Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.
En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.
Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal 
de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre --aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits--, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.
Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.
Leave a comment