passes. Cop en sec, trobà's amb un bonhom que esgaripava rars mots.
-Ssnysssynysssnysts! -deixà anar vehementment.
-Oh, bonhom, què vos esdevé que vos defalleix la parla, vos llangueix los mots, vos menyscaba la llenga i vos marfon lo senderi? -inquirí l'ermità amb ingènua fam cognoscitiva. Mes lo bonhom respongué amb aitals paraules:
-Ssnyssuphsuthnysts shrsnys!
Desconhortat, l'ermità cogità de lleixar estar aquell bonhom, mes quan ja vinclava sa fam cognoscitiva, adonà's que d'entre els pollancres més homs d'estranya parla en sorgien a raig fet, en babèlica escena.
-Per Santa Llúcia, valga'm Déu nostre Senyor, capdetrons a balquena! A què deu ésser degut tants homs de llenga exòtica? Com lo dimoni els llambrots d'aquests infeliços a voluntat belluga?
I seguí clamant-se de l'infortuni d'aquell proïsme, mes del seu propi infortuny hagués hagut de clamar-se, puix tots alhora s'aproparen vers l'ermità, xisclant en aquell inoït llengatge.
-Shrechshrechshrechshrech! -corejaven tots a l'encop, inapel•lablement apropant-se a l'ermità, encerclant-lo de mica en mica, xino-xano, braços alçats en angle recte i mans obertes amb el palmell apuntant-li a la cara.
-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! -esclafí l'ermità secament. Tot d'una, en veient el que li queia al damunt, agenollà's, aplegà ses mans i, esguardant al cel, pregà la més bella i humil oració que sabia.
-Shrechshrechshrechshrech! -raucaven eixordadorament, cada volta més aprop de l'ermità, els malhoms. Fins que hi arribaren. El garfiren pels braços, pel cos, per les cames, pel coll, pel nas i pels cabells, repetint amb constància el seu rauc. Sacsejaren l'ermità violentament, fortes batzegades desllorigadores. L'ermità, de cop i volta, exclamà:
-Shrech!
Tot seguit els zombies donaren per acabada l'operació. Seguidament, respongueren:
-Shrech shnysnhsh ka?
L'ermità, inspirat divinament, infòs d'una il•luminació atorgada per Déu, encara esmaperdut pel fatídic malastre, mes amb energies renovellades, aconseguí contestar amb semblants mots:
-Hochshch, shrshctttthscshtsashch clscrsach shnysssnyessnytch ny!
La conversa fou, després de tot, prou cordial. Esdevingué el cas que lo bon ermità, tots temps que volgué circular per aquell racó de boscatge, havia de parlar en aquell inconegut idioma. Aquells éssers, provinents d'una terra estranya, més enllà de les antípodes, bandejats de sa nació per l'opressió de la gana, havien anat a parar feia quaranta anys allí, a Montserrat. En vista de llur incapacitat per integrar-se de qualsevol manera, cada volta que trobaven un passavolant l'obligaven a adaptar-se a ells. D'aquesta manera, tot i ésser per desventura eixorcs, havien anat guanyant en nombre paulatinament els darrers anys.
Amb tot, lo bon ermità es mantenia allunyat d'aquell indret sempre que possible li era, i a Déu pregava que un jorn volgués que aquella colla d'estrangers s'adaptés a la cultura catalana.

Féu una passa. Mirà per la finestra: el col·losal desmai li impedia de contemplar el monumental salt d'aigua que protagonitzava l'amplíssim riu. Sentia la remor d'una cataracta impressionant, de quatre-cents metres d'alçada, que es podria admirar a través de l'espadat sense fons si no hagués crescut aquell incommensurable salze just a la vora del precipici. Les gruixudes arrels sobreeixien de la paret del penya-segat alhora que es tornaven a amagar dins la terra, en una teranyina de proporcions gegantines. La soca de l'arbre bicentenari feia quatre metres de diàmetre i ben bé cent d'alçada; sota l'ombra de la seva esponerosa copa hi podria capiguer un poble sencer, o àdhuc tres o quatre cementiris com el de Montjuïch. El lleu capvesprol d'aquell jorn bressolava les fulles pèndules, les quals eren tan llargues que fins el bategar d'ales d'una papallona que passés per l'extrem inferior d'una d'elles les feia gronxar violentament. D'aquesta manera, rere aquella opaca cortina es feia impossible de besllumar res que no es trobés just arran de terra.

I, tanmateix, sentia la propera remor de l'aiga estimbant-se daltabaix la muntanya, no gaire lluny d'on es trobava. Prengué un te glaçat mentre jugava una darrera partida d'escacs contra un adversari programat, i eixí per primer cop en vint anys d'aquella isolada cabana. Un cop fora, trepitjant allò que només havia entrellucat tots aquells anys de la finestra estant, s'adonà de què, efectivament, la basarda que havia pronosticat al món interior es feia real. Ara podria copsar aquell món per primer cop en la seva totalitat, sense que vidres translúcids el deformessin; nogensmenys allò no el millorava pas. Adés hi ensopegava amb alguna pedra, adés una serp esmunyedissa apareixia d'entre els branquillons penjants. Tan aviat un lleu cop de vent li plantava una branca en tota la cara com un silenci eixordador, una quietud absoluta, paralitzava els seus sentits.

S'hi tornà a tancar. Pensà que algun dia l'arbre moriria de vell i podria veure el salt d'aiga. I s'hi passà tota la vida esperant.

La pirateria és un dels més greus problemes dels nostres temps. Les còpies il·legals de material discogràfic representen potser el més conegut, sobretot a causa del cànon que la SGAE ens ha encolomat a tots els que d'una forma o altra fem servir discs compactes per gravar informació de l'ordinador. Però no és l'únic sector de l'economia que es veu afectat per la pirateria, també és prou conegut el cas dels videojocs i, en menor mesura a Europa, però amb molt de ressò a Amèrica Llatina, el de la literatura. Hoc, en efecte, a Amèrica Llatina és un problema molt seriós; el mercat negre del llibre és enorme a aquells països, àdhuc la majoria dels professors universitares hi col·laboren venent a benefici propi llibres per a les seves classes... De tot això es parlava fa poc a l'Avui, el millor diari de Catalunya.

Tanmateix, ara per ara no és tan fàcil com sembla piratejar, posem per cas, un videojoc. Exemple: passos que he hagut de recórrer abans de poder jugar al Sims 2.

1. Disposar d'un programa p2p, com l'Emule o el Bit Torrent.
2. Cercar la font de la qual baixaràs la informació.
3. Un cop trobada, esperar fins que es baixi tot. Són quatre Cd's, per la qual cosa, amb ADSL pots trigar tres o quatre dies.
4. Gravar els CD's amb l'Alcohol 120%. Si no el tens, com era el meu cas, te l'hauràs de baixar.
5. Instal·lar.
6. Cercar per l'Emule els números de sèrie per poder continuar. Un número que rutlla és, per exemple, XUT3-6LHW-ZOR1-JH7N-VV7I
7. Acabar d'instal·lar.
8. Cercar per l'Emule un crack pel joc.
9. Jugar
10. Adonar-te de què no funciona el mode constructor.
11. Cercar informació per internet per resoldre el problema.
12. Adonar-te de què has de muntar la imatge del primer CD amb el programa DAEMON tools i desactivar les unitats de CD virtuals que hagi creat l'Alcohol.
13. Jugar durant només tres dies.
14. Desinstal·lar el joc. Si t'ha agradat, hauràs d'anar a comprar-lo.

És molt important el darrer pas. A can Santacreu no es pirateja res...

Democràcia
(assaig general)

Els figurants que seuen a la dreta
de l'escenari, que s'intercanviïn
regularment amb els de l'altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d'insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adaptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l'espectacle.
Comptaré fins a tres.
        -I jo?
         -Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

Llibre de les solituds, M. Martí i Pol (1997)

Ara que és mort, he començat a llegir una antologia d'en Martí i Pol. Està bé, és molt... tendre. Té molta temàtica social, esquitxada d'ideologia roja, que no m'interessa gaire. M'agraden sobretot les elegies; la seva vida havia de ser un infern, clos a casa, tuberculós i després escleròtic, i més endavant amb la muller morta. Jo crec que en un estat malaltís o pessimista, solitari, melangiós o, en definitiva, de patiment, és com sorgeixen les millors obres. Però bé, això no ve a tomb.

El cas és que aquest debat sobre l'estat de la Nació, o de Política General, encaixa perfectament en el xou descrit pel poema. Semblava més aviat un seguit de monòlegs, o un partit de tennis: un diàleg de sords. En Maragall pronuncia un discurs de dues hores, en Benach tramet missatges pel mòbil mentre en Boada xerra, en Bargalló ha de fer veure que Esquerra remena alguna cirera, en Puig ens vol demostrar que CiU és més independentista que ERC fent votar impertinències que no vénen al cas, i la imatge d'aparent cohesió tripartita presentant una bella resolució conjunta. Un espectacle lamentable tot plegat. Això no és un debat, és una representació on uns fan veure que governen amb un projecte clar, i els altres intenten fica'ls-hi el dit a l'ull.

L'únic que m'ha agradat ha estat veure votar en contra de la Constitució Europea el PSC. Si el PP hagués presentat una resolució a favor del pacte del Tinell, el Tripartit hagués votat en contra. Una altra escena d'una sessió de teatre al Parlament. Si us plau, el proper cop, al Teatre Nacional.