Trompades

Ahir vaig sortir volant tombarella amunt amb la bici a la plaça de la Catedral de Barcelona. Hi havia un graó que em va passar inadvertit enmig de les ombres de la nit i la boira de les cerveses. Estava accelerant quan tot d'un plegat la roda del davant va aturar-se inopinadament, i la inèrcia va fer la resta. Feia ja un grapat de mesos (cinc) que no em fotia de lloros amb la bici.

Vaig entrar al Tio Canya de carrer Regomir. Hi he passat forces vegades per allà, però per anar al local que hi ha un pis més amunt: el dels jerquis. En anglès, un jerky és un imbècil. Ja fa molt de temps que no m'hi faig trobadís.

Ahir vaig rebre també un e-mail de la Jerc demanant-me l'adreça física correcta. Després de temps sense notícies d'aquesta organització, vaig tornar a veure algun militant saludat i vaig rebre noves seves.

El Tio Canya està molt bé, la música no està alta i és força ample. La beguda està bé de preu, la llàstima és que tanquin tan aviat. Havíem estat abans a una mena de restaurant de menjar ràpid/bufet lliure d'enciams i amanits, anomenat Lactuca. Ahir m'ho vaig passar força bé amb els universitaris castellers, a diferència d'altres vegades que m'avorreixo com un estaquirot. Suposo que és cosa del meu humor de «Guadiana», que a voltes brolla i a voltes desapareix. Ahir el vent bufava favorable i el penell assenyalava bona direcció...

Però sempre, l'endemà, hi ha coses que em requen; des de la trompada amb la bici, fins a coses que no sé si he somniat ni si són de debò, o quan van esdevenir-se, ni si van reproduir-se tal com les record. Potser hi contribueix el fet d'haver arribat cap a les quatre a casa i avui 'ver fet la segona campana a la uni.