mars 2004 Archives

Coneixeu la sensació de córrer sobre una cinta que es va movent per sota dels teus peus? Com més corris, més ràpid anirà la cinta, provocant que l'esforç que es fa sigui nul en quant a desplaçament -suposat objectiu de córrer-.

Doncs això és la meva Universitat. A més esforç i dedicació, més punyetes docents i més brètols com a professors. Amb comentaris del tipus "de los que estáis aquí, más del 80% nos volveremos a ver el próximo cuatrimestre, dado que no pasareis del 2 lo más probable" del Sr. Oseira; no calen més explicacions.

Sembla que necessitin fer-ho. El senyor Gutiérrez, d'electrònica digital, es deu pensar que tenim un post-grau en la carrera superior d'electrònica i una experiència de treball de collons, perquè fot unes pràctiques de nivell... Seria molt bonic que tots els alumnes de primer any coneixessim a la perfecció els laboratoris i el material i els procediments a seguir. Però "primer any" vol dir: "mai havia fet això abans, m'he apuntat aquí per aprendre, vull saber, expliqui sisplau".

Es com si vas per primera vegada a una classe de medicina i et donen un home que s'està morint, i et diuen "vinga, endavant, vés fent!". No té sentit, oi? Per què ens ho fan tot tan difíci? Sé que una enginyeria és difícil -tot i ser una tècnica, de només 3 anys (o 3 suposats anys)-, però és que a sobre no es para de rebre cops i puntades per tot arreu...

EXPLIQUIN VA, ELS PAGUEN PER AIXÒ!!! Espero que un dia tot canviï, o encara acabaré anant-me. O em fotràn fora per no saber buscar-me la vida. Bé, sempre puc dedicar-me a altres coses. A gratificants treballs amb contractes temporals, ben remunerats i de qualitat. Sí... uuuuuh!!!

Parlant amb la meva companya de feina em faig fixar amb els castellanismes que fotia. Igual vaig fer amb el Monegal, de BTV. No els vaig apuntar, però alguns dels que recordo van dels típics "lo" i "buenu" a coses com "bandeja", "paro" (d'atur), "petxugues" i "pavo". Van haver-hi moments dels seus discursos en què en feien un o més d'un per frase. Arriba un moment en què tinc ganes de capitular en la meva "militància" lingüística. Primer, deixar de parlar català amb tota la immensitat de gent que em parla en castellà i que mai se'ls hi ha passat pel cap d'aprendre l'idioma de la seva terra d'acollida. Segon, perquè fins i tot gent com la meva companya, que té tots els besavis amb cognoms catalaníssims, fan servir un català edulcorat, castellanitzat. Per sort, aviat torno a refermar-me amb la necessitat de parlar català, i de parlar-lo bé. No sóc filòleg i parlo tan bé com puc. Miro d'aprendre cada dia, millorant el meu lèxic (no gaire ampli, tampoc) i deixant de banda els castellanismes. Però és difícil quan cada dia et trobes ximpleries com "seguritat" o "inglès", que és potser només una lletra, però que em treu de polleguera. M'agradaria que els catalans badessin menys amb la llengua.

En un altre ordre de coses, vaig estar discutint en conya amb en Jordi sobre si deixar-se la bossa al tren és conseqüència d'haver badat en aquell moment o si, pel contrari, és una conseqüència lògica de la condició d'ésser despistat, aplicat en especial al meu cas. Anant més enllà, també debatíem si badar molt sovint et converteix en despistat.

La meva postura és clara. Descuidar-se la motxilla al tren, almenys en el meu cas, és clarament un exemple de badoqueria, entenent aquest terme no com a Acte i efecte de badocar o mirar sense fixesa sinó com a condició de badoc, que fóra en aquest cas Persona que bada, mirant coses que li distreuen l'atenció. Explicaré el cas: jo arribava a la darrera estació del trajecte absort per la interessant lectura del diari. Em vaig aixecar del seient tot llegint-lo, sense pensar en cap altra cosa. Quan ja era fent classe vaig adonar-me de la meva badada, però ja era massa tard, puix que a Objectes Perduts dels Ferrocates res en saben, no l'han vista.

Vaig badar: immers en la lectura, amb els ulls fixos a la notícia, em vaig despistar i vaig tindre un descuit. Badar és una manera específica de despistar-se, per la qual cosa crec que és més idoni aquest primer mot que no pas el segon. Si, a més, filem prim i agafem la definició del diccionari, tenim que un despistat és algú desorientat; mancat de direcció per a resoldre les dificultats, per a deseixir-se dels problemes, la qual cosa reforça la meva posició. Si prenem el significat popular de la paraula, segueixo pensant el mateix: pots ser despistat per norma o només en certs casos, però algú que és badoc és una mena específica de despistat, aquell que es distreu perquè té la mirada dirigida cap on no toca.

Si jo, en el moment de baixar del tren, hagués deixat de llegir el diari, hagués lliurat la vista i la ment d'allò que em va privar de fer com sempre i carregar la bossa a l'espatlla. Em vaig distreure, em vaig despistar, vaig badar. Però una badada no em converteix en despistat, tot i que molts cops sí que badi, en aquest cas com a sinònim d'empanat.

Apa, bon dia tinguin.

Bé, avui parlaré de tot una mica.

En primer lloc, per si tu saps català, cosa que dubto, o si pel contrari et ve de gust desxifrar el que estic escrivint, però, en tot cas, si estàs llegint això que ara escric, sàpigues que no saps rebre les crítiques. Que algú et contradigui deu ser per tu una catàstrofe, tal és el teu complex d'inferioritat, tal és la teva manca de personalitat i d'identitat. Si algú em diu que els meus gustos són una merda, jo li diré que està equivocat i punto. Tu deus pensar que és impossible que estiguis equivocat o que algú pensi diferent. Maco, agafa aquest diccionari i cerca el mot expirar i reconeix que tu també, com jo, com tots, ets ignorant en moltes coses. Si et vols venjar d'allò referent al trist desgraciat de Nek, pots dir la teva aquí, on parlo dels déus del Thrash, el millor grup de música que ha trepitjat aquest devastat planeta.
En segon lloc, que jo recordi no he dit enlloc que el teu blog sigui una merda. A banda dels problemes abans descrits, en tens un de ben greu de comprensió lectora. Escolta, que et baixin els fums una mica, maco. Ja sé que el meu blog, a diferència del teu (jojojojo), és una merda, però això ho porto dient des que el vaig inaugurar. Fins i tot en la tonta entrevista que podràs trobar a baix a la dreta veuràs que sóc força humil. T'emplaço a que tu facis igual.

Bé, acabades les presentacions, explicaré quatre coses que m'han passat avui i a una altra cosa, papallona. En primer lloc, aquí no ho havia dit, em vaig descuidar la motxilla als Ferrocates divendres passat. Avui he anat a la centraleta dels objectes perduts, a l'estació de Provença (que cagoncony que n'és de complicat d'anar-hi. Sempre entro als Ferrocates fent transbord de la Línia 5, i la centraleta aquesta està ubicada a l'altre vestíbul. He sortit pel de sempre, i el paio dels Ferrocates m'ha dit que anés a l'altre. Clar, he hagut de sortir al carrer perquè no estan comunicats, i fins que no he trobat l'altra entrada... Sóc com el Ryoga, cony). Doncs això, que hi he anat i m'han dit que no han trobat res. De conya. He perdut la primera part del Quadern Gris! Això és el que més greu em sap, perquè els apunts ja els fotocopiaré i llestos. On recony tinc el cap... bado massa.

Res més? Sí, avui he cobrat. Jo rebo un missatget al mòbil cada cop que m'ingressen la nòmina i la sorpresa ha estat que el meu cap m'ha apujat el sou sense dir res. Ja cobro cinc-cents euros per mitja jornada, no està malament xD. Quina alleujament això de no tenir problemes econòmics, comparat amb la meva situació a l'inici del curs, en què vaig tenir prou feines per pagar la matrícula.

En un altre ordre de coses, avui fan cent dies de Tripartit. M'hauria de sobtar que encara s'hi mantingui en peu després de totes les crisis, però coneixent com són els polítics, que volen ostentar el poder a tot preu, res no em sorprèn. En cent dies hem tingut prou evidències dels desacords d'aquesta entesa catalanista progressista. Hem vist com Maragall passejava ZP per la Generalitat i com cessava Carod perquè li deien de Ferraz. Com feien passar pel túnel (de Bracons) els seus socis en aquest tema i amb la CCRTV, incomplint un punt del pacte del Tinell. Hem assistit a la incompetència de Carod i a l'aparent pèrdua d'influència d'ERC en el si del Tripartit. De tota manera, també té coses bones, com això d'ajornar la LOCE i una munió de petites decisions que queden bastant ofuscades per l'ombra de totes aquestes desgràcies que he comentat. A mi em feia més patxoca el pacte amb CiU, però els dirigents d'Esquerra m'han acabat convencent de què potser el tripartit no és tan dolent com sembla. Té coses bones i dolentes, igual que les tindria amb CiU. Espero que el que queda de legislatura, que és la majoria, sigui més feliç que aquests inicis erràtics.

Apa. Demà, més.

Quan entrem en planes web, tot i que estiguin en català, acabarem amb un .es, .com, .org o el que sigui. Però mai amb un .cat. Això de moment. No creieu que a aquestes alçades de la películ·la els Països Catalans haurien de tenir un domini propi que li atorgués una identitat a la xarxa?

Dic de moment perquè des de http://www.puntcat.org s'està promovent la creació del domini ".cat".

Un domini que només aconseguirem amb un recolzament prou clar de totes les capes culturals catalanes i de tots els internautes, que com nosaltres, ens movem per la xarxa en el nostre idioma: el català.

Són uns pocs segons per signar i donar el vostre suport. A les 19.30 del dia 29 de març, i en només 7 dies, es porten contabilitzats més de 25000 suports personals i més de 900 d'entitats i empreses.

Si voleu, podeu llegir el manifest que es proposa abans de signar. http://www.puntcat.org/manifest_cat.asp.

Per Ciència Política estic fent un treball en grup sobre els partits Republicà (PR) i Demòcrata (PD) dels EUA. Jo sabia ben poca cosa d'ells, i és realment molt curiosa la trajectòria d'ambdues formacions: si els Republicans havien estat liberals progressistes fins, sobretot, el govern Demòcrata de Frankling L. Roosevelt; els Demòcrates havien defensat tradicionalment l'esclavatge i les posicions més conservadores. Quan el PD va començar a defensar els drets dels afroamericans i van adoptar un discurs més liberal, amb F.Roosevelt, Truman i sobretot Kennedy, l'ala conservadora del PR va cobrar força, fins que l'any 64 el governador d'Arizona, Goldwater, va guanyar les primàries republicanes, i amb ell el conservadorisme dins el PR.

També és molt curiosa la història de les seves "mascotes": un ase pels Demòcrates i un elefant pels Republicans. Al link de sota hi ve explicada. A continuació hi ha el resum que he fet d'aquesta pàgina: http://bogota.usembassy.gov/wwwsdmrp.shtml

Els Tres Tombs, per si algú no la coneix, és una festa tradicional catalana, d'aquelles que van caure en l'oblit durant la dictadura totalitària (que no feixista, esclar, senyor Molins) del malparit d'en Franco. Al poble es va recuperar fa quatre dies, com aquell qui diu. El dia "tradicional" és el de Sant Antoni, el disset de gener. Segons el politeisme catòlic més aberrant, Sant Antoni és el patró dels animals, és qui té cura d'ells i si els beneixes en son honor creixeran sans i estalvis de tot perill i seran fecunds fins l'any vinent.

En què recony consisteix aquesta festa tradicional, si algú no la coneix massa bé? Doncs fàcil. Explicaré el funcionament prenent com a exemple la del meu poble. La festa està dividida en tres parts, com ja deveu saber:

La primera part és la que es va celebrar el mateix dia de Sant Antoni. Segons el programa dels Tres Tombs d'Esplugues, això va com va:

"La part religiosa és la celebració de la festa patronal de pagesos i traginers, que se celebra en honor de Sant Antoni Abat, patró de tots ells i dels animals de peu rodó. Es fa una missa el disset de gener en honor al sant amb la benedicció dels animals i carruatges presents a la passada i la presidència d'una imatge del sant al capdavant de la comitiva"

És a dir, que es fa una missa i es beneeixen les bèsties. La segona part consisteix en un sopar de germanor, que es fa el mateix dia, i en el qual es balla el ball de Sant Antoni.

La tercera part consisteix en fer la cavalcada, és la part cultural. Desfilen tres cops pel centre de la ciutat amb les bèsties de treballar: carruatges de mitjan segle passat, rucs i cavalls, i rucs muntant cavalls també (cony, hi participa la poli local!), engalanats que fan patxoca tots plegats, disfressats d'època, recordant vells bells oficis que avui dia ningú no fa, com sagals, matalots, caps de quadra i manescals.

Llegir l'evolució de la festa fins als nostres dies.

Avui, al poble es fa la cavalcada. S'ha volgut primar la qualitat per sobre de la quantitat, per la qual cosa hi haurà tres dels cinc carros més grans del País. M'hauria agradat anar-hi, i estava esperant a acabar aquest post per anar a fer quatre fotos, però ara resulta que a mons pares els ha donat per anar a Barcelona a perdre el temps, i no podré anar-hi. Doncs res, haurem d'esperar un altre any més.

Pàgines que m'han servit per escriure això
http://etnocat.readysoft.es/stantoni
http://www.firesifestes.com/Fires/F-Tres-Tombs-Igualada.htm
http://nosaltres.vilaweb.com/jvilaweb/GetHTTP?p=810&f=1&pa=p_idcmp&va=796126

A més, he fet servir el programa de la Vuitena Trobada dels Tres Tombs d'Esplugues, que és la que es celebra enguany.

Com ja és habitual, tornaré a respondre les cinc preguntetes dels collons. Aquest cop m'he plantejat seriosament no contestar-les, per com són de tontes. Però bé, les contestaré.

- Acostumes a protestar o criticar allò que no t'agrada?

Jo protesto i critico tant que a vegades semblo el Rondinaire dels set nans. No puc evitar de veure sempre els aspectes negatius de les coses. Sóc dels que en una rosa s'hi fixa més aviat en les espines. Si les té tallades, aleshores també critico aquest fet. La qual cosa no implica que en "societat" em passi el dia criticant. Per regla general no vaig dient a la gent tot allò que no m'agrada d'ells o del que farem o tal.

- Discuteixes abrandadament àdhuc amb els teus amics?

Bé, més que amb amics, amb companys. I no, no acostumo a dona'ls-hi la tabarra. A ma mare i mon germà sí. Per ser família.

- Quan va ser el darrer cop que et vas queixar per alguna cosa que et va desagradar?

Al començament d'aquest post, he criticat aquestes preguntes.

- Si t'emprenyes de veritat, com cony reacciones?

No ho sé, sempre miro de reprimir els impulsos assassins. També depén d'amb qui m'empipi i de la natura de l'emprenyament. Per exemple, amb ma mare parlant de política reacciono molt diferent que amb la companya de feina. Finalment, però, acostumo a allunyar-me de la persona.
També, quan se'm puja la mosca al nas jugant a videojocs, acostumo a llençar coses al terra, donar cops a la taula, fins i tot a apagar l'ordinador amb el reset.

- Per què respons a les cinc del divendres?

Em penso que ho he dit en totes les ocasions que les he respost. Per passar l'estoneta.

Igual que la setmana passada, ara mateix estic a classe d'Excel (no rigueu, que és nivell universitari). Ja vaig dir divendres passat el que em sembla. Ara aprofitaré per posar una mica verd aquest professor tan pesat.

En primer lloc, no és agradable de veure. Té una cara de pera àcida, m'explicaré. A la típica cara de pera, que pot tenir per exemple ZP, se li afegeix uns trets facials que a mi em suggereixen fàstic, mala òstia, complex malaltís de superioritat. Cada cop que obre la boca fa una ganyota despectiva, mostrant les seves prominents dents. Porta unes patilles com aquell de "Bonanza" i una barba de tres dies que en conjunt li atorguen una imatge de pidolaire de les Rambles. Duu unes ulleres de pasta negres sobre un nas petitó, que es perd en la immensitat de la seva cara, sobretot de nas cap avall.

El seu aspecte físic, que iradia menyspreu pels seus soferts alumnes, és un fidel reflex de la seva forma de parlar, que sembla que et perdoni la vida a cada frase. És el primer en criticar tothom, però l'últim en fer autocrítica. Està a l'alçada del PP en aquest aspecte. Autoritari, superb, perdonavides: no és el primer professor que menysté els seus alumnes per ser ignorants en allò que ell ensenya. No, ell mai no ho reconeixerà, però els seus gestos i forma de parlar, de moure's, tot ell, ho manifesta claramanet.

Ha començat la classe, que per ell deu ser transcendental, el secret del sentit de la vida, fotent-nos el rotllo de què no anem a la seva classe (som menys de vint, on hauríem de ser uns cinquanta). Anem a pams: el que ens ensenyes no és nivell universitari, més aviat són coses de l'ESO. Això que ens ensenyen ja ho vaig aprendre jo pel meu compte. Si hi vaig és per si alguna cosa nova me'n diuen. Segon, que si no anem a la teva classe pot ser potser a causa de la teva forma de fer classe: la gent normal no és masoca, i si sap que ha d'aguantar la teva tortura per aprendre coses que ja sap, s'hi queda a casa. Que hi ha part de culpa nostra? Sí. Que tu hi tens molt a veure? També. Que podríem estar estudiant coses més profitoses que l'Excel? I tant.

A veure, Federico, la teva tasca principal és la de fer entenedors uns conceptes que sense el teu ajut ens costaria més d'aprendre (no ets imprescincible). Per assolir el teu objectiu és cabdal la teva forma de comunicar. Si parles emprenyat, què cony vols? Si no ets bon comunicador, ja pots dominar el tema tan bé com sigui (que no cal cap càtedra per això), que veuràs com l'aforament a les teves tedioses classes serà tan reduït com és ja habitual.

Penso que podria anar parlant dels professors que tinc a la uni. Ja he parlat del Molins. Nova notícia: dimecres vem començar el tema del Franquisme, i va esmerçar mitja classe per denotar que el règim no fou feixista, sinó totalitari o no sé què, cosa que no es ni mejor ni peor, sino diferente. Ja, home, ja, això ja ho vaig veure a una altra assignatura. Sembla que es vulgui recalcar que el Franquisme no fou feixista, tu, quan els primers anys va tindre més coincidències que no pas diferències. Quan la IIGM acabà, el règim tombà cap a formes menys totalitàries (o més totalitàries però menys feixistes, segons aquestes classificacions idiotes). Ahir a l'Àgora van convidar un tal Jorge Moragas. Aquest cognom em sembla català de mena, però el paio parlava fatal el nostre idioma. Com el senyor Molins. Conclusió: burgesos benestants que fa generacions que abandonaren el català per parlar la llengua de l'imperi. Visca! Reitero que no conec la història personal de cap dels dos, i que no sé si aquesta conclusió és certa. Com a hipòtesi, com a mínim em sembla fonamentada.

Apa, vaig a atendre una mica al que diu aquest home.

[PD. Havia acabat ja el post, però és que això és per comentar-ho. Des de la meva privilegiada posició, veig un noi jugant a un joc d'ordinador, una noia xerrant pel messenger i un número indeterminat navegant per internet, com jo. Si t'hi fixes, hi ha algú que sí que para atenció al nostre Federico. Collons, si amb el profe som només dotze!]

Un altre dia més. Arribo a casa, deso les coses pel mig (sóc una mica desendreçat), em poso còmode i agafo alguna cosa per picar... (cap problema??? portava hores sense menjar i avui havia sobreviscut amb un trist entrepà a la mateixa universitat)

Tornen a parlar-ne. Els terribles fets del dia 11, fa tot just dues setmanes. No es que em molesti que en parlin, al contrari, és un tema del que s'ha de parlar i pensar i repensar i no quedar-se només amb el fet i les conseqüències, sinó buscar quines són les causes profundes i que se'n pot fer. Però no volia parlar d'això.

Volia parlar de la cerimònia d'estat que s'ha organitzat com a funeral conjunt de totes les víctimes dels atemptats de l'11-M. Sempre des del respecte cap les víctimes i afectats. Però no em sembla del tot correcte com s'han fet les coses des del govern (govern en funcions, recordem)

M'hauria agradat parlar d'aquest tema ahir mateix que va ser quan es van celebrar aquests funerals, pero la veritat és que vaig molt de cul. Avui per exemple no puc més. Ahir va ser encara pitjor. La dura vida de l'estudiant. Ai!! pobres d'aquells que pensen que la vida de l'estudiant és una consecució de gresques, borratxerres i orgies. Bé, no vull desviar-me del tema.

Directament: com pot ser, que en una cerimònia organitzada directament per la presidència de l'estat, tingui presència d'una manera tan descarada i diguem monopolitzada la religió catòlica? On és l'estat laic que es descriu a la Constitució? O si més no: com és que no s'ha tingut en compte la multiculturalitat que hi ha entre afectats i afectades -en quant a religió: ateus, catòlics, ortodoxos, i d'altres religions, no només la cristiana-? Per quina raó no es parla dels afectats, familiars, amics, que han declinat assistir? No ho comprenc. Ara més que mai que calia demostrar la realitat de la nostra societat, en aquesta dura prova que han estat els fets d'aquesta massacre en majúscules, què o qui ha fet que els funerals d'estat s'hagin fet sota l'estricta solemnitat cristiana-catòlica? I els funerals civils? I els funerals multireligiosos?

Sembla ser que a presidència (que ha sigut qui ha organitzat els funerals d'estat) no han tingut cap d'aquestes qüestions en compte. I, des del profund respecte cap a les víctimes i els més propers a la barbàrie; m'ha semblat que havia d'expressar la incomoditat que m'ha provocat el discurs -amb certs matissos polítics, expressats a deshora des del meu punt de vista- que el cardenal Rouco Varela, relacionant -amb paraules del Papa- l'us del terror amb tota mena de "nacionalisme separatista", instant a tothom que l'escoltés a no caure-hi "per la gràcia de Déu". He estat buscant el discrus complet. Curiosament, 2 llocs on semblava estar, han estat moguts o esborrats. Potser no sé buscar. Qui ho trobi podrà adonar-se d'aquest matís.

En funcions, sí. En condicions extremes, també. Però trapella fins al final, el cap de l'ens organitzador d'aquests actes -que tot i que no hi estic del tot d'acord, considero que d'alguna manera s'havien de fer-. No amb aquestes característiques, potser, però...

De nou, reitero el meu respecte i les meves millors intencions per tots el que han hagut de patir més de prop tot el que ha passat i, de fet, està passant. Una salutació cordial.

Amb els companys de l'equip de bàsquet vem quedar un cap de setmana de fa uns mesos per passar-lo en un alberg. Van ser dos dies de molts petes però gens (gens) d'alcohol. El millor, per a mi, més que els petes, va ser la gresca que vem fer la nit de dissabte. Vem sortir al bosc (quin fred que fotia aquella nit, òstia) i vem caminar una estoneta. Vaig jugar per primer cop en moltíssims anys a fet i amagar, en plena nit, amb llanternes, amagant-nos rere els arbres i les roques, arossegant-nos pel terra, fent l'imbècil com la canalla.

En un moment diferent de la nit, tot caminant, ens vem aturar per debatre si volíem anar o no a un castell una mica llunyà. Vem acordar que sí, però cinc minuts després es va convocar un nou concili que refusà l'objectiu. L'important no era anar-hi o no. L'important era fer el pallasso, passar-ho bé. Això ningú no ho discutia.

Jo sóc incapaç de plantejar-me la vida en aquests termes. Sóc incapaç de fer gairebé res si no té sentit de fer-ho. T'adones que aquesta és la forma de viure, intentes fer coses perquè sí, però que voleu que us digui, aquesta no és la meva forma de ser. Jo necessito donar sentit a les coses que faig, si no en tenen, no les faig. Arribar-hi o no arribar-hi? No importava, l'objectiu era passar-s'ho bé. Aquesta és la clau. El sentit de la vida és, doncs, viure per riure.

[Imatge extreta d'aquí]

Avui tinc diverses coses per contar.

La primera, és que han penjat a Racó Català el mateix rumor o "hoax" (com diu algú) que vaig publicar jo en aquest blog fa quatre dies (aquí ), en el que es deia que un estudi d'una universitat alemanya (la de Friburg) revelava que l'origen del castellà és el català. En l'article de Racó Català algú va enllaçar en el seu comentari de l'article el meu blog. Arran d'això, i de què moltíssima gent ha entrat per Google al meu blog cercant aquesta notícia (esperonat sens dubte per l'article, i per la qual cosa segurament van acabar enllaçant-me), ahir vaig batre el rècord de visites. Per tant, no puc fer res més que agrair a qui va penjar l'article i a qui va enllaçar-me, a banda de tots el que han entrat i entren. Gràcies, nois.

Més notícies del blog. S'ha incorporat a l'staff de la diguem-ne redacció un nou membre. S'anomena Dani, és del poble i la seva orientació política, pel que sé és semblant a la meva, però des d'una posició menys compromesa, la qual cosa pot voler dir que serà més crític que jo en alguns temes de caire polític, sobretot. De tota manera, qui m'hagi llegit una mica sabrà que sóc tan crític amb CiU com amb ERC o el partit que sigui, cosa que no implica que en certs partits hi trobi més aspectes criticables que en d'altres. Si no fos així, no tindria sentit que ni tan sols anés a votar.
A aquest noi, el Dani, el conec de fa molt de temps. Podria parlar una mica de com és i tal, però passo, entre d'altres coses per evitar que ell faci igual amb mi. Ja l'anireu coneixent, de forma que us anireu fent una idea del seu tarannà, igual que de mi ja sabreu alguna cosa, aquest ésser que sóc jo misantròpic amb rampells existencialistes, tenyit d'un pessimisme general.
El Dani ja ens ha escrit dos diguem-ne articles. El segon és una mica criticable, però ara no és hora (i per quina raó? Doncs perquè no. Aznar dixit) de discutir si l'home és bo per natura o no i futeses semblants. En fi, esperem que ens agradi, perquè si no el fotrem fora xD.

En un altre ordre de coses, avui s'ha m'acabat el contracte a l'Àrea de Guissona. No sé per què, però tenia la impressió que no me'l renovarien. Ja duc sis mesos, i molts més que m'hi estaré, fins que jo vulgui o els astres se'm girin en contra. Al·leluia.

A la feina també ens han portat uns uniformes horribles, lletgíssims, ridículs. No m'agraden gens, i el que em vaig provar era incomodíssim. M'anava una mica just (per això potser el vaig trobar tan incòmode), i amb tota la roba que acostumo a dur a sobre, semblava una llonganissa. Si per collons he de portar aquesta merda de roba, que així sigui, però que almenys sigui de la meva mida.

Fins aquí, l'informatiu d'avui. Demà més informació esbiaixada i sectària. Gràcies per la vostra atenció, no us descuideu de riure, i etcètera, etcètera per a tots.

No sóc cristià. Ni jueu. Ni musulmà. Podria seguir dient el que no sóc, tot i que millor deixaré clar d'una vegada per totes que sóc ateu. Però el fet de que hem de morir un dia o altre és indiscutible. Les maneres de com afrontar aquest inel·ludible final de trajecte que són les nostres vides dóna peu i forma a diferents visions religioses.

Jejeje... tot això per arribar a la qüestió que més m'interessa aclarar: el meu altre jo ha mutat, ha mort si voleu. Jo, l'ànima d'aquell antic ens, s'ha transformat en només unes hores d'existència a DaNi.

I vull començar donant un altre punt de vista sobre l'entrada que parla de l'assassinat del conegut líder espiritual de Hamás (o com s'escrigui). Primer de tot deixar clar que la violència no m'agrada. Però -i sé que això em serà discutit-, l'ésser humà porta intrínseca la violència en la seva naturalesa. És utòpic pensar en un món sense violència, i hem de ser realistes i plantejar un món on la violència es canalitzi d'una manera diferent.

Poca broma amb el tema. No sé, amb tanta tensió que hi ha entre dos pols tan oposats com l'israelià i el palestí, us imagineu com seria -per exemple- una partideta al Counter Strike o al mític Age of Empires?? L'exemple sembla una mica ruc. Però cal pensar que seria com fotre-li de cops a l'ordinador quan aquest no rutlla. Com un ninot anti-estress. Sóc conscient del que estic dient, i de la controvèrsia que pot aixecar.

Abans d'alçar les vostres veus, reflexiuneu. Sembla una fotesa de les més grans imaginables. Però davant un dilema de tals magintuds, o es busquen vies secundàries o s'acaba utilizant la via natural: l'expressió de la violència mitjançant la força, imposant la mort i la destrucció sobre els éssers que ens envolten. He donat un exemple molt i molt gràfic i ruc per un problema de l'envergadura que tots coneixem... Però queda constància de l'essència del meu plantejament.

Davant un encreuament d'interessos d'aquesta escala cal trencar-se el cap, però pensant -i no d'altres maneres més mundanes-. Una mica de reflexió, sisplau.

Jo sóc dues persones. La inconcluència es fa palesa. Ni tan sols hi ha concordància en la meva afirmació. No companys, no he begut més cerveses de les que el meu fetge pugui donar compte. De fet mai m'he trobat en aquest límit.

Però sí que és cert que a parir d'ara llegireu articles,textos, entrades -o com recony es diguin- amb característiques clarament diferents. Visca la diversitat! Personalitzaré aquesta afirmació deixant entreveure diferents punts de vista, expressats amb diferents maneres d'escriure, diferents tarannàs, sobre diferents temes. Si extraiem factor comú d'aquesta darrera oració s'obté la paraula clau: DIFERENT.

Jo sóc el Jo diferent del Garusi. Gràcies a l'altre jo he descobert aquesta manera d'exterioritzar els meus pensaments, i canalitzar-los de manera que altres persones puguin rebre'ls, analitzar-los i fer-ne una discussió crítica si es considera necessari.

Considero obert un nou període on Jo, l'altre Jo garusià s'expressarà lliurement sobre temes que vosaltres proposeu, o bé temes que em vinguin al cap. Avisats quedeu!

No he comentat massa la meva opinió sobre el seguit d'esdeveniments ocorreguts a Madrid després de l'atemptat i les eleccions. Va ser vergonyant, va ser la pitjor cara del PP, amb la que ens tenia acostumats, la que va mobilitzar tanta gent fa un any amb la guerra de l'Iraq i el Prestige. La diferència era que mentien sobre els cossos encara calents de dues-centes víctimes. I això és imperdonable.

Si la catàstrofe del Prestige, fatalment gestionada, va ser ecològica i econòmica, i la guerra de l'Iraq afectava morts essencialment estrangers i llunyans, l'acte terrorista era molt diferent. Mentir sobre això no té nom.

Depenent del partit al que estiguis inscrit, la victòria de ZP té dues explicacions:

-ZP ha guanyat gràcies a Bin Laden. Els sociates s'han aprofitat descaradament d'un atemptat terrible, convocant manifestacions il·legals, extenent rumors falsos i practicant la demagògia a tort i a dret.
L'atemptat segur que va fer mobilitzar molta gent que d'altra manera no s'hagués mogut de casa diumenge, però penso que, igual que dir que Bin Laden va guanyar és una fal·làcia, dir que ZP va guanyar exclusivament per l'atemptat és mentida.

-ZP va vèncer a causa de la nefasta gestió del Govern. El PP és un partit de dretes, i això de la seguretat té molta més importància que a l'esquerra. Si el PP no es va saber aprofitar d'aquest fet va ser perquè la gent va percebre que, per una banda, el govern no va ser tant transparent com se li demana a un govern "normal" democràtic, i per una altra que, degut que era bastant clar que havia estat AlQaeda, la culpa de la massacre va ser de la postura d'Asnar en això que La Vanguàrdia en diu "El Vesper de l'Iraq". Personalment penso que, si l'Ambcebes no hagués descartat AlQaeda de bon començament, si no haguessin pressionat els medis estrangers i de l'Estat per a què reproduïssin la seva versió, no haguessin tingut uns resultats tan dolents.

La gent, en veure què els hi esperava quatre anys més si no anaven a votar, es van conscienciar que, malgrat que el PSOE no els hi acabés d'agradar, era el mal menor; i el van votar en massa.

Bé, em sento idiota dient obvietats. El que em fa pena és que hi hagi gent que pugui votar el PP veient com són. Tants fatxes hi ha en aquest Estat de merda? Encara perdura això de les "dues espanyes": si pintem de vermell les zones de majoria sociata (nord i sud) i de groc les peperes (la meseta, Galícia i País Valencià), ens a surt una bandereta espanyola. Espanya està dividida en una zona roja, diguem-ne democràtica, i una altra on els elements fascistoides són abundosos.

En un Estat normal, hi hauria gent com el Jiménez Losantos? Gent com l'Ussía, capaços d'escriure un article titulat "El Porc Basc"? Tenir de director d'informatius un paio condemnat per manipulació? Tenir un portantveu del Govern que a la que pot fa declaracions partidistes, quan no reooneix que és a la política per fer diners? Tenir un ministre d'interior com l'Ambceves, capficat amb ETA? Tenir un feixista com l'Asnar de president? Però com collons volen que no vulguem fotre el camp d'aquest Estat Unitari retrògrad, totalitari, feixista, corrupte, insensible a les minories?

Ara, amb el PSOE, les coses HAN de canviar. De moment, semble que ja canvien. Almenys ja han parlat amb tots els presidents de les regions que constitueixen Comunitats Autònomes, inclòs el terrorista aquest del Lehendakari. S'han cansat de repetir que primaran el diàleg, conscients que en part, el vot útil d'IU els ha afavorit, i amb el trist exemple a oblidar dels peperos, que només dialogaven amb Bush i amb accent texà... Donaran facilitats per a que ERC i IU facin grupet parlamentari, que amb la interpretació estricta del reglament no ho serien. Diàleg...

Han anunciat que fotran el camp si la ONU no legitima l'ocupació de l'Iraq. Aquest punt és una mica controvertit. Jo, que porto seguint el tema durant un temps, tinc la impressió que el PSOE sempre ha estat dient que, ja que el mal està fet, no es pot abandonar un Iraq destruït a la seva sort. Que les tropes no poden marxar del país a la babalà. Que, si l'ONU hi dóna el vist-i-plau, s'hi queden. I no em sembla malament. Si ara mateix totes les tropes toquessin el dos, no m'agradaria saber què passaria a l'Iraq. Ara bé, si l'ONU no ho legitima, per mi ja se'n poden anar. La veritat, el funcionament de les Nacions Unides no l'acabo de copsar del tot, però tampoc és que em faci massa gràcia.

Si el PSOE compleix les seves promeses, l'educació serà prioritària. Més d'un cop he dit en aquest blog que per a mi també és la màxima prioritat, sobretot en aquest Estat. Incrementaran el pressupost, retocaran la LOU i la LOCE, eliminant tota la polèmica de la religió i els itineraris, etc. A més d'allò tan bonic de l'ordinador per cada dos alumnes, i el domini de l'anglès. Tant de bo...

Sobre les relacions exteriors, tornaran a centrar-se a Europa, alineant-se amb França i Alemanya. Sanejarà les relacions amb el Marroc i l'Amèrica Llatina, que s'havien deteriorat molt, gràcies a gent com en Trillo, la Palasio i l'Asnar.

Diuen que la tele serà més independent, que hi haurà una comissió parlamentària que controlarà RTVE. Havera si és veritat. Haviam si podrem sintonitzar a partir d'ara la tele del Regne.

L'aspecte econòmic és dels que més rebombori ha provocat entre els sectors més esquerrans del partit. Jo faig classes d'Economia a la universitat, però no és pas el meu fort, i no m'he enterat de massa. Es veu que és massa liberal. No sé, en el meu llibre d'Economia (que d'esquerres no fa massa flaire...) es diu que el millor per a què una economia funcioni és que l'Estat hi intervingui com menys, millor: el just per redistribuir la renda (equitat) i per evitar fallides de mercat, tals com monopolis, càrtels o externalitats. Però no sé quines mesures prendran, en això no m'he informat gairebé gens.

Sobre el model d'Estat, el PSOE, com Espanya, sembla que està dividit entre els federalistes i els unitaristes. Espero que avancin cap a un estat Federal com déu mana, amb un Senat com déu mana, amb més competències per a les autonomies, amb agència tributària pròpia i un nou Estatut que reconegui aquestes competències. Que no li faci por modificar la Constitució. Un PSOE federalista, modern i trempat, amb empenta.

Espero un PSOE d'esquerres, que governi per tots els ciutadans espanyols, i que faci oblidar els del PP ràpidament. Un Estat sense tantes confrontacions, sense manipulació, sense prepotència, sense tanta incompetència... Un govern que apropi Espanya a Europa. Un govern que aconsegueixi que no em faci vergonya ser ciutadà del seu Estat.

Estava aquest matí avorrit, sense ganes de fer res, quan he descobert a Ozú el joc Shanghai, que m'ha entretingut el temps que dura escoltar dos cops del disc de Carpathian Forest, Defending the throne of Evil. El disc està bastant bé, però bé, ara no és l'hora de donar el meu punt de vista sobre el Black Metal.

Com cony es juga al Shangai? Bé, és fàcil: és només qüestió de fer parelles: hi ha tres menes diferents de números, de l'u al nou, i de cada mena diferent hi ha dues parelles. És a dir: 3 (menes de fitxes de números) * 9 (fitxes de cada mena) * 4 (dues parelles de cada número de cada mena) = 108 fitxes. A més, hi ha quatre fitxes corresponents a les quatre estacions, quatre fitxes corresponents a quatre flors, setze fitxes corresponents als punts cardinals, quatre indiots i quatre fitxes rares.

Cada cop que fas una parelleta, les dues fitxes desapareixen. L'objectiu és fer desaparèixer totes les fitxes. I no és pas tan fàcil com sembla! En fi, que és un joc entretingut que m'ha servit per recordar els números i els punts cardinals en japonès (que són igual que en xinès), que se m'estava oblidant. Ara, el proper pas és aprendre a jugar al Mah-jong.

L'alcohol, segons Josep Ferrer, en un text recollit en el "Quadern Gris" de Pla, del 6 de juny:

«L'embriaguesa per l'alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos, dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L'home més bútxara, el més estequirot, el pedant integral, és capaç, a través de l'alcohol, d'un gest generós –d'un gest que en estat normal és literalment impossible d'atribuir-li. L'aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l'alcohol fa tornar l'home més bo».

M'agradaria saber què en pensen d'aquest text els alcohòlics anònims. Personalment, crec que pot ser cert que l'alcohol en una festa et pot fer, diguem-ne, diferent; això ningú no ho discuteix. Però "millor"? No ho penso pas. El que fa l'alcohol i tothom sap és deshinibir. D'aquesta forma, la gent perd la timidesa i els prejudicis (segons el grau d'intoxicació). Depenent de la persona, això es pot traduir en quatre de fresques que no t'esperaves i que et fan mal; o a l'inversa, et pots trobar a tu mateix dient veritats que pensaves però que per prudència no deies.

Quan l'alcohol és un recurs per escapolir-se de la trista realitat, aleshores és tot el contrari: es converteix en una droga amb totes les seves lletres. Canvia el teu caràcter, et fa perdre la família i els amics, et destrueix. I això no té res a veure amb la visió ingènua i festiva de l'alcohol que tenia Josep Ferrer, i que compartia Josep Pla.

Vaig començar parlant del Xavi, vaig continuar amb Els problemes creixen i he acabat amb el lamentable post d'ahir. Començo a parlar una mica de la família i acabo amb l'existencialisme barroer tan sobat per tot arreu. És el que passa quan vull deixar de parlar de tanta política: un cop despullat d'allò que em serveix d'opi, m'aborden totes les picors que creia superades però que eren només "amagades" pel seu efecte narcòtic. Tothom necessita alguna cosa per oblidar-se dels seus problemes, el que sigui. La gent necessita tenir el cap ocupat per no pensar en les coses que no li agraden. Però havia dit que ho deixaria córrer, i ja estic caient altre cop.

Estic a classe. Porto ja força estona desconnectat. Ens estan ensenyant a fer servir l'Excel: això és nivell universitari! Em sembla penós, en primer lloc, que a aquestes alçades sigui necessària una assignatura específica general per a tractar aquests temes. En fi. Al pobre home no li fa cas ni déu ni sa mare. La gent ha anat entrant i sortint com Pere per casa seva, gent de tota mena, des de professors a alumnes. Ara mateix, la classe no ha acabat, però ni déu li fa cas i ha sortit en massa.

Bé, apa, bon dia.

Ho reconec, la meva lletra és una merda, i a més tinc l'escàner espatllat. I això ocupa bastant (ho sento per qui no tingui banda ampla). Però no penso escriure-ho a màquina.

He acabat posant això de l'estadística. Primer vaig posar el de Site Meter, que està bé. Ho tinc ja des de fa uns dies, i bé, no he sapigut trobar una llista que digués de quin país procedeixen les visites (és que sóc molt exigent), a banda que no és massa atractiu visualment, per la qual cosa m'he instal·lat també el de Nedstat, que té té alguna coseta menys que el primer però és més maco. Amb tots dos plegats tinc tota la informació que no necessito però que em motiva a continuar, atès que veig que la gent entra malgrat que no digui res.

Des de diumenge per la tarda, he rebut ja un total de 93 visites. No és pas gran cosa, però tot just estic començant. Calculo que, si segueix aquest ritme de creixement, en poc temps el Quadern Gris serà un dels webs més llegits de tot el ciberespai.

Acabo de veure "algo pasa con Mary", a Antena 3. Bé, amb la fama que té la peli, pensava que seria bona, però, tonto de mi, estava completament equivocat. Es basa en l'atracció física que pateixen diversos personatges vers una dona molt maca, i en les disputes entre ells per conquerir-la, i res més. Serà que ja estic massa acostumat a aquesta mena de pel·lícules i ja no em sorprenen. Sí que té coses divertides, per passar una estoneta està bé, però crec que la fama de "desternillante" no se la mereix. Si resulta que l'escena de l'ou a la bragueta és una de les millors, ja ens podem fer una idea de com n'és de dolenta. En fi.

Avui he tornar a escoltar el millor disc del món (sense exagerar...), el Kill'em All. Va ser el primer disc que vaig comprar i el primer cop que el vaig sentir només em va semblar soroll (valoració que segurament molts li atribuirien si el senten). Va ser el disc que em va servir de porta d'entrada al món del veritable Heavy Metal. Després de moltes audicions, encara no em sé la lletra de memòria (maleït anglès...), però encara em sorprèn la guitarra i la veu de Hetfield, tan diferent del d'ara. Això, amb una qualitat de so no gaire bona, és una puta obra mestra del gènere. Molts grupets de Power Metal, amb sons immaculats i produccions magnífiques, no són més que fems comparats amb els primers Metallica. No voldria despotricar massa del Power Metal, un subgènere enorme amb el qual no m'acabo d'aclarar, però en general em desagrada. Edguy, Rhapsody, Blind Guardian (si són tots tres Power, que ja he dit que tinc molts dubtes) em treuen de polleguera. És com quan omples molt ràpidament una gerra calenta amb cerveseta de la nevera, i en un tres i no res l'escuma vessa el recipient: una estoneta aquests grupets poden estar bé, però em saturen massa ràpid.

El descobriment del Kill'em All va ser alhora el descobriment d'un univers musical meravellós. Abans ja havia sentit el Reload, que com venia de gent com Limp Bizkit i companyia, em va sembla bo (molt bo). El Reload sí que me'l sabia de memòria, i encara avui, quan el sento, em ve la lletra al cap. I per això em va sobtar trobar-me amb el Kill'em All, un disc que no tenia res a veure. Fins i tot pensava que no cantava Hetfield. A força d'escoltar-lo, vaig començar a apreciar-lo. Un dia em vaig passar pel Corte Inglés i em van regalar el Master of Puppets i el Justice for All. I de mica en mica em vaig anar fent amb tota la discografia, tot i que avui encara em falta el Load, que no l'he sentit mai.

Durant molt de temps, la cançó de Heavy que més m'agradava era el Motorbreath. L'he sentida tants i tants cops, que ja no em frepa tant. Gràcies a una versió de Cannibal Corpse del No Remorse, vaig redescobrir aquesta cançó, i amb aquesta la resta del disc, que el tenia una mica apartat. El vaig escoltar mil cops més, fins a la sacietat. És incommensurable la qualitat d'aquest primer disc de Metallica. És impresionant com quatre matats del sud dels EUA tocaven els instruments i les cançons que composaven (amb el permís de Mustaine).

I l'any passat aquesta gent ens va oferir el St. Anger. Què voleu que us digui, si ho comparem amb els tres primers discs, és una putíssima merda. Si ho comparem amb el Justice i el Black, és acceptable. I si ho comparem amb la resta, és un bon disc. Però no aconsegueix fer-me vibrar com tots fins el Load. No m'encisa com els tres primers. No em captiva, no em segresta gairebé, no em colpeix fins al fons de l'ànima com el Kill'em All.

Com els adventistes, encara espero la tornada de déu a la terra. Metallica.

Els resultats no podrien haver estat millors. Guanya el PSOE, ERC té grup propi amb vuit diputats. L'únic "però" és que IU s'ha quedat només amb cinc diputats. Espero que aquests propers quatre anys siguin millors que els vuit últims, cosa que no serà massa difícil d'aconseguir.

Foteu-vos, peperos. Foteu-vos, cabrons.

Vota a quien sea, pero vota. Vota a quien quieras, a todo el mundo, menos al PP.

No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP.

Avui, si encara no ho has fet, vés a votar. Vota qui vulguis, vota el PSOE, vota IU, vota ERC, vota IC, vota CiU, vota PNB, vota PA, vota ChA, vota BNG, vota CC, vota qui sigui, tots, menys el PP.

M'acabo de fer el cromo més lleig de la història. L'única finalitat d'aquest post és comprovar que funciona com cal.

Aquest és el títol de l'article que el professor de Ciència Política de la UAB, Jordi Argelaguet i Argemí, ha publicat avui a l'Avui. Ve a dir que no cal parlar amb ETA perquè ja està molt afeblida, que hi ha moltes probabilitats que hagin sigut ells els de l'atemptat i que Carod-Rovira és un inútil com a polític.

De tot això, només estic en desacord amb la primera afirmació. Que Carod és un inútil, ja ho he dit a bastament en aquest blog. Que és possible que hagin estat els etarres, i tant, tot i que jo penso que és més probable que hagi sigut AlQaeda. Però que no cal parlar amb els botxins, doncs home, no hi estic d'acord.

El politòleg Argelaguet es basa per defensar la seva tesi, sobretot en què ETA està abocada a la derrota. Doncs mireu, jo no penso així. Una cosa és que ETA mai aconsegueixi els seus objectius d'aquesta forma, que en això estic d'acord. Però una altra de ben diferent és que aquests desgraciats desapareguin. És més, si segueix aquesta política del senyor Aznar d'il·legalitzar tot el que faci olor a basc, la seva base anirà creixent. Cada cop hi haurà més odi, que nodrirà les files d'ETA.

La solució no és només judicial. Com el problema dels maltractaments té una base social (d'educació), el conflicte basc té una base política. Si per resoldre els maltractaments s'hauria de revisar l'educació, per resoldre aquest conflicte hi hauria d'haver voluntat de diàleg. Potser no amb ETA directament, però sí amb Batasuna, o almenys amb el govern democràtic basc. Per què no han volgut rebre mai a Ibarretxe? No vull pensar que ja els hi va bé el terrorisme, però el que demostren és una total desconsideració vers una societat que encara està patint molt.

Ibarretxe no és cap assassí. Jo penso que encetar el diàleg amb ells pot ser l'inici de la solució. Que la unitat d'Espanya no és sagrada, macos. Que si la majoria dels bascos volen ser independents (per molt absurd que us sembli) ho heu d'acceptar. Que tots els conflictes polítics s'han de resoldre parlant.

Hoc, avui faig vint anys. Ara podria fer una mica de balanç del que ha estat la meva vida i cap a on la dirigeixo. El balanç ja el vaig fer fa un temps, i no tinc ganes de tornar-ho a fer. Els meus horitzons són molt borrosos, no sé ni què n'espero ni què n'hauria d'esperar. No m'agrada gaire viure aquesta vida. Des que es va desmoronar tot el sistema de valors i significacions que tenia abans, la vida i la mort no tenen per a mi cap sentit. I viure d'aquesta manera no és sempre massa fàcil, sobretot quan et planteges el perquè de tot plegat. Que sí que tinc alguna resposta, però en general no em satisfan.

SUBNORMAL


És l'únic que em ve al cap. Està parlant l'Aznar de fons a les meves paraules. Està dient totes les imbecil·litats que se li poden ocórrer, és inaguantable.

Això d'ahir és terrible. Tantes morts, tan absurdes... Com ja em semblava de bon començament, sembla que no ha estat ETA, sinó AlQaeda. No sé què pretenen aquests matant tres mil persones a Nova York o dues-centes a Madrid. Amb el que va passar als EUA només han aconseguit dues guerres a països islàmics. Estan tronats.

Si hagués estat ETA, que tot apunta que no, les coses hagueren estat diferents. Per començar, almenys sabem què volen aquests. I jo continuo demanant que es dialogui amb ells. Otegi ha dit que ETA mai farà cap atemptat com aquest, però en pot fer un quan vulgui. De la manera que Aznar ha conduït el tema només es polaritza la situació al País Basc (i també a Catalunya). Es crea confrontació, odi mutu.

(Ara Aznar està dient que és treball ben fet això d'acusar ETA sense cap mena de prova).

Bé, avui és el meu aniversari, i miraré d'oblidar-me dels malparits dels terroristes i dels imbècils del govern.

Com collons es pot ser tan fill de puta?

Què hi guanyen? RES.

L'últim missatge ha tingut força èxit (tres persones diferents amb algun comentari, és tot un rècord), però no penseu que tots els que publiqui tindran el mateix nivell de coherència o... algo. I si no, aquí en teniu la prova.

Sentint el telenotícies de TVE1 m'ha cridat l'atenció una notícia referent a les estafes telefòniques. Resulta que quan navegues per internet, depèn de per on t'hi fiquis se't descarrega un programet que desvia la trucada de connexió cap a un número de tarifació especial, més car, un 907 o 80 i escaig. Ara sé per què em va venir aquella factura astronòmica fa cinc mesos.

A banda d'això, m'ha sobtat com han donat la informació del PP. Entre la darrera paraula de Puigbò i la primera d'en Rajoy, és a dir, mentre parlava el periodista X, de fons ha sonat tota la melodia del PP des de la primera nota fins a l'última. Ha quedat molt bé, com quan en Manel Fuentes, al seu programa de ràdio "Problemes Domèstics", a RAC1, paròdia aquests informatius. En comptes de posar la melodia habitual de les notícies de la Primera, foten la del PP. Pastat.
Després, quan ha estat l'hora dels sociates, han fotut una melodia ja començada, amb soroll de fons, que ha quedat caòtic.

Mmmm... em sembla que veig conspiracions per tot arreu.
Apa, adéu.

Estava pensant en el nacionalisme, i al final m'ha quedat un text prou extens on divago una mica sobre què entenc jo en sentir el mot nació, què passa amb la nació catalana, i he reflexionat una mica sobre els nacionalismes en general. Vet aquí el resultat de les meves cavil·lacions-

Arguments en favor de l'existència de la Nació Catalana

La llengua és potser l'estendard del nacionalisme, allò que es fa servir més sovint per demostrar que Catalunya és una nació i de l'existència d'uns Països Catalans... Però això a mi no m'acaba de convèncer. Si fos la llengua allò que determina una nació, aleshores tota l'Amèrica Llatina en formaria una de sola. I si fos tant important, a Irlanda del Nord, que s'ha perdut la llengua, no hi hauria nacionalisme.

Sovint, per defensar l'existència de la Nació Catalana, es postula la Història pròpia, ben diferenciada de les d'altres regions d'Espanya. Però bé, ben mirat absolutament tot té una història singular. Podem dir que els darrers tres segles de pertinença a l'Estat Espanyol han estat imposats, però molts manaires catalans van estar d'acord amb aquella situació i van fomentar la castellanització. Bona part de la pagesia catalana fou partidària de l'absolutisme durant el segle XIX, durant les guerres Carlines. No va ser fins a finals d'aquell segle que va resorgir el nacionalisme català. La Història, tothom la té diferent; i a més en la catalana n'hi ha hagut molts que l'han volguda unida amb l'espanyola.

També es parla d'una manera diferent d'entendre el món, que té una mica de relació amb la particularitat de la llengua. Bé, els andalusos també tenen una forma diferent de ser, i els bascos, els madrilenys i els extremenys. Segons l'indret la gent té una forma de ser una mica diferent, uns usos i costums particulars i un parlar especial, ja sigui en forma de llengua o de dialecte. I això no comporta necessàriament l'existència d'una nació diferenciada.

Un cop vaig sentir, de boca d'en Carod, que a Catalunya no es va haver d'inventar una bandera en quatre dies, com va passar amb Madrid. I és cert, Catalunya té uns símbols i unes institucions molt antics: de la senyera als Segadors, passant per la pròpia Generalitat, tot allò que encara perdura de l'època de la Corona d'Aragó, en què els regnes de la península Ibèrica es confederaven i es desconfederaven, i tots tenien molta autonomia. Tots els regnes tenien unes institucions i unes lleis, un dret propi, uns símbols, uns herois, etcètera., que poden servir tant per a definir la nostra Nació com per Castella, Astúries o Andalusia.

I doncs, què és allò que fa que a Catalunya hi hagi tants nacionalistes? No és la llengua, la història, les institucions ni la forma de pensar, ha de ser alguna cosa que ho englobi tot i ho expliqui de manera convincent. Només es pot explicar per una espècie de consciència col·lectiva general de què Catalunya és en realitat una nació. Això ho reconeixen tots els partits polítics catalans: el PSC, IC-V, ERC i CiU, i només ho qüestiona el PPC, però molt menys que el PP. Entesos que el PPC vol una Espanya jacobina, un estat espanyol unitari, però reconeixen el fet diferencial català (una mica més enllà de folklore popular, només una mica més enllà) i fins i tot anomenen la nostra comunitat autònoma com a país (Dolors Nadal en el debat electoral de divendres passat). Tot i que això últim no és gaire, atès que a Palafrugell en Pla també li'n deia "país". Suposo que aquesta mena de moderació del PPC, comparat amb el PP espanyol, és per una banda influència del tarannà polític català, mentre que per una altra banda depèn del líder, no és igual un Vidal-Quadras que un Piqué.

Aquesta "consciència col·lectiva" de país, de ser una cosa diferent de la resta, sustentat en la llengua, en tot el que he dit abans i en d'altres coses que no hauré esmentat, fa que existeixi una nació catalana. La nació catalana és, des d'aquest punt de vista, una munió de gent que se sent catalana, és un sentiment que no s'aprèn explícitament.

Aquest sentiment pot ser compatible amb el d'espanyol, francès o argentí. Seria, aleshores, com els irlandesos als EUA, que celebren el dia d'Irlanda però se senten igualment nord-americans. El més normal, però, és que a la llarga s'acabi imposant una de les dues nacionalitats, l'espanyola o la catalana. En un país normal, amb estat propi, s'imposaria la catalana; tanmateix, en aquestes condicions és difícil saber quina s'imposa. Segons alguns sondejos, la majoria se sent tan català com espanyol alhora, i els que se senten només catalans o espanyols són molts menys.

En resum, la nació catalana existeix, però no hi ha cap causa única (ni tangible) que la generi. És més aviat una colla de factors molt indeterminats que plegats la conformen. Ara bé, en l'època de la globalització, quin sentit té tot plegat?

En primer lloc, com ja he dit, en ser la nacionalitat una cosa que s'adopta sense voler, no és una cosa que es pugui escollir. O ho sents, o no. Se li pot donar més o menys importància a aquest sentiment, però dubto molt que ningú no el tingui, per més marginal que sigui.

El territori és, per mi, un instint animal. Igual que els gossos pixen a les cantonades per delimitar el seu regne, els humans posen duanes i fronteres i disposen d'un exèrcit per protegir-lo. La necessitat d'un territori per viure és innat, i d'aquí el sentiment patriòtic. Podríem dir que un home més evolucionat s'adonaria de la irracionalitat d'aquesta concepció i la menystindria. Nogensmenys, aquest sentiment es forja quan s'és un infant i, per tant, està molt arrelat. En un país civilitzat, en l'ensenyament el patriotisme hauria d'estar gairebé proscrit, relegat del sistema educatiu.

El nacionalisme o el patriotisme, entès com a amor al teu país o nació, pot ser positiu, si es limita a l'ecologisme, a la recuperació o foment de la pròpia cultura, etc. És, pel contrari, molt dolent si serveix, sobretot, per dividir, per declarar la guerra, per suscitar la por i la xenofòbia, etc. És dolent si serveix per esclafar una cultura minoritària, és dolent si serveix per justificar els morts. És dolent si caus en la temptació de creure que la teva nació és la millor, que pots ser el jutge del món, o del feble que tens al costat. Els nazis, els franquistes, els etarres, Bush... són exemples de nacionalisme mal entès. A mi m'agraden els nacionalismes que no es tanquen en ells mateixos, que saben gaudir de la seva cultura i de la del resta del món alhora, que es sorprenen tant amb en Dalí com amb Van Gogh, tant amb el Quixot com amb Shakespeare... Aquell que no es mira només el melic, que reconeix tant les grans gestes com les greus mancances, però en conjunt li agrada el seu país i n'està orgullós. Un nacionalisme pacífic que vol que totes les nacions del planeta visquin en harmonia, sense cap frontera, amb igualtat de drets i riquesa, que sap que són els homes qui fan les nacions, i no a l'inrevés. I és el nacionalisme que penso que representa ERC, i per això en sóc militant.

Ahir es va celebrar al Palau Blaugrana el míting central d'Esquerra. Va estar bé, però comparat amb el de les Autonòmiques, va ser força més curtet i amb menys parafernàlia. Hi va parlar menys gent, alguna de la que recordo ara és Georgina Oliva un altre cop (el quart cop, ja), en Joan Tardà, en Puigcercós, una noia del Sinn Féin i una altra d'Eusko Alkartazuna, un paio molt emprenyat de les Terres de l'Ebre i també, com no, en Carod-Rovira. El que més m'agrada d'això és poder sentir coses noves, perquè fins i tot el Carod va dir alguna coseta una mica diferent de sempre. En Tardà, el de l'Ebre, la d'EA, van fer servir un discurs bastant diferent. En fi.

De tota manera, tot va estar impregnat d'un triomfalisme que em recordava moltíssim al de les Autonòmiques. Tot ple d'estelades (com la meva) i banderetes d'ERC, crits d'independència i de Carod President, aplaudiments cada cinc segons... El Palau ple retrunyia amb les paraules dels polítics, va ser molt maco. Per acabar, es va cantar els Segadors, un himne que té lletra i a més la gent se la sap, tots amb els punys alçats, i alguna estelada onejant. Va ser emocionant.

Au, bon diumenge.

El Palau Blaugrana, ple a vessar

Resulta que al blog d'en Sofert vaig llegir aquestes preguntes, que com un babau vaig pensar que eres les cinc oficials de les 5 del divendres. Ara resulta que no, que les oficials són les que he llegit al camí de rajoles grogues i en d'altres blogs.

He pensat que potser hauria de ser militant (que no sé com collons dir-ho) del webring de les 5 del divendres, però he llegit les condicions i m'he dit: per respondre cinc estúpides preguntes al mes, tanta conya? A més, si no és en castellà, no s'hi val. O sigui que, per ser correcte, diré que no m'interessa ni gens ni mica, ni poc ni gaire, rè de rè, ser membre d'això. I així contestaré només quan em vingui de gust.

Avui ha estat una tarda molt cansada a la feina. Amb prou feines podia entrar a la càmara frigorífica a les cinc de la tarda de plena que estava, però a les vuit ja hi cavien els cinc o sis palets que vénen cada dia. Encara sort que només són tres hores, però val a dir que pel matí vaig a la universitat, que tot i estar assegut tot el matí, l'esforç de concentració per pendre apunts i les dues hores de viatge fatiguen molt. En fi, que ara només escric per dir-vos que estic baldat. Durant el primer semestre a aquesta hora anava a l'entrenament de bàsquet. Ara ja he abandonat, perquè amb la feina, els estudis i l'eterna campanya electoral no tinc temps per a res. I, a més, cansa molt.

Bé, és que m'avorreixo. Segueixo pensant que això és una estupidesa, però bé, és que ja he dit que sóc estúpid. Per tant, respondré la versió catalana de les 4 del divendres, i penso que hauré d'acabar escrivint el link aquí sota a la dreta.

Apareix un bruixot amb un aspecte grotesc (és que m'encanta aquest adjectiu) i us concedeix un desig després de fer l'amor amb ell. El desig ha de fer mal a algú que coneguis i afavorir algú que no coneguis. Quin seria el desig?
Desitjaria que un grup d'skins desconeguts es desfoguessin amb ell (conegut) fins matar-lo, per voler violar-me.

Què triaríeu: una salut de ferro, molts diners, sexe depravat i salvatge o un amor etern, tinguent en compte que només podeu tenir una d'aquestes coses.
Home, no ho sé: Si tinc bona salut i un nivell d'ingressos normal, sexe normal i un amor que acabés amb la mort d'algun dels dos, em quedo amb aquest. Al capdavall, la salut és el més important.

Digues un color que conegui poca gent i que t'agradi
Blanc fosc o negre clar. Quines preguntes més estúpides.

Si estiguessis al govern series honrat o desviaries ingents quantitats de diner públic cap a amics i familiars?
El que no faria mai és anar a Perpinyà amb cotxe oficial sent president en funcions i a més en precampanya. Miraria de no ser nepòtic (que això sí que està relacionat amb el tema). Tampoc filtaria informacions confidencials al meu germà si ell fos director d'un diari, com l'ABC, per exemple, i jo alt càrrec dels serveis d'intel·ligència. Ni atorgaria llincències a les empreses dels meus fills, com la família Pujol. En general intentaria ser un bon governant.

I això és tot. Fins la setmana vinent, al Món d'en Beakman.

El títol és prou entenedor. Per celebrar el primer mes de Quadern Gris (i per molts anys) parlaré d'allò que m'ha envaït el cap quan, abans d'entrar als Ferrocarrils mentre escoltava aquesta cançó: un noi llegia un tros de llibre de vuit mil pàgines amb la portada folrada amb paper de diari. He tret un bloc de notes que duc sempre a sobre i he escrit l'esborrany per a aquest blog, plasmant tot allò que la imatge m'ha evocat.

Tractat sobre les motivacions que impulsen a la gent a folrar amb diaris i revistes els llibres que llegeixen en públic

A mi m'impressiona i m'intriga molt per què alguna gent amaga el llibre que llegeix a la resta d'éssers humans. Quina mena de pànic tenen a què es sàpiga què llegeixen? Sembla que els hi faci vergonya exhibir els seus gustos, i no ho entenc, perquè a mi precisament em passa tot el contrari: m'enorgulleix dedicar el meu temps a llegir, per exemple, el Quadern Gris de Pla (que a aquestes alçades sembla que sigui l'únic llibre que he llegit en ma vida). M'agrada que sàpiguen què llegeixo per diversos motius. Resumint:

- Perquè demostro un cert nivell cultural, al no rebaixar-me a Coelhos i Kings.
- Perquè, si és en català, faig una mica de foment de la meva llengua.
- Perquè faig publicitat del llibre o autor que llegeixo. D'aquesta manera potser algú s'anima a llegir-lo també (utòpic que sóc).

És una manera d'influir molt lleument en la societat. És com dir: "Jo, per comptes de mirar absort el bell paisatge que ofereix la finestra del metro, com tu fas, llegeixo. Sóc millor que tu, llegeix o fote't. A més, mira quina lectura més interessant, no com aquella d'allà que llegeix el Harry Potter"

Perquè, de veritat, si jo llegís segons què, també me'ls amagaria. Jo també he llegit el Potter dels collons, però ho vaig fer d'un e-book d'internet, i he de reconèixer que em va agradar, però que tot un universitari llegeixi això en lloc d'en Hobbes, que seria el meu cas, és si més no una mica vergonyant.

En resum, que hi ha llibres que poden avergonyir i n'hi ha d'altres que no. Generalment, però, a mi no em fan vergonya els llibres que llegeixo, i mai n'he tapat cap. I doncs, per què hi ha un gruix força nombrós de lectors que tapen les seves lectures? Són potser una colla de reprimits amb mil menes de complexos?

Ma mare és un d'aquests individus que amaguen els seus llibres d'ulls aliens. Em va dir que a ningú no l'importa què cony llegeix, i que per això els tapa. Bé, no sé, no acabo de copsar completament el concepte. Si de veritat no els interessa, per quin set sous s'haurien de preocupar del que tu llegeixes? Pot ser que ho facin per tafanejar. Però, i què? Demostres que tu sí que vas més enllà del títol de la portada. És penós que la imatge que algú desconegut es pugui fer de tu pel llibre que llegeixes et preocupi tant com per folrar-lo.

I amb els diaris? Hi posaria un full de classificats sobre la portada per evitar els ulls curiosos? A mi també m'agrada exhibir l'Avui, El Mundo, El Punt o La Vanguàrdia, que en aquest ordre, si fa no fa, són els diaris que he comprat el darrer mes. Imagineu que hagués de patir pel que pensin de mi, indepentista de mena, per llegir el diari de Pedrojota. Si els hi molesta, que s'hi posin fulles, com diria en Pep.

En fi, que aquest món està com una puta cabra.

El post d'ahir no em va quedar massa ben redactat. Errors de sintaxi i alguns d'ortogràfics, i fins i tot un d'html (em vaig descuidar d'escriure unes "cometes" en una URL) que el van fer il·legible en alguns trossos. Bé, ja ho he arreglat.

Allò va passar perquè no vaig tindre temps de corregir el post un cop escrit perquè vaig haver de sortit hesperitat perquè el nostre Conseller en Cap venia al poble. Tingueu present l'agenda d'ahir:

10:00 Em llevo.
11:30 Hora prevista d'inici de la Conferència de Carod
12:45 Hora aproximada de finalització
13:15 Arribo als estudis de RAC1 per sentir el Minoria Absoluta, que és boníssim i des d'aquí us animo a tots a què el sentiu si encara no ho heu fet.
14:30 Arribo a casa
15:15 Acabo de dinar i començo la crònica d'ahir
16:30 He de marxar a la feina, sense haver-la acabat
20:15 Torno aquí i l'acabo ràpidament
21:00 En Bargalló, presentat per Carme Porta, ens fan una xerradeta
22:30 Torno acasa, sopo però el meu germà m'ha robat l'ordinador
23:30 A dormir.

Bargalló
El molt honorable Conseller en Cap del nostre Govern, el que en un país normal fóra el Primer Ministre, va parlar amb serenitat, humilitat i seny però amb contundència. Va rajar del PP, perquè és que és impossible no fer-ho, però alhora va deixar caure un bon grapat de propostes, més pel Govern que no pas pel Congrés, és clar. Va fer la conyeta de les corbates, i en general es va mostar més humà, com del poble, com jo trobo tots els polítics d'Esquerra, tret d'en Carod i algun altre més.
Quan va acabar hi va haver un torn de preguntes, en què es va parlar d'ensenyament, del pla Caufec, de cultura popular i uns senyors de la CAL (un d'ells és militant d'Esquerra del poble) li va preguntar sobre l'estat de la llengua i què es pensa fer. En Bargalló va respondre molt amablement i amb tot detall les preguntes de la gent, malgrat que estigués fent tard a un altre compromís. L'única pega que li vaig trobar va ser que de vegades s'anava una mica per les branques i deixava de banda el tema en qüestió, però bé, en general em va agradar molt.

I ara tinc classe de sociologia i després ve el Puigcercós a la Facultat de Lletres de la UAB

Avui, com només tenia una hora de classe he preferit no esmerçar dues hores de ma vida al tren per només una de lectiva. Per comptes d'això, el que he fet ha estat, en primer lloc, llevar-me un parell d'hores més tard que de costum per, en segon lloc, poder assistir a la conferència del secretari general d'Esquerra Republicana, el carismàtic, intel·ligentíssim, agut i calb, Josep Lluís Carod-Rovira.

I amb aquest pensament he sortit a dos quarts d'onze del matí de casa meva, he comprat el diari i he passat per davant (només per què hi era de camí) de la seu del PP del meu poble. Podeu comprovar a la imatge que el rètol del PP no és el típic, sinó que hi té enganxats els cartellets de la Nadal i en Rajoy i un lacònic "Vota PP" amb les gavines. Oi que és estrany? Això és perquè, si us hi fixeu, veureu que el rètol té pintura vermella que algún vàndal va llançar en una actitud poc democràtica. Si és que aquest jovent...

Jo no estic pas d'acord amb aquesta mena de manifestacions populars de rebuig a un partit polític, però haig de reconèixer que un cop se'm va caure un ou de la butxaca cap aquell rètol que ara està tapat. Ara diríem que he madurat i crec que aquestes accions no són gens... ¿democràtiques?, per la qual cosa em comprometo a no tornar a fer-ho mai més, almenys fins les eleccions següents... El que sí que no he fet mai és fer pintades ni tirar pintura, com aquí. Un ou és només un ou, però això ja passa de taca d'oli.

La seu de Convergència està uns números més amunt del mateix carrer que la del PP (pura casualitat?). Just davant, a la Carretera de Cornellà, he vist tot de cartells arrenglerats com els de la imatge de sota. A mi m'encanta el sentit comú de Duran i Lleida, que a la primera de canvi tornarà a pactar amb els assassins.

[Primer excurs. Bé, això pot ser una mica massa bèstia, una bestiesa, potser. Però no ens enganyem (aquesta formuleta la fan servir els polítics que es creuen destapar la veritat més absoluta i em treu de polleguera), el Partit Popular va pactar amb Bush i Blair l'ocupació militar d'un país sense possibilitats de defensar-se, només per motius econòmics i, diguem-ne ètics (?). Anar a una guerra il·legal on moren milers de civils innocents, en un país sumit en la misèria a causa del bloqueig econòmic i els ininterromputs bombardejos, és tot un crim. Anar-hi, a més a més, mentint sense cap mena de vergonya, coses que d'antuvi es veien que no eren certes, però que ara no tenim cap mena de dubte, perquè fins i tot ho han reconegut, és encara més immoral. I si, a sobre, l'Asnaret veta qualsevol intent d'investigació mínimament independent per estudiar les causes de la guerra, i també, per què no, de l'assassinat de Couso, ens quedem amb un panorama dessolador: el PP són còmplices de deu mil assassinats, són uns poca-vergonyes, em fan fàstic i ja es podrien anar a prendre pel cul. Fi de l'excurs]

Bé. Doncs això, CiU va donar aire al PP, pactant amb ells a Madrid i, encara molt més dissortadament, aquí, a Catalunya, quan Esquerra li allargava la mà. Ara, el monstre ha ensenyat la seva veritable cara, i CiU ha patit les conseqüències electoralment. Pensen aquests que apel·lant al sentit comú esgarraparan cap vot? Per mi, als qui va adreçat aquest eslògan són, en primer lloc, els votants d'Esquerra que va perdre CiU en les darreres eleccions. És com dir: guaita, gràcies al teu vot tenim un president agenollat a Madrid i una classe política que promou la inestabilitat institucional. Torna'ns a votar. En fi, són ells els que fan el ridícul.

A banda dels electors que van votar Esquerra, potser també pot atacar els indecissos entre el PP i ells, presentant-se com l'única dreta amb dos dits de front. Doncs si és així, en aquest aspecte estic d'acord amb en Carod: voteu-li a ell, conservadors de Catalunya.

Sota del cartell de CiU està el d'Esquerra. Què voleu que us digui, per començar ja em fa pudor de socarrim això de fer servir com a eslògans declaracions de la monarquia. Però bé, a banda d'això, aquest eslògan el que a mi em diu és que el diàleg sempre és positiu. Sí, esclar que ho és, la llàstima és que no tots ho entenguin. A banda d'això, el diàleg amb segons qui és com parlar amb les parets. I a més, s'ha de tenir en compte el quan, el com, i el què. No es pot anar en precampanya electoral, sembla electoralista; no es pot anar sense avisar ningú, sent president en funcions i en cotxe oficial; i no es pot parlar de coses immorals com les que circulen, que poden ser mentida, però que fan bullir l'olla de forma permanent. Perquè, amb el PP, i amb ETA (tot i que amb aquests últims tinc més esperances que algun dia s'adonin de què estan equivocats, esperança que amb el PP no tinc), em temo que mai no ens entendrem malgrat ens hi passem parlant tota la vida.

Bé, finalment vaig arribar a la UB per sentir parlar el nostre messies. Ho sento, ara ja no l'aguanto. L'aula Magna de la facultat d'econòmiques de la Universitat de Barcelona era plena de gom a gom. Jo he pogut seure perquè hi he arribat mitja hora abans, però molts han quedat dempeus. Hem esperat una estona, i cap els volts de les dotze ha sortit el senyor Carod, i tothom aplaudint eixordadorament, al compàs de crits de "President". Semblava un heroi de guerra, quan per mi només és un polític nefast. Però bé.

Un noi de la FNEC, que és qui organitzava l'acte junt amb la JERC, ha donat pas a la secretària d'organització i finances de la JERC, la Georgina Oliva, que ha tingut una actuació brillant, almenys a parer del públic. Enumerava tot allò que trobava que el PP havia fet malament, i cada dues coses que deia havia de parar, a causa dels aplaudiments d'un públic entregat. Ella quequejava una mica, de nervis, suposo, però això no evitava que la gent trobés en la seva prosa una lucidesa atronadora, una estentòria veu que feia tremolar els ciments de la presó que ens han construït els neofranquistes. Eren coses que tothom sap, però que en boca seva semblaven noves, va ser increïble la manera com la gent va aprovar les seves paraules.

A continuació va parlar una mica en Pere Esteve, sense pena ni glòria. A continuació, va ser el torn de la figura del dia, el nostre Carod-Rovira. Un minut d'aplaudiments, si fa no fa, i el noi va començar a dir exactament el mateix discurs de sempre. Allò dels cognoms i Milà del Bosch, allò de què el PP són molt fatxes i que ERC és l'única força que els fa por, etcètera. Jo pensava, mentre la gent l'anava aplaudint, si aquest home es presentava a les eleccions al Congrés per alguna cosa més que per plantar cara al PP, perquè no deia res més. Té cap programa? Home, jo crec que sí, però això no importava, era només temps d'escometre l'enemic un cop rere un altre. En un moment donat ha dit que no ha plantejat mai les eleccions com un plebiscit. Ara no n'estic completament segur, però crec recordar que quan es van fer públiques les seves converses amb ETA, va dir que es presentava perquè amb el seu vot els catalans diguessin si s'havia equivocat, o no. És a dir, que les plantejava com un plebiscit. És que aquest tio és incomprensible.

Ha acabat, sense assolir l'èxit de la Georgina Oliva ni de bon tros, i tots han marxat de l'Aula Magna amb parsimònia.

Un bon dia que no tenia gaire gana vaig amagar un entrepà a l'armari de la meva habitació. Estava fet de pa de motlle amb alguna mena de llonganissa, i descansava sobre un plat de mida mitjana de vidre verd. Vaig fer-li una única mossegada, i amb aquesta ferida va romandre latent la seva ira durant seu particular exili.

El pobre entrepà va restar en l'oblit un bon munt de dies, sense sortir de l'armari, en la foscor, en l'ostracisme, trist en no poder escometre la missió que donava sentit a la seva curta existència, és a dir, nodrir-me. Pobre entrepà, atrapat en les ombres de l'oblit!

Una nit, uns dies després, vaig enrecordar-me'n d'ell. L'única llum que m'arribava era la que s'escolava per la finestra, provinent dels milions de bombetes de Barcelona, allò que en diuen contaminació llumínica. Els meus pares ja dormien, tot restava en pau i en silenci, i l'únic so que es sentia era el de les llagostes.

Amb decisió i delit vaig obrir la porta de l'armari, a les palpentes vaig trobar el plat i amb tota la seguretat del món vaig mirar d'agafar el grotesc entrepà. De seguida el vaig llençar, amb plat i tot, al lloc d'on havia sortit: Al miserable entrepà, de tant esperar-se, li havia crescut una barba marxiana i uns cabells heavies! Què coi era allò? L'entrepà, de color verd, exhibia al crostó una pobladíssima renglera de fils de més de cinc centímetres, amenaçants, enfurismats, diria que indignats per allò que havia fet amb ell. Els pèls, però, li creixien de totes bandes, i allò verd era semblant a la gespa seca: decadent, no uniforme, com morta. La mossegada era un quadre abstracte, encara es besllumava la marca de les meves dents tortes. Hi creixien pèls més curts que els del crostó però més llargs que els de la gespa. A més, l'embotit es veia en tota la seva gamma de colors pansits, pudents, podrits. Quan em vaig adonar de quina cosa era el que m'havia fet pessigolles a la mà i que, si s'hagués desenganxat del plat, m'hagués cruspit, em van entrar basques.

Tot corrents vaig anar a despertar el meu germà. Després d'una estona deliberant, vem coincidir en què la millor -única plausible, al capdavall- opció era la de tirar a les escombraries aquell entrepà mutant. Tanmateix, érem dos vailets -crec recordar que menys de deu anys- i estàvem cagats de por, davant d'aquell berenar monstruós. Arreplegant tot el valor que vem poguer, vem dur el plat amb l'entrepà a sobre a la cuina, on s'esdevingué el segon estadi del Via Crucis. Ara tocava extirpar-lo del vidre on s'afermava tant com podia. No, l'entrepà no capitularia tan aviat.

Vem discutir una bona estona, que si jo ja l'he portat fins aquí, que si és culpa teva, que si ets un marica, que si tu ets el germà gran, etc. Finalment, va ser el meu germà qui, valent-se d'una palina, crec recordar, va aconseguir amb prous feines reduir l'enemic, forçar-lo a abandonar la seva posició i conduir-lo, per acabar, al seu cementiri: la brossa.

D'aleshores ençà, mai no he subestimat un entrepà.

Aprofitant que som en temps de Quaresma i per tant, de penitència i dejuni, encetada la setmana passada amb el dimecres de cendres, aquest diumenge vem fotre una bona costellada. Ja que som en època de reflexió religiosa, i ja que fomenten tant la religió catòlica, podrien els del partit popular pensar detingudament què coi estàn fent i posar una mica del famós seny. Però bé, no és ara moment de parlar de política. Aquella mateixa tarda vem poder contemplar com nevava a Barcelona, un fet prou infreqüent però molt maco, i esvalotador, atès que al carrer i als balcons propers la gent feia molt de xivarri, cridant i cridant la paraula clau, cuallar, la qual es fa servir amb profusió cada cop que neva, però que resta en l'oblit la resta de l'any. A la imatge, de l'Avui, es pot veure el Tibidabo cobert per la neu.

Avui, als Ferrocarrils, el paisatge de la serra de Collserola em transmetia una mena d'optimisme estúpid, m'esperonava a gaudir del dia. Quan he arribat a l'Autònoma els típics tolls d'aiga eren glaçats. He pensat que, si la gent no anava amb compte, algú relliscaria i es fotria de lloros irremisiblement. I en efecte, de vegades em faig por a mi mateix, una de les noies que xerrava alegrement rera meu ha relliscat i ha caigut.

Més tard, sortint de classe de Pràctiques Instrumentals, un company de classe, un Jordi, ha relliscat al replà d'una escala a l'aire lliure. El pobre noi una mica més i es trenca la crisma, perquè la caiguda ha estat perillosa. Jo ho he presenciat en primera fila, ja que era just darrera seu quan ha perdut la verticalitat.

Quina mena de malestruc té la neu? Quan anava cap al metro, jo també he relliscat, però no amb gel, sinó amb un plàstic que he hagut de trepitjar a causa d'un home que monopolitzava tota la vorera. Quina bestiesa, sembla que l'optimisme i la bellesa de la neu amagava la veritable naturalesa pèrfida i traïdorenca del gel.

A la tornada, la major part de la neu ja s'havia fos.