janvier 2008 Archives

Ahir es van inaugurar les Primeres Jornades Catosfèriques, o no sé quin altre pompós i risible nom li han encolomat a la cosa. Primer, desconec quantes "primeres jornades" o "primeres trobades" o primeres què-collons-sé-jo sobre els blogs es deuen haver fet ja en aquests quatre anys que faig de blogaire o blogger o com en vulguin anomenar. Deia, em penso que un article de l'Aragay a l'Avui sobre el nou museu Catalònia, que per comptes de fundar i refundar tantes coses, el que podríem fer és consolidar el que ja teníem. Bé, suposo però que unes jornades com aquestes són totalment noves i per això els escau tan bé l'epítet de Primeres. Sobre l'adjectiu catosfèric, millor no en parlem.

A mi totes aquestes coses em rebenten. Mireu sinó aquesta frase d'un entusiasta de la puta Catosfera: «I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.» Jo crec que aquesta frase resumeix a la perfecció la patologia de tota aquesta tropa. Es pensen que són importants, que són protagonistes avançats de la Història, que fan (ai, agafeu-se fort!) Literatura. Alguns blogs estan ben escrits, d'altres són infumables, i d'altres senzillament no m'agraden. Els que llegeixo, alguns podrien ser Literatura, però llavors entrem en el debat de la literalitat que no interessa ningú. El que faig jo és literatura?, és Literatura? M'importa una fulla de rave. Però per aquesta colla deu ser cabdal: escriuen per fer literatura, publicar llibres catosfèrics, filosofar (marededéu) sobre l'ètica als blogs, i mil collonades més.

L'ètica del meu blog és només la meva. Els meus estàndars de qualitat responen només a les meves intencions bloguístiques. Escric perquè em dóna la gana, perquè m'agrada i em surt espontàniament, no necessito justificar-me en més lectors, en més Literatura, en l'objectiu lluminós d'un palau d'ametistes o en una sardana gegant d'imbecil·litat. Més aviat, sembla una orgia d'onanisme compartit. Però jo m'estimo més fer-me palles en solitud, és més discret i és més saludable (noteu la ironia amb la cita d'abans).

També diuen que qui no les pot haver diu que són verdes. Però és que, de debò, a mi em fan nàusees.

Per cert, continuo la meva campanya perquè s'adapti com cal al cathalà el terme anglosaxó weblog.

Aquests dies el que no són precisament són buits. Hi ha hagut un moment d'ensulsiada al bàratre; no em trobava bé ni a la biblioteca, i els llibres em feien llengotes. He marxat i en un racó solitari però molt transitat de la Facultat he volgut deixar que les ventegades m'esvalotessin els cabells i mirar els núvols grisos entre clapes blaves, i he sentit llavors:

«Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable,
[...]
__________quin horror
ara s'ha produït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon,
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem.»

M'he quedat pensant, contemplant els núvols grisos clapejats de blau estúpid, de blau maragall, jo tot escabellat i espentejat, i he vist serps aixafades per rodes que fan camí tota la nit, i que s'esmunyen dins el nostre verger espletant arrossegant-hi un llarg grumoll de mosques fèrvides. Els núvols em deien coses, però no les acabava d'entendre, tot venia a repèl, avui, i llavors he sentit un altre espetec:

«...concentrada en unes quantes frases que contindrien el suc cohobat dels centenars de pàgines. Aleshores els mots escollits serien tan impermutables que suplirien tots els altres; l'adjectiu col·locat d'una manera tan enginyosa i tan definitiva que no podria ésser legalment desposseït del seu lloc, obriria tals perspectives que el lector podria somiar, durant setmanes senceres, sobre el seu sentit, al mateix temps precís i múltiple. Esdevindria una comunió de pensament entre un escriptor màgic i un lector ideal, una col·laboració espiritual consentida entre deu persones escampades per l'univers, una delectació oferta als delicats, accessibles només a ells.»

Tot i que la primera veu seguia sense entendre-la, m'ha semblat entendre que no és que odiem el vell que serem quan passin els nostres dies, sinó que odiem el monstre que s'amaga rere la màscara de cera que en comptades ocasions se'ns fon — davant casos excepcionals de por i estupor, o quan fem cas al Senyor de les Mosques.

inspirat en la L2P

Quin gran plaer, en ple hivern, contemplar el crepuscle dalt la muntanya. Els darrers raigs de sol, d'aquell color melós, febles, que t'acaronen i escalfen abans de desaparèixer rere els puigs, diluïts en la penombra i el fred. La muntanya silenciosa, els camins pedregosos deserts, i el sol que s'acomiada, vençut, i ens abandona en la immensa solitud.

Quin agradable plaer el silenci mortuori i la solitud sepulcral! Ni un ocell, ni un lleu alè d'aire. Els arbres s'aixequen entre pedres per rebre un darrer ruixim de llum al capdamunt de la capçada. Però finalment s'enfonsa el rei de les coses, i, llavors, després d'un darrer instant de goig, reprenc la marxa amb la bici i marxo de l'obaga, que s'ensenyoreix del món.

Baixo a les valls, on tot és brogit i fums de cotxe d'una ciutat toixegosa. Els preservatius, a la porta del caixer automàtic. Una ampolla de whisky trencada, el cartell d'un acte polític que s'arrossega per les llambordes. Jo, rabent, camí de casa meva, fastiguejat de les ombres de la ciutat, desitjós de tornar a la llibertat de la meva cofurna.

Cada cop que vaig en bici a la muntanya em sento alliberat del món, en comunió mística amb l'entorn, com si diguéssim. Un post no gens original.

Estava regirant una mica les plantilles d'aquest meu bloch que aviat farà quatre anys; quatre anys per aquí pul·lulant! Els retocs han estat sobretot afegir el meu correu electrònic aquí dalt al bànner i renovar algun enllaços.

Rellegia els meus posts de fa anys, quina vergonya, però encara la cosa va de forma similar. Per aquella època tenia dinou anyets, i feia alguns anys que ja escrivia per internet les meves cabòries, molt abans que que el mot cabòries el popularitzés Polònia. Per aquella època feia poc que caminava Minoria Absoluta a Rac1, i jo n'era un gran fan. Avui ja gairebé no escolto la ràdio, i amb prou feines miro la tele, i estic a punt d'acabar la carrera que en aquella època tot just havia iniciat: però ara en començo una altra!

Aquest bloch és una mica el que volia que fos: un dietari que em recorda què em treia la son per aquella època, amb el morbo que fa que et puguin llegir. Escriure blochs és una sensació molt estranya, entre exhibicionisme i cripticisme; m'ha ensenyat a posar distància entre el que realment penso i el que escric, però sense arribar a nivells exagerats.

Aquest bloch està mig abandonat, s'arrossega pobrissó. Només el faig servir per relatar les diades castelleres, i fora de temporada està sota mínims. Aquest bloch està força fotut. Han canviat massa coses! Potser no tantes: encara sóc el mateix Josep, aquest friki estrany que s'amaga rere la cabellera pollosa. Aquest bloch pertany a una altra època, però continua en la línia grisa-fosca de sempre. Tanmateix m'abelleix donar-li peixet alguna vegada, que se senti una mica ressuscitat.

Salut!