mars 2008 Archives

Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.

Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».

I hem anat fent, rient... fins el final.

«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»

Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.

I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.

Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.

Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.

Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.

Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.

I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.

Diuen que si Josep Pla escrigués ara el quadern gris ho faria en forma de blog. No ho sé, ho dubto; tot el que considero associat als blogs (una certa anarquia, expansions poc meditades, força egolatria i exhibicionisme) són característiques que veig oposades a la seva escriptura. Però jo no sé res, què voleu que us digui. Crec que si Josep Pla hagués nascut ara, no hauria pogut ser electe amb la Lliga, ni hauria estat amarat de Xènius, ni hauria conegut Sagarra ni Pujols a l'Ateneu; hagués estat tot molt diferent i, per començar, no haurien tancat la Universitat per una passa de grip. En tot cas, per manifestacions d'estudiants i vagues, i assemblees i la festa de l'Autònoma i la Telecogresca: potser sí que hauria tingut excusa per començar-lo. Potser hauria fet un camí paral·lel. Bé, qui sap. En tot cas, em penso que no hauria fet un blog. D'entrada, no el veig davant l'ordinador; en Pla abominaria de Google i la Viquipèdia, n'estic convençut. Seuria en una biblioteca i observaria la gent connectada al portàtil, i cercaria Tucídides i sabria que el tenen amagat al dipòsit per fer més espai als ordinadors — i s'escandalitzaria quan el bibliotecari respongués Tudissiquè?. Escriuria, per exemple: «Avui dia, que hi ha biblioteca pública a cada municipi de la comarca, estem més lluny de la cultura que fa trenta anys, quan no sospitàvem aquesta allau d'ordinadors portàtils ni la confusió absoluta que internet estén. Una de les eines que més ha fet per saturar-nos de banalitat i inanitat han estat els anomenats blogs, i les biblioteques, en conseqüència, els fomenten.» No sé escriure com ell, m'és impossible, potser hauria d'haver triadjectivat. El cas és que hi ha gent que sí que creu que Pla hagués escrit un blog. Podeu llegir-ne fragments aquí:

El Quadern Gris

Jo dic: llegiu el cony de llibre d'una puta vegada, i deixeu-se estar del blog i d'aquest que llegiu ara. Collons.

Una altra mani al sarró, ja en són un grapat. Ara estic reflexionant al voltat de la frase de l'Albert Forns: «Punys. Només quan et manca una causa surts al carrer i ho manifestes», que suposo que ve a tomb de tot això, però que potser té ressonàncies líriques privades, o què sé jo, perquè aquest xiquet és molt estrany.

A mi el que em sembla que vol dir és que les manis són inútils i falses, i que per lluitar per una causa el que cal és treballar, estudiar i suar, i no cridar pels carrers. I si no és això el que vol dir, que s'expliqui millor. En general, estic tip de vagues d'estudiants, tancades de facultats, assemblees i festes i reivindicacions de tota mena, i què sé jo, que cada dos per tres aturen les classes.

Quan ells anaven al Rectorat, jo visitava la Biblioteca. Avui, en tot cas, a causa de l'infantilisme de l'Assemblea de Lletres he anat a la mani. Hi havia molts estudiants: la vaga ha estat del 90% a la UAB, segons Vilaweb, i hi érem entre deu i cinc mil estudiants. Molts mossos que no ens han deixat baixar per les Rambles, hi ha hagut algun estira-i-arronsa i algun cop de porra que no ha esdevingut pitjor: hagués estat divertit aldarulls universitaris contra la policia, hauria donat la volta al món. Però si d'allò de dimarts no se n'ha parlat gaire, potser d'això tampoc.

Hem baixat fins el passeig de Colom, jo he tirat cap al carrer del Regomir, pujat fins Sant Jaume, Ferran fins la Virreina, on tenia la bici, perquè havia visitat una exposició de fotoperiodisme que m'ha agradat molt. I en mitja hora en bici he tornat a Esplugues.

Ahir vora quaranta o cinquanta estudiants van tancar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per protestar contra la LOU/LUC, és a dir, contra el procés de Bolonya (EEES) i la precarietat de la universitat, i van demanar al rector que, com ja s'havia fet el 2001, es declarés la UAB insubmissa a l'EEES.

Cap allò de la una del migdia els estudiants van aixecar barricades per barrar els accessos a la Facultat i van encadenar-s'hi. A l'entrada algun centenar d'estudiants els donaven suport. Esperaven que el rector hi anés a negociar, però ell considerà que les demandes dels estudiants no ho eren, de negociables, i va enviar els Mossos d'Esquadra, els quals, cap a les set del vespre, i després d'apagar els llums per evitar que els mitjans de comunicació poguessin gravar, van carregar contra els manifestants, contusionant-ne una cinquantena, segons la SEPC, sindicat estudiantil. La càrrega va ser molt violenta i sense provocació prèvia. Un cop dins, van deslligar els estudiants i els van identificar. El rectorat ha dit que no emprendrà accions legals però que els expedientarà.

I després del relat dels fets esdevinguts a la meva Facultat, em posicionaré. En primer lloc, estic en contra parcialment del procés de Bolonya. En carreres de Lletres cal aplicar-lo amb molta cura perquè són les menys rendibles econòmicament, generalment, i per les característiques de les matèries que s'imparteixen. La llicenciatura en Filologia Catalana, per exemple, pot patir un greu sotrac com a conseqüència de tot això.

En segon lloc, si bé estic en contra de l'aplicació de l'EEES en la versió mercantilista i neoliberal (alguns diran que és l'única versió possible, però crec que pot adaptar-se a un model d'esquerres, socialista, etc), normalment també estic en contra de la SEPC i dels que estan en contra de Bolonya. Potser fer barricades és passar-se de la ratlla, o les demandes eren de màxims i no estaven ben vehiculades. En tot cas, han aconseguit ressò mediàtic, que era el que volien, segurament.

Perquè, en darrer lloc, la decisió del rectorat ha estat pèssima, pròpia de les dictadures comunistes (càrregues policials contra estudiants inermes), i l'actuació de la policia totalment exagerada. Els Mossos d'Esquadra, per l'experiència que tinc, sempre es passen de la ratlla, accionen la porra a la mínima que poden.

Per tot això, finalment, demà aniré a la mani; perquè l'EEES és un perill real i imminent; perquè el finançament de la Universitat pública, i de l'ensenyament en general, és molt deficient; però sobretot perquè estic fins els collons que tot ho resolguin a bastonades, que gosin agredir estudiants dins la universitat i en surtin impunes.

Notícia a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2766809

Notícia a Indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/335597/index.php

Arribar a casa i quelcom —quelcom— em bullia a les venes, i era pólvora, i els ulls guspirejaven. És incendiari. És una bomba a punt d'esclatar. (Ira) Perquè aquí tot roda com sempre ha rodat (la tele i miss espanya, les parides de nen petit, el flux habitual esmàtic asmàtic). De Vergés, d'eunucs, d'esclaus, de revolta contra tot: contra la inèrcia i el corrent, contra el planeta. I havent conegut Palau i Fabre, ser una mica com ell, renunciar a la vida per la vida, o escopir al món pel meu món, i potser estic dient bestieses. Bé, és com estar dins l'escenari, i no cal imposar la voluntat en una funció de teatre. No necessito res, un vitalista per una banda, un sentiment tràgic per una altra, i una finestra que pugui esbatanar per on esgargamellar-me que aaaaaaaaarghhhhhhhhhhh, atzar.