Recently in Esplugues Category

Doncs ja gairebé ha passat Festa Major i em sento bastant estrany per com han anat tot aquests dies i no tinc ganes d'escriure cap crònica, però ho faré perquè si no la poca memòria que tinc m'ho farà oblidar tot en quatre dies.

Diguem que Festa Major va començar dijous. L'assaig va ser molt estrany; el Ramon Rovira havia mort al matí i estàvem suposo que commocionats, que és un verb que no he sabut mai gaire què vol dir. L'assaig va anar relativament bé, amb bones proves de torre i quatre i tres per sota, i amb molts Minyons de Terrassa a la Nau fent pinya amb nosaltres, no hi ha paraules per agrair-los el seu gest. Després vem estar fent un moscatell al Brillas i al final vaig plegar molt tard, a les barraques de dalt.

Divendres era el dia del Pregó. Vaig estar bevent el licor de ginjoler i molta birra mentre s'anaven tancant pinyes de pilar fins a l'Ajuntament, on vem entrar amb un pilar caminant que girava molts cops, jo no els havia vist fer mai així, a la nostra colla o, si més no, no amb aquesta velocitat. El pregoner va dir el que havia de dir (era el director de l'Isidre Martí) i va començar el Ferro Ferro, que va ser molt divertit com sempre. D'allí va sortir el cercatasques, aquest cop amb correfoc de Boc de Biterna, que va estar molt bé (Birrabusters) i que ens va deixar al parc de les Tres Esplugues, on vaig seguir bevent fins que, en un moment donat, vaig aparèixer al meu llit; vaig obrir els ulls i ja era de dia.

Dissabte seguia sent un dia molt i molt estrany. Quan em vaig llevar vaig anar a votar a les primàries d'ERC i quan vaig tornar a Esplugues vaig passar pel Brillas per la paella de Festa Major; cap a quarts de quatre vem enfilar cap a l'Arboç pel funeral del Ramon; hi havia moltes colles i l'ambient era de germanor entre tothom. Aleshores, pel que he sentit, els de Vilafranca van començar a bellugar fils, a la mateixa plaça, per rebentar la Coordinadora, mentre que, pel que tinc entès, una certa mala maror pel comunicat de la CCCC s'escampava, però d'això val més que no en digui res.

En tornar al poble vem fer la Prediada, que va ser força fastigosa. Vem descarregar un 3de6s que no sé ni per què el vem fer si en fem cada dia a l'assaig tants com volem. En segona ronda vem fer el 4de7, que no tinc ni idea de com va anar; jo, des de l'agulla, el vaig veure bé. En tercera ronda desmuntàvem dos cops seguits el 3de7a, primer per un problema amb una agulla, després diria que per un problema de canalla. Saltàvem ronda i acabàvem amb una mena de pilar de quatre amb folre per a la canalla que va servir perquè anés a buscar la primera birra. Mentrestant, el Barça ja anava 6 a 0.

La nit de dissabte va ser força tranquil·la malgrat que vaig acabar bastant tard. Vaig passar pel sopar de Bastoners, on tocava un grup de folk que es diu la Carxofa i no sé què, que estaven molt bé; em va agradar molt l'ambient. Van acabar amb garrotins, la meva dosi anual garrotinera de Festa Major va ser sadollada. Passava per les Tres Esplugues i alabat sia déu.

Ahir, doncs, era l'actuació de Festa Major. Vem sortir en cercavila des del Brillas; jo sempre hi arribo tard, quan ja són per l'Ajuntament. Anaven els Diables i els Atabalats i van cremar i fer una mica de soroll. Va entrar el nostre espectacular pilar caminant i girat, que jo encara flipo, i les tres colles vem aixecar un pilar de dol. El dia era força gris, força fresc, i la pluja ens esperava. Obríem amb un 5de7 on jo entrava de baix per primer cop en algunes actuacions; m'hi vaig trobar còmode i el 5, pel que sé, també es va trobar còmode, em penso que em van dir que només hi havia algun desajust per la banda del 3. En les dues rondes següents fèiem 4de7a i 3de7a, en general força bé. El Jordi va fer girar el pilar de l'últim castell, com espolsant els pocs dubtes que hi haguessin pogut aparèixer el dia abans. Vem acabar amb un vano de 5 molt maco.

Pel que fa a les altres colles, no tinc ganes d'escriure i això m'està quedant massa llarg. Només vull destacar que els Minyons de Terrassa van fer, per fi, Esplugues plaça de 9 amb un 3de9f molt maco, i que són una colla de puta mare. I també estaria bé agrair als Borinots el seu suport i a tot el món casteller en general, per tot el que he anat sentit.

Doncs després de tot això vem menjar paella per dinar, mentre la pluja escampava i tal. Jo vaig anar bevent birra amb velocitat de no arribar a la nit; vaig pensar que aniria a casa a descansar una estona per pujar a barraques cap a les dotze o la una, però si vaig posar el despertador no em va sonar o el vaig apagar sense fer-ne cas. El cas és que m'he llevat avui a les 7 del matí, jo, que ni estudio ni treballo. Temps de vacances.

Temps de vacances, també, per a la Colla. Divendres hi torna a haver assaig. La Festa Major ha passat força ràpid, gairebé ni me n'he adonat, mig temps sedat i l'altre mig fent castells. Els reptes per Festes, lògicament, s'han quedat a l'aigüera; pel Concur7 ja veurem què podem fer, espero que ens vagi bé i que tinguem una mica de sort d'una puta vegada, mecagondéu.

Fotos: Prediada i Diada.

Les festes de Santa Magda són les més maques d'Esplugues, tot i que pel que fa a gresca guanya Sant Mateu. El cas és que el rotllo folki d'aquests dies posen molt de color a tot plegat, un factor que enguany s'ha potenciat força. Des de la colla s'havia volgut donar més volada a Santa Magda, patrona d'Esplugues, i des de la Coordinadora s'havia estat parlant d'això des de feia temps. Es volia organitzar la cosa al voltant dels actes d'ahir, amb la Processó del Ferro (m'agradava més Ferro Crucis, a mi) com a punt central. Finalment, els Diables no han volgut participar-hi (o no han pogut, tant és això) i la processó no m'ha semblat especialment blasfema ni gaire semblant a un via crucis ortodox (em pensava que hi hauria més paròdia religiosa i més consciència general), però ha estat de puta mare i esperem que tingui continuitat. Jo, per part meva, tinc el cap molt espès.

Santa Magdalena és el dia 22. Jo sortia tard de la feina i arribava quan estaven fent el pilar al mig de Laureà Miró. Sembla que tot va anar com sempre, amb l'homenatge al ginjoler de sempre i un ball del babau suposo que més lluït per tal com han estat fent tallers perquè més gent el conegui. Bé, pel que fa a castells, tot ha anat rodat; em diu el Lluís, cap de trons, que tots els pilars tenien alineacions diferents. En vem fer sembla que tres caminant i quatre de normals. El de davant de l'església aquest any no va caure, mentre els diables feien comèdia. Després, en els versots, els vaig veure una mica transitant per galàxies desconegudes amb òrbites molt excèntriques.

El nostre pilar a l'església el vaig veure per segon any consecutiu fora de la pinya i em vaig poder dedicar a mirar-lo des de l'altar, fent fotos. Vaig fixar-me en l'ovació de la parròquia, és una cosa desmesurada. El pilar el feia en Jaume I, que em penso que feia anys que no pujava a cap pilar fins aquesta temporada. D'altra banda, el tema de l'ofrena floral va ser diferent, amb un clavellet per nen (i nena) i els que sobraven els portava altra gent, com ara l'Estrella. Tot plegat, molt bonic i etcètera. I el centre de flors, oh meravella.

Pel que fa als versots, jo m'esperava que castells rebéssim perquè l'any passat no ens van dir res i tenien feina acumulada. Ara bé, com tothom sap, hi han formes i formes i com que alguns es pensen que tenen la veritat absoluta es deuen creure amb el dret de cantar aquestes «veritats» amb una estridència eixordadora. És a dir, sense una mínima elegància, una crítica barroera visceral amb noms i cognoms de vol gallinaci i molta mala hòstia, purament destructiva.

I com que sabia que rebríem, estava a punt amb paper i boli per apuntar. Tot just sortir de l'església els diables feien un pilar amb nines inflables lligades a un pal mentre el Jofre amb el micro cantava les gestes dels Cargolins, com ara el pilar al casal de la Guàrdia Civil de Torrepacheco de fa 10 anys, la foto dels polítics i altres coses, com ara un pilar que vem fer als detinguts del Caufec fa sis anys i el pilar segons ells hipòcrita per les assemblees dels indignats dels collons. Què serà el proper, un pilar al Bernabeu? Això ja ho deia la primera que va sortir a recitar els versots, que ara no recordo com es diu. Aquesta noia ens recordava que «azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón», i acabava desitjant-nos sort amb el 4de8.

El Pastor sortia després i feia d'advocat «dels altres»: entitats, Ajuntament i mossèn. Venia a dir que si algú critiqués els Diables com ells critiquen la gent, es posarien com una mona perquè ningú no té la veritat absoluta. Estava força bé i recitava de memòria, teatralment. Una petita dosi d'autocrítica irònica i divertida sempre està bé.

Després de tres noies que parlaven dels diables infantils (i que també deien que els Diables han passat de ser uns beguts a ser uns jubilats i que l'objectiu de la colla nova és follar-se algun pare), va aparèixer el gran piròman d'Esplugues, que entre les seves paranoies demanava als Castellers si «estáis con los políticos haciéndoos pajas», ens recomanava que li mengéssim la polla al Giner, ens repetia això de la hipocresia del pilar pels indignats i s'embardissava per retorts viaranys parlant d'en David Carreras i del memorial que ens vem empescar l'any passat, que segons ell demostra d'una banda la hipocresia dels Castellers, que ens el vem empescar a darrera hora només per fer una actuació més al poble, i d'altra banda la de la resta d'entitats, ja que només els Diables es van sumar al Memorial, fent la cercavila cap a l'església. Això li servia per parlar del Paco i del Tarrés i de no sé qui més, que són l'exemple que els Castellers només miren per ells mateixos, passant-se pel folro dels collons la resta d'entitats, com també demostra el fet que no pertanyem a Festes Populars. I si no fos tan imbècil potser sabria per què no hi som i per què el Paco, el Tarrés i tota aquesta gent no hi ha volgut ser, i que malgrat tot és el Tarrés qui va a la coordinadora d'entitats i tota la pesca. Però ara no tinc ganes de replicar uns versots que, si volien argumentar alguna cosa, a mi em sembla que l'únic que confirmen és que hi ha gent a Esplugues que ha perdut el nord ja fa temps.

Després de l'espectacle del Jofre, que es va quedar a gust, va aparèixer el Vinyoles amb el cavall de Geganters, en Quim, que havia «robat». Els seus versots eren una diatriba contra Gegants, que no treuen a ballar mai el Quim ni el fan muntar per en Mateu. Tothom sap que això és perquè els geganters són una colla de jubilats sense relleu generacional, ferida que es va dedicar a furgar sense gaires contemplacions. Sembla ser també que en Quim va caure pel carrer Montserrat i que es va fer una esgarrapada a un costat; una ferida física que objectivitza l'altra ferida. En tot cas a mi em sembla només això, «una esgarrapada» i prou.

L'aire que es respirava era de tempesta. De fet, amenaçava tempesta tota la nit i va ploure cinc minuts, un xarbot ràpid, cap a la una de la matinada. Els Geganters estaven molt ofesos, i els Castellers estàvem, en general, indignats sobretot pel que havia dit del Carreras. Tota la resta ja ens ho coneixíem i sabíem que ens tocaria sentir-ho, perquè no són gaire originals, però allò del Carreras va semblar de molt mal gust i de gent que, definitivament, transita òrbites molt llunyanes, per territoris espacials desconeguts de foscor impenetrable i gelor mortal. En tot cas, el nou lloc per sopar, a la plaça de l'església, feia molta més germanor entre entitats i permetia comentar la jugada entre tothom. Estava força bé, i suposo que aquesta mena de misèries són inherents a la vida de poble, que és precisament també la grandesa de ser un poble i no només una merda de ciutat enclastada a Barcelona.

Jo vaig arribar a casa molt torrat i vaig clapar tant com vaig poguer perquè l'endemà, ahir, treballava al matí. Després de dinar i de fer la migdiada a casa, vaig tirar cap al Robert Brillas per jugar a la botifarra. Feia temps que no hi jugava. Realment, a mi tant me fa guanyar o perdre, jo només vull jugar. Sóc un ludòpata borratxo. Vaig anar fent birres a un ritme prudencial de llauna cada mitja hora. El cas és que quan va començar el Ferro Crucis o com se digui ja començava a anar content. Estava en aquell moment d'eufòria etílica sostinguda que si se sap portar bé pot durar molta estona i que m'agrada força. Sóc un embriac feliç.

La Processó del Ferro va anar a ritme molt veloç per Laureà Miró amb un camió tartana amb una bóta de licor de ginjoler que no parava de rajar, mentre el mestre Casellas anava punxant música de la seva, que és una barreja entre folk i electrònica, un còctel que, com l'alcohol, si no es barreja bé fot un mal de cap impressionant. Doncs quan vem arribar al carrer Montserrat vem anar pujant molt més a poc a poc, amb petits balls de les entitats i el nostre pilar caminant. És un pilar espectacular, il·luminat per les torxes i tot terreny, que ha de salvar obstacles improbables com bigues, branques i plantes amb un desnivell important. Per això cal pujar i baixar el pilar (per sota) un parell de vegades, fer-lo girar alguns cops, cal que l'enxaneta s'ajupi sota un arbre... La colla en va sortir eufòrica, també, i tothom va flipar mandonguilles.

D'allí va començar el correfoc de Boc de Biterna, que anava de les eleccions municipals i dels indignats. Jo em pensava que parlarien de castells, però no vaig veure que ho fessin. Per cert, tampoc no vaig adonar-me que ni als versots ni enlloc esmentessin el pilar al Rotary. En fi.

Doncs això, un cap de setmana molt complet i divertit. Jo vaig acabar al xino, però vaig adonar-me que de cop i volta estava molt cansat i molt begut, així que vaig prendre la bici i a dormir deu hores seguides, que ja ho necessitava. D'aquesta manera, no vaig pujar a l'Esplurock, malauradament. I aquesta tarda, diada del Gall per acabar el cap de setmana.

Fotos.

Aquestes fotos són d'en Lluís Tarrés:

Doncs les eleccions han passat. A Catalunya CiU ha escombrat per fi el PSC, que perd Barcelona i Girona i moltes capitals de comarca. Alhora, ERC s'enfonsa dramàticament, assolint registres paupèrrims com els d'abans de la irrupció de Carod-Rovira. Les CUP apareixen, el PP puja, ICV es manté, PxC empesta molts ajuntaments...

Els resultats a Esplugues han estat aquests:

En regidors, PSC 10, PP 4, CiU 3, ICV 3, ERC 1.

Comentaré la història de forma ràpida. D'entrada, el llindar electoral és del 5%: Esquerra, doncs, ha entrat justíssim. A mesura que l'escrutini avançava ERC pujava de menys del 4% cap al 5, superant PxC, els vots en blanc... Amb el 98,4% ERC estava al 4,99%, però amb el 100% escrutat baixava al 4,98. Ben passades les 22h, més d'una hora més tard, van tornar a actualitzar la web de l'ajuntament, que donava representació a ERC a costa del cinquè regidor del PP. Després d'alegria continguda i escèptica, i de trucades a l'Ajuntament, es va confirmar el representant d'Esquerra. Ara cal esperar les impugnacions del PP per consolidar en Jordi Figueres. Va ser força emocionant tot el procés, de la tristesa i els plors als plors d'alliberament i alegria. Ha anat d'un 0,02% i de només 4 vots (de 894 a 898, 400 vots menys que el 2007).

El regidor d'Esquerra, però, no treu que arreu del país el partit s'hagi fotut una patacada enorme. Ja fa un seguit de comicis que ERC perd pistonada, fins al punt d'anar zombi a hores d'ara. Si ERC no es renova urgentment se l'empassarà la terra del cementiri.

Pel que fa a la resta de partits d'Esplugues, el PSC segueix la inèrcia de cada legislatura i, com deien les enquestes i el senderi, després que fa 4 anys perdés la majoria absoluta de sufragis, enguany ha perdut la de regidors: el consistori espluguí té 21 regidors, la majoria absoluta s'assoleix amb 11 i fins ara en tenien 12. Amb el plenari que es constituirà amb aquestes eleccions, sembla difícil que el PSC pacti amb ningú, malgrat que ERC en té la clau i podria suïcidar-se si li plagués, així com també ICV. Els altres dos partits, més allunyats, però, del PSC, també podrien entendre-s'hi.

La meva aposta és que governaran en solitari amb pactes puntuals amb el PP en qüestions espanyolistes (fins ara sempre han votat plegats en aquestes matèries), mentre que en afers més o menys d'esquerres, però no massa, podran aconseguir els suports dels altres dos partits. Això pot fer que l'Ajuntament viri més a l'esquerra, que estaria molt bé. CiU pot fer de frontissa o dedicar-se a destruir el PSC, ja veurem què decideixen. En qüestions de centre polític, que és cap a on convergeixen els sociates, tant els convergents com els populars són els aliats més naturals.

El PP ha pujat un regidor, però només 1 i deu ser un petit fracàs per a ells. Impugnaran els resultats, perquè el cinquè regidor l'han perdut a darrera hora per l'entrada d'ERC. CiU puja una miqueta (pràcticament tot el que puja ho perd ERC, cosa que ja havia passat fa quatre anys) i ICV entoma molt bé la crisi i es manté gairebé impassible.

D'altra banda, els Ciutadans han tornat a fer el ridícul, aquest cop baixant molt el seu percentatge, fins al 2,5%. Plataforma per Catalunya arriba al 4%, després de poc més de l'1% de fa quatre anys, però la divisió interna amb Via Democràtica, que ateny l'1%, evita que entrin al consistori (els racistes sí que han entrat a Sant Just). Finalment, el vot en blanc supera el 4%, gairebé dos punts més que abans, la qual cosa reflecteix el descontent general.

[Un descontent, no vull deixar de dir-ho, que no s'ha traduït en les urnes si no és pel canvi a favor de CiU, força paradoxal si més no, i és que, digue-m'ho d'una puta vegada, aquest cony d'assemblees no canviaran res ni són cap revolució (Revolució?, #vahomeva) de res.]

En resum, a ciutats com Esplugues la gent vota més les sigles que no la gent que encapçala els partits. Això passa factura als partits del Tripartit. En ciutats tan castellanitzades com Esplugues, a més, es vota molt en clau espanyola, i la Pilar Díaz rep també la patacada de Zapatero, afegida a la del Montilla. Per sort, el PP només puja 1 regidor.

La crisi sempre esclafa qui mana, i més si són uns ineptes com els sociates. ERC ho ha estat fent fatal, ha traït l'electorat repetidament i després de dividir-se ha confegit sopes de lletres il·legibles que provoquen indigestió. A més, ERC d'Esplugues no ha aconseguit acostar-se al poble, ni al jovent, i en definitiva està amb la mateixa base social de sempre. Les inèrcies apuntaven al que s'ha donat i jo no sé si hi ha cap campanya electoral que serveixi de res en casos com aquest. Els iaios d'Esplugues troben que els parcs del poble estan molt bé i que la ciutat és molt tranquil·la i com que sempre han votat als sociates des que fa quaranta anys van fugir de la misèria d'Andalusia, segueixen fent-ho ara com si no hagués passat res. Però aquest electoral pateix la mort natural, sembla que només la renovació demogràfica farà fora el PSC del poder d'Esplugues. És un electorat en perill d'extinció, i si no és molt dur dir-ho, espero que es mori naturalment.

Ara esperem que la crisi destrueixi la dreta, que CiU es foti l'hòstia que es fotrà quan haurà traït les esperances de no sé ben bé qui sobre no sé quin canvi fal·laç, i que ERC es reorganitzi, elabori un nou projecte creïble i engrescador i... bah, sembla impossible, estan zombis. Si més no, l'Ajuntament, aquest quatrienni, serà millor que el que teníem fins ara. El nacionalisme assoleix el quart regidor, tot un rècord a Esplugues.

D'altra banda, amb CiU governant a tot arreu, la pudor de gomina i corbata pot ser nauseabunda. Estic veient una Barcelona amb ordenances restrictives contra les bicicletes, per exemple, i a petar de policia, benpensant, endreçadeta i assenyadeta. Faran una Barcelona capital de Catalunya, potent i cosmopolita i?... i una merda. Si més no, hem desallotjat els quinquis de tot arreu en només 9 mesos. Que obrin les finestres per airejar l'enxubament de més de 30 anys d'ajuntaments sociates, però que sàpiguen que probablement la joia no arribarà al lustre.

Fent un incís, ara, sobre política internacional, Bildu ha arrasat a Euskal Herria; que es fotin els feixistes d'aquelles contrades, i no diré que els bombin, perquè té connotacions lletges.

Concert de Quimi Portet al Robert Brillas; l'astre intercomarcal il·lumina la nit espluguina. Què dir-ne? El Quimi, trobo, no està en el millor moment de forma musical, al disc vull dir, tot i que està bé però ha perdut... alguna cosa, trobo. Se l'ha descuidat al marge d'un camí, o potser s'ha embardissat per corriols perdedors, o ha enfilat per un viarany on toca poc el sol, el cas és que l'últim disc no em sembla gaire lluminós, més aviat és un refregit de coses antigues amb menys ironia i conyeta i sense el surrealisme dels dos últims discos. Això trobo jo.

I si us he de ser sincer, amichs meus, en concert al Portet només l'havia vist una vegada, en la gira del seu anterior treball, Matem els dimarts..., per festes de Sants, amb tota la plebs abraonada i esvalotada i etcètera. Recordo que em va agradar moltíssim i que vaig descobrir que en concert és millor que enllaunat. Avui actuava al Robert Brillas, amb el públic assegudet i un ambient molt més íntim i endreçat, i amb el filtre del sis euros d'entrada, que és relativament poc i que serveix per allunyar les multituds.

És clar que, per a mi si més no, un concert assegut és una cosa molt estranya. Acostumo a estar, jo, dret, de la barra a la primera línia i amunt i avall. Pel cantó positiu, tenim que ha tocat dues hores senceres i ha repassat gairebé sencer el darrer disc i moltes cançons antigues, dels hits més hits a algunes de no tan conegudes i bla.

L'he vist, això sí, pletòric. El record que tinc de Sants és molt bo, però el que tindré del dia d'avui ha de ser, forçosament, millor, perquè al capdavall, el fet que sigui un lloc tancat i amb un relatiu silenci permet de gaudir millor de la música. Les cançons, les anava cantant moderadament bé; algunes les acabava amb passatges instrumentals catàrquics, inexistents a la versió original; entre cançó i cançó, normalment, enraonava, i té molt de futur fent monòlegs, jo trobo. En fi, ha estat molt bé.

Ha estat molt bé, oi? Hem rigut molt, hem degustat els grans èxits d'en Portet, oi? Oi que això és molt més un recital que no allò de Sants? Doncs era això, companys, i no ha decebut gens. En Portet és un monstre.

Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.

En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.

Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre --aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits--, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.

Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.

Fotos.

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, el jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.

I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn --mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.

Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!

El dia Onze, cèlebre per la desfeta, celebrem l'estelada per seguir somniant truites, que segons Pujols és característic del poble cathalà i que consisteix a somniar despert i en comptes de somniar lladres, com els que dormen i es desperten sobressaltats pensant-se que els hi roben la camisa, tenir somnis de color de rosa i daurats com una truita sortint del foc, que és quan sembla una dobleta de cinc duros, vista amb un vidre de multiplicar, i de la mateixa manera que el que té gana somnia pa, el somnia truites somnia que té o que tindrà tot el que vol i viu amb l'esperança que un dia o altre veurà els seus somnis realitzats («La Catalunya pintoresca», Nogués).

D'aquesta manera i no altra celebràvem la desfeta desfent-nos en anhels patriòtics i de revolta, i plantà E.R.C. dues estelades, l'una en un pal, l'altra en un arbre, i finalment una tercera en composició floral al peu del monumentet del parc Onze de Setembre. I si resumim, el PP-PSOE d'Esplugues tragué ambtrès estelades, malgrat que, davant la indignació lògica del regidor independentista Figueras, tornaren a lloc, si fa no fa com eren abans.

Mes la indignació lògica del regidor separatista romangué covant-se amb un xup-xup d'acritud amargant, i arrencà el bull violent dimecres passat al venerable Saló de Plens de l'il·lustríssim Ajuntafeixosdediners; el qual regidor, prenent la paraula sense ni com va ni com costa, abans de començar la sessió, fora d'acta per tant, es planyé d'aital iniquitat i amb ferm posat ocultà l'estanquera amb una funda negra. L'atenció de la batllessa als mots del regidor secessionista Figueras anà creixent com en una tempesta el rierol eixut va augmentant de cabal fins que esdevé destructora torrentada que arrenca roures de soca-rel i arrossega tractors i camions plens de pagesos. Havent la batllessa reprès l'indignat regidor nacionalista tot guardant les formes com les pot guardar un riu a punt de sortir de mare sacsat pel temperi, un treballador desfundà l'estanquera i la sessió plenària pogué iniciar-se seguint el to soporífer habitual i amb l'alleujament de la potolada espanyolista després del tràngol viscut.

Mes la indignació lògica del regidor irredemptista no només no es calmà sinó que es reservà un nou cop amagat, i d'aquesta manera, al pregó definitivament espanyolista de la Festa Major pronunciat per una esportista espluguenca espanyola, lleugerament afectada per la xiulada organitzada per la plebs del poble, que com cada any esbroncà estentòriament l'alcaldessa —baldament vagi perdent estentorietat amb els anys—, l'indignat regidor Figueras penjà una estelada al balcó de l'Ajuntament, que fou rebuda amb els aplaudiments de la plebs i els retrets constants al balcó. Així, aprofitant que plovia, van treure penons i banderes i ja no hi és.

Aquest estiu han aprofitat les vacances per començar a entrar màquines per arranar i desbrossar el terreny que ocupa el Pla Caufec, un projecte urbanístic a la falda de Collserola que preveu massificar el peu de la muntanya amb hotels, gratacels de més de 100 metres, oficines, un centre comercial monumental i, a més a més, casetes unifamiliars per als milionaris que després ens fan el pregó el dia de les Festes. Com ja han començat a talar arbres i delimitar els marges dels solars, i com apareixen notícies als diaris diguem-ne seriosos que avalen aquesta barrabassada, així com també apareixen notícies als diaris gratuïts d'embolicar tonyines que també l'avalen; i com tothom sembla que l'avali, la Plataforma Popular contra el Pla Caufec torna a treure's la son de les orelles a ella mateixa i als espluguins que en algun moment hem cridat en contra de la Barrabassada però que ara ens mantenim en estat vegetatiu.

Per això, després d'aquest senzill proemi, per si algú d'Esplugues o rodalies pensa que la muntanya, per comptes de coberta de ciment, hauria d'enjardinar-se amb roures i alzines, i per comptes de soroll de trànsit col·lapsat, s'hi hauria de sentir la refiladissa dels rossinyols i els pinsans; si hi ha algú que pensi que ja n'hi ha prou d'aquest color, i que s'ha d'acabar el bròquil, que vingui aquest dissabte a les cinc de la tarda a l'assemblea que es farà a Cal Suís, a dir-hi la seva o escoltar. Jo, de fet, hi vaig perquè m'han trucat al mòbil perquè no em quedi a casa.

Estigueu alerta a les convocatòries: el 6 d'octubre, a les 17:00h, nova manifestació contra el Caufec. El mateix dia, Correllengua amb Jaume Arnella i Marcel Casellas, cap el vespre.

Uns nois d'Esplugues van penjar-se de les Tres Torres durant tres dies per demanar a l'alcaldessa que parlés amb la Plataforma contra el Pla Caufec sobre el tema, després de quinze anys de mentides i silenci i prepotència. Al final els acusen de disturbis i desobediència, o alguna cosa així.

A la foto, simpàtica espluguina observant l'acció i diabòlic policia reconeixent el territori.

Aquest dissabte un grapat d'espluguins vam manifestar-nos contra el Caufec i altres coses dins el marc de la campanya Està tot fatal, que denuncia l'especulació i els atacs contra el territori. La mani es va celebrar en un ambient festiu i va anar des del mercat de Can Vidalet fins l'Ajuntament passant per La Plana, Isidre Martí i el Robert Brillas. A la foto podeu veure un moment de la marxa, tot creuant el Pont Nou del Torrent d'en Farré.

MAJORIA · El PSC aspira a mantenir amb Díaz el domini que tenia Palacín HABITATGE I COMUNICACIONS · Els objectius, la construcció de 2.000 pisos i l'arribada del metro
Josep Ferrer

Esplugues de Llobregat és dels pocs municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona governats amb majoria absoluta pel PSC on no s'ha fet mai cap pacte de govern, ni tan sols amb els seus socis naturals, ICV. Les difícils i tenses relacions entre tots els partits polítics que s'arrosseguen des que l'exalcalde socialista Antoni Pérez va ser condemnat per prevaricació es mantenen avui en dia, especialment en projectes de ciutat com el pla Caufec o de Finestrelles i l'aposta inicial pel Trambaix en detriment del metro.

L'actual alcaldessa d'Esplugues, Pilar Díaz, que va substituir Lorenzo Palacín el 12 de juny del 2006, afronta el repte de repetir la majoria absoluta del seu partit. Ho fa amb un verb fàcil i entenedor, tot el contrari del seu predecessor que, malgrat les dificultats per expressar-se, gaudia d'un carisma i una simpatia difícils de repetir. Palacín, que en aquestes eleccions es retira de la política, encarna l'evolució tòpica de l'immigrant que a la dècada dels 50-60 arriba a Catalunya cercant fortuna, s'arrela a l'anomenat cinturó vermell i, ja jubilat, viu entre la seva terra nadiua i la d'acollida.

Pilar Díaz tindrà com a rivals els mateixos candidats del 2003, Luis Ortega (PP), Isabel Puertas (ICV), Roger Pons (CiU) i Jordi Figueras (ERC), de manera que tot fa pensar que res canviarà i que el PSC continuarà governant en solitari una població que ha rebut importants premis de qualitat per a la gestió municipal i l'atenció ciutadana.

En aquests darrers quatre anys, Esplugues ha patit un dels processos de deslocalització més importants de la comarca, amb el tancament, a finals d'aquest any, de l'empresa d'electrodomèstics Braun, que deixarà sense feina 761 persones perquè trasllada la seva producció a països de l'Europa de l'Est, on la mà d'obra és més barata. Malgrat les reticències de l'Ajuntament, és probable que el solar ocupat per Braun acabi convertint-se en pisos en el que es configura com el nou model de ciutats on es combinen habitatges amb activitat econòmica i zones verdes.

Precisament un dels reptes del nou equip de govern serà executar el pla municipal d'habitatge, que preveu la construcció fins al 2012 de 2.535 pisos nous, dels quals 797 seran de promoció pública. També haurà de vetllar per l'arribada a la ciutat de la línia 3 del metro.

Notícia publicada al diari AVUI, núm. 576, pàgina 7. Dimecres, 25 d'abril del 2007

Hem vingut al món a intentar no patir, i per això la gent de la meva edat va de farres i es treu nòvia i segueix el futbol, per la teoria que sempre explico. I mentrestant, jo, ésser isolat, m'ho miro des de la meva torre d'ivori i em demano per què no puc fer com els altres i per què m'avorreixo tant a les festes i per què no puc fer com tothom, i així acabo a l'Executiva d'ERC als vint anys.

Esplugues són coves, balmes, Esplugues de vegades esdevé una petita cova antiga i ombrívola, amb humitats i insectes, testimoni d'un passat perdut, remot, gairebé oblidat. Com si als deu anys haguéssim marxat del poble i hi tornéssim quaranta anys més tard. Amb el record esbiaixat retrobaríem tot el que el poble fou i ja no és, vestigis, records, enlluernaments a la fosca, gent en rotllana al voltant de la foguera entonant cançons improvisades en germanor i gaubança. Esplugues, Esplugues, això ets tu per mi, aquella cova que serva encara viu l'esperit perdut a la postguerra, aquesta cova que cova els meus sentiments patriotico-atrotinats més atàvics, el que em mou a militar a ERC amb un impuls molt més conservador que no pas progressista. Prat de la Riba, nacionalitat catalana, nacionialisme municipalista, i la cova i la foguera i la tribu cantant despreocupadament, orgullosos, menyspreant els perills que els sotgen.

Així em vaig sentir divendres al vespre, entre el Ple i el gintònic vessat sobre en Jaume. El fill pròdig tornava al poble on va néixer per recordar com era abans tot comparant-ho amb com és ara, i lloant l'ambient de la meva cova, del meu recer contra les maltempsades de nom divers emparades amb l'ègida de la modernitat. El món és gran i és ample, però les arrels només les tinc a un lloc. Per molt que la capçada de l'arbre s'eixampli i aombri fins els terrenys més allunyats, la soca neix de la meva espluga, inamovible, tostemps.

Són les vuit i la colla ja s'hi aplega
per a participar en la cercavila;
entretant l'aigua de València rega
a raig les goles dels presents al Brillas.

Cap a les nou la cosa ja s'engega,
sense pressa ens embotim a la faixa,
tanquem la pinya i prest es descarrega:
el primer pilar amb casc és a la caixa.

Ja en seguici algú es desassedega
bevent litres i litres de cervesa;
així caminant el pilar empassega
i cau enrera sobre la pinya distesa.

El pregoner sembla que vulgui brega;
el periodista, arribat en calessa,
deu imaginar que el poble combrega
amb el discurs escrit per l'alcaldessa.

No volem que cap espluguí de pega
llegeixi el pregó de la festa nostra;
i menys sens calces i el cul amb mantega
com féu Josep Maria Casanovas.

Surt la Pilar i la plaça s'esbaldrega
amb l'escridassada que li dedica
la gernació, que per favor li prega
que sens demora emigri a Costa Rica.

Marxa la Pilar i la cobla ens entrega
les corrandes de la Festa Major,
la plaça com un únic cor batega,
serens i ebris ballant en germanor.

El gruix a les barraques es congrega
menats per la flamígera fal·lera,
pel trajecte una pancarta es desplega
per un local on fer més borratxeres.

Es va fent tard i la gent es disgrega
perquè l'endemà és dia feiner arreu,
la son a poc a poc ens arrossega,
però visca les festes de Sant Matheu!

Ahir em van demanar que anés a cantar corrandes. Però sóc un inútil i per escriure això he necessitat almenys dues hores i un parell de diccionaris.

Ara són les festes del meu barri, i pagava la pena sortir ahir de casa per veure l'ambient. Fa anys, abans de l'enorme creixement del barri, aquestes festes eren considerades les millors del poble i tothom hi anava i s'ho passava d'allò més bé. Ara, però, la cosa és la que és.

El meu barri no me'l mereixo, és un barri de merda. L'Associació de Veïns és l'única que està a favor del Pla Caufec i guanya el PSOE per majoria seguit del PP a força distància del tercer. El meu és un barri de disseny: noves rambles engespades, grans blocs de pisos nous, zones peatonals, etc. És un barri a la mida del PSOE: gent nova, la majoria castellans, sense identitat de poble, per no dir catalana. Així, quina mena de festes de barri vols?

Així, l'únic que en pot sortir és La Húngara i una legió de killus i andalusos inadaptats picant de mans al ritme de la cantaora de flamenc. Era la una de la matinada tocada, i la rambla era força plena de killus vinguts de fora el poble i de gent de per 'quí, molts dels quals conec de la feina. Després, quan dius "set amb sixanta-vuit eurus" no t'entenen.

La beguda era una mica cara i els cubates no els carregaven. Acabada la Húngara, balls de saló i tot seguit un inepte cantant versions ballables. Amb mon germà vaig estar vagarejant per allà, saludant coneguts i bescantant les glòries de la vetllada. Que els EUA ruixin amb napalm aquesta mena d'actes infames, exhibicions públiques de mal gust colonial, d'una tribu que hauria de tornar als arbres fins que no hagi evolucionat.

Dissabte passat a la feina ens vem divertir molt, perquè a l'hora de més concurrència una de les caixes es va espatllar, i tota la cua baladrera dient penjaments i dicteris de nosaltres com si res. El cap, com és molt diplomàtic, va arribar a etzibar que en són molt d'incults i que els mentiders són ells.

Sí, jo encara sóc caixer de supermercat. Des d'aquest racó pontifica un caixer de supermercat sense pèl a la cara.

A la tarda va haver-hi torneig de futbol-sala d'entitats d'Esplugues. Com el meu presi m'ha manat que n'escrigui alguna cosa, doncs prest ho faig. Hi havia dos grups de cinc equips cadascun; al nostre hi havia una colla de diables (Boc de Biterna), una altra de diables infantils (Boiets Esquitxafocs), els Pastorets i la colla dels Tres Tombs. Vem quedar segons del grup i només vem perdre contra aquesta última colla, que disposava de professionals del futbol i nosaltres no hi teníem res a pelar, tot i que només vem perdre zero quatre. Així, vem poder passar a la semifinal, disputada contra el líder de l'altre grup, els Atabalats.

Els dels tabals també eren un equip de semiprofessionals, no tan bo, contra el que perdérem tres a zero. Jo em conec força els Atabalats, però aquella gent no l'havia vista mai de la vida (em van dir que eren coneguts del curs de Djambé...). En fi, que per gol average vem quedar millor que el perdedor de l'altra eliminatòria, L'Espluga Viva, que es dediquen en aquesta vida a fer muntanyisme i a vetllar per la cultura tradicional. A la final, els Tres Tombs van batre als Atabats, ja que el seu equip era de llarg el millor del torneig.

En conclusió, que dels equips no professionals, nosaltres fórem els millors, i en conseqüència ens emportàrem la copa del tercer lloc. Pel que a mi fa, juguí de defensa paparra destraler, atès que cap altra cosa no sé fer, i amb botes de bàsquet, atès que no tenia cap altre calçat esportiu més adient. Lloaren el meu braó els companys del meu equip, puix estiguí tostemps arrapat al meu oponent i pressionant tothora. Com a anècdota, el presi, que m'ha encomanat aquest escrit, va sortir de la pista amb un ull de vellut per una pilotada desafortunada (foto blava de l'esquerra). Resulta que aquest ull el té operat diverses vegades, i el pobre va desallotjar ben escagarrinat el pavelló. Però ara està bé, i esperem veure'l a assaig de castells aviat.

Com a darrera anècdota, en Jaume I Cap de Colla (que ja no ho és...) va tornar tard de treballar, cap a les vuit del vespre, per jugar el darrer partit contra els Atabalats. Dos minuts després d'entrar al partit, es va emprenyar per un comentari d'un adversari en un xut de falta en contra nostra, va agafar embranzida i va fúmer una pilotada assassina contra el desgraciat del comentari. Al final es va calmar... però juga molt bé.

I això és tot. Jo dilluns tenia un examen que em va anar força bé, tenint en compte que en tot el cap de setmana no havia estudiat, que les dues setmanes anteriors havia estat mirant de llegir La Vall de l'Issa i que diumenge al matí vaig anar a Cornellà a veure castells.

I salut.

Ahir el batlle d'Esplugues va renunciar a l'alcaldia en favor de la fins aleshores Primera Tinent d'Alcalde, la Pilar Díaz. L'abdicació era programada a quarts de vuit, i cap a les set ja hi havia un grup de gent, majoritàriament joves, a les portes de la Casa de la Vila amb la intenció d'assistir al Ple Extraordinari. Dissortadament, calia invitació per entrar-hi, i ningú no ho sabia. Tanmateix, molta gent n'havia aconseguit per canals diguem-ne privilegiats, de manera que molts van haver de quedar-se a fora, amb els vint munipes i les dues patrulles de la Nazional. De tota manera, jo també tenia enxufe, i així que vaig trobar el regidor d'ERC, en Figueras, vaig aconseguir colar-m'hi, malgrat la meva motxilla amb la placa del Mercedes i els parxes heavies, i la samarreta d'Iron Maiden i la cabellera de dos pams deixada anar.

El saló de plens era curull de gom a gom, molts van quedar-se a fora i van televisar l'espectacle per unes pantalles que havien instal·lat dins del consistori. La sessió va ser força avorridota, però amb alguns moments estel·lars. Del que es va dir, dues coincidències bàsiques entre tots els grups municipals llevat del PSC, per descomptat: u, que no hi ha motius de pes per trencar la promesa de no abandonar el càrrec a mitges; dos, que l'abdicació és partidista. I encara diré més: tres, en Palacín ha estat molt humà en el tracte i dialogant amb els altres partits. Ara bé, també hi van haver crítiques, sobretot de part d'ERC, CiU i IC-V, que anaven pel cantó de què del programa electoral promès, se n'ha acomplert poca cosa, i que no s'ha escoltat gaire la societat civil (entitats, ciutadans).

En Palacín va donar les gràcies a tot déu, en castellà. Va dir que havia vingut feia quaranta anys a la recerca d'un futur millor, de Berlanga del Duero a Esplugues del Llobregat, i que havia d'agrair a tothom el suport donat. Aleshores votacions, els sociates votaren Pilar Díaz; els ecosociates, la seva candidatura; ERC i CiU, en blanc; mentre que el PP s'abstingué. Felicitacions a la nova batllessa i alguna altra crítica en el mateix sentit, a banda d'algun emocionat perquè es fa justícia femenina al càrrec. Aleshores va parlar la Pilar Díaz, agraint a tot déu i fent un repàs al programa que volen desenvolupar, en aquesta legislatura i en la propera. Molt segura de sí mateixa, moltes promeses, algunes ja en marxa, em van venir ganes de votar PSC. Va recordar un familiar seu afusellat durant la Guerra Civil «por ser fiel al partido, a su partido», així com també la seva repulsa visceral vers Franco, va parlar d'en Palacín en castellà i va dir mots com ara «Seré l'alcaldessa de tots i totes, dels qui m'han votat i dels qui no. Hem obtingut grans victòries a les urnes, que mai no han representat cap xec en blanc, i seguirem per aquesta via i comptarem amb el parer de tots els grups municipals, de les entitats i de la ciutadania. Seré una alcaldesa al peu del carrer, tenint cura del dia a dia...» Ja veieu, entraven ganes de votar-la. Va amanir-ho tot amb el rotllo feminista de què cobren menys i no estan ben representades, i que moren en mans dels seus homes, i va acabar assegurant que governarà amb «honor i dignitat» i que esmerçarà «els millors anys de la seva vida» pel servei al poble.

Aquesta és la meva crònica en tres paràgrafs. A la sortida esperava molta gent que no hi havia pogut entrar. Cada cop que sortia una autoritat, com ara la Tura, en Rañé, en Palacín o la Pilarín, escridassada i arròs i paperots que volaven. Ahir vaig assistir a una nova actuació del circ municipal, en què els pallassos representaven una nova funció que no té gaire gràcia, mentre que els espectadors, enfurismats, deien el nom del porc als cínics actors. Resta un any per les eleccions municipals, prou temps per instrumentalitzar la batllia per tal de projectar la imatge de la Pilar. Ara sortirà a totes les fotos i a tots els mitjans, i tindrà una part de la campanya electoral finançada amb cabals públics. La veig, si més no, més preparada que en Palacín (que per cert, seguirà de regidor d'ensenyament...), però de tot això ja en vaig parlar. Nou alcalde, però tot igual.

Pensava en allò tan curiós de la nostra insatisfacció, i que sempre volem el que té el del costat. O si més no a mi em passa. Allò de què si l'altre té una piruleta i jo un xupaxup, doncs jo vull la piruleta.

I ho pensava perquè resulta que hi ha molta gent que troba que Esplugues és molt bonic, que hi ha un parc a cada cantonada, que cada cap de setmana es celebra alguna cosa pel gran dinamisme del teixit associatiu, etc. A Esplugues, però, hi ha gent com jo que es mira Sant Just, posem per cas, i tot comparant ens planyem de què encara conserva aquell esperit de poble i nosaltres no, que l'urbanisme és molt millor, que és més tranquil, més polit, més català, etcètera. Això, però, segurament per ignorància (llegiu aquest blog...)

Certament l'Ajuntament deu haver fet coses bones, si no no s'entén com és que malgrat tot encara gaudeixin de majoria absoluta. Tenim una Esplugues de disseny, amb parcs premiats i zones peatonals. S'hi viu força bé, tot i que el meu carrer sigui una autopista i la botiga de davant de casa tingui uns treballadors imbècils que no parlen sinó que baladregen. Esplugues sempre està d'obres, però cada cop és més verda...

Hectàrees de gespa encatifen el meu poble. Per pagar-ho, a cop de requalificació i blocs de pisos. Esplugues és de disseny, però a canvi ha anat perdent un llençol a cada bugada. Cada edifici nou s'ha bastit sobre les runes de la nostra història. Poso sempre com a exemple Cal Terrisser, que fa anys que ja no hi és, on va haver-hi un succés sagnant durant la Guerra del Francès... L'A2 va empassar-se un barri sencer, i la tirallonga és interminable.

A Esplugues es viu bé, tot i que a un preu que no tothom coneix.

Els medis de comunicació parlen d'Esplugues i no per informar de les cues a les Rondes d'entrada a Barcelona. Tanca la fàbrica de la Braun i acomiada cosa de 750 persones, si fa no fa. La Braun, que pertany a Procter and Gamble, va instal·lar-se al meu municipi durant la dècada dels 60 després d'adquirir la petita empresa Pimer, que fabricava les famoses Minipímers (batedores). Ara marxa i no torna i deixa al carrer una corrua de treballadors que portaven tota la vida pencant a la mateixa factoria.

L'altre dia parlava de les zones franques a països subdesenvolupats on s'hi amunteguen multinacionals i transnacionals atretes per les facilitats d'unes regulacions laborals, mediambientals i fiscals molt favorables als interessos dels grans empresaris. Potser una de les conseqüències que suportem al Primer (o això diuen) Món és la temuda deslocalització. La Braun se'n va a l'Àsia perquè allà la mà d'obra és molt barata, perquè poden contaminar molt més i perquè hi ha menys pressió fiscal. L'única forma de combatre-ho és millorant la productivitat a través de la recerca i desenvolupament, però l'Estat Espanyol, com sabreu, està a la cua d'Europa en això.

La convergència de la nostra economia cap Europa ha fet que el nostre nivell de vida, i els preus, hagi anat pujant. Ja no podem competir amb salaris baixos. En tot cas, la Braun marxa i ara queda buit un solar enorme a Esplugues. El meu avi hi va treballar allà, de la seva època ja res no roman. Tot a terra i, el que no, a la Xina.

A Catalunya hi ha tres Esplugues: Esplugues del Llobregat, l'Espluga del Francolí i l'Espluga Calba. Periòdicament ens trobem entitats i habitants d'aquests tres municipis a un dels tres pobles, i enguany tocava a l'Espluga Calba.

En primer lloc, i no és el primer cop que ho dic, el terme espluga ve del llatí spelunca, té la mateixa arrel que espeleologia i vol dir caverna, cova. Espluga Calba vol dir, doncs, «cova pelada», i aquest nom ve d'una balma que hi ha per allà i que encara es pot visitar perquè hi ha cellers i etcètera. L'Espluga Calba és un petit poble rural d'uns 500 habitants, situada a la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Té un castellet força ben conservat i interessant de visitar, una església que fa patxoca, i està envoltat d'oliveres i boscs.

Els castellers no hi actuàvem, però com tenia ganes d'anar-hi vaig parlar amb alguns de la Colla de Diables i m'hi vaig apuntar. Tot i que ja ho era, avui sóc gairebé oficialment un diable.

Hi vem arribar cap a les deu del matí i vem saquejar el bar. Una cosa que m'ha agradat de la Colla és la seva afició pel bar. M'ha recordat lleument als Ganàpies, però he de dir que si més no pel que fa a l'alcohol els Diables no són tan propensos. I com a mostra, el cap de colla va treure'm una ampolla de conyac que bevia amb un altre de la colla, perquè no agaféssim la papa.

Després d'uns malentesos estranys, hem començat la cercavila/correfoc cap a la una del migdia. Jo els seguia fent fotos, però en arribar a la Plaça del Castell un dels tabalers ha deixat l'instrument i ha anat a cremar. Aleshores me l'he penjat jo i l'he après a tocar. Dos ritmes fàcils, el de cercavila i el de l'Arboç, que anàvem estenent pels carrers del tranquil poble. No és difícil.

Un cop enllestida la cremada final, hem dinat sota el sol de justícia unes menges prefabricades, embotit i fricandó amb bolets, tot encarregat a alguna empresa. Com el cafè era descafeïnat i en pols, vem tornar al bar i a fer temps.

A la sala de balls ballaven balls de saló. En acabat, el regidor de cultura, un tal Ígor, donà a les entitats participants un petit record. Com havíem parlat amb ell abans, a l'hora d'anunciar-nos, va dir per micro que és una vergonya que l'Ajuntament d'Esplugues no ens hagués subvencionat la pirotècnia. El nostre regidor de cultura, en Cervera, s'emprenyà i traslladà en acabat el seu malestar al pobre Ígor. Els representants municipals marxaren abans que ningú als seus cotxes. Nosaltres tornàrem en autocar.

Avui ha estat la primera vegada que he participat a aquesta Colla i, tot i que me'ls conec a tots, ha estat curiós veure l'ambient que hi ha a dins. Molta conya i molt de bar, una colla d'amics que a més cremen pólvora pels carrers. La meitat són puretes de Castellers, i l'altra meitat són gent del Caufec i d'aquest ambientillu. Com jo sóc dels dos ambients, m'hi trobava força bé.

Ara no sé si hi tornaré, potser algun dia agafaré el tabal o sortiré a alguna banda amb ells.

[Fotos aquí]

Ahir, divendres 21 d'abril, quatre membres de la Plataforma Contra el Pla Caufec van encadenar-se al saló de plens de l'Ajuntament d'Esplugues en començar el torn de precs i preguntes del Ple Municipal d'aquest mes. Finalment, després de més de dues hores, van ser desallotjats per la Policia Nacional de manera una mica violenta (notícia, ací).

El dilluns després de Diumenge Sant va entrar una excavadora a la zona nord del Caufec. Més informació sobre aquesta notícia, ací. Resumint, en aquella zona és on hi ha les torres d'alta tensió; se suposa que ha de preparar el terreny per soterrar-les. És també el lloc on anirà la urbanització de pisos burgesos i els dos gratacels mida Windsor de 110m. Part d'aquest terreny va ser cedit com a zona verda en una altra operació cimentera en la falda de Collserola (barri de Ciutat Diagonal), però ara s'ha tornat a incloure en la nova urbanització coneguda com a Pla Caufec.

Per protestar contra l'inici del procés a la zona nord (perquè a la zona sud, de Ca n'Oliveres, tocant al barri de Pubilla Cases de L'H, les obres van començar fa més d'un any), alguns membres de la Plataforma contra el Caufec ahir van lligar-se, en acabar-se el Ple i obrir-se el torn de precs i preguntes, a la barana de fusta que separa el públic de l'escenari d'aquell teatre. L'objectiu era aconseguir el compromís escrit de l'equip de govern perquè suspengués l'execució del projecte urbanístic fins que es resolguin els tres processos judicials pendents (dos contenciosos-administratius i un recurs de cassació al Tribunal Suprem).

Els regidors socialistes i peperus van decidir marxar en bloc, restant-n'hi els d'ERC, CiU i IC-V. El saló de plens, complet de gom a gom amb ciutadans que donaven suport a l'acte, va ser desallotjat a la força en arribar la Policia Nazional, a empentes, rodolons i algun cop de puny a la cara. Va ser foragitada tota càmera de premsa, i finalment van poder tallar les cadenes amb cisalles especials.

Cap regidor del PSOE va voler dialogar. El Pla Caufec continuarà endavant perquè en quinze anys que dura el conflicte mai s'han plantejat allò de consultar el poble.

Vull afegir que, de tota manera, el PSC-PSOE està legitimat a no escoltar ningú més que Sacresa i el seu propi melic mentre vagin guanyant les eleccions per majoria absoluta. Té tot el dret a governar com vulgui ajudat per la seva publicitat goebbleriana, per polítiques populistes, o per la ignorància de les iaies andaluses, que gaudeixen de molts parcs de merda nous on seure a xerrotejar sobre la Rocio Jurado amb les altres tafaneres llardoses rebregades.

La democràcia és això. És aguantar l'estultícia de la majoria ignar que trepitja els drets dels altres. Per què el que decideixi la majoria ha de ser el que es dugui a la pràctica? I si resulta que a la majoria no l'importa que la muntanya que mai no ha visitat en els quaranta anys que porta visquent al poble acabi desapareixent sota el ciment? Per això hem d'acceptar-ho?

Jo no crec gaire en la democràcia. Jo no crec gaire en res, ni tan sols en la legitimitat de la Plataforma contra el Caufec per defensar la causa que creu (i que crec) justa. Potser la democràcia és el mal menor, però aquest mal menor m'està destrossant el meu estimat poble.

El PSOE-PSC, socialistes hipòcrites de centre-dreta, populistes, demagogs, manipuladors, tirans, governen com el Sheriff del poble a còpia de cop de puny sobre la taula, recolzats en un vot normal totalment automàtic, desideologitzat i desinformat. Per fortuna, el seu electorat mor literalment a poc a poc. Perdreu la vostra majoria algun dia. Algun dia, si existeix l'Estat de Dret a aquesta merda de país, anireu a la presó, desgraciats.

Després d'assaig vaig anar amb uns antics amics d'escola a fer unes birres a un bar del costat de casa meva. No sovintejo els bars, si més no no els bars on va el jovent normal. Per això, quan vaig veure entrar aquella deixalla infrahumana vaig sorpendre'm i sollevar-me i se'm van regirar els budells.

Un fill de puta rapat, amb botes militars altes i jaqueta Alpha, de més d'un metre vuitanta, que va baixar d'un Audi negre aparcat al pas de vianants, va dirigir-se a la barra a parlar amb amics seus, que semblaven més joves i més moderats, si més no pel que fa a l'exhibició impúdica de la seva «ideologia» infecta.

Vaig mirar-me'l una estona, desitjant-li la mort. No entenc com deixen entrar nazis al bar. Prohibeixen entrar gossos als establiments, però no aquest gènere de verms coprobis que estan infestant el meu poble. Hi ha hagut diversos atacs d'origen feixista, amenaces i agressions. A sobre, el cap de la policia d'Esplugues és un franquista desacomplexat. Odio els feixistes com odio una colònia de virus patògens al meu organisme. Se n'han d'escombrar dels carrers.

Van informar-me que de nazis se'n veuen sovint als bars, i que potser a l'altre ens en trobaríem un altre grupet. La convivència aquiescent amb aquesta morralla és alarmant.

Via mailing list de la revista Entre Bastidors he conegut l'existència del weblog de na Pilar Díaz (per veure el perfil de na Pilareta, pitgeu aquí). Me l'he mirat una mica i bé, no hi ha gaire cosa, només hi publica els articles que escriu pel Pont (la revista municipal de propaganda socialista) i al Far i d'altres publicacions locals.

Na Pilareta, Tinent d'Alcalde, com l'he maltractada en aquest blog i en d'altres bandes! Però llegeixo el seu perfil i no puc evitar de comparar-la amb el nostre actual batlle, en Palacín. Lorenzo Palacín és el batlle que va seure al tron quan l'anterior, en Toni Pérez Garzón, va ser inhabilitat judicialment per un delicte de prevaricació. En Palacín deu tenir més de seixanta anys (o es conserva molt malament), i és el fidel reflex del seu electorat: immigrant andalús, amb estudis primaris, babauet, i no sap parlar català. Es porta bé amb els ciutadans perquè és igual d'imbècil que ells. Així estem.

Na Pilareta, però, és diferent. Ella és doctora en Telecos per la UPC de Barcelona, ha estat professora universitària i ha escrit llibres sobre el tema, és diputada, és membre de la Comissió de Política Cultural i portaveu d'Universitat i Recerca, també és membre de la Comissió de la Societat de la Informació i portaveu de la Comissió per als Drets de les Dones. Això vol dir que cobra molts diners. Na Pilareta va néixer a Barcelona i té trenta-vuit o trenta-nou anys. Deu ser de família castellana, però parla força bé el català, sense vocals neutres ni consonants sonores.

Quan Na Pilareta ha hagut de respondre improvitzadament respostes als Plens, o ha mantingut una mena de diàleg amb rèpliques i contrarrèpliques, mai m'ha fet l'efecte que s'hi bellugués còmoda. Sovint contesta malament, respon estirabots o fuig d'estudi. Però quan té les respostes preparades, o quan el debat no és tan acalorat, el nivell del seu parlament augmenta ostensiblement.

Quan parles amb ella d'altres coses, és simpàtica. És baixeta i, malgrat no ser una top model, diria que és fins i tot maca de cara. I no puc evitar de comparar-la amb en Palacín.

Hoc, na Pilareta em desperta emocions contradictòries. D'una banda, la veig com una sectària socialista, amb tots els prejudicis que això comporta (espanyolisme, esquerranisme aigualit, especulació —Pla Caufec...—, etc). D'una altra, però, en ser una dona d'elevat nivell d'estudis, de creure que és més del PSC que no pas del PSOE (tot i que això no ho puc assegurar), i la seva simpatia sui generis (que me'n faig creus), fa que l'enyori com a alcaldessa d'Esplugues, considerant que:

El PSC, a Esplugues, difícilment perdrà unes eleccions, almenys a mitjà termini
En Palacín és insuportable

En fi, si llegeixes això, Pilareta, aviam si t'animes i et presentes a les properes eleccions i deixes que en Palacín se'n vagi a aprendre l'abecedari.

Dissabte vaig anar a veure els Pastorets d'Esplugues... pot ser la cosa més normal del món, o la més ridícula, no sé, però jo tenia ganes d'anar-hi. Mai no havia vist una actuació dels Pastorets, l'any passat ja vaig quedar-me amb les ganes, i enguany vaig comprar l'entrada quan encara no sabien ni ells que ja les venien. No sabia què anava a veure, però el que vaig veure em va agradar.

Una mica sí ho sabia: uns rabadans catalans que van a Palestina i pel camí es troben que neix el Messies. Però fora d'això, no en tenia ni idea, podia ser qualsevol cosa. De fet, podria haver-me'n informat abans. Però així hi acudia amb l'encís de l'enigma del factor sorpresa.

L'obra va durar gairebé dues hores. No donaré detalls no fos cas que algú d'Esplugues vulgui anar-hi i li aixafi la guitarra (improbable, tot s'ha de dir). El fet és que és molt divertit i força irreverent. No és la història de l'adveniment i naixement de Jesús, com es podria arribar a pensar. Tampoc no és la lluita entre el bé i el mal, les temptacions de Satanàs en contrast amb la puresa d'en Flavià, el pastoret heroi. Es tracta de pur entreteniment, amb aquests temes de rerefons, però també amb pinzellades polítiques, amb amor, la condició humana en general, etc.

Té molta teca religiosa, però és normal atès l'argument principal. La Patum, per exemple, és una festa religiosa amb un evident rerefons pagà. El fet de què el naixement de Jesús escaigui el dia del solstici d'hivern segueix el mateix esquema. Això és de tots ben sabut. Ara bé, a la societat actual, aquesa situació porta anys tornant-se a invertir. Ara Sant Joan ja no és religiós, ni tan sols el Nadal o la Setmana Santa. I com tot, els Pastorets són una obra de teatre completament laica però amb una temàtica si fa no fa religiosa. La religió n'és l'excusa. Per més detalls, envieu-me un correu.

En resum, que l'obra es va fer molt amena, un pèl llarga pel meu gust. Alguns actors em van agradar especialment, d'altres vaig trobar que o no s'ho creien gaire o s'hi arrossegaven. Hi havia coreografies, algunes veritablement bones, en especial la de l'infern amb les ànimes i Satanàs i Llucifer. La llàstima és que n'hi havia que no les cantaven ells, i fins i tot una bona part eren en anglès. Les que ells cantaven, però, em costaven més de seguir: n'hi havia que cantaven bé, d'altres pocs no hi tenien massa traça.

El final és tipus hollywoodenc, tot flors i violes, tot i que ja ho sabíem; hi ha, però, com a cirereta, una petita sorpresa que el fa més interessant. En general em va agradar molt, i va aconseguir arrencar-me riallades, que no és fàcil. Va ser un riure despreocupat, refractari a tota malvestat. M'ho vaig passar d'allò més bé. Crec que no queden entrades, o sigui que ja feu tard. Aneu a preguntar, que potser encara en queden.

Ahir va celebrar-se el segon aniversari de l'ocupació veïnal de la masia de Cal Suís, al barri de Finestrelles (Esplugues). Per fer-ho curt, si no sabeu de què va, l'Ajuntament havia promès durant diverses legislatures (quatre o cinc) que dedicaria la masia a equipaments o usos socials pel poble, però la tardor del 2003 va cedir-la a una entitat privada i religiosa. Uns mesos després de l'ocupació, l'Ajuntament va retirar la denúncia, els okupes van deixar de dormir-hi i es van seguir desenvolupant els projectes socials i culturals allà dins.

Per ahir hi havia tot un reguitzell d'activitats programades durant tot el dia. Vaig arribar-hi a les onze de la nit, quan hi havia prevists uns concerts d'uns grupets de punk del poble. Per problemes aliens a l'organització hi va haver de tocar un altre grup, anomenat Koartada, i amb una hora de retard. Van fer versions de bandes conegudes de punk, ska i música semblant (Kortatu, La Polla, etc.).

A mi aquesta música no és que em desagradi, però tampoc no és que m'agradi massa. El més interessant és contemplar la fauna que s'hi aplega i els seus inusitats costums. Hi ha dues menes de públic, en aquests concerts, al poble: els okupes i els hippies. Els primers van arnats, amb jupes de cuir, bruts, amb més ferralla que un cementiri de cotxes i uns pentinats ben estranys: crestes, serrells fins la punta del nas, clapes rapades per perruquers amb parkinson, metxes bigarrades... Aquests es col·loquen a primera fila i són els que més renou fan.

Els hippies són un subgrup més heterogeni, en el qual fins i tot m'hi podria incloure jo. Hi ha gent de tota mena, les característiques que els identifiquen en major o menor grau són: mocador palestí i roba de muntanya (Quechua no és un idioma, és una secta) o amb lemes o grups musicals reivindicatius (extrema esquerra, liberació nacional...). Solen ser peluts (barbes, cabelleres); alguns també semblen (o són) okupes. No exhibeixen l'estètica dels hippies dels seixanta, per descomptat. Això sí, tot déu fuma porros.

Vaig apujar-me el mocador palestí fins el nas. Cal Suís és a la falda de la Serra de Collserola i anit el fort vent intensificava el fred dels sis grauets de temperatura. Més motivat per la rasca que per la pròpia música, deixava que el meu cos es bellugués al seu compàs. El grup era certament dolent (o, si més no, a mi no m'agradava). El que el salvava era que tocava cançons conegudes, d'algunes de les quals en coneixia la lletra i tot. N'hi havia algunes, però, que no havia sentit mai. Deu ser per això que em va sobtar veure els okupes, majoritàriament anarquistes, ballant coses més aviat independentistes; o hippies entusiastes amb la kale borroka i altres coses que fan pum!.

La forma de ballar aquesta música també és curiosa: la jovenalla s'etziba empentes mútuament, espatlla contra espatlla, caient algú invariablement a terra. Alguns assistents menys ballarucs executen moviments de colom, alguns amb gràcia i tot.

A dins de Cal Suís es passaven fotos per ordinador i es preparava un concert de flamenco. Però hi havia poc espai, a dins, i començava a pesar figues, així que vaig pujar a la bici i vaig plantar-me a casa en tres minuts. Ja n'havia tingut prou i, a més, no és que em deleixi gaire pel flamenco, jo.

Avui hi ha hagut una concentració davant l'Ajuntament per protestar (la protesta, pa nostre de cada dia) contra la proposta de modificació del Pla General Metropolità (PGM) que preveu l'expropiació o requalificació, entre d'altres coses, dels terrenys del convent de Montsió on hi viuen unes monges dominiques. A les vuit ens hem congregat i unes persones anaven repartint espelmes per fer-ho tot més maco.

La mitjana d'edat devia rondar els seixanta anys. Hi havia els del Caufec, molts d'IC-V però també de CiU i ERC, i altra gent que venia a donar el seu suport a les monges i a exterioritzar el seu rebuig contra la política urbanística del consistori en general i del casc antic en particular.

El que més m'ha frepat ha estat comprovar l'estranya simbiosi entre l'extrema esquerra o, simplement, l'esquerra institucional, i els drets de l'Església. I l'esperit del 36? On l'han deixat? També m'ha sobtat la frase «expropiar o col·lectivitzar béns privats no és la solució als problemes d'Esplugues, i molt menys d'urbanisme». Això ve donat per la desastrosa política urbanística socialista, que ai si Marx aixequés el cap. Però negar una expropiació que afecta a l'Església amb tanta vehemència m'ha fet sentir incòmode allí, com si no hi pintés res.

La modificació del PGM va molt més enllà d'una suposada requalificació i eventual expropiació (inversemblant, ja ho dic ara) dels terrenys del convent. Suposa també el reordenament urbà, l'alçament de blocs més alts, de més desnonaments, d'enderrocs, etc. Per això, que també es reivindicava, m'hi podia trobar com peix a l'aigua. Però per les monges no.

Jo vaig anar a un col·legi de monges. Jo odio la religió. Odio el poder eclesiàstic. El clero se lleva todo el dinero. Que es fiquin la COPE pel foradet del cul. Que s'acabin els ajuts econòmics. Inspeccions sistemàtiques i meticuloses. Expropiacions sagnants. Laïcitat completa. Prohibició dels bateigs abans dels divuit anys. Prohibició de l'ensenyament religiós...

Però al que 'nàvem. S'ha llegit un manifest demanant al batlle que què pensa fer en relació a les monges i al tema del PGM i s'ha criticat la seva política d'urbanisme. Tres persones han entrat a l'Ajuntament i han sortit mitja hora més tard després de parlar amb l'alcalde, la primera tinent d'alcalde i la regidora d'urbanisme (Palacín, Pilar Díaz i Maribel Fernández). Es reuniran dimecres.

I mentrestant, amb les barricades per les monges, somiaré malsons aquesta nit.

Homenatjaven avui el President màrtir, en Lluís Companys. Un senzill acte consensuat i asèptic apte per a peperos (per als fills dels botxins), molt light, que ha consistit en la lectura d'un petit text molt poc punyent, on s'ha vingut a dir que Esplugues està per la democràcia. S'ha interpretat del Cant dels Ocells i els Segadors i ha tingut lloc una ofrena floral. No sé si s'ha arribat a condemnar l'assassinat, potser només ho han lamentat... Llei de partits i tots fora.

En Lluís Ortega, del PP, encara hi feia conya. Encara no sé què collons hi fotia el representat d'un partit que no ha condemnat mai el franquisme ni l'afusellament d'en Companys. La Pilar Díaz, primera tinent d'alcalde, del PSC, que es nota que és de ciències, ha llegit com al parvulari i amb la seva cara habitual de fàstic. M'ho creia, quan malparlaves de la dictadura, potser fins i tot senties el que significa la mort del President. Llàstima que aquests actes sempre estiguin edulcorats.

Si pel consens amb el PP s'han d'anar buidant de contingut totes les iniciatives que podrien arribar a estar bé, que el PP se'n quedi fora, com a l'Estatut. El que no pot ser és que l'assassí enalti cínicament la víctima i que el reconeixement sigui a mitges, perquè a cap altra nació de l'Europa occidental moderna li han mort el seu president o cap d'estat, i perquè allò va simbolitzar la fi de les nostres llibertats magrament recuperades després del Decret de Nova Planta. Perquè un Estat feixista va matar en Lluís Companys i això, Espanya, jo no t'ho perdono. Si em demanessis perdó, però, potser te'l concediria.

Porto un cap de setmana una mica esbojarrat, des de divendres al migdia que no menjo a casa. Faré un resum començant per dijous, va:

Lo Dijous
Dijous al vespre vaig anar a sopar i prendre unes copes amb companys de la universitat. Es va parlar del que deia l'altre dia i vaig fer campana divendres.

Lo Divendres
Divendres vaig llevar-me tard i bé, a la tarda, a la feina, ens van atracar. Van saltar sobre la caixa de la meva companya però només van poder endur-se'n cinc bitllets de deu. Al vespre vaig anar a assaig, i després a sopar amb alguns de la colla, i vaig veure el món a través del gintònic.

Lo Dissabte
Dissabte en sortir de la feina vaig anar a dinar a la rotonda de Ca n'Oliveres, que està en obres. La van acabar fa mesos, però encara està tancada al trànsit perquè és on s'ha de fer el Caufec Sud: oficines i el centre comercial gegantí. La vem obrir al trànsit, vem jugar a bitlles pallaresses, a futbol, vem plantar un hortet-jardí i vem xerrar amb la policia, que es va acabar emprenyant, demanant reforços i fins i tot cridant la Nacional.
Per la tarda era el Correllengua, vem fer tres pilars de quatre consecutius, sense ni desfer la pinya (es descarregava, es canviava el segon o el terç o l'enxaneta, o tots tres, i es tornava a fer). Va haver-hi correfoc teatral de Boc de Biterna, amb una tele estimbada d'un balcó i paròdia de programes del cor o grans germans, va haver-hi sopar i gresca fins molt tard.

Lo Diumenge
Hi havia diada a Sant Feliu de Llobregat amb Esparreguera, Lleida, Figueres i Sant Feliu. Finalment vaig decidir d'anar-hi, perquè la nostra cap de colla és de Figueres i perquè collons, m'encanten els castells. En poc més d'un quart d'hora en bici m'hi he plantat, he donat un tomb pel poble i arran d'ajudar a fer pinya al pilar d'entrada m'han donat una faixa i m'han fotut a tots els seus castells, per bé que no he oposat massa resistència: és més, n'he gaudit un munt. El millor moment ha estat el tres de set de Sant Feliu, el seu primer d'enguany, que ha estat molt celebrat i que m'ha emocionat molt. Ajudar a la consecució de les fites d'altres és molt gratificant per a mi: va ser primer al pilar de set de la Joves a Sant Fèlix, després al quatre de vuit amb l'agulla de la mateixa colla per la diada de l'Onze de Setembre (tots dos feia sis anys que no els completaven), i avui ha estat aquest tres de set. En fi, la vida pot ser maca i tot. L'actuació sencera ha estat la següent:

Diada de Tardor de Sant Feliu
Castellers de Figueres: Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5
Castellers de Lleida: P4, 3d7, 5d7, 4d7, Vano de cinc
Castellers d'Esparreguera: P4, 3d7, 4d7, 2d6, Pd5
Castellers de Sant Feliu: P4, id3d7, 3d7, 5d6, 2d6, 3Pd4

I el dinar a Sant Feliu ha estat força bé. Hem fet un cafetó a un bar, Figueres se n'ha anat i jo he agafat la bici i cap a Esplugues en un quart.

Ahir es va fer el castell de focs que l'Ajuntament organitza cada any per Sant Mateu. Venia d'una reunió de castells on vem valorar l'experiència de les festes populars, organitzada per totes les entitats. En general va ser molt positiva, malgrat les típiques collonades.

La meva valoració de tan estúpida no caldria que l'escrigués. Per mi és evident que aquest és el model de festa a seguir. El poble organitzant i gestionant la festa al marge del polítics, és la utopia feta realitat. El contacte entre les diferents entitats, el treball compartit, les noves coneixences, etc., tot plegat sembla un somni.

La festa començava divendres, com ja vaig comentar, però la pluja ho va esguerrar tot. Es va poder fer el seguici i el pregó, però va començar a ploure i els concerts i les barraques se'n van anar a can pistraus. Ja no va deixar de ploure fins l'endemà a les cinc de la tarda, aproximadament. Van anul·lar-se molts actes, des de la trobada de gegants fins els concerts "oficials" preparats per l'Ajuntament. Els concerts populars de dissabte van fer-se, nosaltres vem tirar els castells i van cremar els diables. Aquella nit va ser un èxit a les barraques. Era ple de gom a gom i va ajudar a recuperar la punxada de divendres.

Ahir vem comentar una mica la jugada, i estem molt contents. Se'n poden trobar mil defectes que mai no faran gens d'ombra a l'enorme èxit que ha suposat per Esplugues. Aquest és el poble que jo m'estimo, el que s'uneix i fa pinya, i no el que fa una cua impressionant al Guissona perquè a les onze es casa la puta d'Astúries amb el seu príncep.

Avui a la una del migdia havien de desnonar l'habitant de la masia de Ca n'Oliveres, als terrenys del Caufec Sud. El casalot està situat al carrer Laureà Miró just al costat del camp de futbol de Pubilla Cases.

Han inaugurat la torre Agbar. A mi les torres que m'agraden són les humanes, ja m'enteneu; la torre de vuit desmanillada, a poder ser descarregada, i etcètera. A Antena 3 preguntaven el nom als vianants, que la batejaven de curioses formes. Cap d'elles, però, és la veritablement popular: és la polla, l'edifici fàl·lic, el penis de vidre. Tot déu l'anomena així, és estrany que no hagi sortit per la tele.

I el mosquit tigre s'apropa, ja em picarà. Mentrestant la pluja ha destenyit el pregó de festa major. És el que hi ha. Mentre Jarabe de Palo, espero, anul·larà el seu fastigós concert, nosaltres farem el nostre, perquè una trista gotellada no ens farà aturar la festa.

Pensava que això ha de ser el paradís: el poble muntant pel seu compte i autogestionant la festa major, amb més entrebancs que ajut de l'Ajuntament. Així hauria de ser, que la gent muntés la seva festa i la visquéssim plegats. És molt maco.

La tele diu moltes coses, els diaris en van plens, però la meva perspectiva de futur es limita a diumenge al migdia, la gran diada amenaçada de pluja. Jo faria sota un xàfec dens i feixuc, però les normes són les normes. No està el món fet per heroïcitats suïcides; si et vols matar, fes-ho tot sol.

Estic visquent a la meva manera la festa major, com sempre des del punt de vista d'un penjat. Foteu un extraterrestre enmig de la gentada perquè analitzi la cosa, i el més proper que trobareu seré jo. No sé si en faré la crònica, aquesta n'és, però, l'alternativa. Aigua.

Tinc a les mans la sentència del contenciós-administratiu interposat per les associacions de veïns d'Esplugues contra el Pla Caufec. Aquests paperots eren gairebé la darrera esperança, era l'únic fre que podia aturar aquesta bogeria. Ara l'Ajuntament té les mans lliures, signarà l'inici de les obres quan li roti i ens fotran la muntanya enlaire.

A totes les al·legacions de la part actora (la que demanda), es respon amb un "no és provat" o "no hi ha prou proves". Diu que no és arbitrari l'adjudicació de sòl edificable, ni la relació entre els guanys de l'explotació immobiliària (885 milions d'euros) i el costs totals (280 milions €), que inclouen el soterrament de les línies aèries d'alta tensió (la justificació del pla) i tot el relacionat amb l'edificació. Que em donguin un sol milió d'euros, a mi.

Tots els nostres arguments se'n van en orris per manca de justificacions tècniques i proves concloents. No conec el nostre advocat, però pot ser un bon boc expiatori. Ara, només queda la desobediència. Si per mitjà de la llei no es pot aturar un nyap com aquest, mitjançant què es pot aturar? Ens queda la dignitat, com a espluguencs, de fer el possible per tal d'evitar aquesta buina, tot i que ja sabem que es farà. Demà l'Ajuntament pot signar l'inici de les obres.

Si sou de Barcelona o el Baix Llobregat, quan mireu cap Esplugues la identificareu aviat perquè hi haurà dos gratacels de més de cent metres d'alçada a la muntanya. Per fi, el poble serà al mapa. Ens han sentenciat.

Hi ha tres moments de la meva jove vida castellera en què m'he emocionat especialment i m'he sentit molt orgullós de portar la meva camisa.

Avui és Santa Magdalena. Durant molts anys havia estat la Festa Major d'Esplugues, però es va bescanviar per la de Sant Mateu, oblidant-se la que ara ens ocupa, fins que als vuitanta es va recuperar a poc a poc. Enguany, com a novetat, passa que és festa al municipi, gran primícia.

Alguns bromistes diuen cofois que Barcelona és el barri marítim d'Esplugues, però no us enganyeu, car per la majoria de gent Barcelona és la seva ciutat i Esplugues el barri on dormen i caguen. A la feina, els clients es desesperaven: Per què fan la festa ara? No la podrien fer escaure amb la Mercè, com abans se solia?

L'orgull de poble no existeix, si arribem fins als límits de pronunciar aitals demandes. I què voleu que us digui, que a mi la Mercè se me'n refot, que el meu poble és Esplugues i que sóc content de fer festa avui i no pas per la de Barcelona. Què serà el proper que demanareu? Que Esplugues sigui un districte de la Ciutat Comtal? La dependència total i absoluta, no ja només econòmica, ans política i de tota mena?

El caire d'aquestes queixes em treu de polleguera i m'assalten ganes irrefrenables d'asclar caps cruelment i sense miraments. Què és Esplugues? Tan poc us l'estimeu, el poble on hi porteu vivint tants d'anys, una vida? Carallots!

Divendres passat, dia 17 de juliol, dos membres de la Plataforma contra el Caufec van enfilar-se a un dels ponts de senyalització de l'Illa Diagonal i van despenjar una pancarta contra el Pla especulatiu, mentre que uns altres dos van encadenar-se a la porta d'entrada a Sacresa, la promotora immobiliària que, juntament amb l'Ajuntament d'Esplugues, volen construir dues torres d'oficines de 105 metres d'alçada, un munt de pisos d'alt estànding, un hotel i un centre comercial que, en un principi, havia de ser de 90 mil metres quadrats.

L'acció va començar a les cinc de la tarda, on es va presentar un dossier que es pot baixar des d'aquest enllaç, on s'expliquen els punts foscos que envolten aquest projecte altament agressiu contra el medi ambient, que inclouen greus casos de prevaricació del batlle d'Esplugues, agressions físiques i intimidacions per part de Sacresa i molta, molta especulació.

Tot seguit es va fer un berenar. Aleshores, els dos nois, que anaven vestits d'executius, van enfilar-se al pont de la Diagonal i van desplegar la pancarta. Les dues persones encadenades a les portes de Sacresa hi eren des de l'inici de la roda de premsa. La policia va tallar dos carrils de la Diagonal, van passar-hi els bombers, i finalment, una estona després, van acabar baixant-s'hi.

Ni l'ajuntament (P$OE) ni la Generalitat (primer CiU i ara el tripartit P$OE-ERC-ICV) no han estat capaços (o no han volgut) veure això que sembla tan evident. Des dels 110.000 m2 de zona verda municipal que l'ajuntament regala a la promoció o les trampes amb el cost de soterrament de les línies elèctriques que l'empresa fixa en 7 vegades més del que determina un peritatge independent 13 anys després.

Us recomano que demaneu les ordenances del vostre poble o ciutat, perquè així sabreu fins on la policia té dret d'immiscuir-se dins la vostra vida, i els pocs drets reals que teniu vosaltres en favor d'aquest tan preuat «bé comú», que ha de ser, sens dubte, el bé de qui mana.

He demanat a l'Ajuntament l'Ordenança de Convivència Ciutadana i ús de la Via Pública (l'ordenança del civisme famós) i n'hi ha per llogar-hi cadires. Del poc que n'he llegit se'n desprèn un conservadorisme extrem, des de totes les perspectives, «prepolítiques» incloses. Un exemple a l'atzar, va:

Art. 18

Ciutadans i agents de la Policia Local

1. Els ciutadans són obligats a seguir les indicacions que determinin els agents de l'autoritat municipal o les contingudes als bans municipals. Els actes o expressions contràries podran ser sancionades per l'autoritat, sense perjudici de les implicacions que puguin comportar.

És a dir, que hem d'obeir cegament les indicacions dels munipes, perquè en cas contrari et foten la multa o vés a sapiguer què. Ni tan sols podem pronunciar «expressions contràries», fins a tal punt arriba la repressió i la submissió: doncs au, la vostra autoritat me la passo pel folre dels collons. Podeu multar-me.

Al següent article diuen:

Art. 19

Seran sancionades aquelles persones que, amb la seva acció o omissió, obstrueixin notòriament l'actuació municipal per a la consecució dels objectius d'aquesta Ordenança

La qual cosa significa, amics meus, que em poden multar si veig algú borratxo pel carrer, o un gos sense lligar, o algú fent un grafit, i no aviso la patrulla que acaba de passar davant meu perquè a mi tant me fot que el paio vagi cec, que el quisso jugui a l'herba o que aquell altre pinti la paret. Això deu ser l'omissió, no sé si també inclou el fet de no telefonar... Per acció entenc, per exemple, cridar la patrulla que es dirigeix cap a l'element incívic de torn, com podria ser algú fumant porros, i desviar-la o entretindre-la cap a un altra banda perquè no se'l trobi.

I bé, per acabar, l'Ajuntament no tenia còpia en català de l'Ordenança, per la qual cosa he hagut de traduir aquests articles. Són un cas com un cabàs.

Aquest cap de setmana han estat les festes dels barris de Can Vidalet i el de Finestrelles, d'Esplugues tots dos, uns barris tan diferents que no semblen pas del mateix poble. Finestrelles és un barri apartat de muntanya, a Collserola, amb alguns carrers de terra sense asfaltar, masies antigues i molt tranquil. L'altre meitat del barri es caracteritza per cases de preus inassequibles i gent de classe mitja-alta i amb poca consciència de poble. Bona part dels terrenys del barri estan sense urbanitzar, i és on es vol fer el Pla Caufec: més pisos per a rics, torres d'oficines, un hotel i, tot plegat, un gran volum d'edificacions. Els resultats de les eleccions són els més semblants als de la resta de Catalunya: és l'únic barri on perd el PSC, a favor de CiU. Hi ha molta identitat de "poble" a la zona antiga, i no té res a veure amb la resta d'Esplugues.

Can Vidalet està a tocar de l'Hospitalet, a «l'altra banda del barranc». Fins fa poc, el barri de Can Vidalet estava separat de la resta del poble per dos torrents: el primer, per on passa ara per ara la Ronda de Dalt; el segon, el Torrent d'en Farré. L'Ajuntament va fer esforços per unir aquest barri (i Can Clota) amb la resta d'Esplugues, construint una plataforma al damunt de la Ronda (any 92) i fent-hi després (farà uns cinc o sis anys) el Parc de la Solidaritat, o el de les Dunes de Gespa (en vaig parlar fa poc). Al Torrent d'en Farré, farà uns deu anys, hi va bastir un pont, el Pont Nou, i l'any passat va acabar d'enjardinar el Torrent d'en Farré, amb gespa, un llac i algun arbret.

Can Vidalet, però, continua sent més l'Hospitalet que Esplugues. L'ordenació urbanística típica franquista, el perfil dels seus habitants (amb un 70% d'immigració espanyola i, recentment, d'altres nacionalitats), etc., encara l'allunya més de la resta del poble. No us ho negaré: no m'agrada gens aquest barri, mentre que Finestrelles (on hi és Cal Suís), és un dels que més m'agrada. Són completament contraposats.

Festes del barri de Finestrelles

Dissabte els Castellers hi vem actuar, a radera de Cal Suís, a unes pistes de bàsquet, amb els Xerrics d'Olot. Em va agradar molt la diada, per l'enclavament, per la gent, i perquè collons, hi vaig pujar. A més a més, mon pare s'hi va estrenar. Sí, he ficat mon pare a la secta!

Començàvem amb el pilar de quatre. El graller s'entrepussava una mica, i un cop feta l'aleta, es va ennuegar i ho va deixar córrer. A banda d'això, res més de destacable. Els Xerrics van fer el mateix.

A la primera ronda de castells vem tirar un quatre de sis amb agulla. La cap de colla, abans de començar, m'havia donat una altra faixa, perquè la que tinc jo és més adient per a dosos que per a baix del pilar. Jo me la vaig posar innocent, ignorant el que se'm venia a sobre. Per sort, ja tenia experiència fent de baix al pilar als assaigs de Ganàpies. Així, ja sabia a què m'exposava, i a més a més la pinya era molt millor que la dels universitaris, per la qual cosa no vaig tenir problemes. El 4d6a va anar molt bé, i tots contents.

A la següent ronda vem tirar un quatre de sis, i jo pujava de terç. El darrer cop que a plaça vaig pujar de terç, a un altre quatre, la construcció es va ensorrar, cosa per la qual, jo suposo, estava força nerviós. En aquesta ocasió no vaig negar el meu nerviosisme: el vaig acceptar i només vaig pensar en que, si m'entrava la moto (començaven a tremolar les cames), faria els possibles (tancar genolls) per no passar el bellugueig a segons... Vaig pujar a la pinya, vaig pujar al damunt del Paco (el segon), i apa, la meva obsessió era no carregar a la dreta (perquè als assaigs darrerament sempre ho faig). Vaig col·locar els peus més o menys bé, però aviat veia que m'abocava cap a davant. Cal destacar també que l'enxaneta era una noia de catorze o quinze anys que potser hauria d'estar amb mi a terços, o de dosos (precisament, era la dosos que tenia a damunt el dia de la llenya), per comptes de coronar-lo, però ens van fallar les dues nenes que fan d'enxaneta i acotxador indistintament.

Va pujar pel meu rengle l'enxaneta, i jo veia com me n'anava ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, alhora que me n'anava cap a davant... Per fi, va fer l'aleta, i jo suant, esperant que d'una vegada el descarreguéssim. A la fi, tot reeixit, i el Paco dient-me que ho havia fet molt bé, però jo encara no m'ho crec. És que estava o estic passant per una crisi castellera, res no em sortia bé i no sabia per què, potser estava perdent l'autoconfiança, i la diada d'ahir m'ha anat bé per recuperar-la [una mica].

Aleshores, els Xerrics havien desmuntat el seu tres de sis amb agulla, i quan l'anaven a repetir, uns que es casaven a l'hotel de baix s'han queixat i algú ha pujat per demanar-nos que calléssim una estona, fins que es donguessin l'anell i el petoneig. Un quart d'hora més tard, els Xerrics van tornar a desmuntar el mateix 3d6a, i apa, que era el nostre torn. Vem descarregar un tres de sis força bé, i au, la resta ja és història. Pilar de comiat, mon pare mantejat, pica-pica a Cal Suís, ball de diables, sopar de germanor a les pistes de bàsquet, una orquestra... També hi va haver temps per a un lleu plugim, per tal de mantenir la tradició: per festes de Finestrelles, o pluja o fred.

Festa de Can Vidalet

Com tot el que fa referència a aquest barri, la diada també ha estat pitjor que la de Finestrelles. Érem menys gent, mon pare va arribar més tard, només vem fer dues rondes, el públic bastant fred (tret del tres de sis per sota dels badalonins), i jo que només vaig fer de contrafort. Contrafort al pilar, contrafort al tres de sis, contrafort al quatre de sis, contrafort al pilar de comiat. Tot sense gaires problemes, i a dormir.

En resum: un cap de setmana mogudet castellísticament parlant, força positiu. Si voleu la foto d'algun dels nostres castells, no són tan bones com caldria desitjar (no les vaig fer jo...), però encara estan prou bé, i les puc penjar tranquil·lament.

Festes del barri de Finestrelles
Esplugues: Pd4, 4d6a, 4d6, 3d6, Pd4.
Xerrics: Pd4, 3d6, id3d6a, id3d6a, 4d6, Pd4.

Festes del barri de Can Vidalet
Esplugues: Pd4dol, 4d6, 3d6, Pd4
Badalona: Pd4dol, 2d6, 3d6s, Pd5
Matossers: Pd4dol, 3d6, 4d6, Pd4

Aquest matí havia de venir el President a posar el primer pedrot de l'Hospital Comarcal que porta trenta anys en projecte, a un solar de Sant Joan Despí fronterer amb Esplugues. Tanmateix, no sé quina cursa hi ha a Montmeló, i s'ha estimat més presenciar aquell acte cultural que fer una palada i deixar anar el míting electoral. La seva absència ha estat suplida per la consellera de Sanitat, na Marina Geli, i el d'Indústria, en Ranyé. També ha parlat el batlle de Sant Joan Despí.

A l'esplanada on s'ha de bastir l'hospital hi havien alguna carpa i havien destinat diversos espais per als esports (tennis, ping-pong i bàsquet), a més d'un escenari on un grup d'animació feia més festiva la vetllada. El cel estava enteranyinat, però el sol el travessava fàcilment. L'escassetat d'arbres feia que la gent s'amuntegués a la carpa principal o empaitessin qualsevol indici d'ombra per no quedar torrats. A la cruïlla de camins hi era muntada la carpa principal, amb una mena d'exposició amb la maqueta del futur hospital i plànols. Al costat hi havia un faristol i la pedra, penjada d'una politja, amb una placa de la Generalitat.

Les «autoritats» han anat apareixent, només calia observar les càmeres per sapiguer on eren. Em trobava jo fotografiant en Rañé quan un periodista de la tele de l'Hospitalet m'ha passat el micro i li he plantat a la cara a l'Honorable conseller. I bé, també hi eren, representant Esplugues, na Pilar Díaz, tinent d'alcalde, i n'Imma Cano, regidora de solidaritat o quelcom semblant.

A les onze, la presentadora ha pres el micro i ens ha anat informant. En primer lloc, han signat l'acte de no sé què sota la carpa de les maquetes. Tot seguit, els caps visibles de la societat han manipulat la politja per ficar al clot la pedra. Un cop al forat, els consellers, el batlle del poble, i els representants dels altres ajuntaments han anat agafant la pala per soterrar-la. La polseguera que aixecaven ens cobria a tots, atès que s'havien posat del costat on bufava el vent, i la seva poca traça fent palades es palesava dramàticament sobre els soferts contribuents. Cal destacar també la populista, de no sé quin poble, que no només en va fer una, de palada, sinó tres, i que de poc no va al clot abans d'hora. També la nostra Pilareta, que amb prou feines li han arribat les forces.

Aleshores han pujat a la tarima i han perpetrat el míting electoral socialista insuportable. Venien a dir que després de trenta anys, han estat ells els que han desencallat el projecte, que només pensen i penquen pels ciutadans, que fan política de proximitat, que no han reparat en despeses per tal de fer-lo sostenible des de tots els punts de vista i harmònic amb l'entorn (ple d'hotels de cinc estrelles, d'altra banda...), i fins i tot han tornat a justificar el Trambaix com qui no vol la cosa. Han acabat fent-se una foto de família: tots els lladregots plegats, somrient. En Rañé, per comptes de dir «Lluís» repetia «Hospital», «Baix Llobregat», i ximpleries d'aquestes.

I, esquivant els policies, guardaespatlles i púrria d'aquesta mena –serà que no són tan estimats ni propers els polítics– he fotut el camp d'allà, que m'estava emmalaltint i no tenia ganes d'haver d'ingressar a un altre hospital –perquè el Comarcal, fins d'aquí quatre anys, no començarà a obrir portes–. Esperem, però, que resolgui el greu dèficit que patim a la comarca, i que sigui tan modern i innovador com ens diuen. No és pas una mala notícia, només que els polítics són bastant insuportables.

Ja no patim per deserts de sorra o d'eixuta terra eixorca. Ara tenim deserts de ciment o d'asfalt.

També tenim deserts de gespa amb dunes de gespa.

L'herba creix i consumeix els recursos del contribuent per mantenir-se. Hectàrees de gespa cobreixen la terra com els llevats fermenten la fruita pansida. Els arbres no existeixen perquè davant la invasió ja no hi tenen cabuda. La gespa s'estén alhora que es talen i cremen arbres.

La gespa envaeix tots els racons de la meva ciutat sota el vistiplau i l'impuls dels tentacles socialistes.

Avui acabava Firesplugues. Per celebrar-ho, dos membres de la Plataforma contra el Caufec s'han enfilat a la carpa de l'Ajuntament amb pancartes a favor del petit comerç i en contra del Caufec. Quan els polis se n'han assabentat, hi han acudit com mosques i han estat prenent fotos a tot allò que fèiem: penjar una pancarta, muntar la paradeta, encartellar, repartir revistes entre la gent, pujar amb un domàs a una grua que hi havia muntat una empresa de treballs verticals allà al costat, etcètera. El cap de la poli local, un borratxo ex-nazional i fatxa fins el moll de l'ós (diuen que quan va amb la moto dels munipes s'hi posa el casc de la policia nazional...), ha saltat contra la paradeta hi ha mirat de desmuntar-la atacant enfurismat, com un gos rabiós sobre la presa.

Eren prop de les vuit quan els que s'hi havien pujat han tornat a trepitjar terra. Aleshores la poli, que s'ho havia estat mirant més o menys tranquil·lament, s'hi ha amuntegat entorn dels nois. Els han demanat que s'identifiquessin i parlaven de posar denúncia, però és curiós que quan algú ha preguntat quina llei prohibeix pujar-se a una carpa no sabien què contestar... típic. Indignat, un altre noi ha comentat que li han robat tres cops darrerament, però que la policia es preocupa més de tocar-nos els pebrots que de fer la seva feina. Des de la gent es sentien comentaris de suport a la Plataforma, i algun capgròs titllant-nos d'eixelebrats irresponsables tocats del bolet.

I bé, hem tirat cap a l'Avenç i ens hem anat disseminant. Alguns han pujat a Cal Suís, alguns han marxat a casa, i bé, la vida continua, i jo descansaré, que avui ha estat un dia molt llarg.

Ahir va ser la inauguració de Firesplugues. Això és una fira comercial local que ha de promocionar el comerç del poble, i que ha de «convertir Esplugues en una gran botiga», segons la propaganda municipal. El seu eslògan és, seguint aquesta mateixa línia, «Vine, mira i compra». Des de la perspectiva d'afavorir el petit comerç del poble, la cosa està bé, però el que com de costum m'incomoda és aquest regalim capitalista materialista que cobreix aquesta mena d'actes; com si et recordessin un cop i un altre que sempre, l'única manera d'assolir la felicitat, és comprant-la. A més a més, no sé què hi fan stands com els de la Poli Local o el de l'Ajuntament...

Però fora de meditacions «post-modernes», o potser encara dins d'elles, m'agradaria comentar lleugerament com va anar la inauguració. De fet, no hi era present (treballava, com sempre), però ja me n'he informat prou. Cap a quarts de set s'inaugurava, el regidor de comerç, el batlle i tota la cúria socialista del poble hi eren, joiosos, i els assistens se'ls escoltaven i se'ls miraven ignorants del grupuscle d'agitadors caufequers que aparegueren una estona més tard, amb pancartes que exhibien lemes semblants a «El Pla Caufec fa pudor» i «No a lo Pla Caufec». Alhora, els manifestants llençaven bombes fètides al seu pas, la qual cosa donava un toc de teatralitat a la protesta.

Tot acabà sense problemes, i tots cap a casa o l'Avenç. Avui hi ha Festes Alternatives a Cornellà i també hi serem. Salut.

Avui havien de desnonar en Pep de Ca n'Oliveres, la masia on fa segle i mig que hi viu la seva família. Ara només hi queda vivint ell, i Sacresa, la promotora del Caufec, el vol fer fora. En Pep va perdre el judici contra Sacresa, qui va comprar la casa fa uns anys junt amb el projecte del Caufec, i el vol fora de la masia per poder desenvolupar a lloure el seu Pla especulatiu.

Vora de trenta o quaranta ciutadans d'Esplugues ens hem aplegat a l'entrada de la masia per evitar el desnonament. L'agent judicial que l'havia de fer fora arribava al voltant de la una, per la qual cosa a les dotze hi érem convocats. S'ha tancat la porta amb pany i forrellat, i cinc membres de la Plataforma contra el Caufec s'hi han encadenat per evitar de totes totes que hi entressin [Foto. Cliqueu-hi per veure-la més gran]. Hi havia bastanta premsa convocada, i alguns líders polítics de l'oposició del poble hi han fet acte de presència. Altra gent repartia pamfletets o encartellava pels voltants.

Finalment, a la una han arribat els advocats de Sacresa amb l'agent judicial. En veure que era impossible fer res, ha vingut la Policia Nazional, que ha parlat amb ells i l'advocat d'en Pep, que ja hi era d'una estona abans. Un dels polis ha telefonat a instàncies superiors, i a la fi s'ha conclòs ajornar per un altre dia el desnonament, data que es farà sapiguer a totes les parts implicades.

Quan la policia ha marxat, els nois s'han deslligat i han obert la porta, on ha aparegut un Pep ostensiblement emocionat. Estarem amatents pel segon intent.

Ahir em costava aguantar-me dret. A les onze del vespre estava cruixit, que en diuen. Vaig arribar a les deu tocades a assaig, i a les proves en què vaig pujar tenia veritables problemes per mantenir l'equlibri. Em van demanar que si estava nerviós... no, tremolava de cansament.

Hi vaig arribar tan tard perquè venia del ple municipal, a on es va aprovar definitivament el reglament de participació ciutadana, amb els vots a favor del PSC i PP, amb IC-V i CiU en contra i amb l'abstenció de l'únic regidor d'ERC. La mesura que més polèmica ha generat entre partits i ciutadans (bé, els quatre ciutadans que s'interessen mínimament per la política municipal) és la supressió del torn de precs i preguntes obert als assistents al ple.

Ahir, per darrer cop (o avant-penúltim cop, no em va acabar de quedar massa clara la intervenció de la tinent d'alcalde) els assistents van poder preguntar directament als polítics. A partir d'ara, s'haurà de fer per escrit 48 hores abans. Des del públic es va aprofitar l'avinentesa per felicitar l'equip de govern: per haver enderrocat el patrimoni històric, per haver jugat amb els mercats municipals, per voler encimentar Collserola, pel desnonament d'un iaio sense recursos i en mal estat de salut, etc.

A l'hora de les respostes, però, les coses van ser com sempre: no van respondre res, només el que van volguer. Per exemple, si preguntes quins criteris es segueixen per concedir un determinat element, i què s'ha de fer per que te'l concedeixin, només et respondran que no es segueixen criteris polítics. Si demanes explicacions, diran que la seva resposta és «una resposta» i pot no ser satisfactòria per tothom, però és una resposta. També dirà la molt penques amb tota la barra que potser no respon una pregunta concreta perquè havia sortit un moment a pixar. Al final, alguns dels assistents van marxar despotricant contra els sociates.

Com ja és costum, només van respondre alguna de les preguntes, la majoria les van deixar pel camí. Va servir, almenys, perquè es mig comprometessin a trobar una solució per aquest iaio de què parlava. Abans del públic, els representants dels partits també van fer torn de precs i preguntes, on qui va tornar a destacar va ser el de CiU, que emprenyat per les contestacions d'aquella gent, va posar davant la Pilar Díaz un escarbat americà que resulta que infesta alguna banda del poble.

Es va parlar també del Caufec, en especial de la novetat de la setmana: Sacresa paga 3,3 milions d'€ per fer arribar el metro a Esplugues. La principal crítica que s'hi fa és que amb això no n'hi ha ni per ficar la tuneladora sota terra, i que és més aviat una almoina de cara la galeria per justificar aquest pla especulatiu que una mesura decidida per fer arribar el metro aquí.

Salut.

Doncs va estar prou bé. La canalla va trigar en aparèixer, però aparegué i omplí el parc. El cercavila reivindicatiu, la mani, també va aplegar força gent, vem anar fins l'Ajuntament sense problemes i penjant pancartes. A l'Ajuntament es van dir quatre coses, es van plantar quatre arbres morts i vem pirar cap a les Tres Esplugues. Els concerts també molt bé.

Fi de la crònica.

Ei! Si avui no sabeu què fer, on anar de festa, etc., veniu a Esplugues i gaudiu de la botifarrada i els concerts que des de la Plataforma encara ara estem preparant.

16:00h. Festa infantil al parc Onze de Setembre
18:00h. Mani festiva contra l'especulació i altres mamoneos (mercats municipals, locals per entitats, patrimoni històric, el projecte de Santa Magdalena i les monges...); comença al mateix parc i acaba a l'Ajuntament.
20:00h. Concert i botifarrada, al parc de les 3 Esplugues. Concert amb Desechos, Kayo Malayo, Komando Oreneta, Latino de l'Hospitalet i Llobregantes, Mr. Kocktail, los Fankis... Fins quarts de quatre de la matinada i el beure baratet.

Cartells: cliqueu-hi per veure'ls més grans.

Com arribar a Esplugues?

Us hi esperem!

Algú amb senderi preferiria una buina a cruspir-se un bon tall de llom? Doncs avui, jo, m'he estimat més embafar-me de merda a anar a l'assaig de castells. Per què? Doncs perquè hi havia Ple municipal a l'ajuntafems.

Diumenge, a Cal Suís, es va fer un taller l'objectiu del qual era, si fa no fa, preparar millor els integrants de la Plataforma per si de cas, en una acció, s'han de veure les cares amb la policia. La dinàmica del taller era la següent: primer jugàvem a un joc estrany i després séiem en cercle i posàvem en comú les nostres impressions i tal. L'objectiu dels jocs era treballar un aspecte relacionat amb el tema del taller: des de la millor coneixença i solidaritat mútua, fins a com declarar a dependències policials, conèixer drets, etcètera.

L'avantpenúltim joc consistia en mirar fixament un punt i barrinar durant vint-i-cinc minuts sobre les motivacions que ens havien dut a assistir-hi. I al cap i a la fi em va costar arribar a conclusions. De fet, sobre això hi penso contínuament, per què vaig amb els del Caufec, per què penso d'aquesta manera i no d'una altra, per què tal i per què tal altre. Aviat vaig deixar estar l'inicial «Per què sóc a aquest taller?» per pensar en «Per què sóc al Caufec», fins al postrem «Per què sóc». Les respostes: les mateixes de sempre, però si s'estira del fil s'arriba sempre a la "causa incausada", a allò que fa que tot deixi de tenir sentit, una raó d'ésser.

Era al taller perquè estic en contra del Caufec, perquè ajudo a les accions i vaig a les assemblees. Sóc al Caufec perquè no vull que facin aquesta destrossa, perquè a més sóc partidari de la participació popular directa i perquè combrego amb la majoria dels ideals d'aquella bona gent. La formació d'aquestes ideies és contínua i molt perllongada en el temps (tota la vida); a més considero que s'ha de ser coherent amb el propi pensament, i que quedar-se a casa és covard i conservador. Hi sóc per mi mateix, per millorar el meu poble i per "millorar-me" una mica a mi mateix, en la mesura del que això sigui possible. Hi sóc per altruisme, potser, però l'altruisme comença per acceptar l'egoisme inherent que comporta tota presa de decisions. No hi era per aprendre a declarar davant la policia, ni em motivava el Caufec directament; hi vaig anar només per mirar d'integrar-me una mica més (aspecte que em resulta gairebé impossible).

Evidentment, a l'hora de posar en comú les reflexions, no vaig badar boca. Els altres anaven explicant les seves coses i jo me'ls mirava amb un cert sentit d'inferioritat, com sempre em passa. De fet, però, no sé com podria haver verbalitzat això que tot just acabo d'escriure.

Avui és Diumenge de Rams, se celebra que un tal Txus va entrar triomfant a Jerusalem abans de què el crucifiquessin els jueus deïcides.

Corrent de camí a l'església m'obria pas entre la gernació endiumenjada, suat, amb la samarreta de Cannibal Corpse i els cabells rulls al vent. Molta gent amb palmons, pares fotografiant fills, molt de xivarri, i jo que hi "cantava com una cloïssa". Per aquesta raó no m'hi he detingut i he continuat carrer amunt, fins arribar un altre cop al Puig socarrat.

I bé, quatre hectàrees i mitja no és tant. He baixat a la font de la Senyora per comprovar el seu estat, i a banda dels imbècils que feien cua per omplir garrafes i garrafons, el panorama ha estat gairebé immillorable: per fortuna, no s'ha cremat.

He passat davant d'aquella gentalla, he seguit el curs de l'aiga que neix de la font i no he trigat a trobar les canyes calcinades, rera el primer revolt. Des d'aquell punt he grimpat per la vessant de la muntanya fins a ser a un lloc més pla. M'he passejat entre els matolls rostits i les desferres dels pins, els quals havien estat plantats anys anteriors. De res no serveixen aquests minsos esforços si cada deu anys hi ha un incendi.

He acabat de pujar fins al camí, transitat per ciclistes i passejants. He voltat amunt i avall, fotografiant la desgràcia. M'ha sobtat veure pinets supervivents enmig de matolls carbonitzats, és impressionant com s'aferren a la vida. A mi, si em plantessin enmig d'un incendi, aviat seria pols negra.

Cap cot, amb cendra als braços i deixant enrera la fortor de socarrim, m'he tornat al poble, on un devessall d'idiotes celebraven el Diumenge de Rams. És prou irònic, oi?, que avui escaigués més el Dimecres de Cendra, ara que falta tan poc per acabar la quaresma... Quaranta dies al desert, més de quatre hectàrees cremades, un desert de cendres. Si no plora aviat el cel, mal que sigui de dolor, se'ns assecarà la llavor que ens ha de donar un món millor... (versió de la cançó Agua d'Ixo Rai, del disc «El último grito»).

[+ Fotos]

No sé com dir-ho... encara faig pudor de brases. Sense embuts: el Puig d'Ossa, més conegut potser com a muntanya de Sant Pere Màrtir, està cremant-se. L'incendi, pel que m'ha dit la policia, s'ha originat a una zona de canyissars a la vora de la font de la Beca (el nom de la font no és segur), al costat de la carretera que puja el puig, el carrer Pau Vergós, i suposo que cap a les cinc de la tarda. El vent, el sol i les temperatures suaus (d'uns quinze graus), i en especial la terra eixuta per les poques pluges d'enguany (malgrat la nevada...), han facilitat la seva propagació pel vessant oest. Quan he marxat, ja prop de les set, i tot i que encara es dreçaven amenaçants les flames, la fumarada era molt menys espectacular i semblava controlat tot plegat.

I bé, què més puc dir? Que volia plorar, en veure el meu malmès puig cremant-se. Jo confiava, il·lús, que a poc a poc renaixeria l'antic bosc deforestat, tímids pins llucaven entre matolls. Aquell trosset de vall de la font, a tocar dels canyissars, era una meravella. Ara és cendra. El darrer cop que hi vaig ser va ser el dia de la nevada, i hi vaig baixar. Tornaran a créixer les canyes? Brollaran nous arbres? Té cap futur aquesta muntanya denostada?

No voldria entrar en teories conspiracionistes, però el terreny cremat és molt a prop de la zona afectada pel Pla Caufec, si s'hagués estès més cap el sud hi hagués arribat. I no negaré que ho he pensat, però de debò algú pot ser tan fill de puta? I em nego a acceptar-ho, per molt que hi planés a l'ambient, per molt que en les converses tothom ho digués. No pot ser.

Ensumo la pudor de socarrim de la meva samarreta, i és com si olorés les despulles de la muntanya. No tenia gaire valor ecològic, estava deforestada, era plena de brossa, però és la meva muntanya, i me l'estimo. Avui hem tornat a perdre un bocí d'Esplugues, i ja en van tants! Pobre Puig d'Ossa, tant de bo algun dia recuperis la teva antiga esplendor.

[Cinc fotos de l'incendi]

PD: I els de Telecinco despatxen aquesta catàstrofe amb un «sólo ha quemado matojos». Au, aneu a cagar!

PD2 (20/03/05): Avui, ja diumenge, a l'Avui surt aquesta notícia:

Declarats dos incendis forestals al Baix Llobregat

Redacció
ESPLUGUES DE LLOBREGAT

Els Bombers de la Generalitat van donar per controlat a un quart de set de la tarda d'ahir l'incendi forestal que es va produir a la serra de Collserola, al coll de les Finestrelles, al municipi d'Esplugues de Llogregat. En l'extinció hi van participar dotze vehicles terrestres i quatre mitjans aeris. Els Bombers de Barcelona també van col·laborar en l'extinció amb quatre vehicles. El foc va afectar una superfície de 4,5 hectàrees de matoll alt. [...]

Doncs avui, com ja havia anunciat, els del Caufec han fet un altre acte. Avui es tractava de pujar amb escala a les parades de bus amb un domàs (una pancarta petita com la de la foto) i alhora anar repartint revistes. Segons ells, l'acte es deia «Acció Pública Col·lectiva Descentralitzada»... Pel que sé, se n'han pujat a quatre, properes totes al Parc Onze de Setembre (a la Carretera de Cornellà i Laureà Miró). Si bé eren pocs, com ja acostuma a passar, atesa però l'hora que era (jo m'hi he passat a dos quarts de set), amb força trànsit i gent passejant, es pot dir que ha anat molt bé. Com ja és habitual, a causa de la feina (me n'he pogut escapolir un quart d'hora) no sé com ha acabat tot plegat, però no crec que la poli local que hi voltava hagi provocat problemes... Hoc, els problemes els sol causar la policia. (Finalment, en efecte, no va haver-hi cap problema)

Això s'està convertint perillosament en un butlletí informatiu.

Per més fotos de l'acció, pitgeu aquí.

PD: En un altre ordre de coses, ara fa una estona m'acabo d'assabentar de què, pel que sembla, el primer contenciós-administratiu presentat contra el Pla Caufec per part de la Plataforma és molt probable de què tiri endavant i que sigui aprovat.

No al Pla Caufec.

Darrera modificació: 18 març 12:24h).

Avui, al poble, Festa dels Tres Tombs.

S'ha celebrat el torneig de futbol contra l'especulació, l'anomenada «patxanga futbolera» [fotos]. Al final hi han participat vuit equips formats per gent diversa d'Esplugues i Sant Just. La final l'ha guanyada l'equip anomenat Frikis davant del d'Espurnes, als penals després d'acabar amb empat a tres. La jornada ha estat festiva i no hi ha hagut cap incident. Ha fet un dia radiant de solet i temperatures suaus, amb força gent voltant-hi per allà.

Avui també ha sortit la revista, o diaret, Contra el Caufec, set mil exemplars. Si en voleu cap, podeu posar-vos en contacte amb mi i us la faré arribar, o podeu passar per Cal Suís o trametre un correu a paremoselcaufec (nospam) rusc.net. Són més de trenta pàgines d'informació sobre el Caufec i les accions de la Plataforma.

A les set del vespre, i com a acte emmarcat en el Tomb Antirepressiu d'enguany, s'ha projectat el vídeo de l'acció de Sacresa del 20 de Novembre, que va acabar amb la detenció de dos membres de la Plataforma. El vídeo on es mostra la càrrega policial i que, al capdavall, va demostrar sens cap escletxa pel dubte la seva innocència, encara resta en poder dels mossos. Sembla que més aviat o més tard el vídeo tornarà.

Tot seguit ha parlat en Marfany, que ha explicat les detencions d'independentistes de l'any 81, fent un paral·lelisme entre les mobilitzacions populars d'aquella època i la criminalització del col·lectiu amb el que ha passat amb la Plataforma del Caufec, incidint especialment en el cas d'en Marcel Casellas, músic del poble bastant conegut.

A continuació s'han explicat els detalls de l'acció del 20N i del desenvolupament del judici, que ha desembocat en conversa distesa general en què s'ha parlat de coses relacionades amb la Plataforma. Cap a les nou ha acabat formalment l'acte.

Fotos de l'acte

Avui he comprat El Punt perquè sé que els hi encanten aquesta mena de notícies, per alguna raó és un diari d'esquerres. Un euro per una notícia, és bon negoci per ells.

Us faria cinc cèntims de com ha anat tot el tema, però a causa de la feina, la colla i la son, no me n'he assabentat de gairebé res. De les breus converses que he mantingut amb alguns d'ells es pot concloure que no hi ha hagut cap problema amb la policia i que al final no hi havia cap encimentat, que només estaven encadenats a un bidó de ciment i que a les dotze s'han deslligat. Aquesta nit ha fet molt de fred, la qual cosa ha motivat que encara hi hagués menys gent: els quatre de sempre, i prou.

El noi que surt a la foto d'El Punt només es va quedar penjat de l'arnès. Va ser un altre qui s'hi va encadenar al balcó. I ara, tot seguit, us afegeixo un text que m'han tramès per correu electrònic, que parla bastant més detalladament d'aquesta acció i del Caufec en general. De debò, em penso que això no interessa ningú, però és si més no el meu granet de sorra.

Ahir va haver-hi ple ordinari del nostre bonic Ajuntament. Tenia entès que començava a dos quarts d'una, i vaig arribar-hi a un quart i cinc minuts per no fer salat, però per variar em van tornar a ensarronar, atès que començava a la una en punt. En aquest cas, l'engalipador és en Jordi Figueres, regidor d'ERC, que m'havia dit aquell hora.

Tinc l'acta del dia apuntada i, en una llibreta resumides, les votacions de les mocions i el torn de precs i preguntes. Ara que ho penso, no sé a qui recony li deu interessar la política local del meu poble, no sé per què estic escrivint això, però bé, tant se val.

Coses a destacar: Primer, l'aprovació del Reglament de Participació Ciutadana, que va ser votat afirmativament per tots els grups tret d'Iniciativa. No l'he llegit, tot i que hi tinc accés, però pel que sé suposa la normativització i potenciació d'aquesta participació ciutadana. El punt més coent és el que deroga el torn de precs i preguntes dels ciutadans al Ple, tot substituint-lo per un sistema de preguntes escrites i presentades quaranta-vuit hores abans a l'Ajuntament. Això és el que va motivar el No d'ICV-EUIA, i no comprenc com ERC ho va poder acceptar. De fet, aquest document va ser consensuat per tots els grups, i el resultat ha deixat content si fa no fa a tots, alguns més que d'altres, tret d'ICV, que el rebutja. A partir d'ara, el més divertit dels Plens desapareix: allò que donava un aspecte més democràtic i «espontani» (en paraules d'en Jordi Raventós, de Finestrelles) a les sessions, es substitueix per un mecanisme que, si bé d'entrada ha de redundar en una major qualitat de les respostes donades, no permet que la veu del poble es manifesti directament al consistori.

El segon punt destacable, al meu parer, és la moció conjunta presentada per IC-V i ERC relativa al judici i absolució dels dos joves del Pla Caufec. Es demanava a la proposta d'acord que l'Ajuntament denunciés als quatre mossos d'esquadra que van mentir deliberadament durant aquell judici. Na Pilar Díaz, que no estava tan estressada com el darrer cop, va venir a dir que ells no poden ajudar a tots els ciutadans amb problemes legals i que siguin ells mateixos qui els denunciïn. Els membres del Caufec (els bessons Andreu) i de l'AAVV de Finestrelles que hi eren presents van al·legar que en aquest cas es tractaria d'un judici entre Administracions Públiques (Ajuntament i Cos de Policia), i que per això estaria legitimat, i que a més a més es tracta d'un tema molt greu, que atenta contra l'Estat de Dret, com és un muntatge policial i fals testimoni a un judici. Però na Pilar, que no l'he poguda veure mai argumentant res amb cap mena de solidesa, es va ofegar dins les seves excuses de mal pagador.

Hi va haver més mocions i més temes conflictius, però el que m'interessa ressaltar és la moció relativa a la Constitució Europea presentada pel grup municipal d'ERC i que, ves per on, vaig escriure jo com a militant de la Jerc. És la meva primera moció i bé, tot i que ja sabia d'entrada que es tractava d'una moció suïcida sense cap mena possibilitat de ser aprovada, he trobat almenys dos aspectes que hauria d'haver tingut en compte:

El més important: els punts d'acord. Haig de pensar qui pot estar d'acord amb el cos de la moció (en aquest cas IC) i escriure les propostes d'entesa tenint això en consideració. També haig de rumiar què hi ha d'implícit a les propostes, les funcions latents, i per tal efecte el millor és adoptar la perspectiva dels altres partits.
Jo (bé, de fet la Jerc des del grup d'ERC) demanava que, ateses les greus mancances democràtiques del nou Tractat, l'Ajuntament promogués el No i n'informés els ciutadans. Si m'hagués limitat al tema d'informar de tot allò negatiu des del punt de vista de la Democràcia i l'Estat del Benestar, possiblement Iniciativa hi hagués estat d'acord. En certa mesura tenien raó: no és lògic que un Ajuntament es mulli ni a favor ni en contra del tema, però sí que informi de tot allò que implica aprovar el Tractat. I la informació pot ser tendenciosa, com està sent ara. Senzillament, destapar l'article 41 i crear debat, collons.

Un tema més formal: les mocions no cal que siguin tan llargues, però sí cal que estiguin ben estructurades. Vaig basar-me en un model que em va facilitar en Jordi Figueres, però per la propera en tinc un altre molt millor i molt més entenedor.

La moció, per la seva banda, té alguna ironia i molta mala bava vers els sociates, i potser tanta visceralitat tampoc no és bona. Tanmateix, i aquí és on més em dol el tema, en Santi Campos, d'IC, va citar el fragment que diu «promoure el No contra aquest Tractat capitalista i antidemocràtic» per referir-se al to preeminentment social i socialista de la moció, ja que el tema independentisme el vaig deixar força arraconadet perquè em té fins els collons. Si hagués sapigut escriure millor les propostes d'acord, IC-V hi hagués votat a favor i CiU s'hi hagués abstingut.

Per la resta, un Ple molt més tranquil que l'anterior, molt millor sintonia PSC - Caufec i una advertència per part d'aquests darrers: «quan les màquines entrin als terrenys del Caufec, nosaltres no les deixarem treballar. Sense violència, només resistència passiva: però no avançaran.»

Moció Constitució Europea

Ahir, dues setmanes després del dia del judici en què el Fiscal va acabar demanant l'absolució, la jutgessa finalment va dictar sentència i va absoldre definitivament els dos joves pertanyents a la Plataforma contra el Pla Caufec acusats d'atemptar contra l'autoritat i ja no sé quines barrabassades més.

Vaig assabentar-me'n en plena executiva d'ERC perquè en Jordi Figueres va rebre un missatge al mòbil. Quan tocades les nou vaig abandonar-la per anar a Castells, de camí em vaig trobar amb la companya sentimental d'un dels dos joves jutjats, la qual no en tenia cap notícia i no donava massa crèdit a les meves paraules. A l'assaig, en Didac li va comentar que s'havia trobat amb l'altre noi i que li ho havia dit directament. Pel que sembla va haver-hi contacte telefònic entre ella i ell, la qual cosa va acabar de confirmar-ho.

Sembla ser que per fi ha acabat aquest malson i de la millor manera possible, i ara només faltaria sapiguer si encausaran els Mossos d'Esquadra que van mentir deliberadament. És una vergonya, tenint en compte com va anar el judici.

Tant de bo al final s'aturi el Pla Caufec... Per cert, les obres del Caufec van començar ara fa una setmana al costat de Ca n'Oliveres (hi ha una parada del tramvia amb aquest nom, just a l'entrada d'Esplugues per Creu Coberta). Han enderrocat quatre casetes que els hi feien nosa per bastir, suposo, blocs de pisos d'alt standing. D'aquesta manera, Ca n'Oliveres, per comptes del poc camp obert que hi queda i les quatre casetes, estarà envoltada de blocs de dotze plantes, com la Rajoleta.

Ahir vaig veure una pel·lícula d'advocats d'aquelles ben dolentes. Resulta que una becària aprenent de periodista va a cobrir el judici de dos okupes sense «rastes» ni bakunins i acusats d'atemptar contra dos mossos d'esquadra. La jutgessa arriba tres quarts d'hora tard i comença un judici ràpid de cinc hores amb només vint persones de públic permeses. La periodista s'hi pot colar gràcies a una coneixença i començar a anotar les greus contradiccions dels mossos: a preguntes del Fiscal de «Com es van resistir» ells responen amb un «No ho sé, es resistien, es movien i es resistien»; són incapaços de provar com és possible que un nano emmanillat i arrossegat pels cabells per tres o quatre policies hagi pogut trencar un dit per tres bandes diferents a un dels que l'aporrejava; alguns no saben si eren al cotxe patrulla o si estaven estovant els joves. El metge forense explica que la radiografia del dit la va portar la mateixa policia i manifesta que és força improvable fer-se aquella ferida en aquelles circumstàncies. Un mosso comença sostenint que li havien fet mal a l'espatlla esquerra, per tot seguit canviar-la per la dreta, i acabant reconeixent que potser havia estat només un mal gest...

Els acusats declaren el que sembla més normal: que estaven al Trambaix i que els mossos van entrar-hi a cop de porra, demanant identificacions sense deixar d'estomacar de valent, arrossegant-los pel coll amb la porra o pels cabells. Si encara quedava cap dubte sobre qui és agredit i qui agressor, la defensa passa un vídeo gravat per un dels joves des del Tram, vídeo incautat per la policia, tot sigui dit. El Fiscal demana l'absolució i es caga en la merda del sistema de judicis ràpids. A la becària no li publiquen la notícia, per què deu ser?

En resum: okupes, brutalitat policial, una jove promesa del periodisme, advocats incompetents i advocats tot-terreny i Fiscals marejats: una pel·lícula de merda que espero no haver de tornar a veure més. És que totes les pel·lícules són iguals, només canvien les circumstàncies i el final.

Baixeu la crònica sencera
(En castellà)

Ahir va ser el judici dels dos detinguts per protestar contra el Pla Caufec. Vaig rebre un correu electrònic ahir mateix que explicava que n'havien demanat l'absolució per manca de proves. És curiós, perquè la jutgessa havia impedit la presentació de proves, com un vídeo gravat pels acusats que es troba en poder de la policia i havia reduït els testimonis a només dos, quan eren més de deu els que anaven al Trambaix.

Pel que sembla, els mossos no van poder demostrar res i es van contradir amb freqüència. El fiscal no sabia què fer i al final en va demanar l'absolució. Malgrat el muntatge policial i la criminalització, al final no se n'han pogut sortir amb la seva.

Moltes gràcies a tots els que han signat el manifest de suport (més de set-centes persones). Naturalment, ja no cal que el signeu.

Avui 26 de gener s'ha celebrat el judici contra els detinguts per protestar contra el Pla Caufec d'Esplugues

Les flagrants contradiccions dels mossos d'esquadra han arribat a desesperar el propi fiscal que ha acabat aconsellant l'absolució dels dos joves encausats.

L'intent judicial de negar les proves que desmentien les acusacions no han pogut amb la incompetència dels mossos que han afavorit la defensa en tot moment. Un cop més, es revela la jerarquització policial fins al punt d'obeir ordres dels superiors a l'hora de testificar en un judici.

Així, una prova que ens han negat des d'un principi (un video requisat a un company) ha estat l'evidència final que ha desmuntat el llistat de mentides policials. Sense totes les proves que demanàvem no han pogut mostrar cap agressió.

La repressió policial-judicial no ens aturarà... aturarem el Pla Caufec

Estigues atent-a a les mobilitzacions!!

www.noalplacaufec.net

Hui (avui escriurem una estoneta en valencià), al pobble (i afusellarem una mica en Fabra) —i bé, ací dubto de com presentar la crònica, des de quin punt de vista—, hi ha hagut un acte de suport als detinguts per protestar contra el Pla Caufec i, a més a més, els castellers hem fet la primera actuació de l'any.

A les dotze estava previst que comencés un acte al qual totes les colles d'Esplugues hi eren convidades; finalment, però, únicament nosaltres i els diables hem actuat. Jo hi he pogut assistir gràcies a que el meu cap de la feina és molt bon home, i a més és de Valls. Finalment, i amb més de mitja hora de retard, en Marfany, cap de la CAL a Esplugues i, casualment, militant d'ERC, ha agafat el micròfon i ha començat a xerrar. En Jose, un bon noi que, com sempre expliquen a les cròniques de successos, no mataria ni una mosca i mai no ha fet mal a ningú, m'ha comentat que s'ha retardat perquè l'Ajuntament tenia expressament tancat el Casal Robert Brillas i que, per art de màgia, no trobaven les claus.

Doncs res, quan l'equip de so era ja muntat, en Marfany ha donat pas a un seguit de gent que havien estat al Tramvia el dia 20 de novembre i que, vés per on, tots es deien Oriol i Jose. Alguns d'ells han dit quatre paraules, han sortit els detinguts, i bé, han vingut a cantar la mateixa cançó de sempre.

Després de què en Marcel Casellas toqués una jota antisistema, carregant contra l'especulació i la repressió policial, però això sí, amb la típica tornada de les agulles de cap i de ganxo, els grans Castellers d'Esplugues hem fet la primera actuació d'enguany. Ha estat, més aviat, el primer assaig d'enquany, però ha estat molt bé: jo m'esperava un trist pilaret de quatre, i n'hem fet dos a més d'un tres de cinc net i un quatre de cinc net amb agulla. N'Albert n'ha fet fotos, però la veritat és que són força dolentes. Al pilar de sortida hem desplegat una pancarta contra el Pla Caufec.

Tot seguit, el torn dels diables, que han ballat una mica i no han recitat els versots. Després de l'experiència de Santa Magdalena, amb aquells versots tan ingeniosos i divertits, m'esperava una cosa semblant, menys extensa, però igual de sagnant amb el PSC i els Mossos... i me n'he quedat amb les ganes. Tant se val, dic jo, perquè per la propera diada de Santa Magdalena, que és d'aquí sis mesos, segur que no defrauden.

Resumint: he trobat a faltar moltes colles. Bastoners, Atabalats, Geganters, l'Esbart, i àdhuc els que ballen Sevillanes; on éreu? Jo, almenys, us he trobat a faltar. També he vist poca gent del poble... potser és per la poca publicitat que poden fer, pel nul suport institucional (més aviat, pals a les rodes), i perquè, en definitiva, la gent passa molt del tema. La mateixa gent que, de ben segur, va donar diners per la Marató o ajuts pel Tsunami, en els temes que els hi afecten de debò no es mullen. Jo no entendré mai aquest estrany concepte de solidaritat.

Un que hi era al Tram. Oi que té estètica "okupa"?

[I em penso que l'he encertada en triar aquesta perspectiva]

Resulta que hi havien vint persones dins un tramvia enganxant cartells i repartint pamflets. I la policia, per aquest motiu, en portà deu a la comissaria i acusà dos d'ells d'atemptat contra l'autoritat, perquè havien segut a terra quan els mossos els atacaren brandant porres. I demanen uns dos anys de presó.

No, no és una innocentada, és cert. Qui vol criminalitzar l'oposició al Pla Caufec? Qui arrenca cartells i els prohibeix plantar la paradeta (qui vol silenciar, censurar)? Per què s'acusen dues persones innocents d'una cosa que no han fet?

Innocents!

Breu resum d'aquest post:

Ahir, Ple de l'Ajuntament molt mogut. Els del Pla Caufec, plataforma integrada per gent molt diversa, van presentar una bateria de preguntes punyents al consistori, el qual va ser completament incapaç de respondre. Les preguntes sense resposta foren, a grans pinzellades:

- Per què l'Ajuntament no ha fet res en favor dels dos detinguts injustament;
- Per què l'Ajuntament censura la Plataforma, arrencant cartells i despenjant pancartes;

Les conclusions foren aquestes:

- L'Ajuntament no té cap intenció de permetre la diversitat d'opinions;
- L'Ajuntament no té cap intenció d'informar sobre el Pla Caufec;
- Na Pilar Díaz exhibeix una baixesa moral i política garratibant;
- El batlle té una barra i una baixesa moral i política sorprenents;
- L'única manera d'acabar amb aquesta merda de Pla especulatiu és des de la ciutadania.

Au, la resta del post:

De sobte se m´acut, bé que amb desgana,
d´inquirir sobre un punt especial:
-La neteja, en bidet o en palangana?
Pere Quart

Hi ha gent que no toca ni quarts ni hores. Gent que té el cap a tres quarts de quinze, que li diuen a dos quarts de vuit i es pensa que parlen de quarts de nou, per la qual cosa l'estol de cargols que en depèn fa tard. Qui fou el culpable? A qui hem de dirigir el dit acusador? Farem els ulls grossos o, més aviat, farem com el sord de Benissanó, que sentia els quarts però les hores no, i no tindrem en compte la relliscada. Perquè, comptat i debatut, quines foren les conseqüències d'aital errada? Gràcies a allò ens vem escapolir amb impunitat berlusconiana d'un veritable ball de bastons. Una gralla estúpida clamava al vent mentre els cargolins encara s'hi aplegaven vora el teatre. Un cop les bastonades foren acabades, els cargols, xino-xano, tornàrem cap cots, arrossegant-nos cap els nostres caus, mentre Jaume I, el Conqueridor, es quedava amb les ganes d'una cargolada. La seva darrera cargolada, per cert, atès que ara llega el glavi triomfant al successor per esdevenir un humil cargolí més. O un barrufet (un follet del Reig Bord).

Ahir es va celebrar la festa del primer aniversari de Cal Suís. Resumint: Cal Suís era una masia abandonada per l'Ajuntament com tantes d'altres, que els veïns d'Esplugues sempre havíem demanat que tingués un ús social pel poble. Tanmateix, l'Ajuntament, després de mentir reiteradament durant tres o quatre legislatures, va cedir la masia a una entitat privada i religiosa. Els veïns de Finestrelles, el barri on és Cal Suís, davant aquesta iniquitat, van okupar la casa ara fa un any i van començar a habilitar-la per a què qualsevol que volgués hi pogués participar de les activitats o proposar-ne de noves. L'Ajuntament va denunciar alguns dels okupants de forma aleatòria, i com a solidaritat l'assemblea va endegar una campanya d'autoinculpacions arribant-ne a més de 150. Finalment, l'Ajuntament va seure a parlar i ara per ara sembla que Cal Suís, gràcies al poble, serà del poble. Perquè ara mateix

A la festa del primer aniversari, a més, es van recordar els fets succeïts ara fa una setmana, dissabte dia 20, a Barcelona. Dos espluguencs han estat detinguts només per protestar contra el Pla Caufec, un pla que pretèn soterrar sota ciment Collserola, bastint pisos, hotels i centres comercials amb el pretext d'ordenar urbanísticament Finestrelles i ¿arreglar? aquella part de muntanya.

Ponents de la Coordinadora contra el Pla Caufec, la plataforma Salvem la Vall de Sant Just i la Coordinadora Diagonal Ponent van explicar el seu punt de vista a davant de Sacresa, a l'Illa Diagonal, empresa promotora del desgavell constructiu que ens volen cardar a la muntanya. Policies de paisà hi voltaven per allà, i premonitzaven el que passaria poc després. En acabar les ponències van plantar arbres morts amb ciment de Sacresa a les portes de l'empresa, i van pujar al Trambaix per tornar al poble.

Dins el tramvia es van dedicar a repartir octavetes i enganxar cartells. Entesos que això darrer es pot considerar un acte vandàlic, però permeteu-me que us digui que no em sembla gens proporcionada l'actuació policial posterior. Els Gossos de Quadra van aturar el convoi a Can Rigalt, hi van entrar i van carregar contra ells de manera absolutament desproporcionada, amb violència desfermada. Se'n van emportar deu joves a la comissaria de l'Hospitalet, vuit dels quals foren alliberats unes hores després.

L'endemà, en un judici ràpid, la fiscal va acusar als altres dos joves d'atemptat amb pena d'un any i mig. A un d'ells li demanen un altre any de presó per un delicte de lesions i 1.800 € d'indemnització a un mosso que diu haver-se trencat un dit mentre l'arrossegava al cotxe. A l'altre, per falta de lesions, li demanen una pena-multa de 40 dies a 8 euros/dia.

Més informació:
Liberinfo: Dos destinguts contra el Pla Caufec

Odio aquest Ajuntament. Porten vint-i-cinc anys destruint el patrimoni, com ja he dit mil cops aquí. Amb Cal Suís no han tingut més remei que rectificar. I el tema del Pla Caufec.

Com poden ser els espluguencs tan cecs i seguir votant aquesta colla de fills de puta?

Aquest escut el trobareu arreu on aneu. És un escut de disseny, del segle XXI, esquemàtic i modernet. És un escut que vol ser simpàtic i amable per tothom. És la versió socialista de l'escut de debò, que és aquest:

Les diferències són flagrants. Evidentment, m'agrada molt més el tradicional. Recordo el rebombori que causà el tema de l'escut de Barcelona, però la immensa majoria dels municipis catalans en tenen dos: un d'oficial i un per fer bonic. L'escut maco s'empra com si fos l'únic existent i s'imprimeix a tots els documents que emanen de l'Ajuntament i a publicacions de tota mena: propaganda, informació, invitacions, revistes, webs, etcètera. El tradicional s'amaga dins un calaix i resta a l'oblit, i només algun torrecollons com jo el recorda i el reivindica com a ensenya veritable del poble. En tot cas, accepto una nova versió del tradicional que respecti els elements heràldics i el timbre. El castell no es pot fer fonedís, el blau cel no es pot enfosquir, la mà ha de ser semblant i les quatre barres han de ser quatre barres sobre fons groc com cal.

Si més no, la reconstrucció del nostre escut és coherent amb la política dels socialistes aquests vint-i-cinc anys d'Ajuntament espluguenc democràtic. Esplugues era un poble rural a tocar de Barcelona, poc industrialitzat, que amb la massiva immigració espanyola va créixer exponencialment. Nous barris sencers, abans vinyes o camps oberts, foren bastits desordenadament, sense cap preocupació per conservar l'essència. A més a més, anys abans es construí l'autopista A-2, o AP-2, al damunt d'un dels dos barris històrics, el Raval. Esplugues esdevingué ciutat en deu anys i tot el que representava l'antic escut fou sebollit sota l'asfalt. El poble és mort, igual que l'escut. La ciutat hostil es desenvolupa de bracet amb els nous símbols imposats per la dictadura de la democràcia socialista. Per només cinquanta vots més el PSC hagués perdut la majoria absoluta. Qui perd els orígens per la identitat. No hi ha identitat espluguenca perquè els orígens s'han perdut amb l'escut. I això m'entristeix i em fa plorar.

A Esplugues hi haurà un Casal de Joves. Moltes entitats i associacions juvenils ja han dit la seva, però pel que sembla l'Ajuntament farà el que voldrà. A despit del que molts demanem, sembla gairebé segur que la localització del Casal serà a Can Vidalet, un barri a tocar de l'Hospitalet molt allunyat del centre. Can Vidalet és un dels barris més densament poblats; és el típic barri aixecat desordenadament i a corre-cuita durant els seixanta i setanta i on s'amuntegava la immigració espanyola. És un barri obrer, lleig, castellà i, fins fa poc, completament aïllat de la resta del poble gràcies a dos torrents força profunds, un dels quals actualment travessat per la Ronda de Dalt. Durant els darrers deu anys l'Ajuntament ha construït el Pont Nou i el Parc de la Solidaritat per salvar els dos torrents i unir els barris de Can Vidalet i Can Clota a la resta del poble. Per descomptat, aquests dos barris mereixen l'atenció de l'Ajuntament. Ara bé, instal·lar a quinze minuts del Centre el Casal de Joves no ens sembla gens encertat.

L'Ajuntament vol que l'encarregat de gestionar el Casal sigui l'empresa Xou. Hi ha alguns joves que s'estimen més l'autogestió o, si més no, una gestió mixta. L'autogestió és potser la manera més maca i participativa però requereix un jovent molt implicat: la majoria dels Casals de Joves autogestionats acaben desapareixent o passen a ser gestionats per una empresa. Creiem que la gestió mixta de l'empresa que sigui amb els joves més implicats és la millor opció, tant per les subvencions que es rebrien de l'Ajuntament com pel fet que d'aquesta manera els joves podrien decidir directament el futur del Casal.

Ahir vam anar al Casal de Joves de Sant Just per assabentar-nos de primera mà de com en funciona un a la pràctica. És interessant de comprovar com ha evolucionat (de gestió mixta a exclusiva de l'empresa), com estan organitzats els espais i les activitats i els problemes i reptes que tenen. El de Sant Just és un model força bo, amb algunes coses a millorar però al que ja ens agradaria que el nostre s'hi assemblés mínimament. A més, vaig saber que hi treballa mon tiet, el tal Xavier Santacreu, al qual vaig veure per darrer cop quan jo tenia sis o set anys, i que recordo jove, amb rínxols, ulleres i alt com un Sant Pau. Ara deu tenir uns quaranta anys. Resulta que porta tres mesos de baixa per estrès.

Avui he fet via a l'hora de plegar de la feina, a Esplugues. He sortit a cuitacorrents o a corre-cuita, encara no ho sé, i en tres minuts m'he arribat al parc. L'acte començava a les vuit, i com veia que encara no era un quart de nou em pensava que arribaria per veure alguna cosa. Però no. Ells encara han fet més via que jo, i és que es nota molt quan algú no es creu allò que predica, quan només actua de cara a la galeria. Aquest ha estat un cas flagrant d'hipocresia profunda, tant que fa mal i tot. Potser ens voleu fer creure que porteu les quatre barres tatuades al cor. Les quatre barres? Quatre barruts, és el que sou.

Vint-i-dos de Setembre (hoc, no m'he begut l'enteniment, vint-i-dos). Festa Major Grossa (per contraposició a la Petita, la de Santa Magdalena) de les Esplugues del Llobregat amb Nova i Flamant Llera (m'agraden els noms llargs i complets). Enguany, Primer Any de la V Legislatura Eviternal Socialista, i com no podia ser de cap altre tipus de mena de manera, el pregó també s'ha pronunciat un divendres. Què caldria esperar d'un poble amb semblant dinastia de batlles corruptes il·literats i monolingües (i esbrineu quina és la llengua que no saben...)? Hoc, digueu-me carca, però m'agradaria que la festa comencés quan ha de començar. Mes agafeu-se fort a la cadira, car encar desconeixeu tot l'abast de la innominada estolidesa espluguenca, puix que, segons el programa de la Festa Major, el primer jorn de cel·lebracions és, compte, l'ofrena floral per l'Onze de Setembre. Embolica que fa fort! En aquest poble, d'on eixí l'egrègia Carme Chacon (quin futimer de desgràcies!), s'equipara tot tranquil·lament la diada gegantera, de la qual tot just sóc acabat d'arribat, amb l'Onze de Setembre; acte el qual, si es realitza a un parc homònim no és pas per remembrar el fatídic derrocament de n'Allende en cop d'Estat promogut pels EUA, ni encara menys per alertar-nos dels perills terroristes, ans per reduir a memòria el pregonament benastruc, el sempiternalment joiós, el sobiranament oníric pacte signat de mutu acord entre la Corona Aragonesa i el Regne de Castella, segellat aprés de llongues sessions, això sí, sens cap engruna d'inimicícia.

Hic voldria aclarir que m'encanta rescatar mots de l'oblivió, del cementiri on l'evolució de la llenga els trameté.

Doncs després de molt dir i no dir res, potser demà o passat us en parlaré menys abstrusament.

Santa Magdalena. Copatrona d'Esplugues del Llobregat. Aquests dies se celebra la festa major petita (o com li vulguin dir) d'Esplugues. La festa major cau cap a finals de setembre, per Sant Mateu.

Mai no havia assistit a la celebració de la festivitat de Santa Magdalena. A causa de la feina m'he perdut la primera part. He arribat cap a quarts de nou al Robert Brillas, des d'on sortia el seguici cap a l'església de Santa Magdalena, el centre històric del poble. Bé, realment l'Ajuntament no ha encarregat mai cap estudi per delimitar quin és el nostre centre històric. D'aquesta manera ha pogut enderrocar les cases que ha volgut, com la masia Cal Terrisser, que ja vaig comentar. De tota manera, l'església si més no està catalogada.

El seguici el formaven diverses entitats del poble: la Colla de Diables l'obria amb foc i ritme de timbals. Els seguien una mena de colla de grallers amb cornamusa que no havia vist mai. Tot seguit, gegants i capgrossos. He descobert que qui em ven l'Avui cada dia és geganter. Darrera dels gegants, la colla de bastoners del poble, fent ballar els bastons i al compàs dels picarols. Els Atabalats, colla de percusió, els seguien, i tancaven el seguici l'esbart vil·la d'Esplugues, que es dediquen al ball tradicional.

Un cop arribats a l'església, els assistents hem pres possessió del millor lloc que hem trobat per veure les ofrenes de les colles a Santa Magdalena. Els gegants i els capgrossos han ballat, els Atabalats ens han deixat sords, l'esbart ha ballat el seu típic ball tradicional, els bastoners han picat els bastons i els castellers han fet un pilar de quatre. Quan han muntat el castell han avançat uns tres o quatre metres fins pujar les escales de l'altar, on l'han descarregat enmig d'un fort aplaudiment. Aquestes ofrenes tan folklòriques m'han encantat.

A fora, esperant, els diables reien damunt una tarima. Han fet petar quatre petardos i han recitat els versots. Els versots, si algú no sap en què consisteixen, són versos satírics sobre la vida del poble. Realment han fet gràcia. Han denunciat, sobretot, l'especulació salvatge que vivim al poble, que fa que els joves d'Esplugues haguem de marxar. S'han queixat de la dificultat d'aconseguir un local per a assajar, del tema de Cal Suís i del Trambaix, i de la incompetència d'en Cervera, regidor de cultura. A na Pilar Díaz, primera tinent d'alcalde, li han dedicat un versot sencer, on el més sonat deia una cosa semblant a que si vol ascendir, que s'espabili i, tal com ha fet la Chacon, obri bé la boca i no precisament per parlar (la Carme Chacon va ser l'anterior tinent d'alcalde).

Ja de tornada cap a casa, pel carrer de l'església una regidora del PSC comentava amb un company, treient foc pels queixals: Se han pasado un huevo. Es el primer año que hacen los versots y han exagerado demasiado.... Sociates, us ho mereixeu, us esteu carregant el nostre Poble.

Canalització en subterrani d'una línia elèctrica en els carrers Vallerona i Quintana

A partir dels dilluns 28 de juny s'iniciaran les obres per canalitzar en subterrani una línia de 318 metres de llargada en els carrers Vallerona i Quintana.

Les obres seran executades per Lectro S.A., empresa concessionària d'Endesa Distribución Eléctrica, i es preveu que finalitzaran el 31 de juliol.

Per a més informació, pot trucar al telèfon gratuït d'atenció ciutadana, 900 30 00 82.

Ajuntament d'Esplugues.

Potser algú va creure que exagerava quan vaig escriure això, però ara podeu comprovar que és cert, només heu de telefonar al número anterior.

Avui ja ha començat la fressa, el brogit continuat de vuit a deu del matí. Ja tinc despertador fins l'agost, just el mes que vaig de vacances. Moltes gràcies, Ajuntament d'Esplugues, per tornar a aixecar el meu carrer, moltes gràcies per tornar-ho a fer durant l'estiu i, en definitiva, moltes gràcies per la vostra incompetència. Això només agreuja una mica més la meva tírria vers els socialistes.

Tan difícil deu ser deixar els pobres espluguencs dormir fins les deu un sol estiu, només un? Sisplau, senyors que ocupeu aquest edifici: deixeu de fer obres al meu carrer, ni que sigui només un any seguit, cagondéu òstia puta ja.

No sé si és de la seva competència, però la Generalitat hauria de prohibir ipso-facto els clàxons dels vehicles. N'estic fins al capdamunt (fins als collons, va) dels impacients conductors incapaços d'esperar dos minuts a què es desennuegui el camí que els ha de portar a les seves respectives feines, llars o allà onsevulla que vulguin anar. Trobo inútil el brogit de les botzines, és que potser es pensen que la via es desembussarà més aviat per fer més soroll? Que crear ritmes amb el clàxon facilitarà un trànsit fluïd? Si us plau, quan sigueu a un embús urbà no feu servir la botzina. Els residents us ho agrairan.

N'estic fart, ja, del brogit del carrer. En els onze anys que porto vivint en aquest pis les obres al carrer han estat constants. S'han restaurat totes les façanes possibles: les de davant, les de dels costats, i la nostra pròpia. Van clausurar el col·legi municipal que hi havia davant i van construir una nova planta a l'edifici. Van reformar tot el carrer, i l'han aixecat com tres o quatre cops més. Han canviat els contenidors d'escombraries almenys tres cops, amb les reformes de vorera que comporta. Han enderrocat quatre blocs de pisos propers i n'han construït tres. Ara mateix n'estan construint un de nou.

És inaguantable: es passen la vida fent obres. Entre públiques i privades, no hi ha déu que ho pugui suportar. Obres, el trànsit i el taller de cotxes de davant (regentat pel segon regidor del PP a la Casa de la Vila) i la seva gossa: vull anar a viure a Tuixén o un poble perdut dels Pirineus, on l'únic so que senti sigui la remor llunyana dels rierols i el piular dels ocells.

Odio la televisió.

Llegint l'e-notícies:

Un diputat socialista reclama retirar els símbols franquistes

El diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Roberto Labandeira, d'origen xilè, ha formulat una pregunta oral al Consell Executiu interessant-se per l'actuació del Govern de la Generalitat en relació amb la retirada dels símbols feixistes que encara figuren a la façana de molts edificis d'habitatges de protecció oficial construïts durant l'etapa franquista a Catalunya i que es conserven actualment. La pregunta serà substanciada en un proper ple del Parlament.

La imatge que veieu correspon a un d'aquests rètols falangistes, situat al carrer de la Vallerona del meu poble, a uns cent metres de casa meva. Aviam si és cert i comencen per aquesta merda de placa. Si voleu veure la imatge més gran, ja podeu anar clicant damunt d'ella.

Avui han estrenat el bonic i moderníssim nyap del Trambaix. Bo o dolent? En principi, que hi ha hagi més transport públic no és dolent. Ara bé, potser és més pràctic el tramvia soterrat. Però bé, què hi farem, tu, si els polítics ens imposen el que els hi surt dels collons.

Parlant de polítics, el nostre etílic President, Pasqual Maragall, ha demanat una ampolleta d'aiga mineral en el bar que es troba al costat del meu Àrea de Guissona. Venia acompanyat d'una colla d'escortes i del batlle del poble, l'inefable Llorenç Pal·lací. He sentit moltes opinions que qualifiquen de "més aviat lletjot" Maragall, però jo li trobo un puntet d'atractiu, amb les seves canes i els ullets petitons i ametllats. Quan somriu té un aire entremaliat, i quan riu, amb la seva veu característica, és molt divertit i simpàtic. Quan ha d'adoptar un posat seriós, l'adopta, i sembla convençut del que diu, amb seguretat i claredat. Això no treu que l'espot publicitari de les passades eleccions espanyoles el fes fatal, al meu parer: semblava que llegís els cartellets que li passaven rere les càmeres, parlava entrecortat i sense cap mena d'autoconvenciment. Com si només volgués acomplir el tràmit i marxar cap a casa, com si no fos amb ell. A més, aquesta imatge simpàtica d'ell fa que de vegades no se'l prengui massa seriosament. En Queco Novell, de l'equip de Minoria Absoluta de Rac1, a banda d'imitar-lo a la perfecció (tant, que un cop va estar parlant amb en Simancas i, si en Toni Soler no li diu, ell no s'hagués assabentat de que parlava amb un Maragall fals), sap explotar molt bé aquesta faceta còmica del molt honorable President, ejem.

Maragall s'ha aixecat de la cadira (i no sé si ha arribat a seure's, perquè la gentada que l'envoltava no m'ho ha permès de veure-ho clarament) i ha anat a jugar amb uns vailets a pilota. Populisme gratuït, que em treu de polleguera i em fa fàstic. Si volia jugar a pilota, per què recony anava amb sabates, vestit Armani (o quin fos, que jo no domino) i corbata? I tots els fotògrafs immortalitzant el moment. Oi que és entranyable? Tot un President de Catalunya (o és que algú diu "Presidente de la Moncloa", per què hem de dir nosaltres "President de la Generalitat"?) rebaixant-se fins a tal punt de jugar amb la quitxalla d'un barri popular d'un poble essencialment treballador (traient la part alta tocant Collserola). Què voleu que us digui, si tant li agrada el poble pla que compri un piset de setanta metres quadradets, pagui una hipoteca durant trenta anys (o els que siguin) i es deixi el trajo penjat una bona temporada. Que agafi el tramvia cada dia. Que vagi sense escortes. Que faci la compra com tothom, i li hagi d'ajudar a embossar la seva compra a l'Àrea de Guissona. Aleshores sabria què és el poble, mot millor que jugant tot trajat amb la canalla cinc minuts.

Però bé, aquests són els sociates d'avui dia. S'ha pres la seva aiga i ha marxat d'aquella barriada infernal plena de gent mal vestida sense corbata, gent que treballava i alguns que prenien una cerveseta, amb la mainada incordiant i tot de curiosos que emetien comentaris despectius (com jo) o laudatoris (com la majoria absoluta sociata que vota en totes les eleccions). Ha marxat, i no tinc ganes de tornar-lo a veure.

Després, amb el company nou de la feina m'ha arribat el típic comentari de: "jo tinc un amic que va veure com en Maragall beu l'òstia d'alcohol". Bé, aquesta vegada era més proper, perquè el conegut és son pare, que en diversos sopars que ha estat amb en Pasqual ha vist com es prenia de dos en dos els xupitus de whisky o del que fos. L'altra versió que conec és la que m'ha explicat fins l'extenuació ma mare, que quan treballava als jutjats va conèixer una amiga que havia estat molt propera a Maragall quan era batlle de la Ciutat Comtal, i que es redueix a dir que en moltes ocasions al seu despatx es desplomava fart de ginebra i d'altres begudes alcohòliques. I que era Clos qui duia l'alcaldia a l'ombra, que era qui prenia responsabilitats mentre Maragall se n'atipava i queia rodó. I què voleu que us digui, no sé què pensar-ne.

Doncs això és tot. Un President alcohòlic (o exalcohòlic) i un batlle (Pal·lací) sense el graduat escolar i que no sap parlar català. Sociates de primera línia.

Els Tres Tombs, per si algú no la coneix, és una festa tradicional catalana, d'aquelles que van caure en l'oblit durant la dictadura totalitària (que no feixista, esclar, senyor Molins) del malparit d'en Franco. Al poble es va recuperar fa quatre dies, com aquell qui diu. El dia "tradicional" és el de Sant Antoni, el disset de gener. Segons el politeisme catòlic més aberrant, Sant Antoni és el patró dels animals, és qui té cura d'ells i si els beneixes en son honor creixeran sans i estalvis de tot perill i seran fecunds fins l'any vinent.

En què recony consisteix aquesta festa tradicional, si algú no la coneix massa bé? Doncs fàcil. Explicaré el funcionament prenent com a exemple la del meu poble. La festa està dividida en tres parts, com ja deveu saber:

La primera part és la que es va celebrar el mateix dia de Sant Antoni. Segons el programa dels Tres Tombs d'Esplugues, això va com va:

"La part religiosa és la celebració de la festa patronal de pagesos i traginers, que se celebra en honor de Sant Antoni Abat, patró de tots ells i dels animals de peu rodó. Es fa una missa el disset de gener en honor al sant amb la benedicció dels animals i carruatges presents a la passada i la presidència d'una imatge del sant al capdavant de la comitiva"

És a dir, que es fa una missa i es beneeixen les bèsties. La segona part consisteix en un sopar de germanor, que es fa el mateix dia, i en el qual es balla el ball de Sant Antoni.

La tercera part consisteix en fer la cavalcada, és la part cultural. Desfilen tres cops pel centre de la ciutat amb les bèsties de treballar: carruatges de mitjan segle passat, rucs i cavalls, i rucs muntant cavalls també (cony, hi participa la poli local!), engalanats que fan patxoca tots plegats, disfressats d'època, recordant vells bells oficis que avui dia ningú no fa, com sagals, matalots, caps de quadra i manescals.

Llegir l'evolució de la festa fins als nostres dies.

Avui, al poble es fa la cavalcada. S'ha volgut primar la qualitat per sobre de la quantitat, per la qual cosa hi haurà tres dels cinc carros més grans del País. M'hauria agradat anar-hi, i estava esperant a acabar aquest post per anar a fer quatre fotos, però ara resulta que a mons pares els ha donat per anar a Barcelona a perdre el temps, i no podré anar-hi. Doncs res, haurem d'esperar un altre any més.

Pàgines que m'han servit per escriure això
http://etnocat.readysoft.es/stantoni
http://www.firesifestes.com/Fires/F-Tres-Tombs-Igualada.htm
http://nosaltres.vilaweb.com/jvilaweb/GetHTTP?p=810&f=1&pa=p_idcmp&va=796126

A més, he fet servir el programa de la Vuitena Trobada dels Tres Tombs d'Esplugues, que és la que es celebra enguany.

Ha arribat a les meves mans un pamflet que critica el tramvia que ens han imposat a nosaltres pobres espluguencs, residents a l'extraradi de la moderna, cosmopolita i vanguardista vila de Barcelona. Per comptes d'allargar la maleïda línia 3 del metro, ens han cardat un pràctic tramvia que només ha comportat l'enderroc de tot edifici que ha trobat al seu pas i la tala de les romanalles d'una antiga pineda, arbres centenaris que són morts. Heus ací el contingut, traduït a la llenga de l'Imperi:

SOROLL-TRAM, el sorollós

El SOROLL-TRAM ya és en proves.
Alerta!

Soroll-Tram
Diagonal-Baix Llobregat (els perifèrics)

Per a què serveixen les proves?
Perquè t'acostumis als nous perills, als nous sorolls i les noves emocions.

QUÈ MACO ÉS EL SOROLL-TRAM!
* Què maques les rotondes malgrat siguin incòmodes i perilloses pels vianants.
* Què maques les xarxes grogues que ens han plantat per tot el poble.
* Què macos els semàfors. Ara en tenim més.
* Què maca la gespa, que sembla que només es pot plantar amb tramvia.
* Què macos els carrils-bici, tot i que haguessin capigut millor amb tres metres més de vorera, com abans del "silenciós" tramvia.
* Què macos els cables aeris pel centre de la Carretera de Cornellà, pels que enyorin les línies elèctriques quan siguin soterrades.
* Què maco i emocionant haver de fer servir dos mitjans de transport (tramvia i autobús) per anar al centre de Barcelona, quan abans només es feia amb un (bus).
* Què maco creuar el carrer del Carme a l'alçada del mercat. La cruïlla interminable.
* Què maco el so dels neumàtics quan creuen la carretera per sobre dels raíls.
* Què maco que hagi costat tan pocs diners.
* Què maco disposar d'un mitjar tan silenciós, tal com prometien.
* Què maco, oi?
Ara que resulta que NI TAN SOLS ÉS SILENCIÓS!

Si algun futur govern municipal ens deslliura d'aital gasòfia, el poble ho agrairà. Què maco fóra reconvertir les vies en un bon passeig central, amb bancs, gespa, jocs infantils, fonts, arbres, etc., i ja de pas acabar amb el soroll d'aquest ferrocarril, perquè a més a més, ES SORROLLÓS!, o és que ho veuen?

Que en prenguin nota.

Haig de dir que no estic d'acord amb tot. A pams:

* Les rotondes no em molesten especialment com a vianant. Si agafés el cotxe, em molestarien més, perquè em fa la impressió que ara hi ha més embussos.
* No he vist cap xarxa groga.
* Els semàfors van bé per regular el trànsit. Els cotxes corren menys, els vianants creuen sense problemes. I jo, que sempre vaig a peu, sempre que puc me'ls salto.
* Malauradament, els sociates no fan més que plantar gespa per tot arreu. N'estic ja ben fart, tan maco com seria que plantessin arbres.
* En aquest punt no tinc res a objectar. Tanmateix, la vorera abans era enorme, ara continua sent molt gran, però menys, a causa del tramvia. No crec que sigui cap problema.
* Els cables potser sí fan mal a la vista.
* Si acaben connectant la línia del Baix amb la del Besós, no hi haurà tants transbords. De tota manera, el metro trobo que era millor solució.
* La Rambla del Carme la volen allargar fins la carretera de Cornellà i fins a Isidre Martí. De moment ja estan enderrocant casetes que els hi fan nosa...
* Em molesta més la fressa de les motos, però suposo que l'estridència del Tram deu molestar als veïns.
* És més car el metro.
* El metro potser fa menys soroll però provoca vibracions i pot fer esfondrar barris sencers...

En conclusió, que té coses bones i coses dolentes. El metro és més ràpid, més silenciós, està millor connectat amb la xarxa de transport públic i no necessita d'una reforma viària tan catastròfica. El tramvia, per la seva banda, és més barat i permet de veure el paisatge...

El Trambaix a la altura de Francesc Macià (Barcelona):

Salut!