Com és sabut, cada deu anys se celebra, des de 1791, jo diria, les festes de la Candela a Valls. El motiu són unes pestes i no sé què més que van sacsejar la vila aleshores; agraïts a la verge van decidir fer-li una processó (professó en vallenc) cada deu anys, fins avui.
Són les segones Decennals de la colla i les meves primeres, era una cosa que quan vaig entrar-hi van comentar-me, ara fa set temporades, i que sempre he contemplat amb força distància. A l'acte l'speaker ja donava a entendre que era un homenatge a la ciutat bressol dels castells, que ens deixa fer un pilaret a la seva plaça màgica, etc. Per a mi és llepar el cul a les colles vallenques, que viuen una mica al seu món ancorats al segle XIX. Tot i que potser cada cop menys, sobretot la Joves...
En fi, volia anar-hi per veure'n l'ambient i els actes i tal. Si hagués tingut temps i ganes hi hauria anat també dissabte, però no era el cas. Amb el temps que vam perdre a la cercavila podria haver investigat el poble, la Fira de castells, els establiments guarnits de castells, etc, però anava molt cansat. Havia dormit poc i vaig perdre l'autocar per primer cop en la meva història castellera. Per sort, el Jordi també el va perdre i ens va dur al Bartu i al Pau a Valls. És casualitat que deixi de posar-me l'alarma per primer cop en tot aquest temps just quan la tècnica decideix que no hem d'esperar ni un minut ningú. Total, per després avorrir-nos com idiotes pels carrers de Valls.
El cas és que vam plantar-nos a la plaça de no sé què i vam estar esperant una bona estona que sortís la comitiva, que anava endarrerida. L'Emili repartia la nostra revista a tort i a dret, uns de la Joves la llegien i jo els hi ensenyava l'entrevista a J.M. Cortès, el seu president. Ens guiava el Juanele, que va ser cap de colla de Ganàpies i que ha estat tirant castells de la Joves aquest any passat. El Juanele ens explicava els problemes amb l'Ajuntament, que volia sisplau per força que es fes la cercavila interminable dels collons que va deixar tots els castellers ben cansats i avorrits. Vaig aprofitar per parlar amb tothom que vaig poguer, vaig parlar amb la presidenta d'Esparreguera que em va explicar la situació de la seva colla, i força entretingut al capdavall.
És molt destacable el grup dels nostres grallers: eren deu i tres tabals, sonaven molt i molt bé i ens van amenitzar amb cançonetes tot el trajecte. A més, portaven patxaran amagat, una tradició que s'ha de consolidar. Més que del tres de set, que va sortir com un xurro, em vaig sentir molt orgullós de tenir per fi unes gralles tan potents i que toquessin tan bé, per primer cop a la nostra història. Si ahir vem fer història, segurament va ser per això. Han treballat moltíssim tot aquest hivern, i tralarà.
I tornem-hi. Després de no sé quanta estona vam arribar a la plaça del Blat i vem fer un pilaret girat a dreta i esquerra i vem seguir ja molt més ràpid cap al monument als castellers. Allí tot es va accelerar i vem fer el tres de set i el darrer pilar molt més ràpid, escorats en un carrer adjacent a la plaça de la Font de la Manxa, un lloc molt lleig des d'on no podíem veure res i que no distava gaire d'una actuació enmig d'un carrer de Barcelona, per dir algu. Recordo una actuació davant el local dels Castellers de Sants; doncs va ser tan maco com allò.
El tres de set era el primer que fèiem al gener, el més matiner de la història. El carrer estava molt inclinat, teníem una pinya una mica migrada i només havíem assajat dos divendres. Tothom deia que el tres de set el faríem perquè sí, però les coses no es fan perquè sí i el fet és que jo, que tornava a estar d'agulla en un tres, el vaig veure molt malament de mides, la pinya era molt movedissa, es va haver de treballar força. Però bé, potser sí que els fem amb la punta de la polla. L'estil trontolladís potser era un homenatge a les colles vallenques, a la Vella si més no, unes colles que van desmuntar el tres de vuit dos cops i van sortir de plaça en blanc; val a dir que la ronda de repetició se la van empescar sobre la marxa, i que moltes altres colles van haver de desmuntar o van quedar amb el castell carregat. Per exemple, els d'Esparreguera, que els teníem al costat, van desmuntar el dos de sis, i els de Cornellà, que em vaig trobar l'Albert donant jo voltes perdut per Valls, em va dir que havien caigut amb el tres de set i van haver de fer en repetició el de sis.
Vist així, amb aquesta perspectiva excèntrica, primer perquè érem els últims a la cercavila, i després perquè estàvem també els últims durant els castells al fons del carrer, em va semblar tot una mica paròdic i risible. Si tingués més ganes faria una crònica molt més irònica i divertida, però estic encara molt cansat. Potser per al Peus Negres en faré una crònica terrorista...
Acabats els castells vaig anar a fer-me la foto de grup de Ganàpies, que aviam si trobo per internet. Alhora, al mateix lloc, els Arreplegats cantaven el seu himne de missa i envaïen el monument. Vaig saludar alguns ganàpies i vaig intentar trobar el lloc de dinar, vaig trobar-me l'Albert i vaig trucar el Paco, que em va il·lustrar. Després de preguntar a dos o tres policies i alguna altra gent, vaig arribar-hi.
El dinar estava força bé tenint en compte el nombre de castellers que hi érem, tot i que era de plànyer que hi haguessin tres o quatre espais diferents per dinar i que per tant no estiguéssim totes les colles juntes. Trobar un lloc per a tanta gent devia ser difícil, més si havia de ser cobert perquè estem al gener i fa fred i pot ploure, però bé, vaig aprofitar per parlar amb gent de Sabadell, una colla que em cau força bé.
I vem acabar pujant a l'autocar, vaig intentar llegir fins que el sol va fugir i vaig intentar dormir fins que els del fons de l'autocar em van despertar. Alabat sia déu i la marededéudelacandela!
