Hi ha homes que passen pel món sense deixar cap rastre de profit, sense haver marcat la més petita influència sobre res; un cop morts ningú no es recorda d'ells, ni fan cap falta a ningú. Mentre dura el seu contacte amb els altres, ni epidèrmicament, ni passatgerament se'ls pot apuntar una maleïda anècdota, i la mica d'obra que fan és purament negativa, fins per a ells mateixos. Es dediquen a gastar, a destruir, a tornar agres les coses, a fer els minuts desagradables. Acostumen a ésser d'una serietat inútil; no són capaçoos d'humor, de rialla, de res que tingui un color simpàtic. Sembla que el més natural fóra que d'aquests homes no se n'adonés ningú, que se'n prescindís, que no fossin entrebanc per a cap projecte, perquè en definitiva el seu criteri o el seu valor i fins el seu volum no pesen. Però el curiós és que aquesta mena d'homes fan una nosa peculiar, preocupen els altres; de vegades fins sembla que roben l'aire d'una cambra, que no deixen respirar; els seus ulls, que no diuen cap cosa, que no revelen cap lluc especial, són més inquisitius que els ulls dels altres i la seva llengua contradiu per ganes de contradir. Davant el tarannà d'aquests homes, hi ha gent que fa marrada, o deixa de fer el que sigui, per evitar aquella contradicció estúpida, inofensiva, que no compta, però que sense que un sàpiga per què molesta d'una manera intolerable.
Vida Privada, Josep M. de Sagarra.
Leave a comment