mars 2006 Archives

Ahir vaig sortir volant tombarella amunt amb la bici a la plaça de la Catedral de Barcelona. Hi havia un graó que em va passar inadvertit enmig de les ombres de la nit i la boira de les cerveses. Estava accelerant quan tot d'un plegat la roda del davant va aturar-se inopinadament, i la inèrcia va fer la resta. Feia ja un grapat de mesos (cinc) que no em fotia de lloros amb la bici.

Vaig entrar al Tio Canya de carrer Regomir. Hi he passat forces vegades per allà, però per anar al local que hi ha un pis més amunt: el dels jerquis. En anglès, un jerky és un imbècil. Ja fa molt de temps que no m'hi faig trobadís.

Ahir vaig rebre també un e-mail de la Jerc demanant-me l'adreça física correcta. Després de temps sense notícies d'aquesta organització, vaig tornar a veure algun militant saludat i vaig rebre noves seves.

El Tio Canya està molt bé, la música no està alta i és força ample. La beguda està bé de preu, la llàstima és que tanquin tan aviat. Havíem estat abans a una mena de restaurant de menjar ràpid/bufet lliure d'enciams i amanits, anomenat Lactuca. Ahir m'ho vaig passar força bé amb els universitaris castellers, a diferència d'altres vegades que m'avorreixo com un estaquirot. Suposo que és cosa del meu humor de «Guadiana», que a voltes brolla i a voltes desapareix. Ahir el vent bufava favorable i el penell assenyalava bona direcció...

Però sempre, l'endemà, hi ha coses que em requen; des de la trompada amb la bici, fins a coses que no sé si he somniat ni si són de debò, o quan van esdevenir-se, ni si van reproduir-se tal com les record. Potser hi contribueix el fet d'haver arribat cap a les quatre a casa i avui 'ver fet la segona campana a la uni.

Ja és primavera a Can Santacreu. Fa solet i bon temps i el sol es pon tard. M'agrada que al vespre sigui de nit, però que es faci fosc tard també té algunes coses bones. De tota manera, ara estaré sis mesos esperant un altre cop les nits fredes i llargues característiques de la tardor-hivern. M'agrada el temps advers, i que plogui i faci vent, malgrat que costi més anar en bici.

La temperatura que fa ara és força agradable, ni fred ni calor. Entren ganes d'anar a prendre una cervesa al bar. Sobretot, anima a deixar el llibre de Soberanía dual y Constitución integradora amuntegat a una lleixa fosca i rònega.

Ara que s'apropa el bon temps és a punt de començar la temporada castellera. Es tracta d'una temporada on quinze colles posaran casc a la canalla que corona els castells: acotxador i enxaneta. Es tracta d'un estudi que porta uns quants anys fent-se, però que va ser accelerat per la decisió l'any passat dels Castellers de Sants de fer pujar la seva mainada amb casc de taekwondo només en construccions de vuit pisos (qui en vulgui més informació que em pregunti).

Vull dir per qui em pugui escoltar: els castells no són més perillosos que jugar a bàsquet si es fan amb seny. Les lesions són potencialment més perilloses, però són menys freqüents. Aixecant assenyadament els castells que són a l'abast de la colla en qüestió en cada actuació determinada, defugint intents suïcides, el risc de lesions greus és molt baix (hi ha un estudi independent que ho corrobora).

L'Estat és paternalista i regula fins les formes de suïcidi. És possible que, si no posem fil a l'agulla, la societat ens acabi forçant a seguir aquest camí. De qualsevol manera, jo seguiré pensant que el casc, no cal.

L'esport preferit dels universitaris, a banda de mirar ties i fer sudokus, deu ser criticar els professors. He vist professors de tota mena, però aquest semestre-quadrimestre-trimestre és especialment divertit.

—Política Comparada. Tenim un xicot argentí que, a la primera classe, va fer humitejar les dones. S'assembla físicament al Belleti i al final s'han desencantat una mica, millor. Potser també hi ha ajudat a la destrempada el fet que no se l'entengui gens: portem un mes i encara no sabem del cert què estem fent. Els continus aclariments (en otras palabras, para entendernos, de vuelta) no aclareixen res. És metafísica pura.

—Dret Administratiu. Tenim tres professors diferents. La primera noia no deu tenir trenta anys i, segons explica, és un perill al volant. Farà servir qualsevol tripijoc legal per no pagar les multes, però li sortiran malament. És una mica pija i xerra dels descosits.
Un altre dia va venir un catedràtic paranoic, que ens explica l'evolució històrica del federalisme, és de suposar. Fa por entrar a classe, perquè després tot ho veus cancerigen: el xampú, les patates fregides, les ampolles d'aigua, tot el campus sencer (de debò...). Ha deixat anar que és una sort que una votant del PP no li fes cas una vegada, perquè així es moriria de càncer i una menys, i també que els advocats són els éssers més rastreros que hi ha.
La tercera professora és la més normal, ens explica les administracions. Va col·laborar en un llibre amb el segon professor, per la qual cosa també està una mica tocada del bolet.

—Economia Mundial. Ens la imparteix l'ínclit i senecte Arcadi Oliveres, reconegut arreu dels Països Catalans. Un altre conspiranoic, ja ens ha aclarit qui va assassinar Kennedy, qui va enderrocar les Torres Bessones i el Pentàgon, tots els secrets obscurs de totes les guerres i els interessos foscos de tots els governs i empreses del món desenvolupat i subdesenvolupat. Surts de classe comprovant que no hi hagi càmeres ocultes sota les rajoles.

—Política Exterior Espanyola. És potser de les més avorrides. La professora parlava castellà pels Erasmus, fins que un dia va adonar-se que no n'hi havia cap. Dimarts va informar-nos de què els Erasmus de la tarda li van demanar que fes les classes en català.

—Hisenda Pública. No parlem d'impostos a aquesta assignatura. De fet, no vaig acabar d'entendre de què va l'assignatura. La professora parla xisclant, esgaripant, baladrejant, xerricant, i acabes com un timbal. S'emprenya amb una facilitat esfereïdora, l'altre dia va fer fora de l'aula dos alumnes.

En fi, aquest semestre encara no he fet cap campana. És força divertit tot plegat.

He llegit aquest cap de setmana El Salvatge dels Pirineus, d'en Pep Coll. Ja havia llegit un altre llibre seu, un recull de relats breus anomenat L'edat de les pedres. Potser el que més destaca d'ell és l'ús desinvolt i desacomplexat del parlar de la Conca de Tremp. Aquell dialecte és curiós perquè es tracta d'una zona de transició entre l'occidental (de Lleide, per entendre'ns) i el dels Pirineus. En fi, és molt curiós i he après moltes paraules, expressions i costums de la Catalunya rural.

Anant més per tema, El Salvatge dels Pirineus m'ha semblat una novel·lització actualitzada i molt ampliada de Terra Baixa d'en Guimerà. Com feia anys que havia llegit aquesta obra, l'acabo de rellegir aquesta tarda. El salvatge és un jove que ha suspès els estudis de Lleis i com que ha perdut el dret d'hereu, es revolta i se'n va a viure a una mena de cornisa de la muntanya que s'alça sobre el poble de Malpui. La cornisa és anomenada feixa o feixanc, o fins i tot vinça o faixa de terra. Gent de tota mena mira de fer-lo baixar: amics, familiars, capellans, polítics, milícies carlines i un grapat de socialistes owenistes britànics amb globus aerostàtic. Val a dir que això està emmarcat al Pallars de voltants de 1840.

En fi, al llarg del llibre interminable es va demostrant que la gent de la terra baixa és molt dolenta i corrupta i autointeressada. Que fins i tot els que són bons, són covards i acaben traint. Els que t'ajudarien, només ho farien a canvi de favors o diners. Que tu els importes una fulla de rave. Per això en Ventura, des del seu Feixanc, amb el seu hortet i bosquet i els seus animalons, contempla amb fàstic el poble que hi ha als seus peus. I amb tot, encara hi col·labora amb Malpui tot preveient esllavissades i proporcionant un hereu a Cal Poblador (casa seva)...

El problema és que sigui boig: només un boig ho faria, això? Perquè no és que els altres el considerin boig, és que ho és objectivament. I per què pren la decisió arran d'un motiu tan terrenal, que el desprestigia: el dret d'herència, i a sobre després d'haver fracassat a Cervera? Què hi podia fer en aquella situació, a banda de dedicar-se a encalçar pubilles de casa bona? Crec que el mèrit hagués estat si, un cop llicenciat i amb la vida arreglada, hagués decidit deixar-ho tot, de forma serena i meditada, per anar a conrear la seva solitària argenda de les timbes.

De fet, no crec que hi hagi gaire ningú que servi completament estalvi el seu senderi. Pots anar visquent entre la bordissalla de la terra baixa fins que un dia diguis prou i fugis per instal·lar-te més a prop del cel espurlent. Jo sóc, però, un poblador irremissible de contrades jussanes, on les aigües del riu llòbreg es fan amargues en contacte amb la mar, i en porto la màcula indeleble. Si pugés a l'àtic, haurien de bastir quatre pisos més.

Aquest cap de setmana he estat a Mataró al V Torneig Intercasteller de Futbol Sala. Es tracta d'un torneig de futbol en què les colles castelleres que volen s'apunten per conviure en un marc diferent del de sempre. Enguay érem vint-i-vuit colles i Esplugues hem quedat vint-i-cinquens, però val a dir que hem jugat fins i tot amb un cec i un altre noi jugava amb un peu trencat, i a més no havíem entrenat (jo no jugava a futbol des de feia exactament un any).

Bé, vaig arribar cap a les cinc a Mataró, quan estava començant el segon partit de la nostra colla. Estàvem emparellats amb Caldes, Sant Cugat i Rubí, i vem perdre tots tres partits. Jo no vaig jugar. Rubí, que han quedat cinquens, van fotre'ns deu gols a dos. Jugàvem al Velòdrom, al costat del local dels Capgrossos. Així que van acabar tots els partits, vem anar a sopar, botifarra amb pa amb tomàquet. Vaig trobar força ganàpies per allà.

Vem deixar les coses a la nostra habitació (el recinte on assagen els Capgrossos de Mataró) i vem anar a veure el partit del Barça al centre de Mataró. Vem tornar al local i alguns vem anar cap al Clap, una discoteca on punxaven reaggie i hip hop. Van fer almenys un pilar de quatre, vem veure una dona de plàstic amb un mamellam com síndries, i cap a les dues cap al local.

Poc vem poder aclucar l'ull. Entre com roncaven, els borratxos que entraven, i com n'és d'incòmode dormir en sac i sense coixí, avui pesava figues tot lo dia. A les nou vem esmorzar, a les deu tocades vem jugar el primer partit, que vem empatar contra Igualada, 2-2. Contra Cornellà vem guanyar 4-1. De tota manera, va quedar líder de grup Igualada.

Vem anar a fer un volt i a esmorzar per segon cop. Vem anar a veure la final, en què Sants va guanyar 3-0 a Sant Pere i Sant Pau. Vem agafar el cotxe per anar a dinar als afores de Mataró. Van regalar-nos una tonteria a cadascú, també un llibre i una foto i calendari a cada colla, i van lliurar els premis. I, finalment, de tornada a Esplugues, on he fet una becaina d'un hora.

En general, ha estat bé. El que em reca és haver quedat tan malament a la classificació. Per això, ara diuen d'anar a entrenar de tant en tant al col·legi Isidre Martí: doncs potser sí. El problema és que no sé si tinc tant de temps. Un altre aspecte és que he tornat a jugar amb el número 11. Per fer tant de temps que no xutava una pilota, tampoc no ho he fet tan malament... jo mai no he sapigut jugar a futbol.

Hi ha hagut força bon rotllo entre les colles. Ha estat divertit, aviam si l'any vinent hi tornem.

[Fotos: aquí]

Diumenge va haver-hi calçotada castellera. El dia va ser plujós i els cubates al final no es van fer pagar. Personalment, trobo bé que s'incloguin amb el preu general, però potser fóra bo que els cobressin a banda, perquè així em posaria el fre. Recordo que de tornada vaig pujar a la bici però vaig haver de girar cua perquè em descuidava la motxilla. Me'n vaig tornar a casa no sé com, vaig saludar ma mare, que a la primera va veure'm ben pitof, i vaig ajaçar-me i no sé quantes hores vaig dormir. Vaig llevar-me cap a quarts d'onze de la nit.