septembre 2006 Archives

Acabo de fer la matrícula de la universitat per enguany. Un pas important per llaurar-me el meu futur i tota la pesca. Però ara parlarem de coses realment importants.

Han estat les festes del poble, com deia l'altre dia. Les festes són perilloses, el fetge acaba molt perjudicat, així com també d'altres zones del cos, com podeu veure en aquesta curiosa foto:

Què és més negligent, circular en bici de nit i sense casc ni llums, o senzillament circular-hi completament borratxo? Sempre et pot caure un maó al cap o ser atropellat per un autobús sense escrúpols, però el que realment et matarà serà tirar castells sense pinya o mal assajats o pujar-hi begut.

Ahir va ser la Prediada, l'actuació castellera de vigília. L'home del temps anunciava tempesta i anunciava mal temps, mes els núvols no se'ns pixaren al damunt. Actuava amb nosaltres la colla castellera del Poble Sec, els quals eren poquets. Nosaltres vem entrar de tres de sis, la qual cosa descartava el tres de set. En tot cas, hagués semblat agosarat provar-lo dissabte en aquelles...

[Els putus altaveus de l'ordinador, que ja tenen deu anys, fan figa, collons]

...condicions. El tres no va donar massa problemes, if I remember well, tot i que no em va donar sensació de massa seguretat. A segona ronda plantàrem un altre quatre de set ert i soberg esplèndid, que demostra que si més no això sí que ho dominem a la perfecció. Visca la terra lliure.

A tercera ronda vem fer alguna cosa sense gaire història, perquè no la recordo. Ara que miro la foto veig que era un quatre de sis amb agulla on m'hi vaig trobar de conya (de puta mare) i que va anar molt més ràpid i finet que altres tortures d'alguns mesos enrera. Per acabar, pilar de quatre i que continuï la festa.

La temptació de parlar de Poble Sech és enorme, però la crònica és molt llarga. Diré que la seva canalla era molt lenta, i el primer 2d6 va ser desmuntat sobretot per aquesta causa (s'havia rebregat un colló de mico). Al 4d6 els terços estaven tan tancats i tan abocats que per alguns moments el castell va perillar de debò, semblava que el pou els xuclava. Al 4d6a, tots els primers vents eren de la nostra colla. En fi, el pilar de cinc no el tenen pas malament, però l'enxaneta és tan lenta que finalment fent la motxilla al quart va ensorrar la construcció.

Un cop acabada l'actuació vaig tornar a casa per sopar i veure el documental de la 33 sobre la Colla Joves Xiquets de la Ceba, i més tard vaig tornar al puestu de les barraques, quan la pluja va cessar, a veure concerts i prendre sis cerveses.

Prediada Castellera
Esplugues: Pd4, 3d6, 4d7, 4d6a, Pd4
Poble Sech Pd4, id2d6, 4d6, 2d6, 4d6a, iPd5, Pd4

Diada de Festa Major 2006

I avui era el jorn esperat per tothom, la nostra diada, que havia de servir sobretot per descarregar el malparit tres de set, que enguany ens toca la pera. Altres objectius que s'havien més o menys fixat per aquesta data, com ara el putu pilar de cinc, i la possibilitat del quatre de set amb l'agulla, doncs queden postergats a una altra avinentesa/temporada/existència.

També voldria parlar de les colles convidades. I començaré per Sant Andreu de la Barca, que els pobres van declinar la participació amb només una o dues setmanes d'antelació adduint manca d'efectius a plaça. És comprensible i és també un mal tràngol per ells, esperem aviat superin aquest petit sotrac.

També voldria parlar de la Colla Joves Xiquets de Valls, però ho faré amb la boca petita. El cas és que la nova tècnica de la muixerra va decidir que no els hi convenia la nostra diada a una setmana del Concurs de TGN, i ens van comunicar que no actuarien aquí. Conclusió? Posa't a buscar una colla amb quatre setmanes de temps. Però no hi ha hagut manera d'aconseguir-ho.

Amb la deserció de les dues colles convidades, la pobra cap de colla va fer tot el possible per trobar-ne alguna, i només els d'Altafulla han pogut o volgut venir. Moltes gràcies.

En fi, el dia era rutilant i una mica fresquet, de conya (de puta mare) per fer castells. M'he llevat amb dues resaques acumulades i manca d'hores de son, he arribat a les dotze en punt a plaça i m'he perdut com els diables ens hi menaven. Faixes i camises i primer castell, quatre de set completament parat, ert i soberg, plàcid, còmode, de conya (de puta mare). Semblava que tot havia d'anar bé... però no.

Aleshores festival d'intents desmuntats. Segons m'han fet notar, d'un mateix castell només se'n poden fer dos, d'intents desmuntats: al tercer va amunt o perds ronda, però tant és. Relació detallada:

Primer intent. El primer tres de set es bastia dòcilment i ja s'albirava l'aleta quan una lleugera batzegada sense importància ha fet saltar les alarmes i la cap de colla ha decidit tirar-lo avall. Jo no l'he vist gaire però segons sé estava prou bé i hi havia força probabilitats de descarregar-lo...

Segon intent. Després del castell d'Altafulla, hem tornat a encarar la bèstia negra...

La nit porta el turment.
La lluna plena creix.
La bèstia negra ve.
La por torna als carrers.

Somni, somni sempre es repeteix.
Bèstia negra, bèstia dels infeee-eee-ieee-rns.
(Bèstia Negra, Sangtraït)

...dels inferns. Jo el notava més bellugadís, la gent es cansava i neguitejava. La por tornava a plaça. En aquest cas, però, també semblava que anava bé, però oh tragèdia, oh desfici, oh daltabaix, oh turment: ha esdevingut una d'aquelles anècdotes que es riuen anys i panys, però que en el moment de viure-la és una putada.

Com deia, el castell també es bastia dòcilment, però tot de sobte una remor i uns aplaudiments, riure de la plaça i xivarri de gent de tronc i pinya. Havia passat això:

El pobre terç no s'havia lligat massa bé els pantalons i el quart els hi ha abaixats mentre l'escalava. La cap de colla s'ha vist obligada a desmuntar-lo un altre cop.

Tercer intent. Aquest cop el neguit es mastegava i els nervis electritzaven. Ha pujat però era el pitjor intent de tots tres, s'ha desmuntat amb ja acotxador col·locat i a prendre pel cul.

Finalment ens hem hagut de conformar amb el tres de sis, que en tot cas no ha anat bé tampoc. Ja n'estàvem fins els collons. Ni ben quadrat (potser hagués calgut desmuntar-lo un altre cop!), ni ganes, ni polles.

L'última ronda l'hem dedicada al dos de sis. El cap de pinyes ha cantat vuit cordons a cada rengla, tot un rècord. Tampoc no es pot dir que fos cap meravella, però s'ha fet sense problemes.

Per acabar, tres pilars de quatre, descarregats al balcó. Hem tirat cap al local a dinar costellada i botifarra amb seques, vídeo i desfilada cap a casa. Una diada agredolça.

Diada d'Esplugues 2006
Esplugues: Pd4, 4d7, id3d7, id3d7, id3d7, 3d6, 2d6, 3Pd4
Altafulla: Pd4, castells de sis, Pd4

Són les vuit i la colla ja s'hi aplega
per a participar en la cercavila;
entretant l'aigua de València rega
a raig les goles dels presents al Brillas.

Cap a les nou la cosa ja s'engega,
sense pressa ens embotim a la faixa,
tanquem la pinya i prest es descarrega:
el primer pilar amb casc és a la caixa.

Ja en seguici algú es desassedega
bevent litres i litres de cervesa;
així caminant el pilar empassega
i cau enrera sobre la pinya distesa.

El pregoner sembla que vulgui brega;
el periodista, arribat en calessa,
deu imaginar que el poble combrega
amb el discurs escrit per l'alcaldessa.

No volem que cap espluguí de pega
llegeixi el pregó de la festa nostra;
i menys sens calces i el cul amb mantega
com féu Josep Maria Casanovas.

Surt la Pilar i la plaça s'esbaldrega
amb l'escridassada que li dedica
la gernació, que per favor li prega
que sens demora emigri a Costa Rica.

Marxa la Pilar i la cobla ens entrega
les corrandes de la Festa Major,
la plaça com un únic cor batega,
serens i ebris ballant en germanor.

El gruix a les barraques es congrega
menats per la flamígera fal·lera,
pel trajecte una pancarta es desplega
per un local on fer més borratxeres.

Es va fent tard i la gent es disgrega
perquè l'endemà és dia feiner arreu,
la son a poc a poc ens arrossega,
però visca les festes de Sant Matheu!

Ahir em van demanar que anés a cantar corrandes. Però sóc un inútil i per escriure això he necessitat almenys dues hores i un parell de diccionaris.

Hi ha homes que passen pel món sense deixar cap rastre de profit, sense haver marcat la més petita influència sobre res; un cop morts ningú no es recorda d'ells, ni fan cap falta a ningú. Mentre dura el seu contacte amb els altres, ni epidèrmicament, ni passatgerament se'ls pot apuntar una maleïda anècdota, i la mica d'obra que fan és purament negativa, fins per a ells mateixos. Es dediquen a gastar, a destruir, a tornar agres les coses, a fer els minuts desagradables. Acostumen a ésser d'una serietat inútil; no són capaçoos d'humor, de rialla, de res que tingui un color simpàtic. Sembla que el més natural fóra que d'aquests homes no se n'adonés ningú, que se'n prescindís, que no fossin entrebanc per a cap projecte, perquè en definitiva el seu criteri o el seu valor i fins el seu volum no pesen. Però el curiós és que aquesta mena d'homes fan una nosa peculiar, preocupen els altres; de vegades fins sembla que roben l'aire d'una cambra, que no deixen respirar; els seus ulls, que no diuen cap cosa, que no revelen cap lluc especial, són més inquisitius que els ulls dels altres i la seva llengua contradiu per ganes de contradir. Davant el tarannà d'aquests homes, hi ha gent que fa marrada, o deixa de fer el que sigui, per evitar aquella contradicció estúpida, inofensiva, que no compta, però que sense que un sàpiga per què molesta d'una manera intolerable.

Vida Privada, Josep M. de Sagarra.

Com he manifestat en diverses avinenteses, sento deler per... Puff

Com he dit vàries vegades, m'agrada molt passejar, córrer o pujar en bici quan plou, com més fort millor, i sense cap més intenció que mullar-me i gaudir de la pluja. Ahir tenia l'excusa de què anava a l'assaig, i així, l'únic que em podia donar emoció era que el cordill de la bossa que duia a l'esquena se'm trenqués, o la xancla un cop posés el peu a terra. I guaita tu, totes dues coses alhora.

Ja a casa, vaig comprovar com s'havia fet borrós l'skyline que conformen edificis i arbres i que ofereix la meva finestra, com si allò fos un quadre de Turner. La foscor del carrer esdevingut riuada, la solitud i el silenci només trencat per trons i la fressa de l'aigua, donava a l'ambient un toc tenebrós, decadent, com de naufragi. Com sempre, la pluja és formidable, tot i que potser ahir ho era una mica més.

L'aigua neteja els carrers de brutícia (de merda) i el cel de pol·lució (de merda). L'aigua lleva la merda de la ciutat, i aconsegueix endur-se'n una mica de la que hi ha el meu cap. I així a l'endemà tot és més verd i més blau.

Ahir era Onze de Setembre, però jo ni tan sols vaig penjar la senyera. El que sí fiu foren castells a Roquetes, que depèn de l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Heus ací lo mapa.

Jo encara estava una mica emprenyat per allò, però ja més relaxat. Això d'esbravar-se va de conya, si més no encara ens resta el dret al pataleo. Segurament, però, ahir vem fer la darrera actuació sense el casc dels pebrots farcits de corrúpies de... Ahir se'n va parlar força del casc. Detecto un ambient d'hostilitat generalitzat, llevat d'algun sector més procliu a aquesta mesura de seguretat encara en estudi. Però tant se val, al cap i a la fi jo també crec en la democràcia elitista, censitària o tecnocràtica, i per tant no tinc cap raó de queixar-me. Segur que això és el millor que podríem fer.

I bé, tot escoltant la meva banda sonora castellera, Nachtfalke, em vaig trobar davant l'Ajuntament de Roquetes, de quan Roquetes encara era independent, suposo. L'edifici de l'Ajuntament és modern, blanc i amb molt de vidre, i fa patxoca. La plaça és grossa i hi havia canalla cantant cançons oblidables que algun desaprensiu vomitava damunt d'una tarima. Jo vaig fer la birra pre-diada, que sempre té millor tast, i cap a les set tocades va començar el motiu d'aquesta mena de crònica estranya.

Vem obrir plaça amb un tres de sis que vaig veure bé, tot i que no massa bé, i tot i que si més no em va semblar fet amb la punta de la polla. A segona ronda vem engegar un quatre de set a la primera que, vist des de la posició d'agulla, em va semblar gairebé perfecte, molt parat, molt quiet, molt aturat, molt assentat, etc. De mides estava força bé, la pinya feia molt bé la feina, el meu baix gairebé no posava la cara d'anar a cagar, etc. En vaig sortir feliç i content, em va agradar molt. Després del daltabaix del Gall i de la merda del casc estava una mica moix, però aquest quatre de set ha resultat balsàmic. Doncs això, estava molt feliç.

I per acabar, un quatre de sis amb l'agulla, en el que no m'hi vaig fixar massa, però que em va semblar ràpid i tranquil. Ara els nostres castells, com vaig dir no sé quan, i com em van recordar ahir, semblen més ràpids. El mateix quatre de set ja tenia dosos col·locats quan vaig mirar amunt per primera vegada. Sembla que tornen les bones sensacions d'abans del Gall. Fins i tot es comentava que de tan bé com havia anat podríem haver provat el tres de set, tot i que segurament era massa agosarat.

Afegir que vem acabar amb un pilar de quatre amb senyera desplegada per l'enxaneta. També que vaig ser a punt d'encolomar-los l'estelada que encara duia del matí, però no volia més problemes. I tot comentant l'altra colla convidada, la Jove de Sitges, va aixecar un tres de sis amb l'agulla (un castell, per mi, lleig lleig), tres i quatre de set, i dos pilars de quatre, un d'ells també amb les quatre barres. Van acabar amb la típica xarlotada de l'assaig a plaça, aquest cop una prova de quatre de vuit sense pom de dalt. Però a mi no em veureu pas en aquella pinya.

I això és tot. Ara miraré de pair el casc (difícil, perquè és de metacrilat) i pensar en el web dels cargolins, que l'hauria d'engegar com cal.

[Fotos aquí]

Diada de l'Onze de Setembre a Roquetes
Esplugues: 3d6, 4d7, 4d6a, Pd4
Jove de Sitges: 3d6a, 3d7, 4d7, Pd4 i Pd4s

Encara no és oficial però jo ja ho sé per vies oficioses: a la meva colla castellera portarem també el casc dels pebrots farcits de corrúpies de gossa petanera rabiosa i pollosa. Seré imparcial i subjectiu en el que ara diré.

Podríem entaforar-nos el casc per seguretat, per obligació o mimetisme. No el portarem per la mort d'una nena, ni per la campanya mediàtica esbiaixada, alarmista, oportunista, morbosa i estupiditzant a què ens tenen acostumats la tele i els mass media en general. Tampoc portarem el casc perquè hagi estat decidit democràticament entre els deu pares de la canalla de la colla. En aquesta colla, per desplegar una estelada en l'acte de l'Onze de Setembre cal una assemblea extraordinària per decidir-ho (la colla és apolítica pels estatuts), però per decidir quelcom tan essencial com ara el casc, només cal la decisió de deu o quinze persones.

Com deia, portarem el casc, però no per seguretat, evidentment, sinó per la pressió d'una societat estòlida, poruga, que ret honor a Déu, l'Estat, i té un altar a casa on s'hi passa dues hores diàries pregant, la messiànica Tele, no fos cas que pensessin sense droga.

Però els existencialistes ens ensenyen que nosaltres som amos de les nostres accions, nosaltres decidim què volem ser. Culpar la societat és una feblesa pròpia dels que han de morir sense atènyer la Glòria. La Colla és societat civil, la colla és poruga, la colla és estòlida, la colla s'entafora el casc perquè tothom el porta, perquè tothom està alarmat, perquè és toixa, enza, tanoca, impressionable, perquè ret comptes a Déu, perquè depèn de Déu, perquè som la mateixa merda.

Si ens l'encasquetéssim per prudència, seguretat, ho entendria. Però vem decidir no entrar a l'estudi. Per què ara sí? Perquè els mitjans ens han espaordit, perquè la societat ens ha vençut.

Ara, quan farem els apoteòsics, titànics, herculis, astoradors castells de sis amb casc, ca segur ca'm sentiré! Quina tranquil·litat saber que no ens matarem!

Hi ha gent que beu per oblidar, i d'altres que ja han oblidat per què beuen. No recordo d'on ho vaig llegir. Hi ha coses que es volen oblidar, tot i que l'alcohol sovint és proditori i et fa recordar. He minvat la freqüència de les borratxeres (ja no compro l'ampolla de ginebra setmanal) però encara algun cop tinc més alcohol etílic que eritròcits i el cap empantanegat. I no sou vosaltres, no és déu ni es sa puta mare, sóc jo, i per això bec, per oblidar-me, bec per no veure i no veure'm sobretot a mi. Aleshores, hoc, allavòrens orxego el quim (que faig què amb qui?) i la fel i els budells sencers, em gito a sobre i ruixo els altres, que m'observen astorats un moment, i a l'instant ja es relaxen: un altra buidarada d'en Josep, no és pas la primera. Ofereixo gintònic a una nena de deu anys que em vacil·lava. I em recullen la motxilla, pujo a la bici i a una cantonada caic i m'escairo una incisiva.

Anava gat, anava moix, però ho he recordat tot.

Ara són les festes del meu barri, i pagava la pena sortir ahir de casa per veure l'ambient. Fa anys, abans de l'enorme creixement del barri, aquestes festes eren considerades les millors del poble i tothom hi anava i s'ho passava d'allò més bé. Ara, però, la cosa és la que és.

El meu barri no me'l mereixo, és un barri de merda. L'Associació de Veïns és l'única que està a favor del Pla Caufec i guanya el PSOE per majoria seguit del PP a força distància del tercer. El meu és un barri de disseny: noves rambles engespades, grans blocs de pisos nous, zones peatonals, etc. És un barri a la mida del PSOE: gent nova, la majoria castellans, sense identitat de poble, per no dir catalana. Així, quina mena de festes de barri vols?

Així, l'únic que en pot sortir és La Húngara i una legió de killus i andalusos inadaptats picant de mans al ritme de la cantaora de flamenc. Era la una de la matinada tocada, i la rambla era força plena de killus vinguts de fora el poble i de gent de per 'quí, molts dels quals conec de la feina. Després, quan dius "set amb sixanta-vuit eurus" no t'entenen.

La beguda era una mica cara i els cubates no els carregaven. Acabada la Húngara, balls de saló i tot seguit un inepte cantant versions ballables. Amb mon germà vaig estar vagarejant per allà, saludant coneguts i bescantant les glòries de la vetllada. Que els EUA ruixin amb napalm aquesta mena d'actes infames, exhibicions públiques de mal gust colonial, d'una tribu que hauria de tornar als arbres fins que no hagi evolucionat.