novembre 2007 Archives

«Construir Catalunya», volum 2, de Jordi Pujol: «És català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho». Escrit a la dècada dels 50.

Barcelona, 20 de novembre de 2007. Celebrem la mort de Franco amb indiferència. Catalunya no té res a veure amb aquella Catalunya desolada que Pujol va veure al Tagamanent. Es pot dir que, de les històriques reivindicacions del catalanisme polític, les més importants han estat assolides (encara falta alguna Base de Manresa). Calen, per tant, nous objectius. Mas s'acosta al micròfon del Palau de Congressos, i diu:

«El cathalanisme es una cosa que ha d'ésser superada»
«Cal posar al dia la brillant definició que el president Pujol va fer fa molts anys de la condició de català. Proposo una definició del tipus: és català qui se'n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser.» Artur Mas, 20/11/2007

Efectivament, no hem avançat gens en cinquanta anys pel que fa al discurs. Pujol deia que si dins el marc federal o autonòmic, Catalunya no se'n sortia (i no ens n'hem sortit), Catalunya hauria d'estripar la baralla i fer via vers la independència. Pujol, que no és precisament independentista, fa cinquanta anys era més agosarat que el CiU d'avui dia.

«Dos canvis més va introduir respecte al pujolisme. Un és la posada al dia de la definició de català, remarcant que ara té com a element més determinant la voluntat de ser-ne. I, per tant, no n'és d'entrada tothom qui viu a Catalunya, com deia Pujol.» Lluís Bou, pàg. 6 Avui, 21/11/2007

«Artur Mas gosa reformular una de les definicions emblemàtiques de Pujol: "És català qui se'n sent o qui viu a Catalunya i ho vol ser"» Francesc Puigpelat, Avui p.8, 21/11/2007

Per tota la resta, el catalanisme no s'ha de refundar, sinó, com deia, cal superar-lo. Al segle XIX, el catalanisme es declarava apolític i només feia promoció cultural. Arran dels modernistes regeneracionistes, i sobretot de l'assumpció del programa per la burgesia conservadora, el catalanisme va passar a nacionalisme polític. En aquell moment el nacionalisme era molt conservador i molt hipòcrita, malgrat que va fer grandíssimes coses durant la Mancomunitat. A la República es va tornar a refundar a l'entorn de l'ERC, que era federalista o confederal, però que rebutjava explícitament l'independentisme (fins al punt d'expulsar alguns militants que van anar a refer l'Estat Català). Bé, durant el franquisme es va anar gestant el nou catalanisme, hereu en bona mesura del de la Lliga, i va florir sota l'ègida autonomista, cristiana i pactista de Pujol, que anava construint el país amb cada cop més recursos autònoms.

Crec que últimament el nacionalisme ha arribat a una nova fita. Va començar amb el creixement espectacular d'ERC alhora que en Pujol es retirava. Sembla que l'independentisme, per primer cop, comença a ser important. Fins i tot CDC comença a girar cap a posicions més sobiranistes. I ara, que sembla que, com deia Pujol, la via autonomista i federal sembla impossible (i com també deia la Conferència Nacional d'ERC); en aquest moment, en què els catalans tornem a estar emprenyats, sembla que cal una nova empenta que ha de venir d'alguna banda. Ha d'haver alguna cosa que canalitzi totes aquestes frustracions i tingui els collons de proposar un nou horitzó, sense embuts. I bé, a mi no em sembla que ni en Mas, ni l'actitud poruga de CiU, hagin de liderar res. I també em sembla que ERC està perdent una oportunitat immillorable. Però ja no se'ls creu ningú, a aquests, tampoc.

Avui ha estat una diada d'aquelles lletges que no tenen cap al·licient i que, a l'hora d'anar a fer la crònica, i pensar com enfocar-la, t'esprems el cervell sense trobar-hi sortida, per la qual cosa acabes escrivint un qualsevol tòpic, com ara aquest de tan suat de «com no sabia com començar, vaig començar dient que no sabia començar». Com allò de «un soneto me manda hacer Violante...». És un dels tòpics més usats: jo, que llegeixo de tot en aquest món de mones, quan m'arriben articles per la revista dels castellers universitaris, i començo a veure introduccions com la que estic fent, em dic «au, sant tornem-hi», i el dejà vu ja no m'abandona. De vegades penso que he llegit mil vegades exactament el mateix article. O sigui, que aquesta és la mateixa crònica de sempre.

I em sap greu que sigui la mateixa crònica. En la darrera actuació de l'any passat vaig escriure, parlant de castells més elevats, «que avui no ha pogut ser [...]. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el Pde5, o el 3de7.» «La gent no ha respost als assaigs [...] Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada [...], però si no veniu és perquè en el fons teniu millors coses a fer...»

I em sap greu. En tot cas, no seguiré fent paral·lelismes ni anàfores. D'altra banda, és realment trist. Què en diria, per exemple, Rusiñol, d'això? S'hi hauria inspirat per escriure El Jardí abandonat? La Colla és un jardí «amb plantes emmalaltides pel descuit», «un jardí amb pàtina de vellesa, modelat pels besos del temps i impregnat de la tristesa que donen els arbres antics i les plantes arrelades», amb «una graderia de marbre pintada per la molsa i amb les lloses esgrogueïdes» i «un sortidor d'aigües quietes i somortes». De qualsevol manera, «cada camí ombrejat, cada estàtua polsosa, cada font estroncada» «parlen de passions enterrades» i d'antigues plenituds. «De l'arbre del món/ som les fulles seques,/ regades de llàgrimes/ i rodolant sempre.»

Avui feia un dia fresquet i blau, un dia d'aquells que ve de gust fer castells. Hem començat amb un 2de6 que, a banda d'una mica lent, ha estat tramitat sense problemes. En segona ronda, un 3de6 que, si més no, al meu rengle, s'ha entregirat moltíssim i ha calgut lluitar-lo una miqueta. A tercera ronda, un 4de6a amb una aliniació raríssima, que ha anat bé, sembla ser. Hem enllestit amb un pilar de quatre aixecat per sota. Les aixecades no han estat gaire maques, però diguem-ne que amb prou feines l'havíem assajat gens (jo, per exemple, des de juny o juliol que no l'assajava). Com podeu veure, tot plegat un jardí no gaire espletant, una ombra de la ufana que embaumava ubriagadorament l'ambient pels volts de l'Onze de Setembre. Però estem contents, al capdavall.

Els Castellers del Poble Sec han sortit com gínjols de plaça perquè han tornat a descarregar, després de molt de temps, un altre castell de set, el 3de7, després d'un intent desmuntat. El seu castell ha estat força bé, una mica insegur sobretot a la buida, i molt treballat a la descarregada. Si ara fos membre d'una colla que jo em sé, el nom del qual callaré, afegiria que no tenien prou pinya per fer castells de set pisos, i que el millor que podrien haver fet és resignar-se a ser colla de sis una temporada més. Malgrat tot, tenint en compte el cas, és evident que jo hagués fet el mateix en la seva situació, i que la Colla Vella, per exemple, va arreplegar tots els turistes que va trobar per poguer tirar el 3de9f de Gràcia (i sota el folre se sentia enraonar en alemany), o que Vilafranca, per sota de manilles i folre, hi té un quadre impressionista de mil tonalitats.

A segona ronda han desmuntat un 4de7 a punt de caure, i l'han bescanviat per un 2de6 sense dificultats. Per acabar, un 3de6 aixecat per sota que, com sempre, ha pujat molt deformat, que ha anat millorant, sense fregar la perfecció en cap moment, eufemísticament parlant. Per postres, un vano de cinc en què, quan semblava ja dat i beneït, amb enxaneta ja fora, ha fet llenya, caient de segon en amunt tot enrera, d'una forma molt lletja.

Els castellers de L'Hospitalet, que no estan en el seu millor moment, ens han tornat a oferir un recital d'intents desmuntats amb gran professió de voluntat, però molt poca processó de feligresos. De vegades, la voluntat no ho és tot. En general, en els tres casos ha estat cosa de la canalla, que la tenen molt esporuguida. Primer id2de6; tot seguit, id3de6 (que, en repetició, han descarregat). Han prosseguit amb idPde5, un pilar que estava força bé, però la nena no el deu haver vist gens clar. S'han acomiadat amb Pde4.

I així ha transcorregut la darrera actuació de la temporada 2007 per la Colla de Castellers d'Esplugues. Podria haver estat molt millor, podríem haver rebentat registres, gratar l'Olimp bressolats per tot el Parnàs, arribar a l'Empiri i jugar a daus amb tots els déus. Però la realitat és tossuda, terrenal i prosaica, i poc entén de beatrius i virgilis perquè prou feina té amb aquest cau de formigues treballadores que cada dia col·lapsen la Ronda de Dalt a l'alçada d'Esplugues fins la banda del Besòs. Per això, ja podem anar cantant les nostres glòries futures, que estan prou fotudes i no sembla que hagin de passar del món dels bells somnis en el Jardí Abandonat.

Diada del Poble Sec, 2007
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Poble Sec: Pde4, id3de7, 3de7, id4de7, 2de6, 3de6s, vano de 5 carregat
Jove L'H: Pde4, id2de6, id3de6, 3de6, idPde5, Pde4

L'Avui ha canviat de director. En Sanchis (pronuncieu Sànxis) deixa la poltrona al bell conegut Xavier Bosch. En Bosch el conec de fa molt de temps, ha estat un dels màxims responsables del fenomen RAC-1, i cal dir que si em vaig enganxar a aquesta ràdio fa bastants anys fou per culpa seva. Però, cal dir-ho, vaig enganxar-me per la forma com tenia de narrar els partits del Barça: m'agradava molt ell i el seu equip (que ha anat canviant moltíssim, i amb en Basté és una puta merda, tot i que millor encara que els altres). Bé, jo ja no sento gaire el Barça per la ràdio.

També feia, en aquella època, el Cafè Baviera, un magazin nocturn esportiu que s'ocupava sobretot del Barça. Jo el vaig seguir des de la seva segona temporada, i estava molt bé per ser futbol. Però també vaig deixar d'escoltar-lo, i amb en Basté és insuportable (ara té un altre nom).

Per aquella època vaig enganxar-me també al Problemes Domèstics, un programa que feia en Manel FUentes a les dotze, seguit per Minoria Absoluta, que encara aguanta en antena amb salut de ferro. De vegades escoltava altres programes: El primer toc, Tot és Possible, i el que feia en Gonzàlez i el dels matins.

Bé, de tot plegat, podem dir que la ràdio estava bé, però que hi dominaven sobretot els esports (el futbol) i l'entreteniment de pa sucat amb oli. El Minoria Absoluta ha anat perdent nivell, el Problemes Domèstics mai no va ser gaire bo, el Gonzàlez és un idiota... Però estava bé, com ja he dit.

En Xavier Bosch sempre m'ha semblat un paio intel·ligent que fa bé la seva feina. Ara bé, no me'l veia jo director del meu diari. El Món a Rac1, que conduïa i dirigia l'any passat, sembla ser que estava molt bé tot i que jo no el vaig escoltar gairebé mai. L'article que escriu cada setmana a la contra del diari sol estar més o menys bé, una mica populista, nacionalista pesat i inconcret (no se sap si és d'ERC o CiU, tot i que sembla independentista, però no deixa res clar: com el mateix diari, vaja), i li agrada molt Josep Pla i n'és un fan irredempt i tant se li'n fot que sigués espia com minaire a Astúries.

En Xavier Bosch em sembla un paio pencaire, intel·ligent, culte i amb empenta, però també una mica populista i massa futbolero, i em temo que les portades de l'Avui continuaran amb el dramatisme d'aquelles campanyes contra en Losantos, contra la Renfe, contra el PP, o contra Espanya.

Siguent com és l'Avui, un diari que només es diferencia dels altres pel seu nacionalisme militant, el que hauria de fer, dic jo, és cercar formes de regeneració del panorama polític. Hauria de servir per mirar de trobar solucions, d'analitzar de debò els problemes i allò que els catalans fem malament, hauria per exemple de jubilar en Duran, d'apropar CiU i ERC, de conciliar els uns amb els altres, d'explicar teoria política, història política, donar arguments per la independència, recolzar tots els independentistes, deixar de banda el seny conservador burgesot, etc.

Hauria d'obviar aquesta faramalla populista de fem foc del Carmel, anihilem el PSC-PSOE, de què les bicicletes atropellen vianants, el cànnabis abalteix el jovent, la Mercè és incívica i collonades d'aquestes. Però haig de dir que l'Avui, malgrat els seus tics conservadors insuportables, en general s'allunya moltíssim del groguisme del Periódico i tifes d'aquestes.

I pel que fa a la informació internacional, m'agradaria que fos una mica més aprofundida i millor. El suplement cultura, que me l'han canviat fa dos mesos, hauria de potenciar-se força més (ara és molt maco, però ha perdut qualitat). I bé, espero que continuï en Sostres.

No sé pas què farà en Bosch, jo com sempre desitjo que vagi tot a millor. Aviam si es fica el seny pel cul i comença a sacsejar les aigües estantisses del nacionalisme català.

Feia un dia clar i un «cel tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria.»

L'aire anava saturat de la flaire que emanava la terra per fer castells, i el sol l'inflamava i arrasava tot Figueres, com la Roma de Neró. Entre les flames abrusadores d'aquest abassegador paradís arrelà la soca del cinquè tres de set de la temporada i, de la terra al cel, esclafírem una nova riallada en el nostre etern camí vers la més alta muntanya i el més fondo oceà. El tres de set tremolà una mica en la construcció; un cop coronat s'assentà, i altre cop a la descarregada es bellugà un xic.

El segon castell, tan robust com l'anterior, fou l'onzè 4de7, sense cap problema greu. Tot seguit la torre de sis. Finalment, tres pilars de quatre sincronitzats.

Ja acaba la temporada i hem tornat a acabar amb millors registres que l'anterior. Però segurament els grans objectius se'ns han esmunyit, i més que progressar, hem consolidat. Però millorarem perquè en tenim la voluntat.

(Que baixi J.M. i em perdoni).

Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4
Figueres: Pde4cam, 3de6, 4de6, 4de6a, 3Pde4
Caldes: Pde4, 3de6, 4de6, id2de6, id2de6, Pde4

Les Fotos
Diada de Figueres 2006
Diada de Figueres 2005

Crònica d'una diada aigualida.

Al tren amb prou feines hi cabia una agulla (noti's la ironia, sent jo casteller de pinya). En tot cas, hi he entrat amb bici i tot. Mirava per la finestra el Baix Llobregat com passava, i deixàvem enrera el volcà de Sant Boi i les aigües límpides del Rubricatum, i els cimalls esplendents de Montserrat... mentre entràvem al territori del vi i del cava camí de l'anomenada plaça més castellera.

I arribat que he estat a Vilafranca he agafat el planell, he pujat a la bici i... m'he perdut. Ha costat, però he trobat el carrer del Comerç, pel qual he enfilat pel de la Mare Ràfols vers el camí de la Serreta, que m'havia d'encimbellar a Sant Miquel d'Olèrdola, on es conserven restes romanes i una església molt maca, i des d'on s'estén tota la plana penedesenca als peus de l'ardit visitant. Delerós d'aquest delit m'he deixat endur per les meves pedalades enfebrides, que m'endinsaven en el dèdal cada cop més inextricable de viaranys rurals de pagerols amb cara de mala llet. El plànol no m'ha aclarit res, i davant la meva incapacitat per situar-me del tot (de fet, estava mig ubicat, però no gaire), i atesa l'hora que era, he convingut amb mi mateix que el millor era girar cua i deixar-ho estar pel proper dia. Suposo que ja per Sant Fèlix de l'any vinent.

A la plaça hi havien quatre piules a tres quarts i deu minuts de dotze, cosa ben curiosa i que m'ha fet demanar si no seria que començarien més tard. Pel que sembla, començaven a quarts d'una. I he anat trobant castellers de la meva bella vila, la vila d'Esplugues, la més enjardinada de les que es fan i es desfan. Ens hem aplegat al redòs d'una façana on tocava el sol estiuenc de Tots Sants. I mentre llegia l'Avui els verds han muntat una pinya de 5de9f però l'han desmuntada abans de refilar gralles; cosa de vint minuts més tard l'han refet i, aquest cop sí, han grallat els músics. El Monstre s'ha anat agegantant al davant dels nostres ulls esbatanats, mostrant tota sa feresa. Esgarrapades aquí, cuejades allà, el Monstre esquerp s'ha presentat intractable i ha vençut els estrenus guerrers, que amb la defensa del folre esrunant-se s'ha vist estimbar per la part de la plena dels tres pilars.

Amb tot això, els Capgrossos ens han regalat un bonic tres de nou folrat, que ha estat molt aplaudit. A continuació, els borinots han edificat una torre de vuit pisos amb balustrada a segons, arquitectònicament perfecta.

Com havia passat ja més d'un hora i tot just anàvem per segona ronda, jo ja feia plans de tocar el dos abans de la següent ronda. M'he quedat a veure el 2de9fm de Vilafranca, una torre també gloriosa i excelsa, només amb algun però a manilles, però que si més no ha pagat el preu del bitllet de tren (o del peatge de Martorell). És la seva setena torre de nou descarregada consecutivament aquesta temporada, un rècord sense precedents i una mostra del seu nivell inabastable, impressionant, un nivell per sobre de la resta. En tot cas, la llenya del 5de9f els havia passat factura (haig de dir que entre el 5de9f i el 2de9fm havien descarregat un treballadíssim 4de9f, amb molts castellers inhabituals degut a les baixes per la caiguda) i, per tant, el principal reclam de la diada, que era contemplar el 3de9fa (amb folre i agulla), inèdit fins ara, se n'ha anat aigua avall. Per la propera.

Els Capgrossos han completat el 4de9f, una mica treballat i molt emotiu perquè era el primer des de la mort de la nena. Hi ha hagut un moment que una nena ha dubtat i semblava que es feia enrera: agullonada per la plaça, l'ha acabat culminant. Estava força rebregat, en especial a quarts (si no vaig errat), però ha aguantat com un desgraciat i s'ha descarregat, com he dit, entre molts aplaudiments de la plaça.

I llavors han intentat els Borinots el seu primer castell de nou de la història. S'han quedat, però, en dos intents desmuntats. El primer ha baixat massa aviat com per dir res, però semblava que pujava bé i tenia corda per estona. Acotxador o enxaneta s'ha fet enrera i s'ha quedat en fum. Després del 3de9f de Vilafranca, els borinots hi han tornat. Aquest cop ja hi eren dosos col·locats i acotxador i enxaneta eren molt avançats, però un altre cop s'han fet enrera. En aquesta ocasió semblava que sí que es podia dir blat, però no han pogut lligar el sac i se'ls ha perdut pel camí. Una llàstima.

Com una llàstima ha estat no veure el Pde8fm dels vilafranquins, però jo ja era al tren, que he arribat a les quatre a casa i tenia un forat als budells. I com a resum, potser el dia dels morts ha estat un bon dia perquè Capgrossos tornessin a fer la Tripleta; pel que fa a Vilafranca, han demostrat que són els millors de llarg; i per Sants, tot i ser Tots Sants, avui no era el seu dia.