mars 2004 Archives

Els Tres Tombs, per si algú no la coneix, és una festa tradicional catalana, d'aquelles que van caure en l'oblit durant la dictadura totalitària (que no feixista, esclar, senyor Molins) del malparit d'en Franco. Al poble es va recuperar fa quatre dies, com aquell qui diu. El dia "tradicional" és el de Sant Antoni, el disset de gener. Segons el politeisme catòlic més aberrant, Sant Antoni és el patró dels animals, és qui té cura d'ells i si els beneixes en son honor creixeran sans i estalvis de tot perill i seran fecunds fins l'any vinent.

En què recony consisteix aquesta festa tradicional, si algú no la coneix massa bé? Doncs fàcil. Explicaré el funcionament prenent com a exemple la del meu poble. La festa està dividida en tres parts, com ja deveu saber:

La primera part és la que es va celebrar el mateix dia de Sant Antoni. Segons el programa dels Tres Tombs d'Esplugues, això va com va:

"La part religiosa és la celebració de la festa patronal de pagesos i traginers, que se celebra en honor de Sant Antoni Abat, patró de tots ells i dels animals de peu rodó. Es fa una missa el disset de gener en honor al sant amb la benedicció dels animals i carruatges presents a la passada i la presidència d'una imatge del sant al capdavant de la comitiva"

És a dir, que es fa una missa i es beneeixen les bèsties. La segona part consisteix en un sopar de germanor, que es fa el mateix dia, i en el qual es balla el ball de Sant Antoni.

La tercera part consisteix en fer la cavalcada, és la part cultural. Desfilen tres cops pel centre de la ciutat amb les bèsties de treballar: carruatges de mitjan segle passat, rucs i cavalls, i rucs muntant cavalls també (cony, hi participa la poli local!), engalanats que fan patxoca tots plegats, disfressats d'època, recordant vells bells oficis que avui dia ningú no fa, com sagals, matalots, caps de quadra i manescals.

Llegir l'evolució de la festa fins als nostres dies.

Avui, al poble es fa la cavalcada. S'ha volgut primar la qualitat per sobre de la quantitat, per la qual cosa hi haurà tres dels cinc carros més grans del País. M'hauria agradat anar-hi, i estava esperant a acabar aquest post per anar a fer quatre fotos, però ara resulta que a mons pares els ha donat per anar a Barcelona a perdre el temps, i no podré anar-hi. Doncs res, haurem d'esperar un altre any més.

Pàgines que m'han servit per escriure això
http://etnocat.readysoft.es/stantoni
http://www.firesifestes.com/Fires/F-Tres-Tombs-Igualada.htm
http://nosaltres.vilaweb.com/jvilaweb/GetHTTP?p=810&f=1&pa=p_idcmp&va=796126

A més, he fet servir el programa de la Vuitena Trobada dels Tres Tombs d'Esplugues, que és la que es celebra enguany.

Un bon dia que no tenia gaire gana vaig amagar un entrepà a l'armari de la meva habitació. Estava fet de pa de motlle amb alguna mena de llonganissa, i descansava sobre un plat de mida mitjana de vidre verd. Vaig fer-li una única mossegada, i amb aquesta ferida va romandre latent la seva ira durant seu particular exili.

El pobre entrepà va restar en l'oblit un bon munt de dies, sense sortir de l'armari, en la foscor, en l'ostracisme, trist en no poder escometre la missió que donava sentit a la seva curta existència, és a dir, nodrir-me. Pobre entrepà, atrapat en les ombres de l'oblit!

Una nit, uns dies després, vaig enrecordar-me'n d'ell. L'única llum que m'arribava era la que s'escolava per la finestra, provinent dels milions de bombetes de Barcelona, allò que en diuen contaminació llumínica. Els meus pares ja dormien, tot restava en pau i en silenci, i l'únic so que es sentia era el de les llagostes.

Amb decisió i delit vaig obrir la porta de l'armari, a les palpentes vaig trobar el plat i amb tota la seguretat del món vaig mirar d'agafar el grotesc entrepà. De seguida el vaig llençar, amb plat i tot, al lloc d'on havia sortit: Al miserable entrepà, de tant esperar-se, li havia crescut una barba marxiana i uns cabells heavies! Què coi era allò? L'entrepà, de color verd, exhibia al crostó una pobladíssima renglera de fils de més de cinc centímetres, amenaçants, enfurismats, diria que indignats per allò que havia fet amb ell. Els pèls, però, li creixien de totes bandes, i allò verd era semblant a la gespa seca: decadent, no uniforme, com morta. La mossegada era un quadre abstracte, encara es besllumava la marca de les meves dents tortes. Hi creixien pèls més curts que els del crostó però més llargs que els de la gespa. A més, l'embotit es veia en tota la seva gamma de colors pansits, pudents, podrits. Quan em vaig adonar de quina cosa era el que m'havia fet pessigolles a la mà i que, si s'hagués desenganxat del plat, m'hagués cruspit, em van entrar basques.

Tot corrents vaig anar a despertar el meu germà. Després d'una estona deliberant, vem coincidir en què la millor -única plausible, al capdavall- opció era la de tirar a les escombraries aquell entrepà mutant. Tanmateix, érem dos vailets -crec recordar que menys de deu anys- i estàvem cagats de por, davant d'aquell berenar monstruós. Arreplegant tot el valor que vem poguer, vem dur el plat amb l'entrepà a sobre a la cuina, on s'esdevingué el segon estadi del Via Crucis. Ara tocava extirpar-lo del vidre on s'afermava tant com podia. No, l'entrepà no capitularia tan aviat.

Vem discutir una bona estona, que si jo ja l'he portat fins aquí, que si és culpa teva, que si ets un marica, que si tu ets el germà gran, etc. Finalment, va ser el meu germà qui, valent-se d'una palina, crec recordar, va aconseguir amb prous feines reduir l'enemic, forçar-lo a abandonar la seva posició i conduir-lo, per acabar, al seu cementiri: la brossa.

D'aleshores ençà, mai no he subestimat un entrepà.