2018 Diada d'Estiu de Xics

| No Comments

Dissabte continuava la temporada triomfal cargolina, aquest cop a la capital del Vallès de l'altra banda de Collserola, a Granollers. Actuàvem a la plaça de Josep Maluquer, però al final vem anar lliscant pel carrer comercial de vianants per planta'ns-hi al mig de tot. A les sis no hi havia ni déu per llà, però de mica en mica els passavolants i badocs s'hi van anar aplegant, i és que no sé per què actuem tan d'hora, que amb la calorada no hi ha ningú pels puestos.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

Jo m'anava mirant tot l'espectacle de la gent tirat a terra a l'ombra d'una sortida de pàrquing, i és que estava baldat. Havia sortit a les tres tocades de casa, vaig pujar a la bici i vaig deixar que l'oratge fresc canicular m'eixorivís mentre el sol m'acaronava manyagament. Vaig baixar tranquil·lament tota la Diagonal, vaig agafar el camí del Besòs i em vaig anar perdent per l'altura de Sant Fost fins que seguint les giragonses de la merda de Google Maps vaig acabar arribant a Granollers per la riba del Congost. Estava eixarreït com una sola d'espardenya, les ombres s'havien evaporat, estava al límit de la lipotímia, el mòbil deia 32 graus a l'ombra, els últims kilòmetres no s'acaben mai. Que prohibeixin els istius.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

Pel que fa als castells, torna a fer mandra parlar-ne. Vem fer el pilaret de quatre d'entrada, aixecat per sota, amb el domàs perquè l'Adri torni a casa. Érem segons en l'ordre d'actuació i sortíem de 4de7. Tenia el Kardona de baix i li vaig anar explicant com anava el castell, que era molt tranquil i ara mateix no recordo res a destacar.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

En segona ronda fèiem el tres amb agulla, que al primer peu era un desordre públic i el vam haver de desfer. Al segon estava francament millor, i així es va anar bastint aquell crim, amb unes mides que no acabaven de ser les millors del món, amb una mica de renou, amb la rengla oberta i coses per l'estil. El segon del pilar deia que les agulles l'agaféssim pel davant, bé, totes les parides de sempre en aquesta andròmina. És trist que no tinguem res més per fer que això, però de moment és el que hi ha.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

En tercera ronda ens abraonàvem rabents cap al 3de7. Tenia l'Antonio de baix, que anava demanant que afluixés dreta i apretés dreta, menys pit, etc., el de sempre, i el tres va ser una mica allò, tota l'estona el baix i el segon demanant collonades però sense cap disbarat per la meva banda. En aquests castells tan avorrits potser, com ha passat en altres diades sense que ho hagi escrit, algú es va estrenar en alguna posició, o va servir de rodatge per a alguna cosa, o vés a sapiguer, però jo, com a casteller ras sense més informació de comandància, vaig tenir una sensació d'intranscendència absoluta i de tedi abissal, i amb la insolació de la bici i l'encostipat que arrossego aquesta setmana estava pansit i ensopit com un pingüinu sense frac.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

En pilars hi vem tornar amb el de cinc, amb l'Adrià molt abocat endavant, però es va defensar bé, i descarregat. En pilars de cinc potser és en l'única cosa que estem igual o millor que l'any passat, però ara mateix fa algunes setmanes que no actualitzo les estadístiques i no ho puc comprovar.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

Sembla que hem trencat la maledicció i ja fa algunes setmanes que no m'equivoco amb els resultats a Twitter, vés quines coses:

@XicsGranollers 2p4 4d8 7d7 5d7 p5
@Cargolins p4s 4d7 3d7a 3d7 p5
@jovedesitges p4 id4d7 4d7 3d6s 2d6 2p4

Les fotos: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157698676636624

El vídeo ja el penjarà en Ramsés al lloch habitual ™.

Havia sentit que els Xics volien fer el 3de8, però o ho vaig sentir malament o no les tenien totes. Els de Sitges eren poca colla i per una vegada algú va fer una actuació per sota de la nostra. Nosaltres continuem amb aquest ritme refrenat de cargol coix que no sembla que hagi d'accelerar mai. A poc a poc i bona lletra, que diuen, i sense fer gaire soroll, que a so de tabals no es cacen llebres, que deien.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

Aleshores vaig encolomar la bici al Kardona, que la va entaforar a l'autocart, i jo vaig tornar a Esplugues amb cotxe, que em deien que no hi havia places lliures a l'Autocorb. A Esplugues vaig passar un moment pel paki i aquestes coses i quan vaig tornar ja havia arribat la bici amb l'autocart. Vaig baixar a Cornellà al Can Mercader Fest, on vaig veure Delaware, Blaze Out i '77, que van estar francament bé i van fer xalar la púrria que ens hi amuntegàvem. Els primers fan un heavy accelerat en castellà que, quan em vaig aixecar d'on era assegut, em van sonar a les mil meravelles; els segons fotien un metal força contundent i d'altra banda van estar-se uns vint minuts fent un "miqueldelroig" amb versions de Metallica i Iron Maiden de vint segons cada cançó; els tercers fan un hard rock canyero i molt potent en directe. Amb el massatge decibèlic vaig fer la pujada cap a Esplugues, ja una mica cansat de tot plegat, i cap a les dues ja devia estar roncant.

Stay away from water, insensats!

L'endemà va tornar a ser un dia llarg i complicat. Al matí hi havien les Jornades de Cultura Popular. Hi vaig anar com a representació castellera, que de Castellers no hi havia ningú, a banda de jo mateix, la Montse i el Galo. Van venir uns paios de Sant Feliu i de Mataró a explicar com s'ho havien fet per acumular tradició popular als seus municipis respectius bàsicament des de les escoles. La percepció que en vaig treure és que, d'una banda, necessites gent del poble motivada que vagi a l'una, tot i la tendència inherent de tot plegat que cadascú vagi bastant a la seva. D'altra banda, sembla essencial que l'Ajuntament s'hi impliqui, sigui mínimament proactiu i vulgui posar-hi pasta i involucrar-se en els projectes pedagògics a les escoles municipals (que és el cas concret de què parlàvem, però abasta tota la resta). Si, pel que fa a l'esperit d'unitat de les entitats d'Esplugues, la cosa és una mica lamentable per part de tots, començant per castells mateixos i continuant per tot déu, pel que fa a l'Ajuntament la meva humil opinió és que sempre ens ha anat a la contra, posant impediments i fomentant precisament les divisions i els enfrontaments. Però jo què putes sé, que no tinc ni ideia de res.

2018 Diada d'Estiu dels Xics de Granollers

Em fa molta gràcia que es passin mitja vida discutint per què no entra gent a la colla, quan per exemple fer pinya entre totes les entitats per pressionar el coi de sociates perquè adoptin polítiques municipals com aquesta sí que ajudaria al fet que a mitjà termini anés entrant penya a les colles de cultura popular. Però tant se val, jo no tinc esma de res.

Vaig dinar a casa i a la tarda vaig passar per Gràcia fins que es van fer quarts de quatre de la nit, i és que Gràcia és un cau de pecat i perdició. Tornant cap a Esplugues no hi havia pràcticament ningú per General Mitre/Bonanova, i és que potser es fa més marrada i més desnivell que per la Diagonal, però s'hi va molt més tranquil a les hores petites i fosques de la matinada.

Ja som a la setmana de Santa Magdalena, ja som a la festa major petita del poble, ja és istiu al cortinglès.

2018 Rock Fest BCN

| No Comments

Parlarem una mica del Rock Fest 2018. Normalment ja parlo de coses de les quals no tinc ni ideia, però de música ni puta fava. Per esmenar una mica aquest petit inconvenient, copio vilment el resum que en Toni de l'Octavo Dia de Ràdio Cornellà ha fet al seu Facebook:

Jueves
Lo mejor Accept, nunca fallan y sus himnos son ideales para festival La decepción Evergrey, sonido pésimo y aunque ellos le metieron ganas, mi sensación fue mala, una pena.

Viernes
Lo mejor Helloween. No pensé que fueran a ser capaces de ejecutar en el festival lo que vimos en Madrid hace unos meses pero sí, lo consiguieron de sobras. Para mi lo mejor de todo el festival, un concierto para llevarte en la retina para el resto de tu vida. Notables muy altos: Annihilator, Brainstorm, Ross the Boss y Kataklysm, cuatro bolazos memorables
Decepción, por encima de todo, Stratovarius. Pésimo sonido, temas sin alma, arreglando tonos para que Timo no se ahogue, da la sensación de que cubren expediente y ni eso logran. Una pena, es de mis bandas favoritas pero en directo están muy acabados.

Sábado
Lo mejor, para mi sorpresa, Stryper. Así tiene que sonar el heavy metal, esa guitarra, esa voz, esa pegada de la base rítmica, brutales.
Notables muy altos para Dark tranquility, Insomnium, Unleash the Archers y Iced earth, que podrían haber sido lo mejor para mi gusto porque se marcaron un conciertazo, pero el sonido lo estropeó un poco, aún así muy satisfecho de ver por primera vez a una de mis bandas favoritas que me faltaba por ver.
La decepción, que ya no sé si lo es tanto, Megadeth, pensaba que esta vez con Kiko sería diferente, y empezar con Hangar 18 fue un espejismo, a partir del segundo tema ya vi que aquello no iba a tirar. Han subido tanto la afinación de los temas para que Mustaine no sufra, que algunos son irreconocibles, a mitad de she-wolf me di cuenta de que no era una versión de algún tema de moda.
Scorpions me aburrieron y Kiss prefiero que os lo explique otro. Solo remataré diciendo que gusten más o menos grupos, siempre disfruto de este festival entre un montón de colegas a los que no voy a nombrar porque te dejas siempre a gente y no mola. Un placer saludaros, compartir charla, cerveza, agua, risas o lo que sea. Compartir el Metal. Larga vida al Rock Fest, nos vemos en 2019
Em sap greu afusellar-lo d'aquesta manera, però em va bé com a pauta i com a argument d'autoritat, malgrat que vem fer itineraris diferents i que tenim gustos una mica dispars, pum-pum.

Vaig arribar al Rock Fest poc abans de Tankard, cap a les quatre un dijous assoleiat típic de juliol de Barcelona; és a dir, un putu infern de calor. Anava amb la samarreta esparracada del 'Justice for All', que vaig enviar cap a Sants de Palafrugell, em vaig remullar el cap a la font i vaig entrar al recinte de Can Zam. Vaig veure prop de mig concert d'Amaranthe sense parar-hi gaire esment i, segons l'horari, començaven Tankard, un thrash cervesaire ràpid i divertit que em va posar de bon humor per al festival. No feia ni dues hores que pul·lulava per Can Zam que vaig sortir a prendre l'aire, perquè em veia tres dies molt atapeïts de concerts i volia racionar una mica l'energia.

Vaig tornar una mitja hora abans d'Accept, que eren seguits per Judas Priest i Ozzy. Són tres formacions tan ultramítiques que valia la pena estalviar una mica d'energia. Accept van tocar la tira d'himnes que t'acompanyen tota la vida metal·laire, tot i que em va faltar la d'"I'm a rebel", que m'agrada per simple immaduresa intel·lectual, suposo, i algun altre tema dels primers vuitanta, però què hi farem, els deuen tenir al congelador. Mola veure com els iaios aquests del hèvit encara pul·lulen pel món amb aquest frèndol metàl·lic.

Judas Priest són les beceroles de qualsevol que s'inicia en el metall, i jo també he passat per la fase d'aprendre'm de cor els putus 'British Steel' i 'Painkiller' i de posar-los hores i hores seguides. Com tothom, vaja. Potser perquè tenia tantes ganes de veure'ls que em van semblar estupendus, magnífics, amb en Halford pletòric damunt la seva puta Harley, amb Glenn Tipton que va fer acte d'aparició cap al final i tot plegat. No ho sé, diuen alguns que no s'aguanta els pets, però jo veia en Halford molt trempat. Les cançons del final --"Painkiller", "Metal Gods", "Breaking the Law" i "Living after midnight"--, van ser una puta apoteosi, i vaig xalar com un subnormal. Suposo que no necessiten res més que tirar de repertori i complir l'expedient, suposo que amb això ja en tinc prou per escorre'm de gust. I també resulta una mica trist comprovar que oblido fins i tot les lletres d'aquestes putes cançons. En fi, al començament van presentar el disc nou, 'Firepower', que quan el vaig escoltar em va semblar que tornaven a sonar igual que als vuitanta, mentre que en la segona part van circular pels discos clàssics, que evidentment va ser la part que més em va fer frapar. Visca Judas, hòstia.

Després tocava Ozzy. En solitari no l'he seguit gens, i d'altra banda hi ha el personatge grotesc de l'MTV i tota la faramalla i l'espectacle sòrdid que l'acompanya, i també el fet que és un cadàver que s'arrossega. El vaig veure mitjanament bé, però és allò que a mitja frase s'ofega i va amb els ulls vermells suant com dessagnant-se, i va de costat a costat de l'escenari mig vinclat com un moribund, etc. I els famosos solos de guitarra i bateria, que devien durar mitja hora i que devien permetre a l'Ozzy de prendre una mica d'alè o que li trasplantessin un pulmó. No sabria dir si Halford estava gaire perjudicat, però l'Ozzy està decrèpit, tot i que també diuen que fa mil anys que va així pels puestus i que encara es conserva prou bé per la tragèdia que podria arribar a ser. Però em sembla una mica una estafa que la penya s'empassa de bon grat a canvi del mite de Black Sabbath.

Vaig acabar desalenat de tantes hores seguides de concert --aquests tres grups havien fet més de quatre hores, ensardinat enmig de les multituds tumultuoses aplegades a Can Zam-- i vaig decidir de pujar a la bici i tornar cap a casa, uns 35 km de bici anar i tornar que s'afegien a la tralla de calor, soroll, gent i tot plegat, o sigui que a descansar una mica, que sempre a primera hora havia de tocar un grup que no em volia perdre.

A les 12.25 començaven Dark Funeral. Em costa molt de dir res d'aquest grup: l'he seguit molt poc, tot i que el 'Diabolis interium' és un disc que he escoltat fins a aprendre'm les cançons de memòria i que sempre em poso per celebrar la nit de Nadal, malgrat que només van tocar una cançó d'aquell disc, que en devia ser la primera. En general, malgrat la puta hora que era, la calda i amb el rotllo sinistre i un parell de vampirs amb ombrel·la en primera fila tapant la vista a la gent, em van agradar. Molt bonic metall satànic al mateix 'stage' que havia presenciat l'Ozzy la nit abans amb les seves invocacions a Satanàs i que l'endemà veuria com els Stryper cantaven al Senyor i a sa puta mare.

No sabia què fer, perquè Lacuna Coil em suen la poctlla, tot i que els vaig acabar veient uns vint o trenta minuts, i mira, potser algun dia els escoltaré amb una mica d'interès, però ho dubto molt. És l'estil de música que un bon dia vaig decidir que no m'agradava, una decisió que costa molt de canviar, encara que sempre és possible de fer-ne l'esforç.

Tocaven tot seguit Wolfheart, que no coneixia de res: death melòdic que, ara que l'escolto a l'Spotify, em sembla massa tranquil, però que en directe em va semblar amb molta canya i em va agradar força. Els hauré d'escoltar més.

Em sabia greu pels que venien tot seguit, però de Kataklysm (19.45 h) fins a Korpiklaani (acabaven a les 3) hi havia massa tralla seguida, i vaig pujar a Santako a brenar o sopar una mica. Vaig tornar que acabaven Vixen, que els vaig veure de lluny i no en puc dir gaire res. D'altra banda, tampoc no els coneixia de res.

Kataklysm sí que els conec, però com amb molts altres grups, només en conec algun disc espars i, a més, ja fa temps que els he perdut la pista. Però tant se valia: el concert va ser una puta canya, amb la penya entregada des del primer moment fotent-se hòsties al 'mosh pit', que a casa meva sempre hem anomenat pogo. En un moment determinat el cantant va advertir als de seguretat que la cosa "is gonna get crazy" o alguna cosa per l'estil, i aleshores tot déu va anar pujant a l'escenari. És l'única "invasió de camp" que he vist; l'endemà, amb Destruction, els fills de puta dels segurates amenaçaven de fer fora la gent en els intents més o menys igual de disbauxats d'intentar-ho.

Vaig sortir de l'escenari petit, cobert amb carpa, on havien esbotzat timpans Kataklysm, encara amb rodaments de cap i elevat als cims del putu deliri deathmetalaire, i em vaig trobar uns Stratovarius tan fastigosos a l'escenari de la pista gran que em vaig destrempar immediatament. Aquesta mena de power metal llefiscós i embafador no m'agrada gaire, però si sonen tan refotudament malament com aquest divendres, amb una guitarra que no se sabia on era, tot desmanegat, m'obliguen a suar-ne com de la merda, sortir a la font a remullar-me el cap i a descansar les orelles i agafar forces pel que venia tot seguit.

Quan van acabar els malaurats finlandesos vaig passar a agafar lloc per Helloween, tan a prop de l'escenari com la xusma em va deixar. Dimmu Borgir, que eren els qui tocaven al costat, m'havien agradat fa més de quinze anys, després em van avorrir infinitament i ara mateix no sé gaire què putes fan. El que vaig veure, bàsicament per la pantalla, era un gran espectacle satànic, amb pirotècnia i molt d'histrionisme. Aquestes coses semblen molt ridícules quan tens ganes que acabin de fer el pallasso per veure un dels grups de metall de la teva trista vida, o sigui que cada cop que es feien els dolentots milhomes trencapins, o feien esclatar una torxa de foc i aquestes coses, i veies el cantant tot seriós amb la caputxa imprecant els dimonis, tot plegat resultava ben galdós. Però la gent sense tants prejudicis com jo i en general els que van estar més per la música que per altres romanços diuen que van estar molt bé. A mi em van avorrir una mica, però res en comparació amb els putus Scorpions de l'endemà.

I res, què collons dir de Helloween? Segueixo tan poc l'actualitat del metall que molt vagament tenia notícia dels Pumpkins United, i desconec força la història de les alineacions de la banda, ni res d'això. Només sé que tenen un seguit de discos, bàsicament fins que va pirar en Kiske, que em van marcar moltíssim tot just quan vaig començar a escoltar metal de manera una mica organitzada, amb uns quinze anys, i que tot Helloween fins al 93 és déu. Bé, no sé, busqueu algú que us parli de Hansen i Kiske i Andi Deris, i de Grapow i Gerstner, i tota la història. Per mi ha sigut el millor o un dels millors concerts de la meva vida, i amb això en tinc més que prou. Cagondéu i em cago en Helloween, que refotudament bons que són, em cago en tot, vaja. Van tocar tots els èxits dels vuitanta; l'època Andi en general no la conec gaire, però no m'importava gaire. Els mítics Helloween van repassar les cançons mítiques en dues hores de música digna de l'Olimp dels metal gods, des del "Halloween" i el "Dr. Stein" del començament fins a l'"Eagle fly free" i l'apoteòsic "I want out" final. En Hansen va fer la roda "Ride the sky", "Judas" i "Heavy metal is the law" pel mig. Van homenatjar el bateria que es va suïcidar, l'Ingo... En fi, no ho sé, potser he esperat massa a veure'ls en directe, però allò de divendres va ser espaterrant.

Després tocaven Annihilator, un altre grup supermític, que també he escoltat fins que m'han sagnat les orelles. Però esclar, després de Helloween, pobres, semblaven gairebé uns aficionats. Però res, tu, que van repassar també els èxits, com se sol dir; el thrash metal dels 80 hauria de ser matèria obligatòria des de Primària. La segona cançó ja era el "King of the kill", i l'última, l'"Alison Hell", i en l'endemig l'estripada thrasher de tota la vida. Tenien una hora però van acabar tocant menys, va semblar massa curt i va sapiguer greu.

Per acabar la festa tocaven Korpiklaani, que no he seguit mai gaire. Em van fer força gràcia, de fet estaven molt bé amb les barbes víkings i els rotllos poc transcendents després de la bestiesa de Helloween, la comèdia de Dimmu Borgir i el thrash homeier d'Annihilator. Va ser com mirar un partit de futbol que et sua la polla qui guanyi: m'ho vaig mirar per distreure'm i passar-m'ho bé i prou que ho van aconseguir. Apa, bici i cap a casa. 'And drinking is good for you', fills de puta.

L'endemà a primera hora tornava la tralla amb Destruction. Hi havia molta cua per entrar, no sé què coi passava amb l'accés, però amb uns vint minuts de retard la plebs ja érem dins i començava el primer pogo uns vint segons després del primer acord de guitarra. També Destruction són un grup mític de thrash, un dels quatre grans d'Alemanya, en diuen, tot i les enormes distàncies amb altres grups, com els Annihilator del dia abans, canadencs, o els Megadeth d'aquell mateix vespre. Destruction van fer un bon concert, amb l'hàndicap de ser els primers i d'anar amb retard, i amb la reputíssima calor que ja s'entreveia que faria aquest coi de dissabte. Una mica de 'total disaster' i 'all hell breaks loose' per encetar el dia més cansat de tots tres.

Dark Tranquillity continuaven tot seguit. És un grup que no he seguit mai per la mateixa raó que Lacuna Coil: vaig decidir un dia que aquesta mena de death metal no m'agradava gaire i, aleshores, tots els grups que s'assemblen al que fan Dark Tranquillity els passo pel sedàs i els aparto. Deu ser molt injust, perquè de mica en mica em vaig anar ficant en el rotllo i em van anar trempant, però ja era massa tard: el sol començava a torrar-me la closca mentre el cantant del grup es fotia la bandera sueca al cul i anava cantant amb aquell somriure profident que té per dir que "aquesta també és una cançó anticristiana" i aquesta mena de coses. En fi, un grup curiós, si més no. Sembla death metal hipster o alguna cosa per l'estil. Quin munt de collonades que arribo a dir.

Vaig passar a l'escenari cobert, on tocaven Unleash the Archers, que no coneixia de res. Diu l'enciclopèdia metàl·lica que fan power/death metal, i potser és vritat, però el que em va sorprendre va ser la cantant que tenen, que té una puta veuarra, un doll de veu, una tempesta vocàlica, que em va deixar espalmat, meravellat, esmaperdut: com canta, la tia! Era tot un espectacle, quin registre i quins aguts i quins crits que fa, la Brittney Slayes, cagoncony. En fi, em van agradar molt i potser van ser la descoberta del festival, per mi, que sóc molt ignorant de molts grups i de molts gèneres i de molta cosa que no sigui black, death o thrash metal, i ni així, perquè no tinc ideia de gairebé res.

I a la sala gran tocaven Iced Earth, un grup que tampoc no he seguit gaire. Em vaig posar per l'altura de la taula de so i em van semblar com descafeïnats, una sensació semblant de desgavell que havia tingut amb Stratovarius, però potser no tant: potser era el so o potser el sol, potser és que no he escoltat mai gaire aquest grup, o potser era tot plegat o que no tenien el dia. De fet, que em deixessin bastant indiferent em va anar bé per descansar les orelles per Insomnium, que tocaven en acabat a la sala petita. Allà, però, vaig adonar-me definitivament que començava a estar molt cansat i saturat de mil milions de decibels sondrollant-me el cervell, i que necessitava una mica més de descans. Insomnium m'han agradat sempre quan els he escoltat a casa, però en directe em van semblar molt més contundents i ja dic que tenia el cervell reblanit regalimant per les orelles o potser rebullit pel sol d'aquest meravellós istiu infernal.

O sigui que quan va acabar vaig sortir a remullar-me el cap i seure a l'ombra una estona. Vaig tornar al recinte al cap de mitja hora i vaig tirar-me per terra per escoltar una mica Phil Campbell, que bàsicament em va deixar indiferent mentre feia versions de Motorbreath, per exemple l'"Ace of Spades" gairebé per acabar, barrejades amb cançons que suposo que són pròpies seves. No ho sé gaire, la vritat, estava força cansat ja de tot plegat i encara restaven els putus Scorpions i Kiss.

Tot seguit del Campbell anaven la ronya i la quisca de Sober, que se'ls poden entaforar pel cul (bé, potser m'estic passant, és que no m'han agradat mai; vaig passar un moment per davant i anaven amb una orquestra sencera). S'ha de dir que mentre Insomnium molaven, els Mojinos Escozios estaven fent el paperina a l'esplanada dels escenaris principals. També el dia abans, durant la bogeria de Kataklysm, la puta merda de Mago de Oz refilava les seves cursilades. Què hi farem, nois. Amb Tremonti, que petaven força, no vaig poder aguantar més i vaig sortir un altre cop a prendre la fresca i remullar-me. En tornar me'ls vaig mirar recolzat a la furgo de les pizzes, al fons de tot i ja a l'aire lliure i sota l'ombra. Començava a declinar el sol, per fi. Tocava Stryper.

Em vaig col·locar en un bon lloc per veure Megadeth, a l'escenari esquerre, anomenat "Rock". Al dret, "Fest", Stryper saturava l'atmosfera de hèvit pur amb unes cançons esplèndides, magnífiques, celestials, amb el cantant esgaripant al seu Lord amb una veu límpida i esclatant i unes guitarres esbojarrades d'un heavy metal angelical. M'estava agradant tant que aleshores vaig pensar que no podia ser: la melodia tenia ressons de missa i el versicle d'Isaïes del radere (el vaig buscar a Google) profetitzava que algú vindrà de més enllà de no sé on per redimir-nos dels nostres pecats. En resum, que el que traspuaven les cançons m'amargava el plaer musical, per dir-ho així: les collonades satàniques, o les paganes fins i tot quan s'enfilen perillosament per terrenys burzumosos, no tenen res a veure amb la crosta cristiana de Stryper. Però bé, deixem-ho estar: com a concert va ser la puta canya, i si pogués separar-lo del rotllo evangèlic (repartien bíblies, els malparits) encara m'hauria agradat més. Segurament sóc imbècil i ja he dit que no entenc gens de música, o sigui que a la merda tot.

En el meu raconet estava voltat de thrashers que volien veure Megadeth, un munt de subnormals de Kiss i Scorpions i alguna altra gent que semblava neutral, potser fans de Stryper. De fet, l'ambient era molt estrany: la barreja thrasher, pop-rock i cristiana m'estava fent embogir. I aleshores va començar Megadeth, que com tants altres grups, per exemple Helloween, he escoltat fins a l'avorrició, però que amb tot tinc llacunes importants d'un seguit d'anys: he escoltat els "clàssics" vuitanteros com un desgraciat, però els de després els tinc desterrats. Això fa que normalment cançons que la penya coreja per mi siguin gairebé o del tot desconegudes. En el cas de Megadeth, a més, pel que s'intuïa, alguna cosa també s'arrossegava, i sembla que era en Dave Mustaine, el famós Mustaine, que cantava rere la cortina de cabells rossos amagant-se del món. Van repassar també els mites de la banda, que són himnes del thrash dels pebrots, però per a una crítica succinta i ajustada del que va passar, el que diu en Toni. En resum, jo diria que es veia el grup i en Mustaine pansits i les cançons un pèl estrafetes, però això no va obstar perquè en gaudís prou i que tot plegat sonés raonablement bé. Era com menjar un entrecot una mica passat, en comptes de tendre i sangonós, que és com hauria de ser el thrash.

M'ho vaig passar molt bé fent l'idiota amb el "Peace sells" i tot plegat, i aleshores era en un lloc privilegiat per veure Kiss al cap d'hora i mitja i m'hi vaig quedar. Error molt greu. Estava molt estret enmig de la patuleia Scorpions-Kiss, un infern. Scorpions no m'agraden gaire, però els puc escoltar de tant en tant: es van dedicar a inocular-me un tedi existencial infinit, em molestava fins i tot la gent que em tocava enmig de la gernació, estava perdent els nèrvits amb aquell grup fent el préssec damunt l'escenari. Però què collons veu la gent en Scorpions, cagondéu? Van pujar en plataforma el bateria amb la bateria per fer solos interminables de bateria, em vaig equivocar cantant la tornada del "Wind of change", m'estava desesperant massa, els peus em xerricaven i em coïen, les cames em grinyolaven, tenia mal de cap de la insolació, eren tres quarts de dotze i aquella merda no s'acabava mai. Van versionar l'"Overkill" de Motorbreath amb en Phil Campbell a l'escenari, que va ser el que més em va agradar del concert, diria, que ja té collons. Van fer l'aturada típica d'abans d'acabar el concert i vaig fugir esperitat d'aquell racó. Vaig travessar la jungla amb un matxet mentre, en els bisos, cantaven l'"Still loving you" i, ja assegut a l'altra banda del recinte, el "Hurricane". Ja se'ls podien confitar, els fills de la gran puta, ja els podrien haver tocat abans. Quina puta merda més grossa de Scorpions, Satanàs els maleeixi tota l'eternitat.

Sense moure'm de lloc, assegudet en un banc ben còmode, van començar els Kiss, que van anar fent el seu repertori amb l'espectacle habitual. Vaig trigar gairebé una hora a aixecar-me: estava certament baldat dels tres dies i de les darreres hores d'aglomeracions amb els Stryper rosegaaltars, els Megadeth xaruguejant i els Scorpions de merda, i els collons de Kiss ja podien anar fent de vedets tranquil·lament. Els dos o tres quarts d'hora que vaig estar dret mirant-los vaig gaudir força de l'espectacle, com si fos una pel·lícula de tirus de Hollywood, que tampoc no cal complicar-se més la vida. Molta pirotècnica, molt de confeti, moltes plataformes amunt i avall i fins i tot viatges amb tirolina. Molt divertit. Haig de tornar a mirar la pel·li aquella traduïda com a "Cero en conducta", aviam si m'insuflen una mica més de ganes d'escoltar Kiss.

Kiss es van passar uns vint minuts de l'hora, però tant era, l'espectacle ja s'ho valia. Sense pausa van començar els T.N.T., una banda còpia d'AC/DC. Després del rock de plàstic de Kiss i Scorpions, no tenia esma per al simulacre d'un altre simulacre, la imitació barroera d'una banda que ja era pur plagi d'ells mateixos. M'estaven fent pensar massa en el Rock Fest com una peixera de hèvits seguint les passes marcades per alguna mà invisible, ballant lliurement al so dels altres i pagant dos-cents pàvuts per fer-ho.

No ho podia sofrir més i vaig anar a la pista coberta a esperar que comencés el darrer concert del festival, que era de Lujuria. I de Lujuria no en puc dir res, perquè després d'escoltar la primera cançó vaig veure que no m'interessaven en absolut, malgrat que quan era jove els havia seguit una micona. Em vaig ajeure en un lateral i vaig anar escoltant les ximpleries que deia el vocalista: que aviam si el Rivera ensopega i li menja la polla, que qué bonito es nuestro país del sol y que para qué irse porai i que el público soys lo más importante perquè sí, esclar, i quan faltava poc per plegar vaig decidir que el Rock Fest 2018 ja s'havia acabat per mi, pels volts d'un quart de quatre de la matinada.

Què en puc dir com a resum? És el primer cop que vaig a un festival de metal com aquest; havia estat en algun altre, però res a veure amb tres dies xungus de metall. Veure concentrats grups mítics de tota la vida en poc temps, salpebrats amb d'altres de tota mena, acaba produint un efecte de Stendhal que al final no saps què t'està ressonant al cap. El cansament, el sol, la gentada, el pet de so, tot atabala molt. Acaba sent tot com un parc temàtic, fins i tot hi havia una mena de trenet de la bruixa. Hi havia un tron com el de Game of Thrones, però amb guitarres per comptes d'espases, i un munt de collonades per l'estil. No estic acostumat al fet que et passin vídeos com si fossin pel·lícules darrere dels concerts, de vegades semblava un karaoke gegant. Els cantants feien sovint d'animadors infantils, fent-nos picar de mans o dir "oh-ooooh-oh" com retrassats mentals. Hi ha altres tòpics típics: els caps de cony que es passen el concert gravant, els gilipolles que intenten passar endavant quan no es pot o que se't foten davant del nas, els borratxos que se t'arrepengen o que fan l'idiota, i totes les molèsties derivades d'aquestes coses. Hi han els grups de merda que suposo que els porten per atreure el perfil encara més comercial, com els Mojinos i Mago de Oz, què no sé què collons hi fotien, i els Sober, que com que no els segueixo els deixaré estar, que potser encara se salven. Hi havia com dues franges horàries molt diferenciades: el matí fins a mitja tarda, que podies anar tranquil·lament d'una banda a l'altra i gaudir dels grups bons o dolents amb una certa facilitat, i la puta marabunta de la tarda vespre, atreta com mosques pels grups més coneguts, amb l'exacerbació del dissabte, amb Scorpions i Kiss, la mare que els va parir, que els portin al Canet Rock amb els jubilats i que ens deixin en pau.

Per acabar, doncs, tres dies de tralla, amb mites com Accept, Judas, Helloween, Megadeth i tants d'altres. Vellards del metal-rock que s'arrosseguen o fan la viu-viu i grups nous que il·luminen aquest trist món de mones. Heavy Metal is the law, diuen, Metal Heart, motherfuckers, i a la puta merda tota la resta.

2018 Diada d'Estiu de Sants

| No Comments

He estat una mica atabalat des de dissabte vespre i no m'he dedicat gens a castells. Mirarem de posar-hi remei ràpidament, però quedarà una merdicrònica de tràmit.

Sortia de casa que l'Argentina empatava a un o dos gols, però pel camí acabaria perdent, i a plaça d'Osca ens disposàvem a començar la tradicional diada d'istiu dels Castellers de Sants. Enguany érem Sants i nosaltres, que som com els tradicionals, i ens acompanyaven els de la Sagrada Família. A la mateixa plaça d'Osca inauguraven una expo de no sé què a la botiga de samarretes punkis dels germans Costa i de tatus no sé qui més, i aleshores començava xino-xano la història, amb cares conegudes que apareixien per plaça: la Júlia, el Joan, el Ruben, la Roser, una mica de nostàlgia dels temps passats. Aquests dies de xafogor infernal conviden a pensar en èpoques pretèrites (o no, potser només conviden a morir-se de puta calor), i jo tendeixo a posar-me tendre i melangiós i miro el present i el futur immediat i em vénen una mandra i una mena d'aclaparament que no trobo ni temps d'escriure les cròniques, tot i que normalment acabo fent-les, entre calorada i calorada.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

Els Castellers de Sants van descarregar, com l'any anterior, 3de9f i 4de9f --el primer al tercer peu--, a més del 5de8 --el 2017 tenia un pis menys. La Sagrada Família substituïen els Xics de Granollers i completaven una actuació de gamma alta de set amb força solvència (no m'ho vaig mirar gaire, tot s'ha de dir): 7de7, 3de7 per sota i 5de7. Nosaltres érem la ventafocs del grup i vem tenir en el 5de7 el millor castell, en esguard del 4de8 de l'any anterior, en què hi vam afegir a més a més el 2de7 i el 3de7 per sota. Sembla que els aires per Esplugues han canviat una mica, potser estan una mica enrarits o estantissos, com les aigües encantades.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

Potser una ventada ens renovarà els aires, però de moment l'ambient es va ventilant molt a poc a poc. Sortíem de 5de7, en què jo feia de lateral a la rengla per comptes d'interior de la torre, on es ficava el Pèpins, i tot plegat va generar alguns desarranjaments per aquella banda; el Txus em va ajudar a sostenir la rengla del tres i, d'altra banda, el castell va anar molt apamat i tranquil, fet que ens va ajudar a no haver de patir gairebé gens. En tot cas, ens vem queixar degudament al cap de pinyes, hombre ja.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

Prosseguíem amb el 4de7 amb agulla, on entrava novament de lateral al pilar del mig. És una posició on no es veu gaire cosa més enllà del pilar, que va estar relativament bé, sembla que amb alguna petita defensa a la sortida de l'enxaneta del pilar, una defensa celebrada amb un «ole tu polla, Emmel!» estentori del Macis, el segon. Pel que vem viure allà dins i el que en deia la gent, el castell també va ser molt tranquil i, com el cinc, no va patir gairebé gens.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

Per cert, agraïm a la Cris, l'Orlando i gent variada que ens faci les fotos des del mòbil per poder-les anar penjant durant la diada.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

En tercera ronda sí que vem patir una mica, però era el castell més senzill de tots, el 4de7. Es va tancar en l'enrenou habitual i ja d'entrada vèiem que adoptaria la característica forma romboïdal. Les meves espatlles tendien rabiüdament a topar amb les de l'agulla del rengle oposat al meu, i ja cap al final vaig desistir d'evitar el xoc i vaig ajustar tota l'esquena contra la de l'altra agulla, que si més no així estava més còmode i el tronc ja havia baixat gairebé del tot. Però res, podríem arribar a dir que no va suposar cap perill greu i que un altre quatre més al sarró.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

Plegàvem amb el pilar de cinc amb el petitó de l'Alfons de segon.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

I dos pilars de quatre que no vaig veure perquè devia estar xerrant amb algú. Ni jo ni el Manel en vem fer la foto, o sigui que aviam si apareix per alguna banda. Els Borinots van fer la prova de 2de9fm a plaça, una cosa que fins fa alguns anys estava molt mal vista per alguns, però que sembla que ara és el pa nostre de cada dia. De fet, nosaltres cada temporada en fem alguna.

2018 Diada d'Estiu dels Castellers de Sants

La música havia sonat com melodia celestial, s'havia acabat l'actuació i començava l'hora de fer petar la xerrada amb el Pujo, que em va explicar tota la seva vida mentre ens arrossegàvem cap al lloc dels concerts, cap a les onze entre l'Espanya Industrial i l'estació de Sants. Els Albercocks van estar fent l'índiu fins cap a la una, que devia fotre el camp, suposadament.

L'actuació:

Diada Estiu #Sants:
@borinots p4dol 4p4 3d9f 4d9f 5d8 v5
@Cargolins 2p4 5d7 4d7a 4d7 p5 [2p4]
@CastellersSAFA 2p4+p4s 7d7 3d7s 5d7 p5

Aquesta vegada tampoc no em vaig equivocar piulant els resultats, però com que donava per fet que després dels pilars ja s'havia acabat el bròquil, em van faltar els dos de quatre finals nostres.

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157670779597308

Segur que acabaran sortint-ne més, però ara per ara això és el que hi ha.

Els vídeos, el Ramsés sembla que els va penjant de cop quan se'n recorda, potser aquest ja l'ha penjat a l'espai habitual™.

I què més us diré? Que algun dia hauria de llegir la chronica de Muntaner i que aquest vespre hi ha assaig. Apa, salut.

2018 Lleida

| No Comments

Dissabte continuàvem aquesta temporada castellera magnífica amb 3de7, 3de7 amb agulla i 4de7. Amb això ja podríem acabar d'explicar coses, però com deia el poeta:


I què? No cal,
seria no caldre
la conclusió.

Caldria no caldre dir res, no seguir endavant? Qui davant? Qui riu perquè fa soroll? Qui no cal? Però, més endavant, amb sàvies paraules, prossegueix i sentencia:

Tant és, tant és, anuncia
el Benevolent, i se m'ajup
i ja no em plora ni baveja.

És a dir, que tant se val que calgui no calgui, perquè «sota la indiferència del Propi, m'elevo dins la Bombolla Incontenible, menyspreo Aquell-Qui-Bufa, reclamo coloraines per als infants que es meravellen». I per tant les coloraines eren vermell vendrellenc, grana lleidatà i blau falangista espluguí.

Feia la visita anual a Lleida i aviam què hi havíem de fer. Amb la colla que érem poca cosa podíem fer. A un quart de quatre havia de sortir l'autocart però com sempre va engegar força més tard, vem passar a l'autovia o autopista i camí de terres de ponent. Les ganes de fer castells regalimaven i s'estenien com una taca d'oli, i potser la becaina de l'autocart encara la podríem allargar una mica més.

2018 FM Castellers de Lleida

Actuàvem dins de l'antic convent de Santa Clara. Ja hi havíem estat, sembla que quan el van estrenar, i va ser el gloriós dia que ens van convidar a cargols.

DSC00911

Aquesta vegada actuàvem dins del convent, suposo que a l'antic claustre, entre la Catedral de Lleida i l'església de Sant Llorenç. Al claustre del convent hi havia un animador infantil animant la canalla lleidatana i uns hèvits amb pinta de metalcoretes fent proves de so o alguna per l'estil. No gaire més tard van arribar els Nens del Vendrell, una colla amb qui actuem molt poques vegades, gairebé mai: l'arxiu diu que hem coincidit a la Sagrada Família el 2015 i a Guissona el 14, al Concurs el 2012, al nostre "Aniversari" de Sant Jordi el 2003, a Calafell l'any anterior... Vaja, que no gaire. De fet, només tinc que els hàgim convidat pel Sant Jordi de fa quinze anys, que devia ser d'intercanvi per l'actuació de Calafell del 2002. Deu ser la incompatibilitat històrica amb les colles de la zona tradicional.

2018 FM Castellers de Lleida

Amb Lleida estem actuant molt més sovint darrerament i ja no té tanta gràcia.

2018 FM Castellers de Lleida

A Lleida feia sol i caloreta i els castellers ens refugiàvem als espais d'ombra i, cap a dos quarts de set, aixecàvem els pilars d'entrada allà al pati del local.

2018 FM Castellers de Lleida

Com que l'espai era tancat i hi havia una terrasseta amb bar i tota la pesca, s'hi estava força bé i feia impressió que encara hi havia força gent, malgrat tot plegat. Érem, com és costum, els tercers en l'ordre d'actuació. Abans vem veure com Lleida desmuntava el 4de8 i el descarregava en repetició entre tremolors perilloses. Nosaltres tancàvem el 3de7 sense gaire esma i aviam què passava. El que va passar és que no me'n recordo, per variar: diria que aquí va ser que els altres dos rengles eren un galliner, com sempre, mentre que el meu, que era la plena, estava força bé i ningú no es queixava gaire. També diria que aquí també vem trigar déu i ajuda per carregar el castell, però que en aquest cas no hi van haver gaires complicacions. En el moment de fer l'aleta el tres semblava prou rodonet des del pou del castell, i així ens rabejàrem en la nostra gaubança.

2018 FM Castellers de Lleida

En segona ronda tocava el maleït 3de7 amb agulla, que no hi ha manera que a assaig les pinyes vagin bé, amb la nova manera que tenen de tancar-les aquest any. Amb tot, sorprenentment, aquest 3de7a va anar rodat, no es va desquadrar gaire, el pilar i les agulles de dins estàvem àdhuc còmodes, i tot plegat va ser amunt i avall i llestos.

2018 FM Castellers de Lleida

Ja podíem passar al 4de7, que no recordo gaire, tampoc, i és que potser és una diada per oblidar una mica, en el sentit d'anodina i insubstancial. Doncs no ho sé, les agulles estàvem bé i el castell també va ser amunt i avall i llestos. Segurament van passar moltes coses, no ho sé, jo estava molt tranquil allà dins.

2018 FM Castellers de Lleida

Em vaig desenfaixar per veure el pilar de cinc

2018 FM Castellers de Lleida

i els dos de quatre,

2018 FM Castellers de Lleida

i es va acabar el bròquil.

2018 FM Castellers de Lleida

Per cert, que ja ens ha tornat el noruec d'Escandinàvia.

2018 FM Castellers de Lleida

Vem mirar una mica el local/convent, vem pul·lular pel bar i per tot plegat, i cap a alguna hora vem fer cap a l'autocart i cap a Esplugues, que hi vem arribar que eren les onze llargues ja. Pel camí van estar fent enrenou al sector hooligan resistent de les files del radere, i el van haver d'aturar a la Panadella perquè havien de pixar la cervesa i comprar-ne més per continuar la festa.

A Esplugues feien la festa de la Percussió, però pels volts de la una ja estava roncant. Quines coses.

D'aquesta actuació a Lleida suposo que se'n pot dir que va ser la típica feta amb tranquil·litat, per seguir rodant estructures i castellers i per veure si en algun moment fem alguna cosa més elevada, que de moment tenim un sol 5de7 com a millor castell. Aquesta temporada hem començat molt més fluixos que altres anys, això és un fet incontrovertible objectivament en castells realitzats i assistència a assaig i plaça. La resta de coses, jo què sé, noi. Com va dir el poeta:


Què puc demostrar?
Què, si entre el sí i el no
faig la becaina?

Per això us poso les imatges i acabem abans:
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157697544813484
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157692322602350
Josep/Masche: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696385410721

El resultat complet de la cosa (tercera diada que no m'etivoco, hauré de beure més cervesa):

Festa Major dels Castellers de Lleida:
@CdLleida 2p4 id4d8 4d8 5d7 4d7a v5 3p4
@nensdelvendrell p4 4d7a 3d7 4d7 p5 2p4
@Cargolins 2p4 3d7 3d7a 4d7 p5 2p4

I res, que no cal, dic, vivim de no caldre. I no dic adéu, ni a reveure. No dic ni tan sols res, repeteixo l'eco.

2018 Can Vidalet

| No Comments

Havia escrit la crònica el mateix dilluns, però l'ordinador va fer el ruch i la vaig perdre. Ara la torno a escriure, però si abans no era gaire inspirada, ara més aviat és una acta de notari ebri. Però ja se sap que 'in vino veritas, in aqua sanitas' i que surti el sol per allà on vulgui.

Actuàvem un any més a les festes de Can Vidalet, que és una de les diades més tradicionals del nostre calendari, qui ho havia de dir. Can Vidalet ens obria els braços com cada any, sense banderetes espanyoles i a la rambla entre el Willy's i la font amb les altres dues colles: els molt habituals Castellers del Poble-sec i els no tan habituals Castellers de Terrassa, que d'un temps ençà ens acompanyen a plaça força sovint.

2018 Festes Can Vidalet

Com que érem els amfitrions érem també els primers en l'ordre d'actuació, però com que ja se sap que no estem acostumats a ser els primers, aviat hi posaríem remei. Mentrestant havíem encinglerat aquests dos bells espadats:

2018 Festes Can Vidalet

El cas de l'Adri té força collons i forma part de la diguem-ne estratègia esbojarrada de l'Estat d'acusar qualsevol cosa de terrorista, ultraviolent i no sé quantes collonades més, escampant la por i la inseguretat i criminalitzant qualsevol dissidència en el seu meravellós i esbombat estat de dret. A la tarda hi havia mani i també hi vem participar:

Adri, et volem a casa

És tan bèstia el que fa l'Estat que qualsevol hauria d'indignar-se per les arbitrarietats i les injustícies d'aquest sistema absurd, però d'on no n'hi ha no en raja, i deixem-ho estar, perquè la diada continuava i, com que érem els primers en l'ordre d'actuació fins que no hi poséssim remei, havíem de sortir de 4de7.

Enguany no anem gaire bé, no volia mirar dades per no deprimir-me però és l'inici més fluix des del 2010: aquell any vem arribar a Can Vidalet amb tres 5de7 descarregats, per exemple; enguany només n'hem fet un. Estem, doncs, per sota del 2010 i una mica per damunt del 2009, un decalatge d'uns deu anys que fa una mica de mal. Però no passa res, segur que remuntem en algun moment.

Però Can Vidalet tampoc no era el dia i el 4de7, potser al segon peu --però ja ha passat massa temps i poc que me'n recordo bé--, va pujar d'aquella manera, amb les agulles a l'estil romboidal que tant agrada a terços i quarts, que sempre ens culpen a nosaltres de tots els mals de quadratures. El problema principal, tanmateix, no va ser aquest: un dels dosos no va voler acabar de pujar per raons ignotes i vem haver de desmuntar la cosa.

2018 Festes Can Vidalet

Ara dubto: va ser en aquest castell, que no va voler pujar? Posaria la mà al foc que sí, però en tot cas l'actuació continuava i bandarres i pastelerus enlairaven els seus castells i, de manera una mica estranya, ens tocava a nosaltres un altre cop, segons deien en la mateixa ronda; és a dir, repetíem castell en la mateixa ronda com a últims en l'ordre d'actuació. Aquesta pràctica no té gens de sentit i el més normal seria que passéssim ronda i el 4de7 amb agulla el provéssim en la segona. De fet, això era el que publicaven les altres colles a Twitter.

2018 Festes Can Vidalet

El quatre amb agulla aquest va ser encara més desastrós que el primer castell, l'enrenou era pandemònic i sembla que no hi anava gaire res a l'hora. O vés a saber, ha passat massa temps, ja. Per dir-ne alguna cosa, el lateral de l'agulla oposat a mi no sabia ni com agafar el pilar del mig. El cas és que també el vem desmuntar, enmig del desgavell. De manera que, actuéssim en la mateixa primera ronda de castells o bé en la segona, la qüestió és que n'havíem perduda una de totes totes. Tothom sap que una diada pròpia te la pots follar quan vols, i per tant podríem haver acabat fent una altra ronda de repetició o com se'n volgués dir, però suposo que van trobar que ja n'hi havia prou d'aquest horror.

Les altres colles descarregaven aleshores els seus segons castells i nosaltres potser en tercera ronda o potser com a darrers de la segona aixecàvem un altre cop el 4de7. Aquesta vegada estava molt més ben quadrat, o això em va semblar de dins estant. El quatre es va anar bastint així com ça però aleshores, amb els dosos col·locats, es va sentir la fressa característica de destrempament de plaça seguida ràpidament de les remors d'«au va, torna a enfilar-te». Aquestes remors van anar prenent força quan van veure que, efectivament, la canalla tornava a grimpar, i aviat eren una eixordadissa d'ànims i víctors pel coratge i la valentia dels més petits. Però què havia passat? Pel que vaig veure i després em van acabar d'explicar, l'acotxador o enxaneta, ara no recordo, es va quedar encallat a quarts, va haver de baixar a terços --fase de destrempament-- per poder tornar a agafar embranzida --claca d'ànims i efusió posterior del públic-- i, aquest cop sí, remuntar quarts i arribar al capdamunt del castell.

2018 Festes Can Vidalet

Vaig sortir del castell una mica fins als collons de tot plegat. La gent em deia que quina crònica faria, que si faria tronar i ploure i em cagaria en déu i sa puta mare, però no em ve gaire de gust fer-ho. Ja em diuen que fa temps que m'he aconvergentat. Però què puc dir? Que cada dia som menys gent a assaig i a plaça? Que així no es pot assajar ni portar a plaça gaires coses en condicions? Que el que s'ha intentat per revertir la situació no ha donat gaires fruits fins al moment? De qüestions tècniques, com afers de canalla o de tronc, només conec les coses que m'arriben rebotades per canals diversos. De qüestions de Junta, fa mandra tornar-ne a parlar. Per tot plegat, deia que potser fa uns anys em cagaria en déu i sa mare, però ara estic fins als collons una mica de tot plegat.

2018 Festes Can Vidalet

En tercera o quarta ronda repetíem el 4de7 amb agulla. Aquest castell tornava a ser un cony de galliner i va anar pujant empassegadament, però aviat udols de tempesta sorgiren del baix oposat a la meva posició --jo tornava a fer de lateral per dins del pilar del mig. Eren els mateixos brams i gemecs que els que vem viure a la Salut de Gràcia i anunciaven un temperi semblant. De manera que el castell va anar pujant procel·losament, amb cada cop més udols, fins que el segon d'aquella banda va demanar que tiressin avall el castell. Però l'enxaneta ja estava a punt de fer les tres passes i desmuntar-lo hauria estat una ximpleria. De manera que el vem coronar, el pilar sembla que no va patir tant com el quatre, i 4de7a descarregat.

2018 Festes Can Vidalet

Dos intents desmuntats i dos intents d'intent desmuntat en una mateixa actuació. Aviam qui supera això.

2018 Festes Can Vidalet

En acabat, fèiem el pilar de cinc i dos pilars de quatre més de comiat.

2018 Festes Can Vidalet

Altres anys ha fet més calor per Can Vidalet, però una tradició és una tradició i el bany a la font no hi pot faltar mai.

2018 Festes Can Vidalet

L'actuació completa:

Castellers d'Esplugues: 2pd4, id4d7, id4d7a, 4d7, 4d7a, pd5, 2pd4
Castellers del Poble-sec: 3pd4, 3d7a, 5d7, 3d6s, pd5
Castellers de Terrassa: 2pd4, 2d7, 3d8, 5d7, pd5, 2pd4

Fotos de l'actuació:
--Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157670002049338
--Altres: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696171707801

Va ser la segona diada consecutiva que no m'equivoco piulant els castells, lloat sia Dionís, Demèter i Jaume Barri.

Enfilàvem cap a la Closca joiosament després de la triomfal gesta a plaça i, mentre els barrils veien davallar el nivell de cervesa, el Soriano i companyia acabaven de cuinar el dinar, que va ser ambrosia dels déus per als nostres selectes paladars, i així les altres colles ens ho van agrair eternament per damunt dels quatre rius de l'Hades. I tots i totes i tothom i totdona fórem pregonament gaubats i gaubades delitosament en aquell jorn inoblidable.

2018 Festes Can Vidalet

A les cinc hi havia mani per allò de l'Adri. Terrassa va fugir cap al Vallès mentre que alguns bandarres es van quedar a la Closca, d'altres van venir a la mani també i suposo que la majoria van fotre el camp. La Closca va restar oberta; hi vaig passar després del primer pilar per ajudar a recollir i netejar una mica. Ja força tard van acabar tornant alguns cargolins i, per acabar-ho del tot, vem escurar el pernil.

2018-06-10 22.32.42

I esperem que aquest dissabte a Lleida les coses millorin una mica. I que ens tornin a convidar a cargols com fa uns quants anys.

2018 FM Mollerussa

| No Comments

Mollerussa, Mollerussa, no hi havíem actuat mai. Terra inhòspita del far west, ens en separava del litoral una línia de tempestes que no es decidia a passar de les Borges Blanques. A la plaça de l'Ajuntament unes cigonyes ens miraven des de dalt del cloquer de l'església de l'altra banda de la carretera. El cel estava entranyinat i ullades de sol es combinaven amb vents escarransits de les tempestes que es congriaven les Garrigues enllà.

El Txus havia predit que els autocars sortirien d'Esplugues a les 10.16, però van engegar uns dos o tres minuts abans, només catorze minuts tard. Vem entrar a Mollerussa des de l'autovia, però vem tornar a sortir-ne i hi vem reingressar, o alguna cosa semblant: giragonses i marrades indesxifrables. Finalment vem passar de llarg de l'Ajuntament fins a una rotonda, on vem girar cua fins a la vorera de l'església de l'altra banda de la carretera. L'autocart ens va escopir, mentre que l'altre, el de canalla, havia aparcat a l'altra banda i ja havia evacuat. Entre tot plegat, ens estàvem enfaixant quan les altres colles --Margeners, Lleida, Mollet-- preparaven les pinyes de llurs pilars d'entrada. Les campanes tritllejaven batallades joioses de Festa Major mentre nosaltres, embotint-nos en les faixes o vagarejant, ens ho miràvem cofois de cua d'ull.

Havíem començat malament amb els pilars d'entrada, però això no va ser cap averany de res, ni bo ni malastruc. Érem, com és costum, els últims en l'ordre d'actuació. Sortíem de tres de set. La pinya es va tancar força ràpidament, va pujar força tranquil·lament, estava força quadrat, es va fer amb una relativa lleugeresa, es va descarregar bufant i fent ampolles... Oh, què havia passat? Per una vegada no era jo qui murmurava que havia estat un castell avorrit de tan fàcil com havia estat. Oh!

FM Mollerussa 2018

De fet, un 3de7 és un castell que no ens suposa gaires problemes normalment. A assaig les tímides proves de 3de8 van molt millor que les del 4. També hi ha la xerrada que ens va fer la Tècnica en acabar l'assaig de divendres. No sé què es pot dir per aquí i què no, malgrat que fa la tira d'anys que desbarro. No és cap secret que l'assistència a assaig i plaça enguany és força lamentable, que ens falta trempera o, per dir-ho com ho diu la gent normal, motivació general per venir, passar-s'ho bé i voler fer coses xupiguais. Segons amb qui parles, les raons d'aquesta desesma són lleugerament diferents. Jaume Barri me'n guard a mi de proclamar per què passen les coses que passen, jo que no tinc ni puta ideia de res!

La qüestió és que entre altres coses la Tècnica ens recordava que a plaça darrerament donem una imatge lamentable, que no fem pinya a altres colles i que tanquem les nostres en un desori bullanguer, i que aviam si no fem tanta pena d'ara endavant. Potser per això les nostres pinyes i tot plegat van anar força millor que altres dies. Amb tot, el camí cap a la perfecció encara és llarg i esquerp i ple de trencacolls.

FM Mollerussa 2018

En segona ronda era l'hora del temut 3de7 amb agulla. Un dia, algú més savi que jo em va dir que quan una colla comença a sovintejar els tresos amb agulla és símptoma que van mal dades. Ho deia comentant una colla que tenim a prop, un parell o tres de kilòmetres avall. A assaig les pinyes d'aquesta andròmina han patit una estranya mutació, i les agulles de dins, en comptes de posar-nos com sempre just a davant del baix, ens col·loquem més o menys en la intersecció dels braços dels baixos. A assaig l'havíem estat provant darrerament amb la Susa d'agulla petita (és a dir, érem quatre a dins), però a plaça va tornar a desaparèixer, tal com ho fèiem a començament de temporada a la Nau. Totes aquestes coses ara mateix serien llargues d'explicar i no interessen a ningú, però us en puc esbossar un croquis si voleu quan ens vegem. Pel que fa a mi, aquests canvis suposen un reguitzell d'inconveniències difícils de resoldre. En el cas concret d'aquest 3de7a, pel que observaven en termes generals va anar sorprenentment bé; per la meva banda, que feia baixada, a la dreta del pilar, em sentia força desassistit, no tenia prou pressió de radera (m'esquenava), el Pepins a més és més alt i més fort i tendia a tirar-me el pilar a sobre; l'Ignasi anava compensant forces («dreta apreta, esquerra afluixa, esquerra ara apreta una mica només, perfecte», mentre feia ullets a les xicotes de la plaça) fins que vem arribar a un equilibri si fa no fa estable. El baix deia que el Pepins no fotés res, semblava que cauria tot cap a la meva banda, però també semblava que no estava tan malament. Al capdavall, el pilar es va aguantar prou bé, no vaig notar gaires tremolors, a banda de la sensació de buit que tenia a davant i radera per manca de pressió, i apa, primer 3de7a de l'any.

FM Mollerussa 2018

En tercera ronda tocava el 4de7. Al meu rengle, el primeres mans estava sol i els segones i terceres eren de Mollet i Guissona (el quartes sí que era nostre, segons les fotos). Teníem els cordons bastant pelats; una mica lamentable, en efecte, el que tornen a presenciar aquests ulls miops. Pel que fa al castell, només recordo que el segon era en Joan Carles, que va fotre un cop de peu a la crossa que la va deixar estabornida. En Joan Carles, entre no sé quantes altres coses, ha fet kàrate i vés a sapiguer què més. Vaja, que li va fotre un cop de peu de karateka. Vem desmuntar el primer peu, perquè era un rombe i les agulles a més ja estàvem d'aquella manera rectangular, d'espatlles tocant espatlles i les altres dues agulles sortides. Va tornar a pujar, en JKS el karateka aquesta vegada va ser més curós, el castell va anar pujant, el baix es queixava una mica d'en JKS, però estava prou bé; les agulles vem acabar una mica desquadrades a l'estil romboïdal (això ara amb els canvis ortogràfics no porta dièresi), i, a banda d'aquesta mena d'històries, vem completar la cosa i adéu-siau (això ara no porta accent, tampoc).

FM Mollerussa 2018

Per acabar descarregàvem el primer pilar de cinc de l'any, que enguany ha trigat molt a arribar.

FM Mollerussa 2018

I quan em pensava que ja havíem plegat del tot, patapam, més pilars de comiat, ara de quatre. Els Margeners, que devien fer d'amfitrions, que havien estat els primers en l'ordre d'actuació i que havien fet castells de sis, engegaven un pilar rebentabalcons. Lleida en feia dos de normals. Mollet havia caigut del seu pilar de cinc i descansaven. Nosaltres n'enfilàvem dos de quatre, però el de la dreta no va voler pujar i la terça va haver de baixar sense que l'enxaneta ensenyés el nas. L'havíem de donar com a desmuntat? Tots els de la Tècnica a qui ho vaig demanar em van dir que no existia, aquell pilar, i així ho havia fet no constar a Twitter, malgrat que l'insidiós Facebook sí que el va enregistrar. I ara, què? Va existir aquell pilar? Va ser un somni? Quina és la fina membrana que separa la realitat de la imaginació? Misteris de la dimensió desconeguda. En tot cas, en la meva estadística aquest pilar no hi constarà.

FM Mollerussa 2018

Acabàvem els castells i ens convidaven a un pica-pica sense cervesa, un sacrilegi espetegant. O si més no jo no en vaig veure. La gent anava en professó a un supermercat del costat de la plaça Major, on un parell de paios feien versions de Pete Seeger. Hi havien unes tapetes de cargols que no sé per què no vaig demanar, perquè feien molt bona pinta. I lloat sia Jaume Barri, ara que sembla que els Ganàpies actuals han apostatat i han renegat d'Ell. Com si els símptomes de declivi de l'Imperi Ganàpia no fossin prou evidents --amb repetits cultes al parkineo i a credos sectaris arreplegats d'altres cultures herètiques--, ara han donat el tret de gràcia amb la proscripció de la fe a JB. Estic verament atuït i commòs per l'evolució de la història ganàpia: ja res no subsisteix dempeus, el temps tot ho oblitera, només ens resta el plany i la remembrança dels gloriosos temps passats, aquelles rotllanes de gaubança i adoració entorn de JB a la gespa, i rierols i khaimes i libacions de vi del Priorat. Adéu, déus del passat!

FM Mollerussa 2018

Res no en resta. Pel que fa als Cargolins, esperem que la decadència no ens colpeixi tan durament i ens sobreposem a aquests dies de desalè. Tot i que érem pocs a plaça diumenge, sí que és cert que en el tema pinya i ajudar les altres colles vem millorar. Potser és el primer pas cap a alguna banda. La Tècnica també ens va explicar que deixàvem els objectius castellers de màxims per a temps més propicis i que repescaríem el 3de7 per sota, que és un castell que, atès el nivell que tenim ara, ens escau perfectament i, a més a més, té la virtut d'engrescar la gent de pinya.

Dia de la colla 2018

Sobre altres qüestions que han passat aquests dies: hi ha el «dia de la colla» de fa una setmana. No en parlaré gaire perquè al cap i a la fi com és costum en mi ben poc vaig ajudar en l'organització, llevat d'aspectes puntuals, i així em reservo el meu parer. Només volia opinar sobre --sant tornem-hi!-- el tema de la pancarta en suport al noi del CDR d'Esplugues que ha hagut de tocar el dos perquè l'acusen de terrorisme per tallar una carretera. Volia parlar d'aquest cas, però em fa tanta mandra que més val que ho deixi estar, només sap greu l'actitud d'uns i altres i que tot sigui una puta merda. Potser em convé, com diuen, «keep calm and ioga i tal».

FM Mollerussa 2018

Una altra cosa que s'ha de valorar és que he hagut de canviar de camisa. La vella tenia uns tretze anys i mig, estava molt descolorida i amb uns estrips de pam i mig a les espatlles que feien fredat. Vaig estrenar la camisa al Dia de la Colla, però allò no compta.

En resum:
@margeners 2p4 3d6 4d6a 4d6 p4s p4 balcó
@CdLleida 2p4 id4d7 4d7 4d7a 3d7 p5 2p4
@CastellerMollet p4s 3d7 3d6s 2d6 p5c
@cargolins 3d7 3d7a 4d7 p5 p4

L'actuació va ser rapidíssima malgrat l'intent desmuntat de 4de7 de Lleida, la llenya de pilar de Mollet i el nostre peu desmuntat. Les tempestes de les Garrigues no acabaven d'arribar al Pla d'Urgell i ens permetien actuar eixuts i, alhora, sense el bat de sol i la calorada que a migdia pot arribar a fer al far west. I si voleu veure més fotos:

--Lídia
--Manel
--Josep/Mercè

Això ha estat el nostre pas per Mollerussa, valorat amb objectivitat, rigor i pruïja d'escrot. Un primer tram de temporada molt estrany, amb dues actuacions suspeses, a més de la del Dia de la Colla, en solitari (per alguna raó ignota no van poder venir els Margeners...), i aquestes remors i brises com de pluja i tempesta, que no saps si vénen o se'n van. I les cigonyes mirant de dalt del cloquer estant.

FM Mollerussa 2018

Venga, escriguem quatre mots.

Potser n'escriuré més de quatre. Som-hi. Resulta que dissabte a la tarda actuàvem al barri de la Salut del districte de Gràcia, i per això no sé si allò està reclamat per la gloriosa Vila de Gràcia™ com a territori propi o només és un llogarret als afores de la vila. El cas és que no recordo haver passat mai de Lesseps Gràcia enllà i tenia curiositat per veure com seria la plaça Sanllehy, amb aquest nom tan musical. I què hi havia allà als afores de la gran Vila? Doncs un carrer que feia pujada i en un racó una mena de parc en triangle que dibuixava el revolt d'un altre carrer que feia força més pujada encara. Així, hi havia una mena de paret des d'on es poden atalaiar els castells. Entre jardinets, paradetes festives, carpes, un camió aparcat allà al mig, l'ambulància i els badocs habituals, no hi havia lloc per enfaixar-se, i per travessar el parc per poder desar la bossa calia obrir-se pas a cops de matxet com en una selva esponerosa que...

II Diada de la Salut (Gràcia)

Anem per feina, va. La pluja ens sotjava, però passava rondant pel mar o terra endins i ens oferia una treva. Jo hi havia anat amb la bici i amb l'abric per si espetegava el xàfec anunciat, però durant el camí només van caure quatre gotes i a la plaça vaig arribar xop, però de suor. Em vaig disfressar de barrufet i vaig comprovar astorat que l'estrip de la camisa s'ha fet gros de nit, com els gremlins. Amb gran desconhort hauré de jubilar la camisa que m'ha acompanyat des de fa uns catorze anyets. La vida pot ser molt dura.

II Diada de la Salut (Gràcia)

Doncs amb el cor abatut i la tarda grisa, enxubat en aquella plaça vaig travessar la jungla de faixes i andròmines per arribar al nostre lloc d'actuació. Érem tercers i sortíem de 3de7, però abans vem alçar els dos pilarets de quatre d'entrada. L'enxaneta d'un d'aquests pilars no va acabar d'aixecar-se, per la qual cosa potser el podríem haver donat per desmuntat, però feia força mandra perquè després a Twitter has d'anar arrossegant un "p4+idp4" molt carregós. I res, que era descarregat, hombre ja.

II Diada de la Salut (Gràcia)

El 3de7 com és costum va anar pujant a poc a poc i des de dins es veia bastant mal quadrat i de fora algunes fotos el mostren aixins boterut, però diria que no va patir gaire gens. Els de fora deien que molt bé i molt tranquil, tot i que això, de dins estant no era tan maco. Però apa, un altre tres dit i fet.

II Diada de la Salut (Gràcia)

En segona ronda tocava el 4de7, en aquest inici trepidant de la colla, que va rabent i sallant cap a delitoses zones ombrívoles i rellents on pasturar tranquil·lament i menjar herba com bons cargolins. Aquell quatre es va tancar tan a poc a poc que una mica més i em floreixo, i mentrestant, com també és habitual, els segons no trobaven bé cap mida i ara mig passet cap enllà, ara mitja passeta cap ençà, de manera que van acabar de desquadrar aquell horror arquitectònic. El quatre va anar pujant amb molts problemes al rengle de la meva esquerra; l'agulla que habitava aquella zona no s'entenia amb el baix o el segon i era molt divertit escoltar el culebron. Tan a poc a poc com l'havíem tancat es va carregar i, una mica més rapidet, va baixar. Potser dramatitzo massa el desori d'aquell quatre, perquè n'hem perpetrat de molt pitjors i segurament també de fora estant va semblar que el ventilàvem amb la punta de la poctlla, però, de dins estant, no era tan maco. Però apa, un altre quatre dit i fet.

II Diada de la Salut (Gràcia)

I ara era el torn del plat fort del dia --bombos i platerets--: el 4de7 amb agulla. Ja va començar malament canviant algunes posicions respecte del que deia la pinya que havien enviat per whatsapp; devíem batre tots els rècords de lentitud muntant-lo. Vaig entrar de lateral al pilar del mig i només amb segons col·locats el baix que tenia radera ja bellugava les cames d'aquella manera sospitosa que anuncia la massacre. Quan vaig dir que allò seria una carnisseria, el baix del pilar es va pixar de riure, però les meves paraules van ser profètiques: el baix ja patia abans de carregar, es doblegava i em doblegava les meves cames, allò era una agonia. Però va poder aguantar el xàfec i un sospir d'alleujament va recórrer la pinya com la brisa marina després de la tempesta. Molt poètic m'està quedant això. Pel que fa al pilar, no vaig notar que patís gaire o gens. I apa, ja ho teníem tot fet.

II Diada de la Salut (Gràcia)

Pel camí Gràcia havia descarregat el primer 4de8 de l'any, una mica remenat però molt ferm i ben defensat, i en tercera ronda, el 3de8, que va quedar només en carregat. Això va aturar l'actuació una estona; de cop i volta els Castellers de Terrassa van refilar les gralles i patapam, vam poder acabar. En pilars un altre cop no vem fer el de cinc, aquesta vegada sense cap motiu que jo sàpiga. L'actuació completa va ser aquesta:

Final Diada la Salut
@cvg_cat p4 5d7 4d8 3d8c 3p4
@CDTerrassa 2p4 3d7 4d7a 4d7 p5
@Cargolins 2p4 3d7 4d7 4d7a 2p4
#castellers #esplugues

Per una vegada a la vida no em vaig equivocar amb el resultat. Per això qui ho va penjar al Facebook es va descomptar amb els pilars d'entrada. Aleshores els comerciants de la Salut ens convidaven a un refresc. També ens convidaven a musclos, cosa que vaig agrair força. La pluja, d'altra banda, s'havia perdut per una altra banda, així que segons em deien podíem anar a un correbars que circulava per, ara sí, la gloriosa Vila de Gràcia™. La qüestió és que sortia de Lesseps, s'endinsava a la vila per Gran de Gràcia i torçava cap a la plaça del Nord i fotia un milió de giragonses per carrers i places variades. La Banda Patilla s'aturava moltíssima estona a les places i deixava de tocar, i això provocava invasions tumultuoses i abrandades als pakis del rodal, que restaven completament desproveïts de queviures i quebeures en pocs segons. A la plaça del Diamant, en una d'aquelles aturades d'hibernació, després de veure la banda una estona repenjat a l'entrada d'un refugi antiaeri, vaig tornar a pujar a la bici i vaig fer cap als jardins Sagnier, ja en un altre districte, que era on finia el recorregut. Vaig aparcar la bici i vaig fer un tomb per Sant Gervasi: vaig travessar Balmes, vaig passar per Sant Hermenegild, vaig pujar per la Gleva, vaig entrar en un paki de Pàdua, vaig tornar a travessar Balmes, vaig seure a un bar de Copèrnic amb Brusi, vaig sopar... Els veïns tenien pancartes que deien que els jardins són un pipican i que prou de sorolls. Que és un pipican ho vaig comprovar jo mateix. Punxava una punxadiscos punki que punxava música força casposa. La mitjana d'edat era molt jove, i jo em sentia molt vell, allà escoltant la música d'una punki transgènere que posava Nino Bravo. A les dues havien de tancar el xiriguito, abans que els comes etílics fessin massa fressa, i jo vaig pujar a la bici, vaig fer General Mitre amunt, Via Augusta amunt, Bonanova sentit Esplugues... I bona nit.

L'endemà era el dia del Barça Madrid, que no vaig veure gaire perquè estàvem jugant a botifarra. Tot s'ha de dir: el Jordi i jo els vem fotre una pallissa a l'altra parella que encara se sent l'hòstia. Va ser un vespre molt maco. També vaig fer un llançament de bitlles catalanes, i a la primera vaig deixar només una bitlla dreta que és el que se suposa que havíem de fer. Les bitlles fan força terrabastall i segons qui tira pot ser que algú acabi amb el cap asclat.

Salut i castells.

Fotos i fotos.

2018 Sant Jordi

| No Comments

I diumenge passat tornàvem a les places.

S'havia anul·lat una actuació per pluja, i una altra per la mani dels presos polítics, a la qual vem anar com a colla per primera vegada. Cosa que sembla increïble després de tants anys: ara només ha calgut una reunió de Junta per esmenar una trajectòria que fins ara havia estat impertorbable. Quines coses que passen en aquesta vida.

Manifestació pels presos polítics

Esdevinguts una colla castellera normal, jo tornava a assaig amb una mica més d'assiduïtat per continuar veient com som molt poca gent a assaig, circumstància que feia que ni puta ideia de què faríem diumenge a la primera actuació a casa.

Diada de Sant Jordi 2018

Vem donar les dues primeres camises de l'any a castellers que feia mil anys que vénen a la colla, sobretot l'Orlando, vem passar per la Closca i aviam què passava. Dissabte hi havia el Pablo Hasel a Esplugues demanant que fotin un tiru a l'Àngel Ros i després el Barça va guanyar la Copa de futbol aquesta amb un partit molt maco com els de l'època daurada de Guardiola. Ja podíem anar a dormir i tal.

Diada de Sant Jordi 2018

L'endemà va sortir un sol radiant de primavera per contemplar els nostres meravellosos castells. Aixecàvem un pilaret de quatre amb bandereta per començar a la plaça de l'Ajuntament, que han renovat lleugerament, amb més espai per a passejar-hi, sense cotxes i sense tantes terrasses, i d'altra banda és el segon any seguit que fem aquesta diada en aquesta plaça. La veritat és que s'agraeix sortir del Robert Brillas de tant en tant, i ara la plaça està una mica més maca, malgrat que és el que és. Érem primers en l'ordre d'actuació i bastíem el primer 5de7 de l'any. Jo hi era d'agulla i personalment el vaig veure molt tranquil, sense gaire enrenou i ben parat, ja veus quines coses.

Diada de Sant Jordi 2018

En segona ronda no entrava d'agulla al quatre amb agulla i per tant no vaig veure bé el castell. El record és de remor i no gens tan bé com l'anterior, però com que no el vaig veure i després no vaig preguntar, no en tinc ni idea. També era el primer 4de7 amb agulla de l'any, i és que aquest enguany les coses sembla que costen més d'engegar que altres enguanys, i que malgrat que cada enguany diem que pel que hom opina anem perdent llençols en cada bugada, potser aquesta és la bugada crítica. Vés a saber, de moment anem assajant els castells de l'any passat, aviam si en algun rampell d'aquells que passen cada any així de cop i volta comencem a tenir els castells. Ara per ara la qüestió és anar rodant molta gent i aviam què passa.

Diada de Sant Jordi 2018

En tercera ronda era el torn del 4de7, que aquest sí que el recordo bastant més bregat, però tampoc no gaire. Al cap i a la fi, entre la canalla que es va polint i els recanvis per tots els pisos, la qüestió és anar picant pedra.

Diada de Sant Jordi 2018

En pilars també estrenàvem el de cinc, però l'enxaneta es va enredar amb els cabells de la quarta o acotxadora, no sé mai com s'ha de dir això en un pilar. S'hi va enredar amb un botó de la camisa amb el monyo; em va recordar una vegada, quan jo encara pujava, que a la Vanessa li va passar el mateix amb la meva tofa rulla i em va arrencar un floc de cabells del clatell tot baixant. Em va fer força mal, allò, i em va ensenyar la importància de posar-se el mocador al cap. El cas és que aquesta vegada, l'enxaneta, que ja pujava a poc a poc, en entrebancar-s'hi no va acabar de fer les passes, es va quedar fent la motxilla alguns segons, com ajonollada, i va acabar desmuntant el pilar. Una petita desgràcia que no va més enllà.

Diada de Sant Jordi 2018

I tres pilarets de quatre, que van pujar una mica descompassats, i cap a dinar a la Closca, que convidàvem els Bandarres i els de Lleida a paella. Jo tenia dinar familiart i m'ho vaig perdre, però pel que sento va ser tot un èxit, els bandarres se'ns van tornar a beure qualsevol cosa fermentada o destil·lada. Jo, per la meva banda, vaig immergir-me en un altre marasme particulart.

Diada de Sant Jordi 2018

Què més dir-ne? Ben poca cosa, ja ho he anat fent per aquí espigoladament. L'única cosa que puc afegir és que potser caldria una mica més d'engrescament general, però cap idea de com fer-ho. Ara, parlant espigoladament amb gent d'ací i d'allà, sembla que és un sentiment força estès. No ho sé, diumenge després de l'actuació sembla que tothom s'ho va passar molt bé. Ja veurem.

Després està el tema de Twitter, que no sé quantes actuacions fa que no piulo una actuació sencera sense cap error.

@Cargolins pd4 5d7 4d7a 4d7 idp5 3p4
@bandarres 2pd4 3d7a id5d7 5d7 4d7 p5 2p4
@CdLleida pd4 4d7 4d7a 3d7 p5 3p4


He penjat les fotos a Flickr però no les he passades per FB/TW, també per una mica de mandra:
Mani: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157668241536198
Sant Jordi 1: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157696045593515
Sant Jordi 2: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157668190958108

I això és tot de moment. L'assaig d'ahir dimarts va anar si fa no fa com sempre, el de divendres em penso que no hi podré anar. I lloat sia Jaume Barri.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

Tag Cloud

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en

Enllaços

Bloch del Tete (BCN)
Temporada Alta (Capgrossos)
Capgrossos confidencial
Carles Feiner (Minyons)
Matalasseritis
No només de ratlles...
Lila és el color que porto
Frikilandi
Cada Terra... (Vella)
Potti de Mallorca
Pinyes i Castells (Nens)
application/rsd+xml$mt:Include module=text/javascriptstatcounter