juillet 2005 Archives

Fa deu anys, vaig pujar a una bici. Prova no superada, al final va acabar a les escombraries.

Fa un any, mon germà va comprar una bici. Jo me'l guaitava envejós i embadalit.

Fa quatre mesos, vaig tornar a pujar a la bici. La Policia Nacional em va demanar que m'identifiqués. Tan malament ho feia?

Fa una setmana vaig anar de l'Església de Santa Magdalena a casa. Ja veus quina cosa.

Dimarts vaig comprar-me la bici. Una estona més tard, per poc que no atropello una bona dona. Al vespre feia el primer viatge útil, del carrer de casa meva al carrer de Sant Llorenç, i tornada.

Ahir volia pujar a Cal Suís, però la pujada es resistia. Quan anava a escometre-la per darrer cop, la poli local s'hi va aturar al costat, i vaig decidir tocar el dos. Baixant per Països Catalans vaig reventar la càmera del pneumàtic en mirar de pujar a la vorera pel "burdillu" (com se digui). Em va sorprendre, el cabron. Això passa per no anar per la carretera. Em salto tots els semàfors i per la nit vaig contradirecció quan s'escau (la línia més recta).

Avui ja me l'han arreglada. El paio de la botiga es deu estar fregant les mans.

Doncs res: ja tinc bici nova. Ja penjaré la fotu.

Tinc a les mans la sentència del contenciós-administratiu interposat per les associacions de veïns d'Esplugues contra el Pla Caufec. Aquests paperots eren gairebé la darrera esperança, era l'únic fre que podia aturar aquesta bogeria. Ara l'Ajuntament té les mans lliures, signarà l'inici de les obres quan li roti i ens fotran la muntanya enlaire.

A totes les al·legacions de la part actora (la que demanda), es respon amb un "no és provat" o "no hi ha prou proves". Diu que no és arbitrari l'adjudicació de sòl edificable, ni la relació entre els guanys de l'explotació immobiliària (885 milions d'euros) i el costs totals (280 milions €), que inclouen el soterrament de les línies aèries d'alta tensió (la justificació del pla) i tot el relacionat amb l'edificació. Que em donguin un sol milió d'euros, a mi.

Tots els nostres arguments se'n van en orris per manca de justificacions tècniques i proves concloents. No conec el nostre advocat, però pot ser un bon boc expiatori. Ara, només queda la desobediència. Si per mitjà de la llei no es pot aturar un nyap com aquest, mitjançant què es pot aturar? Ens queda la dignitat, com a espluguencs, de fer el possible per tal d'evitar aquesta buina, tot i que ja sabem que es farà. Demà l'Ajuntament pot signar l'inici de les obres.

Si sou de Barcelona o el Baix Llobregat, quan mireu cap Esplugues la identificareu aviat perquè hi haurà dos gratacels de més de cent metres d'alçada a la muntanya. Per fi, el poble serà al mapa. Ens han sentenciat.

Pots estar emprenyat amb part de la gent d'un grup, però el que no pots fer és insultar tot el grup en conjunt, perquè això és injust i simplista. Si hi ha deu brètols a una colla de cent persones, pots dir que una proporció gens menyspreable dels seus membres són imbècils, però no pots dir que tot el grup és format per imbècils.

Fins aquí, crec que tots som d'acord, fins i tot aquells que tots coneixem també ho dirien. Però quan ja comencen a generalitzar, a inventar-se històries rocambolesques per demostrar que ells porten la veritat absoluta i legitimar les seves tesis mesquines, aleshores, per bé que ho neguin, s'estan posant molt per sota dels "deu imbècils del grup". Si més no, per mi són l'escòria.

Aprofitaran qualsevol detall per fer-nos palès el que per ells és natural: que la colla és una merda. Ens explicaran les seves tràgiques experiències de pa sucat amb oli, tan malinterpretades com puguin, dramatitzant al màxim collonades obviables. Veuran conxorxa on no hi ha res, veuran complots inexistents. Cada membre que hagi marxat del grup, emprenyat o no, serà una altra prova concloent de la seva realitat figurada.

Però si volen viure amargats, és el seu problema, allà ells amb les seves malfiances i rancúnies. Me'ls escoltava bocabadat amb les seves raons de parvulari, però, quan van pronunciar la frase fatídica, vaig decidir marxar –i revenjar-me amb aquest post–. Perquè una cosa són les percepcions de cadascú, o els mals rotllos entre persones, que poden cremar i fer-les dir ben grosses, i una altra és el que ja deien.

– Cremaré les camises davant seu, i jo seré el més content en fer-ho.

Perquè allò em va doldre moltíssim, que vaig tenir ganes de trencar-li la crisma. Una cosa és la fellonia més o menys pueril, més o menys legítima, i una altra és expressar ideies d'aquest caire. Insultant, irrespectuós amb tot un grup de gent, agredint els sentiments de gent "innocent". S'ha de ser imbècil, la pitjor púrria del món, i només per això me n'alegro de què no sigueu amb mi a la colla.

Sou uns fills de puta.

Aquest cap de setmana han estat també les festes del barri del Gall, d'Esplugues. Al Gall hi vaig viure molts anys de la meva vida, que diria que va ser la més feliç. Ja se sap que s'aprofita qualsevol cosa per "episoditzar" el "lifetime" (au, aviam qui és el maco que ho ha entès), però faig coincidir la mudança al meu pis d'ara amb la «decadència», una època de tristícia que va acabar quan vaig decidir que decidia jo, ara farà uns tres anys (això, també amb relació a la mania d'episodització). El cas és que el Gall és com el meu segon barri, o potser el primer en el cor, com va ser on hi vaig créixer i on més temps hi he viscut.

Hi ha tres moments de la meva jove vida castellera en què m'he emocionat especialment i m'he sentit molt orgullós de portar la meva camisa.

Avui és Santa Magdalena. Durant molts anys havia estat la Festa Major d'Esplugues, però es va bescanviar per la de Sant Mateu, oblidant-se la que ara ens ocupa, fins que als vuitanta es va recuperar a poc a poc. Enguany, com a novetat, passa que és festa al municipi, gran primícia.

Alguns bromistes diuen cofois que Barcelona és el barri marítim d'Esplugues, però no us enganyeu, car per la majoria de gent Barcelona és la seva ciutat i Esplugues el barri on dormen i caguen. A la feina, els clients es desesperaven: Per què fan la festa ara? No la podrien fer escaure amb la Mercè, com abans se solia?

L'orgull de poble no existeix, si arribem fins als límits de pronunciar aitals demandes. I què voleu que us digui, que a mi la Mercè se me'n refot, que el meu poble és Esplugues i que sóc content de fer festa avui i no pas per la de Barcelona. Què serà el proper que demanareu? Que Esplugues sigui un districte de la Ciutat Comtal? La dependència total i absoluta, no ja només econòmica, ans política i de tota mena?

El caire d'aquestes queixes em treu de polleguera i m'assalten ganes irrefrenables d'asclar caps cruelment i sense miraments. Què és Esplugues? Tan poc us l'estimeu, el poble on hi porteu vivint tants d'anys, una vida? Carallots!

Ahir feia ben bé un any que no entrava a cap església. Estàvem assajant el pilar caminat que farem per Santa Magdalena, aquest divendres, dins el temple. L'any passat ho vaig veure des de la graderia, i vaig flipar mandonguilles amb aquella gent enfilada els uns sobre els altres, que a poc a poc avançaven i que, a més, pujaven els graons de l'altar, feien mitja volta i el descarregaven. Enguany, jo faig d'agulla petita al pilar.

Vaig adonar-me, però, que per molt que escolti música satànica, em cagui en déu trenta cops al dia, i me n'enfoti de la religió constantment, el que no faig mai és dir-li a un cristià a la cara: «ets subnormal». Potser no respecto aquestes creences, però si més no, el que no faig és entrar a una església i pixar per les capelles.

Deu ser el resultat d'anys de misses setmanals al Natzaret (tretze anys d'escolarització al col·legi de monges), però quan entro a l'església, no puc comportar-me de qualsevol manera. La gent cridant, jugant al meu voltant, blasmant... Vaig sortir-hi perquè la situació em feia vergonya aliena. Jo, del mossèn, no ens hi deixava assajar.

No demano que es faci tot en silenci sepulcral i es senyin abans d'entrar i en sortir, ni res d'això. Només demano una mica de respecte. Després, però, les fotos del pilar amb el crucifix i les pintures resulten d'allò més tradicionals, que sembla molt conservador tot plegat. Però allà no hi ha ningú que respecti res, com si fóssim a una plaça qualsevol.

Vaig fer un tomb per observar les diferents pintures i escultures que hi havia per allà. És impressionant com ha canviat el paper de la religió en la societat al llarg dels segles. De vegades em demano quin món era millor, si el feudal esclavitzant de l'antigor o el capitalista d'avui dia. Acostumo a dir que aquest és, en general, millor, però que certes coses del temps de l'avior és una tragèdia que s'hagin perdut (i ara no em refereixo al paper de l'església).

Aquest cap de setmana ha estat curull d'activitat castellera.

Diuen (correu en cadena) que en actuar barrim-barram amb els altres, a la faisó d'un baliga-balaga, és com si s'anessin fendint xino-xano claus a una paret. Amb la paret reblerta de claus, un rum-rum al cap no et deixa tranquil, és el neguit que et va rossegant davall-davall i que t'impulsa a mirar d'extreure els claus. Tanmateix, encara que el nyic-nyic del neguit t'ho hagi fet fer, en acabat la paret llueix un pilot de foradets, testimonis d'aquelles accions que han estat de nyigui-nyogui però ni de bon tros de bòbilis-bòbilis, com potser et pensaves. Al final s'acaba pagant, sigui a la bestreta, trinco-trinco o dos mesos més tard. Es pot sentir el gori-gori que xiuxiueja la paret leri-leri de caure, i un poti-poti de pensaments en ziga-zaga que no t'abandonen fins que no pagues. I acabes pagant, esclar, però la factura és com els diamants, cara i per sempre, i te l'enduràs fins al clot.

Avui he passat per cal barber i a còpia d'estisorada el meu rull cabell ha anat caient lànguid i las, mentre me'l mirava amb ulls tristos, atès que, dos anys després, ens acomiadàvem per sempre més. Amb la meva visió translúcida, despullada d'ulleres, clissava espaordit l'efígie de la botxí rera meu, armada grotescament amb estisores i una pinta com a instruments de tortura. Bellugava el meu cap a voluntat, la hi clavava sense miraments i a cops de pinta mirava de desembullar els meus inextricables flocs. Aleshores era quan els tallava, pèrfidament, car amb la túnica amb què m'havien abillat i amb la miopia no podia reaccionar... Els floquets anaven caient, retuts a la impotència de contemplar que jo no els salvava... Com a una pel·lícula de xinesos, a sobre, he hagut de pagar la bala que ha executat l'ajusticiat: onze euros.

I això que només m'he tallat les puntes! Fins al gener que ningú no digui res de tornar a visitar cal barber.