Diada a Manlleu –
30/06/2008
Aquesta chronica em costa d'escriure per dos motius. I el principal és que hosts espanyoles gallegen ensuperbits pels carrers de la cathalana terra, com si estiguessin a casa seva (per descomptat!), recordant-nos que som una colònia i que la potent maquinària estatal dia rere dia guanya un pam més de terreny i som més a prop de capitular. Ja és hora de deixar de resistir esporuguits i tancats dins la closca: ja va sent hora d'engegar-los a pastar fang, a tota aquesta caterva —exèrcits bàrbars!—, aquest ardat de trinxeraires pollosos guturals saharians.
Pel que fa a la diada castellera, ha estat també força fastigosa. Com que érem poquíssims i nosaltres mai no ens tirarem a la piscina, assenyadament hem fet el que podíem fer. A primera ronda un tres de sis que de tan parat feia basquejar. A segona, una torre que no ha anat tan bé, ha tremolat bastant i s'ha torçat. Finalment, un 4de6a de tota la vida sense gaire cosa destacable. Per acabar, dos tristos pilars de quatre.
Els de Manlleu, els Nyerros de la Plana, sí han forçat la màquina. Després que la temporada passada no fessin l'aleta a cap castell de set, i d'haver hagut de ballar-la molt magra a moltes actuacions en què ni tan sols podien acabar les rondes (o feien tres, tres amb agulla i torre), avui han tornat a descarregar un castell de set, el tres de set. Certament, no tenien prou pinya per fer-ho. Però, i què? I què collons importa? Si l'han fet és perquè podien fer-lo, només els calia més pinya: la d'una segona colla, mal que fos tan limitada com nosaltres. Si Esplugues hagués sofert una travessia pel desert com els Nyerros, jo també aprofitaria la primera avinentesa per tirar a plaça el 3de7. A mi, aquestes crítiques de «no tenien prou pinya, quina barra» em semblen molt desafortunades, crítiques típiques de saberuts setciències com una determinada colla vestida de gris. El que compta és fer el castell, i punt. Si filéssim tan prim, per Sant Fèlix veuríem merda punxada d'un pal. Fins i tot a la Plaça del Blat hi ha sovint moltíssims castellers infiltrats d'altres colles, especialment en les diades més importants.
En fi, van provar el 3de7 a primera ronda, i tot i que el tronc estava molt bé de mides i consistència, l'acotxadora es va encallar a terços o quarts i el van haver de baixar. A la repetició, i a segona ronda, van tirar castells de sis. A tercera ronda van repetir el 3de7, demanant a tothom que s'hi posés: per exemple, jo vaig haver de deixar la meva cervesa fresqueta a la taula, a l'ombra. Van canviar la canalla per evitar repetir problemes. El cas és que el tres va pujar molt més tremoladís i desmanegat que el primer. Tanmateix, per ser el primer en força temps va estar bé, i me n'alegro. Per finalitzar, a més a més, un bonic pilar de cinc.
Doncs de puta mare tot. Molta calor. Vem anar a dinar al seu local, que va estar molt bé certament. I ara els subnormals no deixen de cridar pel carrer com micos tropicals que són.
Escrit per en Josep. Arxivat a Castells. Digues-hi la teva (2)
Diada a la Zona Franca –
22/06/2008
Aujourd'hui hem tornat de ple a Esplugues, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a fer castells. He ficat la camisa i una faixeta al meu sac i via Carrilet m'hi he plantat ràpid. Molta calor. Un cel blau sulfat de coure, infinit oceànic, blau barrufable, una enorme pantalla blava de Windows que s'estimbava a sobre com una pedregada de làmines de cobalt. Tot i ser un color fred, devia ser blau de flamarada, flama que abrusa la Unió Europea, blava també, el color de l'himen pirètic de la verge Maria.
En arribar-hi jo, els de la camisa blava (els Castellers d'Esplugues) solcaven les pregoneses celestes amb l'aleta del tres de set, tauró blau que profanava la quietud feixuga estiuenca, voraç, nietzschià, queixalant prop del port de Barcelona i etcètera [la puta...].
La segona onada va portar el 4de7, que també va nedar furiós entre les mars porugues de la Zona Franca. Per acabar, el 5de6, una plàcida balena blava que va tornar a ensenyar l'aleta aquesta temporada, una vegada més. Com a comiat, tres sardines esquifides.
Pel que fa a Sants, un bonic 3de8, seguit del 2de7 i un 4de8 més treballat, ultra el vano de 5. Els Moixiganguers van ensopegar amb el 4de7; després de la carregada, quan per fi havia pogut asserenar-se, va rebregar-se fatalment al pom de dalt i va arrossegar tota la bastida. Van haver d'abaixar pretensions, amb 4de6a i 2de6 i Pde5.
Feia molta calor. El cel era d'un blau intens que feia angúnia. I he suat com un fill de puta per tornar a casa, malgrat ser poc camí, tot i que de suau pujada.
Diada de la Zona Franca
Cargolins: 3de7, 4de7, 5de6, 3Pde4
Borrinots: 3de8, 2de7, 4de8, vano de 5
Moixiganguers d'Igualada: 4de7c, 4de6a, 2de6, Pde5
Diada a Cerdanyola –
19/05/2008
Quan s'acosta el final d'un trajecte fas el viatge que et queda com d'esma i pensant molt més en allò que faràs quan hi arribis. Si més no, és el que em passa a mi. En fi, estic molt abstret en tot el que haig de fer, però és una miqueta com de tràmit abans de fotre el camp d'una vegada, que és el que realment desitjo ara. I en aquest estat d'esperit és com hem afrontat avui la diada a Cerdanyola.
Sobre el viatge, aquest cop hi he tornat a anar en bici. Hem deixat enrere Sant Cugat, que és on vam quedar-nos la setmana passada, i fins i tot passant per l'autopista ens hem plantificat a la ciutat de la meva universitat. Ara tinc una idea de com anar-hi sense tren la propera vegada. I si trobo el camí forestal, podria fressar la via molt sovint en dues rodes. Aquest cop hi he anat amb en Jonàs, ínclit company de bornades per la selva collserolina. Haig de reconèixer que és un estrenu ciclista i que molts n'haurien de prendre exemple.
El que més m'emprenya és quan em diuen: «Feu-ho ara que podeu i sou joves» I una polla. Tothom ho podria fer només que tingués la voluntat de bandejar la vida sedentària. I qui al·lega que el món trafegós on viu li impedeix de pujar-se a la bici o el que sigui, es menteix a ell mateix i no cal que en parlem més.
Tornant al tema, vaja, la plaça de l'Ajuntament de Cerdanyola té aquell encís entre modernista i de poble català tradicional que podria tenir fins i tot Esplugues, però embrutit salvatgement per bolets d'edat franquista d'ací i d'allà que enterboleixen el paisatge i fan venir basques. Tan maca que podria ser Esplugues o Cerdanyola, i quin fàstic el desori urbanístic de l'ocupació civil i militar espanyola, prosseguit pels ajuntaments socialistes fills d'aquesta ocupació.
Ara sí, centrant-nos en el tema, a plaça érem els de Cerdanyola i Caldes més nosaltres. Pel que fa a nosaltres hem tornat amb el 3de7 a primera ronda, que no passarà a la història com el millor castell de la nostra història però que l'hem descarregat. Una rengla s'ha obert bastant tot i que a quarts les mides eren força bones. La cosa tremolava tota l'estona i se m'ha fet una mica llarg, però al capdavall segon 3de7 al sac i tots ben contents.
El 4de7, el següent castell, ha estat el pitjor que recordo en molt de temps. També cal dir que la plaça estava inclinada i que teníem pocs efectius. El xivarri a la pinya ha estat constant i atabalador. Els rengles han ballat amunt i avall i tot plegat també m'ha semblat molt lent. En fi, l'hem descarregat. I de puta mare: ja portem 100 castells de 7 coronats en la nostra història.
Per acabar el 5de6 que tampoc no ha anat del tot bé, però que no en tinc gaire idea perquè estranyament no estava d'agulla sinó de baix. Ens hem acomiadat amb tres pilars de quatre, el d'enmig aixecat per sota.
Caldes només han fet castells de 6. I Cerdanyola 3 i 4de7 amb un cordó i mig de pinya però uns troncs que en general estaven força segurs. Han hagut, però, de desmuntar el tres perquè una nena de dalt s'ha fet enrere —si no vaig errat, era el 3. Com a tercer castell no recordo què han presentat, però era de 6 (segurament 4de6a), i com a cirereta un Pde5 amb terç i quart (o dos) molt jovenets. L'enxaneta, molt petita, ha fet una mitja aleta encara mig ajupida i llavors el diguem-ne espadat ha fet figa i s'ha ensorrat. Carregat, intent? No ho sé, a mi m'ha semblat només intent, però no hi posaria la mà al foc. A la foto l'enxaneta no està dreta quan ja queia.
I després camí del local. I si teniu cap Opinió podeu deixar-la aquí baix, que segurament em rentaré el cul amb ella.
Salut.
Escrit per en Josep. Arxivat a Castells. Digues-hi la teva (0)
Actuació a Sant Cugat –
11/05/2008
Eren quarts d'onze i he greixat pinyons i plats. Amb la feixuga motxilla a l'esquena hem pujat a les Aigües, al Tibidabo, a l'Arrabassada, i una hora després de sortir hem aterrat a Sant Cugat. Quin poble més verd, més ordenat, polit, més ideal per anar-hi a viure. Es flairen els diners. Que maco que és el Monestir, davant d'on hem actuat. I el cel clapejat de núvols que s'han anat espesseint fins a deixar anar alguna goteta a tercera ronda. L'actuació s'ha desenvolupat una mica lenta, en especial les pinyes es muntaven amb parsimònia, però tot ha fluït sense entrebancs i ha acabat bé.
Com que ja no em planyo de res, només constato que hem fet castells de sis. La variable principal és la de sempre: manca de camises, tant a plaça com a assaig. Algunes baixes de tronc. I cap adopció de risc.
A primera ronda hem tornat amb el 5de6. L'únic problema ha estat que l'acotxadora de la torre ha pujat per la descarregada; això ha motivat l'esgarip d'una terça (o dos, no sé on anava). El seu ensurt ha sobresaltat la resta del castell, i la remor d'inquietud a pinya ha estat incessant des d'aleshores. De fora estant, però, salvant la peculiaritat de l'acotxadora, el castell ha estat ferm i segur. O això m'han explicat.
A segona ronda hem tornat a certificar un 2de6 sense problemes. Vaja, no serà la millor torre de la nostra vida, però estava bé i així passarà a la història, o si més no així ho reflectirà aquesta crònica per la posteritat, perquè sapigueu que aquestes cròniques són un testimoni únic que els historiadors utilitzaran en l'avenir per resseguir els nostres capitombs, que en diria algú.
I després d'aquesta pausa publicitària, continuem amb el tema. Hem acabat la nostra genial actuació amb el 4de6a, un castell horrible que odio especialment (el que més odio és el 4de6 per raons òbvies, espero que no en fem cap aquesta temporada). Aquest 4de6a ha anat bé, i hi havia un jovenet a segons que carregava una mica a la dreta que ho feia francament bé, em diuen que hauria d'entrar a castells de vuit.
Per acabar tres pilars de quatre i a fotre faves.
Pel que fa a les altres colles, Sant Cugat molt bé, amb el 3de7 per sota una mica rebregat però espectacular com sempre, un 4de7a que és la nineta dels meus ulls, tot i que aquest ha quedat també rebregat (un rengle obertíssim), i un altre castell de 7 que posaria la mà al foc que era el 3.
Per la seva banda, els Xicots de Vilafranca presentaven encara menys efectius que nosaltres però ens han ofert dos castells de 7 (que no sé quins són) i el 2de6. Tant Sant Cugat com els Xicots han rubricat l'actuació amb dos eSPadAtS de cinc. Espadats!
Et c'est fini.
Escrit per en Josep. Arxivat a Castells. Digues-hi la teva (2)
Estúpid conte de Sant Jordi –
23/04/2008
Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Diada de Sant Jordi –
22/04/2008
Això de deixar córrer dos dies abans d'escriure la crònica fa que es refredi i reposi el brou i no esquitxi ni cremi ningú. En fi, tot molt ben paït i parit i potser perit i pansit.
Sóc molt content que la colla vagi fent el que ha de fer. D'entrada, el 3de7, que com que el temps passa me n'oblido, però que va anar bé sobretot a la carregada, i a la descarregada, potser cosa dels nervis, es va desmanegar una mica, es va estirar no sé quin dels tres pilars, tot en tremoladís compàs. Però de fora estant, els qui observaren, coincidiren que lo tres de set fou cosa ben xamosa, i tots ens en gaubàrem amb infinita joia i delit de follar-nos tots els putus registres que ensostren la nostra història. Ja ho deia aquell, que només serà content quan del temple s'enfonsin les voltes de la nau, i des del seu interior, ple d'herbei, puguem contemplar les estrelles. I tant de bo.
A segona ronda repetírem el 5de6, que bé però em va semblar que no tan bé com l'anterior. I l'aposta per aquest castell em sembla de puta mare, i espero que de debò ensorrem el sostre. I pel que fa al 4de7, que havíem deixat per tercera ronda per raons que ara no vénen al cas, molt bé, amb alguns problemes entre pinya i baixos, però de tronc sense novetats.
Ara ens felicitem per aquesta bona arrencada i repetim somnis que recorden als de la temporada passada.
Per acabar, dir que els Ganàpies de la UAB han entrat a la Coordinadora (CCCC) i que és la primera colla universitària que en forma part.
Escrit per en Josep. Arxivat a Castells. Digues-hi la teva (1)
Actuació a Cornellà –
14/04/2008
Primera actuació de la temporada, reprenem les cròniques una altra vegada. Amb dos dies de retard, perquè hem de recuperar el ritme d'abans i perquè a més a més no hem estat gaire inspirats. I avui és la proclamació de la República. Les històries ja suren per l'ambient, que si hem fet la millor estrena de tots els anys de Colla, o que si ens queden dues diades per assolir el centenar de castells de set pisos. I així, jo, sense inspiració ni res de nou a dir, i amb alguns problemes logístics, no he pogut escriure'n res. Cosa que ara miro de solucionar.
El primer castell fou el bonic 4de7, el qual la temporada passada el férem a cabassos i senallades, i que enguany tot fa la pinta que anirà pel mateix camí. Un camí ja fressat, birbat i planer, amb llorers a banda i banda i rossinyols que refilen als ametllers florits i les papallones que papallonegen sota la lleu pluja dels pètals blancs que deixen anar les seves flors. Perquè el 4de7 va ser el més tranquil de la temporada perquè és el primer, però si hagués estat l'últim segurament també hauria estat el més tranquil: tan finet, ràpid, ben quadrat, arrelat, lligat, va quedar.
A segona ronda un 5de6 que promet coses... com les que prometia el 4de6a l'any passat. El castell, del qual dissabte n'assajàrem la pinya per primera vegada, s'alçà dret i sòlid i ben amidat de tots cantons. Una jove promesa.
A tercera ronda el 3de6 que com és habitual no va donar cap problema, llevat de la buida, que es va tancar una mica. Vem acabar amb 3Pde4.
De tot això, si haguéssim de fer-ne una valoració global i en perspectiva tant de futur com de passat (ara no sé si ho estic dient bé), resolem que ha estat una estrena molt satisfactòria i, en efecte, prometedora. Tot aprofitant la molta feina que vem fer la temporada passada, ara hem de fer aquella passa endavant, el salt qualitatiu, hem de descarregar almenys un cop tres castells de 7 en una sola diada. Sembla que és l'objectiu principal. Aquest tercer castell ha de ser o bé el 5de7 o bé el 4de7a. Sembla que de moment la balança es decanta vers el primer, mentre l'odiat Pde5 descansa calent a l'aigüera. El pilar crema i, com la temporada passada, és un objectiu del tot prioritari. Així com descarregar amb naturalitat 3 i 4 de 7 era molt necessari, ara hauríem de despatxar d'una vegada el Pde5 perquè l'any vinent el puguem fer ja gairebé des del primer dia. Pel que fa als castells de set i mig, jo em conformo que en puguem descarregar un o dos, o fins i tot només carregar-los. Creiem que si tot va com ha estat anant fins ara, podrem fer-ho.
D'altra banda, hi afegirem que davant el fet que Cornellà va completar 3de7, 2de6, 5de6 i Pde5, si nosaltres, per un cop a la nostra vida, haguéssim tret l'esperit competitiu i haguéssim arriscat una mica amb el 3de7, podríem haver deixat en evidència els de Cornellà a la seva pròpia casa, en la nostra primera actuació, un triomf històric, èpic. Però això és només una reflexió personal d'un tarambana que està en contra de l'ús del casc i que, de fet, no sap res de castells.
I això és tot. Una bonica tarda de castells, on vem coincidir per primer cop amb els Margeners de Guissona (que van fer la gamma alta de 6), a dos dies de l'aniversari de la II República, un altre cop bastint els fonaments de la nostra república castellera.
Diada de la II República
Esplugues: 4de7, 5de6, 3de6, 3Pde4
Cornellà: 3de7, 2de6, 5de6, Pde5
Margeners: 5de6, 4de6a, 3de6s, 3Pde4
Real o imaginari –
3/04/2008
I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.
Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.
Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.
Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.
Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.
Escrit per en Josep. Arxivat a Llard. Digues-hi la teva (0)
Hauria d'estar estudiant? –
31/03/2008
De vegades vull dir una cosa però fer-ho massa ràpid em sembla poc civilitzat. Llavors començo parlant, per exemple, que jo seria capaç de treure excel·lent en llatí sense saber-ne gens. L'examen l'he tramitat bé, tot és qüestió de treballar-hi com un funcionari.
Llavors penso que potser és molt civilitzat però, efectivament, és massa burocràtic. Hi dic poca cosa i massa fredament. També cal afegir-hi que he dormit molt poques hores i tinc un altre examen per demà. Que els mots no em segueixen, els he perduts. I que tot plegat em renovella velles crisis que fluctuen entre l'escanyament i la guillotinada.
Agraeixo molt el favor de la gent que ha mostrat un petit apreci per mi, tot i que jo ni ho digui ni obri una mica més els ulls. Sempre hi ha hagut almenys una persona que m'ha ajudat una mica, tot i que rebutjo l'ajuda normalment, i si m'ho preguntéssiu pel carrer negaria haver-la acceptada. Però gràcies.
Com també hi ha aquells que han fet que la vida semblés aclaparadorament bonica, embafadora i embriagadora alguns moments que han durat molts mesos i algun any, i que també agraeixo tot i que hagin pogut semblar una puta merda.
Llavors em rellegeixo i retorna la nàusea. De vegades no sé si sóc un mirall, una font d'aigua transparent o una bassa de quitrà fos. M'agrada haver sigut prou perspicaç per esbrinar qualsevol cosa, i em frapa la meva incapacitat per articular-hi una paraula. Si us dic que «jo passo d'aquest tema» és que no m'interessa, però em reca no poder gaudir-ne.
Les coses podrien ser molt més fàcils si em deixés arrossegar pel corrent i no em quedés arrapat a la roca. Demà tinc examen de francès.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Per rosts sota núvols i una flor al marge –
29/03/2008
Anit vaig sentir un impuls líric —queda bonic— però allò que no et llevaràs perquè mires de dormir fa que es perdi per l'embornal. Llavors ara pensem quin camí hem fet més maco per la muntanya, pujades i baixades i patint, com sempre, que em trenco una cama. La por de caure fa que caiguis. La por de fer el ridícul fa que siguis ridícul. I, no sé, potser la por de viure em mata.
Pensava alguna d'aquestes coses amb el llençol de núvols que ens cobria, i el lírico-rampell que mai no el podrem caçar. Pensava, oh guaita quina floreta acaba d'entrar per la porta, l'arraconen cap el final i amb prou feines n'intuïm l'olor. Al seu torn, el taladre-baladre ens trepana el cervell amb la seva cantarella infatigable. I tanmateix he pensat que perdono el taladre-baladre perquè té raó i jo no. He perdut, em reto als teus peus, lobotomitza'm. Després de l'última enrabiada, he entès que m'he captingut —mot perdut des de la retirada de Pasqual Maragall— com un, diguem-ne, infant. Haig de dominar l'art de la trepanació per poder traspassar els altres i evitar de ser traspassat, i haig de poder atènyer els cims més elevats de l'estupidesa endogàmica de la secta per poder-me'n obrir via com als corriols plens de pedres i graons per on em foten amb bici. Ensems, nogensmenys —ai quin mal—, no desaprenc de pujar rostos caragirats, victoriosos contra els meus companys, però totalment desfets sota els meus estrenus quàdriceps. Perquè si vull que es postrin els infatuats pastors d'ovelles, primer seré dòcil i manyac com una ovelleta tendra — com la que hem vista avui tot baixant de la Penya del Moro, un xaiet tancat entre fustes que es planyia contínuament: i si en fan costellada a Santa Creu aquest cap de setmana?
Per això hi dediquem tantes hores, amb passió housiana. M'agrada que em preguntin i poder respondre en una aclucada de parpres. Gaudeixo naturalment del rost tan costerut que cal superar per arribar-hi. Em prometen morir-me de gana a canvi de molt de treball molt mal reconegut: una bicoca per la qual em tallaria una mà.
D'altra banda, de l'impuls líric ben poca cosa en queda, potser el record d'un copet al genoll amb la mà, un intempestiu xisclet d'esglai seguit d'una breu rialla, i un tel de misteri com el tel de núvols que ens cobria a la muntanya, que permet de veure la força vital dels raigs del sol que ruixen l'esplet dels arbres i la remor eterna dels rierols, els quals davallen joguinejant amb infatigable cantarella de felicitat de viure. Uns núvols que ens separen, però, del Cel i dels estels i que recorden que poden ser de tempesta.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)Llegir més?
