mars 2005 Archives

Què òsties és el Rac? El Rac és «rock anticomunista», la qual cosa ja ens fa sospitar que ens trobem davant d'una música que és tot el contrari al que el rock representa, i no tinc més ganes de discutir sobre aquest punt. Aquest anomenat Rac és música que escolten els caps rapats, nazis i gentussa d'aquesta.

Resulta que han desmantellat una distribuïdora discogràfica gironina que es dedicava a vendre CD's de grups d'aquests. Heus ací la lletra d'una cançó d'un d'ells, que apareixia a l'Avui i és molt i molt divertida:

Van por todas partes y cada vez hay más,
es como una plaga digna de ventilar. [millor que espereu l'estiu doncs] Son unos anarquistas también son comunistas, [cada cop són més?]
son como esa plaga que hay que exterminar [com quina plaga? La vostra?]
[...] su cabeza contra el suelo y ponte a patear
con tus botas y tirantes. No nos vais a intimidar [aquests esnifen massa...]
estamos preparados para ejecutar
a toda esa basura que nos "quiere imitar". [tenen l'autoestima alta, els cabrons...]

Cabezas rapadas en las calles esperando una guerra,
[...] una guerra para evitar ese puto mestizaje,
una guerra para evitar el mestizaje racial. [aquests fan bo en Bush i tot...]
Combate, combate sin piedad por una Europa en libertad. [què entenen per llibertat aquests? Exterminar els que no pensen com ells?]
Combate, combate sin cesar por una Europa blanca ya [tantes coses per les que lluitar i n'han de triar aquesta...]

Bé, no sé, jo llegeixo aquesta cosa, que sembla per la forma d'argumentar, no de pensar, un article d'en Sostres, i m'assalten moltes preguntes. D'entrada, per què tenen tanta por del mestisatge? Que potser no saben que ells segurament també són fruit de la barreja? És que qualsevol català o espanyol, però sobretot català, té al seu arbre geneaològic branques que van a parar a terres d'arreu del Mediterrani i Europa. És potser auto-odi? Per què no comencen la guerra entre ells mateixos i es maten o suïciden? Així, si més no, potser sí que hi hauria més llibertat.

El que més gràcia em fa és això de què cada cop hi ha més anarquistes i comunistes. Sembla l'esperit del 36, com aquell qui diu, o que no hagi caigut mai el mur de Berlín: on veuen aquests tants anarquistes, tants comunistes? Ja m'agradaria que n'hi haguessin tants, si més no dels primers.

Això, però, em recorda a la lletra d'un grup de rap, CPV, que abans m'agradava bastant, però del qual he renegat, fastiguejat de la merda del hip hop.

Scratchapella

Una vez más ha llegado la moda y no es poca la masa de gente que loca acude a la tele y siguen la norma: bailar el Rap es lo que toca. Por eso no miento, no peco, si digo que mi ego es más fuerte que el ego del miedo que dejo en todos los cuerpos de esos mamones que dan instrucciones en programaciones de televisiones de como se baila... el Rap así no se baila:

Primero, si quieres bailar en la calle, en la Renfe o en el Metro te debes atar bien las botas, apretar los puños, coscarte de un nazi y correr como un bruto. Segundo, una vez que lo tienes no pares, no dudes, no frenes, te mueves de izquierda a derecha golpeando con ritmo su cara su frente su chepa, su cara deshecha, tus botas no pesan, no sueltes la presa, ves como no sabías: el Rap se baila con un nazi en pareja.

Francament, m'agrada molt més aquesta cançó que no pas la primera. Potser sí que hi haurà guerra...

Diuen que res no ha fet tant per la cohesió d'Espanya com la Lliga de Futbol Professional. Doncs bé, potser res no ha fet tant per sentir-me tan poc espanyol com la Selecció Espanyola de Futbol.

Tinc llard nou per enllardar mil iardes, però bé, em limitaré a comentar que em vaig sentir com al conte aquell de Hansel i Gretel, en què la bruixa els convidava a tota la xocolata que volguessin per després engolir-los vilment. Des del primer moment m'ensumava el pitjor, flairava la capciositat que surava a la petita cabana (doncs així es diu el bar), i a cada glopada de cervesa albirava més propera la mort. Les entomava sense oposar gaire resistència, agreujant irrefrenablement el meu estat etílic. N'era conscient, àdhuc li ho havia comentat a mon germà, el qual feia de Gretel, però tant era, perquè era jo l'ase dels cops.

Primer, sense venir gens a tomb, m'ho torna a espetar: «i tu des quan fumes?». Més que res, m'ho demana perquè ha vist aquesta foto pel meu ordinador. La hi vaig desar per allà sense gaires prevencions perquè bé, com mai no li diré que fumo porros, que si més no se n'adoni pel seu compte. I clar, ara deu veure en mi un putu drogata i m'ho ha de recordar sempre que pot.

En un altre bon moment, no sé ben bé per què, va sortir el tema de què gairebé sempre guanyen els bons a les pel·lícules. I va i ens recorda que algú que pensava com jo ara és a la presó, i que sa mare (mon àvia al cel sia) doncs això, que fa anys que va traspassar (que perí, passà avall, finà, és al clot... o al nínxol). I bé, en aquest punt jo ja no m'hi sentia gens còmode amb ell.

Va tornar a sortir el tema de Lleida i la diada de Marracos, parlant del meu mòbil. Que em van donar cent euros perquè me'n comprés un de nou perquè van entendre que quan vaig nar a Lleida no vaig poder trucar perquè el tinc espatllat. Bé, no sé com ho van entendre, però van recordar-me que havien trucat als mossos, als bombers i a tot déu per trobar-me. És que són idiotes.

I a la fi la cirereta: per alguna estranya raó, torna a sortir el tema vacances, que tornarem a anar a Granada, com sempre. I ens diu que si no hi volem anar que ens busquem casa perquè en aquí d'on escric no ens hi quedarem sols. Visca. I ho miren de justificar, però de cara a nosaltres no ho aconsegueixen (però ells es veien molt convençuts...). I, per acabar, ell se'm torna a adreçar directament a mi per retreure'm que durant l'any passat vaig passar tot el temps queixant-me, però queixant-me només d'ell, i cita un fragment d'una conversa que no recordo, que ve a dir que ell no acostuma a llegir res, només un llibre de Granada que tenia per allà (li ho vaig dir? Ho va sentir? No ho sé, el que sí és cert és que ho vaig pensar i segurament li ho vaig comentar a mon germà i potser també a ma mare). Que sí, que potser no sembla tan fort, però collons, una cosa és que jo ho pensi, i una altra és que ell sàpiga el que penso d'ell: que és un ignorant. (I de fet no hi ha res de dolent en ser ignorant, jo ho sóc també en moltíssimes coses. El que em sap greu és que algú s'hi senti còmode, només així es pot comprendre que l'individu en qüestió es cregui amb la veritat absoluta)

De tornada, per acabar d'arrodonir la vetllada, em pregunta si una pintada feta amb guix a un armariet de connexions elèctriques o telefòniques l'he feta jo. I per cert, és molt frustrant veure com esborren només les meves pintades, mentre al costat n'hi ha de tota mena.

El Jurament Hipocràtic és un breu relat que apareix a El perquè de tot plegat (1993), d'en Quim Monzó. De ben segur es pot interpretar aquest conte de mil maneres diferents, però la que més bé em va a mi és potser la més prosaica: que tant se val beure fins a fer esclatar el fetge, perquè com més bevem més aprop de la llibertat ens trobem. Doncs res, aquí sota, el relat.

Regirant papers del Batxillerat m'he trobat amb els apunts de bioquímica. He anat de pet als de catabolisme, fins a trobar la fermentació alcohòlica. Breus conceptes, del que recordo: el catabolisme són tots els procesos pels quals es degraden molècules al nostre organisme, forma part del metabolisme i es contraposa a l'anabolisme, que és tot just el contrari. La fermentació és tot aquell procés catabòlic que es produeix en absència d'oxigen, de forma anaeròbica, si no m'erro, la qual cosa té d'altres consequències que ara no vénen al cas.

Bé, he cercat per Google informació sobre la fermentació alcohòlica, però només he trobat el procés diguem-ne "natural", que degrada glucosa i crea etanol i proporciona vi i cervesa. El procés invers, el que fan els nostres fetges, no he estat capaç de trobar-lo enlloc, així que aquest diagrama és el mateix que vaig apuntar de la pissarra ara fa uns quants anys (quatre, per ser exactes).

El problema de la degradació de l'etanol, segons els meus apunts, és que la molècula aquesta que es diu NADH més el protó d'hidrogen es produeix per glucòlisi, un procés molt profús i normal, universal a totes les espècies vivents. L'absència d'activitat glucolítica al fetge, que és on es duu a terme la fermentació, dificulta alhora el Cicle de Krebs pel qual es catatabolitzen àcids grassos, la qual cosa indueix l'aglomeració en aquest òrgan de lípids i glúcids, que l'inflamen i poden produir hepatitis lleus o perilloses. Una ingestió excessiva i continuada d'alcohol pot ocasionar una cirrosi hepàtica (destrucció de cèl·lules hepàtiques), que pot derivar en càncer.

Per això us aconsello, nens, que no beveu. I demà copiaré aquí un conte de Quim Monzó, d'El perquè de tot plegat, que de ben segur us agradarà molt...

[Si algú que hagi estudiat biologia, o biologia molecular, o bioquímica, em vol corregir, endavant, que jo tot això ho tinc molt oblidat i em puc haver equivocat a dojo]

Qui és n'Eduard Cairol? És llicenciat en Dret i doctor de Filosofia i ara mateix és professor de teoria i història de l'art a la Pompeu [perfil]. Resulta que és també el coordinador del cicle «La mort en la cultura moderna», per la qual cosa li fan avui una entrevista a l'Avui.

L'entrevista en qüestió m'ha agradat molt, perquè ve a dir allò que solc jo dir, però molt millor explicat, clar... Diu que la mort és un tabú i que no és possible de donar-li cap sentit. Per exemple:

A mesura que avança la modernitat, la mort es converteix en una cosa molt més terrible, perquè està mancada d'explicació i de justificació. L'existència s'identifica amb la vida biològica i a la mort no se li pot donar cap sentit. Som la primera cultura de la història humana que no concep res després de la mort. La mort és un fracàs inexplicable que no té cap sentit i que es converteix en font de totes les pors.

Difícilment en tan poques paraules es pot ser més clar i tan lúcid. Un altre exemple, quan li demanen si la mort és un tabú, i respon:

Sens dubte, la mort és el tabú contemporani per excel·lència, que ha substituït el tabú del sexe. [...] S'intenta no parlar-ne, que no en quedin rastres, i no pensar-hi. Això ens porta a viure pensant com si la mort no ens hagués d'afectar, a nosaltres.

És que collons, és el mateix que jo he dit mil cops en posts absolutament pessimistes i pro-suïcides. Ho he dit, i tinc la Ciència al meu costat, i ni tu ni ningú mai no em podreu fer canviar de parer. Si la mort no té sentit, la vida tampoc, perquè tant se val morir ara com més tard. Tot el que es fa, absolutament tot, es fa només per no pensar en la mort; vivim com si fóssim immortals. Fer castells, estudiar o emborratxar-se, treballar, sortir a fer pintades, xerrar, mirar la tele o escriure un blog.

Però no, jo en sóc ben conscient. Sé que visc per viure, per amor a l'art. Per l'amor, per la mort. Però en un món ple d'odi, sense amor, paga la pena viure? La resposta és tan clara com contundent: no.

Aquí sota, per guardar-la per la posteritat, l'entrevista sencera.

Centenars de cossos suats s'arrosseguen suportant tot el pes i la intransigència dels déus. Segles de tortura, fuets, deixuplines. Penitents ensangonats que cauen a terra mentre canten corprenedores saetes gitanes polloses. I au, amunt, que continuï el martiri esdevingut espectacle. Les velles cridaran "pobret!", les mares potser apartaran la vista, i els nens aniran a jugar als tolls de sang. I, entretant, que la sangria, la birra o la sidra corri.

I tu, oh Sant Karol!, a què esperes per morir? Morirà la dona dels EUA que porta en coma quinze anys, morirà el malparit de Mònaco, però tu insisteixes en aferrar-te a la vida. Que potser tens por de morir? Reuneix-te d'una puta vegada amb el teu déu, i allibera'ns a la resta de la teva molesta presència.

Qualsevol mesura és bona per una societat laica i uns ciutadans ateus: des de negar-se a pagar a l'església a la declaració de la renda, fins a cremar bíblies i esglésies en general.

Hauria d'obrir una nova secció a aquest bloc anomenada cròniques borratxes o quelcom de semblant. Encara ara no passaria un control de trànsit, d'aquests de bufera. És la una, i bé, ja veieu.

Hauria de deixar l'alcohol, però per a què? Per a després haver-lo de cercar? Doncs, per a això, deixo el meu Gin Giró a la lleixa de sempre.

Hauria de ser més prudent. No sabia ni que tenia esprai disponible. El que sí sabia era que tenia guix. En vaig agafar la capseta i el cilindre i, amb una borratxera que m'abona indeleblement al club de la cirrosi, vaig sortir al carrer. Vaig escriure a la tapisseria d'aquí davant. I, al carrer següent, la policia em va aturar. No ho recordo gaire, però em vaig identificar sense DNI i, de ben segur, multa. L'espero dissabte. Aquí, assegut, o treballant al Guissona. I jo, mentre ho confirmaven, bevia la birra, convidant i tot el poli! La va rebutjar amb un diplomàtic «no, gràcies, estic de servei».

Hauria de tindre en compte que escriure davant de casa meva, a banda de facilitar les coses a la policia, les facilita a la pitjor policia: mons pares. Suposo que coneixen la meva lletra, i si veuen que arribo a dos quarts de set, no ha de ser massa difícil d'esbrinar qui ha estat. Si més no, duia l'Avui, coartada no gaire bona.

Vaig trobar-me pel camí un tal Ricard que no coneixia de res, a davant del PP, al mateix lloc on va acabar la seva companyonia després d'una o dues hores. Jo gastava el guix, perquè l'esprai era requisat. I vaig explicar-li què és el Caufec, però tal i com anava em costava molt d'articlar mot. Ell tampoc no em va semblar que anés massa fi, però més que jo sí. A Laureà Miró va aconseguir-me una Sant Miquel: gràcies. Vem tirar cap a Can Cadena, però era tancada. Eren dos quarts de cinc, em sembla.

En acomiadar-nos vaig fer la ruta de Can Clota. No recordo la trajectòria, però vaig voltar molt (unes dues hores), fins exhaurir la capsa de guixos. Cap patriulla enlloc: només van aparèixer per tocar-me els collons. Aneu a la merda.

Hauria d'adonar-me de què tot plegat és, al capdavall, patètic (adjectiu de moda).

Potser a l'Avui se'l pot acusar de ser un xic provincià. Són detalls, com l'abast de les notícies del Món (mancança que, al cap i a la fi, molts d'altres diaris també comparteixen), o les de cultura. Que, fins i tot, em sembla bé, almenys això darrer. Però certes coses passen de taca d'oli. Perquè, en efecte, anar publicant cartes relatives el pa amb tomàquet! Què és això? I si jo n'envio una parlant del Pla Caufec, me la publicaran també? Si de res és mancat l'Avui és precisament de sensibilitat "esquerranosa", que ni tan sols es van fer ressò de quan es van encadenar a l'Ajuntament, quan la majoria de diaris de per 'quí sí ho van fer; mes ara bé, tu redacta una carta mínimament ben parida de caire barretinaire, especificant els tomàquets més adients per sucar-hi el pa, que de ben segur sortirà a l'edició de l'endemà. De fet, però, tot són plaers de ma vida; tan plaent com un bon pa amb tomàquet és gaudir de la natura, o preservar el patrimoni urbanístic històric, perquè aquesta joia gastronòmica també és patrimoni històric, però culinari. Així queda tot justificat: com a hedonista radical, puc fruir tant sota l'ombra d'un pi bicentenari com tastant un entrepà de pernil. O no.

Aquí sota, la carta en qüestió, desencadenadora d'aquesta profunda reflexió.

Un dia que anava tot borratxo vaig arreplegar un con d'aquests de trànsit i el vaig pujar a casa. Jo no acostumo a beure als bars cubates, perquè els carreguen massa poc i són molt cars. Aquell dia vaig demanar dos gintònics; el primer, amb dos glaçons i una llimona, i molt poca ginebra, només tenia sabor de tònica. El segon, però, i molt amablement, me'l va carregar molt, més que jo i tot, i sense gel.

On jo em prenc un gintònic, normalment als bars te'n posen dos o tres. Així, anit, els tres que me'n vaig beure, van ser com sis o set dels homologats. Anava força moix. Vaig agafar el con aquell i el vaig llençar pel balcó. Adéu.

I que cansat que estic. Avui, per primer cop, he pujat de quart. M'encanta.

En sortir al carrer un lleu plugim m'entelava la visió dels carrers somorts i les presències gairebé espectrals dels altres vianants. Guaita la dreta, un mur amb pintades esborrades que encara s'endevinen: «Més arbres, menys ciment». I, al costat, un solar on fins fa una setmana s'hi aixecava «Villa Dolores», una caseta d'una planta d'un segle de vida. Aviat no restarà res que ens recordi que Esplugues, abans de ciutat, fou poble...

Abans, fins i tot, hi havia llambordes als carrers. Ara només en resten a la Plaça de Santa Magdalena, la de l'Ajuntament. És una sort, és una sort... Ja se sap, la primera línia comença a una llamborda qualsevol.

Vaig inventar-me el personatge Senkreu per uns deures d'Història a l'ESO. No sé ben bé per què, vaig escriure –i llegir a la resta de la classe– un discurs on aquest líder anarquista donava ànims i repassava el pla per ocupar l'Ajuntament i proclamar l'Anarquia... La monja i els alumnes van flipar mandonguilles mentre citava en Bakunin i parlava d'executar hostatges, batlle inclòs.

És somniar truites, és no tocar-hi gaire, però no seria maca una Catalunya anarquista? On la presència dels vianants no fos espectral? No sé si és bo creure en utopies, però endolcen l'existència.

Cremem l'Ajuntament!

[I bé, això ja és repetitiu. I també, què és això d'anarcoindependentisme? Però com no tinc ganes de discutir, només diré que tant me fot, insulteu-me si voleu.]

Avui és Diumenge de Rams, se celebra que un tal Txus va entrar triomfant a Jerusalem abans de què el crucifiquessin els jueus deïcides.

Corrent de camí a l'església m'obria pas entre la gernació endiumenjada, suat, amb la samarreta de Cannibal Corpse i els cabells rulls al vent. Molta gent amb palmons, pares fotografiant fills, molt de xivarri, i jo que hi "cantava com una cloïssa". Per aquesta raó no m'hi he detingut i he continuat carrer amunt, fins arribar un altre cop al Puig socarrat.

I bé, quatre hectàrees i mitja no és tant. He baixat a la font de la Senyora per comprovar el seu estat, i a banda dels imbècils que feien cua per omplir garrafes i garrafons, el panorama ha estat gairebé immillorable: per fortuna, no s'ha cremat.

He passat davant d'aquella gentalla, he seguit el curs de l'aiga que neix de la font i no he trigat a trobar les canyes calcinades, rera el primer revolt. Des d'aquell punt he grimpat per la vessant de la muntanya fins a ser a un lloc més pla. M'he passejat entre els matolls rostits i les desferres dels pins, els quals havien estat plantats anys anteriors. De res no serveixen aquests minsos esforços si cada deu anys hi ha un incendi.

He acabat de pujar fins al camí, transitat per ciclistes i passejants. He voltat amunt i avall, fotografiant la desgràcia. M'ha sobtat veure pinets supervivents enmig de matolls carbonitzats, és impressionant com s'aferren a la vida. A mi, si em plantessin enmig d'un incendi, aviat seria pols negra.

Cap cot, amb cendra als braços i deixant enrera la fortor de socarrim, m'he tornat al poble, on un devessall d'idiotes celebraven el Diumenge de Rams. És prou irònic, oi?, que avui escaigués més el Dimecres de Cendra, ara que falta tan poc per acabar la quaresma... Quaranta dies al desert, més de quatre hectàrees cremades, un desert de cendres. Si no plora aviat el cel, mal que sigui de dolor, se'ns assecarà la llavor que ens ha de donar un món millor... (versió de la cançó Agua d'Ixo Rai, del disc «El último grito»).

[+ Fotos]

No sé com dir-ho... encara faig pudor de brases. Sense embuts: el Puig d'Ossa, més conegut potser com a muntanya de Sant Pere Màrtir, està cremant-se. L'incendi, pel que m'ha dit la policia, s'ha originat a una zona de canyissars a la vora de la font de la Beca (el nom de la font no és segur), al costat de la carretera que puja el puig, el carrer Pau Vergós, i suposo que cap a les cinc de la tarda. El vent, el sol i les temperatures suaus (d'uns quinze graus), i en especial la terra eixuta per les poques pluges d'enguany (malgrat la nevada...), han facilitat la seva propagació pel vessant oest. Quan he marxat, ja prop de les set, i tot i que encara es dreçaven amenaçants les flames, la fumarada era molt menys espectacular i semblava controlat tot plegat.

I bé, què més puc dir? Que volia plorar, en veure el meu malmès puig cremant-se. Jo confiava, il·lús, que a poc a poc renaixeria l'antic bosc deforestat, tímids pins llucaven entre matolls. Aquell trosset de vall de la font, a tocar dels canyissars, era una meravella. Ara és cendra. El darrer cop que hi vaig ser va ser el dia de la nevada, i hi vaig baixar. Tornaran a créixer les canyes? Brollaran nous arbres? Té cap futur aquesta muntanya denostada?

No voldria entrar en teories conspiracionistes, però el terreny cremat és molt a prop de la zona afectada pel Pla Caufec, si s'hagués estès més cap el sud hi hagués arribat. I no negaré que ho he pensat, però de debò algú pot ser tan fill de puta? I em nego a acceptar-ho, per molt que hi planés a l'ambient, per molt que en les converses tothom ho digués. No pot ser.

Ensumo la pudor de socarrim de la meva samarreta, i és com si olorés les despulles de la muntanya. No tenia gaire valor ecològic, estava deforestada, era plena de brossa, però és la meva muntanya, i me l'estimo. Avui hem tornat a perdre un bocí d'Esplugues, i ja en van tants! Pobre Puig d'Ossa, tant de bo algun dia recuperis la teva antiga esplendor.

[Cinc fotos de l'incendi]

PD: I els de Telecinco despatxen aquesta catàstrofe amb un «sólo ha quemado matojos». Au, aneu a cagar!

PD2 (20/03/05): Avui, ja diumenge, a l'Avui surt aquesta notícia:

Declarats dos incendis forestals al Baix Llobregat

Redacció
ESPLUGUES DE LLOBREGAT

Els Bombers de la Generalitat van donar per controlat a un quart de set de la tarda d'ahir l'incendi forestal que es va produir a la serra de Collserola, al coll de les Finestrelles, al municipi d'Esplugues de Llogregat. En l'extinció hi van participar dotze vehicles terrestres i quatre mitjans aeris. Els Bombers de Barcelona també van col·laborar en l'extinció amb quatre vehicles. El foc va afectar una superfície de 4,5 hectàrees de matoll alt. [...]

I quan deia "carnet" em referia, especialment, a la Jerc.

[Glop de Ballantines sol, a temperatura ambient]

Sempre m'he manifestat com a filoanarquista. Considero la societat anarquista com una utopia gairebé inabastable, però que a nivell individual és possible d'apropar-se.

[Glop de Ballantines]

Alguns dels darrers posts, si fa no fa, anaven per aquest camí. Vull dir: dubto de si un món sense lleis escrites, sense dominació, sense desigualtats, és viable; el que penso és que és possible viure al marge de tot plegat en un grau força elevat. És impossible no entrar al joc capitalista, cal treballar, cal un sostre on viure, etc. Però, en molt bona mesura, se'n pot restar al marge. És una qüestió purament intel·lectual.

I, prenent l'argument tradicional anarquista de què l'honor és un constructe social, què importa votar o no, mentres tu visquis la teva vida llibertària? Doncs jo voto, però alhora no trepitjo l'Illa Diagonal, per posar un exemple. És que la principal característica d'un anarquista és no votar? És ser contrademocràtic? No. Ser anarquista, al meu parer, és un posat intel·lectual davant la vida, és no conformar-se amb el primer que et venen, és anar més enllà, és dubtar, és inconformisme, és... és... no diré justícia, tampoc no diré egoisme... ser anarquista és, a més de procurar-se una llibertat pròpia, particular, intransferible, única, egoista, és solidaritat amb la resta, és denunciar el seu esclavatge. Però l'anarquisme sóc essencialment jo, no és proselitisme.

[Glop de Ballantines. Got gairebé buit. Encara tenim per un altre paràgraf]

Si l'honor no existeix, què importa votar o no? He dit: no crec gaire en la societat anarquista. I no hi crec perquè, d'una banda, penso que la societat no n'està preparada, i per una altra, perquè tot i que ho estigués, dubto que funcionés. Però l'anarquisme individualista o en grups petits sí. Per això: què importa votar? I, en el súmmum de la contradicció: què importa ser militant?

És incompatible democràcia amb anarquisme? Hoc, segurament. Però des de la meva perspectiva, de gran escepticisme pel que fa a aquest darrer, accepto el primer com a mal menor, perquè jo seguiré sent anàrquic i anarquista de cor i de ment. I, com no m'ho acabo de creure, de què serveix militar? Doncs acabaré marxant, segurament.

Independentista! Nacionalista! On ets? Sóc aquí, sóc aquí. Sempre havia dit que era nacionalista pel que fa a la cultura i la llengua. En una societat anarquista la meva cultura no patiria gaire. No necessitaríem Estat perquè no hi hauria perill. Cremar la bandera, aquí, sí. A la merda! Però en democràcia, l'única forma de sobreviure és sent independent (i bé, aquí, més polèmica).

[Got buit]

No crec, al capdavall, en cap partit. Ho trobo denigrant per la persona, i el cas del comunisme, en aquest aspecte, és absolutament vergonyant, és com la religió. Ho repeteixo, sóc anarquista, anarquista des dels quinze anys, des que vaig crear a en Senkreu. Jo no us demano que no voteu, sinó que penseu per què creieu en un déu, l'Estat, i lluiteu per ell i us en deixeu dominar: no us fa vergonya?

Em fa por i tot tot el que he arribat a escriure aquí sobre mi mateix, per això no en faig massa publicitat (faig ping i prou). Em fa por, segurament, que gent de la nova o la vella (què és això?) se n'assabentés dels meus secrets més íntims. Aquí he parlat de coses (tragèdies, humiliacions, traumes, capteniments) de les quals no n'he parlat mai o gairebé gens. Algú que m'hagi llegit sovint sabrà coses de mi que no sap ningú més. Alguns cops les escric de forma més diàfana, d'altres més abstrusa. Això és un diari íntim, cagondéu.

Com per exemple, cada cop que manifesto que necessito que em donguin l'ordre per penjar la pancarta, o quan demano ajut per escriure al diari, o quan necessito un, dos o tres carnets per refermar la meva identitat. En el fons, això no és anomia, com deia l'altre dia, és senzillament manca d'autoestima, acomplexament, heteronomia.

Em considero molt independent, vaig molt per lliure en tot, però pel que sembla necessito una tutela, un manaire que em marqui el camí. També aquí puc culpar la societat: de fet, des que naixem no fan més que legitimar l'ordre, la llei, l'Estat, l'autoritat... Però seria autoenganyar-me. Si no tinc iniciativa i ni penso ni actuo per mi mateix, és només culpa meva. Si no em crec a mi, i haig de creure els altres, tinc un problema. Si haig de mostrar fetitxes, com un escut o un carnet, per reafirmar-me, malament rai.

Doncs avui, com ja havia anunciat, els del Caufec han fet un altre acte. Avui es tractava de pujar amb escala a les parades de bus amb un domàs (una pancarta petita com la de la foto) i alhora anar repartint revistes. Segons ells, l'acte es deia «Acció Pública Col·lectiva Descentralitzada»... Pel que sé, se n'han pujat a quatre, properes totes al Parc Onze de Setembre (a la Carretera de Cornellà i Laureà Miró). Si bé eren pocs, com ja acostuma a passar, atesa però l'hora que era (jo m'hi he passat a dos quarts de set), amb força trànsit i gent passejant, es pot dir que ha anat molt bé. Com ja és habitual, a causa de la feina (me n'he pogut escapolir un quart d'hora) no sé com ha acabat tot plegat, però no crec que la poli local que hi voltava hagi provocat problemes... Hoc, els problemes els sol causar la policia. (Finalment, en efecte, no va haver-hi cap problema)

Això s'està convertint perillosament en un butlletí informatiu.

Per més fotos de l'acció, pitgeu aquí.

PD: En un altre ordre de coses, ara fa una estona m'acabo d'assabentar de què, pel que sembla, el primer contenciós-administratiu presentat contra el Pla Caufec per part de la Plataforma és molt probable de què tiri endavant i que sigui aprovat.

No al Pla Caufec.

Darrera modificació: 18 març 12:24h).

En conec un amb qui no se'n pot parlar. De res. És com jo en aquest bloc. Però jo no us obligo a llegir-me, podeu tancar la finestra ara mateix. Podria fugir-ne, però cap on? Si fugís, desapareixeria encara més. Senzillament, ja no m'hi discuteixo. És com una paret de frontó, no escolta, només et torna la pilota a la seva manera. No es deixa amarar per idees estrafolàries alienes, no, perquè el seu parer va a missa.

És militant d'Esquerra al districte de Sarrià–Sant Gervasi (amb això tot el que anava a dir en aquest paràgraf ja està dit).

I jo dic: no. Contra la teva prepotència, la meva indiferència: tant me fots. Ja ni m'emprenyes. Ets un mal menor. Ara bé, que si no cardes potser que t'ho facis mirar.

Diuen que asclar caps és radical, però jo no ho considero ni de bon tros revolucionari. És a dir, per a mi és radical, radicalment incomprensible i de subnormals profunds, que cada ordinador tingui un teclat diferent, i que cada fabricant el faci a la seva mida, la qual cosa em dificulta l'escriptura ràpida i em fa errar més sovint. Ja no sé quants de cops he hagut de prémer el botó Delete.

Bé, potser sí és radical trencar els caps aliens; «per què no et trenques el teu, malparit?», segur que esteu pensant. La Humanitat s'ha caracteritzat sempre per la sang i els budells vessats; què fa que ara es consideri la vida del proïsme com quelcom d'especial interès i de necessària conservació? Per això hi ha tortures, per això hi ha assassinats encoberts al primer món, i per això fan el que volen quan no hi ha càmeres gravant ni control dels organismes internacionals, quan l'opinió pública en resta al marge i no els hi poden sancionar de cap manera.

Ser un fill de puta assassí no és radical ni revolucionari, és ser humà, perquè senzillament, ser inhumà és tot el contrari. Perquè els homes som bèsties, som animals, anihilem qualsevol forma de vida que trobem al nostre pas. No, no em digueu que asclar caps és radical, el que és radical és no esclafar-los perquè trenca amb la nostra natura.

I bé, reconeixent que el capteniment essencialment humà impossibilita la convivència accepto les convencions socials hipòcrites, entre d'altres coses per pur egoisme, atès que m'estimo sencer el meu cap. Veritablement revolucionari seria una societat en què no calgués reprimir aquests impulsos animals primaris; o si més no aquella societat en què la coerció i la veritat no l'ostentés un ésser superior diví, com l'Estat, sinó la pròpia societat horitzontal.

Jo vull canviar el món com qualsevol altre jove immadur, però abans de lluitar-hi amb totes les meves forces voldria abans sapiguer per a què lluito. Per què lluito, de totes formes, sí ho sé: només ho faig per mi mateix, per millorar el meu futur i el de la meva nissaga, i el del poble que jo m'estimo, perquè me l'estimo i el que m'ofereix ho valoro. Però, més enllà de tot això, sé que lluito, i hi penso, només per no pensar. I no pensar precisament en que res del que faig no serveix, en realitat, per res, però no perquè no s'assoleixin objectius –que seria opinable, però sí se n'assoleixen–, sinó perquè és que res no té sentit, ni tan sols aquestes fites assolides.

D'aquesta manera, ocupant la meva ment amb pensaments elevats m'oblido de mi; però en el fons estic pensant sempre en mi perquè és pura supervivència atès que evito de pensar en el nínxol i el taüt. Cada llibre, cada acció, cada cèntim que hi esmerço, és un bleix més de temps que he guanyat a la mort.

Avui, al poble, Festa dels Tres Tombs.

S'ha celebrat el torneig de futbol contra l'especulació, l'anomenada «patxanga futbolera» [fotos]. Al final hi han participat vuit equips formats per gent diversa d'Esplugues i Sant Just. La final l'ha guanyada l'equip anomenat Frikis davant del d'Espurnes, als penals després d'acabar amb empat a tres. La jornada ha estat festiva i no hi ha hagut cap incident. Ha fet un dia radiant de solet i temperatures suaus, amb força gent voltant-hi per allà.

Avui també ha sortit la revista, o diaret, Contra el Caufec, set mil exemplars. Si en voleu cap, podeu posar-vos en contacte amb mi i us la faré arribar, o podeu passar per Cal Suís o trametre un correu a paremoselcaufec (nospam) rusc.net. Són més de trenta pàgines d'informació sobre el Caufec i les accions de la Plataforma.

A les set del vespre, i com a acte emmarcat en el Tomb Antirepressiu d'enguany, s'ha projectat el vídeo de l'acció de Sacresa del 20 de Novembre, que va acabar amb la detenció de dos membres de la Plataforma. El vídeo on es mostra la càrrega policial i que, al capdavall, va demostrar sens cap escletxa pel dubte la seva innocència, encara resta en poder dels mossos. Sembla que més aviat o més tard el vídeo tornarà.

Tot seguit ha parlat en Marfany, que ha explicat les detencions d'independentistes de l'any 81, fent un paral·lelisme entre les mobilitzacions populars d'aquella època i la criminalització del col·lectiu amb el que ha passat amb la Plataforma del Caufec, incidint especialment en el cas d'en Marcel Casellas, músic del poble bastant conegut.

A continuació s'han explicat els detalls de l'acció del 20N i del desenvolupament del judici, que ha desembocat en conversa distesa general en què s'ha parlat de coses relacionades amb la Plataforma. Cap a les nou ha acabat formalment l'acte.

Fotos de l'acte

Aquell dia vaig pujar al tren com sempre, com ahir, com demà. Res no em feia pensar que, feia un hora, estudiants com jo de l'Autònoma, de l'Autònoma de Madrid, que també agafen el tren per anar a classe, no havien pogut arribar al seu destí.

Vaig entrar a l'aula, era dijous, tocava Sociologia. Quan em van donar la notícia ben bé no m'ho creia: una bomba a un tren? Però que s'han begut l'enteniment? El primer que vaig pensar va ser ETA, no ho negaré, però a poc que coneixia més dades, i que hi reflexionava, no ho veia tan clar: ells sempre avisen, ells mai no ataquen civils de forma indiscriminada, l'alliberament d'un poble res no té a veure amb una matança d'aquesta mena. Vaig pensar en Al-Qaeda o altres terroristes forans o tocats del bolet.

De camí cap a casa, perquè les classes eren suspeses, dins el tren, notava un neguit estrany. Una mena d'incomprensió i d'impotència, d'incredulitat, el que sempre es diu, i por, no ho negaré tampoc. És el primer i darrer cop que he tingut por del terrorisme. Una altra cosa és el profit electoral que se'n faci d'aquesta por: a mi no m'enganyareu.

El terrorisme ocupa, dins el meu gradient de problemes polítics, un dels darrers llocs. Salut, revolució, i el meu condol.

No serà pas per mentides, i me les he empassades totes. Tenia un amic que se les empescava de ben grosses, i jo em deixava enganyar amb candor: m'explicava que havia caigut d'un vuitè pis, que havia trencat un metre de teules amb la mà a classe de karate, que el seu germà siamès havia mort en nèixer ell, etcètera.

Dos o tres anys més tard, un home d'uns quaranta anys llargs també em va engalipar amb promeses de vida eterna i amor infinit: vaig arribar a pensar en fer-me capellà i tot.

Algú molt proper a mi em va assegurar durant anys i panys que el millor per a mi mateix era restar tan allunyat com fos de les entitats d'Esplugues, en especial de les de caràcter polític i del Sant Jordi i l'Avenç, que hi ha moltíssims fills de puta. Doncs tu també menties.

Em fa molta gràcia que algú altre cregui que coneix més bé que jo què és el millor per al meu bé. El que no em fa tanta gràcia és que menteixin «pel meu bé», mirant-me de fit a fit: au, aneu a cagar. I el que més m'enrabia és que, a més a més, aquest «bé meu» sigui exclusivament un «bé seu». Aleshores, macos, mereixeu tot el meu menyspreu. D'exemples d'aquests se'n troben arreu, però sobretot a la política.

Moció de censura per tots els polítics. Govern popular i democràcia activa, participativa, directa, municipal i, sobretot, compromesa. Ocupació del Parlament, que no quedi ni un tres per cent de merda allà dins.

Sóc un ésser anòmic, conseqüència en bona mesura d'un gran escepticisme –potser insospitat–, així com també d'una mena d'inconformisme ideològic –malgrat no ho sembli.

D'una banda jo sóc dels que creuen que la veritat és un simple concepte abstracte i que com a tal no existeix –he descobert la sopa d'all–. La veritat és la interpretació d'uns fets en base a uns prejudicis, coneixements i experiències previs, i que varia d'una persona a una altra. Tu, un geòleg i un pagès no us posaríeu d'acord per designar un simple roc. Donat el caràcter esmunyedís de la veritat només podem apropar-nos als fets per mitjà de probabilitats. Així, coses de les quals en tinc gairebé la màxima certesa, com ara que no existeix déu, esdevenen veritats, però veritats relatives, probables. I així vaig construint el meu pensament.

A poc que s'investiga és fàcil de trobar mil arguments a favor d'una veritat però alhora deu mil que la rebaten, o a la inversa. Només correspon a l'individu ser prou rigorós i exigent per no deixar-se engalipar (sentir el cant de les sierenes...) i ensarronar (convertir-se en un més del ramat). Llegint qualsevol diari se'n poden llegir moltes opinions divergents, però totes tenen en comú allò bàsic: la democràcia, l'Estat i el respecte a les institucions. Un escepticista inconformista s'hi ha de rebel·lar i cercar altres alternatives, mal que sigui per comprovar que els primers tenien raó. De la mateixa manera ha de malfiar-se d'aquells «llibertaris inalienats» uniformats que engabien en un cercle, per què no s'escapi, la A anarquista a l'aparador d'una botiga enmig d'una manifestació...

En aquest context anòmic, sense referents clars que seguir, jo m'hi trobo més o menys permanentment. Sé que com més llegeixi, més perdut em trobaré, perquè tindré més arguments a favor i en contra de tot. I quin sentit té tot plegat? Quina necessitat d'elaborar una cosmovisió interpretativa? Tan fàcil com és seure davant Salsa Rosa i Cròniques Marcianes...

Quines coses de pensar.

Avui ha estat el dia de la dona i a Ganàpies hem fet un pilar de tres (perquè no tenim per fer gaire cosa més) format exclusivament per ties. Pitgeu la foto o aquí per veure-la més gran.

Aquesta foto és massa grossa per omplir-la amb aquestes lletres, però farem el que podrem. Ara puc parlar del patriarcat, de com el capitalisme el perpetua, de totes aquestes desigualtats i discriminacions intolerables, però en Maragall ja ha parlat per mi: «el Tripartit és com una dona maltractada». Doncs si les dones maltractades són com el Tripartit, aleshores –oh, el que diré ara!– es mereixen tots els mastegots dels homes i no sortir mai de casa.

Des d'aquí vull solidaritzar-me amb els tres milions i mig de catalanes que es poden haver sentit ofeses amb el seu (i, ai dissort!, també meu) President: perdoneu-lo, no sap què s'empatolla. Per la plena igualtat de gèneres, Maragall dimissió.

Com sabreu els FGC estan de vaga. Agafo cada dia el Tren de Sarrià, que en deien, per pujar a l'Autònoma, i bé, el servei és força bo però amb moltes coses a millorar que ara no vénen al cas (una d'elles, els cartells que adverteixen «no segueu a les plataformes», publicitat anticatalana subliminal socialista: no, no seguem, segadors, però sí que seiem). Avui, i aprofitant aquesta vaga parcial, he viatjat cap a Cerdanyola amb Renfe, i el servei és molt pitjor. Fins i tot la gent que hi va a dins és pitjor. Fent-ho bé, trigo si fa no fa el mateix que amb Ferrocates. Amb Renfe, però, a més a més haig de fer servir un servei gratuït de bus de la Universitat, que em du de l'estació cap a la Facultat de Lletres. El bus és molt maco, sembla dels anys cinquanta, és com els que surten a les pel·lícules de l'Àfrica negra però amb el logo de la UAB i de color turquesa. I fotia una pudor de benzina...

A la tornada he pres els Ferrocarrils de tota la vida, més modernets i còmodes i estranyament sense patir cap endarreriment. He fet transbord a la Línia 5 a Provença fins a Pubilla Cases, on he pujat al Trambaix a la parada de Can Rigalt, de fatídic record perquè va ser allí on els gossos de quadra van carregar contra els del Caufec el 20 de Novembre... Si hi ha res que m'agrada del Tram és que té unes finestres molt amples per on es pot veure, per exemple, Ca n'Oliveres, i fins fa un mes Can Cases, més patrimoni històric enderrocat. S'hi passa per davant del parc de Can Vidalet, per la casa de Can Clota, pel costat del carrer de Montserrat i aprop de l'Ajuntament. Hi baixo al Pont d'Esplugues i aleshores creuo el Parc Onze de Setembre, on tinc la mania de tocar amb el palmell estès de la mà una placa en homenatge a en Companys... Amb tot plegat no perdo gaire temps, a tot estirar uns quinze minuts més dels que perdria si baixés a Can Boixeres, però ja no em ve d'aquí, i sempre vaig llegint alguna cosa, per la qual cosa no desaprofito el temps.

Metro, tren, tramvia i autobús: es pot dir que sóc usuari habitual del transport públic. De fet, no estem tan malament, tot i que segur que s'hauria de potenciar encara molt més. S'hauria de fer com a Londres, on s'ha de pagar peatge per entrar al centre de la ciutat, així la gent no faria servir tant el transport privat. No m'agrada gens el brogit del trànsit ni els fums dels cotxes. A mi, si volen, que em portin en cotxe; ara bé, en els meus plans no entra ni de conya treure'm el carnet (i, encara menys, comprar-me'n un).

Simplemente, di no (antiga campanya contra les drogues...).

Feia temps que no menjava calçots. No els recordava tan bons, cagondéu. Encara tinc el regust a la boca... Potser eren una mica massa petits, però bé, ha estat molt bé.

Hoc, era la calçotada castellera: com si fóssim xiquets de Valls allà tots cruspint aquest regal de la natura. Mai acabarem, els de la Catalunya Vella, d'agrair certes tradicions als del Camp de Tarragona: com els castells, com les calçotades. Com algú pot sobreviure aliè a tot això? Són coses incomprensibles.

Abans de la teca hem jugat un partidet de futbol: ja ho dic, que enguany estic jugant més a aquest esport que durant els darrers cinc anys. Jo, com no sé fer cap altra cosa, sóc el típic defensa destraler que de tant en tant assisteix de gol a l'adversari i marca en pròpia porta; però bé, en termes generals no he jugat tan malament xD.

Tenia por que plogués i fes fred, i un altre cop els metereòlegs han exagerat: feia calor i tot, he estat molta estona només amb una samarreta. Ha fet un dia magnífic, d'un cel blau estúpid amb nuvolets de cotó ben macos. Només em sobrava la ressaca d'ahir: perquè anit va ser una nit molt estranya. Ja sol passar quan bec una mica més del compte amb mon pare, també tip de cerveses. I va ser, al capdavall, molt i molt positiu (una tasca d'arqueologia espluguenca i familiar).

I renoi, que en són de bons els maleïts calçots!

Em fa moltíssima mandra parlar de política, i per això ja no en parlo. Perquè aquest circ està prenent dimensions vergonyants (bé, més vergonyants que de costum). Ja vaig mossegar-me la llenga durant la campanya de la Constitució Europea: perquè només hagués esquitxat bilis i metzina. La campanya de tots els partits, els de l'hoc i els del pas, el mateix redactat del Tractat Constitucional, tot plegat era per cremar tots els col·legis electorals; si després d'això l'anarquisme no ha pujat com l'escuma ja no sé quan ho farà.

I l'enèsima crisi del Tripartit, aquest cop provocada pel PSC (per fi se'n pot aprofitar ERC!), torna a sacsejar el panorama polític. Ara fa un any nedàvem entre crisis del Tripartit i ens preparàvem per més crisis i per l'atemptat i el canvi de govern Estatal amb tarantina (by Iu Forn). Avui ja afrontem la primera moció de censura i una querella contra... el President de Catalunya. Són ja moltes crisis les que ens uneixen, estimat govern: ja no ens ve d'una altra, però hòstia puta, aneu tots a cagar. El vostre partidisme, la vostra corrupció, la tàctica del dit a l'ull aliè, arriba un punt en què m'avorreix i em fastigueja i m'atipa tant que només puc engegar-vos a pastar fang. Feu-vos fotre. Cardeu el camp. Moriu-vos tots plegats. Deixeu-nos estar, malparits, d'una vegada, de la vostra retòrica falsa i de tripijocs per set de poder.

És que ja tant me fot, amics meus. Si jo, militant d'un partit, malparlo, despotrico contra els partits i contra els polítics, per alguna cosa deu ser. He estat testimoni directe del moment en què un polític ha posat en segon terme els seus ideals per finalitats electorals: aquí és on comença la perversió del sistema. Avui agafaré el meu carnet i el cremaré, i em delectaré amb encís místic contemplant la seva lenta combustió. Ens cal foc renovellador: prou de pastors capciosos i de ramats servils (que van de cap a l'escorxador).

Són l'horda visible de la mediocritat cultural, l'escamot subaltern d'esperit acrític, el braç pseudoarmat de la contrarrevolució antigramsciana. Entres al metro i, deixant de banda l'exèrcit de putxinel·lis que llegeixen els diaris gratuïts, és corrent contemplar-te envoltat de la secta dels Dan Brown, Ken Follet i Matthew Pearl. No, no he llegit res d'ells, tot i que tinc tots els llibres voltant per casa meva (a la vista tinc, per exemple, El Club Dant i Harry Potter –bé, de JR Rowling sí he llegit bastant, sé del que parlo per tant). És alarmant la proliferació d'aquesta mena de bíblies del conformisme aburgesat, la tranquil·litat amb la qual la gent avui dia s'aboca pusil·lànime i amb voluntarietat a la literatura de pa sucat amb oli, còmoda, gens exigent intel·lectualment.

I no demano que llegeixin Kafka o El Quixot, ni Nietzche ni Bakunin, però cagondéu, una mica de seriositat: consumir la mena d'obres de les quals parlo no és amor per la lectura. Durant la Inquisició només era permès de llegir els llibres que l'Església volia; avui dia no calen controls d'aquest tipus perquè és la pròpia gent la que entra voluntàriament al joc encobert del dogmatisme ideològic més estalinista però en versió de mercat lliure.

Ens venen la moto contínuament, amb la televisió, la premsa, el cinema, la literatura i la socialtzació des de tots els àmbits, i l'única forma d'escapolir-se dels tentacles de la conxorxa benpensant és tenint un mínim d'integritat intel·lectual i esperit crític. No voldria proclamar-me com una mena d'il·luminat, perquè no ho sóc, només dirigeixo la punta del dit cap a vosaltres, oh membres alienats de la milícia popular!

Acabo d'arribar d'enganxar poc més de trenta cartells del Pla Caufec, tot sol, enmig de la nit. L'acte que anuncia el cartell és un torneig de futbol sala que s'ha de celebrar el dotze de març al Pou d'en Fèlix. Els equips han de ser d'un mínim de cinc persones, i si voleu participar-hi podeu enviar un mail a paremoselcaufec (arrova) rusc.net o me'l trameteu a mi mateix i jo ja els hi faré sapiguer.

Doncs res, no ha passat res d'especial: he voltat pel meu barri i una mica pel Gall (he encartellat a la meva antiga escola de monges, al local dels castellers, al Lola Anglada...) i bé, quan ja només me'n restaven dos, i un d'ells l'anava a fixar a una parada de bus de la Plaça de la Sardana, va i passa un cotxe de la poli local. Res, se'n va direcció la comissaria i a córrer. Aleshores torno a treure el cartell i la cinta adhesiva i, tot enganxant la primera punta del paper, apareix un cotxe de la Poli Nacional. Me'l quedo mirant i ells, pel que sembla, també a mi, fins que s'aturen. Desfaig ràpidament el que feia i enfilo el camí cap a una altra banda, però ells m'aturen dient: «¿Qué llevas ahí?» Bé, jo no tinc gaire experiència amb la policia, i suposo que estava una mica espantat. Ja veus, si no feia res, només cometia un acte incívic. Jo contesto, tan tranquil·lament com he pogut, gairebé desafiant-los: «Doncs aquí porto un cartell –tot bellugant la mà esquerra– i aquí cinta adhesiva –tot bellugant la dreta». «¿Qué? Ah, pero yo me refería a qué llevas, que qué dice el cartel». Molt bé, jo ja em pensava que em volia escorcollar. Potser havien vist l'objectiu del Mercedes a la meva motxilla, i amb el palestí, el jersei i els cabells llargs semblava una mena d'okupa. Li començo a explicar de què va el tema a l'home que m'estava preguntant, a la vegada que els hi passo el cartell: «Doncs ja veieu, un torneig de futbol sala que...»; «Perdona, que no entiendo el catalán quillo». I després d'aquesta merda de frase, típica d'un subnormal de la Nacional, he hagut de reprimir molt la meva hostilitat manifesta, i el més suau que m'ha sortit ha estat «Ja, però jo no entenc el castellà». L'home ha emès un «què» desconcertat, i aleshores la seva companya ha parlat: «Que no sabe hablar castellano», i l'home m'ha mirat amb cara de dir: «Qué gilipollas, se la está buscando». Jo li he acabat d'explicar de què anava el torneig, i llavors m'ha preguntat què és el Caufec. Alhora, dos furgos més de la Nacional han fet acte d'aparició, una s'aturat al costat mentre que l'altra ha seguit Carretera de Cornellà amunt. Li he comentat molt per sobre de què va el Caufec, cosa absolutament absurda perquè ell ho sabia segurament millor que jo, ateses les seves preguntes dirigides. Suposo que els del Caufec s'han guanyat un bon renom a les comissaries dels Mossos, de la Nacional i de la Local, i jo me n'aprofitava de manera immerescuda.

M'han deixat marxar tranquil·lament, no sense abans advertir-me que anés amb compte. I això ha estat la meva història policíaca d'aquesta nit.

A Terrassa són ja dos-cents mil i han superat d'aquesta manera Sabadell. A Sant Cugat els mosquits tigres dormiten i a Cerdanyola tenen una Universitat. És maco el Vallès sobretot si no hi vas cada dia a estudiar. Per aquest motiu estic pensant en cursar el segon cicle de Polítiques a la UB, a vint minuts de la Vila d'Esplugues. En aquesta Universitat només s'hi imparteix aquest cicle i, a més, a la Facultat de Dret. No sé fins a quin punt és possible que el nivell general sigui inferior; del que no en tinc cap dubte és de què el temps de viatge és inferior.

Fent plans pel curs vinent, el tercer, l'avantpenúltim, ja em veig pràcticament amb el títol de politòleg. Allò que vaig iniciar gairebé com una activitat de lleure ha acabat esdevenint un llast. El quadrimestre passat em va resultar molt feixuc, per l'augment de càrrega lectiva, per l'increment de les meves activitats "extraescolars" (sobretot els castells, però també una cosa semblant a la política i algunes altres actvitats menys planejades) i per la feina. I les assignatures no m'acabaven d'agradar. Sóc difícilment motivable perquè sóc potser massa pessimista en tot. Aquest semestre (o quadrimestre, o com se digui) està sent més estimulant... per fi.

El pitjor de canviar de centre és, sens dubte, Ganàpies. Amb quina cara els miraria amb la camisa Arreplegada? Me'n faria tanta vergonya que, per descomptat, no me'n faria pas, d'Arreplegats. I si potser fossin uns altres, doncs encara, però d'aquesta colla ni parlar-ne. Altres putadetes són, per exemple, el fet d'acomiadar-me d'un hàbitat conegut, d'unes coneixences i d'un petit cercle de persones amistançades (greu diferència amb "amics"). Però si bé em costa molt adaptar-me al medi, al cap i a la fi sempre m'hi acabo adaptant prou, mal que sigui el mínim exigible per la supervivència.

I, per acabar, tindríem que en quatre anys hauria passat per tres Universitats diferents: UPC, UAB i UB. Tot un rècord.

Molts cops he dit que m'agrada el futbol, però de fet mai no havia jugat a futbol amb una certa periodicitat fins enguany, entrenant per un torneig de futbol sala de colles castelleres. Jo mai no he jugat a aquest esport, fins i tot m'he vantat de jugar-hi només un cop l'any (la qual cosa, al capdavall, s'ajusta força a la realitat, l'any passat ni recordo quan hi vaig jugar). No està tan malament, l'esport. Només em sap greu no haver-hi jugat abans, perquè potser ara no seria tan maldestre amb els peus.

Al torneig intercasteller, organitzat pels Castellers de Lleida, la meva colla va quedar dinovena (de vint-i-quatre): de cinc partits només en vem guanyar un, però perquè el rival havia estat eliminat per no haver-se presentat a l'arbitratge d'un altre partit. Jo no hi he pogut anar per culpa de la feina, però amb la meva presència no haguéssim millorat gaire...

Ara s'està jugant el Barça — Espanyol, i per això hi havia molt poca gent avui a assaig (menys encara de l'habitual). Jo ja fa molt de temps que tot això m'ho miro molt de lluny. Amb tot, he estat seguint una mica el partit, a la represa de la segona part, i estava sent força maco. Però, per descomptat, ni punt de comparació amb l'assaig. Tot i que no ho pugui semblar, no hi voldria ser a cap altre lloc en aquell moment.

I de fet, futbol televisat (televisió en general), pàtria, religió, videojocs, alcohol, etcètera, no són més que diferents menes d'alienació. Les he tastades totes fins l'avorriment.

Avui, després d'un dia molt llarg i cansat, sense un segon de descans, ja estic preparat per... fer els deures d'Economia Política. Au, va, que ara els farem...