mai 2004 Archives

I, ja que hi som, n'estic fart de Zonalliure, avui ha estat més de deu hores inoperatiu.

L'altre dia vem anar de calçotada. Potser ja no és la temporada idònia per endrapar calçots, però ben bons que eren.

Ahir vaig anar amb tres noies al Kasal Okupat Alta Tensió del Prat del Llobregat per assistir al concert organitzat per la CAL (la Jerc del Prat, vaja), on tocaven els Avalots, Red Banner i Xaca Laveri. Només vaig veure els dos primers. Van començar els Red Banner, jo suposo, fent una mena de folk estrany amb bateries sintètiques, un guitarra que semblava zombie, una noia amb una flauta travessera i una cantant. Una mica avorridots, però no estaven tan malament.

Els Avalots van molar molt. No sé els noms dels integrants, era el primer cop que els sentia, no vaig entendre un borrall del que deien i va sonar molt heavy. La bateria simple que feien servir no crec que pugui donar gaire més rendiment del que en treien, i el baix i la guitarra eren molt canyeres. La part instrumental ofegava completament la vocal, però amb tot es veia que es desganyitaven cantant. Va ser molt maco, però eixordador: potser massa alt tot plegat. En alguns moments semblava només una bombolla caòtica de soroll. Els solos de guitarra eren molt bons, la veritat.

La gent que hi havia no es va entregar gaire: fins i tot jo vaig estar tota l'estona assegudet. Amb tot, em van agradar. A veure si ara puc sentir algun disc seu d'estudi, on la lletra sigui intel·ligible.

Doncs res, de tornada cap al poble vem estar esperant el nit-bus més de mitja hora amb un paio tirat pel terra i vomitant. I ja al bus vem estar aturats una estona a l'altura de Sant Boi, si no m'equivoco, per una òstia que va fotre un camió a un cotxe tot aixafat. Una estona després vem agafar un taxi, i a dormir.

No sé si és de la seva competència, però la Generalitat hauria de prohibir ipso-facto els clàxons dels vehicles. N'estic fins al capdamunt (fins als collons, va) dels impacients conductors incapaços d'esperar dos minuts a què es desennuegui el camí que els ha de portar a les seves respectives feines, llars o allà onsevulla que vulguin anar. Trobo inútil el brogit de les botzines, és que potser es pensen que la via es desembussarà més aviat per fer més soroll? Que crear ritmes amb el clàxon facilitarà un trànsit fluïd? Si us plau, quan sigueu a un embús urbà no feu servir la botzina. Els residents us ho agrairan.

N'estic fart, ja, del brogit del carrer. En els onze anys que porto vivint en aquest pis les obres al carrer han estat constants. S'han restaurat totes les façanes possibles: les de davant, les de dels costats, i la nostra pròpia. Van clausurar el col·legi municipal que hi havia davant i van construir una nova planta a l'edifici. Van reformar tot el carrer, i l'han aixecat com tres o quatre cops més. Han canviat els contenidors d'escombraries almenys tres cops, amb les reformes de vorera que comporta. Han enderrocat quatre blocs de pisos propers i n'han construït tres. Ara mateix n'estan construint un de nou.

És inaguantable: es passen la vida fent obres. Entre públiques i privades, no hi ha déu que ho pugui suportar. Obres, el trànsit i el taller de cotxes de davant (regentat pel segon regidor del PP a la Casa de la Vila) i la seva gossa: vull anar a viure a Tuixén o un poble perdut dels Pirineus, on l'únic so que senti sigui la remor llunyana dels rierols i el piular dels ocells.

Odio la televisió.

De vegades penso que el que escriuen els dipaires completament desconeguts als seus blocs ho escriuen pensant en mi, com si se m'estiguessin adreçant descaradament. Tot seguit, me n'adono de què això és molt improbable.

Canviant de tema, ha sortit als quioscs de tot Catalunya l'edició de les Obres Completes del millor escriptor del segle XX, en Josep Pla. Demaneu al vostre quiosquer de tota la vida, demà quan aneu a comprar el diari, la primera entrega: per només deu euros (Déu méu, només Deu!) teniu El Quadern Gris i El que hem menjat. En edició de luxe: enquadernat amb pell autèntica, amb cinta per marcar la lectura, amb estampats daurats i la reproducció de la signatura d'en Pla. Per només deu euros. Una ganga, un regal. No sigueu gasius amb en Pla: si encara no teniu El Quadern Gris, una millor oportunitat que aquesta no la trobareu. És l'òstia en bicicleta. Tingueu present que ja només El Quadern Gris normalment val més de vint euros. I en teniu dos pel preu de la meitat d'un. Collons!

Au, va, on sigueu garrepes i, junt amb l'Avui, compreu demà El Quadern Gris i El que hem menjat, de Josep Pla i Casadevall.

Ahir vaig anar al partit de futbol disputat per les respectives seleccions nacionals de Brasil i Catalunya. La selecció «canarinha» ens va fotre un bany de joc i vem acabar perdent per dos gols a cinc. He llegit per algun lloc que no va haver-hi tanta xera com en d'altres partits: bé, haig de dir que contra la Xina va haver-hi més gresca al començament però que després es va anar apagant, amb alguna revifalla esporàdica, mentre que en aquest cas va començar una mica menys mogut però el nivell es va mantindre durant tot el partit. A més, les batucades brasileres van animar, amb pits a l'aire inclosos, ja abans que comencés el joc, van continuar durant els noranta minuts i no van parar fins que no van apagar els llums de l'estadi. Va ser una altra jornada festiva i reivindicativa, d'aquelles que no agraden Maragall, que si pogués prohibiria els milers d'estelades que van entrar-hi.

Parlant de seguretat, va ser molt més estricta (sense ser-ho gaire) que contra el partit de la Xina, que jo recordi. Vaig haver de passar dos escorcolls de motxilles per part de guàrdies de Prosegur (bé, a mi no em van escorcollar perquè no duia cap bossa). A més, per alguna estranya raó, hi havia una colla enorme de boques tancades per entrar al Camp. Jo entrava per la vuitanta-vuit, la qual, a més, tenia una de les dues portes tancades. Tots els que teníem seient al Gol Nord havíem d'entrar per una única boca, la qual cosa va provocar que molts arribessin amb la pilota ja en joc. A més, els amics del ServiCaixa dels collons van donar unes entrades defectuoses que no passaven el control d'accés, que va per un escànner que llegeix un codi de barres. Això va provocar que molts que havíem fet cua haguéssim d'anar a Atenció al Soci a que ens enganxessin un codi alternatiu operant.

Una bonica festa catalanista. No van haver-hi incidents, només uns quants petards i bengales, i em va semblar veure al Gol Sud com cremaven una rojigualda d'aquelles que puden. Els quatre brètols de sempre.

Molava veure tota aquella cridòria, tota aquella gentada aglutinada al voltant d'una activitat tan tonta com un partit de futbol, els quals són encara més absurds arran de gespa, ensumant l'olor de l'herba, que des del televisor. El més important no és ni de bon tros el partit en si, sinó el que significa, per uns i per altres. Però un partit de la Selecció Catalana és molt diferent d'un del Barça. Personalment, no em va agradar gaire la versió dels Segadors que va fer en Josep Carreras: canviant el ritme i el to per tots conegut només s'aconsegueix que els vuitanta mil que omplíem el camp no poguéssim cantar tots alhora.

L'Avui avui anava ple de notícies sobre símbols: la denominació País Valencià, el CAT a les matrícules, el català a Europa, les banderes catalanes a les casernes militars i també el partit. Tants de símbols, per a què? No sé si poder adreçar-se en català a Brussel·les pot ajudar a què al meu poble se m'adrecin a mi en català. No sé si portar matrícul·les amb el CAT de sèrie pot ajudar a què Catalunya no esdevingui de debò una comunitat autònoma més. Els símbols com les seleccions esportives tenen bastanta més incidència, més que omplir de senyeres els balcons per l'Onze de Setembre. I per això mai no en tindrem, de seleccions, a menys que deixem de pidolar i somicar i passem a l'acció (com amb l'hoquei).

Bé, en general el futbol només serveix per controlar la gent i manipular-los. Podria parlar molt més de la Lliga de Futbol Espanyola o de les Seleccions esportives, però tindria per escriure molt. Però que maco és envoltar-se d'estelades.

9 de juliol.- És incomprensible el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures -en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta- de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L'home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que -si per atzar hi pensa- ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d'aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l'home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort -en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple-, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M'ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m'han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m'ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes -els diners, la sensualitat, el ventre- són les formes externes d'una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d'immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l'obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l'esperit es fa, en general, molt més difícil d'entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L'espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s'amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem -puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d'aquesta il·lusió, l'home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l'home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les més profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l'obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d'haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l'escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l'endemà seguida de les tres inicials en rus que corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No serè (sic) pas jo, després del que acabo d'escriure, que trobi aquesta obsessió incomprensible. L'únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

No, no és que hagi après a escriure de la nit al dia, és un fragment del Quadern Gris de Josep Pla que em va semblar especialment lúcid. En aquest fragment l'autor parla d'una de les meves obsessions, molt millor que jo, esclar. En una frase (o dugues), ell diu que per regla generall la gent viu obviant la mort completament, com si no l'haguessin de patir mai, i que segurament és molt millor d'aquesta forma. És a dir, en certa manera, la gent s'enganya a si mateixa, però amb tot això no és dolent del tot: és àdhuc desitjable. Perquè, i es ben cert, tindre ben present la pròpia mort afecta absolutament totes les teves accions quotidianes. Creure o no en una vida posterior (en si la mort és definitiva) és essencial. Afecta de ple al sentit que es pugui donar a la vida, allò per la qual cosa la vida mereix ser viscuda. La mort determina tot això i molt més, i tindre-la massa present és molt corrosiu.

Au, bon dia tingueu.

Bé, no és el primer cop que em diuen que sóc fatxa en poc temps, per la qual cosa estic rumiant seriosament si ho sóc o no. El que m'agradaria aclarir avui és que per a mi, per sobre d'on van nèixer els ciutadans actuals de Catalunya o de la nacionalitat dels seus pares, amb completa independència de l'idioma en què parlin a casa seva o pensin i somniïn, un és català si es sent català. És un dels punts fonamentals del discurs d'en Carod-Rovira, que alguns han batejat com a "nacionalitat electiva". Tampoc no hauria d'ésser una dicotomia, una elecció excloent: també hom hauria de poder sentir-se integrant d'ambdues nacionalitats. És més, alguna gent segurament no es queda amb cap de les dues, simplement és apàtrida.

Amb tot, hi ha gent que no vol ésser català. Què fer amb aquests? En primer lloc, són ells els qui s'estigmatitzen, en renunciar a la cultura i la identitat de la terra que els acull. Institucionalment, políticament, no es pot fer res contra d'ells o ben poca cosa. Els que no volen assimilar-se com a catalans, que caparrudament s'entesten a negar la realitat diferencial catalana (que diuen que Barcelona és Espanya, vaja, sense cap mena de dubte), són un escull per les nostres legítimes aspiracions nacionals, a banda de conformar uns guetos espanyols dintre del nostre País. La millor solució per ambdues parts és que ells, sense abandonar la seva essència espanyola, acceptin la catalana com a part també integrant de la seva cultura. És primordial tant per nosaltres, perquè el nostre projecte avançaria amb molta més força, i per ells, perquè s'obririen a la resta de Catalunya que parla català. M'estic referint a les barriades senceres a Esplugues, l'Hospitalet o Cornellà on gairebé ningú no sap parlar català i hi ha més toros d'Osborne per centímetre quadrat que a la mateixa capital del Regne.

Per una Catalunya forta necessitem una Catalunya unida. Els sectors "espanyols i espanyolitzants" tard o d'hora s'hauran d'assimilar a Catalunya. En cas contrari, serà Catalunya qui s'assimili, després de tres segles de colònia espanyola, a la cultura castellana.

Ras i curt: vull que els espanyols que viuen a Catalunya esdevinguin catalans. Si ells es senten catalans aprendran per pròpia voluntat l'única llengua pròpia de Catalunya, sentiran interès per la nostra Història i àdhuc s'apuntaran a la colla de bastoners del poble.

No és anihilar la cultura castellana o andalusa: és que ells no anorreïn la nostra. Que ells duguin amb orgull la seva "andalusitat", però alhora que s'interessen per la catalanitat. En darrera instància, voldria una Catalunya independent, amb les mil cultures (i llengües) diferents que hi conviuen, però amb el nexe comú de Catalunya. El meu independentisme és més aviat per pervivència de la meva cultura que no pas de caire econòmic. Diguem-ho d'una altra manera: vull que la cultura dominant a Catalunya sigui la catalana, però enriquida amb les múltiples aportacions de les altres que hi conviuen: l'andalusa, aragonesa o extremenya, les sudamericanes, les africanes, etcètera.

Si Espanya fos un estat normal, d'entrada seria una República, i Federal, on Catalunya se sentiria molt més còmoda. Si els espanyols recalcitrants comencessin a impregnar-se mínimament de la cultura catalana el Federalisme avançaria amb molta més força a Catalunya. El meu objectiu no és ni de bon tros aquest, però mentre sigui tan inabastable la independència és un bon pas intermig.

I qui no es vulgui adaptar, que foti el camp d'aquí.

Em cago en el dia que vaig tindre per primer cop internet a casa, i en l'altre en què vaig decidir començar a escriure sense mirar el teclat.

Avui hi ha hagut moltíssima feina a l'Àrea de Guissona. Per tres raons: Primer, la Senpai era de comunió, i per tant l'equip estava incomplet. Amb tot, avui hi havia menys carros per descarregar. Segon, el programa informàtic d'un dels dos ordinadors ha fet un pas en fals mentres feia una acció que triga més d'una hora en enllestir-se. L'hem haguda de repetir, i per tant, una de les dues caixes ha estat inactiva fins un quart de dotze, més de dues hores. Tercer, tota la gent ha vingut en massa de nou a onze, la qual cosa ha provocat que, amb una única caixa funcionant, es formessin llargues cues. Molta feina, molta feina.

A partir de les onze, i fins la una, hem estat molt tranquils. El perfil de la gent que ha anat a comprar a aquella hora ha estat diferent del de dona de trenta a cincuanta anys castellanoparlant i eventualment amb fills. Les dues hores compreses d'onze a una el nivell de catalanoparlants ha augmentat del habitual 30-40%, aproximadament, a força més de la meitat de la clientela. Els homes han pujat també més de trenta punts percentuals, i els estrangers de fora de l'Estat espanyol, no tant, però també. D'una a dues la situació s'ha normalitzat una mica, però no gaire, tampoc.

I ara, per variar, fotré les CEPV, un dia tard, per variar, i traduïdes, per variar, i estúpides com sempre, és clar.

Com sabreu tots, El Quadern Gris és el dietari de joventut de l'escriptor català Josep Pla, escrit durant dos anys, on parla de la seva vida al poble de Palafrugell, de la Universitat, de la política d'aquell temps i, en definitiva, d'un ampli ventall de temes. Josep Pla va anar retocant al seu gust el seu dietari de joventut fins que el va publicar amb la resta de la seva obra completa. Per saber-ne més, a Combray en teniu millor informació. Si voleu llegir alguns fragments, aquí en teniu uns quants molt ben triats.

Ahir, per fi, vaig recuperar el Quadern Gris. L'havia perdut al tren, de camí a la Universitat. Em vaig descuidar la motxilla al prestatge, un acte de badoqueria causat per l'apassionant lectura del diari Avui, com ja he explicat mil cops. Doncs res, ahir, tot cofoi, vaig reprendre la lectura per on l'havia deixada involuntàriament durant un parell de mesos, i ara amb un format de llibre millor que l'anterior. Al·leluia!

Apa, això és tot. Vagi bé.

Ja ho sé Josep. Ja ho sé. Sense boda, al costat d'una corona sota el símbol de prohibició. Però tiu, ja em coneixes, sóc colloner com el follonero del Buenafuente i no m'he pogut estar de treure aquest tema que tant ens agrada a tots.

A més, no sé per quin motiu, fa temps que sé que demà plourà allà on no tenen platja i la gent parla amb un accent castellà "un poquito como de chuuuul·lo, qué pasa?". I aquí fotrà un sol espatarrant, propici per anar a la platja, a beure una cerveseta i fumar-se un peta, o per veure el fòrum de les cultures especuladores i fer una cerveseta i un porro a la pèrgola fotovoltaica (nova icona de la desenfrenada bogeria turística barcelonina), o fer la cerveseta i fumar-se el petardu és igual on sigui (queden clares les prioritats).

Riuré molt quan plogui, en saber que 21 milions dels euros que formen part dels pressupostos de l'estat van a parar a tan esperpèntic esdeveniment, passat per aigua i amb escenes semi-còmiques. És dur per un anarco-utòpic-republicà-independentista com tu, Josep :P, haver de llegir coses així. Què et penses que hauria passat si la Generalitat tingués control pressupostari total -amb caixa pròpia, ja m'entens-?? Hauríem de contribuir amb les despeses de la boda? Es pagarien des de la Generalitat part de les despeses de la casa reial?? Què en penseu?? Ja no entro en la vessant purament política (de fet l'evoco parcialment parlant de la financiació que tenim al nostre país) que, no cal dir-ho, té molt per on fer petar la xerrada...

Al cap i a la fí, aquest espectacle institucional es paga amb diners de tots els súbdits treballadors que viuen el dur dia a dia dels que no tenim sang blava. I em sembla que cap de nosaltres estem convidats (com prega la samarreta que podeu veure, que cert setmanari satíric inclou aquesta setmana).

Espero els vostres atacs dialèctics jeje

DEMÀ PLOURÀ A BOTS I BARRALS!!! (quina mala persona que sóc)

Ahir vaig aconseguir la meva primera planta. Me'n van regalar tres plantetes petitones que semblen males herbes del camí, però que han de créixer exuberants, alegres, fecondes i vives. Han de créixer sanes, vigoroses i poncelles per què, quan sigui el moment, me les pugui fumar fulla a fulla. Al·leluia!

La independècia no es demana, es proclama

És la frase amb què m'he quedat de la xerrada pronunciada a la UAB per en Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica a la UB i que ha organitzat la JERC. Ens ha parlat sobre el dèficit fiscal que segons ell pateix Catalunya enfront Espanya, remarcant la pèrdua de poder adquisitiu dels catalans i el decreixement del PIB català, conseqüències directes segons ell d'aquest «espoli», i per acabar ha explicat per què altres estudis (com el del BBVA) són erronis. Després ha respost les preguntes que la gent li ha formulat i ha fet propaganda de la web El Desequilibri, que ja vaig visitar quan va sortir la plana a l'Avui ara fa uns mesos.

En termes generals m'ha convençut, tot i que m'ha semblat que en determinades ocasions manipulava les dades o donava una visió parcial favorable als seus interessos. Segons la versió, els números ballen molt, i m'interessava sobretot saber com calculava ell el dèficit, en especial el famós de Madrid. M'ha semblat prou raonable, i sincerament lamento que el Gobierno no faciliti els comptes clars, perquè d'aquesta manera tindríem dades més fiables. Ell s'ha esforçat per donar la impressió que les xifres que donava eren objectives i objectivables i d'explicitar les fonts. M'ha semblat, com ja he dit, força convincent.

En un altre ordre de coses que no té gaire res a veure, fa una estoneta en Bin Laden s'ha dignat a escriure'm quatre comentaris seguits en la mateixa entrada, mig en anglès mig en castellà, amb faltes ortogràfiques pertot arreu, on deia que els espanyols (com si jo ho fos) morirem per ser dolentots i tal. Res, és que m'ha fet gràcia.

El cas és que, rellegint el post en què el desgraciat ha escrit les seves quatre ximpleries, he remembrat el meu estat d'excitació i indignació que em va embriagar aquell dia. Ara, vist fredament, penso en dos-cents morts i tampoc em sembla res espectacular, però amb l'abrandament del moment és una altra història. Ara que penso en tot allò no em sento tan indignat ni tan incomprensiu, és com si la llunyania temporal fos també emocional. A còpia de veure els cadàvers per la tele i les mares plorant, ja no em commouen, més aviat m'atipen. És tot molt més fred, i per comptes de pensar en les persones penses en les conseqüències de les seves morts.

En fi...

Com de gairebé tot, jo tinc molt pocs coneixements de filosofia. Crec que va ser Kant, o sinó un altre filòsof, que va dir una cosa semblant a aquesta:

Aquestes dues frases se m'han quedat així mig gravades al cap des que les vaig sentir per primer cop fa més de tres anys. Les recordo molt sovint, sobretot quan penso en determinismes. Crec que és impossible volar sense aire, i que volar amb el vent en contra (intencionadament o no) fa que notis més aquesta resistència.

Àdhuc en aquest bloc sento resistències. Una d'elles eren les estadístiques, per això les he tretes. Una altra són els quatre gats que conec que visiten el meu bloc. Només dues o tres persones que conec personalment saben de la seva existència: el Dani, que també hi escriu de tant en tant, una companya de la Jerc i una companya de la Universitat. La resta no us conec, només una mica en Jordi del Petit Castell però per messenger.

Els coneguts que visiten el bloc són com antibiòtics: la seva presència basta per inhibir la proliferació de certes ideies meves per aquestos paratges, com si les meves cabòries fossin bacteris davant la penicil·lina. Si conegués mon germà el bloc o, encara pitjor, mons pares, no podria escriure les coses que d'ells penso amb la llibertat amb què ho faig ara. Els hi he dit de tot, ja, a tots tres. A més, tampoc comentaria algunes de les meves ideies més antisocials perquè potser s'esverarien. Per mi, els coneguts són, més que vent en contra, un huracà que no em deixaria volar gens. I si no em llegís ningú potser deixaria d'escriure, però segurament el que faria seria tancar els comentaris i continuar dient les meves bestieses.

Bé, podria enrotllar-me més, però no em ve de gust.
Apa, vagi bé.

Holaaa! Em digno a fer acte de presència per aquest brut racó de bits (des del carinyu xDD) presentant les meves excuses per no haver escrit res en molt i molt de temps.

Tot i això em fa l'efecte que no m'heu trobat a faltar gaire oi??? El fet és que en la trobada que en Garusi explica en una entrada anterior, en un lloc anomenat PILSEN jo també hi era. L'home no es va poder estar de recordar-me que portava molt de temps sense escriure-hi res per aquí jeje... La veritat, es que no em conectava des de fa uns quants dies. I quan ho feia no era per divertir-me pas :(

Em sumo a les afirmacions sobre begudes i "plantes medicinals" que el molt honorable President del Quadern Gris fa en l'entrada mencionada amb anterioritat.

Suposo que durant les vacances seré capaç de fer-vos patir a tots amb els meus paupèrrims comentaris i el seu despreciable nivell gramàtic i de continguts.

Ah! Qui vulgui, està convidat a passar una estoneta a la Pilsen i gaudir de tan mundans plaers com vulgui ;)

Avui hi havia una mosca en un xoriço penjat. L'he sacsejada una mica i ha caigut damunt els sobres de pernill. Es desplaçava lànguidamet, movent les ales però sense aixecar el vol, resistint-se patèticament a una mort imminent. He agafat el sobre i l'he bellugat una mica a l'aire perquè caigués a terra. La pobra mosca, a les acaballes dels seus quaranta dies de vida, es devia preguntar què havia fet més que atipar-se de xoriços de franc, fer la guitza a alguna persona i pondre una bona colla d'ous, més de cinc-cents. Segurament recordava els idílics dies a la merda de gos on va néixer, amb els seus germans, cruspint merda i més merda. Quan va aixecar el vol la immensa majoria dels germans eren morts. Va anar de merda en merda posant ous fins que va anar a parar al rebost de la meva botiga. Li va agradar la flaire i l'ambient fresc i humit del xoriço, se les va empescar per penetrar la bossa de plàstic i allà s'hi va quedar fins que jo la vaig foragitar de la bossa. Tot això rumiava quan vaig trepitjar-la. Vaig sentir a la vamba l'intent desesperat de la mosca per aferrar-se a la vida, una última batuda d'ales, abans de morir esclafada pel meu designi diví.

He mort les estadístiques.

Les he mort.

HAHAHAHAHAHAHA!!!
-riallada destarotada-

Ja mai més no em tornareu a esclavitzar.
Estadístiques filles de puta, m'heu estat tocant els pebrots des que us vaig incorporar al "projecte". Però ara sou ben mortes, us he mort per sempre més.

HAHAHAHAHAHAHA!!!
-riallada desballestada-

Avui sóc un home més lliure gràcies a que me n'he desfet de vosaltres.
Us he assassinat a sang freda i sóc feliç;
la vostra mort és la meva felicitat.

Ahir vaig conèixer dos nois de Barcelona que van tocar el dos del bar sense pagar, la pràctica coneguda com a "Simpa". Un d'ells es movia molt i quequejava, semblava com nerviós. Això no és res: la mateixa que em va dir un dia que la meva lletra és molt semblant a la d'un esquizofrènic conegut seu, l'altre dia em va dir que quan jo parlo sembla que m'ofegui. I per ajudar-me, em va proposar una postureta de ioga. La noia es va ofendre perquè li vaig demanar si la gent que fa ioga els dimarts i dijous a les deu del matí no té res més a fer, ja que jo treballo i estudio i tinc poc temps per a mi. I em va etzibar un "lo teu no és vida, replanteja-t'ho. Deixa sa universitat o sa feina, però això no és vida". Trobo que els anarquistes són els més incompresos de tota la societat: són vistos com a mandrosos i delinqüents. Haurien d'explicar-se una mica millor.

Bé, amb els dos nois hi havia tres noies que tampoc no coneixia, a banda de la troupe de sempre, i en especial, una d'elles, de les noves, estudiant de Ciència Política a la Pompeu Fabra, em va semblar una criatura digne d'estudi. Els seus moviments, la seva forma de parlar, de vestir, les seves opinions: tota ella volia aparentar pija. Però tot i la forma de fumar, de moure les mans i els dits, i les setències que proferia, ella no ho era pas. Era una "quiero y no puedo" fastigosa. Vaig sentir com menystenia un dels dos nois d'esquenes a ells i el que deia sobre "en qué me fijo primero de un tío" i tal. En fi.

Les Volls Damms que em vaig pimplar varen ser molt bones, i el peta també. Va ser el primer cop que me'n vaig fumar un a una cerveseria normal, a la taula entre cerveses, i el perill de ser expulsats va fer que el peta fos encara millor. Per tal que no es noti, mon germà els lia amb una maquineta especial i els petes semblen cigarros normals. Va de conya pels bars.

Doncs res, nois, vagi bé.

He rebut aquest mail. Avui, al diari també se'n parla.

Davant l'actual situació del govern francès de negar-se a admetre el català com a llengua oficial a Europa, un fet realment molt greu, s'està escampant la idea d'actuar ràpidament tot fent arribar, massivament, missatges de queixa directament a la bústia del Primer Ministre francès des d'aquest web:

http://www.premier-ministre.gouv.fr/fr/p.cfm?ref=6959

I al Ministeri d'Exteriors francès des d'aquest altre web:

http://www.diplomatie.fr/courrier/default.asp?code=actu,

exposant-los la greu situació de discriminació que patim els catalanoparlants. Per tal d'anar tots a una, i demostrar que no som quatre arreplagats, hauríem de posar el mateix tema del missatge:
Le catalan dans la Constitution Européenne, i ompliu les altres dades que demanen. El missatge que us suggerim podria ésser més o menys així:

Monsieur, Je suis un citoyen européen de langue et nationalité catalane et je veux vous communiquer mon indignation à cause des réticences du gouvernement de la France à l'officialisation du catalan dans la Constitution Européenne. Je n'arrive pas à comprendre pourquoi quelqu'un voudrait laisser dix millions d'européens comme moi hors de la normalité de l'Europe du futur, si ce n'est pas une claire volonté de génocide culturel contre les langues et les peuples considérés comme minoritaires, même s'ils ont plusieurs fois la population du Luxembourg ou de Chypre. Comme héritiers des gens qui inventèrent les droits de l'homme et comme représentants que vous êtes des catalans de France, je vous prie, monsieur, de donner support aux initiatives destinées à la reconnaissance de ma langue dans la Constitution Européenne et de respecter les droits des nations sans état. Veuillez accepter, monsieur, mes considérations les meilleures.

Doncs ja sabeu, no us costa res, i si els toquem els pebrots seguiran fent el mateix però almenys sabran que existim. A més, no seria el primer cop que una allau de correus és útil per canviar coses...

Apa, vagi bé.

Fa catorze dies van tancar per sempre més el supermercat on vaig entrar en contacte amb el món laboral per primer cop. Des que van obrir el Mercadona fa uns anys que el Consum ja no rutllava com abans, i quan jo hi vaig anar ja havia minvat molt el seu volum de vendes. Després de marxar jo, al poc temps van treure la xarcuteria i la carnisseria, i quan vaig entrar-hi per darrer cop, l'agost passat, era en plena decadència. El trenta d'abril fou el seu darrer dia. Coincidint amb el Dia del Treball, el dia u de maig va ser el primer dia que no va tornar obrir les portes.

Al Consum hi havia una noia, una senpai com la d'ara, que em feia la vida impossible. Aquesta sí me la tenia jurada, no sé pas per què. Bramava improperis contra mi a les meves esquenes, que els companys m'explicaven amablement. Un dia, fart d'ella, i fart de cubates i birres, vaig enviar-li un missatge al mòbil (el seu número era escrit a un paper, amb els de la majoria dels que hi treballàvem, a l'oficina de l'encarregat) on li vaig etzibar una cosa semblant a «Per què em toques tant els collons? Sóc el Josep del Super». Durant la setmana següent no ens vem parlar, casualment no ens trobàvem gaire, fins que un dia em va dirigir la paraula per comentar-me una collonada. Em vaig assabentar de què li havia explicat l'afer al segon encarregat, però que havia esborrat el missatge del mòbil. Ella se'n va anar de vacances, jo vaig anar fent la meva vida, i prou.

En fi, no crec que aprengués gaire d'aquella estada. Ja sabia que em toparia amb imbècils, sabia que hauria d'aguantar al caps i bé, en general, ja m'ho esperava tot. Només va ser la primera experiència, va servir per passar de la teoria a la pràctica.

Avui he fet la meva primera classe -quasi- particular a la Universitat. Érem només tres d'una assignatura on som matriculats més de cent. Un escàs tres percent. A què és deguda aquesta desbandada de classe d'Història? Hipòtesis:

1. Tothom sap ja el tema. Mentida! Només cal que preguntis al primer que trobis què recoi va ser la Home Rule o el nom de la directora oficial de cinema del règim nazi, per comprovar que, en general, no saben res.

2. Perquè no troben l'aula. Mentida! La majoria dels de primer curs fem totes les classes a la mateixa aula. Amb tot, els que només estan matriculats d'aquesta assignatura ja venien el primer quadrimestre, i per tant no és excusa.

3. Perquè no s'han de presentar a l'examen. Mentida parcial! I és que, tot i que sembli mentida, el professor va deixar exempts d'examen aquells que ja van aprovar el primer quadrimestre. Per aprovar-ne el segon només cal presentar dos treballs. Però jo puc donar fe que són moltes més de tres persones les que van suspendre. I no, jo no vaig suspendre.

4. Perquè per vicisituds de la vida tothom té coses a fer a aquella hora. És probable, sí, però una probabilitat molt improbable, que tots a les dotze fugin. Com no solem ser més de vint persones (sent optimistes) a les seves classes, la probabilitat és major, però així i tot, no convenç, perquè van suspendre més de vint persones, i les altres mirant-se el borrissol del melic.

5. Perquè la classe anterior de Sociologia els crema les neurones i les han de reposar amb porros i cerveses. Aquesta és una explicació més satisfactòria, atesa la fumera que creen els estudiants i atesos els bars, plens de gom a gom. Sí, el futur de la societat, a bars i passadissos.

6. Perquè no els agrada la Història. També és molt possible. La gent va a classe només per aconseguir un títol, no per aprendre. Jo vaig a classe perquè m'agrada, tot i que no em sigui obligat. Dels tres que érem avui, dos haguem supès. Mols no hi assisteixen pel mateix motiu que suspengueren: perquè no els hi agrada. I, per tant, sempre suspendran. Només pensen en la llicenciatura que els obrirà portes, i no tenen cap interès en la revolució anarquista del 36.

En resum: només tres. El pobre professor, que no és gaire bo, però que ho fa amb molta il·lusió i en sap molt, li deu sapiguer greu que tan poca gent vagi a les seves classes. A mi també em sap greu, la veritat. La setmana passada ens van passar una enquesta per valorar-lo (els de l'Autònoma són molt moderns...) i ens va demanar que siguéssim bons amb ell. Mai cap professor m'havia demanat que apugés a l'alça la seva pròpia puntuació, sempre ho havia vist a la inversa. Jo vaig ser optimista en la valoració, però amb tot, malgrat alguns defectes, no ho fa pas tan malament. Li falta potser més locuacitat, que de vegades sembla la Palacio.

Apa, vagi bé.

Ara -bé, ara fa una setmana que ha sortit a la llum- resulta que les tropes d'alliberament -l'exèrcit invasor, vaja- de la coalició a l'Iraq han practicat tortures sobre els seus presoners. La Gran Bretanya ha estat acusada per Amnistia Internacional -poca broma-, segons l'Avui d'ahir, d'haver matat almenys 37 iraquians indefensos, a banda de les suposades tortures que també circulen pels diaris anglesos i tal. La resposta de la resistència -o falangistes de l'Iraq- ha estat degollar el ciutadà gringo Nick Berg que volia fer negoci per aquell país. I això que, senyores i senyors, la guerra fa un any que es va acabar.

Diuen al Centre Cool de Saber Contemporani que les tortures i les dimissions de Rumsfelds no ens han de fer perdre de vista el que veritablement passa allà a l'Iraq. Però el que passa és que estan en guerra no oficial, i a la guerra, malgrat convencions de Ginebra, tot s'hi val. Com deien ahir per algun racó de l'Avui, algú que és capaç de matar-te, com no ja de ser capaç també de violar-te i de torturar-te? Quan portes uns quants morts a les teves esquenes, suposo que despullar un enemic sospitós d'haver matat companys teus i fotre-li elèctrodes pel cul no deu suposar masses problemes.

Diuen que pel juny passaran la sobirania als iraquians. Per mirar de fer conviure les tres ètnies majoritàries al mateix estat, haurien de proposar un estat federal amb bastantes competències pels estats federats, crec jo, i si no es vol esquarterar el país en tres estats diferents, cosa que provocaria una llarga guerra civil, al meu modest entendre. Un estat unitari seria un desastre de totes totes.

Si s'ha arribat a aquesta situació és, en gran mesura, per la negligència nord-americana, que va defensar el govern de Saddam en el seu dia, i que va donar suport al wahabisme quan era només un fenomen molt localitzat. Però bé, els EUA alguna cosa bona hauran fet pel món, segurament.

Per acabar, només dir que l'Iraq, en si, no em treu gaire la son, però com és portada cada dia als diaris, n'haurem de parlar. La setmana passada, en les notícies breus internacionals, deien que a no sé quin país africà havien mort més de mig miler de persones. Vull dir, que hi ha molts altres conflictes, més sagnants encara, als que ningú no fa cas perquè no hi moren americans.

Apa, déu.

Cada dia llegeixo amb menys atenció les notícies sobre política de l'Avui. Fan com a TV3: quan xerren de política ho fan començant per les reformes del Senat, pel que fa o diu en ZT (Zapatero Tarannà) i, en general, per política espanyola. I ara toca política catalana..., com diuen al Telenotícies. Si de veritat volem ser mai un país normal, el primer que hem de fer és treure'ns els complexos: o posem directament la política espanyola en la secció internacional, o la posem després de la catalana, però el que no pot ser és això que fem ara. És l'únic que m'agrada d'El Punt.

A més a més, des que tenim el Tripartit que la política catalana, més que un oasi, sembla un clavegueram. Ens governen una colla d'incompetents. Fa molt poc que segueixo la política catalana de forma mínimament exhaustiva, i allò de l'Oasi no sembla res més que un miratge. El panorama polític català potser no és el pitjor del món, no arriba al de les Filipines, per exemple, però déu n'hi do. Jo suposo que aquests del Tripartit governen, perquè no ho sembla, tot el dia acusant-se. Ja sabem que un govern de coalició no és com un de monocolor, però collons, que s'aclareixin d'una puta vegada. Entesos que el millor govern no és qui fa més lleis, però almenys feu-ne alguna. Deixeu de discutir, òstia, sembleu marrecs al pati de l'escola. "El document el vas fer tu!!", "Tu l'has filtrat per posar-ne un de teu!!", "Que li tallin el cap!!". Després de tallar el cap al Conseller en Cap (ironies de la vida) ara volen tallar-ne el d'en Sellarès, això sí, després de decapitar en Pujals i tots aquells manaires reemplaçats per la rastellera de nomenaments, com els de la CCRTV i tants d'altres. Sembla que més que governar assenyaleu, degolleu i reemplaceu.

El tema del Llull és la cosa més trista que t'hi puguis trobar. La consellera de Cultura, la socialista Mieras, és una inepta, és la tristíssima conseqüència d'allò que en diuen "quotes" (Cultura no rima amb paritat -Iu Forn-). Tot i que sembla que en el cas també té molta responsabilitat la incommensurable intel·ligència i vàlua del cervell que va idear el Fòrum de les "Cultures", cervell el qual, més que proposar un nom, el va imposar a en Matas. El resultat és que Ses Illes ja no hi són, i per comptes d'estrènyer lligams, els trenquem. Països Catalans? Si ni tan sols hi creu el President de la Generalitat.

El més trist és que ERC s'ho hagi mirat amb tanta calma, com si fos una cosa com per callar i empassar. ERC, si fos a l'oposició, criticaria salvatgement aquest esquarterament simbòlic dels Països Catalans. Ara, com és soci de govern, diu ben poca cosa, mostra la seva disconformitat, un parell de palmadetes al culet, i cap a casa. ERC és un partit redomat, ja no és el que era.

M'agradaria comentar així per sobre l'article d'en Jordi Argelaguet d'avui a l'Avui, i que teniu copiat a sota. En resum:
- ERC, que va pactar amb el PSC per deixar paleses les contradiccions del PSC, és l'únic qui es contradiu, en realitat. Més que engolir el PSC, serà ERC qui sigui fagocitada, sobretot si...
- ERC esdevé un partidet federalista, defensor de l'Espanya plural. Puc semblar molt pesat, però no sóc l'únic que ho pensa. Crec que és evident que ERC s'està moderant massa en el terreny de l'independentisme, que com no es replantegi de debò cap on vol anar podrà tindre molts vots però haurà perdut la identitat. Si ERC perd el nord també em perdrà a mi, i serà difícil que jo torni a participar a cap altre comici elecctoral. Si s'acontenta amb una República Federal Espanyola (que òstia, és molt millor que el que tenim ara), si s'hi "sent còmoda", que se n'oblidin de mi. Si pinten l'autonomia de veritat (la independència) de Catalunya, i més enllà, dels Països Catalans, com una utopia inabastable per la qual no cal lluitar, adéu, ERC.

Tot seguit poso tres documents. El primer és el d'Iu Forn, satíric sobre les discrepàncies del govern. El segon és el d'en Jordi Argelaguet i Argemí que he comentat molt per sobre. El tercer és sobre el Ramon Llull. Tots tres són de l'Avui.

Naixem i vivim en una societat que ens dóna una identitat, una forma de pensar, articulada per l'idioma. El que aprenem en els primers anys molt probablement ens acompanyarà fins que morim. Si tenim uns pares nacionalistes, nosaltres ho serem també amb molta probabilitat, si ells tenen carrera universitària, nosaltres tenim molts números per fer-ne una, si vivim en un determinat barri tenim més esperança de vida que si vivíssim en un altre... La societat ens modela per als seus interessos, d'aquesta manera es proveeix d'allò que necessita per perpetuar-se. Certament podem triar, però molt menys del que ens pensem. Per exemple, podem triar si implicar-nos més o menys en la societat, però amb ideies que no són nostres, que hem agafat. Podem triar la dona amb qui ens casarem, però serà amb gairebé tota probabilitat d'un estatus socioeconòmic similar al nostre. Podem triar la carrera, però aquesta decisió depèn també de l'estrat social que ocupin els pares. En general, tenim poc a decidir. Només tenim a l'abast decisions puntuals, circumstancials, perquè la vida ja ve dictada.

Bé és cert que podem decidir no viure aquesta vida. Però sortir del que la societat estipula és dolorós. Apareix inexorable la pressió social. S'ha de fer el que toca: estudiar si cal estudiar, treballar si cal treballar, robar si cal robar; però fer el que toca. I es fa. Per què el rei d'Espanya i mitja colla d'exfranquistes van ajudar a fer la transició? Perquè tocava, la pressió internacional hagués estat massa forta. Enarborar l'estelada a un mitin del PP o el toro d'Osborne a un d'ERC: la pressió social seria molt forta i s'acabaria a mastegots, com va passar amb el noi pacifista al mitin del PP. Amb tot, les persones accepten aquestes regles socials de bon grat i ni se n'adonen de què existeixen. Només es palesen quan es va contracorrent, quan es fa o es vol fer el que no toca.

La major part de la nostra identitat no és nostra, la societat ens l'ha imposada, i varien substancialment segons la societat en què et trobes: la japonesa, la gringa, la catalana... no tenen res a veure. També és molt diferent el concepte d'un mateix que es té depenent de l'estatus socioeconòmic, la religió i el marc històric.

En resum, la identitat la dóna la societat i es busca en societat. La identitat pròpia és gairebé inexistent, però es viu com si fos de pròpia creació. En gran part, sí que te la crees tu, de bocins arreplegats de diferents formes d'entendre el món. Del substrat que dóna la primera socialització, paulatinament vas construint-te una personalitat pròpia de tot el que vas experimentant fins la mort. Aquest substrat, amb tot, és molt determinant, i marcarà la majoria de les teves accions fins el bon dia que esdevinguis una trista despulla més.

[això no és res de l'altre món... només quatre barrabassades estúpides]

Un bon dia em vaig despertar d'un somni. Havia estat vivint sota la hipnosi de la religió, i a força de determinació vaig aconseguir despertar-me. Va ser un procés dur i llarg, però finalment vaig despertar. El món real era molt més isard que l'oníric. Faltava un marc de referència i significacions per explicar tot allò que veia amb una nova perspectiva. Ho necessitava per la meva pròpia estabilitat mental, per no acabar penjat al bosc a la vista de tots, o potser estimbat de dalt de l'edifici i encastat al carrer. Així que vaig anar cercant noves formes d'interpretar el món, i finalment, per mitjà d'algunes lectures i referències, i sobretot, del propi raonament, en vaig assolir una, en perpetu perfeccionament.

No negaré pas que de vegades enyoro aquell estat hipnòtic en què no tenia problemes existencials, malgrat fos menys lliure. La pèrdua de la fe i el dubte obliguen a cercar respostes. Fer-se preguntes obliga a respondre-les. Fer-se moltes preguntes hauria d'estar prohibit. En general, la filosofia de vida de les religions és l'òstia en bicicleta, ja que fer-se preguntes (dubtar de la fe) és pecat. Tens menys llibertat però ets més feliç.

D'aquesta manera, de l'estadi inicial de "voler saber la veritat" vaig passar a un estadi on el que penso és que "no pot ser bo saber la veritat". I no, no és bo, perquè la veritat és molt dura, la realitat és desoladora, mesquina, tot el contrari del poema d'en Papasseit.

Això sembla molt reaccionari. I ho és, la cosa més conservadora que puguis imaginar. És una contradicció. En general estic orgullós d'haver perdut la fe després de molt raonar. Estic orgullós d'haver volgut anar més enllà i d'haver-me fet aquelles preguntes que ara encara em faig. Si es vol avançar s'ha de passar per eventuals períodes convulsos. La Història també té els seus períodes convulsos, però jo crec que ara estem molt millor que abans de la Primera i Segona Guerres Mundials, i infinitament millor que abans de les revolucions burgeses del segle XIX. Els períodes inestables han de donar pas a uns altres de més estables que acostumen a ser millors. No sempre l'evolució és positiva, però per molt enrere que es torni, mai no s'arriba al punt anterior.

Dic que m'agradaria tornar a creure en déu. És, en realitat, mentida. Ara és impossible, però si mai no hagués dubtat... ara seria més feliç. És complicat explicar-ho, s'ha de viure. Jo crec que si tothom es plantegés les preguntes existencials per execel·lència i anés estirant del fil rigorosament, arribaria al mateix punt de desorientació en què jo em trobo o em trobava. D'una banda, tens un camí molt ben definit amb molt poques variants. D'una altra, et trobes en una cruïlla de mil camins i a la vora d'un penya-segat, fent equilibris. Pots escollir, sí, però també corres el risc de caure al buit...

Molt més còmode és no haver de decidir, tindre un únic camí. Molt més covard, també. També és covard deixar-se caure pel penya-segat. S'ha de triar un camí, i si aquest no agrada es desfà i es pren un altre, i sempre amb compte de no relliscar.

El camí clar i ben definit de la religió no és l'únic d'aquestes característiques que existeix. Tenim un immillorable exemple en el poder hipnòtic de la televisió, on l'únic que pots decidir és si vols veure el partit de Lliga per TV3 o Salsa Rosa per Telecinco.

La joventut no és una edat, sinó un clima del cor. És voluntat, és imaginació, és passió. Els anys marceixen la pell, renunciar a l'ideal marceix l'ànima. Jove és aquell que es sorprèn i s'ullprèn, que pregunta com el nen insaciable. Però, i després? Desafia els esdeveniments i troba alegria en el joc de la vida. Seràs tan jove com ho sigui la teva fe, tan vell com el teu dubte, tan jove com la teva autoconfiança, tan jove com la teva esperança, tan vell com el teu abatiment. Romandràs jove mentre romanguis receptiu. Receptiu a tot allò que és bell, bo i gran. Receptiu als missatges de la natura de l'home i de l'infinit. (Autor: Doublas Mc. Arthur)

Felicitat

Com molts dels temes més profunds de les nostres vides, tots tenim una noció interna sobre què és la felicitat, però ens a sembla molt difícil d'explicar-la. Passa el mateix al pensar en conceptes com "Justícia" o "Solidaritat".

Generalment quan pensem en felicitat veiem els seus efectes, però pocs cops analitzem curosament les causes. Què ens fa feliços? És possible que aquesta felicitat sigui un estat permanent?

És fàcil confondre la felicitat amb el benestar. Per això moltes persones tendeixen a equivocar el sentit dels béns materials en les seves vides, creient que els donarà una felicitat que mai no troben. I és que les coses materials ens donen benestar: és més còmode viatjar en cotxe que no pas en transport públic, és agradable arrecerar-se quan fa fred, és necessari tindre pa sobre la taula [és amable tindre conys per tocar quan duus dos gintònics]. Però aquest benestar no té res a veure amb la felicitat.

La felicitat és un concepte molt més profund d'estabilitat, seguretat, esperança. La felicitat no és la manca de problemes o l'absència de dificultats. S'hi pot ser feliç enmig d'una tempesta? Sí, perquè la felicitat no és res que es trobi necessàriament fora de nosaltres. El primer indret on l'hem de trobar és al nostre interior. És molt difícil ser feliç si depositem el nostre cor en coses materials o en les persones equivocades. Viure continuadament un grapat de valors ens atorga l'estabilitat que cal per a sentir-nos realitzats. La felicitat té molt a veure amb el vuit o plenitud de les nostres vides en el seu abast més profund.

Però la felicitat no es troba únicament en nosaltres mateixos, també hi és en l'entrega altruista als altres: la generositat en l'amistat, l'ajut al desvalgut, el suport en els moments difícils. Bolcar-nos cap els altres és una de les fonts més precioses per a una genuïna felicitat.

En aquest món actual de telèfons mòbils, internet i tecnologia és fàcil centrar-nos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes i també és fàcil oblidar-nos dels altres. Nogensmenys, en la mesura que en què ens preocupem més pels altres i menys per nosaltres mateixos es resolen dos problemes: el de la persona a la que ajudem i el nostre perquè la vida cobra un nou sentit.

La felicitat també té molt a veure amb la nostra actitud vers els problemes i les preocupacions, que sempre seran presents en les nostres vides d'una forma o d'una altra, tanmateix una actitud positiva i una esperança contínua ajuden moltíssim més que una actitut pessimista, un tancar-se en un mateix i una visió "amarga" de l'existència. La felicitat és el resultat d'un esforç constant per superar els problemes o d'una feina intensa i contínua durant molt de temps. No s'és optimista perquè tot surti sempre bé, ans perquè per bé que les coses surtin malament, es confia en què sempre hi haurà persones que ens donaran un cop de mà per superar les dificultats.

Ser feliç no és un estat d'ànim, és un capteniment estable; per aconseguir això és cabdal:

- Aprendre a gaudir de les petites i quotidianes coses de la nostra vida: la conversa, el descans, la feina, la natura, l'amistat... Hem de ser conscients que l'afany desordenat per trobar satisfaccions condueix inexorablement a una falsa felicitat, és a dir, un simple plaer.

- Veure en les nostres ocupacions quotidianes un motiu de Felicitat. Qualsevol tasca que fem és l'expressió del que podem i sabem fer. Realitzar-la de forma entusiasta, ben feta i completa es converteix en una satisfacció i la nostra carta de presentació a la societat en què vivim.

- Acceptar les nostres qualitats i limitacions sense renunciar a millorar. Amb freqüència podem centrar la nostra antenció en les coses que ens falten (béns, millor lloc de treball, capacitat de relació social). Hem d'aprofitar el temps en trobar tot allò que ens ajuda a superar-nos: estudiar més, preparar-nos per treballar en la tasca que millor duem a terme o apropar-nos a les persones que ens puguin ensenyar i suggerir millors alternatives.

- Tindre una actitud positiva davant de les persones i les circumstàncies. Això implica la comprensió que tinguem cap els errors i actituds dels altres, evitant de provocar problemes i conflictes. Sempre serà millor ensenyar com es poden millorar les coses, avaluant l'esforç i els objectius assolits. Ser perseverant en les dificultats, esforçant-nos per descobrir allò positiu dels problemes, tractant de treure profit de l'experiència.

- Fer tot el que sigui possible per crear un ambient agradable: explicant anècdotes, organitzant petits torneigs esportius pels amics o la família, celebrar els aniversaris, veure una pel·lícula divertida... Per regla general no cal organitzar grans esdeveniments, com més senzill millor.

La Felicitat està implícita en la vivència dels altres, cadascun d'ells ens aporta la possibilitat de portar una vida plena, positiva i farcida d'optimisme.

No podem renunciar a ser feliços, aprenent nosaltres estem en condicions de fer feliços als que ens envolten, ensenyant que la felicitat no consisteix en una vida fàcil, sinó en procurar-nos mútuament l'alegria, el suport i la direcció en tot moment.

Preguntes:

1. Què ens causa felicitat?

2. Quines diferències destacaries entre benestar i felicitat?

Aquest text l'he trobat (en castellà) a una llibreta de segon de batxillerat. Formava part de la classe de religió. En el batxillerat, tot i continuar amb la "catequesi", no era tan important la tasca de captació de nous cristians, en general perquè suposo que ja sabrien que si un noi amb divuit anys que en porta tretze a la mateixa escola no ha caigut encara en la seva teranyina, difícilment ho aconseguiran a llavors. Amb tot, són molt macos aquesta mena de textos.

En aquest text se'ns ve a dir que si no ets feliç és perquè no vols. Només cal ser optimista i tindre una visió no amarga de la vida. T'has de dedicar a trobar la cara alegre dels problemes i ser més espritiual que no pas materialista. El materialisme és el gran enemic de la felicitat.

La vida és bella, i amargar-se no paga la pena. Au, va, aixequem el front, somriguem als set colors que hi ha en els núvols. La Felicitat ens espera, només l'hem d'anar a buscar.

La felicitat es troba en els altres. Els altres donen sentit a la teva vida, per tant, bolcar-se en ells és l'única cosa que et pot fer servei. Odiar la gent, no fer vida social, és el millor camí per acabar penjat d'un arbre. Ui, no, d'un arbre millor que no, no sigui que fereixi les susceptibilitats dels qui passegen pel bosc, millor tallar-se les venes a la banyera.

Bé, nois, aquí teniu el tractat magistral per ser feliç si no el coneixieu. Ara no teniu excusa per no ser-ho. És tan fàcil com això.

M'han fet treure la meva música. A la gent no li agrada el Brutal Death a tota canya. Prefereixen Extremoduro baixet. Foten pena. La gent no vol les coses pel seu nom. No volen la veritat. Volen veure la seva veritat corroborada un cop i un cop i un altre cop. Sempre. Però la gent no es pregunta per què. No perquè tenen por. I no se n'adonen de la seva por. Porucs. Jo sé que tinc por i sé que és inútil lluitar. Ho és, ho és. La vida és com és, malgrat no ho vulguis. Penedeix-te, perquè sobtadament et trobaràs de cara la Por. I no sabràs què fer-ne. Ho saps però no ho saps. No ho vols saber. La dissort: ho saps. No hi pensis si no vols. Però te la trobaràs.

L'estil d'aquest post ve motivat per aquest bloc: Enfant Terrible.

He esborrat les ximpleries i només he deixat el que realment pagava la pena. Gaudiu-ne:

4. Quina és la cosa més estúpida que has fet?

Mmm... un dia que vaig sortir de casa a les tres de la matinada, tot borratxo. Em vaig creuar tot l'Hospitalet corrent amb xancles i una samarreta del Barça posada del revès. Em vaig colar al metro (devien ser com les cinc) per Collblanc i vaig acabar baixant a les Rambles. Vaig fer el gilipolles fins arribar a la Barceloneta, em vaig despullar i em vaig banyar en pilotes abans que sortís el sol. En sortir de l'aiga un moro em va tocar el culet i va fotre el camp. Em vaig vestir i vaig colar-me a l'autobús a la Plaça de Catalunya. Vaig tornar a casa cap allò de les onze, i sense dormir vaig anar a la feina. D'això fa gairebé dos anys.

Lesbianes nues i verges practicant sexe anal altament agressiu alhora que universitaris gais fan pluja daurada al damunt d'una escultural polla de làtex. [Imant goguèlic –de Google–, és a dir, porno].

Ahir per primer cop em van respondre els Déus. Vaig estar conversant una estoneta amb ells. En rebre la seva invitació per parlar del tema em vaig sorprendre. Tot seguit, la sorpresa va esdevenir escepticisme recelós. En pronunciar les primeres frases ja es veia que allò no podia acabar gaire bé. On s'és vist un ateu enraonant amb els Déus? Quina incongruència!

En acabar la xerrada no em sentia bé per dins. No m'agrada el to grandiloqüent que fan servir els Déus per parlar, i a ells no els agrada la meva irreverència i agressivitat. Val a dir que vaig ser potser hostil sense motiu, però cony, no em va agradar el to. Al llit, entre llençols, en el meu paradís terrenal, rumiava tota la conversa. Potser hauria d'haver sigut més amable amb ells...

Els designis divins són inescrutables. Quan fan alguna cosa no saps si s'estan equivocant o si ho fan expressament. No saps quines són les seves veritables intencions. Per mi que des de la seva oficina al Cel veuen el món i no els agrada. El que ens arriba és el seu disgust. D'aquesta forma, quan veuen una guerra, per exemple, i es veuen impotents per evitar-la, l'única cosa que poden fer és manifestar-se a la Terra de forma indirecta tot fent palès el seu disgust. I els homes ho interpreten tan bé com el seu (el nostre) limitat enteniment permet. Això implica indefectiblement malentesos. Genera desconfiança entre els Déus i els homes. Però els Déus són a la nostra imatge i semblança, són com nosaltres, tan impotents i limitats com pugui ser jo.

Vaig protestar als Déus, i ells es van posar en contacte amb mi. No ens vem entendre, per qüestió d'orgull i de males interpretacions. Amb tot, vaig comprovar que, igual que passa amb les persones normals, no m'agrada parlar amb ells.

Jo tinc molt poc sentit de l'humor. En certa manera, sóc com la Tatcher. A ella li escrivien els acudits dels discursos i els hi havien d'explicar perquè no els entenia. Diuen que contava els acudits i observava absorta com la gent se'n reia d'una cosa que no tenia ni puta gràcia.

Jo m'identifico amb la Tatcher en aquest aspecte. En general entenc els acudits, tot i que moltes vegades sóc l'únic que no riu de tota la colla. A mi em fan riure unes coses que a la gent normalment no li fan gràcia, i a l'inrevès. No sé, per exemple, quan un vailet es posa a plorar a la feina, moltes vegades se m'escapa el somriure. No sé, veure'l plorar m'agrada.

Encara més en general, la vida no té gràcia. I dec ser dels pocs que ho penso, ateses les circumstàncies. La vida és un mal acudit que acostuma a fer gràcia a la gent, però que jo observo amb posat seriós prenguntant-me: «I això a què treu cap? On t'és la gràcia?» La vida és una merda, nois. I per molt que m'expliqueu l'audit, sóc com la Tatcher: no l'entendré pas. I no perquè no vulgui, sinó perquè en sóc incapaç.

Estic pensant en fer una bateria d'entrades de caire pessimista, misantròpic i antisocial. Fer-ho, però, suposaria pràcticament el suïcidi d'aquest bloc. Haig de parlar de les cadenes de les visites un dia d'aquests. Apa, déu.

Comprar el diari diàriament és essencial. M'és igual si llegeixes La Razón o El Periódico, almenys t'interesses per informar-te, ni que sigui amb aquesta merda de diaris. Hi ha moltes formes de llegir el diari: pots llegir-lo de franc a la biblioteca, se'l pots agafar a un amic, pots esperar a que ton pare acabi de llegir-lo per aleshores llegir-lo tu o el pots consultar a internet. Però gairebé més important que llegir-lo és comprar-lo. Si el compres amb els teus diners demostres un major interès per l'actualitat, més implicació. T'interessa tant l'actualitat que estàs disposat a esmerçar més de 30 euros al mes per ella.

Els mitjans de comunicació responen a uns interessos específics. Així, diuen de l'Avui que és convergent. N'estic fins els pebrots de sentir això. L'Avui pot tirar més cap a CDC que cap a qualsevol altra formació política, però això no treu que sigui, essencialment, nacionalista. L'Avui, per sobre de tot, defensa la llengua i cultura catalanes, relegant a un segon terme si és de dretes o d'esquerres. La informació sobre política catalana és de les més àmplies i hi pots trobar de tot, tendències convergents i esquerranes. Però, per damunt de tot, nacionalistes. Això sense caure en el "meliquisme" (ombliguisme, provincianisme o com li vulguin dir), ja que la secció internacional té tantes o més pàgines que qualsevol altre diari. El millor de l'Avui, per mi, és l'apartat d'Opinió i de Diàleg, incloent els articles d'en Salvador Sostres.

Tant l'esquerra nacionalista com la dreta sempre han avantposat els seus interessos "socioeconòmics" per damunt dels nacionals. Fins i tot l'ERC de la Segona República. I de la Lliga Regionalista no diguem. Si volem gaudir d'una Catalunya independent o, si més no, i ateses les circumstàncies, més independent del que és ara, la dreta i l'esquerra d'obediència estrictament catalanes s'han d'unir per allò que els uneix i s'han d'oblidar d'allò que les separa. ERC, per recollir millors fruits electorals, no ha de deixar de banda l'independentisme, com semblen els rumors apuntar; CiU ha d'intensificar el seu discurs nacionalista. CiU i ERC s'han d'apropar d'una puta vegada i unir esforços per una Catalunya lliure o més lliure. I aquest apropament s'hauria de dur a terme en aquesta legislatura i fructificar en forma de coalició per la propera.

Com diu l'himne del Barça (arguments d'autoritat...): Tots units fem força.

Per què són els nanos tan emprenyadors? Jo estic a favor de què els homes també s'ocupin dels fills perquè, d'aquesta manera, les mares no anirien amb la quitxalla a comprar. Et remenen tots els articles, et dispersen els carros, criden i ploren fins a rebentar timpans, corren i s'enfilen pertot arreu, treuen les etiquetes de lloc, etcètera. Són imprevisibles, mai no saps si ensopegaràs amb un d'ells que s'arrossega per terra o si et tiraran el monitor de l'ordinador. Gairebé sempre van enganxats al llurs pares, més propers a ells com més petits són, pronunciant cada deu segons el mot "mama". Ai mama que tinc caca, ai mama que tinc fred. Ai mama que vull anar al parc, ai mama que ara vull tornar a casa. Ai mama això, ai mama allò. No callen per res del món, amb la seva veueta cridanera i enervant, amb la seva cantarella avernícola.

Sisplau, mares del món, obligueu els vostres homes a cuidar els vostres fills, i deixeu d'anar amb la mainada a comprar. O millor, que vagin els homes i vosaltres quedeu-se a casa amb els xiquets mentre mireu Sabor a Ti o el que sigui.

MAI no tindré fills.

Quan feien Caiga quien Caiga a Telecinco, l'amic Juanjo de la Iglesia presentava una secció que es titulava "Curs d'ètica periodística". Ja és fotut que als periodistes els hagin d'anar recordant el codi deontològic, però pel que sembla és necessari. I si no, mireu el titular d'una notícia apareguda a l'Avui:

Els veïns del Front Litoral tornen a patir molèsties i danys per la Fira d'Abril

Les molèsties, els sorolls i els estralls han estat un any més la tònica en el primer cap de setmana de la celebració de Fira d'Abril de Catalunya que hi ha instal·lada a la platja del Poblenou davant dels blocs de pisos del Front Marítim i bla bla bla.

Amb aquest titular i amb la primera frase de la notícia sembla que la Fira d'Abril sigui un cau de delinqüents i l'origen de totes les malvestats. Però no, els únics problemes són el soroll normal que pot fer qualsevol fira, els problemes d'aparcament i un brètol que fart de cervesa va trencar un vidre. Quins estralls!

Bé, si l'Avui té problemes amb la Fira, ja tenim en Sostres, com perquè a més les notícies es presentin d'aquesta forma. Sempre el costat negatiu de les coses, sobretot de les que no agraden. Amb quina impressió surto jo després d'aquesta notícia? Doncs que la Fira d'Abril només porta problemes. I això, vés per on, no crec que sigui cert.

A l'Avui, la setmana passada també va aparèixer aquesta Carta Oberta adreçada a en Portabella, a la secció Diàleg, on es lloa tot el que és lloable. Tampoc estic dient que aquesta Fira sigui el millor que podria passar, però cony, tampoc és per menystenir-la d'aquesta manera.

Apa, vagi bé.

Avui he voltat per la Rambla, pel Raval i Sant Antoni. Feia temps que no hi anava. Bé, és en realitat la meva primera excursió pel meu compte amb una miqueta de profunditat per aquells barris. Des del carrer Tallers he anat cap el MACBA, passant per davant de les típiques persianes pintades on es diu que votar no és democràcia i que parlar pel mòbil no és llibertat. Passant per davant del MACBA he arribat finalment fins al mercat de Sant Antoni. En aquest mercat anava amb mon pare i mon germà quan érem petits a comprar minerals i bescanviar cromos. Eren bons temps. Hi he donat una volta i me n'he sortit. Aleshores he agafat el carrer de Sant Antoni Abat o algu així i creuant sencera la Rambla del Raval he arribat al Paral·lel. Un cop en aquest punt he entrat a un carrer que m'ha dut de dret a la Plaça Reial. M'he perdut una mica pel barri gòtic fins que finalment he anat a parar de nou a la Plaça de Catalunya, on he agafat el metro.

Aquests barris són maquíssims. El barri gòtic, per la història, pels carrerons tortuosos, per tot, és el que més m'agrada. Però el barri del Raval, que amb prou feines coneixia, també m'agradat. Lluny de ser un barri marginal, com jo me l'imaginava després de les notícies dels diaris, l'he trobat dinàmic, molt maco, ple d'història, amb un museu enorme, una Rambla oberta, molt acollidor en general. M'ha agradat molt. És un barri on és gairebé més fàcil sentir el català que que a Esplugues, tot i la immensitat d'immigració que hi ha, tots amb un supermercat o una botiga de telefonia; deu ser el barri més mestís de la ciutat. L'únic que no m'ha agradat ha estat veure unes oficines geganitines de la Guàrdia Civil i, a prop, les de la Policia Nacional. Però bé.

Doncs res, nois, m'ha agradat molt el barri. Ha estat una sorpresa agradable.

buahhh........... res

No és res de l'altre món, però jo avui no sabia que era el dia de la mare. Per tant, no li he comprat res. Per sort tinc pare garrepa.

- Li heu comprat res?
- No pas.
- Però perquè no us en recordàveu o perquè no?
- Eh... perquè me'n vaig enrecordar ahir.

I la frase típica que sempre diu i que des de la primera paraula de la conversa ja esperava:

- I voleu contribuir?

Clar, la resposta és forçada, obligada, és hoc. Sigui el que sigui, per no quedar com uns autèntics malparits, hem de contribuir-hi. Com l'impost revolucionari, pots pagar o no, però si no ho fas, atente a las consecuencias.

Llegint per aquí, al bloc del senyor cool, bloc que tot i no agradar-me en absolut llegeixo sovint, he llegit això d'anar contracorrent. Mireu, jo també segueixo la direcció del salmó, però cansa, nois. Cansa. Cansa parlar-ne, cansa viure-la. I n'estic fart.

Em pregunto mil cops per què sóc tan diferent de mons pares. Cony, sóc fill seu, hauria d'assemblar-m'hi més. Però és que jo vull ser una cosa completament diferent de mon pare quan tingui la seva edat. No vull pensar com ell, no vull treballar en res semblant al que treballa, ni comparteixo el seu tarannà ni la seva diguem-ne ideologia política, filosòfica i de tota mena. Només de pensar que puc arribar a convergir ni que sigui mínimament en el seu punt m'esgarrifo. Mai. Odio la seva forma de ser (l'odio). No l'aguanto.

Mon pare és el fracàs personificat. Ma mare també, però amb l'agravant de què ella podria haver sortit del pou on es troba. S'assembla una mica a la caricatura grotesca de la dona que compra a Vés a pastar fang!. És una de tantes ments alienades per la televisió. Només llegeix el diari d'embolicar tonyines "Metro". Les seves ideies polítiques són d'allò més superficial. L'única lectura que consumeix són els best-sellers del moment. No sap parlar català. Tot plegat és signe d'incultura. Però podria haver-ne sortit, si hagués volgut. Per contra, és com mon pare.

Em sento com el personatge de Kafka a "La Condemna": el fill se sent infinitament superior a son pare. Però, i la condemna? Quan cauré per la finestra? Arribarà el dia en què per no estimbar-me al buit hauré d'emigrar. Però em sabria tan de greu...

No voldria per res del món que mons pares es podrissin a cap pensió de jubilats. A cap asil. Voldria conviure amb ells fins que morissin, malgrat ser tan diferents. Voldria comprar el Cel i viure amb ells fins que la mort ens a separés.

Però alhora aquest edèn és un paradís capitalista, i no m'acaba de convèncer. L'edèn de què parlo seria una casa mínimament gran i confortable. És, però, l'única sortida.

Això m'obliga a una ineluctable acceptació de les regles del joc. Però jo sóc incompatible amb ell. Sóc un ésser asocial, mal socialitzat. Aleshores què?

Resumint, l'hauré d'acceptar. Claudicar per no suïcidar-me.

Sí, sóc un sapastre descrivint coses, no cal que m'ho digueu. I mira que vaig llegir el Senyor dels Anyells quan tocava, però mira, hi ha coses que no arrelen... Per suplir les meves flagrants mancances, us fico dues fotos d'allò descrit, o sigui que no us queixeu. Per veure les fotos com cal heu de clicar damunt de la que volgueu. He après a "programar" mapes amb Html, o sigui que feu-lo servir, que per alguna cosa he après.

La Cambra de l'Ordinador

O quarto de l'ordinata o, per què no, quarto dels mals endreços. Aquí la brossa s'acumula, les llaunes de cervesa abunden i els CD's s'emmagatzemen a un ritme tal que semblen aparèixer per generació espontània. Val a dir que no fa ni una setmana, tot va ser arregladet més o menys per l'arribada de la Tia Lola, i que avui mateix s'ha fet net de llaunes i s'ha fregat el terra. Això no obsta per a què tot de llibres, papers, revistes, bosses i andròmines de tota mena s'amunteguin sense solta ni volta.

La màquina d'escriure i l'ordinador: quina cosa, un al costat de l'altre. Un de tan vetust i un altre tant polivalent. La pobra màquina, avorrida, sota la finestra, compartint Reich amb una impressora espatllada i una capsa buida, amb una colla de clauers penjant que a la imatge no s'aprecien... Ets més inútil que la impressora.

El monitor, miop, té una pantalleta per salvar els meus ulls dels raigs perillosos... quina ximpleria. Té damunt el Silvestre a punt de caure i el meu nom en un rètol que amb prou feines es llegeix. El monitor descansa sobre una mena de peana que no li és pròpia, però que mon germà li va fotre perquè el volia més alt... A darrera hi ha una xarxa que mon pare fa servir per què els peixos que pesca no s'esmunyexin i s'escapoleixin.

Discs formant gratacels, cables, llibres i paperots campen per l'escriptori. També tres llapissers amb bolis i llapis. Un micròfon que va fatal. Un rellotge despertador mut al costat d'una grapadora, d'uns auriculars, de piles, de la funda de la càmara, d'un boli bic...

En primer terme, l'escàner que tampoc no funciona. Com és mort el vem enterrar sota els llibres. Al costat, entre ell i el llum, hi ha paper de vàter, una bandera quatribarrada, un altre llibre, un CD de Bob Marley i el mòdem, damunt d'una fusta bruna. Tot això, però, està tapat per la peixera elèctrica grisa que veieu d'esquena, amb peixets de plàstic i que em van inspirar un dia. La fusta és una plataforma d'un armariet que guarda una màquina de cosir que pertanyia a la meva àvia. Sense sortir a la imatge, més a prop de la porta, es troba l'altra impressora, la qual sí funciona però que es passa mitja existència sense tinta.

Just a sota de la fusta bruna hi ha una altra màquina d'escriure, de disseny més modern però igualment oblidada. Hi ha la caixa del mòdem, un radiador elèctric i, al prestatge, molts discos i disquets i alguns paperets.

A l'altra paret s'erigeix un moble supervivent encara al pis del carrer Gall, del quan un dia en vaig parlar. Els prestatges estan tots bombats pel centre degut al pes de llibres, més discos i cassets (k7) i moltes cintes VHS que també estan caient en l'oblit. L'armari té un llit, com podeu entreveure, en el qual és pràcticament impossible que ningú hi dormi a causa de les tones de roba que ha de suportar.

Bé, podria descriure la resta de l'habitació, però crec que ja n'hi ha prou. Apa, bon dia tinguin.

Avui és u de maig i, per tant, avui no treballo. Cap allò de quarts d'onze a Barcelona s'ha homenatjat Francesc Layret. Francesc Layret, en resum, fou un advocat i polític republicà, catalanista i d'esquerres, militant en el marteix partit polític que Companys, i que fou assassinat pels pistolers contractats per la patronal a causa del seu suport continuat als anarcosindicalistes de la CNT. Aquest suport el buscava per intentar que s'unissin al projecte republicà, cosa que no aconseguí.

Sa vida, extreta d'el Racó del Mandrós: